Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

“Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí”, sexualitat matriarcal i refranys

General, , , , ,

Sexualitat matriarcal i refranys. “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina”.

 

Un altre punt que inclourem en aquest apartat sobre la sexualitat matriarcal és que el 15 de març del 2025, a més d’accedir a un post que Josep Ma. Duran havia publicat la vespra en el grup de Facebook “Dites, refranys i cultura popular catalana”, sobre la dita “Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina” (https://www.facebook.com/share/p/18RrzKaCgo), li responguérem que, “En eixe refrany, la fadrina (dona) té a veure amb una estació de l’any relacionada amb lo femení, amb la foscor; el fadrí, amb lo masculí, amb la claror”,….fins que, un poc després, sabérem que la dita tenia a veure amb el mes de novembre i no amb el de març (en què vivíem en eixe dia). Deia així: “Emili Casademont conta sobre sant Martí:

I hi ha un refrany que diu: ‘Per Sant Martí, la fadrina besa el fadrí; i, per Santa Caterina, el fadrí besa la fadrina’. Això vol indicar que les fadrines empordaneses (perquè aquest refrany és molt de l’Empordà) avui tenen dret a fer un petonet (un petonet innocent i sense cap mena de malícia) al primer fadrí que troben.

De la mateixa manera que, per santa Caterina ─que és d’aquí a ben pocs dies, el 25 d’aquest mateix mes [de novembre]─, els fadrins gaudiran d’un privilegi semblant.

Aquest simpàtic costum, però, enguany dia s’ha perdut, per bé que abans, segons conta la gent vella de la comarca de l’Alt Empordà, era molt practicat. Com molt practicat és actualment i en qualsevol època de l’any (no sols el dia de Sant Martí), l’antic i maliciós costum de l’11 de novembre.

Un costum que permetia que els homes, al llarg de tota la diada del sant, donessin un copet o fessin una manyagueta al ‘pompis’ de les dones que eren del seu gust…”, és a dir, a les natges, al cul.

El 15 de març del 2025 demanàrem a Josep Ma. Duran si l’autor del text era Emili Casademont i Comas i ens ho afirmà i ens agregà que era jornalista i escriptor. Ben mirat, ens facilità com entrar en un escrit que aquest redactor havia posat l’11 de novembre del 2007 en el seu blog “Emili Casademont i Comas” (https://emilicasademont.blogspot.com/2007/11/sant-mart-tossa-de-mar-i-les.html), en què addueix una part que hem considerat sucosa: “I, com a fet curiós, cal ressaltar que, en temps força reculats, Tossa de Mar havia tingut Sant Martí per patró dels cornuts. Així, i, pel que he llegit en un relat històric, el jovent empastifava de sutzures ingrates la façana de les cases dels marits enganyats per la muller i, fins i tot, els feia esquellotades. Per cert, que, després de la Guerra Civil -a la dècada dels anys 40-, encara jo en vaig veure a fer moltes, d’esquellotades, a Girona, dedicades als homes que, en enviduar, tornaven a casar-se. Sobretot, en recordo una efectuada al meu carrer, en la qual vaig participar, bastonejant un pot de llauna. La ‘gresca’ no cessà fins que l’exvidu sortí a la via pública, mig empipat, i donà als esquellotaires algunes monedes, perquè se n’anessin amb la ‘música’ a un altre lloc. O sigui, a qualsevol tasca a beure un got de vi. Això és el que es feia, alhora que es desitjava que els nous nuvis gaudissin d’una llarga i feliç vida.

Diuen que les esquellotades -ara anomenades cassolades- nasqueren per Sant Martí a Tossa, per acabar els tossencs de mofar-se dels marits als quals les dones els feien el ‘salt’, i que, després, la gent, per diferents motius (com modernament el de protestar contra tot allò que considera injust o equivocat), s’escamparen arreu del territori català. Bé podria ser -per què no?- que fos així…”.

A banda, en l’entrada “Novembre” (https://clugjaimeprimero.org/content/novembre), s’indica que el refrany és documentat en nexe amb l’Empordà, però no amb terres valencianes.

