Arxiu d'etiquetes: sexualitat matriarcal

Dones amb molta espenta en lo eròtic

General, , , ,

 

 

Una part de l’obra “Es Rector de Son Pinyol”, en què el rector aplana el camí de les dones, en lo sexual, diu així:

“PUTES

Bona nit tengui, don Joan.

 

RECTOR

Hola, estrelletes… Què tal?

 

SOLLERICA

Repunyeta quin pardal!

Vatua el món quin trepan!

 

PITXORINA (Tocant es pardal

an es Rector)

Això sí que és gros…!

 

RECTOR

                                          Alerta!

Que me podries trencar.

 

CATALINA

Portant la bragueta oberta,

no tengui por…

 

(El toca).

 

RECTOR:

                                  Au, està…!

No me facis pessigolles.

 

SOLLERICA

Bons coions teniu germà!

 

VALENCIANA

Mare santa, i quin siurell[1]!” (p. 373).

 

Afegirem que, el 20 de març del 2021, pengí en Facebook aquesta part de l’obra i que, al moment, Ricard Jové Hortoneda, un home nascut en 1929 i molt obert, escrigué “Com a mínim és xocant”. I jo, un poc després de llegir el comentari de Ricard Jové, li contestí “I les dones actuen amb molta espenta i sense pensar-s’ho dues vegades”.

 

 

Nota: (1) “Siurell”, en aquest cas, vol dir “penis”.

“Aquella dona”: els capellans i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

Per mitjà del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: El Cançoner, la narrativa oral i el teatre”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Institució Francesc de Borja Moll, en el 2019, veiem que la sexualitat està ben vista en les cultures matriarcals i, fins i tot, entre les autoritats eclesials, com es reflecteix, per exemple, en la narració oral “Aquell homo que no podia entrar al cel”, en què se’ns presenta un Sant Pere molt obert i agradable. Així, un home que espera a veure si és admés en el cel, “Toca. Sant Pere obri, i ell passa. I llavors aquell va tornar tocar i diu:

-Bon mestre, com així a jo, que no he fet res mai, no me deixau entrar?

Diu:

-Idò digues: piu.

Diu:

-Piu.

I diu Sant Pere:

-Haguessis barrinat[1] quan eres viu” (p. 268).

 

Una altra narració oral en aquesta línia eclesial és “Aquella dona que volia parlar amb significances”[2], quan una dona que s’acabava de confessar, diu una paraula molt grossa i, tot seguit, passa a parlar amb el capellà i, entre altres coses, “Diu:

-Ai, pare, jo… he dit una cosa molt, molt lletja. Jo estic empegueïda de dir-l’hi.

-Però, què heu dit?

-És que és molt gros, lo que he dit.

Diu:

-Bé, si és tan gros, digau-ho amb significances, i jo ja vos entendré.

I aquella dona diu:

-Idò he dit lo que tenen baix des pardals es homos” (p. 307).

Igualment, també amb l’aprovació eclesial, hi ha la narració oral “Aquella al·lota de casa bona que se’n va anar a confessar” (p. 320), en què el capellà, per exemple, li diu:

“-Bé –diu es capellà-, fins ara no és cap pecat, això que me contes.

Diu:

-No, és que després de llevar-me sa camia, pare, em va llevar es sostenidors…

Diu:

-Filla meva, fins ara no hi ha cap pecat.

-És que llavors em va llevar ses bragues, pare.

Diu:

-Fins ara, tot això no és cap pecat.

-I, llavors, em va tirar d’esquena damunt es llit i ell, que també s’havia despullat, se m’acostava…” (p. 320).

Un poc després, en què la dona li fa un comentari, el capellà torna a posar-se de part d’ella.

 

 

Notes: [1] “Barrinar” és una paraula que, en Mallorca, com podem llegir en el DCVB, significa “Fotre, en tots els seus significats”.

[2] “Parlar amb significances”  figura en el DCVB com  “usar un llenguatge figurat, dient una cosa per fer-ne entendre una altra”.

