Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones treballadores, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

La dita matriarcalista “Primer és l’obligació que la devoció”, molt en línia amb dones nascudes abans de 1920.

Aquesta dita matriarcalista, molt estesa entre els catalanoparlants, està prou plasmada, àdhuc, implícitament, per exemple, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908)[2], del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), sobretot, en la primera part. Així, en l’entrada “Beata (la) de l’hòra” (p. 22), comenta que “Este tipus, hui desconegut, es referix a la província d’Alacant, i lo mateix pot aplicar-se a la falsa beata que, tot el temps emplea en resos i devocions, descuidant les seues obligacions de casa, que, a la, verdaderament, piadosa i aplicada als deures del seu estat (…).

A la beata de veres,

imitem-la, quan pugam,

però, si és mixorrera[3],

prop d’ella, mai estigam” (p. 22).

 

En l’entrada següent del mateix volum, “Beates (les) d’Alcácer”, copsem una preferència pel refrany “Primer és l’obligació que la devoció” que, sense embuts, reflecteix Joaquín Martí Gadea: “Com que, no cal fiar-se molt de les beates mixorreres, sobretot, de les que volen passar sense treballar; hi ha temps per a encomanar-se a Déu i per a fer faena, que és lo que no volen moltes d’elles i, per això, mouen ardits i traces per a no fer-ne un brot” (p. 23).

Igualment, ho captem en l’entrada “María Seguró d’Alcoleja” (volum primer), en comentar que “Vivia a principis del segle XX, en el mas o heretat del mateix nom, terme d’Alcoleja, província d’Alacant, (…) esta fadrina, senzillota” (p. 137), a qui, al capdavall, dedica una cançó a què addueix “Lo que és que dura poc aquella farsa de religió, lo mateix que duren poc totes les coses postisses. Avís a les mixorreres i arrapaaltars, tan amigues de resar com de fer poca faena” (p. 138).

Per això, quan aplega a l’entrada “Poblet (un) com un puny” (p. 183), plasma unes paraules que podem empiular amb les que escriu Manuel Sanchis Guarner (en l’obra “La llengua dels valencians” ), quan tracta sobre la Il·lustració en el segle XVIII en el Regne de València,  quan diu que, “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i fervorosament antifrancés” (p. 312) i, per tant, no abraçava la politica patriarcal francesa. Això va en línia amb el poble colla (d’Amèrica del Sud, matriarcalista i molt religiós), però no, per dir-ho així, beat, en el sentit popular del terme, com podem llegir en l’obra “‘La Abuela Damiana. Vivències que perduren”, quan l’autor exposa que és “oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religioso” (p. 3).

Així, en escriure sobre el poblet, Turballos, comenta que “els seus fills, encara que pobrets treballadors, puix les terres són de la matriu i sols les casetes són d’ells, tots són bons subjectes i molt cristians, lo mateix que les dones, tant jóvens com velles, a quina més faenera i més resadora. Estes condicions són molt d’apreciar hui en dia, que el món va tan bord, i, per això, (…) ham volgut nosaltres traure’l[4] ací” (p. 183).

Per eixe motiu, quan, en el mateix volum, tracta sobre el Sant Crist de Sumacàrcer, escriu que

“El Cristo de Sumacàrcer

fea un miracle en Antella:

caigué una auela en lo riu.

Si no la trauen, s’ofega” (p. 215).

 

I, així, es reflecteix, com en moltes rondalles i en molts comentaris fets en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, que donaven prioritat a l’obligació (en aquests versos, a auxiliar una àvia), abans que a dedicar-se a pregar i que, per consegüent, no acollien el misticisme i sí el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon 9 d’Octubre, dia del País Valencià i de la fundació del Regne de València.

 

Notes: [1]  Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

[2] Folklorista, religiós i escriptor valencià nascut en Balones (el Comtat) en 1837 i que, des de 1879, visqué en Mislata (població de l’Horta de València).

[3] En el DCVB, podem veure que “mixorrer, -era” fa al·lusió a la persona beatota, excessivament adherida a l’església i escrupolosa.

[4] Es refereix al poblet, Turballos.

