Falçs que salven l’home i pobles i que aporten esperança

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras, en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “En Bernatxó bandoler”. Comença dient que en Bernatxó fou un bandoler procedent de Sedó (una part del terme de Torrefeta i Florejacs, en la comarca de la Segarra) i que, “Quan, en un poble, s’assabentaven de la seva arribada, el sagristà de torn,     o bé l’encarregat del sometent, tocava les campanes per tal de mobilitzar tot el poble un cop armat” (p. 30), és a dir, qui, mitjançant el so de les campanes, avisava els habitants del lloc. Aquest detall pot evocar-nos lo comunitari i que no sempre una persona més vinculada amb el capellà, atenent a les tasques de tipus religiós, era qui assumia la funció esmentada.

Tot seguit, llegim que, “Davant la presència d’en Bernatxó a Canós, un veí de can Sastre, que, aleshores, havia d’avisar el poble, s’endugué una falç a la cintura per tal de protegir-se” (p. 30). O siga, que l’home recorre a la dona (simbolitzada per la falç, entre altres coses, per la seua semblança amb la lluna, tret relacionat amb la nit i amb lo femení) per a que li garantesca que reeixirà de l’objectiu. Quant a la falç (també dita, per exemple, corbella), afegirem que, en l’entrada “Falç” de l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem “Eina lunar i femenina, per la forma corbada (les eines i armes rectes són solars i masculines, símbol de penetració i impuls). (…) Símbol de la sega”. En altres paraules, l’home confia en la dona i ella l’acompanya així com, pel mes de juny, “fa costat” en la collita del forment o d’altres cereals.

En el passatge immediat, es troben els dos hòmens i, llavors, “el veí del poble tragué la falç i la va clavar al seu adversari, i el ferí” (p. 30). Per tant, la dona ha proporcionat la força a l’home i li ha permés que, no sols ell es salve sinó… també el poble. Un detall de tipus matriarcal i que empiula amb lo comunitari.

A banda, com copsem en l’entrada “Hoz” que figura en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, la corbella, no solament té a veure, per exemple, amb la feminitat: “Simbolitzaria, així, el cicle de les collites que es renoven: la mort i l’esperança dels renaixements”. Òbviament, un poble que aconsegueix que un malfactor se’n vaja del lloc, retorna a l’esperança (p. 30).

Però la cosa va un poc més lluny. En les darreres línies, posa que “En Bernatxó fugí ferit fins a la font de Montcortès, on es netejà la ferida i, poc després, morí” (p. 30). Com veiem, l’home (el bandoler) recorre a la dona (plasmada per la font) per a que li allibere de les ferides del passat i, per dir-ho així, per a que ell reste purificat de les males accions. I ella ho fa i, per consegüent, el salva.

Finalment, així com, de la cova de la mare, n’ix el nadó i passa a ser un membre més present en la comunitat, en la vida diària, amb el retorn a la mare (per mitjà del contacte amb l’aigua), es tanca el cicle de la vida del bandoler. I, de pas, Sedó i la comarca de la Segarra pogueren gaudir d’un futur més confortador.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens, matriarcalistes, agraïdes a les arrels i que lideren

General, , , ,

Continuant amb la rondalla “La punta la donzella”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, la mare i la filla fan estada en la cova i voltants, “fins al punt que, amb el treball i l’ajut, havien arreplegat un petit ramat de cabres que la noia, molt carinyosa amb els animals, cada dia duia a pasturar.

Un dia que havia sortit amb les cabres, per tal de pasturar-les, s’allunyà un xic més del compte de la rodalia que tenia coneguda” (p. 28) i troba que no sabia on era i que s’havia perdut. Ens trobem, de la mateixa manera que en la cançó “A la vora del riu, mare” (amb el tema del pas de la virginitat a la condició de dona amb possibilitat d’embaràs arran de la primera menstruació), que la xica ja fa de cap de colla, en aquest cas, àdhuc, fora d’on solia anar i, així, entra en camps no fresats anteriorment. 

Nogensmenys, ella continua esperançada i, no sols agafa amoroseta un cabridet, sinó que “enfilà per una serra amunt amunt, per tal d’arribar a la punta -el cim- i, des d’allí, localitzar on estava la seva cova” (p. 29). Així, encara que ella es distancia de la cova, manté un bon record de la mare i hi està interessada, o siga, que té present les arrels maternals. A banda, com que era una persona dolça amb els altres, “El ramadet de cabres el seguia fidel” (p. 29). Com veiem, la noia no fa de cap de colla de bous, sinó de cabres, això és, d’uns animals que, com les vaques, proporcionen llet, que evoquen lo femení i que, a més, enllacen amb la figura de la mare.

