Arxiu mensual: març de 2022

“Té mel a sa boca i és fill de rei!”, dones jóvens i de ment oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.

“L’hi feien tot així com deia”, l’arquetip del rei, abundós i molt obert

General, , , , ,

 

Una rondalla mallorquina de les més extenses  (de més de cinquanta pàgines) i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme i l’arquetip del rei molt obert i que es guanya la simpatia del poble, és “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una joveneta com un sol, N’Elienoreta, té un pare que la tenia tan gelosa que la tanca en una torre (p. 7), però, “així mateix, s’hi campava bé, perquè totes ses coses d’allà dins parlaven i la servien” (p. 7), fins i tot, des de bon matí i amb simpatia:

“-Bon dia tenga, senyoreta! Que ens deix posar allà on ens pertoca des seu cosset.

-Hala, idò! -deia ella” (p. 7).

Aquest passatge ja convida a ser ordenats i, igualment, oberts. I, més encara, quan llegim (amb una metàfora entre les coses i les persones així com, en les faules, ho fan els animals) “Sortia N’Elienoreta a sa saleta, i ses cadires i sa tauleta i es mirallet i totes ses birimbolles penjades per sa paret, totes, li deien:

-Bon dia tenga, senyoreta!

-Bon dia i bon any que Déu nos do! -deia ella.

-Que no ha pogut dormir, senyoreta? -deien aquelles coses totes a la una.

-Massa! -deia ella.

I ja se n’entrava dins sa cuina i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins” (p. 8). Per tant, ella era qui portava la paella pel mànec… i, a més, era ben tractada i ella també hi responia als altres. I, així, si ella demanava que li fessen un ou estrellat (p. 9), li’l feien. Però la seua manera de manar podríem dir que és de línia matriarcal i que recorda la història dels comtats catalans, el pactisme en els estats catalanoparlants i, per descomptat, en les famílies d’arrels catalanoparlants anteriors a 1920 i més. Així, “N’Elienoreta berenava amb una grapada i, llavors, deia:

-Ara hem de fer es recapte des llit (…), que han feta bona feina tota sa nit, aguantant-me, a mi, ben colgada i regositjada mentres vosaltres reposàveu.

-Si que és ver! Sí que és ver! -deien totes ses coses de dins sa cuina” (p. 9). No sols és una fadrineta que s’ho fa ella (moltes funcions de la seua vida), sinó que és estimada pel poble, pels súbdits, i ella els estima. Igualment, per exemple, esquitxava el llit amb aigua de roses (p. 9). A banda que es fa lo que ella vol i amb bona gana (“l’hi feien tot així com deia”, p. 10), la fadrineta s’ho gestionava per a aconseguir lo que necessitava en cada moment, com ara, “per tenir farina? Agafava un saquet de blat ben porgat i ben ple i ja li deia:

-Hala, saquet! Vés-te’n volant volant as molí. Digues que molguen aqueix blat i que et posin sa farina dedins. I es moliner que no moltur[1] massa tampoc!

(…) Allà molien es blat, posaven sa fadrina dins es mateix saquet, molturant es moliner lo just; i es saquet vola qui vola fins a sa torre” (p. 10). Aquest passatge també pot portar-nos a l’arquetip del rei desenvolupat amb sentit d’abundància i de fer ús de lo menester: la fadrineta (com faria un cap d’estat, d’un gremi o, com ara, d’una família i, àdhuc, un fadrí), parteix de la idea que hi ha molt i per a tots (com em comentà, en el 2014, un amic que havia anat al Monestir de Montserrat, on tenia un gran amic, Josep Miquel Bausset): cada persona triava per a menjar lo que considerava que li calia (i només una vegada) i, a canvi, no havia de deixar-ne res en el plat… 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Del verb “molturar”, és a dir, de “Cobrar el moliner la moltura” (DCVB), això és, lo que es mol.

“Que venguen tots es que vulguen!”, reis oberts a la diversitat

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, llegim que la mala reina veu que En Joanet i Na Catalineta “ja tornaven a guaitar pes portal, per ses finestres, pes balcons, per ses galanies, pes terrats d’aquell grandiós palau que habitaven” (p. 125), detall que ens ve a dir que, encara que eren els caps de la seua vida (habitaven el palau), a banda, estaven oberts a tots i a tot així com, per exemple, mentres es vola una milotxa, no deixes fora cap notícia ni senyal que puga fer-te avançar i millorar creativament amb el desenvolupament del nostre nen creatiu, encara que no ho faces amb intenció de fer miques ningú, ni de tombar-lo com calga. Recordem que la creativitat sol estar molt viva durant la jovenesa i, igualment, en qualsevol persona que, indistintament de l’edat, es puga dir que conserva la ment d’un xiquet molt obert.

