Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i records que acosten

El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la mare i la generositat amb la terra

Prosseguint amb el poema “A la Verge de Montserrat”, Víctor Balaguer, en línia amb la terra i amb lo femení, comenta que

“Inspiren totes dos sentiments nobles,
inspiren totes dos glòries i amors,
que l’una és la religió dels pobles,
i l’altra és la religió dels cors”. 

 

Per consegüent, per una banda, el poeta relaciona el poble amb la noblesa de sentiments i, per una altra, els pobles ho fan amb el cor i amb la religió. Quant a lo religiós, cal tenir present que el mot “religió” té a veure amb lligam i que això fa que, per exemple, en el catolicisme de tradició catalana, l’Església haja tingut un gran vincle amb la terra i amb la llengua vernacla i no, com ara, una actitud més en línia amb les pregàries i amb lo celestial, principalment, on la penetració del castellà ha sigut menor a nivell institucional, és a dir, en Catalunya, en la Franja de Ponent i en les Illes Balears. No debades, tot seguit, escriu

“Oh!, jo us conec, muntanyes regalades[1];
records de glòria i, per a mi, d’amors,
que, sent jo tot petit, moltes vegades,
vinguí a la Verge a coronar de flors.

Jo, eixes serres conec, jo sé sa història,
jo recordo que un dia l’he narrat;
si glòria me donà, tua és la glòria…
jo só lo trobador de Montserrat”.

 

A més, aquest nexe entre els catalans (ací, simbolitzats, en bona mesura, per Víctor Balaguer) i la tradició religiosa i matriarcalista, es plasma en posar que,

“Quan naix, del sol, lo pavelló de grana,
com si volgués donar-te un bes d’amor,
ta muntanya vesteix i l’engalana
amb son ropatge de diamants i d’or.

I, en los rocs, van, contents de veure el dia,
a restregar son bec los pardalets,
i lais i serventesis[2] d’alegria
cantar en cor tu sents als aucellets”.

 

O siga, que la vida va unida a lo femení, en aquest cas, igualment, amb una marededéu negra (color associat amb l’hivern, amb la dona i amb el matriarcalisme):

“I, quan la fosca cau sobre la plana,
de ton temple en la nau la Salve sents,
i, al cel, s’eleva l’oració cristiana
entre núvols d’aromes i d’encens”.

 

Aquests versos, a més, podríem enllaçar-los amb el retorn a la mare, de la mateixa manera que, al vespre, ho fa al llit i a la casa on resideix.

A continuació, passem a un fragment en què Víctor Balaguer comenta a la Mare de Déu de Montserrat que la confiança que ell deposita en Nostra Senyora (i, per a tota la vida) empiula amb aportar-li part de lo que li fa més agradable i més senzilla la vida: plasmar cantars, fins i tot, a la Mare. Per això, ell li escriu que

“Prostrat me tens davant la glòria teva:
fugint lo món i ses misèries vinc:
contempla’m als teus peus, Mareta meva…
Me sento mal lo cor, ferit lo tinc!

(…) Jo sé que aquí han vingut reis i princeses,
i, en canvi del consol que els dóna Déu,
de joies t’han cobert; l’or i riqueses
ells han fet ploure de ton trono al peu.

Mes jo, ¿què et donaré, Verge adorada,
si no só més que un pobre trobador?
Mes joies són mos cants: pren, Mare amada,
de mos cantars lo que faré millor.

I, quan arribe de la mort lo dia,
àngel de Catalunya i Montserrat,
lo dia del repòs pel desterrat,
a consolar-lo vine en sa agonia”.

 

Finalment, podríem dir que, en aquest poema, es fa una invitació a donar cada u a la terra on viu lo millor que té, mitjançant la generositat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Delitoses.

[2] El DCVB ens remet a un tipus antic de poema, tant en la poesia occitana com en la catalana.

Altres paraules i les seues formes genuïnes en llengua catalana són “restregar” (refregar) i “ropatge” (vestidura).

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua catalana, la Mare de Déu i comtes

El sentiment de pertinença a la terra en poemes de Víctor Balaguer (1824-1901).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Víctor Balaguer (1824-1901), un català, entre d’altres coses, escriptor i impulsor de la Renaixença catalana. Per exemple, en l’entrada “A la Verge de Montserrat” (http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=A%20LA%20VERGE%20DE%20MONTSERRAT&poeta=Balaguer%20i%20Cirera,%20V%EDctor), en la web “Poesia en català, en què podem llegir

A la Verge de Montserrat

Verge santa d’amor, patrona mia,
dels pobres i afligits, guarda i consol,
més pura que la llum, quan naix lo dia,
més hermosa que el cel, quan surt lo sol:

tal com se veu a l’àliga orgullosa
en la roca més alta fer lo cau,
tu, la serra més alta i més hermosa
vas escollir per fer-ne ton palau.

