Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

La llibertat sexual de les dones dels Pirineus ja era un fet en el segle XVIII (Isaure Gratacós)

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de la dona en el Pirineu, en juny del 2022, accedírem a uns tweets de David Algarra publicats en novembre del 2021. Deien així: “La historiadora Isaure Gratacós ha treballat durant prop de cinquanta anys sobre el paper de la dona als Pirineus. La casa és la unitat bàsica del grup, després ve el poble i, finalment, la vall.

Un mètode de gestió col·lectiva on l’hereu, sigui home o dona, vota en totes les assemblees.

Un treball de prop de mig segle per recollir paraules dels que viuen en aquestes profundes valls on la tradició oral ha estat des de sempre. El vuitanta per cent del terme municipal és gestionat per la comunitat. L’economia es basa en l’intercanvi i el col·lectiu.

Fins a la Revolució Francesa[1], el dret de naixement i el dret de vot també eren adquirits per les dones.

Durant la Revolució, Olympe de Gouges[2] va ser guillotinada per escriure la Declaració dels Drets de la Dona i de la Ciutadana i es van trigar més d’un segle i mig en què poguessin tornar a votar les dones, tot i que ja no directament en una assemblea local, sinó per escollir un partit.

La dona és igual a l’home durant segles. Aquesta realitat va existir als Pirineus, des del País Basc fins a l’Arièja. Així ho revela la historiadora i etnòloga Isaure Gratacós al seu llibre ‘Les dones pirinenques: un estatus social excepcional a Europa’ (https://youtu.be/JIOgfndO4c8).

Als Pirineus, ‘la llibertat sexual va existir més que en altres llocs’ (Isaure Gratacós)”. 

Agraesc la generositat de l’historiador David Algarra en l’estudi sobre el matriarcalisme

 

 

Notes: [1] S’inicià en 1789.

[2] Escriptora occitana nascuda en 1748 en Montalban (França) i morta en 1793. Aquesta obra fou escrita en 1791.

Poemes matriarcals sobre la natura, amb la Mare Terra i amb la cultura vernacla

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’autora la trau, com ara, en composicions que podríem associar a la natura i, en part, amb la Mare Terra. Així, en “La primera rosa” (p. 33), ens recorda el tractament que la mare farà del fill (però, ací, la jardinera respecte a la flor) i, al capdavall, la festa de Sant Jordi (patró de Catalunya):

“Una rosa ataronjada

s’ha desclòs en el jardí,

enceta la primavera

amb encant i frenesí.

 

 

Entremig de plantes verdes

(…) dels seus pètals surt la flaire

d’olor dolça com la mel.

 

Ara tinc la flor més bella

que desvetlla sensacions,

la daré a qui m’estima

farcida de grans petons.

 

Celebrem un bon Sant Jordi

Catalunya ha de lluir,

d’una rosa i d’un bon llibre

any rere any s’ha de gaudir”.

 

 

Un altre poema en què captem aquest lligam amb lo natural, amb la terra i, àdhuc, amb la cultura tradicional vernacla, és “M’agrada” (p. 38):
“M’agrada anar a veure una mar llunyana

tancant les parpelles per poder somiar,

a la vora la platja, bufant marinada

perquè les onades em fan recordar.

 

Històries d’amor, i moixaines salobres

el clar de la lluna contenta somriu,

rondalles i faules amb cant de sirenes

records i enyorances del cor de l’estiu.

 

Immensitat d’aigua, de vida i de màgia

tot està en calma, fins a l’horitzó,

ben sols en la nit i damunt de la sorra

guardant el silenci entre tu i jo.

 

(…) misteris incerts de dins la mar blava”.

 

 

Sobre aquests versos, una de les coses que podem dir és que, com que l’aigua és u dels dos elements considerats femenins (pel seu vincle amb la mare), copsem que la poetessa hi empiula, que la fa feliç i que té lloc durant l’obagor: els somnis i els records que vincula amb la infantesa, la suavitat de la mar, la cultura matriarcalista que la mare feia perviure mitjançant la transmissió i l’acaronament, per exemple, a l’aire lliure durant l’estiu. A banda, la música pren part, i ho fa simbolitzada per la sirena, personatge que, en més d’una rondalla, diu a un home què haurà de fer (si tria no matar-la) per salvar-se ell i perquè prospere la família.

