Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Dones que recompensen les accions de bon cor en pro de la comunitat

General, , , , ,

Una rondalla en què captem molts trets matriarcals i que figura en l’obra “500 llegendes i històries de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El noi que va anar a fer fortuna”. En una casa, passaven per un mal moment i el fill més jove, Valentí, valent, “va decidir dir-li, al seu pare, que el deixés anar a fer fortuna.

La mare, prou va plorar, però el pare, que veia que mai no sortirien de pobres, va dir-li:

-Pots anar-hi, fill meu, i que Déu t’acompanyi” (p. 79). Comencem copsant un tema vinculat amb la maternitat: el fet que, com ara, un fill, forçat, se n’haja d’anar a la guerra (no propi de cultures matriarcals) o, en aquest cas, lluny.

Cal tenir present que, com, més d’una vegada, m’ha comentat una cosina de mon pare (nascuda a mitjan dels anys trenta del segle XX), les dones han tingut nou mesos més de relació amb el fill i encara se’n recorden i, per això, se’ls estimen.

Amb el consentiment dels pares, el jove fa via i, “Quan ja feia estona que caminava per camins, trobà una velleta asseguda a la vora del camí.

-Que em faries una caritat, noi? (…).

-Teniu, podeu menjar el que vulgueu -féu en Valentí, traient-se el pa de la butxaca.

La velleta es menjà un pa i, l’altre tornà (…).

-On vas, noi? -féu la velleta.

-Vaig a fer fortuna, perquè, a casa, som molt pobres i (…) vaig a veure si puc fer fortuna per a treure de la pobresa els meus pares” (p. 79). Cal dir que, a l’inici de la rondalla, no s’explicita que el fill tingués intenció de traure’n els pares i sí, en canvi, que volia fer-ne. Per tant, podríem demanar-nos si la trobada de Valentí amb una dona i anciana, li ha fet pensar en els altres i, a ella, obrir-se a fer-li d’educadora de cara al futur (i en sentit comunitari). Al nostre coneixement, sí:

“-Mira, com que t’has portat molt bé amb mi, et diré on pots anar, encara que és molt lluny, però, com que ets valent, te’n sortiràs.

-I allí, hi ha riqueses? -féu el noi.

-No: allí hi ha una princesa cristiana encantada per una bruixa musulmana. Per això, està molt ben guardat el castell” (p. 79). Afegirem que, posteriorment, la jove li dirà unes paraules semblants amb què reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es premia a llarg termini i no com a manera de condicionar o d’impulsar el pas a pas i l’objectiu. Igualment, amb l’actitud encoratjadora de l’anciana, enllacem amb l’educació matriarcal: la riquesa no és lo prioritari i sí que s’admet. Per això, la dona li addueix que, qui desencantarà la jove, “serà ric de veritat, farà una gran fortuna” (p. 79).

A banda, la velleta li diu que no entre per la porta de davant (on veuria dos lleons, que podríem demanar-nos si tenen a veure amb els dos de les Corts espanyoles… en terres castellanes, els quals tenen els peus damunt d’una bola que, més d’u, en Facebook, ha relacionat amb imposar al món…, com trobàrem en març del 2023, en vincle amb una fotografia en què apareixien els lleons esmentats):“tu dónes el tomb i entres pel darrere” (p. 79).

Aquest detall de l’entrada per darrere ens portà a evocar la foscor, l’espasa rovellada i, per exemple, la vellesa, en lloc, com ara, de posar per davant eixir per la porta grossa.

Més avant, llegim que el noi “anà fent camí per on li havia indicat la bona dona, arribant fins al castell moro” (p. 80).

A continuació, el xicot venç uns bel·ligerants i accedeix on és la princesa encantada. Llavors, ella li diu “no badis (…). Si te’n surts, jo esdevindré desencantada i tu faràs una gran fortuna” (p. 80).

En guanyar un gegant, i trobar-se, de nou, amb la princesa, ella li comenta “Gràcies, Valentí; estic a punt de quedar desencantada, no defalleixis” (p. 80) i li addueix “Ànim, que, si guanyes, sortiràs victoriós del castell.

-I tu?

-Jo aniré amb tu, que seràs el meu salvador. Però ull, car et falta una gran lluita. La bruixa que em va encantar i l’amo del castell van preparar tres lleons, aquí dins, per atacar qui entrés, (…) poden venir d’un moment a l’altre” (p. 81). Malgrat que, en aquest passatge, copsem la patriarcalització de la dona (amb la figura de la bruixa) i el castell moro (associat amb lo negatiu), adduirem que hi ha un altre tret en línia amb lo patriarcal: el numeral tres, el qual és imparell… ja que, en els Pobles matriarcalistes, predomina lo parell (i, de pas, per exemple, lo comunitari, lo assembleari, la confiança en els altres…).

En un passatge posterior, la princesa figura més garrida i, igualment, “plena de joies i amb una corona al cap” (p. 81), una característica matriarcal (atenent a la seua forma circular). Afegirem que ella li comenta “no fa falta agafar riqueses, jo sóc prou rica com per omplir-te’n a tu i als teus en pagament al que tu m’has fet. Anem, anem.