En ser en el cim i, amb vista d’àguila (una dona de ment oberta), no pogué veure la cova. Però, tot i això, “Passaren els dies, la noia s’alimentava de la llet que les cabres li oferien” (p. 29), així com, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui proporciona vida i qui aplana el futur als seus fills, als membres que en formen part de la casa, de la família, del col·lectiu.

Passa que un dia apleguen uns lladres que vivien i actuaven per aquelles terres, la rapten, però no la maten, i opten per tenir-la lligada, és a dir, per condemnar-la a mort lenta (p. 29).

“Així ho feren, deixant-la abandonada a la seva sort. Però el que en resultà fou que les cabres, que estimaven tant la pastoreta com aquesta a elles, es posaren a rosegar les cordes que lligaven a la donzella, mentre la cabra gran s’acostava a la noia fins que aquesta podia xuclar la llet del seu braguer” (p. 29), o siga, del conjunt de mames de la cabra. De nou, la dona (ací, una cabra fent de mare de la noia). Tot seguit, llegim que “Així s’alimentà fins que el cabridet acabà de rosegar les cordes.

Un cop deslligada i, amb la conversa que sentí dels bandolers, es pogué guiar i pogué tornar a la cova d’on havia sortit” (p. 29). I, així, la jove ha passat eixa mena de tempesta (l’adolescència) i, en tornar a la casa on havia viscut junt amb sa mare i bé (en aquest relat, la cova), ja ho fa com una dona d’igual a igual amb la mare, excepte, per exemple, en la sabiduria i en vivències i experiències. En altres paraules, amb la ment oberta, amb interés per lo maternal i, de pas, per lo matriarcal, per les arrels.

En aplegar-hi, veu que “La mare, la dolça mare que tant l’estimava, (…) s’entristí tant i tant que, del disgust, en morí, per la qual cosa la noia, en tornar a la cova, a la ‘font Joana’, es trobà que havia perdut també la mare” (p. 29). Aquest detall va en línia amb Demèter (la deessa grega de l’agricultura) i la seua filla i molt estimada Persèfone. Simbòlicament, la dona (la mare) dona pas a la jove (a la filla).

Per eixe motiu, encara que la noia torna a les seues arrels (la cova), “Amb  els ulls plorosos, amanyagà les seves cabretes, sobretot, la més petita, el cabridet que havia rosegat les seves cordes, dient adéu a la ‘font Joana’ que tant temps li havia servit d’hostalatge i, emprenent de nou amb el ramat, el camí de la serra, desaparegué d’aquesta contrada (…). I, des de llavors, aquell lloc és conegut com ‘la punta la donzella’” (p. 29). És a dir, que la jove ara fa de dona, es fa càrrec dels seus fills i desenvoluparà aquest paper fora de la casa maternal i, com ho captem en les llàgrimes, recordant sempre sa mare i la terra on tan bé l’havien acollida. Per consegüent, ella ha entrat en l’etapa adulta, de la seua plenitud, però en línia amb una cosmovisió matriarcal.

Afegiré que, el 15 de març del 2023, el detall de les llàgrimes em recordà les que em caigueren (com també a ma mare) quan, el 13 de novembre del 2014 li doní les claus de la casa seua en què ella m’havia permés viure des de la primavera del 2009 i jo passava a estar-hi en la que m’havia pagat del tot feia pocs mesos. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les de ment oberta i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura catalana és matriarcal i no acull lo patriarcal

General

Com descriu Joan Carles Sastre en una obra seua sobre les dones en la Mallorca del segle XIX,  “Encara que paresqui respondre al tòpic, no devia ser tant estranya (sobretot en el camp) la figura de la mare que lluïa a la seva cintura un rosari, per a ensenyar la pietat, i una corretja, per a castigar les faltes, tal com nos la pinta la tradició popular. Tot i el seu innegable amor de mares, eren dones que podien recórrer fàcilment a imposar el rigor, la disciplina i el temor a l’hora de criar els infants. Aquest era, pràcticament, l’únic ‘programa educatiu’ familiar, per al qual només comptava l’aprenentatge d’una religió pessimista i d’una moral rígida i absorbent” (p. 38). Com que l’autor ho posa com una hipòtesi i, en canvi, l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana, ha conegut durant cinc anys el Poble colla (a més de saber-ne més), em negue a acceptar de manera cega les paraules de l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, puix que qui escrigué el llibret, em comentà, un dia, que no calia que l’àvia Damiana digués res, perquè “Li tenien por”. El fet que vaja unit respecte i amor, és possible i concorda… en una cultura matriarcal, així com, per exemple, en la cultura catalana hi ha molta religiositat popular (com em confirmà, un dia, Joan Arimany Juventeny, en Facebook), però també molta música eròtica i d’humor, sorgida des del Poble. I dic açò, partint del fet que hi ha molta informació en aquesta línia. 

