Arxiu d'etiquetes: maternitat

Rondalles amb dones que guareixen hòmens, sinceres i maternals

General, , , , ,

Tornant al tema de la sinceritat, Oreto Domènech i Masià recorre al relat “Et vull més que un bon cagar”, el qual, pel títol, lliga amb el fet de parlar sense barroquisme i amb el cor en la mà: la tercera de les filles d’un rei, en dir aquests mots a son pare, fa que ell l’expulse i, així, ella “ha començat el seu camí d’aprendre la llibertat, de fer-se dona, a partir de dir la veritat” (p. 32).

Ja en el bosc, aquesta filla passa a ser fetillera i, quan el sobirà demana ajuda (perquè ell puga fer de cos) i uns representants del monarca es presenten davant la jove, ella, amb molta espenta, els diu “D’això, res! Si vol que li cure alguna cosa, que vinga ell a ma casa i en parlarem. Jo no em moc d’ací!

-Però, dona, que t’ho demana el rei!

Però ella (…) no va cedir gens ni mica” (p. 32), car equivaldria a aprovar la conducta inicial de l’home.

Entremig, el pare aplega on és un gripau (animal femení i, simbòlicament, empeltat amb l’aigua i amb la terra) i l’animalet li amolla: “I tu, com et trobes ara que no pots cagar així com vols?” (p. 33), fet que equivaldria a dir que ell no assoleix el seu objectiu.

En acabant, el rei troba un anell en la seua boca: “és l’anell de la seua filla menuda” (p. 33) i la fadrina li comenta que no havia deixat d’estimar son pare.

Així, com capim, la princesa s’ha format molt en contacte amb la natura i, en eixe espai feminal, s’ha fet sobirana de la seua persona i ha guanyat vivències que li permeten respondre i viure de manera més encertada que abans.

Passant a la contarella “La bona xiqueta”, la investigadora indica que una xiqueta actua “en un escenari que es mou de la casa al riu i del riu a la casa (…). La bona xiqueta és, per a mi, la definició del que és la grandesa de les dones (…), una grandesa que, alhora, és senzilla i elemental, com la de la xiqueta” (p. 34). Quant a aquestes paraules, el 1r d’abril del 2025, després de la primera lectura d’aquest passatge, em feren dir “com en el joc de volar un catxirulo”, puix que, primerament, te’n vas a empinar-lo i, en acabant, tornes a cals pares o a on són els altres amb qui sols viure (o amb els qui convius en eixe moment) i hi ha una mena d’aplec. I, en relació amb la magnanimitat, agregaré que Pere Riutort, Dilluns de Pasqua del 2021 (el 5 d’abril), em digué que aquesta grandesa i el cor net són com un lligam de l’adult amb el xiquet sincer.

Cal dir que, com aquesta tornada a la casa, podria evocar-nos donar vida a la mare, no deixar-la a soles i sí tindre-la entre nosaltres (si més no, simbòlicament).

Finalment, escriurem que, com plasma l’estudiosa, Francesc Gascó, el recopilador d’aquestes rondalles de Beneixama (l’Alcoià), “segons m’explicava, amb el llibre físic, podia:

‘Tornar tot l’afecte que havia trobat en la família amb la paraula. Les rondalles i Beneixama eren ma mare, un lligam que m’unia a ella, el món de la meua àvia i les altres ties, el món on jo era feliç. Nadar com en un líquid amniòtic de paraules, sentiments i afectes, tornar al ventre matern que era la família que jo volia. Més que la llengua, era l’estimació que jo havia rebut a través d’eixes paraules’” (p. 36).

Com a afegitó, la granota és ben considerada en llengua catalana i això explica que, per exemple, hi haja una expressió que empiula amb aquests mots de Francesc Gascó: “Nadar com una granota”. En canvi, com ara, el castellà, associa granota a eixir, però a no quallar lo que u desitjaria: “Salirle rana”. I, per consegüent, la cultura vernacla no sols rep bé la maternitat i el procés anterior al part, sinó lo femení. I, com exposa l’antropòloga Marita De Sterck (i traduïm), “Ara afirmaria que els jóvens tenen dret de ser iniciats en el coneixement narratiu autòcton” (p. 38).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb matriarcalisme ancestral, la maternitat i la Maredéu

