Arxiu mensual: febrer de 2023

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI

General, ,

 

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI.

El 9 de febrer del 2023, durant una conversa que tinguí amb ma mare, eixí el tema dels xiquets que, per exemple, amb uns huit (o nou) anys, tracten de forçar les amistats de les xiquetes perquè, com pot passar a eixa edat, tinguen les primeres núvies. Li comentí que l’actitud d’eixos xiquets va en línia amb una frase molt castellana, “La maté porque era mía”, detall que desaprove, que no apareix en moltíssimes rondalles anteriors a 1930, ni en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920. Quant al fet de tenir nuvieta, li diguí que jo, als huit anys, jo en tenia una.

Tot seguit, li vaig afegir que això, en el primer quart del segle XXI, tenia una relació directa amb la introducció del castellà i, sobretot, de la cultura castellana: en la manera de viure, de pensar, d’actuar i de respondre. Així, a major penetració, més menyspreu cap a la terra, cap a la dona i cap a tot lo que té a veure amb el matriarcalisme: es pot ser obert i estimar la terra on es viu (i la dels ancestres) i els valors matriarcals transmesos de generació en generació. I, com més cap arrere, més tolerància entre hòmens i dones, si més no, entre catalanoparlants.

Cal dir que, com diguí a ma mare, això no és d’estranyar, tenint present que, cada vegada més, des dels polítics valencians que ocupen els principals alts càrrecs…, fins a l’Església valenciana, no estan precisament per la llengua, ni per promocionar la cultura matriarcal inserida en la tradició dels catalanoparlants que no han girat l’esquena a la terra, ni als valors matriarcals.

També li vaig adduir que escrits plasmats per Francesc de S. Maspons i Labrós (en els anys setanta del segle XIX), per l’Arxiduc Lluís-Salvador junt amb Antoni Ma. Penya (en els anys noranta del segle XIX), rondalles reflectides per Sara Llorens (a primeries del segle XX) relats recollits per Pasqual Scanu (de l’Alguer) i, igualment, molts comentaris que ens havien fet sobre àvies i mares catalanoparlants nascudes abans de 1920 (o, àdhuc, en els anys setanta o huitanta del segle XIX, com ho havien fet les seues àvies), ens permeten copsar unes relacions millors i més igualitàries entre hòmens i dones. Això sí, sense que siga cosa de caure en allò de “Cualquier tiempo pasado fue mejor” (en la nostàlgia), ni de lo de “Con [ el general] Franco, se vivía mejor” (en una mena de rebuig a lo que no siga mà dura, ni rectitud ).

A més, eixes característiques eren molt semblants, per exemple, a les escrites per Anna Boyé (en la seua web “Matriarcados”) sobre cultures de llocs ben diferents de la Terra però amb molts punts en comú amb la nostra, de què el 9 de febrer del 2023 llegírem unes quantes que tenien a veure amb Amèrica del Sud i amb Amèrica Central. També comentí a ma mare que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, si bé elles manaven (com en la cultura colla), també és veritat que les dones tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc.. I que ells, igualment, els hi tractaven, i els altres grups esmentats i tot.

Ma mare i jo estàvem d’acord en  això i, àdhuc, m’afegí que la desigualtat (en les relacions) era major en les ciutats i que, com em digué el 23 de desembre del 2021, un home molt coneixedor del Poble colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, fet que, de pas, comporta el de la dona: no és un drap, ni ella desconsidera el marit ni lo masculí, ni lo femení. 

En eixe sentit, comentarem que, en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors, hi ha unes quantes rondalles en què figura el bou, un animal que Angie Simonis (en la seua tesi, del 2013) vincula amb la dona i que, en el matriarcalisme, ho fa amb el fill. El relat que hem triat, “La Roca Cavallera”, contat per Jaume Coberó Coberó, diu així:

“Ran el camí ral de Torà a Biosca, que passa per la part baixa de la costa de l’Aguda, a mitja hora de camí de Torà, es troba certa roca de formació singular que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera.

La llegenda ens diu que un desconegut cavaller, en veure’s perseguit i atrapat pels seus enemics, en temps de guerra, amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata amb joies valuoses.

Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc, a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que, algun sortós, algun dia l’ensopegui” (p. 423).

Com veiem, la roca toca terra, té a veure amb la dona, amb lo matriarcal. A banda, el cavaller, si bé amaga el tresor (podríem vincular-ho amb la paràbola dels talents, la qual, en paraules de Pere Riutort, simbolitza l’autoestima), ho fa dins d’una pell. La pell està relacionada amb com és una persona: tenir bona pell, ser dur de pell, Barrabàs, etc.. Però ací, ho fa de manera positiva: amb el bou.

Quant al bou, en “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, llegim que, part dels intel·lectuals de la cultura castellana, ha vinculat el bou amb la dona i el torero amb l’home. Doncs bé, l’estudiós de la cultura basca, comenta “Sabem que, en Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o el fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó una cosa pròpia de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat, fecunditat i servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

A més, afegirem que el bou porta dues banyes i que la forma que tenen va en línia amb la lluna (en vincle amb la nit i amb lo matriarcal). Un bou que està relacionat amb la pell i que, igualment, porta una bossa plena de monedes d’or (sol) i d’argent (lluna) junt amb joies valuoses (tres trets que tenen a veure amb la dona molt valorada), representaria el fill que, per mitjà de la pell, encara està en contacte amb la mare (la recorda) i, així, amb la Mare Terra, on es troba la fertilitat.

