Arxiu d'etiquetes: la Renaixença

El sentiment de pertinença a la terra, la música, la garridesa femenina i la tradició

En una segona part del poema “Lo somni”, l’home s’acosta a la dona, li gemega, ja que ella, representada pel pit i per una alga i per la bova (dues plantes marines), enllaça amb la maternitat (com la mare a qui va el nen o, ací, l’home) i amb l’aigua (u dels símbols femenins i matriarcalistes):

“Anava a seguir la nimfa,

a donar curs a son cant;

però, sobre el pit, lo Túria,

de colp, deixant caure el cap,

gemec fondo despedí[1]

que, en los contorns, retronà.

En silenci, totes queden,

al veure tal novetat,

hasta que, prenint aliento[2]

i, de sa cara, apartant

l’alga i bova que el cobria,

així el riu, per fi, parlà:

 

‘Calla i, de llibertat, lo nom ditxós

lo llavi no pronuncie ara que Edeta[3],

olvidant lo que, en segles antics, fos[4],

està el dogal sofrint que el coll li apreta[5],

i es contenta amb lladrar com fa lo gos.

Gran greu! A no saber jo, d’un profeta,

que prop està lo dia en què l’Espanya,

de recobrar sos drets, farà l’hassanya.

¿A què exalçar[6] tan poc als valencians

que el fanatisme, en los altars, adora,

ni als que, d’humana sang, brutes les mans,

Llepant ompliren i, d’Alger, la vora,

de cadàvers de turcs i de cristians?

Ni les lletres lloeu en maleïda hora,

si, a les arts i als oficis, no serveixen,

ni vera utilitat als homes deixen”.

 

És a dir: Vicent Salvà, per mitjà de la gossa i del gos (¿els castellans?, ¿els hòmens valencians?), trau el tema de la pèrdua dels Furs i, a més, afig que, amb els nous aires (ell era lliberal), ni el fanatisme, ni les lletres, ni les arts, resoldran la situació per la qual passa el regne valencià, territori que encara és un gos de l’amo castellà.

Ara bé, a continuació, addueix que

 

“Altres virtuts, distint saber el nostre

segle demana: temps és que, als mortals,

que els convé l’experiència, els amostre

i que, per fer-se els uns als altres mals,

de la mar, los perills, ningú arrostre[7],

ni per robar l’or, perles o coralls;

sí sols per millorar la condició

de quants viuen, del món, en la regió”.

 

Per consegüent, l’escriptor no recomana llançar-se a la mar, sinó romandre en la terra (posar la regió per davant d’una gesta conjunta amb Castella) i, més encara, el sentiment de pertinença i, immediatament, plasma el paper de la dona en la cultura valenciana (de tradició matriarcal) i en la mallorquina (la qual també ho era i on ell tenia part de les seues arrels):

 

“Més que tots aqueixos sants,

més que el lletrat i el guerrer,

mereix la palma i llorer

i el tribut d’alegres cants,

la valenciana garrida

que divise prop lo Sena,

càndida com l’assutzena,

de totes virtuts, guarnida.

 

Per aplicada i discreta,

si deixa un rato[8] l’agulla,

no el perd en la broma[9] i bulla[10]

mes pren pinzell i paleta,

a Scott, novel·ler anglés,

o algun llibre en italià,

per a parlar-los demà

com ara parla el francés”.

 

Per això, captem que Vicent Salvà prioritza la música, la garridesa de la valenciana i que ella prefereix l’aprenentatge de llengües estrangeres en lloc de la bulla i del parlotejar. I, més encara, aquesta dona és una

 

“Filla d’una excel·lent mare,

de sos germans, adorada,

qui la veu una vegada,

sap que és l’ull dret de son pare.

Segueix, donzella polida,

ta carrera de virtut,

que un espòs digne de tu

et farà grata la vida’.

 

A penes lo vell   hagué concluït[11]

Per veure tal jove,   vaig saltar del llit.

Desperte, llavors[12],   que és somni, conec;

mes ver evangeli,    a l’oracle[13], crec”

 

Ho féu en París,

lo 1r jorn de maig de l’any 1831

Vicent Salvà

[signat]”.

 

I, així, veiem altres trets matriarcalistes: la dona està associada a la mare, està ben tractada pels seus germans, és el fill preferit de son pare i la bellesa.

