Arxiu mensual: maig de 2022

La dona, el comunalisme i l’actitud protectora i pel bé comú de les cultures matriarcals

General, , , , , ,

 

La dona salva l’home, fins i tot, en lo sexual.

El fet que la dona salva l’home i que, si ell tracta de fer-ho, per exemple, sense la seua aprovació, sense acceptar les seues directrius (o bé lo vinculat amb el matriarcalisme), “l’home ho paga”, es plasma en la cultura catalanoparlant com també en la cultura basca, per exemple, en el tema de les dones d’aigua, en els pastors que no aconsegueixen fer el seu paper d’herois[1] i, com ara, en els hòmens que no acullen el comunalisme.

Així, en la rondalla catalana “L’home dels arços”, recopilada per Cels Gomis i Mestre i que figura en el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, veiem que, en la comarca catalana el Vallès, es copsà un relat d’en Celestí Barallat en què intervé la lluna (un detall matriarcalista), que diu així:

“En algun temps, no hi havia a la terra cap llei humana[2], però hi havia la llei del cel, que és de tots temps i mai s’acaba[3]. Llavors, hi havia a cert lloc un camí molt ample que passava per l’heretat d’un home. El camí era d’ús de tothom, però, com passava per casa seva, aquell home, ple d’orgull, va voler-lo tancar. A aquest fi i efecte, va començar a agafar arços, anant-los arrenglerant al mig del camí. Ja n’hi havia posat tota una rastellera[4], quan la Lluna, qui sempre vigila, el va agafar[5] i se’l va emportar allà dalt, junt amb els arços, i sempre més l’ha tingut exposat a la vergonya perquè servesca d’escarment a tots els homes egoistes” (p. 58).

La lluna, a banda del seu paper passiu (observadora) també el té actiu (la llei del cel… en relació amb la lluna, que no amb lo solar), quan considera que lo matriarcalista (a què ella està vinculada) pot perillar i, per tant, actua, en lloc d’esperar que altres autoritats que es fonamenten en la rectitud (podria ser el sol, relacionat amb lo patriarcal, amb lo estatal i amb les lleis escrites), li ho resolguen. I, així, ella (la lluna, la dona, els qui segueixen amb simpatia lo matriarcalista) es mou pensant en la comunitat i en la generositat i, fins i tot, evita que ell abuse de lo sexual, ja que fer fora la lluna implicaria excloure la creativitat (detall unit, entre altres coses, a la terra i a la sexualitat). I, com a castic, encara que ella no mate l’home, fa que siga la vergonya i que, d’aquesta manera, més persones no continuen per lo que va contra el bé comunal de la gran majoria de la població.

Agraesc la col·laboració de les persones que em més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: En el DCVB, “arç” figura com “Planta espinosa de diverses espècies (…)”.

[1] En el llibre “El matriarcalismo vasco” (p. 52), hi ha una rondalla en aquesta línia.

[2] Perquè es fonamentava, sobretot, en els costums, en les tradicions, fet que no exclou que estiguessen oberts a lo nou, a diferència de l’obscurantisme a què s8’ha tractat de relacionar lo agrari i, per exemple, l’Alta Edat Mitjana, justament, una època en què lo matriarcalista estava ben viu, i que sí que podem captar en alguns articles i llibres referents a l’Edat Mitjana.

Fa pocs dies, un diari digital en llengua catalana dels més seguits plasmava un article amb el vincle de l’Edat Mitjana amb la foscor. Res mes lluny de la realitat i, igualment, en línia amb la instrucció relacionada amb el capitalisme i, per descomptat, amb un refrany que deia el meu avi Miguel (el pare de ma mare, nascut en 1906 i molt obert a aprendre): “La ignorància és molt atrevida”.

[3] Es pot entendre com la llei vinculada amb lo agrícola, amb lo anterior al capitalisme, i en què s’inclou la lluna.

[4] Conjunt de coses posades una al costat de l’altra.

[5] La lluna se l’emporta, impedeix que ell faça malbé lo comunal.

 

Dones que compensen les bones accions i que donen vida

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre”, d’Emili Samper Prunera, hi ha unes quantes rondalles molt curtes i vinculades amb la Mare de Déu i amb plantes, en què es plasma el matriarcalisme. Així, en “La menta i el romaní” (p. 56), llegim que, “Entre les mateixes plantes, (…) n’hi ha també de beneïdes, com el romaní, per haver-hi posat a assecar la Santíssima Verge els bolquers del seu estimadíssim infantó” (p. 56). A més, en “Les fulles de la gavarrera”[1], copsem que la dona és respectada i que ella ho compensa: “Durant la fugida a Egipte, la Mare de Déu va demanar acollida a la gavarrera, i aquesta n’hi va donar de tan bon grat que, aquella, agraïda, va fer que les seves fulles i les seves flors fossin bones per remei.

