Arxiu d'etiquetes: “Rescatem paraules de l’oblit” (Facebook)

“Es fa lo que la dona vol”, dones molt obertes

General, , , , ,

 

El 9 de juliol del 2021, escriguí en Facebook (en el meu mur i en distints grups) que, “En desembre del 2020, Montserrat Morera m’escrigué un correu electrònic titulat ‘Matriarcat a Manresa”, exposí l’enllaç i, tot seguit, vaig afegir que “El meu avi matern[1] (1906-1992), valencià de soca-rel i catalanoparlant, deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’.

Hi estic totalment d’acord[2].

¿Què opineu?”

Les respostes favorables, per exemple, el 9 de juliol del 2021 i posteriors, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, foren “Jo crec que, a Catalunya, hi ha hagut sempre matriarcat. A casa meva, manaven els homes, el meu avi i el meu pare, però es feia el que deien les dones, la meva iaia i la meva mare. Jo estic casada i és el mateix: el meu home sempre ho diu (‘Mano jo, però es fa el que diu la dona’)” (Carme Terés Vilá) i “Sí, on hi ha hagut bona mestressa de casa, sempre hi ha conegut!” (Francisco Vall Llobera).  El mateix dia, en el grup “Dialectes”, es plasmaren els comentaris següents: “El meu sogre deia: ‘Casa sense dona, barca sense timoner’” (Montserrat Morera Perramón), “Ma auela era de Benimarfull, El Comtat, i deia que ‘La dona és com el tapó de la bassa. Sap quan deu estar tapant per omplir-la i quan deu soltar l’aigua per poder regar’” (Juan Vicente Espi Villagrasa). A més, en el mateix  grup, Montserrat Morera Perramón respongué a Enriqueta Hernandez Farell que “A casa nostra, tant la mare com jo hem portat els afers de dins i els de fora”. En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 10 de juliol del 2021, Maria Fullana comentà que “Ho he sentit a dir moltes vegades: ‘qui mana de veritat és la dona’, ‘darrer un gran home, sempre hi ha una dona’, etc.; pense que és una manera de beneir l’estatus quo de repressió contar les dones i d’arraconar-les a l’espai privat de cures i reproducció, o al públic de serveis mal pagats. Mentre no hi haja una igualtat real (i encara n’estem molt lluny, sobretot, en l’empresa privada), continuará la violència…”. igualment, Jesús Banyuls, un home molt obert i molt col·laborador, escrigué que “Per ací, la Safor, sempre he sentit dir que EN[3] CASA ES FA LO QUE LA DONA VOL”,  Quant a Joan Llàcer Rocher, un home també molt obert i molt col·laborador, plasmà “Crec que no fa falta l’enquesta” i, immediatament, entre altres coses, li comentí que “hi ha qui considera que la frase del meu avi matern és masclista”  i que jo havia fet la pregunta “per a recopilar més informació sobre el tema”. Un poc després, Paco Mendez Penalba escrigué “On va la corda, va el poal” i Carme Arnau adduí una dita que sembla molt estesa: “En casa mano jo, però es fa el que diu la dona”.

El mateix 10 de juliol del 2021, durant una conversa amb ma mare, sobre la frase de son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”), si es volia dir que a) normalment, la dona, primerament, comentava les decisions amb el marit i que, a més, normalment, es feia lo que deia la dona o b), que, normalment, la dona comentava les decisions amb el marit, però, quasi sempre, es feia lo que ella volia,… em respongué “En qualsevol dels dos casos, sempre li ho comentava [la dona a l’home]”, encara que s’inclinava més pel fet que, normalment, al capdavall, es feia lo que la dona volia.

En qualsevol cas, ma mare, molt oberta, em digué que “El tema està que lo que ma mare li deia, no era un destrellat i [, mon pare, ] ‘se fa lo que vol’, no ho deia amb mala llet. Fins i tot, ho aprovava i estava d’acord”.  Agraesc la col·laboració de les persones que participaren i a ma mare, com també a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El 10 de juliol del 2021, després d’una conversa amb ma mare, retoquí el fet que qui ho digué fou el meu avi matern (1906-1992).

[2] El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, l’amic Pere Ramon Nadal  (un home molt obert i molt col·laborador), m’havia escrit les frases del meu avi patern i, a continuació, “Totalment d’acord”. Açò em feu tornar a traure en Facebook, les frases del meu avi Luis.

[3] En l’original, aquesta paraula figura en minúscula.

“Les xiques de la Pobleta”, dones amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , , , , , ,

 

En el llibre “Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)” , de Josep Antoni Carrégalo Sancho i publicat per Associació Cultural del Matarranya, en el 2007, podem llegir una cançó que diu així:

“Les xiques de la Pobleta

s’han comprat una romana 

pa pesar-se les mamelles 

una volta a la setmana” (p. 158).

El 26 de juny del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, pengí la foto d’aquest llibre en què apareix l’estrofa en què es reflecteix que les dones actuen amb molta espenta, amb molta iniciativa i molt obertes. Eixe dia, les respostes en el meu mur foren “A Catalunya, es coneix i s’aplica a les noies de diferents pobles; així, de memòria, recordo les del ‘Portal de l’Horta’ d’Horta de Sant Joan (Terra Alta)” (Francesc Castellano), “A la Safor, també la coneixem canviant el nom del poble , ‘les xiques de Beniopa’” (Josep Ferrer Ferrer), “Bé, la cançó de Els Pavesos deia ‘les xicones de Xixona’” (Jesús Banyuls Garcia). I, un poc després d’haver enviat aquest post en el meu mur, Lourdes Hernandis em comentà que “Eixa cançó es cantava, quan era menuda, en tots els pobles. Ara bé, les dones que es pesaven les mamelles eren del poble del costat, sempre.

En compte d’una vegada, la versió que conec es pesaven ‘dos dies a la setmana’”.

 

“Les xicones de Xixona

s’han comprat una romana

p’a pesar-se les mamelles

dos voltes a la setmana[1][2]

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia

 

 

Notes: [1] Els versos en què es canta que les xicones de Xixona s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles dues voltes a la setmana, el 21 de juliol del 2020, l’escrivia Amparo Pico Vaya, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, però amb el nom de la població valenciana Canals. Direm que no és la primera vegada que, aquests versos, figuren amb el nom d’altres poblacions de l’àmbit lingüístic.

[2] El 1r de novembre del 2020, en un correu electrònic enviat per Joaquim Urenya i Montés, podíem llegir una cançó que, en el fons, era aquesta estrofa, però amb aquesta lletra: “Les xiques de l’Olleria / s’han comprat una romana, / per pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana”. És una estrofa que, en més d’una població, tendeix a incorporar un topònim distint i, ací, fins i tot, el nombre de vegades que se les pesen cada setmana…: tres.

El 15 de novembre del 2020, en l’apartat “Canapost (Termes de refranys catalans)” (https://glossaris.servidor-alicante.com/termes-refranys-catalans/mamelles), de la web “Glossaris”, poguérem llegir, que, en referència a la paraula “Mamelles”, entre altres coses, figuraven unes frases que diuen així: “Les noies de Canapost s’han comprat una romana, per pesar-se les mamelles un cop cada setmana”.

Igualment, el 9 de desembre del 2020, en el grup “Dialectes”, Fco Javier Llorens Seller escrivia una versió que diu “Les xiques de MInagrell / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”.

A  més, el 10 de maig del 2021, en el grup “Música popular eròtica en llengua catalana”, Josep Ferrer Ferrer m’escrigué (i ací separem els versos)“Mira, una altra cançoneta de Pasqua: ‘Les xicones de Gandia (ací es pot posar un altre poble) / s’han comprat una romana (és una bàscula) / per pesar-se les mamelles / quatre voltes per setmana’”.

El 27 de maig del 2021, en el grup “La Catalunya del Nord”, Ximo Caturla escrigué una versió, amb una estrofa prou coneguda, relacionada amb la compra de la romana, que deia així: “Les xiquetes de La Vila (Xixona, o…) / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / tres voltes a la setmana. / Si vols que te les pese, / posa’t panxa en amunt: / veuràs quina polseguera / t’eixirà pel forat del cul!”  i, tot seguit, Ximo Caturla afegia que “Sol cantar-se els dies de mona”.

 

Figues i pardals en cartells comercials eròtics

General, , , , , , , ,

 

Cartells comercials amb humor eròtic.

L’11 de juny del 2021, l’amic Jesús Banyuls Garcia, un home molt obert, m’envià un missatge en què es podia llegir un post publicat el 9 de juny del 2021 en el grup “Rescatem paraules de l’oblit” (https://www.facebook.com/groups/Rescatem.trobades/permalink/3817917318335924) amb un cartell publicat en Cocentaina (una població valenciana de la comarca del Comtat), que, en el títol, deia així: “Si tens figa o pardal… compra al comerç local!!” . Les respostes foren diligents, majoritàriament, de persones que actuen de manera molt oberta. Així, el 12 de juny del 2021, en el meu mur, pengí un post en què, entre altres coses, deia que, a les 14h d’eixe dia, vint-i-huit persones havien fet comentaris a favor i, en canvi, tretze, n’havien fet en contra i que jo em posicionava a favor del títol del cartell. I, de les vint-i-huit persones a favor, onze n’eren dones. Per tant, moltes persones (un 68%) aprovaven aquest tipus de missatge.