Finalment, en el blog “blogdemin”, hi ha una entrada sobre el tema de Sant Martí, “Sant Martí” (https://blogdelmin.blogspot.com/2007/11/sant-mart.html), amb un comentari de l’autor, amb un toc d’humor, que inclou aquests mots empiulant amb els qui estaven fadrins: “Com et pots imaginar, entre els solters d’ambdós sexes, hi havia una autèntica bogeria per sortir a primera hora del matí i trobar-se amb aquell o amb aquella que més ‘tilín’ els fes. (…) Jo, de vosaltres, amics cibernautes, intentaria de provar-ho a veure ‘si cola’, però, després, no us queixeu de les conseqüències, ni culpeu l’Àngel de la Web”.

De totes maneres, al meu coneixement, hi ha una situació molt igualitària i no descartàrem la possibilitat que aquesta connexió entre tots dos fos resultat, en part, del fred de la tardor i que, igualment, anàs unit a una situació de germanor entre ambdues parts de la persona i en la cultura matriarcalista, en línia amb el refrany que diu que la dona fa l’home i que l’home fa la dona. I tot, en un Poble amb una cosmovisió en què el gaudi de lo sexual i de lo eròtic és ben considerat, si més no, en la cultura vernacla tradicional.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal de noces, sinceritat, germanor i bona avinença entre generacions

General, , , , ,

Un altre poema en què apareix la sexualitat matriarcal, i que figura en l’obra “Poemes 2000/2011”, és “A la Maria i el Martí” (p. 99), fet amb motiu de les noces d’or:

“Recordem aquell gran dia

de l’enllaç matrimonial,

entregant-vos l’un a l’altre

amb un SÍ primaveral.

Un camí vàreu emprendre

caminant junts, de costat,

cinquanta anys porteu fent via

amb el cor agermanat.

 

A les bones i dolentes

cap amunt o cap avall,

de la mà heu anat sempre

a la casa i al treball.

De l’amor va néixer un dia

la floreta en el jardí,

que us alegra la diada

constantment cada matí”.

 

 

Com podem veure, marit i muller estan a un nivell molt semblant, predomina lo que té a veure amb els vincles, amb els lligams, amb l’empelt entre tots dos i que, àdhuc, ens podria evocar el simbolisme dels bessons (“el cor agermanat”), com aquells amics d’Alaquàs (vila de l’Horta de València) que, on anava u, ho feia l’altre i que, igualment, llegien el mateix diari i solien anar molt plegats, fins al punt que la gent solia dir “Sempre junts, com Abdó i Senent” (els Sants de la Pedra).

En acabant, exposa que

“La noieta ha fet sembrada

amb un nét molt eixerit,

i us emplena amb molta força

d’alegria l’esperit.

I ara l’Èric és l’espurna

que il·lumina cada jorn,

com el sol neix a l’albada

donant vida a tot l’entorn”.

 

 

Altra vegada capim el nexe entre els majors i els més xiquets i, de rebot, l’enllaç entre les tres generacions, un tret molt habitual fins a després de la meitat del segle XX, en una mateixa casa mitjanament gran i tot.

Al capdavall, Rosa Rovira Sancho els desitja llarga vida i que la facen units i amb jovenesa:

“Que tingueu salut i empenta

i un bon doll de goig suprem,

caminant amb l’esperança

tots plegats un desitgem”.

 

Sobre això, diré que conec una parella nascuda en 1929 (l’home, Ricard Jové Hortoneda) i en 1931 (la dona, Ma. Teresa Hortoneda), catalanoparlants i amb molt de sentiment de pertinença a la terra, qui, en el moment de plasmar aquests mots (15 de març del 2025), encara viuen, fan bona pasta i estan molt oberts a persones de totes les edats.

Una altra composició que hem triat per al tema de la sexualitat matriarcal, escrita per la poetessa de Monistrol de Calders, és “A una núvia” (p. 107):

“A finals de primavera,

per nosaltres, festa gran,

avui fas la gran volada

en un dia exuberant.

 

Serà un dia dolç i esplèndid

serà un dia remarcat,

comenceu la nova vida

amb el cor enamorat”.

 

 

Per tant, la connexió entre els dos, com la mel, serà dolça i lluny de passions, però sí joiosa.

Després, l’autora indica que el padrí remarca la promesa i l’empiula amb una mena de segell que certifica (per mitjà de la constància i de l’acord oral davant els qui assisteixen a l’acte) i, així, lluny de paraules vanes i del parloteig i de la cultura del parlar per parlar perquè toca parlar propis de les cultures patriarcals. A banda, captem detalls que són ben considerats en els Pobles matriarcalistes:

“Perquè avui feu la promesa

d’estimar-vos constantment,

segellant una aliança

amb un SÍ ben consistent”.