En eixe sentit, la jaieta i fada, com que veia les intencions de la criada de la reina (amb la “flor” i amb “l’aucellet”, que, en el text original, estan en cursiva per a indicar-nos l’esperit de la servidora de la reina), “els tenia preparats per fer-los servir per tot lo contrari de lo que la reina vella volia” (pp. 125-126), detall que podem vincular amb l’educació matriarcal. La criada, veient com evolucionaria tot i el ruixat que li carregaria la reina mala, fa via i deixa en pau els dos jóvens i la fada.

Un poc després, la reina vella, sempre tractant de fer mal a qui fa les coses de bon cor, es proposa convidar els dos jóvens, posar-los metzines en el dinar i, així, fer-los fora. La monarca ho comenta al rei (molt obert), qui accepta la idea (“Trob que heu pensat bé (…). Ara mateix, hi enviaré un criat a convidar-los”, p. 126). El criat se’n va al palau d’enfront (en què viuen els jóvens i la jaia adoptiva), “demana per sa senyora de la casa” (p. 126), un detall, igualment, matriarcalista (perquè, entremig, podia haver-hi passat a viure-hi un home), i la dona, amb simpatia i tot d’una, li diu:

“-Ja direu al senyor rei que li agraïm molt s’atenció que ens té; però que, per anar-hi es dos joves, hi tenc de venir jo i, a més, s’al·lotella ha de dur una ampolla i, s’al·lotell, una gabieta amb un aucellet dedins” (p. 126).

I així ho fa el criat i, quant al rei, molt obert, li respon “Que venguen tots es que vulguen i que duguen tot lo que els don gust i gana!” (p. 127). Es plasma la figura d’un rei i, per extensió, d’un cap de família, d’un cap de grup,… receptiu.

En un altre passatge, llegim que la fada torna a posar condicions al rei: que En Joanet i Na Catalineta puguen posar damunt de la taula l’ampolla i la gabieta. I el monarca ho accepta (p. 127) i, millor encara, reprén que els criats s’haguessen pres la justícia per la mà i, així, tanca el tema dient “Ara som jo que vull que les tenguen a sa taula” (p. 127) i, així, defensant la joventut, la renovació, la vida.

A banda, ja en la taula i, quan passen a menjar, la jaieta i fada indica que necessiten un plat blanc i comenta a Na Catalineta que escampe un rajolí de l’aigua de l’ampolleta: hi apareix la cara de la reina mala (p. 127) i el rei la considera una traïdora. Al moment, l’ocellet d’or pren la paraula i, com si fos un xiquet, conta tot lo que havia esdevingut des de l’instant en què, per primera vegada, la reina mala es plantejà eliminar els dos fills de la princesa (p. 128). El rei troba semblances entre En Joanet i sa mare així com la reina Francineta (la reina mala) ho fa respecte a l’al·lota i a son pare (p. 129).

Aleshores, l’ocellet d’or acaba el seu sementer i el rei i la reina jove diuen als dos fills seus:

“-Fills meus des meu cor! Fills meus des meu cor!

I ja es tiren damunt Na Catalineta i En Joanet” (p. 130).

I, com a premi, “El rei i la reina volgueren tenir amb ells sa jaieta (…) i amb ella i amb es seus fillons benvolguts. En Joanet i Na Catalineta visqueren anys i més anys i encara són vius” (p. 130)… com la jovenesa que tots dos simbolitzen en molts passatges de la rondalla. I, de pas, veiem que, com en moltíssimes cases, hi viuen tres generacions juntes: els adults (el rei i la reina), els nets (En Joanet i Na Catalineta) i la vellesa (la jaieta). I un missatge: els reis han sigut agraïts amb qui consideren que s’ho ha merescut, per la seua bonhomia i pel seu interés de bon cor pels altres. 

Agraesc els xicotets detalls de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical” (p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

Jóvens i dones que planten el seu palau i que viuen pel jardí i molt oberts

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, extensa,  recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que com que la reina vella tenia enveja a la jove, “tot d’una que veu lluir sa comare, es presenta a sa cambra de la reina jove i, encara aquesta no va tenir es dos bessonets, els aplega (…) i fuig amb ells com una bala, els posa dins un senallonet, els tapa ben tapats de moques de peix i crida una criada i ja li diu:

-Jas! Du-te’n això més que de pressa a tirar as riu!” (p. 105).