Aquests foren els comentaris que escrigueren, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, en relació amb el cartell: “Brutal, com el carro que rifen” (Julio Navarro Peris), “Molt bo, allí sí que tenen f [= figa] i p [= pardal]” (Pepi Pepi), “No m’agrada” (Emiliio Ferrando Escrivá), “No m’agrada, hi han altres alternatives” (Rosa Morte Julian), “A veure si algú de la meseta té OUS de traduir-ho” (Miquel Pastor), “Estic desitjant veure la campanya a Múrcia: CON EL CHOCHO Y EL PIJO COMPRA EN MURCIA FIJO” (Milagro Martí Tira-li), “Desagradable, coent, ridícul i poc afortunat” (Regina Palací Descals), a qui Milagro Martí Tira-li li comenta “Tota la raó del món tens. La persona que ho ha pensat o dissenyat, ha cobrat per la creació?” i Carmen Galan Aguilar afig “Se imagineu … Si cada vegada que, en una conversació (que és molt a sovint), en lloc de soltar ‘conyo’, típic de ‘los Madriles’, soltarem ‘parrús’, ‘chocho’ o ‘figa’?

Puix igual de desagradable em resulta, a mi, i fora de lloc. Ara…, com ja he dit antes, en publicitat… lo que es busca es cridar l’atenció i que siga original. Per a mi, CONSEGUIT!! En una conversació, PÈSSIM!!” i “No pot ser més vulgar…” (Nieves Ortiz Capella). Prosseguint, llegim “Han aconseguit el que volien, que es parle de la campanya i, per tant, que es visualitze.

Per tant, he d’admetre que han fet molt bé la faena, ens agraden les formes o no” (Cesk Xagal). A Cesk Xagal, li responen “Exacte, ara és la forma fàcil i eficient. Altra cosa és que siga ètica; de tota manera, no la considere ofensiva, però sí d’humor simple. És com fer una campanya amb frases de ‘El Virgo de Vicenteta’. Igual estic donant idees” (Pere Espinosa), “Pere Espinosa. A mi, m’encanta!! Jajajaj, la gent no té humor últimament” (La Roxi) i Pere Espinosa contesta “La Roxi. Sí, sí, és cert. Se’ns ha fet la pell molt fina, però molt simple. Jo no el critique; ara, jo el veig un poc com el sainet ‘El virgo de Vicenteta’” I Rosa Peris addueix “Jo no ho veig gens ofensiu!!! Qui es molesta, no té massa sentit de l’humor!!! A mi, em fa gràcia i, si s’aconsegueix, així, que es compre més al xicotet comerç… millor que millor…!!!!” i, per contra, veiem “En mal gust, però crida l’atenció” (Nieves Gisbert Reig).

Més respostes en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, foren les que escrivim tot seguit. “Més campanyes com aquesta, lleveu-nos la pols de damunt!” (Leo Sánchez), “Menuda horterada… La misma línea que el Ayuntamiento de Valencia” (Nieves Ortiz Capella), “Nieves  Ortiz Capella. El món està ple d’horterades[1]. Per una més?” (Carmen Galan Aguilar), “Nieves Ortiz Capella. ‘Els que no estan acostumats a bragues, les costures li fan llagues’” (Caridad Moltó Botella), “En Alboraia, es diria: ‘Per al parrús i la xufa, no comprar al mercat, no té excusa. Et pot tocar… el magnífic carro, per a carregar fruita!’” (Carmen Galan Aguilar), “La veritat és que no són gens fins! Bastorros totals!!” (Victor Aranda), “Victor Aranda. Llig a Bernat i Baldoví” (Paco Martorell), “I eixe home[2], em farà canviar de pensar? Jo, en la meua privadesa, puc ser molt groller, però, en públic, intente guardar les formes” (Victor Aranda), “A mi, m’agrada. Així és com es parla a qualsevol poble del País Valencià. Lo millor, el carro brutal. Sols té la marca, jajajaja” (Eliseu S. Nebot), “Doncs, a mi, m’agrada” (Omega Quatre), “Omega Quatre. I a mi” (Anna Boix).

Tot seguit, Amparo Medina publicà un article però de l’Ajuntament de Catarroja (l’Horta de València), clarament patriarcal: “Me cague en la figa ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia”. Recordem que el tractament, per exemple, de “figa”, com a persona de poca espenta, en llengua catalana, va en masculí, ja que la persona forta i amb molta iniciativa i, a més, que porta la casa i que fa i desfà…, és la dona, com en les cultures matriarcals. I açò està molt ben plasmat en rondalles de Joaquim G. Caturla (qui, com Jacint Verdaguer, a diferència, per exemple, d’Enric Valor, no tergiversà la realitat del Poble Valencià, ni, en cap moment, les trastocà de dalt a baix, com és el cas d’Enric Valor, qui ho feu en dues rondalles eròtiques valencianes, fet que cal deixar clar i no ocultar als valencians, ni a cap persona interessada per aquesta branca del saber vinculat amb la llengua catalana).

A continuació, Ricard Jové Hortoneda comenta “Demanes una altra manera de dir-ho. Jo diria: ‘Si tens figa o pardal, compra al comerç local’. O encara: ‘Tinguis figa o pardal, compra al comerç local’!!!”. El 12 de juny del 2021, en havent llegit jo aquest comentari de Ricard Jové, li responguí “Propostes molt bones, les teues. Les aprove” i ell em contestà: “Sabia que estaries d’acord si t’arribava, però ja t’adones quantes veus de discòrdia ha provocat la meva intervenció donant més maneres de dir-ho, que era allò que demanava l’autora. A vegades, sembla que vivim en un País de mitges tintes per coses que només acaben essent divertiments. Però no pararem, no tenim per què fer-ho!!!!”. I, immediatament, li escriguí “¡Amb quina espenta actues des de bon matí, i dient les coses pel seu nom i amb bon cor!”. Comentaré que, en els cinquanta anys de vida que porte, moltes de les persones més obertes que he conegut i amb nacionalitat espanyola han sigut persones que, quan començà la guerra, en 1936, ja tenien sis anys o més i, sobretot, entre persones que, en iniciar-se el conflicte, ja en tenien deu o més: visqueren una república (1936-1939, en bona part de l’estat), una guerra, una dictadura (1939-1975) i un règim (formalment) monàrquic i democràtic, això és, quatre formes diferents d’organitzar-se un Estat, fet que, clarament, influeix en la vida de la persona. En el cas de Ricard Jové Hortoneda, nasqué en la Catalunya de 1929, durant la dictadura del general  Primo de Rivera (la qual comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII). He aplegat a raonar (i a aprendre) amb hòmens que havien nascut en 1918 i en 1919 i amb què, fins i tot, fiu amistat quan ells ja n’havien fet els noranta.

Tot seguit, en el mateix grup, en relació amb aquest cartell comercial i eròtic, Mano Ortega Luján, afegí unes fotos d’uns cartells de l’Ajuntament de Catarroja, que deien així[3]: a) “Si tens que fer un regal… no sigues pardal i activa el comerç local’, b) “La mare que t’ha parit… sempre ha comprat ací”, c) “Me cague en la figa de ta tia… fes el favor de comprar ací per un dia”, d), “A Catarroja compraràs i a l’economia local ajudaràs… els diners i els collons per a les ocasions”. I, a continuació, Ricard Jové Hortoneda, encoratjat, escrigué: “Als que no els agrada, el meu respecte, però, si, aquestes coses, fan mal als ulls, us podreu aplicar aquella dita que diu: ‘Els que no estan acostumats a bragues, les costures li fan llagues’. Traieu-vos la ben a dels ulls: són expressions, paraules i dites molt corrents. Que hi farem!!!!”.

I, immediatament, li respongueren: “Ricard Jové Hortoneda. No fan mal als ulls. Però sí a l’oïda i al sentit de l’estètica i el bon gust. Sóc de Cocentaina i eixe no és el parlar del meu poble. No són ‘’expressions corrents’” (Regina Palaci Descals), “Regina Palaci Descals. Jo, de la Costera, i, ni m’agraden eixes expressions, ni són corrents per ací” (Mila Antoli), “Ricard Jové Hortoneda. En el teu poble, a lo millor, sí. Jo soc de Cocentaina i ningú gasta eixes paraules en una conversació normal i corrent” (Milagro Martí Tira-li), i Ricard Jové respon “Milagro Martí Tira-li. Al meu poble, com al teu, com diu El Senyor, hi ha de tot. Una abraçada!!!!”. I continuaren: “Ricard Jové Hortoneda. Altra” (Milagro Martí Tira-li), “Milagro Martí Tira-li. Senyora autora, jo em creia que li feia un favor donant-li la resposta amb les maneres de dir-ho. No em creia pas que a Cocentaina, ni enlloc, en les converses habituals, es gastessin aquestes maneres de dir. M’ha semblat que el comerç local, d’on sigui, s’ha empescat[4] un reclam comercial, de conya, i m’ha agradat seguir-lo. Perdoneu si us ha molestat!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ricard Jové Hortoneda. De cap manera, ninguna molèstia; agraisc el seu comentari.

Tal volta no he sabut expressar-me. Gràcies i bona vesprà[5]” (Milagro Martí Tira-li).