Reina dels Cels, Mare de Déu, perdona
si, fins avui, no et dediquí un record:
sols quan veu son vaixell, presa de l’ona,
busquen los ulls del navegant lo port”.

 

Com podem veure, el poeta vincula Nostra Senyora de Montserrat amb la persona que li fa de protectora, qui el conhorta i, fins i tot, qui trià Catalunya per a estar-hi, en lloc de fer-ho en terra ufanosa. A més, Víctor Balaguer li afig que,

“Com soldat que, fugint a tota brida
les armes, va per lo camí llançant,
aixís jo, pel camí d’aquesta vida,
a trossos, lo meu cor he anat deixant.

Verge de Montserrat, casta madona,
perla de les muntanyes i dels cels,
a qui els àngels, per fer una corona,
arrancaren del cel un puny d’estels;

ta grandesa, Senyora, no repare
si avui te parla en català ma veu,
que el català és la llengua en què ma mare
m’ensenyà un jorn a beneir a Déu”.

 

Així, no sols canta els versos a la Mare de Déu de Montserrat, sinó que, com li diu, ho fa en la llengua amb què sa mare li ensenyava a pregar, quan ell era petit.

A més, empiulant amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació matriarcal i, òbviament, amb el sentiment de pertinença a la terra, l’escriptor comenta que

“Ton nom invoca, oh, santa Verge pura,
l’orfe ferit de pena i desconsol,
ton nom la mare ensenya a la criatura
quan l’adorm carinyosa en lo bressol.

Quant dolç és lo teu nom! Tota la terra
cants t’eleva amb accent adolorit,
que ton nom és, oh, Verge de la serra,
dels estranys i dels propis beneït”.

 

Per tant, hi ha un nexe entre la terra (Catalunya) i Nostra Senyora de Montserrat, una mare que acompanya els fills i que els fa costat allà on són com també ho ha fet en la història de molts catalans catalanoparlants:


“Ton nom, un jorn, fou l’estendard de glòria
que, de la glòria, nos mostrà el camí,
i fou ton nom lo crit de la victòria
que, en Nàpols, aixecà Vilamarí…

quan tu, Reina del pla i de les muntanyes,
de genolls prostrats, veies als teus peus
los reis que, drets, a cent nacions estranyes
prostrades veien de genolls als seus!

I no és estrany que, per l’honra i glòria,
unesca dos records amb llaç d’amor,
que unida està, a la teva, la sua història
i escrites són les dos en lletres d’or.

A fe que eren brillants los temps gloriosos
en què els Peres, los Jaumes, los Ramons,
dictaven lleis, monarques poderosos,
fins del remot Orient a les regions.

Mentre València i les Balears, salvades,
se veien lliures ja dels sarraïns,
lo pendó de les barres venerades
veien triomfar los més remots confins.

Senyors del mar los catalans, a ratlla
tenir sabien lo enemic pendó,
i ni els peixos passaven si, en sa espatlla,                                                                                                     no portaven les armes d’Aragó”.

 

En acabant, el poema enllaça la Mare de Déu amb festes i, així, amb el sentiment. Però, igualment, amb el paper de mare que ella fa per a molts catalans i que està en nexe amb lo matriarcal i amb els pobles (que no amb els Estats):

“I tu llavors, oh, Verge de victòria,
lo teu nom sempre veies invocat,
que els catalans anaren a la glòria
cantant lo Virolai de Montserrat.

La muntanya en què vius, també, en son dia,
fou lo baluard del poble català;
del sarraí, la ferma valentia
jamai tes brenyes escalar gosà.

I, en temps ja més cercans, pocs anys fa a penes,
quan lo crit de la pàtria independent
ensenyar al francés féu les cadenes
per contestar al toc de sometent,

los nostres s’amagaren en tes brenyes,
lo pendó de la pàtria enarborant,
i, llavors, foren, Montserrat, tes penyes
lo temple de la santa llibertat.

Mont de la Verge, en tos records, jo miro
que unides van la llibertat, la creu,
dos símbols sants que jo el primer admiro:
l’amor dels pobles i l’amor a Déu.