De fet, el 9 de juny del 2020, durant una conversa amb Pere Riutort, li comentí aquest detall i ell em digué que sí que era cert lo que escriu Joan Carles Sastre (encara que ell no negava la influència de la cultura castellana), “Ma mare em pegava dos colps a les anques, un poquet i m’enviava al corral. I jo, li deia, ‘ – No ho faré més’”. I sa mare, li responia: “-Ale, entra”. Igualment, no considerava que l’educació de sa mare hagués sigut rígida (i parlem d’una educació feta en un ambient rural) i, a més, aprovava que la introducció d’una actitud més agressiva hauria anat unida a l’entrada del castellà en la societat balear i no, com aquell qui diu, com una cosa natural.

Ara bé, continuant amb aquestes línies sobre la dona balear i, per extensió, la mare (i l’àvia, també coneguda com la padrina, en les persones catalanoparlants), adduiré que el 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre aquestes línies i, després de llegir ell les paraules de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat “La dona i la família” (pp. 37-38), m’afegí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la neta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La neta no anava a l’escola, l’àvia tragué la neta de l’escola, perquè Damiana veia que l’escola marginava al seu poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agarraven el caramel’ [dels opressors]…, ella, amb la mirada …, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ahí no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ahí no hi ha temps”.

Unes paraules semblants a les del caramel de què parla l’autor del llibre sobre l’àvia Damiana són les que plasma Anton Sieberer en els anys trenta del segle XX sobre la llengua catalana en Catalunya: “El catalán al que se presenta el castellano como un manjar exquisito, nunca será capaz de manejarlo de una forma tan inmediata y ligera, con tanta atención a las sutilezas y matices de sentimiento como un castellano. (…) Y no es que los catalanes se nieguen a aprender otras lenguas. Al contrario, en Barcelona ha florecido siempre el estudio de las lenguas más que en cualquier ciudad de España.

El catalán debe ser la lengua del hogar y la escuela, la lengua de los tribunales y la administración, de las disposiciones de la autoridad, de los periódicos, de la vida comercial, de los libros, del arte y de la ciencia: tal es el objetivo del catalanismo. La lucha por la propia lengua es la parte esencial de los esfuerzos y objetivos de los independentistas.

(…) Los catalanes, muy conscientes de la importancia de su lengua en el conjunto de sus aspiraciones nacionales, admiten que se puede negociar sobre todo excepto sobre la lengua, en donde no caben pactos” (pp. 243-244). Estic totalment d’acord amb les paraules d’Anton Sieberer. I qui diu llengua, diu cultura popular, és a dir, la matriarcal.

Dones que escolten la terra, els altres i la Mare Terra

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La punta la donzella”. Fa molts anys, una mare i una filla d’uns dotze anys, les quals eren molt pobres i es dedicaven a captar, aplegaren a una població i “despertaren la compassió de la gent, que prou que els donaren socors” (p. 28). A més, “Rodant rodant van arribar fins aquí i, després de demanar on podrien trobar aixopluc per la nit que ja s’acostava, els indicaren una cova, coneguda com la ‘font Joana’” (p. 28). Per tant, no sols mare i filla (perquè el pare ja havia mort) reben bona acollida, sinó que se’n van cap a una cova (símbol maternal i matriarcal de recepció). Igualment, apareix un tret molt vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista: la font, d’on brolla aigua i que atorga vida.