Finalment, com que ningú no ha aconseguit emportar-se aquella bossa amb pell de bou, la llengua i la cultura matriarcals vinculades amb la llengua catalana perviuen entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La Nostra Senyora fa costat els pagesos, promou la bonesa i afavoreix la fertilitat

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “La menta i el gaig”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”. Així, quan el rei Herodes ordena la matança dels nens petits, Sant Josep, la Nostra Senyora i el Nen Jesús emprengueren camí, “fins que, quasi ja, els soldats del rei els assolien. Precisament fou quan se’ls esdevenia passar prop d’un home que sembrava i la Santa Verge (…) li diu:

-Home, el bon home, ¿què és lo que feu en aqueix camp?

I el pagès que li respon:

-Mare, la bona mare: sembro.

-Doncs aneu a casa vostra, colliu el volant i veniu a segar-ne.

-¿Com pot ser això?

L’home n’era tot admirat i no hi volia creure, mes la Verge l’hi tornà a dir i ell, amb la fe al cor, se n’anà a casa seva i, quan tornà amb l’eina segadora, el blat ja era crescut i grog, que dava goig de veure” (p. 158). Com veiem, la dona tracta bé el pagès (el considera bon home) i el llaurador també hi tracta la dona (ací, la Mare de Déu). A més, la dona proposa (simbòlicament i tot) al pagés i ell hi confia: se’n va a sa casa (en hivern, quan fa més fred) i torna al camp… en juny.

Cal dir que, en aquest apartat, l’acció té lloc en desembre, el mes associat a la sembra del forment (motiu pel qual llegim la paraula “volant”, un tipus de corbella o de falç), moment en què es colga la llavor (en la terra) amb l’esperança que, en la joventut (en juny, quan es considera que sol començar la collita del blat i en què s’inicia l’estiu), done els seus fruits.

I, com que el llaurador ha confiat en la dona i, igualment, ha seguit les seues órdens, la llavor ha reeixit: crescut i groguenc, a  més de ser-ho de qualitat.

En l’apartat següent, podem copsar una diferència entre els catalans i els castellans: “A tot això, els soldats ja arribaven i l’home, sega que segaràs, prompte tingué feta una garbera, sota de la qual s’hi amagaren de seguida el Bon Jesús amb Josep i Maria.

-Segador, mal segador, ¿hauríeu vist passar per aquí un home amb una dona i un noiet que fugien?

I diu el pagès:

-Sí que els vaig veure passar, mes era quan sembrava aquest blat que ara sego” (p. 158). I, així, l’home, amb lo collit, facilita que Maria, Josep i el Bon Jesús no estiguen al descobert dels soldats. Podem pensar que la dona (la Nostra Senyora) és qui ha portat els plans entre el marit, el fill i ella. A banda, com veiem, la Mare de Déu està vinculada amb el camp (com també ho feien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920). I, en canvi, els soldats (així com ho fan en la cultura castellana, molt relacionada amb l’ideal del conquistador, a diferència de la nostra, que ho fa molt amb la jardineria i amb la pagesia) no estan tant per la terra.

Cal dir que la paraula “garbera”, a més de fer referència a un munt de feix d’espigues tallades, també té el significat de “gran quantitat” (per exemple, quan diem que “Hi havia una garbera de gent”). Per consegüent, la dona (la Mare de Déu), no sols marca les directrius i facilita la fertilitat al pagés. I, com que el llaurador és un home de bon cor, diu als soldats “que havia vist passar a qui cercaven, quan sembrava aquell blat que, llavors, segava” (p. 159). Per això, els militars “no tingueren altre recurs que entornar-se’n, puix, d’allò, ja devia fer una pila de mesos” (p. 159). Afegirem que, en la rondalla “El soldat i els llops”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, del Pallars, també hi ha uns soldats, els quals no passen en temps de sembra (quan neva molt) sinó en la primavera (en abril).

Finalment, una mata de menta volgué avisar els soldats i, després, un gaig, d’on eren la Nostra Senyora, Sant Josep i el Nen Jesús, però els militars eren massa lluny. Arran d’això, Déu castigà la mata de menta i el gaig com fa “al malparlador i als que el seu cor tenen sempre ple de maldat i enveja” (p. 159). En canvi, Déu i la Mare de Déu feren costat el pagés, per la seua bonhomia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven hòmens, que proposen i molt obertes

General, , ,

 

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, és “El noi petit”. Un home, davant la pobresa que vivien en la casa, comenta a la dona que era menester matar els tres fills. “La dona es posà a plorar i, després de cercar mitjans, resolgueren, de parer d’aqueixa, el deixar-los perduts en un bosc, a fi de que ells mateixos se cerquessin la vida” (p. 155). Lo primer que veiem és que la resolució la prenen entre els dos. En acabant, que la dona és qui té la idea que trien com a millor i, en tercer lloc, que prefereixen no matar-los: la maternitat, allò que, més d’una vegada, podem oir per part de dones: “Una mare ha tingut nou mesos el fill, a banda dels que porta viu, i, per això, no vol que el fill haja d’anar a la guerra”.