En acabant, un comentari de què no entrarem en més detalls i que s’acompanyà de moltes respostes posteriors: “Està molt bé, perquè el valencià és una llengua bròfega i de poca categoria. Moltes gràcies” (Joaquim Sanz). I paraules d’altres persones: “M’encanta” (Silvia Ibáñez Garcia), “Ohhhh!” (Francisca Segura Vilalta), “És impensable vore un cartell com eixe en castellà. Em produïx molta tristesa” (Anna Ureña Ciscar).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de juny del 2021 i, posteriorment, les respostes foren les que plasmarem tot seguit. “M’agrada molt” (Montserrat Coromina), “Molt original” (Enric Tresseras Lopez), “És divertit i ben original. M’agrada molt” (Montserrat Bosch Angles), “A mi, m’agrada…” (Rosa Adroher Bonet), “M’agrada!!” (Rafel Bravo Fernández), “Diferent!! Original!!” (Paquita Jorda Gombau), “Molt bo” (Pere Solà Torrentallé), “Original! A mi, m’agrada” (Sònia Gascon Quintillà), “El trobo original, però obliga a ser llegit.

Crida l’atenció la iaia, amb un gest modern i jove, però l’objectiu principal te massa lletra. Sembla anunci d’una residència d’avis” (Manel Pavon), “Una mica xavacà” (Isabel Font Busquets), “D’eròtic, no té res” (Puri Conejo), “Una tonteria!!” (Laura Borda), “Divertit i provocador. No cal donar-hi més voltes” (Albert Febrer Morral), “El trobo ‘bast’, però cada un que pensi el que vulgui.

No compraria ni més ni menys, ni m’ofèn, ni em diverteix. Suposo què vol dir. Que, a mi, no m’aporta res” (Emi Alier Barris), “Puix, a part de bast, no és agradable de veure” (Dolores Castaño Jorda), “El trobo molt groller” (Elisabet Truke Bertrán), “Crida l’atenció, que és el que ha de fer una bona publicitat” (David Vidal), “Si del que es tracta és d’evitar dir ‘polla’ o ‘cony’, ja m’està bé. Si diguéssim ‘vulva’ o ‘penis’, potser seria més fi, però, al cap i a la fi, tot això no deixa de ser una conya al llenguatge precisament no sexista com ‘Veïns i veïnes, compra al comerç local’” (Pep Bofarull Gallés), “El trobo divertit i no falta el respecte” (Rousi Rousi Rosetta).

Agraesc la gentilesa de Jesús Banyuls Garcia i la participació, alta, no sols en comentaris (i, més encara, en respostes favorables, molt elevades), sinó, igualment, la de les persones que, fins i tot, han aprofitat l’ocasió per a plasmar-hi la seua creativitat. I, per descomptat, la dels qui estan a favor d’una sexualitat (i d’una pedagogia) de línia matriarcal, i dels qui, en qualsevol moment del treball, o bé, del dia rere dia, em fan costat.

I, tot seguit, el cartell.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme, equivaldria a lo que, en el País Valencià, es sol dir ”coentor”.

[2] José Bernat Baldoví.

[3] Només hem inclòs els que també són eròtics o d’un humor que no feriria persones amb un mínim de sentit de l’humor (tan important per al desenvolupament de la creativitat i, per tant, de la sexualitat, dues coses directament relacionades), això és, la mitat.

[4] “Empescar-se”, vol dir, per exemple, “inventar-se”, “forjar-se”, en aquest cas, un anunci.

[5] Literalment, en lloc de “vesprada”.

“Millor junts”

General, , , , , , ,

 

En l’article “Jocs de matances, el patrimoni en perill” (https://www.dbalears.cat/cultura/2003/06/02/206971/jocs-de-matances-el-patrimoni-en-perill.html), de Sebastià Bennàssar i publicat per “dBalears” en el 2003, en què es comenta que “Les cançons, les gloses, la simbologia i les supersticions acompanyen la setantena de jocs de matances als quals ha jugat tota una generació, que encara les recorda i les ha viscut”, s’afig que Felip Munar i Munar (nascut en Lloret de Vistalegre[1], en 1960), qui havia escrit un llibre amb CD sobre més de setanta jocs vinculats a eixes matances, deia que aquests jocs, no sols eren un mitjà de vincles entre moltes persones (“En temps antics hi havia molta més pudor que ara, però en els jocs es tocava molt i s’establien relacions molt fortes. La gent gran i jo també encara hi hem jugat a tots”).

A més, en aquest article es comenta que “Un dels fets que queda més reflectit en el llibre i en els jocs és el caràcter profundament matriarcal de les matances”, ja que, com diu Felip Munar, “Les madones de cada casa eren les que ho manejaven tot i ho controlaven tot” i, a banda, addueix que tenien a veure amb  ritus de fecunditat  femenina, ja que, “Per exemple, les dones que tenien la menstruació no podien fer cap feina perquè deien que tot tornava dolent”.  

Igualment, afig que “les matances d’un temps eren un acte social dels més importants i la diada de matances era una festa que es feia amb els amics més estimats”  com també que “La importància dels jocs en aquest marc és que es tractava del més important sistema de socialització que existia entre les diferents persones”.

Mentres escric aquestes línies en relació amb el tema de la socialització, el 10 d’abril del 2021, considere que és molt més fàcil, en bona mida, perquè el matriarcalisme impulsa l’obertura als altres i a la vida i, com ara, es reflecteix en el fet que, per exemple, en el País Valencià i en moltes poblacions catalanoparlants, es faça molta festa el dia de Pasqua i Dilluns de Pasqua, com es plasma, com ara, en moltes cançons de Pasqua o, fins i tot, en una que, el 3 d’abril del 2021 (vespra del dia de Pasqua, això és, Dissabte de Glòria), escrigué Joan P Margalef Segura, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. En paraules seues, “A Flix, es canta aquesta caramella el Dissabte de Glòria, a la vesprada”, caramella que diu així:

“Les portes i les finestres

Les portes i les finestres i balcons obriu-los tots.

Surten les caramelles a donar expansió als cors.

   (Tornada)

 

Sortiu nines[2], molt alegres i la Pasqua celebrem.

Ompliu-nos bé les cistelles i agraïts us quedarem.

   (Tornada)

 

Alguns diuen que és la ditxa,

riquesa, glòria i honor.

Més la ditxa no és complerta,

si no està tranquil lo cor.

La ditxa que jo us desitjo,

la vull per tots els veïns[3].

Pensar sols bones collites,

dona honesta i fills humils.

 

Augmenteu, augmenteu nostra alegria.

Ompliu-nos, ompliu-nos força el paner.

D’ous, pollastres i gallines,

i el demés que ara us diré.

 

Ous, pollastres, conills i gallines,

coques i trenca, i algun colom,

botifarres i ‘llanguanisses’

i ‘hasta’ un corder rostit al forn”.

 

En relació amb el tema de la festa com a camí pla cap a la socialització, diré que, el 4 d’abril del 2021, dia de Pasqua, ma mare em comentà “Millor junts”  i que era preferible un dia com Pasqua (amb tot lo que representa, com ara, vinculat amb lo social), a la religiositat de la Setmana Santa. Jo hi estava totalment d’acord com també moltes persones catalanoparlants que Dissabte de Glòria i Diumenge de Pasqua ho plasmaren, amb molta espenta, sense embuts i encoratjades, en Facebook.

 

 

 

Notes: [1] Lloret de Vistalegre és una població balear.

[2] És l’home qui va a la dona a fer-li la seua proposta i serà ella qui triarà, en aquest cas, a favor.

[3] Pensa també en els altres.

La tarara

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

En relació amb el dia de Pasqua i amb els tres dies de Pasqua que, com escoltem en la cançó “Atxumbala”, són dies de jugar (o siga, Diumenge de Resurrecció, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua) i en què els fadrins i les fadrines de moltes poblacions valencianes solien eixir a cercar parella, aprofitant que l’oratge afavoria fer més vida social, direm que Mc Albert, el 24 de juliol del 2020, en el grup “Per les sendes de Cavanilles”, plasma una versió de “La tarara” que diu aixÍ:

“Un dia de Pasqua

un xiquet plorava

perquè el catxirulo

no li s’empinava”.

 

En escriure jo, aquesta variant, de Mc Albert, en diferents llocs de Facebook (començant pel meu mur), el 24 de juliol del 2020, trobí respostes immediates, com ara, unes quantes en el meu mur, eixe mateix dia, de Cristina Pons Claros i de Jose V. Sanchis Pastor: Cristina Pons, en relació amb la festa de Pasqua i a la música eixe dia i Jose V. Sanchis, tocant el tema de les paraules “figuera” i “favar”. Aquesta variant anava acompanyada de la pregunta “¿Coneixeu la versió eròtica d’aquesta cançó de Pasqua, d’eixa que, entre altres variants, parla d’un camp de faves i més? L’he sentida, però no la tinc. Fa referència al catxirulo (estel),  o siga, al penis”. Immediatament, Rosa Saus, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, escrivia “Eixa cançó és LA TARARA”.  Tot seguit, però en el meu mur, Cristina Pons Claros comentava “Nosaltres la cantàvem en Pasqua. Són estrofes soltes:

‘Ja ve dia de Pasqua[1],

dia  de les mones,

ai, que pantorrilles[2]

tenen les xicones!

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

I, tot seguit, addueix: “Sempre s’ha cantat per Pasqua. Ja et dic que la unió de les diferents estrofes és ‘La tarara’. Jo ho recorde així: cantant-la fent un redó, tots i totes agafades de les mans.

S’afegixen[3] versos nous, burles, que se’n feien a la gent del poble. Però això va de temps molt antics, eixos personatges ja no viuen.

‘Els panous de Poldo [era un forner]

no volen pujar;

les dones, calentes,

li volen pagar.

Els de ca Vendrell [altre forner]

han eixit[4] pitjor:

no li diuen res

perquè és un discutidor”[5].

