Dones resolutives, amb molta inicitiva i molt obertes

General, , , ,

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb com actuaven les àvies i quins records en tenien, el 25 de setembre del 2021, Lourdes Hernandis comentà sobre la sexualitat (que hem inclòs en el punt relatiu a aquest tema, quant a la preparació dels casaments) que, “Als 14 anys, va començar el festeig i, la que anava per a sogra, li va ensenyar a cosir camises i calçotets.

Però, quan va conéixer l’assumpte com estava, li va dir al seu pare: ‘Si vols, tot per a tu; jo no em case amb ell’.

Com sempre, va fer lo que ella creia que deuria fer. Una dona amb pensaments molt propis.

L’home que trià era molt bo i es volien molt. Un home. On els dos feien un camí, no es feien ombra l’un a l’altre”.

L’endemà, el 26 de setembre del 2021, posí aquestes dues darreres línies en el meu mur i en distints grups de Facebook, com també “Els meus avis materns tampoc no es feien ombra entre ells, tot i que ella era qui tenia la darrera paraula.

¿Què opineu? ¿Quines vivències, en eixe camp, tingueren les vostres àvies (també conegudes, sovint, com ‘padrines’)?” i Lourdes Hernandis, en el meu mur, m’afegí “No es feien ombra. Més: pense que, com ma uela era la que sabia llegir i escriure, seria ella la que portava la casa. Ma uelo faltà jove i, a ella, no li faltà espenta per tirar endavant”. I, immediatament, li escriguí “Ma mare, m’ha comentat, en distintes ocasions, que el meu avi no veia la meua àvia com una dona de mà dura i que, més d’una vegada, ella anava a ell per a saber què opinava sobre un tema” i que “Jo juguí, moltes vegades, al dòmino en el xalet dels meus pares i en companyia de ma mare i de son pare i de sa mare. Ella era arriscada i no recorde cap moment en què es barallassen. I sí, en canvi, molta entesa”.

Continuant amb els comentaris en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de setembre del 2021, Susana Lopez Alarcon comentà “La meua iaia va ser una de tantes dones lluitadores, quan la guerra. L’home, a presó. Tres fills: d’u, quatre i sis anys. Feia ‘estraperlo’ anant per damunt dels trens fins a Vila-real, des d’Alfafar. Va ser una dona molt valenta”.

El 25 de setembre del 2021, en el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, les respostes foren “Mooolt resolutives: de les pedres, en feien pans” (Maria Lluïsa Garcia), “Una de les meues àvies em recitava fragments de poesia en un castellà molt ressonant[1] que, a mi, m’encantava i els hi feia repetir molt sovint” (Mercedes Mayans Asenjo), “Sa meva güela sempre estava contenta i no hi havia res que l’assustàs[2]. Era resolutiva i treballadora i pacient amb tothom.

Havia tingut dotze fills i tenia vàries amants, cosa que sa güela sabia. Va morir l’any 1993 i tenia 90 anys. Mai havia estat malalta” (Maria Mari Roig), “Sa meva güela de Sant Miquel, feia tratges d’home i molt ben fets, segons deia el meu pare (era sa seva sogra)” (Marilina Mari Torres), “Sa meua majora (jo ja li vaig dir sempre ‘güela’) havia nascut el 1899 i sempre em contava que, per comprar ‘sa faixa grossa’, un tros de terra que aferrava amb la llegítima heretada de son pare, havia hagut de coure sitges” (Maria Cardona Marí).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, el castellanisme “rimbombant”.

[2] Literalment, en lloc, com ara, “que li fes por”.

Dones molt col·laboradores, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

Un altre escrit que aporta molta informació sobre la dona en la família catalanoparlant és “A l’àvia Mercè en el seu centenari” (https://www.lopedris.cat/a-lavia-merce-seu-centenari-c5655), publicat en el butlletí “Lo Pedrís”, de Vilaplana (el Baix Camp), i redactat per Mercè Huguet, en què podem llegir que “L’àvia ens explica aquest món passat des d’un present que li és afable i en el qual també ens mostra la dona que és avui (…). Una dona forta, que dins un context que no deixava triar gaire, va saber construir un entorn en el qual organitzar la feina i la família, educar els fills segons les seves conviccions. Dins aquest matriarcat –tal i com de vegades exagerem a casa- la Mercè va esdevenir l’àvia que avui coneixem: lúcida, carinyosa, amant de la conversa, amb sentit de l’humor, patidora i amb un afany d’alimentar-nos constantment.

Vostè, àvia, que va néixer avui fa un segle però que està sempre al dia de l’actualitat, ens transmet l’amor per Vilaplana i la seva gent. Gràcies per compartir amb nosaltres aquest amor que ja sentia de ben petita”  i que, fins i tot, ho plasmà en un poema de 1933, quan la dona tenia 13 anys, i com a “Capitana de les eixerides de Vilaplana” (fet que ens indica que comandava un grup de persones) i que fou publicat en el setmanari catequístic “L’Eixerit”, de què adjunta unes quantes fotos.