I, des d’aleshores, ho són” (p. 56).

Àdhuc, com que el matriarcalisme agraeix la bondat, en la rondalla “Per què la menta no fa llavor”, veiem que Nostra Senyora, com que la menta, durant la fugida a Egipte, descobrí on s’havien amagat la Mare de Déu, Sant Josep i el Nen Jesús, li digué:

“Menta, mentidera,

floriràs i no granaràs” (p. 56).

 

I, en la pàgina 57, Emili Samper Prunera ens comenta que, en la rondalla “La menta i el gaig”, Cels Gomis publica la variant

“Tu ets menta i mentiràs,

floriràs i no granaràs”.

 

Prosseguint amb Nostra Senyora, en la rondalla “El romaní florit”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, llegim “Conten que la Verge Maria, essent al portal de Betlem, després d’haver donat a llum el seu infant Jesús i haver-li rentat els bolquers, cercava un indret on estendre’ls, quan va trobar una mata de romaní i els hi va posar al damunt. Els bolquers van eixugar-se ràpidament i la planta va quedar ben florida” (p. 57): el detall de la planta amb els bolquers (actuar de manera acollidora) fou compensat per la bonesa que li passà el Nen Jesús. I, així, captem un missatge molt en línia amb el matriarcalisme: l’actitud receptiva dona bons fruits i vida (“ben florida”, dues paraules que podríem vincular amb el renaixement primaverenc).

Veiem, per tant, que la cultura matriarcalista es posa de part de les bones accions.

Una altra rondalla curteta plasmada per Cels Gomis i relacionada amb la fugida a Egipte, “La vida eterna de la rosa de Jericó”[2], en què, durant el viatge cap a Egipte, la Mare de Déu s’ensopegà i s’agafà a la rosa de Jericó, però “sense que es desarrelés, cosa que l’alliberà de la caiguda i, per això, li concedí vida eterna, dotant-la de diversos privilegis” (p. 57), també reflecteix el matriarcalisme. En aquest relat, copsem la relació amb la terra i amb la realitat i que la dona també acull els petits detalls (la rosa de Jericó). I, de nou, la bonhomia es veu compensada per la vida i per favors.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que és una planta rosàcia.

[2] Jericó és una població palestina que apareix, per exemple, en aquest passatge bíblic relacionat amb el Nou Testament.

 

Tot seguit, afegim dues fotos de la rondalla valenciana “Història del mig pollastre” (p. 122), arreplegada per Enric Valor i que figura en el tom 8 de les “Rondalles valencianes”, editades per Edicions del Bullent. En aquest passatge, es reflecteix la sexualitat matriarcal en una línia molt semblant a la de la cultura mosuo, igualment matriarcalista: la princesa és més grossa que el mig pollastre així com, en aquesta cultura asiàtica, per a lo gros o positiu, s’utilitza la paraula “mare”, mentres que lo petit es refereix com “pare”. La rondalla valenciana diu així: “I saludava tothom, que es meravellava que una princesa tan esvelta i garrida s’hagués pogut maridar amb un senzill mig pollastre, per cantador i arriscat que fos, per tal com un matrimoni tan desigual, de dona i pollastre, no s’havia vist en aquell regne”. 

L’enllaç que posem a continuació també inclou lo que hem escrit respecte a aquesta cultura asiàtica de línia matriarcalista, en relació amb la sexualitat matriarcal i que figura en l’article “Los mosuo, la cultura matriarcal que soñaba el creador de Wonder Woman”: https://www.mirales.es/los-mosuo-la-cultura-matriarcal-sonaba-creador-wonder-woman.

Dones que actuen com a líders al servici dels ciutadans i molt receptives

General, , , ,

 

Partint del llibre “Les rondalles de Cels Gomis i Mestre. Edició, catalogació i estudi”, d’Emili Samper Prunera i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en el 2015, copsem rondalles plasmades per Cels Gomis i Mestre (Reus, 1841 -Barcelona, 1915), un home dedicat, per exemple, a la recopilació de la cultura popular i que, com ell escrigué, “Jo no faré més que repetir les mateixes paraules amb què m’ho han contat” (p. 20). N’hem tret algunes en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, una que figura com “Dues variants de la Cenerentola. Maria Fustot”[1] (pp. 49-50), molt semblant a unes altres de les Illes Balears i d’altres poblacions catalanoparlants: “Vet aquí que era un pare que tenia tres filles. Un dia que anava de viatge les hi preguntà:

-Què voleu que [us porti] d’aquest viatge?

La més gran digué: -Unes arracades.

La mitjana: -Un vestit.

La més petita: -A mi res, pare” (p. 49).

I, quan torna del viatge, no portà res a les filles grans i “portà un vestit d’or a la petita” (p. 49). I, de nou, el pare emprén un altre viatge, les tres li demanen lo mateix que la primera vegada i el senyor només duu “un vestit de plata a la més petita” (p. 49).

