Arxiu mensual: desembre de 2023

Dones que menen i que eduquen i hòmens que s’espavilen

General, ,

Prosseguint amb la rondalla de la cabuderia d’un sabater, recopilada en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, l’esmentat home s’acosta al mort i a la trona i, “ja allí, començà a aguaitar i (…) va veure entrar quatre o cinc hòmens, els quals, descarregant un sac, feren rogle al costat del mort. Per les paraules i per lo que, de dins del sac, al buidar-lo, va eixir, comprengué que aquells eren lladres, (…) eren hòmens per a tot” (pp. 190-191).

A més, addueix que “tants lladres com hi havia, tants muntons feren, però sobrava un florinet i tots al·legaven dret d’ell. L’u, per ser el capità; l’altre, per conéixer les passeres de la casa robada; este, per haver combinat el pla; aquell, perquè entrà el primer; el de més enllà deia que ell havia trobat el niu. Tots es creien en millor dret (…), quan el cap digué: ‘¡Quiets tots! El florinet serà per al que li pegue una punyalada en el cor a este mort’” (p. 191). Altra volta, en línia similar a la del sabater, els lladres prefereixen l’individualisme. A banda, apareix el tema de l’atreviment i que el cap és qui decideix, qui posa orde i qui trau una idea que tots acceptaran. Igualment, aquest paràgraf compta amb una moneda (el florinet) que, d’acord amb el DCVB, circulà entre els segles XIII i XVI, fet que ens diu que aquest relat és molt antic.

Quant al marit, “no gosava menejar-se, ni dir res, al mateix temps que pensava i es deia ‘Estos lladres, en maten, de veres. No tinc remei. I, després, la meua dona, ¿què dirà?’. Entreobrí un ull un poc i es va veure que un xato (…), punyal en mà, s’acostava cap a ell” (p. 191). Per tant, la dona, no sols és més valenta que ell, sinó que és qui mena la família, la casa i qui aprova o desaprova les decisions que vol prendre el marit i les que ell adopta.

Però, com que l’home tenia idees, el fet “li donà forces i, de sobte, asseient-se en el taüt amb els braços en creu, cridant tot lo que podia, digué:

’- ¡Ànimes dels morts que estan ací: acudiu totes!’. A l’oir açò el sabater, de seguida, tirant des de dalt de la trona a baix la tauleta i les ferramentes, fent la veu grossa, va dir ‘¡Ahí anem totes!’” (pp. 191-192).

Aleshores, els lladres fugiren cap al carrer, “mentres els sabater i Pepo, amb molta calma, es posaren a repartir-se els diners” (p. 192).

Més avant, els lladres es reuneixen i u proposa anar tots a l’església. I així ho fan. Això sí: des de la plaça, sense entrar a l’edifici “i oint clarament que dins deien ‘¡Vinga, dona’m el meu sou!’, lo que u dels lladres comentà amb estes paraules, dites a sos companyons:

‘-Mireu si són gent, que han eixit a sou. ¡Anem-nos-en lleugerets!’.

A veure si, a voltes, la cabuderia d’un home no és de profit.

Me’l contà ma germana Rosa” (p. 193).

En aquest darrer apartat, hi ha dues coses que considerem importants comentar: 1) la paraula “gent” és emprada pel lladre i ho fa amb un significat que rep, modernament, però ja quan acabà la tasca del DCVB (en els anys seixanta del segle XX), un matís despectiu. Per això, 2) indica el terme “sou”, el qual no fa referència a cap de les monedes de més valor que hi havia en l’històric Regne de València, ni en Catalunya, ni en les Illes Balears (per exemple, la lliura).

Finalment, el sabater aconsegueix lo que volia i, com en altres narracions, qui l’ha transmesa ha sigut una dona. La rondalla, com podem veure, reflecteix que, majoritàriament, la gent és més de donar que de lluitar per rebre un xicotet deute per part de qui no havia pagat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

Bon Nadal, bona Nit de Cap d’Any i bon any nou. 

Notes: Un enllaç sobre Facebook i un post que tractà de censurar: https://www.facebook.com/100009118826995/posts/pfbid02AkmbgJUAqGtwUnvsY3WxvNndmJwU5xWQnYGGSA9HKKJcvgtBrMa2e952yMJfx6uDl/?app=fbl.

Un enllaç sobre Facebook, del 31 de desembre del 2023, i vídeos de pornografia: https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid024jxESDV7Tb8HztK2Z55Fy3sM47WQFTdhJCawGh1hJEk5HrXnaARMMLjfDTh2XqEyl&id=100009118826995.

