Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones amb espenta, fortes i molt obertes

El 13 de novembre del 2023, en resposta a una qüestió que férem a Rosa Rovira sobre poemes relatius a la maternitat (i que empiulassen amb la literatura matriarcal), entre d’altres coses, ens n’envià uns quants trets del llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, com ara, els següents:
Glossa de mare
La mare és, l’estel vivent,
que il·lumina, nostra vida,
és flor i joia, resplendent,
i ja mai, no es veu fallida.

La mare és, en nostre món,
el gresol, de l’existència,
que embolcalla i correspon,
a tota la descendència.

La mare és, gentil tresor,
de totes les criatures,
i aconhorta, amb tendre amor,
fins, a les edats madures.

La mare és, el Si fidel,
on podem, aconsellar-nos,
és un blau pedaç de Cel,
que no pot, desemparar-nos.

La mare és, bell infinit,
on s’hi viu, sense enyorança,
i que mai, no es fa de nit,
és on forja, l’esperança.

La mare és, l’argent sublim,
que reviu, la benaurança,
és el TOT, el que vivim,
estimem-la, amb confiança.

I a la mare, respecteu,
els seus petons, al front encara,
nois i noies, que guardeu,
els sincers, petons de mare.

Són relíquies, de pur Cel,
és la lluïssor, de l’estelada,
molt més dolços que la mel,
són els sublims, petons de mare!

30 gener de 1979”.

Com podem veure, la mare (dona) és forta, genera descendència, empiula amb la figura del tresor (com també ho fan, per exemple, les dones d’aigua), fa costat als nens (criatures) i als fills, quan són més grans.
A més, la figura de la mare enllaça amb la de la consellera que ha baixat del cel (com, per exemple, en la cultura colla, en què el déu sol envia els raigs a la Mare Terra, la Pacha Mama) i que no deixa caure els seus fills.
Igualment, la figura materna és una dona amb espenta, que va cap al demà (l’esperança que posa Ramon Tanyà i Lleonart).
Afegirem que la dona, com en moltes rondalles i en llegendes en llengua catalana, té a veure amb lo fosc (ací, amb l’argent), amb la idea de conjunt. I, més encara: l’escriptor considera que la mare ha d’estar ben tractada i estimada, fins i tot, físicament.
Finalment, adduirem que Ramon Tanyà i Lleonart plasma que la mare de què escriu és una persona sincera: també en els besos (petons), més dolços que la mel.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, en nexe amb la mare i molt obertes

Continuant amb la narració “Blancaflor” arreplegada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, el dimoni fa dos encàrrecs al príncep, qui els resol gràcies al seguiment del consell de la dona (ací, Blancaflor). Així, en el tercer, Blancaflor diu a l’home “que també se’n sortiria” (p. 34), que la fes a trossos ben menuts i “que els posés dintre d’una ampolla, que la tapés ben bé i la tirés a mar. Ella es tornaria un peix, cercaria l’anell i, quan el tingués, tornaria a la vora de la mar amb l’anell a la boca, que ell l’agafés i, al moment de tenir ell l’anell, ella es tornaria una altra vegada dona” (p. 34).

Per consegüent, aquest passatge aporta trets interessants i que empiulen amb lo matriarcalista: 1) la dona (Blancaflor) passa a un líquid, com si ho fes a l’interior de la mare i, allí, es preparàs per a lo que, en acabant, serà el nadó, 2) ella canviarà de lloc (de terra, a mar), però no de manera qualitativa, ja que ho fa a un altre terreny femení (ací, a l’aigua), 3) s’hi desenvoluparà com un peix en l’aigua, així com el futur nen ho fa dins de la mare, fins al part, i com si, interiorment, la mare pogués educar-la per a l’esdevenidor, 4) en tornar a la terra, ho fa junt amb una aliança, la qual, d’aleshores enllà, podrà establir amb el príncep, tot i que, ara, Blancaflor exercirà un paper paregut al de mare, al de mestra, i 5) el fet que ell aculla l’anell serà la mostra d’acceptació de la proposta de Blancaflor i de la dona com a cap de la seua vida i, per tant, com a mare seua. Com podem  veure, aquest apartat de la rondalla, també exposa la maternitat i l’educació matriarcal.

En acabant, a l’home, veient que perdria si no complia lo que ella li explicava, “No quedà més remei (…) que fer el que li deia la donzella” (p. 34).

Un altre detall en nexe amb el matriarcalisme es copsa quan llegim que “La Blancaflor digué al príncep que el seu pare tindria un gran goig en veure que havia obtingut aquell anell que tant desitjava i que, amb tot el seu poder, mai no havia pogut aconseguir” (p 34). Això empiula amb el fet que, tot i que, per exemple, jurídicament, manàs l’home, realment és la dona qui mena la casa, la família, el dia rere dia.