La dona marca el compàs, fa costat i actua molt oberta

General, , , ,

 

Una narració en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que, a més, és semblant a unes altres que hem trobat, és “La Malvasia de Sitges”, recopilada per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”. Així, comença dient que el jove Jofre, “Fugint de la llar paterna, on els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, gens ni mica s’avenien (…) i ganes de seguir terres, de les Costes de Garraf, el viarany, emprenent-ne en el lloc que es diu el Pas de les Escales, que estava del Mas molt poc apartat, feia via envers llevant un jovencell que tindria uns divuit o dinou anys amb menys diners que una rata i amb més esperit que un brau” (p. 105). Per tant, com en moltes rondalles, copsem un jove amb molta espenta i que volia fer món.

El minyó, immediatament, se’n va cap al port amb intenció de participar en guerres que tenien lloc per Itàlia (p. 106) i, molt avançat el relat, tria embarcar-se cap a Sicília i, en acabant, cap a la Malvasia (pp. 116-117).

Aleshores, apareixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme: la terra, l’horta, el llaurador, la simpatia per la terra, la mare, la cova… i podem llegir que, “Llavors, se’n recordà (puix poc ho feu fins llavors), dels pares que va deixar entremig d’aquelles roques i de les feines del camp, que tan i tan enutjoses li semblaven quan volgué deixar-los per córrer el món.

I, revivant-se en son pit afectes que mai s’esborren, de reveure pàtria i llar (…), i els pins, enmig dels coscons, romanins i farigoles.

I Déu el degué escoltar, puix que, a poc a poc, recuperà les forces (…) [,] sortí del monestir un monjo, donant-li, alhora, amb la paraula, conhort, i, amb el braç, ajuda i força” (pp. 117-118).

En un passatge posterior, veiem que el jove Jofre s’embarca cap a Barcelona (p. 119) i, immediatament, l’home, “Cercant-ne la llar paterna i els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, (…) [li fan veure ] (…) el camí real de les Costes, de les Costes de Garraf, deixant allí, en les Escales, prop d’on s’aixeca el Mas on nasquera, va fent via” (p. 119) com també que, “Un xic abans d’arribar-ne al punt on s’aixeca el Mas, (…) el caminant s’agenolla” (p. 120) i, “Aprés[1], alçant-se, camina envers l’entrada del Mas i, veient que, de la porta arrambada al llindar, hi ha una jaieta que fila, (…) li crida:

-¡Mare!- i els braços alçats, corre, al punt que tan sols pot sostenir-la, puix en ells cau” (p. 121).

Llavors, la mare, qui donava per mort el fill, “no havent sabut mai res d’ell i a qui venia plorant, com a bona mare que era, malgrat de l’abandó en què un jorn, a ella i son pare, sent fill únic, els deixà” (p. 121), l’accepta. Com veiem, la primera persona amb qui es troba el fill i la primera a qui abraça, és sa mare, qui, com es pot llegir, era una bona mare.

Igualment, com a senyal de l’actitud solidària i del detall que la dona està ben tractada, a continuació, es plasma que Jofre copsa que son pare ja havia mort i que, a sa mare, “la misèria l’hauria treta del Mas, si u dels germans que tenia no s’hagués apiadat, conreant ses poques terres amb la cura més gran” (p. 121).

Finalment, Jofre comenta a sa mare les vivències de què havia aprés i, “desitjós sols d’emplear-se en el conreu d’aquells camps, en el restant de sa vida, de sa mareta al costat, per poder, amb son afecte” (p. 121) i, això sí, recordant, tots dos, el pare (p. 121). I, per tant, la dona, fins i tot, quan és gran i el fill torna a la casa maternal, és qui fa la tasca per a la muller i, de pas, li dona vida, de la mateixa manera que als camps, és a dir, que al futur. Cal afegir que, en el llenguatge eròtic i sexual, l’acte de llaurar vol dir relacionar-se un home amb una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Prop.

Dones que transmeten la cultura, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les coves de Sitges”, el qual figura en el llibre “Set contalles del temps vell”, de Teodor Creus i Coromines. Així, molt prompte apareix el detall matriarcalista de les coves, vinculat amb la dona com també amb la mare (p. 61) i, a banda, se’ns comenta que, “Sobre lo que hi ha allí dins, se n’han contat moltes coses; mes com, avui per avui, (…) no es pot esbrinar (…), em limitaré tan sols a contar lo que una bona velleta em contà un jorn, com indubitada[1] cosa” (p. 62) i, així, de nou, és la dona qui transmet la cultura popular.

Tot seguit, podem llegir “molts anys,… molts anys…, deia aquella pobra dona, hi vivia una pubilla gemmada com una rosa de Maig i tan encisera que el fadrinet que, una vegada, a parlar amb ella, arribava, (…) en llurs festes i mercats feien entorn de la noia els més gentils jovencells, amb conversa brunzidora” (p. 63). Per tant, la dona està ben tractada.

