Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

El pagès i el gaudi de la natura, de fonts i la mare

General, , , , , , ,

Prosseguint amb el relat citat de l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, altra vegada copsem passatges femenins, ben reflectits per mitjà de l’abundància de vocabulari del narrador. En primer lloc, hi ha una presentació del parer del noi (en Romà) i el d’un pastor, poc o molt, de la seua edat: “En Romà reia de bon cor i, no perdent coratge, deia el seu acontentament de respirar l’aire més pur (…). El pastoret se l’escoltava pensant: ‘Aqueix sí que sap expressar les coses que tu portes endins’. I en Romà es deia: ‘El pastoret no sap de lletra, mena una vida primitiva, deslligada del món i qui sap si no ten ell el secret del goig senzill?’. (…) Per fi, el pastoret aconsellà al company de no fer massa tard a la font, de se tenir a compte dels maleficis de l’ombra” (p. 438).

Per tant, en aquesta secció, hi ha un xicot amb bonesa i amb força, en contacte amb la natura (de què frueix), dedicat al camp i que capta com és el company i que, a més, ho fa de manera encertada. Ben mirat, hi ha un pastor relacionat amb un desarrelament del món (pel seu nomadisme) i cercador del gaudi. Al costat del vailet, el rabadà té present lo feminal (la font), però com a complement i, per això, associa l’ombra amb una mena de sortilegi i diu a en Romà que hi vaja a espai.

No deixarem fora que la delectança de la natura és ben manifesta en en Romà, una cosa que hem capit en llauradors i en gent molt vinculada amb el camp i amb l’agricultura i que la riquesa descriptiva del transmissor de la rondalla ho adoba i, altrament, la part maternal (unida a la dolcesa, a la font de vida i a la color argent): “En Romà travessava les cortines de la pineda; a cada branca, lluïa l’or transparent de la reïna, els perfums del bosc afalagaven els sentits. (…) Que ben anomenada era la Coma Dolça! Ara, era un bosc platejat, (…) l’escomesa més viva de l’ocellada, tot anunciava la font” (p. 438).

No debades, més avant, hi ha un ocell amb un paper de marona (tot i que no és presentat com a mare, malgrat la proximitat a la nit o, fins i tot, la plasmació de moments nocturns), el qual diu al jovenet: “Vine amb mi: s’està bé en un llit de falguera i de molsa” (p. 438), això és, com qui roman tombat en plena natura i, en aquest cas, tocant el cos matern. Així, ell “Sentia el respir de la nit (…), obrí la porta a polit i penetrà dins l’ampla nit… (…) I la vida de la nit era bàlsam” (p. 439).

Un poc després, hi ha unes paraules amb la funció matriarcal del xic i amb el paper errant pastoral. Com ara, en Romà li proposa:

“-Ets un germà! Et poguessi menar fins a Fontalba!

-És que no es pot deixar mai el ramat. Donaràs l’enhorabona al pastor de la jaça de dalt: m’ensenyà a fer de pastoret, et farà bon acolliment. Ja faré els senyals aquest vespre” (p. 439).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La transmissió de la cultura tradicional matriarcal, fonts i maternitat

General, , , , , , ,

En endinsar-nos en la secció “Contes d’imaginació”, dins del llibre “Folklore íntim del Rosselló”, la folklorista Simona Gay comença per una rondalla plena de simbolisme associat a la dona i capim trets propis de jóvens de la Catalunya Nord: “Les tres fonts”.

En una vall de muntanya, hi havia un vailet que es deia en Romà, qui “venia de la vila, talment féu seva la vida camperola. Eixerit i trempat, donava un cop de mà a qui el necessitava, era com un pagès més encuriosit que els altres: s’entretenia dels costums, de les llegendes, i aviat sabé tots els termes del país. Recercava la conversa dels vells que saben coses antigues i paraules desusades. Entre tots, l’atreia un pastor (…) assegut en una pedra blanca no gaire lluny dels canalots de la font i de l’abeurador de les vaques. (…) Aquella vida recordava amb en Romà que no se cansava de l’oir parlar de les nits (…) les fonts que són l’alegria de la muntanya: la Font de l’ocell, Fontalba, Aiguaneix” (p. 437).