Ara bé, quan la criada, per curiositat, cerca què hi ha baix dels peixos i veu que són dos criatures de poc de temps, “aquell ninet i aquella nineta” (p. 105), es proposa salvar-los, això és, la infantesa i tot lo que hi va adjunt.

Un poc després, la criada es troba amb una jaieta (p. 105), qui li comenta “Sabeu què heu de fer? Donar-los-me, a aqueixs dos infantonets i tirau es senallonet (…) as riu. (…) Vénguen es dos bessonets!

-Jau! -diu sa criada-, i els hi dóna” (p. 106).

I, de nou, com en moltes rondalles, aquesta velleta és una dona a qui, no sols els nens li donen vida, sinó que encara està forta físicament, ja que, “lo que es diu ella, tenia una cama de foc i rebotia de rebenta que se n’anava” (p. 106). No veiem, per tant, una dona, com es sol dir, més molla que una figa, sinó ben lluny de com, més d’una vegada, ens la presenten en molts mitjans de comunicació social i, àdhuc, en congressos, xarrades, tallers, etc. sobre la dona en la literatura o bé en la societat (en sentit abstracte).

A més, s’acaba la guerra, el rei en torna i “lo primer que demana a sa mare i sa dona, si hi havia hagut res de res” (p. 107). Mentrestant, la jaieta es fa càrrec del nin (En Joanet) i de la nina (Na Catalineta), els fa créixer i veiem que, “si un era garrit i ben tallat de per tot, s’altra ho era més” (p. 109) i que formaven “dos infantonets tan abrinats, galanxons i etxerevits” (p. 109), a més que, com es sol dir, s’havien acostat a bon arbre: aquella jaieta era una fada.

I la velleta, amb les seues habilitats, quan els dos nens ja havien fet els quinze anys (p. 109), “un vespre planta un grandiós palau i un jardí davant cal rei, i ella, amb En Joanet i Na Catalineta, hala!, a viure dins aquell palau i a passejar-se per aquell jardí” (p. 109). En eixes línies, es plasmen detalls matriarcals: 1) els dos jóvens, ja han passat de la infantesa a la joventut (ja tenen el seu palau, això és, la seua casa, el seu punt de vista,… i el vincle és amb la figura materna) i 2), al mateix temps, són dues persones obertes a tractar els altres amb paciència i amb els xicotets detalls i amb l’amabilitat amb què un jardiner ho fa amb les plantes. Cal dir que la cultura vinculada amb la llengua catalana té una relació històrica molt popular associada amb sants protectors del camp, de l’horta, etc., com ara, els Sants de la Pedra (en aquest cas, dos germans bessons, com també hi són els dos nins de la rondalla). I més encara: 3) passegen pel jardí, és a dir, per la natura i en contacte amb els fruits de la terra, i se’ls hi permet que juguen i, àdhuc, cuidar les plantes, els arbres, etc.. Això també els afavorieà tenir unes vivències per a desenvolupar-se com a persones.

A banda, veiem que la reina vella reconeix que aquells dos jóvens són els fills de la reina jove i, com a curiositat (com en algunes rondalles), es comenta que “En Joanet semblava més a la reina Francineta, i Na Catalineta, al rei, encara que tots dos tenien cosa de cada un” (p. 110). Aquestes línies ens porten a personatges matriarcals com els Sants de la Pedra (els sants Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), o, com ara, els mitraics Cautes i Cautopates[1] (germans, molt semblants, amb trets comuns i tots dos com a part de la banda femenina de la vida i en què cada u no renuncia a la part de l’altre). I, això sí, amb eixe esperit valent i amb bonhomia i, per descomptat, com a jóvens forjadors del seu futur (per allò de “La joventut tot ho venç”, com diu un refrany).

Per això, la reina vella es llança a contractar una mala fada, i serà la velleta i mare adoptiva dels dos jóvens (la fada), qui actuarà com a advocada d’En Joanet i de Na Catalineta, de manera que el bé (les bones accions, la bonesa) triomfarà per damunt de les males intencions, entre altres coses, perquè, amb eixe palau, els dos jóvens assenten vida (com em digué un amic, a principis del 2017) i, de pas, els seus projectes de cara al demà, els quals els donaran vida.

Afegirem que, quant al jardí, inclourà posar-se en la pell de l’altre (així com el jardiner ho fa amb les plantes, amb els arbres i tractant-los amb simpatia i amb xicotets detalls positius i dolçament, com algunes persones que conec respecte als jardins que tenen).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, un enllaç per a accedir a una entrevista en relació amb la bondat, “La base d’un cervell sà és la bondat, i es pot entrenar”, que trobí en Internet el 27 de març del 2017: https://www.lavanguardia.com/lacontra/20170327/421220245383/la-base-dun-cervell-sa-es-la-bondat-i-es-pot-entrenar.html.