Arran d’un post que, el 25 de setembre del 2021, posí en el meu mur i en distints grups de Facebook, després d’haver llegit aquest article aparegut en el butlletí “Lo Pedrís”, per a saber “¿Com actuaven les vostres àvies (en cas que haguessen nascut abans de 1920)? ¿Quins records en teniu? La meua àvia, com també les altres de ma mare (1943), era molt arriscada i, a banda, actuava així, amb una miqueta de raboseria, amb bon cor i molt oberta”, les respostes, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 25 de setembre del 2021, foren “La meua iaia, de Sant Joan (l’Alacantí); sabia prendre les mides[1] de la panxa per a saber si estàvem enfitats i després sabia trencar l’enfit refregant dos dits sobre la persona que hi havia anat” (Ximo Caturla), “La meua iaia Elvira, mare del meu pare, li ficava aigua al vi per a que el seu home no es passara amb ell. De tal manera que, el meu iaio, li deia: ‘Elvira, a esta aigua li has ficat un poc de vi’.

Benaguasil, Camp de Túria” (Josep Vicent Domínguez Balaguer). Aquests dos comentaris plasmen una dona (en el primer cas, una àvia respecte als nets), molt oberta i, en el segon cas, com comentí a ma mare el mateix dia, bones relacions entre l’home i la dona, fins al punt que hi havia bon humor i que l’home no desaprovava la decisió presa per la dona.

També el 25 de setembre del 2021, en relació amb les àvies i amb els records que en tenien, veiérem dos exemples més de padrines que, a banda, ensenyaren a llegir a netes abans que les xiquetes anassen a escola. Així, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon, comentà “La meva àvia va néixer el 1885. Em va ensenyar a llegir abans de començar l’escola. M’explicava contes i em cantava cançons. Era una dona segura de si mateixa”. A més, Maria Ferrer escrigué “La meva iaia va néixer el 1908.

Abans dels tres anys, vaig aprendre a llegir amb ella. Només sabia llegir lletra impresa. No sabia escriure. Uns anys més tard, jo li vaig ensenyar a escriure el seu nom perquè pogués firmar”.  Veiem, de nou, dues àvies molt obertes i, a més, molt col·laboradores, com les dues anteriors. I, fins i tot, un exemple de generositat de neta a padrina.

El fet que la dona estiga molt oberta als xiquets mostra una actitud, en la mateixa línia, cap al futur. I, en aquest cas, a més, veiem que eren dones molt col·laboradores, com tant es plasma en moltes rondalles en llengua catalana (entre persones de distintes edats, sexes, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades com també a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “medir la panxa”.

La dona viva i quotidiana, amb molta espenta i molt oberta

General, ,

 

El 22 de setembre del 2021, Joan Cubells Fullana, molt col·laborador, m’escrigué en el meu mur un enllaç per a accedir a l’article “Dona i cançoner” (https://ibdigital.uib.es/greenstone/collect/affar/index/assoc/Affar_19/81v1p145.dir/Affar_1981v1p145.pdf), de Caterina Valriu i Llinàs, qui comenta “dir que el cançoner és un conjunt interessantíssim per a l’estudi dels costums d’un poble, que desmitifica molts d’aspectes de l’esser femení creats tant per la literatura com per la societat, que la dona que hi trobam reflectida és la dona viva i quotidiana” (p. 152).

En relació amb aquestes paraules de Caterina Valriu, el 24 de setembre del 2021, escriguí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, que, “A finals del 2010, un home molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i de Sud-amèrica), em deia ‘La cultura valenciana és matriarcal’.

I, el 28 de novembre del 2020, a una pregunta meua, em digué que, en la cultura colla, ‘L’equilibri està igual que hem conegut a les nostres cases, on la mare governa sense sentir-se malament ni menyspreat el pare. I no teoritzen. Viuen i actuen’”.

Tot seguit, vaig afegir que estava molt reflectit, per exemple, en moltes rondalles en llengua catalana.

El 24 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, en què es plasmà el primer comentari, Joana Pol escrigué “Lo que ara diré és tan sols la meva opinió, com demanes al post.

Vertaderament, per lo que sé de primera mà sobre la meva família, i per lo que vaig arribar a saber a través de les padrines, tiets i tietes, a Mallorca, les dones comandaven (adonau-vos, CO-mandaven). Aquest sistema IGUALITARI, més que matriarcal, es veu a través de les rondalles[1] i les cançons populars”.

A continuació, afig informació que, poquíssimes persones havien escrit en cap de les preguntes que havíem fet, fins aleshores, en relació amb la dona en la família catalanoparlant:“

“De fet, fou després de la guerra, amb la forta arribada d’immigració peninsular, que es produïen escenes de maltractaments masclistes molt mal vistes per la nostra gent.

