Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

“Catalans, illencs i valencians, germans” (Joan Calabuig)

 

L’11 de gener del 2022, accedírem a l’article “Les nostres arrels” (https://blocs.mesvilaweb.cat/martagarciapuig/les-nostres-arrels), en el blog “Marta Garcia-Puig”, redactat en el 2014 i en què podem llegir que la novel·la rural plasma el vincle amb la terra[1]“Avui m’agradaria parlar de la llengua i la literatura catalanes” i passa al Modernisme, un moviment del darrer quart del segle XIX, i afig que “Catalunya és un país rural. Si ens hi fixem, la nostra mentalitat és rural i també la nostra realitat. Sí, la realitat que avui coneixem no té ni 100 anys, fins fa poc la majoria de pobles catalans tenien més agricultura que no pas indústria.

De fet, aquesta mentalitat rural no només la podem trobar en la literatura, sinó que també es reflecteix en la llengua. Per començar, l’himne de Catalunya és marcadament rural: (…) bon cop de falç, defensors de la terra (…). A més, tenim moltes frases fetes, refranys i locucions relacionades amb l’agricultura i amb el món rural en general.

            . Qui matina fa farina: Vol dir que ‘matinant es pot fer molta feina’. En castellà, en canvi, diuen ‘Quien madruga, dios[2] le ayuda’. Com podeu veure, el refrany català està relacionat amb el camp i el castellà, no”, sinó amb lo religiós.

El 12 de gener del 2022, ma mare, per telèfon, em digué un refrany molt en línia amb el català que hem esmentat: “El pa de la primera, obri la panera”.

En eixe sentit, el 12 de gener del 2022 preguntí en el meu mur i en distints grups de Facebook, “¿Què opinaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, en relació amb les seues arrels (llengua, cultura, folklore…)? ¿Com ho reflectien? ¿I vosaltres? Gràcies”.

En el grup “La Xirivella que queremos”, el mateix dia, Raf Escomart em comentà “Em cauen de primera sant Abdó i sant Senent, els Sants de la Pedra, treballadors i formals.

Hui, hi ha molts valencians que, pel que fa a l’agricultura, prefereixen encomanar-se a san Isidro, un sant de devoció madrilenya, que no feia ni un brot, ni li pegava un pal a l’aigua. Un malfaener. Només resar i vinga de resar, mentre baixaven uns angelets i li feien la faena del camp.

Dos filosofies diferents”.

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 12 de gener del 2022, Miquel Torner de Semir, de més de huitanta anys, em comentà “No tenien el concepte de folklore. La llengua, les costums, les tradicions,… les assolien d’una manera normal, no hi havia excepcionalitat. El canvi, el vàrem trobar nosaltres: la globalització de la ràdio, la televisió i el turisme”, a qui escriguí “La pregunta va dirigida per a veure, per dir-ho així, el respecte als avantpassats, a lo que ells transmeteren”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 12 de gener del 2022, Fermi Banus Teule ens  plasmà “El pare treballava; la mare, educava. ‘Punto pelota'”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 13 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “La meua iaia paterna sempre deia que valencians i catalans érem cosins germans. Ella no haguera entés la polèmica actual sobre la nostra llengua comuna. L’altra, la materna, era filla d’una catalana de cognom ‘Coratja’, però va nàixer a Bunyol i li varen canviar els cognoms. El primer era Navarrès ‘Egues’ amb dièresi a la u,  la varen inscriure amb els cognoms castellanitzats. No estava contenta” (Josép Antoni Torres Torres), “Catalans, illencs i valencians, germans. Va escoltar dir a Mary Santpere, a la ràdio, més d’una vegada. Fa anys…” (Joan Calabuig). En eixe sentit, podríem vincular, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, balls i danses, cançons, rondalles, etc.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] A més, el matriarcalisme, ja que, tot i que no en faça esment, el reflecteix.

[2] Literalment, en lloc de “Dios”.