Un enllaç sobre Facebook, en Twitter, de 1r de gener del 2024, dia de Cap d’Any o Ninou: https://twitter.com/LluisBarbera50m/status/1741743113121468842?t=w5UjmmHWLBTMyGwEkgz3Xg&s=08.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”: dones amb bona empatia i pagesos que perdonen

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i arreplegada en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “La cabuderia d’un sabater”. Una parella no sabia com tirar avant i alliberar-se dels nombrosos deutes que tenien amb tot lo món. Un dia tracten el tema entre tots dos (pp. 187-188) i, així, captem el tret matriarcalista de tirar junta, molt comú en catalanoparlants nascuts abans de 1920. “De sobte, a l’home, se li va ocórrer una idea, que exposà a la dona, dient-li:

‘- Estem salvats. Mira lo que he pensat: jo, en moriré, de mentiretes. Tu ploraràs com si fóra veritat i veuràs com, a tots, els entra llàstima i, veient que ja no poden cobrar de cap manera, fent-se els generosos i, per a tindre mèrits, ens ho perdonaran. ¿Què et pareix la ideeta?’.

‘- ¡Meravellosa!’, respongué la dona. ‘Ja pots morir-te. Però mira: de mentiretes, no siga cosa que et muires de veres i em deixes a soles. ¡Ja veuràs quin plor et fas i quanta cosa et dic!”.

L’ocurrent home, despullant-se, es ficà en el llit. I la dona, després de fregar-se els ulls” (p. 188), comença a parlar i plora i sospira. Llavors, “acudiren apressades les veïnes i encara alguns hòmens, restant tots estamordits al veure el quadro: l’home, allargat en el llit, amb les mans plegades i amb la boca oberta. I la muller, feta una Magdalena, mig tombada en una cadira” (p. 188).

Com podem copsar, al principi, el marit fa la proposta, la muller li l’aprova, ella li marca unes condicions (o siga, que la dona determina com haurà de ser el simulacre) i, a banda, li ve a dir que toque els peus en terra.

La resposta dels veïns empiula amb l’esperit comunitari: “Les dones li feien cor: amb acompanyament de gemecs, unes; amb exclamacions llastimoses, altres; i, algunes, dient ‘La pobreta, quina llàstima fa… ¡Quina desgràcia tan gran! ¿Qui ho havia de dir, tan sa i tan fort?  Si no som res: en aquest món, tot és misèria i misèria’.

Els hòmens anaven acudint també. I u deia ‘¡Vaja una feta que ens ha fet esta bona persona! ¡Veges com li cobres ara la mitja unça que li tinc deixada! Altres, afegien ‘Puix les quatre barcelles de blat que li vaig fiar, ja les puc donar per cobrades’… ‘I jo que li tenia pagades unes càrregues de brossa’… ‘I jo uns diners i un quarteró d’oli, a compte de jornals,… Ja els puc fer creu’” (p. 189). En aquest passatge, el folklorista trau dues respostes interessants: les dones, amb l’empatia cap a la dona i amb la part dels sentiments i amb la bonesa; els hòmens, amb lo laboral i amb les tasques del camp… i tots ells perdonaven al marit els deutes que els tenia o bé ho deixaven córrer.

Ara bé, en acabant, el narrador trau que hi hagué un home, el sabater, que isqué dient “Puix, a mi, em devia un sou i, no sols no li’l perdone, sinó que me l’he de cobrar. Jo no perd lo que és meu” (p. 189-). Resulta interessant que l’actitud dels llauradors enllace amb la dita “El llaurador, de bona gana, ho dona” (àdhuc, en tirar terra als deutes, per mitjà del perdó) i que, en canvi, un home d’un xicotet comerç, no. Per tant, 1) mentres que els primers actuen en línia amb la cultura matriarcal, el comerciant ho fa en nexe amb la patriarcal (la qual promou l’individualisme). És més, 2) el sabater se n’anà cap a l’església on reposava el cos amortallat de l’home junt amb els ciris. Aquest detall, al meu coneixement, 3) feu que el 30 de desembre del 2023 el vinculàs amb el fet que la cultura tradicional arraïlada en el País Valencià (i, per extensió, la de les terres catalanoparlants) inclogués l’advocacia dels Sants de la Pedra (dos), a diferència, per exemple, de la cultura castellana (en què ho fa un sant, Sant Isidre, i dedicat a pregar).

Per consegüent, excepte quan l’home presenta la seua idea a la dona, és ella la part activa i, més encara, qui salva l’home i, a més, qui, com ens han comentat, tirava avant (ella, plora; ell, reposa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Trets matriarcalistes vinculats amb la tradició cultural catalanoparlant

General

Bon dia, 

Tot seguit, expose un text plasmat anit, amb lleugers retocs del 30 de desembre del 2023 i de l’endemà. 