Tot seguit, la rondalla entra en passatges similars als d’altres versions i, per exemple, veiem que, en primer lloc, ella fa d’ermità; després, d’hortolà, i, finalment, Blancaflor serà reina. O siga, que passem del cel (la figura religiosa) a la terra (l’horta), a tocar els peus en terra, i, al capdavall, els papers que ella ha fet per l’home es veuran compensats: el dimoni (qui tenia una diablessa més eixerida i que el comandava) no es fa ni amb el príncep, ni amb la filla més petita (ací, Blancaflor).

Afegirem que, ben avançada la narració, apareix un tret important i que enllaça amb lo matriarcal:  “Blancaflor (…) digué al príncep que mai més no podrien separar-se, per a res, l’un de l’altre, perquè, així que ho fessin, ell l’oblidaria i mai més no es recordaria d’ella. (…) Blancaflor li digué que (…) el màxim que li era possible era fer-li mantenir el record d’ella, quan se separessin” (p. 38). Ens trobem davant unes cultures, les matriarcalistes, en què 1) la dona i l’home estan en un lligam, no en una competència a veure qui pot trepitjar l’altre, i, igualment, 2) en què ella és qui té la darrera paraula, qui du el maneig.

Per això, quan, un poc després, ell passa a casar-se amb una altra dona i es fan grans preparatius, el príncep (i cap d’estat) no es salvarà fins que no recordarà Blancaflor (p. 39). Posteriorment, ell reconeix que Blancaflor és la seua veritable esposa, faran aliança (amb la dona, com a reina) i, qui era princesa, se’n tornarà a casa (p. 40). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Velles i dones que salven, que marquen la pauta, que donen suport i molt obertes

Prosseguint amb la narració “Blancaflor” plasmada per Joan Amades en l’esmentada obra, el príncep, de dalt de l’àguila estant, capta que “Les muntanyes de l’or eren totes pelades (…). Se li presentà una velleta, que era la Mare de Déu (…): li digué que aviat vindrien tres colomets que (…) es tornarien tres gentils donzelles: eren les filles del diable, que anaven a banyar-se” (p. 31). Com podem veure, el rei recorre a una anciana que li farà de consellera, de braç dret. A més, les filles del diable estan relacionades amb l’aigua (ací, amb la nuesa, ja que s’imagina que es despullen, i s’acosten a la mare). Igualment, apareix el dimoni, en nexe amb lo femení. En aquest apartat, podem pensar que hi ha hagut un canvi de papers als que hi hauria anteriorment, respecte a versions més antigues.

A continuació, Nostra Senyora (qui fa el paper de mare), “Li aconsellà que, mentre es banyesssin, prengués la roba de la més menuda i s’amagués. Quan la donzella es trobaria sense roba i veuria com les seves germanes se n’anaven i la deixaven, (…) diria que, si li tornaven la roba, alliberaria de la fúria del seu pare el que la hi tornés. Aleshores, el príncep podria tornar-la-hi; segur que ella, que era més poderosa que el seu pare, l’alliberaria de les males arts d’aquest” (p. 32). Per tant, 1) aquesta versió de la Blancaflor empiula amb la sexualitat en les cultures patriarcals (en el tema de la nuesa), 2) encara que la dona, primerament, necessita recórrer a l’home per a recuperar la roba, 3) d’aleshores en avant, ella és qui podrà salvar-lo i fer de consellera del príncep (és a dir, de l’home), mitjançant l’educació matriarcal, 4) el matriarcalisme es plasma en la filla (i no en el pare, qui, ací, representa lo patriarcal) i 5) la dona és més eixerida que l’home.

En acabant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) “Tal com la Mare de Déu havia dit, va succeir” (p. 32), o siga, la sinceritat, impròpia de les cultures patriarcals, i 2) la donzella “Li digué que, de seguida que es trobés en un conflicte, la cridés, encara que només fos mentalment, pel seu nom, que era Blancaflor, i que ella sortiria i el trauria de tot.

La donzella es vestí, es tornà colom i se n’anà. El príncep féu el que li havia dit” (p. 32). Per tant, no sols ell manté l’esperança, per mitjà de la seua relació amb ella, així com, més d’una vegada, ens ho permet el fet de pensar en alguna persona que, encara que no visca (o que, aleshores, no siga) junt amb nosaltres, és d’eixes de qui conservem un bon record i que afavoreix que anem avant i estimant també, per això, el passat, les arrels. 

Cal dir que, en el passatge anterior, hi ha unes paraules que expliciten el matriarcalisme, no com una obediència cega, sinó en veure l’home que la donzella li pot aplanar el camí i que li donarà suport: “El príncep féu el que li havia dit”.

Més avant, ell considera que Blancaflor li ho podria fer més fàcil i, “Amb el pensament, cridà la donzella, aquesta aparegué i, en saber l’encàrrec que el seu pare havia fet al príncep, li digué que prou poca cosa li havia demanat i que, al moment, seria fet el pa” (pp. 32-33). Ens trobem, així, amb una rondalla que reflecteix que la figura masculina no es vincula, precisament, amb la d’un home exigent i que, en tot cas, ella era més faenera que el pare. Llavors, la noia “Féu que el príncep posés el cap a la seva falda (…). Ella es tragué un canonet d’agulles i (…) en sortiren a milers de milers i cada agulla es tornà un menut diabló (…).