 

Adduirem que, tot seguit, apareix el padrí, i ho fa unit a trets associats a la cultura de tocar els peus en terra, de complir amb la paraula i de fer-se’n càrrec de la situació, de no delegar en ningú el paper que ell ha acceptat:

“Per a gran emoció meva

m’has triat per ser padrí,

molt content d’aquesta feina

una tasca he de complir.

 

De portar-te el ram de noces

perquè us guïi el nou camí,

molt cofoi et faig l’entrega

i amb el goig de ser el padrí”

 

i, igualment, de fer valença als futurs novençans.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal de noces, dones amb espenta, bon cor i somriures sincers

General, , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho amb escrits del 2000 al 2011, en què capim la sexualitat matriarcal, és “A la Cristina Vall” (p. 91):

“Ja ha arribat aquest gran dia

i a la fi, heu decidit,

segellar la vostra vida

amb empenta i gran delit.

 

Ens convides a la boda

(…) com germans hem estat sempre

des de que érem més petits.

 

Aquest ram vull regalar-te

perquè ompli el vostre enllaç,

d’harmonia formidable

ufanosa i eficaç”.

 

Així, les noces van associades a l’espenta, al delectar i a un present que l’escriptora vincula amb la bona avinença, amb la concordança i amb tocar els peus en terra.

En la composició vinent, “A la Cristina i l’Isma” (p. 92), amb motiu del casament, cinc persones el comenten en diferents estrofes. Així, en la tercera, com en moltes rondalles, apareix el jardí (lloc en nexe amb la sexualitat):

“Com la primavera

les flors del jardí,

petons, abraçades

per fer el nou camí”.

 

Igualment, en el poema “A Ismael i Cristina” (p. 93), sobre un acte semblant, la poetessa plasma una dona diligent, constant i amb molta espenta:

“Jo recordo aquella noia

amb constància i diligent,

que volia avançar sempre,

fent-se gran alegrament.

(…) treballant i fent carrera

vas poder-ho aconseguir”.

 

 

Després, passant a l’home, l’autora escriu a la fadrina i, entre d’altres coses, li destaca la bonesa del jove. I, més avant, agrega que hi ha bon lligam entre les parelles i la resta de la família:

“Els anys passen i coneixes

l’Ismael, un bon xicot,

i ompliu el vostre somni

de gaubança, un bon pilot.

De tres filles que teníem

han passat a ser-ne sis,

amb tres gendres fabulosos

com germans en compromís.

 

 

En acabant, Rosa Rovira Sancho encoratja el nou matrimoni i els exposa trets que tenen a veure amb l’agraïment i els desitja un bon esdevenidor:

“Teniu força, teniu casa,

teniu pau per caminar,

que no hi manqui l’harmonia

ni salut per treballar.

Avui, neix aquest nou dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent”.

 

 

Una altra composició de l’escriptora de Monistrol de Calders en el mateix llibre, i que enllaça amb la sexualitat i, altrament, amb el tema de la simpatia, és “L’amistat” (p. 96), el qual també podria ser vàlid per a les relacions humanes:
“L’amistat és una joia

que se sent per un amic,

es valora dia a dirà

i té un tracte molt bonic.

 

Goig plaent i simpatia

si estàs ben acompanyat,

escoltant amb un somriure

quan estan al teu costat.

 

(…) Uns se’n van, un altres vénen

són records que ja han passat,

si els retrobes ho festeges

perquè mai t’han oblidat.

 

Per l’afecte que ells et donen

amb un tracte molt bonic,

cuida’ls bé amb cortesia

i conserva el bon amic”.

 

Per tant, captem el paper important que l’autora atorga a l’amabilitat, a l’acte d’escoltar somrient, a l’estar amb els altres, als bons records i, al capdavall, a la cortesia que permet conservar moltes amistats i moltes relacions. Podríem dir que aquests trets estan en nexe amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, dones que salven i lligams consistents

General, , , , ,

Continuant amb la sexualitat matriarcalista en l’obra “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, es reflecteix en la composició “Per Sant Jordi: una rosa” (p. 89). Així, la dona és qui dóna força i espenta a l’home i, ben mirat, el salva:

“Ets la noia dels meus somnis

ets l’encant de Monistrol,

admirable joveneta

per a mi, com raig de sol.

 

Jo anhelo el teu somriure

quan estàs al meu costat,

i el meu cor palpita amb força

ple de joia, enjogassat.