La llibertat!, la creu!, símbols dels pobles:
l’una és l’esperit de Déu, l’altre és sa mort;
l’una és l’aspiració dels hòmens nobles,
i dels hòmens cristians l’altre és lo port”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la pedagogia, la puericultura i la llengua catalana

El sentiment de pertinença a la terra en la pedagogia, en el magisteri i en la puericultura desenvolupats per Empar Navarro Giner (1900-1986).

Continuant amb aquest sentiment, en el llibre “Dones i valencianisme. Pioneres (1900-1939). Volum I”, de Maria Lacueva i Lorentz i editat per Fundació Nexe en el 2022, trobem la valenciana Empar Navarro Giner, una dona vinculada amb el valencianisme, amb la pedagogia, amb la puericultura (sobretot, amb xiquets que, de bon principi, tenien més problemes per a participar en les escoles) i amb el feminisme del seu temps. Tot seguit, exposem unes paraules que digué en gener de 1922 (ací, amb lleugers retocs):

“Tot patriota sent en l’ànima el dolor de vore la llengua valenciana, tan elegant, tan pròcer, tant rica, passar per una etapa de decadència. I ‘Nostra Parla’[1] és una concreció d’eixa dolor.

Com s’evitarà? Fent que la llengua valenciana s’envole en ales de la cultura, que ressone en les entitats públiques, que honre els llavis de l’aristocràcia, que altifique el parlar del poble i, per damunt de tot, que siga ensenyada a les novelles generacions de València” (p. 89).

Aquestes paraules empiulen amb un detall que hem captat en molts escrits sobre la instrucció obligatòria en lo que ara, jurídicament, és Espanya, del segle XVIII ençà (eufemísticament, educació o formació escolar): es presenta com si l’estil militar de la cultura castellana (començant per la manera en què s’organitzen les aules i les classes) fos un alliberament per a la suposada incultura de la gran majoria de la població i, igualment, s’aprova (molt sovint, sense cap però) aquest sistema junt amb el fet que la llengua en què s’ensenyava (quasi sempre, i, més encara, en terres valencianes, pel paper castellanitzador de l’Església institucional) fos el castellà.

A més, Empar Navarro Giner afig que “Aquesta tasca és urgentíssima. La reclama l’interés pedagògic perquè la majoria de nostres fills perden molt de temps i malgasten molts esforços aprenent la Gramàtica castellana en castellà, quan convé que els l’ensenyen en valencià, lo qual facilitaria una comparació de caient científic.

I, a més, la reclama l’interés patriòtic.

‘Nostra Parla’, volent laborar per l’ensenyança valenciana, obri aquest III Concurs Infantil de Lectura, quines bases i recompenses s’indiquen a continuació.

Per dur-lo a bon terme, demanem l’ajuda dels senyors professors, tant oficials com particulars. La seua clara intel·ligència els mourà, segurament, a col·laborar amb nosaltres. Pensem que Europa està plena de països on els mestres ensenyen els alumnes llengües no oficials, lo qual és perfectament lícit.

També demanem l’ajuda de les persones i corporacions de bona voluntat. Com ‘Nostra Parla’ és molt pobre, està mancada de diners. I els que es gasten per a foment de la llengua valenciana, pot dir-se que són gloriosament gastats (…) els fruits ja es voran. Es parlarà correctament el valencià, es deixarà de martiritzar el castellà, s’obriran noves sendes de cultura, florirà un nou patriotisme…” (pp. 89-90).

Sobre aquesta martirització, la primera vegada que llisquí el text, em féu pensar si no seria una estratègia per a fer fi. No debades, si, alguna de les dues llengües havia sigut martiritzada (legalment i eclesiàstica), no era precisament la castellana. I, més encara, després del Decret de Nova Planta de 1707 i de la política del bisbe  Andrés Mayoral (arquebisbe de València nascut fora de la Corona Catalanoaragonesa) i de la del Cardenal Belluga (en el bisbat d’Oriola, qui empunyà les armes durant la Guerra de Successió), totes dues, en el segle XVIII.

Afegirem que, un poc després, apareixen unes línies que, cent anys després, continuaven essent una realitat en la política valenciana de partits que es posaven l’etiqueta d’esquerres o bé de progressistes. Així, en temps d’Empar Navarro Giner, un polític valencià del partit de Vicente Blasco Ibáñez (grup que no era, precisament, nacionalista), Faustí Valentín, “va mostrar el seu acord amb la conveniència d’ensenyar valencià a les escoles públiques i fins i tot va assumir el compromís d’implantar-lo en poc de temps.

