Arxiu mensual: abril de 2024

Dones que marquen el ritme en balls matriarcals d’hivern

General, , , , ,

El Ball de les Donzelles, de Granollers.

Un altre ball que hem considerat matriarcalista i que, en aquest cas, trobàrem en el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, és el Ball de les Donzelles. Així, com podem llegir en aquesta obra, “és una dansa de caràcter cerimonial i distingit que es ballava a Granollers el dilluns de Carnestoltes, al matí, i en la qual fadrins i donzelles lluïen llurs millors gales: ells, vestits de drap negre i barret de copa; i elles, robes de seda negra” (p. 77). En el moment d’escriure aquestes paraules, 20 d’abril del 2024, veiérem entrades en Internet que indicaven que encara es ballava. A més, té lloc en hivern (una de les estacions vinculades amb lo femení) i tant hòmens com dones visten de color fosc (ací, de negre).

Tot seguit, amb semblança amb quan el fadrí demana a la fadrina si ella vol festejar (sovint, en primavera), “El fadrí anava a cercar la donzella a casa seva i totes les parelles feien cap a la plaça, d’on sortien a fer una passada o cercavila per la població” (p. 77). És a dir, que les parelles es formen segons ho hagen aprovat les dones: elles tenen la darrera paraula. Igualment, copsem l’esperit comunitari (l’aplec en la plaça).

Aquesta festa de Carnestoltes té un altre tret que empiula amb el matriarcalisme: “Presidia la comitiva la parella que era considerada com de més bon humor” (p. 77), o siga, una parella molt oberta, la qual rep el nom de “davanters” (p. 78). Els davanters van seguits de totes les altres, que formaven dues rues llargues (una, d’hòmens; i una, de dones) i volten els principals carrers, amb l’orquestra darrere (p. 78).

Més avant, captem que, “Després de recórrer la població, feien cap a la plaça” (p. 78) i que “El ballador anava a dinar a casa de la balladora i havia de portar els confits que hom havia de menjar com a postres de l’àpat. (…) La balladora hi havia de dur un altre vestit, que estrenava, com també havia d’estrenar el que duria al ball del vespre. Era interpretat com un senyal de misèria el fet que no estrenar, les donzelles, tots els vestits que lluïen aquell dia” (p. 78). Per tant, altra vegada, l’home va a ca la fadrina; i ella el rep obertament.

Afegirem que, “A la tonada del ball, era ajuntada la següent lletra:

Ella en punteja, en punteja;

ella en punteja en peu pla.

Porta mitgetes de seda

i faldellí de lilà.

Marieta, posa el peu ençà;

Marieta, posa el peu enllà.

Ella en punteja, en punteja;

ella en punteja en peu pla.

Porta mitgetes reixades

i faldellí amb farbalà.

 

Aquesta lletra, amb diferents variants, es troba en altres contrades catalanes, algunes de les quals són molt distants de Granollers” (p. 78).

Per consegüent, aquests versos reflecteixen que la dona indica el ritme que seguirà l’home (el xicot); i un tret que enllaça la balladora, l’hivern i lo matriarcal: el color del faldellí és morat (i, així, fosc).

Finalment, l’autor comenta que, “Antigament, en aquesta ciutat, hi havia una germandat per a dotar totes les noies pobres que es cassessin essent pures. El dia de la Puríssima feien una festa i ballaven el ball de les Donzelles” (p. 78), això és, el 8 de desembre, i que “La cercavila que precedia el ball anava presidida per les parelles que festejaven i que tenien el propòsit de casar-se durant l’any següent, les quals anaven al davant portant una cinta blanca, símbol de puresa” (p. 78), així com, en desembre, comença la sembra i l’hivern. Anicet Villar de Serchs addueix que “Seguien aquestes parelles, les dels casats que havien contret matrimoni durant aquell any, les quals portaven una altra cinta de color diferent, per distingir-se de les primeres; i, darrera de tot, anava tot l’element jove d’ambdós sexes.

Aquest fou l’origen del ball de les Donzelles” (p. 78). Aquest color un poc més fosc fa que les parelles de casats exercesquen un paper semblant al de pares, de la mateixa manera que, en Bétera (població valenciana del Camp de Túria), de què escriu Imma Dasí Estellés en la recerca “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera“, on aquesta funció ve representada per l’obrera casada que acompanya l’obrera fadrina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El paganisme català i símbols matriarcals en l’Alta Edat Mitjana

General, , , ,

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, és la que inclou en una entrada sobre el Santuari de Núria. Diu així: “un bon cristià de Grècia, a qui ara anomenem sant Gil, tingué el propòsit de cercar un lloc soliu per fer penitència i dedicar sa vida plena al servei de Déu. Cercant aquest lloc dels seus desigs, va fer cap a Núria i s’allotjà en una cova. Una daina l’acompanyava i el nodria amb la seva llet” (p. 54). En primer lloc, direm que Sant Gil (nascut cap a l’any 640 i mort en l’any 720) fou un eremita i abat d’origen grec. En aquest passatge, apareix la cova (la mare, un lloc d’acollida) i, com que la daina (un animal sovint en nexe amb la primavera) va al seu costat i el nodreix amb llet, podríem vincular-lo amb l’hivern (amb la típica imatge de Nostra Senyora donant de mamar el Nen Jesús). A més, és la dona qui li proporciona vida, qui fa més fàcil que ell visca.