Igualment, en el tercer viatge que fa el pare, no se’n ve amb res cap a la filla gran, ni cap a la mitjana, però sí, novament, cap a la més jove: “un vestit de campanilles” (p. 49) i, a més, addueix a la més petita que, l’endemà, la casaria amb u dels lladres (p. 49).

Però, immediatament, la més joveneta de les tres germanes, que nomia Maria Fustot, per a no casar-se amb el lladre, fa via amb els tres vestits que li havia donat son pare i, mentres caminava, “troba una velleta que li diu:

-On vas, xiqueta?

-Vaig perduda pel món i no sé on [pegar] -i Maria Fustot contà a la bona vella lo que li passava” (p. 49). I, així, captem que la dona (en aquest cas, una dona vella) està ben tractada i respectada (dos detalls en línia amb el matriarcalisme) i que, a banda, és aquesta velleta qui li aplanarà el camí:

“-Té aquesta ametlleta[2] i segueix-la on et portarà” (p. 50).

Enllaçant aquesta versió amb una que Emili Samper Prunera posa tot seguit, veiem que la velleta li ho diu perquè aquesta ametla és “l’ametlleta de la virtut.

Segueix l’ametlla i la porta al palau[3] del rei; es ficà el vestit de fusta i demanà la caritat.

Baixen les criades a donar-li caritat i ella els pregunta si la volen llogar per serventa” (p. 50). Les criades ho pregunten a l’amo, qui ho accepta, i, un poc després, la jove i les criades se’n van a un altre poble, on s’acostaven les festes.

Aleshores, la jove, seguint les directrius de la velleta, es trau l’ametla i li ordena que puga comptar amb un cavall per a fer via cap al poble. I, igualment, ho fa amb el vestit d’or. En aplegar al palau, el fill del rei la trau a ballar i, com que ella es trau un cabàs de diners i els del palau es posen a agafar-ne, la jove se n’ix del recinte: “se n’ha anat volant” (pp. 50-51). I, això, amb uns passatges molt semblants als de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en canvi, ella, immediatament, es lleva el vestit de festa i se’n posa el de fusta, és a dir, està al costat dels ciutadans (p. 51).

Afegirem que la fusta, que es sol vincular amb el color terra, està relacionada amb lo matriarcal com també ho fa l’aigua.

En el segon viatge al palau, els amos troben la taula ben parada (com també passarà en el tercer viatge), l’amo trau Maria Fustot a ballar i, ballant ballant, ella torna a donar penyora (p. 51). I l’endemà, la jove s’hi presenta amb un cavall roig “molt bo i es fica el vestit de campanilles” (p. 51) i, com a senyal que, en les cultures matriarcals, les autoritats també compten amb els ciutadans i que els ciutadans estan molt oberts als governants, veiem que la rondalla acaba amb unes frases que ho reflecteixen: “Fan anar les criades a fer coques i Maria Fustot també hi vol anar” (p. 51).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs lingüístics.

[2] En l’original, “amelleta”. Hem adaptat aquest mot com també els derivats que exposem tot seguit.

[3] En l’original, figura la paraula “palacio”, en cursiva.

Mares, filles i àvies molt servicials, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla de la vall de Castellbò (l’Alt Urgell) en què es reflecteix molt el matriarcalisme, com ara, per mitjà de la bonesa, de la col·laboració, de l’harmonia i d’una actitud molt oberta, i plasmada en el llibre “Contes de la mare”, de Pepita Clop Segú, és “Pasqua abans de Rams”. Així, veiem que, “En una petita vila[1] on tothom es coneixia, hi havia una senyora que era molt apreciada. Sempre sabia estar al costat dels que ho necessitaven i hi acudia tant pels bons moments com en les desgràcies” (p. 43), fins i tot, sabia “trobar les paraules escaients per a cada ocasió (…), segons el que requeria cada esdeveniment.

La seva filla petita es fixava en tot el que feia i la imitava sempre que podia” (p. 43). Un dia, la dona hagué d’anar-se’n i la filla va quedar encarregada d’anar a comprar el pa i, en aplegar al forn, la jove copsa que unes dones parlaven sobre la pubilla de Ca l’Hereu (p. 43). I, com que la noieta ho havia sentit prou bé, “tota decidida, va prendre una decisió. Allò semblava molt important i (…) ella la faria quedar bé” (p. 43).

Per això, immediatament, es posa el vestit dels diumenges, “va collir unes flors al passar pel pati i se’n va anar cap a Ca l’Hereu. En arribar-hi, va trucar a la porta i la va obrir la mestressa de la casa” (p. 43). D’aquesta manera, apareix el simbolisme del jardí.

Un poc després, la jove li diu que eixe dia ha anat ella:
“-Sí, he vingut a felicitar-vos – va afegir.