Tot i això, capim que, en l’educació rebuda, també s’inclou una mena de cultura del silenci (escoltar la natura, fruir-la, acollir els mots del proïsme i de la contrada), amb intenció de fruir la vida i la bellesa de la Mare Terra (agregant-hi la immensitat de la mar).

Uns altres versos relatius a la primavera i a la Gran Mare serien els del poema “La primavera” (p. 39), en què es reflecteix l’esperança i la proximitat:

“Encetem la primavera

se’ns desperten els sentits (…).

Obrim portes i finestres

tenim somnis per complir,

sentiments plens d’entusiasme

hi ha un món nou per descobrir”,

 

uns mots que ens membren la infantesa i la seua disposició al descobriment, a la creativitat.

Altrament, la poetessa afig que

“els ocells a dalt les branques

van trinant una cançó.

 

La natura fa embranzida

surten les primeres flors,

i engalanen el paisatge

revestit de mil colors”.

 

 

Això sí: Rosa Rovira Sancho, encara que escriu, se sent amb un fort enllaç amb la terra, amb Catalunya, amb lo maternal (amb una musa que podria simbolitzar la mareta, quan, de bon matí, s’acosta a la xiqueta):
“I una musa matutina

lentament s’acosta a mi,

i xiuxiueja a l’orella:

jo sóc molt feliç aquí”.

 

Per consegüent, continuarà adherida a lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal, natura, bona avinença i lligams maternals

General, , , , , ,

Un altre poema de Rosa Rovira Sancho en què es reflecteix el tema de l’educació matriarcal és “Reciclem!” (p. 21), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, quan diu

“També hi ha molta deixalla

que si no sabeu on va,

pols, raspall, bolquers i altres

al rebuig ho heu de llençar” (p. 21).

 

A més, en la composició “Jo tinc una rosa blanca” (p. 26), escrita en el 2014 i que podríem enllaçar amb la pau, indica

“Jo tinc una rosa blanca

que voldria regalar,

a qui em dóna la mà estesa

i m’ajuda a caminar.

 

I m’empeny cap a la porta

que hi ha al fons del meu destí,

com l’estel en la nit fosca

m’il·lumina el nou camí”,

 

 

tret amb què capim que la dona (lligada a lo obscur) fa de guia de la poetessa.

Igualment, addueix

“conserveu els bons moments,

que el camí passa de presa

i heu de viure els sentiments!”,

 

això és, lligar la banda realista de la persona (la que toca els peus en terra) amb lo extern, amb els altres i, així, amb el cor.

No debades, acaba el poema escrivint que

“Per aquell que molt m’estima

i m’ajuda a caminar

jo tinc una rosa blanca

que voldria regalar”.

 

En uns altres versos, “Els fruits de l’amor” (p. 34), en el mateix llibre, l’escriptora de Monistrol de Calders tracta sobre un sentiment que uneix, que fa de pont entre persones, el qual

“Ens ajuda a veure els petits miracles

enriqueix la ment i el nostre esperit,

ensenya a viure més bé la vida

donant les gràcies a un món agraït.

 

AMOR, és sentiment de gran afecte

cap a altres persones, llocs o animals,

posem-lo a les mans i sembrem la grana

per recollir uns grans fruits personals”.

 

 

Adduirem que aquesta educació també apareix en el poema “Vesprada llunyana” (p. 41), en posar

“Vesprada llunyana font d’inspiració (…).

La mare enfeinada prepara el sopar,

(…) esperant el plaer d’un bon paladar.

 

Partida de cartes per fer passar el temps,

tothom vol jugar i el pare s’hi apunta,

guanyem la canalla, després ell remunta,

serena vesprada, no hi ha contratemps.

 

Murmura en veu baixa, un elogi eficaç,

i pica l’ullet als hereus de la vida,

_tinc la quitxalla de ment garantida_

i somriu complaent per sota el seu nas.

 

(…) records d’infantesa, entrenyor dels pares,

dos astres que brillen enmig les nits clares,

reposen per sempre a dins el meu pit”. 