Finalment, el poeta diu que tot era un somni… d’un vell i, tot i això, ell toca els peus en terra com també ho fa el missatge de l’oracle (com si fos el d’un evangeli)… de París estant. Un home que reflectia el sentiment de pertinença a la terra on havia nascut i a la tradició matriarcalista i vernacla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. I, per descomptat, la gentilesa de Germán Ramírez Alegón.

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme podríem substituir-lo per “soltà”.

[2] En la forma genuïna, “fins que, prenent alé”.

[3] Nom que rebia la ciutat valenciana Llíria.

[4] Ací, enllaça amb la forma “fou”.

[5] Castellanisme, en lloc de “prem”, “escanya”…

[6] En l’original, apareix “ensalçar”, castellanisme procedent del mot “ensalzar”.

[7] Afrontar.

[8] Castellanisme inadmissible, en lloc de la paraula “estona”.

[9] Boira, núvol.

[10] Esbarjo, activitat d’esplai.

[11] Per imitació del castellà, ja que la forma genuïna és “conclòs”.

[12] En l’original, “llavontses”.

[13] Resposta que ve de la divinitat, a qui es consultava.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i dones i reis que fan d’escut de la llengua vernacla

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. El poema “En los dies del nostre Rey Fernando”, d’Antoni Ma. Peyrolon (1830).

El 12 de juliol del 2024, uns dies després d’haver contactat amb algunes persones vinculades amb aquest poema i amb l’escrit “Lo somni”, de Vicent Salvà (plasmat en 1831), rebérem un correu electrònic de Germán Ramírez Aledón, acompanyat, entre d’altres coses, del text del poema d’Antoni Ma. Peyrolon, un valencià que podríem empiular amb la Renaixença i que plasma aquest sentiment. Es publicà, per primera vegada, el 30 de maig de 1830 en el “Diario de Valencia”. Tot seguit, l’exposem amb adaptacions i amb alguns retocs:

EN LOS DIES DEL NOSTRE REI FERNANDO

 

A tu, em recomane, joia pelegrina

del daurat escut del cant llemosí,

tu, a qui tantes voltes, amb ell, admirí

superant la llengua de Grècia i llatina:

Ausiàs, que, al prendat[1] de l’Aura divina,

trobes li amostrares de l’amor més fi,

que digne lo feren d’eterna memòria

i el temps li obriren de fama i de glòria.

 

Tu que, embelesat[2] d’amorosa flama,

al viu, retractares el cor febroset

de la joveneta que el malí[3] xiquet,

amb dards ametlats, l’oí torba i inflama;

i, sense acertar[4] si ama o no ama,

se complau al vore gallard jovenet,

que fuig de la Lluna, quan roda la casa

i, en raons d’amor, la nit se li’n passa.

 

A més alts llaors, el llaüt entrega

en mans manco usades que foren les teues

a pasmar[5] les gents: permet que les meues,

a tocar-lo, siguen osades. Si aplega,

a tu, el meu desig: si no se me nega

este dolç plaer i, a les cordes seues,

passes lo teu so; la primera rosa,

posaré de maig en la teua llosa.

 

En este jardí, florit, delectós,

que animà el teu cant, és a on, dignament,

celebrar se deu el complit content,

que infundix[6] el dia del REI generós,

que, al dictat de Jutge recte i vigorós,

unix el més tendre de pare indulgent

i, en la història, escriu un gloriós regnat

que el cor del lleial conserva gravat.

 

A penes renaix amb la llum lo dia,

esclaten mil roses que, alegres, tributen

aromes en pago del llaor que disfruten

de nàixer, en este, de tanta alegria;

i lo seu meréixer que igual no tenia

a les de CRISTINA humils, no disputen

que garrits capolls prometen a Espanya,

més polits que tots els que Túria banya.[7]

 

Lo vot de VALÈNCIA oïxca Déu benigne

i veja als seus fills el trono gloriós

ocupar d’En Jaume, que pare amorós,

al Regne, féu lliure de l’alarb indigne;

i que el valencià lleial sia digne

d’obtindre el plaer més dolç i sabrós[8],

tenint, en un dia parell, al present ,

al REI que li dóna la pau i el content” (pp. 281-282).

 

 

Com podem veure, es tracta d’un poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, igualment, el sentiment esmentat. Així, amb l’excusa del dia del natalici del rei, l’escriu a una jove pelegrina (qui simbolitza el Regne de València i la llengua vernacla), qui, a banda, fa de mare i de protectora del reialme i del català (en el text, “llemosí”, “del daurat escut del cant llemosí”) i el poeta se sent més identificat amb lo valencià que no amb altres cultures mediterrànies (com ara, la grega i la llatina).

