Arxiu mensual: juny de 2022

“Veia la terra verda unida a una illa”, el vincle matriarcal entre les mares i els fills

General, , ,

 

I, al moment, en la llegenda “La cova de l’encantada”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, passem a un passatge festiu (p. 75) en què “els músics s’havien posat a tocar una altra vegada altres cançons de dansa i les donzelles, ballant, (…) començaren a recollir la roba que havien deixat estesa a la serena” (p. 75) i, a poc a poc, la majoria de les donzelles se’n van, per la boca de la cova, alegres i somrients, cap a les entranyes de la terra (p. 75), detall que podem enllaçar amb la tornada a l’inframón de què parla Josefina Roma en el “Rondallari de Pineda”, on arreplega rondalles de Pineda de Mar (el Maresme) plasmades per Sara Llorens.

Després, quan eixia el sol, la reina Alhabaca fa un senyal als gegants negres que vigilaven el pastor de cabres, per a que s’alçàs i “els acompanyara cap a l’entrada de la cova on hauria de passar set anys de reclusió (…). Però, quan es va posar dret no va notar gens de dolor” (p. 76).

A banda, “músics, donzelles i gegants formaren una comitiva que encapçalava la reina Alhabaca. I darrere de tots, el pastor i els gegants que l’acompanyaren foren els últims que entraren a la cova” (p. 76) i, així, copsem que, malgrat que ningú no resta fora i, per tant, no és exclòs, el pastor, com diríem popularment, és l’últim pet de l’orgue…, encara que tots facen via cap a la matriu, cap a la vulva de la dona (en aquest cas, de la reina de les dones d’aigua).

Igualment, el pastor, en entrar-hi, com veiem un poc després, passa a un món que desconeixia, però en passatges molt semblants a rondalles mallorquines en què un personatge se’n va cap a un jardí que hi ha en l’interior de la terra. I, a més, immediatament, trobem una caverna en forma de campana i ell recorda quan passava molt a prop de la cova i sentia una campana que convocava totes les ànimes (p. 78). I, posteriorment, fa camí cap a un túnel.

Afegirem que la campana fa lo que vol amb el pastor (p. 78) i que, quan l’espenta contra una paret i, en acabant, ell es desperta, l’home capta que ja no tenia la roba de pastor sinó que “El cobria una túnica teixida amb fils de plata i seda (…) i feia olor de gessamí, roses i mel. Per una finestra (…) entrava a la cambra una claror blavosa, molt agradable, i des d’alguna part de l’edifici, li arribava el so d’unes melodies delicioses.

(…) Des de la finestra, veia la terra verda, unida a una illa per dos ponts de vidre” (pp. 78-79). Per tant, veiem que el pastor ha passat cap a lo matriarcal, que hi ha un vincle entre l’illa i la terra verda (senyal de vida així com ho fa la primavera, associada al color verd) i que es reflecteix la relació entre el fill nat però que encara té el cordó que l’uneix a la mare.

Aleshores, el pastor, molt obert, veu que li entren tres donzelles que li porten aigua de roses (per a rentar-se les mans), menjar i unes estovalles i una vaixella d’or i d’argent (dos colors que podem vincular amb el matriarcalisme, de la mateixa manera que la claror i la foscor, que l’home i la dona, que la mare i la filla, etc.). I, així, “el pastor de cabres va comprovar que la riquesa fabulosa de les dones d’aigua no era una quimera. Allà on mirava veia obres d’art i joies ben treballades” (p. 80).

I, quan la reina Albablanca li diu que ja han transcorregut els set anys, ell es trobava com si la roba estigués per estrenar, la reina li diu que faça camí cap a sa casa, però sense mirar arrere i que la pau l’acompanye (p. 82).

En un passatge següent, el pastor veu què hi havia en els regals que li havien fet en la cova i es sent afortunat d’haver seguit els dictats d’Albablanca (p. 83), es casa i trau a la seua dona el tema de la cova.

Però, com que, finalment, uns guerrers d’un cadí tindran la temptació d’entrar a la cova (però no ho fa el pastor),i, aleshores, intervenen les dones d’aigua, les dones fan que ells resten sense les armes i que, així, perdure el matriarcalisme.

Afegirem que el vincle entre la reina de les dones d’aigua i el pastor va molt en línia amb el de la deessa grega Demèter (la mare, qui fa el paper de Mare Terra) i Persèfone (la filla).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Llegendes molt semblants i matriarcalistes en la cultura valenciana i en la basca

General, , , ,

 

En un passatge immediat de la llegenda valenciana “La cova de l’encantada”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, la reina pregunta al pastor “Si jo volguera fer-te un regal, què t’estimaries més: la meua pinta d’or, la meua daga de plata o el meu amor etern?” (p. 71) i, com que ell copsa que la reina va més lluny de fer-li una pregunta simple, al capdavall, “un gegant dels negres li va tocar el muscle per recordar-li que la reina de les dones d’aigua li havia fet una pregunta (…).