-A felicitar-nos? (…).

-No, no és per cap Sant, és que he sentit a dir que heu fet Pasqua abans de Rams i us volia donar l’enhorabona de part de tots els de casa. Ah! I us he portat aquestes flors” (p. 44).

I, així, sense ser una rondalla eròtica, sí que apareix el tema de la sexualitat, en aquest cas, perquè la pubilla esperava un fill abans de casar-se.

Una altra rondalla, en el llibre de “Contes de la mare”, en què també es plasma el matriarcalisme, ací, en el tema de la dona com a transmissora de la cultura popular i, a més, de l’actitud receptiva, és “Una casa molt gran”. En aquesta rondalla, “una padrina (…) quan parlava d’algú que ja havia mort, sempre deia, darrera del nom de la persona, ‘que al cel sigui’ (…).

Aquesta iaia tenia una néta molt espavilada i xerrapeta que tot ho escoltava i tot ho preguntava” (p. 55).

Un poc després, veiem que la neta, un dia li comenta:

“-Devia ser molt gran, aquesta casa, eh iaia?

(…) -Sí, iaia, Cal Selsigui devia ser molt gran, amb molta gent, perquè tu sempre que parles d’algú, dius que ho era, d’aquesta casa.

Aleshores, la iaia va entendre la pregunta de la nena” (p. 55) i li respongué que sí que ho era. I, de pas, copsem que la dona actua molt oberta, ràpidament i que també tracta bé la xiqueta.

Quant a la primera rondalla, ma mare conta que les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX) eren “Fortalesa i servici”.  

Afegirem que hui hem fet una pregunta en Facebook a partir d’una frase de Montserrat Morera Perramon sobre les seues àvies (padrines): “En tots dos casos, la dona era respectada”. La gran majoria respon en la mateixa línia i, per tant, en la de moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el llibre, veiem que es refereix a Castellbò (nota 1, pàg. 44).

Dones amb molt d’enginy, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Contes de la mare. Rondalles de la vall de Castellbò per a grans i petits”, de Pepita Clop Segú i amb il·lustracions de Ramon Berga i publicat per Edicions Salòria en el 2013, l’autora ens comenta que “un dia em vaig decidir a escriure les històries que tants cops m’havia explicat la meva mare.

(…) No volia que les seves contalles es perdessin en l’oblit del temps i vaig posar-m’hi. Em sentia que li ho devia. Era filla de Sendes, com el meu pare, un poblet de la vall de Castellbò (…). Va créixer en una família on els padrins ocupaven un lloc molt important i on les vetllades a vora el foc s’aprofitaven per fer mitja, sorgir roba, desgranar fesols, filar, fer petites eines de fusta i sobretot per explicar històries i transmetre tradicions” (p. 3). 

En la rondalla “El burot i la tupina”, arreplegada per Pepita Llop Segú i vinculada amb la vall de Castellbò, una vall de la comarca catalana de l’Alt Urgell, veiem que “Els burots eren homes que s’encarregaven, fa molts anys, de vigilar l’entrada de mercaderies provinents dels pobles veïns, a la Seu” (p. 19), lo que, en un comentari que em feu ma mare el 12 de maig del 2022, si més no, en bona part del País Valencià, deien els filatos, i els vinculava amb després de la guerra, la qual acabà en 1939. En aquesta rondalla, hi ha un burot que era rude.

A més, veiem que “Les dones acostumaven a anar en colletes de tres o quatre” (p. 19) i un dia “van decidir que havien de fer alguna cosa per escarmentar-lo i al mateix temps no sortir-ne malparades.

Una de les dones, que era molt decidida i de caràcter, va enginyar un pla (…) i ho va fer saber a les altres.

Un matí, es van reunir abans de baixar a mercat i van preparar les cistelles (…). Hi van posar tot allò que tenien per vendre, com de costum, però a més a més, (…) hi van posar una tupina de fang ben tapada amb un drapet lligat, com si fos confitat o mel” (pp. 19-20). I, així, copsem que es plasma molt el matriarcalisme: dones amb molta espenta, que es reuneixen, l’esperit comunitari i l’enginy.

Al moment, el burot els ix a l’encontre i demana a les dones què porten les tupines. Aleshores, elles, sense embuts, amb sinceritat i sense pensar-s’ho dues vegades, li responen:

“-Merda!” (p. 20).

L’home, immediatament, els pregunta què porten en la tupina, i elles, de nou, li diuen lo mateix que abans i el burot comprova que ho és. I, “com que havien dit la veritat i en cap moment van enganyar l’autoritat, no van poder ser castigades” (p. 20).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que influeixen, amb molta espenta, amb reflexos i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona té la darrera paraula, és “Na Pontons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “Era una senyora de Sant Llorenç des Cardassar, de temps des moros, que anava a missa a s’esglesieta de Sant Miquel (…) i, per anar-hi, comprà un camí que passava pes Rafal de Búger i Sa Pobla, cap a s’oratori de Sant Vicenç des terme de Muro i, llavors, per dins aquesta mateixa vila, Santa Margalida, Petra i Manacor fins a Sant Llorenç.