General, , , , , , ,

Un altre punt sobre el qual exposa la investigadora és el “matriarcat ancestral”, per exemple, reflectit en la figura de la serp, en la Mare de Déu i en la Maredéu. Així, no sols indica que “la velleta -una fada, l’àvia Santa Anna, la dona amb experiència- salva l’home” (p. 28), sinó que hi ha passatges en què “La mar, l’aigua, la fluïdesa i el misteri, la immensitat (…) se situa en el matriarcat original (…) que ha perviscut i que encara ens mostra els seus signes: això, de ben segur, si a Beneixama encara s’han contat” (p. 28). Beneixama és la vila de l’Alcoià on es recopilaren les rondalles.

Un poc després passa a la deessa mare i l’enllaça amb la serp (un animal terrenal que representa el sexe femení) i que encara és ben considerat en la tradició valenciana (vàlida per a la resta de l’àmbit lingüístic): “Aquesta contarella amb aires de llegenda adaptada al context camperol conviu amb algunes creences com que ‘les serps no mosseguen les dones prenyades’ o que ‘les serps saben quan una dona està alletant perquè poden olorar la llet’, cosa que dona compte que encara es té una idea del lligam entre escates i fertilitat” (p. 28), això és, entre cada una de les làmines òssies que cobreixen la pell de molts peixos i d’altres animals.

Prosseguint amb el tema de la maternitat, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, agrega una vivència seua en línia amb informacions a què havíem accedit mitjançant altres fonts: “La meua sorpresa va ser gran quan vaig trobar la imatge d’un capitell on hi havia esculpida una dona nua a qui mamaven dels pits dues serps” (p. 29) i, a partir d’uns mots de la historiadora Isabel Mellén (1986, estudiosa del romànic basc), posa (i traduesc) que “es pot traçar tota una genealogia en imàtgens entre les deesses Terra o Tel·lus de l’Antiguitat i les dones amb serps medievals” (p. 29) junt amb unes paraules d’una altra historiadora de l’art, Amanda Luyster, qui, segons la investigadora valenciana, “va trobar-hi representacions de dones que alletaven serps i granotes com a imatge de la Terra nutrícia ja en l’època romana” (p. 29), és a dir, abans del segle VI.

Quant a Tel·lus, cal dir que, com es podia llegir en Viquipèdia, representa la Terra Mater, la terra maternal, la terra nodridora, la qual, en la cultura romana, era simbolitzada per Tel·lus i, en la cultura grega, com ens digué Pere Riutort algunes vegades, per Demèter (deessa el nom de la qual procedeix de “Gea”).

Finalment, això porta l’estudiosa a considerar aquest “matriarcat ancestral” (p. 29) i que encara perviu “als nostres pobles valencians” (p. 29).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal

General, , , , , , , ,

Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.

Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.

Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en  la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.

També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Les mares i les dones en les rondalles vernacles i en la transmissió cultural

General, , ,

Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.

Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).

Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).

En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també  important en els majors.

En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.

Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternitat, dolcesa i dones que salven l’home

General, , , , , ,

Un altre poema en què abunden trets matriarcalistes i que apareix en el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Reconciliació”, de Carles Riba (1893-1959). Així,

“Fins que veié ja madura la nit

en mil carrolls de meditat delit

que inflava un rude most impacient,

callà l’amant porfidiosament”.

 

O siga que l’autor barceloní comença lligat amb l’inici de la foscúria (un passatge femení), ho fa acompanyat de penjolls de raïm (els carrolls, l’úter, la matriu), la frueix i, altrament, la dona empelta amb la rudesa (un detall diferent al de la puresa, simbòlicament, representada per la claror).

Llavors, l’home intervé i li destaca la bonesa (el cor, la tendror) i la frescor (els gerds) i li afig aquests mots

“submarina dolçor dels ulls oferts,

empleneu-vos de mi. Tot és pregon,

ara, i actiu: la bellesa en el món,

la melangia en l’amorós romeu

i en l’impossible dels meus somnis Déu.

Per retrobar la teva veritat,

amor, confon-te amb mi, (…)

més enllà del sospir i de l’instant,

simple com el meu foc” (p. 171).