I, com que, “Aquell lloc es veu que va agradar a mare i filla, (…) l’endemà no continuaren rodant món, sinó que es quedaren a la ‘font Joana’” (p. 28), o siga, que hi arrelaren. Aquestes línies empiulen molt bé amb un comentari de Biel Majoral (mestre universitari i cantautor balear) en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim’” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2003/08/06/169101/biel-majoral-si-escoltassim-la-terra-no-tendriem-la-capacitat-especulativa-que-tenim.html), publicat en “dBalears” en el 2003, quan comentava que, en una terra matriarcal com les Illes Balears, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent se’n va a una finca i diu: ‘Jo faré la casa damunt del turó, allà on hi ha la millor vista’ i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. O siga, 1) que la gent prenia moltes decisions pensant a llarg termini, no a lo immediat, detall que enllaça amb els Pobles matriarcals, 2) “escolta” la terra, és a dir, la mare, lo maternal, la terra on s’ha decidit viure i 3) un bon coneixement del terreny (detall que va en línia amb la frase “tocar els peus en terra”).

Per això, prosseguint amb el relat, tot seguit, “Passaren els dies i, a poc a poc, la manyosa mare anà arreglant la cova, per tal de fer-la més habitable. La noia anava al poble i, com que era molt bona noia i molt ajudada, sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fes falta, amb la qual cosa era corresposta de la mateixa manera” (p. 28). En relació amb aquest passatge de la rondalla, recorde que, posteriorment al 2013 (però no molt més tard), un capellà em feu un comentari sobre el tema del 0,7%. Ell convidava, fins i tot, als més pobres que havien arreplegat de la parròquia, a contribuir-ne als altres amb eixa part: ja no podien dir que no en tenien per al bé comú. I puc garantir, com ja escriguí en el 2015, que la solidaritat amb els altres, per exemple, és bona per al sistema nerviós, que ajuda a dormir millor, a tenir més confiança en més persones i a estar més optimistes i més esperançats.

Tornant al relat, resulta significativa la bona relació entre ambdues dones i, a banda, el benefici que això comportava, de rebot, a la jove: “La gent la tractava amb afecte i estima, car el seu bon cor s’havia guanyat totes les dones. Avui era una gallina, demà una barra de pa, l’altre uns cigrons, llenties,… i mil coses més.

El cert és que, cada dia, d’un o altre, li queia alguna cosa per endur-se a la cova, que la mare, amb el seu treball, l’havia convertit en una llar” (p. 29). Cal dir que aquesta narració no fou contada per una dona, sinó per un home, Jesús Reig Franch (p. 29).

Adduirem que, des del meu punt de vista i, al meu coneixement, com més s’escolta la terra (i més les mares i les dones de línia matriarcalista), més s’estima la vida i on u viu i no cap cap evasió: ni fiscal, ni cap a terres llunyanes, ni cap a cultures que es presenten com a alliberadores o més avançades i que, sovint, són de les que més es miren el melic i les que més fronteres posen, com ara, a immigrants procedents de terres explotades econòmicament i exterminades culturalment pel colonialisme (i pel neocolonialisme) occidental (ambdós, tan units a les cultures patriarcals), i a tot lo que no vaja en línia amb les seues llengües que, sovint, els seus parlants i promotors, de manera ufanosa, les presenten com “internacionals” (un altre signe d’imperialisme).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Persones acollidores, que col·laboren i molt obertes

General, , ,

Continuant amb el relat “El tossal de la Talaia”, plasmat per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, llegim que “El vell reuní tothom i els digué que el que calia era arreplegar tots els seus béns i guardar-los en un lloc ben resguardat (…). La llegenda ens diu que tots portaren les seves possessions i les posaren dintre d’una campana que havien tret de l’església, tot colgant-la, després, dintre d’una casa del poblat, en una sitja (…).

Aquella campana fou denominada la campana d’or” (p. 25). Aquest passatge reflecteix molts trets de línia matriarcal: 1) es tira junta entre els membres del poble (un fet molt comú en les decisions, sobretot, a nivell rural), 2) “dintre” (per tant, recepció, un signe matriarcalista), bé d’una campana (que passa a la terra i, així, no fa el seu paper de mitjancer entre el cel i la terra, sinó que desenvolupa el de depòsit, passiu) treta de l’església (i això implica la posició favorable de l’Església en el poble i, al mateix temps, el temple és un lloc d’acollida), 3) la colguen “dintre” d’una casa (l’Església, oberta als habitants del poble, la cedeix per a que puga fer-hi un paper pel bé de tots), 4) “en” una sitja, això és, en un lloc sota terra on es colga el forment, llavors i, per exemple, menjars d’origen agrícola o bé per a animals, com ara, pinso. Aquests detalls plasmen la confiança en el demà per mitjà de la terra, és a dir,  de la dona, amb un paper semblant al de mare de tots.

