Arxiu d'etiquetes: la dona té la darrera paraula

Dones ben considerades, que menen, que es reuneixen i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra narració que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què captem lo matriarcal, és “La fillastra”. “Un home viudo s’havia casat amb una dona viuda també, la qual, com aquell, tenia una filla de son primer matrimoni. La noia de l’home era un tresor de formosor i gentilesa” (p. 134), tot lo contrari de la filla de la madrastra. Un dia, la mare “li va manar que anés al riu a omplir un cove d’aigua” (p. 134), però “no podia omplir-lo, per lo que (…) se n’anà riu amunt riu amunt fins que trobà una casa” (p. 134) i, així, no tornaria a casa sense el cove ple. Com veiem, la part positiva de la rondalla comença amb un home que tracta bé la filla.

La jove entra en la casa, només hi troba un gosset i comença a endreçar-la: “arregla els llits, reviu el foc i fa el sopar” (p. 134). El fet de reviure el foc podríem interpretar-lo com un senyal d’esperança, de vida. “I, quan tot ho tingué així fet, sent soroll i veu venir tres gegantes” (p. 134) i una d’elles diu:

“-Si sabés qui ho ha fet, li posaria una estrella al front.

I diu l’altra:

-Jo faria que ses paraules es tornessin brillants.

I diu la darrera:

-Si jo ho sabés, li donaria lo que desitgés en la terra” (pp. 134-135). I, així, totes les gegantes trien compensar la faena ben feta de la noia.

Aleshores, el gosset se’n va cap a on era la jove i les tres gegantes la troben i cadascuna atorga a la xica lo que havia dit.

“Tota contenta, la noia se’n va anar cap a casa seva, (…) li preguntaren d’on ho havia tret i la noia comença a contar-ho, mes, tan bon punt diu la primera paraula, que, de sa boca, comencen a eixir brillants i perles” (p. 135).

No obstant això, l’enveja fa que la germana que era filla de la madrastra, també vaja a la casa de les gegantes, encara que desfarà lo que havia fet la seua germana. Al capdavall, en tornar a casa, la madrastra, àdhuc, acaba fent fora la filla formosa i gentil.

Finalment, una dia que els falconers del fill del rei troben la filla garrida, se’n condolgueren i la presenten al príncep, qui, “veient-ne una noia tan gentil i bella amb una estrelleta al front, que tant brillava, li’n féu contar la història i se n’agradà, d’ella, que prompte va casar-s’hi, fent-la princesa i reina, mentres que sa germana restà amb la brutícia al front i, per sempre més, pobra i dolenta” (p. 136).

En aquest passatge, captem que la noia garrida era molt oberta (li lluïa el front, així com el sol ho fa quan no és de nit i hi ha llum), està ben tractada pel príncep (per l’home) i, a més, la considera una persona noble (la fa princesa i, al capdavall, reina, sense necessitat d’haver format part, des del naixement, de cap casa nobiliària).

La rondalla que segueix el relat anterior, també recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, podríem considerar-la com un relat simbòlic de la influència patriarcal posterior a la guerra de successió i dels decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): “La bruixa del ferrer”. A més, té semblances amb una narració eròtica i molt curta que trobàrem en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i que figura en el relat “L’estany del Diable” (p. 333). “Vivia en un poble un ferrer, el qual tenia a la seva dona, bruixa, sens ell saber-ho. Ella, cada dissabte, en ser les dotze hores de la nit, (…) se’n duia a l’aprenent (…), ben prompte era a la cova en què les bruixes es reunien (…) i començaven de fer sardanes i més sardanes” (p. 137).

Cal dir que la cova, els aplecs i, igualment, els balls (en aquest cas, la sardana, que es fa en cercle) tenen a veure amb lo matriarcal, en lloc de l’individualisme. En u dels actes que hi feien, l’aprenent (ací, el marit, el ferrer) “quedava convertit en cavall, a damunt del qual anava tota la nit la bruixa, fins que, a l’arribar el clar, les hi treia i, tots dos, de cop, eren a casa seva” (p. 137). Per tant, la dona és qui mena el cavall, en aquest cas, la part masculina.

Finalment, el ferrer ho comenta als qui li demanaven per què cada vegada estava més magre, i passem a uns passatges en què l’home s’imposa a la dona i que els vinculem amb les idees lliberals de la Il·lustració (del segle XVIII i que encara perviuen), segons les quals calia acabar amb un obscurantisme,… relacionat (encara que no ho diguen en la instrucció pública actual, si més no, en la gran majoria de les aules) amb les cultures i amb els Pobles diferents al castellà (el qual és de tradició patriarcal).