Per consegüent, el relat és iniciat amb molts signes de què ens han indicat sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 junt amb el costum d’aprendre dels més vells (qui solien ser vinculats amb la saviesa i amb la conservació de les tradicions i del llegat ancestral de la terra). Ben mirat, en presentar la figura del pastor (la qual no és de caire matriarcalista), la connecta amb la color blanca (masculina, solar) i, nogensmenys, la situa a prop de tres detalls femenins: la font, l’abeurador (lloc que fa un paper semblant al de les mamelles de la mare, però, ací, en nexe amb les vaques) i, en tercer lloc, les vaques (animal maternal).

Afegirem que, tot i que el pastor ancià parla al vailet del cel de la boca, de la nina dels ulls i en la soca de l’orella, “El jovenet, de nits, somnià un bosc d’encanteri, platejat d’aigües gemmades” (p. 437). En altres mots: encara que, primerament, el xicot absorbeix del pastor (lo celestial, lo visual davant una orella i una soca feminals), en arribar la nit, ell lliga amb lo tel·lúric: l’obagor, el bosc (la natura abundant), la color fosca de l’argent (empeltada, en moltes contarelles, amb la dona), lo líquid (com les aigües maternals) i la preciositat de les pedres esmentades (i, en la contalla, com un eixart amb la marona).

En línia amb aquesta tendència, més avall, posa que el noi en Romà, “En la gran soledat, sentia només la veu de l’aigua. I, d’on venia aquesta aigua de nit? La seva frescor travessava el pit” (p. 437). És a dir, el minyó entra en terreny de la mare, ho fa en l’obscuritat i en la frescor (com un empelt entre la nit i la dona) i és enllaçat amb la mareta de qui un dia mamava (ací, representada per la font, com si les popes ho fossen).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La folklorista Simona Gay i el seu acolliment de rondalles catalanes

General, , , ,

Rondalles plasmades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló” de Simona Gay (1898-1969).

Quant a aquestes contalles, direm que formen part de l’obra “Folklore íntim del Rosselló – Folklore intime du Roussillon” (edició en català i en francés), de Simona Gay (Illa, 1898-1969), publicada per Edicions Trabucaire (de Perpinyà) en el 2023 amb presentació i edició crítica de Miquela Valls Robinson. Hi accedírem per abril del 2024 i, d’ara en avant, només n’emprarem el títol en català.

En la introducció, Miquela Valls Robinson posa que “és el títol amb el qual se sol designar el recull de folklore que la Simona Gay, Pons de fadrina (Illa 1898-1969), va deixar en forma de mecanoscrit quasi llest (…) dels seus dietaris inèdits; de l’escorcoll de manuscrits, quaderns d’apunts, articles publicats en revistes i esmenats, primers raigs, esborranys i paperots (…), però escrits sempre amb la (…) gran lletra aguda i ferma de la dona decidida que era la Simona, material de primera mà, amablement posat a disposició nostra per la seua filla Jaumeta Giraud Gay (1923-2015)” (p. 4).

En la mateixa plana, passa als primers contactes de la folklorista amb la literatura oral i llegim sobre la llengua catalana: “Sobretot, a la prima infància, quan encara no s’han cavat massa les diferències educatives entre nin i nina. A casa del metge Simon Pons i de la seua dona Antoinette Trainier, filla de metge, la llengua que hom transmet a la mainada és el francès, no el català com en les famílies populars. Ara bé, un metge rural al Rosselló envers 1900, no pot ignorar la llengua vernacla per atendre la clientela, i una mestressa de casa l’ha de parlar amb criades, servei i veïnat. De manera que els infants són immergits de petits en un parlar que sabran usar quan calgui, si bé no a diari (bé li valdrà, a la Simona, per dur a terme les seues enquestes). I, com que se’ls confia a les minyones del poble que, servint a casa, els fan de mainaderes amb llur repertori de cançons de bressol i contes de la vora del foc, els mainatges s’inicien alhora en parlar català i a l’etnopoètica catalana” (pp. 4 i 6).