Àvies i mares que vetlaven per la cultura

 

El 8 de gener del 2022, partint d’unes paraules del llibret La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta que l’àvia Damiana “era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla” (p. 4), en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el meu mur i en distints grups de Facebook, decidírem preguntar “¿Vetlaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, per la història i per la vida de la terra on havien nascut? ¿Com es reflectia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de gener del 2022 i posteriorment, ens comentaren “Sí, Lluís. Sí hi vetllaven” (Ramona Ibarra), “Crec que no massa. La seva preocupació principal era per la subsistència familiar i, en tot cas, per la cultura tradicional” (Pere Ramon Nadal).

En el grup “Dialectes”, el 8 de gener del 2022 ens plasmaren “Subscrivint als nets al ‘Cavall Fort’[1](Cèsar Ollé Garcia), “Contes i rondalles a la vora del foc, després de sopar.

Sense TV, etc. La gent s’havia d’entretindre” (Estela Monne), “I també a l’estiu, asseguts a la fresca amb els veïnats, contant històries de temps passats” (Xisca Gaya Riutort). Igualment, escrigueren dos comentaris, posteriorment esborrats: “Sí, tot i que, per a ella, era complicat, ja que va emigrar. Però sí: hi havia plats especials o espelmes i/o alguna rutina específica” (Àngels MV), “L’àvia paterna: les costums, la cuina, les cançons, les oracions…” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 9 de gener del 2022 i després ens escrigueren[2] “Vetlaven, al carrer, en l’estiu, amb tot el veïnat.

A l’hivern, solien anar a una de les cases i ficar-se a la llar o l’estufa de gas i xarraven prou o contaven coses d’abans. Almenys, la meua iaia, que era del 1910. Ara, quan jo era menuda, també es vetlava en els mesos d’estiu. Poc a poc, ha anat desapareixent eixa costum. Les persones més majors ja no estan i, en molts pobles, la gent ha anat deixant de viure ‘al poble’, en les cases, i viu més en pisos. I clar, això ja no és el mateix… Una llàstima.

Parle de Polop (Marina Baixa)” (Reme Gadea Blasco).

En línia amb aquestes paraules, el 13 de gener del 2022, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, on dos dies arrere havíem posat una foto amb unes paraules de Biel Majoral, vinculades amb la música de les Illes Balears, Glòria Reverter escrigué “Una cosa que no sé si es té prou en compte: gràcies a les nostres mares i àvies, que s’ha conservat la nostra llengua”, a qui, entre altres, comentí que “Han sigut les que més l’han conservada i les que més l’han transmesa”. 

Finalment, escrivim que han sigut les que més, perquè ha sigut així.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Es tracta d’un còmic a què, ja, des de primeries dels anys seixantes del segle XX, pogueren accedir molts catalans, gràcies, en bona mida, a la llicència eclesiàstica amb què comptava, com tinguí ocasió de veure en 1985, quan poguí llegir-ne uns quants en Les (una població catalana de la comarca Era Val d’Aran.

[2] Hem triat plasmar només la que va en línia amb la pregunta, relacionada amb el tret cultural, no, per exemple, amb altres significats del verb “vetlar”.

‘L’àvia m’explicava el conte” (Mercè Ramionet)

 

Continuant amb el tema de les rondalles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de gener del 2022 i després escrigueren[1] “En recordo una:

‘Cargol, treu banyes,

puja la muntanya;

cargol bover,

jo també vindré’.

 

La cantàvem quan era molt petita, agafades de la mà, fent rotllana” (Pilar Ortiz De Paz), “Només recordo això, d’una rondalla:

‘Conillets, amagadets,

que la llebre va a caçar”…

 

Si algú la sap, que continuï” (Carlos Piqué Terrés), a qui Maria Gloria Llombart li fa costat i continua la cançó:

“Carlos Piqué Terrés.

‘… de nit i de dia,

la llebre corria.

Conillet, esteu ben amagadets?

Si no em portes un conill,

t’estiraré les orelles així’[2]

 

(i se li estiraven les orelles a la nena o al nen)”; “Cantant,

‘Conillets a amagar, a amagar,

que la llebre va a caçar.

De nit i de dia,

la llebre corria.