Durant el govern de Franco, les dones no podien ni tenir un compte al banc, i la meva tieta comentava, tota espantada, que era la fi del món, perquè els homes eren com a infants, jugadors, borratxos, impulsius, bravejadors i, sense el control assenyat d’una dona, la civilització s’acabaria. Era una mica exagerada, la meva tieta. Però ben veritat que, a Balears i a València i a Catalunya, el matriarcat era ben semblant al que hi ha avui en dia al Marroc: les dones manen a la casa fins que s’hi fica l’amo. No anaven al bar, ni a timbes, ni enlloc que no fos acompanyades del marit o del nuvi (que havia de demanar entrada al pare, no a la mare)”.

Tot seguit, considera que “Pretendre que governaven les dones és una fantasia, en la meva opinió” i, un poc després, afig “amb tota la resta que l’home podia fer sense donar cap explicació a la dona: comprar, vendre, hipotecar, jugar-se la fortuna, la dot, les joies i, fins i tot, els vestits i els mobles, suposadament gestionats per la dona”.

A més, el 24 de setembre del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Joan Claparols Vilamanyà escrigué “Parla amb les basques. Les d’aquí no s’atreveixen perquè hi ha massa immigrant mesclat”  i, immediatament, li comentí que, en el 2017, m’havia llegit el llibre “El matriarcalismo vasco”, “recomanat per un historiador, i, en bona mida, és molt vàlid per al matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana” i que ‘Jo no relacione ‘matriarcal’ a ‘manar les dones’, sinó amb una manera de viure, i també amb molts temes que trauen, per exemple, Jaume Vicens Vives, Josep Fontana o, com ara, David Algarra Bascón. I, per descomptat, amb la col·laboració i amb l’aportació de moltes persones”.

Al moment, Joan Claparols Vilamanyà, m’escrigué “Les dones manen sempre, així o aixà”. I, ràpidament, li vaig adduir que, “Un dia comentí a ma mare que això estava molt reflectit en moltes rondalles (…) [i] en molts comentaris de catalanoparlants. I ella, em vingué a dir que les rondalles no podien deixar de plasmar lo que esdevenia dia rere dia”  i que, “ma mare, m’ha afegit que la meua àvia no exercia, per dir-ho així, un sistema autoritari, sinó molt obert, perquè, més d’una vegada, abans, volia saber quin era el punt de vista del marit”.

Aleshores, Joan Claparols em respongué: “Compte: Jaume I va deixar escrit que la millor virtut d’una dona era el seny. Parlem d’aquestes”.  

A vegades, pense que, com venia a dir-me Pere Riutort, durant una conversa de l’any passat, sobre el tema del matriarcalisme, cal tenir una mena de misericòrdia, ja que, més de tres-cents anys d’entrada d’unes lleis i d’un estil de vida prou diferent al matriarcal, si bé, molt més, des de la fi del guerra de 1936-1939, i vinculat als territoris catalanoparlants, no es compensen de la nit al dia.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

 

Nota:[1] Molt més en les rondalles.

Dones que governen, molt ben considerades i molt obertes

General, ,

 

En l’entrevista “’Qui eres? D’on vens?’: Julià Guillamon recupera la importància de la memòria soterrada pel temps” (https://valenciaplaza.com/don-vens-qui-eres-julia-guillamon-recupera-la-importancia-de-la-memoria-soterrada-pel-temps), publicada per “Culturplaza” i a què accedírem el 20 de setembre del 2021, l’escriptor Julià Guillamon (nascut en Barcelona en 1962, “de pare valencià i de mare del barri de Gràcia”), veiem que, quan li pregunten “I la presència de la dona en la teua novel·la?”, en al·lusió a l’obra “El barri de La Plata[1]”, comenta “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones. Hi ha gent que parla del meu pare a la novel·la, un personatge molt especial, però hi ha lectors més subtils que s’adonen que el llibre és tot un homenatge a la meua mare. Perquè ens va salvar de la catàstrofe. Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

En relació amb aquesta entrevista a Julià Guillamon, el 23 de setembre del 2021, posí, en el meu mur i en distints grups de Facebook, bona part de les paraules de l’escriptor[2] Julià Guillamon, i “M’interessen, sobretot, els comentaris de catalanoparlants per part de pare i de mare, especialment, si els pares havien nascut abans de 1920”. En el meu mur, el 23 de setembre del 2021, les respostes foren “Té raó. A casa, mon pare feia mitja por quan cridava, i l’avi fotia un cop de puny damunt la taula. I la iaia deia ‘Tranquils: Perro ladrador, poco mordedor’” (Montserrat Cortadella). En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el mateix dia, Montse Alonso Ballester comentà “Tots hauríem de saber més de la nostra història”.

Tot seguit, el 23 de setembre del 2021, i, amb només aquestes dues respostes, que diguí a ma mare, em comentà “En moltes cases passava així. I lo que era interessant  era  la dona controlar. La dona sabia conduir eixa manera d’actuar l’home.