O siga que, per una banda, el francés era més present, com ara, en ambients amb algun membre de la família amb estudis universitaris (per exemple, el pare de Simona Gay i el de sa mare); en canvi, el Poble conservava el català i, altrament (en el seu cas), una dona (qui cuida la xiqueta) també li fa d’educadora i de transmissora de la cultura autòctona (la catalana).

Com a mostra, la compiladora Miquela Valls Robinson addueix “Poeta novell, Josep Pons revela a una Simona de deu anyets, la continuïtat de la literatura popular als seus versos catalans: ‘Meravellosament de l’infant que el germà gran ha pres a la falda per dir-li, a la manera d’un conte, un dels seus primers poemes (…)’ (…).

Són just uns pocs indicis d’una immersió etnopoètica precoç, però creiem a llur veracitat, a llur valor exemplar i, val a dir, a llur importància, en la gènesi d’una dedicació folklorista” (pp. 6 i 8). Així, entre la mainadera i el poeta passaran a la xiqueta l’amor per la llengua materna i per part del folklore català.

De fet, en la pàgina 58, s’indica que “Tant per ella com per son germà, amb qui en parla sovint, ‘El català ha estat, a la infància, el llenguatge del món meravellós, el dels vells contes’”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones senzilles, amb el Poble i que emparen febles i ancianes

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Rondalles populars valencianes”, copsem trets matriarcalistes en la contalla “La raboseta i el rabosot que va caure dins l’olla”. Així, la raboseta ix de casa i el rabosot hi roman, com moltes dones en els Pobles matriarcals. A més, hi ha signes interessants, com ara, una figuera pròxima al riu (dos detalls associats a la dona), que “Les filles del rei es van encaminar cap al riu per omplir d’aigua els cànters i les canterelles” (p. 520) i, per tant, mitjançant la senzillesa, es posen al nivell de la gran majoria del poble. Altrament, la reina és de la mateixa corda que les filles i, quan les jovenetes li diuen què han fet amb els cànters, “els respongué:

-Doncs jo em faré un vestit de blanc i negre” (p. 520), fet que la vincula, simbòlicament i cromàticament, amb la dona.

Ara bé, el sobirà, en veure la seua muller, decideix llevar-se un ull (p. 521). Això fa que ambdues majestats connecten amb els seus súbdits, àdhuc, amb els més pobres i amb els més dissortats.

Finalment, quan el monarca ho comenta al forner, aquest li diu: “Doncs jo em fique la pala al cul!” (p. 521). D’aquesta manera, apareix la part escatològica i l’eròtica: la penetració del penis en la dona.

La darrera rondalla que hem triat d’aquesta obra de Rafael Beltran és “La xiqueta i la formiga”, en què dos personatges femenins superen un home: “Una xiqueta, òrfena de pare i de mare, vivia amb la seua àvia.

Una nit, al caient de les dotze, (…) l’àvia va enviar la néta perquè portàs unes quantes bledes per a menjar.

La xiqueta, caminant cap a l’horta, sentí una veu que li deia:

-Jo sóc un negre blanc, potejat dins un barranc, que et vull matar.

La xiqueta, (…) allargant el pas, prosseguí plorosament cap avant” (p. 523).

Com podem veure, la nit és un moment femenívol. I, més encara, quan li apareix una formiga que li va demanar per què plorava i, “Així que el petit insecte se n’assabentà, li aixecà l’ànim: “Au!, tira avant; jo t’acompanyaré” (p. 523) i li féu de mare.