A més, Antoni Ma. Peyrolon enllaça la dona amb la victòria i amb el passat, però acollint també l’esperit juvenil.

Igualment, copsem que la xicota té la darrera paraula (“permet que les meues [mans], / a tocar-lo siguen osades”), “Si aplega, / a tu, el meu desig”.

Afegirem que l’escriptor aprofita el mes de maig (en plena primavera i amb festes en nexe amb les flors), per a dir que aquesta jove animà el jardí (tret que enllaça amb el matriarcalisme junt amb la figura del jardiner, sovint, present en moltes rondalles).

En acabant, l’autor addueix uns versos que podrien evocar-nos l’inici del memorial de greuges que feren al rei Carles III (en 1760) polítics de Catalunya, dels regnes de València i d’Aragó i de les Illes Balears: primerament, li fan lloances i, tot seguit, plasmen una posició favorable al foralisme i que connecta amb lo matriarcal.

Així, després dels versos al rei Ferran VIII i a la reina Maria Cristina, captem que el poeta se sent valencià i, per això, escriu sobre Jaume I i les glòries del passat (vencé els musulmans), sobre la València dues vegades lleial (l’escut de la ciutat de València) i, més encara, que el monarca del segle XIII, “al regne, féu lliure”. Un escriptor que, com podem veure, tocava els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Agraesc també la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui ens ha enviat un pdf (el que figura en aquesta entrada) junt amb el poema que hem tractat ací.

 

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “enamorat”.

[2] Castellanisme substituïble, com ara, per “encisat”.

[3] Vol dir “maligne”.

[4] Castellanisme, en lloc del terme “encertar”.

[5] Castellanisme, substituïble per “esbalair”, o, com ara, per “deixar atònit”.

[6] Per imitació del castellà, en lloc de la forma “infon”.

[7] Es refereix a Maria Cristina, la dona del rei Ferran VIII.

[8] Castellanisme, en lloc de “saborós”.

 

 

 

En los dies del nostre Rey Fernando (poema d'Antoni M Peyrolon 1830 matriarcalisme)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra en poetesses valencianes del segle XIX

El sentiment de pertinença a la terra en el Regne de València en la segona meitat del segle XIX. Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918).

El 23 de març del 2024, amb la idea que podria haver-hi alguna escriptora de la Renaixença valenciana que hagués escrit en llengua catalana i de línia matriarcalista, en trobàrem Manuela Agnés Rausell i Soriano (1839-1918), una dona que nasqué un poc després de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). Així, partint de l’article “Manuela Agnés Rausell i Soriano” (https://memoriavalencianista.cat/biografies/rausell-soriano-manuela-agnes), publicat en la web “Memòria valencianista”, de la Fundació Irla, Miquel Àngel Gascón Rocha escriu que, a més d’escriptora, fou mecenes. Afegirem que, no sols havia nascut en una família benestant, sinó que, ben prompte, mostra facilitat per a plasmar amb bona traça, fet que, en altres moments, la portarien, com ara, a redactar texts per a la premsa.

També considerem interessant unes paraules seues referents a l’educació: “Els pares que, obcecats, sacrifiquen la felicitat de sos fills a ses enrònies o capritxos, cometen un verdader parricidi”.

Destaquem, igualment, un comentari de l’escriptor valencià Constantí Llombart (de la mateixa època): “Amant, com la que més, la Sra. Rausell, de les glòries de la nostra amada pàtria, no ha volgut, des de sa més tendra infantesa, consentir en parlar l’idioma castellà entre sa família, sofrint, per tal idea, enèrgics correctius de sos pares, els quals, com sol succeir, tenien gran empenyo en què sa filla no parlara mai en valencià; emperò que no ho pogueren aconseguir, a pesar de tot, puix sempre respongué, amb ses llàgrimes en els ulls, que volia parlar en la llengua que usà l’apòstol Sant Vicent Ferrer”.

Quan uns dies després, en març del 2024, llisquí un comentari que feia una col·laboradora d’una revista valenciana, qui considerava un retrocés el fet que l’Ajuntament de València, en el 2024, es decantàs per Jocs Florals, recordí aquell dia d’abril del 2004 que aní a ca Pere Riutort (qui, aleshores, vivia en la ciutat de València) i em donà un bon grapat de llibres (entre ells, u sobre vocabulari valencià en el segle XIX) que, uns mesos després, em permeteren conéixer la proximitat lingüística entre el llenguatge del segle de la Renaixença i poemes populars i amb lèxic de l’Horta de València del primer quart del segle XX i anterior a 1950 i tot, més ric i genuí que el de primeries del segle XXI. Aquest fet deixà empremta en ma vida.