****

Hui, després de sopar, he llegit part de l’estudi sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, protectors de molts llauradors i de molts pagesos en tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant. 

En eixes línies, posava que el 1r de març del 2018 trobí que podrien representar les dues parts de la dona i que el 1r d’abril del 2018 havia deduït que no sols la llengua catalana és matriarcalista, sinó que ambdós sants reflectien que la cultura tradicional també ho és:https://malandia.cat/2020/01/el-sorgiment (figura al capdavall de l’entrada).

Doncs bé, mentres escric aquestes línies (durant la nit del 29 de desembre del 2023), he trobat que la maternitat (i el fet que, en moltes rondalles, en moltes narracions i, àdhuc, en moltes contarelles) apareguen 1) la figura de la mare i la de la filla (o la del fill), 2) la de la dona i la de l’home (el marit) i 3) la de l’àvia (o la de la velleta) i la de l’adolescent (o, per exemple, la del fill del rei),…

indiquen que, en la tradició vinculada amb la llengua i amb la cultura tradicional dels catalanoparlants, es considera molt important 1) tocar els peus en terra, 2) el cor net, la sensibilitat i l’actitud receptiva (recordem les ganes d’aprendre i de descobrir dels nens), 3) dir les coses pel seu nom (solen fer-ho els xiquets), 4) l’esperit comunitari i 5) la germanor.

Finalment, jo acull de bon gust aquests quatre punts trobats. I moltes persones que coneixes, també: ho plasmen per escrit (o bé t’ho comenten de paraula) en relació amb els pares o amb avantpassats catalanoparlants nascuts abans de 1920, per mitjà de vivències i de records que perduren. 

Contarelles amb dones manaires i amb esperit patriarcal: toquem els peus en terra

General, , , , , ,

En línia amb unes paraules que ens havia posat Bartomeu Mestre i Sureda el 22 de març del 2023, respecte a la feminització dels noms, hi ha una contarella que, encara que té alguns trets que plasmen una cultura matriarcalista, reflecteix molt una actitud patriarcal des de dones, tema que hem decidit tractar molt de raspalló i, sobretot, per a que els fills de la terra (i els curiosos) toquen els peus en terra quant a la demonització dels hòmens per part de determinats grups socials, d’associacions culturals, de sindicats, de polítics i de particulars, a què algunes persones, sense embuts, qualifiquem de femellistes (això és, de promotors d’eixa actitud des de la banda femenina, que no des de la matriarcalista). Es titula “Si Déu vol… i ‘les Boles’” i figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicat en 1920. Diu així:

“Home acomodat era el tio Sideuvol, que vivia en el carrer de Sant Miquel, el que disfrutava de vida còmoda, gràcies a la hisenda que heretà dels seus pares, ja molts anys morts.

Com era pubil i el matrimoni no li tirava, tenia al seu servici a dos, més que criades, ames de govern, que eren germanes i que, per la bona i regalada vida que es donaven, s’havien posat molt grosses.

Estaven, segons expressió d’allí, més amples que llargues. Si entropessaven i queien, de segur que redolaven. Sense dubte, per açò, o bé per descendir de família que portava el malnom, que encara existeix, per més que jo crec en lo primer, deien les Boles.

Estes eren entrometedores i dominants, com quasi totes les que ocupen este càrrec al costat d’un home fadrí, viudo o d’un capellà. Elles havien de ficar cullerada en tot, donar el seu paréixer, encara que no els el demanaren, i imposar la seua voluntat en les resolucions que, al seu voltant, es prenien.

Home bondadós i de geni apocat, l’amo tot ho feia bo, no sabent, a res, dir que no, encara que la seua tornada era de ‘… si Déu vol’, en comptes de respondre ‘Sí’ a seques. I este és el motiu perquè se l’anomenava el Tio Sideuvol.

Ocorria, a sovint, que se li demanava una pretensió, a què, invariablement, accedia. Anava a casa, ho contava a les criades o, més ben dit, ames, i li armaven un cartapell, fent-lo tornar arrere. Altres voltes ho callava, però, a l’anar l’agraciat a rebre el favor, s’adonaven les arredonides dones i no era quefer el que movien.

L’amo s’ajupia i el presumpte beneficiat se n’anava amb unes orelles com a pàmpols rebecats. La repetició d’estos succeïts donà lloc a la frase en aquell temps. Quan es tractava d’un acte que havia de portar a cap el nostre bondadós personatge, que mai podia creure passara a la posteritat son malnom i el de les seues criades, el que continuarà perpetuant-se i repetint-se, quan una cosa és difícil: ‘Si Déu vol… i ‘les Boles’” (pp. 174-175).

