Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

Dones del segle XIX, fortes, protectores i maternitat

General, , , , ,

“Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent”, més que una dita.

El 14 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor escrivia en el meu mur: “’Benvolent o malvolent, de la dona sigues parent’. Això es deia quan naixia un xiquet. La dona, en la majoria dels casos, l’acostava més a la seua família que no a la del pare de la criatura”.

Dos dies després, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa telefònica amb Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935), no sols em digué que, en la foto de matrimoni dels seus pares, ella apareixia a l’esquerra (mirant frontalment), mentres que el marit ho feia a la dreta, ans unes paraules que cal tenir present: “La cultura matriarcal podia no estar en els papers de l’Estat, però estava en la realitat”. En enviar, el mateix dia, aquests mots a distintes persones, un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), a qui també li vaig permetre veure una foto de parella d’uns avantpassats de Vicent Pla (un amic de Facebook, que viu en Benigànim), em respongué amb un escrit que deia així: “La dreta de l’home sempre resta lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Resta lliure força i intuïció”.

Tot seguit, manifestí a l’amic el meu acord i li passí una publicació en “Bibliotecas únicas” (https://www.facebook.com/497376030319745/posts/3433883236668995), una pàgina de Facebook (ací traduïda) en què es veien dues escultures de l’antic Egipte. Mirant-les frontalment, la dona era a la dreta de l’home i, a més, amb la seua mà esquerra, agafa el braç esquerre de l’home, mentres que, amb la dreta, agafa l’home per la banda dreta de la panxa d’ell. A més, es podia llegir que, “En l’antigor egípcia, les dones eren vistes i honrades com més altes i com més sagrades que un home.

La dona és la mare de tots, donant vida i ensenyant.

Els antics creien que, quan un home assolís una gran quantitat de coneixença, d’espiritualitat i de poder, se li permetria usar una perruca de pèl llarg per simbolitzar que havia aconseguit un cert nivell igual al d’una dona.

Mentres els dos s’uneixen, ella sosté el seu home i li dóna força i protecció.

Hi ha una dita que sura en l’actualitat: ‘Darrere d’un home amb èxit, hi ha una dona forta que el sosté'”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes, bruixes i pervivències matriarcalistes en la Catalunya pagesa

General, , , ,

Les bruixes: pervivències matriarcalistes, llegendes i paganisme.

En aquest punt, iniciat a partir del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats i publicat en el 2002 per l’Editorial Farell, obra a què accedírem pel 2024, inclourem temes que podríem posar en diferents llocs de la recerca, però que, com que aporta molta informació sobre llegendes, he considerat prioritari fer-ho en el de rondalles, llegendes, contarelles…

Així, en el pròleg, els introductors indiquen que Jordi Torres i Sociats (nascut en 1942), de xiquet, ja visqué el món de la pagesia, que “el seu padrí li explicava mentre guardava les vaques i durant el temps que passaven fora, la qual cosa afavorí una familiarització privilegiada de l’autor” (p. 9), puix que “els dissabtes al matí venien els avis de pagès i ho aprofitava per fer-los preguntes sobre els records, tot prenent-ne notes” (p. 9) i que el llibre “conté molts testimonis d’aquest món d’abans, del món de pagès, dels pastors i dels traginers” (p. 10).

Quan el folklorista passa al segon capítol (“2. Quan s’explicaven moltes d’aquestes històries”), indica que, enmig de tasques com la de pelar les fulles de la dacsa (l’espellofa, p. 13), no sols es reunien dones: era “tot un ritual a les cases més importants, és a dir, les cases dels grans propietaris, era cosa de dones” (p. 13), ja que “els espellofadors i espellofadores seien tot formant rotllana entorn del blat de moro. El primer que feien era dir el rosari. Aquesta pregària era dirigida pel cap de casa o la mestressa (…). Quan acabaven de resar, el cap de casa començava la gresca: els temes eren, entre d’altres, cançons, llegendes, endevinalles, rondalles i contes. Entre aquests temes, també es parlava de bruixes, màgica, curanderos i por.

Aquesta activitat es continuava durant les llargues vetllades d’hivern” (p. 13).