A més, veiem que “Amable es mostrava ella, amb tots, que un xic capritxosa” (p. 63). I, com que era estimada per molts jóvens, “A la fi, se’ls ocorregué consultar a certa dona, que era tinguda per bruixa i habitava una cova” (p. 64). Per consegüent, si, primerament, per mitjà de la dona, passa el saber d’un Poble, a través d’una altra, qui salva l’home, ho fa la proposta que aplanarà el camí al jove (en aquests cas, a dos).

Aquesta velleta els diu que la nit de Sant Joan “estiguessen en la platja i entressen dins de les Coves, proveïts d’atxes de vent per a desvanir[2] les ombres (…) fins a una cambra rodona” (p. 65). Coves, ombres, cambra, redó…: interior i, per tant, femení, així com, per exemple, el nen, abans de nàixer, es gesta dins de la mare.

I, com que voldran guanyar-se la simpatia de la jove, li portaran “aquelles tres flors, al mig d’un pom de clavells i roses” (p. 66). I més directrius els marca l’anciana: “Mes que tinguessen entés que, si, amb les flors, no eren fora de les Coves” (p. 66), perdrien les forces per a sortir-ne i per a tornar a veure la noia (p. 66).

Un poc després, veiem que els jovenets, seguint les indicacions de la velleta, en la cova, “començaren aquell gran lloc a recórrer, cercant aquell estanyol on creixia la flor formosa que llur sort decidiria, segons digué aquella dona” (p. 67) i, per tant, es reflecteix que es fa lo que vol la dona (p. 67).

Més avant, els minyons, “Atansaren-s’hi amb afany i colliren bonicolles les tres poncelles” (p. 69) i consideren que “no era cosa de deixar que es perdés una ocasió tan bona de, a més a més de les flors, comptar amb algunes joies que oferir a la pubilla el qui portàs les flors closes aconseguís, que, cada u d’ells, prou esperava que fóra” (p. 69).

Finalment, podem afegir que el tracte a favor de la dona podríem vincular-lo amb actes semblants com el de la figura de la “bellea” del foc, amb motiu de les festes de les fogueres d’Alacant, justament, en relació amb la festivitat de Sant Joan Baptista.

Com captem, la dona és qui ha marcat el camí i qui porta els pantalons, malgrat els anys i tot, ja que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] No dubtada.

[2] Fer desaparéixer. L’acció està orientada per a la nit més curta de l’any i això té a veure amb aquest detall de les ombres.

La cultura matriarcalista i les dones, bona empatia i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el relat “La fundació de Vilanova”, plasmat per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”, En Pere aplega al poblet on havia viscut la jove Tolletes i, “a on Tolletes deixà, per a tals veïnes, va saber que vivia amb el curat” (p. 42) i, quan En Pere arriba on és el capellà, es trau un pergamí i el mostra sense desplegar-lo (p. 43) i li comenta que, finalment, la jove farà vida junt amb ell (p. 44).

En un passatge posterior, En Pere torna a anar al curat i li diu:

“-Pare: sento que siau vós qui em faça semblant demanda, puix deu ser nostra pagesa, de qual tractament es tracta, la que ha de fer-la, venint en senyal de vassallatge, al castell del seu Senyor” (p. 46) i, a més, al capdavall, “comprenent el curat ser sa missió terminada, de la cambra i del castell, sortí i, un moment, (…) digué:

-Em sembla, castell, que abaixaràs ta arrogància” (p. 47). De nou, el capellà actua en línia amb el matriarcalisme i tocant els peus en terra.

Igualment, quan l’amo i la mestressa van cap a l’església (p. 48), “aquell matí, vestida tota de festa, de la casa del curat, veieren sortir a Tolletes i, de sa tia, en companyia, entrar ambdues en l’església, hora de missa major, en què, de gent jove, era plena” (p. 48) i, mentres que Garcerà de Ribes volia mostrar les aparences, el mossén, durant la missa, recorre a un Evangeli amb què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, en lo social: “Començà el curat la missa i, a l’Evangeli, en essent-ne, endreçant-se als seus fidels, (…) comprengués lo del lleó blau, escollí aquell jorn, per tema, allò del llibre d’Isaïes que, per al cas, molt s’esqueia: ‘Ai, de qui fa lleis injustes als pobres, per fer violència, i fa presa de les viudes i als orfenats atropella!” (pp. 48-49).