Jo, per l’experiència de la vida, ho he viscut”.

El 23 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Fernando Roig escrigué “Ma mare era la més intel·ligent de casa. (…) Era qui governava la casa”. I, en el mateix dia, però, amb un comentari prou semblant, en el grup “Dialectes”, plasmà  que sa mare “Va néixer l’any 1915[3] (…). “Era qui governava casa i prenia decisions importants i convocava reunions per decidir el que ella considerava”. Immediatament, li escriguí “Lo de convocar reunions, està molt reflectit… en rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover (‘tiraren junta’)”. Igualment, podríem dir que era lo que m’ha comentat, ma mare, que feia la meua àvia materna (nascuda en 1910). A més, també poguérem llegir “Ben cert” (Maria Montserrat Morera Perramon).

Per tant, es fa lo que vol la dona, però actuant ella de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en aquest punt  del treball sobre el matriarcalisme, i a les  que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest barri forma part de la ciutat de València.

[2] “Jo vaig viure en un matriarcat total. Els homes cridaven molt, però qui manava a casa eren les dones.(…) Les mares tenien una importància decisiva en la construcció de la família”.

[3] En l’original, “15”.

Dones molt sociables, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb el tema de la dona, com el presenta Elisenda Ortega, en el llibre “Orxateria El tio Che 1912-2012” (http://www.eltioche.es/wp-content/uploads/2015/05/Libro_el_tio_che.pdf), a què accedírem el 20 de setembre del 2021, Pere Claròs, en el seu escrit “El nen dels licors”, comenta “Jo era amic de l’Alfons, un dels fills de Pere Joan i Jerònima. A vegades anàvem al moll i donàvem una volta amb vaixell durant un parell d’hores. Això, però, era excepcional. Estaven acostumats a viure en un matriarcat, i Jerònima exigia treball. La veig, imponent, asseguda en un petit mostrador que donava al carrer venent cacauetes, xufles, cigrons i les castanyes calentes que els nens compraven amb calderilla. La senyora sostenia casa i marit” (p. 12).

En la pàgina 42 d’aquest llibre sobre l’orxateria El tio Che, veiem que María Iborra, filla de l’Alfons, en l’article “El meu primer regal va ser un davantal”, comenta que “La nostra família era matriarcal” (p. 42).

Un escrit que hem trobat prou en línia amb el d’Elisenda Ortega, sobretot, per lo que aporta respecte al paper del pare, és l’entrevista “Jaume Santandriu[1]. Capellà i poeta”, publicada en juliol de 1994 en “Inca Revista” (no. 36), quan Jaume Santandreu, respecte a son pare, comenta que, “Com passa sempre sovint a Mallorca, ca nostra és un matriarcat, i la tendresa estava representada per la part paterna. Mon pare era un home escalfadís. Una estreta de mà seva, marcava una fita. Era un home ocurrent i graciós, però per damunt de tot era un home bo. Seria molt difícil trobar-li un caire negatiu. Era un passador de pena, però en cas de tenir una espina se la clavava ell” (p. 14). A més, en la mateixa pàgina, veiem que és un home, com Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), que ha estat molt en contacte amb la natura (p. 14), que considera que “Si hi ha una força interior, seria la de les arrels del camp, i un amor entranyable a la nostra terra” (p. 14). Igualment, en resposta a la pregunta “Fill únic entre cinc germanes, això marca. Com éreu de petit?”, comenta que “El contacte directe amb la terra i el predomini d’un femení dins a ca nostra. La qual cosa explica molt que per damunt de tot, terra i dona han produït dins mi un predomini de sensibilitat. M’he sentit sempre molt estimat” (p. 14). Aquesta entrevista està accessible en Internet.

En línia amb aquestes paraules de Jaume Santandreu sobre el predomini de lo femení en la cultura vinculada amb la llengua catalana, direm que, en la tesi “Infarto de miocardio. Infarto social. La experiencia de las restricciones en un programa de rehabilitación cardíaca” (https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/385860/TESI.pdf.txt;jsessionid=4737F2CDCDF4E2DF809621BBA3A3E678?sequence=2), de Miquel Arenas Paños, vinculat a la Universitat Rovira i Virgili (de Catalunya), publicada en el 2015 i a què vaig accedir el 14 de setembre del 2021, veiem que el metge del cor (cardiòleg) Ricard Caicedo diu que “en la nostra cultura hi ha un matriarcat i l’home està més evadit de la feina… aquesta generació que ja s’ha fet gran i l’home sempre ‘s’apoya’ en la dona”  i  que, un altre metge, César Martínez coincideix, amb el metge que hem esmentat, en què la cultura catalana és matriarcal i, a més, afig que les dones són més curioses: “’las mujeres creo que llevan las riendas… somos una sociedad matriarcal (…) probablemente la gente joven, que es la que menos infartos hace, ha cambiado la cosa, pero la gente de edad de 40 años para arriba… las que llevan las riendas de la vida familiar son las mujeres… son más preguntonas, van más allá,, preguntan sobre el futuro’.

