Arxiu d'etiquetes: conversa amb ma mare

El món rural afavoreix més la sexualitat matriarcal i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Nogensmenys, tot seguit, exposarem un cas, a partir d’unes paraules que em digué ma mare el 9 de febrer del 2023, relatives a una jove (ací, Mariana) que ella coneixia i a un xicot (d’edat semblant a la de la xica), a qui ell volia forçar sexualment.

Canviarem alguns noms i altres detalls, però sí que direm que la mare de la xica (ací, Joana) és una persona interessada per la fama i per les modes i que el pare de la jove és un home sense espenta. El plasmí eixe dia en una llibreta.

Així, un xiquet que estudia amb Mariana (una de les filles de Joana), tractava de forçar que Mariana es fes amic d’ell. Però la xavaleta no li ho acceptava.

Sobre el fet que em tragué, li comentí que no era d’estranyar. I més, tenint present que, com més va, més, tant polítics valencians que ocupaven els alts càrrecs principals, com l’Església valentina, no estaven precisament per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.

Per això, com que la llengua (en el nostre cas, la catalana) està vinculada amb una cosmovisió matriarcalista i, a banda, en què la dona està ben preuada i és ben tractada (tant si és un infant com si és una dona o si parlem d’una velleta), això influeix a nivell social.

Igualment, li vaig afegir que, com més ens n’anem cap al passat (per exemple, cap als anys setanta del segle XIX, quan nasqué l’àvia paterna de ma mare, època que coincideix amb quan Francesc de S. Maspons i Labrós publicà les rondalles que havia recopilat i que llegíem aquells dies), i no perquè considerem que el passat sempre és millor que el present o que el futur (nostàlgia), ni perquè pensem que, en temps d’algunes dictadures, es vivia millor, sí que és cert que hi havia una relació més igualitària i no discriminatòria (principalment, en l’àmbit rural, aleshores, el majoritari) entre els hòmens i les dones, si més no, a nivell de casa, de barri,…

Ara bé, empiulant amb el tema del renom, podríem, en primer lloc, continuar associant ciutat i progrés (per descomptat, els que van en línia amb els valors del capitalisme), en segon lloc, rebutjar o menysprear lo que té a veure amb les poblacions rurals i, de pas, com ara, cercar justificacions (que si la nostra societat és…, que si sempre ha sigut patriarcal…). I, al capdavall, unir els térmens societat, cultura, sexualitat i educació… a la idea d’Espanya (i, implícitament, a la cultura castellana, patriarcal).

El resultat seria que, en lloc de veure quines són les cultures que integren un Estat, adoptar una estratègia que hem pogut observar en polítics valencians de la mateixa corda (la de la popularitat, lo urbà i lo que no és de poble): 1) quan les coses són negatives, enllaçar-les amb la cultura (entesa com lo castellà, encara que no ho diguen), 2) quan les coses són positives per a Pobles que formen part de l’Estat, que són matriarcalistes i que, per a més d’un castellanoparlant (o defensor, sobretot, de la llengua castellana i de l’imperialisme, pogués no resultar agradable o com qui sent tocat l’orgull), fer-ne silenci, emmudir-les o no publicar-ne res.  Aquests dos punts poden acompanyar-se d’un tercer: recórrer a persones políticament correctes i disposades a fer el paper de bufó de l’amo que impulsa el culte a l’ostentació i eixir en els grans mitjans de comunicació social i en Internet.

Tanmateix, quan tractem sobre lo matriarcalista i demanem comentaris en nexe amb temes molt diversos i amb dones nascudes abans de 1920 o bé extrets a partir de rondalles, de llegendes, de narracions, de cançons, etc., sobretot, redactades abans de 1932 (quan morí Antoni Ma. Alcover), captem que, com vaig adduir a ma mare el 9 de febrer del 2023, si bé manaven les dones (com en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), també és cert que tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc. (i la resta, a elles).