I, agafats de la mà, sortiren del castell” (p. 81). I, així, quan ella ha accedit a la corona (comunitària, femenina i matriarcal) i és qui mana, més que dictar-li, li fa de guia, de mestra i, a banda, desenvolupa un paper en línia amb la Mare Terra com a proporcionadora de bones collites. I més: ho fan agafats de la mà, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Finalment, en aplegar al palau on residia el pare de la princesa, “es féu caritat a tots els pobres” (p. 81), en un regne que, com en les cultures matriarcals, també es té present els més pobres, els qui ho passen pitjor, en aquest cas, econòmicament. I, quan el monarca demana al jove Valentí què volia per paga, “entrava allí la princesa, que digué:

-Qui salva la filla d’un rei, té paga de rei.

Prou entengué el monarca què volia dir la seva filla i ho veié amb bons ulls. Així que contestà:

-Per la meva part, ho veig bé i teniu el meu consentiment per a casar-vos” (p. 82). I el jove, que no es desentén dels seus pares, els feu venir al palau, on residiren junts amb els dos jóvens i el rei (p. 82).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Els catalans i la terra i la dona, ben considerades, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El preu d’una resistència”, ambientada en la guerra de successió (del primer quart del segle XVIII), per exemple, quan tenia lloc l’avenç de les tropes borbòniques i el narrador comenta “vingués d’on vingués.

Davant els rumors de l’avenç de les dites tropes, els ciutadans del nostre poble s’apressaren a reunir-se al castell per tal de preparar l’estratègia per fer front a l’invasor” (p. 64). Per tant, veiem el tema de la terra, com també el del rebuig cap al centralisme (la política vinculada amb l’invasor del relat) i, igualment, el pactisme (tiraren junta). I tot, perquè, com en moltes cultures matriarcalistes, sovint, molt en relació amb l’agricultura, “La gent era gent del camp, gent de pau. Orgullosos de la terra en què vivien i del senyor que tenien. (…) La parla catalana, la que empraven” (p. 64).

Quant a les paraules sobre els qui hi residien i el senyor, direm que, en el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives comenta que, en la Catalunya anterior al segle XVI, imperava “la concepció germànica, feudalitzant, en què els homes es relacionaven els uns amb els altres no per la terra, sinó per llur pròpia condició humana. S’era home d’un altre home perquè aquest era més prepotent i podia oferir protecció i ajut; no perquè regís la llei que tota persona devia obediència al senyor de la terra” (p. 37), un tret més en línia amb el matriarcalisme, en aquest cas, amb el tema dels pactes.

Per això, més avant, captem que els predecessors dels catalans que narraren la rondalla, “no volien res més que viure en pau i ésser fidels al seu senyor i a la terra” (p. 64), això és, al senyor que els tractava bé, que els emparava i amb qui ells tenien un lligam com també ho feien amb la terra dels seus ancestres catalanoparlants.

Continuant amb la línia d’aquestes frases, en la rondalla posterior, “La donzella de la cova dels Moros”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, es pot captar que, en el poble de “Set Cases”, eren “Gent ferma, dura, però gent de pau” (p. 66), unes paraules que podem enllaçar amb comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

A banda, un jove musulmà, un dia troba una dona cristiana del poble de “Set Cases”, la qual se’n va junt amb altres noies a cercar aigua al riu (p. 66).

A poc a poc, tots dos es coneixen més i, quan ell li diu que voldria casar-se amb ella, la jove li respon que son pare no li consentiria que es casàs amb un musulmà. No obstant això, ella li proposa “Fes-te cristià” (p. 67)… i ell li ho accepta. Per consegüent, veiem que, com diu una dita popular, “L’home proposa i la dona disposa”. De fet, el relat ho plasma en un tret immediat: “L’ocasió aviat arribà: un dia que el pare d’ella hagué de marxar a dur a millors llocs els ramats, es presentà el noi al poble entrada la nit” (p. 67). És de nit (un detall matriarcal) quan ell s’acosta a la jove i, llavors, “la noia havia accedit (…) perquè ell li digué que estava disposat a renunciar a Mahoma” (p. 67).

Així, com podem veure en aquests dos relats en què apareix el tema de la terra i el de gent oberta als acords, no sols la dona està ben considerada (reflectit en el símbol de la terra i en el de conrear-la), sinó les arrels catalanes (en la segona narració, plasmada mitjançant el cristianisme); apareixen els bons tractes entre el senyor i els súbdits (en la família, ho seria entre la dona, bé mare, bé àvia, i els altres membres), àdhuc, el de protecció (així com un monarca ho promouria del seu regne) i, òbviament, la preferència per lo femení però acollint, igualment, lo masculí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“L’home proposa i la dona disposa” i dones ben considerades i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, que figura en l’obra “Lo Rondallaire” i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El fill del rei, desencantat”. Un pare que tenia tres filles gentils i belles, a qui ell estimava molt i en què la més xica era “obedient i treballadora, mai mostrava enuig i el seu voler no era altre que el del seu pare i germanes” (p. 226), comenta a les filles que se n’anirà a una fira, com solia fer, com a bon hisendat.

