Reis i dones que compensen la finesa i la recepció dels altres

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Una dona vídua tenia tres fills: En Joan, En Jaume i En Bernat. Tots tres es proposen, u a u, dur un paner de figues al rei. Així, “En Joan agafa un paneret i l’ompl de figues, que feia mengera de crivellades[1] que eren i, cap a cal rei manca gent!

Camina caminaràs i cap enllà et faràs, topa una velleta (…) que ja anava amb es morros per sa terra” (p. 67). La velleta li demana què porta en el paner (com també ho farà als altres germans) i, com que ell li respon que duu merda (tal com dirà el segon, En Jaume), ella li contesta:

“-Idò, merda tendràs!” (p. 68).

I, quan aplegarà a cal rei i En Joan li ensenye el paner, el jove trobarà lo que ha dit a la jaieta. I, com que el monarca era un bon pitot de tot, és a dir, un home de bon geni, els criats, “amb bones paraules, li digueren que se n’anàs més que de pressa, si no hi volia esser de més” (p. 69).

A banda, “Passen unes quantes setmanes i es fill petit alça es cap i diu a sa mare:

-Ma mare: m’havia passat per s’escudeller d’anar a dur un paner de figues al rei. Però mirau: si vos ha de saber greu, no hi vaig.

Com sa mare sentí aquelles paraules (…), s’exclamà:

-Fill meu: per lo bé que has parlat, si es teu cor et diu que hi vagis, vés-hi!” (p. 71) i, d’aquesta manera, la mare aprova el fill, En Bernat, i, a més, actua receptiva i generosa.

En Bernat fa via cap a cal rei, topa aquella jaia i ja l’escomet dient:

“-Alabat sia Déu, germaneta!

-Alabem-lo, per a sempre, jovenet! -diu ella-. Oh, que m’agrades i que m’agrades, perquè fas cas de jaies com jo! Vejam!, ¿i què duus dins aqueix paner tan ben tapat de fulles de figuera?

-Que hi duc? -diu En Bernat-. Figues; i, si en voleu, digau-ho” (p. 72).

Aleshores, la jaia, com que veu el bon tracte que rep per part del jove i la seua generositat, li comenta que, com a compensació, En Bernat tindrà bones figues (p. 72).

Per això, quan el jove arriba a cal rei i “el rei va veure aquelles figues tan grosses, tan fresques, tan crivellades, amb aquella oloreta tan bona que deixaven anar, que feien mengera i en romangué tan agradat” (p. 72), ordena que buiden el paner i que el majordom done “tres-centes lliures a aquest jove, per sa finesa que m’ha feta” (p. 72). I En Bernat, botant d’alegria, se’n torna a sa casa i, la mare, en veure-ho, respon gojosa, mentres que els germans ho fan amb enveja (p. 73).

Un poc després, el rei cau vidu, encara jove, i tria casar-se de nou. I, com que li comenten que, “a ses Costes d’enmig de mar, hi ha una princesa, sa cosa més garrida i purificada” (p. 73) i no hi havia ningú que gosàs anar-hi, el rei se’n recorda d’En Bernat i l’envia a demanar. El jove, molt servicial, li comenta:

“-Senyor rei, vet-me aquí a son manar. En coses que sien bones, pot manar feines.

Ara mateix, t’ho diré -diu el rei-, què vull de tu. Pren un cavall i es majordom et donarà un bossot de doblers” (p. 73) i li afig que li pertoca menar la princesa cap a on ell està i, així, que el monarca puga casar-se amb ella.

Al moment, el jove, pansit, “afina aquella mateixa jaieta que havia topada com duia ses figues al rei” (p. 73), li comenta que el rei li ha donat una orde i la velleta li addueix que, “Si tu em creus, en sortiràs en bon nom.

-Digau coses, idò! -diu En Bernat-. Tot quant em direu, faré” (p. 74) i, per tant, el jove accepta seguir les indicacions de la dona (en altres paraules, es fa lo que vol la dona). Tot seguit, la jaieta li diu que prenga el bossot i que l’amague com també que, en lloc de prendre el cavall que li oferiran, que els responga “vull es cavall que va amb ses egües del rei” (p. 74) i, així, copsem un detall matriarcalista: el cavall també està obert a les egües.

Afegirem que hui també hem rebut comentaris respecte al refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que van en la mateixa línia: es prioritza molt més l’obligació, el servici als altres i la faena, que no la religiositat i el culte a les normes.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La figa i, més encara, crivellada, també apareix en cançons eròtiques.

“En Joanet tornava a esser viu”, salvat, mitjançant la bonhomia de les dues fadrinetes i del rei

General, , , , ,

Rematant la rondalla “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, direm que les fadrinetes fan entrar En Joanet on era el pare d’ambdues (p. 23), rei que el rep obertament:

“-Déu lo guard, senyor rei! -diu En Joanet.

-Benvingut sies, Joanet! -diu el rei Sabi-. Digues-me, i com t’és anat?

-En popa de tot! -diu En Joanet-. He fet lo que Vossa Reial Majestat em comanà” (p. 23) i li trau tot lo que li havia demanat el monarca, ho posa en mans seues, i ell, que ho palpa (un tret en línia amb el matriarcalisme) i es beu la llet i toca el tel, li comenta:

“-Sí que ho és, de sa font! (…) i es toc també em diu que es tel també ho és, de ses costelles d’una lleona que alletava” (p. 23). Per això, el rei, en veure que En Joanet se li arramba, “li dóna un abraç ben fort i li diu:

-Venturós, tu, que ho has fet així com et vaig dir. Molts n’hi eren anats per lo mateix que hi ets anat tu, i aquella lleona sempre els esbenava[1]” (p. 24).