 

 

Nota: [1] Del mitraisme, una religió prou estesa, per exemple, en temps de l’Imperi Romà (fins al segle V, en la banda de l’Imperi Romà d’Occident) i de què hi ha trets en el matriarcalisme que partí dels comtats catalans i vinculat amb la llengua catalana.

Dones amb un regiment de soldats, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, la qual figura en el Tom XIX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi havia tres germanes fadrines que estaven davant cal rei i, el monarca, que l’acabaven de coronar (p. 98) i que tenia una vintena d’anys (p. 99), volia “trobar una al·lota de primera, d’aquelles que deixen amb un peu en alt, sols de veure-les” (p. 98). I, entre eixes tres al·lotes, la que més li agradava era la petita, Na Francineta, “perquè era sa més garrida i sa més modesta, perquè no es deixava contemplar” (p. 99). El rei, dos dies veu Na Francineta des de la finestra on guaitava…, i la saluda (p. 99), però ella, immediatament, s’amaga:

“-Bon dia i bon any, Francineta!

-Bon dia tenga, senyor rei! -respon el rei” (p. 99).

Com veiem, el rei és una persona que, com llisquí, una vegada, en un llibre sobre mestres d’universitat, “El que fan els millors professors d’universitat”, de Ken Bain, es posa al nivell dels altres, en aquest cas, dels que no són de la noblesa però sí habitants del seu regne, així com un mestre fa molt accessible el vocabulari i les explicacions als alumnes, fins al punt que, aquest rei, li diu “No res, Francineta, pots fer sa teua vida, si és que tens feines que t’estiren.

-Idò, bon dia tenga, senyor rei! -diu ella” (p. 100).

Però, un dia, Na Francineta considera que cal tirar cap al demà i, així, “La jove es revest de coratge i va dir ella amb ella:

-Com som Francineta, que, si el rei em torna a demanar de noves, li he de sortir com un pinyol de cirera” (p. 100) i, per això, quan el rei la saluda per tercera vegada, la jove, amb molta espenta, li respon:

“-Doblers, pocs; treballs, molts! -diu Na Francineta, sentint-se plena de coratge, que un regiment i tot de soldats no l’hauria regirada.

(…) -Sí que m’has capturat, gran pitxorina! -s’exclama el rei-.

(…) I el rei va descomparèixer de sa finestra i se n’anà cap dret a sa mare i li diu:

-Ma mare! Ja he trobada una al·lota que m’agrada per casar-m’hi.

-Tanmateix? -diu sa mare-. I qui és ella, si es pot saber?

-Qui és? -diu el rei-. Na Francineta, d’ací davant” (p. 101).
Però, com que sa mare no era una persona humil i, a més, considerava que això no encaixava, ja que la futura reina havia d’agradar a ella i a la cort i, nogensmenys, el rei tria per Na Francineta, arriba al punt que “no hi hagué altre remei que deixar-li fer es seu gust de casar-se amb aquella revetlera” (p. 102). I es fan les noces, això sí, com en moltes rondalles, amb una dona “tan tallada i tan garrida i tan gallarda i tan etxerevida i, as mateix temps, tan bona al·lota” i, a banda, tothom considerava que “Sí que ha tengut bon gust el senyor rei” (p. 103). I, així, veiem que la dona és qui té la darrera paraula (la reina, al capdavall, aprova que el rei es case amb Na Francineta) i que moltíssimes persones veien en Na Francineta, no solament una dona bella, sinó lo que podríem dir una bona persona.

Ara bé, als pocs mesos d’haver-se casat el rei i Na Francineta, s’obri una de les guerres que veiem en “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or” (p. 103), “i el rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre perquè, veiam: ¿com aniria una guerra sense el rei?

(…) El rei va deixar dit a sa mare que tenguessen ben regositjada Na Francineta, (…) fruit de benedicció, que la cuidassen ben cuidada ben cuidada, i que no mancàs res a s’infant ni a sa mare” (p. 103).

