“El vaig saludar”, obertura als altres

General

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobrien que una persona parlava la mateixa llengua materna, en el grup, “Dialectes”, també plasmaren “Em va passar a Finlàndia, on visitava a la meva filla. Una al·lota ens va sentir en català i ens va escometre.

També era mallorquina. Ella vivia allí” (Miquela Vidal), “Molta, però que molta satisfacció. Així, en majúscula” (Ximo Segura Biosca), “Una sensació d’alliberament i plenitud. No parlava la llengua forana amb prou nivell com per parlar sense pensar, i poder fer-ho va ser alliberador i d’una absoluta alegria” (Sarsia Becs), “Et sents molt bé, content. A França, em passa sovint. Fins i tot, on visc ara, hi ha un altre català, però, quan estàs vivint tan lluny com al Senegal i portes mesos que només parles en català amb videotrucades, quan, si tens un català al davant, és com si estiguessis en català en altre planeta” (Montserrat Rius Malet), “Jo em vaig trobar el president de les Illes Balears del moment a Galícia, i el vaig saludar com si ens coneguéssim. Em va fer molta il·lusió parlar en català a Santiago” (Lluïsa Viver Garrido), “A Madrid, vaig trobar dos joves que parlaven català, els vaig demanar d’on eren, pensava que em dirien de Mallorca, però un em va dir ‘Jo, de Felanitx’, el meu poble” (Onofre Vaquer Bennassar), “Passa, sovint, a l’estiu, quan viatges per Europa. És molt fàcil trobar gent que parla la nostra llengua, perquè als catalans ens agrada conèixer altres països i altres cultures” (Joan Carles Vendrell Sabater), “És un retrobament amb una parcel·la íntima, identificativa de lo propi on tota expressió, verbal i no verbal, flueix.

Les paraules comporten imatges, sensacions, vivències, emocions, sentiments, ritmes impresos en l’inconscient. Com els colors, les olors. La llengua parlada és com la pell: està ahí i ahí està. Intentar descriure és…, és com voler abraçar sense braços… Mai es pot del tot.

És reconeixement: tu i jo som jo i tu, al ritme de la nostra llengua” (Roser Artigues), “Molta felicitat! Ens va passar, fa dos anys, a Tokyo… Una botiga veïna de la meua filla havia posat la bandera quatribarrada al seu aparador… Molt sorpresos, vam entrar i vam fer coneixença d’un senyor de Terrassa que ven vi català als japonesos!” (Monique Peytavi), “Molta satisfacció!” (Monique Palau de Gelcen).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Germanor” (Jose Ignacio Monllor Ferrer), a qui responguí “Sí, Jose Ignacio. Això vaig sentir jo, en Burgos, en veure dos catalans de Lleida. ¡En terres castellanes!” i, Jose Ignacio Monllor Ferrer m’afegí “Mon pare era Ordines, de cognom, venen de Santa Margarida, en Mallorca. Dinant en Sóller, la taula del costat eren catalans; nosaltres, de la Safor[1] i, el del restaurant, de Sóller. Vàrem fer comboi amb eixe tema” [2]; “És molt especial. Quan vaig participar a la beca Intercampus, hi vaig coincidir amb un barceloní i una mallorquina. Ens buscàvem per poder parlar la nostra llengua de tant en tant i era molt bonic escoltar-la amb dos accents tan diferents però, alhora, tan familiars…” (Loles Castelló Pellicer), “Orgull pels meus pares, que em transmeteren eixa llengua” (Pepe Bonet), “Em senc a casa” (Lorena Sanz Aleixandre), “Familiaritat” (Artur Cortina).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Comarca valenciana.

[2] Població de les Illes Balears situada en l’illa de Mallorca.

“Vam anar dos dies descobrint la ciutat” (Rafel Martí)

General, ,

 

Continuant amb les respostes sobre com es sentien quan, fins i tot, fora d’on viuen, senten que una persona parla la seua llengua materna, en el meu mur, plasmaren “Em fa molta il·lusió” (Isabel Vazquez Frauca), “Ja pots anar lluny que, sempre que ixes de viatge, trobes a algú del poble (Crevillent) i li parles com si el conegueres de sempre i, igual, ni el saludaves abans” (Isabel Espinosa), “M’he trobat, en molts llocs, amb gent que parlava la nostra llengua, a part dels que fem turisme.

L’any 1976 era amb un amic a Ginebra i vaig conèixer tres noies de Xàtiva que hi eren per motius de feina. Vàrem fer una bona amistat i vam passar tres dies pel cantó de Vaud, amb elles d’amfitriones. El que ens va unir va ser la llengua” (Joan Prió Piñol), a qui comentí “Jo, en Burgos, en 1997, amb dos catalans que vivien en Lleida des de feia més de trenta anys: u, procedent de Santander; l’altre, d’Extremadura. I tots tres parlàvem català en terres castellanes”; “Se sent una alegria i una satisfacció inenarrable” (Quim Batpar), “Preciós. Allà pel 2000, arribàvem a l’hotel de Florència al capvespre per, de seguida, anar a sopar, i, només travessar la porta i demanar la clau, una parella que no havíem vist ens diuen ‘Què sou, catalans?’. Bé, vam anar a sopar plegats, i dos dies descobrint la ciutat junts” (Rafel Marti), “Felicitat!!?” (Àngels Moran Navarro), a qui contestí “Sí”; “Jo, sempre que vaig a terres forasteres i en trobe algú que parla la nostra llengua, tinc una alegria gran i parle amb ells en el meu català a l’estil valencià” (Josép Antoni Torres Torres), “Hi havia una dita o frase d’algú (…) que deia, més o menys, que, casa meva era allí on es deia ‘Bon dia’, és a dir, on es parla la meva llengua.