El líder del seu partit, Félix Azzati, el va desautoritzar i finalment, Valentín va dimitir com a alcalde de València. Ser progressista, doncs, no implicava en cap cas ser valencianista en aquells temps” (p. 90)… ni, en el primer quart del segle XXI, no donar suport a un primer ministre espanyol de línia castellanista, patriarcal i mentirós compulsiu i sí acollir una bona síndrome d’Estocolm per a mantenir-lo en aquest càrrec, encara que, com ara, el polític esmentat no promogués la no discriminació social (la del dia rere dia) per fer ús de la llengua catalana en terres catalanoparlants, ni la restauració del dret civil valencià derogat amb el Decret de Nova Planta de 1707. I és que la cultura tradicional que promou la terra, lo vernacle, lo maternal i lo matriarcal, i que patrocina els drets de la dona, va més enllà de lo políticament correcte.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com indica l’autora de l’obra, era “l’entitat fundada el 1916 per catalans, balears, rossellonesos i valencians amb l’objectiu principal d’impulsar la unitat de la llengua catalana”.

 

pebrella01-pioneres (1) assemblea-pagesa-6f (1)

“Al grau”, cançó tradicional transmesa per àvies

Bon dia,

A continuació, posem l’altra cançó que ens envià Lourdes Boïgues, a qui estic agraït pel detall. En traguérem la lletra el 7 de juliol del 2024:

“AL GRAU

Mare: puje dalt

i baixe amb[1] la corbata,

que me’n vaig al grau

a veure[2] una xica guapa.

 

Passa un senyoret

i tira una pesseta.

-Tire-me-la a mi,

que sóc la més pobreta.

 

Totes les pobretes

se’n van a dormir

amb la camisa curta

i el cul arrupit,

amb la camisa curta

i el cul arrupit”.

 

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Notes: [1] En l’original, amb la pronúncia popular “en”. Més avant, també, quan fa referència a la camisa.

[2] En l’original, amb la pronúncia popular “vore”.

Adduirem que hui, 7 de juliol del 2024, hem rebut un missatge de Joan Llàcer, u dels qui participa en l’estudi sobre el matriarcalisme, i ens ha dit que “La cançó és coneguda en la Safor: des de Vilallonga, Almoines… Són les arrels dels meus pares i els dos la coneixem. M’és molt bé: cal sempre estendre les cançons populars nostres”. 

Finalment, dir-vos que, ni els meus pares, ni jo (tots tres, de la comarca de l’Horta de València), la coneixíem. De totes maneres, ací la teniu.

 

“El rector de Bufali”, cançó tradicional transmesa per àvies

Bon dia,

Ahir, 6 de juliol del 2024 responguérem a Lourdes Boïgues que ens agradaria accedir a la cançó “El rector de Bufali”. Després d’escoltar-la i de traure’n la lletra, ens n’envià una altra (“Al grau”)[1] que tenia uns versos pareguts als que ens havien posat en algunes cançons eròtiques. Com ens escrigué, “Ací van dos cançons que em cantaven les meves iaies”:

“EL RECTOR DE BUFALI

El rector de Bufali, huit, huit, huit,

té una burreta, trico, trico, tra,

té una burreta, liró, liró, liró,

que li dóna garrofes, huit, huit, huit,

per la poteta, trico, trico, tra,

per la poteta, liró, liró, liró.

 

El rector de Bufali, huit, huit, huit,

té un matxo pardo, trico, trico, tra,

té un matxo pardo, liró, liró, liró,

que li dóna garrofes, huit, huit, huit,

per baix del rabo, trico, trico, tra,

per baix del rabo, liró, liró, liró”.

 

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

Nota: [1] Agraesc la generositat de Lourdes Boïgues, qui, el mateix 6 de juliol del 2024, ens envià un correu electrònic amb enregistrament d’ambdues cançons, per a que poguéssem fer-les accessibles mitjançant la web “Malandia”, com li havíem comentat.

Afegirem que Bufali és un poble valencià de la comarca de la Vall d’Albaida.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, el català, els pagesos i els escriptors

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La llengua materna”, de l’escriptor Marià Aguiló (1825-1897).