Al moment, veiem que el rei torna a fiar en el jove, guarda l’ampolleta i el tel i li prepara una ampolleta i un tel nous (p. 24). I l’endemà, a més, li addueix que la mare d’En Joanet roman viva (p. 24), li comenta que sa mare ha mentit el fill (p. 26) i, amb els dos objectes nous que el monarca li lliura i amb una explicació de com En Joanet haurà de respondre a sa mare i a la situació, pregunta al jove si li promet que farà lo que ell li ha dit. Aleshores, En Joanet, li contesta:

“-L’hi promet, senyor rei! -diu En Joanet.

-Idò, endavant ses atxes! -diu el rei Sabi- Vés a treure es mateix cavall i parteix més que de pressa!” (p. 27).

El jove fa marxa i, en aplegar on és sa mare, ella beu de l’ampolleta i, ràpidament, li comenta:

“-Ja estic bona!”

I ja pega bot des llit i s’aferra per En Joanet, i besades i més besades” (p. 29).

Però, com que el negret és eixerit i copsa que ni l’ampolleta, ni el tel són els mateixos de la primera vegada, quan se li acostarà la mare, li ho dirà i capta l’enginy del rei Sabi (p. 30). I, així, veiem que el matriarcalisme promou la bondat i que els caps d’Estat (ací, plasmat pel rei Sabi) tracten de predicar amb l’exemple sense desentendre’s de les persones de bon cor (ací, En Joanet).

Un poc després, la mare (com ja havia indicat el rei Sabi a En Joanet) li posarà tres proves… i el jove les superarà i, al capdavall, àdhuc, En Joanet demanarà pietat al negret (com li havia proposat el rei Sabi). I, com que el negret es mostra pietós amb el jove i, un poc després, la mare veu que el fill és mort i vol reviscolar-lo, ella passa a “salvar” En Joanet (p. 35), el trau de la fossa on era el jove (ara, en bocins) i fa que el cavall que havia menat el fill se’n vaja cap a cal rei Sabi (p. 35).

Immediatament, les filles veuen el cavall, el reben, el rei Sabi ho interpreta i diu a les filles:

“-Vos dic que ens va bé ferm” (p. 35).

I el monarca indica a les fadrinetes quines passes han de fer per a que reviscole En Joanet, ara que el negret no l’ha tombat. I elles, molt avinents amb son pare, seguiran els dictats i… així, les jovenetes ho fan possible: “aquell cos obri ets ulls, (…) s’aixeca, vestit així com anava quan es negret l’estrangulà (…).

En Joanet tornava a esser viu” (p. 37). I, per tant, no sols la dona (les dues fadrinetes) ha salvat l’home, sinó que ho ha fet mitjançant la delicadesa i la bonhomia (en aquest cas, del pare i de les filles).

I, aleshores, el rei Sabi comenta a En Joanet que el negret és qui té els seus ulls i que vol recuperar-los. Les fadrinetes fan costat al jove abans que ell faça via i, quan tornarà a cal rei Sabi, no solament el monarca recupera els ulls, sinó que les filles li’ls posaran bé i, llavors, el rei diu a En Joanet que pot casar-se amb la filla que trie: “Essent tu fadrí, i fadrines les meues filles, digues quina vols, vos casareu i vos donaré sa corona” (p. 42).

En Joanet, per sorteig, en tria una i s’hi casa. Per tant, a banda d’haver complit el jove, també ho ha fet el rei Sabi i, igualment, tots quatre (les fadrinetes, el rei i En Joanet) han actuat amb bonesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Ací vol dir “reduir a trossos”.

Adduirem que hui, 16 de maig del 2022, hem trobat aquest article, molt interessant, i en què podem copsar vincles entre la Pachamama de la cultura colla (d’Amèrica del Sud), la deessa grega de l’agricultura (Demèter) i els Sants de la Pedra, Abdó i Senen. Fou publicat en el 2018: https://www.diario26.com/254593–1-de-agosto-dia-de-la-pachamama-cuando-el-ser-humano-le-agradece-a-la-madre-tierra.

Recordem que, per exemple, el nom “Demèter”, com m’indicà Pere Riutort, estudiós de la llengua grega, el 15 d’octubre del 2017, “és una transformació de ‘Ge-meter’, la ‘Terra Mare'”.

Dones jóvens de bon cor, molt receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “El rei Sabi”, molt llarga, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, la mare, al capdavall, accepta la proposta del negret: colgar-se, fer-se la malalta i dir al fill (En Joanet) que caldrà que li duga “una ampolleta d’aigua de sa font de Xorrigo i es tel de ses costelles d’una lleona que allet. Ell se n’hi anirà tot d’una i, llavors, ja ens podrem casar!” (p. 13).

Un poc després, quan torna el fill (a qui ella tracta de “fill meu, dolç i estimat”, com podem llegir en la pàgina 14), la mare comenta què haurà de portar-li En Joanet i, ell, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va amb una ampolleta “cap a sa font de Xorrigo! I cap a cercar una lleona que alletàs!” (p. 14). I el jove, amb molta espenta, aplega a unes casetes blanques, on el reben dues fadrinetes (p. 16) i ell se’ls presenta com “Un criat vostre!” (p. 16) i, així, es plasma que l’home (ací, un jove) es posa a disposició de la dona (les dues jovenetes).

I, com que ell els demana posada i elles sentiren allò, “com tenien un bon cor de tot, se’n compatiren tant, d’aquell jovenet desconegut, que li digueren:

-Espera un moment, oh, jovenet!, i anirem a contar-ho a mon pare, a veure ell que hi diu!

(…) i corrents totes dues cap a son pare!” (p. 16). Així que copsem que, en la cultura matriarcal, no sols la rebuda és immediata i amb bonesa, fins i tot, a persones noves en la terra que els acull, sinó que es tracta que reba l’aprovació dels pares (ací, un pare) lo més prompte possible i es confia en la bona voluntat del parent.