En certa manera, doncs, quan, en terra d’altra llengua, sents la teva, és com si fossis en una ambaixada o consolat del teu país” (Santi Arbós), a qui comentí “I també quan, encara que tu, a la llengua, li digues ‘valencià’ i, un altre, li diga ‘català’, et trobes en la terra de l’altre, però, d’on segles arrere, partiren els teus avantpassats.

Ho plasmen alguns comentaris que fan a aquesta pregunta” i que Santi Arbós em respongué amb “Ben cert”; “Santi Arbós. Era Josep Pla, que deia que ‘El meu país és aquell que si dic Bon dia, em responen Bon dia’” (Maria Garganté Llanes), “A mi, tot i que ho sabia, em va impressionar gratament poder parlar en català a l’Alguer. No era cap sorpresa, evidentment, però la impressió era tan intensa que estava segur que no havia canviat de País. Com quan he estat al País Valencià o a Menorca, Eivissa i en algunes localitats de la Franja de Ponent” (Ricard Jové Hortoneda).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 26 de desembre del 2021 ens comentaren “En el meu cas, he viatjat molt i escoltar parlar en català, sents una alegria i sempre els fas unes salutacions clàssiques” (Lluís Roig), “La meva filla viu a Austràlia des de fa tres anys i, ara fa poc, va anar a la perruqueria i, el món és molt petit, parlant amb l’ajudant: és una noia catalana i de Rubí, com la meva filla. Ara són amigues…” (Empar Llobet), “Emociona” (Maria Grimau Vilaro).

En el grup “Dialectes”, el 26 de desembre del 2021 plasmaren “Em passa sovint. Fins i tot, fa poc vaig trobar un valencià al metro de Londres, que fa anys que viu a Escòcia i va estar content de parlar en català amb algú al cap de tant temps” (Maria Montserrat Morera Perramon), “Alegria” (Magda Psicoeducatiu), “Em vaig trobar amb una noia valenciana que vivia a Lyon, una vegada que vaig anar a veure el fill, quan estudiava allà (feia un Erasmus). Quan ens van sentir que parlàvem en català, vam estar molt contents” (Maria Teresa Ortiga Mulet).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua materna i el sentiment de pertinença a la terra

General, ,

 

El 2 de gener del 2022, un poc abans de començar a escriure els comentaris que plasmarem tot seguit, viu que, en el meu mur, on havia posat l’article “Sentiment de pertinença” (https://www.7accents.cat/opinio/article/16417/sentiment-de-pertinenca), escrit per Irene Massana i publicat en la web “Se7Accents” en el 2020, Ricard Jové Hortoneda m’havia comentat “Molt interessant. Un dia abans de Nadal, vaig anar a un forn, a comprar uns ‘fartons’; deu fer un parell o tres d’anys que el regeixen uns xinesos, però fan les coses d’ací, i arreu hi ha rètols EN CATALÀ, però la gent que hi entra, els parla en espanyol. Jo sempre ho faig en català i, si no m’entenen, ho repeteixo.

Aquest dia, rere meu, hi va entrar un xicot d’uns quaranta anys. Jo estava parlant en català i, la noia, xinesa, que em servia, jove, fins i tot, l’anava parlant poc o molt. Rere meu, eixe[1] dia, hi va intervenir aquest senyor i s’hi va dirigir en espanyol. Jo, que el saludo i li dic ‘Bon dia!’, a veure què em responia. I va contestar ‘Bon dia!’. Aleshores, jo, em vaig armar de valor i, amablement, li vaig dir ‘Miri, tota l’estona que ja li parlo en català, i m’ha entès i, en allò que no m’entenia, li ho repetia. Si tots els que entren i són catalans, els hi parléssim en català, l’acabarien aprenent i, possiblement, el parlarien i tot’. Ho va reconèixer i es va excusar. Va seguir parlant en català”.

En l’article esmentat, Irene Massana comenta que “Personalment, la llengua catalana representa per a mi les meves arrels, el meu aixopluc, la meva raó de ser, fer i pensar. Menjo, penso, escric, expresso, ballo, ric, ploro, somio, cuino i sento en català. És la meva llengua materna, la llengua dels meus avantpassats, la dels meus avis i pares. Dins de l’àmbit familiar veig el català a les hortalisses de l’hort del meu pare, a la cuina casolana de la meva mare, als àlbums familiars, a les parets i arreu. (…) per a mi el català és la meva llengua vehicular de comunicació des de que vaig néixer i és per això que aquí, a casa meva, a Catalunya, parlo en català (…).

Certament, si una persona no comprèn el català, li parlaré en castellà per respecte i perquè esdevingui un flux comunicatiu. (…) Sempre he pensat que una persona que fa l’esforç d’aprendre l’idioma propi del país que l’acull és una persona amb la qual pots confiar. No es tracta de parlar més o menys bé una llengua sinó de voler parlar-la i escriure-la. (…) Per això, no demanaré disculpes per parlar en català perquè per a mi més que una llengua és un sentiment de pertinença (…) i la vida és massa breu per escapar de les emocions, de les coses que estimes i de les que et fan sentir viu”.

En línia amb el sentiment de pertinença amb la terra, el 26 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què preguntava “¿Com vos sentiu quan, fins i tot, fora de la terra dels vostres ancestres, descobriu que una persona parla la mateixa llengua materna que vosaltres i comenceu a parlar la llengua que més vos uneix culturalment i lingüística, la dels vostres avantpassats? Gràcies”.