(…) Això ho conta sa gent vella de Campanet” (p. 83).

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, en la comarca de l’Horta de València, hi ha una partida que, en les ordenances de la séquia de Benàger i Faitanar, de 1740, figura com partida de Na Pastora (ara, coneguda com Partida de la Pastora) i que, per tant, tenia a veure amb una dona.

Igualment, també es plasma molt en la rondalla mallorquina “La Mare de Déu de Sant Llorenç des Cardassar”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. Així, veiem que “un pastoret de Son Vives trobà un dia aquesta Mare de Déu dins un cardassar, allà mateix a on avui és l’església de Sant Llorenç.

La se posa dins es sarró i se’n va a ses cases, es vespre” (p. 84) i ho comenta i en parla com “Una senyora ben garrida” (p. 84), com moltes dones en moltes rondalles en llengua catalana, però, en obrir el sarró, troba que és buit. I, una segona vegada, igual (p. 85).

I, a la tercera, l’home,“s’endemà se’n torna (…) pes mateix cardassar i, zas!, ja m’afina aquella mateixa Mare de Déu dins es mateix card des altres dies.

-Ah, gran pitxorina! -diu ell-. Dues vegades m’ets fuita, gran pòlissa!

Agafa una pedra i la hi tira.

La Mare de Déu allarga una mà i empara sa pedra” (p. 85), és a dir, que la dona actua ràpidament i amb reflexos, com ho fan moltes dones en moltes rondalles i, igualment, per exemple, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, i, de pas, es salva la part matriarcal (en aquest cas, simbolitzada per la Mare de Déu des Cardassar).

Immediatament, veiem que l’home, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va a les cases, “conta es pas, hi va tota sa gent i em troben aquella Mare de Déu dins aquell card amb sa pedra amb sa mà que havia emparada” (p. 85).

I, un poc després, copsem que “Tots s’agenollaren, li digueren una Salve i varen resoldre de fer-li una mica de capella.

La hi feren i d’ací nasqué la vila de Sant Llorenç” (p. 85).

Per tant, hi hagué reunió de tots els veïns del poble, qui acorden crear una capella, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, podem veure que moltes persones tiraren junta, detall que encara perviu, per exemple, en el fet que la dona va a l’home i escolta la seua opinió, encara que, finalment, es faça lo que ella trie.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, ràpides i que salven l’home

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, bé per mitjà del tema de la terra, bé tractant sobre els fadrins i les fadrines, bé pel paper agosarat (i de l’enginy) de la dona, és “Sa flor de falguera i es dimonis boiets”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. El senyor de Sa Gruta, del terme de Manacor, amb motiu de la festa de Sant Joan, se n’anà cap al puig de Sa Font, a veure si assoliria la llavor de la falguera (p. 35). I, al moment de posar-se ell a ballar, “totes ses llavors cauen de ses falgueres.

(…) va esser prou valent per aguantar deixondit” (p. 35), és a dir, ben despert, i les alça en un canonet. Però, com que uns dimonis boiets tracten de robar-li-les, ell fa via cap a casa i ho conta a la senyora (p. 35) i ell acorda amb la dona que ella no obriria el pot on eren desades.

“Però, què?

Encara no havia aclucats els ulls, com ella ja estigué abordada as tap des canonet.

Gic! El destapa i surten, tot d’una, com a bales, dos dimonis boiets” (pp. 35-36).

Nogensmenys, un poc després, es desperta l’home i diu als dimonis boiets que el porten a la Font des Molins i, immediatament, ja hi són tots (p. 36).

I, així, els dimoniets fan la faena que ell els mena i, per això, “Es senyor i sa senyora i tota sa servitud, com veieren allò, ho donaren a ses cames per no esser-hi de més” (p. 37).

A banda, aquells dimoniets tornen a demanar-los faena i la parella els digueren:

“-Feis-nos una cisterna aquí davant, i no haurem de córrer cada dia as pou d’En Vicenç” (p. 37).

Més avant, dos dimonis els comenten que ja han acabat la tasca i que en volen més. L’amo, al capdavall, els diu que facen una mina per fer l’aigua fresca i que passe per baix de les cases (p. 38).

“Al punt, tengueren una mina (…) per davall de sa possessió” (p. 38).

Com que demanen a l’home que els assigne més activitats, ell els ordena que els facen un molí de vent (p. 39). No obstant això, “com foren a posar es creuer de sa roda” (p. 39), comenten a l’amo que ells no posarien la creu i que, com a opció, que ho fes el dimoni major.