 

 

Amb mirada de tendresa

els teus ulls brillen d’amor,

emplenats de valentia,

de coratge i de valor.

 

Necessito una besada

dels teus llavis, dolça mel,

per gaudir a cada albada

l’esplendor d’un nou estel”.

 

 

Un altre tret interessant és la mel, la dolçor en les paraules i que ella li fa de guia (l’estel, potser, fins i tot, després de passar l’home a ca la muller).

En acabant, afig el sentiment de pertinença a la terra i, com en festes tradicionals que se celebraven en maig (quan, més d’una vegada, una colla de xicons anava a cantar a una joveneta o a més fadrines) i que, igualment, apareixen en algunes rondalles, el jove s’acosta a la fadrina, com ens indicà l’autora en un correu electrònic del 12 de març del 2025:

“I en el dia de Sant Jordi

com mana la tradició,

jo et regalo aquesta rosa

amb amor i devoció”.

 

En l’esmentat correu electrònic, l’escriptora ens explanava que “la poesia de Sant Jordi la vaig fer per a un company de feina, per donar la rosa de Sant Jordi a la seva promesa. Aquí, a Catalunya, per aquesta diada, és tradició fer un present de roses a les dones; i llibres, als homes”. Agraesc aquestes explicacions. La festivitat de Sant Jordi és el 23 d’abril.

Finalment, les darreres paraules a la dona empiulen amb la tradició eròtica matriarcalista:

“Perquè sigui nostra guia

i un lligam de comprensió,

que prosperi dia a dia

en la nostra relació”.

 

 

En el poema “Al Josep M. i la Lucía” (p. 90), escrit amb motiu de les noces, copsem simbolisme, fortalesa, el tema de l’aliança i que cada u dels dos fa l’altre:

“Una joia encisadora

avui, brolla dins el cor

atraient i encantadora

com llampecs de plata i or”.

 

 

Adduirem que la color argent representaria lo femení, mentres que la daurada connectaria amb lo masculí.

En acabant, la poetessa, com si ho fes davant l’assemblea i dirigint-se als nuvis, els diu que

“Ha arribat aquest gran dia

on l’amor és evident,

unireu goig i alegria

amb un SÍ ben consistent.

 

Un enllaç fet amb fermesa

amb lligams de convicció,

i una vida compromesa

en l’afecte i comprensió”.

 

 

És a dir, es tracta d’una amor tel·lúrica, que toca els peus en terra i que atorga importància al nexe entre ambdós membres. I més: enllaçant amb la cultura matriarcal, la poetessa de Monistrol de Calders agrega que cada u fa valença a l’altre:

“Aliança d’optimisme,

ideal del nou casat,

i un acord de servilisme

pel futur que us heu traçat”.

 

Molt avançada la composició, com si fos un consell de mare a jóvens, Rosa Rovira Sancho els fa una recomanació perquè perdure la confiança que cada u dels nuvis ha posat en l’altre:

“Camineu en l’harmonia

amb respecte i devoció,

per fer front la melangia

quan arribi l’aflicció.

 

Treballeu amb valentia

millorant cada matí,

per molts anys, aneu fent via

fiançant un bon destí”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces, amb nexe amb la terra i amb la vila

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de la sexualitat matriarcal en el llibre de l’escriptora de Monistrol de Calders “Poemes 2000/2011”, també el podem capir en la composició “A la Glòria i en Jordi” (p. 75):

“El destí, un xic trapella,

amb encant i frenesí,

un ocell amb canterella

ha trobat un bell jardí.

 

Dos quarts d’una del migdia,

plenitud dels raigs de sol,

hi ha un enllaç amb melodia,

dues veus, dos cors i un vol.

 

Dues vides amb semblança

replena d’afinitats,

heu topat amb alegrança:

estàveu predestinats!”.

 

 

Tocant a la primera estrofa, podríem dir que l’ocell (l’home) ha trobat en una dona la persona que el salvarà i la connexió entre tots dos té lloc en un jardí (un element natural i que empelta amb lo tel·lúric i, així, amb lo femení), un detall associat a lo eròtic, fins i tot, en rondalles ambientades en la Cort reial.

A banda, copsem que els dos van junts I que, com diem, popularment, “On va la corda, va el poal”, com també que, fins i tot, com posava el folklorista valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), en la seua obra “Encisam de totes herbes”, “L’home fa la dona; i, la dona, l’home”: les dues veus, els dos cors i… la unió entre el marit i la muller. Ningú tracta d’anul·lar l’altre, ni recorre a la força contra el suposat adversari. No debades, després, l’autora indica que predominen les afinitats entre na Glòria i en Jordi.

