Arxiu mensual: febrer de 2023

Dones amb facilitat per al comerç, per a governar, de cor net i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem molts trets matriarcals és “El vestit de perles”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Un marit i una muller gaudien molt, no els mancava res i la felicitat era en sa casa. Un dia, ell demana a la dona què volia que li dugués de la fira a què assistiria, i l’esposa li respon un vestit.

En tornar a casa, uns envejosos li fan creure que la muller fa broma amb tots els hòmens i que, de tots, s’enamora (p. 176).

“L’home no digué res. Se’n va anar cap a casa seva, féu posar el vestit, que era tot de brillants i perles, a la seva dona, i li diu que volia anar a passeig. Com de fet surten i, quan foren vora de la mar, ell que li dóna una empenta, la tira a dins de l’aigua i se’n torna a casa seva” (p. 176).

Aquest passatge reflecteix un fet que té lloc en la vida: quan hi ha felicitat, no sols hi ha més prosperitat i millors relacions en una parella i en una casa, sinó que, igualment, les parelles progressen i, com en molts relats, tenen fills. Copsem, per tant, un detall molt real. 

Tot seguit, entrem en una part interessant de la rondalla: “La dona se’n va anar a fons, mes un peixet que hi havia, la torna a pujar a dalt i la treu a la platja. I ella, tota bonica com anava, es fica cap a dintre d’un bosc i, cap endins cap endins, troba un pastor a qui diu si vol canviar amb ella la roba que portava” (p. 176). Per tant, la dona passa a un element vinculat amb lo femení i amb la vida: l’aigua (ací, de la mar). I, ja dins, s’estableix una mena de naixement… des de les aigües, així com, per exemple, amb motiu del baptisme, es considera que els nens passen a estar nets de culpa. Igualment, apareix la figura patriarcal del pastor:

“El pastor se’n va riure i, de cap manera, volia fer-ho, mes ella li mostrà el tresor que duia en el vestit i el pastor fou avinent en canviar-li” (p. 176). Per consegüent, no sols el pastor rebutjaria la dona sinó que, quan ella li ofereix tresor, ell ho accepta com qui es ven a l’altre. Lo patriarcal prima molt els diners i lo material no vinculat amb la terra. A banda, ella aconsegueix el seu objectiu i es fa lo que ha intentat.

A continuació, i ja vestida de pastor, “En essent a la carretera, troba un metge i li diu si volia canviar-li el vestit amb lo que ella duia” (p. 176). El metge també se’n riu,… però, quan ella “li digué que, si ho feia, li donaria els diners que duia en la butxaca, com el metge en necessitava, prompte va canviar-l’hi” (pp. 176-177). Ací copsem dos fets interessants: la dona, molt oberta i amb bones mans per a lo comercial, ofereix i, àdhuc, per diners, com, en moltes cultures, la Mare Terra és qui garanteix la vida (el present) i el futur dels qui habiten i la tracten bé i amb avinença.

Ja vestida de metge, “se n’anà vers la cort del rei, a on hi havia molt temps feia la reina malalta (…). Se n’hi va i, (…) amb el coneixement que tenia de les herbes, digué que prou fàcil era de curar-la.

Li féu remeis i, per fi, la reina es posà bona, restant tan agraït el rei, que li digué que demanés lo que volgués, que era prompte a donar-l’hi” (p. 177). El fet que la dona estiga relacionada amb la sanitat cal dir que ja ho feia abans del segle XVI en molt bona part d’Europa i que, entre els catalanoparlants, per exemple, en la primera meitat del segle XX, hi havia les remeieres conegudes com trementinaires i que el seu paper era (i encara ho és) molt agraït a nivell popular. A banda, captem un monarca molt obert a tots els súbdits, en lloc d’oportunista.

“Ella digué que no volia res més sinó que el fes governador d’una província, cabalment, d’aquella a on hi havia a casa seva, i el rei, de seguida, va concedir-l’hi” (p.  177), fet que enllaça amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, perquè cal tenir present que, com diu una altra dita, “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”. Per això, el rei compleix amb la paraula.

La dona se’n va anar “a manar la província i, així que hi fou, ordenà comparèixer tots els homes a la sua presència i, un per un, els hi anà preguntant quin era el seu ofici i la seva família, fins que arribà al seu propi marit, qui, vulguis no vulguis, hagué d’explicar-li com no tenia dona i per què l’havia morta” (p. 177). Copsem, així, una dona eixerida i com qui sap què vol i com li agrada governar la seua vida.

Quan aplegà el seu marit, ella li demanà:

“-I, si fos innocent, ¿la voldríeu tornar a veure?

I ell li digué que sí” (p. 177) i que havia demanat a Déu que no fos cert lo que li havien dit i que s’era tan penedit d’haver-la morta.

“I diu ella:

-Puix no és morta, sinó ben viva. I tan innocent com una altra n’hi haja. (…) La teva muller sóc jo i, ara mateix, farem venir a la dona que va enganyar-te i li farem confessar la sua culpa.

Heus aquí que feren comparèixer la dona i (…) la condemnaren a mort per dolenta i, ells dos, essent ell el governador, foren sempre més feliços, que res va mancar-los i la sort i l’alegria fou sempre més a la sua casa” (p. 177). Com podem veure, malgrat que ell farà de governador, ho exercirà però… com a marit de qui serà el màxim representant polític del territori i, així, tot i que ambdós estan en una situació molt igual, serà ella qui tindrà la paraula definitiva i, al capdavall, vàlida, en totes les tasques polítiques, no ell.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que ens ha enviat Margarita Frau Mir, col·laboradora de les Illes Balears, el 18 de febrer del 2023, sobre una exposició que tindrà lloc fins al 16 d’abril del 2023, titulada “Dones fent paisatge. Territori, turisme, ruralitat i gènere”, relativa a les dones pageses de Mallorca. Des d’ací, el meu agraïment a l’amiga i que vaja bé. L’article enviat, “Payesía con perpectiva de género”.