Com a agraïment, “Ell mateix va fer una imatge de la Verge amb fusta de noguer i, tocant una campana, aplegava els pastors de la rodalia, per fer pregàries amb ells. Per cada dia, hi havia més pastors que sentien amb fermesa la fe cristiana i la devoció a la Mare de Déu” (p. 54). Aquestes paraules empiulen amb algunes cançons tradicionals (poques) en què el pastor, a diferència del llaurador (qui toca els peus en terra i la treballa per a mantenir-la en bones condicions i per a que estiga fructífera, ja que la té com a mare seua), es posa a resar (com ara, amb el Rosari). Aquestes línies enllaçen amb la cultura patriarcal com també la invitació a la devoció (en el sentit religiós orientat a lo celestial i a lo masculí, per exemple, Sant Jordi, Sant Jaume, Sant Miquel,…).

A continuació, captem que “sant Gil va haver d’anar-se’n a França, on fundà un monestir. Tanmateix, abans de marxar, va escondir a la cova la imatge de la Verge, juntament amb una creu, una campana i una olla i tapà l’entrada  amb rames i terra, perquè ningú no ho pogués descobrir” (p. 54). Ací figuren la cova (la mare), la Mare de Déu (una altra figura maternal), la creu (símbol que té a veure amb la fusta, un detall femení), una campana (un tret més bé masculí) i una olla (atifell de recepció i, així, vinculat amb la matriarcalista). A banda, ell protegeix la mare que li ha fet costat i que l’ha acollit.

En un passatge posterior, veiem que passaren més de tres-cents anys i que “Un pastor de Dalmàcia, anomenat Amadeu, tingué un somni en què un àngel li encomanava que anés a un lloc dels Pirineus, que en deien Núria, on veuria una pedra blanca entremig de dues rieres en un petit pla circumdat de muntanyes. Allí havia de fer una capella per a la Verge Maria. Amadeu va complir la comanda de l’àngel” (p. 55). Altra vegada, és la dona qui ordena, mentres que l’home fa un servici a la dona. Com que aquest relat té a veure amb un personatge religiós (però no de línia matriarcal), el color de la pedra és blanc, és a dir, clar.

Finalment, copsem que “Llavors, els pastors veieren que, cada dia, un brau s’acostava sempre a un mateix lloc i esgarrapava amb les potes, per fer-hi un clot. Això els cridà l’atenció: hi cavaren per treure’n la terra i trobaren la cova amb tot el que sant Gil hi havia amagat” (p. 55). O siga que, mentres que la figura del pastor (en línia amb lo patriarcal i amb lo místic) es dedica a resar, la del bou (que enllaça amb la dona, amb la fecunditat i matriarcalista) és qui troba lo que el sant havia alçat amb intenció de preservar per a l’esdevenidor (entre d’altres coses, com a reconeixement a la daina que li havia acompanyat i que li havia alimentat, és a dir, que li havia fet de mare). 

Per això, “La Verge fou portada a la capella i, aleshores, començaren a anar-hi cada estiu molts pelegrins, per adorar-la. Això sembla que era a les darreries del segle XI” (p. 55). Cal evocar que, entre aquest segle i, poc o molt, part del segle XII, lo matriarcalista encara pervivia amb molta força en lo que, primerament, foren els comtats catalans.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

assemblea-pagesa-6f (1)

El comunalisme, les marededeus trobades i el diàleg en la Ripoll de l’Alta Edat Mitjana

General, , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Llegenda del Monestir de Ripoll”, plasmat en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, podem llegir que, “Al peu d’aquest rústec altar, un cavaller agenollat estava fent oració i tenia una espasa estesa a terra. En veure a Guifré, el cavaller s’aixecà i parlà així:

-Jo sóc Carlemany (…). Tinc l’esperança que tu ho faràs més bé. Venera aquesta imatge; fes que la veneri tothom i ofereix-li la millor de les teves joies. Jo me’n torno a la tomba tranquil, amb la creença que tu compliràs el meu desig” (p. 52).  És a dir: per una banda, apareix el tema de la veneració, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes, així com no fan una mena d’adoració de la mare, sinó, per exemple, un agraïment (i, àdhuc, cerimònies) en què li demanen permís per a conrear la terra, tret que té poc a veure amb els altars. En segon lloc, copsem un acte d’obligació (fer que tots passen per l’adreçador), ja que ens trobem davant una figura política (Carlemany, qui visqué, aproximadament, entre l’any 742 i el 814) que, com ara, impulsà la creació de l’escola, entre d’altres coses, com un canal per a unificar la població.

En canvi, sí que hi ha un detall que empiula amb el matriarcalisme: l’agraïment cap a la mare (Nostra Senyora) de la mateixa manera que el llaurador ho fa a la Mare Terra, en el cas de l’hortolà, donant-li part de lo millor que ell té (de la collita).

Un altre tret matriarcalista és que el comte Guifré, en un Estat (ací, un comtat) en què no deuria haver-hi un estil dictatorial (i, per això, no seria patriarcal), “Va demanar el parer del seu conseller bisbe Gotmar, que sempre l’acompanyava, però aquest personatge no va saber interpretar el sentit del somni” (p. 52). El conseller esmentat fou bisbe de Vic entre l’any 886 i el 899.

Continuant amb l’actitud del comte Guifré i del bisbe, “no havien caminat gaire trajecte, quan van veure un estol de pagesos que escoltaven la paraula d’un monjo que discursejava. S’hi atansaren i van oir com els explicava que aquell matí havia trobat una imatge de la Verge, que estava en una cova i que havia quedat descoberta en caure les pedres que la tapaven. Acabà demanant-los que anessin tots plegats a veure-la” (p. 52). Altra vegada, apareix un passatge de marededeus trobades, en aquest cas, presentat al poble (simbolitzat pels pagesos) per un frare i en què Nostra Senyora és en una cova (lloc femení i que representa la vulva i la terra, això és, el punt d’on ixen els fills i a on tornen, com ara, amb motiu de la mort).