En el poema que plasma a continuació, “T’estimo amb alegria” (p. 76), en l’esmentada obra de Rosa Rovira Sancho, l’escriptora exposa una confiança fidel i contínua en l’altre i, altrament, el nexe entre el cor i el pensament:

“Caminàveu per la vida

per camins ben diferents,

i heu topat amb la reeixida

embellint dos cors contents.

 

Del llampec de les mirades

i l’encís del pensament,

dues vides enllaçades

unirem en casament.

 

I un ‘t’estimo’ amb alegria

ple d’amor i sentiment,

confiant amb l’energia

d’estimar-vos constantment”.

 

Per tant, podríem pensar que els familiars, els amics i molts coneguts confien en la parella que ara s’uneix, com ho captem en els dos darrers versos.

I si, en la composició “A la Marga” (p. 84), l’escriptora dóna veu al padrí, qui dóna amb galania un ram com a present, perquè “aquest ram sigui l’estrella / que il·lumini el nou camí”, en el poema “Un t’estimo responsable” (p. 85), captem que l’autora empiula les noces i la terra (ací, la vila, la qual els fa valença), àdhuc, incloent-hi la natura:

“Monistrol us dóna estada

augurant un bon futur,

per gaudir de la contrada

respirant un aire pur.

 

Barcelona queda enrere

reformant el temps passat,

ara és l’hora de delera

d’un present il·lusionat.

 

Amb empenta decidida

i en aquest Ajuntament,

una vida compartida

unireu en casament”.

 

O siga que, com ens indicà la poetessa en un correu electrònic de l’11 de març del 2025, els dos nuvis, “veïns vinguts de Barcelona” (sic), han triat amb decisió anar a Monistrol de Calders a residir-hi i, així, conserven el seu esperit juvenil i, igualment, en part, aventurer.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia matriarcal per a noces i educació matriarcal de mares a fills

General, , , , , , ,

Continuant amb el tema de la sexualitat matriarcal, en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, apareix, com ara, en algunes composicions relatives a noces. Així, en “A la Maria Mercè” (p. 72), es plasma en els primers versos:

“Merceneta tota blanca,

flor de neu i lliri blanc,

encisada, dolça i franca,

les campanes fan ning-nang”.

 

Així, ixen temes com la blancor (la netedat de cor), la dolçor i la franquesa, els quals empiulen amb els Pobles matriarcalistes junt amb el lliri blanc, popularment, associat a la innocència (però, més aïna, amb el significat de creure-s’ho tot).

En el poema vinent, “A la Maria Mercè i En Rafa”, amb els mateixos quatre versos al principi, la poetessa torna a traure el seny del joc net:

“I en Rafa, amb vestit noble

que enalteix el seu encant,

i amb un cor gairebé doble

d’entusiasme flamejant”

 

i, per consegüent, enllaça el bon cor i la fruïció del xicot davant la celebració. Però, altra vegada, la sinceritat serà u dels temes preferits de l’escriptora:

“Per dos cors que molt s’estimen

amb amor pur i sincer,

dues vides que s’animen

començant un nou sender”.

 

Llavors, com si una mare parlàs els fills, addueix uns versos que connecten amb la tradició matriarcalista en lo sexual:

“Animeu-vos i estimeu-vos

caminant, feu-vos costat,

compartiu penes i joies

en el nord que us heu traçat.

 

La gaubança d’aquest dia

sigui el goig pel vostre enllaç

perquè hi regni una harmonia

entendrida i eficaç”.

 

És a dir: Rosa Rovira Sancho prioritza el nord (el projecte vital), la bona avinença, la tendror i que els dos nuvis toquen els peus en terra (l’eficàcia) i, per això, podem dir que, en aquesta composició, no figura l’amor romàntica (gens bona per al cor, com ens digué un cardiòleg en febrer del 2018), sinó una amor moderada.

En acabant, en el poema “Per la Mónica i l’Octavi” (p. 74), en el mateix llibre de poemes, copsem detalls que ens porten a la natura i a la terra, en lloc d’abraçar l’amor idíl·lica, ans més bé la maternal:

“Parelleta encisadora 

avui, us voleu casar,

per fruir a cada aurora

del bonic que és estimar.

