Arxiu mensual: abril de 2026

La festa de Pasqua en terres catalanoparlants: pervivències matriarcals

General, , , , ,

18) SEMBLANCES ENTRE EL MATRIARCALISME CATALÀ I EL D’ALTRES CULTURES DEL MÓN I PROMOCIÓ DEL MATRIARCALISME COM UN ESTIL DE VIDA QUE TÉ FUTUR.

Comencem aquest punt amb un fet real. El 6 d’abril del 2026, Dilluns de Pasqua, rebérem un missatge d’una amiga catalana, Esther (de més de setanta-cinc anys): “Molt bon dia de la Mona”. Llavors, tot seguit, hi hagué un diàleg de què plasmarem lo relatiu al matriarcalisme i que, com veurem, coincideix amb molts Pobles matriarcalistes del món:

“Bon Dilluns de Pasqua, Esther,

En el País Valencià, com em digué ahir ma mare, és costum menjar-ne Diumenge de Pasqua, Dilluns de Pasqua i dilluns vinent a Dilluns de Pasqua, o siga, en el dia de Sant Vicent Ferrer.

-És clar: el dia de Sant Vicent és festa a València i, aquí, [ a Catalunya,] a Mollet del Vallès, també és festa major.

-Hui no n’he comprat perquè tinc el costum de fer-ho Diumenge de Pasqua i el dia de Sant Vicent Ferrer, que estic junt amb els meus pares.

-Ben fet. Jo és que, amb el meu marit, ens agraden les tradicions i, encara que estem sols, dissabte vaig comprar un pastís (…) i m’hi vaig fer posar l’ou damunt i en vam menjar ahir. I avui també en menjarem.

-En ma casa, els més ‘tradicionals’, vull dir, els més en pro de les tradicions d’arrels catalanes, que no de cultures com la castellana o com l’anglosaxona, som ma mare i jo; després, mon pare.

Ella, festes, cristianisme de fets, senzill i que no cerca ni la fastuositat, ni l’espectacle, ni lo militar. En eixe cristianisme, coincidim tots tres.

Jo, en la cultura tradicional oral, en balls i danses, en el paper de la dona en la família i en la transmissió de la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana, en l’educació i en el sentiment de pertinença a la terra (començant per la casa i per les festes de barri).

A ningú dels tres, ens ha agradat la cultura castellana, ni Madrid.

Hi hem anat algunes vegades. En una, parle de 1987, en Pozuelo de Alarcón, una psicòloga em digué, davant d’ells, que parlàs castellà amb els meus pares. Jo li responguí, amb quinze anys:
‘-Yo, con mis padres, hablo valenciano, que es como hablamos entre nosotros.

Cuando hable con usted, lo haré en castellano’[1].

En el report que féu d’aquella consulta, ho qualificà de mala educació.

Ningú dels meus pares aprovà aquella dona, ni em criticà davant d’ella, ni després.

-Jo també sóc de tradicions, no de cristianisme: sóc cristiana i catòlica. Però, per a mi, ara, totes les tradicions i la cultura catalana les he mamades del bressol estant. I, després, en tenir l’escola bressol, doncs encara les vam treballar més i en fèiem participar els pares perquè, a la tarda, fèiem una festa amb els pares i, així, els pares (molts, castellanoparlants) les aprenien i, després, les feien a casa amb els seus fills.

La nostra funció hi era integrar els pares en tot lo que feien les seves criatures. I sempre en català.

-Interessant i important.

-Doncs sí. Però ara estic enfadada perquè, amb el Govern [ català] que tenim, es perd tota la feina que tant ens va costar aconseguir. I fa molta ràbia perquè hi vam treballar moltes hores per poder arribar a tenir el català a les escoles. I ara, a part que, per part de quatre, fins i tot, ens prenen un 25%, a més, volen ensenyar àrab en lloc que aquells s’adaptin a nosaltres, ho fan a revés; i tampoc podran servir porc els menjadors de les escoles”.

Al capdavall, li escriguí que “Jo, ahir, abans d’anar-me’n amb els meus pares, escoltava, mig plorant, música en català” de cançons tradicionals de Pasqua en el País Valencià.