El fet que el monjo els demanàs (però que no els intentàs imposar) sí que reflecteix un personatge religiós obert i que, possiblement, coneixia la realitat de la zona i la força cultural naturalista, a diferència de la influència del cristianisme: calia recórrer a estratègies més dialogants, si es volia guanyar la simpatia dels habitants de la contrada.

“El comte i el bisbe hi anaren també a veure què seria allò. Tan bon punt hi arribaren, Guifré va conèixer l’altar i la imatge, en comprovar que eren els mateixos que ell havia vist en somnis” (p. 52), en què, com podem recordar, una senyora l’havia conduït. Aleshores, el comte comprengué que “aquella imatge era la que havia de venerar i fer que tothom la venerés” (p. 52). Per tant, és el personatge femení i en un moment de foscor (la dama que se li presenta en el somni) qui li fa de guia i ell li segueix la pauta (el missatge que rep).

Immediatament, el comte capta que ve el seu fill Rodolf “i, tot seguit, exclamà: ‘Heus ací la joia que més estimo i que he d’oferir a la Verge’” (p. 52). Podríem fer-nos la qüestió “¿Per a que ella l’educàs i el menàs de cara al demà?”. Potser, sí, puix que, en acabant, la llegenda diu “I, sense perdre temps, va fer aixecar un esplèndid monestir consagrat a la Verge Maria i el va posar sota la direcció del seu fill Rodolf, convertit en frare benedictí, del qual diu la tradició que fou un abat just i prudent” (p. 52), dos característiques que tenen molt a veure amb com és tractada la terra per part dels llauradors: sense sacrificar-la (els fa de mare) i amb prudència (per a poder recórrer-hi en l’esdevenidor i que els aporte bones collites).

Finalment, agregarem que la narració, en cap moment, parla del triomf de la política de l’emperador (fer passar per l’aplanador el poble) i sí de l’actitud dialogant del monjo i, després (i parcialment), del comte Guifré: encara no havia quallat el feudalisme i predominava, clarament, una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Afegim una entrada que hui hem posat en Facebook, en relació amb Sant Jordi i el seu simbolisme, al costat del que representen el dimoni i el drac, davant les propostes (i les publicacions literàries) amb una Santa Jordina que mata el drac: https://www.facebook.com/share/p/vjaaKtzfeDv6AQEM/. Una opció interessant seria promoure la figura dels Sants de la Pedra (vinculats, per exemple, amb Demèter i Persèfone, de la cultura grega) i amb lo matriarcalista.

assemblea-pagesa-6f (1)

El comunalisme, les dones i lo matriarcal en la Ripoll de l’Alta Edat Mitjana

General, , , , , , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem el matriarcalisme, és “Llegenda del Monestir de Ripoll”. Com a introducció, podríem dir que, unes pàgines abans, parlant sobre la ciutat catalana Ripoll, “el bressol del Comtat independent de Catalunya” (p. 48), exposa “No és estrany que el comte Guifré I el Pilós també volgués acaronar-la amb la seva alta protecció: el lloc s’ho mereixia i el moment històric, també. (…) [ Calia] cercar una matriu adient a una empresa tan enlairada i trobà que Ripoll era el lloc que necessitava. I Ripoll (…) fou, per espai d’algunes centúries, un fogar de cultura que exercí influència, no sols a Catalunya, sinó també a Europa” (p. 49), com “un puntal que l’emparava [= Ripoll] i un alè que l’empenyia” (p. 49).

Ja en la llegenda, podem llegir que “Era en aquell temps que els moros es passejaven per les nostres terres com un allau assolador.
(…) Els cristians, dirigits per Lluís el Pietós de França, la van reconquerir novament i, aleshores, formà part del comtat d’Ausona. L’emperador Carlemany hi arribà un dia” (p. 51) i demanà a un vellet:

“-I la gent que hi vivia, què s’ha fet?” (p. 51) i l’ancià li respon “Ara ens ocupem a conrear les terres que podem, tot retent culte a una imatge de la Verge Maria, que és el nostre consol i la nostra joia més preada” (p. 51). Aquest passatge, en què no s’indica que els habitants estiguessen sota la subjecció de cap noble, ni de cap autoritat eclesial, podríem vincular-lo amb el comunalisme i, per descomptat, amb el paper tan important que exercien els pagesos (i les dones, ací, en la figura de Nostra Senyora) en l’Alta Edat Mitjana (segles VI-XI).

Llavors, li diu Carlemany:
“-Doncs, ensenya’m aqueixa imatge i porta’m a veure els teus companys, que els vull conéixer.

El vellet no es feu pregar pas gens. Conduí a l’Emperador davant de la imatge de la Verge i cridà els quatre amics que, amb ell, vivien, perquè escoltessin el personatge foraster” (p. 51). Un altre signe matriarcal: que l’home prioritza el missatge que dirà el rei (és a dir, l’oïda), per damunt d’anar a veure’l i, així, ambdues coses van unides i predomina lo femení.

“L’Emperador els va prometre que els ajudaria, però els encomanà que fundessin una ordre religiosa i un monestir i [que] fessin de manera que hi acudís gent a reconstruir la població” (p. 51). En altres paraules: la gent de la contrada era qui la portava, el rei exercia un paper més bé de caporal de tots (parem esment, com ara, en què ell visita les terres i que, així, la llegenda no es centra, per exemple, en els tributs que els habitants aportaven a l’emperador).

“Els cinc vellets no s’hi pensaren gaire. Posaren mans a l’obra, de seguida. Aixecaren un altar rústec, sobre el qual van col·locar la imatge de la Verge, i allí l’adoraven amb fe sincera i ver amor. Buscaren gent que els ajudessin a reconstruir la població i tot anava reeixint a mida de llur desig” (p. 51). Un altre apartat en què apareix Nostra Senyora (com a mare protectora) junt amb la tasca feta en grup i… en què copsem l’arquetip del rei (creació de poblacions noves).