-Senyora, (…): el millor regal que em podríeu fer, ja m’he l’heu fet, deixant que vos admire a la llum de la lluna… Perquè jo només sóc un pobre pastor, indigne d’haver contemplat la vostra bellesa…

-Maleït sigues, pastor de cabres! -li contestà la reina, en un to de veu molt aspre.- Per no triar l’amor, m’has condemnat a viure set anys més encantada i reclosa al meu palau” (p. 72). Trobem, així, un home amb poca espenta, un figa molla, no precisament agressiu (tot al contrari de com, molt sovint, intenten presentar-nos per mitjà d’articles femellistes, d’entrevistes sobre violència matxista, etc.), al costat d’una dona que poc té a veure amb com, en més d’una ocasió, se’ns tracta d’oferir mediàticament i seguint els cànons de lo políticament correcte i que, en canvi, van en una línia molt diferent a la de tocar els peus a terra, un realisme de què moltes persones ens han plasmat vivències i fets que tenien a veure amb àvies (padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

De fet, en el mateix sentit que la cultura basca, també matriarcalista, hi ha una llegenda arreplegada en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, publicat per la Universidad de Deusto en 1988, que ací traduïm:

“En l’abisme d’Orhi, un dia, un pastor va veure una senyora que es pentinava amb una pinta d’or, i ella digué al pastor:

-Si el dia de Sant Joan, de matí, em traus al muscle d’aquest abisme, et donaré totes les riqueses que vullgues; però no has d’astorar-te encara que veges qualsevol cosa.

El pastor li ho prometé i, quan aplegà el dia de Sant Joan, es posa la senyora a collibè i comença a caminar; però el pastor es troba tot un fum d’animals salvatges i una serp enormement grossa que llançava foc de la boca i li feia feredat.

Aleshores, deixant la senyora, tira a córrer i se n’ix del fondal i, la dona, alhora, li diu en un crit:

-Maleïda sort: encara restaré mil anys ací” (p. 52). Un pastor molt lluny, com ara, de la figura del “macho ibérico”.

I és que, com escriu molt bé Josep Franco, en la llegenda valenciana, “En veure que la seua poca traça havia disgustat la reina Albahaca i l’havia condemnada a set anys més d’encantament, quan la sinceritat hauria pogut salvar-la, el pastor no va poder dissimular unes llàgrimes calentes i amargues que li brollaven dels ulls com l’aigua de la font” (p.73).

Però la reina, compassiva, considera millor no ordenar que els gegants negres tallen el coll al pastor i “li va preguntar si tenia alguna cosa a dir en defensa pròpia” (p. 73) i, com que ella capta que la resposta del pastor és molt sincera (p. 74), li diu:

“Et perdone la vida, però m’has de servir durant els set anys de captiveri a què m’ha condemnat la teua por” (p. 75). El pastor ho accepta i “es va fer la promesa solemne que, si eixia bé d’aquell conflicte, diria sempre la veritat, sense por ni prudència” (p. 75). 

I, al moment, passem a un passatge festiu (p. 75).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona marca el compàs, tria el ritme i va acompanyada

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’obra “Llegendes valencianes”, de Josep Franco, en què es plasma el matriarcalisme i que, des d’un primer moment, ens evocava semblances amb el matriarcalisme basc, és “La cova de l’encantada”. A més, apareix una figura que també ho fa en algunes de les rondalles que hem pogut consultar: la dona d’aigua. Així, un pastor cau en un pou i, quan demana auxili, l’en trau un gegant (ací, un personatge dependent de la dona, com veurem més avant) que deixa l’home al costat d’una roca (p. 68), des d’on el pastor copsa que, “Al replà, ample i cobert d’herba fresca, que hi havia davant l’entrada de la Cova de les Calaveres, cantaven i dansaven en rogle un grup de donzelles, totes joves, elegants i bellíssimes, vestides amb túniques lleugeres, blaves, verdes, roges i daurades, amb els caps ornats amb corones de flors, els colls guarnits amb collars de perles fines i els peus descalços, blancs com colomes. Els músics, que també eren més d’una dotzena, tocaven aquelles danses alegres enmig del rogle i una vintena de gegants, la majoria negres, (…) sostenien unes grans torxes que il·luminaven el prat” (p. 69). I, així, veiem que el ball es desenvolupa en un lloc pròxim a la cova, símbol, entre altres coses, dels genitals de la dona[1]. A més, ballen en rogle (lo circular està relacionat amb el matriarcalisme com també ho fa la corona).