Per consegüent, a banda de la part faenera i de la que podríem dir més religiosa i formal, hi havia la que, sense embuts, més d’una vegada, incloïa la bruixeria.

Al meu coneixement, empiulant amb la història de les terres catalanoparlants i amb l’europea, capim que aquestes bruixes, sovint, eren dones que havien estat relegades de la universitat (començà cap al segle XIII) i, àdhuc, de la possibilitat d’exercir de metgesses. Llavors, calia crear una mena de boc amb intenció de justificar eixa orientació legal i, igualment, eclesial (en defensa contra el protestantisme i contra el fet que la població era matriarcalista, com ja es reflecteix en els segles XV-XVI, per exemple, en balls dins de l’església o bé en els pans beneïts, detall que a hores d’ara perdura).

Ben mirat, l’autor de l’obra escriu que, “Normalment, aquestes tertúlies eren presidides pel padrí de la casa, que era la veu de l’experièncaia i transmetia a la resta de la família les seves vivències i peripècies viscudes, recomanant que es recordessin i ho transmetessin alhora als seus descendents” (p. 14).

És a dir, el paper pedagògic dins de la família també abraça que la resta dels integrants (la majoria no sabria escriure i, més aïna, tindria saviesa de la vida) passen aquest saber als seus fills.

Igualment, Jordi Torres i Sociats agrega que una de les festes de més ressò (i que era aprofitada per a aquest lligam cultural matriarcalista) era la matança del porc (cal pensar que en novembre, com en molts llocs): “Una altra de les vetllades on es contaven moltes històries, llegendes, fets i vivències, era el dia de matar el porc, la festa de pagès per excel·lència. (…) la quantitat d’històries i fets ocorreguts en aquest temps era molta i variada” (p. 14).

Finalment, evoca que “els avis miraven qui diria la història més enrevessada, més fantàstica, més espaordidora, més tràgica o més recargolada” (p. 14).

Aquest darrer fet ens en trau un altre, important i propi dels Pobles matriarcalistes: així com la matriarca (qui fa de cap de la vila o de la casa) cerca la xiqueta que connectarà millor amb el grup i que afavorirà més el col·lectiu i l’esdevenidor cultural i psicològic de la terra (per exemple, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), ací es triava la persona més preparada (no necessàriament, la més vella, encara que podria coincidir).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Folkloristes catalanoparlants del segle XIX i rondalles del Poble

General, , , , , ,

Continuant amb el tema de les rondalles, però ara, per mitjà de l’obra “Rondalles del poble”, de Francesc Badenes Dalmau (1900), en l’apartat “Dos paraules al que llixca” (https://ca.wikisource.org/wiki/Rondalles_del_poble/Dos_paraules_al_que_llixca), anterior al pròleg, publicada per “Viquitexts” i ací adaptada, aquest folklorista valencià (1859-1917), comença dient que, “entre les ombres de la nostra història i de la nostra vida, que ens porta en sos rajolins d’or, poesia d’un altre temps, que embaumava la nostra llar en dies en què la senzillesa informava els costums. I, quina és eixa joia? El Romancer català del venerable Marià Aguiló. (…) agrunsat anys i anys a l’amorós caliu de la nostra llar per la santa mà de les nostres àvies”.

Com podem veure, les àvies són la principal connexió de la cultura tradicional que passa de generació en generació (cal dir que, igualment, ben considerades).

Més avant, el mateix recopilador indica que s’ha trobat amb el romanç “L’infant i la dida” i que, després de veure que hi havia moltes cançons per a nines (però que eren en castellà), “em féu dirigir la vista i el cor cap a altre punt d’investigació: a la rondalla d’ahir, la tradició passada, la vella llegenda. De tot això, done alguna mostra (…). acontentem-nos amb l’espigolada, ja que no hem pogut fer la sega. (…) estes rondalles, tradicions i llegendes, que he tractat de vestir lo millor que he sabut i amb la senzillesa que han de tenir. Tal volta, se’m diga que tot açò és molt innocent (…) així és el Poble i tal apareix Montserrat de l’insigne Verdaguer. Valga lo que valga i siga lo que siga, lo que al públic oferisc, mire’s tan sols el sentiment que m’anima i que no és altre que el d’amostrar, una volta més, mon amor, mon ver amor a València”, uns mots que plasmen el sentiment de pertinença a la terra.