 

Cal dir que el poeta Carles Riba reparteix de manera molt encertada el simbolisme per a cada u dels dos sexes. Com a mostra, associa la dona amb lo infrahumà (és submarina), amb la dolcesa, amb la profunditat i… amb lo actiu, com en molts comentaris que ens feren sobre dones nascudes abans de 1920.

Ben mirat, el poeta recorre a lo femení perquè siga alliberat per la muller i això dependrà de la decisió que prenga la dona, per molt que l’home lligue amb un erotisme que, no obstant això, fructifica si compta amb la companyia feminal.

No debades, captem que es fa realitat durant la nit i atenent a una actitud més aïna dialogant i promoguda per l’estimada:

“Dona, és cert com la sang l’obscur acord,

més dolç que sola vida o sola mort,

del cos en l’honra viva del seu pler” (p. 171).

 

Altra volta, es plasma una sexualitat matriarcal amiga de la sinceritat (en aquest cas, en els sentiments i en les emocions).

Més avant, l’home trau la connexió entre un déu masculí i el vent (com és costum en el llenguatge dels símbols, en què ambdós tenen relació amb la llum):

“Ens cal passar-lo: el nostre vent és Déu’.

Digué l’amant; i el taciturn, l’astral

ultramar de la nit intemporal

acollí en sa ribera, navegants

reials i alhora nàufrags expirants,

un home i una dona; a verge flor

(…) i van mirar-se, l’un a l’altre clar,

l’un a l’altre van néixer, drets i nus” (p. 172).

 

Per consegüent, el personatge femení fa un paper acollidor i, en lloc d’anar els fills a l’interior de la terra (fet que podria empiular amb la mort, la qual faria com el guano i serviria de ferment per a l’esdevenidor), ho fan a la mare, com els fills que, per exemple, tornen a ella després d’un viatge o d’haver passat de xiquets a jóvens.

Finalment, de rebot, Carles Riba dóna vida al marit i a la muller, la mateixa que tenien dins de la mare, i, igualment, va unida a la innocència (la nuesa) del nounat (ací, els dos membres de la parella).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones fortes, maternitat i pas a l’adolescència

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, en la composició “En port travat ets l’algosa clapera…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), capim detalls matriarcals que lliguen amb la dona com qui té la darrera paraula i amb la maternitat:

“Só l’home antic; i tu, l’ara i l’oracle

D’una dea sense aura ni miracle,

Tronc d’un menhir en el coval impur” (p. 105).

 

Així, per una banda, l’home és associat a la vellesa, mentres que la dona ho fa a la joventut i és ella, considerada una deessa, qui determina la resposta que val. Altrament, el poeta trau mots normalment en nexe amb lo femení (el menhir, com a símbol de la força i de l’empelt amb la terra, l’espluga i la impuresa), però que, en el cas del menhir, també podria representar el penis en erecció.

Un altre poema que plasma trets matriarcalistes i el pas de la infància a l’adolescència, és “Madu”, de Josep Ma. de Sagarra. Començarem dient que “madu”, tant en indonesi com també en malai, vol dir “mel”:

“Madu, en el teu cor d’oliva,

i en el teu riure net de fel,

ara no hi ha dol ni recel,

encar que nedis, nua i viva.

 

Madu, rebenta el fruit de mel

dins la frescor de la geniva,

que no seràs imperativa

amb aquest pubis sense pèl.

 

Però no vagis refiada

(…) perquè, al moment que et broti el pit,

hi haurà una estrella, dins la nit,

que es morirà desesperada” (p. 106).

 

Per tant, l’escriptor es dirigeix a una xiqueta, potser, si fa no fa, de dotze anys i que encara no ha tingut la primera regla. Igualment, copsem l’acte de la penetració (l’estel, en aquests versos, no correspon a la vulva, sinó al penis, el qual s’introdueix en la foscor, això és, en el cos de la dona).

Una altra composició plena de signes de caire matriarcalista figura en les pàgines 108-109: vespre, barrancs, ombres, dansaires, una alzina (arbre i punt de trobada), una noia…

Ben mirat, s’hi apleguen el dia (l’home) i la nit (la xica):

“Hostessa universal i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

(…) Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!” (p. 108).

 

Afegirem que hi ha un empelt entre la terra i la mar, dos signes relacionats amb la dona i ho fan mitjançant un arbre que, si es mou, dóna els seus fruits: “Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos” (p. 108), puix que les llavors que quallen equivalen al semen i, així, generaria un fill.