 

Com gotetes de rosada

fina, fresca i transparent,

de bellesa perlejada

per l’encís del casament”.

 

 

Aquests versos estan en nexe amb eixa mena de suavitat, de dolçor i de pluja fina que no s’acosta a la sexualitat impulsiva, dominant i amb desig de conquerir l’altre (majoritàriament, la dona, per part de l’home) i d’imposar la llei del més fort. És més: en captem una que empelta amb la natura (flors i vida vegetal), amb la mare, amb la casa (el niu), amb lo tel·lúric:

“A Castell heu fet niuada

i una llar heu preparat,

que floreixi la contrada

pel gran SÍ que us heu donat.

 

I amb aquesta prometença

(…) Festegeu les alegries,

supereu si hi ha tristor,

professeu-vos tots els dies

lleialtat i comprensió.

 

Compartim amb alegria

d’un preat present formós,

desitjant-vos harmonia

i un futur molt venturós”.

 

Sobre la manera de festeig, el 10 de març del 2025, mentres escrivíem aquests versos, ens evocà el llibre “Manual per al seu fill”, el qual ens havia recomanat Josep Ma. Alentà (d’Editorial Claret) pel 2020, redactat per una comtessa de Barcelona i de Girona i noble d’altres indrets carolingis, Duoda (ca. 800- 843), qui, entre d’altres coses, comentava al seu fill sobre la conveniència de tractar de viure en harmonia i amb trets que, clarament, coincideixen amb l’educació matriarcal. Cal recordar que la nostra cultura catalana té arrels carolíngies.

Per això, podem dir que, aquest darrer poema, sense ser una mena de consell, ens ha semblat com una lletra d’esperança i de realisme d’una mare a jóvens de la generació següent, un fet que s’allunya de la idea de justícia, de severitat i de culte a la força de la llei o a qui té més anys, simplement, pel fet de ser el més major.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bateigs, infantesa i educació matriarcal en els Pobles i la natura

General, , , , , , , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat, a través del naixement, i que copsem en el llibre “Poemes 2000/2011”, és “Abril, poncella de primavera” (p. 59):

“Abril significa primavera

primavera vol dir resplendor,

resplendor vol dir llum primera

que rep de l’església un nadó.

 

Bategem a l’Abril amb certesa

ensenyem-li valors de la Fe,

que l’alba la guiï amb fermesa

amb un cor bategant nou alè.

 

Amb aigua de Pasqua nova

beneïda en el goig de la pau,

abraçant a aquell que l’innova

i li dóna del cel una clau.

 

Celebrem-ho amb dring de campanes

que alcin amb joia el seu vol,

omplint de goig minuts i setmanes

doncs, per l’Abril avui brilla el sol”.

 

 

Per tant, el nen rep la llum de la vida (la claror, la flama novella) i li l’atorga la comunitat (ací, simbolitzada pels qui són en l’església durant la celebració) i, així, el conjunt de la vila connecta amb el nin, de la mateixa manera que, en més d’una cultura matriarcalista, entenen que l’educació del xiquet és feta entre tots, no solament pels familiars més acostats. Al cap i a la fi, els noiets són el demà i, com la saviesa ancestral, cal fer-li-ho fàcil i que fruesca de la terra que li dóna saba.

Igualment, Rosa Rovira Sancho confia que l’esperança siga la guia del dia rere dia (la fermesa, la continuïtat) del nen.

Afegirem que, el conjunt dels qui participen en la vida del nounat, tractarà que vaja acompanyada de pau, d’harmonia i d’obrir-se a qui li done res perquè ell cresca com a persona i biològicament (“abraçant a aquell que l’innova / i li dóna del cel una clau”).

Al capdavall, exposa que la vila permetrà que el xiquet puga volar amb gaubança i que li faça valença i optimisme (el mateix amb què empiula el mes d’abril, ja en primavera).

Un altre poema que hem triat per al tema de la naixença i, altrament, associat al del baptisme, és “Benvingut, Èric” (p. 83), recopilat en l’esmentada obra, i escrit amb un to dolç:

“Ja brilla una estrella

naixent un nadó,

i l’alba esclata

amb llum de color.

 

Galtetes rosades

de l’Èric formós,

el rei de la casa

petit i graciós.

 

Manetes de plata

cabells de fil d’or,

la tendra mirada

sortint del seu cor.

 

Gaudint la dolcesa

minut a minut,

amb força i amb joia

siguis BENVINGUT”.