Una altra persona en què captem aquest sentiment és Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), un mallorquí que visqué molt de temps en Catalunya i que, entre d’altres coses, recopilà moltes cançons. Per exemple, en l’entrada “Poesia. Marià Aguiló” (https://www.escriptors.cat/autors/aguilom/poesia), en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, hi ha un poema seu que, amb lleugers retocs, diu així:

“LA LLENGUA MATERNA

Mes, qui ho sap? Què m’acoquina?
Vida, fe i coratge tenc!
Si el baf del mal no metzina
lo foc que, en mon pit, encenc,

jorn vindrà que, tant d’afecte,
traent força del desig,
lo que ara obir en projecte,
lo que sols dins l’Ideal llig,

s’encarnarà en la paraula
de la llengua que estim més
i un llibre en serà el retaule
on hi romanga palès”.

 

Com podem veure, l’escriptor, que, entre d’altres coses, ha fet una mirada (l’obir), respon amb força i diu que, en l’esdevenidor, el projecte es farà realitat i que, per tant, la llengua amb què més s’identifica (la vernacla, la catalana), també passarà a ser plasmada en llibres.

Quant a la llengua (ací, amb el nom de llengua d’oc, perquè, del segle XVI fins al XIX, es creia que el català havia nascut en Llemotges), posa que encara té vida i que és la primera que aprengué en el bressol:

“Noble parla benvolguda,
dolça i rica llengua d’oc,
tots te creuen abatuda
i tu encara alenes foc!

Vine a refrescar mos llavis,
llengua apresa en lo bressol;
si et menyspreuen inflats savis,
no és post per tu encara el sol!

Si ets esquerpa, i breu, i forta,
comportívola ets i suau;
als fills bords que et creuen morta,
crida, i digue’ls: Escoltau…!”.

 

Igualment, Marià Aguiló afig que ell cantarà el passat i que ho farà amb jovenesa (com ho estarà la llengua vernacla, la qual compta amb el suport de la gran majoria de la gent, dels trobadors i dels poetes):

“Enrevoltat del bon poble,
lo temps passat cantaré,
i el ressò de ta veu noble
dins cada pit sentiré.

Que si ara, escarnida i muda
t’engeguen de la ciutat,
trepitjada i desvalguda
des que els reis t’han oblidat,

llavores, rejovenida,
recobraràs tes colors,
per viure sempre enaltida
amb l’amor dels trobadors.

Com enyor, Mallorca, el dia,
dels meus jorns lo més bonic,
que eix mantell de poesia
que entreguait ta glòria abric…!

Mes, ai, Déu!, en nostre idioma,
qui hi pot teixir tal mantell?,
¿on és l’enlairada ploma
que ses glòries renovell?”.

 

A banda, el poeta addueix que molts no el saben escriure, per exemple, per factors històrics, com ara, la penetració del castellà, el fet que el català ja no siga oficial entre els polítics catalanoparlants i que sí que s’use (i molt) entre els pagesos:

“Tret d’aquells pocs qui l’alaben
sens voler-lo estudiar,
tots confessen que no el saben
i el gosen critiquejar.

Nostre desastruc llenguatge
tres centúries fa que es veu
que els forans ne fan ultratge
i els de casa en fan menyspreu.

Des que, en sa trista orfenesa,
l’exiliaren del Palau,
pels camins, viu a la pagesa,
per les ciutats, viu esclau”.

 

Nogensmenys, ell respon a aquesta mena de dona que és la llengua catalana:

“Mesquineta desvalguda,
dolça llengua, qui et coneix?
L’ufaner, que et ven, ajuda,
t’endogala i t’envileix.

Quants pocs són los qui et cultiven
i els que t’escarneixen quants!
Fins tos poetes te priven
dels mots propis en llurs cants.

Foraster llenguatge mena
la mà que en lo nostre escriu,
fent-li dringar la cadena
que el pensament du catiu”.

 

Per això, el seu objectiu és actuar amb la joventut que té l’escriptor:

“Lo llenguatge ardent i lliure
que enraona el català,
¿per què ha segles s’ha d’escriure
estrafent lo castellà?

Per vèncer tants grans obstacles,
on és l’elet trobador?
Mester fóra un dels miracles
que feia lo Salvador.

Sols Ell pot girar l’estrella
del nostre parlar nadiu
si volgués dir a l’orella
de les gents sordes: oïu!

Digau Efeta el coratge
de la ignorant multitud
i cobrarà son llenguatge
mon trist poble sord i mut”.

 

Finalment, Marià Aguiló remata el poema amb uns versos que, sovint, ixen en grups de defensors de la unitat de la llengua i de la seua promoció en tots els àmbits socials, no sols a nivell casolà o dins de la família:

“Cap nació pot dir-se pobra
si, per les lletres, reneix;
poble que sa llengua cobra,
se recobra a si mateix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, els vincles entre catalanoparlants i la història

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Patria, Fides, Amor” de Wenceslao Querol Campos (1837-1889).

