Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Masies matriarcals valencianes en la primera meitat del segle XX

General, , , , ,

Canviant de terra, però prosseguint amb el matriarcalisme vinculat amb la masia, en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicat en 1950, podem llegir unes paraules molt sucoses (ací, traduïdes): “El conegut artista i jornalista valencià ‘Romley’ (en Manuel Gómez Comes), actual director de la Revista Mundo Hispánico, (…) féu una bellíssima xarrada sobre la Masia Valenciana i prengué la Masia del Carmen com a prototip ideal de lo que ha de ser la casa de camp valenciana” (p. 248). I tot seguit, exposa lo que digué en Radio Nacional de España el 19 d’agost de 1941:

            “La Masia Valenciana

He aplegat, aquest matí, de València, on he estat tres dies. Diumenge vaig ser en el camp, en una finca d’uns senyors molt amics de la meua família, quasi família (…).

I, així com fa dies, parlí de la casa basca, perquè venia del camp de Guipúscoa i elogiava la casa d’estil basc, (…) hui parlaré de la casa de camp valenciana (…).

Els meus amics compraren una finca vella, quasi derruïda, una autèntica antiga masia vinguda a menys, quasi abandonada, enclavada en un punt realment meravellós.

El fet és que aquestes persones investiren molts diners en la casa; i hui, l’antiga casa (…) i el seu paisatge circumdant pareixen una transfiguració.

Però aquesta finca no ha perdut el seu caràcter popular, sostingut de manera intel·ligent per bon gust i per l’amor dels seus propietaris a la terra nativa, tot i les importants quantitats que hi han després i, mentres, les finques dels voltants s’escapen de l’ambient amb pretensioses paròdies de castell i hi ha persones ignorants que s’estranyen que els amos de la Masia del Carmen, milionaris, hagen donat a sa casa eixa presència tan senzilla i popular de casa típica, llauradora, de la regió, i que no hi hagen bastit una habitança enrevessada i pretensiosa en què els diners, i només els diners, marcassen una mena de prova documental de l’esplèndida situació econòmica d’una família” (pp. 248-249). Així, el jornalista reflecteix el seu sentiment de pertinença a la terra i la seua actitud favorable al camp.

A banda, l’artista comenta que “Aquesta Masia del Carmen és una meravella de gràcia decorativa i del culte sentit pels costums i per les formes tradicionals d’una regió tan rica en expressions peculiars de l’art aplicat a la vida.

Moltes persones lligades, pel seu naixement o per vincles de sang, a aquesta zona de València, somien amb la seua casa de camp en autèntic estil camperol, amb la seua ‘masia blanca’ plena de comoditats per dins, pràcticament plana i senzilla per fora” (p. 249). Ací torna a plasmar el nexe entre molts valencians que viuen del camp i en zones rurals i la terra i trets matriarcalistes, com ara, l’allunyament de les aparences.

Tot seguit, afig que, “En realitat, aquestes masies són com productes de decantació, de refinament i de cultura. La gent granada fuig d’açò i cerquen lo que creuen que, com que s’allunya de lo tradicional i de lo popular en la regió, els fa aparéixer lo més lluny possible del món i dels hàbits camperols. Quan, per depuració espiritual, u sap desprendre’s dels prejudicis aparents de classe i, quan u sap donar tot el valor literari i simbòlic que tenen, en cada regió, les coses lligades a una tradició de segles, no hi ha preocupació per usar coses senzilles i humils” (p. 249-250).

Per consegüent, Romley (l’artista), altra vegada, se sent lligat a la terra i a no aparençar.

Més avant, continuant amb masies i amb altres propietats, en el mateix llibre sobre estampes de Massarrojos, podem llegir que el Casal d’Aurelio “Va pertànyer a na María del Carmen Gil. En l’any 1912, la compraren a l’esmentada senyora els antics llogaters, Vicente Castelló Coll i Francisco Castelló Coll” (p. 265).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Hem traduït “Levante” i “levantina” per “València” i “valenciana”, formes tradicionals.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme, el realisme dels pagesos i el tema de la mort

General, , , , , , ,

Després de tractar sobre els trets matriarcalistes que copsàvem en el pagès Ramon Gel, passarem a l’entrada “Els pagesos de Josep Pla” (https://ramonbassas.blogspot.com/2020/10/els-pagesos-de-josep-pla.html), publicada en octubre del 2020 en “El bloc d’en Ramon Bassas”, amb comentaris de Josep Pla (1897-1981) fets en la seua obra “Els pagesos”, editada en Barcelona en 1975. Així, l’escriptor empordanés plasmà que “’El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontenten amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. (…). S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros… S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera’ (pp. 27-28)”. Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, quan les afegíem a l’estudi, continuaven essent una realitat que es podia percebre i, així, véiem que les persones que millor vivien dia rere dia eren les que tocaven els peus en terra, com moltíssimes de les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Un altre tema que trau Josep Pla i que enllaça amb lo matriarcalista és escoltar, el qual figura en moltes rondalles tradicionals. Ell considera  que, “’Per aprendre alguna cosa s’ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques’ (p. 31). Recordarem que la tendència al fanatisme i a l’integrisme són germanes de la cultura patriarcal (per mitjà de lo políticament correcte i del “buenrollismo”).