 

La reina, el llenyataire i Jesús, tres figures matriarcals i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “El raïm”. Un llenyataire, en ple hivern, es troba en el bosc, s’hi perd com també un pastor. Fins ací, podem copsar dos elements: la fusta (vinculada amb lo matriarcal, en aquest cas, amb el llenyataire) i el nomadisme (plasmat en el pastor).

Un poc després, llegim que el pastor “li demanàs si, per caritat, voldria acollir-lo a la seva barraca. El llenyataire, encara que ja quasi les provisions acabava, el convidà amb tot gust a que entrés i li donà tot lo que tenia, cosa la qual li agraí tant el caçador, sobretot, pel bon afecte amb què ho feia, que li digué que, en agraïment, li donaria una notícia que el faria feliç per sempre” (p. 172). Com veiem, la figura del llenyataire s’acosta molt a la dels Pobles matriarcals, els qual són acollidors i, a més, captem que el pastor (una figura nòmada en relació amb lo patriarcal) li parla de felicitat per sempre, un fet que podem interpretar com una mena de culte a la fama.

Tot seguit, el pastor li addueix la nova: “la reina havia dit que, qui li portés un raïm, fresc i bonic, com eixint de la vinya, es casaria amb ella, fos qui fos (…). El llenyataire tenia per cosa impossible el trobar-ne, mes el caçador el dugué a una balma tota tapada de fullam i brossa i li ensenyà uns raïms gemmats i frescos com mai n’hagués vistos i els hi va donar perquè els dugués a la reina” (p. 172). Per tant, captem que el llenyataire toca els peus en terra, que el caçador el porta a una cova (la balma) i que hi troba raïm molt bo. Cal dir que el raïm té a veure amb l’úter i, com la cova, amb la dona.        

Llavors, el llenyataire, com que estima la terra (i, de pas, la dona), “se n’anà al palau i donà a la reina el raïm tan fresc i tan bo com si fos al setembre, de lo qual fou eixa tan contenta que no pogué sinó complir la sua paraula, i es casà amb el llenyataire” (p. 172). Així, entre altres coses, es plasma la importància que té, en la cultura matriarcal, ser fidel a la paraula (ací, reflectit en la reina, com a cap d’estat). Igualment, veiem que la reina aprova casar-se amb u de la mateixa corda: ella, aprova la sexualitat (que li atorguen un raïm, ja que el rep) i que el llenyataire es puga maridar amb la monarca, encara que no ell no pertanya a la noblesa.

Això explica que, tot seguit, es pose que “Els dos visqueren molt feliços i tingueren dos fills” (p. 173).

Un dia “es presentà al palau un pobre tot mal vestit i ple de mal, demanant amb molta insistència al rei. Els criats no volien deixar-lo entrar en cap manera, mes el rei ho va sentir i manà que el deixessen entrar i, així que el va veure, conegué que era el caçador (…) a qui devia la fortuna” (p. 173). En aquest passatge captem que, així com la reina s’ha obert a persones que no són de la noblesa, el rei ho fa a qualsevol habitant del regne, indistintament del físic o de la situació econòmica. Per això, “El rei, de seguida, manà que li aparellessin una bona cambra” (p. 173). Passa que el pobre tenia la lepra i, primerament, fou necessari que el rei sacrificàs un fill i, en acabant, l’altre, per a extraure’n la sang, al meu coneixement, per a que donassen vida al pobre.

Finalment, després d’haver-ne sacrificat el segon i d’haver donat sanitosa cura al pobre, quan els reis tornaven al palau, “veieren venir cap a ells un cotxe petit tot ple de diamants i roses i, a dins, els seus dos fillets, contents i alegres, que no pararen mai de fer-los festes” (p. 173).

Quan tothom va anar al llit del pobre, s’hi trobaren el cos sant de Crist (p. 173).

Per tant, una vegada més, ens trobem amb una rondalla en què la figura de Jesús està al costat del poble i no és una mena de persona a qui cal retre culte, sinó un home familiar, acollidor, molt obert i que compensa les bones accions de les persones (en aquest cas, les del llenyataire que havia passat a ser rei).

Adduiré que aquest fet em cridà l’atenció des del primer moment que comencí a llegir rondalles en llengua catalana en el 2020, i, àdhuc, va en línia amb els comentaris que fa Angie Simonis en la seua tesi (publicada en el 2013), quan toca el tema de com apareix Jesús (en els texts bíblics) en la seua posició respecte a les dones. Doncs bé: podríem dir que el personatge literari va pel camí de lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Martí: la tropa és aquí”

General

Bon dia,

Tot seguit, vos escrivim una cançó que Le Croupier posà el 16 de febrer del 2023 en Twitter. La lletra, cantada per Marina (una dona nascuda en 1923 i de noranta-nou anys, segons ens comentà posteriorment Le Croupier) a un besnet seu que tenia cinc setmanes (i nascut en el 2023), diu així:

“Martí: la tropa és aquí,

m’arrenco a fugir.

De tant que vaig córrer,

vaig caure de cul

i em vaig fer un pelat

al pla de la mà.

Les pobres ninetes

em varen plorar”.

 

Amb aquest enllaç, podem accedir a la lectura del tweet i, àdhuc, escoltar-la: https://twitter.com/lecroupiercat/status/1626291980123742215?s=20 .