Continuant amb el sentiment, en l’entrada “Poesía en català” (https://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=PATRIA,%20FIDES,%20AMOR&poeta=Querol%20Campos%20,%20Vicente%20Wenceslao), de la web “Poetes”, hi ha un poema d’aquest escriptor valencià, amb uns versos que, amb lleugers retocs, diuen així:
“D’un plec d’eixes muntanyes, d’un dels casals que els roures
volten en les garrigues dels Pirineus veïns,
sis segles fa, els meus avis, durs fills de l’aspra serra,
sortiren quan En Jaume alçà el penó de guerra,
esglai dels sarraïns.

I, al davallar dels cingles vers les flairoses planes,
per l’or del sol canviant-ne l’argent pur de les neus,
l’escalf sant de la pàtria duien al cor mos avis,
los lais d’amor dels poetes catalans en los llavis
i, en los escuts, les creus.

Jo, que una breu estona vinc a seure a esta antiga,
sagrada llar, on crema lo foc de l’avior,
com els soldats d’En Jaume, nét d’ells i germà vostre,
los tres mots per divisa encara amb orgull porte
de Pàtria, Fe i Amor”.

 

Com podem veure, en primer lloc, vincula la història (simbolitzada pels avantpassats que baixaren, sobretot, de Catalunya, i pels seus avis) amb la llengua que més estimen els poetes catalans i que, per això, duen en els llavis.

Tot seguit, exposa versos en nexe amb la població on ha nascut, una manera més de reflectir la seua prioritat per la terra i, àdhuc, inclou els musulmans (en el text, els àrabs):

“Fill sóc de la joiosa vila que, al sol, escampa
tot temps, de fresques roses brodat, son mantell verd,
la coronada amb pàmpols i fruits que la llum dora[1],
la que la seda fila, la que remembra i plora
l’alarb[2] en lo desert”.

 

Nogensmenys, va més lluny de la vila i addueix punts geogràfics del País Valencià junt amb personatges de la noblesa i de la història:

“Fill sóc de la que guaiten com dos gegants, captiva,
d’un cap Penyagolosa, de l’altre cap Montgó;
de la que, en l’aigua, juga, de la que fon per bella
dues voltes desposada amb lo Cid de Castella
i amb Jaume d’Aragó”.

 

A més, passa a la relació entre valencians i catalans (mitjançant detalls de la ciutat de València i de la de Barcelona):
“Bé prou que n’ensomien d’aquell llarg maridatge
de tres-cents anys les glòries avui sos fills darrers;
bé prou que, amb mut coratge, veem com les gralles negres
volen pels cims on feen sols en jorns més alegres
llurs nius los esparvers.

Llavors tu, oh, Barcelona, a un temps, soldat i nàuxer[3],
l’espasa als lloms cenyida i per ceptre el trident,
per tos vaixells, vetlaves del mar blau a la vora,
junt a Montjuïc, que s’alça com una immensa prora[4]
navegant vers l’Orient.

I llavors tu, oh, València, palaus i temples gòtics
basties, i els rius fees, esclaus, empresonar
per a regar les hortes que avui són ta bellea,
i els rims de tos poetes anaves, Galatea,
cantant prop de la mar”.

 

A continuació, relaciona el bressol, la terra on ell ha nascut, amb la pàtria, amb la valentia i amb Sant Vicent Ferrer (el patró del País Valencià):

“L’Amor, la Fe i la Pàtria foren tres bones fades
que els bressols dels meus pares varen trenar llavors;
la Fe, amb les verdes palmes del martiri i la glòria;
la Pàtria, amb los que serva llorers eterns la història,
i, amb la murta, els Amors.

La Pàtria!… En corts o en lluites, amb sang o amb veu valenta,
contra els estranys la terra, los furs contra el dret real,
bé els defensà València, amb clar seny i amb mans fortes;
per ço, el punyal d’En Pere gravà dalt de ses portes:
‘Dues voltes lleal’.

La Fe!… De l’humil frare mestre Vicent, encara,
ressò dels antics segles, retruny l’ardenta veu
que, en lo Concili, als Papes, als Reis davant sos nobles
i, per les amples places, cridà als estols dels pobles:
‘Honra i temor a Déu!’”.