I, aleshores, quan tornen a demanar faena a l’home, pren part la dona, qui, eixerida, els diu:

“-Ara vos en daré una, de feina, i ho veurem, si la fareu aviat!

Se’n va i treu un vell de llana negre i els diu:
-Jau aquest vell: anau-lo a rentar as torrent de Sant Llorenç fins que sia blanc com la neu.

Es dimonis agafen es vell i cap as torrent s’ha dit” (p. 39).

I allà, renta que rentaràs, fins al punt que “encara és s’hora que no hi són tornats, a Son Vives, amb es vell de llana blanc, ni negre.

(…) aquesta madona els atabacà” (p. 40).

I, per tant, copsem que no sols els dimoniets segueixen les directrius de la dona, sinó que, a més, ella, amb traça, ha permés que es salve l’home i, igualment, el matrimoni.

Afegirem que, en línia amb aquesta rondalla, però partint d’un comentari que feu Ricard Jové Hortoneda, el 25 de maig del 2022, a una persona que havia publicat un post, accedírem a unes paraules que diuen així:

“N’hi havia un que havia de pagar una lletra i no tenia diners i no podia dormir. La seva dona li va preguntar:

-Què et passa, avui?

-És que demà he de pagar una lletra i no tinc diners!

-De qui és? Dóna’m el telèfon.

Agafa el telèfon i truca a l’interdit i li diu:

-Que demà no li podrà pagar la lletra.

I penja.

-Apa, Joan, ara ja pots dormir: el que no podrà dormir serà ell”.  

Així, veiem un final, en part, semblant al de la rondalla i en què, de nou, és la dona qui salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El llaurador llaura la terra i li fa fer bon fruit pel bé de la societat

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es copsa molt el matriarcalisme, en aquest cas, quant a la relació amb la terra i per mitjà del símbol del llaurador, és “Es gegants des Puig de Sant Salvador de Felanitx”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En el segon dels relats d’aquesta entrada del llibre, podem veure “I conten també que, una vegada, un gegantet pollastrell[1] davallà quatre passes per baix de Sant Salvador i m’afina dins una coma un home qui llaurava de bous, i allò li vengué ben de nou.

-Oh, quina cosa tan menuda! -diu ell.

S’hi acosta, es treu es falderet de davant i hi posa es bover, es bous i s’arada i ja s’espitxa per amunt a mostrar-ho a son pare, més xalest que una Pasqua.

Com son pare ho va haver vist, va dir a s’al·lot:

-Mira: torna-te-n’ho allà on ho has trobat, abans de més raons; perquè has de saber que això és un llaurador que, amb aquests bous i aquesta arada, llaura sa terra i li fa fer bon fruit i, així, la gent pot viure. Si no fos pes llauradors, tots ens moriríem de fam.

Es gegantet es torna a posar dins es faldar es llaurador, es bous i s’arada i els en tornà allà on els havia trobats.

I, en la seua vida, tornà a dir res pus a cap llaurador” (p. 25).

Així, com veiem, el llaurador fa possible que el camp resulte profitós, el prepara, el llaura i ho fa acompanyat per bous que ell mena, així com, diàriament, ho fa amb la seua vida i, en aquest relat, els animals són els qui porten la càrrega. Per tant, el pagés confia en el demà i, per això, és en el camp.

A banda, el jove agafa el bouer, els bous i l’arada, els alça en un falderet i els ensenya a son pare, com a novetat. I son pare, en lloc de desaprovar el fill i, igualment, amb simpatia cap als treballs del camp i amb empatia per la pagesia, li comenta que, gràcies als qui fan fèrtil la terra, la població pot menjar (s’entén que, ací, parla pensant en moltíssims dels menjars més habituals en les cases, llevat dels que tenen a veure amb la pesca o, per exemple, amb la ramaderia). D’aquesta manera, el pare plasma molt l’educació matriarcal, molt més interessada per pensar en els altres i no sols en u mateix i, òbviament, per col·laborar amb els qui fan possible que visquem millor.

Adduirem que el fill, qui interpreta la resposta del pare com oberta (i que li fa copsar l’empatia cap als altres), accepta la proposta del pare i, més encara: no els deixa en el primer lloc on se li ocorre, ni en la terra on ell triàs destinar-los, sinó allà on el bouer i els animals feien la faena.

Una rondalla que, des de molt prompte, a banda, convida a estar receptius a tots i a tot, àdhuc, als més xicotets (el jove és un gegant, mentres que el llaurador i els seus animals són petits).

Finalment, afegirem que, el 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que el refrany “El llaurador, de bona gana ho dona” vol dir “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat” i li comentí “Sí: noblesa”. Conec aquesta dita.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que vol dir “Jovenot, al·lot que comença a tenir aspecte d’home”.