Adduiré que he conegut dones molt pròximes en el seu estil de vida, de qui no direm el nom (una, dels anys quaranta; i dues més, de la generació següent), que tractaven el marit com si fos un drap. Òbviament, aquesta actitud no és aprovada per persones que, o bé han rebut una educació matriarcal des de xiquets, o bé han captat trets matriarcalistes en les relacions entre els seus pares i entre els seus avis (i, com més cap a mitjan segle XIX, més) i en les que hi havia a nivell familiar o, com ara, en el petit comerç familiar. 

Així, el 28 de novembre del 2023 llisquí a ma mare aquest escrit del folklorista Francesc Martínez i Martínez i em comentà que la pàgina 174 (la introducció i el tema de qui prenia les decisions, ací, les dones), “tenia poc de matriarcal”. Igualment, teníem uns punts en comú sobre l’escrit: 1) elles eren valentes, 2) manaven (com molt bé es reflecteix en la frase final, “Si Déu vol… i ‘les Boles’”) i 3) que elles tenien la darrera paraula.

Per consegüent, hem considerat bo escriure i comentar aquestes pàgines de l’esmentada obra, per a que els catalanoparlants, els alumnes i qualsevol persona curiosa pel tema, tinga un exemple més amb què veure la realitat (i conéixer-la) davant intents de submissió a determinades campanyes, suposadament, de sensibilització social i a favor de la dona (però, encara que no ho diguen, reduccionistes, tendencioses i poc matriarcalistes). Al meu coneixement, la sensibilització i l’empatia, en aquest cas, passen per posar-se en la pell de l’home i, com em digué ma mare el 29 de desembre del 2023, “Dir les coses pel seu nom”,  com, per exemple, feia la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb religiosos amb molta bonesa, estimats pel poble i molt oberts

General, , , , ,

Una altra contarella recopilada per Francesc Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, en què es reflecteix el matriarcalisme i, fins i tot, amb humor eròtic (encara que passatger), és “Prompte de geni”. Així, el Pare Joanet és un home molt bondadós, joiós, afectiu i festiu, “que, de tots, es feia voler. El que una volta parlava amb ell, ja no el podia oblidar. Tal bonesa i senzillesa es veia en son tracte: era lo que es diu un home sense gens de malíccia. Els sentiments de simpatia els despertava en tota classe de gent, tant en els xicotets, com en els elevats” (p. 155). Com podem veure, el personatge masculí empiula amb trets que ens han comentat sobre marits de dones nascudes abans de 1920 i, igualment, amb la psicologia d’hòmens en altres cultures matriarcalistes del món.

Més avant, copsem que, la població on vivia el frare, “Son únic portal és un forat de la gran penya que dona entrada a un clot de la mateixa, a on està establit el poble” (p. 155). I, així, apareixen detalls matriarcals i femenins: un forat en la terra (interior) i un clot (s’endinsa en la terra, en la mare). I això, en un poble on “aquells senyors, últimes restes de les de l’època medieval, però amb l’additament del modern caciquisme, li tenien gran llei al fraret exclaustrat que, sempre que anava a visitar-los (puix ell vivia en un altre poble) i, de pas, a administrar-los el sagrament de la penitència, el retenien tot el temps que els era possible, aplegant, algunes voltes, a amagar-li el burro en què cavalcava, per a que no se’n poguera anar” (pp. 155-156). Altra vegada ens trobem amb un relat en què la figura religiosa rep una bona valoració de la gent del poble… perquè és un home planot.

“Una de les visites va coincidir, una vegada, amb les vespres de la festa de Sant Jaume i se’ls va ocórrer, als senyors de referència, que predicara el sermó el Pare Joanet, cosa que este mai s’havia atrevit a fer” (p.  156). Afegirem que, en moltes narracions, qui fa el sermó és un predicador d’altres llocs i que critica la gent del lloc on és rebut (per exemple, a les jóvens i en temes relacionats amb l’erotisme o amb la sexualitat o bé amb l’educació de les mares). Ací, en canvi, és un tros de pa.

Un poc després, captem que el religiós, des de la sagrada càtedra, divulgà “les glòries del sant apòstol i guerrer” (p.  156). Cal dir que aquest sant està vinculat amb l’estiu (25 de juliol), estació de l’any associada a la joventut, a la força. 