Per això, “Aquella campana fou denominada la campana de l’or” (p. 25). Així, copsem dues característiques interessants: de signe femení (reflectit en la campana i en el color argent que solen tenir i, per consegüent, fosc) i de tipus masculí (el color or, clar; i l’or, associat a la prosperitat).

Més avant, hi ha un passatge en què s’indica que, malgrat que intentaren viure en la terra on ho havien fet sempre, decideixen fer camí cap al poble de l’Albi i, entremig, responen a les necessitats dels xiquets. Aquest detall matriarcalista, en relació amb els petits, va en línia amb la consideració, per exemple, cap a les dones i cap als vells. Igualment, resulta curiós que, en aquesta part del relat, aparega la figura del vell, la de les dones i la dels xiquets, o siga, les tres generacions.

Quan apleguen a l’Albi, “foren els habitants d’aquelles quatre cases qui, amb els braços oberts, els donaren els primeres socors, el primer somriure (…).  Davant d’aquella acollida i la proximitat de les seves antigues llars, decidiren quedar-se allí, l’endemà es posaren a treballar (…) i prepararen un nou poblat, amb l’ajut dels que allí ja vivien” (p. 25). Com veiem, encara que emigren i són ben acollits (la recepció, molt sovint, està vinculada amb els Pobles matriarcals, com és el cas de Catalunya), comencen a crear el vilatge nou, el Cervià nou.

A banda, tot seguit, es toca “l’esperit ferm de la gent catalana (…). Res no els va poder vinclar. La virtut de la fermesa es troba arrelada en aquest actual poble” (p. 25) i encara remarcat quan veiem que “mai es pot vinclar ni trencar la voluntat d’un poble” (p. 25). Finalment, comentarem que aquest relat fou narrat per sis persones, entre elles, un rector: Església i Poble, amb molts punts en comú (en la narració i en la transmissió de la cultura popular).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La beneïda terra, l’estima per l’arrelament i per la Mare Terra en els Pobles matriarcals

General, , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de le terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, com ara, en el tema de la ”Mare Pàtria”, terme que fa al·lusió a la terra on es viu i amb què u s’identifica (en vincle amb la llengua pròpia del territori, encara que no siga, com molt sovint ocorre, l’oficial d’un Estat), és “El tossal de la Talaia”. “Era pels anys 1705-1706 endavant, que començà a bufar més fort que mai el vent de la terrible guerra de Successió, en la qual els catalans, per la seva estima a la llibertat, pel seu valer, pel seu arrelament al país i, per la clara noció que hi havia que nosaltres teníem una total independència d’altres llocs que es creien els eixos, va ser posat a la nostra beneïda terra el cartell de ‘rebels’. Però, més que això, que no té sentit, els habitants de la vall del riu Set van demostrar ésser uns herois” (p. 23). Com veiem, aquesta part de la gesta, la qual figura un poc després de l’inici del relat, presenta trets matriarcalistes: 1) la llibertat però unida a l’arrelament a la terra, no de tipus colonitzador, ni de menyspreu cap a qui ve de fora, sinó de rebuig a lo que tracta de fer miques els Pobles i les cultures; 2) hi ha un missatge que l’oïdor i el lector poden captar, malgrat que no figure en la narració: relació directa entre els eixos i el Regne de Castella (el seu estil de govern i la seua cosmovisió, patriarcals). I 3) la terra és beneïda, és tractada com la mare amb qui u està relacionat i a qui no estaria disposat a trair, ni a fer-la caure.

Més avant, llegim (i el remarcat és nostre) que, “Davant d’aquestes realitats, van decidir d’enviar dues dones per tal de trobar una sortida al setge a què pràcticament estaven sotmesos, dient als bandolers que volien pactar” (p. 24). Com captem, és la dona qui fa de representant del poble i, en aquest cas, qui procura aplegar a acords amb els altres (els bandolers), ací, per a pacificar la situació. Això no exclou que, per exemple, a banda, es comente que, “A tal punt arribà, que només quatre joves de menys de dotze anys van quedar al poblat útils, per tal d’inventar la solució per sobreviure. Un vell coix era qui guiava les activitats de dones i joves del poblat, erigint-se com a cap d’aquell” (p. 24). Per tant, encara que siga un home qui faça de cap del poblat (després d’haver tirat junta, un tret en línia amb el matriarcalisme), és un vell i, per consegüent, es reflecteix la bona acollida que reben els ancians en les cultures matriarcals.