A continuació, en aplegar totes dues al barranc, “sentiren la frase d’abans (…). I la formiga respongué:

-Jo sóc una formiga del formigar, que et pegue un pessic i et trac a ballar.

Aquell se’n va anar sense trobar-hi responsió i no molestà mai més la xiqueta, la qual aquella nit pogué collir les bledes i dur-les a la seua àvia” (p. 523).

En altres mots, el relat és una defensa de la infància. I, tocant a les bledes, a banda de ser un menjar d’horta, el seu significat empiula amb l’home covard (en aquest cas, el que llegim), amb lo terrenal. I tot, com la padrina, en aquest passatge, ho fa en la fase més fosca del dia.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, acollidores, maternals i Pobles receptius

General, , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que fou compilada en l’esmentada antologia, és “Un sermó modern”. Així, hi ha un fragment en què es fa lo que vol la dona i, a banda, hi ha detalls que podrien ser de caire eròtic. Un capellà viu junt amb una criada (Marieta) i un dia, perquè ella fes un àpat de farinetes, la dona “Va cridar l’escolanet i li va dir:

-Vés i digues al rector que cal comprar farina, si vol dinar.

-El senyor rector ara fa missa i no se li pot dir res.

-Això no passa res! Tu veges com t’ho apanyes i li ho dius.

L’escolà no sabia com dir-ho al rector sense interrompre la missa, però, al final, se li va ocórrer una mangarrufa” (p. 504), de manera que el capellà copsa el missatge, respon al xiquet i, d’aquesta manera, l’acòlit ho passarà a la dona.

Una altra contarella amb trets típics de la cultura catalana, i arreplegada en “Rondalles populars valencianes”, és “L’escolanet despistat”. Durant les festes de la vila, el rector volia fer un sermó i parla amb l’acòlit: quan l’home diga “’Què vull jo i què volem tots?’, tu, de dalt [ de la teulada] estant, faràs així, molt finet, ‘Pau’, perquè faça com si vinguera del cel” (p. 505).

El xiquet, per la teulada i amb la possibilitat d’agafar nius (que li agradaven), això és, la part maternal i d’acolliment de la vida (el niu matern), “sent que el rector deia ‘Què vull jo i què volem tots?’ i va anar tan atrotinat, (…) s’hi va pegar una trompada (…) i va cridar:

-Ai!, fotre!

I, per tota l’església, va ressonar:

-Fotre!… Fotre!… Fotre!…

El rector (…) va continuar fent el sermó, mentre tots els veïns que l’escoltaven van esclatar en un riure” (p. 506).

En una línia pareguda, i també en el recull a càrrec de Rafael Beltran, hi ha un relat, “El moliner (El més gandul dels tres fills)”, en què un pare cansat, un dia, comenta als tres fills que ell ha decidit donar el molí al més peresós dels descendents. Per a això, els envia pel món i, en tornar, el segon li diu “Vaig arribar a una figuera i em vaig tombar a l’ombra, per descansar. Una estona després m’adoní que, damunt el meu nas, tenia una figa grossa i madureta; però, (…) no me la vaig menjar” (p. 512).

Sobre aquesta secció de la rondalla, cal dir que apareix la figuera (símbol vinculat amb la reproducció de les dones), l’ombra (un altre detall feminal, com també ho és la cova i l’interior de l’espluga), la dona com a acollidora del fill (del xicot) i, finalment, lo femenívol per damunt de lo masculí (la dona té el seu cos dalt del minyó, ací, representat pel nas). Ben mirat, ella ja ha passat la joventut i, per això, el narrador indica que és madureta (podríem posar-li, com ara, uns trenta anys i, de pas, situar-la en edat de tenir fills).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles creatives, eròtiques i escatològiques amb capellans

General, , , , ,

Una altra rondalla amb trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “El rector espavilat”. Un capellà que no havia fet mai un sermó n’ha de fer-ne u i “se’n va anar a passejar pel camp a veure si se li acudia alguna cosa.