En el meu mur, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Una gran alegria” (Glòria Reverter), “Feliç de sentir la mateixa llengua” (Pilar Bonamusa Oms), “Fa molta alegria” (Rosa Garcia Clotet), “Jo parle sempre el valencià o català o balear. Si és un anglès, el francès o, sobretot, el castellà. Si volen parlar amb mi, que aprenguin la meva llengua. Soc poliglota però no tinc complexes” (Miquel Torner de Semir),”“Em fa molt feliç. Recordo que, fa uns quants anys, anàvem el meu home i jo al metro de París. Un noi ens va sentir parlar en català, es va apropar i no us podeu imaginar l’alegria que va tenir” (Pilar Ortiz  De Paz), “A mi, em fa il·lusió” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que hi ha articles interessants, en llengua catalana, en relació amb el tema del sentiment de pertinença a la terra. Quant al comentari de Ricard Jové Hortoneda, reflecteix una actitud molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Hem afegit aquesta paraula.

Persones que transmeten saber rebut de les àvies

General, ,

 

El 24 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntàrem “¿Feu que el saber de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, passe de generació en  generació? ¿Què és lo que transmeteu, junt amb la llengua, a les persones que ara viuen? Gràcies”. A continuació, escrivim les respostes.

En el grup “Dialectes”, el 24 de desembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Contes, cançons i dites” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’agrada molt la llengua tradicional” (Rosa Cortina Mercader), “Cançons, dites i menjars. Hi ha un parell o tres de receptes que jo he ‘transformat’ en de família (a part que sóc l’única que les faig, per ací)” (Àngels MV), “La meua àvia em contava contes, rondalles (algunes, de la Vall d’Albaida). I a cosir botons, a embastar una vora de pantalons o falda, perquè la meua iaia era modista. I la iaia, per part de pare, a fer calça” (Llum Grau Borràs), “Gastronomia tradicional, dites i expressions, la manera de tenir la casa cuidada i ordenada” (Antònia Villar), “Les receptes dels torrons, de les panades, rubiols…

 I moltes dites!” (Miquela Vidal).

En relació amb la transmissió del saber vinculat amb la llengua catalana, de generació en generació, el 25 de desembre del 2021, posí una pregunta en el meu mur i en distints grups de Facebook: “¿Què opineu sobre la transmissió del saber (…) de generació en generació? ¿Què conserveu de com ho feien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”. Tot seguit exposem les respostes que ens plasmaren.

En el meu mur, el 25 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, plasmà “Més que de les àvies, els avis o els pares, Lluís. Jo sí que recordo la llarga lluita que vam haver  de mantenir que, dissortadament, encara hem de mantenir, en això que tenen la barra de dir democràcia, per a mantenir-nos fidelment i compromesa amb la nostra actitud de defensa de la cultura i la identitat del nostre País i dels Països Catalans.

Jo moriré amb el ganivet de la pau i l’amor a la boca, defensant la llibertat dels pobles, coses que no fa ni la gran UNIÓ EUROPEA, supeditada als ‘gloriosos’ estats que la composen. Però, vaja, avui i sempre, AMOR I PAU A LA TERRA, Lluís!!!!”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva besàvia era remeiera. A casa, coneixem prou remeis amb herbes” (Estela Monne), a qui Maica Ortega Rubio respon “Ma mare també era remeiera i, per aquest motiu, m’apassiona el tema”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 25 de desembre del 2021, ens escrigueren “La meva àvia, de 1899 (la padrina Cinta), feia l’acompanyament del rostit de Nadal amb el suc del rostit, prunes, pomes, panses, pinyols, moscatell i dues cullerades grans de sucre.

Avui l’he fet exactament igual” (Roser Guillamat), “Conservo aquelles frases fetes, aquelles dites, que, quan era petita, no entenia i poca importància hi donava. És ara, quan, després de fer-ne reflexió, m’he adonat com de certes són i quanta saviesa encomanen. Molt sovint les repeteixo, tal com feia l’àvia i, per molt que canviï el meu tarannà, les portaré sempre en el meu disc dur” (Marta Escalé Bosch).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, plasmaren “Les mares, no tant, però les àvies, empraven molts castellanismes adaptats com si fossin catalans (…) A la seva època, també se’ls obligava bastant a parlar castellà” (Joaquina Viñals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Era una dona de la terra, molt sàvia” (Glòria Reverter)

General, ,

 

Continuant amb el tema del sentiment de pertinença a la terra i amb el de la vida en sintonia i en comunió amb la terra, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 22 de desembre del 2021 i després, ens comentaren “Ma mare era de 1912 i més ‘urbanita’ que ningú. De família molt humil, no havia sentit mai a parlar de la Mare Terra ni d’aquestes comunions místiques” (Dolors Aguiló Tarongí), “No” (Amparo Carpi Melià), “La meua àvia va nàixer al 1903 i els meus records d’ella són retalls d’una vida feta d’obligacions i lluita per sobreviure… De la terra, poc; de poder menjar, molt” (Vicent Peris), “La Terra, com a forma de sobreviure. La Terra era tot, per ma mare. De lo que feien, menjaven i podien fer intercanvi d’altres coses. Moltes vegades, deia que ‘Amb un trosset de terra, mai et moriries de fam…’“ (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Cultura mallorquina”, ens escrigueren “A mi, m’educaren la padrina paterna i la mare, que vivien plegades” (Paquita Pinya Aguiló), “Sa meva padrina em fa ensenyar a matar i netejar gallines i conills” (Israel Villalobos).