“L’home, abans d’anar-hi, cridà a les seves tres filles i (..) les hi demanà què volien que els dugués d’ella” (p. 226), com en altres rondalles semblants.

La gran li diu un vestit d’or; la mitjana, un vestit de plata. En canvi, la petita li digué “vull casar-me amb el fill del rei” (p. 227). I, així, mentres que les dues primeres trien per lo material i molt preuat, la més jove opta per lo que té a veure amb la direcció, amb l’autodomini, amb fer de cap de la seua vida, a casar-se amb un home que escolta, que organitza, que rep, que dona, que modera, que regula, que jutja, que decideix en la seua vida, que té la darrera paraula, etc..

Ara bé, el pare, com que no comparteix la demanda de la filla, fa que un criat se l’emporte a un bosc, amb intenció de matar-la. Però el criat “no tingué cor i, fent un petó a a la noia, tirà a fugir corrents, no sens que una llàgrima corregués per ses ben enfortides galtes” (p. 227). Com veiem, en aquest paràgraf, hi ha detalls que encaixen amb l’humanisme que va associat a lo matriarcal i que hem pogut copsar en algunes rondalles.

A continuació, la noia, enmig de la foscor, comença a caminar i, de sobte, “se li aparegueren dos llumets que se li atansaven i, darrere d’ells, una manota que li feia senyals de que anés cap allí a on ella era” (pp. 227-228) i que, al capdavall, la jove segueix la manota. Com veiem, l’esperança, fins i tot, durant la nit, formava part de la vida de la noia.

La jove, immediatament, es troba un llop (el qual reflecteix l’home passiu però que coneix com pot eixir de l’atzucac). De fet, ell se li acostà i “començà de besar-li les mans. I ella, al veure aquella mostra de bondat i de tendror, tota la por se li tornà en agraïment i li passà la mà per l’esquena i li feu festes i més festes fins que el llop es posà a caminar i ella va seguir-lo” (p. 228).  En passar-li la mà per l’esquena, la jove reflecteix que li fa costat.

“I, a poca estona, arribaren a un cova pregona i fosca (…), més el llop s’hi ficà i la noia, darrere d’ell, també va entrar-hi i, endins endins, que la noia no sabia a on anava, van trobar-se amb un forat xic i estret, per on tots dos van travessar-hi” (p. 228). O siga, que la xica, malgrat que el camí era estret, estava encoratjada i, a banda, confiava en la bonesa del llop (de l’home).

“A l’altre cantó del forat, s’aparegué a sos ulls un palau gran i formós d’encatifades sales que tot era un pa d’or i una estesa de diamants i perles” (p. 228). En altres paraules, viure esperançats té la seua recompensa, ací, reflectida simbòlicament en el pa daurat (li assegura viure dia rere dia i la prosperitat) i el futur (la lluentor dels diamants i de les perles). I la jove, com qui passa a l’altra banda d’un riu, ho ha aconseguit i, a més, està ben considerada.

Igualment, tot seguit, també es tracta bé a la dona: “la noia va menjar per una mà que les hi va anar servint” (p. 228). No obstant això, eixa mà “agafà una atxa i es posà a caminar i la noia hagué de seguir-la per no quedar-se sola les fosques” (p. 228). Això és, que convé seguir qui coneix millor un camí que no hem transitat, bé en el sentit físic, bé en el simbòlic.

Àdhuc, la mà mena la xica cap a una cambra on hi havia un llit tot parat d’or i de plata, vestits de plata i de seda que podria posar-se (pp. 228 i 229). Ara bé, la jove veu unes lletres damunt d’una porta que li indiquen què se li permet i què se li prohibeix.

A més a més, el llop li comenta com li caldrà actuar davant d’un lloro. I ella fa cas a lo que li encomana el llop (p. 229). Per això, “De seguida, se li apareix el llop i li diu:

-Ja estem salvats” (p. 230).

No obstant això, el llop ordena a la noia que faça lo que, a ella, no li agradava, per l’estima que la xica tenia per ell. Per eixe motiu, i perquè el llop era bonhomiós, la dona considera que “devia tant al llop i aquest l’hi havia demanat de tantes veres, que s’havia determinat a fer-ho” (p. 230). Cal dir que el llop li havia fet de guia, quan ella coneixia poc el terreny.

Per consegüent, copsem que, encara que ella fa lo que li sol·licita el llop, el passatge s’ajusta a la dita “L’home proposa i la dona disposa”: la sinceritat del llop porta la dona a aprovar les paraules de l’home i a fer-li costat i, així, “la noia no tingué altre remei que complir sa promesa” (p. 230). Recordarem que hi ha el refrany “Ser dona de paraula”.

En acabant, la jove trau un ou de dins d’un colom, el trenca i, de dins, “n’eixí el fill del rei, que havia sigut encantat en aquell palau sota la figura de llop i que, així que es veié altra vegada persona, regracià molt a la noia el favor que li havia fet. I fou tan content i la noia era tan guapa i formosa , que li demanà si volia emmullerar-se amb ell” (p. 230). En aquest passatge, veiem que la dona ha salvat l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme.

