Arxiu d'etiquetes: ma mare

“Ella era l’organitzadora de tot, de la família” (paraules de mon pare)

 

El 10 de novembre del 2018, mon pare, després de dir-me, ma mare, unes paraules del meu avi matern (1906-1992) en què manifestava que, tot i que la dona anàs a l’home, ella era qui dictava lo que es feia, mon pare afegí que, una dona de Benirredrà (una població valenciana de la comarca de la Safor), “Ella era l’organitzadora de tot, de la família”. Ara bé, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (un històric poble valencià, independent fins a 1899 i que ara forma part de la Ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar, en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oirles [1]en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[2]:

‘Demá es el Comulgar dels Impedits; tindrán la chaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt p’acompanyar al Comulgar. Ya saps que van tots els homens’.

‘Fills, demá hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no s’olvideu de portar l’enramá[3] pal carrer’.

‘Filla, de la caixa hon guarda la mare la millor roba, traurás el cubertor bordat, que posarás en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cubertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no es para en palles, prioritza l’acció sobre la reflexió i entre altres coses, és una dona amb molta iniciativa, com també podem veure en moltes de les rondalles recopilades per Sara Llorens i publicades en el llibre “Rondallari de PIneda”, a cura de Josefina Romà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Literalment.

[2] Ací escrivim la transcripció literal.

[3] Enramada, en la forma genuïna.

En la conserva d’Aldaia

 

La cançó que escriurem la coneix ma mare i me la cantà ahir. Ella la sap perquè li la cantava la germana de la seua àvia Amparo, la tia Patrocinio. La tia Patrocinio havia nascut en el carrer Sant Miquel, d’Aldaia (una població valenciana de l’Horta de València), en el darrer quart del segle XIX. Diu així:

 

“En la conserva d’Aldaia,

hi ha més puces que albercocs,

que te corren per les cames

com si foren borinots”.

 

Dir que, encara que les paraules “puces”, “albercocs” i “borinots” també tenen un significat eròtic, no és així en aquest cas, com hui m’ha comentat ma mare.

No figura en un llibre de cançons populars (i també de tradicionals) publicat fa pocs anys en Aldaia, sobre cançons enregistrades en aquesta població valenciana.