En aplegar totes dues on era son pare, ell els ho consenteix i els comenta:

“-Anau a l’acte a obrir-li i menau-lo’m a sa meua presència!

I aquelles dues fadrinetes ja foren partides cap a sa portassa, obriren es portelló, En Joanet entra (…) i menen En Joanet davant el rei Sabi” (p. 17), un rei molt obert, sense ulls, però de bon cor i acollidor, a qui En Joanet, amb cortesia i amb sinceritat, li contarà lo que li ha demanat sa mare (p. 17).

L’endemà, de matí, En Joanet es dirigeix al rei Sabi i ell li indica que caldrà que vaja cap a la font acompanyat d’un cavall que el jove menarà (el de l’esmentat monarca), això sí, “sempre cap a solixent“ (p. 18), que hi veurà una lleona i que, amb una espasa, traurà el tel de la lleona (pp. 18-19). I, mentres que En Joanet pega bot amb el cavall i fa via, sa mare accepta casar-se amb el negret (p. 19).

El negret mena la mare cap a una escaleta, es torna un jove falaguer i es troben en un jardí (un detall matriarcalista molt corrent en la cultura matriarcal) junt amb estols de fadrinets i fadrinetes que els feien la cort i els ballaven l’aigua (p. 20).

En un passatge immediat, la mare se’n recorda d’En Joanet, de la seua dolçor, i, mentres que el negret li comenta que el fill no arribarà a la font, el fill sí que hi aplega (p. 21): “Hi arramba es cavall, que s’agenolla de ses potes de davant, En Joanet, sense davallar, ompl s’ampolleta d’aigua de sa font, però sense amollar s’espasa” (p. 22). Així doncs, el cavall menat pel jove s’agenolla a lo matriarcal (la font, l’aigua) i En Joanet porta el cavall i no recorre a la violència (p. 22).

Al moment, se’ls apareix la lleona i, ara sí, el jove se’n baixa del cavall, es dirigeix cap a la lleona (ací fa el paper de reina, de mare i està vinculada amb la maternitat), ell “li clava s’arma a sa pitera (…), prova de munyir-la i encara li sortí llet (…); l’escorxa, li treu es tel de ses costelles, (…) pega bot dalt es cavall (…) i partí com un coet, des d’allà, cap a cal rei Sabi” (p. 22) i, primerament, és ben rebut per les fadrinetes i, en acabant, elles “el fan entrar on era son pare” (p. 23), rei que el rep obertament (p. 23).

Com veiem, es plasma molt l’esperit d’acollida, l’agilitat de les dones, l’esperit juvenil del jove i l’actitud receptiva del rei Sabi (en aquest cas, el cap del regne), trets molt relacionats amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i fills amb molta espenta, molt avinguts i molt oberts

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per exemple, en què la dona és qui dona l’aprovació (i, així, té la darrera paraula), en el seu enginy i, com ara, en la bondat, és “El rei Sabi”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una mare vídua té un fill que volia fer món com a caçador. I, sa mare, “com el va veure tan encarat, hi allargà es coll” (p. 7) i ell es va a caçar tot el dia, i amb molta espenta com també l’endemà. I, en copsar una llebre (p. 10), la segueix i veu que “s’afica dins unes casetes blanques que hi havia per allà. En Joanet s’hi afica també” (p. 8) i accedeix a la cuina, on veu una olla, “s’afica una cullera, la se du a sa boca i fonc un arròs de primera de primera” (p. 8) i, així, veiem que el jove intervé.

Tot seguit, En Joanet considera millor tornar-se’n a ca sa mare i, tot i que ella no s’ho creia, En Joanet, “l’endemà, abans de sortir es sol, ja pega bot des llit i,… cap a caçar!, per aquell mateix endret des altres dies” (p. 8). I, de nou, veu una llebre i li segueix la pista. I, quan torna a casa i En Joanet ho comenta a sa mare, ella li diu:

“-Mira, demà jo vendré amb tu, perquè ho vull tocar amb ses mans, jo mateixa” (p. 10) i, així, es reflecteix el detall matriarcalista de la prioritat per lo tàctil (junt amb lo auditiu), en lloc de fer-ho per lo visual i per lo que ascendeix, com podem llegir en l’obra “El matriarcalismo vasco”.

I, com que ella confia en el fill, “l’endemà, de matí, tan prest pegà coça as llençol es fill com la mare i ja li hagueren estret tots dos cap a sa caçada” (p. 10) i, per tant, veiem que la dona (ací, una mare amb un fill jove) també es dedica a la cacera i, d’aquesta manera, no es limita a les faenes de casa, així com, en la cultura colla, les dones van als bars i, en canvi, no ho fan els hòmens.

En aplegar a les casetes blanques i entrar-hi, En Joanet demana a sa mare “Que no ho sentiu?” (p. 11) i, ella, amb un “Sí que és ver!” (p. 11), reflecteix que és la dona qui donarà l’aprovat definitiu a lo que fa l’home (ací, exposar un fet). I, com que la mare copsa que hi poden viure bé, proposa a En Joanet d’estar-hi. I ell, a més d’acceptar-ho, li afig: “heu pensat molt bé. Idò, estareu aquí dins, menant la casa neta, i jo me n’aniré a caçar i, lo que agafaré, sempre farà caramull a sa greixonera[1].

Així ho feren En Joanet i sa mare” (p. 11) i, d’aquesta manera, apleguen a un acord la mare i el fill.