 

 

Per consegüent, l’autora empiula la vesprada amb la font, és a dir, amb la mare, en l’obagor.

A més, parla sobre les relacions harmòniques entre pares i fills (ací, reflectides en els jocs de cartes i en les parauletes que diu el pare als xiquets).

Finalment, Rosa Rovira Sancho agrega que encara evoca els records d’infantesa i, altrament, el nuc que mantenia amb els seus parents i que ho fa dins el cor (és a dir, amb el símbol de l’empatia, de la simpatia, de l’amabilitat…). De fet, en un correu electrònic que l’escriptora ens envià el 23 de març del 2025, indicava “Guardo molts bons records dels meus pares.

Ens estimaven molt, mai ens van posar la mà a sobre i sempre gaudíem del seu bon caràcter”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura i la independència de Catalunya

General, , , , , , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, en què captem el sentiment de pertinença a la terra (en aquest cas, molt en nexe amb la natura com a part de la contrada), és “Necessito cada dia” (p. 25). Cal dir que els versos tenen a veure amb lo que fa que Rosa Rovira Sancho estiga creativa:

“Necessito cada dia

despertar quan surt el sol,

obrir portes i finestres

veure el cel de Monistrol.

 

(…) Necessito la natura

sentir el cant del rossinyol,

que refila dalt la branca

a l’entorn del rierol.

 

Necessito goma i llapis

per escriure en un paper,

combinant mots i paraules

i un poema compondré.

 

Necessito lliurar als altres

un bocí de mi mateix,

la gaubança de l’ajuda

se’t retorna amb escreix.

 

Necessito d’un somriure

quan estic atribolat,

un petó i una moixaina

per sentir-me assossegat.

 

Necessito al finar el dia

el silenci de la nit,

els estels de la nit fosca

que renoven l’esperit”.

 

 

Continuant amb la connexió amb la terra (i com si lo tel·lúric fos la mare, la Mare Terra) i amb aquest sentiment, el capim en el poema “El gira-sol” (p. 27), amb qui se sent adherida, fins i tot, en aplegar el vespre:

“Déu vos guard planta formosa (…).

El seu fruit ja ha fet granada

i se sent afortunat,

ja comença a perdre força

sense por a la soledat.

 

(…) Ara en l’hora de sembrada

deixant caure la llavor,

per la pròxima anyada

tornar a veure el resplendor”.

 

 

Per consegüent, la poetessa enllaça el vespre i la nit amb l’hivern, estació de l’any associada a la sembra, a colgar la llavor que fructificarà en la joventut de la vida (en l’estiu).

Una altra composició en què l’escriptora de Monistrol de Calders exposa aquest sentiment és “Estimo les Guilleries” (p. 28), que és un massís que hi ha entre les comarques catalanes de la Selva i d’Osona:

“Estimo les Guilleries

i també estimo a Sau,

pel seu verd de les arbredes

pels pantans de color blau.

 

Per la terra vermellosa

contrastada en color gris,

tot un munt de coloraines

són motiu de gran encís.

 

Bona gent de la contrada

agosarats i peculiars,

decidits amb gallardia

són valents i singulars.

 

(…) Per la pau que s’hi respira,

perquè Sau és estimat,

jo estimo les Guilleries

per la seva llibertat”.

 

 

Adduirem que, com que el poema data del 2014, els darrers versos podrien tenir relació amb la independència de Catalunya. I, ben mirat, també pot empiular amb la sensació de llibertat que atorga l’espai de què parla. De fet, en la composició “Florido pensil” (p. 29), escrit eixe any, diu que

“La veu del nou poble

que surt al carrer,

demana el retorn

d’allò que ens prengué”

 

Castella, o siga, l’emancipació, la possibilitat de constituir-se en Estat lliure i sobirà, com, uns anys abans, ho havia fet l’estat europeu Kossove.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, fonts, natura i versos per a xiquets

General, , , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, i en què capim el sentiment de pertinença a la terra, és “Barcelona” (p. 12):

“Barcelona embellida

de goig i tendror,

primavera florida

amb sublim germanor.