En passar a la introducció, el català Artur Masriera i Colomer (1860-1929), escriu que “el Poble fou sempre el veritable rei dels poetes”, “aquest poeta, vigorós i senzill, natural i espontani com cap, ha fet sempre com el rossinyol de les boscúries: ha cantat refilant de bo i millor, però sense firmar les seues obres genials. (…) ¿Quina glòria més cabdal per a un poeta que la de produir una obra que encarna l’esperit de tota una centúria o les lluites i sentiments d’una raça? Per això, els escatimadors de glòries suposaren que un home sol no podia assolir tan noble empresa”. Sobre el terme “raça”, direm que, en els anys trenta del segle XX, encara tenia el significat de “Poble”, de “Nació” cultural.

Més avall, el prologuista posa noms de folkloristes del seu temps i addueix que, per exemple, uns versos que ell plasma, “tenen el millor elogi de son valer en la vida que savis i ignorants els donen, ja que, mentres naixen i moren, cada quinquenni, centenars de llibres plens de lletres arrenglerades que no diuen res al cor, ni al cap” (en al·lusió a la instrucció pública en llengua castellana i oficial en Espanya, la qual no ensenyava cap de les llengües vernacles allà on ho eren, llevat de la castellana), “eixes hermoses flors aromàtiques de la poesia populars com flairoses perpetuïnes” i que, “de moltes menes, poden conservar-se eixes flors camperoles; o trasplantant-les, cuidadosament, dels llavis del Poble a les galerades de l’estampa (…) o aprofitant només la llavor i fent conrear en el propi magí els que en diríem els arguments tradicionals per a vestir-los amb les gales de la prosa encisadora (…) destinada a viure tant com la mateixa terra a on s’arrelà”.

Ben mirat, diu que l’estudiós i escriptor Francesc Badenes “ha volgut fer-ho amb les belles tradicions valencianes (…) una mina sense explotar en el concepte folklòric. (…) ha anat triant tradicions fantàstiques i llegendes a les quals ha donat forma de narracions poètiques i avui les presenta als bons aimadors de les lletres llemosines”.

Finalment, Artur Masriera agrega “Déu vulla que l’exemple del poeta Badenes siga imitat per l’estol de benemèrits conreadors de les lletres valencianes que tant podrien espigolar en el camp ubèrrim de la literatura popular i el folklorisme regional”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella i la Mare que salva la dona i el Poble

General, , ,

Continuant amb la composició “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, publicada en 1918, l’autor, com si parlàs a Nostra Senyora, li comenta sobre l’ànim de sa mare:

“Sí, la nit cau. I és l’ombra del martiri

Que enmig de la gaubança la corpuny

No la veis? Llagrimeja com el ciri

Ella m’ha dit: ‘per més que el pit m’hi tiri

             Potser venir-hi

Més no podré: és tan aspriu, tan lluny…’”.

 

Posteriorment, li demana ajuda, que la Mare de Déu faça costat a la mareta, que no la deixe caure, sinó que l’agafe de la mà com la dona que ho fa amb la seua filla de pocs anys i, a més, que el poeta i sa mare puguen anar al santuari i fruir la vida:

“Doncs, ajudau-li; vostra mà la duga,

Com àngel dels promesos a David:

Feu que no plor, com degotis d’espluga[1];

Feu que no plor, dins l’ombra malastruga[2];

                Feu que amb mi puga

Per bon camí tornar, amb goig complit”.

 

 

Al cap i a la fi, com diu l’escriptor a la Mare de Déu, no vol ser orfe de pare i de mare:

“Si sens ella tornàs, me semblaria

Venir amb dos cadàvers a damunt

Trist Isaac del Moria per la via,

Ja em basta el de mon pare, que al cel sia,

                 Basta’m, ¡oh pia!

Per a assolar-me l’enyorat difunt!”.

