Arxiu d'etiquetes: Joan Monleón

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.