En el meu mur, el 23 de desembre del 2021, ens plasmaren “Ma abuela seria un premi gros d’ecologia avui en dia: escurava amb terreta, utilitzava la cendra per a blanquejar, cremava els desperdicis[1], coneixia les herbes que curaven el refredat, la inflamació… Sabia quan es plantava, les llunes… Tantes coses…” (Isabel Ribes), “Tota la vida estaré agraïda a la meva àvia. Era una dona de la terra, quasi diria jo que xamànica. Molt sàvia: la gent del poble acudia a ella per a demanar-li consell. També tenia moltíssim coneixement de les herbes remeieres. Deia que no hi havia herba dolenta, sinó herba mal aplicada. Sabia moltíssimes tradicions de la terra i coneixia com ningú els fenòmens meteorològics” (Glòria Reverter), “La meva àvia materna va morir quan jo tenia tres anyets. En aquells moments, dormia a l’habitació dels avis, en un llitet al costat d’ella i, durant la nit, em donava la mà.

Vaig estar uns dies anguniosa i no volia anar a dormir amb ningú més. Esperava que tornés l’àvia Tecla. La mare (pubilla) era molt mandona, tenia persones que l’ajudaven i que es cuidaven de nosaltres, però ella portava tota la casa, que era molt gran.

Al camp, no hi anava: només a passejar amb nosaltres. Tocava el piano i sabia cantar molt bé i volia que nosaltres (dos nens i dues nenes) també cantéssim amb ella, però no ens agradava gens.

Érem una família molt religiosa i això ens va marcar. Es resava el rosari cada dia i, a cada menjada, es beneïa la taula al començar i a l’acabar.

Amb tot, vam ser feliços perquè els pares, avi i tieta, que convivíem tots en una mateixa casa, ens estimàvem molt. Al viure en un poble, vam ser molt lliures de fer el que volíem: jugar, banyar-nos a les basses, pujar pels arbres i fer-nos-hi cases, baixar per timbes lligats amb cordes[2]… Vam passar una infància molt feliç i lliure. Eren temps de postguerra, però, en un poble, era diferent d’una ciutat” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, el 23 de desembre del 2021 exposàrem el tema i Lluís A. Martorell comentà “En el meu cas, no especialment, encara que tampoc lo contrari, és clar. Senzillament, fins fa uns trenta anys, no hi havia una forta consciència de cuidar la mare naturalesa, perquè el medi ambient tampoc no estava tan amenaçat com hui. El mode de vida era més pròxim amb l’entorn natural, sobretot, als pobles, i, això era suficient, sense més maldecaps. Ningú no es gastava ‘un gallet’ comprant menjar a posta per a gossos o gats, per posar un exemple”.

El 24 de desembre del 2021, com que sabíem que Joan Montpou era un home molt interessat per la natura, per la terra i per la llengua, posàrem l’escrit en el seu mur i em comentà “Bàsicament, ma mare. Té un caràcter més fort que tenia ma àvia”.

En relació amb el tema, adduirem que, en l’article “Joan Perucho, el mèdium” (https://www.nuvol.com/musica/joan-perucho-el-medium-8635), escrit per Ricard Mirabete i publicat en la web “Núvol”, a què accedírem el 25 de desembre del 2021, podem llegir “El sentiment de pertinença a la terra, la felicitat de la llar familiar entre llibres i davant del rostre estimat, tot això és el que dóna sentit a la vida, la vida entesa com ‘El viatge’”. 

Afegirem que aquesta estima a la terra també va unida, com ara, a preferir l’esperit comunitari i obert a punts de vista molt diferents i tot, en lloc de decantar-se per l’individualisme i que, a banda, no és alié a l’ús de les noves tecnologies, per exemple, com a mitjà per a crear més vincles i per a millorar.

Igualment, direm que el comentari de Glòria Reverter és un exemple més en què veiem molt ben reflectit el matriarcalisme: la dona com a portadora de la saviesa, de moltes tradicions, remeiera, coneixedora de la meteorologia, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que trien participar en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Literalment. En el DCVB, figura com a castellanisme. Podríem utilitzar la forma genuïna i no castellana “deixalles”.

[2] El 31 de desembre del 2021, mentres escrivia aquesta frase, me’n recordí d’una que, un dia, mentres mon pare (1942), el seu germà (1948) i jo érem en la planta baixa de cals meus pares (la banda on més vida feia el meu avi patern), el meu oncle digué a mon pare “¿Te’n recordes quan jugàvem a conillets a amagar?”. El fet tingué lloc, quasi segur, entre el 2000 i el 2007.

“El món rural viu més l’estima de la terra”

General, , ,

 

La pregunta vinculada amb el tema del sentiment de pertinença a la terra, i que havíem inclòs en l’entrada anterior, però, ara, des del vincle amb la natura i amb la valoració que se’n feia, sí que podem dir que tingué una participació interessant i considerable i, a banda, amb aportacions que van en línia amb el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”. 