Afegirem que hem transcrit la lletra que li canta la besàvia.

Una forta abraçada.

Dones que salven l’home amb l’educació matriarcal, agraïdes i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals i, igualment, en línia amb lo patriarcal, és “El flobiol encantat”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. “Eren tres germans pobres que anaven pel món cercant-ne recapte per mantenir-se ells i els pobrets dels seus pares (…). Heus aquí que, pobres com eren, trobaren un dia, pel camí, una velleta més pobra encara que ells, que els hi demanà” (p. 169). Els dos més grans, com en altres rondalles, no fan costat a l’àvia; en canvi, el més jove “no volgué deixar-la anar sense donar-li alguna cosa (…), de lo qual, n’hagué la velleta, tant d’agraïment, que, traient-se un flobiol de la butxaca, li digué:

-Vés: aquí te’l dono, que té tanta virtut que, (…) si te’l poses a tocar, et salvarà de seguida” (p. 169). Com veiem, el jove, no sols és compensat per la velleta sinó que, a més, ella li dona un flabiol (podem pensar que de fusta, un tret matriarcal i associat al mateix color que la terra, al marró) i… és qui l’allibera, com es pot llegir en el relat, encara que ho faça mitjançant l’instrument (“et salvarà”). Així, en un futur, la dona ho posarà molt fàcil a l’home i ell no la deixarà caure (ja que portarà el flabiol).

Els tres germans anaven pel món i, mentres que els dos primers no rebien almoina, “al més petit de tots, li davallava la caritat com a ploguda del cel” (p. 169), fins al punt que, quan tornen a casa, el darrer duia el sarró “tan ple que quasi no hi cabia el recapte” (p. 169). Això genera enveja en els germans i, quan anaven a matar-lo, el més petit recorre al flabiol, els fa ballar i, al capdavall, se’n condolgué.

Més avant, el xicot, “començà de caminar a la bona ventura fins que, essent nit, veié un llumet lluny (…) i arribà a una casa” (p. 170) quan els amos es posaven a sopar. Tot seguit, la dona el rep amb un “Ai, quin noi tan formós i guapo, ¿a on vas amb aqueixa fosca? -I el feren entrar i li donaren sopar, que bé ho necessitava, i en foren tan agradats, d’ell, que li donaren a guardar el ramat de la casa” (p. 170). Com captem, la dona valora positivament el jove, l’acull i, d’alguna manera, plasma que és ella qui té la darrera paraula (en aquest cas, fins i tot, per a permetre que el noi entre en la casa). Aquesta actitud acollidora va en línia amb lo matriarcal com també la fe en el demà (ací, reflectida en la dona en relació amb el jove). Igualment, el matrimoni confia en el xicot com a pastor.

A continuació, accedim a un passatge que pot evocar-nos lo patriarcal, mitjançant la figura del pastor i de com actuen:

“A l’endemà, al matí, surt el noi amb el ramat, se’n va cap al bosc i, quan hi és, per distreure’s, comença a tocar el flobiol i, tot plegat, totes les ovelles paren de menjar, s’acosten a ell i, tot escoltant-lo, comencen a saltar, i salta que més saltaràs, semblava que no sabien com mostrar-ne sa alegria” (p. 170). Aquesta part de la rondalla podria recordar-nos les cultures en què les dones van a l’home, en lloc de ser l’home un col·laborador de les dones…, sinó el cap.

No obstant això, un dia, l’amo va a veure què fa el jove i, quan copsa lo que pot generar el flabiol, corre cap al noi. Ara bé, llavors, ell fa sonar l’instrument i, finalment, el propietari li permet que faça via. I el xicot se n’entra en una selva i hi troba un lladre amb armes (p. 171).

De nou, com abans amb l’acord amb els amos de la casa, es reflecteix el tema del pactisme i, per això, el lladre li diu “vine-te’n amb mi, que en trobaràs, de bona i profitosa.

I va emmenar-se’l vers una gran cova a on hi havia una quadrilla (…) que eren lladres de camí ral i de vida no gaire bona” (p. 171).

Però, com que la justícia agafa els lladres (àdhuc, el noi), i, quan el jove es troba en ple juí, “es recorda del flobiol i comença de tocar-lo” (p. 171), tots els jutges es posen a ballar. Novament, la dona (en aquesta narració, per mitjà del flabiol) salva l’home, àdhuc, quan el duien a matar. Aleshores, ell fa sonar l’instrument i emprén a fugir.

Més tard, en pensar el jove què faria, copsa “un vellet amb dos nois ja grans que l’acompanyaven, els quals li preguntaren si havia vist mai un noi petitet que tenia un flobiol que feia ballar” (p. 171) i que els germans es penedien del mal que li havien fet, motiu pel qual el cercaven pertot arreu. “I ell que, sense esperar més, els abraça i els diu que ell era el noi a qui cercaven i que ja els havia perdonat la sua falta. I se n’anaren tots plegats cap a casa seva i foren sempre més feliços” (p. 171).

Com veiem, la gaubança del petit, de son pare i dels altres germans, procedeix de l’empremta que ha deixat la velleta en el fill petit i, fins i tot, de la decisió que pren el jove:  no continuar fent de pastor centrat en què les ovelles vagen a ell, ser ell qui vaja als altres, ni treballar amb lladres i, per descomptat, promoure lo que té a veure amb la terra (un tret matriarcal), en aquest cas, salvar el pare així com la velleta ho havia fet amb ell. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, col·laboradores, amables, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire” és “Espigueta-de-mill”. Un pare que tenia set filles anava un dia amb la més xiqueta, per un camí, “quan trobà a la reina, que anava a passeig, la qual tenia molt temps ha un fill encantat” (p. 166). La regina pregunta a l’home per què estava tan trist.