Finalment, tocant el tema de la desigualtat, ma mare em digué que es dona més en les ciutats. Llavors, li afegírem que sí i que, com em comentà un amic i molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima per la terra”: la llengua vernacla (ací, la llengua catalana), el sentiment de pertinença a la terra, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, les tradicions matriarcalistes, la cultura que ha aplegat de generació en generació, valors com l’esperit de barri, el comunalisme com també molts trets que no figuren en moltíssims llibres (o documents) sobre sexualitat redactats (o publicats) en Espanya.

En aquestes darreres fonts, es presenta la dona com si fos la part feble, s’identifica lo masculí amb la força i amb l’agressió i, a banda, no es tracta sobre cultures matriarcalistes i sí, com ara, sobre extirpació del clítoris. És a dir, no es parla d’actiu i de passiu, sinó que es relaciona dona/debilitat i home/fortalesa. L’objectiu és clar: no exposar sobre cultures que siguen diferents a la castellana o, en altres paraules, que reflectesquen lo matriarcal (començant per les que existeixen en l’Estat espanyol, o siga, la gallega, l’asturiana, la basca, l’occitana i la catalana). I, així, lo que no s’ensenya en les escoles, com si no existís.

Sortosament, hi ha mitjans moderns (per exemple, Internet) que permeten un accés a la cultura matriarcalista que està en la realitat i que no s’explica en els centres d’instrucció de xiquets, de jóvens o de persones adultes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto que afegim en primer lloc figura en un llibre publicat en castellà en el 2000, obra que, com indica el seu títol (el qual no exposarem), tracta sobre l’educació sentimental i eròtica en adolescents més enllà de la igualtat. Com podem veure, la sessió va encapçalada per un títol sobre les diferents cultures i la seua sexualitat i, immediatament, passa al tema de l’ablació del clítoris.

El detall de començar eixe apartat per un tema que, en acabant, no inclou sobre diverses cultures matriarcalistes i, al meu coneixent, reduccionista, em recordà aquell programa de ràdio d’una emissora espanyola i en castellà, en què, potser en la segona meitat dels anys noranta del segle XX,  una dona digué que eixe dia parlarien sobre sexualitat. Aleshores, afegí, en castellà, “¿Qué posición hay que tomar en la cama?”. Això ens podria evocar fets com, per exemple, simplificar la campanya per la Mare Terra al dia de l’arbre.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Contarelles amb dones manaires i amb esperit patriarcal: toquem els peus en terra

General, , , , , ,

En línia amb unes paraules que ens havia posat Bartomeu Mestre i Sureda el 22 de març del 2023, respecte a la feminització dels noms, hi ha una contarella que, encara que té alguns trets que plasmen una cultura matriarcalista, reflecteix molt una actitud patriarcal des de dones, tema que hem decidit tractar molt de raspalló i, sobretot, per a que els fills de la terra (i els curiosos) toquen els peus en terra quant a la demonització dels hòmens per part de determinats grups socials, d’associacions culturals, de sindicats, de polítics i de particulars, a què algunes persones, sense embuts, qualifiquem de femellistes (això és, de promotors d’eixa actitud des de la banda femenina, que no des de la matriarcalista). Es titula “Si Déu vol… i ‘les Boles’” i figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicat en 1920. Diu així:

“Home acomodat era el tio Sideuvol, que vivia en el carrer de Sant Miquel, el que disfrutava de vida còmoda, gràcies a la hisenda que heretà dels seus pares, ja molts anys morts.

Com era pubil i el matrimoni no li tirava, tenia al seu servici a dos, més que criades, ames de govern, que eren germanes i que, per la bona i regalada vida que es donaven, s’havien posat molt grosses.

Estaven, segons expressió d’allí, més amples que llargues. Si entropessaven i queien, de segur que redolaven. Sense dubte, per açò, o bé per descendir de família que portava el malnom, que encara existeix, per més que jo crec en lo primer, deien les Boles.

Estes eren entrometedores i dominants, com quasi totes les que ocupen este càrrec al costat d’un home fadrí, viudo o d’un capellà. Elles havien de ficar cullerada en tot, donar el seu paréixer, encara que no els el demanaren, i imposar la seua voluntat en les resolucions que, al seu voltant, es prenien.