Aquest tema, que podríem enllaçar amb el de la situació en molts Pobles matriarcalistes del món, exposa part de lo que, durant eixos dies, arran de la celebració de la Setmana Santa (amb què, en Catalunya i en les Illes Balears, comencen la Pasqua, però no en el País Valencià, on esdevé del dia de Pasqua fins a la festivitat de Sant Vicent Ferrer, patró de l’històric Regne de València i, en el 2026, de les terres valencianes, perquè no coincidís amb aquesta setmana), és en nexe amb un punt en comú amb aquestes cultures del nostre ram: l’inici de la primavera, però celebrat de manera moderada i, més aïna, femenina, maternal.

Així, passem de l’hivern a la primavera i ho fem 1).acompanyats de la música, 2) amb cares al descobert, 3) amb unes notes de música vernacla, 4) en pro de la mare, 5) amb uns bastons que, àdhuc, encara que toquen la terra, la seua finalitat no és agredir-la, sinó donar-li vida, que no romanga morta sempre. ¿Un cant a la infantesa, pel paper, com ara, en les caramelles? ¿I l’empelt entre els padrins (siguen oncles, ties, avis o àvies) i els néts amb motiu del Diumenge de Pasqua i d’altres dies festius immediats? ¿I els balls i les cançons eròtiques (de caire vivencial) i tel·lúriques? Tot açò abunda en aquesta època. I, ben mirat, són detalls que, als catalanoparlants amb un alt sentiment de pertinença a la terra i en pro de la llengua catalana i, com deia Jaume Vicens Vives, de la voluntat d’ésser com a mòbil primari, ens fan d’una mateixa família: la dels Pobles matriarcalistes

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En català: “Jo, amb els meus pares, parle valencià, que és com parlem entre nosaltres.

Quan parlaré amb vós, ho faré en castellà”.

I dos articles en relació amb la religiositat vernacla i matriarcalista catalana, d’aquests dies, de Joan Puig i publicats en el diari digital “La República”:  https://www.larepublica.cat/fixada/reportatelofensiva-per-espanyolitzar-catalunya-lexemple-de-les-processons-que-son-transformades-per-la-militaritzacio-i-lespanyolitzacio.

El segon:

https://www.larepublica.cat/fixada/video-lherencia-de-la-dictadura-passeja-per-moltes-processons-de-setmana-santa-lestetica-franquista-simposa-a-la-tradicio-catalana

 

 

 

 

“Ximo Torero i la nóvia”, una cançó del dia de Pasqua

General, , ,

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Jose V. Sanchis Pastor afegí que “La de ‘Ximo Torero i la nóvia’ també és molt graciosa”[1], cançó que, en la web “Diània.tv” (https://www.diania.tv/videos/musica/rock-pop-mestissatge/home-romancer-canco-de-pasqua-ximo-torero)  figura així:

“Ximo Torero i la nóvia,

carregats amb un bon berenar,

se n’anaren un dia de Pasqua

allà, a la Petxina, a passar l’esprà[2].

 

Ella portava bon magre,

sobrassada i dos pans redons,

ell portava una gran llonganissa,

ous, faves i llomello,

i, de postre, portava cacau.

 

En un banquet, ben assentats i juntets,

ella li diu: – Ximo, ¿quin vols?

La Xurra, que està molt satisfeta,

tirà mà de la cistelleta

i li trau el berenar.

 

Ximo Torero i la nóvia[3]…

 

Ximo li diu:  – Posa’t al tall, amor meu,

atraca’t bé, no tingues por,

que, en Pasqua, és cosa molt preciosa,

menjar-se la llonganissa

i, després, tastar els ous”.

 

Aquesta cançó, però en el mateix grup i el 3 de novembre del 2020, Reyes Pastor l’escrivia així:

“Ximo Torero i la nóvia,

carregats en un bon berenar,

se n’anaven el dia de Pasqua,

allà a la piscina, a passar la vespra (l’asprà).

 

Ella portava bon magre,

tomaqueta i dos pans torrats;

ell portava una gran llonganissa,

ous i faves i llomello

i, de postre, portava cacaus.

 

Apretaets[4] en un banquet,

ben juntets,

Ximo li trau el berenar,

I, ella, com és molt atrevida,

li ‘sampa’[5]la llonganissa

i li diu ‘Ximo, tinc fam’.