Un poc després, llegim que, “per la boca colossal de la Cova de les Calaveres va vore eixir la dona més esvelta, bella, elegant i ben vestida que havia vist mai. (…) el pastor va pensar que aquella dona encantadora només podia ser Albablanca, la reina de les dones d’aigua” (pp. 69-70).

Tot seguit, se’ns comenta que, “Precedida per cent donzelles carregades amb safates d’or, on portaven una bugada que desprenia una aroma deliciosa de frescor i netedat, Albablanca caminava descalça sobre l’herba, amb l’elegància d’una reina. (…) lluïa uns cabells negres com la nit, (…) i uns ulls blaus” (p. 70). I, per tant, la dona va acompanyada de tota la cort, captem detalls vinculats amb la garridesa i, igualment, que la dona toca de peus a terra (en aquest cas, damunt de l’herba), característiques que, en moltes rondalles, tenen dones jóvens i que ocupen alts càrrecs o que són filles de reis.

A banda, la dona és qui marca el compàs, però ho fa amb joia, amb dolçor, amb placidesa i afavorint un ambient acollidor: “Quan la reina de les dones d’aigua va allargar la mà, els músics canviaren les cançons rítmiques i alegres de la dansa per melodies més dolces i serenes i tots es van calmar, encara que continuaven sentint-se les rialles i les converses a mitja veu” (pp. 70-71). I, com que la reina, en jerarquia, està per damunt dels gegants (un altre tret matriarcalista i que implica que el fet de ser més gros, físicament, no comporta tenir la darrera paraula), “va fer un altre gest i un dels dos gegants que el vigilaven[2]el va ajudar a incorporar-se i el va portar, enlaire, als peus de la roca on reposava la reina” (p. 71), qui es pentinava amb una pinta d’or (p. 71).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Entrada “cova”, dins del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[2] Els dos gegants vigilaven el pastor.

La cultura matriarcal promou el vincle entre el rei i els súbdits i el pactisme

General, , , , , ,

 

En la rondalla valenciana “L’oroneta i el rei Jaume”, arreplegada per Josep Franco i que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, copsem el matriarcalisme mitjançant un precedent del pactisme que, a nivell de les institucions, es considera que s’inicia durant el regnat de Pere el Gran (1276-1285), fill de Jaume I.

Així, veiem que la mare del rei Jaume I, la reina Maria de Montpeller, mentres que el fill, petit, romangué empresonat, “es va desviure per recuperar el seu fill Jaume (…). I ho va aconseguir, al cap de dos anys de negociacions, gràcies a la intervenció del papa de Roma” (p. 30). Per tant, no apostà per lo militar, sinó per tractat d’assolir un pacte.

A més, la llegenda comenta que la mare del rei “va decidir ocupar-se de l’educació del fill i va deixar les regnes del govern en mans d’un consell de cavallers lleials i valerosos que, units, impediren que els enemics del rei es feren forts” (p. 31). És a dir, que, com veurem un poc després, la reina feia de cap d’estat de manera formal i els nobles ho exerciren així com ara ho fa un govern en la gran majoria dels estats que, en la realitat (per mitjà dels fets, que no de paraules buides molt en línia amb lo patriarcal), actuen democràticament, amb tolerància i obertament, mitjançant els representants del parlament. Així, es plasmen les primeres passes cap a lo que seria un parlamentarisme amb trets clarament matriarcalistes i que, a nivell institucional, perllongaria fins als decrets de Nova Planta de temps del rei Felip V de Borbó (segle XVIII).

Per això, llegim que, en relació amb el rei Jaume I, encara adolescent, “amb el consentiment de la reina Maria, els cavallers lleials li aconsellaren[1] que es casara” (p. 31). A banda, com que el rei volia guanyar-se la confiança dels governats, “Jaume estava decidit a afermar com fóra els llaços que havien d’unir els seus vassalls. De manera que, per a guanyar-se el respecte dels seus súbdits[2], el rei els va convocar a una reunió: volia proposar-los que s’uniren a la corona per a afrontar una gran empresa” (p. 32). Aquests detalls, a hores d’ara, es reflecteixen en moltes famílies catalanoparlants des de fa generacions i, més encara, si, per exemple, ens referim a catalanoparlants que nasqueren en el segle XIX o en el primer quart del segle XX.