Un poc després, veiem que, un dia que En Joanet se n’havia anat a caçar, la mare cerca en una porta que hi havia en la casa i troba un negret (p. 12), fermat amb una cadena i, com que ell no volia romandre-hi, li proposa que l’allibere, que es case amb ell i que s’oblide del fill. Però, la mare, amb molta espenta, li respon:

“-Això sí que no ho consentiré mai del món! -diu sa viuda-. Pobre al·lotet, tan bon al·lot com és, que només fa mal as pa, ¿haver-lo de llevar des vent? En via ninguna pot esser!” (p. 13). I, així, es plasma que es fa lo que vol la dona i que ella té la darrera paraula.

Adduirem que hui, 14 de maig del 2022, hem fet una pregunta en Facebook sobre si les àvies (o padrines) o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, empraven el refrany “Primer l’obligació que la devoció” i que, la gran majoria de les persones (que n’han participat moltes) ha comentat que sí, una resposta en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que, en Mallorca, aquesta paraula vol dir “Cassola de terra”.

Dones amb molta espenta, amb dolçor, que donen vida a hòmens i molt obertes

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII, el drac, qui era en la taula junt amb Na Catalineta, li diu:

“-Catalineta, si et faç feredat, no et tornaré a sortir pus mai!

I l’hi digué tan amorós, amb tanta de mel, que Na Catalineta cobrà un coratge fora mida i digué:

-Ja no me’n faràs, de feredat, encara que t’he sentit[1]! M’estim més que em surtes, si m’has de parlar sempre amb tant d’amor” (p. 111). Així es plasma un detall en línia amb el matriarcalisme: l’home, de bon cor (ací, el drac), tracta bé la jove i, ella, a banda, li destaca la dolçor amb què li parla.

Un poc després, el drac vol dir-li un secret i, Na Catalineta, en una conversa en relació amb el fet que Na Bet (una germana de la jove) es casarà l’endemà, li trau una frase que recorda l’expressió “Paraula d’home”, però vinculada amb la dona:

“-T’agradaria saber una cosa?

-Si em convé, sí! -diu ella.

(…) -Idò -diu ell- si em promets tornar-hi[2], hi seràs.

-T’ho promet -diu Na Catalineta-. Com som dona que tornaré” (p. 111).

I el drac li indica que culla dos brots florits de murtera,… i ho fa, fins al punt que el drac la felicita per haver complit amb la paraula (pp. 111 i 112).

En acabant, es casarà la segona de les germanes, Na Paula, i el drac li ho comentarà i Na Catalineta tornarà a fer les passes que ell li marque. Però, com que, un dia, de matí, Na Catalineta veu que no té el brot de murta florida (perquè li l’havien llevat les germanes) i que hauria faltat a la paraula (p. 114), son pare crida un metge i el metge diu al pare que lo millor que pot fer és “menar-la aquí on diu que ha donada paraula d’esser dins tres dies.

I son pare, (…) es posa dins sa barca amb Na Catalineta i cap a França manca gent!” (p. 115). Ara bé, tot i que no hi arribaren el dia que feia set, Na Catalineta copsa que les ombres la porten cap a on és el drac, estés en terra, “fent ja es darrer alè.

Na Catalineta, com veu allò, s’hi tira damunt, l’abraça, el besa, tota plorant i dient:

-Drac meu! Estimadet des meu cor! (…) Massa jo t’estim! Tant t’estim que, així com ets i tot, em casaria amb tu!

Què me’n direu? Encara Na Catalineta no havia acabat de dir aqueixes paraules, com (…) desapareix aquell Murterar i ses set ombres, aquell drac s’aixeca i es treu sa pell de drac i fonc es fill major del rei de França, que una fada l’havia fadat i encantat baix de sa forma d’un drac i sols el podia desfadar i desencantar una donzella verge que li digués T’estim tant que, així com ets i tot, em casaria amb tu.

Na Catalineta i es fill del rei es trobaren as mig de la cort, el rei i la reina els abraçaren, tothom els rendí homenatge, allà mateix es casaren” (pp. 115-116).

I, així, la dona (ací, Na Catalineta), amb molta espenta, amb dolçor, amb empatia i molt oberta, fa via junt amb son pare i, finalment, “salva” (ací, sexualment i tot) l’home (el drac) i, així, es poden casar. Com veiem, si bé es poden crear Jordines literàries, ja hi ha personatges femenins, en la cultura popular en llengua catalana, que, àdhuc, “salven” (sexualment i tot, com veiem ací) el drac… sense recórrer a l’ús de cap arma, sense matar-lo i sí fent possible que el drac es torne un jove… que era fill d’un rei i d’una reina.

Afegirem que, en aquesta entrada, a què accedírem despús-ahir, es plasma de manera oberta el tema del matriarcalisme: https://setembloc.wordpress.com/2015/03/19/linia-materna-dona-i-societat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per mitjà de la veu, interpreta com està el drac i considera que és de fiar.

[2] Al casament.

Dones jóvens, de bon cor, molt receptives i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què e reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà d’una dona amb molta espenta i que, a més, salva l’home, és “Es murterar del rei de França”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En ella, un patró de barca que tenia tres filles, Bet (la gran), Paula (la segona) i Catalineta, “sa darrera, que era sa més galanxona, sa més aguda, sa més bona al·lota”(p. 105), tirava molt a França i, una vegada, en tornar del viatge pel mar, demana a totes tres què volien que els en dugués (p. 105). Na Bet, un espill d’or i un fuset d’or; Na Paula, una filoseta d’or i unes debanadores d’or i, la més jove, Na Catalineta, primerament, li diu “Que torneu sa i bo i que Déu vos guard de perill” (p. 105) i, quan el pare li demana per alguna cosa material, li respon “em podeu dur un brot de murta florida des Murterar del rei de França:

-Ja el te duré! -diu es patró” (p. 105).

