Una altra rondalla que hem triat de la recerca sobre el patrimoni rondallístic de la vila de Tàrbena (la Marina Baixa), i amb punts en comú amb relats semblants de tot l’àmbit lingüístic, és “Es xotets”, en què és ben present lo maternal. Nogensmenys, direm que fou arreplegada en 1992 i que els fillets de la xota no són cabretes, sinó mascles, un fet significatiu: la introducció de personatges (sovint, amb detalls no matriarcalistes o bé masculinitzats en la seua psicologia, no cal que siguen hòmens) va unida a la penetració del castellà en la vida social i en l’ús diari en àmbits tradicionalment catalanoparlants del segle XVIII fins al primer quart del segle XX. Així, diu:

“Una volta era una cabreta que tenia set fillets: set xotets. Feia molt de fred, ella volia anar a cercar llenya i els va dir:

-Tanqueu-vos dins des corral i no obriu sa porta perquè hi ha un llop que va per aquí i, si vos enganya, vos se menjarà.

I sa cabreta se’n va anar” (p. 58).

En tocar el llop a la porta, el més grandet li diu “la mareta té sa veueta més fineta. Tu la tens molt grossa: tu ets es llop” (p. 58). Heus ací un primer detall: en els Pobles matriarcalistes, és ben considerada la veu fina, natural, en lloc de la rudesa, ni la veu forta.

En eixe seny, la dona salvarà l’home (ací, el mascle), puix que la marona és vinculada amb el part, amb la criança (els ous):

“-Ai, com els enganyaré? -diu es llop-. Ai: me’n vaig a aqueix corral, que n’hi ha molt, de gallines, i que em donen ous (perquè es ous cruns fan sa veu fineta).

I va menjar es ous” (p. 59).

Tot i això, en revenir a ca la cabreta, el xotet més grandet veu que el llop té les potes negres.

En acabant, encara que ell passa per un molí i que el moliner l’empolsega amb farina, el xotet “més xicotet, que era espaviladet i era tan xicotiu, es va amagar dins de sa caixeta (…).

Com que, al moment, ve sa mare, veu la porta oberta i ja ho va pensar. Se’n va anar corrent!:

-Ai! Es meus fillets!” (pp. 59-60).

És a dir: per una banda, el fillet recorre a un material de recepció (la caixeta) i, simbòlicament, ho fa a la cabreta, qui el troba i li demana un poc després.

Ben mirat, es plasma la importància maternal: ella posa interés pels xiquets.

A continuació, mare i fill (ací, com un empelt) menen cap a la vora del riu i, quan hi són, la cabra, amb una destral, obri la panxeta del llop “i varen eixir tots es fillets.

-¡Mare, mare!” (p. 60).

Altrament, la cap de casa fa que els seus fills (junt amb ella) òmpliguen “sa panxa ben plena de pedres i, després, el cosirem” (p. 60) i, quan la marona, de darrere d’una soca d’un arbre estant, capta que el llop s’atansa al riu i hi cau, diu als xotets:

“-Hala! Ja no ens destorbarà més! Ja no farà maldats!” (p. 60).

En altres mots, la dona ha estat més deixondida que l’home, ha fet valença als fills i, a més, el nexe entre la cabreta i els xotets ha adobat el terreny als personatges de bon cor, a la bonesa.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el  fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.