A més, veiem que, en un altre passatge, “fent als patges senyal que prenguesssen a Tolletes, perquè tingués compliment l’ordre que així l’orfaneta posava sota son poder abans de que, allà a on era ella, poguessen ells arribar, va endavantar-se[1] En Pere i, digint-se al de Ribes” (pp. 50-51), li diu “llegiu, vos prec, amb esment, llegiu la provisió aquesta, que de la mà del gran Rei està firmada… Mireu-la” (p. 51).

Llavors, “allargant-li un pergamí, el de Ribes pogué veure que lo que, en ell era escrit, d’aquesta manera deia:

‘Nos, Jaume, Rei d’Aragó, (…) Sota nostra guarda el posem, perquè ningú s’atrevesca a fer-li tort en lo seu’” (p. 53).

Finalment, copsem que Garcerà de Ribes “Retornà el pergamí (…) i digué:

-El Rei parla aquí; deguda li és l’obediència: em restarà a mi, la borda, si te’n dus, tu, la pagesa” (p. 53) i, per tant, la resposta del rei facilita que Tolletes estiga ben tractada: Garcerà de Ribes (qui plasmava lo patriarcal), podria fer-se’n càrrec de la casa de camp (la borda), però no de la jove. I, anys a venir, nasqué la vila de Vilanova, com si es tractàs d’una filla (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, apareix com “Anar endavant”.

Dones solidàries, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra obra en què hem trobat narracions en què es reflecteix el matriarcalisme és “Set contalles del temps vell”[1], de Teodor Creus i Corominas (1827-1921), publicada en 1893 en Vilanova i la Geltrú (població catalana de la comarca del Garraf) i editada per l’Institut d’Estudis Penedesencs, en versió facsímil, en 1986. En la introducció de l’autor, comenta que el seu objectiu era “Fer un aplec de les tradicions i llegendes més notables que m’ha estat donat recollir en aquesta nostra contrada, compresa entre els dos rius, FOIX i LLOBREGAT, vorera del MAR LLATÍ: publicar, per a deslliurar-les de l’oblit en què (…) restarien (…).

(…) són les dites tradicions i llegendes tal i com les venen transmetent els pares a llurs fills, des del temps de l’avior; (…) he adoptat les que m’ha sigut més fàcil compaginar els fets que d’aitals tradicions i llegendes són objecte, amb els fets verament històrics de les respectives èpoques en què ocorreguts aquells se suposen” (p. 7).

En la contalla “La fundació de Vilanova”, copsem, des de molt prompte, el matriarcalisme: una jove (que li deien Tolletes), qui era òrfena i que vivia en companyia d’una tia i “que té en conreu una borda[2] i cria cabres de llet” (p. 32). Per tant, ella tenia al seu càrrec una casa i, a banda, bestiar.

Més avant, llegim que l’aimador lluitava en Mallorca “per a fer-se amb un bon prou[3] que els seus desigs favoresca de poder oferir masia de son amor com a prenda, a aquella que, en el seu cor, com a sobirana, hi regna” (p. 33). I, així, es plasma que la dona és qui té la darrera paraula, ja que és la sobirana de l’home.

Ara bé, quan el cavaller (que li deien En Garcerà de Ribes, en l’original, “de Ribas”), avesat a la caça, la veu, li diu que la jove ha de ser d’ell (p. 37), però ella, sense embuts, li respon que no i, posteriorment, Tolletes, “a sa tia, dona compte i (…) la pobre dona, que, d’aquell jorn en avant, correria sa neboda. A contar-ho al curat[4] d’aquell lloc, anà molt prompte, que era l’únic que podia donar auxili a la noia contra aquell potentat” (p. 39).

El capellà, immediatament, comenta a la tia: “-Veniu aquí: veniu amb la vostra neboda que, puix la que tinc se’n va, servireu de majordona” (p. 39). I, a més, li addueix: “lo que més convé, és, ara, posar-la fora de l’alcanç del del castell, arreglant prompte les coses (…). Arreplegueu vostres robes, porteu-les aquí i cerqueu algú que guarde de prompte el bestiar. Mentrestant, podeu trobar qui vos el compre” (p. 40) i, així, el ramat i, per consegüent, la figura patriarcal del pastor, passa a un segon termini, en favor de l’actitud oberta i solidària i de la bona empatia del mossén i, de pas, es reflecteix que l’Església, en Catalunya, històricament, ha fet Poble i el Poble ha fet l’Església (dues actituds en línia amb el matriarcalisme), com ja escrigué Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Hem adaptat el text a la normativa actual amb la intenció de facilitar la lectura. Igualment, hem posat en narrativa els versos de l’obra.