En eixe sentit, tornant a l’escriptora Manuela Agnés Rausell, escriu un poema, matriarcalista, a Nostra Senyora dels Desemparats, qui, durant el franquisme (que no abans), passà a ser la patrona del Regne de València i, per tant, substituí Nostra Senyora del Puig (la qual era esmentada, com a tal, pel folklorista valencià Joaquín Martí Gadea). Amb lleugers retocs, en l’article “Poetes valencians” (https://poetesvalencians.wordpress.com/2021/02/07/manuela-agnes-rausell-i-soriano), sobre l’escriptora valenciana Manuela Agnés Rausell i Soriano, s’inclou una foto del poema “A la Patrona de València”, el qual diu així:

“A LA PATRONA DE VALÈNCIA

Els clavells i tulipans

que agronxa el ventijol

de l’aucell, el lleuger vol,

tot hui inspira afectes grans

a la clara llum del sol.

 

Tot me diu: ¡Glòria a Maria!

Que és pura, és immaculada;

Assutzena perfumada

és, de València, alegria;

per València, idolatrada.

 

Nova perla a sa corona,

rica sens igual, li dona,

en la Verge que l’empara,

el Papa que la declara,

per sol·lícita, Patrona.

 

Tu, que m’eixugues prompte els plors

dels trobadors inspirats,

que et fan reina dels seus cors,

 i empares desemparats

en la ciutat de les flors;

 

empara’m, a mi, també,

puix, en tu, pose ma fe;

no em deixes, Senyora meua,

mira que soc filla teua

i espere, de tu, mon bé!

 

Si, inspirat per ditxa tanta,

Verge, la més pura i santa,

beneïda Mare de Déu,

mon pit humiliós te canta,

escolta, ¡oh, Verge!, ma veu”.

 

Com es pot veure, es copsen trets matriarcalistes: les flors, el vent suau, l’aucell, l’afecte… van units a la natura. A més, enllaça l’assutzena amb la Mare de Déu, a qui té com una perla (cal recordar que la salutació “¿Com estàs, perla?”, encara era molt emprada, en les darreries del segle XX, per dones valencianes catalanoparlants i d’arrels valencianes, quan s’adreçaven a una jove o bé a una xiqueta…). Es tracta d’una Mare de Déu també unida a la maternitat, qui protegeix la poesia dels trobadors i a qui la poetessa té com a mare, com a inspiradora i com a acollidora. I, per això, com ens diu al capdavall del poema, li canta l’escrit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Dones estimades pel poble, que emparen els fills de la terra i les ciutats

Enllaçant amb el poema “La masia”, vinculat amb la Renaixença i amb el sentiment de pertinença a la terra, el 10 de desembre del 2023 accedírem a l’entrada “Poetes de la terra” (http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html), publicada en el blog “Ciències Socials”, del valencià Toni Pitarch. Tot seguit, exposem alguns poemes de valencians. Per a començar, u de Juan Bautista Candau Martí (1872-1922), de Vila-real (població de la Plana Baixa) i que estigué molt en relació amb aquesta ciutat:

“LA MARE DE DÉU DE GRÀCIA
Per tindre qui ens empare
en tot perill i desgràcia,
ens donà Déu una Mare
i esta és la Verge de Gràcia.

Mare tan bona i pietosa
per als fills de Vila-real
que assoleix gràcia abundosa
per sa invocació en tot mal”.

En aquestes dues estrofes, captem la dona (ací, la Mare de Déu) com a protectora, com la mare que empara els seus fills, que no els deixa caure. A més, llegim que és una mare bondadosa i que rep agraïments (com a resultat de l’auxili que fa al poble).
A continuació, el poeta Juan Bautista Candau Martí afig que

“El seu nom, ple d’harmonia,
de patriotisme i pietat,
és font de tota alegria
dels veïns d’esta ciutat.

Nom que invocat prop la cuna
per les mares, guarda als fills
i assoleix gràcia i fortuna
invocat en els perills”.