 

 

Altrament, plasma uns versos amb què tracta de fer reviscolar l’ànim maternal i com si, a banda, amb una revifalla, també els menàs al lector del poema:

“Inspireu a tothom volença altiva

¡Feu que s’arbore el cor de la Ciutat!

I, puix que el cor allà on apuntà arriba,

Que el camí sia un fet: la roca aspriva

                 Mai és tan viva

Com la fe d’una ardenta voluntat”.

 

 

Tot seguit, la Verge del Puig de Sant Salvador fa el paper de mare del Poble i serà ella qui el salvarà. Així, en mots de Bartomeu Barceló i Torrelló,

“Digau a tots: ‘Veniu cap a l’altura.

Veniu i el Puig vos sia Salvador.

-Quina és la barca neta de sutzura?-

Pugeu a rebaixar-vos en llum pura

                I, ¡oh, fermosura!

De terra, mar i cel, sumau l’aimor!’”.

 

Com podem capir, la llum també va unida amb la foscor i, igualment, s’uneixen la terra i la mar (simbolisme femení) i el cel (símbol masculí) i predomina lo realista i lo feminal.

Finalment, veiem que la Mare de Déu és tractada com una Moreneta (el color negre i el bru d’aquestes marededéus van associades a la saviesa de la vellesa) que fa de guia al poeta i que l’empiula junt amb dos trets presents en molts poemes matriarcalistes: l’aigua (la mar) i lo tel·lúric (la terra). No debades, li diu

“I ara, la moreneta Estrella mia,

Moreneta del Puig, adéu, adéu.

Vos passetjà en triomf ma fantasia

Pels mars i terra enllà. Doncs, feu que un dia

            Esta elegia

Himne se torne de triomfant romeu!

                                     BARTOMEU BARCELÓ

1918”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Cova.

[2] Malaurada.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella, la gratitud i el diàleg entre la dona i la Mare

General, , , , ,

Reprenent l’obra “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, del poeta mallorquí Bartomeu Barceló i Tortella i publicada en 1918, mare i fill fan camí cap a Nostra Senyora:

“¡Ales ella em donà d’humil poeta

I ales d’arcàngel li daria jo!

Vella d’aital faisó les creus l’han feta

Que m’evoca a l’antiga Capelleta,

                I, ¡ai! la ‘gaveta’.

Perquè li caven els retrucs del cor”.

 

 

És a dir: la mare ha emparat i ha encoratjat el fill quan ell s’ha dedicat a la poesia; i ara, com a agraïment a la mareta, l’escriptor no l’abandona, sinó que l’acompanya allà on va ella.

En els versos posteriors, l’autor mena el missatge a Nostra Senyora, a qui diu que, en els pitjors moments i tot, Ella és la Mare de la dona i que li fa de sopluig:

“¡Ah, Verge! Com vos mira… Sou, per a ella,

Vida i encís que informa el seu anhel,

Vibrant, com plena d’ales d’una estrella,

Sembla vos torra el foc de sa parpella,

                ¡Vos troba bella!

Com a nit bruna qui floreix l’estel”.

 

Així, copsem que la mare de l’escriptor enllaça amb la Mare de Déu, perquè això també fa que la seua vida tinga seny (li dóna ales, la troba garrida i, ben mirat, aquest nexe predomina en la foscor de la nit, associat a la bellesa).

Tot seguit, Bartomeu Barceló i Tortella reflecteix un diàleg entre la Regina i la dona i exposa detalls de la personalitat de sa mare (com ara, la senzillesa i la garridesa) junt amb 1) el paper maternal que han fet ambdues i 2) el fet que la vida (el fill ara prou dedicat al gai saber) ha sorgit de la terra (ací, de Nostra Senyora) i 3) ja és adult, mentres que ella s’acosta cap a l’ocàs (és a dir, simbòlicament, viu en la tardor):

“¿Se us ha oblidada ja de la fatiga?

Resa, talment creàs l’oració.

Té l’aire humil de la dorada espiga

I és sublim com el cim. Amb veu amiga,

                Perquè vos diga:

‘Vós, Vós me l’heu tornat el meu fillol!’.