Finalment, la noia aprova la proposta del fill del rei, i, en acabant, els pares al príncep i es celebraren les noces.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Senyores receptives als súbdits i vassalls oberts a les nobles

General, , , , ,

 

El 13 de febrer del 2023 accedírem a un relat plasmat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, semblant a una altra (però en què intervé un representant eclesial del Monestir de Poblet) i en què l’acord es fa entre una senyora i els seus súbdits. Es titula “El delme i el vas d’aigua”. Abans de començar, direm que el delme era la dècima part de lo que es llaurava, de lo que es tenia, etc. i que els qui treballaven per al senyor li havien de lliurar. Diu així:

“Es conta que, quan la senyora de Puig venia a cobrar el delme, l’anaven a buscar a la  carretera de dalt, amb una cadira de braços. Hi anaven quatre terratinents i la portaven al coll fins al poble. Era un acte més per demostrar el seu senyoriu, que els vassalls la portessin a les seves espatlles.

Una realitat avui sortosament desapareguda i que mai no hagués hagut de ser -afegim nosaltres.

En aquest cobrament del delme i fer la renovació del contracte, hi tenia gran importància el ‘vas d’aigua’.

Una vegada li era donat el vas d’aigua a la senyora, abocava l’aigua del vas a  terra, als peus de cada arrendador, tot descrivint un cercle. L’ofrena i el llançament de l’aigua comportaven i simbolitzaven la ratificació dels tractes existents entre la senyoria i els seus vassalls (curiosament, només ho podia ratificar una part).

Si la senyora hagués rebutjat l’aigua o no l’hagués llençada als peus dels seus arrendadors, significava que no volia continuar els tractes amb els seus súbdits, els quals, per tant, i, en conseqüència, havien de deixar lliures llurs terres.

El semicercle format per l’aigua en tirar-la a terra, representava la rúbrica de la signatura de la renovació, de l’autorització.

I és que l’aigua, que és font de vida per a la gent dels nostres pobles -i d’aquesta terra, en concret-, ha estat l’element essencial per a poder subsistir. Per a poder treballar la terra i que aquesta donés els seus fruits.

                                                           Recollit a Vilanova de Segrià” (pp. 442-443).

Com veiem, els pactes són orals, es fan de paraula, allò de “Paraula d’home” com també de “Paraula de Rei no pot mentir” (la qual vaig oir durant una conversa amb una dona de més de setanta-cinc anys i de l’Horta de València, el 1r de novembre del 2017, qui la coneixia) i “Eren dones de paraula” (com ens plasmaren Rosa Garcia Clotet junt amb Glòria Reverter el 4 de febrer del 2023 en Facebook).

Igualment, copsem que la dona, fins i tot, físicament, està per damunt de l’home (la porten els súbdits), que ella descriu un cercle (als peus de cada u dels vassalls) i que, quan ja ho ha fet amb el darrer, representa en terra un semicercle (forma que podria anar en línia amb la mitja lluna i, òbviament, de pas, amb lo matriarcal, de la mateixa manera que ho fa una representació circular).

Els qui treballen per a ella (o bé la serveixen) 1) s’acosten a la senyora (p. 442), 2) li arrimen el vas d’aigua i és ella qui té la darrera paraula i la definitiva, a banda, de ser-ne l’única vàlida i de no admetre retruc (al cap i a la fi, ella manava).

A més, llegim “ofrena” i ens pot evocar festes matriarcals en què es fa una ofrena a la Mare Terra (en el cas dels Sants de la Pedra, als dos sants, com a evolució de Demèter i de Persèfone, de la cultura grega). També captem paraules en línia amb lo matriarcal: renovació, aigua, terra, cercle, tractes, semicercle, font de vida, donar els seus fruits…

Per tant, no sols es continua la confiança de la senyora (la dona) cap als súbdits, sinó que es reflecteix que els pactes fan efecte, perviuen. I, més encara: l’aigua i la terra, els dos elements més destacats en el matriarcalisme i que també ho fan en el relat, estan vinculats amb el vas (i ho podrien fer amb una vaixella, amb una gerra, amb un bací…).

Aquests recipients, que tenen una boca o bé forma circular en la banda superior, reflecteixen l’actitud oberta i receptiva i, com podem llegir en l’entrada “Vaso, vasija, jarrón, cuenco” del “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, tenen a veure amb el significat de tresor, el tresor de la vida que fa possible l’aigua (en aquest cas, en terres catalanes) així com la Pachamama ho fa en terres associades amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud). Diu així: “El vas alquímic i el vas hermètic signifiquen sempre el lloc en què esdevenen les meravelles; és el si maternal, l’úter on es forma un nou naixement. D’ací, eixa creença que la vaixella conté el secret de les metamorfosis.

El bací tanca en formes diferents l’elixir de la vida: és un depòsit de vida. (…) El fet que la vaixella estiga oberta per dalt indica receptivitat a les influències celestes”: fins i tot, l’obertura que els súbdits fan a l’aigua que reben de la senyora i sense dir-li ni pruna.