“Pere, toca’m”, dones amb molta espenta

General, , ,

 

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que està molt present en les cançons populars eròtiques en valencià, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll, en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar, són els pits de la dona, i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa, i a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort a coir magranes,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré ses mames.

 

            Si vols venir, ja vendràs

            a s’hort a coir melons,

            que es temps que elze coiràs

            jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

 

Gabriel Janer, continuant amb el tema de palpar, afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

 

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Comentarem que, el 15 de novembre del 2020, en què la participació fou alta, en el grup “Dialectes”, Antònia Sitjar escrigué:

“-Mumare,… en Joan em toca…

-Joan, no toquis s’al·lota!

-Joan, toca`m i menjaràs coca quan pastarem”.

 

 Tot seguit, en relació amb Joan i l’al·lota, el mateix dia, Aïda Cristobal escrigué unes paraules que diuen així:

“A Reus, el xic es diu Pere i la cosa va de la següent manera: la xiqueta crida sa mare i diu:

‘-Maaree, el Pere em toca!

I, al Pere, més fluix, li diu:

-Toca’m, Pere, toca’m!’.

 

La iaia ens ho deia sempre, quan mom germà i jo érem petits i ens queixàvem l’un de l’altre, però, després ens busquinyàvem[1]”.

El mateix dia, Alfred J. Martínez Ramos, responia a Aïda Cristóbal que “A Guardamar (Baix Segura), és idèntic. A nosaltres, ens ho deia ma mare, a ma germana gran i a mi” i, a més, Cristina Pons Claros escrigué:

“’-Mare, Peret em toca.

-Peret, deixa a la xiqueta.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ens veu’.

 

A Sueca, quan dos xiquets es barallen i s’enquisquen[2]”.

 

Una altre membre del mateix grup, Rosa Bixquert, el 15 de novembre del 2020, escrivia una versió que diu així:

“A Favara:

‘-Mareee, Peret em toca.

Mareee, Peret em toca.

I, per darrere:

-Toca’m, toca’m, Peret,

ara que la mare no et veu”.

 

Tot seguit, Joan Colera, també en el grup “Dialectes”, escrivia “Sí; això ho he sentit per València, però amb i sense sentit sexual”.

A més, Octavi Font Ten, afegia:

“Mare, Pere em toca.

Toca, Pere, toca”.

 

Sense parar-se en palles, Ramon Navarro Bonet, també el 15 de novembre del 2020, en el grup “Dialectes”, escrivia:

“-Mare, Peret em toca.

-Peret, no toques a la xica.

-Toca’m, Peret, ara que la mare no ho veu”.

 

I, un poc després, Polita Rigo Covas afig:

“’Mare, en Pere em toca.

-Pere, no toquis a sa nina.

-Pere, toca’m i et daré coca’.

 

A Palma, ma mare ho deia”.

 

Igualment, en el grup “Dialectes”, també el 15 de novembre del 2020, Francesc Bitofen escrivia: “A Sueca:

‘-Mare, Peret em toca!

Toca’m, toca’m, Peret!”.

 

I, eixe mateix dia i en el mateix grup, Joan Olivares Alfonso escriu:

“-Mare, Peret em toca.

Peret, toca’m, ara que la mare no ho veu”.

 

En unes paraules escrites per Maria Galmes Mascaro, en relació amb el tema de palpar i amb aquestes línies sobre Pere i la núvia, si bé publicades en del grup “Mots oblidats pel diccionari”, el 15 de novembre del 2020, hi ha una versió que diu així:

“-Mare, en Pere em toca.

-Per on?

-Per sa bajoca.

-Pere! No toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré un tros de coca”.

 

Finalment, en relació amb aquestes línies, el 15 de novembre del 2020, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Felip Munar Munar escrivia un comentari que diu així:

“-Mumare, en Pere em toca!

-Pere, no toquis s’al·lota!

-Pere, toca’m i et donaré coca”.