Llavors, Joanet comença bé, fa esment a la batalla de las Navas de Tolosa (1212), la qual fou decisiva per a l’avanç cap al sud de la península ibèrica per part dels regnes cristians (Portugal, Castella i la Corona Catalanoaragonesa). Cal destacar que, és en aquest passatge (en tractar sobre una batalla contra els musulmans i fora de lo que, posteriorment, seria el Regne de València), on ell no sap per on pegar i, en acabant, “es va arrancar dient: ‘… i Sant Jaume, pujant en un cavall blanc,…’. A les paraules, acompanyà l’acció de cavalcar i s’enxancamallà en la barana de la trona, (…) al mateix temps que deia: ‘Arre, cavall, cap als moros’.

Naturalment, (…) se li arrufà la sotana i, com, per calor, no portava pantalons, ensenyà els calçotets i encara part del tou de la cama” (pp. 156-157). Altra volta, es plasma el matriarcalisme (ací, simbòlicament): a les paraules, van unides els fets (l’acte de cavalcar) i l’humor irònic en nexe amb lo sexual.

A més, “Una dona no mal pareguda i gens vella, que estava frontera a la trona, al punt, alçant la veu, va dir ‘Pare Joan: que se li veuen els calçotets i la canella’ i el predicador respongué ‘¡Dona: des de que estic ací dalt, que estic veient-te!… ¡Valenta bagassa! I calle’.

Per demés, és dir que allí es va acabar el sermó” (p. 157). Per consegüent, es plasma el caràcter arriscat de la dona i del frare (en les seues paraules).

Finalment, la narració exposa que el Pare Joan, amb molta facilitat per a aplegar al públic, el diumenge de la Santíssima Trinitat, se li va ocórrer explicar així el misteri: “Mireu la Santíssima Trinitat. Feu-vos compte que són uns saragüells de tela: un camal és el Pare; l’altre, el fill; i el fondello, l’Esperit Sant. Tres coses i una peça de roba. I, si falta alguna cosa de les tres, ja no hi ha saragüells” (p. 157). Ens trobem, així, amb un religiós molt pròxim a la gent i amb dones molt obertes i que, sense recórrer a l’agressió, diuen les coses a la cara.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Contarelles amb esperit comunitari, autoritats eclesiàstiques i educació matriarcal

General, , , ,

Un altre relat (en aquest cas, una contarella d’humor) recopilat en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, i en què copsem el matriarcalisme, és “El bacó de l’arquebisbe”. Entre d’altres coses, escriu que “allà pels anys que En Pau García Abella era arquebisbe de València, amb ocasió de fer este [bisbe] la santa visita pastoral a sos diocesans, aplegà a Dénia per camins (…) amples, a cavall de son cotxe” (p. 149). Cal dir que el folklorista es refereix al bisbe Pablo García Abella (1776-1860), qui ho fou de València entre 1848 i 1860.

A més, afig “Gran esdeveniment era per a Altea l’anada de l’arquebisbe. Tota la gent estava en un revol, netejant les cases i la robeta. Fins els regidors feien despedregar les costeres i carrers als agutzils, cosa mai vista, puix que, allí, eixe servici està a càrrec de l’aigua, quan plou” (p. 150). Altra vegada, es plasma l’esperit comunitari.

A banda, Francesc Martínez i Martínez ens exposa uns passatges que empiulen amb el joc del telèfon (el qual té l’objectiu de fer captar als participants què és la manipulació de reports i com es pot crear, àdhuc, de manera interessada i no per manca de més report o millor): “Un matí, prop ja del migjorn, la gent (…) de la mar que estava en el Cantó de les mentires, veié traure per la punta d’Ifac un llaüt de viatge que feia prova al poble. Els més llests digueren, de seguida: ‘La barca que porta el cotxe de l’arquebisbe’. I així era, veritat. S’estengué la notícia per la platja, va córrer costeres amunt i aplegà davant del Portal Nou, a on, tots mesclats,  jugaven, xicons i xicones, que, a l’oir ‘Ja està ahí el cotxe de l’arquebisbe’, portes del portal per a dins, se n’entraren, anant-se’n corrent i botant a portar la notícia a ses cases” (p. 150). Per consegüent, lo que, primerament, era un cotxe, en acabant, passa a ser una barca.

Tot seguit, podem llegir que, “Dins del clot de la neu, estava la tia Catalina: en la mà esquerra, el tallant; i, en la dreta, una pedra (…) partint terrossos de neu, mentres els xicons que en compraven, estaven esperant (…), va entrar Quiqueta, mig desgrenyada i les sabates en xancleta, cridant:

-¡Àvia, àvia![1]: ¡ja està ahí el bacó de l’arquebisbe!’” (pp. 150-151).