Ell li respon que la filla petita, qui nomia Espigueta-de-mill, no treballava per a ningú. Aleshores, la reina demana a la noia si es voldria posa a servir amb ella. 

Ja en el palau reial, a la xica, “prompte, tothom va estimar-la, (…) si no és les cambreres, que li tenien enveja” (p. 166) i que comenten a la reina coses que no havia dit la noia i que fan que la monarca li pose unes tasques a realitzar.

Llavors, un jove com un àngel s’apareix a la noia i li diu “aquí tens aquesta vareta i demana-li tants ajudants com vulguis.

La noia que diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que em surtin tants ajudants com necessiti.

I, de seguida, li sortiren una porció de dones” (p. 167) que li realitzaven la faena de manera que pogués complir amb l’orde de la reina. Com podem copsar, la força (fins i tot, física) està vinculada amb la dona. En un passatge següent, les cambreres de la reina diuen a la monarca que “Espigueta-de-mill havia dit que desencantaria al seu fill que temps ha era encantat.

-Ella ho ha dit, doncs ella ho farà” (p. 167). I, de nou, apareix el noi i diu a la jove “que demanés una carrossa, un sac de llana, un moltó blanc, un rusc i un manadet d’escombretes; que fiqués tot això a la carrossa i que se n’anés. La noia ho féu” (p. 167) i, en passatges posteriors, ella dona els moltons a una manada de llops; un rusc, a un eixam d’abelles; i, posteriorment, un manadet d’escombretes, a una vella. Aleshores, la vella, no sols li deixa passar, sinó que li afig:

“-Tu vas a cercar el fill encantat de la reina. Doncs, vés a aquell palau que lluny es veu” (p. 168) i li addueix quan cal entrar-hi.

Tot seguit, podem llegir que “Espigueta-de-mill així ho féu (…), es ficà a dins” (p. 167) i, al capdavall de totes les sales, hi veu un llit, “a on conegué la noia que hi havia encantat el fill de la reina (…), que era convertit en un tros de fusta, i se’l va endur” (p. 167). No obstant això, es desperten els guardians i, de seguida, li corren al darrere. Però, com que la jove havia fet favors a la velleta, a les abelles i als llops, tots ells li faciliten el pas.

Així, la noia “arriba al palau de la reina, (…) el príncep va desencantar-se, va casar-se amb l’Espigueta-de-mill” (p. 168).

Com veiem, malgrat que, en un primer moment, hi ha un personatge masculí que fa el paper de fada, en la part final de la rondalla, apareix el tema de la sexualitat matriarcal i la dona salva l’home. A més, l’home figura com a fusta, un fet relacionat amb lo matriarcal i que, a banda, ens pot evocar la semblança amb l’obra “Les aventures de Pinotxo”, de l’italià Carlo Collodi, en què una fada dona vida a un tros de fusta…: en sorgeix un personatge masculí. Per tant, la dona representa la part forta i, igualment, amable. Podeu llegir aquesta entrada relativa a aquesta obra, originalment, escrita en italià: http://escolar.text-lagalera.cat/pla_lector/material/guies/839188PLA.pdf.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien l’amant, emprenedores i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “L’estendard”. Uns pares consideren que el seu fill ha de fer món i resolen “fer-lo viatjar per veure si s’eixeriviria i, a aquest efecte, li donaren una bossa plena de diners, la benedicció i li encomanaren anés amb la pau de Déu a veure forces terres” (p. 163).

“Heus aquí que el noi se’n va i, caminant caminant, arriba a una casa” (p. 163) en què eren pobres. Aleshores, el jove, que tenia bona empatia i era generós, els donà els diners que portava i se’n torna a sa casa (p. 163).

Els pares, de nou, confien en ell, li donen diners i esperen que torne més viu de lo que era. Per consegüent, copsem que els pares donen facilitats al fill, un fet que podríem empiular amb l’educació matriarcal.

“I heus aquí que el jove se n’anà pels carrers d’una ciutat i, passant per un mercat, veié una captiva, jovencella i bonica” (p. 163) i el noi paga el rescat de la jove i, així, “la noia fou deslliurada” (p. 163). És a dir, que el jove valora positivament la part femenina i la dona.

Tot seguit, els dos jóvens se’n van a la vora de la mar, ell li dona de la seua roba i li demana “què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida” (p. 164). I, com que ella només sabia brodar estendards i el jove li diu que només sap tocar la guitarra, acorden que, “mentres tu brodaràs, jo aniré per la ciutat a cercar” (p. 164). Així, copsem una bona relació entre tots dos, esperit emprenedor i que es complementen molt bé.

La jove era filla d’uns reis molt poderosos que “eixien a la vora del mar per veure si d’ella, n’haurien noves” (p. 164). Un dia, els pares de la noia veuen un vaixell “que duia un estendard a on hi havia brodat el nom de sa filla” (p. 164) Els reis, molt oberts, preguntaren els mariners qui els havia donat aquell estendard, i els mariners els responen que, “en terra de moreria, hi havia un jove i una noia, que ella brodava estendards” (p. 164). Ací captem que els pares també estan interessats per la filla, pels descendents.

Més avant, els reis prometen una recompensa si anaven a cercar els dos jóvens, però els mariners tornen amb la filla i, quant al noi, “l’agafaren i van tirar-lo de cap a mar, mentres el barco va anar caminant fins a arribar a la terra dels pares de la noia. (…) Mes la noia era tota trista des de que havia perdut al jove” (p. 164).