Però, com que “el més petit de tots, tot això s’ho escoltava, encara no fou al clarejant de l’alba, obrí la porta que només era ajustada i se n’anà al torrent a omplir-se les butxaques de pedretes blanques” (p. 155). Més avant, els pares se’n van al bosc junt amb els fills, a on volien deixar-los, i se’n tornen a casa.

Ara bé, dos dels tres germans ploren i, en canvi, el més jove “els consolà, dient-los que ja trobarien a casa seva, puix que ell havia oïda tota la conversa dels seus pares i havia anat llançant pel camí les pedretes blanques” (p. 155). Mentrestant, els pares, ja en casa, es dolien d’haver-los deixat, als seus fills, d’aquella manera (p. 155). Ací captem la importància que té la casa en les cultures matriarcals, en línia amb comentaris sobre dones nascudes abans de 1920 i que eren catalanoparlants.

En un altre passatge semblant, el germà petit fa de cap dels altres i tots tres poden tornar a casa. Nogensmenys, en un tercer passatge, el germà tira unes molles de pa i uns ocells golosos se les mengen (p. 156). I heus ací que, quan es fa de nit (que està associada a lo femení), “s’enfilaren a dalt d’un pi, des del qual, heus aquí que, al cap d’una estona, veieren lluny, molt lluny, un llumet que, enmig la nit, brillava” (p. 156). Podem relacionar aquestes paraules amb l’esperança i, de nou, amb lo matriarcal (la presència de llum enmig de la foscor, de la mateixa manera que el xiquet petit fa de llum entre els tres germans).

Emprenen camí, apleguen a una casa i els hi rep una dona casada amb un gegant. “Mes ells perfidiejaren i la dona els obrí i els va amagar dins un armari” (p. 156). El gegant diu a la muller que ell sent olor de carn cristiana (p. 156) i la dona, al capdavall, “hagué de dir-li com havia recollit tres noiets. El gegant obre l’armari, els troba i volia menjar-se’ls de seguida, si no que aquella va demanar-li que els guardés fins al següent dia” (p. 157). Així, la dona, no sols fa el paper d’acollidora, sinó que aconsegueix que el marit faça lo que ella li proposa i, igualment, copsem que la dona salva l’home (ací, simbolitzat pels tres xiquets).

Tot seguit, veiem que “el gegant tenia tres gegantetes petites, les quals dormien en un llit amb corones d’or i roses. Els nois, que havien oïda la conversa del gegant, en sent a nit fosca, eixiren de l’armari (…) i se’n van anar al llit de les gegantetes” (p. 157). Com veiem, en el cas dels fills, la dona apareix com geganteta i l’home ho fa com a noiet… Un tret més en línia amb el matriarcalisme. A banda, elles porten una corona (detall femení que té forma circular) i tenen flors (una planta relacionada amb una activitat matriarcal com és la jardineria, que té a veure amb la terra).

Aleshores, els germans agafen les gegantetes, les fiquen en l’armari i ells es posen en el llit i amb les corones. A més, quan ouen que el gegant ha entrat i s’ha menjat les filles, tots tres s’escapen per una finestra i, encara que ell els acaça amb una bota que feia set llegües de camí a cada pas, els germans “s’amagaren dins una cova” (p. 157), això és, s’acosten a un lloc vinculat amb lo maternal i amb lo matriarcal. I, com que el gegant, molt a prop d’ells, s’adorm, els xiquets “van eixir-ne, li van treure la bota, es ficaren dins ella” (p. 157) i “Se n’anaren envers a casa seva, en la qual els pares, havent fet un xic de fortuna, es condolien d’haver deixat perdre als seus fills” (p. 157). Llavors, els fills, que havien sentit els pares des de fora, “se n’entraren, dins la casa, es llançaren al coll de sos pares” (p. 157) i venen la bota del gegant (fet que els donà una fortuna) “i junts foren molt feliços pels anys de la sua vida” (p. 157).

Adduirem que, en aquesta rondalla, resulta significativa la importància que té l’oïda, u dels sentits més associats amb el matriarcalisme (junt amb el tacte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El pactisme, la Mare Terra com a generadora de prosperitat i dones que salven l’home

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals, sobretot, el pactisme, és “El ferrer”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Un ferrer que era molt pobre, “atorgà firmar carta al dimoni.

Aqueix, (…) va sentir-lo, es va vestir de les seves millors robes i se n’anà a trobar el ferrer” (p. 151) i li diu:

“-Sóc el dimoni, a qui vós haveu ofert entregar-li la vostra vida, si us donava riqueses, i (…) vos porto a signar el present pacte, per lo qual, si dintre d’un any, (…) m’oferiu entregar-me la vostra ànima, tindreu tantes riqueses com al vostre voler siguen” (p. 151).  Com veiem, apareix un acord, detall que figura en molts relats i que té a veure amb lo matriarcal i, a més, amb la tradició del pactisme en la Corona Catalanoaragonesa des del regnat de Pere el Gran (1283) i, per descomptat, entre els catalanoparlants.

Tot seguit, el dimoni desapareix “no sense que li mostrés abans un clot en el mig de l’horta, en el qual, tan sols ficant-hi la mà, trobaria tants diners com voldria” (p. 151). Per tant, copsem trets en vincle amb lo matriarcal i amb la dona: un clot, l’horta, ficar (introduir) i abundància… relacionada amb la terra i amb la Mare Terra com a signe de futur. En altres relats, la prosperitat també està associada amb la terra però, com ara, sota una campana.