Un altre paràgraf interessant és quan l’escriptor posa detalls que van molt associats al matriarcalisme en els catalanoparlants i, com ara, amb la tradició i amb el tema de contribuir a la comunitat i amb el de la faena: “’En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L’anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: ‘Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s’enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat…’” (p. 86).

En la mateixa entrada de Ramon Bassas, també ens addueix frases molt sucoses en nexe amb els llauradors i amb els hortolans, les quals coincideixen amb fonts (àdhuc, comentaris) sobre la tradició cultural en terres catalanoparlants: “’[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s’amaga una trampa. En tots els ordres de la vida, la humanitat d’avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d’una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat’ (p. 135-136)”. Quant a la frase “Lo que no pot ser, no pot ser”, diré que, més d’una vegada, l’he oïda a valencians de l’Horta de València nascuts abans de 1950 i que toquen els peus en terra.

Cal dir que, en l’entrada “Els pagesos de Josep Pla”, Ramon Bassas també exposa el tema de la mort, la qual, en la cultura matriarcalista, és acollida de manera tranquil·la (com escriu Bartomeu Mestre i Sureda en un article sobre “las saetas” durant la Setmana Santa, festa aliena a la cultura matriarcalista i que, en el primer quart del segle XXI, potser per una mena d’exotisme, es promovia en algunes poblacions catalanoparlants) i no és tema tabú: “’Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s’ha de fer, però que interessa l’interessat d’una manera exclusiva. Se’n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim’ (p. 157)”. Això explica que els Pobles matriarcalistes vegen la vida com un canvi d’estacions i, per eixe motiu, celebren rituals de pas.

A més, Josep Pla també demanà:

“’—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se’n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S’hi ha d’estar massa estona, i això els fa perdre una mica’ (p. 157)”.

És un tema en què, quan accedírem a aquest escrit, a penes havíem entrat, però que sí que teníem previst afegir-lo a la recerca.

Finalment, direm que, en més d’una rondalla en què apareix la figura del pastor (patriarcal), li fa por la nit i la foscor. Ara bé, en les cultures matriarcals, les vinculen amb lo maternal, amb la dona, amb lo femení i són ben rebudes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la figura del pagès i el seu nexe amb la terra vernacla

General, , , , ,

Aprofitem el tema de la personalitat i el dels trets que Roman Galimany captava en els adults, per a dir que, en l’article  “L’element bàsic de l’organització històrica catalana és la casa” (https://historiavibrant.cat/lelement-basic-de-lorganitzacio-historica-catalana-es-la-casa), de Jesús Llòria i publicat en la web “Associació Cultural Vibrant”, figuren unes declaracions interessants de Francesc Macià al diari “Le Petit Journal”, de París, el 5 de desembre de 1926: “Optimista i treballador, el català té un caràcter totalment contrari al dels castellans, generalment indolents, d’esperit estret i dominador, de temperament tràgic fins en l’alegria i les festes, tal com afirmen il·lustres historiadors espanyols. Per aquesta raó, mentre hom troba espanyols emigrant en massa i abandonant terres riques al peu mateix dels rius, hom veu els catalans aferrats a la terra conquerint a poc a poc les aspres muntanyes amb durs esforços. Per això, Catalunya és una de les contrades més riques de les que componen l’artificial Estat espanyol”.

En nexe amb aquests detalls, amb la terra i, igualment, amb la masia, en el 2024, trobàrem l’escrit “Ramon Gel, pagès de Canyamars” (https://www.capgros.com/actualitat/ramon-gel-pages-de-canyamars_713851_102.html), de l’escriptor Josep Puig-Pla i que aparegué en el butlletí “Capgròs” el 18 de març del 2018. Aquesta font reflecteix molt el matriarcalisme, per mitjà de la figura simbòlica del llaurador d’arrels catalanes (i, de rebot, de la manera matriarcal d’entendre la vida). Diu així: “Ens ha deixat als 74 anys Ramon Gel i Amat. Un home bo, senzill, savi, coneixedor de la pagesia i del seu entorn rural immediat. Devot de la terra i de tot allò que podia donar. Amant de la història, de la natural i de la social. Tant et donava raó d’aquells arbres de tal indret, plantats per qui ell sabia, com et parlava de les masies, dels seus propietaris i dels seus habitants”.

Com podem veure, el pagès coneix molt el seu món pròxim i, com molts hortolans, es tracta d’una persona senzilla i sàvia (com a resultat del seu realisme) i plasma un gran sentiment de pertinença a la terra junt amb eixa “devoció” que podríem connectar amb la maternitat (com el xiquet que alleta de sa mare).

A banda, aquest llaurador és un home “Amè narrador de fets i gents, sempre amb el to just, la ponderació i el respecte per a tot i per a tots. Explicador objectiu del que havia viscut, sense callar res que considerés que s’havia de conèixer. Per als recercadors del passat (es diguin historiadors o aficionats) era una font fiable, detallada i objectiva. Parlava amb rigor, tocant de peus a terra, sense ofendre ningú, però també assenyalant allò que considerava censurable”.