Coincide con el cardiólogo en hacer una distinción entre el tipo de relación hombre-mujer de la gente mayor en contraposición a la gente joven y, curiosa o significativamente, en calificar nuestra sociedad como matriarcal. Ambos también acuerdan que las mujeres son más preguntonas que los hombres”.

Doncs bé, un amic meu, molt coneixedor de la cultura colla (de Sud-amèrica i matriarcal), em digué, a una pregunta meua sobre matriarcalisme i creativitat (i altres punts), que sí que era cert que, en les cultures matriarcals, es desenvolupàs més la creativitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En acabant, el nom apareix com Jaume Santandreu.

“Afica-hi sa collonera!”, dones ben tractades, que trien i molt obertes

General, , , ,

 

A partir d’ara, totes les cançons eròtiques que escriurem formen part del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila. En moltes d’aquestes cançons, la dona actua amb molta iniciativa, amb molta espenta i, en altres, es veu que la dona està ben considerada a nivell social.

 

La dona actua amb molta iniciativa:

“Jo estava dalt una sitja[1]

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclamà:

-Afica-hi sa coionera[2]” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer[3]” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Com veiem, fins i tot, en el camp de lo eròtic i de lo sexual, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, la dona no és la part passiva, mansa i simplement receptiva, com encara podem llegir en articles dels darrers anys, sinó una persona amb molta iniciativa, amb molta espenta, que té la darrera paraula i que és qui tria quan aprova, per exemple, que l’home faça una penetració o que actue en relació amb el seu cos o amb molts altres actes vinculats amb lo eròtic i amb el món de la sexualitat.

Ara bé, que això, per a més d’u, no siga politicament correcte, no vol dir que no siga un fet.

Agraesc la col·laboració de les persones que em recomanaren alguns dels llibres o altres publicacions sobre música popular eròtica en llengua catalana, a les que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Una sitja, com podem veure en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

[2] La collonera.

[3] És la dona qui ha triat fer-se boixadora, no li hi ha sigut forçada, ni ha sigut arran d’un consell o d’una proposat aliena.

Dones ben tractades, ben considerades i molt obertes

General, ,

 

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris en relació amb l’escrit de Mercè Romeu foren “Avui en dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Portem dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant però molta part de la població ha donat un pas enrere en quant a tolerància, respecte, igualtat… Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc. Què estem fent malament?” (Pura Escriva Eleneta) . A aquesta pregunta, responguí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, tot seguit, em constesta “Clar. Tu parles dels nostres avis i besavis, però hui en dia, no ho veig tan clar”.  I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com està plasmat en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Igualment, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, les respostes foren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència està dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui contestí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En un poble de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. L’alcalde, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho a l’alcalde i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquest comentari, escriguí a Narcís Ramió “Efectivament. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tant llunys, que són ben bèsties i assassins”.

Comentarem que, el 31 d’agost del 2021, vaig rebre un correu electrònic de Montserrat Carulla Paüls, en què em deia “Contestant a la  teva pregunta de Facebook[3], els meus quatre avis, i també els meus besavis, eren catalans i de parla catalana. Tota la meva família fins avui dia són de parla catalana. I tots s’entenien molt bé: els avis, i els pares, també”.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació aquest tema i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

[3] Sobre les relacions entre els membres de famílies catalanoparlants.

Dones ben tractades, molt participatives i molt obertes

General, , , ,

 

El 18 de setembre del 2021, Mercè Romeu (el nom és fictici, per acord amb la dona que escrigué les paraules que esmentarem tot seguit), en un missatge, em plasmà “Hola,

Sobre el tema de les dones dels països catalans, potser sembla poc políticament correcte, però em fixo molt en els assassinats de dones que surten als diaris i la majoria són forasteres o els seus homes ho són.

No es pot dir gaire”.

I, tocant el tema de lo que Mercè Romeu escriu sobre aquests “assassinats”, en l’article “Ecspaña cañi. Arriba Ecspaña!”, publicat en el 2008 en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf), podem llegir[1] el subtítol “Assassinar les dones és cosa de forasters”[2] i, immediatament, que “Els forasters són una cultura patriarcal, els mallorquins, en canvi, com tots els catalans, som un cultura matriarcal. En llengua catalana no existeix la dita bàrbara i salvatge com si existeix en espanyol: ‘la maté porque era mía’. Els forasters diuen ‘te quiero’[3], que és un verb de possessió, en català, en canvi, deim ‘t’estim’, que és un verb de indica valoració. Això d’assassinar les dones, doncs, és cosa pròpia de forasters com ho és fer de la tortura de toros un esport ‘nazional’. En fi, aquí tenim un altre motiu per ésser independentistes. Que quedi clar, doncs, l’assassí de Mari Summi, que la va cosir a ganivetades, és un foraster anomenat Juan Manuel Gutiérrez Ortega. Que consti en acta encara que els diaris forasters ocultin els llinatges de l’assassí” (p. 14).