 

La mar ens honora,

la serra també,

semblança a tothora,

de l’amor més sincer.

 

Festegem la diada,

celebrem els 9 anys,

amb aquesta trobada

d’amics i companys.

 

(…) I aquesta vetllada

joiell d’un jardí”.

 

A més, copsem nexe entre la ciutat i l’interior de Catalunya, entre la mar i la serra, la diada, l’aplec…, és a dir, trets que empiulen amb la cultura matriarcalista i amb lo català.

Igualment, en la composició “Clam d’amor” (pp. 13-14), es reflecteix en molts moments, per exemple, en escriure

“deixeu-me gaudir de la terra,

mullada amb plugim de suor,

pols del destí que m’aferra.

 

Deixeu-me que canti a l’amor,

deixeu-me lloar als meus pares,

bressol de bondat i tendror,

curulla de flors perfumades”.

 

 

També es plasma en el poema “La piscina” (p. 15), quan l’escriptora de Monistrol de Calders posa

“Xipolleig de natura

envoltada de bosc,

lligams de la terra”

 

i, com ara, en “Una dotzena de versos” (p. 18), en el mateix ramell de poemes:

“Un pollet que fa piu-piu

Dos paons de cua gran

Tres cotorres i un tucan

Quatre ocells a dalt del niu

Cinc coloms i una perdiu.

 

Sis canaris refilant

Set conills en llibertat

Vuit ovelles del ramat

Nou cabretes van saltant

Deu vedelles pasturant.

 

I Onze versos en cadena

Tots plegats fan la dotzena”.

 

 

Ben mirat, Rosa Rovira Sancho el trau en la composició “Molí d’en Sala” (p. 22), també dirigit a forasters que visiten l’esmentada vila:
“Envoltat de la natura

un paisatge efervescent,

de verdor sempre té ufana

està ple d’embelliment.

 

L’aigua baixa fresca i clara

(…) va seguint el seu cabal.

 

Buscant pau, trobareu joia

en aquest bonic racó,

aneu al Molí d’en Sala

lloc de calma i la serenor”.

 

 

A banda, l’escriptora el posa en el poema “Font de ca l’Estiraguès” (p. 23), en què es manifesta l’esperit comunitari i en què indica que,

“Rodejada de muntanyes

gairebé al fons de la vall,

va brollant de les entranyes

una font a poble avall.

 

(…) El Llirac, picà la pedra,

el Jeroni, hi va ajudar,

el Muñoz, va fer l’empedra

que el Feliu va proposar.

 

Respectem-la i gaudim-la

quan hi anem a omplir l’envàs,

estimem-la i conservem-la”,

 

uns versos que ens evoquen la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Educació matriarcal en relació amb retirats, amb la natura i amb la terra

General, , , ,

Una altra composició que figura en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho i en què apareix el tema de l’educació matriarcal, és “Compartint diada” (p. 11). Així, centrada en la vila de Monistrol de Calders, escriu un poema que li encarregaren:

“A Sant Llorenç hi ha una estrella

que la guardo en el meu cor,

els meus anys de jovenalla,

en són un bonic tresor.

 

M’ensenyaren a estudiar,

m’ensenyaren a llegir,

m’ensenyaren a estimar,

a respectar i a compartir.

 

(…) Amitjanem aquesta diada

de Sant Jordi amb il·lusió,

gaudint de la bellesa,

de vostra jubilació.

 

I cada dia la gaubança,

sigui un goig a celebrar,

amb coratge i esperança,

per afrontar cada demà”.

 

 

Com podem veure, es tracta d’una educació que empiula lo escolar (llegir i escriure) amb l’estimació, amb la tolerància i amb la generositat, detalls que sí que connecten amb els Pobles matriarcalistes, puix que refusen prioritzar la guerra, l’enfrontament, el rebuig i, com ara, l’egoisme.

Ben mirat, l’escriptora trau la bellesa, la fruïció i l’atreviment de viure amb l’esperança, malgrat l’edat de qui es retira dels treballs.
I, si aquests versos van dedicats a adults madurs en edat, també en copsem en què la natura és tractada com si fos un xiquet de pocs anys i al costat de la mare, per exemple, en el poema “Arriba la Candelera” (p. 19), una festivitat que té lloc el 2 de febrer, quan ja han passat bona part dels dies més gelats de l’hivern:
“Els ocells les passen magres

car, no troben aliment,

necessari pel seu viure

piulen quan passa la gent.