Des d’aleshores, hi hagué abundor en cal ferrer. A més, “Déu, que sabia que el ferrer era un bon home i que és tot misericordiós, (…) cridà a Sant Pere:

-Vés, Pere, al món, a casa del ferrer, que s’ha venut la seva ànima, vesteix-te de pobre i veges si et fa caritat i el salves” (p. 152). Per consegüent, Sant Pere, de la mateixa manera que Jesús, baixa del cel a la terra així com els raigs del deu Sol ho fan a la Pachamama, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud i matriarcalista.

Llavors, Sant Pere fa via cap a cal ferrer, el ferrer l’acull “i l’acompanyà fins a la seva taula, fent-li menjar de totes viandes.

Sant Pere, agraït, veient que el ferrer encara era un bon home, volgué salvar-lo i li preguntà quina gràcia de Déu voldria, que ell podria concedir-l’hi, creient-se que demanaria que el lliurés del pacte que el tenia lligat amb el dimoni” (p. 152), però el ferrer li fa tres demandes diferents a aquesta i el sant li les aprova.

En acabant, el dia que feia un any del pacte, “se li apareix el dimoni a demanar-li el compliment de la sua paraula” (p. 153) i el ferrer li diu “que el deixés anar a mudar-se una mica” (p. 153) i que, mentrestant, s’assegués en un banc. El dimoni ho fa i, immediatament, el ferrer (i els fadrins que ell crida) fan que el diable accepte un altre acord.

Un poc després, el dimoni envia el secretari i, de nou, el ferrer i els criats guanyen i l’home aplega a un altre pacte (ara, amb el diable).

Al capdavall de la rondalla, copsem un passatge que podríem considerar eròtic: quan el ferrer diu al diable que, abans d’anar a l’infern, “em deixeu collir una tan sols de les figues tan bones que fa aquesta figuera” (p. 154). Al meu coneixement, el ferrer reconeix el paper significatiu de la dona (la figuera) com a auxiliar seu, la qual, com en altres relats, apareix al final i és qui salva l’home. I, com que el dimoni se n’hi apuja i el ferrer i els criats comencen a burxar-lo (p. 154), Llucifer accepta qualsevol cosa a canvi que el deixe anar. “I el ferrer, llavors, li demanà que li esborrés el pacte que havia signat i que no el vingués a cercar mai més” (p. 154). I el dimoni li ho concedeix. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Xiquetes que naixen en camps de flors, maternitat matriarcal

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema del naixement dels nadons i de la maternitat matriarcal, el 5 de febrer del 2023 envií un correu electrònic amb dues entrades sobre el tema, sota el títol “Xiquets que naixen sota una col, educació matriarcal”. Rosa Rovira ens escrigué “La meva germana (…) tenia quatre anys quan hi vaig arribar jo, al món, i, en entrar a casa, li va dir, a la meva mare:

-Oh, quina nena més maca! On estava?

-Estava allà, al mig d’un camp de flors!!! Per això, li direm Roseta.

Santa innocència!!!”.

I, com vaig adduir el mateix dia en Facebook, on posí aquestes paraules, “Com veiem, es reflecteix el matriarcalisme: per mitjà del jardí i, així, del resultat de la vida en contacte amb la terra (el camp) on ha nascut la planta que ha generat la flor.

Quant a la innocència, la preferesc abans que la culpa”.

També el 5 de febrer del 2023, però José Miguel García Beltrán (nascut en  1941), u dels col·laboradors en el treball sobre els Sants de la Pedra, m’envià el seu comentari sobre les dues entrades de què parlàvem abans: “Me has traído a la memoria un recuerdo crucial, ‘traumático’, de mi niñez. Te cuento:

Mi padre era maestro y estamos en Luco de Bordón (Teruel), no lejos de Castellote, un pueblecito de unos 400 habitantes (ahora quedan siete). No he dejado de visitarlo, porque es precioso. Yo tengo 9 años y allí tomé la primera comunión. Ando jugando con otros chicos y chicas de mi edad, por las afueras del pueblo.

No recuerdo en qué contexto, por qué motivo, pero lo cierto es que una tal Carmen (…) me da la gran noticia, rompe mi esquema y desnuda mi creencia y me lleva a la cruda realidad al decirme: ‘Los niños venimos de las tripas de nuestras madres’. Me dejó tremendamente impactado, traumatizado, de modo que llego a casa y pasé unas horas, algunos días, mirando a mi madre de modo muy extraño. No dije ni pío. Me lo pasé sólo pero, poco a poco, se pasó y no hice jamás comentario alguno sobre el tema, aunque tuve una ligera sensación de que me habían engañado. Voló la cigüeña, sin más, pero unos días los pasé regular”.

En resposta a l’escrit de José Miguel García Beltrán, entre altres coses, li comentí que, si bé ma mare, de jove, es marcà que no diria res fals als fills, en aquest tema, “quan li he llegit bona part de la llegenda de la primera entrada [, sobre el forat de l’Encantada, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras], m’ha comentat que li agradava eixa manera d’explicar els fets i que el pou representa la placenta. Immediatament, passí a escriure-ho en una llibreta”.

Les paraules de ma mare (en una conversa telefònica del 2 de febrer del 2023), en vincle amb una llegenda de la Plana de Vic en què apareix el pou i una comare que en trau els futurs xiquets, foren “Si és l’aigua, pot ser. (…) també perquè el ‘nano’ està en la bossa del líquid amniòtic”.