Aquests diablons” (p. 33), en altres rondalles, coneguts com “minairons” o “menairons”, li fan la tasca. Per això, podem dir que, no solament la dona és més eixerida que el pare, sinó que ella fa de cap de colla dels diablons i és qui marca la pauta del príncep, de forma que, tot i que Blancaflor, formalment, no estiga per damunt del dimoni, és qui més mana (i de manera molt oberta i que empiula amb el matriarcalisme). Aquests fets enllacen amb la realitat de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Finalment, el príncep porta el pa al diable i el dimoni copsa que havia sigut possible gràcies al paper que hi hauria fet la seua filla Blancaflor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan de consellers, que toquen els peus en terra i molt obertes

Una altra rondalla recopilada per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, i en què copsem el matriarcalisme, és “Blancaflor”, la qual consta de versions semblants en diferents poblacions catalanoparlants. Un príncep (ací, amb el paper de cap d’estat), que era molt jugador i que, àdhuc, havia perdut la corona, “va donar l’ànima al diable a condició que el protegís” (p. 30). Al moment, se li apareix el dimoni i fan un pacte de paraula: “podia tornar a jugar, que guanyaria el perdut i cent vegades més, però que, al cap d’un any just, havia de donar-s’hi i que l’havia d’anar a cercar a les muntanyes de l’or” (p. 30). Com podem veure, en aquest passatge, la figura diabòlica empiula amb  lo patriarcal: amb les ànsies pels diners, amb les muntanyes (prioritzar el poder, la fama) i amb l’or (color més pròxim al sol que, per exemple, ho faria el blau marí o bé el marró i, així, a lo celestial).

De fet, a continuació, el narrador posa que “El príncep tornà a jugar i tot ho va guanyar; tant, que gairebé es va fer amo de tot el món” (p. 30). 

Ara bé, en acabant, el relat trau un tret que enllaça amb l’arquetip del rei: el compliment de la paraula. Així, “de cap manera no volia mancar al tracte i, arribat el dia, anà a la recerca de les muntanyes de l’or, que no sabia pas on eren, ni ningú no n’hi sabia donar raó. Se n’anà a trobar un rei que governava totes les bèsties de la terra” (p. 30). Quant a aquestes línies, resulten molt sucoses i, a banda, recomanables per a traure el tema de la manipulació, el dels rentats de cervell, el de les sectes i, per descomptat, el dels intents de fer que una persona (o que un col·lectiu) siga esclau d’un altre, sia per part d’un particular, sia per mitjà d’un partit polític, sia recorrent als mitjans de comunicació social, etc.: 1) el príncep no assolia els seus objectius, 2) ningú no li podia orientar, ni fer costat,  3) hagué de tornar a tocar els peus en terra i… recorre a un rei, és a dir, a un home terrenal i 4) el matriarcalisme no aprova que es balafie, com ho plasma la cançó valenciana Cancó de la llum”, en què un batle investeix tot en putes i en altres afers. En relació amb això, recorde que, a mitjan dels anys huitanta del segle XX, llisquí un article que havia eixit en castellà en una revista sobre futbol, titulat “De áticos a sótanos”. La situació és similar (llevat que el príncep troba qui li allarga la mà i li fa costat), però eixa sí que era la que ell volia evitar.

Llavors, “El rei cridà a reunió totes les seves bèsties i els preguntà pel lloc indicat, però cap no sabé on eren,  i li recomanà que anés a trobar un company seu que governava els peixos del mar” (p. 30). Per consegüent, el príncep passa a lo que podríem dir “terreny matriarcal”: en primer lloc, a la terra i, després, a l’aigua (ací, la mar i els peixos), els dos elements en vincle amb lo femení com també ho fa el fet que el monarca tire junta (pactisme).

Tot seguit, el segon rei convoca els peixos, però tampoc no pot fer-li cap suggeriment. El tercer rei, que aplega les aus, igualment. Com veiem, en el tercer punt, torna cap al cel (les aus). Passa que “El príncep estava desesperat, però el moixonet més menut de tots observà al seu rei que no hi eren tots els ocells, que en mancaven tres i que qui sap si un d’aquells ho sabria” (p. 31). Altra vegada, es reflecteix el matriarcalisme: 1) el moixonet (és a dir, un gat) i, a més, el més xicotet, podria salvar el rei, 2) el gat representa la dona, entre d’altres coses, perquè, popularment, s’enllaça molt els gats amb el mes de gener, el qual està en una de les estacions associades amb lo femení (la primavera d’hivern i l’hivern) i 3) el gat li fa de conseller, li suggereix… i ell accepta la pauta de la dona. 

