Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

“Com més llarg i més gruixat”, cançó vernacla

General, ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila:

“Com més llarg i més gruixat és,

sa fadrina més ho ama;

com l’hi posen, no diu res

i, com l’hi treuen, reclama” (p. 74).

 

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En la web “Malandia”, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada. 

 

Nota: Els qui porten Blogger continuen fent censura (i, a més, retardant) la publicació de cançons tradicionals eròtiques i vernacles en llengua catalana.

Continueu votant el PSOE perquè el president del govern espanyol no haja de complir amb la paraula i promoga la mentira… i, per consegüent, afavoresca una cultura patriarcal a tot arreu, en lloc del respecte per lo vernacle de cada indret.

La gran majoria dels polítics de terres catalanoparlants prefereixen posar-se de part del primer ministre espanyol actual, com si ell fos el líder d’una secta destructiva, sense necessitat de fer-li la salutació romana, però sí una bona baixada de pantalons davant dels principis postfranquistes: la Constitución española.

Els llocs de trobada de tots ells, per excel·lència: las Cortes españolas i els parlaments autonòmics.

Viuen de l’idealisme (els que es diuen d’esquerres o, com ara, progressistes) i del misticisme (els de dretes).

Mentrestant, nosaltres, en pro d’un ambient creatiu, com fan els Pobles matriarcalistes (però no la cultura patriarcal castellana, ni la francesa), com la mare que es relaciona amb els fills i amb la comunitat, molt creativa i que viu adherida a la terra on resideix.

 

Nota 2a: Afig la foto de l’article “Matriarcado en el mundo celta”, que suara m’ha enviat l’historiador Sebastià Sardiné i que ha aparegut hui, 16 de gener del 2025, en el diari “El Periódico”.

El matriarcalisme i la dona en la Peníscola de mitjan segle XIX i en altres indrets

General, , , , ,

Una altra entrada en què es tracta sobre la dona (però junt amb el marit) en la família catalanoparlant i, a més, partint de mitjan segle XIX, és “Històries dels meus cinquens avis” (https://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), del cronista David Gómez de Mora i plasmada en “Blog personal de David Gómez de Mora”, a què accedírem el 28 d’agost del 2024 i que fou publicada el 28 de juliol del 2018. Així, amb lleugers retocs, posa “Peníscola, estiu de l’any 1843. En una casa (…), vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa de cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills”.

Per tant, parlem de Peníscola, una vila valenciana de la comarca del Baix Maestrat i a pocs quilòmetres de Catalunya, on la dona, no sols administrava els diners, sinó que, igualment, s’encarregava de l’educació dels fills.

En acabant, el cronista, sense embuts, vincula l’estil de vida dels seus avantpassats amb el matriarcalista, detall que enllaça amb altres escrits de diferents fonts d’Internet (bé en blogs o en webs personals, bé en articles de butlletins, bé en revistes…):“En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o, inclòs, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

En aquest sentit, ma mare, a vegades, m’ha comentat que, el fet que la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en 1878) fes alguns dinerets com a resultat dels fesols que venia en la ciutat de València, li atorgava més llibertat en la seua vida, encara que fos una dona molt servicial i disposada a fer costat a qui ella consideràs que necessitava ajuda.

Afegirem que David Gómez de Mora addueix que “El pare de Gabriel es deia Pedro, era mariner i l’únic dels seus germans que, a banda, treballava la terra, probablement, perquè va ser l’agraciat en heretar el patrimoni rústic, i que es realitzava mitjançant un costum ancestral que recordava moltíssim a la figura jurídica de l’hereuatge. Pedro i la seua família tenien una flotilla, que els reportava bastants ingressos, motiu pel qual eren dels pescadors més acomodats que hi havia aleshores en la localitat. Però Pedro va fer una cosa poc habitual: va casar amb una dona que vivia fora de la roca, es deia Josefa María, de cognom Ripollés, i era natural de Cinctorres. Què havia portat, a aquell home, casar-se amb una senyora d’un lloc tan allunyat? Allò era un fet molt impropi d’una societat tan localista com la que existia en la Peníscola de mitjan del segle XIX…

David Gómez de Mora”.