Afegiré que el 5 de febrer del 2023 cerquí en Internet entrades que tenien a veure amb el naixement dels nadons i amb l’explicació als fills i ens trobem amb el mateix tema que vaig llegir en 1997 en el llibre “Metafísica del sexo”, de l’italià Julius Evola i que figurava entre les obres recomanades pel butlletí número 69 de l’”Escuela Libre Paideia”, de Mèrida, de línia anarquista i llibertària: encara que, en lo que es sol dir cultura occidental, hi ha una mena de prepotència en aquest tema (i en molts més), una visió més completa de la sexualitat (i podem aplicar-ho a la maternitat) es reflectia en altres cultures, sovint, qualificades com a primitives o desfasades. L’autor passa per la mitologia, pel cristianisme, pel tantrisme, pel mite de l’androgin, per cultures molt distants (en el temps o geogràficament) i amb molts punts en comú, etc..

En aquest sentit, cal dir que, cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el feu llegir) d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcals), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan està embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura, portant en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des de quan està en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).

I Rigoberta Menchú addueix “és una part de la reserva que nosaltres hem alçat, per a no permetre que acaben amb els nostres costums, amb la nostra cultura” (p. 29). I lo que diu sobre la cultura maia, val també per a qualsevol Poble matriarcal.

Finalment, podem dir que l’educació en línia amb el pensament il·lustrat del segle XVIII i que encara perviu, és reduccionista, mentres que la que va de la mà del matriarcalisme és més oberta, més respectuosa amb les persones (indistintament de l’edat i de llur formació, sia acadèmica, sia vivencial, sia per lliure, com ara, per mitjà de la lectura no obligatòria) i, per descomptat, amb la Mare Terra. 

Agraesc l’aportació de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Memorias de la Villa de Benlloch. Tomo II”, de José Miguel García Beltrán, un regal interessant i en línia popular

General

Bon dia, 

Hui he rebut un missatge de Juanjo García Ansuategui, fill de José Miguel García Beltrán, autor del llibre que posem tot seguit (com també, entre altres coses, col·laborador generós en l’estudi sobre els Sants de la Pedra).

A continuació, adjuntem el tom segon del seu treball “Memorias de la Villa de Benlloch”, publicat per la Diputació de Castelló en el 2022 i a què he accedit hui, per primera vegada.

Gràcies a tots dos i als comentaris que hem tingut entre José Miguel García Beltrán (1941) i jo.

Una forta abraçada.

 

Memorias de la Villa de Benlloch, Tomo II

Xiquets que naixen sota una col de l’hort, didàctica i maternitat matriarcals

General, , ,

 

En relació amb el comentari d’Àngel Blanch Picanyol, ens afegí “Les llegendes de les Encantades o Goges, sempre m’han atret. A Moià, a la zona de les Coves del Toll, també ‘n’hi havia’. Les llegendes, aquestes, les relacionades amb les Dones d’Aigua, les trobo… hipnotitzants.

Bé, a casa meva, per part materna, eren pagesos i sempre m’he sentit molt orgullós”. Uns altres comentaris foren “A casa, ens deien que els nadons els portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet). Resulta curiós que, a una dona que ha rebut una educació matriarcal, li transmeten aquest detall, llevat que, com ara, el vinculem amb el sentit d’innocència (“¡Angelet!”, com es diu popularment i associat a la infantesa) i no amb lo místic (ja que l’àngel està relacionat amb el cel). A més, que els angelets portassen el nadó a la terra, el 4 de febrer del 2023, em va evocar el fet que, en la cultura colla, matriarcal, el déu Sol envie els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra) per a garantir que hi haja vida i, de pas, per a que la terra hi siga fèrtil. Glòria Reverter escrigué “A la meva mare, la seva (o sigui, la meva àvia) li deia que se la va trobar sota una col de l’hort”.

Tocant les paraules de  Glòria Reverter, el 4 de febrer del 2023 cercàrem “sota una col” en Twitter i ens trobàrem amb un tweet molt interessant i que, personalment, el relacione amb la sexualitat matriarcal. El plasmà Ximplet!! el 10 d’octubre del 2022:

“… De nit, avui pot sortir el sol

Tu i jo, sota una col.

Tu i jo sols, rere el ressol..

 

Adrià Puntí”.

Després de llegir aquests versos, adduirem que u dels significats que té el mot “ressol” en el DCVB és “Solatge, la porció de líquid, de gra, etc., situada a la part inferior del recipient i barrejada de brutícia”. Açò ens convida a una qüestió: ¿no és el semen sinó un líquid; el recipient (la dona), entre altres coses, acollida; i, quant a la unió de l’home i la dona, una mena de barreja? Sí. ¿No es feien barretines en l’hort i, a més, podem imaginar que hi fan l’acte sexual i que, de pas, els nens naixen… sota una col, una planta, a banda, de forma redona, això és, en línia amb lo femení, amb la dona? Sí.

A més, referent a la idea d’abundància, la qual no descartem que tinga a veure amb la dona i, igualment, amb la Mare Terra, també en Twitter, Lur Rosinés, el 21 d’octubre del 2020 comentava que “Sota una col, pots trobar-hi de tot, hi ha un ecosistema que flipes… Cargols, aranyetes, escarabats petits, llimacs, en patufet… I… erugues enormes que et miren i tot!