Finalment, cap de les aus li podia ajudar i, al capdavall, l’àguila hi farà acte de presència i, gràcies a la seua mirada àmplia (com es sol representar aquesta au), el príncep podrà assolir el seu objectiu. Adduirem que, en aquest relat, els qui fan de mestres (i de consellers) del príncep no són ermitans (com en algunes narracions), sinó reis (o siga, personatges realistes, en lloc de místics o d’espirituals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que marquen la pauta, àgils, que salven i molt obertes

Prosseguint amb el relat de “La Ventafocs”, plasmat per Joan Amades, ja en el ball, el rei li demana permís per a ballar junt amb ella i la Ventafocs li ho accepta. Per consegüent, es fa lo que la dona vol. Igualment, ell li dona un anell amb una pedra verda (p. 15), color que, com el blanc en altres narracions, està associat a la infantesa, a l’inici, al sorgiment. Ara bé, quan s’acaba el ball i el monarca pretenia convidar-la, ella fa via i “se’n va anar a corre-cuita” (p. 15).

Tot seguit, el rei se n’adona i “es va aconsolar pensant que la tornaria a veure en el ball de l’endemà” (p. 15).

La Ventafocs, en aplegar al seu dormidor, fica en una sabata l’anell verd que li havia donat el monarca.

L’endemà, pel cal rei, es parlava de la noia i, “Quan fou vespre, es va fer el segon ball” (p. 17), o siga, en un moment del dia vinculat amb lo femení. A més, la jove agafa una ametla i li n’ix un vestit daurat, unes sabates d’or i joies més llampurnants i boniques que les de la vespra “i se’n va anar cap al ball” (p. 17). Per consegüent, en aquest segon passatge, veiem el color daurat, associat amb la part activa de la persona. De fet, el rei, durant el ball, “per fer-la contenta, li va donar un anell amb una pedra vermella, gairebé tan bonic com el que ella ja portava” (p. 18). I, així, com en altres rondalles o bé com, per exemple, en goigs dedicats als Sants de la Pedra, copsem que, en el punt de partida (el primer ball), el color empiula amb la infantesa, mentres que, en el segon (de color vermell), ho fa amb la joventut. Igualment, el narrador comenta que l’anell de la dona era un poc més formós que el de l’home.

A banda, quan la noia ja és en l’habitació, fica l’anell (símbol d’aliança i de forma redona, femení) en una sabata.

El tercer dia, durant el vespre (pp. 19 i 20), es celebra un ball i la Ventafocs obri una anou i assisteix amb un vestit ple de campanelles que feien un so dolç. En l’acte reial, el monarca li dona una pedra blava i, a ella, que fa via per a que no la descobrissen, li cau una sabateta i no recula per a arreplegar-la (p. 20).

Aleshores, en cal rei, es parlava de la galant donzella i el monarca “estava esperançat de trobar-la, amb la sabata que havia perdut” (p. 21). Per això, decideix anar casa per casa, per tot el regne, “Amb el seu cotxe més bo i seguit de tota una corrua llarga de criats” (p. 22) i la gent “el feien entrar i feien sortir les noies, que estaven totes cofoies de poder parlar amb el senyor rei” (p. 22). Aquest tret enllaça amb altres rondalles matriarcalistes en què el monarca, molt obert, s’acosta a la gent.

Ell, “cada dia se sentia més enamorat d’aquella donzella que, com més anava, més estimava” (pp. 22-23).

Ara bé, com que el rei no aconseguia trobar la jove, començava a defallir. No obstant això, la xica, que no volia que ell caigués, “va demanar per fer-li un brou” (p. 23) i, en ficar-hi l’anell verd i trobar-lo ell, el rei es feu un poc més fort “i en demanà més” (p. 23). Com podem veure, és la dona qui fa possible que l’home reviscole, que millore i ho realitza mitjançant l’aliança, símbol d’amistat.

En un segon passatge amb brou, la xica fica l’anell vermell i ell, altra vegada, reviu i “va manar que li’n portessin més.

La Ventafocs va tornar a fer més brou i va tirar a la xicra l’anell de la pedra blava que li havia donat el rei en el darrer ball” (p. 24).

Finalment, per a que el rei la reconegués, la noia es posa la sabateta que tenia i u dels espardenyots de Ventafocs (p. 24). Cal dir que, quasi segur, es refereix al color blau marí (en nexe amb la dona, amb l’aigua i amb el matriarcalisme), en lloc del blau cel (que ho faria amb lo celestial i amb lo masculí). És a dir, passem del verd (infantesa) al roig (joventut) i al blau (maduresa): la dona està a un pas de casar-se.

Llavors, el rei prova a veure si la sabateta que ell tenia encaixa amb el peu de la Ventafocs “i li venia ben bé del tot. (…) Va fer preparar les bodes i, al cap de quatre dies, es van casar” (p. 25). Per tant, ell s’agenolla a la dona i ella és qui li aprova el casament: un tret que enllaça amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Mares i ancianes que aplanen el camí a les jóvens, que fan costat i molt obertes

Rondalles recopilades per Joan Amades en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”.