 

Et demanen una ajuda

una mica de menjar,

perquè volen sobreviure

per cantar a l’endemà”.

 

 

Aquestes paraules poden evocar-nos el nen (simbolitzat per l’ocell) que demana menjar a la mareta i a qui ella respon donant-li’n perquè compense la necessitat i perquè, com el moixó, puga cantar la vida i viure amb confiança.

Igualment, captem la connexió de la poetessa amb la natura, motiu que fa que ella s’hi interesse per salvar-la.

De fet, aquest nexe també es plasma en “Els ànecs de Monistrol” (p. 20), quan diu que, en plena fredor de gener i amb una riera glaçada,

“hi ha alguns ànecs que caminen

van lliscant tots al compàs.

 

(…) S’acosten a la vorera

tot buscant algun crostó,

que els hi tira la mainada

de pa sec o rosegó.

 

(…) Això sí, tothom vol veure’ls

passejant amunt i avall,

l’atracció està garantida

quan ensenyen el plomall”.

 

 

Per consegüent, no apareix la figura del caçador, ni la de qui tracta la natura com si fos una propietat seua, sinó una mena d’empelt entre ambdues bandes, com el nen ho fa amb la mare i, de pas, amb lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

 

 

 

L’educació matriarcal entre generacions i en les escoles vernacles

General, , , , , ,

Una altra composició en què capim temes que solen aparéixer en la literatura matriarcal és “Dolça llar” (p. 8), en l’obra “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira. Així, comenta que

“La vida és una escola

una escola de germans,

brollador de saviesa,

on hi van petits i grans.

 

Els menuts hi van aprendre

d’escriure i de llegir,

els grans hi van a viure

una tasca sense fi.

 

Un cor ple de coneixença

és bona jubilació,

anem tots cap a dispesa

citació de germanor.

 

Dolça llar, cordial bonança

il·luminant vostre camí,

un model de benaurança,

on tots plegats puguem gaudir”.

 

 

Per tant, no sols parla de l’escola (sovint, associada a un edifici fora de casa on s’instrueix), sinó, igualment, de la llar com un lloc en què tots aprenen entre tots.

De fet, ben prompte, ho reflecteix, quan diu que hi ha germania, encara que vincule els xiquets amb l’ensenyament oficial i, quant als majors, amb lo que podríem dir una escola d’adults.

A banda, Rosa Rovira Sancho fa una defensa de la dedicació a l’escriptura i a la lectura: ambdues, en nexe amb els més petits; i, en el cas dels grans, potser, com a mitjà que compensarà part del seu passat escolar.

I, com que la poetessa és favorable a aquesta pedagogia, addueix un estil que, al meu coneixement, plasma el seu ideal d’educació i d’ensenyança: en una llar afable (dolçor), amb cordialitat, que jugue en pro de triar i d’anar per bon camí en la vida, de benaventurança (per fer el bé), de forma comunitària (com qui ho fa en sessions en rogle) i, òbviament, del gaudi. O siga, amb el regle i amb els castics ben lluny.

Unes pàgines després, en el poema “Estudiant” (p. 10), l’escriptora passa a un ambient ja centrat en l’ensenyament formal (ací, l’educació d’adults en l’any 2000), no en el que es crea, sobretot, mitjançant la transmissió de la saviesa popular, de les tradicions i de l’educació per a la vida. Ara bé, ho fa enllaçant l’evocació de la seua infantesa i el pas per un centre d’adults:

“Recordo el moment d’entrada a l’escola,

en un primer dia vaig descobrir,

una colla d’infants dintre de l’aula,

volien aprendre d’escriure i llegir.

 

Anhels de saviesa brollaven dins nostre,

escoltant i aprenent del gentil professor”.

 

En canvi, quan u ja és jove,

“L’escola d’adults serà la drecera

pel noi que ho desitja i vol estudiar,

de font de fluïdesa, n’és la pionera,

fontana educativa de Castellar”,

 

 

com la mare que educa el fill en els primers anys de vida (en què es forja molta de la personalitat del xiquet).