Conillets, esteu amagadets?

Amagueu-se[3]

que la llebre ve’.

 

Era la cançó per jugar a fet i amagar[4](Rosa Bou Ferreras), “Conillets, amagau, amagau[5], / que la llebre surt del cau’” (Lurdes Pibernat), “’La fadrina va a la font, / a buscar un càntir d’aigua’…: cançó. I una altra: ‘A la voreta de la mar, / n’hi ha una donzella, / que brodava un mocador’… Són cançons que cantava ma mare” (Carmen Pelegri Moratona), a qui Iaia Bisbal li comenta “Ei, ‘refilant com un ocell / i dansant com una daina’… La meva mare va néixer el 1916” i M Teresa Ramionet li afig (respecte a la cançó de la donzella), “Quan era petita, la meva àvia, nascuda al 1900, m’explicava el conte de la Maria Cendrosa. Era un conte molt similar a ‘La Ventafocs’. No el recordo amb detall. Recordo frases: ‘Potser sí, potser no, que n’era jo’…

Una amiga m’ha dit ‘No és ben bé La Ventafocs però s’assembla!’

Està en un recull de contes populars de la Rosa Regàs” (Mercè Ramionet), “’Que brodava un mocador, / és per a la reina. / Mariner, bon mariner, / porte’m fils d’or i de seda’… Més o menys”[6]; “Havia sentit la cantarella que ens feia enfadar:

‘Hi havia una vegada un rei

que tenia el cul vermell

i cagava de gota en gota!

Merda per qui m’escolta!

Diu que el rei

del nas vermell

tenia tres filles

que no tenien faldilles,

els hi va fer de paper

i va ploure i se’ls hi va desfer’ (Mercè Ramionet), “’Uni, dori, teri, cuteri, matalanveri, viv, viro conté, bé que dotze són’. Això ens ho deien, a la canalla, a casa, quan eren petites” (Angela López Colome), “’La caputxeta vermella’, ‘La Blanca Neus’, ‘La Ventafocs’”[7] (Fina Juarez), “’Un cargolet se n’anava a l’escola perquè volia anar a aprendre a llegir. Quan va arribar-hi, l’escola era tancada perquè havia arribat l’estiu” (Cel MJ), “L’àvia sempre explicava el mateix. Eren els primers anys quaranta. I era un xic terrorífic. Ella sorgia un mixo[8] mentre contava la rondalla. Encara recordo els sorollets del didal tocant a l’ou de fusta” (Maria Angels Buxados). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Cal dir que, ací, hi ha respostes que són respecte a cançons que poguessen haver cantat rondalles de músics, motiu pel qual, posteriorment, introduírem el sinònim “contes”.

[2] Per tant, la cançó diu així: “Conillets amagadets, / que la llebre va a caçar / de nit i de dia, / la llebre corria. / Conillets, esteu ben amagadets? / Si no em portes un conill, / t’estiraré les orelles així”.

[3] En la forma genuïna, diríem “amagueu-vos”.

[4] En paraules d’un oncle meu, nascut en 1948, jugar a “conillets a amagar”.

[5] Durant el joc, es canta “Conillets, ‘magau, ‘magau”.

[6] En un comentari entre aquestes tres dones, veiem interés per lo que reberen de les seues àvies, de les seues mares i, com escriu Maria Angels Buxados, confiança en què els fills i nets “ho recorden amb carinyo.

[7] En aquest comentari, la majoria dels contes també tenen equivalent en castellà i no figuren entre els que hem vist majoritàriament. Podrien haver penetrat en la cultura popular mitjançant l’ensenyament obligatori del castellà en les escoles i a través de la televisió.

[8] En el DCVB, veiem que vol dir “Gat, en llenguatge infantil”.