I la reina (la reina vella, com apareix molt prompte, com una dona que ja n’havia fet els cinquanta i que era garrida i gentil) no feia bona pasta amb Na Francineta, jove, “que era la més bona al·lota, que no feia mal més que as pa i, tothom de la cort, fora la reina vella, n’estava encantat” (p. 104). Cal dir que, en aquesta rondalla, a banda de veure un rei modest i molt obert al poble, també és un home amb molta espenta, com ho plasma en el detall d’anar-se’n a la guerra com a cap del seu regne i, això sí, amb un tractament molt bo cap a la reina jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen les directrius, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i es cavall conseller”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Direm que té molts punts en comú amb la rondalla valenciana “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, arreplegada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”. Un pare té tres fills i, el tercer, En Joanet, aconsegueix salvar-se d’un gegant i, immediatament, es troba amb dos animals que li fan d’aliats: el cavall i la serp (qui fa reviscolar els dos germans d’En Joanet, morts pel gegant). I ell, que, com aquell qui diu, vol fer món (i, en aquest cas, com un iniciant, a diferència de com apareix en la rondalla valenciana), accepta la proposta del cavall i, a banda, anar-se’n a córrer el món (p. 65).

Aleshores, En Joanet, qui fa de cap de colla dels tres germans, els comana que diguessen als seus pares que ell tornaria a cals pares, a veure’ls (p. 65). Immediatament, “En Joanet treu es cavallet de dins aquella cambra, s’hi posa damunt i aquell animaló ja és partit trot-trot, des d’allà, com un estel” (p. 65). El cavall, que té moltes vivències, li recomana tirar cap a cal rei, perquè, “d’allà, sempre traurem estelles, perquè ja es sap. ‘A la mar gran, hi ha el gran peix’” (p. 65). I així ho fan. I el rei els rep (p. 65) i En Joanet aconsegueix treballar per al monarca. 

Però molt prompte, alguns criats polissardos tracten que el rei rebutge En Joanet i li comenten promeses que ha fet el jove: un cavall d’or (p. 69), un ocellet d’or (p. 70) i, en tercer lloc, “una fadrineta de devuit anys tota d’or!” (p. 73). I, en el camí cap a la fadrineta d’or i molt ajudat per la saviesa i per la diligència del cavall (que actua amb molta espenta), es troba un lleó (p. 74), una balena (p. 75), unes formigues com també amb la caporal (p. 75). Aquests tres animals, en agraïment a la seua cooperació, li donaran una bolleta per a que ell puga agilitzar les coses quan ho necessite. En Joanet se n’apuja al cavall, fan via i troben la fadrineta (p. 75).

En les relacions entre el cavall i el jove, es plasma molt bé l’educació matriarcal, per exemple, quan En Joanet li comenta “digues coses! Som tot orelles per escoltar-te de tot quant em diràs!” (p. 76). Al moment, la fadrineta demana a En Joanet què és lo que vol i és ella qui marca les directrius:
“-Mira, idò -diu sa fadrineta-: vendràs per espai de tres dies damunt les nou des matí baix d’aqueixa finestra i, si no t’endevin cap dia a on hauràs jagut sa nit abans, jo vendré amb tu a cal rei” (p. 76). I, a més, en paraules del cavall a En Joanet, “ja veus que aquesta al·lota és més viva que una centella” (p. 78). I així ho fa En Joanet, i la jove sempre li ho encerta, ja que ella recorre a son pare, que sabia tot quant feien peixos, ocells i animals de pell,… però no de formigues (p. 82).

Un poc després (i ja amb la fadrineta), En Joanet, amb el cavall, veloç, se’n va cap a cal rei i, com que, durant el trajecte, ella es converteix en una fadrineta d’or, aplega daurada a cal rei (p. 87). El monarca li pregunta si el jove l’havia vista de carn i os. En Joanet li diu que sí i, com que el rei li demanava que tirassen el jove a la caldera però li concedeix un permís, En Joanet ho aprofita, recorre al cavall i aquest li aplanarà molt el camí i untaran d’oli el jove (gràcies a la generositat del cavall). A més, el rei, tractà de superar la mateixa prova de la caldera, però hi mor.

Aleshores, la fadrineta comenta que ella tria casar-se amb En Joanet, perquè “Ets tu que has guanyada s’acció” (p. 93), això és, el jove, i, a banda, tota la gent aprova el casament de la fadrineta i En Joanet (p. 93).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens, eixerides, amb reflexos i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què la dona tira creativitat i enginy a la vida és “Na Tricafaldetes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Així, comença dient que un home vidu tenia “una al·lotona que li deien Tricafaldetes, de bona pasta ferm, però més viva que una centella.

Aquell viudo es cansà d’esser-ho i escomet la senyora mestra de sa costura, que ja n’havia doblegats trenta” (p. 33) i, al moment, veiem que la dona és qui fa i desfà: “com son pare de Na Tricafaldetes s’hi arrambà a dir-li[1] cinc sous quatre sous, la senyora mestra va amollar un sí com unes cases” (p. 33).