Finalment, sobre el detall que portassen a coll la dona, comentaré (com a anècdota) que, en els anys setanta del segle XX, en un poble de l’Horta de València, hi havia un capellà molt accessible, molt obert i no precisament de formalismes religiosos, ni gros, i sí molt irònic en més d’un sermó. I, com que, en una altra parròquia del mateix poble, n’hi havia un altre que, entre altres coses, era voluminós, el capellà considerava que, això d’anar en trona, s’ajustava més al rector que era gras.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que menen, que es reuneixen i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra narració que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què captem lo matriarcal, és “La fillastra”. “Un home viudo s’havia casat amb una dona viuda també, la qual, com aquell, tenia una filla de son primer matrimoni. La noia de l’home era un tresor de formosor i gentilesa” (p. 134), tot lo contrari de la filla de la madrastra. Un dia, la mare “li va manar que anés al riu a omplir un cove d’aigua” (p. 134), però “no podia omplir-lo, per lo que (…) se n’anà riu amunt riu amunt fins que trobà una casa” (p. 134) i, així, no tornaria a casa sense el cove ple. Com veiem, la part positiva de la rondalla comença amb un home que tracta bé la filla.

La jove entra en la casa, només hi troba un gosset i comença a endreçar-la: “arregla els llits, reviu el foc i fa el sopar” (p. 134). El fet de reviure el foc podríem interpretar-lo com un senyal d’esperança, de vida. “I, quan tot ho tingué així fet, sent soroll i veu venir tres gegantes” (p. 134) i una d’elles diu:

“-Si sabés qui ho ha fet, li posaria una estrella al front.

I diu l’altra:

-Jo faria que ses paraules es tornessin brillants.

I diu la darrera:

-Si jo ho sabés, li donaria lo que desitgés en la terra” (pp. 134-135). I, així, totes les gegantes trien compensar la faena ben feta de la noia.

Aleshores, el gosset se’n va cap a on era la jove i les tres gegantes la troben i cadascuna atorga a la xica lo que havia dit.

“Tota contenta, la noia se’n va anar cap a casa seva, (…) li preguntaren d’on ho havia tret i la noia comença a contar-ho, mes, tan bon punt diu la primera paraula, que, de sa boca, comencen a eixir brillants i perles” (p. 135).

No obstant això, l’enveja fa que la germana que era filla de la madrastra, també vaja a la casa de les gegantes, encara que desfarà lo que havia fet la seua germana. Al capdavall, en tornar a casa, la madrastra, àdhuc, acaba fent fora la filla formosa i gentil.

Finalment, una dia que els falconers del fill del rei troben la filla garrida, se’n condolgueren i la presenten al príncep, qui, “veient-ne una noia tan gentil i bella amb una estrelleta al front, que tant brillava, li’n féu contar la història i se n’agradà, d’ella, que prompte va casar-s’hi, fent-la princesa i reina, mentres que sa germana restà amb la brutícia al front i, per sempre més, pobra i dolenta” (p. 136).

En aquest passatge, captem que la noia garrida era molt oberta (li lluïa el front, així com el sol ho fa quan no és de nit i hi ha llum), està ben tractada pel príncep (per l’home) i, a més, la considera una persona noble (la fa princesa i, al capdavall, reina, sense necessitat d’haver format part, des del naixement, de cap casa nobiliària).

La rondalla que segueix el relat anterior, també recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, podríem considerar-la com un relat simbòlic de la influència patriarcal posterior a la guerra de successió i dels decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): “La bruixa del ferrer”. A més, té semblances amb una narració eròtica i molt curta que trobàrem en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i que figura en el relat “L’estany del Diable” (p. 333). “Vivia en un poble un ferrer, el qual tenia a la seva dona, bruixa, sens ell saber-ho. Ella, cada dissabte, en ser les dotze hores de la nit, (…) se’n duia a l’aprenent (…), ben prompte era a la cova en què les bruixes es reunien (…) i començaven de fer sardanes i més sardanes” (p. 137).

Cal dir que la cova, els aplecs i, igualment, els balls (en aquest cas, la sardana, que es fa en cercle) tenen a veure amb lo matriarcal, en lloc de l’individualisme. En u dels actes que hi feien, l’aprenent (ací, el marit, el ferrer) “quedava convertit en cavall, a damunt del qual anava tota la nit la bruixa, fins que, a l’arribar el clar, les hi treia i, tots dos, de cop, eren a casa seva” (p. 137). Per tant, la dona és qui mena el cavall, en aquest cas, la part masculina.

Finalment, el ferrer ho comenta als qui li demanaven per què cada vegada estava més magre, i passem a uns passatges en què l’home s’imposa a la dona i que els vinculem amb les idees lliberals de la Il·lustració (del segle XVIII i que encara perviuen), segons les quals calia acabar amb un obscurantisme,… relacionat (encara que no ho diguen en la instrucció pública actual, si més no, en la gran majoria de les aules) amb les cultures i amb els Pobles diferents al castellà (el qual és de tradició patriarcal).