Va arribar a un braçal i es va asseure a la vora” (p. 502) i, com que copsa una sargantaneta, se li ocorren uns mots en llatí i en nexe amb la paraula “sargantana”.

Per consegüent, el narrador recorre a uns detalls lligats amb lo femení i presents en altres contalles: un braçal (la séquia i l’aigua) i la vora (ens pot evocar relats en què es prefereix lo que és a un costat).

Ben mirat, entrem en un passatge amb un toc eròtic: “Va tornar cap a casa i, com que ja era hora d’esmorzar, la criada el va portar a taula. Eren dos ous fregits i una sardina” (p. 502), simbòlicament, associats amb els testicles i amb el penis. Llavors, se li ocorre una altra part del sermó (“Ovotus sardinatòrum”).

I, per a rematar, apareix lo escatològic: “Una estoneta després, mig endormiscat, li van vindre ganes d’anar a l’excusat i va pensar: ‘Cagòrum en l’excusòrum. Ja tinc el sermó complet…’..

Eixa vesprada, a la missa, va fer un dels sermons més esbarjosos de la seua vida” (p. 502).

O siga que la figura del mossén, en aquest relat, enllaça amb la tradició autòctona: un home que empelta amb la natura (d’on rep la seua facilitat creativa, és a dir, de la mare), amb lo sexual (els mots corporals fan acte de presència justament en el moment de fer-ho un personatge femení que, altrament, ens recorda narracions, com ara, amb el Rector de Vallfogona) i, al capdavall, amb l’excusat.

Cal dir que el desenvolupament del conjunt dels passatges és de caire natural i, àdhuc, com la digestió i com el dia. Com a mostra, la frescor del dia li afavoreix la part creativa i esdevé, poc o molt, abans d’eixir el sol i, per això, hi ha un eixart amb lo tel·lúric i amb lo maternal (la vegetació, encara en una de les fases més fosques del jorn). Després, hi ha una mena de culminació (ell i la criada, com una parella que fa bona pasta). Finalment, cap a la vesprada (i, possiblement, abans del vespre, en què ell devia fer la missa), el capellà amolla la part escatològica.

Finalment, l’acte religiós és realitzat enmig d’un ambient amb “les beates (…) i el rector va eixir d’allò més bé” (p. 502).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies que gestionen la casa, estalviadores i fills que les ajuden

General, , , ,

Prosseguint amb l’esmentada antologia, una altra narració amb els papers ben repartits (i, amb el maternal, unit a la tradició matriarcalista), és “L’àvia estalviadora”: “Això va ser una dona molt velleta que sempre havia estat molt estalviadora. Dineret que li sobrava, dineret que es cosia als brials. Agafava un trosset de tela i, un rere l’altre, els hi cosia” (p. 499).

“La dona tenia dos fills. Un se n’havia anat a l’estranger a treballar, mentre que l’altre va romandre per tenir cura de sa mare. Ella no es llevava mai aquella faldilla de damunt i només el fill que se’n va anar coneixia l’afecció de sa mare de cosir-se els diners als brials. Quan va venir el germà de fora, l’altre li va dir:

-Mira: la mare s’ha mort. Ahir la vam soterrar. Per cert, que s’ha endut aquelles faldetes que s’estimava tant i que totes eren apedaçadetes.

L’altre, tot sorprés, li va dir:

-Com? Si justament la mare hi guardava els diners! Anirem al cementeri i li’ls llevarem i ens els emportarem -va afegir el primer.

A mitjan nit, se’n van anar al cementeri” (p. 499).