Els detalls que copsem ací empiulen amb moltes narracions i amb comentaris relatius a dones catalanoparlants de segona generació o més nascudes abans de 1920.

L’escriptor Josep Puig-Pla, en passar al tema de la masia, exposa que “Can Gel és una masia antiquíssima, documentada a l’arxiu familiar des de fa molts segles. Els actuals propietaris encara duen el cognom de la casa, com els Guinart d’Alfar i potser ningú més en tot el terme municipal de Dosrius. Can Gel dóna nom tanmateix a dos topònims, la Serra d’en Gel i els boscos de Can Gel.

La família ha sabut fer la reconversió obligada pels temps en el món agrari, reconvertint i modernitzant la hisenda. La Granja Can Gel compta actualment amb 250 vaques de llet. S’hi organitzen visites, entre divulgatives i de lleure, per a escoles i grups, en una encertada simbiosi entre el sector primari i el terciari. Allí van rebre la consellera d’Agricultura de la Generalitat l’any passat” i, així, es plasma eixa mena d’enllaç cordial entre el camp i lo urbà de què ja parlava l’historiador Jaume Vicens Vives en “Notícia de Catalunya” en 1950, en referència amb la manera de ser dels catalans.

Finalment, l’autor de l’article afig que aquest pagès de Canyamars fou evocat “com una bona persona, de poble, enamorat del seu Canyamars, i com qui sempre hi era quan feia falta, ajudant en iniciatives o projectes, des de la modèstia i sense donar-se importància.

(…) Se n’ha anat un pagès de soca-rel, un bon ciutadà i un referent per a molts. Sens dubte la trajectòria de la família i la vida del mas donen per a més d’un llibre”. Quant a aquestes darreres paraules, adduirem que, sobre les masies i els llibres, en febrer del 2021, se’n publicà u molt sucós per al tema del matriarcalisme català i per al de la cosmovisió catalana: “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles, espenta i esperit d’acollida de dones que deixen empremta als xiquets

General, , , , , ,

En línia amb les paraules de Jaume Vicens Vives sobre la casa, la família, el mas i la terra, direm que es plasma molt bé en un escrit que, encara que el paper del mas no és primari, sí que va adjunt al de la família com també amb el dels diferents adults en l’educació que rebé l’autor del text, Roman Galimany. Es diu “Avis Galimany Soler” (https://www.romangalimany.cat/2021/10/03/avis-galimany) i es publicà en octubre del 2021 en el blog “Galimany”. Així, veiem que “Jo vaig conèixer tres avis a la meva família (…).

L’avi patern havia mort molt jove (…), abans de la guerra. L’àvia paterna es va fer càrrec de l’educació dels dos fills i també es va posar al capdavant d’una indústria familiar d’insecticides derivats del pelitre. (…).

Per als tres avis, jo vaig ser el primer net, i aquest fet potser també va influir molt més en la relació d’afecte mutu que ens vàrem tenir.

Tots ells em transmeteren la necessitat d’adquirir una brúixola moral. I una altra cosa important: el sentit de la família com a grup primordial on aprendre a viure, i afinar la relació íntima, la deliberació i la solidaritat”. Tocant el tema de la brúixola moral, ma mare (durant l’entrevista que li fiu en febrer del 2020), em digué que els seus avis eren persones rectes, honrades i de principis. Tornant a l’autor, molt prompte trau que una dona es fa càrrec de l’educació dels fills i d’un comerç i, així, un exemple més de matriarcalisme: la dona arriscada, amb iniciativa i amb espenta.

A més, el vincle entre els padrins, com en moltes famílies en què tres generacions visqueren en una casa (o molt pròximes), és decisiu en la formació personal, en lo col·lectiu (les relacions amb els altres, també vàlides per a aprendre a viure) i en l’esdevenidor.

Un altre tret que copsem en el llibre “Notícia de Catalunya”, en l’obra sobre les famílies més antigues de Catalunya publicada per Edicions Sidillà i en molts comentaris de catalanoparlants de punts ben diferents, és el sentit del treball, però no com una càrrega, ans com una part més de l’aportació a la terra i als altres. Potser, per això, hi ha el tema de l’altruisme, de què, tot seguit, afegirem una anècdota interessant i ben significativa. Un dia, em digué ma mare que, quasi segur, pels anys noranta del segle XX, en un programa televisiu d’u dels canals de més seguidors en Espanya, els concursants eren voluntaris. Doncs bé: entre uns huit d’eixos membres, sis o set eren de Catalunya.

També, en lo relatiu a la faena, ens resulta pròxim llegir que “Sempre em va impressionar molt la capacitat de treball dels meus avis. La meva àvia paterna va enviduar jove i es va posar al capdavant de la indústria d’insecticides tirant endavant amb molta força i geni”. Aquestes línies em recorden les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX).