Com a més trets matriarcalistes, un poc després, veiem que “es dedicaren, els infants, a jugar pels carrers, mentre les dones contemplaven les belleses de les postes de sol” (p. 24). En aquestes línies, es reflecteix una obertura a la creativitat en els nens i a la contemplació cap a la mare, cap a lo maternal i, a més, de cara a la nit (signe matriarcal). Per això mateix, prompte llegim que “La idea d’abandonar el poblat passà per la ment de moltes dones, però l’estima a la llar les féu desistir i, així, intentaren de redreçar aquell desgavell” (p. 24). Això és, com diu un refrany, “La [Mare] pàtria sempre tira”, ben lluny del “[Pare] Estat”, tan primada en els qui, per mitjà de la paraula i dels fets, prefereixen lo matriarcal en la seua visió de la vida.

Això explica que, a diferència, per exemple, de lo que apareix en la lletra de l’himne “La Internacional”[1] (a què accedírem el 12 de març del 2023), del segle XIX i en línia amb lo patriarcal, en les cultures que estimen la terra (en el relat, de Catalunya), que la relacionen amb la Mare Terra i que la tenen com una mare que els dona vida i a qui cal considerar bé i estar-li agraïts per tot lo que proporciona: 1) no es pren a qui mana com una mena de tirà, sinó que és una persona (quasi sempre, una dona) triada per la matriarca (cap del grup) perquè considera que és qui millor portarà el territori i d’acord amb lo matriarcalista, 2) no s’espera cap salvació grupal acompanyada d’una futura pau ferma després de la guerra (la qual recordaria les que sorgeixen posteriors a aquests enfrontaments bèl·lics dins d’un estat i que van de la mà de règims dictatorials o bé de les paus que naixen de règims parlamentaris però amb política patriarcal i, com ara, en què es pretén anul·lar la creativitat, lo femení, lo maternal i lo que no combregue amb la llengua oficial de l’Estat, quasi sempre, la majoritària i amb la llei més al seu favor a nivell estatal), ni es fa una exaltació del sol, i, per descomptat, 3) la terra no és concebuda (ni tractada) com una possessió, sinó com una part de la Mare Terra. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota sobre la foto: És d’una obra del pintor Miquel Torner de Semir, nascut en 1938 en Santa Pau (la Garrotxa) i va en línia amb la cosmovisió matriarcal de la Mare Terra, de què hem escrit en relació amb aquest relat.

Agraesc la generositat que tingué d’enviar-me fotos en què es reflectís la maternitat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] https://www.uv.es/~pla/PCPV/intcatal.html. Publicada per la Universitat de València.

“Tira més un pèl de dona que cent mules”, dones fèrtils i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem lo matriarcal i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els lladres i el ‘Dulero’”. Així, veiem que “El ‘dulero’ -el duler- era l’encarregat, al matí i al vespre, de dur a pasturar els bous i recollir-los.

Aquesta era una vall fèrtil, on la ramaderia dels bous n’era testimoni” (p. 19), detall que podem enllaçar amb la dona com a font de menjar, de vida, amb la Mare Terra com també amb els relats en què, quan el rei (o bé la reina) són molt oberts i pensen en els habitants del seu regne, hi ha prosperitat i, àdhuc, més fills (començant per la família dels monarques).

Per això, més avant, llegim “Aquesta fertilitat, aquesta abundància, propiciaren tant el creixement de cases fortes com també de les bandes de lladregots de camí ral” (p. 19), motiu pel qual, els veïns, avisats que, “pels voltants, hi havia (…) guineus de dues potes, decidiren amagar les seves pertinences d’or en una tenalla” (p. 19), això és, confien en la dona (ací, simbolitzada per la tenalla, atifell gros i de recepció). Cal dir que la forma d’una tenalla, com poguérem veure l’11 de març del 2022 en l’entrada “La Deessa Terra euskera: Mari” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/05/la-deessa-terra-euskera-mari.html), en el blog “El somni de la Deessa Terra”, és semblant a la que faria, externament, el cos de la “Representació moderna de la Deessa Mari, de Josu Goñi Etxabe”, com posa l’autor de l’escrit, Manel Jovani. I, per descomptat, similar amb eixes venus prehistòriques en què la dona apareix amb tot el cos gros (incloent-hi les mamelles i la panxa).

