Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Sexualitat matriarcal, dones fortes, dolcesa i gaudi plàcid

General, , , , , ,

Un altre poema de Joan Salvat-Papasseit que hem acollit és “Crítica”, sobretot, pels versos en què diu

“jo veia les cireres del seu pit

 

-li brillaven les dents 

                              tot d’argent viu

 

però jo mossegava el seu llavi de carn” (p. 152).

 

Així, apareixen fruites (les cireres, això és, els mugrons), l’argent (una color molt present en rondalles) acompanyat de vida femenina i el contacte entre l’home i la dona.

En la composició següent, “Platxèria”, del mateix escriptor, ens porta a una acció delitable, de plaer i amb dolcesa (tant masculina com feminal, un detall que connecta amb el caràcter d’hòmens i de dones que Mn. Antoni Ma. Alcover exposa en narracions mallorquines, fins i tot, en la figura del rei). Com a mostra, escriu:

“Dolça amigueta, juguem a fet

o a corretgeta, o a bell indret.

 

Dolça amigueta, no tinguis por:

ni he d’allunyar-me ni en cap recó

fer-te malicies, o bé el distret

si acàs et cremes o ets a l’indret

on he amagada la teva flor:

si tu ets manyaga jo seré bo.

(…) Si et cau la trena jo et faré el llaç” (p. 153).

 

O siga que ell li comenta que la tractarà bé (potser, en aquesta escena, en una cambra), àdhuc, li ajudarà a refer-se la trena, per mitjà de la seua actitud servicial amb la dona.

En la composició “Sota el meu llavi el seu…”, l’autor inclou mots com “seda”, “dolç” i, ben avançat el text, agrega

“encara un altre bes

un altre

un altre

-quin perfum de magnòlia el seu pit odorant!” (p. 154),

 

de manera que reflecteix el seu gaudi plàcid (tret lligat amb el matriarcalisme), ací unit a la color rosa (un vermell mestallat amb el blanc de la bonesa) i a un arbre perenne (la magnòlia) amb què el poeta associa llarga vida a la parella.

Uns altres versos amb detalls pareguts figuren en les línies de “Si la despullava…”, quan Joan Salvat-Papasseit combina la fruïció amb la melositat i amb la sinceritat (la nuesa, arran que l’home li lleva, si més no, part de la roba, i aconsegueix veure u dels pits de la dona):

“Si la despullava

oh la meva amor!

un botó que queia

ja em donava goig

-ara la bruseta

i el cinyell tot pret,

mel rosada i fresca

la sina després;

 

al mig de la toia

clavellets vermells” (p. 155).

 

Per consegüent, al capdavall, ell pot veure les dues mamelles de la dona i, alhora, ella es posa el ramell en la banda intermèdia (la vinculada amb el cor).

Una altra composició significativa simbòlicament, i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Imagino mans i llances”, del poeta barceloní Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què, a banda d’unir lo femení (les mans i la foscúria) i lo masculí (les llances, és a dir, els penis), indica que la dona guanya la mà:

“Imagino mans i llances

i m’ajec amb l’estimada.

Els guerrers cauen ferits

darrera la matinada” (p. 156),

 

moment del dia connectat amb la nit i en què la dona va per davant de l’home i ell la segueix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, jovenesa i dones subministradores i terrenals

General, , , , , , ,

Un altre poema amb detalls matriarcals és “Eva”, de Guerau de Liost (1878-1933), amb un personatge bíblic que és presentat com la mare que subministra els habitants de la terra:

“Enjogassada en oferir la poma,

carn vegetal nodridora del corc” (p. 126),

 

o siga, la vulva (aquest fruit) aporta vida al penis (el qual, simbolitzat pel corc, penetra en la dona).

Ben mirat, el poeta posa “la dona-serp”, “l’obaga” i “petxina”.

En uns altres versos del valencià Carles Salvador, en “Poemes” (p. 129), apareix el moment del desflorament, de l’inici de l’adolescència femenina:

“I és quan voreta la sina gentil

-oh casta novençana-

una de cinc fulles rosa d’abril

treu clariana”

 

i, per tant, la virginitat en què creix la pitrera (la sina).

