En línia amb el sentiment de pertinença a la terra i amb música matriarcal, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950 amb llicència eclesiàstica, l’autor, després de romandre un temps en Ontinyent (població valenciana de la comarca la Vall d’Albaida, en l’original, “Ontinient”), com a agraïment i, per si Salvador Giner (compositor valentí de la mateixa vila) es decidís a donar-hi música com ja havia fet en “Lo riu Túria” i en “La Festa del Poble”, li plasma uns versos (ací, adaptats).
Al llarg de la composició, exposa sobre aquesta ciutat, es reflecteix el sentiment esmentat i captem versos que tenen a veure amb les festes locals, amb obres socials, amb la gastronomia, amb els camps, amb viles de la mateixa comarca i, òbviament, la gratitud a Ontinyent.
De fet, com escriu en la introducció anterior al poema, “Totes i cada una d’aquestes pàgines [de l’obra sobre Massarrojos] foren concebudes i escrites en Ontinyent, (…) on les meues energies perdudes trobaren ambient propici on recuperar-se per a glòria de Déu i per a execució del somni dels meus dies: les ESTAMPES DE MASSARROJOS” (p. 445).
Diu així:
“Cobles a Ontinyent (Popular)
No n’hi ha terra com València,
ni poble com Ontinyent,
del Clariano amb sa ribera
entre Albaida i Bocairent.
En el poble d’Ontinyent,
n’hi ha una llum que mai s’apaga;
és l’angúnia del Cristo
en la lloma de Santa Anna.
Entre moros i cristians,
al Cristo, fins a l’Agost,
fan les festes tan brillants
com puguen ser en Alcoi.
Són festes de tro i soroll;
ací s’arma tal retumbo
que, el que no està sord del tot,
d’orelles, se’n va tarumbo.
Blanca com volva de neu
és la Verge Immaculada,
la que volten angelets
en riques andes de plata.
En blanques andes de plata,
en trono de pur argent,
descansa la Immaculada,
la patrona d’Ontinyent.
Del Pou Clar, amb aigua pura,
beu el poble d’Ontinyent;
i, de la Verge, l’albura,
del mal, apaga la set.
Tresor de vasta cultura
dels Franciscans al Col·lege,
l’esguarda la mirâ pura
de la Immaculada Verge.
De les xiques, el Col·lege,
que ens nomena la Puresa
té la flairor de les roses,
del gesmil i l’assussena.
Les monges de l’Hospital,
amb amples toques planxades,
són d’Ontinyent, caritat
que eixuga totes les llàgrimes.
En el per amunt del poble,
el Convent de Carmelites
és joier d’ànimes castes
per Jesucrist recollides.
Fronda de flors sempre vives,
lloc d’oració i penitències.
¡Convent de més Carmelites!
¡Verger deliciós de vérgens!
Són el Centre i la Niñez
i el Saló del Patronat,
obres cumbres d’Ontinyent,
dels nens i jóvens empar.
No hi ha terra com València,
ni poble com Ontinyent;
a la vora del Clariano,
se retracta en sa corrent.
Ontinyent, amb son contorn,
és terra de fantasia;
els millors melons del món
són els de la Baronia.
La Partida de Morera,
el poble de Fontanars,
els Alforins i l’Abella
són, d’Ontinyent, fills preclars.
Aires purs de serrania,
de pinar i de romer,
de timó i herba d’olives,
se respira en Ontinyent.
Manantial de la Salut
és l’aigua del Balneari;
els dolents, per sa virtut,
deixen de ser calendaris.
Com ramell de belles flors,
com les blanques palometes,
fruit del treballa i suors,
són d’Ontinyent les casetes.
En mobles, mantes, cadires,
veta i gèneros de punt,
mestres d’aixa i llepolies…,
a Ontinyent, no el pot ningú.
Per caçar, en Ontinyent,
n’hi ha centenars d’escopetes,
p’al turcàs i les perdius,
p’als tords, conills i les llebres.
Com final d’aquestes cobles,
¡VIXCA! vullc dir reverend.
A tot pulmó, fins exclame:
¡VIXCA EL POBLE D’ONTINYENT!” (p. 447).
“Albura”, en el llenguatge poètic, vol dir “blancor”.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)