 

A més, Felip Munar Munar, en resposta a una pregunta que li fiu, sobre si “¿Són versets, de lo que podríem dir humor eròtic popular?¿Són una glosa?”, digué que “És un diàleg sarcàstic d’un festeig, quan la sogra vetlava els estimats”, I, tot seguit, com que jo havia estat veient les respostes que hi havia (i que hem escrit ací), li comentí que “Lo que sí que he pogut comprovar, aquesta vesprada, és que són versos coneguts en tot l’àmbit lingüístic: Reus (Catalunya), Sueca, Favara (dues poblacions valencianes), Illes Balears…”.

 

 

Notes: [1] “Busquinyar”, vol dir “buscar dissimuladament”.

[2] “Enguiscar”, vol dir “Incitar, estimular a la baralla”.

“Speculum al foder”, una visió medieval, en català i matriarcal de la sexualitat

General, , , , , , , ,

 

Heus ací una obra medieval sobre la sexualitat i, això sí, des d’una visió matriarcal i, a més, com s’escrigué, en l’original, en el seu moment i com així figura en aquesta versió: en llengua catalana.  És de començaments del segle XV. La versió que presentem ací data del 2007.

Agraesc que, fa uns dies, David Algarra, l’autor del llibre “El Comú Català”, un llibre que recomane, em parlàs d’aquesta obra sobre la sexualitat i que em digués que aniria bé per al tema del matriarcalisme.

De fet, com comentà David Algarra, l’11 de març del 2021, en la seua pagina de Facebook (“Pàgina d’en David Algarra Bascón, autor del llibre El Comú Català”) en el segle XIV ja s’havia publicat l’obra “Speculum al foder” (https://ca.m.wikipedia.org/wiki/Speculum_al_foder),  de què ell havia publicat un vídeo en la mateixa pàgina.

El 13 de març del 2021, en Viquipèdia, poguérem llegir que, “és un llibre medieval en català, d’autor anònim, que es pot traduir al català actual com Mirall, espill o manual del fotre i pretén ser un tractat sobre les bones maneres sexuals. Inclòs en el gènere didàctic dels tractats, és un text divulgatiu sobre la seducció, les pràctiques sexuals i la higiene. Es tracta del primer manual eròtic europeu”.

A més, es tracta d’una obra molt oberta en el tema sexual i paga la pena veure el vídeo sobre “Speculum al foder” (https://www.youtube.com/watch?v=eqRc448wkB4 ). 

 

 

 

 

 

“La filla tria el seu destí”

General, , , , , , , ,

 

El 9 de març del 2021, l’amic Francesc Castellano Vilamu, m’envià un correu electrònic titulat “Una cançó, dos finals”, en què apareix una cançó que, en el primer cas, reflecteix lo patriarcal, mentres que, en el segon, és un exemple de matriarcalisme. En qualsevol cas, hem considerat adient plasmar-ne ambdues. Francesc Castellano escrigué “T’envio la mateixa cançó però amb dos finals diferents, cosa una mica sorprenent. La primera és tal i com la cantàvem en el grup de muntanya i que, pràcticament, a tot Catalunya, es canta igual. Diu així:

“Ai, mare, aneu a missa,

tururet , turí, turà,

ai, mare, aneu a missa,

que jo couré el dinar.

Quan va tornar de missa,

la filla li faltà.

Pregunta a les veïnes

si l’han vista passar.

‘N’hem vist passar a una,

del braç del capità’.

El pare agafa el burro

i a Lleida se’n va anar.

Quan és al mig de Lleida,

es trobà amb el capità.

‘Capità, si sou bon home,

la filla m’heu de dar’.

‘Ai, Catrina, Catrineta,

ton pare, et  ve a buscar’.

‘Digueu-li, al meu pare,

que jo no vull anar,

que vull anar a la guerra

al costat del capità’”.

 

Tot seguit, Francesc Castellano addueix “La segona és una versió valenciana que he trobat al ‘Cançoner valencià’ de Josep Climent, Piles[1], editorial de música, València, 1982, pàg. 100”. Aquesta segona versió, matriarcal, diu així:

“’Mare: vaja-se’n a missa,

ara va [de] debò,

que jo faré el dinar.

I, a la que tornà de missa,

en casa no se l’encontrà

i els preguntà, a les veïnes,

que si l’han vista passar.

I, una veïna, li contestà

que, ‘en’ un soldat, se n’ha anat.