Quant al detall de casar-se amb una dona que visqués lluny de la localitat (ací, de Cinctorres, de la comarca valenciana dels Ports) és cert que no era comú en aquella època com tampoc no ho era anar més enllà d’uns cinquanta quilòmetres (o un poc més) d’on se solia residir, llevat que, com ara, ho fessen els jóvens amb motiu del servici militar.

Finalment, cal dir que aquesta tendència al localisme connecta amb el matriarcalisme i, de pas, amb el sentiment de pertinença a la terra, però no ho fa amb l’elitisme (una de les línies que més facilita el desarrelament, puix que sol desconsiderar molt lo que té a veure amb la cultura rural i, sovint, es decanta pel cosmopolitisme).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en Emília Papaseit i en catalans pagesos

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Emilia Papaseit.

En relació amb aquest tema, el 6 de desembre del 2024 rebérem, primerament, un missatge d’Encarna Parreño López, en nexe amb una qüestió que havíem fet sobre com responien a les queixes dels xiquets dones d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920. Immediatament, passa al del sentiment esmentat. “Eren persones amb autoritat, però no autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.

Eren de Múrcia, però els iaios vingueren a Catalunya en un moment en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.

Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio”.

Aquest correu electrònic, redactat el mateix dia i titulat “Escrit Emília Papaseit”, diu així:

“Bon vespre,

Us adjunto el text que us comentava.

Ella sempre me’n parlà de la seva padrineta i de l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de cap a cap, car també sabia fer perruques.

Catalans seriosos, treballadors, responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors…

No sé si us cal alguna cosa més!

La Sra. Papaseit va morir el 2019.

Una abraçada!”.

A continuació, exposem, amb lleugers retocs, bona part de l’escrit, molt sucós, de què ens parlava:

                                                               “IN MEMORIAM

                                                        EMÍLIA PAPASEIT I ROIG

 

Ha marxat una part de Catalunya! D’aquella Catalunya que va haver de fer front a una guerra genocida i, després, a una ‘pau’ ignominiosa que maldava per a fer desaparèixer de la faç de la terra tot rastre de catalanitat.

Ens ha deixat N’Emília Papaseit i Roig! Ella n’era filla d’aquella època. Així, doncs, d’infant, tenia poc més de 10 anys, ja hagué de plantar cara, primer, a les bombes enemigues (…) i, després, a una postguerra que el general Franco allargà (…).  (…) Emília Papaseit sempre fou al peu del canó. Com diem a casa nostra: ‘Els plats s’assemblen a les olles’. L’exemple l’havia vist a la seva llar, de la mà de la seva estimada padrineta i del seu admirat ‘onclo’: catalans ferrenys, lluitadors, exemplars, treballadors, gent d’ofici, orgullosos, que s’estimaven la terra i que aquell dictador no aconseguí doblegar mai! Mai!

Segurament, eren persones poc il·lustrades, perquè les circumstàncies no els ho havien permès, però d’una intel·ligència natural que només l’experiència de la vida pot dotar-te. No els va caldre mai falsejar títols universitaris per a guanyar-se honradament la vida! Ells dominaven l’ofici! Eren catalans exemplars. N’eren un punt de referència! Sobretot, per a aquelles persones que, com la meva família, arribaven a Catalunya mortes de fam i també antifranquistes fins a la medul·la.

I, tanmateix, el que salvà Catalunya de la total destrucció i desaparició, fou la voluntat insubornable de les moltes Emílies Papaseit! El seu esforç irreductible. La tenacitat en la seva lluita. L’amor indestructible a la terra, perquè cal no oblidar que el franquisme (…) va exterminar vàries generacions de catalans, fins deixar les catalanes orfes de maridatge: d’aquesta forma, el règim dictatorial introduí a moltes llars catalanes l’enemic i, amb ell, la ‘lengua del imperio’! N’Emília Papaseit salvà els mots i, amb ells, la cultura catalana! Calia tenir molt coratge per actuar semblantment (…).

Amb tot, N’Emília Papaseit era, com la majoria de catalans, una persona molt avançada i, mentre plegava avellanes, forjà el que seria la seva gran devoció: la perruqueria!

(…) Veia el canvi que la societat demandava i s’avançà als temps. Sovint, quan en parlàvem, sempre li deia: ‘Sra. Papaseit: si vós haguéssiu estat un home, hauríeu tingut més renom que Iranzo o el Llongueras’”.