Per consegüent, la mare continua amb la tradició i, per exemple, no recorria a cap mena de banc. El fill que havia emigrat mirava més els diners; el que està en casa, és més inclinat a l’ajuda als més febles i a la terra i, juntament amb altres persones, ha sebollit la marona. El seu interés pels cabals és més inferior i primen els xicotets detalls (les faldetes, l’apedaçament, els hàbits que tenia la dona…). Per això, el fill que havia tornat proposa que els dos germans recuperen el patrimoni de la mareta. I més: l’acció esdevé en plena foscor del dia.

En un passatge immediat, els dos hòmens veuen uns lladres que furtaven cuixots del rector i que se’ls emportarien en la somera del capellà. Llavors, com que tots dos agafen el menjar, “hi van posar el cos de sa mare i se’n van anar dissimuladament cap a sa casa” (p. 499). En altres mots: en vida, la part forta econòmicament ha estat la femenina. Açò ens podria dur a les rondalles i als comentaris en què la dona (o bé un personatge feminal) és qui porta la casa (ací, camp i tot), a diferència del personatge masculí o bé del marit.

Tot seguit, els espolsabutxaques fan camí amb la ruca (però sense adonar-se que els germans havien canviat els cuixots per la mare) i ens endinsem en un fragment simbòlic: la nit, la mala fortuna de què parla el narrador i el fet que, quan els lladres toquen els cabells de l’anciana, consideren que ho fan als del dimoni. Per tant, lliguen l’obscuritat, la nit, la vella, el diable (en moltes contalles és associat a la dona)… i el “respecte” (ací, traduït per la por) dels hòmens cap a la dona, en línia amb un comentari que ens féu un amic sobre l’àvia Damiana (matriarca en el Poble colla en el nord de Xile) i que, malgrat que era una dona oberta, li tenien por.

Finalment, cal dir que, després de capir els escurabutxaques que allò era l’anciana, tots ells pensaren a fer una malifeta al rector i permeten que la somera faça el camí cap a l’abadia, puix que ella el sabia.

Aleshores, el capellà, en veure què portava l’animalet, ho interpreta com que “era cosa del dimoni i es va posar a tirar-li benediccions amb aigua beneïda” (p. 500), detall que ens podria dur al tema de les pervivències paganes en la tradició catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Tres generacions de bon cor, en una casa i ben tractades

General, , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, és “Bo seria”. Començarem dient que hi ha tres personatges (u de cada una de les tres generacions simbòliques), en una mateixa casa i que el més petit (de pocs anys) fa unes interpretacions que portaran a la mort del més gran (de l’avi, no d’una àvia). En qualsevol cas, el xiquet és de bon cor:

“Hi havia un aviet que era molt malaltet, ja vellet. I la filla enviava el fill, el netet. Li diu:

-Vés: veges si l’avi vol que li duguem alguna cosa per a menjar, perquè, si no, es morirà l’aviet.

El xiquet se n’anava per amunt i diu al vellet:

-Avi. Ma mare diu què voleu per a menjar. Diu que, si voleu, fer unes carxofetes, una coseta…

L’aviet feia: -Ai! Bo seria…

El xiquet baixava i deia a sa mare: -Diu que ho boçaria.

-Ah! -respon la mare-. Doncs, si ho ha de boçar, no li fem res.

Al poc de temps, li comenta la mare:

-Mira: vés. Veges si vol que li matem un conillet de porquí, encara que siga amb unes creïlletes: li farem un guisadet i que l’avi s’ho menge.

Tot seguit, el xiquet pujava:

-Avi. Unes creïlletes així, un conillet de porquí, ben cuitet, ben arregladet.

I l’aviet feia: -Ai! Bo seria…

En acabant, el xiquet se n’anava per avall i diu a sa mare:

-Diu que ho boçaria.

-Doncs, si ho ha de boçar, res.

I, dos o tres dies després, l’aviet va expirar, per no boçar, es va morir… i en pau” (p. 485).