El patriotisme de què ací parla l’escriptor té a veure amb el matriarcalista que figura en els primers versos de l’himne de la Mare de Déu dels Desemparats, actualment, patrona del País Valencià, quan diu “La Pàtria valenciana”, com bé indica Pere Riutort en la seua explanació del 2018, però no amb el dels Estats-nació (de línia patriarcal) creats, sobretot, del segle XVIII ençà. Per tant, apareix el tema de la terra (aquesta pàtria), la font (l’aigua) de què sorgeix la joia de la vida, el de la maternitat i el paper de la mare amb els fills de pocs anys (el bressol, detall que, simbòlicament, representa el naixement).
Igualment, l’escriptor addueix que
“Per desgràcia, nom tan rar
de patriotisme tan ric
cada dia el van deixant
les dones, per bast i antic.

Quan és el nom més gloriós,
que la Mare de Déu té,
puix quan té de gran i hermós
tot per la gràcia li ve.

Nom dolcíssim que ha adornat
totes les nostres victòries;
nom, que és record de les glòries
que han fet gran nostra ciutat”.

En aquest apartat del poema, l’autor considera que, àdhuc, les dones (les més fidels a la terra) arraconen el matriarcalisme (el patriotisme de què ell parla) i que cal estimar-la, entre d’altres coses, pel paper que Nostra Senyora ha fet per la ciutat, com a defensora i perquè ha possibilitat les victòries.
Finalment, Juan Bautista Candau Martí exposa que
“La Verge és el fil d’or que enllaça
nostres santes tradicions
dignificant nostra raça
en múltiples ocasions.

Vila-realenca graciosa,
Mare dolça sense igual:
mireu sempre carinyosa
als fills de Vila-real.

Primer cauran les canteres,
per les que el riu va encaixat,
que oblidem mai el que Tu eres…
la glòria d’esta ciutat”.

Per consegüent, la dona (ací, Nostra Senyora), no solament és l’advocada de la ciutat i dels seus habitants, sinó de la nació (“raça”, nom que, en el primer terç del segle XX, rebia el concepte de nació, entesa com a poble cultural), sinó que el poeta (i molts fills de Vila-real i de la terra), la tenen present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Les confraries i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit tractarem el tema de les confraries i del seu vincle amb els Sants de la Pedra.

Primerament, direm que la paraula confraria, partint del DCVB, significa “Associació de persones generalment laiques  (*) però sota un patronatge religiós unides per un fi piadós (*) benèfic o d’ajuda mútua dins un mateix ofici o professió”.

En eixe sentit, en el llibre “El comú català”, en parlar l’autor, David Algarra, sobre la parròquia en l’Edat Mitjana, almenys, entre els segles X i XIV, hi ha que “Les fonts documentals permeten constatar la importància que van tenir els feligresos en la gestió d’institucions parroquials com l’obreria, les confraries, els hospitals i les almoines. (…) Les confraries es constitueixen amb fins d’assistència mútua i d’ajuda parroquial, formades per agrupacions de veïns. La confraria va ser, igualment, una forma d’associació municipal” (pp. 61-62).

A més, de manera explícita, comenta que “Tenim exemples de confraries documentades abans de l’any 1000, com la fraterna de Llorà (Gironès), esmentada en un testament de l’any 986, i a partir del segle XI hi ha altres confraries documentades: a la Portella (Berguedà), el 1035, a la Cabanabona (Segarra) el 1101, a Gualter (Noguera) el segle XII, etc.” (p. 99).

Quant a les confraries relacionades amb els Sants de la Pedra, en l’article “Els gremis a la Barcelona medieval” (https://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/08/30/els-gremis-a-la-barcelona-medieval), escrit per Vicente Moreno Cullell i publicat en el bloc “Ciències socials en xarxa”, hi ha que una confraria era una “agrupació de caràcter religiós amb funcions socials i benèfiques amb un sant patró que la representava. Ajudaven els que ho necessitaven i les vídues i els orfes” . A més, en una taula que hi ha en aquest article, veiem que u dels gremis d’aquella Barcelona era el dels hortolans, és a dir, els que “Conreaven la terra”. També comenta que “Quan un grup de persones que es dedicaven a un mateix treball decidien unir-se i formar una corporació  gremial, aleshores es redactaven unes Ordenances (…) que fixaven la norma del funcionament. (…) Les Ordenances es presentaven al monarca a fi que les aprovés”.  Un poc després afig que el dia de la festa del patró s’assistia a la festa i que es deixava de treballar. Així mateix, un tret interessant que inclou Vicente Moreno és que “A partir del segle XV, (…) les confraries passen a ser més aviat unes organitzacions de treball”.