L’home aplega a França i, quan tractava de tornar, la barca no es movia… i ho farà quan recordarà l’encàrrec de la filla més jove (Na Catalineta). Aleshores, el patró bota de la barca i se’n va cap al Murterar del rei de França, “que era un jardí grandiós, de mil castes de plantes i de flors, però que, lo que hi havia més eren murteres, sobretot, una davant ses casetes des jardí” (p. 106) i, així, ens trobem amb un detall molt vinculat amb el matriarcalisme: el jardí.

El patró veu un llumeneret blau, se’n va cap a una porta, el reben tres criats que no obrin la boca, li donen tota classe de facilitats i el tracten molt bé. L’endemà, de matí, l’home veu el jardí i tria collir un brotet de murta florida i, aleshores, apareix un drac, que és qui comana el jardí (p. 107), i el patró li comenta:

“-Som jo, que he collit aqueix brotet que em comanà una fillona que tenc, que nom Catalineta, que n’hi dugués un.

-Res -diu es drac-, aquesta et val” (p. 107) i, a banda, li afig que el patró haurà de portar-li Na Catalineta, i l’home li ho accepta.

Aleshores, l’home fa via cap a la barca i, des d’allí, junt amb els mariners, cap a Mallorca (p. 105), on donarà a cada filla lo que li havia demanat. I, quan faltaven pocs dies per al termini acordat amb el drac, el patró, plorant, ho comenta amb Na Catalineta:

“-Jesús, mon pare! -diu ella. (…) Em prometéreu as drac? Vaja per ben promesa; menau-m’hi i morta!” (p. 108), és a dir, passant a lo següent i, des d’allí, cap a cal drac.

Una vegada hi són, el pare se’n va mig plorant i, en canvi, la filla, ben rebuda per tres criats, es troba “que tot li deia en popa.

Aquells tres criats li descomparegueren (…) i, en canvi, li surten tres ombres, que ja no la deixaren mai sempre que les havia de mester, i la servien com una primera reina” (p. 108) i, així, es plasma que, a més d’estar ben tractada la dona, es fa lo que ella dicta (pp. 108-109).

Al moment, veiem que, en relació amb el jardí i amb el drac, “Na Catalineta se n’anava a passejar amb ell per dins es jardí d’un cap a s’altre (…).

Lo que Na Catalineta no es podia treure des cap era s’idea que, com més anava, més endins li entrava, de que aquell drac no era un drac com ets altres, que no era just un drac, sinó qualque encantament. Però això, ella el tractava tan bé, es feia tant amb ell, perquè considerava que no s’hi havia de campar malament.

I així es passava Na Catalineta es dies, ses setmanes, es mesos i es anys dins es Murterar del rei de França, xalesta i trempada com uns orgues” (p. 109 i p. 111). I, per tant, hi ha una bona relació entre l’home i la dona, es plasma molt el vincle amb la terra i la cultura jardinera (molt associats amb el matriarcalisme) i que Na Catalineta és la part més activa, en lloc de representar-ho el drac i, d’aquesta manera, estem ben lluny de l’amor cavalleresc i sí en línia amb el matriarcalista, amb bona harmonia entre les dues bandes i en què, àdhuc, la dona “salva” l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Reis jóvens, clements i molt receptius i mares amb molta espenta

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, tot i que el relat és curt, és “Tres germans sortats”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills i, “Com foren homes fets, determinaren d’anar-se’n a córrer el món i, des cap de vint anys, s’havien de tornar a aplegar a ca seva per veure quina carrera havien feta” (p. 102), és a dir, que allà on van, recorden les seues arrels.

Tot seguit, veiem que, “Es major, se’n va a un convent de molta fama (…) i, tan amunt es va fer, que arribà a ser bisbe” (p. 102), que, “Es segon, s’apuntà per soldat (…), que es posà a pujar i pujar i, sempre, amb tanta de sort, que arribà a ser general” (p. 102).

Però el darrer, “Es posa per criat a cal rei, que només tenia una filla. Era tallat de lluna per totes ses feines, garrit i bon al·lot” (p. 102) i era molt estimat per “la senyora princesa, que s’enamorà d’ell i, amb ell, l’hagueren de casar” (p. 102). Per tant, més enllà del detall que el germà més jove es case amb la princesa, hi ha que és la filla del rei qui tria fer-ho amb ell, fins al punt que, la cort hagué d’acceptar el propòsit de la dona (ací, de la jove princesa) i, així, es fa lo que vol la dona. Igualment, la princesa no considera adient fer les noces amb ell, per exemple, per la fama o per la riquesa, sinó per com treballa, per la bellesa i perquè era un bon xicot.

Un poc després, veiem que tots tres tornen a casa: el major, acompanyat de tota sa majestat; el segon, amb tota la guarda de majors i de soldats que pertocava i, quant al tercer, “es presenta disfressat de pobre. Ningú el se volgué mirar i, per compassió, li donaren una granera perquè, almanco, agranàs i es guanyàs es pa” (p. 104). Passa que el més jove dels germans duia el vestit de rei amagat i “un matí surt de s’alberjó a on l’havien ficat i sortí vestit de rei” (p. 104) i crida tota la gernació[1] davant son pare i sa mare i rebaixa el germà major (de bisbe a capellà) i el segon (de general a soldat ras).

Aleshores, i, amb tothom que romania amb la boca closa (i, més encara, els dos germans del rei), “sa mareta des tres germans (…) es revest de coratge” (p. 104) i li comenta:

“-Senyor rei, fill meu, vos deman, com a mare, i ho heu de fer per l’amor de Déu, que, per aquesta vegada, perdoneu aquests germanets vostres, perquè sé cert que no ho han fet per mal.

Tot Son Servera demanà lo mateix i, a la fi, el rei diu:

-No res: ho perdon tot. I, lo que és estat, siga estat.