Un poc després, llegim que Na Tricafaldetes no agradava la dona i, així, la muller comenta al marit que s’emporte la jove, de manera que la filla no torne més a casa. I, novament, la dona té la darrera paraula, com en dues ocasions més farà en fets semblants: “Aquell home, davant tals comandacions, es regirà, però ben regirat, i no s’aturava de dir:

-No hi ha remei: aqueixa dona meva m’ha de dur a piló!

(…) Aquell pobre (…) un dia, ben dematí, s’aixeca, crida Na Tricafaldetes i li diu:

-Anem a cercar un feix de llenya!

-Anem! -diu s’al·lotona” (p. 34).

I, com que Na Tricafaldetes sempre duia a maneta res per deixar pistes, en els dos primers casos, torna a casa, però, en el tercer (p. 43), la filla tira figues seques i, com que el pare portava un gos (el detall apareix, per primera vegada, aleshores), el gos se les menjava, perquè li agradaven.

Ara bé, Na Tricafaldetes, en lloc de viure dels plors, diu “Lo que m’interessa és veure si trob, a part o banda, qualque casa que em vulguen, maldament només sia pes pa.

I ja va esser partida tresca qui tresca per dins aquella garriga fins que, horabaixa, de tot, afina unes casetes blanques” (p. 43).

En una d’eixes casetes, una dona molt oberta, l’acull i, a més, li indica que el seu home és un gegant, el qual, en aplegar a casa, diu que sent olor de carn humana (com també ocorre en rondalles, per exemple, arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, Catalunya).

Aquesta dona, entre altres coses, la convida a fer faena totes dues, en lloc de carregar-s’ho només ella: agranar, tallar llenya i fer foc (p. 47). No obstant això, Na Tricafaldetes, descobreix una destral en la casa i, immediatament, veu que hi ha gat amagat i, en lloc de bufar al foc i, així, posar-se en la gola del llop (en aquest cas, simbolitzada per les brases del foc), ho fa a l’aire (p. 48) i, quan veu la dona molt a prop del foc, l’espenta i se n’allibera.

A més, Na Tricafaldetes diu tria “donar-ho a ses cames més que de pressa, que es gegant no m’aplec” (p. 49) i, amb la roba i amb una destral al coll, “ja li ha copat dins aquella garriga” (p. 49), és a dir, en l’aventura. En la garriga es troba amb el gegant, però ella, vestida d’home el rep i el gegant la pren per un llenyater.

Llavors, amb molt d’enginy i eixerida, tallen fusta… però a mida del gegant i, fins i tot, el convenç per a que es fique en un caixó en què ell cap. I ell, ingenu, s’ho empassa tot i “Na Tricafaldetes ja és partida a clavar sa coberta amb claus i més claus” (p. 55). Cal dir que, en els passatges entre la jove i el gegant, ella va associada amb la iniciativa, amb la creativitat i amb els reflexos i, per això, quan ell ja és dins i li demana que el deixe eixir, Na Tricafaldetes “va tenir es bagul as cantell des barranc, li pega empenta i es bagulot pren sa fulla cap avall!” (p. 55).

I, com que la jove, primerament, s’havia desfet de la dona del gegant i, ara mateix, ho fa del gegant, se’n va a cal gegant, arreplega tota una cambra de doblers, tot or i plata i, immediatament, fa via cap a cal rei: “Me’n vaig a contar-ho al rei, a veure quin camí em dóna.

Fet i dit, ja li ha copat cap a cal rei (…), demana per parlar amb ell i va venir molt de nou a tothom aquella al·lotona tant jove i tan etxerevida i tan resolta, i llavors no era gens mal feta ni malcarada, sinó tot lo contrari” (p. 56).

Un poc després, veiem que “el rei, que encara era fadrí, en romangué enamorat, però de tot de tot, i acabà per dir-li:

-Tricafaldetes, que vols que ens casem?

-Ja ho hauríem d’esser -diu ella.

-Idò, dins tres dies es farà s’esclafit! -diu el rei” (p. 56).

I, així, es plasma que, encara que Na Tricafaldetes (que és dona) no pertany a la noblesa i que el rei és qui li demana la mà (no ella, al rei), és la jove qui té la darrera paraula i, a més, amb sense pensar-s’ho dues vegades, li diu que sí.