Finalment, com que l’escola és en Catalunya i promou lo tel·lúric, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra que es manifesta en dir que

“Arriba Sant Jordi i fem un poema,

sense saber gaire, què fer i què dir,

Sant Jordi, és el patró de casa nostra,

i és una festa que s’ha de gaudir!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, germania i sants protectors de la vila

General, , , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)” de Rosa Rovira Sancho (1952).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en les composicions de la poetessa de Monistrol de Calders (el Moianès) en aquesta obra, apareix, per exemple, en uns versos dedicats, en bona part, a una empresa que arrelà en la vall on és la vila: “25 anys a Penn Sedespa” (p. 6). Així, llegim que

“Amagada entre muntanyes

a recer de quatre vents,

tant si bufa tramuntana

el migjorn o el de ponent.

 

Hi ha una vall meravellosa

on davallen rierols,

quatre cases en un poble

és la vall de Monistrol.

 

Un poblet de gent molt sana

que treballa de valent,

per guanyar-se quatre cèntims

i per fer pujar el jovent.

 

La indústria on treballen

té una gran prosperitat,

en teixits de roba fina

i gran sortida de mercat.

 

Avui uns quants estan de festa

per uns regals inesperats,

amb què l’empresa els gratifica

pels vint-i-cinc anys treballats.

 

Apostem amb alegria

per un futur formós,

prosperitat a la nostra empresa!

de tots els treballadors!”.

 

Com podem capir, primerament, posa detalls sobre la contrada, de l’oratge que hi sol fer. Després, connecta el treball amb la terra, amb lo tel·lúric i no, com ara, amb cap càrrega, ni amb el patiment. És més: ho empiula amb una vida sana i de fortalesa, la mateixa que copsem en dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, principalment, entre les que passaven dels huitanta anys i que, amb noranta o més, encara estaven actives.

En acabant, Rosa Rovira Sancho trau el tema de l’agraïment dels superiors a uns quants treballadors i, per tant, lo que se sol dir la cultura de l’esforç (ben reflectida en el Poble català), en lloc de fer un culte a la persona o als qui comanden la indústria.

De fet, al capdavall, apareix el tema del grup, de l’esperit comunitari, d’eixe ambient en què s’agraeix el paper que fa cada u pel bé del conjunt, en lloc de la política competitiva. I, altra vegada es plasma la fruïció de la tasca, puix que beneficia el sentiment de pertinença a la terra i el desenvolupament de la persona.

En una altra composició, “Sant Feliu” (p. 7), escrita en l’any 2000 i en nexe amb el patró de la  vila, també es reflecteix el sentiment i, altrament, la idea d’aplec i trets matriarcalistes, com ara, el fet que la poesia (com si es tractassen d’uns goigs) es converteix en un mitjà d’educar (així com, històricament, passava en determinats balls en què es cantava i es reportava sobre persones i sobre fets):

“Fill de terra africana,

a Catalunya va venir (…).

Quan va fer estada a Girona

on va ser-hi martiritzat,

va guanyar celestial corona

ara i tota l’eternitat.

 

Venerant-lo al seu altar

Monistrol l’acull patró,

i la gent que el va a mirar

li en demana protecció”.

 

 

Per consegüent, aquests versos podrien evocar-nos la idea d’acollida (molt vinculada amb la cultura catalana) i, ben mirat, l’actitud creativa de les persones. Afegirem que, en un moment en què no hi havia partits polítics, ni clubs, ni associacions de tipus social (en el seny contemporani i com a resultat de l’aparició del capitalisme), i en què bona part de la prosperitat depenia del camp i dels animals, té el seu seny que la gent adoptàs un patró com a protector (i més encara, quan el relat tradicional el relacionava amb la terra on es viu, ací, amb Catalunya)

I, com que l’advocat feia bon paper, se li dedicaven festes i la vila s’identificava amb lo que, simbòlicament, representava Sant Feliu.