En el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades i Gelats i publicat per Editorial Selecta en 1948 (ací, per l’editorial La Butxaca, en el 2009), hi ha moltes rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme. Primerament, direm que Joan Amades (Barcelona, 1890-1959) fou un etnòleg i folklorista català autor, com ara, de la ingent obra “Costumari català” i, entre d’altres coses, recopilador de moltes narracions populars.

En el primer relat, “La Ventafocs”, molt conegut en tot l’àmbit lingüístic, captem trets matriarcalistes. Així, un home viu i amb una noieta bonhomiosa i molt faenera, es casa amb una altra dona, la qual tenia dues filles.

La xica, com que les germanastres i la segona esposa no l’estimen, “un dia se’n va anar de casa seva per posar-se a treballar de qualsevol feina, mentre la mantinguessin; o a demanar caritat, si no trobava feina. Camina que caminaràs, se li va fer de nit enmig del bosc (…). I heus ací que (…) va veure allà lluny, lluny, una llumeta tota dolça que, de mica en mica, s’anava acostant. I, quan va ésser a la seva vora, va veure que era una velleta” (p. 12): la Mare de Déu. Per tant, com en altres narracions, es troben la jovenesa i la vellesa, l’espenta i la valentia i la llumeneta (recordem els dies de Nadal i posteriors), però que se li arrima. El fet que Nostra Senyora s’acoste a la xica, que siga anciana i que, en canvi, el mes dedicat a la Mare de Déu siga maig (el de les flors) i no desembre (el qual simbolitza la vellesa i la fe en la vida en el demà, per exemple, en l’acte de colgar les llavors de la sembra), el 9 de febrer del 2024 em feu pensar que, anteriorment, aquest personatge femení seria pagà i que, en la rondalla, hauria sigut cristianitzat.

En qualsevol cas, Nostra Senyora la conhorta, li diu que no la desempararia i “li va donar una avellana, una ametlla i una nou, i li digué que, quan necessités alguna cosa, trenqués una d’aquelles fruites i trobaria el que li convenia. I la Mare de Déu li va fer un petó a cada galta i se’n va anar bosc enllà” (p. 12). Així, copsem un enllaç entre la joventut (la noieta, l’estiu) i la dona gran (l’hivern, el fet de retirar-se), per mitjà de tres fruits secs propis de la primavera d’hivern (estació associada a tocar els peus en terra, amb el color marró).

A banda, l’endemà, quan es fa de dia, la Ventafocs es posa en camí “cap a una ciutat molt gran i molt bonica” (p. 12) i, quan ja era fosc i vespre (dos trets que empiulen amb lo femení), s’acosta cap a la casa del rei. Al monarca, en veure-la, li feu llàstima i “va cridar la cuinera major i li va dir que la prengués per ventar el foc. I, així, quedà llogada a casa del senyor rei” (p. 13). Com podem veure, el rei, molt obert i que, a més, era fadrí, també fa costat els més necessitats del seu regne.

Quan ja feia molt de temps que la Ventafocs hi vivia, el rei decideix organitzar uns balls perquè “cercava promesa i (…) escolliria la noia que més li agradés de les que anessin al ball. I heus ací que, a la Ventafocs, li van venir moltes ganes d’anar-hi” (p. 14).

Aleshores, com que la noieta tenia l’avellana que li havia donat Nostra Senyora, “la va trencar i, de dins, li va sortir un vestit tot d’argent (…) [,] unes sabates també d’argent i set joies que brillaven. (…). I, tota mudada, se’n va anar cap al ball” (p. 14). Afegirem que el color argent té a veure amb la foscor, amb la nit i que enllaça amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Xiquets i xiques jóvens salvats per dones eixerides i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes, i recopilada en el mateix llibre d’Isidre Buades Ripoll, és “El polp de la Serra Grossa”. Fa moltíssims anys, en la Serra Grossa, hi hagué una temporada en què un polp s’havia fet famós en tota la costa mediterrània i ningú se li acostava. En canvi, “un matí, quan feia només un moment que hi havia eixit el sol, anava una xica de Sant Joan cap a Alacant” (p. 87) i, quan veu que el polp se li arrima, s’agafa “a la soca d’una olivera que allí prop hi havia” (p. 87) i comença a demanar ajuda.

Tot seguit, llegim que “El polp estirava d’ella i la xica s’agarrava amb totes les forces a l’arbre” (p. 88).

A continuació, un pastor (amb una fona i pedres) i un carreter intenten que la solte el polp.

Ara bé, “de prompte, (…) va aparéixer la salvació en forma de dona. Era la ventorrillera, que, veient el que passava, va anar lleugera al forn i, traient una de les coques (…), li la va arrimar al polp, que (….) va soltar la presa. Però (…) la pedra de la cova va pegar un cruixit i es va obrir un portell que li va permetre fugir i anar-se’n ben lluny i no tornar més on li havien anat tan malament les coses” (p. 88). Com podem veure, és la dona qui salva, en aquest cas, una jove (una dona).

Un altre relat en què es plasma lo matriarcal, i que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, és “Manolico no va a l’escola”. Un xiquet fa via com si anàs cap a l’escola, però passa a mans d’uns mariners i, en acabant, aplega a Santa Pola.