Així, en el grup “Dialectes”, el 23 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva iaia sabia el nom de les constel·lacions i les propietats de les plantes” (Maria Montserrat Morera Perramon), “No” (Estela Monne), “Crec que ets una mica il·lús i molt jove. La meva mare, als començaments del SEGLE XX[1], tenia altres projectes de vida. El viure dia a dia, pujar els fills, viure una guerra i suportar i lluitar el feixisme, era el seu projecte de vida” (Carles Casanovas Palop), a qui, immediatament i sense embuts, li escriguí “Partesc (1971) de vivències de ma mare (1943), meues, d’haver raonat amb persones grans en la meua joventut i, a més, per exemple, d’un llibret de més de seixanta-cinc pàgines escrit per un home que visqué en el desert d’Atacama i que coneix molt la cultura colla, matriarcal. I d’una entrevista a ma mare (que encara viu) de més de tres quarts d’hora”, i, aleshores, Carles Casanovas m’afegí “Tu ets d’una generació posterior. La meva mare va néixer el 1906 i va ser mestra i llevadora. Llavors, cap a l’any 1940, del meu record, només ens preocupàvem de saber com i quant menjaríem l’endemà. No hi havia, conscientment, una consciència ecològica”; “Em va criar la iaia paterna i d’ella vaig aprendre les propietats de les herbes i arbres. A cuinar les receptes tradicionals. Les nostres cançons i costums. Va néixer el 1909” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 23 de desembre del 2021, ens escrigueren “Sí. I tant! Perquè la terra ens donava tot el que necessitàvem. Vivint a pagès, el menjar era el que es recollia de la terra, i els medicaments eren les herbes remeieres, que n’era una experta. Va morir a 80 anys i només havia posat els peus en un hospital (i cap al final dels dies), per una visita de control obligada” (Rosa Rovira), “Jo soc del 1946 i em va pujar la meva mare, però també estava molt bé amb les iaies, perquè la mare treballava” (Rosa Cortina Mercader).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, uns dies després d’haver fet la pregunta, Nicolau Moncunill Cirac plasmà “No sabien què era la Mare Terra, com ara, molt”.

El 23 de desembre del 2021, després d’haver vist un comentari que no inclourem ací, entre altres coses, perquè apleguí a pensar que pogués ser fals (ja que incloïa generalitzacions i  ben poca informació a partir de vivències de dones nascudes abans de 1920), demaní a un amic molt coneixedor de la cultura colla “¿hi havia tendència, entre la gent més en línia amb les ciutats, a ser ruda i, en canvi, entre les vinculades amb els colles, a ser més suaus en el parlar? Gràcies”  i em comentà que “El colla parla cantaire i això pot fer paréixer que, en la ciutat, es parle de forma més ruda” i, després d’afegir-li el comentari llegit en Facebook, em respongué “Ja. Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”.

En eixe sentit, recorde que, una vegada que me n’aní a la ciutat de València a visitar Pere Riutort (ja després del 2000, quan ell hi vivia), li regalí un paperet amb unes frases d’un relat tradicional quitxé, “L’origen dels primers éssers”, que diu així: “No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? ¿No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?”. Me’l sé de memòria des de fa anys i em sent identificat amb aquestes frases, a què la meua resposta és afirmativa. L’acceptà amb interés i amb simpatia i, així, reflectia no solament el seu vincle amb la terra, sinó el seu interés per la conservació de la natura, per la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que ho fan en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el comentari, literalment, “SEGLE X”.

El vincle cap a la terra (i cap a la natura) com a Mare

General, ,

 

En l’explanació de Pere Riutort, hi ha l’apartat “He vivido durante diecisiete años en el Santuario de Lluc” (p. 152), en què podem llegir “He vivido durante diecisiete años en el corazón de Mallorca, en las montañas de Lluc, donde se venera  la imagen de la Virgen, tan querida por todos los mallorquines. (…) Se calcula sobre las seiscientas mil personas que se acercan anualmente al Santuario, entre mallorquines y visitantes foráneos. La Serra de Tramuntana, los grandes picos de más de mil metros, se denominan popularmente: “Ses muntanyes de Lluc”.

(…) Este título de Lluc, Lucus en latín ‘Beata Maria Virgo de Luco’, como consta en los documentos latinos, que desde el siglo XIII se conservan en el archivo del Santuario y en otras fuentes, tiene el significado de ‘Bosque Sagrado’. Verdaderamente es así, porque las grandes montañas, los grandes picos de la sierra de Tramuntana, que rodean al Santuario, están recubiertos de inmensos e imponentes bosques.

Aquellos bellos parajes han sido santificados por el peregrinaje continuo de todas las generaciones de nuestros antepasados, posiblemente desde antes de la misma Reconquista; pero indudablemente desde los tiempos del Rei En Jaume con los nuevos pobladores después de la Reconquista, quienes en su imaginación unían aquellos picos con los de Montserrat, que habían dejado en Catalunya, como consta documentalmente. Aquellos grandes valles y picos con sus olivos, encinas y pinos… han impactado siempre mi recuerdo y hasta mi imaginación, que se ha unido a la psicología más profunda de mi persona” (p. 152).

Al moment, parla de com, durant un viatge que feu a lo que formà part de la Grècia clàssica, trobà semblances entre aquella cultura i la cultura balear que ell “mamava”. Així, comenta que, “En la visita que hice al santuario de la Grecia clásica de Delfos, con los compañeros de curso, al final de mis estudios de Filología (*) Clásica, no pude menos de recordar a Lluc.

Ante aquellos bellos paisajes del mundo clásico, (…) vi la unión de la manera de religiosidad de nuestros antepasados grecolatinos y la nuestra, religiosidad que en términos teológico-pastorales del Cristianismo, denominamos ‘Via pulchritudinis’, que se refiere a la belleza del entorno, unida a la obra cultural humana, que suelen albergar estos lugares, que nos conducen, de manera inexplicable y muy profunda, a nuestra fe en las realidades sobrenaturales y a las identitarias como Pueblo” (p. 152).