Quan passa al tema de l’empremta de la padrina, en unes activitats que, més d’una vegada, ens evoquen l’esperit de barri, llegim que “Culturalment, va ser molt important la influència de l’àvia. (…) Cada any, per Sant Esteve i Reis, la meva àvia paterna, l’Àgueda, ens portava al meu cosí i a mi a veure ‘Els Pastorets’ i altres representacions protagonitzades per grups d’aficionats. Recordo molt bé que, a l’edat de nou anys, ens va portar a presenciar una representació de teatre de veritat: ‘El Gran Cardenal’ de José M. Pemán. Era la primera representació que feia el Grup de Teatre de la Congregació Mariana”.

A banda, Roman Galimany comenta que “Ens agradava, quan es reunien parents i amics d’aquella generació d’avis a la masia dels capellans, situar-nos entre ells  -sense fer soroll ni cridar l’atenció-, i tafanejar tot el que explicaven, que era molt alliçonador perquè feia referència als anys de la seva joventut en què van viure amb moltes carències i van haver d’aplicar-se de valent en el treball per subsistir.

A l’àvia, li agradava envoltar-se dels familiars i els amics i, per això, a l’estiu, en l’espai gran d’una masia on hi passàrem prop de deu estius, reunia durant les revetlles als treballadors de la fàbrica i la seva família, als amics i parents, i, en els dinars del diumenge, mai hi faltava la seva gran amiga, la Coloma Guivernau, amb el marit Pau i el fill Jaume. Compartia tot el que tenia i feia que tots hi participessin. Eren unes vetllades i unes jornades realment enriquidores, sobretot, pels comentaris i narracions que ens arribaven i que mai hauríem trobat en un llibre d’història o de relats. Per damunt de tot, eren bons conversadors, amb uns relats interessants que despertaven l’interès de tots nosaltres.

Aquelles llargues converses de les que érem oients privilegiats van arrelar en el nostre caràcter i van influir també en detalls de la nostra personalitat que, en aquells anys, s’anava remodelant”.

Finalment, posa que “el seu record i el seu exemple, en tots els aspectes, sempre l’he tingut molt present i m’ha acompanyat. Crec que moltes de les coses que he fet en el decurs de la meva vida han estat gràcies a tenir present l’ensenyança i els consells que em va donar”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la masia i la pàtria matriarcal

General, , , , , ,

Continuant amb l’escrit “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa”, l’autor també posa que “De tots els que hi van ser com mossos, el més emblemàtic va ser en Josep de la Mel. Les seves grans aficions eren la caça i les abelles. Tant era així que el meu avi li havia arrendat un tros de terra plantat de trepadella, que fa una flor molt productiva. Tenia un munt de caixes, ja modernes, però, de tant en tant, s’havien d’anar a revisar i cuidar-les perquè també agafen malalties i romanços d’aquesta mena. Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles”. Per tant, Ricard Domingo (el narrador) comenta que les relacions entre el padrí i el mosso eren bones, que l’avi confià fàcilment en el mosso, el fet que ell també participava en les tasques, que hi aprenia sobre el camp i, igualment, ho exposa amb un estil que no rebutja, ni desconsidera el món rural. De fet, afig que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta… I recordar, somiar…” i, així, prosseguí el vincle amb aquell indret i el sentiment de pertinença a la terra, tot i el pas dels anys.

Un article amb què podem enllaçar aquesta entrada és “Masos i masies, el rostre de la nostra terra” (https://emporion.org/masos-i-masies-el-rostre-de-la-nostra-terra), de l’historiador Josep Torroella i publicat en la revista “Emporion” en desembre del 2022. L’autor entra en un tema clau en el matriarcalisme català: el paper, molt important, de la casa, de la masia (i, en altres territoris catalanoparlants, de la possessió, de l’alqueria, etc.). Diu així: “A Notícia de Catalunya (1954), Jaume Vicens Vives dedicà un capítol a la masia catalana. Amb la seva prosa gairebé literària, l’eminent historiador explica que l’element bàsic, indiscutible, de la societat històrica catalana, no és l’home, sinó la casa. ‘Casa i família, mas i terra, vet aquí el poderós enreixat de la subestructura social catalana abans i després del XIV…’, escriu l’historiador. El terme mas apareix documentat ja al segle XX; el de masia és més tardà. Mas i masia no són sinònims, com creu molta gent. El mas és una propietat rural que inclou la casa, les corts, la pallissa, l’era, els conreus, els boscos… La masia és la casa i n’hi ha una àmplia tipologia”.

Quan llegírem aquestes línies per primera vegada, pensàrem la quantitat de persones que, dins de les que figuren en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en abril del 2021, diuen que no canviarien la casa per una altra, ja que, per mitjà del nexe amb ella, en forjaven u també amb la terra, hi estaven en contacte. Igualment, adduirem que, en més d’un cas, entre els comentaris que ens han fet relatius a la vida en les generacions nascudes abans de 1920, n’hi ha que ens parlaven de la masia (la qual també copsem en poemes del segle XIX) i que, en moltes rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), apareix la possessió. És més: la figura de l’home (en l’obra de Jaume Vicens Vives, amb el significat de “la persona”) empiularia amb lo patriarcal (amb lo filosòfic), mentres que la casa ho fa amb lo terrenal (i, de pas, amb lo matriarcalista i amb lo maternal).