 

Igualment, afig la literatura valenciana del Segle d’Or (el segle XV, ací, representada pel primer escriptor que passà a fer poemes en llengua catalana, en lloc de fer-ho en occità):

“L’Amor!… L’ombra de N’Àusias, a tan bell mot, aixeca
lo front del llit de marbre, fixant los trists esguards,
i plany de nou les trobes de sa immortal ferida
ell, per qui fou la dona, entre els dols de la vida,
com un ‘lliri entre cards’”.

 

Finalment, encoratja, tant a Catalunya com als nous escriptors, a prosseguir en l’interés per la llengua catalana i, amb la llei de l’amor, com a pont de connexió entre valencians i catalans:

“Jovent de Catalunya, nous trobadors, del nostre
sagrat avior sigau-ne, jo us prec, custodis feels.
Si l’arbre boscà aixeca fins al cel blau les branques
on los aucells s’aturen i esclaten les flors blanques,
és que enfonsa els arrels.

Mai com avui, que Espanya obira envergonyida,
trencats corona i ceptre, brut son mantell de fang,
sos fills, en lluita infame, i es veu menyspreada i sola,
mai com avui n’és digne qui el gonfanó[5] tremola
amb les barres de sang.

Mai com avui, que el dubte glaça los cors i brollen
pertot fonts d’impuresa on beu lo poble a doll,
mai com avui n’és digne qui diu l’oració tendra
i, en les desertes ares, cobert lo front de cendra,
dobla el cap i el genoll.

Mai com avui, que l’Odi esmola els ferests glavis
i ven a l’encant l’ànima sos sentiments per l’or,
mai com avui n’és digne qui l’olivera planta
i, coronat de roses, al món, trobador, canta
la dolça llei d’amor.

1872”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En l’original, en lloc de la forma “daura”.

[2] “l’àrab”.

[3] En el DCVB, figura “Nauxer” junt amb “Notxer” amb el significat de “Mariner d’alta graduació que dirigia la maniobra d’un vaixell”.

[4] En el DCVB, figura com a forma antiga de dir “Proa”.

[5] El DCVB remet a “Gamfaró” i posa que és un estendard que, en l’Edat Mitjana, s’usava com a insígnia de guerra.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i poetesses aliades dels llauradors i comprensives

Un altre poema de Ma. Josefa Massanés, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als bons pagesos y proletaris del Empordà” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_bons_pagesos_y_proletaris_del_Empord%C3%A0), en la web “Viquitexts” (ací, amb lleugeres adaptacions). Diu així:

“ALS BONS PAGESOS I PROLETARIS DE L’EMPORDÀ

amb motiu del Primer Concurs Agrícola de Figueres

 

Jo no sé quin encís

tenen aqueixes festes

on, lo bon català,

son noble instint desplega.

¿Què tenen los cantars

de ma nativa llengua

que, lo cor, al sentir-los,

bat més fort i de pressa

 

i somriuen els llavis

i los ulls s’humitegen?”.

 

Per tant, primerament, passa a la llengua materna i vernacla.

En acabant, vincula el català amb la terra, amb la mare que ensenya la llengua, amb les muntanyes de l’indret, amb les flors que agermanen els catalans i amb un tarannà noble que ja ve de fa segles:

“(…) ¿per què, quan els càntics

nostres paisans aixequen

amb accents d’alegria,

d’amor o de tristesa,

totes les melodies,

olvidem de la terra,

com tota veu s’olvida

sentint la veu materna?

Oh!, que dolç és provar-ne

eixa santa tendresa

que, als turons de la pàtria,

amb flors, ens encadena!

I, quan la pàtria és noble

i, com la nostra, immensa

és la glòria dels títols

de sa antiga noblesa,

no hi ha orgull més legítim

que el que sentim per ella.

Lo ser català és honra!”.

 

Tot seguit, associa el fer ús de la llengua amb la facilitat expressiva, emprenedora i, àdhuc, batalladora, dels qui viuen en Catalunya i se senten catalans:

A Déu, gràcies rendesca

qui la sang catalana

 

sent bullir en ses venes

i, en son front honrat, porta

barretina vermella.

Res impossible troba

del català, l’empresa;

son geni, en la pau, brilla;

son valor, en la guerra;

en els combats científics,

victoriós per tot queda;

i, en les mans de la indústria,

que enlaira sa bandera,

de sos treballs agrícoles,

òpims productes deixa”.

 

Després, passa als llauradors, la gran majoria de la població catalana del seu temps, fins a bona part del segle XX. Els considera fills de la terra, comenta que solen cantar mentres treballen (una realitat fins a ben avançat el segle XX i motiu pel qual moltes cançons sorgiren en el camp i, més d’una vegada, tractaven sobre activitats agrícoles o amb vocabulari camperol):

“Beneïts els pagesos

que, amb la rústica esteva[1]

de les nacions més fortes,

sou vida i fortalesa!