Després, veu una caseta on hi havia llum i “es va decidir anar fins a ella, (…) seria una casa de llauradors on l’empararien.

La casa era la vivenda (…) on vivia un matrimoni vellet que no tenia fills.

Només va entrar, la vella es va posar molt contenta i, quan Manolico li va dir que era de molt lluny (…), encara més, pensant que es quedaria amb ells per a sempre i podria ser el fillet que mai no havia tingut” (p. 105). Aquest tret apareix en algunes rondalles: el matrimoni sense fills que acull un xiquet o bé un jove. 

La dona, molt oberta i generosa, li ofereix menjar i, al capdavall de la rondalla, “va dir tota mimosa a Manolico:

-Guapet, bonico, ¿tu voldries anar-te’n amb els teus pares i els teus germanets? No voldries tornar a la teua casa? No serà això per Alacant?

Manolico assentia amb el cap i la vella va continuar dient:

-Puix, ¿tu veus aquelles llumenetes allà lluny? Són les llums d’Alacant. Tu deus ser lleugeret i arribaràs prompte. Hala! Bonico, preciós” (pp. 105-106). En aquestes paraules, captem la maternitat i l’educació matriarcal. A més, la velleta li addueix: “Tu, vés tot seguit (…) i, abans que isca el sol, estaràs allí. Hala!, vés-hi, fill! -i l’espentava lleument cap a fora” (p. 106).

Finalment, com en moltes narracions, es fa lo que vol la dona i l’home (ací, el xiquet) és salvat per l’anciana: “Manolico va fer cas a la vella” (p. 106) i el xiquet és ben rebut per la família i, “després d’aquell dia, ja mai més va fer fugida a l’escola” (p. 106).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“La terra sempre tira”, el sentiment de pertinença i empelts matriarcals

Prosseguint amb el tema del sentiment esmentat, entre els camperols i en la població catalanoparlant, direm que el 4 de febrer del 2024, en el meu mur, Tonet Sala Castells, un català que ha conegut la cultura basca en Euskadi, ens posà “Estimo la Mare Terra arreu del món, perquè és com una mare que dona de mamar els seus fills. Gaudint d’ella, menjant els seus fruits,… ens alimentem d’ella. Me’n recordo de petit, quan anava al tros, amb els meus pares i la meua família, a arreplegar els garbells d’espigues de blat i les carregàvem al carro i, per a anar a l’era per a batre, i els infants ens ho passàvem molt bé ajudant els pares, tiets i tietes.

Sí, passàvem molta calor i tots molt ben equipats amb barrets i mocadors perquè no agaféssim una insolació. Les mares cuinaven la nit abans. La meua mare regnava el meu pare dient-li ‘No et vull veure fumar, ni al tros, ni a l’era’. I el meu pare deia ‘Noia, ets molt emprenyadora’”.

En línia amb aquestes paraules, en el document “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, de l’”Assemblea Pagesa de Catalunya”, es plasma la pertinença a la terra i el matriarcalisme: “Per nosaltres, la pagesia és una manera de viure humil, lliure i digna. És un compromís amb la societat forjat a través d’aliments saludables i de vida rural. Som pageses i ecologistes, perquè la pagesia és cuidar la terra, preservar-la, i millorar-la pels qui vindran després.

A més, en un escrit titulat “La nostra fi, la vostra fam”, signat per @red_passion_berries, podíem copsar “La pagesia és la que ens alimenta; sense ella, no podríem viure.

(…) Estem en una societat que s’ha oblidat dels seus orígens i de qui l’alimenta. (…) Si no cuidem la nostra terra i no protegim la natura, ningú no ho farà per nosaltres!”.

Enllaçant amb aquest document, el 7 de febrer del 2024 accedírem a una foto amb tractors fent via i amb un text que deia “Un país que valora menys els que donen menjar que anar al futbol, jugar a golf o anar d’hotels, és un país que ha perdut el nord i les arrels.

Tot el meu suport a la pagesia”.   

Igualment, en una altra foto (però amb un home en un tractor i la dona donant menjar a unes gallinetes en ple camp, amb un fons de muntanyes i núvols), podíem llegir “Ja és hora que la gent sàpiga qui dóna menjar al mon i no són els supermercats.

No tots els herois volen, alguns van en tractor.

Gràcies!

Caminant per la vida.

Bon dia!”.

Afegirem que aquest sentiment de pertinença a la terra està més arrelat entre persones que viuen (i aproven) el comunitarisme i, per descomptat, entre aquelles que es senten part de la terra on resideixen i on fan vida i entre els qui s’hi han empeltat. Com a exemple, el 7 de febrer del 2024, parlant per telèfon amb ma mare sobre aquests actes promoguts pels llauradors i sobre eixe sentiment, em comentà “La terra sempre tira”. Llavors, li vaig adduir que, en la meua vida, havia conegut persones que, tot i ser d’origen castellà o andalús, estaven molt arraïlades en la terra d’acollida i que n’hi havia que promovien la llengua i la cultura aborígens com si hi fossen catalanoparlants de generacions ençà.