 

‘El vostre, sempre, és el mateix, Senyora;

Però el meu s’és fet gran. ¡Si fos petit!

Recordau? Com a una hòstia encantadora,

L’enlairava i sentia’m voladora

             Cap a l’Aurora…!

I avui… el temps m’alloma[1]i cau la nit’”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Trencar (o cruixir) els lloms.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bartomeu Barceló i Tortella, la maternitat i pregàries naturalistes a la Mare

General, , , , ,

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat i el de Nostra Senyora com a mare i el naturalisme matriarcal, és “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, de Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973), un capellà mallorquí i promotor de la llengua catalana, de qui ja n’hem tractat en altres temes de la recerca.

En primer lloc, direm que és de 1918 i que el 10 de juny del 2025 accedírem al poema, plasmat en una foto que havia exposat Bartomeu Mestre i Sureda el mateix dia en el seu mur. En el mur, Bartomeu Mestre (qui ens facilità un enllaç per a saber qui l’havia escrit i quan visqué) indicava “UN POEMA CORPRENEDOR

El novembre de 1918, el Cercle Recreatiu de Felanitx (ai las, la Recreativa!) va posar a la venda un llibretó i destinà els doblers a millorar el camí de Sant Salvador. Hi col·laboraren les persones més reconegudes del moment (Costa i Llobera, Joan Alcover, Mª Antònia Salvà, Llorenç Riber, Antoni Mª Alcover, Joan Estelrich…). Hi apareix un dels primers poemes publicats per Bartomeu Barceló i Tortella, on descriu la que seria la darrera pujada al santuari amb sa mare malalta. Ben emotiu i evocador per qui manté el costum de fer el camí a peu” .

Quant a la composició (ací, adaptada), diu així:

“Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador

 

Ja ho veis; vos torn a veure i l’alegria

La duc mig morta des de mig camí

Mare de Déu: si haguéssiu vist la mia.

               No, no podia:

¡Ella que en braços va portar-me aquí!”.

 

Com podem veure, el fill i la mare s’atansen cap a Nostra Senyora i, a més, ho fan com si la dona i el poeta fessen un empelt:

“Pujàvem de bracet; el braç, encara,

De les tormentes del seu pit retruny

Se seia tot sovint; i, ardenta i clara

Era una flama del ponent sa cara.

              -Ai, Verge mare!

Quan la nit fosca ja no està molt lluny…—“.

 

Així, l’escriptor Bartomeu Barceló i Tortella trau detalls matriarcalistes i femenins: la pluja (associada a la tardor), el ponent (símbol del vespre i de l’inici de l’obagor), la dona amb el paper maternal (enllaça amb la festivitat de Nadal) i, òbviament, la foscúria.

En acabant, l’autor addueix que mare i fill

“Pujàvem. ¿Qui gemia en l’ombra austera?

Les boires, ¿què se deien baix baixet?

Quin front cercava l’aspra romeguera.

Rapinyant l’aire, amb sorda cruixidera?

                 Quina gotera

De ma ardència en el si plorava fred?”.

 

Ben mirat, capim altres trets de la mateixa corda: l’ombra, austeritat (podria evocar-nos l’època de més fred de l’any), la gotera (en nexe amb l’aigua)…

I, després, en posa uns altres, en dir que

“Sonava en el silenci de la posta,

Com plor de místic degotís, el rés,

Planava l’ombra del Senyor; a posta

Feta diries per altar la costa;

              Pins, penyals, brosta,

Tot, adorava, sota pal·li encés”.

 

O siga, l’ocàs, el plor, la pregària naturalista (la relaciona amb una època més aïna obscura, a què lliga l’home, ací, Déu, i amb la natura de l’indret). Cal dir que les oracions són adreçades a una figura femenina (Nostra Senyora) i que Bartomeu Barceló i Tortella a penes trau Nostre Senyor.

És més: Ella fa de protectora i d’alliberadora de la dona (la mare del poeta), amb qui connecta amb la llengua vernacla i, per una altra banda, amb el coret. Llavors, la Mare de Déu li aporta força i esper unit a un somriure:

“‘Deu vos salve Maria’; repetia

La mare mia, entre sospirs sens fi;

I en vós l’oxigen del coret bevia,

I en vós l’esplai, delit i força havia[1];

                Més, ¡oh, Maria!

