Continuant amb el poema “L’Albada”, del poeta valencià Francesc Badenes i Dalmau (1859-1917), i plasmat en el blog “El Camí de l’Escocés”, en acabant, exposa sobre moments relacionats amb la primavera, és a dir, amb el revifament (el qual també té a veure amb la infantesa, amb festes com la Pasqua, l’enramada, etc.). I, a banda, ho fa en nexe amb trets matriarcalistes (per exemple, l’ombra de l’alzina):
“La canta, quan trenca el dia,
per les hortes, el fadrí,
corejant la simfonia
que, des de l’albereda, envia
l’ocellada al dematí.
La canta el pastor colrat,
en son gaiato recolzat
a l’ombratge de l’alzina,
conduint bonic ramat
per la muntanya veïna.
La canta, quan fa enramada
a sa nuvieta estimada,
el fadrí, d’amor encés;
la canta l’enamorada,
quan recorda a son promés.
Amb ella, canta les glòries
de ses passades històries,
l’actiu llaurador honrat;
canta amb ella ses victòries
nostre fill que anà a soldat”.
Per consegüent, enllaça la música i, així, la terra (la mare) amb les hortes, amb el fadrí, amb els ocells, amb el pastor, amb arbres típics de la zona (com ara, l’alzina), amb les muntanyes, amb la nóvia, amb el llaurador actiu i honrat i amb els xicots que, després del servici militar, tornaren a casa. I, òbviament, també amb la història, amb el passat, amb les arrels. Afegirem que l’alzina és un arbre associat a la força i, com que, en el poema, Francesc Badenes el relaciona amb l’ombra, podríem dir que és la dona qui dona forces al pastor, un tret, al meu coneixement, en línia amb lo matriarcalista: no és el pastor qui, per exemple, el talla.
En els versos següents, plasma que el poble troba la música (i, així, la llengua vernacla), com una part de la vida, del dia rere dia (i hi inclou la maternitat, la infantesa compartida junt amb la mare, que és qui més li ha transmés sobre la terra, qui més l’ha educat). Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també pren part el pare (el qual empiula amb lo visual, perquè diu que mostra; mentres que la mare ho fa amb lo auditiu, amb la música i amb les paraules, amb lo que podríem dir cultura oral):
“És la cançó encisadora
amb què el poble riu o plora,
vessant en ella son cor,
quan trista angúnia el devora
o l’abrusa tendre amor.
La que ma mare em cantava,
mentre dolça em besava
en son regàs amorós;
la que el pare em mostrava,
tenint-me al braç afectuós.
A les hortes, a les eres,
a les festes cridaneres,
a la muntanya i al pla,
les albades harmonioses
són el cant del valencià”.
Finalment, en un poble i en un context on, com em deia ma mare el 14 de gener del 2021, “Es vivia de la terra”, posa uns versos en què es reflecteix una terra entesa com una mare a qui cal tornar els seus favors i, sobretot, estar-li agraïts per tot lo que ens permet per a viure, per lo que ens ha conservat i per lo que ens dona per al demà. Per consegüent, es tracta d’un agraïment que mena a tots, encara que el relaciona amb les jóvens, amb el llaurador i amb la mare (amb “la mare del cor”). Igualment, copsem, altra vegada, el sentiment de pertinença a la terra:
“Canteu-la a tot hora donzelles precioses;
alça-la en tes feines, gentil llaurador:
puix, ai!, mentre sonen ses notes gracioses,
viurà nostra història de gestes glorioses,
viurà nostra mare, la mare del cor”.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Nota: En aquest enllaç, figura el text complet del poema, com està en el blog esmentat: https://elcamidelescoces.blogspot.com/2013/02/poeta-badenes.html.
assemblea-pagesa-6f (1)