Mentrestant, el jove, nadant, “va trobar una barca amb un home que anava a dins, que el féu pujar (…). El jove li va explicar la seva història i ell li va dir què és lo que sabia fer per guanyar-se la vida.

I diu el noi:

-Solament sé tocar la guitarra

I l’home diu:

-Doncs, jo, cantar. Anirem tots dos plegats pel món i, així, podrem viure” (p. 165).

Ja en terra, un dia aplegaren a una ciutat que era la capital del regne, “a on, de seguida, els feren anar al palau del rei” (p. 165), on estava la jove. I, quan la noia veu el xicot, “va conèixer al seu amant i va contar als seus pares la seva història i com aquell era el jove que l’havia salvada. I els pares en foren tan contents que li donaren la sua filla per esposa” (p. 165). Com veiem, la jove té la darrera paraula i és qui ha triat amb qui es casaria i, a banda, els pares li fan costat i li ho aproven.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Senyores receptives als súbdits i vassalls oberts a les nobles

General, , , , ,

 

El 13 de febrer del 2023 accedírem a un relat plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, semblant a una altra (però en què intervé un representant eclesial del Monestir de Poblet) i en què l’acord es fa entre una senyora i els seus súbdits. Es titula “El delme i el vas d’aigua”. Abans de començar, direm que el delme era la dècima part de lo que es llaurava, de lo que es tenia, etc. i que els qui treballaven per al senyor li havien de lliurar. Diu així:

“Es conta que, quan la senyora de Puig venia a cobrar el delme, l’anaven a buscar a la  carretera de dalt, amb una cadira de braços. Hi anaven quatre terratinents i la portaven al coll fins al poble. Era un acte més per demostrar el seu senyoriu, que els vassalls la portessin a les seves espatlles.

Una realitat avui sortosament desapareguda i que mai no hagués hagut de ser -afegim nosaltres.

En aquest cobrament del delme i fer la renovació del contracte, hi tenia gran importància el ‘vas d’aigua’.

Una vegada li era donat el vas d’aigua a la senyora, abocava l’aigua del vas a  terra, als peus de cada arrendador, tot descrivint un cercle. L’ofrena i el llançament de l’aigua comportaven i simbolitzaven la ratificació dels tractes existents entre la senyoria i els seus vassalls (curiosament, només ho podia ratificar una part).

Si la senyora hagués rebutjat l’aigua o no l’hagués llençada als peus dels seus arrendadors, significava que no volia continuar els tractes amb els seus súbdits, els quals, per tant, i, en conseqüència, havien de deixar lliures llurs terres.

El semicercle format per l’aigua en tirar-la a terra, representava la rúbrica de la signatura de la renovació, de l’autorització.

I és que l’aigua, que és font de vida per a la gent dels nostres pobles -i d’aquesta terra, en concret-, ha estat l’element essencial per a poder subsistir. Per a poder treballar la terra i que aquesta donés els seus fruits.

                                                           Recollit a Vilanova de Segrià” (pp. 442-443).

Com veiem, els pactes són orals, es fan de paraula, allò de “Paraula d’home” com també de “Paraula de Rei no pot mentir” (la qual vaig oir durant una conversa amb una dona de més de setanta-cinc anys i de l’Horta de València, el 1r de novembre del 2017, qui la coneixia) i “Eren dones de paraula” (com ens plasmaren Rosa Garcia Clotet junt amb Glòria Reverter el 4 de febrer del 2023 en Facebook).

Igualment, copsem que la dona, fins i tot, físicament, està per damunt de l’home (la porten els súbdits), que ella descriu un cercle (als peus de cada u dels vassalls) i que, quan ja ho ha fet amb el darrer, representa en terra un semicercle (forma que podria anar en línia amb la mitja lluna i, òbviament, de pas, amb lo matriarcal, de la mateixa manera que ho fa una representació circular).

Els qui treballen per a ella (o bé la serveixen) 1) s’acosten a la senyora (p. 442), 2) li arrimen el vas d’aigua i és ella qui té la darrera paraula i la definitiva, a banda, de ser-ne l’única vàlida i de no admetre retruc (al cap i a la fi, ella manava).

A més, llegim “ofrena” i ens pot evocar festes matriarcals en què es fa una ofrena a la Mare Terra (en el cas dels Sants de la Pedra, als dos sants, com a evolució de Demèter i de Persèfone, de la cultura grega). També captem paraules en línia amb lo matriarcal: renovació, aigua, terra, cercle, tractes, semicercle, font de vida, donar els seus fruits…

Per tant, no sols es continua la confiança de la senyora (la dona) cap als súbdits, sinó que es reflecteix que els pactes fan efecte, perviuen. I, més encara: l’aigua i la terra, els dos elements més destacats en el matriarcalisme i que també ho fan en el relat, estan vinculats amb el vas (i ho podrien fer amb una vaixella, amb una gerra, amb un bací…).

Aquests recipients, que tenen una boca o bé forma circular en la banda superior, reflecteixen l’actitud oberta i receptiva i, com podem llegir en l’entrada “Vaso, vasija, jarrón, cuenco” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, tenen a veure amb el significat de tresor, el tresor de la vida que fa possible l’aigua (en aquest cas, en terres catalanes) així com la Pachamama ho fa en terres associades amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud). Diu així: “El vas alquímic i el vas hermètic signifiquen sempre el lloc en què esdevenen les meravelles; és el si maternal, l’úter on es forma un nou naixement. D’ací, eixa creença que la vaixella conté el secret de les metamorfosis.