Prosseguint amb la llegenda “L’oroneta i el rei Jaume”, recopilada per Josep Franco, també veiem que el rei En Jaume “va convocar Corts a Barcelona perquè volia que s’uniren a la causa l’arquebisbe de Tarragona, tots els bisbes de la corona, els abats dels monestirs i els cònsols de les ciutats més poblades del territori. Quan, després de dos dies de converses, tots arribaren a un acord (…), va començar a preparar la conquesta del regne de Mallorques” (p. 35), en 1229.

I, per a rematar el tema del pactisme i de l’estil matriarcalista de govern (traslladable, igualment, a les famílies catalanoparlants i a molts temes tractats per David Algarra en el llibre “El Comú català”, publicat en el 2015), la rondalla comenta que “Jaume havia aprés de la reina Maria de Montpeller, que la fe sense obres no val res” (p. 36), paraules que ens evoquen a una dita molt comuna entre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: “Primer l’obligació que la devoció”, típicament matriarcal. 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Al rei Jaume I.

[2] El detall que un rei cal que tracte de guanyar-se la simpatia dels seus súbdits, fins i tot, figura en la rondalla valenciana “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí), en què comenta que un jove, “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”. Són paraules molt en línia amb la visió matriarcalista de la vida i de la política.

Les cultures matriarcals aproven les persones de bon cor i prioritzen les accions comunitàries

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco, captem més detalls en vincle amb el matriarcalisme, com ara, el fet que el regidor i el carceller, “com que eren dos homes drets i fets, sabien per experiència que els giravolts de la vida, a voltes, canvien el caràcter de les persones. Aquell home havia passat moltes hores tancat a les masmorres de les torres de Serrans i, per tant, havia tingut temps de sobres per a meditar i vore que la vida que feia abans el portava de cap a l’infern. De manera que el carceller va assentir i el regidor va dir que, per ell, el tracte estava fet, però que ho havia de consultar amb els consellers i els justícies de la ciutat[1]” (p. 18).

Respecte al paràgraf anterior, des d’un primer moment, em recordà el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de María Helena Sánchez Ortega (a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat), en què es tracta sobre dones castellanes que, en la seua jovenesa, es dedicaren a la prostitució i que, en l’hivern (quan ja havien passat l’etapa de la maduresa i de penediment, això és, la tardor), en moltíssims casos, per exemple, passaren a viure en convents. En aquest conte valencià, el fet és prou semblant: primerament, l’home es dedica a actes de maldat i, al capdavall de l’obra, després de matar el drac, se’n va a residir en el monestir de Santa Maria del Puig. Ara bé, hi ha un fet considerable: ací no és la dona qui passa per la fase de penediment i que, a més, es retira, sinó… un home que, prèviament, havia acceptat seguir les indicacions de la Mare de Déu (és a dir, d’una dona, però no rectes). Aquest detall va en línia amb les paraules que podem llegir en els passatges immediats, en què l’home parla davant de l’assemblea, ja que els regidors havien decidit tirar junta:

“L’endemà mateix, davant l’assemblea dels pocs representants de la ciutat, (…) va parlar amb el cor en la mà i amb molt de coneixement” (p. 18), els indica lo que ell requerirà i, finalment, els addueix que, “Si, amb tot això, una miqueta de sort i l’ajuda de la Mare de Déu, puc matar el dragó, em retiraré al monestir del Puig i dedicaré la vida que em queda a l’oració” (p. 19).

Aquestes paraules concorden molt amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563): la religiositat, per damunt de les accions amb la societat. Potser aquesta rondalla, o bé és d’aquella època, o bé hi està inspirada. El Concili Vaticà II (1962-1965) apostà per un cristianisme més centrat en lo social i en l’obertura i no en la parafernàlia, ni en l’espectacle i, com ara, en una visió del cristianisme més d’acord amb el matriarcalisme, receptiu a lo que pogués aportar la ciència, a totes les cultures i a totes les religions.

Tot seguit, “Amb aquelles paraules tan boniques, que pareixien encara més belles perquè eren sinceres, el condemnat a mort va convéncer fàcilment els presents, que acceptaren el tracte per unanimitat” (p. 19).

Igualment, en aquesta llegenda, no apareix la figura de l’heroi solitari, sinó la col·laboració, molt relacionada amb lo matriarcal (així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, una part més del matriarcalisme mediterrani, sempre van junts): “el presoner va demanar que tots els homes, dones i xiquets de València feren bona cosa de soroll per atraure l’atenció del dragó i fer-lo eixir del cau fosc on s’amagava la major part del dia” (p. 20). I així ho fan, per mitjà de la complementarietat. I l’home venç el dragó.

En u dels passatges finals de la rondalla, el regidor de València, en representació de la resta d’autoritats polítiques, judicials i notables de la ciutat, “va fer honor a la paraula donada” (p. 25) i el declara home lliure.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la ciutat de València.