[2] En el DCVB, veiem que n’hi ha una segona definició que diu “Casa de camp separada de la masia, que serveix per tenir-hi herba i eines de conreu i per habitar-hi els treballadors d’aquell camp”.

[3] En el DCVB, figura com a sinònim de “profit”.

[4] Sacerdot.

L’educació matriarcal i dones que conviden a acollir i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, el paper de la dona com a transmissora de la cultura (sobretot, pel missatge del conte) i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla de Nadal”. Així, primerament, comenta que, “A l’Alguer, hi havia la tradició que, durant la Nit de Nadal, mentre s’esperava, fent hora, la missa de mitjanit, les famílies estiguessin reunides en redol, tot calfant-se al foc del braser, rostint castanyes, menjant ametles i avellanes. Els grans contaven fets d’altres temps i, a voltes, alguna rondalla. La mia mare, aquell any, ens va contar justament aquesta rondalla” (p. 138) i, per tant, copsem la participació de la dona en l’educació, fins i tot, reflectida en paraules que així ho indiquen en la rondalla.

Tot seguit, veiem que hi havia un sabater, Josep, que treballava molt per a guanyar-se les garrofes, i que tenia una dona i nou fills. El fet és que “un repic de festa, passada mitjanit, anunciava el Nadal del Senyor, un vell mendicant pica a la porta del sabater dient: ‘-Bon Nadal, mia gent, i que pugueu tenir pau, salut i felicitat en la vida vostra! Acolliu-me en la vostra casa. Sóc vell, vengut de lluny a peu i tinc fred i fam. Feu-me la caritat d’ajudar-me” (p. 138). I, molt oberts, l’acullen en la casa.

Més avall, el vellet diu a Josep i a la resta de la família, que hi havia vingut per a ajudar-los en nom de Déu i “’- Em podeu demanar tot lo que vulgueu. Per vosaltres, aquesta nit, en aquesta taula, hi ha l’abundància de cada bé de Déu’. Dient així, toca la taula amb el bastó i, aquesta, en un instant, es transforma, ben aparellada i plena de tots els menjars tradicionals del temps de Nadal” (p. 139) i, a banda, una criatura deixa de tenir febre i “dues filletes del sabater, assegudes al costat del vell, el besaven, per mostrar-li amor i gratitud” (p. 139). Així, copsem l’obertura en la casa i, igualment, els nens reflecteixen la senzillesa i la bonesa amb què se’ls sol vincular simbòlicament.

A continuació, la dona (Maria), com que ja no eren com al principi, proposa al marit (Josep) fer-se més rics: “Demanem-li que ens faci rics!” (p. 139). I el vell, generós i home de paraula, els ho fa possible (p. 139) i, sota el llit matrimonial, trobaran un tresor (p. 139).

Al moment, l’ancià, el sabater, la dona i els fills més grans, passen a cavar i capten “una caixa plena de monedes d’or, i de perles i diamants. Ara eren rics, els més rics de la ciutat.

(…) Al principi de la nova vida, [Josep, el sabater] ajudava els pobres, recordant-se de la sua antiga condició” (p. 140), un detall que enllaça aquesta rondalla amb moltes amb el missatge de pensar en els altres i de fer obres de caritat, per a una societat més oberta.

No obstant això, deu anys després, la Nit de Nadal, un home que tenia un sol braç pica a la porta i Josep, l’històric sabater, el menysprea i fa que se’n vaja immediatament (p. 140). Aleshores, com a resposta, aquest home amb manquesa canvia d’aspecte, es torna el vell de feia deu anys i, dirigint-se a Josep, li diu: “Per això, et tornaràs com a primer, perquè, amb els germans pobres, puguis esperar dies millors també en aquesta terra. Tu, com a ric, podies fer lo que t’era possible per millorar aquest món, i no ho has fet. Es veu que pots fer més bé com a pobre, per construir un món millor, a on hi ha fraternitat vera i, per això, justícia” (p. 140). Afegiré que, mentres escriguí sobre aquesta rondalla, em semblà veure què hauria ocorregut a Sant Josep i a Maria (els noms del pare i de la mare són els mateixos que els dels personatges biblics), si haguessen sigut avariciosos i no haguessen pensat en els altres, com ara, rebent pastors, els Reis Mags, etc..