Més avant, passant al camp de la política, Encarna Parreño López n’addueix unes paraules: “Això que ara molts catalans han descobert, ‘Que no som en una democràcia’, ella ja ho albirava i estava disposada a jugar-se-la per tal de protegir-me!

Avui, doncs, li diem adéu a una catalana valenta, molt valenta, que es va sentir molt joiosa el dia que pogué ficar el ‘Sí a la Independència’ en una urna.

La família, els seus fills, joves i nets, volem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat! Per tot, pel seu mestratge i per l’exemple que ens deixa! (…) ens acompanyarà sempre!”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

.Emília Papaseit

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que generen vida, que socialitzen i balls que revifen

General, , , ,

Una altra composició que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu, i en què captem trets de música matriarcal, és “Les fulles seques” (pp. 53-54), en què passem de la tardor a la primavera. Així,

“Les fulles seques fan sardana

d’ací d’allà saltironant,

i dintre el bosc la tramuntana

sembla la cobla al lluny sonant.

 

I quin seguit de fulles roges

que enjogassades porta el vent (…).

I quan el sol se’n va a la posta,

l’arbre que enyora el seu fullam,

poc a poquet son ombra acosta

als balladors damunt del camp”.

 

Com podem veure, els versos enllacen amb una de les dues estacions femenines i més vinculades amb lo matriarcal. De fet, les fulles tenen vida, dansen, ballen, desenvolupen la seua creativitat (el joc i el viatge acompanyades pel vent). I, més encara: apareix un detall vernacle en relació amb els catalanoparlants, en aquest cas, l’ombra. Una ombra que arrima, que acull els balladors i que, sota el seu “territori” (simbolitzat per l’arbre i per la seua presència obaga i tot), podríem dir que els seus fills, creatius, no sols toquen els peus en terra (damunt del camp, de la mare), sinó que ho celebren.

Més avant, un altre viatge (i sempre en connexió amb lo tel·lúric) farà que la sardana revife, en la terra catalana, mitjançant una renaixença:

“Les fulles seques fan sardana;

mes, quan l’albada surt després,

se les endú la tramuntana

espais enlaire per mai més.

 

I l’arbre sec ja toma a viure

fulles i flors arreu badant,

i cada brot, quins cants de riure,

fent nius les aus i els becs juntant!”.

 

Per consegüent, aquest arbre català conserva l’esperança i, per això mateix, reeixirà: l’esclat joiós de la natura, en aplegar la primavera, i dels ocells que provenen d’altres indrets.

Però no sols això: el resultat de la pervivència de la sardana i de la confiança empelta també amb fruita menjívola i del terreny en el mes de maig, l’època de l’any que, tradicionalment, més representa l’amor per la dona i, igualment, la mare. Per això,

“Després la fruita, que encisera,

pengim-penjam al sol que és foc,

el préssec ros i la cirera,

la pruna clàudia i l’albercoc!

 

Oidà! Quin goig! Fem les rodones,

sardanejant de dia i nit,

les mans unint homes i dones,

els ulls clavats en l’infinit!”.

 

Altra vegada, copsem el paper socialitzador de la sardana: mans que enllacen hòmens i dones.

En la sardana que ve a continuació, “Somni” (pp. 55-56), amb lletra de Manuel Pont Bosch (1929-2010) i musicada per Manuel Saderra i Puigferrer (1908-2000), es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona done vida en la foscor:

“Quan la foscor davalla

pel pendís del ponent,

tot l’estany és un càlid

cigne d’argent”,

 

un color que empiula amb lo femení i prou present en poemes matriarcalistes.

A banda, en l’obagor, els estels resten adormits a poc a poc i, igualment,

“Les fades van fent, tot dansant, claror!

Sota els desmais s’han dat la mà en sardaneig.

Fades i estany, cantant l’amor.

La nit és com un gran cor.

Quin màgic encís hi ha pertot quin dolç encant!”.

 

Aquests versos reflecteixen una cosmovisió matriarcal: no sols el paper de les fades (que són les generadores de vida), sinó perquè s’apleguen al voltant d’un arbre (un detall relacionat amb la figura de la mare, amb les arrels i, per descomptat, amb el comunalisme, arraïlat en aquests Pobles).