En el paràgraf següent (p. 152), fa esment als capítols 10, 11 i 15 dels Fets dels Apòstols (en el Nou Testament, de la Bíblia), un apartat de la Bíblia que s’ha pogut comprovar que no ha estat manipulat (per exemple, quan a autoria, ni tergiversat i que, a més, s’escrigué en el segle I i en què està molt reflectit el matriarcalisme que acompanya el cristianisme). Parlem, com hem dit, d’uns texts no retocats i d’autoria certa, atenent al llibre de Pepe Rodríguez sobre mentires fonamentals de l’Església catòlica.

Tot seguit, comenta que “Nuestros antepasados paganos pasaron a ser cristianos sin renunciar, por ejemplo, a las imágenes, a las leyes de lo que era puro o impuro en la comida, etc. La existencia de los Santuarios cristianos y hasta ciertas formas de veneración y prácticas, nos recuerdan los Santuarios paganos de nuestros antepasados cristianizados” (p. 153). I, entre aquests detalls d’adaptació, estan els dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, una part més del matriarcalisme mediterrani i, a banda, vinculat…, com ara, amb la cultura grega de què parla Pere Riutort, com poguí comentar-li després de proposar-me ell, en la tardor del 2017, que jo estudiàs els capítols 10 i 11.

En línia amb aquest detall, el sentiment de pertinença a la terra, de relació amb la natura així com el fill ho fa amb la mare, direm que, el 23 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntí “¿Vos educaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, a viure en sintonia i en comunió amb la terra? ¿I amb la Mare Terra? Gràcies”. Però, primerament, diré que, l’endemà, 24 de desembre del 2021, de matí, trobí que Bartomeu Mestre havia posat en el seu mur una foto “des del Muntant dels Establiments mirant cap Enderrocat i la Seu” adreçada “A totes les persones de bona voluntat”, amb un fons amb molta natura i que, de vesprada, a banda de passar-lo al meu mur, acompanyí escrivint “En la tardor del 2013, parlant per telèfon amb Pere Riutort, li diguí:

-Mira, Pere: jo no soc creient, però quan, en plena muntanya, veig tot lo que hi ha i veig que soc poc enmig de tot lo que veig…

-¡Això és Déu![1]

No sé vosaltres, però, a mi, des de xiquet, m’ha agradat el contacte amb la natura i em meravella tot lo que hi ha en ella, especialment, per la seua bellesa, com ara, en aquesta foto”.

En resposta a la pregunta sobre l’educació cap a la natura com a Mare a tractar bé i a qui donar gràcies (com es fa en les cultures matriarcals), arreplegàrem comentaris molt interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Aquesta entrada també ha estat acompanyada d’intents de manipulació en el telèfon mòbil, immediatament després d’alçar-la el 29 de desembre del 2021.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

A continuació, una foto de les pregàries dels dimecres que figuren en el “Llibre del Poble de Déu”, i que, com diguí a Pere Riutort fa poc, són les que més m’agraden. I, com que hui és dimecres, he triat afegir-les en aquesta entrada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Recorde aquestes paraules seues. Mentres escrivia eixes paraules en el meu mur, apleguí a plorar lleugerament.

(*) En l’original, “Filologías”.

Àvies i mares que transmetien la llengua del Poble, la materna

General, , , , ,

 

Continuant amb els comentaris plasmats en el grup de la Vall d’Albaida, ens comentaren “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats: el valencià (català).

Per a mi, la llengua que parlaven ma mare i la meua àvia era la LLENGUA, amb majúscules. La resta, com diuen els castellans, ens ha vingut per ‘añadidura’” (Federico Mahiques), “A ma casa, en el poble, sempre s’ha parlat valencià. El castellà, a la ràdio o en el diari ‘La Hoja del Lunes’. Després, en la TV” (Paco Moscardo Gomar), “A Ontinyent, com a tots els pobles valencianoparlants, era comú, era la normalitat a casa, al carrer, al comerç, per tot arreu. El castellà arribava pels mitjans, per les ones i a l’escola, clar” (Ximo Segura Biosca), “Ens sentíem molt bé, no sabia ni que n’hi havia altra, fins l’escola, clar. Ahí començaven les ‘espardenyades’[1] fins que entra la TV a casa” (Pepa López Polo).

En línia amb aquestes paraules, el 20 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), després d’haver llegit ell l’escrit “Capellans valencians pro justícia social es boten la normativa lingüística del Vaticà” (https://malandia.cat/2021/12/capellans-valencians-desquerres-es-boten-la-normativa-linguistica-del-vatica), em respongué, en un missatge, que “Ja et vaig explicar (…) que, ara farà seixanta-dos anys, en un viatge de noces, vam visitar una  família d’Albalat. I es van quedar esbalaïts quan van sentir a la meva esposa i a mi cantar les cançons de missa i el Parenostre, les salves i el Credo en català”. Aleshores, li comentí que, “A mi, des de xiquet, m’impactava que, en casa, es pregàs en castellà com també en les misses. Jo no sé el ‘Salve’, ni he sentit mai el Rosari, ni moltíssimes oracions, en català. Mai.

Però Pere Riutort, qui sap si per intuïció i per voler alfabetitzar-me en lo religiós, m’envià un sobre amb una foto que ho compté. Li estaré sempre agraït”. Al moment, li envií les fotos d’aquest detall de Pere Riutort, i ell m’afegí “No les he sabut d’altra manera que en català, Lluís. Gràcies per la tramesa, Lluís: m’ha fet il·lusió. Quina pena que fa que no sapiguem resar al nostre Déu en el nostre idioma. Ens caldrien molts Riutort als Països Catalans”.