I, per descomptat, que aquest fet instructiu té a veure amb el matriarcalisme en el segle XXI: hi ha persones, com ara, que pertanyen a partits molt d’esquerres (per exemple, en línia amb el comunisme) que abracen les idees de la Il·lustració, i això comporta… acollir lo patriarcal i una actitud semblant a la dels salvapàtries. Sobre açò, recomanem la lectura del llibre “El Comú català”, de David Algarra (p. 141), amb una introducció molt sucosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que escullen qui bé s’ho mereix, que dicten sentència i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós que figura en el llibre “Lo Rondallaire” i que reflecteix el matriarcalisme, és “La perera”. Aquest relat comença amb unes paraules que podem interpretar com eròtiques: “Un pare tenia tres fills i, en la seva horta, una perera que llevava unes peres tan grosses i bones com no n’hi hagués d’altres en la terra” (p. 131): una perera (la dona) que lleva (genera) en un hort…, podríem relacionar-ho a les bones relacions entre els membres de la casa (el pare i els tres fills), per la bona consideració cap a la terra com a mare. Això empiularia amb molts relats en què, com que el rei és un home molt obert, democràtic, just i amb bona empatia, els camps són fèrtils com també l’ambient en què viuen en el regne.

Tot seguit, llegim “Mes, cada nit se’n trobaven a faltar una, que no sabien com podia ésser” (p. 131) i consideren que cal veure qui la furta. Aquestes línies ens acosten a la rondalla “Qui es menja les figues del senyor rector”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, clarament eròtica.

Un germà rere l’altre s’acosten a la perera i, quan ho fa el petit, “Toquen les dotze i, al punt que queien, veu un ocell gros i negre que pren la pera i pega volada. Ell, que li corre al darrere, sense perdre’l mai de vista, fins que es fica dins d’un pou” (pp. 131-132). Per tant, el fill segueix els passos de la dona (l’au és negra i entra en un pou, això és, en l’interior i de color fosc, dos detalls vinculats amb lo matriarcal) i se’n torna a casa i “els hi conta qui era el que els prenia les peres i a on s’amagava, i tots junts van anar-se’n, per si podien matar-lo” (p. 132). Per consegüent, malgrat que el fill més jove ha descobert qui les roba, el resultat final tindrà lloc mercé a l’aportació de tots tres i no, com ara, de l’acció única del pare, qui hauria resultat una mena d’heroi cavalleresc patriarcal i, àdhuc, se’l hauria pogut comparar al personatge masculí i místic elevat als altars com a triomfador sobre el mal (com ara, Sant Miquel).

Cal dir que hi ha la frase popular “el pou de la saviesa” i que, com en més d’una rondalla, dins,… veuran una dona. Així, “El més petit de tots va baixar-hi i amolla i amolla corda que mai n’hi havia prou. A la fi, va arribar al fons, a on hi havia tres portes. Ell, que truca a la primera, i surt a rebre’l una vella” (p. 132), qui li diu que toque a la porta del costat (p. 132). 

El jove, seguint les indicacions de l’anciana, “se n’hi va, troba una espasa rovellada, la pren i truca” (p. 132) i li ix un gegant, a qui el xicot tomba i “Se n’entra a dins i troba un palau gran i formós” (p. 132), en què “una veu prima i clara, que mostrava ésser de dona, el crida i li diu que era una princesa encantada i que anés a la vella, que li diria com ho havia de fer per desencantar-la” (p. 132). La dona gran guia el jove i captem que el jove podrà salvar l’encantada…, si segueix les indicacions que li marcarà ella (qui té més món) i, a banda, si fa lo que li dirà l’anciana. Per consegüent, la victòria serà conjunta, resultat de la confiança entre tots i amb els altres. Afegirem que l’espasa és rovellada i no, per exemple, lluenta (això simbolitzaria que no és novella, inexperta), i que, així, no es prima lo brillant i vinculat amb la bellesa, sinó amb lo que podrà facilitar-li el camí i el demà.

De nou, el noi, amb l’espasa rovellada, passa a una tercera porta amb intenció de matar un negre i de desencantar tot. Aleshores, quan surt el negre, el jove el tomba “i tot va ressonar-ne i li aparegué una formosa noia, (…) que va dir-li que era la princesa i que li regraciava lo que havia fet per ella. De seguida, va lligar-la a la corda, va trucar la campaneta i se l’emmenaren cap amunt” (p. 132). Ara bé, els germans en trauen la princesa i deixen el germà petit dins del pou: “s’agradaren tant d’ella” (p. 132).

El fill més jove, des del pou, espera els altres i, al capdavall, “se n’anà a trobar la vella, perquè li digués com havia de fer-ho per eixir-ne” (p.  133), però, com que la dona no li ho deia, “el jove li ventà cop d’espasa que li trencà l’altre ullal i quedà, de cop, desencantada i una formosa dona, que li digué que podrien eixir-ne per un forat molt lluny que es veia com el cos d’una agulla” (p. 133). Aquest passatge ens porta a la dona com a portadora d’esperança: és ella en qui confia el xicot. Igualment, en desencantar-la, resulta que li fa un paper molt important i que el jove és alliberat per la vella (ara, una dona jove, com ell, i garrida), una muller amb molta influència: “se n’hi van anar i, darrere d’ells, una munió de gent de la que, en el palau, havia sigut encantada” (p. 133), fins que n’isqueren a la terra clara.