“L’àvia materna era qui ens explicava més històries” (Rita Carbó Serra)

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens afegiren“’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné), “Todos estos”[1] (AnaMaria Banaag), “Tengo dos ejemplares de ‘rondaies mallorquines’. Una, del año 1916 y 1941. Jordi des Recó (Antoni M. Alcover, Pre…)” (Juana Pujol), “La meva padrina nasqué a l’any 1911 i ens contava ‘L’amor de les tres taronges’ i ‘La flor romanial’. Mu mare també les contà qualque vegada i jo, qualque pic, les contava a la meva filla, de més petita” (Xesca Moll), “’En Joanet de sa guerra’!” (Miquel Barceló), “’La flor romanial’, sobretot, i em feia por.

‘Sent olor de carn humana[2] i en menjarem tota sa setmana’” (Xisca Pi), “’Es gegant i es geperut’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”[3], el 4 de desembre del 2022 i en acabant ens plasmaren “’El conte del mig pollet’, que se’n van a les festes de Beniatjar, Vall d’Albaida, ‘La flor lliri blau’” (Llum Grau Borrás), “’El conte d’en Mejanet Pelacanyes’. No el recordiu[4] gaire, sortien les taules de multiplicar. Era un nen trapella” (Lidia Gratacós), “Ses rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó” (Catalina Bernat Sastre), “Ni la meva àvia, ni la mare em varen contar mai cap conte. El pare ens contava les rondalles. També ho feia una cosina gran, per entretenir-nos” (Antònia Cabot), “’El conte de les tres taronges’. Era el que més m’agradava…” (Maripepa Brustenga), “L’àvia materna era qui ens explicava més històries. Sovint, eren coses verídiques que li havien passat, a ella, quan era petita, però ho sabia amanir molt bé i ens tenia bocabadats. Sempre li demanàvem que ens expliqués aquella o aquella altra” (Rita Carbó Serra), “L’àvia paterna ens explicava ‘El cigronet’ i afegia ‘que, a mi, m’havien sobrat sota una col de l’hort del veí’” (Neus Soler Rodríguez), “La meva àvia me n’explicava, sovint, un que feia moooolta por. ¿Algú el sap? El de la minyona que li va prendre un anell a la seva mestressa?” (Carme López Borràs), “Els meus pares es varen casar i volien una nena. El meu avi va anar a l’hort, passava un avió i em va tirar a mi. Ja varen tenir una nena!!!!!” (Rosa Cortina Mercader[5]), “A jo, les rondalles mallorquines m’agradaven molt i era quan em quedava quieta i embadalida” (Catalina Conti Negre), “Només en recordo una de l’avi matern. Alguna vegada que fèiem vida conjunta o el visitàvem, si era a l’hivern, ens posàvem entorn la llar de foc i ens contava alguna facècia que ens feia gràcia. (…) Me n’ha vingut una a la memòria, facècia, més que no pas conte, que ens explicà en certa ocasió. Deia: ‘Jo caic, jo caic’ i ens ho anava repetint encaterinant-nos ‘Jo caic, jo caic’ i, quan ens tenia prou encantats, sense que ens n’adonéssim, agafava un tió petit, cremant i el llançava xemeneia amunt, tot dient, amb una certa estridència ‘Cau, dimoni, caigui!!’. I, en esclatar sobre el caliu, escampava una sèrie d’espurnes roentes que ens feien saltar del seient esbalaïts. A ell, li cabia un pa a la boca, de la rialla” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, dir-vos que, aquesta vesprada hem trobat unes línies del llibre “Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, de fa poc i escrit per Antoni Maestre Brotons, en què l’autor exposa unes pàgines interessants sobre el matriarcalisme en la família catalana (pp. 30-31). Es pot llegir en Google escrivint prèviament “la Catalunya matriarcal”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que AnaMaria Banaag, en un primer comentari en forma de foto, ens exposà sis toms, dels més de vint, de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i publicats per Editorial Moll o bé per Institució Francesc de Borja Moll. Els membres de l’esmentada institució, des del 2015, són els continuadors de l’edició que feia la històrica editorial, la qual s’havia creat en 1934.

[2] Aquest detall de la carn humana també figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a principis del segle XX, i que podem llegir en l’obra “Rondallari de Pineda”, de Josefina Roma.