I, sa mare, apreta a córrer

I encara la va alcançar.

‘Filla meua, mo-ne[2] a casa,

que, ton pare, et vol pegar’.

I, el soldat, per ser bon home,

a casa la va tornar.

‘Ací té la seua filla

que ningú li l’ha tocà[3]’”.

 

A continuació, Francesc Castellano escrigué “Crec interessant marcar que en una versió, la filla tria el seu destí i, en la segona, és la mare i el capità”. Quan llisquí aquestes paraules, li comentí: “Efectivament, els missatges són diferents: en la primera, com tu dius, la filla no determina la seua vida, sinó, per exemple, el capità. A més, el capità l’agafa amb el braç (cal pensar que amb el dret).

Doncs bé, hi ha moltes fotos de matrimoni de poblacions de les Illes Balears, en què és la dona (com també en moltes, però no tantes, del País Valencià i de Catalunya, atenent a la informació que he recopilat) qui, amb el seu braç dret, agafa el marit. Per tant, és ella qui fa de cap (matriarcal).

A més, en la segona cançó, la filla confia en la mare i la mare en la filla, ja que això fa que la mare es senta tranquil·la i vaja a missa. A més, el soldat veu que la filla perilla i, la filla, junt amb la mare, trien anar a viure en una casa on el pare no puga abusar de la filla. Per això, la segona lletra plasma una visió matriarcal de la vida, entre altres coses, perquè el soldat no aprofita la situació de la filla per a, de rebot, fer-li cap xantatge i condicionar-la: és un cas de solidaritat.

El fet que la mare convide a la filla a tornar a casa, no indica si ho fa a una segona casa (i, així, ser elles qui hi viurien) o si, per exemple, és un missatge per a evitar un moment de prepotència o d’irritació del pare.

M’incline per la primera opció, ja que hi ha alguna rondalla de Pineda de Mar en què, per dir-ho així, els de bon cor se’n van a un lloc on no acolliran els qui no ho siguen (en aquesta cançó, el pare)”.

Igualment, en la segona cançó veiem dones resolutives i un home (el soldat) que no fa el paper d’alliberador, perquè actua i ho fa procurant el bé de la dona com també el de la mare.

Agraesc la generositat de l’amic Francesc Castellano Vilamu.

 

 

Notes: [1] Editorial Piles.

[2] Popularment, “anem-nos-en”.

[3] Popularment, en lloc de “tocada”.

“Vós, ma pageseta”, una glosa vinculada amb la sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

El 6 de març del 2021, l’amic Norat Puerto Nadal, m’envià un correu electrònic titulat “Glosa eròtica”, que diu així:

“VÓS, MA PAGESETA

Ma garrida pageseta

que me dau tanta alegria,

amb aquesta davantera

que vos jur jo munyiria[1].

Engronsau una rotllana

que me fa creuar sa vista

i que m’alça una cama,

sa d’enmig, això és sa pista,

M’alliberau tal fortor[2],

no la’m volgueu mesurar,

va més lluny que un voltor

quan se perd en planejar.

No vos faceu tan enfora

tateix jo vendré darrere[3],

no sou dona d’un almud[4],

jo som homo de barcella.

D’entre espessos romaguers[5]

jo vos obriré camí,

amb sa força de sa verga

per vós botaria un pi[6].

Quan vos veig el dolç somriure

me transform en rossinyol,

per cantar-vos melodies

mem si vos tast el pinyol[7]”.

 

 

 

El 7 de març del 2021, envií un missatge a Norat Puerto Nadal, que deia així: “¿consideres que és la dona qui determinarà lo que farà l’home i que, per tant, és ella qui està per damunt de l’home i en una relació oberta i en què ella no desconsidera l’home, ni ell la dona?.

És pels versos ‘no sou dona d’un almud, / jo som homo de barcella’ i per ‘jo vos obriré camí, / amb sa força de sa verga / per vós botaria un pi’”. I la seua resposta, ràpida i planera, fou “Sa dona, en aquests versos, té el control total de sa situació. Enmig de sa fortor, representada per s’homo, se demostra que ell l’estima plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor”.