A banda, Josep Torroella plasma que, “Poc després, el 1959, Joaquim Camps i Arboix -historiador, jurista i polític gironí, i un dels que fundà ‘Emporion’– conscient que l’època dels masos i masies com a centres de producció agrícola i ramadera s’havia acabat, publicà La masia catalana, on escriví que ‘la casa és com un rostre, és el rostre de la terra, de la pàtria; és com el mirall de la seva gent…’. (…). 

De masies, no sols n’hi ha a Catalunya. També en trobem a altres indrets dels Països Catalans, per bé que amb altres denominacions. Possessions (a Mallorca), llocs (a Menorca), alqueries (al País Valencià). Pel que fa a les de Catalunya, la major part foren construïdes entre les darreries de l’Edat Mitjana i el segle XVIII. (…) Abunden sobretot al Pirineu i a les comarques prepirinenques”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i el paper dels avis

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)”, del blog “Memòria dels barris”, copsem altres trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb l’esperit de barri: “A la finca Renom, s’hi van celebrar les primeres festes majors, les primeres cantades de caramelles, ballades de sardanes i revetlles populars del barri del Guinardó, sobretot, la de Sant Pere, que era el nom del propietari de la casa”, això és, incloïen actes tradicionals en la cultura de Catalunya (com ara, caramelles i sardanes). A més a més, podem llegir que “Mossèn  Eugeni Florí va ser el rector de la parròquia durant molts anys. El recordo com una persona molt entranyable i acollidora i molt dedicada a les necessitats dels seus feligresos. (…).

Entre els anys 40-60, els joves del barri estaven molt vinculats a totes les activitats de la parròquia, tant si aquestes eren religioses, lúdiques com culturals”. Cal recordar el gran paper que l’Església catalana d’eixos anys féu per la llengua vernacla.

Finalment, Carme Martín comenta que “Els avis tenien oberta la casa al barri per tot el que fos necessari. A casa seva, es van arribar a celebrar concerts, on van actuar alguns dels artistes lírics més coneguts de l’època, tan importants com Emili Vendrell o Caietà Renom, que, segons sembla, era parent llunyà de la família.

El foment de la cultura catalana no va ser gaire ben vist durant anys per qui manava en el nostre petit país; i la família Renom, d’acord amb les seves conviccions catalanistes de caire conservador, va contribuir, dins el que va poder, a mantenir-les, almenys, en el Guinardó, durant els anys que van viure” (en el cas de la dona, fins a primeries dels anys setanta del segle XX).

Sobre el fet de tenir la casa oberta al barri, direm que ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943, en un barri no precisament ric) m’ha contat algunes vegades que, en la zona, hi havia una dona que era mestra (possiblement, ho fos durant la República) i, com que no en podia exercir, rebia els xiquets que hi volien participar. Igualment, aquesta mestra era d’una pedagogia avançada: entre els materials que tenia, n’hi havia, de lúdics, i, en l’aprenentatge, també intervenia el lleure.

Tornant a les paraules sobre les activitats en la família Renom, captem que el fet de ser d’idees conservadores (i, en aquest cas, acollidors), facilitava el matriarcalisme, ja que promovien trets relacionats amb la terra, en lloc de preferir el desarrelament i les activitats en pro de la cultura castellana o d’altres Estats i tot.

Una altra entrada, amb punts en comú amb la de la família Renom-Baguñà, és “Elegia dels Farriols (Ferriols). Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), del blog “Tribus de la Segarra”, en què Ricard Domingo, en setembre del 2020, comenta que, en la casa pairal, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil, (…) però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

Afegirem que “ Les meves estades als Farriols eren les vacances d’estiu: llibertat, natura, amplis espais. Les tornades a Barcelona eren una creu i un fàstic: els dies eren grisos, llargs, avorrits. Només eren una mica animats a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol (…). Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent… Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya. El que mai vaig entendre era el perquè. La classe es feia en castellà, però, quan parlàvem personalment amb els professors, ho fèiem en català… Van haver de passar uns anys fins que ho vaig entendre… a mitges.

Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa”. Com podem veure, el fet d’empiular la llengua vernacla (la dels avis, la dels pares i la del narrador) amb les rondalles i amb els llibres, fa que ell se senta en nexe amb la terra i amb els seus ancestres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i l’esperit comunitari i acollidor

General, , , , , ,

Un altre escrit en què hem copsat el sentiment de pertinença a la terra i, a més, junt amb l’esperit comunitari i el de barri, és l’entrada “Família RENOM – BAGUÑÀ (Famílies antigues del Guinardó)” (https://memoriadelsbarris.blogspot.com/2011/09/familia-renom-baguna-families-antigues.html), del 5 de setembre del 2011 i que figura en el blog “Memòria dels barris” (d’història gràfica dels barris del Districte Horta-Guinardó, de la ciutat de Barcelona). Així, l’autora, Carmen Martín, comenta que, a primeries del segle XX, els seus avis anaren al Guinardó i s’hi establiren en companyia dels quatre fills.