El bací tanca en formes diferents l’elixir de la vida: és un depòsit de vida. (…) El fet que la vaixella estiga oberta per dalt indica receptivitat a les influències celestes”: fins i tot, l’obertura que els súbdits fan a l’aigua que reben de la senyora i sense dir-li ni pruna.

Finalment, sobre el detall que portassen a coll la dona, comentaré (com a anècdota) que, en els anys setanta del segle XX, en un poble de l’Horta de València, hi havia un capellà molt accessible, molt obert i no precisament de formalismes religiosos, ni gros, i sí molt irònic en més d’un sermó. I, com que, en una altra parròquia del mateix poble, n’hi havia un altre que, entre altres coses, era voluminós, el capellà considerava que, això d’anar en trona, s’ajustava més al rector que era gras.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Els bolets, plantes vinculades amb la regeneració i amb lo matriarcal

General, , , , , ,

 

“Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou”

El 13 de juliol del 2022 comentí en Facebook que eixe dia havia llegit “un refrany castellà traduït literalment al català:

‘En todos sitios, cuecen habas y, en mi casa, a calderadas’.

Algunes de les versions en llengua catalana van en línia amb aquestes paraules:

‘Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou’.

Curiosament, en la segona dita, hi ha molts trets vinculats amb el matriarcalisme:

  1. ‘Per tot arreu’ (en sentit general, no absolut).
  2. ‘bolets’: bosc, implica estar en contacte amb la natura, amb les plantes, amb els arbres i, per tant, amb la terra, amb la mare.
  3. ‘quan plou’: l’aigua està molt relacionada amb la dona com també ho fa la terra. No sempre n’ixen, de bolets.

Una forta abraçada”.

En el meu mur, el mateix dia, em comentaren “A ma casa, es diu: ‘En tots els llocs cullen faves i, a ma casa, a cabassades’[1]” (Lourdes Hernandis), a qui escriguí “Resulta curiós que les versions en llengua catalana del refrany que tu poses, siguen de 1985 en avant, llevat de dues que són del primer quart del segle XX.

Igualment, cal dir que Sant Isidre, patró castellà dels llauradors, té a veure amb aquestes plantes. https://pccd.dites.cat/?paremiotipus=A+cada+casa+couen+faves+i+a+la+meva+a+calderades.

Això em fa pensar que es tracta d’una introducció cultural”; “En el ‘Refranero castellano-catalán’ de Santiago Ángel Saura, Barcelona, 1884, ho tradueix de dues maneres (respecto l’ortografia de l’època): ‘En cada casa cohuen fabas y en la nostra á calderadas’ i ‘Tothom té mals, y cada hu se sent dels seus’[2]…” (Francesc Castellano), a qui plasmí “El primer, em fa l’efecte que podria ser d’origen castellà”. Tot seguit, Francesc Castellano ens exposà unes paraules relatives a les faves: “Les faves, a Barcelona, es relacionen amb sant Medir, un pagès cristià que estava plantant faves per la muntana de Collserola (el Tibidabo) i va veure passar sant Sever, que fugia dels romans.

Quan aquests van arribar al camp de Medir, van preguntar-li si havia vist passar Sever, i Medir va dir “-Sí, quan estava plantant faves”. I, oh, miracle!, en aquell moment, totes van florir (vol dir que ja feia molt de temps).

Actualment, des del segle XIX, es fa un aplec a la seva ermita situada en l’antic camí que va de Barcelona a Sant Cugat del Vallès. Molt a prop, hi ha una de les poques esglésies rodones de Catalunya, la de la Mare de Déu del Bosc, antiga propietat del monestir de Sant Cugat del Vallès, i on sembla que la imatge que s’hi venerava era negra.

Hi ha un llibret, curt però molt interessant (170 pàgines), de Bienve Moya, ‘Una mà de sants’, (…) on dóna informacions molt interessants del lligam d’aquests sants i cultes anteriors, amb serps, dracs, cultes a les plantes, a l’aigua…

Ah!, el patró tradicional dels pagesos catalans era sant Galderic, substituït a partir del segle XVII per sant Isidre” (Francesc Castellano), “Hi ha una dita que es deia molt: ‘De Joan, Josep i ases, n’hi han a totes les cases’” (Pilar Ortiz De Paz), “Sí que hi ha qui tradueix els refranys castellans al català…” (Rosa Garcia Clotet), “On vols anar, bou, que no llauris” (Ramon Vila Alsina). Cal dir que les paraules de Francesc Castellano en relació amb Sant Medir i amb el sorgiment de les flors i amb la presència de Nostra Senyora, van en línia amb la rondalla “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que, quant a Sant Galderic, en Catalunya, després dels Sants de la Pedra, és el més adoptat com a patró tradicional dels llauradors. 

També el 13 de juliol del 2022 posàrem aquests refranys en el grup “La cultura valenciana és matriarcal” i Juan Arocas ens plasmà “Al meu poble, l’Alcúdia, sempre he escoltat ‘A tot arreu, es couen faves’ més aviat que la dels bolets”.

Adduirem que el 12 de febrer del 2022, mig any després, consultàrem en Twitter la dita “Per tot arreu, se’n fan, de bolets, quan plou” i que, a banda de trobar refranys molt semblants i de copsar un ús negatiu d’aquest aforisme, captàrem que podem empiular-lo amb la cançó “Cal que neixin flors a cada instant”, del cantautor Lluís Llach, la qual encoratja a la perseverança i a l’optimisme. Doncs bé: així com les flors (l’esperança) es vinculen amb la primavera (la qual, astronòmicament, comença en març i sol associar-se, principalment, als mesos d’abril i de maig), els bolets ho fan amb la tardor o primavera d’hivern (sobretot, amb octubre i amb novembre). En la primera estació, sorgeix l’esperança; en la segona, perviu.