Igualment, el 21 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, en el meu mur, em feu un comentari prou en línia amb aquest, que diu “Ahir, (…) vaig recordar el que havia comentat amb tu i em va venir a la memòria que, quan anàvem a ‘Doctrina’, entràvem a l’església cantant ‘Anem, anem a doctrina, / que el Bon Jesús / crida als infants, / els àngels són a la porta / per a donar-nos les mans. / Jesús, Maria ens esperen / sentats en cadira d’or, / totes les coses ens diuen, / les volem saber d’acord’ i tornàvem a començar l’’Anem, anem, fins a donar-nos les mans’, mentre entràvem a poc a poc cantant la cançó. Ho dic per refermar que sempre, llevant d’algunes prèdiques per monjos forasters, vam resar, i resem, en català”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Tot seguit, les dues fotos del detall que m’envià Pere Riutort en març del 2019 i de què jo parlava a Ricard Jové Hortoneda. En la banda inferior de la foto en què figuren les oracions, es pot llegir “Retaule de culte i símbol històric i actual de la Generalitat Valenciana:

La Mare de Déu del Regne, Sant Jordi i l’Àngel Custodi del Regne”.

 

                       

                        SALVE REGINA

Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia:

   vida, dolcesa i esperança nostra, Deú vos salve.

   A vós cridem els desterrats fills d’Eva;  

   a vós sospirem,

   gemint i plorant en aquesta vall de llagrimes.

   Ara, doncs, advocada nostra,

   gireu envers nosatres

   aquests ulls vostres tan misericordiosos.

   I, després d’aquest exili,

   mostreu-nos Jesús, fruit beneït del vostre ventre.

   Oh clementíssima, oh piadosa, oh dolça Verge Maria.

 

                       

                        SUB TUUM PRAESIDIUM

Davall vostre mantell ens emparem,

      Santa Mare de Déu:

      escolteu les nostres pregàries en tota necessitat

      i aparteu-nos sempre dels perills,

      Verge, gloriosa i beneida.

 

 

                         REGINA CAELI

Reina del cel, alegreu-vos, al·leluia:

perquè aquell que meresquéreu portar, al·leluia,

ha ressuscitat tal com digue, al·leluia.

Pregueu Déu per nosaltres, al·leluia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] En moltes poblacions valencianes, per exemple, paraula en llengua catalana que es diu durant una conversa en castellà, per desconeixement del castellà, o bé dita entre les classes puixants que es passaven al castellà perquè ho consideraven més fi.

Àvies i dones que parlaven la llengua que havien mamat

General, ,

 

Més comentaris, en el grup “Dialectes“, foren “El pare i tota la seva família eren catalans d’arrel. La mare, de Múrcia. A casa, es parlava català i, fins els quatre o cinc anys, no vaig aprendre alguna paraula en castellà.

He de puntualitzar que la mare treballava i qui em va criar era la iaia paterna. Ara, tot i ser i sentir-me catalana, m’expresso igual de bé en els dos idiomes, ja que, per edat, em va tocar tooota l’escola en castellà. A casa, el matriarcalisme es va saltar una generació: de l’àvia va passar als nets: l’idioma, les cançons, les costums,…” (Neus Soler Rodríguez), “Per mi, semblava molt natural que la iaia i la gent gran, en general, parlessin català…” (Monique Peytavi), a qui contestí “I a mi. L’altra llengua és la de l’administració de l’Estat, però no la del Poble, ni la de la terra”; “El meu pare era de Jaén, però es va integrar de seguida i, a casa, sempre hem parlat català. La meva àvia materna era de soca-rel: mai no li vaig sentir una paraula castellana” (Magi López Prats), “La meva àvia sempre ens parlava en català, com tota la família” (Antònia Cabot), “No tenia cap inconvenient, era la llengua de casa, familiar. La padrina va néixer l’any 1905” (Margalida Rubi Tomas).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 18 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Molt bo. Era també la nostra llengua, no podíem pensar ni plantejar-se altra. Era lo que teníem. Ens estudiàvem en castellà aprés, però els nostres pares no sabien parlar-lo: el coneixien, el sentien per la ràdio i, després, per la televisió” (Carmen Pastor Sisternes), “Ara ho valore molt més. Aleshores, ho trobava normal perquè és el que he mamat. Recorde dir-li, a ma uela, ‘Uela, això no es diu així!!!’ com, per exemple, ‘Ontinyen’, ‘cambra’ i moltes paraules que la pobra deia bé: era jo la que ho deia malament degut al castellanisme que ens ho mesclava tot.

M’agrada la meua llengua, m’agrada el valencià ben escrit. Jo faig el que puc, ja que no l’he estudiat mai: ni a l’escola, ni a l’institut, però bé[1]… poc a poc, almenys, ho intente” (Encarna Tormo), “Em sentia feliç” (Dolo Soler Esplugues), “Sí, a casa, parlàvem valencià i, la veritat que, a l’escola, es parlava el castellà i, a mi, personalment, sempre m’ha agradat parlar la meua llengua, encara que no sé escriure-la: faltes, en faig un carro, però m’agrada moltíssim” (Carmen Soler), “Sí. En ma casa, també es parla el valencià. En l’escola, donàvem castellà, però, en el recreo o, entre nosaltres, no parlàvem castellà: ens parlàvem en valencià.