Més avant, posa fets relatius a la participació que els seus padrins tingueren en el Guinardó, no sols bastint, sinó perquè “la família Renom es va anar consolidant com una de les importants del barri. La construcció de la parròquia de la Mare de Déu de Montserrat ja estava molt avançada i l’àvia Maria, que era una dona molt activa, va treballar abastament en tasques vinculades amb l’església, creant, entre d’altres, el servei de Càritas”.

Quan l’autora passa a la guerra (1936-1939), exposa sobre el tema dels relats populars (ací, de ben avançat el segle XX) i diu que “Totes les ciutats tenen les seves llegendes urbanes, les històries familiars també les tenen. A casa meva, sempre havia sentit a dir, i els meus oncles així ho corroboren, que, quan els anarquistes van voler calar foc a l’església, un veí va avisar als meus avis del que pretenien fer. La meva família i l’indicat veí es van arribar fins al temple i els va donar temps d’endur-se la imatge de la Moreneta fins la bodega-soterrani de casa seva (davant per davant de la parròquia) i la van amagar dins el pou d’aigua que allà hi havia, a la fi que no fos profanada. Fins i tot, tinc entès que s’havien arribat a celebrar misses d’amagatotis en aquesta bodega durant la guerra. 

Jo no asseguro que aquesta història sigui ni verdadera ni falsa, només explico el que he sentit comentar a casa i, en tot cas, és un bonic misteri a desxifrar perquè, si és certa, com penso, per què mossèn Florí va explicar en el seu llibre que els meus avis havien comprat una de nova? Era, potser millor, que ningú sabés que havia estat amagada en una casa particular determinada? És fantàstic mirar en darrere i tractar de desvetllar les històries amagades.

De tota manera, és molt possible que la veritat sigui tan fàcil com pensar que tres anys dins un pou pot deteriorar qualsevol imatge i que, tot veient com el temps i la humitat l’havien fet malbé, els avis van decidir comprar-ne una de nova i, d’aquesta manera, serien veritat totes dues versions”.

Com podem veure, el sentiment esmentat està reflectit per mitjà de l’interés per l’indret: els qui vivien en els barris, com hi participaven i en què hi contribuïen, històries que transmetien persones que hi residien, etc.

A banda, en part de les paraules de Carme Martín, veiem com hi havia gent del districte que estimava la zona, que hi estava arraïlada com si fos a la mare.

Respecte a les paraules sobre la guerra, m’han evocat un fet paregut que esdevingué en Aldaia (el poble on nasquí, de la comarca de l’Horta de València), però, en aquest cas, en nexe amb la imatge de Sant Antoni: només se’n salvà la figura del porquet i la del lleó (com m’afegí mon pare el 18 d’agost del 2024, durant una visita a ma casa). La del porquet,  durant molts anys, una tia meua (germana de mon pare i nascuda en 1939) la tenia com si fos un tresor i, a banda, allò et transmetia un sentiment semblant a una baula entre el passat i el present i li demanaves o bé pensaves com es faria la festa en un esdevenidor pròxim o altres temes sobre el barri.

Adduirem que, en l’entrada, es fa al·lusió a la parròquia i a la gent que col·labora amb ella, qui fan que, en bona mesura, reviscole el Guinardó i, així, les relacions entre els veïns: “Els meus avis, tan vinculats a la parròquia de sempre, van estar entre les persones que hi van contribuir amb generositat”. I podem pensar que, com en la tradició catalana, matriarcalista, amb els forasters i amb els nouvinguts. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La castanyada, una festa tradicional matriarcal i d’aplec de les diferents generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què es reflecteix la literatura matriarcal i, en aquest cas, empiulant amb el sentiment de pertinença a la terra, és “La castanyada”, d’Antoni Bori i Fontestà (1861-1912), el qual figura en l’entrada “Dèiem ahir – LA CASTANYADA – Antoni Bori i Fontestà – 27/10/2019” (https://casalpremiadedalt2013.blogspot.com/2019/10). Diu així:

“LA CASTANYADA


Què és bonic, quan els freds deixen
erms els camps i les muntanyes,
veure els tions com cruixeixen
vora el foc, on s’ennegreixen
i espeteguen les castanyes!

I com dóna bo de veure,
en la llar, que el fred concilia,
al bon avi, que es ve a seure,
sempre afanyós de retreure
els records de la família!”.

 

Com podem veure, la tardor, època de l’any vinculada, simbòlicament, amb la maduresa (que no amb la vellesa), esta ben vista, entre d’altres coses, perquè, com la vesprada, ho fa amb una de les dues estacions que representen lo femení, la dona.

En aquests versos, a més, apareix la casa (u dels trets més en nexe amb el matriarcalisme català), l’avi i el seu paper de transmissor de la cultura tradicional i de lo que evoca.

Igualment, el poeta addueix que

“-“Any ha estat de gran ventura,
– diu el vell alçant la testa; –
l’any que ve, qui ens assegura
poder fer amb tanta dolçura
tots plegats aquesta festa!”.