Una narració interessant per a educar i per a ensenyar en què consisteix dir la veritat, tergiversar-la i, com ara, inventar els fets. Igualment, podríem pensar, àdhuc, que es tracta d’un humor satíric, ja que l’arquebisbe havia nascut en terres castellanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, la frase que diu Quiqueta és “¡Agüela, agüela, ya está ahí el bacó del Arçobispo!” (p. 151).

Dones eixerides i capellans que toquen els peus en terra i molt oberts

General, ,

Una altra narració matriarcalista i de la mateixa corda és “¿Seria bonàs?”, la qual figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”. “En un poble de la Marina, (…) es donà una missió per Pares Jesuïtes. La primera faena dels missioners fon la de reunir les fadrines més distingides de la vila i alguns dels jóvens i ensenyar-los unes cançons, per a cantar-les en diferents moments dels actes religiosos. Per cert, que eren en castellà i, com vullga que allí la gent, la llengua oficial de la nostra nació[1], si bé l’entén malament, no la sap parlar gens” (p. 145). Comentarem que aquestes paraules empiulen amb un tema important que plasma Pere Riutort en la seua explanació (del 2018): 1) des del segle XVIII, l’ús de la llengua catalana per part de l’Església valenciana es reduí, sobretot, a algunes celebracions amb motiu de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, 2) que, encara que alguns capellans i altres membres de l’Església valentina continuaren emprant la llengua, 3) la catequització, en el primer quart del segle XXI, era en castellà,  4) que, al voltant d’un 5% de les misses que es feien en el País Valencià (un poc abans del 2018) i que 5) hi havia contribuït molt el rector Antonio Rodilla (per mitjà de la seua acció antivalencianista en el “Seminario Metropolitano”, entre 1939 i 1969, als qui estudiaven per a capellans i, així, durant quasi tot el franquisme).

A mitjan relat, el folklorista exposa un altre tema molt sucós: la dona és qui ordena què farà l’home i ell li segueix les directrius. “De la bona obra de posar en pau i ajuntar a este matrimoni, s’encarregaren el Sr. Rector i un capellà del poble. Era un beneït home, com sol dir-se, el rector: de lo més senzill i bonàs. Lo que dins sentia, per fora, ho demostrava, sense preocupar-se mai d’amagar els sentiments, així foren mals, que alguna persona li inspirara. El capellà era molt amic del marit.

La primera visita va ser per a la muller: li digueren l’objecte d’ella i la dona va fer un llarg plec de càrrecs greus contra son marit” (p. 146). Com podem veure, el rector i el capellà estan molt en contacte amb la terra, amb el poble, i el rector és un home de bon cor i ben estimat, si més no, pel folklorista. 

Tot seguit, llegim que, “Oït amb molta paciència tot el conte, i fetes les oportunes amonestacions, i donats els deguts consells, s’acomiadaren de la senyora i se n’anaren.

No varen fer més que eixir al banquet. Girant-se el rector al mossén, li digué, al·ludint al marit: ‘¡Ai, quin roder!’. A lo que respongué el capellà: ‘Ara veurem lo que diu l’home’.

Este era famós per lo parlador i docte (com a bon barber) i es despatxà a son gust allargant i esplaiant-se en gran.

Si l’altra entrevista havia sigut bona, la segona fou magna. A totes les objeccions dels clergues, tenia raons a respondre. A tots els fets que la muller li atribuïa, ell n’oposava altres. Llarga i detinguda fou la conferència i s’acabà sense que, en aquell punt, quedara res arreglat. Però, a l’eixir al carrer, girant-se molt seriosament i, com a carregat de raó, a son company, digué el rector, referint-se a la dona: ‘- ¡Carall, la guilopa!” (pp. 146-147).

Per consegüent, la dona havia preparat el desenvolupament de la visita al rector i al capellà, i el marit havia seguit les passes que li havia indicat la muller.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: Convé consultar el document ”El Diccionari Valencià-Castellà de José Escrig. Any 1851 Un diccionari Valencià-Castellà del segle XIX” (pp. 8 i 9), a què vaig accedir en Internet (on es podia consultar en pdf), per primera vegada, el 21 d’abril del 2020. L’enllaç era http://cch.cat/pdf/martinez_01.pdf.

[1] El folklorista Francesc Martínez i Martínez es refereix a la de l’Estat-nació, Espanya, no a la de la “terra pàtria”.

 

 

Sant Esteve, una festa tradicional d’arrels matriarcalista i vinculada amb els catalanoparlants

General

Bon dia de Sant Esteve (també conegut, tradicionalment, com “Segona festa de Nadal”, “segon dia de Nadal” o “la Mitjana festa”) a tots els qui la celebreu i, igualment, a tots els qui esteu a favor del model de vida matriarcal,

Recordem que aquesta festa hi té a veure i que ens posa en nexe amb la tradició vinculada amb l’històric imperi carolingi (segles VIII-X).