Les cultures matriarcals s’inclinen per la moderació i inculquen a pensar en els altres

General, , , , , ,

 

Un altre passatge interessant de la rondalla “El dragó del Patriarca”, plasmada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, és quan trau el tema del silenci, de la discreció, etc. (ambdós vinculats amb el matriarcalisme), de què també ha escrit Bartomeu Mestre en l’article “Saetas a Mallorca?” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/saetas-a-mallorca), publicat en el blog “Etxiba Balutxo…”. Així, en aquest article, ens comenta que “els catalans no som renouers i ho podeu certificar amb mil detalls. També amb l’expressió d’alegria som discrets. Si anau a una platja a l’estiu entendreu què vull dir. Els que criden, els que corren i embruten d’arena l’altra gent o els que tenen un aparell de música a les totes, evidentment no pertanyen a la nostra nissaga. Aquestes conductes no tenen res a veure amb ètnies, sinó amb cultures. Els trets distintius que diferencien els pobles patriarcals dels matriarcals, com el nostre, aporten dades que, més enllà de les opinions, resulten irrefutables”. I, com m’afegí en relació amb l’article, els catalanoparlants, en el tema, som més bé “silents”. Aquests detalls, que empiularem amb els del conte, concorden amb els que podem llegir en una entrevista titulada “Amaia Gorostiza: ‘El País Vasco es un matriarcado’” (https://elpais.com/elpais/2020/10/02/eps/1601645189_218920.html) i publicada en el diari castellà “El País”, en què la presidenta de l’Eibar, un equip basc de futbol i en la Primera Divisió espanyola, comenta que, “A mí me han inculcado el trabajo, la austeridad, el no fanfarronear, la honradez…”.  Un “no fanfarronear” que evoca lo matriarcal.

Al cap i a la fi, no tractar de fer-se destacar, no inclinar-se per fer ostentació, que no es dedique la nit per a dificultar el bon son del veïnat, sinó que es prepare pensant en els altres, etc. i posant-se en la pell del proïsme, són detalls en línia amb el matriarcalisme i que, igualment, copsem en el relat valencià: “L’endemà, quan el dia fosquejava, el cavaller va baixar a la masmorra, sense el rosegó de pa i el pitxer d’aigua de totes les nits. Va deslliurar el presoner de les cadenes, el va ajudar a canviar-se de roba i (…) li va baixar una capa gran, per a cobrir-se i passar desapercebut. Després, els dos homes abandonaren les torres de Serrans amb tota la discreció del món i se’n van anar, pels carrers més foscos i solitaris de València, a sopar amb el regidor de la ciutat” (p. 17).

La primera vegada que llisquí aquestes línies de la llegenda, escriguí, en el llibre, “Bartomeu Mestre i les festes”, “eixir en la falla”, “matriarcalisme”, “la nit”. I, a més, vaig vincular el fet que es realitzàs de nit amb un tret matriarcalista, ja que les cultures matriarcals hi estan molt vinculades així com ho està la dona, la lluna, lo relatiu a la terra (que és de color més fosc que el sol), etc. És més: Biel Majoral, en una entrevista feta per “dBalears”, en què trau el tema d’escoltar la terra (això és, la banda materna i de la Mare Terra, de la terra on reposen els ancestres i de la terra on u viu, dels avantpassats, etc.) i de l’especulació, comenta que el patrimoni es pot salvar “A través dels gests senzills, que són els que marquen les pautes: la buferia no ha estat mai patrimoni d’un poble”.

Adduirem que el 3 de juny del 2022, ma mare, durant una conversa telefònica, em tragué el tema de la música quan ella tenia uns dèsset o díhuit anys, això és, cap a 1960. Així, un dia veié una jove que, quan passava pel carrer, feia un soroll procedent de la banda de la cintura… on tenia una ràdio menuda. Immediatament, li diguí que això no tenia a veure amb el matriarcalisme, sinó amb lo patriarcal, i li vaig afegir informació relativa a l’article de Bartomeu Mestre. Doncs bé: el 6 de juny del 2022 em va adduir que, “en aquells temps, seria un capritxo fora sèrie, això no ho podrien dur ni el 10% de la gent del poble” i que serien cap a les 11h del matí. Parlem d’un temps en què ja comença a haver-hi ràdio i en què la instrucció pública feia camí en la introducció de la cultura patriarcal castellana… en un ambient majoritàriament matriarcal, com era el dels pobles de la comarca de l’Horta de València, vàlid per a la gran majoria de les poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, el report de ma mare i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que salven els hòmens i que no els deixen fora, molt acollidores