(…) I el rei se n’anà a regnar damunt tot lo seu regnat; i el bisbe, a governar sa seva diòcesi i, es general, a cuidar de ses seves tropes” (p. 104). I, d’aquesta manera, es reflecteix de nou el paper determinant de la dona (ací, la mare): ho fa com a ciutadana al servici del rei (les primeres paraules al rei van en eixa línia) i, més encara, com a mare (que és quan acompanya les seues paraules demanant clemència al rei, ja que el cap d’estat era qui podia inclinar la balança en les decisions finals i judicials del regne), amb coratge i dient-li que no ho han fet amb males intencions. I el rei, com a polític molt obert i, igualment, amb empatia pels seus súbdits, condona el bisbe i el general.

Per tant, es fa lo que vol la dona, qui ha actuat amb molta espenta i receptiva al rei, a qui té com la màxima autoritat política i, així, l’accepta com a cap del regne.

Àdhuc, trobe que es podria interpretar com que, “Primer l’obligació que la devoció”, o siga, que, per davant del culte al poder (la devoció), està el ser receptiu a tots els ciutadans (l’obligació), un refrany que, com em comentà ma mare l’11 de maig del 2022, “Això, ho deien molt els hòmens, sobretot, del camp”. Una dita en relació amb el matriarcalisme.

Afegirem que el mateix dia poguí llegir un post d’Assumpta Capdevila, en el grup de Facebook “Frases per pensar”, que deia “Gran és aquell que fa gran tothom qui l’envolta i no el que creix a força de fer petits els altres”… i amb un lleó i una xiqueta, tots dos somrient i fent via, u al costat de l’altre.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Multitud.

La dolçor, la generositat i la bonhomia plasmada en hòmens i en dones

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la dolçor i de la generositat, és “Sa guixeta tota sola”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXII. En aquesta rondalla, una senyora fadrina volia una criada que sabés cuinar una guixeta tota sola i en troba una. La senyora festejava i la criada, Na Catalina, que era més jove i bencarada, els feia de dona i, a banda, agradà més a l’enamorat que a la senyora (p. 91).

La senyora veu que la criada cuina bé i, quan aplega l’època de les figues flors, “Sa criada, un dia, s’aixeca a s’alba i se’n va a dur-ne un paner des figueral” (p. 91), figues que, com en algunes cançons eròtiques prou conegudes (i, a més, com en algunes rondalles eròtiques), “feien bona mengera: totes crivellades, amb una goteta de rosada a s’ull”[1] (p. 92).

Un poc després, veiem que, quan Na Catalina tornava del figueral, es troba “un jaiet tot xerevel·lo i una jove ben tallada de totes ses parts des seu cos i bencarada, que menava un minyó per sa mà, de lo més eixerit.

Li criden l’atenció, a sa criada, aquell jaiet, sa jovençana i es minyó, i els convida a tastar ses figues.

Les tasten, les troben com un sucre i es jaiet diu:

-Aquesta al·lota es mereix un do.

-Vaja si el se mereix! -diu sa jove.

-Prou que sí! -diu es minyó” (p. 92).

I, com a recompensa, el jaiet li diu “que, en riure aquesta jove, tot sien roses i clavells que li brollin de sa boca!” (p. 92), la jove li regala “que, en pentinar-se aqueixa al·lota, de cada cabell, li caiguin perles i diamants” (p. 92) i, quant al minyó, li concedeix “que, en rentar-se ses mans aqueixa al·lota, s’aigua esclat en peixos i anguiles” (p. 92) i, així, veiem que la dolçor i la generositat estan ben vistes en la cultura matriarcal vinculada amb la llengua catalana.

A més, Na Catalina arriba a casa i, la dona, golafre, tasta figues i, immediatament, brollen roses i clavells de la boca de la criada, qui no li explica el motiu (pp. 92-93). Igualment, la jove es pentina i li ixen perles i diamants i, quan es renta les mans, surten peixos i anguiles (p. 93). I, aleshores, l’enamorat de la senyora encara estima més la criada.

I la senyora lliura una bossa de diners a l’enamorat i li ordena que porte Na Catalina a un bosc i que li traga els ulls, com així  farà ell: “Aquell polissó ho va fer tal com sa senyora l’hi havia comanat (…) i els posa dins una ampolleta i els du a sa senyora” (p. 93). Així, de nou, es plasma el matriarcalisme en el detall que l’home fa lo que vol la dona (ací, la senyora).

Al moment, llegim que un carboner que passava pel bosc, troba Na Catalina i ella li conta lo que li havia succeït i, ell, bonàs, tria menar-la a sa casa (p. 94) i, per tant, el carboner accepta la proposta que li fa la criada: “El Bon Jesús no ho pot voler que, una al·lota com jo, que sempre he fet bonda, romanga abandonada dins aquest bosc!

Tantes de pregàries li arribà a fer Na Catalina que, es carboner, acabà per menar-la-se’n, a casa seva” (p. 94) i, així, es fa lo que vol la dona.

En aplegar a casa, Na Catalina i el carboner es troben que ella no és ben acollida per la dona, però la cosa comença a canviar en recollir la dona lo que surt per mitjà de Na Catalina, és a dir, diamants, perles, peixos, anguiles… La senyora fa via cap a la ciutat i l’argenter ho torna bones grapades de plata i d’or (p. 95).

No obstant això, Na Catalina volia tenir els dos ulls i, com que el carboner li comenta que no sempre és temps de roses i de clavells, ella li fa una proposta:

“-Mirau (…). Una cosa podríeu provar: posar aquestes roses i clavells dins una canastra i anar-vos-en per la ciutat cridant: ‘Hala, dones i senyores i senyoretes, que m’escoltau! Hala, qui em barata aquestes roses i clavells amb ulls de persona! Hala, qui les m’hi barata!