Una altra composició en la mateixa etapa de la vida és “Sol de migdia, XVIII”, de l’artista català Alexandre de Riquer (1856-1920), en què la mirada i el missatge van cap a la dona, cap a la foscor i amb colors obscures en un moment de pas a la joventut:

“El teu esguard llambrega lluminós

sota la trena negra, vellutada,

que al caure deix ta cara ombrejada

mateix que un vel de randa, misteriós.

 

Fervent desig panteixa en l’ampla nit,

ton pit serè de marbre blau venat

d’una poncella floreix a punt d’esclat” (p. 141).

 

Amb trets de la mateixa corda i en un paisatge nocturn, escriu el poeta barceloní Josep Massó Ventós (1891-1931) els versos de “Sol de migdia, XVIII”:

“Ens hem pres dolçament les dues mans:

amb molt amor als ulls ens hem mirat:

hi havia un gran silenci pels voltants…

ens hem besat.

(…) i el teu llarg coll de cigne s’inclinava

com per olorar una flor.

 

El nostre amor d’una garlanda viva

la flor primera havia desfullat (…)

 Ai! de l’olor de les primeres roses

com se n’embauma un món!…” (p. 142).

 

Així, altra vegada, la dona és qui aporta la flaire a la vida, en entrar en la jovenesa, en un ambient sexual, sovint, acompanyat de dolçor entre tots dos.

Un altre poema en què es plasmen trets matriarcalistes i que ha estat arreplegat en l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “L’enamorat li deia”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què l’enamorat parla a la núvia:

“Penyora d’amor, penyora-

si tu em besaves, amor,

jo et donaria una rosa.

(…) -o et donaria una taronja,

una ametlla

                                   o bé l’esqueix

d’una clavellina nova.

(…) -o la flor del cirerer

o el llessamí” (p. 144).

 

Nogensmenys, en lliga amb la sexualitat matriarcal, el poeta li remata

“que jo em donaria teu

I tu et donaries tota” (p. 144).

 

Per consegüent, ambdues bandes n’eixiran beneficiades, no sols l’home (qui hauria rebut el bes femení). Afegirem que hi ha vocabulari agrícola i de la flora, fet que connecta amb el matriarcalisme: taronja (vulva), ametla, rosa i clavellina (mugró).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, dones que marquen el ritme, que salven i que alleten

General, , , , , ,

Després, passem a unes línies plenes de simbolisme, de signes autòctons i del lligam entre la dona (ací, una anciana i santa) i la jove (la bellesa, el moviment, la vida en plena obagor i qui marca les directrius):

“Ella és la santa d’ella perquè és bella,

i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;

ella és el sol del seu propi jorn

i de sa nit l’estrella.

I té la gràcia al cos tan abundanta,

que en ella naix i mor tot el que fa:

ella és el cant, si canta,

ella és la dansa, si li plau dansar.

I com que del dansar n’és tan amiga,

el meu seny la veu sempre que graciosament

ondula el seu bell cos sense fadiga

com creat en l’encís del moviment” (p. 121).

 

Com copsem, 1) ella aporta claror a l’home (representat pel jorn) i és l’esperança nocturna, 2) ningú l’obliga a ballar, ans és ella qui ho fa, 3) encisa l’home, qui, atret per la gràcia per a dansar, és qui segueix les passes i els ritmes feminals i, igualment, disposat a fruir ell tranquil com si la jove parís en eixe moment:

“Els meus ulls van seguint-la mentre dansa

obedients al pas del seu cos bell;

i si reposa, tot me meravell

com si es trenqués la llei de sa criança” (p. 121).

 

Fins al punt que el personatge masculí ve a dir-nos que la dona, com la mareta que allarga la mà al fill i facilita que es lleve de terra, és qui el salva:

“Mes llavors, en la llum del seu mirar

i de ses galtes fortament rosades,

i en l’onada del pit en alenar

i el repòs de ses formes tan amades,

retrob el ritme que creguí perdut” (p. 121).

 

Aquesta mena d’eixida del pou (que no de la mare) és exposada per Josep Carner en el poema “El sonet dels braços”, dins de l’antologia “Poesia eròtica catalana del segle XX”, de Josep Ma. Sala-Valldaura, amb detalls de la nit i en nexe amb un personatge femení com a actiu i, àdhuc, amb una funció terapèutica:

“Oh braços generosos de l’amada

que com els astres fulgureu de nit

i del ram de l’amor sou la lligada

i per tot dany isolament i l’oblit!” (p. 124).