 

Per consegüent, l’ancià, en les seues paraules, enllaça amb aprofitar el temps i de manera que hi haja bones relacions entre els membres de la família. A banda, afig als més jóvens:

“Vosaltres sou forts encara
per viure l’edat florida;
teniu l’escalf d’una mare,
i teniu l’amor d’un pare,
que és prou per dar-vos la vida”.

  

Com se sap, “estar en la flor de la vida” vol dir “estar en la joventut”, en aquesta composició, amb un pare que els estima i amb una mare que els protegeix. Aquests dos detalls plasmen una cultura matriarcalista: el pare, per exemple, podria aparéixer com el protector econòmic, però ho fa com una persona que estima els fills, fet que no divideix, sinó que enllaça. Tot seguit, el padrí diu 

“Jo sóc el més vell de la colla;
i, a la mort, on haig de raure,
l’edat m’hi acosta, m’hi amolla…
i fulla que el vent sorolla,
que poc, que poc triga a caure!”

  

L’avi, que toca els peus en terra, s’acosta al nen que bressa la mare i, fins i tot, el besa, en lloc de fer-ho només la mareta del xiquet. I, de pas, podríem pensar que recorda la seua infantesa i que, per això, plora (com hem captat en més d’un personatge masculí i no com a senyal de debilitat, ans com una part més de les persones):

“I, al dir això, el bon avi, encara
que. amb cor fort, pren de sa vora
l’infant que bressa la mare,
i se l’acosta a la cara,
i li fa petons… i plora”.

 

 Nogensmenys,
“Quan la jove, la mestressa,
veu de l’avi la tristesa,
diu als nois: ‘Au, poseu canyes
i tions, venteu de pressa
i que petin les castanyes!’.

 


I, així, com la castanyada i altres festes tradicionals a mitjan primavera d’hivern, la mare fa que la casa conserve la vida (ací, les canyes, els tions i, de pas, les castanyes).
“I, a la negra fumerola,
i, a la calentona ratxa,
que, al bon vellet, reviscola.
treu la jove la cassola
i els panellets i el garnatxa.

I els diu: ‘Au, mostreu al llavi,
la rialla, xics i grans;
a menjar i que tot s’acabi,
que avui és el sant de l’avi,
és la festa de Tots Sants’”.

 

Per consegüent, ens trobem davant un nexe entre quatre generacions: 1) en un primer moment, la vellesa i la jovenesa, 2) després, la mare d’edat mitjana i son pare i els fills (principalment, els xiquets) i 3) les quatre èpoques de la vida (àdhuc, la del naixement, la qual, simbòlicament, podríem captar en el reviscolament del padrí, bàsicament, perquè l’hivern es presenta per la senectut acompanyada de l’esperança en la vida en un futur (això és, el part i els primers dies de vida).

Finalment, podríem dir que, així com a mitjan primavera (primers dies de maig), es parla de la dona i de la fadrina (les flors, els arbres, etc.), a mitjan tardor (primers dies de novembre, sis mesos després de maig), ho fem de la velleta torrant castanyes junt amb altres persones, amb motiu de la celebració de Tots Sants i del dia dels Difunts (perquè la calor ha minvat molt i ens acostem a un mes fred i en què predomina la foscor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies que deixen empremta de cultura tradicional i d’educació matriarcals en els néts

General, , , , , , ,

Tres escrits en relació amb la dona catalanoparlant en la transmissió de la cultura tradicional i com a educadora dels néts.

Tot seguit, escriurem tres comentaris relatius a la dona en aquest paper. El primer, en nexe amb Marià Aguiló (1825-1897), figura en l’entrada “Comentaris d’obra” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/comentaris-dobra), de la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana” i, amb paraules de Josep Massot i Muntaner, llegim que, “Com ell mateix explica, la seva dida, madò Antonina Canyelles, li encomanà ‘amb la llet’ l’amor a la poesia tradicional i el posà en contacte amb tot un món meravellós: ‘En ma infantesa -escrivia Aguiló mateix al Romancer– els Reis de Nadal no regalaven als nens eix devessall de joguines estrangeres que ara els duen. Per entretenir-los, péixer-los i fer-los dormir, es tenia sempre avinent el repertori casolà de rondalles i cançons que mai s’acabava, ni es feia malbé. Els cants de bressolar, repetits per tot arreu, s’aprenien de cor més fàcilment que les oracions. Les mares i les àvies, les dides i les minyones de servei arribaven a encantar a llur voler la imaginació de la mainada, imitant o escarnint el poder d’aquelles mateixes fades quals meravelloses fetes recomptaven’. Al costat de les cançons i les rondalles que l’entusiasmaren, Aguiló devia presenciar més d’una vegada els combats dels ‘glossadors’, els poetes populars dels quals ell mateix es declarà deixeble més d’un cop, i ben aviat aprengué a llegir en català gràcies als fulls volanders dels ‘goigs’, dels quals amb el temps recolliria una col·lecció molt nombrosa”.