Finalment, el rei envia una partida de carros a cal gegant, i, com que el rei pensa també en els habitants del seu regne i és molt obert, “Com el rei veu aquella doblerada tan grandiosa, passa per orde que ningú pagàs cap classe de contribucions pus, fins que haguessen gastades totes aquelles carretades de dobles de vint. I tothom ben content: ningú hi hagué que en protestàs.

I, dins tres dies, es casaren el rei i Na Tricafaldetes” (p. 56). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] A la dona de més de trenta anys, això és, a la segona muller.

“Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), dones que encoratgen i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, mitjançant àvies (o padrines), o bé mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, el 5 de març del 2022 i posteriorment també ens comentaren “Sa meva padrina, francesa / sollerica, deia ‘De ses herbes molles, se’n torquen es cul!!’” (Ann Lladó), “Sa padrina de Pòrtol (1919) sempre sortia al carrer ben vestida i deia ‘No s’han de mostrar ses senalles rompudes’ venint a dir que sa roba havia d’estar neta i polida!” (Clarice Ishtar), “Fins aquí, no arrib” (Coloma Oliver Cabrera), “De mi madre, nacida en 1900: ‘La paciencia es una virtud’, ‘No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy’, ‘Si tu mal tiene remedio, ¿por qué te apuras?. Y, si no lo tiene, ¿por qué te apuras?’” (Maria Oliver Mir), “Ens deia ‘No digueu mai d’aquesta aigua no en beuré’” (Tere Arrom), “’Mal d’altres, rialles són’. I, un altre, era ‘Secret de dos és dubtós i, de tres, ja no val res’” (Guiem Salas Martorell), “Gat escaldat, d’aigua freda tem” (Pep Martí), “Sa meva padrina, nascuda el 1911, no anava de cans. Per això, sempre deia ‘Es cans no fan ous’” (Marisa Cerdó), “La senyora àvia deia ‘Déu me’n lliber d’un Ja està fet’” (Eduardo Cerda Ferrer De Sant Jordi), “Visquem i en vorem” (Familia Calafat Amengual), “Sa padrina Joana em deia, ‘Estrella des cul des covo[1]’. Mai vaig saber el seu significat. Crec que era bo!!” (Yani Palou), “Quan jo era petita, estava un pic graseta i sa meua abuela em deia ‘Val més tenir que desitjar’” (Nela Segura), “A un negat, dau-li aigua” (Xisco Fiol), “Totes ses masses fan mal” (Antonia Salas Caldentey), “Allà on menos et penses, no hi poden estar de goteres” (Felip Monserrat Nicolau), “Sa meva padrina deia ‘Quan siguis massa, ja picaràs’” (Maria Alemany), “També he sentit ‘No siguis tan prompte’ (impulsiu). M’agrada molt llegir tots els comentaris. Gràcies” (Cati Balaguer Bestard), “Tal faràs, tal cobraràs” (Cati Oliver Vila), “Dos filles i una mare, un dimoni per son pare” (Carmen Bonet Ribas), “Es bon temps i es mal temps no duren tot temps” (Rafael Gaya Campaner), “A sa creu des matrimoni, sa sogra hi fa de dimoni” (Carmen Bonet Ribas), “’A qui has de donar dinar, no li privis el berenar’, ‘A ca vell, cus cus’ (ja té experiència)” (Cati Balaguer Bestard), “Avant ses atxes” (Joana Soler Clar), “Qui sembla an es seus, no fa mal a ningú” (Carme Llabres Palmer), “Sa meva encara és viva i en té un rosari.

‘Es racó de ca seva guarda de molts de mals’

‘En parlar de mi, no rius’.

‘Ca vell, no li facis cus cus’… etc.” (Luck Good), “Des teu pa, faràs sopes” (Carmen Cladera Bibiloni), “’Això s’usa? Sí. Idò, ja m’agrada’ deia sa padrina” (Maria Martorellordinas), “Quan xerràvem de temes d’adults i nosaltres hi érem, sempre deien ‘Alerta, que hi ha roba estesa’” (Amalia Sánchez Matas), “Sa meva padrina va néixer al 1899 i, cada dia, en anar a dormir, deia:

‘Bona nit, ramell florit.

Bona nit, rosa encarnada.

Bona nit, estrella amada.

Bona nit, ja t’ho he dit’.

‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’, ‘Es pensar no és sabre[2]‘, ‘El sabre no ocupa lloc’, ‘Tant es perd per el que sap massa, com per el que sap massa poc’” (Martina Frontera Puigros), “Sa meva padrina em deia ‘Maria, Maria, Maria, pensa-hi que, en esser casada, ja no hi ha remei…’. No hi havia divorci, en aquell temps” (María Mas Rosselló).