Es carboner, tot d’una, es posa ses roses i clavells dins una canastra i ja és partit a córrer carrers i més carrers” (p. 97).

Més avant, veiem que el carboner passa per una casa, que una senyora l’ou i que “li treu, de dins una ampolleta, un ull de persona” (p. 97), ull que recupera Na Catalina. Na Catalina, per segona vegada, li fa la mateixa proposta al carboner, i ell fa via cap a la ciutat, on la senyora que havia fet el bescanvi, li torna el segon ull que tenia en l’ampolleta (p. 97). I, així, l’home, tot i que fa la faena a Na Catalina i que ho fa de bona gana, amb bon cor i de manera servicial, és compensat per ella, qui palpa els ulls, se’ls acosta a la cara i, amb suavitat, diu al primer ull i, en acabant, al segon:

“-Ullet! Bon ullet!, torna aquí, d’on ets eixidet!” (p. 98). Aquesta suavitat en la manera de dirigir-se, bé una dona, bé un home (com ara, com a pare), lo que, popularment, es diu “Agafen més mosques amb una gota de mel que amb una de vinagre”, no és un fet aïllat en unes quantes rondalles, sinó que es plasma prou i que vincule amb la bondat que sí que apareix en moltíssimes rondalles en llengua catalana.

Un poc després, llegim que “Na Catalina ja tornava a tenir es dos ulls i hi tornava a veure, com si mai els hi haguessen trets.

S’enamorat de sa senyora havia acabat d’avorrir-la. S’entresentí de tot s’andarivell[2] de Na Catalina, fa de veure-la, li demana per casar, ella diu que sí i es casen” (p. 98) i, així, copsem que Na Catalina condona l’enamorat…, home que sol·licita l’aprovació d’ella (i, així, és Na Catalina qui li ho aprova, perquè ella té la darrera paraula i determinant). Ara bé, la dona, en agraïment per la bonesa i pel servici del carboner, l’acull en aquella casa, casa en què, “Amb aquells tres dons de Na Catalina, que no li mancaren mai, (…) hi hagué tanta de baldor[3], que manejaren es doblers a palades. Volgueren es carboner i sa carbonera i ets infants amb ells; i visqueren anys i més anys” (p. 98).

Quant a finals de rondalles com aquest, soc de la idea que tenen més significats, com ara, que la bondat és bona per a viure i que compensa actuar amb bon cor.

Finalment, i més que com una anècdota, diré que el 10 de maig del 2022, dia que escriguí sobre aquesta rondalla, vaig raonar amb un amic i neuròleg d’origen castellà i casat amb una basca, qui em comentà que el matriarcalisme estava reflectit en el País Basc i, quan li tractí sobre com figurava en moltes rondalles, en cançons i, fins i tot, en famílies catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic (de fa més de cent anys i d’ara), i que la relació entre home i dona no era de poder sinó, més bé, de complement però en què ella té la darrera paraula i decisiva, ho considerà en la mateixa línia que en la cultura basca.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 Notes: [1] Per exemple, el 16 de juny del 2021, Paula Burguera Garí, en el meu mur, escrivia una versió que diu així: “Una figa, per ser bona, / ha de tenir tres senyals: / secallona, crivellada / i picada de pardal”.

[2] Vaivé.

[3] En el  DCVB, “baldor” figura com “Superabundància, quantitat més que suficient”.

Les dones, en el Pallars Sobirà, en lo eròtic, trien i tenen la darrera paraula

General, , , ,

 

En un correu electrònic de Francesc Castellano Vilamu, del 17 de juny del 2020, m’escrivia la cançó següent, de què comentà “la vaig recollir l’any 1973 a Tírvia, al Pallars Sobirà; me la va cantar un tal Esteve (junt amb la d’‘El pobre terrisser’, ja molt més coneguda) i no l’he trobat a cap cançoner. És la d’‘El pobre de Figueres’”. Diu així:

“EL POBRE DE FIGUERES

A Figueres, hi havia un home

que n’és pobre com un rat,

i, de tan pobre que n’era,

se’n volia vendre el nap.

 

Ai, xiviririviri, ai, xiviriviri.

Ja l’escolta una soltera.

Diu ‘Per mi, n’és massa llarg’.

Ja l’escolta una casada.

Diu ‘Per mi, és gruixut pel cap’.

Ja l’escolta una vídua.

Diu ‘A mi, me ve pintat!’.

Troba una porta peluda,

ja se n’hi fot de cap,

hi ha entrat amb barretina

i n’ha sortit pelat pel cap;

els morros, plens de farina,

com si l’haguessin enfarinat”.

 

Com veiem, és la dona qui té la darrera paraula, fins i tot, en triar si aprova o no els desigs sexuals de l’home. En aquest cas, sí que s’obri a l’home: quan troba una porta peluda.

Finalment, direm que el Pallars Sobirà és una comarca del Pirineu català i que està molt vinculada amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura cherokee i la vinculada amb la llengua catalana: molts punts en comú

General

 

La cultura cherokee i el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: molts punts en comú.

El 7 de maig del 2022, Montserrat Rius Malet, una dona molt oberta i casada amb un senegalés musulmà, m’envià un escrit que, feia pocs dies, s’havia publicat en el blog personal “Zona Diversa”, a què es podia accedir en Facebook. En aquest cas, sobre la cultura cherokee, en la banda oriental dels Estats Units, concretament, en l’estat d’Oklahoma i en el de Carolina del Nord. Tot seguit, n’exposem la traducció:

“En la cultura cherokee, les dones podien decidir ser guerreres o esposes. Si preferien la segona opció, elles eren qui triaven l’interfecte i, si ho desitjaven, podien demanar un temps per a viure junt amb ell abans de la cerimònia de les noces i veure si ‘s’ajustava’ com a proveïdor.