De moment, puc dir que, en el País Valencià, fou festa oficial fins a principis dels anys noranta del segle XX (tinc entés que fins a 1993), és a dir, quan manava el PSOE (amb cinquanta dels huitanta-nou diputats de les Corts valencianes) sota la presidència de Joan Lerma.

Per tant, no per manar l’esquerra, els partits (ni les persones) de línia “progressista” abracen el matriarcalisme. I hi actuen, toquem els peus en terra, en nom d’eixir de l’obscurantisme.

En acabant, aplega la dreta (en terres valencianes, en 1995) i troba aplanat lo patriarcal d’arrels castellanistes i d’esperit espanyolista. I, a més, promou la claror, la claredat, tret, a banda, que empiula amb lo masculí i amb la tradició patriarcal. Açò també és vàlid per a les Illes Balears (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2023/07/31/383243/desembre-segona-festa-nadal-tampoc-sera-festiu-les-balears-2024.html).

Per consegüent, ambdós bàndols tenen un punt en comú i molt important: reneguen del matriarcalisme I, així, de les arrels.

Ara bé, molts de nosaltres (i m’hi incloc), no.

Avant les atxes.

Una forta abraçada, Bon Nadal i venturós any 2024.

Religiosos i polítics valencians eixerits, amb una vida matriarcal i molt oberts

General, , ,

Una altra narració (entre unes quantes, amb un component d’història important), en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “Com Carles, l’emperador”. “Fra Vicent Nomdedéu, conegut en Altea pel frare Vicent, era un llec exclaustrat que habitava en la seua casa (…), prou curiosa i capaç, a què, per la part de darrere, encarada al migjorn, donaven agradosa ombra una parra i una figuera” (p. 141). Comentarem que la parra té a veure amb el penis i que la figuera (com també la figa) ho fa amb la vulva. Ara bé, predomina l’ombra, la foscor, això és, la part femenina.

Igualment, veiem que el narrador inclou que “un bancal d’horta i el tant per cent de l’arreplega de l’almoina per a la Casa Santa de Jerusalem li donaven lo suficient per a cobrir les seues no molt llargues necessitats i, encara, per a ajudar en algun treball al pròxim” (p.  141). És a dir, un religiós destinat a obres menors, receptiu a lo masculí i a lo femení i que prefereix la part matriarcalista (la figuera, l’ombra, l’horta, austeritat i esperit comunitari).

En el relat següent, “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, per descomptat, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era des de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrxia a on queden arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs[1] les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític[2] nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els alcaldes dels pobles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer preguntar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador burret, plantant-se en el seu poble en una jornada llarga. Ja allí, preguntat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va preguntar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució  damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Nadal i Bon Nadal a tots.

 

Notes: [1] En el DCVB, figura el significat “Moneda marroquina de poca valor, com d’un cèntim i mig, que estigué en curs dins Espanya després de la guerra d’Àfrica de l’any 1860 (val.)”. Per tant, la paraula era usual, sobretot, en el País Valencià (molt). I ací es tracta d’una comparació en sentit figurat.

[2] La paraula “Quefe” resulta de la pronúncia popular del terme castellà “jefe” així com “maco” ho fa de “majo”, ja que el so de la “j” castellana és inexistent en la llengua catalana genuïna. El folklorista afig que “Així es nomenava, en aquell temps, al Governador” (p. 143).

Adjuntem el text de l’històric memorial de greuges de 1760, redactat per polítics en nexe amb la terra: aragonesos, catalans, valencians i mallorquins.

2_Memorial_greuges

Mares que encapçalen el poble, la ciutat i que garanteixen la terra

General, , ,

Prosseguint amb l’entrada “Poetes de la terra”, de Toni Pitarch, hem considerat adients uns versos escrits per Francisco Moreno Gil (1868-1934) en 1910:
“HIMNE A VILA-REAL
Visca el poble fundat pel rei En Jaume
i que es banya en les aigües del Millars.
Visca el poble, feliç bressol d’artistes,
sepulcre d’un gran Sant.

Cantem a cor himnes alegres
de l’horta al perfumat límpid verger.
Cantem-li al llaurador que planta i cuida
els nostres tarongers”.