Tenim una minifauna que enamora”. I, de nou, en vincle amb el naixement dels nadons, en un tweet de Roser Carol (del 19 de juny del 2021), llegim “Bon dia a tothom. A mi, no em van fer, em van trobar sota una col”.

Un altre comentari que ens escrigueren el 3 de febrer del 2023, en el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, de Carles Casanovas Palop, deia així: “La meva mare era llevadora. De petit, llegia ‘MANUAL DE OBSTETRÍCIA’ sense cap problema. A mi, em feia gràcia que els amics tinguessin germans que venien de París. A casa, en dèiem simplement PARIR”. Quan llisquí aquest comentari, li comentí “En alguns relats, els nens ixen de sota terra, com ara, d’un pou (simbolitza la placenta) o bé d’una cova (la mare) o d’un forat (de l’úter).

Són formes d’explicar el naixement d’un nen, per mitjà de símbols, i, tots ells, en relació amb la terra. Això té a veure amb el matriarcalisme”.

Adduirem que, el 3 de febrer del 2023, en el grup de Facebook “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, escrigueren “Ens portava la cigüeña de París” (Familia Fuentes Itarte), “Exacte. Familia Fuentes Itarte. La cigonya de París” (Nuria Tomás González), “A mi, també em va portar la cigüeña” (Mary De Los Aires Batiste), “Sí. De la Covalta o la Cova de l’Avenc. En aquells temps, amb poca cultura, ens créiem tot lo que ens deien els mestres i els capellans, que no era poc” (Familia Fuentes Itarte), a qui comentí “Té a veure amb símbols relacionats amb el matriarcalisme” i li posí l’enllaç per a accedir a l’entrada “El naixement i la maternitat , de manera molt oberta” (https://malandia.cat/2022/10/el-naixement-i-la-maternitat-de-manera-molt-oberta), plasmada en la web “Malandia” el 30 d’octubre del 2022, i una foto on es podia llegir bona part de “La cova de l’encantada”, arreplegada per Josep Franco en la seua obra “Llegendes valencianes”. Més avant, Familia Fuentes Itarte ens escrivia “Boniques històries”. Al meu coneixement, com li vaig afegir, “Sí. Si les interpretem per mitjà del significat dels símbols, resulten molt didàctiques i més pròximes al gran públic”.  

En el grup “Records del nostre passat”, el 4 de febrer del 2023 i posteriorment ens comentaren “A casa, que eren molt catòlics, deien que els portaven els angelets, igual que el regalet de les dents que posàvem sota el coixí” (Dolors Farrés Puiggròs), “A casa, ens deien que ens havia portat la cigonya” (Misericòrdia Nicolau Soronellas), “No ho comentaven…” (Xavier Castells Fontboté), “Quan preguntàvem, ens deien que el portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet), “Jo vaig néixer l’any 1959 i, a mi, em deien que m’havien trobat sota una col de l’hort de la meva àvia” (Leonor Llado Boberas). Quant a aquest darrer comentari, copsem un vincle entre el net, la col, l’hort i la dona (ací, la padrina), detalls molt en línia amb rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme: l’àvia, o bé era la propietària de l’hort, o bé era una persona que hi tenia molt a veure. Per tant, tenia molt d’interés per la terra.

Finalment, diré que, al meu coneixement, la didàctica i, fins i tot, explicar la sexualitat i la maternitat com ho fan les rondalles, és positiu i molt important: no sols per a qui ho transmet, sinó per al receptor. I si, a banda, és un nen, li facilitarà el pas per a comprendre-ho, posteriorment, des de la vessant científica, la qual, si es presenta de manera sintètica, pot resultar quasi indiferent a la vida, als petits detalls, com qui, en veure un flor, es limitàs a dir que ho és, sense gaudir (si més no, una miqueta, com ara, del paisatge, del color, de l’olor, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que van a fer barretines i xiquets que naixen en un hort: maternitat matriarcal

General, , ,

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què es comenta que la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una població catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364).  “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”.

Consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix i, a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, copsem de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

A més, en el relat, captàrem que, com comentàrem el 1r de febrer del 2023 a unes quantes persones, com ara, a un home que coneixia molt la cultura colla, “El forat representa l’úter de la mare, de la mateixa manera que ho fa la cova”.

Aquest detall podríem dir que va en línia amb el matriarcalisme. Així, per exemple, com escriguí el 2 de febrer del 2023 a Víctor Ferrer Sanantonio, un home molt interessat per l’etnografia, aquesta narració “és molt simbòlica: no provenen d’una gran ciutat (París, associada al centralisme), sinó de la terra i cultivable, això és, de la mare.

I, si no, de la cova. Novament, de lo femení”. 

Víctor Ferrer, a qui facilití la llegenda, em plasmà “M’havia paregut que el forat de l’Encantada es referia al País Valencià. ¿Saps que hi ha un indret anomenat així? El Barranc de l’Encantada, a l’antiga Baronia de Planes (País Valencià)”.