Finalment, lligant amb lo matriarcal, els goigs parlen de la germania i l’autora aprofita eixos versos i, així, podem pensar que la germanor forma part de la seua vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia senzilla i creativa i lligams socials i amb la terra

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Rosa Rovira Sancho (1952), en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”.

En aquesta altra obra de Rosa Rovira Sancho, a què accedírem gràcies a la seua generositat, publicada en Monistrol de Calders en desembre del 2019, també es reflecteix aquesta literatura. De fet, la dedicatòria (“A tota la meva família, als amics, a tots els que heu fet possible el meu despertar de les lletres”) i el detall del subtítol, ja ens donen una primera idea del seu vincle amb els més acostats, amb la terra (els pètals de zona rural) i amb la creativitat sobre el paper.

És més: en el primer poema, “Flor de la vall” (p. 4), captem una manera senzilla, didàctica i intel·ligible amb què l’autora desitja aplegar a la gent i crear-hi un enllaç que ens evoca la connexió de la floreta amb el jardiner i amb el nen que s’atansen a olorar-la o bé a contemplar-la. Però l’escriptora, mitjançant la composició, explica el pas de la idea creativa a l’exposició dels versos:

“Una sorprenent idea

em desperta de bon matí,

sento una força immensa

inexplorada per mi.

 

Vull fer un vers,

vull fer una poesia,

vull fer un escrit

curull d’alegria.

 

D’estructura ben senzilla

i de bona comprensió,

que tothom que ho llegeixi

ho entengui de debò.

 

Si s’entén el que vull dir

comprenent el que jo penso,

si es noten les emocions

i la il·lusió que jo sento…”.

 

 

El fet de posar els mots de manera planera i, per dir-ho així, de fer amable la connexió amb el lector i amb l’oïdor, podríem dir que va en línia amb la de l’estil dels llauradors i de la gent del camp, puix que no solen recórrer a la pompositat, ni al barroquisme, ni a la cosa etèria, sinó al realisme i a la naturalitat.

Al capdavall, agrega que

“El llapis sobre un paper,

el negre sobre el blanc,

serem uns bons amics

d’ara en endavant”

 

i, més encara, quan la poetessa capeix que, com el nen joiós de ja tenir una idea, ella la passa al paper recorrent al seu aliat: el llapis.

En el segon poema del llibre, “Feina” (p. 5), lo faener és vist com una part més de la terra, com un empelt amb ella i amb l’entorn:

“Oh perla tan buscada,

font de creativitat (…).

Ets de tothom un desig (…).

Ets dintre de casa,

ets fora el carrer,

(…) i entre nosaltres

hi han llaços d’unió”,

 

 

ja que, com escriu l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) en l’obra “Notícia de Catalunya”, “és el replegament del país cap al seu refugi essencial, cap al treball que enterra decepcions i desperta noves esperances” (p. 51), el qual, cal dir que, en la nostra cultura matriarcalista, és “un ‘signe d’elecció’” (p. 46). ¿Com, si no, poden resultar les relacions amb els altres i amb lo autòcton, si no ho fan amb un mínim de confiança en el proïsme i de fe en l’esdevenidor?

Per això, l’autora comenta que es forgen

“Lligams de família,

lligams de companys,

fan que dia a dia

anem passant anys.

 

(…) qui té bona feina

no sap el que té!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Les flors, els arbres, el simbolisme de la vida i la mare com a jardinera

General, , , , , , , , , ,

Un altre poema del llibre “Poemes 2000/2011”, de Rosa Rovira Sancho, i en què capim trets de la literatura matriarcal, és “Ens agraden molt les flors” (p. 79):

“Ens agraden molt les flores

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

No ho sé, ni me’n recordo

del dia del naixement,

quina flor o quina joia

hi va ser-hi més present.

 

I tampoc no me’n recordo

del dia del meu bateig,

els meus pares em posaren

nom de flor pel meu festeig.

Sovint sí, que me’n recordo

de la meva Comunió,

lliris blancs per la diada

i nebulosa en branquilló.

 

Casaments, tampoc no hi falten

ni pels nuvis, ni padrins,

i per a les bones mares

les més maques dels jardins.

Per les festes d’alegria,

per les festes de record,

t’acompanyen cada dia

i també a la teva mort.