A banda, en línia amb el matriarcalisme, el dulero (el duler) “aprecià l’arribada de les mules i la gent. Enmig de la comitiva de mules, en va veure una” (pp. 19-20), ben garrida i adorada: “era la senyora de Grau” (p. 20). Per això, el duler “es posà en camí per tal de sortir al seu encontre i presentar-li els seus respectes” (p. 20), fet amb què copsem que la dona està ben tractada i ben considerada.

És més, a continuació, el ruquet del duler, “com flairant l’olor de les seves companyes d’existència, les mules de la comitiva, es posà a caminar a bon pas” (p. 20). Per consegüent, tot i que hi ha un animal masculí (el ruc, el qual, ací, simbolitza l’home), n’hi ha moltes mules (dones), detall que podríem relacionar amb lo matriarcal. De fet, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “ruc” està associat al membre viril i, més encara: figura en la frase “deixar arribar el ruc a les cols”, és a dir, tenir un home relació sexual amb una dona. Com veiem, un ruc, però cols (no sols una). Quant a la paraula “mula”, la trobem en un refrany que presenten els autors i que s’ajusta a aquesta narració: “Tira més un pèl de dona que cent mules”: la senyora de Grau (la dona) mena les mules. 

Finalment, quan el duler ja era molt a prop de la senyora de Grau, ella “va veure aparèixer pel camí la banda de lladregots” (p. 20), ho diu i “El ‘dulero’, traient-se ràpidament el corn, el féu sonar fortament (…). Els bous que pasturaven tranquil·lament, en sentir la crida, (…) com un ramat fidel, emprengueren carrera vers on sonava el corn” (p. 20) i els lladres emprengueren la retirada. Per tant, la dona fa de cap de colla (en lloc del duler i sobre les mules) i, a més, porta la iniciativa i ell li fa costat (per mitjà de l’avís als bous que pasturaven).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten els pantalons, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, copsem el matriarcalisme, com ara, en la rondalla “El traginer i els emboscats”, per mitjà de la terra. Així, podem llegir que, un dia, “aquesta gent d’armes agafà un pobre traginer que estava amb la seva promesa (…). Aquest traginer, jove ell, demanà que, abans, el deixessin acompanyar la promesa a casa d’ella (…).

-Almenys, deixeu-la anar a ella” (p. 13). Per tant, la dona esta ben considerada per l’home i ell no la deixarà caure.

Més avant, captem que “Els dos joves enamorats (…) havien rebut ajut dels emboscats i ara… No, no podien dur-los fins on es trobaven, no podien trair-los” (p. 14) i, així, es plasma la col·laboració.

A més, tot seguit, llegim “Aquells patriotes de parla com la seva, d’aquí, dels nostres pobles garriguencs, no podien morir a mans d’uns que no parlaven ni la nostra llengua. Calia (…) no descobrir-los” (p. 14). Per consegüent, es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant el tema de la terra i de lo que hi té a veure, en aquest cas, la llengua catalana.

En la rondalla següent, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, “Els Tòfols i els lladres”, també copsem lo matriarcal. En un moment del relat, posa “Era l’hostal de la Dona de la Berruga, com (…) tothom el coneixia, encara que, en un rètol, es podia llegir Hostal de la Serra” (p. 15). O siga, que la dona porta els pantalons, com entre moltes dones nascudes abans de 1920.

Igualment, veiem que “Els Tòfols avançaren fins arribar a l’hostal, (…) per tal d’anar seguint tots els pobles de la rodalia” (p. 17), el qual portava una dona.

Fins i tot, llegim que, en aquest hostal, “Els dos homes entraren a la seva cambra (…). Després, es posaren uns llargs i vells vestits de padrina, en lloc de pantalons, un vestit negre al damunt i cuitaren a posar-se un mocador al cap, ben lligat. De tal manera que semblaven (…) dues velles” (p. 18), és a dir, que abracen lo femení i lo matriarcal, com ho reflecteix, com ara, la roba i el color.

Finalment, comentarem que, en aquesta rondalla, també es capta que la dona salva l’home, ja que aquests dos traginers, “Amb aquesta aparença i, sense despertar les sospites dels lladregots, pogueren allunyar-se d’aquí sense ésser víctimes dels lladres de la roca” (p. 18).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal, per mitjà de les dones i molt oberta

General, , , ,

Continuant amb la introducció que fa Joan Bellmunt i Figueras en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, també addueix que l’educació (matriarcal) incloïa “la transmissió, de generació en generació, de mites, tradicions, llegendes, històries i rondalles.