[3] Hem inclòs u dels comentaris, però no en conjunt amb els altres, pel seu interés: “’Una vegada, un noi es va enamorar d’una noia però, abans de comprometre’s, volia saber si la jove era polida (neta) i la va posar a prova. Va dir-li que el seu cavall s’havia fet una ferida i, per curar-la, necessitava borró d’aquell que es feia a sota el llit. I ella li contestà que a casa seva n’hi tenien molt. Aleshores, el festejador se’n va desdir’… La meva mare era nascuda l’any 1920” (Rosa Cortina Mercader).

[4] Textualment.

[5] En aquest cas, es tracta d’un conte per a explicar el naixement de la xiqueta.

“La padrina m’indicava per on passava el gegant” (Maria Sitges)

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens comentaren[1] “’Les set cabretes’” (Carme Andreu), “A mi, m’explicava rondalles a la vora del foc, la meva tieta, al cel siga, contes com ‘La Marieta’… I em moria de por (…) https://cordill.cat/2017/06/30/marieta-marieta-soc-a-lultima-escaleta[3]).

I una cançó que, la meva mare, em cantava i jo plorava perquè em feia pena:

‘Què és aquest soroll

que se sent en el bosc?

Són els amiguets

que caminen sense esclops.

Ai, escloper,

sense fusta no els pot fer.

i els pobres aneguets

porten els peuets nuets’(Roser Puig Volart), “La Ventafocs” (De Barceló Teresa), “’El patufet’ era el conte estrella i també ‘La rateta que escombrava l’escaleta’” (Antoni Vilaplana Civit).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens plasmaren “’La flor romanial’, ‘En Toni Garguel·lo’” (Catalina Bover Nicolau), “’L’amor de les tres taronges’, ‘En Patufet’, etc.” (Trinidad Medrano), “N’Estel d’Or’ i ‘N’Espardenyeta’” (Esperanza Perello), “A mi, de petita, la padrina em llegia les rondalles mallorquines de Mossèn Alcover. Totes.

Els contes estrangers, els vaig conèixer molt després” (Rosa Galmes), “’Això era un rei que pelava faves, li queien ses baves dins un ribell’. No sé de quin any és, però tenc molts d’anys i record a sa padrina quan m’ho contava” (Isabel Capellà), “’Això era i no era, i un brou faci la cadernera, un almud per jo i, per tu, una barcella’. Així començaven quasi totes i acabaven després de la boda de la filla del rei amb el Superman de torn. ‘I, si no són vius, són morts i, si no són morts, són vius, i en el cel mos vegem tots plegats. Amén’” (Rosa Galmes), “A mi, sa padrina me’n contava moltes i de memòria, ja que no sabia llegir, i les sabia totes. Me’n recordo una que m’impressionava molt, que era ‘Es ca negre sense nas’”[4] (Toni Tauler Fabre), “’El poal florit’” (Bàrbara Dalià Martorell), “’Na Magraneta’, ‘L’amo de So Na Moixa’” (Marga Cantallops Roca), “A mi, la meva padrina, em contava la de ‘Peret de sa murtera’, que va aconseguir enganar al matrimoni de gegants, sortir de la bota i fugir escapat.

També ‘El gegant de l’ermita’, que m’agradava molt perquè nosaltres vivíem a baix de l’ermita de Manacor i la padrina m’indicava per on passava el gegant[5].

Aquestes han estat les més significatives de la meva padrina” (Maria Sitges), “’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la participació alta en relació amb aquest tema (que toca u dels punts on menys penetració ha tingut el castellà), en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per a fer més senzilla la lectura, a vegades, no posarem en cursiva els títols de les rondalles.

[3] Com a curiositat, diré que, el 10 de gener del 2022, després d’entrar en aquest enllaç, que porta a la rondalla “Marieta, Marieta, sóc a l’última escaleta”, en la web “Cordill. La cultura de casa”, amb una versió amb moments semblants a frases que jo havia sentit des de xiquet, als meus pares (“Marieta, Marieta, que estic en el primer escaló”, en el meu cas, i els pujava successivament), veiérem que, en la banda de baix, hi havia l’entrada d’un escrit interessant i que, des d’ací, recomanem: “Adéu a les rondalles” (https://cordill.cat/2021/12/06/adeu-rondalles), en relació amb les rondalles en el segle XXI.