No debades, hi ha un empelt entre les fades (mitologia), l’aigua (l’estany), la foscor (la nit) i la música (en lloc, com ara, de lo tècnic).

Això explica que

“L’estany somriu. Resta tot,

dins la nit, somniant!

I les ombres van lentament

vestint l’estany”,

 

és a dir, la part de la mare que connecta amb la terra, un altre element típicament femení.

Finalment, entre d’altres coses, posa

“Quin delit, quin frisament,

fades blanques com l’argent!”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La sexualitat matriarcal en sardanes i en parelles amb dones que tenen la darrera paraula

General, , , , , , ,

Una altra sardana que figura en l’obra de Núria Feliu, i en què es veu la sexualitat matriarcal, és “Juny” (pp. 50-51), amb lletra del poeta Ambrosi Carrión i Juan (1888-1973) i amb música de Juli Garreta i Arboix (1875-1925), compositor de sardanes. Així, podem llegir

“Oh sol brunzent,

oh mar blava remorejant

que dansa amb el vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fon en un anhel”.

 

Quant a aquesta connexió entre el cel (lo actiu) i la terra (lo passiu), direm que, d’acord amb la recerca, abunda en persones amb un estil de vida matriarcalista, això és, entre catalanoparlants que promouen lo vernacle, bé en dones, bé en hòmens.

En relació amb aquest detall, agregarem que empiula amb unes paraules que escriu l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en la seua obra “Arqueología feminista ibérica”: “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir indistintament parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, que era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com també el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de crear totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Enllaçant amb aquests dos elements de la deessa, en aquesta obra d’antropologia, veiem que, segons paraules de Jacques Pirenne, “Entorn de la deessa mare, abans de la instauració del règim patriarcal, sembla que s’hauria format el primer d’aquests sistemes. Representava, alhora, la terra i el cel, la deessa mare és tot l’univers, la deessa principal” (p. 152). Cal recordar que la sexualitat matriarcalista toca els peus en terra i que té un lligam amb lo tel·lúric.

Tornant al poema “Juny”, tot seguit, afig que,

“Com un bressol

la  barca es gronxa (…).

I el foc de l’amor que en ton llavi guspira,

eixam d’abella d’or,

joia d’estiu,

serà flam que gira

i covar de niu”.

 

Per tant, també trau la maternitat, la melositat i la cova femenina (l’úter).

Immediatament, continua amb versos que evoquen l’inici de l’estiu, no sols pel vols dels ocells, sinó, per descomptat, perquè creix u dels símbols d’aquesta estació: el forment, sovint associat a les relacions sexuals. Així, escriu

“Seguem arran, arran,

que a la fatiga l’amor és consol”.

 

Un conhort resultat de l’empelt entre la corbella (la falç), la qual té forma semicircular (tret amb afinitat amb lo femení) i amb el contacte de l’home amb la terra.

En acabant, a la caiguda del sol,

“L’aigua del càntir durà fresca a tos llavis”,

 

uns llavis que poden tenir dues lectures: els llavis de la cara i els de la vulva, encara que ací tenen a veure, més bé, amb els del cap.

Serà en eixe moment vespertí, simbòlicament, agregat a la dona, quan ella,

“els teus llavis lluint em diran,

dolçament cantant,

un gran secret d’amor

que en farà batre amb foc el cor”.

 

Possiblement, perquè ella el vol, perquè l’estima.

Llavors,

“Els camins són perfumats,

canten les fontanes dolçament,

els estels, al cel penjats,

fan com una llum esporuguida.

Si et deixessis tu besar,

tot el viure meu fóra cantar”.

 

Per consegüent, l’home espera que ella li aprove el desig de festejar i de mantenir relacions sexuals, puix que la dona té la darrera paraula (en lloc d’ell, ni de cap altra persona).

Després, ella el besa i, no debades, el poeta, arran del bon resultat, escriu

“Juny esplendent

els cors ajunta.

(…) el blat ja és madur i el volant

és lluent de sol.

Seguem arran, arran”.

 

Finalment, amb aquest lligam entre l’home i la dona, els darrers versos plasmen la sexualitat matriarcal:

“Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant.

Oh sol brunzent.