També hem trobat un article que ens ofereix informació (i, igualment, traslladable als Sants de la Pedra), “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)” (https://doi.org/10.5565/rev/locus.159), escrit per Lourdes Fonoyet Catot i publicat en la revista “Locus Amoenus” (no. 8). Així, comenta que el primer document de la confraria relacionada amb Sant Marc data del permís atorgat, en 1203, pel bisbe Berenguer de Palou (p. 30). Com a tret interessant, addueix que “No ens consta l’existència de cap condicionant extern que obligués a crear aquesta entitat. Sembla, per tant, que van ser els propis confrares els que van decidir, per iniciativa pròpia i amb plena llibertat, agrupar-se i formar l’associació, seguint una dinàmica en clau cristiana que no els era desconeguda: escollir un patró i crear un altar” (p. 30). A canvi, “el bisbe es comprometia a realitzar una missa en aquest mateix altar el dia de la festivitat del sant patró, sempre i quan fos a la ciutat en aquella data, i a visitar amb la creu els cossos morts. Com també era habitual, la vocació solidària del grup s’estenia més enllà dels límits de l’associació, de manera que es contemplava la possibilitat de donar menjar als pobres. (…) És interessant destacar que les clàusules que definien a l’inici d’aquesta agrupació potenciaven les actituds devocionals i pietoses, tot i que es feia de forma incipient (*)” (p. 30).

Igualment, aquest article sobre la confraria de Sant Marc, afig que en el privilegi de Pau i Treva de 1200, “es mencionen els oficis de cavadors, llauradors, pellicers, sabaters i teixidors” (p. 32). Per tant, ja hi ha una informació relacionada de manera més directa amb el tema dels Sants de la Pedra. Així mateix, com a característica clau, inclou que les confraries d’ofici “no només aglutinaven els mestres d’ofici, sinó que també representaven uns altres menestrals de grau inferior, com els mateixos aprenents, o amb una especialització concreta (…), així com confraresses o altres personatges beneficiats” (nota 40, p. 33).

És ací quan resulta interessant passar al tema dels Sants de la Pedra i, com ara, al llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, de Martirià Brugada i Clotas, qui, continuant amb la línia cronològica, comenta que, “Entre totes les confraries emparades sota el patronatge dels sants Abdon i Senén despunta la que el 1328 fou reconeguda per Alfons el Benigne a l’església de Santa Maria del Pi de Barcelona. La confraria havia nascut al monestir de Sant Pere de les Puel·les de la mateixa ciutat, seu d’una comunitat de monges benedictines procedent de Jonqueres, aleshores Terrassa (un dels llocs on es detecta una veneració més primigènia dels dos sants).

Aquesta confraria d’hortolans i llauradors, amb funcions d’Universitat Forana (*), sufragà un retaule per a l’altar dels sants a Santa Maria del Pi, un bell reliquiari de plata (del 1410), i aplegà un llibre, amb diverses il·lustracions, la passió dels sants i la història del seu trasllat a Arles, els estatus, obligacions i normatives de l’agrupació. (…) el llibre l’inicià, el 1428, Mn. Pere Clotas, de llinatge empordanès.

Altres confraries germanes implantades a viles i ciutats de l’entorn mediterrani han agermanat pagesos, llauradors, hortolans i, en definitiva, els homes del camp que han compartit el patronatge dels sants Abdon i Senén” (p. 21).

Continuant amb la parròquia de Santa Maria del Pi (vinculada als Sants de la Pedra), també hem trobat que, en el llibre “Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles”, de Salvador Claramunt Rodríguez, editat per la Universitat de Barcelona, en el 2014, l’autor escriu que “De 1405 daten les constitucions atorgades pel rei Martí amb el títol de ‘Ordinacions per la bona marxa de la confraria de pagesos, traginers e hortolans sota l’advocació dels sants Abdón e Senen’” (*)(p. 121). Un fet que molt bé indica Lourdes Fonoyet, en l’article “La confraria de sant Marc de Barcelona (segles XIII a XV)”, i que considere aplicable als Sants de la Pedra és que “tenia la confraria d’aplegar al nombre més elevat possible de textos sobre la història del seu patró i va permetre fer una selecció acurada dels temes que havien de servir de bases per construir el discurs del retaule, en funció dels interessos de l’entitat” (p. 38). En eixe sentit, degué ser habitual, ja que, Martirià Clotas, respecte als Sants de la Pedra, diu que “El primer document que aparella la passió dels dos sants i el trasllat de relíquies seves a Arles de Tec és la que el 1428 Mn. Pere Clotas va deixar escrita a l’inici del llibre de la Confraria dels Llauradors de Barcelona” (p. 19).