Jo, al costat de ma casa, tenia uns tios de mon pare i no parlaven com nosaltres: era el valencià més clàssic o antic (…). Però, això sí: parlants i molt orgullosos amb faltes d’ortografia i tot. Falta dir que som tan orgullosos del nostre valencià que, sense estudiar-lo, ni res, ahí anem. Tampoc ens costa vore al que parla en castellà i, per respecte, contestar-li  [en castellà] per a que ens entenga” (Maria Rosa Molina Blasco), “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats” (Federico Mahiques).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “bueno”.

Explanació de Pere Riutort Mestre enviada en novembre del 2019, altres escrits i detalls

General, , ,

A continuació, vos oferim dues fotos junt amb una versió de l’explanació de 160 pàgines i sense subratllats ni anotacions, a diferència de la que m’envià Pere Riutort en novembre del 2019 i que em fou molt útil per a l’estudi sobre els Sants de la Pedra i que, igualment, ho és per al del matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

El fet és que un dia li diguí que estava molt interessant l’explanació. Pere em comentà que la versió que tenia era molt més extensa que lo que m’havia enviat a principis del 2019 i que, com que necessitava ajuda econòmica, caldria pagar-la i que me l’enviaria junt amb el “Llibre del Poble de Déu” i les actes de la junta que preparà el missal (que en quedaven pocs exemplars i que em demanava que no ho digués a ningú), accessibles en aquesta web de novembre del 2021 ençà.

Quant al missal, em demanà si jo el volia d’una edició especial que es feu en el seu moment i li responguí que lo que ell volgués i, al moment, l’acceptí.

Respecte al preu del conjunt, li diguí que la quantitat que ell volgués. Cal dir que u intueix que no serà injusta. I, cavallers, per si algú té enveja del fet que jo, ara, tinga una explanació de 206 pàgines, direm el preu de l’enviament (en un paquet que encara conserve i amb el segell indicant novembre del 2019): 500 euros. Així, com llegiu: 500€.

Afegiré que, malgrat que, primerament, em semblà una quantitat alta, com que, de nit, somií quan, en la primavera del 2016, ma mare acceptà acollir-me uns mesos en sa casa, i una bossa de llibres que ell m’havia regalat en el 2004 (“Ací tens 25000 pessetes”), la quantitat de dies que m’acollí en sa casa de la ciutat de València, quan ho feu en la de Tàrbena (en desembre de 1996), les nombroses converses telefòniques amb  informació, etc., deixí estar lo que havia pensat la vespra en relació amb el pagament. 

I, com que li havia dit que li’l faria el dia més immediat respecte al dia en què parlí amb ell, això explica l’adjectiu “diligent”, que figura en una d’aquestes fotos.

Agraesc a les persones que han col·laborat i a l’amic Antonio Samper (a qui he enviat les fotos que veureu ací).

Bon Nadal i continuem escrivint la història, en la llengua materna, la del Poble, no en la llengua estrangera imposada per llei del decret de Nova Planta de 1707 ençà i dels posteriors decrets de Nova Planta i més i vinculada amb a una cultura patriarcal: el castellà.

Com escriu Pere Riutort, en la seua explanació, “El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant” (p. 4). En aquest sentit, adduirem que, en setembre del 2021 i, sense indicació sobre si s’havia demanat permís a Pere Riutort, hom va publicar-ne en Viquipèdia una caricatura, un reflex més de la resposta d’una part de la societat valenciana a l’aportació que Pere Riutort feu al Poble valencià.

Igualment, el 1r d’octubre del 2023, una persona decidí eliminar de Viquipèdia paraules sobre la vida de Pere Riutort, perquè les considerava contingut inadequat:

1) en relació amb els temes de l’explanació  <<(des de biografia, fins a temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360€ per reunió…,)>>

i 2) sobre el seu paper en el tema del matriarcalisme <<La seua col·laboració en un treball d’investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme vinculat amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat” [https://malandia.cat/2021/01/la-cultura-matriarcal-estava-en-la-realitat]>>.

I, ara, sense més preàmbuls, que gaudiu de la lectura d’aquesta versió que, del 28 de desembre del 2021 ençà, hem pogut ampliar mitjançant una segona part acompanyada, igualment, d’articles i de documents que, quasi tots, formen part de la que m’envià en novembre del 2019 i, a més, amb una “Pregària pel Santuari de la Mare de Déu a Tàrbena”, escrita en la llengua del Poble valencià, en la llengua catalana, popularment, coneguda com “valencià”, i rebuda en un altre enviament.  

Tocant a la que vaig rebre de Pere, vos reportarem mitjançant les successives entrades en què plasmem informació relacionada amb l’estudi sobre el matriarcalisme.

Alaquàs, 18 d’abril del 2024.

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

Explanació de Pere Riutort (segona part Ángela 28 decembre 2021)

 

Nota: La pàgina 159 de la versió que hem afegit es correspon, quasi, a la de la pàgina 160 de la versió que m’envià en novembre del 2019 (posterior a la que veiem ací).

Finalment, dir-vos que hi ha algunes pàgines en blanc que no formaven part de cap versió: pp. 38, 40, 42, 44, 46, 48, 50, 52, 54, 56, 58, 60 i 62.

Agraïm la simpatia i la sinceritat que han mostrat moltes persones cap a la contribució de Pere Riutort a les Illes Balears i al País Valencià com també a Catalunya (per mitjà de la seua  participació en obres de música religiosa en llengua catalana).