Oh mar blava remorejant,

que danses al vent;

harmonia del Juny cremant

que la terra i el cel

fons en un sol anhel”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, sexualitat matriarcal i jóvens que festegen

General, , , , ,

Una altra sardana en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, i recopilada en l’obra “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “Cançó d’amor i de guerra” (pp. 48-49), la qual podríem vincular amb la primavera. La lletra és de Lluís Capdevila i Vilallonga (1893-1980) junt amb Víctor Mora Alzinella (1895-1960) i musicada per Rafael Martínez Valls (1895-1946), compositor valencià. Els versos parlen sobre l’acció que fan hòmens i dones en oir el repicar de la campana. Així:

“Sempre en l’anyada, d’eixa diada

les flors més belles portem aquí

i teixint senzilles toies,

nostres mans gentils de noies,

al bon Sant en fem ofrena

perfumant el seu altar…”.

 

Com podem veure, amb motiu de les festes patronals (les quals, ací, podríem relacionar amb la primavera, estació que simbolitza l’amor, sobretot, en el mes de maig), els jóvens se’n van a cercar fadrines amb qui festejar i, quan en troben una, li donen una toia (un ramell de flors, especialment, oloroses, per a guarnir).

Igualment, fan una ofrena al patró, detall que, en aquest cas, com que enllaça amb lo tel·lúric, equivaldria a fer-ho a un fill de la Mare Terra, sobretot, partint del fet que l’altar representa la vulva.

Tot seguit, els versos plasmen una connexió amb la terra, per mitjà del record, amb l’indret on hom nasqué i on trobà el seu primer amor, el qual quallà:

“En el Vallespir

la vida del meu cor,

un jorn va sentir

les glòries de l’amor.

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi,

llum tota bellesa

de bonic florir”.

 

Adduirem que aquesta estima per la terra va unida a un amor eròtic com també per la natura (la bellesa de les flors i del reviscolament de la vida) junt amb el sentiment de pertinença. No debades, en acabant, posa

“Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat

terra meva jo proclamo

mon amor mai igualat”.

 

 

I, més encara: la dona (la terra) salva l’home i, de pas, prossegueix l’afecció per la terra (mitjançant el simbolisme del bes):

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor.

 

Terra bella, terra nostra

terra de l’amor sens fi

llum tota bellesa

de bonic florir.

 

Dolça terra jo t’estimo

i amb el cor tot abrandat,

terra meva jo et proclamo

mon amor”.

 

 

Per consegüent, d’alguna manera, la lletra indica que el xicot cerca l’amor per ella i per Catalunya i que serà la dona qui li ho aprovarà. En eixe sentit, també escriuen que,

“Per tu ma vida serà l’alegria

del goig de l’amor

terra nostra ta preuada formosor

tingui sempre la besada

del meu cor”.

 

 

Finalment, en els darrers versos de la composició, captem la sexualitat matriarcal i la preferència per la dona (juntament amb l’acceptació de l’home). Per això, podem llegir

“Terra nostra, terra aimada

per a tu la flor millor,

per al Sant les flors

boscanes

per a tu la flor del cor”.

 

I, així, com fa una dona en alguna cançó eròtica recopilada per Gabriel Janer Manila en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, l’home no deixa fora lo masculí (ací, el sant), sinó que també l’estima. Això sí: la millor flor (i que més agrada a ell) la donarà a la dona. Això ens pot portar a la conclusió que, malgrat la figura del personatge religiós (possiblement, en nexe amb lo naturalista), la dona (la fadrina), com diem popularment, s’emporta la millor tallada del pastís. Aquest tret enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, esperit comunitari i realisme

General, , , ,

Una altra lletra de sardana que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Girona aimada” (pp. 44-45), amb versos de Joan Serracant i Manau (1897-1973) junt amb Lluís Papell i Comas (1891-1980), tots dos, jornalistes, i amb música de Vicent Bou (1885-1962), compositor de sardanes i escriptor. Apareix una dona qui, potser, en la seua tardor biològica, comenta com se sentia en la terra de què, a hores d’ara, no se n’aniria i que, per tant, evoca:

“Girona estimada,

Girona immortal

ets aureolada

d’amor triomfal.

 

(…) En sentir el compàs de la sardana,

content venia el meu fadrí,

el més trempat de la plana,

que feia parella amb mi.

 

Bella sardana! Tot dansant,

sentia al cor un goig diví,

les nostres mans entrellaçant (…).

Girona aimada,

et tinc dintre el cor (…).