Com podem veure, en primer lloc, el nen (potser, a tot estirar, de tres o quatre anys) canvia el llenguatge, n’afig (introdueix unes carxofetes, una planta del camp) i va unit a la bona consideració cap als ancians (ací, representats pel padrí). En segon lloc, el conill és en nexe amb assaigs (en l’original, posa el castellanisme “conill de les Índies”, això és, la persona que és emprada com si fos un conill amb què s’experimenta) i amb un animal un poc més xicotet que el conill comú i, per això, li farien una menja acompanyada d’altres aliments que el compensassen. En tercer lloc, el tractament i l’apreci cap al major és present en mots com “ben cuitet, ben arregladet” (perquè l’home se’l puga menjar còmodament i que ho fruesca). En quart lloc, resulta interessant que el punt on està ell (on viu el provecte) és el més alt de la casa (la màxima categoria, la màxima consideració per part dels altres).

Finalment, com que la mare acull com a sinceres les paraules del fill, dóna per fet que no podrà salvar el padrí, perquè la intenció de la marona no és deixar-lo caure. No debades, al capdavall, el text diu que l’home “es va morir… i en pau” (ell i amb els altres familiars). De pas, com en altres rondalles, ni es mor la mare, ni es mor el fill, ni un personatge femení,… sinó un baró, qui, d’alguna manera, ja ha fet el seu paper en la vida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones per damunt d’hòmens i relats eròtics de primeria del segle XXI

General, , ,

Un relat amb signes del mateix ram, i compilat per Rafael Beltran, és “El gat per damunt del peu”, el qual figura en altres fonts. Així, “Eren dos xics que anaven a festejar a la mateixa casa, perquè elles eren germanes” (p. 479) i u dels dos diu a l’altre:

“-Si ens conviden a sopar, quan jo et trepitge el peu, no menges més.

I només es posen a menjar, el gat li passa per damunt del peu i ell pensa:

-Ja m’ha tocat; això és que vol que no menge més” (p. 479).

Sobre açò, cal dir que hi ha contalles en què el gat és associat a la dona, principalment, si, com ara, apareix un personatge que és bruixa o que representa el dimoni. Ací, simbòlicament, la dona és per damunt de l’home (ella l’aixafa, però no com a senyal d’humiliació).

Quan els dos xics se’n van a dormir i sojornen en un llit (van empeltats), li diu:

“-Tu, per què m’has tocat el peu tan prompte?

-Jo? Si no te l’he tocat!. Deu haver estat el gat, que et deu haver passat per damunt del peu.

I ara, jo, ¿què he de fer, amb la fam que tinc?

-Allí, a l’armari, jo he vist que, a l’àvia, li han sobrat unes poques farinetes. Vés i tiba’t i dus-me’n, a mi, un grapat” (p. 479).

Com molt bé reflecteix aquest passatge, hi ha un repartiment de papers, com si calgués que cada u dels dos comptàs amb l’altre: 1) el decidit, el sortós, el suggeridor, el creatiu, qui porta la iniciativa… i 2) el reservat, el malaurat, l’aprenent, el seguidor…

Tot seguit, hi ha una escena en un moment d’obscuritat i, llavors, és quan apareix l’àvia:

“Va i es va tibar i n’agafa un grapat, però, com que anava a fosques, es va enganyar de cambra, es va anar a la de l’àvia. I l’àvia dormia i bufava:
-Jas…!

-No bufes, que ja són gelades!

 I l’àvia, vinga bufar.

La destapa i li les endinya a les anques, i l’àvia diu:

-Ai!, ai! Açò què ha estat?” (pp. 479-480).

En aquestes línies, l’escrit passa a ser eròtic i hi ha trets que ho plasmen: 1) les farinetes (puix que la farina lliga amb l’acte de fotre), 2) el fet que l’home entre a la cambra i que hi despulle la dona, 3) les anques (mot que ens podria evocar el refrany “Aixeca l’anca, que t’hi endinyo la palanca”) i 4) la resposta de la velleta.

