Un altre relat en què copsem trets matriarcals i, igualment, en línia amb lo patriarcal, és “El flobiol encantat”, recopilat per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en el llibre “Lo Rondallaire”. “Eren tres germans pobres que anaven pel món cercant-ne recapte per mantenir-se ells i els pobrets dels seus pares (…). Heus aquí que, pobres com eren, trobaren un dia, pel camí, una velleta més pobra encara que ells, que els hi demanà” (p. 169). Els dos més grans, com en altres rondalles, no fan costat a l’àvia; en canvi, el més jove “no volgué deixar-la anar sense donar-li alguna cosa (…), de lo qual, n’hagué la velleta, tant d’agraïment, que, traient-se un flobiol de la butxaca, li digué:
-Vés: aquí te’l dono, que té tanta virtut que, (…) si te’l poses a tocar, et salvarà de seguida” (p. 169). Com veiem, el jove, no sols és compensat per la velleta sinó que, a més, ella li dona un flabiol (podem pensar que de fusta, un tret matriarcal i associat al mateix color que la terra, al marró) i… és qui l’allibera, com es pot llegir en el relat, encara que ho faça mitjançant l’instrument (“et salvarà”). Així, en un futur, la dona ho posarà molt fàcil a l’home i ell no la deixarà caure (ja que portarà el flabiol).
Els tres germans anaven pel món i, mentres que els dos primers no rebien almoina, “al més petit de tots, li davallava la caritat com a ploguda del cel” (p. 169), fins al punt que, quan tornen a casa, el darrer duia el sarró “tan ple que quasi no hi cabia el recapte” (p. 169). Això genera enveja en els germans i, quan anaven a matar-lo, el més petit recorre al flabiol, els fa ballar i, al capdavall, se’n condolgué.
Més avant, el xicot, “començà de caminar a la bona ventura fins que, essent nit, veié un llumet lluny (…) i arribà a una casa” (p. 170) quan els amos es posaven a sopar. Tot seguit, la dona el rep amb un “Ai, quin noi tan formós i guapo, ¿a on vas amb aqueixa fosca? -I el feren entrar i li donaren sopar, que bé ho necessitava, i en foren tan agradats, d’ell, que li donaren a guardar el ramat de la casa” (p. 170). Com captem, la dona valora positivament el jove, l’acull i, d’alguna manera, plasma que és ella qui té la darrera paraula (en aquest cas, fins i tot, per a permetre que el noi entre en la casa). Aquesta actitud acollidora va en línia amb lo matriarcal com també la fe en el demà (ací, reflectida en la dona en relació amb el jove). Igualment, el matrimoni confia en el xicot com a pastor.
A continuació, accedim a un passatge que pot evocar-nos lo patriarcal, mitjançant la figura del pastor i de com actuen:
“A l’endemà, al matí, surt el noi amb el ramat, se’n va cap al bosc i, quan hi és, per distreure’s, comença a tocar el flobiol i, tot plegat, totes les ovelles paren de menjar, s’acosten a ell i, tot escoltant-lo, comencen a saltar, i salta que més saltaràs, semblava que no sabien com mostrar-ne sa alegria” (p. 170). Aquesta part de la rondalla podria recordar-nos les cultures en què les dones van a l’home, en lloc de ser l’home un col·laborador de les dones…, sinó el cap.
No obstant això, un dia, l’amo va a veure què fa el jove i, quan copsa lo que pot generar el flabiol, corre cap al noi. Ara bé, llavors, ell fa sonar l’instrument i, finalment, el propietari li permet que faça via. I el xicot se n’entra en una selva i hi troba un lladre amb armes (p. 171).
De nou, com abans amb l’acord amb els amos de la casa, es reflecteix el tema del pactisme i, per això, el lladre li diu “vine-te’n amb mi, que en trobaràs, de bona i profitosa.
I va emmenar-se’l vers una gran cova a on hi havia una quadrilla (…) que eren lladres de camí ral i de vida no gaire bona” (p. 171).
Però, com que la justícia agafa els lladres (àdhuc, el noi), i, quan el jove es troba en ple juí, “es recorda del flobiol i comença de tocar-lo” (p. 171), tots els jutges es posen a ballar. Novament, la dona (en aquesta narració, per mitjà del flabiol) salva l’home, àdhuc, quan el duien a matar. Aleshores, ell fa sonar l’instrument i emprén a fugir.
Més tard, en pensar el jove què faria, copsa “un vellet amb dos nois ja grans que l’acompanyaven, els quals li preguntaren si havia vist mai un noi petitet que tenia un flobiol que feia ballar” (p. 171) i que els germans es penedien del mal que li havien fet, motiu pel qual el cercaven pertot arreu. “I ell que, sense esperar més, els abraça i els diu que ell era el noi a qui cercaven i que ja els havia perdonat la sua falta. I se n’anaren tots plegats cap a casa seva i foren sempre més feliços” (p. 171).
Com veiem, la gaubança del petit, de son pare i dels altres germans, procedeix de l’empremta que ha deixat la velleta en el fill petit i, fins i tot, de la decisió que pren el jove: no continuar fent de pastor centrat en què les ovelles vagen a ell, ser ell qui vaja als altres, ni treballar amb lladres i, per descomptat, promoure lo que té a veure amb la terra (un tret matriarcal), en aquest cas, salvar el pare així com la velleta ho havia fet amb ell.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