Vaig marxar de la ciutat volguda

tenint el cor ple d’il·lusions”.

 

Aquests darrers versos, com uns altres que exposa al llarg de l’escrit, podrien empiular amb el fet que els impulsos no sempre juguen a favor i que, de bon principi, hom se sentirà millor en la terra, que no fruit de la rauxa, i, per consegüent, el missatge és que convé tocar els peus en terra.

En qualsevol cas, el fet de recordar Girona (la ciutat amb què ella se sent connectada) es manifesta i és viu.

En canvi, en la cançó que ve a continuació, “La puntaire” (p. 46), amb lletra de Josep Ma. Bello i musicada per Lluís Badosa i Compte (1884-1968), el realisme i el gran sentiment per Catalunya fan que es plasme la socialització:

“És la terra més galana que en el món hi ha

Catalunya de la plana fins a l’Empordà.

Un paradís em semblen ses conreus

des de l’Ebre als Pirineus”.

 

A més, copsem un Déu en línia amb el matriarcalisme: com ara, planer, com aquell Sant Pere que parla al marit d’una dona molt ambiciosa o com aquell Nostre Senyor que, com diu un refrany molt popular pel País Valencià, es riu dels pecats del piu. Així, exposa que

“Un dia els àngels del cel es van voler alegrar

i fent rotllo una sardana varen puntejar,

i en veure’ls va dir nostre Senyor

‘Eixa és la dansa de bell amor’”.

 

En eixe sentit, es reflecteix un personatge religiós i naturalista que, per mitjà d’un present, enllaça amb la terra on viuen els dansaires i els catalans:

“I buscant una terra noble on poder-la fer ballar

en el cor del nostre poble per sempre la va deixar.

I el ressò d’aquesta sardana li farà saber a tothom

que la terra catalana és la millor que hi ha al món”.

 

Ara bé, com que, a més d’il·lusions, cal estar amb els altres i viure amb esperit comunitari, els versos afigen

“Au doncs fills de Catalunya, doneu-vos les mans;

i ben units com a germans,

tant en temps de pau com de guerra,

des del mar fins a la serra enlairem els nostres cants”.

 

Altra vegada apareix el tema de la germanor i el de l’esperit comunitari, en tot moment, i en nexe amb Catalunya.

Finalment, la lletra diu uns versos que més bé tenen un component patriòtic que també figura en part de la poesia (possiblement, minoritària) del primer terç del segle XX i, això sí, més present en escriptors de fama i que solen eixir en llibres de text o de literatura:

“I si algú com l’estranger francès va voler ahir

les nostres llars envair,

el rebrem ardits amb so de guerra

i sabrà que aquesta terra defensem fins a morir”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que accepten el festeig, que socialitzen i que salven l’home

General, , , , , ,

Una altra sardana amb una lletra que podríem relacionar amb el mes de maig (encara que no ho pose) i, a més, amb l’acte de cercar parella, sobretot, fadrina, és “Bona festa”, amb lletra de Lluís Garriga i amb música de Josep Vicens “Xaxu”, la qual figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars” (pp. 35-36). Així, podem llegir

“Pagesetes i fadrins (…)

van fressant tot el camí (…).

Tot és bell, tot és gai

tot és dolç, és encís.

 

(…) Dolça pageseta (…).

Celebrant tan bona festa,

la dansa, em fa delit

d’afany i de conquesta

de la teva figurina

dels camps i dels sembrats regina …

 

Tu duus tot l’encanteri,

(…) trenant la nostra dansa

que ens fa sentir forts i més grans

i orgull dels catalans

que l’anem dansant, donant-nos les mans…”.

 

En aquests versos, la dona (ací, una joveneta) apareix com la mestressa, qui porta els camps i les collites, és comparada amb una mena de fada que encisa els hòmens i, a banda, la fadrina és qui “enllaça” (l’acte de trenar) amb qui ballarà la sardana i, de pas, amb qui socialitzarà, puix que ella porta la iniciativa i, ambdues parts i més persones, s’enfortiran i connectaran amb el sentiment de pertinença a la terra.