És remarcable la gran tenacitat i persistència de la memòria col·lectiva en aquells diversos aspectes que afecten la vida cultural, molt més, però, que en els fets històrics i en els esdeveniments de tot ordre” (pp. 8-9). En altres paraules, que l’educació tenia com a prioritari lo que podríem dir una formació a llarg termini (per a la vida) en lloc d’una centrada en lo que, en el camp de la Història, es diu positivisme: guerres, batalles, persones que han ocupat càrrecs de poder, culte a la bandera i a l’himne d’un Estat o d’un territori, arraconar els grups minoritaris o, tradicionalment, marginats o els que, aleshores, no solen sobreeixir, etc.. En eixe sentit, cal dir que, en moltes rondalles en llengua catalana recopilades abans de 1932 (quan morí Mn. Antoni Ma. Alcover), hi ha dones que, àdhuc, figuren com a heroïnes i que són ben tractades i ben considerades com també que pensen en els altres.

En línia amb el paper de la dona com a transmissora de la cultura popular, d’experiències, de vivències i com a educadora, Joan Bellmunt i Figueras comenta que històries i llegendes, “Universalment s’han anat contant vora del foc i al voltant de la llar. El foc encarna per als pobles primitius l’essència dels avantpassats i se’ls té per la divinitat mare; la llar és temple i altar” (p. 9). Això sí, una “divinitat” que encara perviu entre les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Resulta interessant el paràgraf següent, en escriure que “la tradició no deixa d’ésser flama maternal i patriarcal, simbolitzadora del passat, que reviu a l’entorn de qualsevol llar encesa on s’assimila la tradició per fer-la arribar i traspassar dels qui ja estan a punt d’anar-se’n als qui vindran” (p. 9). I ho dic perquè Joan Bellmunt i Figueras, per exemple, no vincula aquesta flama amb l’home. És més: primerament, posa la dona (maternal) i, a continuació, patriarcal (al meu coneixement, o bé com a sinònim de “relacionada amb els parents” o bé com a equivalent a “per part de l’home (o del marit)”, ja que podria fer-ho un padrí o un home que no estigués casat).

En línia amb eixe traspàs de saber (molt sovint, de cultura popular), adduirem que, entre persones nascudes (unes poques) abans de 1930 o durant els anys quaranta, hem captat major interés per la transmissió de generació en generació i, sobretot, quan la seua visió de la casa i de lo maternal està ben vista (i, de rebot, per descomptat, de la terra i de la llengua catalana). Són persones que han rebut una educació matriarcal de manera pregona i que l’han acollida amb bon gust. 

Un poc després, afig que “El fet de contar les llegendes i rondalles prenia caràcter de cerimònia, no litúrgica i qui sap si només de mestratge” (p. 9). Com a anècdota, posarem que, quan jo tenia uns deu anys (a primeries dels anys huitanta), una dona més gran que els meus pares, em regalà un llibret de contes hispanoamericans en castellà i encara en recorde, com ara, u en què un globus aerostàtic presumia davant un catxirulo que comanava un xiquet, però que podia tallar-li. En aquest sentit, afegirem que, mitjançant aquests relats, aprens més, per a tota la vida i, més encara, per a les relacions amb els altres i allà on vas.

Finalment, adduiré que, una vegada, durant l’elaboració d’aquest estudi sobre el matriarcalisme, una dona que havia llegit rondalles mallorquines, m’escrigué que havia pres com a model a imitar, com a referent en la seua vida,… no una feminista, ni una dona que fos famosa (i com, més d’una vegada, no catalanoparlant, ni nascuda en cap població de les Illes Balears), sinó un personatge femení d’una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb capellans matriarcalistes en defensa de la dona

General

Tot seguit, una rondalla matriarcal catalana recopilada per Joan Bellmunt i Figueras  (en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, publicada en el 2004), en què un capellà es posà de part d’una jove (pp. 629-630).

Va en línia amb paraules de Jaume Vicens Vives, plasmades en 1960, sobre l’Església catalana i els catalans: “no solament l’Església és el mateix poble, sinó que a Catalunya l’Església ha emparat el naixement de la comunitat i aquesta, viceversa, l’ha reformada i endegada, en moments dificilíssims de la seva vida” (p. 78 del llibre “Notícia de Catalunya”).