 

És a dir, la connexió amb l’estimada li facilita tirar terra a lo que, en un altre moment, li pogué fer mal.

Afegirem que l’esper també és present en una nit en què l’amada aporta eixa miqueta de llum que dóna confiança a l’home i en la vida, per mitjà de dos braços (rames) que, com en moltes dones, se li atansen com la mare ho fa a un nen:

“Vosaltres prometeu com una aubada

la llum secreta de son cos florit

i sou la doble branca perfumada

on dormen les colomes de son pit” (p. 124),

 

això és, les mamelles.

En acabant, entrem en una composició del mateix autor, “Perquè és alta i esvelta…” (p. 125), del 1921, amb una jove elegant, agraciada i dotada de vida (estremeix, es mou), tres signes que podríem lligar amb el matriarcalisme i, més encara, en llegir les línies de maternitat i d’alletament (recorrent als pits i a la xuclada de llet):

“Perquè és alta i esvelta

tota es sap estremir.

Si els cabells li penjaven

com el fruit del raïm

pels clotets de la sina

s’hi perdien gotims!”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als més oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alleten, garrides i ben considerades

General, , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha un poema de l’esmentat escriptor en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, a través de símbols, en uns versos en què l’home i la dona estan junts:

“¿Saps els topants de l’espluga gatosa

Amb llet i mel latents de fonts furtives

On peixen els ocells nodrisses forasteres?

¿I els canarons dels horts amb remoreigs de lluna

I passos riallers per les palanques,

Quan veus d’enlloc en canyars invisibles

Imiten les tonades tropicals?” (p. 110).

 

D’aquesta manera, la dona connecta amb la cova (els seus genitals), amb el gat (un animal que, en les rondalles, sol lligar amb lo femení), en un ambient tel·lúric (els topants), ella és font de vida i de suavitat en les relacions (la llet i la mel), fins i tot, amb els qui vénen de fora (els pardals, això és, els hòmens). Altrament, hi ha delectació de la sexualitat i en què l’home (els canyissos, les palanques, això és, el penis) li segueix les indicacions (ací representada per lo tropical, així com, en alguns anuncis de desodorants per a dones, el paisatge és de terres tropicals).

Ben mirat, hi ha una part del poema referida al contacte entre tots dos, potser, de nit i en què ell besa la terra (a ella):

        “(Quan dia i nit són uns, i el mar batega

Sota el mantell cremós de delirants meduses.)

Pintarem de vermell les fecundes barcasses (…).

Baixarem pels barrancs que porten a les cales,

-Negra com ets! (…)

He besat la teva ombra en oasis de fulla” (p. 111).

 

Com podem veure, ens trobem davant una dona jove, en el llit, en edat de tenir fills, possiblement, forta, ben guarnida i que, a més, se’n va cap a la mar i, de pas, uneix la terra i l’aigua (barrancs i cales).

Sobre la besada, direm que lliga amb els pèls del pubis.

Finalment, ella li fa com la mare quan alleta i, de rebot, li dóna vida. Com a mostra, el poeta empra molt de vocabulari en nexe amb les mamelles, les quals compara amb fonts:

       “(-Omplin els brolls gelius de les clares cisternes,

Ells dolls bicorns, els cossis corallers!-)” (p. 111).

 

Cal dir que un bicorn és un capell de dues puntes, en aquest seny, en al·lusió al penis i, per consegüent, al prepuci de l’home.

Un altre escriptor que hem triat per a la recerca és Joan Maragall (1860-1911). Així, en els primers versos de la composició “Haidé”, capim la bona consideració cap a la dona:

“Ella digué son nom: llavors la vella,

que li era a la vora, va dir: -Per quin sant és?-

I respongué l’amiga amb els ulls riallers:

-Això rai, tant se val, la santa és ella” (p. 121).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos mai no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que alliberen, que conhorten i maternals

General, , , , , ,

Després d’un vers en què l’home pensa que ell podrà emportar-se la història, i havent acabat de banyar-se ella, la muller capta que

“(…) també aquest silenci

vol dir viure sola, i la companyia del sol

ensopeix” (p. 82).