[4] Resulta interessant veure que Angels Jori comentà a Toni Tauler Fabre que a ella també li contaven “Es ca negre sense nas” i que Toni Tauler se li oferesca a cercar en quin tom de les rondalles figura aquest conte…, que li ho escriga i que Angels Jori, entre altres coses, li comente “El cercaré”.

[5] En relació amb aquestes paraules sobre els llocs geogràfics, durant una conversació que tinguí amb Pere Riutort, en el 2021, em digué que la cosa geogràfica em dificultaria el seguiment de la lectura de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover com també part del vocabulari. En qualsevol cas, vull dir que la voluntat  d’entendre paraules i expressions, el context i comptar amb un bon diccionari, com ara, el DCVB (per Internet), aplana prou el camí, com també preguntar, puntualment, per exemple, mitjançant Facebook.

Les àvies, les mares, les rondalles i la transmissió de generació en generació

 

En relació amb la dona en la transmisisó de la cultura tradicional, he trobat una cosa que m’ha semblat interessant. I, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya (1a ed., 2003) i guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó”.

En aquesta obra sobre ritus i costums alacantins, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

Abans de tractar més sobre els romanços i, com ara, sobre les cançons de bressol i, igualment, en línia amb el tema de la dona (i, sobretot, de l’àvia o padrina, com a principal transmissora de la cultura tradicional, ja que és qui més ho fa), direm que, el 4 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què demanava “¿Quines rondalles, és a dir, contes[1], que havien passat de generació en generació vos contaren les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de gener del 2022, em comentaren[2] “Tant que costen els fills / de les mares / i, quan són grans, / es fan soldats. / Se’n van a la guerra, / els tiren per terra / i no miren qui els ha criat”[3] (Glòria Reverter), a qui preguntí “¿És un poema?”  i em contestà “És una rondalla o cançó que es cantava tot i fent ballar la mulassa[4], a Sant Feliu de Pallerols[5].

A mi, me la varen ensenyar la mare i l’àvia”; “Algunes, sí. Eren molt cantadores. De veïnat en veïnat, anaven / anàvem sentint-se i fent-se la competència.

Ací, en Agullent[6], varen fer un reportatge cantant les dones més majors, de totes les cançons típiques. L’han passat vàries / moltes vegades en la televisió comarcal” (Carmen Pastor Sisternes), “A casa, recordo més cantar que dir rondalles, i la iaia solia cantar-me aquella que fa ‘El senyor Ramon / enganya les criades, / el senyor Ramon / enganya tot el món. / Les pobres criades / ja han ben rebut tururut’.

Era molt picardiosa, la meva iaia Leonor. En cantava més però, malauradament, no en recordo la lletra” (Margarida Noè Pareras), “Eren contes valencians sobre les maleses que un escolanet li feia, al capellà. Sempre vaig pensar en transcriure’ls però no ho vaig arribar a fer i no vegis com me’n penedeixo. 

L’àvia va néixer al 1911” (Marga Mateu Marti).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren“’La rateta que escombrava l’escaleta’, ‘En Patufet’, ‘La Ventafocs’, me les contava la mare, ja que l’àvia paterna va morir essent jo petit (i, la materna, abans de la guerra)” (Francesc Castellano), “Teníem una llibreria i, de petit, vaig tenir ocasió de llegir tota mena de contes, fins i tot, els de ‘Calleja’ (Nicolau Moncunill Cirac), “’Les set cabretes’” (Carme Andreu). Com podran veure els lectors, la gran majoria dels contes i de les cançons eren en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Primerament, no incloíem aquest aclariment però, quan veiérem que algunes respostes anaven en línia amb la rondalla entesa en sentit musical, optàrem per fer-ho. Com que ambdues formes de rondalles s’ajusten a aquest punt de l’estudi, hem considerat adient inserir-les totes.

[2] Hem afegit els signes de canvi de vers.