General, , , , ,

 

Una altra obra que conté rondalles interessants i amb molts trets en línia amb el matriarcalisme és el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015. En el conte “El dragó del Patriarca”, veiem que “les autoritats de la ciutat escoltaren per fi els laments i les queixes del poble. Els regidors, els consellers i els jurats de València es reuniren un divendres de matí a la casa de la vila. Després d’haver escoltat durant més de tres hores les queixes dels veïns, les protestes dels llauradors, les explicacions dels nobles i les pregàries dels capellans, el regidor principal de València va fer ús de la paraula per anunciar:

-Cavallers, València no s’havia vist mai en una situació tan compromesa -va assegurar-. No podem eixir d’ací fins que no trobem, entre tots, una solució a les nostres desgràcies” (p. 7) i, així, el lector, immediatament, copsa el pactisme que ja, a nivell polític i de les corts, inicià el rei Pere el Gran en 1283 i que, àdhuc, podem considerar un perllongament del matriarcalisme que ja hi havia en els comtats catalans i que David Algarra reflecteix molt en el llibre “El Comú català” i, òbviament, com ara, plasmat en moltes rondalles mallorquines en què es comenta que molts personatges “tiraren junta” o expressions semblants o, per exemple, de familiars que es reuneixen en casa per a trobar una solució. Com ens han escrit moltes persones, les relacions eren molt obertes, encara que manàs la dona, i es tractava de crear un ambient de germanor, d’harmonia i acollidor.

Es presenten molts cavallers, però, al capdavall, un home que estava en la presó de la Torre de Serrans (una torre que formava part de la muralla romana de la ciutat de València i que encara existeix) i que era eixerit, comenta al carceller que ell s’oferiria a matar el dragó, però que l’haurien d’alliberar (p. 13), fins que, un dia, el carceller accepta la proposta del pres i, per això, el regidor diu, a l’encarregat de la presó, que “estava disposat a fer tractes (…), si calia, per salvar la ciutat.

-Fes-lo vindre demà -va accedir el regidor” (pp. 14-15).

I, eixa mateixa nit, el pres descobreix una llum que “provenia del cos d’una senyora que el mirava amb tendresa de mare i li somreia amb la cara més bonica que havia vist mai.

-He vingut a ajudar-te -li va dir, amb una veu més dolça que l’arrop- perquè jo no abandone mai els meus fills” (p. 15): era la Mare de Déu, qui ací apareix com una dona molt oberta, dolça en el parlar i garrida, trets que figuren en altres rondalles en català. A més, és ella qui li comenta que el pot salvar i, a banda, Nostra Senyora li addueix:
“-T’ajudaré a matar el dragó -li va anunciar- (…). Però m’has de prometre que canviaràs de vida i que, ara que m’has vist amb els teus ulls, m’honoraràs mentre visques i no tornaràs a ser un mal fill.

Quan el pres va recuperar l’alé” (p. 16), respon a la Mare de Déu:

“-Si Vós m’ajudeu, mai no tornaré a fer mal (…).

La Mare de Déu va saber a l’acte que les paraules del presoner eren tan sinceres com el seu penediment i es va alegrar perquè, gràcies a la seua intercessió, una ovella perduda tornava al ramat. Després, sempre amb el somriure als llavis, s’acostà al pres i li va explicar de quina manera podria matar aquell dragó” (p. 16). I, en altres passatges posteriors de la rondalla, l’home, ja fora de la presó, actua en línia amb l’acord amb la Mare de Déu.

Per tant, podem dir que Nostra Senyora actua de manera oberta i harmònica amb l’home, que ell accepta fer lo que li marca ella i que la Mare de Déu el tracta de manera acollidora i que, com en la gran majoria de les rondalles en què apareixen personatges bíblics (com ara, Jesús, Sant Pere o la Mare de Déu), ella tampoc no el deixa caure, trets que podríem vincular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Vingui, vingui, senyor rector”, l’erotisme matriarcal en rondalles i aprovat per dones

General, , , ,

 

Una altra rondalla eròtica, en aquest cas, recopilada per Cels Gomis i Mestre i plasmada en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, és “Qui es menja les figues del rector”, la qual escrivim tot seguit:

“Hi havia un rector d’un poblet que tenia a l’hort una figuera de figues de coll de dama[1], a la qual era molt afectat[2].

Cada tarda anava sota la figuera, al temps de les figues[3], mirant amb delícia les que anaven madurant[4], i llepant-se els llavis pensant en les que es menjaria l’endemà, després de prendre la xocolata. Mes arribava l’endemà i les figues madures ja no eren a l’arbre[5] i, per a més befa, al peu d’aquest, hi havia una grossa tifarada[6].