Moriren aquests vellets, tornaren els moros…, però s’alliberà la imatge de la Mare de Déu “perquè un dels vellets, abans de morir, va poder amagar la imatge venerada en una cova que va tancar de part de fora amb pedres ben ajustades” (p. 51). Ací captem un nexe típic en les cultures matriarcalistes: la mare salva (protegeix) el poble i el poble salva (empara) la mare, ja que cap de les dues bandes s’oblida de l’altra, ni la deixa caure. I, a més, la cova (símbol maternal, d’acollida, de l’hivern, de la tornada a la mare).

“Van passar molts anys. L’ordre religiosa fou fundada i es bastí un primitiu monestir on la comunitat va allotjar-se” (p. 51). Convé recordar que, en aquests segles, en molts aspectes, el paper de l’autoritat religiosa era semblant al que, a primeries del segle XXI, encara feia, com ara, en festes patronals arraïlades i amb un fort component comunitari i organitzades i impulsades per dones (com ara, la de Sant Antoni “del porquet”, en Aldaia, un poble de l’Horta de València).

Tot seguit, entrem en un passatge amb personatges històrics i en què la dona fa un paper clau: “Una vegada, el comte Guifré el Pelós, (…), en una de les nits, al llit estant, va tenir un somni revelador. Va somniar que una formosa senyora li feia signes que la seguís; i bo, i anant amb ella, va sentir una música dolça que el captivava. En aquesta feliç transportança, anaren avançant fins que van trobar un pilar de pedres damunt del qual hi havia una imatge de la Verge” (p. 52). Per consegüent, intervenen trets que empiulen amb lo matriarcalista: la nit, el fet de ser en el llit (lloc vinculat amb la foscúria del dia), el somni, una figura femenina, que el comte (la màxima autoritat política en aquesta part de la narració) seguís la senyora, la música (part de l’expressió i del saber molt relacionada amb la dona). Altra vegada es plasma el refrany “On va la corda, va el poal”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Feta està sa barrina”, les dones en els tractes

General, , , , , ,

Tornant al tema dels tractes i que la dona era qui els tancava, el 15 d’abril del 2024, Guillem Garau ens envià un missatge de veu (i, dos dies després, un correu electrònic) en relació amb el fet que la dona pogués ser qui triàs amb qui ballar (tema que havíem exposat en Facebook el 12 d’abril del 2024). Deia així: “Hola, Lluís,

Mira, jo som Guillem, d’Artà, de sa península de Llevant, i sa meva mare té cent dos anys. Després des coronavirus, ella ha escrit unes memòries. I, bé, sa revista local d’aquí, d’Artà, ‘Bellpuig’, havia publicat nou o deu capítols de ses seves memòries, que estenen lo general: des costums que hi havia primer. I aquests són.

Ella va néixer a foravila. Sa casa, aquí, on va néixer, està a 4km. d’Artà, està a 7km. de Sant Llorenç [des Cardassar]. Són cases de minifundi; que, ses grans possessions que anaven venent, s’han mantingut a trossos. A trossos de territori: d’unes 4 Ha., 3Ha, 2Ha. inclús, i ho anaven comprant a terminis. I hi havia moltes de famílies que així vivien i explotaven sa finca sa família: molt poca gent tenia un jornaler (molt poca,… per no dir ningú). I ella, doncs, que va viure aquí…, lo que ha sentit contar de sa mare. Té molt bona memòria. I li vaig parlar des tema del matriarcat i em va dir que mai, mai, mai va sentir dir a son pare, ni a sa mare.

[I em va afegir que] ets balls es feien amb vocació de reunitzar a cases particulars. Les cases estaven disseminades enfora des poble, potser, entre mig quilòmetre, una de s’altra, en aquesta zona (dins es terme d’Artà i de Sant Llorenç).

Quan es feia un ball, es corria sa notícia amb uns quants de dies d’antelació. Sa gent hi anava ja sopada. Sempre es feien es vespres. Un dia concertaven fer un ball en una casa. Dinaven en aquella casa: hi havia un guitarrista, un cantador. Quasi sempre, es guitarrista (o es guitarristes) eren es qui també cantaven.

Es ballava moltes jotes en aquell temps. Ja, es tema de ses mateixes, [una dansa popular mallorquina que es balla a parelles,]… això ja s’havia passat un poc. Ses mateixes eren més antigues, però hi havia jotes. I mai, mai, sa dona va triar s’home; mai una al·lota va triar un jove: sempre eren ets joves que treien a ballar ses al·lotes.

Lo que ella va sentir contar (que no ho va veure) és que, devers una generació enrere o dues, s’encantaven els balls. Vol dir que ho feien com una subhasta. Sa primera (o mateixa) i sa darrera era lo que es cotitzava més, i ets homes pagaven per ballar. Però [ells] triaven ses al·lotes. Ses al·lotes, mai, mai varen triar.

Una altra cosa que et vull comentar és que, en aquests minifundis i en aquestes famílies que feien feina de supervivència, es venia molt poca cosa. Es venia, potser a final d’any, dos porcs, es venien ametles; es venia, potser, una vaca (si un podia en prescindir), es venien conills.

I també es compraven algunes coses, finques. O es decidia per casar una filla o un fill. I aquí sí que sa dona era sa que comandava: l’amo era l’amo, però la que comandava era sa dona. Un home mai s’hagués atrevit, a foravila, per aquestes contrades, a n’aquestes finques d’explotacions familiars, decidir fer una barrina, fer un tracte, fer una venda…, sense que el consultàs amb sa dona. Això sí: es matriarcat era en aquest aspecte.

Però, en ses decisions importants en una casa (si hi havia de comprar una cosa, si s’havia de comprar un moble…, si s’havia de casar una filla amb un jove, si s’havia de comprar un cavall…), sa dona era sa que tenia sa darrera paraula. 