 

A continuació d’aquestes línies de Cristina Pons, Jose V. Sanchis Pastor n’escrivia  una que diu així[6]:

“Si vols plantar un bon favar (7),

sembra-lo[8] per la Mare de Déu del Pilar[9].

De la collita de les faves,

un collar jo et faré

i la figa més bonica,

enmig que te la posaré”[10].

 

La resposta al “camp de faves” aparegué escrita en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, on, el 25 de juliol del 2020, Lola Llopis Aranda plasma:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i, al cap de mitja hora[11],

les deixa pelades[12].

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la balle jo”.

 

Continuant amb la cançó de “La tarara” i amb el tema del camp de faves, direm que, en el llibre “Música tradicional d’Aldaia”, elaborat per Carles A. Pitarch Alfonso junt amb Antoni Andrés Ferrandis i editat per l’Ajuntament d’Aldaia, en el 2017 (parlem de la primera edició), hem trobat una versió de la cançó eròtica “La tarara”, amb el títol “Entra la tarara”, la qual, amb lleugers retocs, diu així:

“Entra la tarara

en un camp de faves

i al cap de mitja hora

ja estan pelades.

 

(Tornada)

La tarara, sí;

la tarara, no;

la tarara, mare,

que la bailo yo[13].

 

El dia de Pasqua

Miquelet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada) 

 

El dia de Pasqua

Vicentet plorava

perquè el catxerulo

no li s’empinava.

(A la tornada)

 

Ella porta pirri,

i pintetes, morrongos;

colorets postissos

p’a enganyar al nóvio.

(A la tornada)” (p. 313).

 

 

Finalment, direm que, una cosa que m’ha cridat molt l’atenció, ha sigut que, entre ahir (quan la posí a l’accés de moltes persones en uns quants vídeos en valencià) i hui, molts catalans m’hagen comentat que, si de cas, la sabien o l’havien sentida en castellà, però no en català.

Bon Dilluns de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

 

Notes: [1] Aquesta cançó, “La tarara” és molt coneguda i, en els dies immediats a escriure-la en Facebook, moltes persones en plasmaren formes semblants.

[2] Castellanisme inadmissible, en lloc de panxell o, per exemple, de tou de la cama.

[3] Textualment. És una forma correcta.

[4] En el text de Cristina Pons Claros, ixit.

[5] Hem fet retocs lleugers per a facilitar la lectura de la cançó.

[6] En el meu mur, el 24 de juliol del 2020.

[7] Un favar és un camp on es planten faves.

[8] Textualment, en lloc de la forma genuïna “sembra’l”.

[9] La festivitat de la Mare de Déu del Pilar és el 12 d’octubre.

[10] Aquesta és la segona cançó que escrigué Jose V. Sanchis. Com veiem, apareix la paraula “faves”.

[11] En l’original, “de mig hora”, forma no genuïna.

[12] En l’original, “pelaes”, amb la pronúncia vulgar.

[13] Jo, que vaig nàixer en Aldaia, des del moment en què la vaig cantar per primera vegada, ho he fet amb la lletra “que la balle jo”. Igualment, hem escrit “Miquelet”, “Vicentet” i “p’a” (en lloc de la reducció “pa”, per influència de la forma castellana “para”, ja que la forma valenciana és una simplificació de “per a”, en més d’una font, escrites “p’a”), perquè les considerem genuïnes i, això sí, comentarem que, popularment, es pronuncien “Micalet”  i “Viçantet”.

Les dones són arriscades

General, , , , , , , , ,

 

 

El 3 de març del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”. Alicia Castelló de León escrigué uns versos que diuen així:

“I a ta mare, li he vist

la tomatera;

a ton pare, el pepino,

i, a tu, la ‘breva’”.[1]

 

L’endemà, envií aquests versos a molts grups de Facebook i tot, i, en el grup “No ets efakià si no…”, Bartomeu Mestre, entre altres coses, comentava que, ací, “l’accepció de ‘breva’ és la figaflor[2] i, en aquest cas, sembla evident el significat.

En tot cas, és evident que aquests versos són recents i espanyolitzats. A Mallorca resulta impensable que algú es refereixi a la figa com la ‘breva’”.

En comentar-li, jo, que, “En el DCVB, la primera definició és la que he escrit i, la segona, és molt distinta i no té a veure  amb lo eròtic, ni amb lo sexual”, Bartomeu Mestre, immediatament, respongué: “Òbviament, quan es tracta d’un castellanisme, cal anar a la font original per a saber el significat. https://dle.rae.es/breva?m=form”. I, vés per on, en consultar en aquest enllaç, trobí que la primera definició que aporta el “Diccionario de la Lengua Española” de la “Real Academia de la Lengua” és “Primer fruto que anualmente da la higuera breval, y que es mayor que el higo”. La segona, “Bellota temprana”; la tercera, “Cigarro puro algo aplastado y menos apretado que los de forma cilíndrica”, la quarta, “Cigarro semejante a la breva, de buen tamaño, elaborado con tabaco sazonado muy oscuro”. I, en canvi, quan passem a la primera expressió associada a la paraula “breva” (“más blando, da que una breva”), s’indica “Dicho de una persona: Que, habiendo estado antes muy tenaz, se ha reducido a la razón o a lo que otros le han persuadido”, mentres que, en el diccionari de partida, el DCVB, la primera expressió que ix associada a la paraula “figa” (encara que no en el grup de locucions, sinó un poc abans), és “Fer la figa”  i, en l’entrada següent (la novena del terme “figa”), “Home fluix o excessivament delicat”  i, amb l’afegitó que “També es diu un figa blana, un figa molla, una figa flor, amb el mateix significat”.

Però, com veiem, el significat adient de “figa-flor”, en el cas dels versos que hem escrit, és el de “vulva”, com apareix en la segona definició d’aquest terme en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, editat, per primera vegada, en 1989, que és l’edició a què recorrem.

Un poc després, comentí a Bartomeu Mestre: “He cercat ‘figa’ en el DCVB, i la forma ‘figa molla’, que només l’he sentida associada a la dona (‘¡Esta figa molla!”), apareix relacionada amb l’home.

Parle de les definicions 8. i 9..”.

I, tot seguit, em respongué “No parl de matriarcalisme, sinó del sentit figurat de la figa a la poesia popular. Els pàmpols són les orelles, la pastanaga és el nas… https://www.ajlloretdevistalegre.net/sites/cilma_lloret/files/2019-09/Fotografia%20de%20p%C3%A0gina%20sencera.pdf”  i, immediatament, Bartomeu Mestre comentà que “La meva observació anava en el sentit que la glosa que has penjat té molt més sentit si va adreçada a una dona si la significació de ‘breva’ és ‘figa’[3] i no ‘puro’.

Qüestió d’imatges i simbologia, res més”. A aquestes paraules, ràpidament, contestí “Efectivament. Ara bé, en eixe cas, caldria dir ‘bacora’ o, per exemple, ‘figaflor’, perquè, si no, el significat, com m’imaginava jo, és el de ‘membre viril’”.

Un poc després, ho comentí a ma mare i, en paraules seues, “Per a un ambient masclista, patriarcal, el fet que un home pregunte a la dona és com dir ‘¡Mira este calzonazos[4]!’, ‘Jo, lo que diga la meua dona’” i també em digué (i jo hi estava totalment d’acord) que aquest “Jo, lo que diga la meua dona”, entre persones que tenen una manera matriarcal d’entendre la vida, està ben vist, fins i tot, entre hòmens i quan un home parla de la seua dona. I, tot seguit, afegí que, “’Dur pantalons’, ‘’dur els pantalons’, volia dir ‘manar’”  i que, “la primera vegada que em posí pantalons, tu tenies sis o huit mesos”. Per tant, estem parlant de 1971 o, com a molt, de primeries de l’any 1972. En línia amb aquest detall sobre quan ella es vestí així, li comentí que, en una foto de parella d’una població de les Illes Balears, de 1973, el dia de les noces, la dona, a més que apareixia, mirant frontalment la foto, a la dreta de l’home[5], ho feia amb un pantaló llarg[6]. Ma mare escoltà amb atenció aquest detall sobre la manera de vestir de la núvia, aprovà aquest fet i, a més, afegí que això seria més atípic que portar-ne de manera ordinària.

Però com que, a banda, diguí a ma mare que, en alguns apartats de l’entrada “Figa”, en el DCVB, apareix “Home fluix o excessivament delicat” o, fins i tot, “Més blan (o més moll) que una figa flor” i que, en el “Diccionari de Sinònims de Frases Fetes”, de M. Teresa Espinal,  vés per on, les expressions van en línia amb la del DCVB (obra feta, en bona mida, a partir de persones nascudes abans del segle XX) i que, per tant, la persona fluixa no és la dona, sinó l’home (“ser un figa tova[7]”), aleshores, ma mare coincidí amb mi en què això encaixava.

I és que, igualment, com ma mare m’ha contat algunes vegades, les seues àvies, que havien nascut abans de 1880, eren, com diu ella, dones arriscades. De fet, el meu avi matern, nascut en 1906, en paraules de ma mare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades”. 

També diguí a ma mare que, en entrades més actuals d’Internet, és on es plasma un significat que no es correspon al que cal. Per exemple, en l’article “La figa molla / nulla espenta” (https://valenciaplaza.com/la-figa-molla-nulla-espenta-), de Vicent Marco i publicat en “Culturplaza”, quan parla de “l’afanyós o afanyosa. Que fa per dos, tria per tots, i s’ha quedat tota l’energia vital que li falta a la seua amiga.