Per tant, ja hi ha el títol de les ordinacions que tocarien el gremi dels hortolans, un detall que no sol aparéixer en moltes fonts i l’any en què s’aprovaren, 1405. No obstant això, comentarem que, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio” (http://www.icatm.net/bibliotecabalmes/default/files/public/analecta/AST_70/AST_70_5.pdf), de Joan Molina i Figueras, llegim que “Petrus de Marca y, más adelante, Adolphe Chastre, transcribieron un texto en latín –conservado en el mismo monasterio de Arles- con la historia de la traslación. El opúsculo se intitula Narratio de translatione reliquiarum sanctorum Abdon et Senen ad monaterium Arulense (…) y, a mi entender, se trata de un relato de época bajomedieval inspirado en una pieza escrita o en la propia tradición oral. Además de este texto, el relato más antiguo conocido hasta hoy se encuentra recogido en una manuscrito del año 1428 propiedad de la cofradía de los hortelanos de Barcelona” (p. 15).

Per una altra banda, el fet que estiguessen arrelats entre els llauradors del segle XV, ho podem intuir pel fet que, com llegim en l’article “La itinerància del retaule dels Sants Abdó i Senén de Jaume Huguet” (https://www.raco.cat/index.php/Terme/article/download/288875/394116), signat per Laura Daví Carbonell i publicat en la revista d’història “Terme”,  en aquest cas, mitjançant l’art, Jaume Huguet, u dels representants de la pintura gòtica catalana del segle XV, feu un retrat del sants Abdó i Senent, en 1460, en un moment de prosperitat de la ciutat de Terrassa, on està. Laura Daví comenta que “Si ens centrem en la funció primigènia dels retaule, veiem com els sants Abdó i Senén són els patrons de la pagesia o dels llauradors i els Sants Cosme i Damià són sants metges (…). Per tant, tal com apunta Yarza )(*), les dues parelles de sants ‘no s’escullen només per exigències litúrgiques, exemplars o devotes, sinó pel caràcter pràctic de llurs prestacions’. Sant Abdó i sant Senén eren dos sants molt arrelats en la devoció popular de Catalunya a l’època medieval, sobretot en les comunitats agrícoles, ja que durant segles foren els sants titulars de la major part de les confraries de pagesos” (p. 94). Ja comptem, així, amb dues informacions claus per a la recerca: els sants protectors no es triaven a l’atzar i, a més, en el cas dels Sants de la Pedra, “durant segles foren els titulars de la major part de les confraries de pagesos”. A més, addueix informació nova (i sobre els sants Abdó i Senent) per a la recerca: “aquests sants (…) també (…) curaven algunes malalties dels nens com la ceguesa i el raquitisme” (p. 94). A més, així com la tradició influiria en els detalls del retaule, perquè es coneixeria, en part, facilitat per la seua proximitat a Arles, com comenta l’autora (p. 95), podem pensar que una cosa pareguda esdevindria amb el desenvolupament del culte i, per tant, del fet que diferents confraries els triassen com a patrons. En eixe sentit, com escriu Joan Molina, en al·lusió a les llegendes medievals, en tractar el tema dels Sants de la Pedra i el seu vincle amb Terrassa, en el segle XV, “Nada extraño sería que un texto sobre este relato [de Arles, la translatio sobre los santos Abdón y Senén] estuviera contenido en las antiguas consuetas o en algún otro libro de la comunidad, y que fuera leído con ocasión de la fiesta de san Abdón y san Senén. La compilación de textos de carácter hagiográficos referidos al santo patrón era una práctica común entre los colectivos bajomedievales” (p. 17).

Igualment, Joan Molina, en l’article “La ilustración de leyendas autóctonas: el santo y el territorio”,  addueix que “Parece fuera de duda que los tratados hagiográficos compilados por los gremios y parroquias jugaron un destacado papel en el proceso de divulgación de las vidas de los santos, y en especial –cuando existían- de leyendas gestadas en el propio territorio” (p. 18). Fins  tot, unes pàgines després, afig que “debemos reseñar el eco obtenido, tanto a nivel literario como iconográficos, por ciertas leyendas de origen rosellonés (milagros de santa Justa y Rufina, translación de los restos de san Abdón y san Senén” (p. 22).  