Sens vosaltres, ¿què foren

eixes ciutats superbes?

Ruscos plens de teranyines

i vagabundes vespes,

dissimulades coves

de feres famolenques.

Alceu els fronts, alceu-los,

honrats fills de la terra,

puix també l’alegria,

per vosaltres, és feta.

 

Eixos sons melancòlics

que, tot guiant la rella,

lo llaurador pacífic,

suaument taral·leja;

les alegres cantúries

que entonen prop les eres

i, al compàs de les dalles

segadores caterves;

les cançons que, en les vinyes,

mentres dura la verema,

amb veu joiosa, canten

les colles jornaleres,

els xisclets de les gralles,

de les gaites, les queixes,

i els cops dels tamborinos

de camperola orquestra,

si del treball mitiguen

les fatigoses penes,

als cors honrats, complauen,

(…) qui dóna a la pàtria

 

tanta glòria i grandesa”.

 

Finalment, Maria Josefa Massanés qualifica com a positiva la tasca dels llauradors i, a més, es mostra comprensiva amb ells i els encoratja a prosseguir:

“Jo us comprenc, jo us estimo,

llauradors, i, amb fraterna

viva amistat, encaixo

vostres mans amb la meva,

i, entusiasmada, admiro,

ple mon pit d’alegresa,

de vostres sacrificis

i sant treball les prendes.

Constància, doncs, constància,

qui, avui, la recompensa

de son treball no obtingué,

demà l’obtindrà plena;

i, si no,… Déu ne guarda,

de grans i sempiternes,

per les ànimes justes

a qui lo món les nega.

Déu, germans, beneesca

vostre treball i penes!

 

Déu vos done abundància!

Déu vos done riquesa!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Peça corba i posterior de l’arada, per on l’agafa qui llaura.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna, cançons i rondalles

El sentiment de pertinença a la terra en poemes d’Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936).

Una altra entrada en què copsem poemes en què apareix el sentiment esmentat, i que foren escrits pel català Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936), és “apel·les mestres- Magisteri Teatre-Mag Poesia – Mallorca” (https://magpoesia.mallorcaweb.com/poemes-solts/mestresapel.html). El primer que n’hem triat diu així:

“LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor, la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

‘L’estimo perquè sí, perquè és la meva’.

 

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla

és la parla mateixa que,

al son d’una non-non, la més hermosa,

bressà amorosament ma son primera.

 

L’estimo de tot cor, per catalana,

l’estimo perquè, en ella,

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu, mentre el sol queia”.

 

Com podem veure, en el poema, no sols enllaça el sentiment amb la llengua, sinó que, a més, ho fa amb dues dones que solen ser les persones que més transmeten la cultura tradicional en les cultures matriarcalistes: la mare (sovint, mentres bressola el nen) i l’àvia (ací, simbolitzada com a narradora d’una rondalla sobre una dona d’aigua). Adduirem que l’escriptor plasmà uns versos dedicats a les dones d’aigua (un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic).

Tot seguit, Apel·les Mestres vincula la terra (la llengua) amb la jovenesa, amb les primeres relacions sexuals i amb els amics que, fins i tot, encoratgen:

“L’estimo de tot cor, perquè, en descloure’s

l’exquisida ponzella

de mos vint anys, aquell sublim ‘t’estimo’,

va dictar-me l’amor en eixa llengua.

 

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,

els que em criden avant! i avant m’empenyen”.

 

Al capdavall, posa en nexe el sentiment amb flora, fauna, la mar, el cel i l’aire. I, àdhuc, amb el fet de viure en la terra on es parla:

 “L’estimo de tot cor, perquè cigales,

i espigues i roselles,

i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire

sos grans secrets en català em revelen.

 

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo

de més franca i més bella…

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

 

Afegim una altra entrada relativa a un poema d’Apel·les Mestres, “La dona d’aigua” (https://poeteca.cat/ca/poema/2314), en que també es plasma, i que figura en la web “Poeteca”. Diu així

    “A la vora de l’estany
de la muntanya,
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que, per fil, enfusa el raig
de lluna clara.

     La lluna clara, entretant,
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,

     i l’aloja va filant
son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
la lluna, d’estel a estel,
més raigs demana”.

 

Com podem veure, en aquests versos, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcalista, com ara, la dona d’aigua, el color argent, la lluna, la vesprada i la nit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)