Afegirem que la forma “Avant ses atxes” també és molt emprada (i prou, en Internet) com “Avant les atxes” i com “Endavant les atxes”.

Agraesc la col·laboració, alta, en aquest grup, i a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta forma, segons el DCVB, sol utilitzar-se en Mallorca i en Menorca.

[2] Forma popular de dir “saber”.

“Va fer 102 anys en plenes facultats” (Carme Garcia Cerdà), dones previsores i aprenents

General, , , , ,

 

Continuant amb frases, dites, refranys o detalls preferits que, àdhuc, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’àvies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, en el grup “Cultura mallorquina”, també ens comentaren “De lo que sembraràs, recolliràs” (Mas Bover Apolonia), “Sa meva padrina, nascuda el 1895, deia ‘Es més bo té set clovelles’” (Eloina Sánchez Peña), “Sa meva padrina, dona sàvia, va fer 102 anys en plenes facultats!!! Sempre deia ‘Tal faràs, tal trobaràs’” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva padrina, quan jo era petita i feia es beneit per no haver de fer algo, ‘Ulls espolsats i fora son’[1]” (Viky Caldes Castell), “Sa meva padrina deia ‘En bastar, basta’, quan ens queixàvem de que hi havia poc menjar” (Maria Antònia Horrach Abraham), “’Des seu pa, farà sopes’, una dita de sa meva padrina” (Cati Salom Sans), “Quan anàvem a partir en cotxe, ella ens despedia amb un ‘Déu vos guard de perill’, per sa finestreta. Es feia molt, des de temps immemorial, a Mallorca” (Angel De Ramon Vicens), “Sa meva padrina, quan li demanaven que fes les dues coses a la vegada, deia ‘O carn o reflacos[2]’. Va néixer a l’any 1890” (Maria Magdalena Comas Pons), “I es diumenges, quan anàvem a nadar i dèiem ‘Anam a Alcúdia!’, ‘Tan enfora’” (Maria Pilar Gelabert), “’Que pugueu granar així com floriu’ i ‘Hi ha coses que necessiten alar i cofar’” (Maria A Cifre Borràs), “Sa padrina sempre deia ‘En aquest món, cercant el bé, he arribat a ses portes des cementeri’…” (Catalina Suau), “Sa meva padrina, quan la fèiem enfadar, deia ‘Avui dormiràs amb sos telons darrere’” (Margarita Vaquer Muntaner), “Sa meva padrina Angela[3] deia ‘Haz bien y no mires a quién’” (Angela Bosch Jerez), “Sa meva padrina, quan xerrava d’una filla seva, sempre deia ‘Se’n riu del món i de la bolla!’” (Pazzis Veiret), “Ets un collonera!” [4](Maria Antònia Amengual Arquer), “’Qui pet m’envia, merda espera’, quan me’n daven algo, que no solucionat” (Marilena Navarro Garau), “Una paraula poc emprada, almanco, amb els nins… ‘Un mac’ (pedra). ‘Qui no vol pols, que no vagi a s’era’” (Cati Balaguer Bestard), “Sa meva padrina em deia ‘Margalideta, vols que te canti una cançó? Idoia, gira es cul en es mirall i veuràs que el tens redó!!!’” (Margarita Busquets Aroca).

Finalment, en relació amb la bonesa, vos convide a llegir la rondalla mallorquina “Un que va fer es mort per no pagar es deutes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX: un deuter pagarà tot lo que deu a un creditor agosarat (qui no permet que abuse de la seua confiança), als altres creditors (a qui ell i la dona havien tractat de no afluixar ni un clau) i, al capdavall, l’home i la dona triaran per l’honestedat. L’he comentada hui amb ma mare i és una crítica contra la mentira malintencionada, repugnant i maquiavèl·lica com també a la corrupció i als robatoris.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em reportaren en aquest grup i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquest refrany figura en moltes rondalles mallorquines.

[2] Aquesta paraula com també “refaix”, com indica el DCVB, són castellanismes i, a més, a partir del terme castellà “refajo”.

[3] Hem respectat el nom en la forma que figura en el comentari.

[4] El fet que es pose un collonera, això és, per exemple, un home de poca energia, va en línia amb “ser un figa molla”, que no, com ens han dit, a vegades, “ser una figa molla” i, així, reflecteix el matriarcalisme: la dona és la part forta, si bé, com en moltes rondalles, també és suau en el tracte, com ara, amb el marit, encara que ella siga qui faça de cap de la família.