La/nulla/espenta té dos opcions vitals, o reviscola a poc a poc i va acumulant ganes de viure més enllà de sa casa i de la cafeteria del poble; o acaba convertint-se en eixa dona que va del bracet de la seua cosina criticant-ho tot sense haver fet ella mai res”. Un altre exemple, també en Internet, és l’entrada “Figa” en el “Diccionari Valencià” (https://diccionarivalencia.com/figa), quan inclou l’expressió “ser una figa molla (o tova)”.

En canvi, en línia matriarcal i en com eren les àvies de ma mare i moltes dones catalanoparlants d’aleshores (com també en com ho són moltes a hores d’ara), direm que es reflecteix molt bé en el “Diccionari de sinònims de frases fetes”, de M. Teresa Espinal, en què la blanesa, si de cas, està associada directament a l’home i, no, en canvi, a la dona: “ésser un figa tova, ésser un figa molla, ésser un bleda”, “ésser un figaflor”, “ésser un figa”.

 

 

Notes: [1] Afegiré que, en el DCVB, on la paraula “Breva” figura com a castellanisme, s’indica, en la primera entrada del mot, que vol dir “Cigarrro puro aplanat”.

[2] En consultar, la paraula “figa-flor”, en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, per a saber el significat, veiérem que vol dir “Figa primerenca” i, en aquest cas, “Vulva”.

[3] Quant a l’entrada “Figa” que figura en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, publicada per l’editorial Barcanova, en 1998, podem llegir “Figa. Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení. (…). La figaflor es el fruit primerenc de la figuera” i ens remet, per a més informació, a “Fecundació; Ram; Vulva”.

[4] En valencià, “bragasses”, ”calçasses”.

[5] Es tracta d’una foto que figura en el grup “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar”, publicada el 2 de setembre del 2020.

[6] Informació treta del grup de Facebook “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar” (2 de setembre del 2020), on es pot llegir “Fotografia del dia de les noces d’en Joan ‘Neula’ (Joan Jaume i Bauçà) amb na Bet ‘Xema’ (Isabel Alemany i Caldentey) celebrades el 14 d’octubre de 1973 a l’ermita de Betlem de la parròquia d’Artà.

Possiblement na Bet ‘Xema’ va ser la primera llorencina que es va casar amb pantalons. Ella trobava que al[s] seus 41 anys no s’havia de casar amb vestit llarg ni vel pel cap, i va tirar per la cosa pràctica, ni tan sols va dur ram. El trajo jaqueta de la núvia li feren al taller de brodadores de ca na Sorrilla, del qual na Bet, en aquell moment, n’era sòcia.

(arxiu familiar d’en Nofre Jaume i Alemany)”.

[7] Entrada “Pàmfil” (https://dsff.uab.cat/concepte/pamfil), dins de la web “Diccionari de sinònims de frases fertes”, de M. Teresa Espinal.

Teresa “la Catalana”, una dona amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

El 20 de juny d’enguany, com que Lluís Fornés Pérez-Costa, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, havia comentat “I Teresa la catalana, no te la pergues… ‘Diu que, quan li agrada un home, va, li ho diu i s’ha acabat’”, immediatament, li contestí: “Em sona. Ara la buscaré”. I, ràpidament, vaig transcriure la versió de Lluís el Sifoner que hi ha en YouTube: “Teresa la catalana – Lluís el Sifoner” (https://www.youtube.com/watch?v=gjhZ4MmOtfg). La lletra diu així:

“TERESA, ‘LA CATALANA’”

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Teresa ‘la Catalana’

és un cas la mar de fi.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

És una dona model

per a anar a treballar

però és una follonera[1]

perquè tot ho troba mal.

 

Diu que l’amo és un tio[2]

que s’ha fet ric de robar

i encara diu altres coses

que jo tindré que callar.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Per a mi, és un dimoni

i d’eixos de veritat

perquè no va mai a missa

i als rectors els porta blaus.

 

I, quan es clava en política,

és un cavall desbocat

i diu unes paraulotes,

no és gens fina ni elegant.

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Diu que, quan li agrada un home,

que li ho diu i s’ha acabat,

i ara diu que està ‘en estado’[3]

i diu que no es vol casar.

 

Jo no sé , si açò seguix,

on anirem a parar,

les idees d’eixa tia

tot ho girem de dalt a avall[4].

 

Xiula, xiula, xiula-li, xiula-li

xiula, xiula, xiula-li.

Teresa, la catalana,

és un cas la mar de fi,

xiula-li”.

 

 

Notes: ¿On està això que, per exemple, Joan Borja i Sanz (1968), de la Universitat d’Alacant, en el seu article “Erotisme i tabú en les formes picardioses del cançoner popular valencià” , publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica“, en el 2013, diu que “les lletres de les cançons reflecteixen la tradicional distribució de funcions, segons la qual l’home s’ha de mostrar tossudament sol·lícit i actiu, mentre que la dona ha de protagonitzar una actitud passiva, púdicament refractària i displicent” (p. 198), això és, com una persona que no troba gust en res? ¡No serà, com ara, el cas de Teresa “la Catalana”, ni el de moltes dones que apareixen en cançons populars eròtiques de les Illes Balears i que són les que decideixen, fins i tot, quan permeten que els hòmens mantinguen relacions sexuals amb elles, àdhuc, acompanyades de penetració! ¿On ho hem llegit? Doncs, com ara, en moltes cançons del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila.

Per això mateix, com he pogut llegir en una obra titulada “25 anys en casa (1995-2020)”, escrita per un amic meu que és un gran coneixedor de la cultura colla, matriarcal, “necesitamos (…) pensar que otra forma de vivir no sólo es posible sino necesaria, que se impone una regeneración de nuestro sistema imperante y que no debemos aplaudir la astucia del farsante sino delatar la farsa” (p. 424). I, si no hi havia intenció voluntària d’escriure de cara a la galeria, per part de l’autor (que vull pensar que no), com a mínim, ser més creatius i adoptar un sistema matriarcal de vida. ¡Ah!, ¡és clar!: és que açò darrer és més que paraules boniques, perquè implica una actitud diària en la vida i la dolçor no exclou dir les coses pel seu nom, amb espenta.

A més, el meu avi matern, Miguel (Alaquàs, 1906-1992), fill de pare i de mare valencianoparlants, ho deixava molt clar: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

 [1] En valencià, engrescadora.

[2] En valencià, tipus.

[3] En valencià, embarassada.

[4] Literalment, en lloc de baix.

Representacions artístiques i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, parlarem d’art, un poc de manera general (per exemple, en aquesta introducció) i, en acabant, en relació amb el camp de l’escultura, amb el de la ceràmica i amb altres manifestacions artístiques, vinculades amb els Sants de la Pedra.

Començarem dient que, en un llibre titulat “El Terme de Banyoles”, de Josep Grabuleda i Sitjà i de Guerau Palmada i Auguet (editat per l’Ajuntament de Banyoles junt amb la Diputació de Girona, en el 2014), hi ha que, en el Terme, la zona, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles (el Pla de l’Estany), “les festes de més enrenou (…) eren (…), òbviament, les dels sants Abdó i Senén, la festa major del Terme” (p.15) i, a més, cal destacar del Terme que, com llegim en aquesta obra, “a l’església de Santa Maria dels Turers es va construir un altar dedicat a aquests màrtirs: l’1 d’abril del 1624 el bisbe gironí Pere de Montcada en va autoritzar la construcció. Era la capella dels sants Abdon, Senén i Isidre” (p. 166), una dada molt interessant per a comprendre quan i com anà inserint-se la festa de Sant Isidre i la seua advocació, en l’àmbit lingüístic.

També llegim que “el món de l’art i dels artistes també han estat receptius. El ceramista Jordi Aguadé i Clos hi té dues obres dedicades: la ceràmica dels sants, situat a la plaça dels Sants Abdon i Senén (1977), dues figures dels sants, el mur principal de l’Edifici Banyoles (al carrer de la Llibertat, 142) i l’esmalt[1] damunt d’un marc de palta [= plata] a l’estil d’un antic portapau[2], a Santa Maria dels Turers. L’escultor Modest Fluvià i Aiguabella va fer la Creu del Terme (1987). El terrisser[3] Josep Vilà-Clara i Garriga va fer el mosaic de rajoles de ceràmica amb la representació dels dos patrons a l’inici del carrer dedicat als sants, al barri de Mas Palau (1993). L’escultor Pedro Antonio Martínez Gómez va fer una escultura de cada sant, amb fusta, i estan a Santa Maria dels Turers, on abans hi havia un retaule dedicat i destruït el 1936 (2008). I el 1992 el picapedrer Joan Pujadó i Barenys va confeccionar la làpida amb la silueta dels sants emplaçat a ca la Valentina (al carrer de l’Església). També hi ha algun quadre dedicat a la festa com la de Joan Orihuel, datat el 1944, Aplec del Terme en els camps de la Coromina o el dibuix de les Lilaines, a ploma, d’Antoni Maria Rigau i Rigau (1944). La festa del Terme és, potser, el vestigi més viu de l’antic món del Terme” (pp. 169-170).

Així mateix, en un article del capellà Martirià Brugada i Clotas, publicat en el programa de la Festa Major del Terme, del 2008, llegim que “L’altre (sic) persona a qui cal agrair el seu treball artesanal és la LAURA PUNTÍ MATEU, professora de dibuix de secundària, que va ennoblir el motlle d’un costat de la Creu de Terme, on es representen els nostres sants patrons, per ser exposats i venerats a Santa Maria dels Turers, quan es celebra l’ofici dels sants, el juliol”. Els sants de què parla Martirià Brugada són els sants Abdó i Senent.