 

Atraca’t bé, no tingues pena ni por,

atraca’t bé i farta prou,

menja, que és cosa molt precisa,

acaba’t la llonganissa

i, després, menja’t els ous”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon Diumenge de Pasqua i Bona Pasqua.

 

Notes: [1] Aquesta cançó, com em comentà Jose V. Sanchis Pastor, el 22 de juliol del 2020, “Per la zona de la Vall d’Albaida, es cantava molt”. La Vall d’Albaida és una comarca valenciana.

[2] Esprà es una pronúncia popular de vesprada, però no és normativa. Igualment, aquests quatre primers versos son la tornada.

[3] Tornada.

[4] Literalment.

[5] Del castellà, zampar, castellanisme inadmissible i que es pot substituir per fotre, galdir o, per exemple, endrapar.

Balls i danses de l’Urgell amb trets de costura i mocadorada

General

Prosseguint amb l’obra esmentada d’Aureli Capmany, en el mes de setembre, inclou que, “Entre els pobles que celebren la seva festa major el diumenge següent a la Nativitat de la Verge, pot comptar-se el d’Agramunt[1], que la dedica a la Mare de Déu del Socors; a la solemne processó, hi concorre el ball de bastons i l’Àliga, a més del ball organitzat pels administradors (en el qual es dansaven (sic) càntirs i rams), després de la processó, a la plaça de l’Església, on era feta la parada on s’abocava la gent, deixant solament lliure l’espai destinat a la dansa que els administradors assenyalaven, per mitjà d’una ratlla, lloc que era on es podien moure els dansarins.

Exposat damunt de taules, hi havia canons per a fer mitges, dels de posar agulles, coixinets per a això mateix, cistelletes de sarga enflocades, mocadors de pita ramejats, alguns brodats amb lluentons cedits en dipòsit per algun fadrí rumbós que, en hora oportuna, volia fer-ne present a la balladora predilecta.

El jove anava a casa d’una fadrina a demanar-li si volia anar amb ell a la dansa i, si hi accedia -ja no es proposava sinó a noies amb les quals es tingués alguna relació-, anaven junts a la plaça i entraven a la rodona, on el jove triava l’objecte que volia regalar i l’administrador preguntava:

-Quant hi posarem, a la dansa?

-Tres quartos.

-I el mocador? (O el que hagués escollit).

-Tant.

 

Si ningú no en donava més que el que havia ofert (ja que podia fer-se pujar), quedava per a ell. Encara que fa molts anys que no es fa aquesta festa, tothom d’Agramunt recorda la cobla i la tonada que es cantava, acompanyada de la lletra següent:

Tot l’any me fas mala cara

fins a la festa major,

i ara me fas la rialla

per l’amor del mocador” (pp. 121-122).

 

Un detall que hem considerat matriarcalista és l’abundància de signes vinculats amb la costura (molt més habitual entre dones).

Altrament, un altre és el fet que el xic ha d’anar a la dona per a saber si ella li ho aprovarà, un acte paregut a quan el fadrí valencià va a ca la xica i ella li dóna la resposta respecte de si l’acceptarà com a futur marit (i, per consegüent, la xicota no li dóna carabassa).

Al capdavall, la lletra de la cançó torna a plasmar el paper definitiu de la fadrina: ella tria agafar el mocador. Quant al mocador, direm que és ben conegut en el País Valencià, sobretot, amb motiu de la mocadorada que va unida a la festa del 9 d’Octubre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Vila catalana de la comarca de l’Urgell.

Rondalles amb dones que salven, que empelten i amb bona empatia

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla del bon cagar, en la versió exposada en el treball “Cavallers de capa i capell”, la fetillera (la filla del rei) parla amb el monarca, qui li diu “he pensat que em volia bona cosa (…), em sap molt de greu perquè ara ja no la podré trobar. (…).

-Potser la teniu més a prop del que us penseu. Ara, aneu-vos-en a palau i preneu-vos aquestes herbes durant uns dies i, quan estigueu bé, torneu per ací…

El rei va agafar el farcellet d’herbes i se’n va tornar cap a palau” (p. 31). I, així, ell fa lo que li diu la dona, fins que un dia, en el palau, nota l’anell de la seua filla.

L’endemà “se’n va tornar a ca la fetillera a donar-li les gràcies” (p. 31) i li comenta que eixa aliança era la de la seua filla petita, la qui ell enyorava.