Qualsevol persona que haja llegit moltes rondalles de fa més de cent anys o, com ara, arreplegades pels valencians Cristòfor Martí i Adell i per Joaquim G. Caturla, podrà veure que, en moltes ocasions, la dona està ben considerada i ben tractada.

El 19 de setembre del 2021 vaig decidir fer un post en què treia el missatge que Mercè Romeu m’havia enviat la vespra, i plasmar-lo en el meu mur i en distints grups de Facebook. En el meu mur, el 19 de setembre del 2021, les respostes foren “Crec que aquí hi ha massa assassinats pel tema masclista i no precisament són estrangers” (Montserrat Cortadella), a qui, immediatament, li contestí  “Quan ella diu ‘forasters’, es refereix, més bé, a no catalanoparlants” i Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), em comentà “Estic d’acord amb en Lluís. Jo, del meu record, i ja sóc molt gran, no recordo que n’hi hagués tants ni tan sovint. I fa molta pena, de debò!!!!”. Montserrat Cortadella li respon “Ricard, abans no passava o, potser no ens n’assabentàvem” i, a mi, “Sí, sí, ja ho entés així. Però ara, aquí, a Catalunya, hi ha massa i no precisament forasters” a qui li escriguí “Jo, Montserrat, als nouvinguts de l’estranger, els dic que la cultura valenciana és matriarcal i els parle un poc del tema”.

Uns altres comentaris, en el meu mur, foren “Estic d’acord amb el que diu”[4]  (Rosa Garcia Clotet), “És un tema molt complicat, amb molts matisos” (Montserrat Rius Malet), a qui li envií un comentari per a poder accedir a l’article publicat en la pàgina 14 del número 620 de “L’Estel” (https://core.ac.uk/download/pdf/83633868.pdf). A més, Marc Juanhuix m’escrigué “També hi ha violència cap a les dones en la llengua i cultura catalana, i es pot veure clarament en cançons del rock català dels anys 80 i 90 clarament, tant en cançons que parlen de ‘era meva’ o fins i tot el canibalisme de ‘m’agradava tant que me la vaig menjar’.

Puc apuntar en una direcció que se m’ha acudit ara?

Crec que moltes diferències que esmentes tenen a veure amb l’arrel religiosa de base d’aquestes cultures. M’explico.

En els països del centre i el nord d’Europa, el reformisme cristià, especialment, el calvinisme, que parla sovint de que Déu predestina el paper i el futur de tots, juntament amb la cultura de l’austeritat i recolliment que va adoptar la burgesia, per diferenciar-se de la noblesa, va deixar a la dona un únic espai d’actuació: el privat i el domèstic, l’aparta de l’espai públic. Això ho podem veure especialment a partir del segle XV/ XVI.

A la cultura islàmica, que no domino tant, des de la radicalització del dogma islàmic, a partir del segle XVI, les dones també perden tot el seu paper en la vida pública i esdevenen sovint una possessió més dels seus pares i marits.

En canvi, contràriament al que pensem sovint, els països d’arrel llatina i que conserven el catolicisme, tenen dos factors que protegeixen més a les dones que a altres regions: el primer, és la vida al carrer. Els països del sud d’Europa tenen una cultura molt arrelada al carrer, al barri i a l’aire lliure. Això s’explica per factors com el clima suau que hi convida, però també en la reminiscència de la participació en la vida política de segles anteriors.

En segon lloc, la figura de la dona per l’Església catòlica. Sí, no podríem dir que és precisament progressista, però tampoc cal oblidar que la dona és l’àngel protector de la llar, dels fills, i dels valors cristians. Aquest paper no és menystingut per l’Església, i no la lliga a casa, ja que acompanya i educa als fills (i pren decisions!).

Alhora, se li suposen valors com la caritat (per tant, sovint surten al carrer a recollir caritat i a oferir ajuda als desvalguts, fent una funció pública molt important i necessària que avui dia recau en l’Estat i sanitat!).

També cal recordar que, fins als segles XIX i XX, l’Església reconeix el dret, a la dona, a ser propietària, a heretar del pare o del marit i, fins i tot, al divorci, si el marit la maltracta o és adúlter…

Pot ser que aquests fets afectin al que esmentes de que la nostra cultura és matriarcal???”.

La meua resposta, ràpidament, fou que “Hi estic totalment d’acord. En primer lloc, les cançons eròtiques recopilades per Gabriel Janer Manila són molt més obertes i favorables a la dona que les que tu, precisament, indiques”.

Tot seguit, li escric que el matriarcalisme també està plasmat en moltes rondalles en llengua catalana, de fa més de cent anys o de fa uns quaranta i, fins i tot, en unes altres de primeries dels noranta del segle XX i que coincideixen en moltes vivències que ens conten persones que encara viuen.