Tot invocant-vos, me somreia a mi”. 

 

 

 

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, “havia” és emprat com a sinònim de “tenia”.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Els hòmens i les dones en la maternitat i la criança dels néts

General, , , , ,

Una altra composició en què copsem el tema maternal i que trobàrem el 5 de febrer del 2025, és “Cançó per a una filla” (https://poeteca.cat/ca/poema/712), de Josep Ma. Llompart (Palma, 1925-1993), la qual figura en la web “Poeteca” i que evoca l’acte d’adormir la nena:

“Non, non,

vine, vine son.

 

Ai la meva filla

sola en l’alta nit,

dimonis jugaven

a ditperadit”.

 

 

Com podem veure, l’escriptor trau el tema de la son i la lliga amb la nit, amb el dimoni (u dels trets femenins) i, igualment, amb el típic joc amb què l’adult (ací, un home) facilita el bon dormir de la nina.

Altrament, ell li aporta esperança i s’acosta a la xiqueta. Així, el pare també exerceix un paper que, en la cultura matriarcalista, és ben considerat: fer de mare. No debades, exposa

“Ai la meva filla,

òrfena de son,

ton pare et cerca

per un raig de sol”

 

 

Tot seguit, i, encara que el tema de la sang podria empiular amb el de la primera menstruació, com que es tracta d’una xiqueta de pocs anyets, el vinculem amb el fet que la nena pogués haver-se fet una ferida:

“Ton pare et cercava

pel crit de la sang,

es dreçaven totes

les ones del mar”.

 

 

Aleshores, el poeta amansirà els plors de la filla (les ones marines) i, de pas, enllaça la xiqueta amb una bona dormició (i, ben mirat, ella ho fa com qui somia amb els angelets, ací, simbolitzats per les colomes):

“Ai la meva filla,

soledat del bres.

Colomes volaven

camí del no-res.

 

Non, non,

vine, vine, son”.

 

Un altre poema que hem triat per al tema de la maternitat en nexe amb el matriarcalisme és “A la meva filla Joana” (https://www.ameliallull.com/poemes/a-la-meva-filla-joana), escrit per Amèlia Llull en la web “Amèlia Llull”, a què accedírem el 5 de febrer del 2025. Diu així:

“Sa mare li deia sempre
a na Joana de petita:

‘Te duré a ses vermelletes
perquè no ets bona nina
on com dimonió tendràs
dret a llit, taula i cadira’”.

 

Per tant, podem veure el fer bondat, present en l’educació als xiquets i, a més, en què el diable connecta amb punts claus de la vida diària: 1) el llit on es dorm, 2) la taula on es fa vida social i familiar i 3) la cadira (lloc de trobada i, fins i tot, de raonar amb altres persones. Cal dir que el dimoni és un personatge femení i, per això, com ara, hi ha la dita “On hi ha pèl, hi ha alegria”…, àdhuc, referit a ell.

En canvi, en la segona composició, la mare envia un missatge més positiu a la filla, com si la dona fes un paper més aïna semblant al d’una àvia: de transmissora de la cultura tradicional. Això explica que li diga que

“Tota vida té present
alguns records que no oblida…
Cap al tard el vermell cel
et dirà el que no sabies…
El punt on les paraules són
coverbos… de mare a filla”.

 

Per consegüent, així com, en el primer poema d’aquesta entrada, la dona fa de mare, en el segon, ella té el paper de dona madura (en la tardor de la vida, una època femenina), un moment personal en què, potser la filla tinga el primer nét de la padrina i ella encara li faça de mareta.