En l’Albi (població catalana de la comarca de les Garrigues), com ens informà Ramon Miró i Bernat, molt coneixedor de la vila, hi ha unes pintures del segle XVII, que són molt originals i que, s’assemblen més, per lo que es representa, a unes altres d’eixe segle o de l’anterior que hem vist durant l’estudi (però que estan en altres poblacions), entre altres coses, perquè no hi ha cap detall relacionat amb l’agricultura[4]. Agraesc la informació que em facilità els dies 15 i 16 de maig del 2019, mitjançant un missatge, com ara, el document “Unes pintures barroques a l’Albi sota l’ombra de Josep Juncosa”, de Joan Yeguas i Gassó. Per mitjà de Joan Yeguas, sabem que, en l’ermita dels Sants Metges, la qual està en l’Albi, “hi ha tres pintures de gran format i força qualitat” (p. 2) i que una d’aquestes n’és la dels sants Abdó i Senent i que, “Si anem tirant enrere, durant la segona meitat [d]el segle XVII trobem diferents misses davant els altars de sant Antoni i dels sants Abdó i Senén” (p. 4). Açò portà un analista d’art, “Ribera Prenafeta a pensar que l’any 1615 ja existien, tot i [que] no s’esmentin com a tal.

(…) Per tant, totes les dades ens porten a creure que les pintures barroques ja estarien ubicades a l’ermita d’Albi des d’inicis del segle XVIII (…) i miraculosament han arribat fins als nostres dies. (…) A més, si afegim la data de l’estil, ens trobem davant unes teles que mostren la manera de pintar de la segona meitat del segle XVII” (p. 4). Malgrat això, per l’estil, creu que “caldria pensar en un pintor català de la segona meitat del segle XVII” (p. 7), quasi segur “Josep Juncosa o algun contemporani seu” (p. 8).

Sobre aquesta pervivència, comentí a Ramon Miró, en un missatge del 16 de maig del 2019, “que el quadre [dels sants Abdó i Senent] resulta original perquè, com altres obres que he vist, dels segles XVII, té un estil molt diferent al que predomina en les obres de ceràmica, on sí que apareixen els dos sants i acompanyats de detalls agrícoles (sobretot, el forment o blat i el raïm). La informació d’art es presenta interessant, sobretot, perquè són moltes les obres artístiques (intuesc que, majoritàriament, escultures) que es destruïren durant la guerra i, a més, perquè és quasi insòlit, trobar-ne del camp de la pintura, almenys, per Internet i en les poques obres escrites que he trobat des del 2017, en començar la recerca”.

En aquest quadre de l’Albi (les Garrigues), els sants “vesteixen robes luxoses, amb brodats, unes polaines [5]que mostren joies i unes espases amb empunyadura[6] d’orfebreria[7] fina (…) perquè es consideraven prínceps. Es cobreixen el cap amb uns turbants, també amb joies i perles, com si fossin els Reis d’Orient, donat que eren nascuts a Pèrsia (…). Ambdós porten una palma del seu martiri” (p. 6), I, un fet curiós, a diferència de les obres valencianes que hem citat adés, en una nota, és que “L’escena transcorre prop del mar, amb un vaixell ancorat a la costa, núvols de fons al cel, i una vegetació minimalista[8] que els envolta. A la part central, entre els seus genolls i el terra, apareixen uns insectes voladors, potser unes vespes; cal tenir en compte que eren uns sants advocats contra les plagues d’insecte (sobretot la llagosta), també contra tempestes i pedregades (per això el vaixell de fons?), i a la Corona d’Aragó també se’ls va considerar protectors de la terra, l’agricultura i la pagesia. El seu culte es va difondre per França, Catalunya i València, degut a la dispersió de les seves relíquies” (p. 6). Joan Yeguas aporta informació clau, com ara, la de les vespes i, quant al tema del vaixell, el 16 de maig del 2019, envií un missatge a Ramon Miró (de l’Albi), amb una explicació bàsica en què relacionava l’embarcació: el viatge que fa l’abat Arnulf, des de terres de la Itàlia actual cap al Cap de Creus. Així, li comentava que “sí que hi ha un motiu: l’abat Arnulf.

Aquest abat, de qui sembla que, tot i que no hi ha dades sobre la seua existència en el segle X, sí que està comprovat que hi hagué una autoritat religiosa del Pirineu que, per aquells anys, ¡partí cap a Roma! (com apareix en la web “Llegendàrium”, en tractar el tema dels simiots) (…) que es traslladà de Roma (després de parlar-hi amb el papa) cap al Cap de Creus,… en un vaixell, embarcació en què, fins i tot, actuaren els sants. Comenteu-li-ho, de part meua, perquè, en el seu article, escriu que desconeixia la raó per la qual hi hauria un vaixell en el quadre”.

En Benlloc (població valenciana de la comarca de la Plana Alta), com es pot llegir en el volum primer de l’obra “Memorias de la Villa de Benlloch”, de José Miguel García Beltrán, hi ha un panell ceràmic dels Sants de la Pedra: “A la salida del pueblo, dirección Sierra Engarcerán[9], junto al Pou de la Reixa, está la capillita dedicada a los Santos Mártires en la que figura la siguiente inscripción: ‘Esta capilla se hizo siendo alcalde D. Constancio Domingo Mateu, y reconstruida por su hijo Celedonio Domingo Mateu en el año 1954”. (…) alrededor del 2004 se colocó arrimada al edificio, como está en la actualidad[10]. El dibujo que allí figura corresponde a las imágenes de los santos que hay en el altar mayor del templo parroquial y fue realizada por un tal S. Vives, de Onda[11]” (p. 389).

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), com indica el Fr. Miguel Ángel Atiénzar[12] (el 23 d’agost del 2017, en un missatge), concretament, en el convent dels caputxins,“Existe también un anagrama[13] de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha y a izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén[14]; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

 Afegirem que, en Biar (l’Alt Vinalopó), a partir de l’article “Els Sant[15] de la Pedra, advocació popular a les nostres terres”, de Consol Conca i Coloma, publicat en “Revista Moros i Cristians” en 1993, hi ha que “L’any 1950 van beneir els Sants de la Pedra. La iconografia dels quals és idèntica a les pintures murals del segle IV, en el cementeri romà de Ponciano: túnica curta, capa roja i diademes[16] en el cap. Són portadors de les espigues de blat i el raïm, símbols de l’Eucaristia i del seu patronatge sobre les collites i el camp, també porten un xicotet ceptre[17] en record del seu llinatge persa”.

Sobre la Vall de Llobregós (que és una vall de la banda central de Catalunya), a partir de la informació facilitada per Ramon Sunyer, a través d’un missatge, el 29 de maig del 2018, hi ha el document “Els retaules del Roser de Prades de Molsosa. Variació i complexitat d’una restauració”, del Claustre Augé Serra i de Joan Yeguas, que descriu prou un retaule barroc dedicat als Sants de la Pedra. Diu així:  “L’església parroquial de Prades de la Molsosa (el Solsonès) allotja un conjunt de tres retaules barrocs de mitjans del segle XVII.  (…) L’obra més antiga seria el retaule dedicat als sants Abdó i Senén, sobretot pels seus trets estilístics. Joan Bosch i Ballbona el va atribuir a l’escultor Miquel Vidal, que deuria morir al voltant de 1651, quan fa el seu testament. Els relleus es poden comparar amb fragments de l’antic retaule de la Mare de Déu del Claustre procedent de la catedral de Solsona (fet a partir de 1634), avui al Museu Diocesà i Comarcal. Vidal va treballar prop de Prades: Vallmanya (1626), Pinós (1628), Pujalt (1646), Ivorra (1646), Segur (1647), Sant Martí de Sesgueioles (1649) i Calaf (1649); per tant aquesta obra es podria datar entre 1640-1650. Es tracta d’un artista que té poques obres conservades, i un estil que recorda altres escultors. Bosch comenta que l’escultor cardoní Josep Ribera interpreta els relleus de Vidal, però de forma més esquemàtica”.

 

CERÀMICA.

Tot i que aquesta rama de l’art ha aparegut en distints punts de l’estudi, hem considerat adient introduir-la mitjançant algunes línies de l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, escrit per Carme Rosario Torrejón en la web “Història, art i cultura”, a què vaig accedir a finals d’abril del 2019. Es tracta d’un article publicat en “La Voz de tu comarca”, el 2 d’agost del 2018, com indica Carme Rosario.

L’autora comenta que “Els patrons d’origen medieval tenien un caire poc o molt pragmàtic orientat cap a la protecció dels carrers i barris. Sant Abdó i Senén, sant Roc, sant Miquel o sant Blai començaren a venerar-se a Morvedre[18] amb un paper d’intercessors, d’advocats contra la pesta o les males collites, però també estaven relacionats amb les parròquies i els oficis de la vila. On millor s’aprecia la relació entre els sants patrons i els barris on es veneraven és a través dels panells ceràmics, que es van fer molt populars a partir de l’època moderna[19]. Ara bé, això no significa que en temps pretèrits no es decoraren els carrers amb imatges. Moltes vegades en la part inferior de les muralles de les ciutats, darrere les portes, es col·locava alguna imatge, bé fora en forma d’escultura (…), o bé en forma de retaule pintat; així protegia l’entrada, al mateix temps que donava nom a eixe barri”[20]. Puc dir que el fet d’haver-hi uns taulells ceràmics dedicats a un sant, ho he conegut de molt a prop, ja que, quan vivia en Aldaia (poble de l’Horta de València), ho feia en el carrer dedicat a Sant Antoni i n’hi havia u com també passava, com ara, en el carrer de Sant Miquel, relativament pròxim a on jo vivia. I, a més, en acostar-se les festes del sant, es feia una celebració de barri i hi havia esperit de comunitat, sobretot, entre les persones valencianoparlants que portaven generacions estant en el poble, fet que, com molt bé podem intuir, en moltes poblacions, afavoria (i encara aplana) la transmissió, de generació en generació, de la cultura popular i, igualment, el sentiment de barri i el manteniment de les arrels culturals.