Agraesc la col·laboració de les persones que han pres part i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Reproduïm el text, literalment.

[2] No estic totalment d’acord amb aquest subtítol, tot i que, sí que podem dir que, partint dels comentaris relacionats, com ara, amb la gestió de la casa, o bé vinculats amb la pedagogia matriarcal, que hem observat (tant en l’estudi sobre els Sants de la Pedra, com en el relatiu al matriarcalisme relacionat amb la llengua catalana) que hi ha una quantitat molt alta d’hòmens que consideren de manera molt positiva la dona, com també de dones que no tractarien de sotmetre el seu marit a una mena de dictadura femenina, sinó que,  tant hòmens com dones, són molt oberts i molt comprensius amb les persones de l’altre sexe.

Igualment, afegirem que, en moltes rondalles de fa més de cent anys, bé, com ara, recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, bé per Andreu Ferrer Ginard, la dona està ben considerada i està ben tractada.

[3] Quant a la forma “et vull”, en el País Valencià, sinònima de “t’estime”, els valencians no la utilitzem en un sentit possessiu, com he pogut comprovar en parelles de valencians catalanoparlants que tenien més de setanta anys.

[4] En al·lusió a Mercè Romeu.

La dona estira el carro amb molta iniciativa i molt oberta

General, , , ,

 

El 18 de setembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un escrit que, entre altres coses, deia “Ma mare, en una entrevista que li fiu, em digué ‘Per exemple, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet?’. [I mon pare els deia:] ‘Ah, puix bé, lo que tu vullgues’’.

¿Com eren les relacions entre els vostres avis? ¿Quin paper hi jugava la dona? En el cas dels meus avis materns, s’entenien molt bé i la dona era qui triava, qui tenia la darrera paraula. Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de setembre del 2021, les respostes foren “Jo et parlaré dels meus pares. El meu pare sempre n’ha estat molt de ma mare i, sense ella, se sent perdut, tot i tenir molt de caràcter. Sempre l’ha anomenada ‘la jefa’, perquè és qui du i ha dut els pantalons a casa.

Ma mare, des de petita (12 anys), es va haver d’espavilar i agafar les regnes de la casa: va perdre el pare, la seva mare cuidava els avis impedits, i ella anava al camp a plantar, collir i, al mercat, a vendre.

Es va forjar en la resistència i ho va saber fer bé, tot i que, de vegades, el seu caràcter és massa dur.

Per altra banda, dir també que s’han complementat molt bé, però ma mare ha estat sempre el pilar de casa” (Glòria Fulquet Comas), “Els meus avis, pel temps del que parlo, estaven tan compenetrats que, quan l’avi, a punt de morir i el senyor Rector li va demanar si volia confessar i combregar, li va dir ‘Pregunte-ho a la Pepeta’. La meva àvia, ella decidia en temes considerats importants, o sigui, els familiars. Jo ja tinc 72 anys i, d’això, ja fa força temps, ja que jo en tenia 15” (Montserrat Treserra Soler), “El meu pare deia que tot els anava bé, perquè la mare era una mandona i, ell, un tant se me’n dona” (Marta Farreras Casanovas), “A casa meva, la que portava els pantalons era la meva mare!!!! El pare sempre deia ‘Amén’” (Isabel Fortuny), “Els meus avis materns, l’avi és el que manava amb els diners, i la padrina era la que portava la casa. El padrí tenia un caràcter molt dur, i ella era súper carinyosa” (Conxita Margarit).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 18 de setembre, les respostes foren “El pare feia el mateix: opinava i ‘Decideix el que et sembli’” (Joan Sole Roca), “A casa nostra, també, del mateix pare i fets” (Montserrat Samarra Gibert), “Es comentava i decidia el que millor era. Ni l’un, ni l’altre” (Teresa Segui Lopez), “A casa, també es feia així. Ara, a casa meva, ho parlem tots dos i ho decidim per mutu acord” (Montserrat Carulla Paüls), “A casa, no. Manava l’avi, a tots. L’àvia era una mena de gheisha que li acomplia tots els seus capricis. Quan van morir, semblava que manés el pare, però qui estirava el carro era la mare” (Joaquina Viñals), “A casa, el meu pare. La mare només estava per als fills i tasques de casa” (Bely Bely Bely).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de setembre del 2021, en relació amb com eren les relacions entre els avis i quin paper hi jugava la dona, les respostes foren “Els meus avis paterns (de Mallorca, tots dos), es tenien molta estima i respecte mutu. Els record amb molt d’afecte. No sabria dir si sa padrina comandava, sí que es padrí no li feia ombra. I que ses padrines velles (besàvies, les mares dels avis) eren de personalitat forta. Dels meus altres avis, et podria contar quelcom semblant, però són aragonesos” (Julia Pons), “Es padrí manava i sa padrina feia lo que li convenia” (Yani Palou).