Afegirem que el 3 de febrer del 2023, posàrem un post en Facebook, en què déiem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos deien que els nens eixien, o els portaven, d’una cova, com ara, del forat de l’Encantada? Gràcies”. El mateix dia, en el meu mur, posaren “A mi, em deien que els portava una cigonya de París. A mi i a molts de la meua edat” (Maria Josepa Mas Doladé), “A mi, també em deien que les portaven les cigonyes!!! A més, donava la casualitat que, al campanar de l’església, hi havia un niu. O sigui, que ens ho crèiem” (Pilar Ortiz De Paz), “La meua era del 1919 i ens deia que els portaven les cigonyes” (Rocio Cuki). Igualment, tinguérem un diàleg interessant amb Nuri Coromina Ferrer, el qual plasmàrem eixe dia en un altre post:

“-A nosaltres, ens deien que els pares havien anat a fer barretines a Olot (la Garrotxa).

A Olot, feien sants i barretines. I ens deien allò que t’he escrit. Ara, gairebé ningú ho sap ja.

Li he comentat:

-Gràcies, Nuri.

En un llibre de llegendes de la Plana de Vic, una comare (llevadora) trau un nen d’un pou: el naixement. El pou, a més de ser un símbol en línia amb lo matriarcal, podria representar la placenta.

I ens ha afegit:

-Lluís. Sí, i tant! Els petitons no ho lligàvem.

Li he adduït:

–‘Fer barretines’ podria ser fer l’acte sexual. ‘Barretina’, entre altres coses, vol dir ‘Barrina, desig sexual’[1].

I, com en algunes rondalles en què intervenen el llop i la rabosa (guineu), els sants serien els hòmens…, i les barretines, les dones.

El llop representa l’home; la guineu, la dona.

Aleshores, Nuri Coromina Ferrer ens escriu:

-Interessant”.

Adduiré que, àdhuc, podríem vincular els sants amb la part religiosa i mística, amb la que mira amunt, cap al cel. En canvi, la barretina (molt popular en Catalunya), ho faria amb la dona, amb lo terrenal.

Igualment, també ens plasmaren “Nooo pas. A ma mare, la van trobar sota una col, quan el meu avi va anar al tros” (Àngel Blanch Picanyol), és a dir, a la terra que s’empra per al conreu.

El fet que isquen detalls que tenen a veure amb coses simples, quotidianes i, a més, conegudes en la terra, com ara, la col, el tros, els sants (però sense deixar fora les barretines), etc., resulta similar al vocabulari que figura en moltes cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila i publicades en els anys setanta del segle XX. I, òbviament, ho podem associar amb lo matriarcal, amb lo relatiu a la terra, amb tocar els peus a terra i amb la fertilitat (la qual està vinculada amb la dona en la maternitat i tot).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Aquesta definició figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, sota l’entrada “Barretina”.

Dones que salven l’home, que donen vida, que conhorten i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. Així, més enllà de la part inicial, que podríem relacionar amb el tema de la sexualitat i del paper positiu de la figura del capellà (qui fa de psicòleg), el pare d’una jove vol casar-se amb la filla, i ella “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare.

Llavors, el confés la conhorta dient-li:

“-Demana-li, doncs, una gàbia d’or a on tu càpigues i, quan la tingues, t’hi tanques dintre.

I, per últim do, la noia demanà al seu pare la gàbia d’or, a on ella pogués estar.

El pare obre les entranyes de la terra i, a grapats, n’arrenca l’or, perquè la netegessin i, cent hòmens com gegants, (…) fan la gàbia, que era tota closa com una capsa, si no és al dalt, a on hi havia un forat per respirar-hi. I la portà a la filla” (p. 146), qui li comenta:

“-Cel i terra, per tu, són mogudes” (p. 146).

Com veiem, el capellà, potser perquè considera que l’afany de riquesa mou el pare, proposa a la jove que la gàbia siga d’or, un color vinculat amb l’home i amb el sol. A més, com en una cultura patriarcal, el parent, no sols obri les entranyes de la figura de la mare (i, a banda, de la Mare Terra), sinó que tracta de depurar-la de tot lo que hi ha… I, com a tercer tret en línia amb lo patriarcal, només atorga un petit espai de respir a la noia (lo que Pere Riutort em deia “Una finestreta en la cambra de gas, en què som des de les Germanies”). I, ¿on és l’obertura? En la banda superior, la que mira cap al cel, i no, com ara, en un costat, ni en la inferior (la que ho faria cap a la terra). Quant a les paraules de la filla, podríem relacionar-les amb l’actitud maquiavèl·lica del pare.

No obstant això, la dona, gràcies al seu enginy, “així que la veu, s’hi tanca i comana als seus criats que se l’emmenessin en lloc a on en fos segura, els quals n’agafen la capsa i la porten pel món fins trobar-ne terra a on deixar-la” (p. 146). En aquest passatge, captem que la dona té habilitat per a decidir, que compta amb la fidelitat dels seus servidors i que accepten no deixar-la caure i, a més, portar-la a terres més segures.

En aplegar a la terra nova, “un dia, passant per un reialme, en veieren a tothom ple de tristesa i els demanaren els la fessen mercè de dir-los-hi la causa d’ella. A lo qual, van respondre que era que el fill del rei n’era trist tant temps feia, que res l’aconsolava” (p. 146). Aquestes línies plasmen dos trets importants en la vida diària i, igualment, en un govern, en una casa, en una nació, en un Estat, etc.. Per exemple, 1) posar-se en la pell de l’altre, no girar l’esquena als qui pateixen o bé passen per un mal moment, no fer-los fora ni tractar de tombar-los i 2) que, d’acord amb la política (i amb l’actitud) de qui els encapçala, sol ser la dels vassalls.