[3] Podem considerar matriarcal aquesta cançó: es destaca l’aportació de la dona (ací, com a mare i generadora de vida) a la terra i al demà i, igualment, com a portadora de pau; mentres que, a banda, la guerra els tomba. Un cant a la pau.

[4] En el moment d’escriure, per primera vegada, aquestes línies, el 9 de gener del 2022, hem pogut veure que, fins i tot, hi ha el vídeo “Ball de la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols” (https://www.youtube.com/watch?v=fwtKDmPq22U).

[5] Població catalana de la comarca de la Garrotxa.

[6] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

“‘Auca i redolins’, construint la música popular eròtica i matriarcal

 

En setembre del 2021, trobàrem una publicació d’Anna R. Asencio, en “La Figa De Ta Tia Té Pel Al Llom?2”, del 5 de maig del 2020, que diu així:

“No hi ha flor com la rosella,

ni arbre com el codony,

ni fregall per al pardal

com els pèls del teu cony”.

 

El 22 de setembre del 2021 plasmí aquesta cançó en el meu mur i Ricard Jové Hortoneda em comentà “Aquesta és la pura realitat, ni més ni menys” i Joan Marrugat, en el grup “Som 10 milions”, n’escrigué una que, en paraules seues, “És oït a Sant Andreu de Palomar” i que diu així:

“No hi ha arbre com el noguer,

ni fruita com el codony,

ni res que s’ajusti millor

que allò que jo sé, al cony”.

 

També vinculat amb la cançó de la flor de la rosella, el 22 de setembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Miquel F. Ash em comentà “Jo sabia una auca llarguíssima, però la vaig aprendre quan tenia uns 14 anys. Ara, ja he oblidat quasi tots els versos. En posaré uns quants”. Es tracta de l’”‘Auca i redolins’, d’en Jordi Terraplens i Tres Puntins” i, en els versos que ens escrigué Miquel F. Ash, diu així:

“Quins eren els pares d’en Jordi?

No hi ha Déu que se’n recordi,

sols se sap que, de petit,

ja es feia mamar el dit

i, a la primera envestida,

li fot el ventre a la dida.

Anant cap a l’escola,

guanyà el premi de titola.

Un dia, sota un arbre,

va trobar a la noia Gratacabra

que, de nom, se’n diu Eulàlia

i té un cony com una dàlia’”.

 

Miquel F. Ash també afegí que,

“Aquesta auca va ser escrita damunt un catre,

l’any mil nou-cents quatre…”

 

Igualment, ens comentà que “Era llarguíssim, però els anys passen”  i ens indicà que hi ha aquell que diu:

‘I tot, fent unes excavacions,

van trobar els collons

de Cèsar Emperador

i les mamelles dissecades

d’Agustina d’Aragó’”.

 

I, a banda, el 7 de gener del 2022, en un comentari en el meu mur, on havia posat aquestes línies de Miquel F. Ash (com també en diferents grups de Facebook), Joan Carrera Casacuberta m’escrigué més versos d’aquesta cançó:

“Més: en Jordi es fa gran

i, un dia, baixant l’escala,

s’entrebanca amb la cigala

i, rodant pels escalons,

se l’hi van aixafar els collons.

Per acabar de fer la punyeta,

morí amb la cigala dreta

i ningú no el posà al bagul

per por que els donés pel cul”.

 

Afegirem que, quan preguntí a Joan Carrera Casacuberta si continuava així, m’adduí “No. Entremig del teu tros i el meu, hi ha un bon tall que no recordo, només ratlles d’ací i d’allí”.

Enllaçant-la amb la versió que el 30 de novembre del 2020 ens havia escrit Angelo Gil Falcó[1] en el grup “Amics de les frases en català” (posteriorment, “Frases cèlebres i dites en català”), podem dir que hi ha versos en comú i que, com en més d’una cançó molt popular, compta amb lletres diferents però igualment eròtiques i, a banda, amb un toc d’humor matriarcal.