Més avant, veiem els pèls del pubis i la connexió entre tots dos: ell s’atansa en un moment del dia que vincula amb l’obscuritat en què ella és la regina: llums (sol, masculí) que regalimen (que flueixen) a l’espart del capvespre, mentres que la dona viu “senyorejant en els acres reialmes” (p. 108).

Tot seguit, Josep Vicenç Foix passa a la sexualitat unida a la maternitat:

“¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

(…) nodrissa dels segles” (p. 109)

 

i, al capdavall, amb “les herbes consagrades” (p. 109), o siga, amb una sexualitat ben vista, àdhuc, quan té relació amb les dones tradicionalment dedicades a les herbes (per exemple, les trementinaires).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, maternal, realista i creativa

General, , , , , , , , ,

Una cosa que cal destacar d’aquest poema sobre les dones d’aigua és que, com en les llegendes, elles són fortes eròticament, molt lluny d’aquelles frases que, en cultures patriarcals, fan que la dona diga a l’home que, sense ell, ella no seria res. A més, amb detalls femenins (com són l’aigua i el fet de ser brunes):

“en l’aigua sexuosa que al tou de les carenes

s’arrapa i fa l’amor amb les arrels dels pins” (p. 88).

 

A banda, en seny figurat, hi ha un acte sexual acompanyat de penetració i, pel context, comentat en un ambient feminal:

“Les dones fent bugada parlaven dels marits,

de l’estira i arronsa en el bol de la nit,

de festes excessives i olor d’amors complits,

de fresses d’alegria pel riu dels cinc sentits” (p. 89).

 

En relació amb l’escriptor valencià Carles Salvador (1893-1955), en el poema “Migdia”, moment corresponent a la joventut de la vida, el personatge masculí és lligat a la mare (i, igualment, a la dona):

“Tu portaràs un cistell de fruita

i jo aniré apegat a ta falda” (p. 95).

 

Aquest eixart, en altres Pobles matriarcalistes, es podria correspondre a un personatge masculí més petit que el femení. Com a mostra, en la composició següent del poeta, “Mitjanit”, l’home diu a la dona:

“Sota l’arcada de la nit

nosaltres dos.

I tu, estimada,

recolzada al meu pit” (p. 96).

 

O siga que la dona és dalt i ell, simbòlicament parlant, és el ruc de càrrega de tots dos.

Uns altres versos amb una figura femenina pareguda a la Mare Terra en la rondalla “La creació”, recopilada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós (1840-1901), en l’obra “Lo Rondallaire”, són els del poema “Lend it a hand”, de Joan Ferraté (1924-2003). En la narració, la Mare demana a Déu quin serà el paper que ella farà i, entre d’altres coses, Nostre Senyor li diu que ella, que serà forta, engolirà tot. Ací l’inicia amb detalls de la mateixa línia:

“El tens tot, el cos que desitges,

tot teu dins teu on tot hi cap:

coll, braços, pit, cuixes i cames,

la boca, el front, els ulls i el nas,

els dos fantàstics hemisferis

i la tendresa, a l’engonal,

d’un rossinyol, arrupit ara

entre frondes, i que, més tard,

voldràs fer que s’enfili, erecte,

al cim del teu dolcíssim cant,

feliç de sentir-lo vessar-se

damunt teu, xop de voluptat” (p. 99).

 

Ella és qui dicta i ell, feble com si fos ancià, qui li segueix les passes enmig d’un ambient dolç, acollidor, de complaença sensual. I ell encara li afig

“El tens tot, i no cal que el preguis;

abraça-te-li: una meitat

de la glòria que demanes

és tota teva; i si de cas

creus que et fa falta l’altra, mira:

és clar que la realitat

del cos mai no és cap mentida

(…) però, abans que res, el que compta

és la segura veritat

del desig (…) més que no pas

la ficció que el satisfaci

un altre cos al teu davant” (p. 99).

 

Al meu coneixement, aquests versos, no sols exposen una sexualitat matriarcal i realista, emparada per la sinceritat, sinó, igualment, lluny del romanticisme i de lo idíl·lic: el contacte amb la dona equival a tocar els peus en terra, però sense renunciar a la creativitat eròtica (“més que no pas”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.