Això passava cada matí i feia desesperar de tal manera el mossèn que, si no se l’enduien els dimonis, era perquè, segons sembla, aquests no hi podien fer res amb la gent de sotana.

Endebades, el senyor rector renyava l’escolà: segur que era aquest qui se li menjava les figues. Mes aquest jurava i perjurava que no n’havia tastat ni una.

L’escolà era molt llest (com ho són, generalment, tots els escolans)[7] i un dia va entrar corrents a la cambra del senyor rector, dient-li:

-Vingui, vingui, senyor rector: ja sé qui se li menja les figues.

I, fent-lo anar sota la figuera, li va dir:

-Veu? És la majordoma, perquè la pixarada s’ajunta amb la caguerada.

-Tens raó -va exclamar el reverend-. Vet aquí una cosa en la qual jo mai no hauria caigut.


(Riudoms.)” (pp. 94-95).

Riudoms és una població catalana de la comarca del Baix Camp.

I, com que la pixarada s’ajunta amb la caguerada, parlem, en altres paraules, de relacions sexuals entre un home i una dona. Pel llenguatge de la rondalla, el lector copsa que es tracta d’un capellà que dedica molt de temps a les jovenetes (encara que només fos per observar-les) i que elles, eixerides, feien lo que volien, motiu pel qual ell no les agafava.

Igualment, en aquesta rondalla, també es reflecteix que, malgrat que, com ara, el coneixement científic sobre la sexualitat no estigués estés entre la població, els contes, les contarelles, les cançons, les gloses, etc. permetien que la població visqués la sexualitat des d’una vessant positiva i molt oberta, en línia, òbviament, amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les que hui ens han escrit comentaris en relació amb la sexualitat i amb l’erotisme viscuts per àvies i mares nascudes abans de 1920 (alguns comentaris plasmen dones molt obertes en lo sexual), a les paraules de ma mare, en aquest tema, vinculades amb les seues àvies (“Són persones realistes” i receptives), i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, podem consultar el mot “Figa” i veiem que, quan comenta sobre la “figa de coll de dama”, diu que “és blanca o negra, amb el capoll llarg, la pell gruixuda, i la molla vermella i dolça; és de les figues considerades com a millors (or., occ., val., bal.); també en diuen figa coll de senyora (Rosselló, Empordà)”. Per tant, era un capellà que preferia dones “de bona qualitat”, jóvens (vermelles) i dolces. Com diríem, col·loquialment, sabia lo que volia.

[2] Li feia molt lo eròtic.

[3] El 4 de juny del 2022 ja poguérem veure algunes entrades en Facebook en referència a les figues, fins i tot, amb alguna frase eròtica, com ara, la que diu “Ja se li veu la figa” i que, el mateix dia, havia plasmat l’amic Jose V. Sanchis Pastor en el seu mur, acompanyada d’una foto d’una figuera que en treia.

[4] Les que, si més no, es feien dones i passaven de ser adolescents a jóvens.

[5] Eren eixerides.

[6] Caguerada.

[7] Com en més d’una rondalla en què intervé, com a mínim, un escolà.

 

“Tracte és tracte”, habitants ben governats i molt receptius

General, , ,

 

 

Afegirem que, en “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha dues narracions recopilades per Cels Gomis en línia amb el comunalisme i vinculades amb el matriarcalisme, en què els habitants d’un poble trien qui en serà el batle. Així, en el conte “Qui agafi la poma, serà l’alcalde”, copsem que “Hi havia dos veïns que es disputaven la vara i portaven dividit i en renou a tot el poble. (…) un dels veïns (…) va dir:

-Per què ens havem de disputar nosaltres per dos que volen la vara? Si la volen, que se la disputin ells sols. Tirem una poma carrer avall i, el qui l’agafi, serà l’alcalde” (p. 79). Tot seguit, tots els habitants aproven la proposta, “Van a buscar la poma i la tiren carrer avall; corren darrere els dos pretendents d’alcalde i, abans que ells l’agafessen, surt un porc i se la menja.

-Tracte és tracte” (pp. 79-80), acordaren tots i, així, accepten que “el porc de l’oncle Joan[1] serà aquest any el nostre alcalde.

I així fou” (p. 80). 

Prou semblant a aquesta i, amb un missatge final molt interessant, és la rondalla “Elegir nou batlle”, també arreplegada per Cels Gomis, en aquest cas, en relació amb la Vall de Benasc (en la comarca de la Ribagorça), on veiem una població amb una situació semblant, entre en Pau, en Pere i la resta d’habitants del poble. Però, “un dels veïns, (…) els va reunir a tots[2] i els va dir:

-Quina necessitat tenim, nosaltres, de barallar-nos perquè aquests dos vulguin ser batlle? Voleu creure’m? Que es barallin ells.