Així mateix, la devoció cap als Sants de la Pedra augmenta al llarg del segle XV i del XVI. De fet, en l’article sobre l’itinerari, hi ha que “en les primeres visites pastorals en les quals apareix mencionat [el retaule], al 1484 i 1498, se’ls troba sota les dues advocacions [, els sants Abdó i Senén i sant Cosme i sant Damià], mentre que al llarg del segle XVI fins a l’última dècada del segle, només se l’esmenta com a retaule de sant Abdó i sant Senén” (p. 96). Fins i tot, podem intuir que ho faria al mateix temps que la d’altres sants relacionats amb el camp, com ara, la de Sant Sebastià, com passà, per exemple, en Sant Andreu de la Barca (població del Baix Llobregat), on es creà la confraria de Sant Sebastià, en 1559 (*).

Continuant amb el retaule de Terrassa (i, podem intuir que també afectaria les confraries dels Sants de la Pedra), direm que la cosa minva, sobretot, en el segle XVIII: “És a partir de l’any 1771 quan desapareixen les referències a aquest retaule dins els llibres de visites pastorals. El fet que no tingui prou rellevància per ser mencionat a les visites pastorals ens fa pensar en els motius i això ens porta a veure com en el segle XVII comença a minvar la devoció als sants Abdó i Senén per la imposició del patronatge de la pagesia a sant Isidre. Encaixaria amb la divulgació dels nous sants promocionats per la Contrareforma i el Concili de Trento. El 1622, després de ser canonitzat, aquest sant de Madrid va adquirir una ràpida difusió en terres catalanes.

Cal destacar que a la visita pastoral del 29 de febrer de 1636 apareix citat l’altar com a ‘altare Stos. Abdon Senen et Isidri”. Segons aquesta informació, potser a partir d’ara aquest retaules passarà a ser mencionat en les visites i els inventaris com a retaule de sant Isidre com passa a l’inventari de les esglésies fet pel prevere Jaume Bosch al 1885, on menciona que hi ha un altar de Sant Isidre dins l’església de Sant Pere” (pp. 96-97).

Però el fet que es revaloritzassen les confraries, també coincidiria, per exemple, amb el moviment de la Renaixença, ja que, “A mitjans del segle XIX s’inicia la valoració de les pintures gòtiques que es troben al conjunt de les Esglésies de Sant Pere” (p. 98) i, com a detall més significatiu, direm que “trobarem la primera fotografia amb el retaule dels sants Abdó i Senén com a motiu únic i central al darrer terç del segle XIX” (p. 99).

 

 

Notes:  Laic vol dir que no és eclesiàstic.

Piadós vol dir inclinat a la pietat, a la compassió.

Incipient, és a dir, que comença.

Quant al terme “universitat forana”, en resposta a una pregunta que presentí a Martirià Brugada, em contestà (a través d’un missatge del 15 d’abril del 2019), que “el concepte universitat s’aplicava a l’organització municipal, és a dir, el que ara diem ajuntament.

Hem accedit al llibre Societat, cultura i món mediterrani a l’Edat Mitjana. Recull d’articles” mitjançant unes pàgines que estaven accessibles en Google, en abril del 2019.

En l’obra “Jaume Huguet i el Retaule dels sants Abdó i Senen”, editat en Terrassa, en 1986 (p. 28).

Fou el primer document en què trobàrem que la devoció dels Sants de la Pedra hi estava relacionada. Personalment, la trobe desviada de lo que aniria més en línia amb la tradició precristiana i, fins i tot, amb la seua funció de patronat, vinculada, clarament, al camp.

En informació treta de l’obra “Història de Sant Andreu de la Barca” (https://bibliosab.files.wordpress.com/2015/05/histc3b2ria-de-st-andreu-de-la-barca1.pdf), d’Ezequiel Gort i Juanpere i publicat per Edicions de les Aigües Tallades, en el 2015, llegim que “La primera confraria que tenim documentada a la parròquia, és la de Sant Sebastià, fundada el 1559. (…) La creació en aquesta època d’una confraria dedicada a sant Sebastià no és cap fet estrany. Al segle XVI va créixer el culte a aquest sant a causa que hom li atribuïa una virtut protectora davant la pesta, que era el gran flagell d’aquells temps. Només per citar un exemple proper, direm que el 1589, els pobles de la baronia [de Castellvell] acordaven celebrar anualment les festes de sant Sebastià, sant Roc, la Degollació de sant Joan, i la dels sants Abdon i Senèn. Aquestes festes calia celebrar-les per prevenir i evitar que la pesta envaís els llocs de la baronia” (p. 163).  Aquesta obra està accessible en Internet, després d’entrar en la web “Biblioteca Aigüestoses” i de passar per l’apartat “Pàgina d’inici”, però no directament, el 29 de gener del 2020.