Durant la recerca, també hem conegut el cas d’un panell que substituí a u que n’hi havia i que havia sigut destrossat, en Aielo de Malferit, població en què, mercé a l’espenta d’una dona del Carrer dels Sants de la Pedra, aconseguí la implicació de moltes persones i la revifalla de la festa dels Sants de la Pedra. Afegirem que, aquest esdeveniment i l’esperit de moltes persones del barri han fet que, a hores d’ara, Aielo de Malferit, siga un poble que ens ha servit de referent per al tema dels sants Abdó i Senent, tot i que, fins a fa poc, aquesta festa no estigués arrelada.

Igualment, escriurem que Carme Rosario, en l’entrada “Sant Abdó i sant Senén i altres patrons de Sagunt”, addueix que “Aquestes ceràmiques proliferaren al segle XVII i XVIII al territori valencià, degut, sobretot, al fet que no suposaven un gran cost d’elaboració. Evidentment, no tant com una pintura. A més a més, era un material apte per a resistir qualsevol condició climàtica. (…) El seu llenguatge era fàcil d’entendre i sovint l’artista recorria a estampes devocionals per a plasmar iconogràficament el personatge en qüestió”.

La veritat és que, en lo relatiu a art, la majoria de les obres sobre els Sants de la Pedra no inclouen pintures sinó escultures i, en tot cas (i no pocs), obres de ceràmica, com ara, panells, fet que confirmaria que aquesta festa no sols ha sigut popular sinó que, a més, estaria molt arrelada a nivell de barri (junt amb l’esperit comunitari), però en moltes poblacions.

N’hi ha hagut un cas, el d’un panell ceràmic de Xàtiva (i amb alguns detalls curiosos), a què vaig accedir mitjançant informació facilitada per Jose V. Sanchis Pastor, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019, on, la vespra, jo havia penjat unes preguntes de vocabulari agrícola relatives al llibre “Estampas de Masarrochos”.  Aquest panell, que, sota els peus dels Sants de la Pedra, posa “ELS SANTS DE LA PEDRA / A EXPENSES D’UN AMANT DE LA NATURA”, va acompanyat d’un quadrat tombat quaranta-cinc graus. En la banda superior de dins d’aquest quadrat, hi ha una espiga i, als peus de la citada espiga, es llig:

“¡OH SANTS

ABDON I SENÉN!

 

PER SER ELS SANTS DE LA

PEDRA, AJUDA-NOS[21] SEMPRE, AMÉN.

[Hi ha uns detalls naturals]

MAI TINGAM NI FRET[22] , NI FEBRA[23],

I PEL CAMÍ ANEM VEEN[24]

NO MÉS[25] PAU, LLUM, NO TENEBRA,

AJUDA-NOS SEMPRE, AMÉN___”

Als peus d’aquest poema, però dins d’aquest quadrat, hi ha un penjoll de raïm.

 

ALTRES CAMPS ARTÍSTICS.

El 5 de febrer del 2019, Joan Prió Piñol, un amic de Facebook, m’enviava un missatge d’una entrada de ball de 1876, “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA *1876*” (https://www.todocoleccion.net/coleccionismo/sociedad-bailes-barcelona-1876~x15430241), de la web de venda de llibres i d’altres materials “todocoleccion”[26]. Apareix, mirant-la de front, una llauradora amb una cistella i, en terra, entre altres coses relacionades amb el camp, una garba de forment lligada i, a la dreta, una corbella i un penjoll de raïm. I, baix, hi ha l’escrit següent:

 

  “SOCIEDAD DE BAILES DE BARCELONA

                         NUEVA DE

            Sn ABDON Y Sn SENEN

——————————————————-

     TARDE A LAS 3               30 JULIO 1876 EN EL

                                              ENTOLDADO EX-PUER

    NOCHE A LAS 10            TA DE Sn ANTONIO.” 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Era la primera vegada que veia un detall així durant l’estudi, tot i que sí que n’havia vist el d’una papereta de l’ONCE amb la imatge dels Sants de la Pedra.

Finalment, direm que he fet una foto de l’entrada de la societat de balls, per si, en algun moment, es vengués i no estigués a l’abast en Internet.

 

 

Notes: [1] Vernís de vidre aplicat per fusió a un metall, a la porcellana, etc.

[2] Làmina de metall amb què, en les esglésies, es dona la pau als fidels.

[3] Terrissaire, home que fa olles, cassoles, càntirs, etc.

[4] Per exemple, la taula pintada per Joan de Joanes (p. 87) o, com ara, una pintura anònima del segle XVI i que es troba en la Capella del Crist de l’Hospitalet de Sueca (p. 88), a diferència, per exemple, d’un oli anònim del segle XVII que hi havia en Alpont (p. 88). Parlem d’obres que apareixen en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, del 2005, a què hem recorregut prou en la recerca.

[5] Mitja calça de drap o cuir que cobreix la cama des de sota el genoll al peu, cordada, normalment, per la banda de fora.

[6] Part de l’espasa on es troba el mànec d’aquesta arma.

[7] Treball que consisteix a fabricar o a vendre objectes d’or o d’argent.

[8] Amb pocs signes d’expressió.

[9] La Serra d’en Galceran és una població valenciana de la Plana Alta.

[10] Aquesta obra es publicà en el 2016.

[11] Onda és una població valenciana de la comarca de la Plana Baixa.

[12] Miguel Ángel Atiénzar ha escrit uns quants llibres sobre els caputxins de l’Olleria i també relacionats amb el convent que hi ha en aquesta població de la Safor.

[13] Paraula o frase formada, per exemple, per la transposició d’una paraula, és a dir, perquè està en l’orde contrari.

[14] La inicial A (corresponent al nom “Abdón”), en la banda esquerra , segons mirem de cara, i l’S (corresponent al nom “Senén”), en la banda dreta.

[15] Textualment.

[16] Una diadema és un cinyell del cap dels reis com a insígnia de llur dignitat.

[17] Vara simbòlica de l’autoritat reial o imperial.

[18] Nom que rebé durant molts segles Sagunt, abans de ser castellanitzat a Murviedro i, en el segle XIX, canviar-lo a Sagunto.

[19] Lo que ací diu com època moderna, tradicionalment escrit com “Edat Moderna”, comprén, més o menys, els segles XVI, XVII i bona part del XVIII.

[20] Aquest detall relacionat amb la protecció i amb les muralles o amb les portes d’una població, l’hem vist també en parlar sobre Cautes i Cautopates , en l’entrada de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del blog “La arquitectura perdida”, quan diu que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”. 

[21] Literalment, en lloc de la forma correcta AJUDA’NS.

[22] Literalment, en lloc de la forma correcta fred.

[23] Aquesta forma com també “febre” són correctes.

[24] La forma “veent” (en l’original, sense la –t final) és tan correcta com “veient”, però ambdues porten una –t.

[25] Ací vol dir només i no no més, ja que està parlant de pau;  i, així, restaria “només pau, llum, no tenebra”.

[26] El 7 de gener del 2020 havia canviat lleugerament l’enllaç, que és el que ací figura.

Muntanyes, rius, séquies… i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Hui exposarem u dels dèsset punts inicials de l’estudi, sobre dos temes que a penes es solen tractar: el de la geografia física i el de la toponímia (el nom dels llocs).

En l’entrada “L’Alcúdia de Crespins” (http://paisvalenciapobleapoble.blogspot.com/2018/04/lalcudia-de-crespins-la-costera.html), de Paco González, en el blog “País Valencià, poble a poble”, se’ns diu que l’Alcúdia de Crespins està “Situada a la vora esquerra del riu Canyoles, a l’entrada de la vall de Montesa, a la falda de la Serra d’Énguera, enfront de la Serra Grossa. L’altura principal és el Penyal de la Frontera (255 m.). El terme està regat pel riu Els Sants, anomenat així per tindre el seu naixement junt a una antiga ermita dedicada a Sant Abdó i Sant Senent, els Sants de la Pedra.

Al naixement del riu Els Sants, als afores del poble, s’ha trobat un jaciment de fòssils del Cretaci” (145 milions d’anys aC – 66 milions d’anys aC).

Sobre el riu dels Sants, també hi ha informació en el llibre “Congrés Internacional de Toponímia i Onomàstica Catalanes”, editat per Emili Casanova, en el 2002, i a què vaig accedir gràcies a un missatge enviat per Vicent Sendra Ivars, el dia 6 d’abril del 2019, qui era membre del grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, on jo havia penjat un missatge sobre l’estudi. Així, llegim que “Aquest nom de lloc apareix documentat per primera vegada l’any 1520 ‘riu dels sans’ [sic] i‘camí dels sans’ [sic], però el primer autor que ens en parla és Lluís Pareja i Primo (1728). Aquest capellà canalí afirma que, anteriorment, s’anomena riu de Sant Julià, i que rep l’apel·latiu de riu dels Sants perquè justament està dedicat als Sants de la Pedra Abdó i Senent.