En relació amb la versió de Joan Carrera Casacuberta, hi hagué alguns comentaris en el meu mur: “Molt bona, Joan Carrera Casacuberta. (…) M’estic petant, és boníssima” (Ramona Ibarra), “Molt ‘romàntic’ i primmirat. Els càntics populars a Catalunya varen ser tots censurats en la Renaixença. Som així de ‘ben educats’(Nicolau Moncunill Cirac), “Molt bona! No l’havia sentit mai” (Rosa Garcia Clotet).

Igualment, cal dir que aquesta cançó no figurava en cap web, ni en cap blog d’Internet el 8 de gener del 2022.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] El 7 de gener del 2022 la posàrem en el meu mur com a comentari a diferents persones, amb l’entrada “’La cançó del Jordi’, un exemple de persones amb molta espenta” (https://malandia.cat/2021/01/la-canco-del-jordi), en la web “Malandia”, tal com l’havíem recopilada en novembre i en desembre del 2020.

Persones joioses, pròximes i molt obertes

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobreixen que una persona també parla la mateixa llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment també ens comentaren “Personalment, em fa molta il·lusió reconèixer o sentir algú que parla la llengua del meu avi i de la meva mare, el mallorquí” (Dolores Cerdá), “Estant a París, a un souvenir, per comprar uns parells de records. Quan estava a sa caixa, per pagar, es senyor que hi havia, era l’amo. Vaig demanar quant importava. Em va contestar en mallorquí UNA ENSAIMADA. Em va xocar molt!!! Vàrem estar xerrant un ratet: era un mallorquí que vivia i feia feina a París. Quina casualitat!!!!!” (Margarita Rebassa), “Arribam a Londres un grup d’amigues. Deixam les maletes a l’hotel i, de pressa, cap a conèixer la ciutat. Al voltar el cantó, sentim un senyor que ens diu ‘Quina alegria, escoltar unes mallorquines! I, què feis per aquí?’.

Aquest senyor vivia a Londres feia un grapat d’anys i era de Santa Catalina (una barriada de Palma), ens digué.

Fou sorprenent per nosaltres” (Margalida Rubi Tomas), a qui Esperanza Montiel li respon “Margalida Rubi Tomas. A mi, em passà una cosa semblant també a Londres, fa un grapat d’anys.

Em va caure el bolso i tot es va escampar per terra… Tothom passava sense delicadesa i jo, molt fort, vaig dir ‘Aquests quijotes merdosos…!!’ i un senyor es va agenollar i em contestà  ‘Encara en queda qualcú, de quixot’; “Nosaltres, a Singapur, quan vàrem trobar dues parelles mallorquines dins sa piscina. Va ser molt agradable” (Sebastiana Nicolau), “Jo havia pujat fins a on està permès, a sa Gran Piràmide d’Egipte. Mirant es panorama i menjant quelitas quan, a sa meva esquena, vaig sentir ‘¡Mamà, aquesta dona menja quelitas!’. Vàrem riure molt i va ser molt agradable” (Isabel Jiménez-Bravo), “Alegria, il·lusió, proximitat[1] de la gent. La llengua és comunicació i enteniment. Sóc besneta i neta de mallorquins. Visc a Catalunya, per treball, i tota la vida, a Alacant. Tot un mateix idioma” (Agnès Matas).

En el grup “De Reus al món”, el 26 de desembre del 2021, Montserrat Bosch Angles em comentà “Ens havia passat diverses vegades. Només anomenant Barcelona i el club de futbol del mateix nom (Barcelona), molta gent ja situava d’on érem. Molts havien vingut a estudiar en algunes de les universitats catalanes; d’altres, pel seu treball i/o per vacances, i tots s’interessaven per Catalunya i la nostra llengua. Nosaltres teníem una immensa alegria d’aquestes trobades fortuïtes”.

Finalment, adduirem que, el 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em comentà que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que se n’hi havien anat, hi havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans i que també podem vincular amb aquesta entrada i amb les relatives a la pregunta de què ací exposem les respostes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “cercanía”.

Persones que cerquen estudiar la seua cultura… i altres, molt obertes

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.

 

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’(Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.