Home bondadós i de geni apocat, l’amo tot ho feia bo, no sabent, a res, dir que no, encara que la seua tornada era de ‘… si Déu vol’, en comptes de respondre ‘Sí’ a seques. I este és el motiu perquè se l’anomenava el Tio Sideuvol.

Ocorria, a sovint, que se li demanava una pretensió, a què, invariablement, accedia. Anava a casa, ho contava a les criades o, més ben dit, ames, i li armaven un cartapell, fent-lo tornar arrere. Altres voltes ho callava, però, a l’anar l’agraciat a rebre el favor, s’adonaven les arredonides dones i no era quefer el que movien.

L’amo s’ajupia i el presumpte beneficiat se n’anava amb unes orelles com a pàmpols rebecats. La repetició d’estos succeïts donà lloc a la frase en aquell temps. Quan es tractava d’un acte que havia de portar a cap el nostre bondadós personatge, que mai podia creure passara a la posteritat son malnom i el de les seues criades, el que continuarà perpetuant-se i repetint-se, quan una cosa és difícil: ‘Si Déu vol… i ‘les Boles’” (pp. 174-175).

Adduiré que he conegut dones molt pròximes en el seu estil de vida, de qui no direm el nom (una, dels anys quaranta; i dues més, de la generació següent), que tractaven el marit com si fos un drap. Òbviament, aquesta actitud no és aprovada per persones que, o bé han rebut una educació matriarcal des de xiquets, o bé han captat trets matriarcalistes en les relacions entre els seus pares i entre els seus avis (i, com més cap a mitjan segle XIX, més) i en les que hi havia a nivell familiar o, com ara, en el petit comerç familiar. 

Així, el 28 de novembre del 2023 llisquí a ma mare aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez i em comentà que la pàgina 174 (la introducció i el tema de qui prenia les decisions, ací, les dones), “tenia poc de matriarcal”. Igualment, teníem uns punts en comú sobre l’escrit: 1) elles eren valentes, 2) manaven (com molt bé es reflecteix en la frase final, “Si Déu vol… i ‘les Boles’”) i 3) que elles tenien la darrera paraula.

Per consegüent, hem considerat bo escriure i comentar aquestes pàgines de l’esmentada obra, per a que els catalanoparlants, els alumnes i qualsevol persona curiosa pel tema, tinga un exemple més amb què veure la realitat (i conéixer-la) davant intents de submissió a determinades campanyes, suposadament, de sensibilització social i a favor de la dona (però, encara que no ho diguen, reduccionistes, tendencioses i poc matriarcalistes). Al meu coneixement, la sensibilització i l’empatia, en aquest cas, passen per posar-se en la pell de l’home i, com em digué ma mare el 29 de desembre del 2023, “Dir les coses pel seu nom”,  com, per exemple, feia la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Una llegenda relacionada amb la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta de València)

General, , , ,

Una llegenda que em contà ma mare en relació amb una marededeu trobada, la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs).

El 6 de setembre del 2023, vespres de la festivitat de la Mare de Déu de l’Olivar en Alaquàs (l’Horta de València), que ho seria el 8 de setembre (en aquest cas, una marededeu trobada i, a més, moreneta, tret associat amb la saviesa), hi cerquí informació en Internet i, fins i tot, en demaní a un amic d’Alaquàs,… però no en trobàvem, respecte a la llegenda. Afegirem que és la patrona d’aquest poble, on nasqueren els meus avis materns: Miguel (1906) i Amparo (1910).

En comentar-ho a ma mare (nascuda en 1943), ella començà a dir-me la seua versió, com també alguns versos dels goigs que cantaven en castellà a Nostra Senyora, els quals ens ajudaren a copsar més detalls per a fer una reconstrucció de la llegenda.

Cal dir que el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extreure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, des del primer moment, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la llegenda.

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededeus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià:

“Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que feu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur.

No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això).

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana empiula amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que enllaça amb lo femení i amb la dona) és més patent.

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que es sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del text original, plasmat durant la conversa telefònica amb ma mare el 6 de setembre del 2023.