“Et vull més que a un bon cagar” i una rondalla eròtica valenciana

General, , , , ,

 

El 23 de maig del 2022, en accedir a la web “Canpop”, de cultura popular valenciana, trobàrem una rondalla eròtica, “El cura prenyat” (http://rondalles.canpop.org/fitxa.php?id=3282), la qual adaptem. Diu així:

“El capellà prenyat

Un capellà que vivia al Pinós, havia d’anar a un camp a dir missa. Se’n va amb ell l’escolà, per a ajudar-lo, i li diu:

-Mira, nen: ara després, has d’anar al Pinós i dir al metge que vinga a veure’m. No em trobe gens bé.

El xicon se’n va tot corrent al poble i diu al metge:

-Ha dit el capella que vaja vosté, que s’ha fet malalt i no sap lo que té.

-Doncs, ves-te’n i li dius que no puc anar-hi, que ací, en el poblet, tinc molts malalts i, en este moment, no puc. Mira: que pixe en una botelleta i que te la done, que jo faré per analitzar-ho a veure què és lo que té.

Va tornar el xicon i el mossén li diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Diu que no pot venir perquè té molts malalts allí, en el poble, que pixe vosté en una botella, jo li la porte, ell ho analitza i ja em dirà, ell, lo que té.

-Bo, doncs bé.

El capellà va pixar en una botelleta, la dona al xicon i va fer via camí avant.

Quan anava per un barranc, ahí hi havia unes figueres grandones de bacores i hi havia dos dones que estaven intentant collir-les.

-Xica, quines bacores més grosses! I nosaltres no podem pujar-hi. ¡Mira, mira: ve Peret!

-Ah, sí, sí!

-Ei, Peret! ¿Vols fer el favor d’ajudar-nos a collir estes bacores que nosaltres no podem?

-Sí, dona!

-Hala!, doncs puja!

-Sí, sí. Per descomptat, dona! Però mira: porte aquí una botelleta. Aneu a espai: no la tireu perquè, açò, és per a dur-ho al metge.

-Peret. Mira les bacores: allà dalt, allí, allà.

Dient a Peret on eren les bacores, van ensopegar amb la botelleta i es va vessar. I una diu a l’altra:

-Dona: pixa tu, pixa tu. Així no se n’adona.

Com que agafa la botelleta i pixa. Van collir les bacores, Peret baixa i diu:

-Bé. Doncs, me’n vaig. I la botelleta?

-Ahí, ahí on tu l’has deixat, en el tronc de la figuera.

Agafa la botelleta i diu:

-D’acord. Bé. Me’n vaig.

-Molt bé. Gràcies per ajudar-nos amb les bacores.

Porta la botelleta al metge, ho analitza i diu:

-Xe. És estrany açò: que este home estiga així. Està embarassat. Pren, xiquet: porta-li, al senyor rector, això i li dius lo que té.

-Què li dic?

-Que està prenyat.

El xicon va allí i el capellà diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabrà… M’ha dit que vosté està prenyat.

-Com que prenyat?!!

-Sí, sí. Vinga!, aparelle la somera i anem-nos-en, que ací no estem bé.

Se’n tornen al poble i el capellà diu:

-Jo me’n vaig al confessionari, a veure si alguna dona em dona una explicació.

Entra una dona i li diu:

-Vosté ha malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-I com s’ho va arreglar?

-Doncs, mire: allí tinc una veïna que va fer coques amb oli. A mi, m’agraden molt. I vinga menjar-ne!, vinga menjar-ne! Quin trastorn de panxa! Va estrényer aquella nit! Vaig començar a tirar-ho tot i ahí es va acabar.

-No sé, no sé. A veure. Demà li preguntaré a una altra dona.

L’endemà, quan s’alçà, es trobà amb una altra dona i li diu:

-Tu has malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-Com ho has fet?

-Doncs, mire: quan pujava un cosí que estava llavant, vaig pujar per les escales a estendre la roba dalt de la terrassa. Vaig entropessar, vaig anar rutlant: cosí i jo… escales avall. I l’ensurt, aquella nit, va ser…

-Bo. Això, ho té més clar.

Immediatament després, diu a la criada:

-Xica: puja al cosí allà dalt del replanell, que em clavaré dintre, i tu li amolles, que caiga de l’escala de dalt.

Puja al cosí, es clava l’element dins i li diu:

-Amolla-li, que caiga.

-Però, ¿no veu, senyor capellà, que va a escalabrar-se? Què vol matar-se?

-Que siga lo que vullga: tu, amolla-li.

L’amolla, es va escalabrar tot i es va gitar com va poder.

-Ja veurem, ja veurem, demà. Ai, ai, ai!, quin mal de panxa tinc!, ai!, que malalt estic.

I aquella nit, per casualitat, en el pixador que pixava ell, es va clavar un escarabat d’eixos que hi ha negres i diu el capellà:

-Ai, collons! Ja està lo que era! Ja està! Mira’l, com ha eixit: clavat al pare”.