Finalment, el vell descompareix, el ric “s’és reduït a fer, novament, el sabater” (p. 141) i, això sí, implícitament, el vell no castiga els fills, ja que, tots dos, quan l’ancià passà, per primera vegada, l’acolliren amb una simpatia i amb un cor net que tenien i que encara conserven, malgrat que alguns ja són jóvens: “Però, sent els fills ja grans o grandets, ha passat la vida en pobresa, no en misèria” (p. 141).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal en relació amb persones amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió de la religió, de la terra i de la fe (no en el sentit religiós) és “Sant Antoni Abat i el foc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Antigament, en la terra no existia el foc i els hòmens, d’hivern, es tremolaven de fred. Un dia decidiren d’anar a parlar amb Sant Antoni, que estava en el desert. (…) Ell eixí d’una gruta i demana: ‘-Qui sou, vosaltres?’. Responen: ‘-Nosaltres, som hòmens de la terra (…). Faci’ns la caritat d’ajudar-nos’.

I, alhora, Sant Antoni, que era de bon cor, ha tengut compassió i els ha dit: ‘-Esperau, que vos ajudaré’. I pensa d’anar a l’infern. I hi va” (p. 132). Per tant, copsem molt prompte una manera de dir que ja ha passat quasi un mes de l’hivern (no sols en el sentit climàtic) i que els primers hòmens tenien fe i, per això, en col·lectiu (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), decidiren cercar un sant. I, com que ell és molt obert, per a començar, no els exigeix, per exemple, que preguen, sinó que no els deixa caure i també hi pren part. I, més encara, quan li diuen que són persones de la terra, fet que podem associar amb el matriarcalisme. A més, Sant Antoni, un home de bon cor i amb bona empatia, respondrà als diables que ell també ho és.

En relació amb la terra, comentarem que el 1r d’octubre del 2022, Antonia Verdejo, una dona de més de seixanta anys, nascuda en Catalunya i d’arrels castellanes per part dels dos pares i dels quatre avis, m’escrigué sobre la seua àvia materna unes paraules que podríem vincular amb aquesta part del relat: “De les ensenyances que em van donar els avis, eren ‘Els teus cognoms només diuen que no són catalans, però les nostres arrels i lo que has de defensar és aquí, aquesta és la nostra Terra (sic). Aquí hem arrelat i aquí morirem i aquí deixeu també la vostra vida, si cal’. El funeral del pare va fer-se en català i, de música, ‘El cant del ocells’. Així ho havia deixat dit” com també em plasmà que “Una vegada vaig acompanyar l’àvia a veure la família [de la terra on la meva àvia havia nascut] i, la veritat, no veia que les dones tinguessin molta veu: més aviat, callar”. En eixe sentit, Sant Antoni no fa callar els primers que se li presenten, sinó que els acull com tampoc no ho faria, en una cultura matriarcalista, a la dona, a diferència de com ocorria en les terres castellanes a què Antonia Verdejo es referia.

Adduirem que, en el relat, el terme ‘hòmens” s’empra en el sentit de conjunt de persones que vivien en la Terra, en el planeta.

Tot seguit, veiem el matriarcalisme, com ara, en les primeres paraules que diu Sant Antoni, eixerit, quan el reben en l’infern: “Pica a la porta i els diables pregunten: ‘-Qui és?’. Sant Antoni respon: ‘-Obriu; sóc un home de la terra i estic tremolant-me de fred; deixau-me calfar un poc’” (p. 132). I, així, com es sol dir, el sant estava “al costat del Poble”, tot i representar, per als primers hòmens, una mena d’autoritat moral.

Els dimonis no volien obrir-li, perquè sabien que ell no era un pecador. No obstant això, ell persisteix i, com qui cerca, troba: el reben, ell solta el porc, no aconsegueixen matar l’animalet i, al capdavall, com que els diables veuen que el garrí semblava un dimoni més i Sant Antoni capta que el bastó “s’encén sense que es vegi part de fora” (p. 133), “pren el bastó i diu al porc: ‘-Ara, sí que ens en podem anar!’” (p. 133). D’ací podem dir que el sant (en aquesta rondalla, vinculat amb el matriarcalisme) prioritza per damunt del bacó i que té la darrera paraula, motiu pel qual “Es posen en camí i retornen a la terra. Alhora, Sant Antoni fa el senyal de la creu amb el bastó i diu: ‘-Foc, foc en cada lloc i per a tots, foc viu i flamant!’.