Lo des balls, em sap massa greu, però, en aquesta zona, no, no: sempre van ser ets homes ets que van treure ses dones a ballar”.

Finalment, escriurem que, el 16 d’abril del 2024, en el grup “Paraules de les Illes Balears”, quant a les paraules de Guillem Garau, ens plasmaren aquest comentari: “No és el mateix manar a sa casa que triar an es ball. Després, al ball, comanda la dona. A Mallorca, a la casa, comandava la dona” (Malela Martorell).

Adduirem que, en llibres, en articles i en comentaris, per exemple, en relació amb les Illes Balears (com ara, en l’obra “Història de les dones a la Mallorca del segle XIX”, de Joan Carles Sastre), captem que, quan es tracta sobre famílies de ciutat, burgesos o nobles, no es plasma tant lo matriarcalista. Això sí, en els pobles rurals, es reflecteix molt més, com escriguérem a Guillem Garau.

En nexe amb el seu comentari, referent a sa mare (qui havia nascut el 12 de desembre de 1921 i que, entre d’altres coses, exercí de mestra), en huit documents que el 15 d’abril del 2024 ens envià per correu electrònic sobre una obra que ella havia publicat en febrer del 2022, podíem llegir el que apareixia titulat com “Ses primeres vivències. Memòries de Magdalena Amorós Ginard ‘De can Capblanc’”.

En aquest capítol, Magdalena Amorós Ginard comença dient que “Lo que ara vos escriuré, a lo millor, serà mal de creure. Temps enrere, quan jo era jove, ses coses i sa vida que dúiem era molt diferent a ara.

Vaig néixer dia 12 de desembre de 1921, a sa Raval de Sos Fulles.

(…) A ca nostra, vivia amb sos meus padrins per part de mumpare”.

Agraesc la generositat de Guillem Garau que ens ho envià el 15 d’abril del 2024. Quan, l’endemà, ja havia plasmat el missatge de veu, en una llibreta, i el llisquí, per telèfon, a ma mare, quant al paper de la dona en la tria del ballador i en fer els tractes, em digué que “Això [, la tria en els balls, però no en els tractes,] haguera paregut molt atrevit, segons la norma de moral d’aleshores”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, educadores i molt obertes

General, , , , ,

Rondalles i llegendes recopilades en l’obra “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs.

En el llibre “Terra i ànima”, d’Anicet Villar de Serchs, publicat per l’Editorial Miquel A. Salvatella en 1973, hi ha rondalles i llegendes catalanes junt amb entrades sobre geografia, història, poesia, cançons tradicionals, etc. relacionades amb Catalunya. Cal dir que ho fa per comarques.

Quant a narracions, en la llegenda “La pedra dreta”, de què hi ha versions semblants en diferents obres, àdhuc, captem trets matriarcalistes. Així, “Una vella de Sarrià de Ter que, cada dia anava a fer llenya (…), tornava una tarda amb una filla seva, (…) i es trobaren que no podien passar el riu perquè baixava molt crescut” (p. 36). Com podem veure, apareixen dos personatges femenins, de generacions distintes i que van junts.

Ara bé, a la vella, “se li ocorregué oferir l’ànima de la seva filla al diable, si li feia un pont per a passar el riu.

El diable hi va enviar, de seguida, un estol de dimonis perquè treballessin (…) a fi i efecte d’acabar l’obra abans de les dotze de la nit” (p. 36). Per tant, ens trobem amb una dona que, tot i que és vella, encara fa pactes (ací, amb un home, i que ell accepta).

A més, tots dos “Convingueren que (…) hi hauria tres galls: un, de blanc; (…) un altre, de ros (…); i un altre, de negre, que assenyalaria la fi del treball a les dotze” (p. 36). O siga, u que, en el relat, està vinculat amb el matí (el blanc de la infantesa); un segon, de color més bé semblant al del sol (ací, a mitjan matí); i, al capdavall, el negre, el qual empiula amb la nit.

En acabant, copsem una filla eixerida i amb molta espenta: el gall negre s’adormia, però la dona “venta que ventaràs al gall amb el seu davantal, perquè (…) cantés ben a punt. Així esperava salvar l’ànima” (p. 36). És a dir, la dona és forta i, per això, el narrador comenta que “La noia, emperò, no badava (…) i, tan bon punt toca la darrera batallada” (p. 36), el gall canta: el personatge masculí fa lo que li ordena el femení.

Aleshores , encara que, al pont, només faltava una pedra, els dimonis que la duien, “en sentir el cant del gall, van haver de deixar-la i va caure amb tanta força que es clavà a terra i allí ha romangut dreta” (p. 36). Per consegüent, la dona assoleix que el gall es pose sota les seues directrius.

Una altra narració en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “Diu que…”. Per exemple, la dona és qui transmet aquesta llegenda, com és costum en la tradició catalana:
“-Una vegada, era un senyor que en deien el comte Tallaferro.

-Amb què el tallava, el ferro, padrina?

-Amb la seva espasa de cer” (p. 44).

A més, l’àvia comenta al net que “El comte Tallaferro tenia una germana monja, que es deia Ingilberga i era abadessa d’aquell monestir. I diu que era senyora de tota aquella contrada” (pp. 44-45) i, de pas, li exposa uns trets matriarcalistes: la dona que feia de cap del monestir i, igualment, amb terres del comtat. Afegirem que, com poguérem veure en Internet el 15 d’abril del 2024, Ingilberga (976-1049), fou la darrera abadessa del Monestir de Sant Joan de les Abadesses i ocupà el càrrec entre l’any 996 i 1017, en una època en què el matriarcalisme es plasmava moltíssim en la vida diària en els comtats catalans.