Naix en un tossal, on hi havia una ermita dedicada als susdits sants, que fou enderrocada el 1748 pel mateix terratrèmol que assolà el castell de Montesa.

(…) Per una altra banda, segons Pareja i Primo (1728), les raons de la invocació als Sants de la Pedra són dues:

                ‘(…) el uno, para que con su patrocinio sirviesen de celestiales Atalayas, que guardassen todos estos campos, de los mencionados términos, de las tempestades que malogren sus esquimos. El otro, para que fuessen intercessores con la Divina Magestad, les conservasse aquel rio tan necesario á sus riegos; y quizà por esta razon le llaman el río de los Santos’

Uns anys més tard, Cavanilles  (1795) també esmenta els dos noms del riu (‘… río de San Julián que se conoce también con el nombre de fuente de los Santos’). Però no aporta res de nou sobre el tema” (p. 289).

En Canals, partint de l’article “Los Santos de la Piedra, segundos Patronos de Canals”, escrit per Ramón Arnau Palop (cronista de Canals) en el “Llibre de Festes de Canals 1975”, hi ha informació sobre un tossal que té a veure amb els Sants de la Pedra, ja que “El cerro de Los Santos centró, durante largos años, la devoción de todas las gentes que habitaron los señoríos de la Baronía de Canals; l’Alcudia con los Crespins i Orgaz; La Torre de Canals con los Borja; Canals con los Peñafort, Urrea y sus descendientes, haciéndolo igualmente los restantes pueblos de La Costera, cuyas tierras se beneficiaron del manantial del río de Los Santos”. Agraesc José Antonio Polop, de “Casa Cultura Canals”, qui em facilità aquesta informació.

En Castell de Cabres, poble que abans formava part de Morella i que, ara, segons alguns, ho fa de la comarca del Baix Maestrat i que, en la web de l’ajuntament, apareix com que pertany a la comarca dels Ports, veiem que, en l’entrada (*) “CASTELL DE CABRES-BEL-LA POBLA DE BENIFASSÀ / 2ª Etapa Ruta dels 7 Pobles de la Tinença de Benifassà+Cims Magics (06-08-14)” (http://senderistasestosempina.blogspot.com/2014/08/castell-de-cabres-bel-la-pobla-de.html),  publicat en el blog “Peña Senderista Esto Se Empina”, hi ha un molló dedicat als Sants de la Pedra. Com podem llegir, “pasando por el motlló de Les Sorts dels Sants Abdó i Senent…

… Vamos dejando atrás Castell de Cabres”. Aquest molló, com em digueren per Internet, els qui porten el blog, en un missatge del 24 de juny del 2018, “està a l’eixida de Castell de Cabres, molt prop del poble”. Com a aclariment, direm que una sort (*), entre altres coses, és una pedra robusta ficada en terra, per a que servesca d’indicació de límit d’una propietat, d’un país, etc.

En Palmera (la Safor), partint de l’apartat “Patrimoni” (http://www.palmera.es/page/patrimoni), dins de la web de l’Ajuntament de Palmera, hi ha un punt interessant: el Motor de Bartolí. Llegim que “El seu valor és etnològic i ens condueix de nou a la base del desenvolupament econòmic de la comarca saforenca: l’activitat agrícola. Construït al s. XIX, amb el pas del temps el seu ús s’ha reduït. No obstant, la seua maquinària es troba en bon estat. Aquest Motor pren el seu nom de les terres en les quals es va aixecar, la partida Bartolí, l’ús de la qual va ser el de l’extracció d’aigua destinada al regadiu dels camps de les partides del Bartolí, Rafelsineu i el Dijous. Els beneficiaris d’aquest pou a motor van ser la Societat de Regants “San Antonio” , constituida (sic) en 1930. Encomanat als Sants de la Pedra , Abdó i Senent, conserva intacta una imatge dels Sants en la seua façana principal”.

En Picanya (població de l’Horta de València), hi ha un motor agrícola que, en el seu moment, estava en terme de Torrent (població valenciana amb què fa fita i en la mateixa comarca), concretament, en la partida Séquia de Picanya (polígon 11, parcel·la 164), on, a més, hi ha un panell ceràmic en què figuren els Sants de la Pedra. Aquesta fundació es creà en 1913. Agraesc la informació facilitada per Mª José Baviera Juan (vinculada amb la biblioteca municipal de Torrent), per mitjà d’un missatge del 7 de juny del 2019, en què es podia llegir un pàgina d’un llibre encapçalada pel nom “Els Sants de la Pedra” i que va acompanyada de l’obra ceràmica i d’una foto del motor. Fa pensar que la fundació que estaria relacionada amb aquest motor portaria el nom dels sants o molt semblant, tot i que no apareix en la pàgina del llibre on figura aquesta informació, ja que, en una de les bandes del correu destinada al tema de què tracta, es podia llegir “POU SANTS DE LA PEDRA”.

En Pozondón, població aragonesa de la Comarca de la Sierra de Albarracín, com podem llegir en l’entrada “Piedra (1556m)”, de la web “Mendikat”, “La Vall d’Uixó” (https://www.bibliotecaspublicas.es/lavall/imagenes/contenido9529.pdf), “es troba rodejada de muntanyes, tret de la zona est (partides de la Rambleta i la Torrassa), i, per això, la vista aèria d’aquesta sembla una ferradura. Les muntanyes principals són: la Murta (192 m), Font de Cabres (637 m), el Frontó (621 m), Puntal Redó (374 m), Colmo Rabassa (243 m), la Pitera (645 m), Penyalba (648 m), Sants de la Pedra (585 m), el Castell (492 m), Penya Migdia (550 m), Sumet (450 m), Pipa (591 m), la Balona (456 m), Penya-Creus (326 m), Martorell (236 m), la Lloma del Tur (294 m), Aiguamolls (328 m), Penya Garrut (412 m), Ròdeno (538 m), Alt de Cerverola (492 m), Salt del Cavall (369 m), Pinyal (309 m), Montalar (174 m), Cabell Negre (156 m), Muntanyeta Negra (130 m), Colmo Manyaneto (177 m) i la Punta (152 m)”, dedicada a rutes, “el terreno se abomba tímidamente en la cima de Piedra (1556m);  (…) que lo convierten en un buen mirador hacia las sierras que rodean estas apartadas estepas turolenses lindantes con Guadalajara (…).

En lo más alto de esta aplanada y extensa loma se alza la Ermita de los Santos de la Piedra, que prestan su nombre a la montaña. (…) perteneciente a Pozondón; la ermita hace referencia a Senén y Abdón, santos más relacionados con la meteorología que con la cantería”.

En la Vall d’Uixó (població valenciana de la comarca de la Plana Baixa), d’acord amb l’article “La Vall d’Uixó” (https://www.bibliotecaspublicas.es/lavall/imagenes/contenido9529.pdf), “es troba rodejada de muntanyes, tret de la zona est (partides de la Rambleta i la Torrassa), i, per això, la vista aèria d’aquesta sembla una ferradura. Les muntanyes principals són: la Murta (192 m), Font de Cabres (637 m), el Frontó (621 m), Puntal Redó (374 m), Colmo Rabassa (243 m), la Pitera (645 m), Penyalba (648 m), Sants de la Pedra (585 m), el Castell (492 m), Penya Migdia (550 m), Sumet (450 m), Pipa (591 m), la Balona (456 m), Penya-Creus (326 m), Martorell (236 m), la Lloma del Tur (294 m), Aiguamolls (328 m), Penya Garrut (412 m), Ròdeno (538 m), Alt de Cerverola (492 m), Salt del Cavall (369 m), Pinyal (309 m), Montalar (174 m), Cabell Negre (156 m), Muntanyeta Negra (130 m), Colmo Manyaneto (177 m) i la Punta (152 m)”.

En la Vall d’Uixó (població valenciana de la comarca de la Plana Baixa),  com podem llegir en l’entrada “Peñalva, todo un símbolo en la Vall dÚixó” (http://lermitamon.blogspot.com/2012/01/penyalva-todo-un-simbolo-en-la-vall.html), escrita en el blog “Lermitamon”, hi ha el penyal de Penyalva i alguns detalls relacionats amb els Sants de la Pedra: “Según vamos bajando veremos algunas edificaciones viejas con su[s] correspondiente[s] cisternas, y al fondo según como vamos yendo hacia el Santo de la Piedra (Santa (sic) de la Pedra) (…) L[l]egamos al Monumento del Santo de la Piedra (Santa de la Pedra), que se construyo para recordar el lugar en donde se encontró al niño, Francisco Vall Abad.(sic) que fue encontrado después de estar desaparecido por la montaña durante varios días”. Hi fou trobat en 1930.

Finalment, direm que, en l’entrada “Sant Nin i Sant Non”, de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, hi ha un apartat sobre toponímia en què podem llegir que “A l’antiga vila barcelonina de Sants li ve el nom dels ‘Sants’ Abdó i Senén” (p. 694).

 

 

Notes: El 23 de febrer del 2020, el blog “Peña Senderista Esto Se Empina” havia passat a ser una web i, tot i que l’enllaç havia canviat, el nou remetia, directament, a la informació que ací oferim.

Hem tret la definició de “sort” que figura en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”.

Finalment, com que hui hem tractat sobre la natura i el text ha sigut més curt de lo normal, he decidit introduir una foto que en què es relaciona els Sants de la Pedra amb la natura. És un panell ceràmic que hi ha en Xàtiva (la Costera).

La publicà Jose V. Sanchis Pastor, col·laborador de l’estudi, en el grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 30 de juny del 2019.