I, així, a partir d’aquell dia, el foc s’és difós per tot el món” (p. 133) i, per això, la fe en els altres i en el demà.

Com hem pogut veure, per mitjà de les rondalles, l’educació matriarcal recorre a explicar la vida, l’origen de molts fets i, a banda, a fer-ho amb un llenguatge pròxim als oïdors, intel·ligible, amb símbols (el pas de les nits més curtes de l’any, quasi un mes després) i, igualment, a fer que el xiquet, el jove, el pare, la mare, els ancians i qualsevol persona, entenga el contingut com també el missatge: si actuen amb noblesa (i no com un dimoni), cap sant els deixarà caure, que és com feren aquells primers habitants, els quals, a més, no teoritzaven, sinó que vivien i actuaven, com en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, cap de colla, porta els pantalons i molt oberta

General, , ,

 

L’educació matriarcal en relació amb les expressions “portar els pantalons” i “dur es calçons”.

El 30 de setembre del 2022 posàrem en Facebook un escrit en relació amb l’educació matriarcal: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a portar els pantalons (a dur es calçons), és a dir, a dirigir, de manera democràtica i oberta? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.

En uns missatges del 30 de setembre del 2022 i posteriorment, ens comentaren “La mare va néixer el 1903. Era la petita de deu germans. Ho va fer molt bé i era molt carinyosa amb nosaltres i amb el pare. Per mi, un 10” (Roser Canals Costa), a qui envií un missatge “Ma mare, un dia, a través d’un comentari sobre un cas invers, em vingué a dir que estava ben vist que una dona portàs els pantalons, que fos el pal de paller” i em respongué “Molt bé, pels que sortien guanyant en tot”; “No, Lluís. Els resultats eren de lo que havíem viscut” (Montserrat Cortadella) i, quant a les paraules de ma mare, escrigué “Doncs sí, Lluís. Té raó la mare”; “Com sempre, fantàstiques” (Maria Capellas Carreras), “Jo no dic que ens eduquessin per a portar els pantalons. Més aviat, em van servir de model.

Òbviament, van aconsellar, van comentar, però, de vegades, les paraules se les emporta el vent i, si més no, a mi, em va servir més el viure dia a dia la seva manera de ser i fer” (Rosa Garcia Clotet).

Tot seguit, el mateix dia parlí amb ma mare, per telèfon, per si sabia frases o refranys relacionats amb l’expressió “portar els pantalons”. Em comentà “Quan les dones anaven, totes, normalment, en falda: ‘Ja saps qui porta els pantalons’, ‘¡Mira: esta porta els pantalons!’, ‘En ta casa, ¿què du, en ta casa, la dona, els pantalons?’”. Aquesta tercera frase es solia dir, no necessàriament, en relació amb un home moll.

Quan el 1r d’octubre del 2022 parlí amb ma mare, per telèfon, en relació amb aquest post, em comentà “La meua àvia Consuelo, siga perquè tenia la iniciativa, ella era la que duia la veu cantant, més que l’avi [, el seu marit]. Ella, d’alguna manera, era la cap de colla, sense cap imposició de res. Simplement, perquè era molt activa, molt treballadora”. Igualment, m’adduí que “Hi havia respecte mutu” i que, “Moltes vegades, amb poques paraules, s’entenien”.

En el meu mur, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “La mare, directament, no ens ensenyava a portar els pantalons, més aviat, ens feia reflexionar i buscar la millor manera de fer les coses: això ens portava a veure diferents punts de vista” (Rosa Rovira), “A veure: qui duia els pantalons no era l’àvia Maria, ni ma mare, però es tenia molt de respecte, no por, pel què opinava l’àvia i, a casa, la majoria d’accions a prendre eren consensuades.

Jo, aquests nuclis masclistes i irrespectuosos, no els entenc. Per sort, no era el cas de casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

En el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “Jo, a casa, érem una democràcia i, de ben petites, ja ens ho explicaven tot” (Esther Farres Casas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de setembre del 2022, en relació amb el comentari de Rosa Rovira, escrigueren “Les dones, de sempre, hem gaudit d’una intuïció superior al sexe masculí, i és cert. Amb un poc de mà esquerra, que deim a Mallorca, dominaven els seus homes, no l’establisment oficial, a on no tenien mai ni vot, ni veu” (Rosa Galmes), “A Mallorca, sempre l’amo ha dit, per prendre una decisió: ‘Anem què diu sa madona’” (Marina Garcias Salvà), a qui responguí “Ara que ho dius, mon pare, més d’una vegada, deia ‘Vaig a veure què diu la mare’ (l’Horta de València)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La sexualitat matriarcal i la noblesa de la dona, en les rondalles

General, , , ,

 

Una rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà del tema de la sexualitat matriarcal, és “Vinya era i vinya sóc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Aquest relat té, sobretot, al capdavall, trets que van en línia amb moltes gloses de les Illes Balears. Així, “Un emperador anava en cerca de prendre una bella muller i deia que, si ella fos estada casada, se l’hauria presa lo mateix, encara que el seu marit no ho hagués volgut.