Finalment, en aquesta narració, figura un altre personatge femení amb molta espenta: la fada. El recopilador comenta que, en relació amb el comte, “hi tornà una vegada i una altra i moltes vegades, fins que el trobà disposat a escoltar-la” (p. 45). Per consegüent, es fa lo que la dona vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que aplanen el camí i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El Tretzè”. Així un rei tenia dotze fills i, com que la seua dona n’havia de tenir un altre, li comenta “Si tens una filla, et faré reina de tres corones; però, si tens un fill, et mataré a tu i a ell” (p. 294). Per tant, com veiem, hi ha preferència per lo femení.

La reina té un altre xiquet i, com que els criats s’estimaven la regina, fan que es torne cega i l’apareden junt amb el fill. A banda, el monarca es casa altra vegada.

Un altre tret que empiula amb lo matriarcal, i que enllaça amb la reina (és a dir, amb la dona), és que “un colomet, cada dia, li portava tres taronges: una, per a ella; una, per al seu fillet; i una, per al colomet que les hi portava” (p. 294).

Igualment, apareix un passatge que recorda narracions que tenen a veure amb quan, ja fa més d’un mes que és hivern, comença el mes de febrer i es tracta el tema de l’os i de la cova: “La mare i el fill van viure anys dins (…). Quan el noi va ser grandet, va dir a la seva mare que allí dins no s’hi volia estar més (…) i sortiria” (p. 295). A banda, la mare, en línia amb l’educació matriarcal, “li va explicar el que feia al cas” (p. 295).

Ara bé, com que ell obri un esvoranc, és a dir, un forat, pogué accedir a una cuina i, primerament, agafar una perdiu i portar-la a sa mare. Després, “va trobar un pollastre i també el va anar a portar a la seva mare” (p. 295) i, al capdavall, un capó (p. 295).

Quan, per quarta vegada, se’n va a la cuina, un home el porta al coc, qui, a continuació, se l’enduu al rei. Llavors, el monarca, qui va veure que el xicot se li semblava molt, “se’l va quedar per criat. El Tretzè, cada dia, d’amagat, anava a portar menjar a (…) la seva mare” (p. 296). Per consegüent, aquest relat plasma la maternitat, per mitjà del vincle entre la mare i el fill, àdhuc, quan el xicot ja fa de criat del rei.

Tot seguit, la segona reina del rei, comenta al marit que ella necessitava beure “aigua dels nou pous de la Muntanya Grossa i que ningú l’havia d’anar a buscar més que el Tretzè (…). El rei va cridar el Tretzè i li va manar que anés a  buscar una ampolla d’aigua” (p. 296) d’aquells pous. Com podem veure, l’home segueix les directrius de la dona (la reina) i, a més, figuren trets matriarcals, com ara, la terra i l’aigua.

En acabant, una velleta se li presenta i diu al noi: “segueix per aquest camí que, al cap de set dies, arribaràs a l’entreforc de tres camins. Tira pel del mig i faràs cap a la Muntanya Grossa. Al peu, trobaràs els nou pous de l’aigua que demanes” (pp. 296-297). I, com que el xic segueix lo que li diu l’anciana, ho assoleix. En un passatge posterior, el monarca mana al jove que portàs el fetge d’un bou negre, també en nexe amb una muntanya (p. 297). Cal dir que el bou i el color negre tenen a veure amb lo femení, amb la dona i, a mes a més, la velleta diu al minyó “on trobaràs el bou negre que dorm” (p. 297), uns altres trets que enllacen amb lo matriarcalista: el negre i la nit. I, per a aplanar el camí al jove, “la velleta li va donar una pedra de virtut” (p. 297). I el xic en trau el fetge i el porta a la regina.

En un altre passatge, la reina demana el sol, el xic fa via i es troba amb una noia que, “tota agraïda, el va convidar a passejar pel jardí. Passejant, passejant, van veure uns arbres” (p. 298) i la jove li comenta que eixos arbres “fan fulles, que tenen molta virtut; les fulles d’aquest arbre d’aquí fan tornar la vista als cecs; i, les d’aquell arbre d’allà, fan mudar les coses (…) i les fan anar a on vol el que les té; pots collir-ne tantes com vulguis” (p. 298).

Llavors, el xic agafà fulles “dels dos arbres” (p. 299) i, així, sa mare (la reina) pogué recuperar la vista i que la traguessen.

Finalment, el rei abraça el jove, qui li diu “El meu pare sou vós; i la meva mare, la vostra dona” (p. 299) i el monarca ordena que desapareden la reina i el Tretzè li passa una fulla pels ulls i ella torna a veure (p. 299).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que menen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La Regineta”. Un matrimoni feia anys que eren casats i, un dia, el marit demanà que volia ser pare, encara que fos d’un fill petit com una regineta, això és, “com una granoteta d’aquelles tan petites i totes verdes” (p. 286). Per tant, apareix la granota, un animalet vinculat amb l’aigua, u dels passatges típicament femenins junt amb la terra.

Tot seguit, té una filleta, “Però, amb tot i ésser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava. Cada dia anava a portar el dinar al seu pare” (p. 286) i, mentres que ella l’esperava per a tornar a casa, la filla “es posava dalt d’un arbre i canta que canta” (p. 286) com també cantava quan tots dos feien via cap a casa.

Un dia, mentres que son pare treballava i ella cantava, passa el príncep, l’ou i, de seguida, “tot van ésser orelles per sentir aquell cant que semblava baixat del cel” (p. 287) i demana al pagès (ací, al pare) qui hi cantava. Com podem veure, en aquesta rondalla, apareix un sentit molt vinculat amb lo matriarcal (l’oïda) i, a banda, un fill del rei molt obert.