El noi se’n va a sa casa i troba que el germà gran feia les festes per la boda amb la princesa. No obstant això, el jove considera que ell és qui s’hauria de casar amb la noble. Llavors, son pare, com a moderador, diu que “fos ella mateixa qui escollís, servant tots la sua sentència, com ho prometeren, i la princesa, llavors, per tal que era agraïda, escollí per espòs a qui, de l’encantament, l’havia treta, i es casà amb ell, amb lo qual en fou príncep, que bé s’ho mereixia” (p. 133). Així, és la dona (ací, la princesa) qui determinarà que el germà petit reba la categoria de príncep i no és ell qui, automàticament, rep eixe títol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les molt obertes i de bon cor que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven la sexualitat, que es reuneixen i molt obertes

General, , ,

 

El 9 de gener del 2023, Montserrat Rius Malet, una amiga de Reus, ens envià un missatge que deia “Avui he vist un retall de premsa del diari “El Vallenc”, de Valls (Alt Camp), que crec que et podria interessar”. Anava adjunt d’una foto de l’article “La mà del dimoni” (https://www.elvallenc.cat/opinio/opinio-ruben-clua-la-ma-del-dimoni), plasmat pel folklorista Rubén Clua i acompanyat d’una llegenda en què podem llegir que, “Al Pla, era tradició que les fadrines fessin un sortilegi per saber quina seria la seva fortuna a l’hora de fer marit. Heretat de padrines i velles, a la nit de Sant Joan, tiraven tres faves sota el llit abans de colgar-se: una de pelada, una de mig pelada i una amb la pell”. Com veiem, el relat ha sigut transmés per dones, un tret molt en relació amb el matriarcalisme. Igualment, fa al·lusió a la fava (paraula relacionada amb el penis i, per exemple, amb la vulva).

Tot seguit, afig que “L’endemà, quan s’aixecaven, les fadrines havien de cercar a les palpes una de les faves. Si agafaven la pelada, el fadrí amb qui es casarien seria pobre. Si agafaven la mig pelada, el futur espòs no seria ric ni pobre. I si agafaven la fava amb la pell, el marit seria ric.

Aquesta antiquíssima tradició era molt arrelada a totes les cases del Pla. Però un any, a les fadrines que van fer el sortilegi”, quan cercaven la fava, una mà peluda els agafa les mans i les va estirar cap a sota el llit.

Totes demanen ajuda i “Algunes (…) van poder sortir al carrer. A d’altres, les van poder salvar els planencs” que les havien oïdes. Com veiem, en la cultura popular (en aquest relat, reflectit en les fadrines), encara perviu el paganisme i la bona acollida de lo sexual com també la relació amb la terra, simbolitzada pel llit.

Més avant, “les velles sàvies van començar a contar què havia passat.

-Aqueixes mans peludes que surten de sota dels vostres llits són del diable. (…) no vol que pugueu saber les coses que vindran. Voler saber el futur és un sacrilegi.

A partir d’aquell dia (…), es va prohibir que les fadrines planenques continuessin fent aquell sortilegi. I ja fa molt i molt de temps que cap fadrina no ha gosat tornar a tirar les tres faves a sota el llit”.

Com que el llit simbolitza la terra, ficar les llavors en la terra, això és, donar-les a la Mare Terra, té a veure amb lo matriarcal, com un agraïment. I el fet que les dones (com també els nens, els jóvens i els hòmens) puguen viure la sexualitat, reflecteix una societat molt oberta, a banda que afavoreix la creativitat i, per descomptat, la fertilitat.

Adduirem que, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, sota l’entrada “Lecho”, captem que, “Entre els dogon, es col·loquen grans i llavors sota el llit nupcial”, això és, dels nuvis. Els dogon són un poble africà.

El fet que la dona (ací, igualment, representada per la velleta) siga qui té la darrera paraula, és significatiu. Per tant, ens trobem davant una narració eròtica que plasma part del paganisme relacionat amb la llengua catalana.

Personalment, estic a favor de lo que afavoreix la sexualitat i, per consegüent, la creativitat.

Agraesc la generositat de Montserrat Rius Malet i la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Educació matriarcal, bona empatia i dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, un altre relat en què hem copsat trets matriarcalistes és “Es poll i sa puça”, sobretot, bona empatia entre els personatges: “Això era un poll i una puça. Sa puça se’n va anar a missa i es poll se’n va anar a davallar xulla i va caure dins s’olla” (p. 314). Cal dir que, en aquest passatge inicial, és la dona qui fa vida social i, a més, veiem que també hi ha hòmens de la darrera dècada del segle XIX que fan tasques en relació amb la cuina. Tot seguit, el poll cau en l’olla i hi mor. Llavors, la puça “es va posar a plorar en es balcó i va passar un aucell i va dir:

-Què tens, puceta?” (p. 314), ella li conta què ha passat al seu marit i, a continuació, l’ocell li afig:

“-Oh! Si deis ver, jo em plomaria.