Ara bé, en un altre poema de l’obra de Núria Feliu, veiem uns versos que sí que enllacen amb la primavera i amb el típic ramell de flors (o altres detalls) que donaven els fadrins a les xicotes: “Bell Penedès” (pp. 41-42), amb lletra de Leandre Roure i Garriga (1887-1969) i musicat pel compositor Josep Saderra i Puigferrer (1883-1970):

“Matins del Penedès.

El sol bonic de Maig

esclata rialler

rebent d’ell el primer bes.

Camins tots ombrejats.

Refilen els ocells…!

Campanes repicant l’alegria del vol.

Oïu, fadrins, la crida

de l’esclat d’amor!”.

 

 

Tot seguit, posa

“Fadrina, caputxeta blanca,

de flors, ell, et fa un ramell.

Fadrí de roja barretina,

de bon matí l’amor va amb ell.

Violetes per tot es troben.

És prova del gran amor,

-humil, diví-

que sent el seu aimador”.

 

És a dir, encara que el jove cerca la dona, no pretén conquistar-la, com ho reflecteix com és l’amor que ell li té (un tret matriarcalista).

Al capdavall,

“Entre l’ombreta del camí,

allà propet del riu,

allà on l’oreig fa olor de pi,

li diu així el fadrí:

Donzelleta, recordada sempre seràs

i el meu cor dintre el teu portaràs”.

 

Finalment, els darrers versos coincideixen amb la visió matriarcal de la sexualitat, entre d’altres coses, perquè la dona és qui salva l’home i, a més, qui genera vida com si fos la mare que pareix:
“Matins d’amor del Penedès

que dolçament porteu,

el gai perfum del primer bes,

que al nostre cor poseu.

Esclateu amb vostra llum que fa florir

la poncella d’amor que no té fi.

 

NOTA.- Publicat al CADI 275 (1961)”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

General, , , , , ,

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i xicots nobles i fadrines ben tractades

General, , , , ,

Una altra cançó que figura en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Sota el Mas Ventós” (pp. 27-28), amb lletra d’Antoni Vives Batlle i musicat per Jaume Bonaterra i Dabau (1898-1985). En un primer moment, comença per un tret femení (la font) i, en acabant, passa a l’Empordà. Diu així:
“Sota Sant Pere de Roda

una font molt bona hi ha,

allà van aparellades

les noies de l’Empordà,

i que bé s’hi està!

Canta la cardina

molt bé l’imita[1] el rossinyol

airosa, divina,

tot fent un cant de cara al sol”.

 

Com podem veure, el doll és pròxim al Monestir de Sant Pere de Rodes, de l’Empordà, i, a banda, hi van jovenetes en parella i elles porten la iniciativa. A més, els versos fan una lloança (àdhuc, simbòlica) de la natura (començant per algunes aus, les quals representen el jovenet i la xica).

Tot seguit, posa

“Del cor em surt, salut, bell Empordà,

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert”.

 

Per consegüent, Antoni Vives Batlle plasma la seua disposició a no eixir-se’n de la comarca, junt amb la sinceritat, la dolçor i la recepció als altres, tant en el tarannà com en la música.

En eixe sentit, la lletra addueix

“M’abraces i m’estimes

amb molt gran admiració;

t’hi acostes i no mires

si és un pobre o gran senyor”

 

i, a banda, la figura de l’hereva, la qual està ben tractada i té bona acollida, dos fets de línia matriarcalista. És més, com a agraïment, l’home diu:

“Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei

de donar-la, no reparis

la duré en mon alt castell

li daré coses molt bones

rics corals i bons joiells”.

 

 

En tornar a exposar sobre la comarca (l’Empordà), comenta

“Ets, Empordà, de lo millor que hi ha;

ets, Empordà, la terra beneïda.

Quan Déu et va crear

poc podia pensar

que hauries de donar

tan gran florida”.

 

És a dir, els versos parlen d’un terreny que fructifica, en què qualla, com es diu popularment, “lo milloret del món” (ací, lo femení, començant per les jóvens).

Nogensmenys, en l’Empordà, no sols hi ha terra i palaus, sinó també un altre detall matriarcal: la mar i bona consideració cap a les danses autòctones i cap a qui estima la comarca i la bonesa. Així, diu

“Ets, Empordà, sumptuós palau del vent;

ets, Empordà, terra de la sardana,

de mariners bressol, cants de jovent

que saps dansar i estimar

com la bona gent”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Textualment, en lloc de “la imita”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)