Així, en el 2013, en un escrit que posí en la web “Saptelandia”, sota el títol “’Pensat i fet’ (estudi de l’expressió)” (https://saptelandia.webnode.cat/news/pensat-i-fet-estudi-de-lexpressio), plasmí que “El 19 de juliol, durant una conversa fluïda entre una sevillana d’Alaquàs (i resident ací potser més de cinquanta anys) i jo, li he sentit: ‘Yo soy sevillana, pero vivo mucho tiempo aquí. Mi país es el que me da de comer’. Era la primera vegada que oïa, en castellà, la paraula ‘país’, a peu de carrer i amb la idea de ‘terra en què una persona viu o de la qual és originària i tot, no necessàriament un estat políticament independent’”. Quan comentí aquest fet a ma mare el 7 de febrer del 2024, em respongué que un senyal d’agraïment era lo que manifestava aquesta dona.

Finalment, direm que, tant si són d’arrels catalanoparlants, com si són forasters que s’adhereixen a la terra de recepció, fan com aquell bolivià que, en paraules de ma mare (el mateix dia), poques setmanes arrere, parlant ell amb mon pare, li digué en llengua catalana “Jo pense que, en el país [= la terra] que ens han acollit, hem de parlar la llengua del país [= la terra]“. Possiblement, com diguí a ma mare, aquest home fos d’una cultura matriarcalista (recordem que la llengua majoritària en Bolívia no és el castellà) a qui “La terra sempre tira” i, de pas, el matriarcalisme.

Ara bé, si u prefereix estudiar, emprar i patrocinar, per damunt de tot (i molt més) el castellà, l’anglés o el francés i, en acabant, troba actes de violència contra les dones o contra les minories, que no es queixe: aquestes llengües són de cultures patriarcals, com molt bé ha plasmat la història. La resta, tractar de fer-nos somiatruites, en lloc de persones realistes, encara que no ho diguen en les escoles, ni en els instituts, ni en les universitats, ni, com ara, en les acadèmies d’idiomes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

https://twitter.com/TJPCATALUNYA/status/1334244518565195782?t=4IrkZ3djOYEePvtfwMPkkQ&s=09

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els llauradors i la Mare Terra

El sentiment de pertinença a la terra: els llauradors, la pagesia i la figura del llaurador i la mare.

El 5 de febrer del 2024, vespra d’una tractorada, és a dir, d’una manifestació general de llauradors, de pagesos i d’hortolans, amb tractors, que hi hauria en l’Estat espanyol (i en nexe amb altres que hi havia en Europa), un amic i llaurador (Francesc Garcia i Barberà, qui ja havia pres part en un estudi que férem entre el 2003 i el 2006 en relació amb les séquies de Benàger i de Faitanar, dues de les que es reuneixen en el Tribunal de les Aigües de la ciutat de València, en què les sentències es fonamenten en el dret consuetudinari i són orals), ens envià un document titulat “Pagesia en lluita, propostes per canviar-ho tot”, signat per l’Assemblea Pagesa de Catalunya” en Balaguer (comarca de la Noguera) el 1r de febrer del 2024. Després de llegir-lo, li responguí “Hi estic molt d’acord. Bona part de lo escrit ho veig en el tema que porte i en comentaris que em fan en relació amb la terra i amb el sentiment de pertinença a la terra i, per descomptat, a la Mare Terra.

El passaré a una dona d’uns seixanta-tres anys que té un fill i un net molt lligats a la terra”.

Tot seguit, l’enviàrem a l’esmentada dona i a un pagès català, amb qui estàvem en,, contacte de feia poc ençà: Modesto Cristòfol Sales, d’Almenar (de la comarca del Segrià).

Aquest llaurador, el 6 de febrer del 2024 ens escrigué “Boira i boira al Segrià. Avui, moguda per part del sector pagès.

Com cada vegada, els resultats també com cada vegada. El món va encaminat (o reconduït) amb un altre sistema.

Nosaltres, el que havíem de fer, ben fet o mal fet, ja està fet. Els jóvens ho tenen complicat, però, com tu dius, ‘Endavant les atxes’”.

Aleshores, li responguí “Rebeu el meu suport. Sou dels qui més estimeu la terra i la Mare Terra”.

A banda, el 6 de febrer del 2024 parlí amb ma mare, per telèfon. Entre d’altres coses, li diguí que, durant l’entrevista que fiu en el 2003 a mon oncle José Palop Besó (1935-2021), llaurador des dels dotze anys i que em comentà que l’aigua… no s’havia de balafiar, perquè escassejava, ma mare m’exposà fets i detalls que empiulen amb el món agrícola (el qual ella conegué i amb què estava empeltat son pare, Miguel).

Així, el meu avi Miguel (1906-1992), en paraules de ma mare, “sol·licità, una vegada, una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’[1], per a fer reformes per al camp. L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. Es deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

En aquesta obra que feu mon pare (el teu avi), guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp. A canvi, el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys”.