 

Així, hi ha dona, bany (aigua), companyia de l’home (solar), mig adormits…, o siga, un passatge connectat amb la nit.

La rematada del poema inclou que la dona salva l’home o, en aquest cas, com en moltes contarelles, ell recorre a demanar-li ajuda i la rebrà, de la mateixa manera que la mare ho fa amb el nen:

“Si de sobte algú descobrís la cala amagada

seria com tornar a començar anys i paraules perdudes” (p. 82).

 

Entrant en la composició “Fins el mai”, del cantautor Lluís Llach (nascut en 1948), passem a uns versos en què la dona, no sols allibera l’home, sinó que la seua paraula és la que val:

“Jo vianant d’amor si tu ets el meu viatge

i assedegar-me del tot si tu ets la meva font.

Vull tot l’aroma fresc de la teva besada,

poder sentir els segons pel batec del teu cor,

jo mariner expert si tu ets la meva barca

i amarinar-me amb tu més enllà de l’horitzó” (p. 86).

 

El fet que l’escriptor puga navegar, que puga delectar el bes i que els seus projectes vagen avant, dependran molt de la decisió de la dona. Fins i tot, la formació (i l’educació) que ell rebrà per a saber viure.

Un altre poema en una posició pareguda és del català Narcís Comadira (1942). Així, en els versos de “Febre”, tracta molt sobre la bellesa corporal i sobre el tacte que ell sent i trau la dolcesa unida a la suavitat:

“la teva pell: miratge

de clar de lluna, estany

de dolcíssim repòs.

Dunes suaus, blancoses

lleu paisatge nevat

(…) ploma entre plomes, ala

de frecs subtils, consola’m!” (p. 87).

 

Altra volta, el personatge masculí sol·licita que el femení li allargue la mà, que no el deixe caure, al mateix temps que frueix com el nen en contacte amb la mareta (simbolitzada per la ploma viril entre les plomes femenines, potser les mans acaronadores) i que, com he vist alguna vegada, li demana pels mugrons, per les mamelles o per què les dones donen llet i no els hòmens. És més: la frase “consola’m!” empelta amb l’obra “Mujer no me dejes” (“Dona: no em deixes”) del pintor valencià Fernando Peiró Coronado.

Una altra composició, molt interessant i que podria empiular-nos amb una llegenda (per la quantitat de detalls que recopila), és “Les dones d’aigua”, de Jem Cabanes (nat en 1942) i que figura en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Hi havia un temps, no pas gaire remot,

que, al peu de l’aigua, les dones ajupides

picaven la roba xerrotejant de tot.

El sol enlluernat les resseguia

per l’escotat del pit i el blanc de l’os” (p. 88).

 

Per consegüent, la dona és la part activa, la que porta la iniciativa, la que és seguida per l’altra (l’home, ací, representat pel sol) i, quan coincideixen físicament, ell li passa la mà pel pit.

En els versos vinents, hi ha una mansuetud i tendror que ell estima:

“El riu, dropolejant, de tant xerrim-xerram

se’ls ficava a les cuixes en un ruixim d’aram

i la roba en xuclava blancors de llet silvestre

brandant nues tendreses i tripijocs de sang” (p. 88).

 

En altres paraules, el riu (el líquid de l’home) penetra entre les cuixes, en la dona, per mitjà del penis (l’aram) i la roba (la dona d’aigua) acull el semen del personatge masculí i ho fa amb una blanor sincera i eròtica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat, maternitat, sinceritat i història matriarcals

General, , , , , , ,

Continuant amb l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura, hi ha una composició en què capim el tema de la maternitat i, altrament, el de la penetració: “Sonet intrauterí” (p. 80), de Josep Palau i Fabre (1917-2008) i escrit en 1946. Diu així:

“Des del teu mal, des de la teva entranya, des de les teves llàgrimes, vull

[ ser una veu -germinal.

 

Pensar-te des de tu, des del teu centre dir-te, des de la flor suprema

[ dels teus ulls. ]

Jo vull desnéixer en tu. Tot home vol desnéixer en un amor, un si.

Ah! fes-me petit petit, fins que jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”.