En eixe sentit, afegiré que una vegada comentí a Pere Riutort (un home molt interessat per la política com també ho fou sa mare), que em feia l’efecte que la manera de ser d’un polític influïa molt en la dels qui votaven la llista en què ell figurava com a número u. I em va dir que, per descomptat.

Ara bé, tot seguit, els criats venen la capsa en què era la noia. Però la xica, “a la nit, quan el príncep dormia, (…) obre la capsa, en surt, d’ella, i, anant-se’n dretament al llit del príncep, n’escriu damunt de sa mà esquerra. I se’n torna a tancar” (p. 146). Més avant, fa un acte semblant, però en la mà dreta. Com veiem, ha començat per la mà esquerrana, la que té a veure amb lo matriarcal, amb la dona.

Igualment, el príncep, “la nit següent deslliberà de vetllar-ne, si bé mostrant que se’n dormia i, quan fou a mitjanit, veié eixir-ne, de la capsa, tan gentil donzella (…). I s’adreçà i, amb cortesia, com a cavaller pertoca, li demanà digués com era allí en la capsa i qui era. I ella li contà, salvant sempre l’honor del seu pare, com n’era tinguda de fugir de sa terra pel mal fat d’uns amors lascius i deshonestos.

I li plagué al príncep la resposta i se n’agradà, de la noia, que mai més no se’l va veure trist. I tothom n’era content i manà que, d’aquell dia en avant, fossen entrades dues racions en sa cambra” (p. 147). 

A continuació, el príncep ha d’anar a una guerra i “li féu present d’un anell per mostra de recordança (…), puix que li anava a ell la vida” (p. 147).

Nogensmenys, els criats i els patges agafen la dona i la capsa, venen la capsa (perquè “era lo que tothom volia i, la persona, en res adineraven, despullaren de sos vestits a la noia, la llançaren a una bardissa”, com llegim en la pàgina 147) i fugen a terres llunyanes.

Finalment, un pastor troba la jove, el rei i el príncep (trist) s’interessen per recuperar-la: “el seu pare ordenà fer veus de pública crida, oferint tota riquesa a qui trobés manera de tornar l’alegria al príncep” (p. 148). Adduirem que els pastors tenien la jove com que estava folla i, aleshores, ella fa via cap al palau i, quan el príncep era quasi mort i ella li mostra l’anell, “així que el veu el jove, cobra esperit i vida i, ple de joia, la pren, a ella, als seus braços” (p. 148).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, gràcies a Víctor Ferrer, pel report que hui m’ha enviat sobre el Barranc de l’Encantada, en l’antiga Baronia de Planes (País Valencià), on hi ha una llegenda sobre una dona d’aigua.

Dones que demanen consell, ben rebudes i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. “Un home s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberà de casar-se amb ella, lo qual portava tan temorosa la casta honestedat de la noia (…). I fou de bon consell l’anar [la filla] a trobar-ne al pare confessor perquè la guarís de tanta pena, qui donà per àrbitre lo que fes de resposta al pare: que, amb ell, es casaria, quan li portés un vestit que fos de tots colors i menes” (p. 145). Com veiem, el capellà va en la línia que, tradicionalment, ha caracteritzat el clergat català i que, igualment, es pot copsar en altres relats: es posa de part de la dona (ací, de lo matriarcal), ja que no considera que ella haja de casar-se amb el pare, sinó que li fa una proposta. I, a banda, és ella qui marcarà què haurà de fer el parent.

Afegirem que “El pare caça que caça tot el dia, i tot el dia al bosc” (p. 145), on, al capdavall, “en caçà, de tots ocells i, amb ses plomes, féu un vestit que tots els colors mostrava. I, ple de joia, el portà a la filla” (p. 145). Com copsem, el pare, a més de tractar de forçar la filla, es dedica a una tasca associada a lo patriarcal (la cacera), la qual podríem empiular amb la cultura mercantil (activitat emprenedora) i ramadera (la figura del pastor) com també amb la de l’aventura (mitjançant l’intent de conquerir l’altre, ací, la filla i, fins i tot, de poder utilitzar-la al seu gust, així com molts Estats assimilacionistes han intentat fer, amb l’afany conquistador, en les terres que han incorporat a l’Estat que formaven inicialment, en aquest cas, aplicable a lo sexual). En aquest sentit, el capellà va pel camí de la cosmovisió matriarcal, àdhuc, en la sexualitat.

Però, de nou, tot i que el pare li lliura lo que havien acordat, la filla recorre al rector, “qui li’n donà, de remei, el dir-ne, al seu pare, que, amb ell, es casaria, quan li fes present d’un vestit de peix” (p. 145). Per consegüent, una vegada més, el pare recorre a l’acció i a un altre tipus de cacera: la pesca.

Adduirem que, tradicionalment, s’ha parlat de caçar i de pescar (com ara, en la instrucció pública i en reports), però no com una activitat marinera i en línia maternal (associada amb l’aigua com a font de vida), sinó, com en aquesta rondalla, d’esprémer la natura. I el parent li lliura un vestit tal com ella li havia demanat. 

Aleshores, la jove “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare. Personalment, em pose de part de l’actitud del capellà (matriarcal) en aquest relat.

Finalment, direm que, en la rondalla, el mossèn fa el paper de conseller, de psicòleg. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.