 

 

Tot seguit, una foto de la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez i amb il·lustracions de Joana Tamarit. Fou publicat per Edicions Camacuc en 1994. En aquesta rondalla, la filla més jove del rei diu al monarca: 

“— Et vull més que a un bon cagar”. 

 

 

 

 

 

 

La jove, agosarada, salva l’home i és molt recompensada i ben tractada

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina, també curta i en què es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, amb el fet que la dona salva l’home, és “Es tresor des puig de Na Fàtima”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En ella, comença dient que el nom de dona del puig té a veure amb el fet que “Aquesta Fàtima era filla d’un rei moro que romangué encantada dins un penyal d’aquest puig.

No molt lluny, hi havia un tresor” (p. 10) i, una vegada, una fadrina, ja acabant-se l’horabaixa (la vesprada), passa per on romania amagat el tresor.

“Sent una veu que li diu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com la bala, se n’anà sa pitxorina i, amb quatre bots, fou a ca seva” (p. 10).

Un poc després, aquesta joveneta “Es casa, té una filla just ella i, aquesta filla, com tenia una quinzena d’anys, volgué la bona sort que, una horabaixa, també passàs tota sola per aquell mateix indret des tresor amagat, i sent una veu:

-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

(…) Com un llonzí, se n’anà ella cap a ses cases” (p. 10).

Ho conta a sa mare i aquesta li diu que, de jove, li havia ocorregut lo mateix,… i no tornaren a parlar-ne més, ni a passar pel lloc esmentat.

Ara bé, la filla té un filleta (la neta) i, “Com aquella nina hagué doblegats es quinze, sa mare i sa padrina li digueren:

-Mira. Si mai et succeïa de passar tota sola per allà on diuen que hi ha un tresor amagat i sentisses cap veu que et digués ‘Escolta! Gira’t! Atura’t i escolta!’, vejam què serà, perquè (…) nosaltres (…) fugírem més que de pressa.

Aquella al·lotella era agosarada de tot, que no l’espantava un regiment de soldats” (p. 11).

I, així, com en més d’una rondalla, copsem que la tercera de les dones que apareix (en aquest cas, totes tres, en entrar en la joventut), és la que més espenta té i qui, a més, actua amb valentia. Per això, un dia que passava per on romania el tresor, sent una veu que li diu:

“-Escolta, garrida! Gira’t un poc! Gira’t!

La dona s’atura, es gira i diu:

-Si ets bona cosa, veiés que vols![1] I, si no, vés-te’n a lo més fondo de l’infern!” (p. 11).

D’aquesta manera, veiem que, així com moltes dones nascudes abans de 1920, eren fortes, eixerides i amb molta espenta, també ho és aquesta jove: les rondalles no són alienes a la realitat, sinó que la plasmen, malgrat que, sovint, ho facen simbòlicament.

“A l’acte, li compareix allà una serpentota com una biga (…) i sa veu li diu:

-Ah, si tu sabesses jo qui som i sa pena que pas!

-Digau-ho, qui sou, i ho sabré -respon ella.

-Som un avantpassat[2] teu -respon sa veu-. Vaig deixar amagat aquest tresor i no puc entrar al cel fins que qualcú no l’haja tret.

-Digau, idò, què he de fer per treure’l -respon s’al·lotella.

-Passa tres parenostres per mi! -diu sa veu.

S’al·lotella s’agenolla i diu tres parenostres amb bona devoció.

Encara no hagué acabat es darrer gloria Patri, com aquella serpentota, que ja era tornada com una torre de molí de vent” (p. 12) canvia i, immediatament, “tot foren dobles de vint.

Tres carros hi hagueren d’anar per dur-les-se’n totes.

Ja ho crec que, a casa d’aquella al·lota, foren rics per tota la vida. I els seus encara ho són” (p. 12).

Per tant, com en més d’una rondalla, la jove és qui es llança a salvar l’home (i no al revés), ella escolta lo que sap la serpentota (que és “un avantpassat”, detall que molt prompte ens feu considerar-lo home perquè, a banda, s’ajusta molt més a la majoria de les rondalles en llengua catalana, en què és ella qui reviscola l’home, qui li dona vida).

Adduirem que la serpentota passa a ser un molí de vent i, així, comença a poder moure els braços, i que, al capdavall, en agraïment al favor fet per la dona, la serpentota recompensa la jove: la dona està ben tractada.

Igualment, la jove té present les paraules de la mare i de la padrina i, en compensació, en casa de la xica, foren rics per tota la vida…, no sols l’al·lotella. Una forma d’agraïment a l’educació rebuda per part de les dues generacions anteriors a la de la jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest detall, aprovar lo que va en línia amb la bondat, figura en més d’una rondalla.

[2] En l’original, “antepassat”.