Llavors, ella “es va llevar la caputxa i li va dir:

-Ací la teniu, la vostra filla. L’anell és meu i (…) no m’he oblidat mai que sou mon pare. Després de tants anys, heu aprés la lliçó.

El rei es va posar a plorar (…), va demanar perdó a la seua filla, la va abraçar i tots dos se’n van tornar a palau, on ara, ja sí, van poder viure durant la resta de les seues vides” (p. 31).

Sobre aquests darrers passatges, capim que la filla es lleva la caputxa i que, al moment, passa a ser acceptada com a filla i, de pas, son pare empelta amb ella.

Com a anècdota, direm que, el 4 d’abril del 2026, en el meu mur, on havia posat una cançó de campament que aprenguí en castellà a primeria dels anys huitanta i que destacava la bellesa del cagar, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929 en les Borges del Camp), escrigué “Vam tenir un gran metge valencià, a la vila. Un gran home i un metge inestimable. Amic de tothom! Recordo que explicava alguns acudits i algunes dites. Un dia ens va dir ‘El millor piropo que li pots tirar a una noia és: ‘T’estimo més que un bon cagar!’”. Agraesc aquest detall, com li indiquí el mateix dia.

En la contalla “La bona xiqueta”, recollida en la mateixa recerca, una xiqueta viu junt amb son pare (qui era viudo) i ho feia al costat d’una veïna que, com en altres relats, era viuda. La dona, quan “la xiqueta passava a prop de casa, li deia:

-Si em case amb ton pare, et faré tots els dies, per a sopar, sopetes de llet i mel” (p. 32). El primer dels aliments lliga amb la maternitat; el segon, amb la facilitat per a guanyar-se la simpatia de moltes persones.

Al capdavall, la xiqueta aconsegueix que es case el pare i, per tant, es fa lo que ella vol. Nogensmenys, molt prompte, la dona i la germanastra l’envien a llavar al riu, on troba una velleta, a qui ella ajuda a arreplegar un llençol i li renta molta roba.

Després dels detalls a la provecta, l’anciana li diu:

“-Com que has estat tan bona, demà, quan t’alces, tindràs un present.

-Però si jo no vull res!!! Jo no he de menester cap present!!!” (p. 32).

L’endemà, la madrastra, en veure la fillastra, li demana com és que té un estel lluent en el front. En acabant, la xiqueta explica a la mare que la vespra havia fet valença a una velleta. Aleshores, la mare amolla a la seua filla: “hui tu aniràs a llavar i, si veus la vella, l’ajudes, a veure si, a tu, també t’ix demà un estel d’or al front.

Per la vesprada, la germanastra se’n va anar al riu amb una cistella de roba i, allà que es va trobar la velleta” (p. 33).

Però com que aquesta xiqueta només li fa costat amb el llençolet i no, a més, a llavar-li la roba (fets que, en aplegar a casa, comenta a la mare), l’endemà crida a sa mare i ambdues copsen que, “per la seua falta de compassió, li havia eixit un moc de polit al front, que li penjava sobre el nas (…) i no es va poder casar mai. Pel contrari, la xiqueta sempre va dur l’estel al front i va fer un bon casament” (p. 34).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educaven amb mel en la boca

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿educaven amb mel en la boca? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

**** 

Quant a missatges, el 3 d’abril del 2026 comentaren “Doooncs l’àvia Maria era molt estricta. O sigui que no era una de les seves característiques. La meva mare ja era diferent; ella, sí; però l’àvia…” (Àngel Blanch Picanyol), “L’àvia tenia molta paciència” (Lurdes Gaspar), “L’educació era, més tost, aspriva. Sense contemplacions” (Xec Riudavets Cavaller), “Bé. A casa, segons l’àvia, la mel era un remei i, cada dia, una culleradeta a la llet o al suc de taronja i aigua de frígola, camamil·la…” (Lydia Quera), “Tant el pare com la mare eren dolços i tranquils en les seves converses, amb tothom.