Ja casades, si volien divorciar-se, només calia que deixassen les pertinences del senyor en l’entrada, no havien de justificar-se i elles mantenien la mateixa honorabilitat davant la societat. Ningú no els demanava explicacions, ni tan sols el marit. A eixe nivell, confiaven en la justícia femenina; cap d’aquestes dones prenia les decisions de pressa i corrents, justament, perquè, en elles, romania eixe pes, ja que la dona era considerada com justa, amb seny, prudent i intel·ligent.

El paper de ‘senyora ama’[1] (o ‘mestressa’) era importantíssim i respectat, perquè la família era la unitat social predominant i només les dones eren aptes per a estar-ne al capdavant. Això els donava poder econòmic, social i polític, àdhuc, en els consells de guerra. Quan no arribaven a una decisió unànime, hi havia un grup de dones que intervenia per a donar el seu dictat final. Eixe era el lloc més respectat i cobdiciat i només l’ocupaven les dones més sàvies del clan.

Si una dona, fins i tot, cometia una injustícia amb la seua família, no era castigada, però es guanyava el rebuig de la seua gent i això era lo pitjor que podia passar a les dones: llur honor era lo únic que les podia connectar amb la Mare Terra.

(Cultura cherokee)”.

Després de llegir aquesta entrada, en què ja veiérem comentaris interessants, de feia uns quatre dies ençà, escriguí un missatge a Monserrat Rius Malet, en què li comentí “Està molt interessant. En la cultura colla, d’Amèrica del Sud, la matriarca i cap de la comunitat, cerca la xiqueta que considera que, quan ella deixe de ser la cap del grup, s’ajustarà millor a la tradició i que salvaguardarà el futur de tots els membres.

M’ho comentà un amic que estigué en el nord de Xile”.

Adduirem que, en molts comentaris de catalanoparlants com també en moltes rondalles, hi ha molts casos en què la dona (tant si té una actitud més bé d’aventura, tant si, com ara, és una reina jove i viu en palau) és una persona amb perspicàcia, ella té la darrera paraula i la que val finalment, no ha de donar explicacions al marit (però tampoc el desconsidera), és ben tractada, l’home i ella fan bona pasta, estan en relació amb la terra on viuen i no deixen fora els seus familiars ni els ciutadans (si són reines o princeses).

En relació amb aquesta entrada, el 8 de maig del 2022, en el meu mur, comentaren “Molt interessant, Lluís. I vam anar a ‘civilitzar-los’! Inexplicable!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), a qui responguí “Gràcies, Ricard.

Eixa ‘civilització’ és fruit, per exemple, del paternalisme de la Il·lustració (en els segles XVIII i XIX), la qual encara està viva en molts sectors d’esquerres a nivell de tot l’Estat espanyol.

Té molt a veure amb la introducció del castellà a nivell legal, escolar i mediàtic.

El pare Juníper Serra, tot i el seu vincle amb les idees de la Il·lustració, fou un defensor dels pobles indígenes en lo que ara és Califòrnia.

Partesc de l’explanació de Pere Riutort”, “Lluís Barberà. Totalment d’acord” (Juanjo Martínez de Nova), “Els espanyols, els més savis… Podien aprendre del que van trobar” (Lina Folquer Gómez), “Totes eixes cultures, inclòs algunes nostres, com les nostres, abans de l’imperi romà, eren matriarcals, o siga, a extingir.

La terra, el nostre planeta, per mi, és femení” (Fermin Carbonell Barbera), a qui comentí, respecte a la seua visió del planeta com a mare: “Sí. És com la mare de qui mames i que fa sentir-te emparat, acompanyat”, “La meua dona és, en un quart, Cherokee. Té moltes històries del seu avi cherokee, però, en cap, es menciona que les dones foren ‘guerreres’. Lo que sí que és cert és que la seua cultura era ‘matrilineal’: la propietat de les tendes era de les dones i elles eren les encarregades també de triar els llocs on assentar-se i cultivar hortes, mentres que el rol dels homes era la caça i la defensa del poblat” (Francesc J. Miró). El detall matrilineal figura en moltes rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i, en altres, però arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya).

I, així, veiem moltes semblances amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, veiem, entre cometes, “ama de casa”.

Quant a fra Juníper Serra, traduïm el text que figura en l’explanació, en l’edició del 2018: “El meu estimadíssim paisà, del meu poble de Petra, amic dels meus avantpassats, Sant Juníper Serra, de nom de pila ‘Miquel Serra i Ferrer’, nascut en 1713, es va traslladar a Amèrica en 1749, després d’haver patit dificultats respecte al permís de poder traslladar-s’hi, pel fet de ser mallorquí, com anota el seu biògraf Fra Francesc Palou, de Palma, Fundador de la ciutat de San Francisco. Sant Juníper va morir en 1784 a la Califòrnia, actualment nord-americana. Un veritable ‘frare mallorquí’, dels grans missioners en la història de l’Evangelització dels pobles, unida a l’obra de civilització, tal com ho consideraven en l’època de la Il·lustració, amb les seues exigències. Volia que els nadius fossen evangelitzats en llur pròpia llengua, que, en el cas de l’Alta Califòrnia, eren molt diverses segons el lloc.

(…) Amb això, protagonitzà junt amb els seus companys, en bona part, mallorquins i catalans, l’obra a Amèrica més pensada i realitzada en benefici dels naturals d’aquelles terres. Un cas molt semblant la que portaren a terme els jesuïtes al Paraguai. Ernesto Cardenal, davant la seua figura, em constatà que considerava que era un vertader evangelitzador, imbuït de la teologia de l’alliberament. Jo crec, sincerament, que és així” (p. 106).