A més, ens adduí que aquestes subvencions eren una “Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat”.

Afegirem que el sentiment de pertinença a la terra explica, per exemple, que, com em deia ma mare, “Mon pare, en hivern, en un camp de garroferes, entremig, plantava ordi”: o siga, que s’aprofitava la terra, tot i que, en determinats llocs, se la deixàs reposar un temps (l’any de guaret), per a no explotar-la i que, per consegüent, pogués estar fèrtil en el demà.

I encara ens transmeté més: fins i tot, el seu avi patern, Miguel, nascut en 1874, també estimava la terra i la sentia com a pròxima. Per això, més d’una vegada, se n’anava al camp, on, àdhuc, eren nets, i deia “¡Vinga! Dona’m un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.

Finalment, escriuré dues frases que digué ma mare i que podem relacionar amb el sentiment de què tractem, tan plasmat en la pagesia i en la figura del llaurador. 1) “Tot són coses encadenades”: a) persones arrelades a la terra, a la mare i que la senten com a subministradora i com a mareta, b) el comunitarisme i, sobretot, c) que lo que fem en una banda del món té a veure amb lo que esdevé en la resta. I 2) “M’ha estat enganxada a la terra”: el lligam amb la terra “aborigen” on es viu, amb les seues tradicions, amb el folklore, etc. i, així, amb lo maternal i, per tant, amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Amb aquest nom, es coneix un institut que es creà durant la dictadura del general Franco (1939-1975).

“Besant i abraçant la seua mareta”, la maternitat en les cultures matriarcals

Una altra narració que figura en l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll, i en què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, mitjançant el tema de la maternitat, és “El llop i les xotetes”. Cal dir que aquesta rondalla és pareguda en moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic, encara que canvien alguns passatges o bé alguns personatges. Així, “Hi havia una volta una cabreta que tenia sis xotetes i, quan ella eixia al camp, com que sabia que, per allí, rondava el llop, les advertia:

-Us deixaré la porta tancada i no obriu a ningú; si algú toca, abans d’obrir, que us ensenye la poteta i, si no és la meua, no obriu.

Un dia se’n va anar al camp a menjar herba tendra per a fer molta llet per a les seues xotetes” (p. 81). Aquesta part del relat, en què ixen frases que, més d’una vegada, ens deien els pares, quan érem xiquets, va unit, igualment, a un tret clarament femení i matriarcal: fer fàcil les coses als fills. Com a exemple (i, de pas, com a anècdota), direm que, una vegada poguí oir que la lloba, quan un llobató pot morir perquè no sap menjar, agafa els aliments, els tritura, els mastega i, en acabant, en lloc de fer que el menjar romanga en el seu cos, el boça per a que el fill se’l puga engolir i que continue amb vida.

Afegirem que la llet és un altre dels símbols vinculats amb la maternitat i amb lo matriarcal.

Nogensmenys, “El llop, que estava observant-la, (…) va anar i va tocar a la porta de la casa” (p. 81). Però, com que la poteta no era de color blanc, no li obrin.

Més avant, el llop es solla les potes amb farina, torna a ca les xotetes i, llavors, sí que li obrin i se les engul.

“A la miqueta, va aplegar la cabreta i, abans de tocar, es va posar a cantar tota contenta:

Obriu, obriu, xotetes,

que vinc de pasturar

amb les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 82).

 

Quant al fet que la dona (la cabreta) cante la maternitat i les mamelles com a font d’aliment de les xotetes (dels fills) en els primers moments de vida (i, en les persones, en els primers anys), podem empiular-ho amb el matriarcalisme i, per descomptat, amb la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Així, en l’entrada “Mare” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, captem que “La dona, antigament, per la maternitat, era alhora deessa, sacerdotessa de la llar i mestressa de la família, damunt la qual exercia plena hegemonia. (…) li era reservada la sembra, perquè encomanés fertilitat a la terra; etc. Alletar els fills era condició de bona mare.

En el costumari i el rondallari, destaca la figura de la mare per damunt de la del pare: la dona és considerada sobretot com a mare, i l’home, com a home”. A banda, Joan Soler i Amigó plasma un refrany en línia amb el relat: “L’infant troba en el pit el que la mare duu a l’esperit”.

Finalment, la cabreta veu que el llop reposa roncant, s’hi acosta i, tota decidida, “agafant un ganivet de la cuina, tras, tras!, li va obrir la panxa i, de seguida, van eixir les xotetes, saltant d’alegria i besant i abraçant la seua mareta” (p. 82). Per consegüent, així com, en nàixer, en moltes narracions, les cries (o bé els  fills) ho fan del pou matern, ara és la mare qui les trau del pou patriarcal (simbolitzat per aquest llop que, a diferència d’altres relats, és fort i agressiu). I, així, ella no deixa caure els fills, sinó que els protegeix i fa possible que visquen per molts anys i que arrele en ells el matriarcalisme com a aliat: “besant i abraçant la seua mareta”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.