Els fills, contentíssims amb els nostres pares!!!” (Roser Canals Costa), “No. Més aviat, eren sorrudes. Van viure una època difícil amb molts fills i alguns es van morir! Però totes dues eren manaires: la paterna i la materna” (Nuri Coromina Ferrer), “L’àvia paterna, sí. I com si no ho fes” (Anna Babra), “Crec que no. És que la meva mare era posterior i, amb les àvies, no hi vaig conviure” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No. De cap manera” (Angelina Santacana Casals), “Abans, la joventut no tenia tants estudis, però, segur que més bona educació. Sabíem dir ‘Bon dia’;  i respecte a la gent gran…” (Júlia Aixut Torres), “Sí. La meva mare en tenia” (Àngels Sanas Corcoy).

En el meu mur, el 3 d’abril del 2026 posaren “O amb una espardenya” (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rondalles amb dones sinceres, que salven i que marquen les directrius

General, , , ,

Una altra contarella que figura en el treball esmentat d’Oreto Doménech i Masià és “Et vull més que un bon cagar”, estesa pel País Valencià. Començarem dient que, en altres relats, aquest bon cagar és substituït per la sal.

Un rei tenia tres filles, a qui un dia ell els demana per veure si l’estimaven o no. La gran i la segona, com que sabien els gusts del monarca, li diuen que el volien com el vi (la major) i com el torró i els feridellos de Nadal (la mitjana, perquè era molt llépol). “I li va tocar el torn a la més menuda i aquesta li va respondre amb tota sinceritat: ‘Et vull més que un bon cagar’” (p. 28).

Llavors, el sobirà, com que considerava que la responsió havia estat una ofensa cap a ell i, més encara, davant de tot lo món, la fa fora i li diu que no la volia veure més. “[ A la petita,] De res, li van valdre els plors. (…)

Van passar els anys i, quan ningú ja no es recordava de la princesa petita, el rei va començar a trobar-se malament: no podia cagar. (…) Al final, una vella criada li va dir que hi havia una dona en un vila, amb fama de bruixa i fetillera, que deien que ho podia curar tot. I, llavors, el rei va enviar els seus soldats perquè la portaren a palau” (p. 29).

En aquest passatge, com en molts més al llarg de la narració, la dona és qui pot salvar l’home (el monarca) i el sobirà haurà de seguir les indicacions que li marquen els personatges femenins.

Quan els militars apleguen on és la bruixa, ella, sense embuts, els amolla:

“-Que vaja jo a palau? Això podríem arreglar! Damunt, he d’anar-hi jo? D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem” (p. 29).

Per això, com que ella no cedia a les fal·leres de la cort, el rei “va transigir en anar a ca la fetillera. Així, que va agafar el seu cavall més veloç i, en un tres ni no res, es va plantar a la porta d’aquesta dona. (…)

-Qui hi ha?

-El Rei.

-Ah, doncs s’haurà d’esperar el rei, que escure i no puc deixar-m’ho ara.

-Com que m’he d’esperar? Que sóc el rei!

-Com si sou el sumsum corda!

I el rei (…) es va haver d’esperar que la fetillera li obrira la porta” (p. 30).

Com a aclariment, direm que el “sumsum corda” són uns mots que formen part de l’oració en què, durant l’Eucaristia, el capellà indica al poble que alcen els cors. Ací són emprats com a sinònim d’una persona molt important.

Tot seguit, la dona “el va escoltar atentament i, quan va acabar, li va dir:

-Si voleu que vos cure, abans haureu de trobar un gripau que viu vora un braçal de la font i veure què vos diu.

-Però, com voleu que parle amb un gripau?

-Vós veureu; però, si voleu que vos cure, primer l’haureu de trobar.

Així que ja tens el rei que se’n va a cercar un gripau i (…) en troba un, de ben gros. Per a la seua sorpresa, el gripau (…) se’l va mirar fit a fit” (p. 30).

D’aquesta manera, el sobirà, no sols s’atansa a la bruixa, sinó que també ho fa a un espai que lliga l’aigua amb la terra i amb un segon personatge femení (el gripau), qui, en acabant, li farà unes qüestions que portaran el rei a pensar en la seua filleta, puix que ell, primerament, no sap què fer:

“-Per a poder cagar, primer, m’heu de respondre aquesta qüestió: quantes filles teniu?

(…) -Dues!

-Dues? N’esteu segur?

-Bé, en tenia tres, però n’hi ha una que, fa molts anys, que no la veig i no en sé res…

-I, com és això? Què no la volíeu prou? (…) I vós, com vos trobeu ara que no podeu cagar així com voleu?