 

 

En aquest cas, l’escriptora reflecteix més els trets que podríem enllaçar amb el físic del xiquet i, sobretot, per l’atracció que pot generar el nounat. Cal dir que Rosa Rovira Sancho agrega un detall matriarcalista i en nexe amb la maternitat: el xiquet és el rei de la casa, és a dir, lo que hi va adjunt, això és, la mirada graciosa i afable, la gràcia de viure, la tendror vers els altres, la benevolència, etc., amb què ell participa en el present i que li dóna la resta de persones que el reben amb la benvinguda.

Finalment, hem trobat un poema de “Poemes 2000/2011” que també concorda amb el tema del naixement, encara que, del punt de vista simbòlic: “Benvinguda primavera” (p. 104). A banda, escriu mots referits a la terra on es viu:

“Encetem la primavera

obrim portes i balcons,

vénen aires de mudança

que ens airegen els racons.

La natura fa esclatada

ja germinen els matolls,

rebroten les farigoles,

sajolides i fonolls”.

 

 

Aquestes paraules de la natura (els petits rebrots, les fulles, les flors, etc.), ¿no ens evoquen els nens que vénen al món i els qui estan en els primers anys de la infantesa? La resposta és afirmativa.

Després, addueix costums, potser, de l’antigor, de la contrada:

“I les plantes remeieres

omplen planes i turons,

recollint de la natura

farem bones infusions.

 

I en el pla de la serreta

hi ha un gros ametller florit,

el tronc rústec, velles branques

i el contorn arrodonit”.

 

Empiulant amb l’estació de la renaixença, remata la composició de forma que podem captar un empelt entre els habitants de l’indret i, àdhuc, la primera fase biològica des que la persona s’incorpora al Poble, un detall propi de les cultures matriarcalistes:

“Benvinguda primavera

estació d’amor creixent,

amb colors, flors i fragàncies

encises tota la gent”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Nota: Comentarem que les visites a l’entrada d’ahir referida a la política foren molt altes (¿ànsies de poder? ¿curiositat com en altres temes que podrien evocar el lideratge?) i que, en canvi, en els de maternitat i en el dedicat a l’agraïment a metgesses i a mestres, són baixos. Després, hi ha qui parla sobre queixes per manca d’atenció primària, de poca sensibilitat dels polítics,…

De totes maneres, en aquesta web, continuarem exposant lo que reflectesca trets matriarcalistes.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’agraïment a metgesses, a mestres i el nus matriarcal d’aliança amb la gent

General, , , , , ,

L’agraïment en poemes de literatura matriarcal.

En línia, com ara, amb temes de la vellesa, però, ací, com una manifestació de l’agraïment cap a qui ha dedicat a la vila part de la seua vida, mitjançant una professió viscuda amb humanisme, hi ha unes quantes composicions en el llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, per exemple, en “A la Dra. Conxita Capsada” (p. 62), escrita “En els 25 anys de treball a Monistrol”. La poetessa no sols tracta sobre la part laboral, sinó, principalment, la psicologia d’aquesta metgessa:

“Vint-i-cinc anys practicant medicina

són noces d’argent per la professió,

guiada per l’estela que t’il·lumina

fas de la feina una afició.

 

Ens prodigues nobles lliçons de metgessa

inesgotable, sempre amunt i avall,

tot enfortint l’esperit amb nitidesa

floreix la proesa de fer un bon treball”.

 

Com podem veure, apareix el tema de la faena ben feta (tret molt vinculat amb el matriarcalisme català) i el cor net. A banda, l’escriptora afig que la Dra. Conxita Capsada és una dona

“Disposada sempre amb benevolència

i et reconeix com doctora eficient,

malgrat hi hagi boira, malgrat faci vent,

a atendre al pacient amb eficiència

malgrat caigui pedra o un sol roent”.

 

Per consegüent, no apareixen mots empiulant amb el lideratge, ni amb fer justícia social, ni amb apoderament, ni a res semblant. L’aprovació li és atorgada per la vila (sense necessitat de premis), ans a través de xicotets detalls: la paraula, el poema, etc… Al cap i a la fi,

“Has fet amb el poble un nus d’aliança

omplint d’optimisme al malalt desfet,

i tot receptant remeis plens d’esperança

guareixes amb cura al pacient inquiet.

 

Un quart de segle encara no cansa

per prosseguir la feina alegrement,

Monistrol t’agraeix la teva bonança”.