Tot seguit, li comentí que “Jo deduïa que l’home està obert a la dona i no la tracta com un drap, perquè dius ‘amb aquesta davantera / que vos jur jo munyiria’.

Per tant, com que ell no diu ‘munyiré’, vol dir que és ella qui tria, no l’home” i que jo triaria la glosa, per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

I, finalment, Norat Puerto Nadal afig: “Efectivament, ell, malgrat sa fortor, en tot moment , la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa pella pel mànec”. Agraesc els seus aclariments, per a aquesta glosa que, al capdavall, vaig decidir incloure-la per al punt referent a la sexualitat en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana.

 

 

Notes: [1] Diu “que vos jur jo munyiria”, per tant, es tracta d’un desig que sap que no depén d’ell, home, sinó de la dona.

[2] Apetit sexual.

[3] La dona porta la davantera, com en la cançó “Amparito, la filla del mestre” , quan diu que “El diumenge, / quan va a missa d’onze, / el nóvio, darrere, / li porta el catret”.

[4] Un almud és una mesura de capacitat que, en aquest cas, representa la sisena part de la barcella. Per tant, la dona no és menys que la sisena part de la barcella (per mitjà de l’analogia “no sou dona d’un almud”); ni l’home, una barcella. En altres paraules, diu que la dona no és menys que l’home.

[5] Un romaguer és un esbarzer i en paraules de Norat Puerto ,del 7 de març del 2021, un “arbust espinós que té de fruit ses mores. Un arbust molt abundant dins ses terres balears”.

[6] El penis.

[7] Replec membranós que clou l’entrada de la vagina. Popularment, “virgo”, “tel”, “filet”. Informació treta del DCVB.

“Les xicones de Xixona”, dones amb molta iniciativa i arriscades

General, , , , ,

 

En la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet” (https://malandia.cat/2015/01/la-manta-al-coll) a què es pot accedir en Internet, la dona és una persona que, com en moltes cançons, glosses, endevinalles i, fins i tot, poemes de línia eròtica, figura amb molta espenta, amb molta iniciativa. Així, en aquesta cançó, unes quantes dones compren una romana[1] per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana (“Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”).

A més, un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic, el 21 de novembre del 2020 i que diu així: “Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma[2] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal.

La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic [en] què vaig escoltar el comentari.

Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis), em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella).

Per això, el cas que contes, n’és u més”.

I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”.

De fet, fins i tot, en gloses eròtiques de les Illes Balears, com una que, ahir, m’escrigué un amic, Norat Puerto Nadal (feta per ell), en paraules seues, ell reflecteix que,  “Enmig de sa fortor representada per s’homo, se demostra que ell l’estima [= la dona] plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor. En tot moment, la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa paella pel mànec”. 

Per tant, una iniciativa, àdhuc, en el camp de la sexualitat.

Agraesc l’ajuda immediata i oberta de tots dos: de Joan Llàcer i de Norat Puerto Nadal.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Balança de braços desiguals, en la qual el cos que es pesa és col·locat a l’extrem del braç menor i s’equilibra amb un pes (anomenat piló) que es fa córrer al llarg del braç major”.

[2] El mateix dia em confirmà que sí que ho digué Joan Lerma i, a més, quan era president de la Generalitat Valenciana, és a dir, entre 1983 i 1995.

 

Sexualitat matriarcal i tractament positiu cap a la dona

General, , , ,

 

En un poema que, el 17 de febrer del 2021, publicà Miquel Ramis Pol, en un grup de  Facebook conegut com “Paraules mallorquines”[1], podem llegir unes paraules que s’ajusten al tema de la sexualitat matriarcal. Diu així[2]:

“DECLARACIÓ D’AMOR

 

Un generós pensament

dins es meu cap m’il·lumina,

per mi n’ets una fadrina

guapa i molt excel·lent.

 

Déu vulla un casament

plegats poguem fer un dia,

que visquem amb alegria

amb pau i tranquil·lament

i si així és convenient

que Déu mos don molts d’anys de vida.