Com podem veure, el paper que empiula amb la maternitat està molt reflectit i, més d’una vegada, lo transmés durant els primers deu anys pot ser decisiu en el futur de la persona.

El segon escrit és “La meva àvia materna era de Collsacabra… (Jaume Collell i Bancells)” (https://www.endrets.cat/ca/textos/la-meva-avia-materna-era-de-collsacabra/1774),  que posaren en la web “Endrets”. Jaume Collell i Bancells (1846-1932), qui, entre d’altres coses, fou amic de Jacint Verdaguer, escriptor, eclesiàstic i poeta, comenta “La meva àvia materna era de Collsacabra. (…) recordo perfectament sa fesomia pagesívola molt accentuada. Es deia Rosa (…). De tracte jovial i d’una alegria sana i reposada, el seu millor pler era venir de tant en tant a passar una temporada a casa, sobretot, a l’hivern, per la matança dels orelluts, i, ademés, sempre que el sereno ens havia de portar un altre nen. En vaga, ella no hi estava mai (…). Les primeres cançons i rondalles, d’ella, les he sentides; perquè, ademés de ser bona cantadora, com ho fou també la meva mare, de rondalles i acudits populars i endevinalles, en sabia a centenars. Si, a mi, em recordassen totes, en podria fer un llibre. Cada vespre era ella qui em ficava al llit, i no em descuidava mai de dir-li que posàs força oli al llumet (uns llums que en dèiem caputxinets) per poder-me fer bona estona de companyia i contar-me moltes rondalles, havent resat el Déu m’encoman”.

Per tant, captem una dona de camp, a qui el fet de ser activa ajudaria a transmetre al nét bona part de lo que sabia i que tenia a veure amb la cultura tradicional. Igualment, la padrina també feia un paper maternal, àdhuc, per a facilitar el son del nen.

El tercer, titulat “La pinya de blat d’indi” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), de Joan Pons Pons  i publicat pel 2023 en la web “Menorca al dia”, és prou significatiu, per l’empremta matriarcalista que pot deixar una àvia en un nét (en aquest cas, a partir d’un fet en la infantesa), quant a les relacions interpersonals. Diu així: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir ni escriure ni tampoc parlar en castellà però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig, i vaig sortir al sol, on m’esperava l’aventura”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Maternitat, dones que deixen empremta; el part i endevinalles

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i literatura matriarcal, és “Oda a la meva mare” (https://www.lacollacuidadora.net/oda-a-la-meva-mare), d’Anna R. i escrit en el blog “La Colla Cuidadora” en març del 2014. Diu així:

“ODA A LA MEVA MARE

Mare, penso amb tu
Ja fa un any que te n’has anat
però la teva absència no he superat,
ni el buit que m’has deixat.

Mare, penso amb tu
i ploro amb emoció en evocar
tots els anys transcorreguts al teu costat,
ja que mai ens havíem separat”.

 

Com podem veure, la filla encara està en nexe amb la mare: per mitjà del record. A més, comenta que mai no havien trencat.

Tot seguit, no sols posa que la mareta havia aplegat a cent-un anys, sinó que evocar-la li dóna força i que continua estimant-la:

“Mare, penso amb tu
i mai hauria imaginat que a 101 anys
haguessis arribat i tu suposo que tampoc
si conscient n’haguessis estat.

Mare, penso amb tu
i ara, potser massa tard, m’adono
de tot el que a la meva vida has significat
i sento no haver-t’ho expressat.

Mare, cada dia penso més amb tu
i sé que no tornaràs,
però del dolor en trec força,
la teva estimació sento al meu cor i
sé que sempre estàs amb mi.

Mare, allà on siguis,
que trobis el descans i la pau”. 

 

Afegirem que, en l’entrada “Maternitat(s)” (https://poeteca.cat/ca/poema/4976), en la web “Poeteca”, hi ha uns versos de Joana Brines que enllacen amb lo maternal (ací, amb el part), els quals hem triat per a l’apartat de literatura matriarcal:

“Maternitat(s)

            ‘T’he parit amb plaer

            de fletxa a trenc de sang’

                                            MMM

Vaig ser cos,

gemec,

sense paraules.

Vaig ser dona arrelada

engendrant un nou món

al meu cos.

Vaig ser mare recent nada

el mateix dia que va néixer la meva filla”.

 

Per consegüent, l’escriptora reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i copsem una actitud positiva davant la maternitat.

Més avant, quan comenta que ja havia nascut el nen, Joana Brines escriu

“Érem a la vegada,

una, dues, tres

ànimes bategant

en el mateix lloc, el mateix dia”.

 

Aquests versos podríem empiular-los amb uns que són populars i que, en el llibre “Folklore valencià” (volum de 1920), de Francesc Martínez i Martínez, figuren com una endevinalla sobre el bateig: “Dos mares i dos filles van a missa amb tres mantellines” (pp. 11-12). La resposta són l’àvia, la filla i la néta, això és, les tres generacions.

Finalment, direm que les tres persones són dones, un fet que té a veure amb el matriarcalisme, en el sentit que remarca més lo femení i, òbviament, lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)