 

He conegut metges (ací, hòmens) que, un poc abans de retirar-se o quan ja tenien més de setanta anys, em deien que gaudien de la professió, de l’humanisme, de l’empatia…

Un altre poema en què l’autora de Monistrol de Calders plasma el mateix tema és “A la Conxita Forcada i Paquita Rifà” (p. 77), dues mestres:

“Jo voldria, trobar belles paraules

que servissin de fe i agraïment,

per lloar una tasca dins les aules

dedicada al teu bon ensenyament.

 

Has donat el millor de la saviesa

a un estol d’alumnes petits i grans,

instruint la quitxalla amb fermesa

i empentant una escola de germans.

 

Recollint el gresol del teu mestratge

com eslògan d’una esmena de profit,

desitgem tinguis ànims i coratge

i el teu nom no caigui mai en oblit”.

 

 

Empiulant amb això, una altra persona dedicada durant molts anys a l’ensenyament (i que en gaudia), Pere Riutort (1935-2021), un pedagog mallorquí que visqué la meitat de la seua vida en el País Valencià i que treballà per la introducció de la llengua catalana a nivell eclesial i en el camp escolar, en la seua explanació (en la versió del 2018), comenta que “Actualment, encara, molts docents se m’atansen per agrair-me el que va suposar, per a ells, aquell material didàctic i la seua metodologia, el qual avui dia usen en classe mitjançant fotocòpies”. I recorde que, una vegada, quan ell encara vivia en la ciutat de València, li demaní si havia aconseguit crear escola (això és, si tenia seguidors). I ens respongué que sí: cinc persones.

Finalment, direm que són persones interessades per la seua tasca, fins al punt que, en el cas de l’històric mestre, amb huitanta-sis anys (en el 2021), encara llegia i escrivia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: A continuació, exposem unes paraules que, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, escrigué ahir Antoni Gelonch, en Twitter: https://x.com/Antoni_Gelonch/status/1898271215099474118?t=BhzQwG_QLjNDoQ6W0PqtsQ&s=09: “La meva aportació al Dia Internacional de les dones (que hauria de ser cada dia…).

He publicat ja 400 biografies de dones en l’àmbit de l’art, de la reflexió, sobre el fet artístic, investigadores i pioneres en diversos àmbits. Bàsicament, catalanes, però no només. Trieu”. I, en acabant, adjunta quatre fotos (un de cada u dels llibres).

En acabant, comenta que, “Per a fer aquests quatre llibres, hi he passat hores i hores, sense cap afany de protagonisme, però mostrar la feina feta em sembla un acte d’informació útil. Totes les causes nobles, com el feminisme, necessiten aliats, i jo intento ser-ne un, i no deixaré que m’hi excloguin”. Li he respost: “Bon dia, Antoni,

Jo faig un estudi sobre el matriarcalisme català (…).

Avant les atxes i gràcies per la vostra tasca.

Una forta abraçada”.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esports, paisatges, rondalles i faules

General, , , , , ,

Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que

“Ha brillat el bon criteri

senzillesa i grans valors,

és en PEP l’ànima noble

de la joia de molts cors.

 

Amb arrels ben catalanes

l’esforç que es duu a la sang,

si la feina es fa ben feta

no hi ha obstacle ni entrebanc.

 

Tot l’ambient vestit blau grana,

les banderes onejant,

samarretes i bufandes

per un Barça triomfant”.

 

 

En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i

“Si anem a la Païssa

la Serreta hem de pujar,

passarem per l’Estalviada,

sota els rocs, podrem passar?

 

Si tirem cap a Granera

les rieres trobarem,

com que és any de neu i pluja,

les sabates mullarem.

Anirem a les Abrines

pujarem muntanya amunt,

un camí de rocs i pedres

i una ermita al capdamunt”

 

dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.

Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:

“Vessants de muntanyes

de pi i alzinall,

històries i faules

secrets de la vall.

 

La boira fumeja

per sobre l’arbrat,

el dia clareja

la nit s’ha acabat.

 

De sota les pedres

flueix un gran doll,

que emana de pressa

fent molt de soroll.

 

Se’n duu les idees

se’n duu els pensaments,

s’emporta vivències

baixant pels torrents.

 

Els somnis d’un poble

del Mas i la vall,

rondalla i quimera

se’n van riu avall.

 

Naveguen perdudes

enmig l’oceà,

potser una sirena

les vulgui contar”.

 

 

Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.

Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.

Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)