Heus ací que, dels cortesans, que li feien d’espies, ve a saber que una dona, que, verament, es pogués dir bella, era la muller d’un cert oficial que ell tenia al regiment” (p. 110).

Tot seguit, uns oficials del rei se’n van a ca la dona de l’oficial i, quan, més avant, hi aplega aquest oficial i troba que el monarca podria haver rebut llicència per a passar per ca la seua dona, aquest oficial fa via i, al moment, l’emperador “ix de sota el llit, es pren el guant i, a la sua volta, deixa la cambra, mentre la dona dormia encara” (pp. 110-111).

A més, la dona de l’oficial, en casa, esperava el seu marit i, com que no podia trobar pau i altres oficials (qui eren amics del marit), copsen que lo que havia esdevingut podia ser motiu de discòrdia i no ho volien, pensaren una manera de fer-los tornar en pau. Així, de nou, captem el detall matriarcalista de tirar junta, de prendre decisions en grup.

Immediatament, llegim que el rei organitzà un gran dinar i “hi convida tota la gent noble (…).

Tots hi acudeixen i només falten l’oficial i la muller.

Alhora, u dels amics es mou i va a prendre a l’oficial.

A penes hi arriba, l’emperador demana de la sua muller i perquè no l’havia portada. I l’oficial li respon amb aquestes paraules:

‘-Ni muller tenc, ni  muller cerc;

primer la tenia i ara no més’” (p. 111).

Llavors, l’emperador li pregunta per què i veiem que un segon oficial fa camí per a prendre la muller i que ella també vaja a la Cort. I, quan la dona hi aplega, “A les fruites, l’emperador dóna orde que tots els convidats diguessin un conte, i la muller de l’oficial li fa saber que, si li permetia, ella també en diria el seu.

-Digueu, digueu -respon l’emperador (…).

I ella pren a dir així:

‘-Vinya era i vinya sóc[1],

amada era i més no sóc

i no sé per qual causió[2]

la vinya ha perdut l’estajó[3]’.

 

I el marit:

‘-Vinya eres i vinya ets[4],

amada eres i més no ets.

Per la barba de Lleó,

la vinya ha perdut l’estajó’.

 

L’emperador, que entén això, havent comprès tot lo que volien dir, respon:

‘-Vinya eres i vinya ets,

amada eres i més no ets.

Jur, damunt de la mia corona,

que he alçat la fulla[5] i no he tocat la rosa[6]’.

 

I, després d’haver jurat, a damunt la sua corona, de no haver ofès per a res la muller de l’oficial, els fa unir de nou. I, d’aquell dia, marit i muller es passen la vida sempre en pau i concòrdia” (pp. 111-112).

Finalment, afegirem que, en una nota que figura a peu de pàgina, podem veure que el folklorista Joan Amades “publica la mateixa rondalla com escoltada per boca materna. Els respectius recitats de la muller, el marit i el rei són, a tenor del folklorista barceloní esmentat:

‘Vinya era i vinya en só;

amada n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

sense perdre fulla ni perdre olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amat n’era i ara no;

sense cap força ni cap raó,

aixecada la fulla i escampada l’olor’.

 

‘Vinya era i vinya en só;

amada era i ara no;

sense cap força ni cap raó.

Jo la fulla he aixecada,

però la rosa no he tocada,

i com a rei fort i potent

de ma paraula faig jurament’” (p. 112)

 

I, així, el rei, tant en la rondalla com en la versió que acollí Joan Amades, fa possible que la dona reste ben tractada, no sols aleshores, sinó de cara al futur i, per això, no la deixa caure.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, la forma figura com “só”.

[2] Motiu.

[3] En el sentit que ja s’ha perdut la jovenesa, que ja ha madurat, que li ha passat el temps.

[4] En l’original, “sés”.

[5] El pubis.

[6] La vulva.

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.