A més, les flors creixen amunt i floreixen; els bolets també ho fan i…, com llegim en el DCVB, sota la definició de “Bolet”, “Creixen a llocs humits i damunt coses en descomposició”. La humitat com també l’aigua tenen a veure amb la dona. Afegirem que, per si hi havia més definicions del mot “bolet”, en cercàrem en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, i deia que “Hi ha cultures micòfiles -la catalana i la basca, a la península- i d’altres micofòbiques -la castellana, la gallega-“ i, partint de l’obra “El matriarcalismo vasco”, ens demanàrem si podria tenir relació amb el fet que el matriarcalisme català i el basc fossen actius, mentres que el gallec és passiu i la cultura castellana és patriarcal. Adduirem que “mico-“ prové del grec “mykes” (“fong”, “bolet”) i que la micofília és el gust (l’interés) pels bolets.

Igualment, aquesta dita, la trobem vinculada amb la regeneració de la vida, per descomptat, sorgida de la Mare Terra, de la terra (és a dir, de la mare) i no, com ara, amb una caldera (que ens evocava la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, però… en Calasparra, un població murciana històricament pertanyent al Regne de Castella i en què aquests sants matriarcals han arrelat des de fa segles).

Finalment, consultàrem “Bolet” en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, pensant que el bolet podria tenir a veure amb el penis. I, efectivament. I més: també ho fa amb la vulva. De fet, el bolet ens pot recordar la corona d’un rei damunt de la trona: la banda superior, redona (la dona); la banda central i que està sota la corona, recta (l’home).

Per tant, veiem que hi ha motius per a que, no sols hi haja afició a collir bolets (si més no, molt estesa en Catalunya), sinó per a relacionar-los amb la cultura matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “a cabassaes”.

[2] Adaptats, “En cada casa, couen faves i, en la nostra, a calderades” i “Tothom té mals i, cada u se sent dels seus”.

Nostra Senyora i dones fortes, amb bon cap, suaus en les formes i creatives

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Xixarandoneta”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós, com que els gegants no accepten que la filla i el jovenet gaudesquen la sexualitat, “els fou, als jovencels, de cercar-ne pressurosa via per a on fugir-ne.
I diu la noia al jovenet:

-Vés a l’estable, pren el cavall blanc, qui corre com el vent, i porta’l de seguida.

I ell, amb amorós delit, corre a l’estable (…) i el porta a Xixarandoneta” (p. 160). Un detall que crida l’atenció és el color del cavall i que la noia li diga que el trie. ¿És una adaptació, en els anys seixanta o setanta del segle XIX, d’un relat en què el cavall preferit fos de color fosc (el qual associaríem a lo matriarcal) o bé el més prim (en el mateix sentit)? Recordem que, més d’una vegada, les narracions introdueixen canvis socials o històrics: com ara, la pesseta, en lloc de la lliura, en rondalles mallorquines recopilades per l’Arxiduc Lluís-Salvador d’Àustria-Toscana en els anys noranta del segle XIX, quan ja hi havia unificació monetària en l’Estat espanyol i la pesseta n’era la moneda oficial. 

Tot seguit, la jove recorre a l’enginy i “llença tres escopinades a terra, es treu una vareta i diu:

-Vareta, la bona vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que aquestes escopinades responguin quan ens cridin” (p. 161) els dos gegants, això és, el pare o bé la mare. I, així, és la dona qui respon amb creativitat als fets.

En un passatge posterior, llegim:

“-Vés -digué la gegantessa al gegant-, vés i persegueix-los, que prompte has d’atrapar-los.

El gegant emprèn el camí i comença a córrer i, com tenia unes cames tan llargues, de seguida, va assolir-los” (p. 161).

De nou, com en moltes cases catalanoparlants, la muller dona les órdens al marit i ell compleix lo que li indica.

Tot seguit, Xixarandoneta, “traient-se la vareta diu:

-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni un sac de nous; jo, les nous; i, mon amant, el venedor d’elles.

I, del dit al fet, el cavall fou tornat sac de nous; la donzella, el fruit; i, el jovencel, el venedor que les mercadejava” (p. 161). Per consegüent, la dona és el fruit, el resultat de la collita, encara que el jovencell siga qui vaja al mercat amb les anous. Un altre símbol: ell les ven, però sempre hi anirà acompanyat de la dona.

Igualment, aquest relat va en línia amb aquells en què una jove és sirena o bé mig dona i mig peix (o semblants) i diu a l’home que la talle (per a ell aconseguir el seu objectiu) i en què ella tornarà a ser dona. Així, no s’ha d’entendre com que el marit ven la dona (com si fos una prostituta o una esclava) en un mercat.

Adduirem un altre símbol: l’anou, per la seua forma, evoca el cervell i, així, copsem que la dona ho és en aquesta rondalla i que, com que hi ha moltes anous (un sac ple) i només un venedor, ens trobem en una cultura (i en un ambient) matriarcalista, en aquest cas, associats amb la llengua catalana.

A banda, direm que l’11 de febrer del 2023 em recordí d’un fet que, temps arrere, era costum i que, cap al 2010, ja vivint jo en Alaquàs (l’Horta de València), em comentà un valencià de la Ribera Alta: els camps es solien llaurar del tot, però, per exemple, una quarta part (o un tros no precisament insignificant), es reservava “per als animalets” (sic). Aquest detall, al meu coneixement, va en línia amb lo matriarcal: les persones, les plantes i els arbres i, finalment, els animals, formen part de la vida, sobretot, en una societat que era, bàsicament, agrícola i que, en moltes poblacions, tenien com a patrons els Sants de la Pedra, Abdó i Senent.