En aquestes dues estrofes, el poeta recorda el fundador de la ciutat (el rei Jaume I) i, així, la història política. Igualment, la part artística i la pagesia (l’horta, el llaurador, els tarongers) i valora positivament la tasca dels camperols. Cal dir que, en Vila-real, els camps de tarongers formaven part d’u dels punts forts de l’economia.
A continuació, Francisco Moreno Gil passa a Nostra Senyora, tant com a mare, com simbòlicament:
“Seguim la llum d’aquella Verge
que al riu aparegué per nostre amor;
serà la blanca estrella que ens guie
del benestar al port”.

La dona és qui fa de cap de la població: la seua llum enmig de la foscor aporta benestar. Aquest passatge recorda rondalles en què un personatge femení fa un paper similar en el mateix moment del dia: en la nit. A més, la Mare de Déu està en nexe amb l’aigua (un tret femení i molt present en la poesia matriarcalista).
En acabant, l’escriptor descriu com ha sorgit l’aigua que, des del seu punt de vista, ha fet bé a la ciutat:
“Foradant les dures penyes,
fent eixir al sol les aigües,
convertim en horta hermosa
el secà dels nostres pares.

I veurem coronats els esforços
pel tresor de la pau i del bé,
si tenim constantment a la vista
eixe estel lluminós de la fe.

Cantem, cantem al llaurador
i a l’horta perfumada
pels tarongers en flor”.

Altra vegada, és la dona qui aporta fe als habitants i el poeta elogia el llaurador, l’horta, el flaire i les flors. Tots aquests detalls empiulen amb lo que podríem dir la part artística i femenina de la persona i, per descomptat, representen un agraïment a la terra pàtria i a la Mare Terra.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra es reflecteix molt bé: com ens digué un metge rural català de línia humanista el 24 de desembre del 2023 en un missatge, “On hi han bones arrels, t’acompanyen sempre”. I aquest és el paper que fa la mare (Nostra Senyora, la ciutat) i a què no renuncia l’escriptor.

Un altre poeta de Vila-real, i que figura en la mateixa entrada de Toni Pitarch, és el pare Bernadino Rubert Candau (1903-1979), de qui hem triat bona part d’uns versos d’un poema:
“¿FALÒRIES?

¿Mentida tot? Mentida! ¿I és possible
que el cor que mai enganya, que el meu cor
que dintre el pit pintava el que és visible,
com pinten els jardins la tendra flor,

pintara sols falòries sens mesura,
per a portar després el desconhort?”.

Com podem veure, l’escriptor no accepta que tot siga mentira i que ell fos enganyat pel seu cor, el qual decorava, per exemple, de la mateixa manera que els jardins fan amb les flors. Igualment, el pare Bernadino Rubert Candau toca els peus en terra i considera important la mesura, per a afavorir el conhort. És a dir, copsem trets matriarcals: el cor (vinculat amb lo femení), lo intern, l’obertura a lo que també és diferent (el fet que, dins del pit, hi haja llum, així com, en moltes narracions, les escenes principals esdevenen dins de la terra… com si fossen les arrels). Adduirem uns versos interessants:
“Car la cançó de gaia poesia,
que al pit, al cor i al pensament, omplia
de màgica il·lusió i sucrosa mel”.

Aquestes línies evoquen que la música resulta del so que mena cap a fora i que la poesia ho fa cap al lector i, si de cas, cap al públic a qui l’escriptor es dirigeix mitjançant la força (el pit), el sentiment (el cor) i el pensament (el cap). I tot, amb vida i com la mel (aliment, entre d’altres coses, associat a la facilitat per a fer ponts amb els altres i, al capdavall, amistats que perduren).

Finalment, plasmarem unes paraules de Toni Pitarch, molt encertades i que empiulen amb un vida matriarcalista: “Massa hem oblidat, els valencians, la important tasca cultural i de recuperació de la nostra llengua,  i de les nostres arrels com a poble, feta per capellans i religiosos a principis de segle. A més de la demagògia política (“El nacionalisme valencià serà d’esquerres o no serà’ o ‘Serà blaver o no serà’, tant se val), cert anticlericalisme decimonònic va arrelar entre personatges de les ‘culturetes locals’ i no només als anys trenta (…). No és menys cert que l’escàs moviment cultural valencianista de principis del segle XX fou protagonitzat per religiosos i capellans: s’ha de pensar que el clergat havia estat majoritàriament ‘maulet’ a les comarques de Castelló des de la Guerra de Successió (1700-1716), potser gràcies (o ‘per culpa’, com dirien alguns) a pertànyer a la diòcesi de Tortosa fins als anys setanta del present segle… L’Església sempre ha estat plural”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal a tots.

Nota: Ací podeu llegir els poemes esmentats: http://ccsocials.blogspot.com/2009/01/poetes-de-la-terra.html.