Llavors, el príncep diu, al pare, que es volia casar amb la filla i que “la paraula de príncep no torna enrere (…). Vull conèixer (…) la vostra filla” (pp. 287-288) i la noia es posa a l’espatla de son pare i diu al xicot “Senyor príncep: aquí em teniu” (p. 288).

En un passatge immediat, es reflecteix un altre tret matriarcal: els pactes baix d’un arbre. Així, “el fill del rei va enviar a cercar el capellà del poble i, allí mateix, sota de l’arbre (…), els va casar.

(…)  El príncep, tot sovint, anava a veure la seva mullereta i passaven llargues estones sota l’arbre” (p. 288).

Més avant, el rei i la reina digueren al príncep que, “com més aviat, millor, portés al palau la seva esposa, puix que volien conèixer la seva nora” (p. 289). Copsem, així, uns pares molt oberts.

Un altre passatge interessant, i en què es plasma el matriarcalisme, és quan diu que, un dia, la Regineta “es va fer el càrrec de seguir-lo d’amagat i d’anar amb ell fins al palau. I, així que el príncep va muntar al cavall i se’n va anar, ella va saltar damunt d’un gall i va córrer cap al seu darrere. El pollastre corria tant com el cavall” (p. 290). Per consegüent, així com el noble està associat al cavall, ella mena un animalet vinculat amb lo masculí (el gall, en nexe amb el matí, amb l’eixida del sol) i és la dona qui té la darrera paraula. A més, la Regineta és una dona amb molta espenta.

A continuació, el príncep i la noia “van passar per davant d’una església i el capellà (…) els va ruixar d’aigua beneita. Al moment, la Regineta es va tornar una gentil donzella rossa (…). I el gall es va tornar un cavall blanc” (p. 290). Altra vegada, la dona (ací, na Regineta) és qui porta el cavall, el qual, a més, és de color blanc, el qual té a veure amb lo masculí.

Finalment, “el príncep prou la va conèixer que era la seva muller i, en arribar al palau, (…) la va presentar als seus pares” (p. 290) i, molt prompte, el xicot “passà a ésser rei i la Regineta va ésser reina” (p. 291). Per això, podem dir que, encara que ella semblàs xicoteta, té un paper molt important, en aquest relat, reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones i hòmens amb esperit emprenedor, eixerits i molt oberts

General, , , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El Pare Janàs”, recollida en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, la Marieta (la més jove de les germanes), altra vegada ha de fer una prova ordenada pel rei i, en línia amb lo matriarcal, ella “Va cridar el fuster i va fer una caixa de morts ben llarga (…); quan la va tenir, la va carregar dalt d’un ruquet i se’n va anar cap a casa del Pare Janàs” (p. 276). Com podem veure, ens trobem amb una dona amb molta espenta, forta i que, fins i tot, fa encàrrecs comercials, detall que reflecteix la realitat, per exemple, de dones nascudes abans de 1920: sovint, moltes activitats d’aquest tipus, les menaven dones.

Igualment, el relat exposa una dona eixerida i similar a personatges femenins en altres rondalles: és la part eixerida, un roder (com també la bacona respecte a un llop poca-solta, ja que la truja aconsegueix que ell no es menge els porquets i sí que acabe en un pou). Així, la Marieta li fa creure que era viuda, arran de la mort del seu marit, un home molt semblant al Pare Janàs:

“-Prou que podia ésser un parent vostre: per aquesta caixa, podeu veure que era molt més alt i cepat que vós.

(…) Baixeu i ho provareu”  (p. 277).

Més avant, la dona s’emporta el Pare Janás cap a cal rei i li’l presenta. “I aquell mateix dia es van casar i el rei va voler que el Pare Janàs fos el padrí de bodes” (p. 278).

Per consegüent, finalment, el monarca (que era de bon cor i recte) es decanta per la dona i no per un personatge masculí i, a més, en lloc de sacrificar-lo, li atorga un paper important, però no el principal.

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que apareix en l’esmentada obra de Joan Amades, és “La terra dels babaus”. Un pare tenia tres fills i reflecteix l’educació matriarcal i el tema del casament:

“-Fills meus: ja veieu que no tinc per mantenir-vos, ni res per donar-vos per dot. Us n’haureu d’anar pel mon a buscar ventura. A tots tres, us daré una cosa o altra, perquè tingueu un record de mi i, si us en sabeu valer i si sou prou eixerits, amb aquestes coses, podreu arribar a ésser rics. Us donaré el gall, el gat i els clemàstecs” (p. 280). O siga que el pare confia en la capacitat per a emprendre dels fills.

El germà gran aplega a una terra on “tothom anava vestit de negre” (p. 281) i, cada nit (moment del dia que empiula amb la figura de la dona), amb detalls de penitència i demanava que l’endemà eixís el sol. Llavors, el fill els canvia el gall i en fa fortuna i torna a casa.

Quant al germà mitjà, en una altra terra, “va preguntar què passava i un home molt vell, que era el més savi del poble, li ho va explicar” (p. 283) i el minyó va donar un gat per a que es menjàs el ratolí. Cal dir que, en aquest passatge, copsem la figura del gat (podríem relacionar-la amb la saviesa, per allò de “ser un gat vell”, en aquest cas, unida, a banda, amb l’ancià) i la del ratolí (“estar fet un ratolí”, això és, ser un eixerit).

Finalment, el germà petit, en un tercer indret, fa un pacte en què captem símbols femenins i matriarcalistes:  “l’hostaler n’hi va prometre una gerra de diners que tenia enterrada al celler” (p. 284). La gerra (atifell de recollida), la terra que aporta prosperitat (ací, sota terra, és a dir, en un lloc femení) i el celler (un punt interior) poden evocar-nos les sitges, amb una funció molt similar i, igualment, en nexe amb lo matriarcalista.