-Doncs, què hem de fer? -van preguntar alguns.

-Tirarem una poma carrer avall (…) i el primer que l’atrapi, serà el nostre batlle.

Dit i fet. Van reunir els dos candidats (…) i, en presència de tot el poble, van tirar la poma carrer avall.

(…) Comencen a córrer en Pau i en Pere per veure qui l’atraparia primer i, abans que cap dels dos l’aconseguís, surt el porc de l’oncle Joan i se la cruspeix[3].

-Tracte és tracte” (p. 80) diuen els del poble i afigen “El porc de l’oncle Joan serà el nostre batlle enguany.

I així va ser.

I, per cert, que encara hi ha veïns que se’n recorden i juren que mai no havien estat tan ben governats, ni han tornat a estar-ho després, com l’any que van tenir per batlle al porc de l’oncle Joan” (p. 80).

Per això, podem dir que, a banda del comunalisme, captem que els qui narraren la rondalla preferien un sistema polític molt obert i en què es pogués renovar amb major freqüència i que, igualment, estaven receptius a persones que poguessen governar millor el poble. De fet, en els sistemes d’organització política més oberts (i comentarem, sense embuts, que van molt en línia amb les cultures matriarcalistes), hi ha major democràcia directa i un ambient més obert i més participatiu.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací no s’empra amb doble intenció, sinó que fa referència a un porc de l’oncle Joan.

[2] Els altres veïns.

[3] En el DCVB, “cruspir”, per exemple, vol dir “Agafar una cosa per a menjar-se-la”.

Matriarcalisme, comunalisme, bonesa i persones eixerides

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada per Cels Gomis i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “La Pedra Llarga i la creu”. En ella, “una jove havia de casar-se aquella nit amb un minyó que l’esperava a l’altra banda del Ter” (p. 66). Nogensmenys, com que el riu anava molt ple, la xicona fa un pacte amb el dimoni, i el diable “es posà a fer, tot seguit, un pont de pedra” (p. 66).

Però, com que, mentres el dimoni portava la darrera pedra, toquen les dotze de la nit, la deixà caure i, a banda, des d’aleshores, aquell any i els successius es perderen les anyades, i “el poble ho atribuí a la pedra. Reunits els pagesos dels entorns, determinaren adreçar-la[1] i plantar-hi una creu a sobre. Així ho feren i conten que, de llavors ençà, han tingut sempre unes bones anyades” (p. 66). I, per tant, es plasma el comunalisme (es fa un aplec, en lloc de quallar l’individualisme, el qual podem vincular amb lo patriarcal) i determinen ells (no una autoritat externa al poble, ni a la comarca, de què no es comenta res en la rondalla) posar una creu… damunt de la pedra relacionada amb el dimoni i, així, és un triomf de la bonesa, ja que el diable, en aquest relat, està associat a la maldat.

La rondalla que Emili Samper exposa a continuació, “La pedra del Diable de Santa Pau”, recopilada per Cels Gomis i Mestre, “relativa a la pedra del Diable que hi ha prop de Santa Pau, al camí vell de Girona a Olot, és similar” (p. 66): una pastora jove i bella, dels voltants de Girona, arriba a un acord amb el dimoni, i ell és qui l’accepta: “Admesa la proposta pel diable” (p. 66). Per tant, ell fa lo que li suggereix la jove.

Com veiem, en aquestes rondalles, perd el dimoni com també ho fa en el relat següent, “El darrer fruit del garrofer” (p. 71), semblant a un conte recopilat per Enric Valor: un pagès lliuraria la seua ànima al diable “quan el garrofer no tingués fruit. Mes, com el garrofer sempre en té, de fruit” (p. 71), guanya l’home.

Una altra rondalla en què l’enginy fa costat a qui fa la proposta, en aquest cas, a una dona, i que reflecteix el matriarcalisme, és “El pont de Martorell i el gat”, plasmada per Cels Gomis. “Cada vespre, fa molt de temps, una vella anava a buscar aigua a la font de l’Endó i, com que és a l’altra banda del riu, s’havia de mullar passant l’aigua” (p. 72). L’anciana i el dimoni acorden que ell li faria un pont, amb la condició que el diable s’emportaria el primer que el passàs. “L’endemà, el pont estava llest, però la vella (…) va deixar anar un gat i l’hi feu passar” (p. 72) i, per consegüent, la dona resta salvada.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] La pedra.