 

I llavors, ploren amb fúria

totes plenes de tristor,

esperant una mà noble

deixi caure una llavor.

Ens agraden molt les flors

perquè alegren nostra vida,

i engalanen els records

amb el goig de la florida”.

 

Podríem dir que aquesta composició és plena de símbols relatius a la vida i al pas a pas fins que, amb noblesa, la figura del jardiner colga unes llavors en l’hivern biològic i de l’any, esperant amb confiança que, així com l’home dóna semen (del mot “sement”) a la dona, hi arrele i que, amb el temps, genere una planta, un arbre…, els fruits dels quals es colliran en l’estiu de la vida (en la jovenesa).

Altrament, la poetessa fa un repàs de la seua vida, defén l’evocació i, amb naturalitat, comenta que no recorda tot de quan era xiqueta.

Més avant, lliga les noces amb una de les parts més boniques de sa vida i amb el simbolisme del jardí: els resultats de la bona avinença entre dues persones que abans no es coneixien.

A més, es posa en pro de la membrança, en un moment que Rosa Rovira Sancho, a tot estirar, té quasi seixanta anys. En altres paraules, l’autora és en la maduresa de la vida, la qual viu amb optimisme, en lloc d’associar la primavera d’hivern amb la malenconia.

Al capdavall, com a senyal del seu sentiment de pertinença a la terra, trau una persona (al meu coneixement, bé un horticultor, ella, amant de la jardineria, com ens escrigué un dia, bé un pagès) que estima la terra, que la llaura bé, amb afecte, amb la mateixa amor que en els Pobles matriarcalistes: la terra com a Mare nostra, qui ens ha proporcionat el naixement i a qui tornem el favor (el permís que se li demana, com a representació del respecte que se li té i de l’agraïment cap a ella) i, àdhuc, a qui ens acostem, bé per contar-li coses positives, bé en moments de necessitat de sentir-nos acollits, bé sota el sopluig d’algú que ens empare, etc.

Per això, remata la composició dient que “engalanen els records / amb el goig de la florida”, la qual aplega amb la primavera i amb la celebració religiosa (d’arrels paganes) de la Pasqua Florida, també coneguda com la Pasqua de les flors.

Un altre poema semblant en simbolisme, i en la mateixa obra de la poetessa de Monistrol de Calders, és “El tresor de Nadal” (p. 97), amb detalls que enllacen amb el matriarcalisme i amb la infantesa:

“Si les festes de Nadal són l’esbarjo

el Nadal guarda el secret,

per gaudir de la mainada

del pessebre i de l’avet.

 

Obre els ulls a la infantesa

esclatant llum i color,

del misteri que ens emplena

nostre cor de germanor”.

 

I, de pas, reflecteix una amistança. Després, afig que

“Descobreix amb valentia

escoltant l’ànima endins,

es retroba amb delectança

la riquesa que hi ha dins.

 

Comparteix-la amb alegria

amb els éssers estimats,

que són dies de gran joia

com tresors ben resguardats”.

 

Aquests versos estan en nexe amb uns que exposa en el poema “L’avet de Nadal”, Nadala del 2010, en què parla sobre un avet que ha crescut pròxim a casa:

“Ja fa uns anys, de matinada

un avet molt eixerit

em va dir quatre cosetes

amb el cor molt afligit:

Molta gent passa i em mira

pel costat del caminet,

per Nadal volen tallar-me

perquè pujo recte i dret.

 

Jo vull viure llarga vida

fer-me gran i esplendorós

per donar-vos bona ombra

quan l’estiu és calorós”.

 

Per consegüent, copsem una relació bona entre l’escriptora i l’arbre (u dels símbols de la dona que alleta, de la mare fecundadora i de les arrels de la persona i amb la terra). Igualment, la poetessa reflecteix la seua estima per la natura i per la infantesa (etapa que representa el creixement). Per això, en acabant, li escriu

“De vegades, vaig a veure’l

Déu n’hi do! Com ha crescut!

Treu el cap per sobre els altres,

està ferm, ple de salut”,

 

mots que ens porten a la flor de la vida, als anys posteriors a l’adolescència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui  em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)