¿És, en els darrers dos versos, on la dona més gran fa de mestra a la filla davant una possible qüestió de la dona que ara ja és mare, sobre què li podria dir al nounat o al xiquet de pocs mesos o un poc més grandet? No ho descartem, ja que, com he conegut, això torna a tenir lloc quan sorgeix un tema nou per a la mareta jove: l’educació amb el petit, la qual inclou aquests coverbos (coses gracioses), fins i tot, durant la criança.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la maternitat i el realisme a mitjan segle XIX

General, , ,

Un altre poema en què figura el tema de la maternitat, a més, junt amb el de la llengua vernacla (simbolitzada per la filla, això és, per l’esdevenidor) i que capírem en la web “Poeteca”, és “Cançó” (https://poeteca.cat/ca/poema/4859), del valencià Tomás Villarroya Sanz (1812-1856), u dels impulsors del català genuí en aquell temps. Així, diu:

“I

Àngel que Déu, per mon conhort, envia,

cel visió de mos ensòmits d’or,

imatge d’il·lusions i poesia

     delícia del meu cor”.

 

Per tant, apareix un tret matriarcalista: el pas del cel a la terra, a la dona, a la mare natura.

A aquesta mare, mitjançant la figura dels ancestres i, més avant, d’una xiqueta, és a qui l’escriptor valencià mena els versos amb el tema idiomàtic i, de rebot, el sentiment de pertinença a la terra:

“En ta llaor, desplegaré jo els llavis

i una cançó diré, filla del cel,

en l’oblidada llengua de mos avis

     més dolça que la mel.

 

A cas, lo meu cantar ja t’importuna,

cent voltes ta alabança m’has oït,

i cent també la misteriosa lluna

     en la callada nit”.

 

 

Una nit que podria representar la foscor oficial a què la llengua catalana ha estat sotmesa jurídicament i eclesiàsticament, sobretot, arran dels decrets de Nova Planta i de l’arribada de bisbes castellanoparlants al Regne de València.

Ara bé: com que ell se l’estima, ho plasma en els versos vinents:

“Cobert lo front de puritat i glòria

lo meu esperit te mira en tot instant,

ompli ton nom a soles ma memòria,

     ta inspiració mon cant”.

 

O siga que Tomás Villarroya mira lo maternal, lo autòcton, no hi gira l’esquena. No debades, tot seguit, empiula amb la xiqueta (símbol de l’esper):

“Xiqueta delicada,

recorde jo que et viu

allà en l’edat dorada,

com tórtora en lo riu,

com rosa no esclatada.

 

Plaer tan pur tinguí

mirant-te, verge meua,

que sens voler plorí;

i ma ànima amb la teua

per sempre es confundí”.

 

Per consegüent, l’home connecta amb el futur (ací, la nena) i, de pas, amb una banda de lo maternal, ja que ella forma part de la terra i hi és lligada com l’obrera fadrina a l’obrera casada (o semblants) en festes matriarcalistes.

Després, l’esmentat escriptor reflecteix el paper predominant de lo feminal i de lo matriarcal (detall que enllaça amb l’obagor):

“Degué lo teu encant

robar la llum al dia,

puix veia ton semblant

encara una hora havia

sens tindre’t ja davant”.

 

 

Adduirem que els versos que posarem ací, ens evoquen un detall de què reportava el folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) sobre la pèrdua de la presència de la llengua vernacla en oracions religioses i ens fan pensar que era major que en l’època de Tomás Villarroya (1812-1856):

“Amb més sonora veu,

entone una cançó:

més tendra és ma oració

quan alce de matí lo front a Déu.

 

Té el sol altre lluir

lo cel mire més blau,

per tu lo viure em plau,

i dolç és lo content, dolç lo sospir”.

 

Cal remarcar la manifestació de la dolçor, com en moltes cultures matriarcalistes.

Finalment, l’àngel empelta amb Déu i, tocant a la mare, ella ho fa amb el nen. I, com que el xiquet té a veure amb lo palpable, captem un autor realista i en pro de la figura de la mareta:

“I adore ton encant

amb lo sublim amor

que l’àngel té al Senyor,

que té la mare a son darrer infant.

 

IV

Que goig és l’existir,

mirar tos ulls i respirar ta aroma!

A on fon lo meu patir?

A on l’ànsia de morir?

Plega la nit son vel,

radiant el sol per l’orient assoma

desfent la boira i gel,

i queda clar lo cel”.

 

Un cel que no és cap signe de triomf masculí, sinó de l’esperança que va unida a la dona: el xiquet que ella duu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)