 

Per tant, el poeta parla d’unes llàgrimes del semen (la llavor del penis) que van a l’interior de la dona (la terra), al mateix temps que ella, com si fos una mare un poc després del part, també plora. En resum, en seny figurat, mare i fill.

Ben mirat, la muller lliga amb la joia de viure, amb la flor, amb el jardí (present en moltes rondalles) i l’escriptor destaca lo feminal, i no cal dir que la maternitat, com lo més alt en la vida, com lo que ell prefereix i que aporta alegria i esperança (com ho manifesten els ulls de la dona): “la flor suprema”, o siga, la vulva.

I més: Josep Palau i Fabre indica que vol anar a ella, inserir-se en lo tel·lúric, en una mena de tornada a la mare, a qui estima: “desnéixer en un amor”. Aquesta frase ens duu a un empelt, no a una evasió cap al cel o de la vida exterior, puix que hi ha una amistança i un afecte eròtic i, per consegüent, el dos (lo col·lectiu) prioritza sobre lo individualista.

Finalment, l’autor trau uns mots que, eròticament, podrien evocar-nos eixos versos de la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet”, quan un home diu a una dona “Si vols que te la faça, / posa’t panxa cap amunt / i veuràs la polseguera / que t’ix pel forat del cul”: “jo sigui pols estremida, pol·len del teu ventre”. Ara bé, poden enllaçar amb una autenticitat i amb una senzillesa en línia amb quan Gandhi (1869-1948), en la seua autobiografia, comenta que la seua finalitat serà exposar la veritat, fins i tot, picada, de forma que es convertesca en pols i sense admetre intents de mentir ell, ni de falsejar la realitat: “fes-me petit petit, fins que jo sigui pols” (p. 80). Un exemple en què no apareix el personatge masculí romàntic, alliberador de dones i que les mira de dalt a baix, ans al contrari: simple, obert, que les tracta bé, que les considera com una autoritat (la flor suprema), acollidores i amb capacitat de fecundar, de fertilitzar (“pol·len del teu ventre”).

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, és “Vicis de sol·litud”, de Josep Elias (1941-1982), en què una dona, potser, ja amb uns quaranta anys, comença unint-se amb el vent i amb la terra, però eixerida i sincera:

“Cada matí furtivament aquesta dona fuig

cap a una cala amagada que solament ella sap.

Li agrada venir-hi, abandonar-se a la indiferència

dura però acollidora de la sorra i del vent,

romandre alerta a la immensa quietud del mar blau,

un poc astorada i un poc orgullosa de la seva nuesa

madura (…)” (p. 82).

 

Tot seguit, ella respon receptiva a l’home i, així, deixa que li afalague el seu cos, puix que ella li ho permet, perquè té la darrera paraula i, a més, “pensa que només ella té el secret del silenci” (p. 82), de la terra, de la història, com si fos el tresor del passat i el mutisme de lo subterrani, en part, fruit de la bona relació amb lo femenívol.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Poesia catalana i la sexualitat com a símbol de vida creativa

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, direm que també hi ha signes matriarcals en el poema “Estances II 9”, de Carles Riba (1893-1959). Així, l’escriptor indica que l’home, qui parla a una dona, li diu

“Si faig del meu senyera, et crido en un combat

               que és teu sols essent fugitiva.

 

I si em reto, ¿què fóra el meu pler, sense orgull?

El flamissell que vaga damunt la inerta escorça.

I amb tot, un no res del teu voler em pot tòrcer

           Pensava en tu, i amb tot no ho vull” (p. 76).

En altres paraules, el personatge masculí diu a la dona que ella eixirà vencent, que se n’ix amb la seua.

En acabant, Carles Riba trau l’escorça, una part de l’arbre matern i matriarcalista que, textualment, és morta (literàriament, però no de fet, la foscúria, també, quant a la llum), i, com que ella té la darrera paraula, és en aquesta obagor on ell li diu que la dona li guanyarà, que ella el torcerà (detall que podria representar el respecte de l’home cap al personatge feminal).