Resulta interessant indicar que aquesta variant, la qual havia restat inèdita anteriorment, fou arreplegada en el 2004 i que és un altre exemple de canvi de papers: l’home s’endinsa i, com aquell qui diu, ataca; no hi ha un pacte proposat per l’anciana. Parlem d’un registre fet en el segle XXI i no, com ara, en els anys seixanta i setanta del segle XX en la Mallorca en què Gabriel Janer Manila recollia cançons eròtiques: hi ha una diferència de més de vint-i-cinc anys i de valors culturals, dues coses que hauríem de tenir present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ajudes a pagesos i a amics que són compensades

General, , , , ,

Una altra contalla en què copsem signes matriarcalistes i que hi ha en l’obra “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, és “L’home que volia fer fortuna”. Un fill diu a sa mare “Mare: doneu-me un pollet, que jo me’n vaig pel món  a fer fortuna.

I se’n va anar camí avall. A poqueta nit, veié un llum en una casa de l’horta i hi entrà.

-Bona nit. ¿No faríeu la favor de deixar-me sojornar ací, que m’ha fet de nit i no sé on anar?

-Bé: entra” (p. 466).

Els passatges esdevenen de vesprada i de nit, ell davalla (cap a la terra, cap a lo maternal, almenys, simbòlicament), és ben rebut i hi dormirà.

A continuació, com en relats pareguts, el xic, abans de mamprendre, perd un animal i en rep un altre (una gallina, un porc i un bou).

Ara bé, en arribar a un bancal “on hi havia un home llaurant amb un ruquet (…) li digué:

-Què vos passa?

-Sóc ací -li respongué l’home-, topant amb una penya i el ruquet que no la pot arrancar.

-¿Voleu que us lliguem el bou a veure si ell pot?

-Va!, lliguem-lo.

Ho feren. El bou espentà fort i tragueren un bagul ple de monedes d’or. Tots dos eren desvanits. Es van repartir les monedes i l’home que volia fer fortuna va tornar a casa amb un bou i amb una bona bossa de monedes d’or, sense haver hagut d’eixir de la vila” (p. 467).

Així, per una banda, l’ajuda al pagés (vinculat amb la terra) és compensada per la mare (ací, empeltada amb el passat, amb els ancestres), pel bou amb què el camperol agraeix el detall del jove i, al capdavall, el fill deixa fora el projecte de fer món i, de pas, enllaça amb el terròs, amb la vila. 

Una altra narració amb alguns trets matriarcals és “El borrec (La partició de l’herència)”. Així, l’amo d’una casa (el sogre) abusa molt del gendre, qui, un poc abans, s’havia casat.

Passa que el xicot ho comenta a un amic, qui, al llarg de la contarella, fa passar fam al propietari i que la dona no puga fer menges per a tots. En qualsevol cas, l’esposa és una dona amb molta iniciativa: “La dona, en veure que ja no podia fer la coca, va dir [ a l’amic del gendre]:

-Mireu: ¿sabeu què he pensat? Que tornarem a gitar.

-Molt ben pensat. Així, descansarem un poquetet” (p. 473) i “Mireu, bo: ens n’haurem d’anar altra volta a dormir.

-Això dic jo, també” (p. 474).

Al final de la contarella, com que l’amic pega moltes garrotades a l’amo, a qui, per a justificar-ho, amolla que l’havia pres per un anyell que havia fugit, malgrat que el propietari se li queixe (“És que tenia molta fam”), el sogre cedeix a l’amic i, per tant, l’enginy i la constància del confident faran que el marit tracte bé la resta de familiars (en compte de deixar-los famolencs):

“-Doncs, vós en teniu la culpa! Per què feu patir fam a tots?

-D’ara endavant, ja no faré patir fam a ningú més.

I així va acabar la història (…) i no van passar mai més gana en aquella casa” (p. 474).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.