El rei va romandre pensant una bona estona i, callat, se’n va tornar capcot a ca la fetillera. Li va trucar a la porta i la fetillera li va obrir” (p. 30).

Per consegüent, dues dones fan que ell accepte lo que li marquen perquè puga tornar a veure la princesa petita i a viure junt amb ella en la cort.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb persones de bon cor, maternitat i amb dones que salven

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es copsen trets matriarcalistes, i que hi ha en la recerca “Cavallers de capa i capell”, és “La criadeta”, sobretot, per la bonesa i pel tema de l’acollida de xiquets òrfens, en aquest cas, d’”una filla joveneta, òrfena i sense béns” . Així, després de la mort dels amos d’un mas, els del mas del costat, “que eren rics i que la coneixien, es van apiadar d’ella i se la van afillar com una criadeta. A més, perquè els venia bé tindre algú que es fera càrrec del fill menut que tenien, un infant de pocs mesos. I així va ser com la xiqueta es va incorporar, de seguida, a la seua nova família” (p. 27).

A més, cal remarcar que “La xiqueta s’avenia molt bé i era molt faenera i, per això, i perquè veien que tenia molta cura del seu fill, els amos del mas (…) li van agafar molta estimació i la tractaven molt bé” (p. 27), fet que indica que, no per haver estat adoptada, la miraven de dalt a baix, sinó que en prioritzaven els seus punts forts.

Això féu que, un dia d’hivern, els propietaris li digueren que “se n’havien de baixar a la vila (…) i que li deixarien el xiquet durant unes hores, que en tinguera molta cura. La xiqueta els va dir que sí i es va posar molt contenta perquè veia que se’n fiaven molt” (p. 27).

És a dir que, de bon principi i fins ara, els pares adoptius fan possible que la filla estiga emparada i no deixen fora la infantesa, ni l’adolescència. Ben mirat, la bona avinença entre ambdues bandes, consolida el lligam entre els adults i els de la generació més jove, o siga, amb l’esperança.

En un altre passatge, un dia que feia molt de fred, la xiqueta carrega de llenya la llar i acosta el nen al foc perquè no tinga fred. Passa que ella s’adorm i que el bressolet s’encén en flames.

Aleshores, la criadeta tracta de salvar el nin i, com que res no pogué fer, “La xiqueta només feia que plorar i plorar i s’aclamava a la Mare de Déu” (p. 27), tret que reflecteix l’interés de la jovencella pel xiquet:

“-Divina Aurora: salveu-me d’açò! Torneu-me el xiquet, que s’ha mort cremadet com un angelet!

I vinga de plorar i vinga de resar!

En eixes que estava, que va sentir que obrien la porta del carrer. Eren els amos del mas, que ja tornaven de la vila (…). De seguida (…) la van veure amb els ulls plorosos (…):

-Què et passa, xiqueta? Per què plores tant? (…) On és el nostre fill? (…) Vinga, ja n’hi ha prou! (…).

Però, quan anava a dir-los tot el que havia passat, van sentir que el xiquet es reia a la cuina i se’n van anar corrents a veure’l. I és que el xiquet era en el seu bressolet, tot content i calentet, com si no li haguera passat res, i feliç de veure els seus pares” (p. 28).

Altra vegada, l’atenció pel xiquet fa que ell romanga com en un sopluig i, així, per exemple, com el nen que alleta de la mare i com la dona fa que ell senta la calentoreta maternal que atorga confiança per part del nin i tranquil·litat a la marona. Afegirem que aquest sentiment de l’infant també és present en el seu vincle amb els pares, no sols en la relació criadora-fill i que la dona (Nostra Senyora) havia salvat l’home (l’al·lot).

Finalment, com a mostra de la bona empatia dels propietaris, “Quan la xiqueta, ja més asserenada, els va contar el que havia passat, els amos del mas es van posar a plorar (…) i van saber que la Divina Aurora els havia fet un gran miracle. Els amos no van castigar la xiqueta i li van permetre viure al mas tota la vida” (p. 28). Així, hi ha un agraïment de pares a criadeta i recompensa (ací, molt important): que ella puga estar sota un aixopluc, fet que li permetrà tenir una vida més fàcil i, ara sí, com a filla adoptiva i de fiar pel seu bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.