Un altre escriptor que plasma una composició de la mateixa corda de la literatura catalana del segle XX és Josep Janés i Olivé (1913-1959), en un poema que ens podria dur a figures com la Bellesa del foc (de les fogueres d’Alacant) o, per exemple, al tradicional agraïment a la Mare Terra per tot lo que ha fet pels membres d’un Poble matriarcal. Així, en “Damunt de tu, només les flors…”, posa que,

“Damunt de tu, només les flors.

Eren com una ofrena blanca:

la llum que daven al teu cos

mai més seria de la branca;

 

tota una vida de perfum

amb el seu bes t’era donada” (p. 78).

 

Això és, l’autor ens diu que l’ofrena no és un acte de virilitat (la rama simbolitza el penis), sinó acompanyat d’un detall que podria ser ben acollit per ella i per l’ambient (la flaire al llarg de la vida i representada per eixe lligam entre l’home i la dona a través de la besada, exposada com una donació).

En acabant, ell li comenta que

“Tu resplendies de la llum

per l’esguard clos atresorada”,

 

o siga, com si ella fos un cofre que, en plena nit, llueix interiorment amb una mirada nocturna (els ulls tancats mentres tots dos es besen o bé dormen plegats).

Llavors, ell li addueix que hauria desitjat pogut ser com una flor acompanyat de la candidesa que, popularment, s’associa al lliri (per la seua color blanca) i, ací, amb un home de cor net:

“Si hagués pogut ésser sospir

de flor! Donar-me, com un llir,

a tu, perquè la meva vida

 

s’anés marcint sobre el teu pit.

I no saber mai més la nit,

que al teu costat fóra esvaïda”  (p. 78).

 

Al cap i a la fi, com que l’home, a poc a poc, penetraria en ella amb netedat, seria com el fill que torna a la mare i que resta al seu costat, com si la dona no s’adonàs (que no és eixe el cas, puix que l’obscuritat és un signe empiulat amb lo femení i actiu). En altres paraules: ella guanya en aquests fragments de sexualitat matriarcal i ho fa per mitjà de l’amor, de l’eixart.

Agregarem que aquesta composició fou escrita en 1937, en plena guerra, i que podria interpretar-se com un manifest en pro del pacifisme. En qualsevol cas, una relació sexual creativa, aquella que, com em digué en el 2007 una sexòloga valenciana, té present que “Sexe és vida”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, maternitat, muntanyes i actitud llicenciosa

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, l’autor inclou “Per què estant escapçades les torres de les muralles de Montblanc” i apareixen trets que evoquen la maternitat:

“La reial vila de Montblanc, una de les més importants i populoses de Catalunya durant l’Edat Mitjana, (…) sembla la testa d’una matrona cenyint corona mural, asseguda a la falda d’aquelles muntanyes i besada pel riu Francolí” (p. 51).

Més avant, indica que, “deixant de banda tots aquests detalls que la fantasia crea, anem a contar, segons la tradició relata, per què són escapçades moltes de les susdites torres” (p. 52) i, un poc després, trau la còpia d’un plet de 1753, el qual, al capdavall, guanyà el Monestir de Poblet, un empelt amb un acte que, a la darreria del segle XIV, comportà que els monjos vencessen: “Es diu que Poblet acudí en queixa al rei; i, com sempre cau la culpa sobre el més dèbil, es condemnà la vila a pagar una forta multa i, per a abatre el seu orgull, fou també condemnada que fossin escapçades una per altra les torres que guarneixen ses muralles.

Veus aquí per què es veuen encara escapçades moltes de les torres de les muralles de la reial vila de Montblanc” (p. 53).

Finalment, posa uns mots que concorden amb la tradició matriarcalista i, de pas, amb la realitat: “A falta de documents que ho acreditin, així la tradició ho conta” (p. 53).

Una altra contalla que figura en l’obra de l’autor de Vendrell és “Un dimoni… ase”, amb detalls en nexe amb lo tel·lúric i amb la dona. “En començar el segle XV, al Monestir de Poblet, hi havia un monjo nomenat fra Pere Marginet. (…) ens bastarà consignar que, després d’abandonar el convent, segons diuen les cròniques, s’entregà, en companyia de fra Anselm Turmeda, (…) de Montblanc, a la vida llicenciosa” (p. 54) i, al capdavall, passa a una cova de la muntanya pròxima, indret de què s’ha plasmat alguna llegenda.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.