Diu:

-Ja et pots plomar, ja.

I es va plomar” (p. 314). I així, però amb fets semblants, fan un arbre, un bou, una font, un criat, el senyor i un hortolà. Quan el llaurador li dona lo que li havia promés, una coleta, ella li respon “Ja la’m pots donar, ja.

Li va donar sa coleta i sa puça va romandre aconhortadeta” (p. 316).

Es tracta d’un relat que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

Un rondalla semblant a aquesta i que també figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, és “S’aucellet”, la qual podríem relacionar amb el nen creatiu i obert a aprendre. Un pardalet veu que li ha caigut un terròs de gel i li ha romput una cameta. Cal dir que “rompre” va en línia amb “fer miques”. Aleshores, demana al gel. Tot seguit, ho fa al sol, al núvol, al vent, a la paret, a la rata, al gat, al ca (gos), al garrot, al foc, a l’aigua, a la calor i, finalment, a Déu. La calor li diu:

“-Demana-ho a Déu, qui em comanda.

S’aucellet s’afluixà d’anar a Déu i es posà a cantar i, cantant cantant, es va curar sa cameta” (p. 323). I, de pas, captem un missatge: cada element de la natura i cada persona té el seu paper. El fet que tots els membres del conte hagen tractat bé el pardal i que ell ho haja fet amb ells, ha portat Déu a guarir l’aucellet. Una altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal.

En el conte “Sa rateta”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, el qual també hem trobat, com ara, en u dels relats algueresos a què hem accedit, es plasma que les dones porten la iniciativa i que es fa lo que vol la dona. “Això era una rateta que agranava sa carrera i va trobar un dineret” (p. 316) i, entre altres coses, diu “Compraré una coleta i em faré una caseta. Des tronxos, en faré ses bigues; de ses fulles més grosses, en faré ses parets; de ses fulles més petites, en faré ses mitjanades[1], i, de ses fulles més fines, en faré un llitet i llençolets.

Així ho va fer” (pp. 316-317).

Un poc després, en línia amb moltes rondalles en què el rei fa una dicta, es presenten molts hòmens i, la filla del rei, al capdavall, tria amb qui es casarà (i, així, és ella qui té la darrera paraula), ací ho fa la rateta: xots, indiots, galls, moixos (gats) i un gatet coix. I, al gatet coix, li diu:

“-Entrau, entrau, que tota sa caseta m’alegrau i a mi també.

Entraren es moixets petits i sa rateta es va casar amb es moixet coix” (p. 317). I, per tant, com en moltes rondalles, el personatge que simbolitza el poder també compta amb els més febles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paret de mitjans que separa una habitació d’una altra”, això és, com un barandat.

Dones amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, amb passatge eròtics, és “Es misser i es pagès”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Un senyor que era misser se n’anava de cap a Ciutat a peu i (…) encontrà un pagès” (p. 234). El misser li fa unes preguntes i, després, se’n van a una possessió del pagès, de què ell era l’amo i convida el senyor a passar la nit en la casa i el misser diu que sí (p. 235).

Un poc després, el misser veu que la filla del pagès “estava damunt es portal.

-Vaja un portal més formós -digué es senyor- si no hi mancava una peça” (p. 235).

Durant el sopar, trauen un gall a la taula i el misser “donà es cap a s’home; sa galera, a sa dona; es peus, as fill; ses ales, a sa filla, i es guardà sa còrpora per a ell” (p. 235). Quan el senyor ja se n’havia anat al llit, el pare comenta que el misser li havia fet tres qüestions. Aleshores, la filla, amb agilitat, li respon què volia dir el senyor.

A banda, el pare afig que, “quan arribàvem aquí (…) m’ha dit ‘Vaja un portal més formós, si no hi mancava una peça’.

-Ah, mon pare, mon pare! ¿No veis que jo estava damunt es portal i (…) ho deia per sa meva boca? I, quan sopàvem, que vos ha donat es cap a vós, és estat perquè vós sou es cap de casa; sa galera, a ma mare, perquè ella és sa qui du es timó de la casa; es peus, as meu germà, perquè ha de tenir bones cames per anar allà on l’enviareu; i ses ales, a mi, perquè volaré i volaré” (p. 236).

A continuació, veiem que el pare diu “Aqueix senyor pareix ben entès i tu series molt bona per anar amb ell…

-Això deia jo -pensà es senyor (…), que tot ho havia sentit, perquè es quarto era a prop (…). I tan bona com serà per venir amb mi! I hi vendrà si vol, perquè la demanaré a son pare per casar-me amb ella” (p. 236). Per consegüent, el misser accepta que siga la jove qui trie si es vol casar amb ell.

Així, copsem que la mare és qui comanda la casa i que la filla capta lo que vol dir el misser i que és una jove garrida. A més, encara que el misser, “l’endemà, de matí, digué que es volia casar amb aquella al·lota” (p. 236), és ella qui ho aprova, qui té la darrera paraula: “Ella hi consentí i es casaren i feren un bon matrimoni” (p. 236).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.