 

Sa que amb mí se casarà

no perdrà sa llibertat,

jo li daré autoritat

per fer lo que ella voldrà,

s’entén que amb so bon obrar

sense fer cap desparat.

 

Jo et diré lo que fa al cas,

Tonina, i m’has de sentir:

si tu te vols casar amb mi

pots triar i elegir

es dia que tu voldràs,

per companyia tendràs

un homo qui no és capaç

de dar-te un que-sofrir.

 

Careta de xerafí,

hermosa com un domàs,

si amb un altre te’n vas

segons amb qui cauràs

tal volta no serà així.

 

Si em volies tant de bé

com jo te vull

en aquest dia seria

cert que algun dia

tendries per companyia

en Joan es Caminer.

Jo ja mai t’olvidaré,

el temps de la meva vida,

cara de rosa florida

per mi n’ets sa més garrida

que ha creat Déu vertader.

 

        Joan Jaume Gual (1.918)”.

 

I, en la mateixa pàgina, es pot llegir “DECLARACIÓ D’AMOR

Aquesta declaració d’amor versada fou feta per Joan Jaume Gual (Jordà) a Toninaina Ginard Gaià  (Fustereta), pares de na Catalina, en Rafel i en Toni de Calicant l’any 1.918. Joan tenia 36 anys i Toninaina sols en tenia 18. Festejaren uns pocs mesos, es casaren el mateix any”.

I, tot seguit, es pot veure una foto de la parella i que, mirant-los frontalment, la dona està a la dreta de l’home i l’agafa amb el braç de la dreta, com moltes parelles catalanoparlants de tot l’àmbit lingüístic, en fotos de parella anteriors a 1930.

Com podem veure, el nuvi, Joan Jaume Gual, diu a la núvia que ella no perdrà la llibertat, des del moment en què es case amb ell, i que, igualment, ell li donarà molta llibertat, moltes facilitats, sempre que ella actue amb bondat (“amb so bon obrar” i amb coneixement).

A més, l’home li comenta que no la maltractarà, ni la farà patir (“es dia que tu voldràs, / per companyia tendràs / un homo qui no és capaç / de dar-te un que-sofrir”).

I, igualment, si no acabassen de casar-se (que no fou el fet), ell no intentarà carregar-se-la, per venjança, ja que, de fet, els versos que inclou en eixe passatge no van en eixa línia.

I, finalment, podem veure que, uns mesos després, es casaren.

Afegiré que, el 18 de febrer del 2021, llisquí tot el poema a ma mare i, no solament li diguí que ell “No vol tractar-la com una esclava”, sinó que, ma mare, comentà que “No vol tractar-la com una esclava. No la maltractarà, ni li donarà un malviure” i que “Eixes coses sempre són agradables de sentir”.

Aquesta declaració d’amor és un exemple més de com el matriarcalisme està vinculat amb la sexualitat en tot l’àmbit lingüistic i que, a més, està present en la poesia popular en llengua catalana, en aquest cas, del primer quart del segle XX.

 

 

Notes: [1] Aquest grup, a diferència d’un altre amb el mateix nom, el 18 de febrer del 2021, comptava amb més de 20000 membres.

[2] El reproduïm textualment.

Sexualitat matriarcal en poesia i en rondalles en llengua catalana

General, , , , , , , ,

 

Podem trobar una visió matriarcal de la sexualitat, en aquestes línies: un poema que m’envià Joan Sala Vila, per correu electrònic, el 8 de febrer del 2021, i que reproduïm textualment:

“EROTISME, PLATAFORMA A L’INFINIT

Erotisme, joia de la imatge humana,

il·lusió del cos, germà de l’esperit,

l’ésser humà obra d’art de l’artista diví.

Passió intel·ligent, dignifica,

passió irracional, perjudica.

Nuesa, mirall de transcendència sublim,

sexe, inspirador del desig del sol,

petó, nota musical del vers de les estrelles,

desig del cos, abraçades finites en l’infinit,

esperança de l’amor humà, saltar al del cel.

Quan jo soc tu, i tu ets jo,

som imatge humana del Creador celestial.