Més avant, el gegant es presenta al venedor, qui li diu “De tan bones com aqueixes, no n’hi ha, d’altres, totes són de l’esclofolla tendra” (p. 161). Una cultura en què la dona és ben considerada i ben valorada (bones) i no agressiva (l’esclofolla, o siga, la part externa de l’anou, és suau, com la pell), ens acosta a aquella frase de “Ser mà de ferro en guant de vellut”. I, més encara, a una dona forta per dins i suau en les formes (començant pel parlar), dues claus que es capten en moltes rondalles.

A continuació, en un passatge semblant, la dona del gegant envia el marit per segona vegada, i, novament, es reflecteix el matriarcalisme. La jove es trau la vareta i diu:

“-Vareta, vareta, per la virtut que Déu t’ha dada, fes que el cavall es torni església; jo, la Verge; i l’amant, capellà que la serveixi” (p. 162).

I, quan es presenta el gegant al jove (ací, capellà), el mossèn torna a plasmar lo matriarcal:

“-La Verge és molt bonica i hi ha molta devoció” (p. 162).

Per tant, no sols Nostra Senyora és garrida sinó que, a més, el capellà serveix a l’església: està per davall de la Mare de Déu (és a dir, de la dona). ¿On es podia donar això sinó en una cultura matriarcalista i, com diu Manuel Sanchis Guarner, en el llibre “La llengua dels valencians”, molt religiosa, per exemple, en el segle XVIII, i, igualment, com una mena de devoció cap a la dona i cap a lo matriarcal? En els catalanoparlants, com en molts Pobles de la Terra. 

Al capdavall de la rondalla, la jove fa que un mar impedesca que els agafe el gegant i, “nedant nedant anaren fins l’altra banda, a on trobaren terra bona per ser-ne feliços tots els anys de la sua vida” (p. 162).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones molt estimades per hòmens i que acullen jóvens de faenes baixes en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcals és “Xixarandoneta”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. Direm que molt prompte hi ha punts en comú, com ara, amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud): “Això era que s’era una gentil donzella que havia per nom Xixarandoneta, la qual era filla d’uns gegants molt rics i poderosos que la volien com a la seva mateixa ànima” (p. 160). Primerament, la dona és molt estimada pels dos gegants i, a banda, era qui els donava vida així com el cor ho fa al dia rere dia.

Tot seguit, llegim unes paraules que podem enllaçar amb la cultura colla, en què, com em digué un amic molt coneixedor de l’esmentat Poble amerindi, “Les dones són les que estan en el bar. No veuràs hòmens en un bar”, fet que poc evocar-nos rondalles en què es posa que la dona, com ara, anava al mercat, i unes altres en què ell és en casa… Per això, podem veure que, “en la casa, hi vivia un jovenet, qui era per a les feines baixes, mes tan ple de gentilesa i formosor, que no fou menester gran cosa perquè la noia restàs enamorada d’ell” (p. 160). Nogensmenys, captem que, no pel fet que ell es dedicàs “a les feines baixes”, és degradat, desqualificat o menyspreat pel narrador. Ni ho era, ni l’home en moltes cases amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, on, la gran majoria de les vegades, la dona tenia la darrera paraula, malgrat que els temes es tractassen entre tots dos.

Igualment, veiem que el jovenet “prompte correspongué a la donzella tal com li devia i, allà a les hores quietes o enmig dels boscatges, junts es parlaven a cau d’orella, que, més d’una volta, gust vos haguera donat el sentir-los escometre’s; puix galantejadors, que bé en saben, llibre són d’amor i gentilesa” (p. 160). Cal dir que, ací, la paraula “llibre” rep el significat de “lliure”. Afegirem que, no sols copsem una defensa de les relacions sexuals en els jóvens (en aquest cas, més centrades en la part amorosa que en l’eròtica relativa al cos), sinó que el narrador considera que ja són persones forjades en el camp, que no són xiquets (en el sentit de no haver aplegat a la jovenesa i que han començat a respondre i a actuar com una persona adulta, que no vella). 

A banda, aquesta escena, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, esdevé de nit (tret vinculat amb la dona i amb el matriarcalisme) i amb el bosc (en plena natura i en un lloc que té a veure, més d’una vegada, amb la llibertat, com ara, en el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”) i es destaca lo auditiu (un altre tret matriarcal junt amb el tacte). Cal recordar que aquest passatge es publicà en els anys setanta del segle XIX i per part d’un home, Francesc de S. Maspons i Labrós, molt interessat per la terra i per la cultura popular, però no per a menysprear-la, ni per a exaltar-la, sinó que pretenia plasmar les rondalles com li les narraven.

Aquesta escena i l’anterior, en més d’un moment, m’han portat al pensament unes paraules que em digué una dona nascuda en els anys quaranta del segle XX, respecte al seu marit: que no li haurien caigut els anells pel fet que ell, en lloc de ser un tècnic, hagués sigut un llaurador. En eixe sentit, adduirem que, en aquestes línies, es plasma un fet de què han escrit els historiadors Josep Fontana i David Algarra: que la societat catalana del primer quart del segle XVIII no era estamental sinó, més bé, prou igualitària… I això, òbviament, té molt a veure amb el matriarcalisme.

Finalment, direm que, quan he llegit a ma mare passatges com aquest (o semblants, pel paper positiu que rep la dona), no sols captes més interés per aquests detalls sinó, progressivament, que interioritzen 1) que no és cert que a hores d’ara la dona (en molts sentits), siga més lliure que abans i 2) que sí està ben tractada en les cultures matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.