Al capdavall, els tres germans es troben en la casa i consideren que el pare havia pres una decisió encertada, “puix que, amb aquells tres dots de tan poc valor, havien trobat una gran ventura” (p. 285). Una invitació a acollir consells de persones més grans i, per descomptat, a espavilar-se i a l’esperit emprenedor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El títol de l’entrada, amb el femení en primer lloc, l’hem posat perquè el primer personatge de què tractem és una dona, no per cap acte en pro del feminisme institucional.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Velletes receptives, que aconsellen, que eduquen i reis amb bones assessores

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en la mateixa obra de Joan Amades, és “El Pare Janàs”. Així, un pare i una mare tenien vint-i-una filles, però cap fill. Un dia, el marit, quan n’havia de nàixer un altre nen, digué a la dona que, si naixia una altra nena, les mataria totes.

Llavors, apareix el tema de l’educació matriarcal: la mare “Va cridar les filletes i els va aconsellar que fugissin de casa, perquè el seu pare no les matés (…). A totes, els va arreglar un farcellet amb la robeta, els va donar una llesca de pa, ben untada de mel, i totes les vint-i-unetes se’n van anar” (p. 265).

Un altre tret interessant és l’esperit de grup: “van decidir d’anar sempre totes plegades, perquè, així, si els passava alguna cosa, les unes es podrien ajudar a les altres” (p. 265).

En acabant, apleguen a un bosc i “La més petita de totes, que es deia Marieta i que era la més llesta i eixerida, va proposar que es podien enfilar dalt d’un arbre a dormir i que una d’elles es quedés a vetllar” (pp. 265-266) i, més avant, ella fa de cap de colla: “Ja em quedaré jo” (p. 266).

En un passatge posterior, s’acosten a una casa, una velleta (“Velleta, noble velleta”, p. 267) les acull, els marca la pauta i els diu unes paraules que empiulen amb el matriarcalisme:

“-Entreu, però, sobretot, feu tot el que us diré i, potser, el meu fill, que és el Pare Janàs, no us veurà i no se us menjarà” (p. 268). L’11 d’abril del 2024, mentres tractàvem aquesta rondalla, copsàrem una semblança amb la tradició mallorquina: ací, la dona (la mare) té un fill que porta el nom de “Pare” (Pare Janàs), però és ella qui està per damunt d’ell, així com, en la típica possessió mallorquina, ho fa la madona (i no la figura coneguda com l’amo). A banda, en el relat, ella és més vella i, per tant, com en el costum, l l’anciana està per damunt dels de la generació següent (això és, dels fills) i es fa lo que ella considera més adient en cada moment.

Adduirem que aquest conte és ple de moments en què es plasma l’educació matriarcal i, a més a més, de frases simbòliques, per exemple, en comentar que la velleta “els va dir quin camí havien de seguir per a poder-se trobar totes, quan arribessin al bosc i, a la Marieta, que era la més eixerida, li va dir quin camí podien seguir” (p. 270). És a dir, ens trobem amb un projecte que es fa en grup (i tots seguint el consell de la dona de més anys) i que aquesta dona suggereix (una tendència en les cultures matriarcalistes) a qui mena les xiquetes.

Tot seguit, altra vegada, captem el tema de l’hospitalitat, de la generositat: “després, fareu cap al palau del rei, que és molt bon home i, si li demaneu recolliment, de segur que us en donarà per sempre” (p. 270).

Afegirem que aquest monarca és un home que recorre als assessors i, per això mateix, “el rei (…) en va tenir compassió i les va llogar a totes (…) i va dir a la Marieta:

-Tu, que, encara que ets la més petita, sembla que ets la més eixerida, seràs la mestressa de totes les teves germanetes.

(…) El rei va posar molta confiança en la Marieta i no feia res que no li ho expliqués i que no n’hi demanés parer” (p. 271), àdhuc, encara que la Marieta era la més lleja de totes les germanes (p. 272). El detall de triar com a consellera reial una dona i, més encara, de fer-la cap de les germanetes de la Marieta, plasma que, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud), el prefecte del territori no es decanta, com ara, per qui sap més, sinó per la que considera més preparada i que més pot fer un bon paper per la comunitat.

Adduirem que resulta significatiu que ell aculla seguir els dictats que li expose la Marieta, després d’haver estudiat ella lo que crega millor per a cada moment. En eixa línia, aquesta rondalla és semblant a la narració “La filla des carboneret”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (en el Tom I), en què el monarca diu a una jove: “Lo que és estat, siga estat: tornem-nos-en a ca meua i dóna tots es consells que vulles, mentres sien bons” (p. 45).

Això sí, aquest rei també era rigorós i no volia que la gent abusàs de ningú: “El rei era molt bo, però li sabia greu que la gent es vantessin, i més quan li semblava que es vantaven de coses que no podien fer” (p. 272). El monarca, per a compensar-ho, li ordena que li porte una flassada i, en acabant, quan la Marieta “va arribar al palau del rei i li va presentar la flassada, el rei (…) va veure que la Marieta no es vantava de coses que no pogués fer” (p. 274) i “va demanar que, de seguida, es fessin els preparatius per a les noces” (p. 274).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Nota: Altra vegada, fem ús d’aquesta web com a font prioritària de temes relatius a l’estudi sobre el matriarcalisme i emprarem el blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com) com a complementari. En el  blog, figuren les entrades dels dies 6, 8, 9, 10 i 11 d’abril del 2024:

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/el-matriarcalisme-i-leducacio.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-matriarcalistes-damerica.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/cultures-indigenes-damerica-central-i.html

http://matriarcalisme.blogspot.com/2024/04/velletes-receptives-que-aconsellen-que.html

Agraesc els comentaris de l’informàtic.

assemblea-pagesa-6f (1)