Déu a tu i a mi ens donà poder creador,

home i dona els va fer a imatge seva.

Erotisme, amor humà, plataforma a l’amor diví.

                                                    Joan Sala Vila”.           

 

En línia amb aquests versos de Joan Sala Vila, afegiré unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no , no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, a principis del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres (i, no solament a una persona i a esperar que faça sempre lo que ens agradaria i a fer-la, de l’altra part de la parella, una mena d’esclau), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, i en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX), apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa, com és “Al mas iràs i no en tornaràs”. En aquest conte plasmat per Mercè Ventosa[1], llegim que un nen, després de seguir les indicacions que li donaven dues dones (una vella i la Mare de Déu), deixa de creure en la Mare de Déu i, portat per l’afany d’agafar el suro més bonic (en lloc del més lleig, com ella li havia dit), es converteix en una estàtua de guix (d’algeps) i, aleshores, “Casa seva només feien que esperar-lo i el nen no arribava mai. Sa germaneta, com que l’estimava molt, va dir a aquella dona:

-Sap què? Jo aniré a buscar-lo.

I aquella dona va dir:

-No, que ell deia que era molt lluny i t’hi perdries.

Diu: no tingui por.

Aquella nena se’n va anar per món enllà i arriba una velleta, que era la Mare de Déu, i diu: on vas nena?

Diu: sí, miri, a buscar el meu germanet que s’ha perdut i mai no ve. Sap on és?

-És dalt d’aquell palau perquè ell no va voler creure i està encantat. Entra a allà i veuràs estàtues de guix i, a l’entrar a mà dreta, en trobaràs una de petiteta. Per allí hi passa una mica de regadiu i veuràs tot de pedres, tu n’agafes una i la tires ben fort. Així, veuràs desencantat al teu germanet i, quan marxeu, sentiràs que us criden, però no us gireu mai que quedareu encantats.

Aquella nena va arribar a allà i, al veure-ho, va desencantar al seu germanet i se’n va anar. A l’endemà, la bruixa va picar a la porta i es veu el nen i la nena. Llavors, la bruixa va pensar: Vaja, no els podràs pas vendre.

Se’n va anar a casa de la madrastra a dir-li i llavors aquell nen i aquella nena van quedar-se amb la dona i van ser feliços” (p. 59).

Sobre aquest passatge del conte recopilat per Mercè Ventosa, afegiré que, el 17 de febrer del 2021, el llisquí a ma mare i que, després d’haver-li fet una xicoteta introducció amb què li indicava que és un reflex del matriarcalisme vinculat a la llengua catalana i, en acabar-lo de llegir, em digué que li havia agradat perquè, “ com solen dir que els hòmens són actius. Com si hagueren canviat la història”. I jo li responguí: “Doncs, no l’han canviada. Està així. I n’hi ha moltes en què, bé un home, bé una dona, actuen així. I, en molts casos, són les dones.

M’ha recordat les teues àvies, arriscades”. I ,ella, amb ímpetu, remarcà, sobre les seues àvies, “Sí que eren arriscades, sí”.

I, en el llibre “Rondallari de Pineda”, en què aquesta rondalla figura amb el nom de “La torre d’iràs i no tornaràs”, en la versió “Leonor (variant C)”, podem llegir “Quan la noia petita va veure que les altres se n’anaven i ella quedava despullada va cridar: – A qui em doni la roba jo li donaré tot el que vulgui!

El noi li va donar i ella li va dir: – El pare és a la casa de l’Hostal. Va per matar-te. Quan no sàpigues fer el que et mani, crida: – Leonor! I jo t’ajudaré” (p.153). Dues pàgines després, es diu que “El pare li fa triar una noia i, sospitant la coneixença, les fa presentar totes amb un vel a la cara i amb guants, i li fa tocar el dit petit a cada una. Ell tria la Leonor” (p. 155). I, en un passatge immediat, el xic demana ajuda a Leonor i ella li pregunta què mana i… actua i això fa possible que els intents del pare per matar Leonor i el seu amic resten avortats (p. 155).

 

 

Notes: [1] En el llibre “Mercè Ventosa i Roca, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubia i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019.