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquest punt del treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que tiren avant, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , ,

 

En el grup “Cultura d’Eivissa i Formentera”, el 12 de setembre del 2021, fiu una pregunta en relació amb la frase “Aleshores manaven les dones”, “¿Vos importaria escriure vivències relacionades amb ‘sa madona’ o bé amb el paper de la mare, o bé de la padrina (l’àvia)?”  i la primera resposta en línia amb la frase fou “Més d’una vegada, he vist gent dinant a un restaurant i, a l’hora de pagar, paga l’home amb els sous que sa madona li ha passat per davall sa taula” (Mari Lina Ribas Clapés). En relació amb aquest comentari (i, sobretot, a lo de “que li havia passat per davall sa taula”), que el llisquí a ma mare el 16 de setembre del 2021, ma mare em digué que no li estranyaria que això tingués lloc en la nostra família. I, com a exemple, em parlà d’un matrimoni de dos familiars (de qui hem canviat els noms): “Fins i tot, la tia Carmen i el tio Vicent (perquè, el tio Vicent, en diners, no s’ha preocupat massa), la tia Carmen ha sigut l’organitzadora, l’administradora.

Això et dic que és normal, perquè, per a moltes persones, si no paga l’home, és una baixesa. No m’estranyaria. És de les coses que no ficaria en dubte”. Immediatament, li responguí “¡Ni jo!”. I ella m’afegí “Almenys, en algunes famílies no és estrany. És una manera intel·ligent d’actuar la dona”. Uns altres comentaris en aquest grup foren: “Un dia, l’alcalde i el mossèn van fer una juguesca. Qui mana a les cases: es homes o ses dones? Van fer córrer la veu: on mani la dona, una vaca.

Van anar passant i tots  demanaven una vaca, fins va arribar un que, amb veu potent, va dir: ‘Jo vull un cavall negre!!’. Tots els demés van quedar meravellats del poder[1] de l’home. Al poc de temps[2], va tornar a l’Ajuntament i mig temerós va dir:

-Podeu donar-me un cavall blanc amb taques marrons. És que és el que li agrada a sa madona.

Heus ací el tema” [3](Joan Garcia Codina). Uns altres comentaris foren “La meva teoria és que és variat, depèn de qui té els doblers. Si la dona fa mercat o té herència, mana; i, si és només de casa, un xic menys. I, quan els fills són majors, mana ella i ell s’ho mira: ja ha perdut el poder” (Joan Garcia Codina), “Jo crec que sí que hi havia un cert matriarcat, com a altres societats masclistes, per cert. Les dones entrenen els fills a ser servits per la dona i eternament dependents.

Crec que les relacions tradicionals eren raonablement igualitàries: la dona hereta de la mare, conserva les propietats quan es casa, tria el marit entre diversos candidats (almenys, en teoria) i, moltes vegades, tenien més autoritat real, tot i que ho dissimulaven per quedar bé” (Neus Ribas), “Com bé diu algun, per aquí, depenia de qui tenia sous. Segur que si algun es casava amb una hereva, qui manava era ella…” (Xavier Prats Marí).

En el grup “La Catalunya del Nord”, l’11 de setembre del 2021, em comentaren “Manaven dintre de casa seva; fora, de cares a la galeria, no” (Eva Insua Diaz),

En relació amb aquestes respostes, en l’article “Teresa Conca Martínez” (https://sindicalistesfeministes.com/teresa-conca-martinez), publicat per “Sindicalistes Feministes CCOO PV”, a què vaig accedir el 10 de setembre del 2021, podem llegir que Teresa Conca nasqué en Beneixama (l’Alcoià) en 1954 i que ella comenta “Ma mare era més tolerant[4], era ‘la mare’, ma casa era un matriarcat […] Sí, mon pare anava a treballar, però qui portava el govern de la casa i de tots, (…] era evident que era ma mare” i, entre altres coses, afig que “ella intentà que, en la mesura de lo possible, ferem activitats encara que no foren del seu gust, ni de la consciència, ni dels seus principis”.

Igualment, Teresa Conca addueix que “Ma mare bo, doncs, com totes les dones d’aquella època era… tirava de sa casa i de tota la família. Treballava al camp” i, a més, diu que era una dona extraordinària (“superwoman”, en l’original). 

Igualment, en l’entrevista “Dolors Escriche” (https://ballcatmemories.cat/dolors-escriche), publicada en la web “Ballcatmemories”, i que trobí el 10 de setembre del 2021, podem veure que Dolors Escriche, balladora, comenta “A casa meva era un matriarcat: manava la mare. Érem set: l’oncle, el meu padrí, el pare, el meu germà, la mare i jo, i després la meva cunyada. I tots bé perquè la meva mare és la que portava la batuta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la paraula castellana “poderío”.

[2] En l’original, “Al rato”.

[3] Aquest relat dels hòmens i la vaca és conegut en distintes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

[4] Que son pare.