I, per descomptat, que aquest fet instructiu té a veure amb el matriarcalisme en el segle XXI: hi ha persones, com ara, que pertanyen a partits molt d’esquerres (per exemple, en línia amb el comunisme) que abracen les idees de la Il·lustració, i això comporta… acollir lo patriarcal i una actitud semblant a la dels salvapàtries. Sobre açò, recomanem la lectura del llibre “El Comú català”, de David Algarra (p. 141), amb una introducció molt sucosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que escullen qui bé s’ho mereix, que dicten sentència i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós que figura en el llibre “Lo Rondallaire” i que reflecteix el matriarcalisme, és “La perera”. Aquest relat comença amb unes paraules que podem interpretar com eròtiques: “Un pare tenia tres fills i, en la seva horta, una perera que llevava unes peres tan grosses i bones com no n’hi hagués d’altres en la terra” (p. 131): una perera (la dona) que lleva (genera) en un hort…, podríem relacionar-ho a les bones relacions entre els membres de la casa (el pare i els tres fills), per la bona consideració cap a la terra com a mare. Això empiularia amb molts relats en què, com que el rei és un home molt obert, democràtic, just i amb bona empatia, els camps són fèrtils com també l’ambient en què viuen en el regne.

Tot seguit, llegim “Mes, cada nit se’n trobaven a faltar una, que no sabien com podia ésser” (p. 131) i consideren que cal veure qui la furta. Aquestes línies ens acosten a la rondalla “Qui es menja les figues del senyor rector”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, clarament eròtica.

Un germà rere l’altre s’acosten a la perera i, quan ho fa el petit, “Toquen les dotze i, al punt que queien, veu un ocell gros i negre que pren la pera i pega volada. Ell, que li corre al darrere, sense perdre’l mai de vista, fins que es fica dins d’un pou” (pp. 131-132). Per tant, el fill segueix els passos de la dona (l’au és negra i entra en un pou, això és, en l’interior i de color fosc, dos detalls vinculats amb lo matriarcal) i se’n torna a casa i “els hi conta qui era el que els prenia les peres i a on s’amagava, i tots junts van anar-se’n, per si podien matar-lo” (p. 132). Per consegüent, malgrat que el fill més jove ha descobert qui les roba, el resultat final tindrà lloc mercé a l’aportació de tots tres i no, com ara, de l’acció única del pare, qui hauria resultat una mena d’heroi cavalleresc patriarcal i, àdhuc, se’l hauria pogut comparar al personatge masculí i místic elevat als altars com a triomfador sobre el mal (com ara, Sant Miquel).

Cal dir que hi ha la frase popular “el pou de la saviesa” i que, com en més d’una rondalla, dins,… veuran una dona. Així, “El més petit de tots va baixar-hi i amolla i amolla corda que mai n’hi havia prou. A la fi, va arribar al fons, a on hi havia tres portes. Ell, que truca a la primera, i surt a rebre’l una vella” (p. 132), qui li diu que toque a la porta del costat (p. 132). 

El jove, seguint les indicacions de l’anciana, “se n’hi va, troba una espasa rovellada, la pren i truca” (p. 132) i li ix un gegant, a qui el xicot tomba i “Se n’entra a dins i troba un palau gran i formós” (p. 132), en què “una veu prima i clara, que mostrava ésser de dona, el crida i li diu que era una princesa encantada i que anés a la vella, que li diria com ho havia de fer per desencantar-la” (p. 132). La dona gran guia el jove i captem que el jove podrà salvar l’encantada…, si segueix les indicacions que li marcarà ella (qui té més món) i, a banda, si fa lo que li dirà l’anciana. Per consegüent, la victòria serà conjunta, resultat de la confiança entre tots i amb els altres. Afegirem que l’espasa és rovellada i no, per exemple, lluenta (això simbolitzaria que no és novella, inexperta), i que, així, no es prima lo brillant i vinculat amb la bellesa, sinó amb lo que podrà facilitar-li el camí i el demà.

De nou, el noi, amb l’espasa rovellada, passa a una tercera porta amb intenció de matar un negre i de desencantar tot. Aleshores, quan surt el negre, el jove el tomba “i tot va ressonar-ne i li aparegué una formosa noia, (…) que va dir-li que era la princesa i que li regraciava lo que havia fet per ella. De seguida, va lligar-la a la corda, va trucar la campaneta i se l’emmenaren cap amunt” (p. 132). Ara bé, els germans en trauen la princesa i deixen el germà petit dins del pou: “s’agradaren tant d’ella” (p. 132).

El fill més jove, des del pou, espera els altres i, al capdavall, “se n’anà a trobar la vella, perquè li digués com havia de fer-ho per eixir-ne” (p.  133), però, com que la dona no li ho deia, “el jove li ventà cop d’espasa que li trencà l’altre ullal i quedà, de cop, desencantada i una formosa dona, que li digué que podrien eixir-ne per un forat molt lluny que es veia com el cos d’una agulla” (p. 133). Aquest passatge ens porta a la dona com a portadora d’esperança: és ella en qui confia el xicot. Igualment, en desencantar-la, resulta que li fa un paper molt important i que el jove és alliberat per la vella (ara, una dona jove, com ell, i garrida), una muller amb molta influència: “se n’hi van anar i, darrere d’ells, una munió de gent de la que, en el palau, havia sigut encantada” (p. 133), fins que n’isqueren a la terra clara.

El noi se’n va a sa casa i troba que el germà gran feia les festes per la boda amb la princesa. No obstant això, el jove considera que ell és qui s’hauria de casar amb la noble. Llavors, son pare, com a moderador, diu que “fos ella mateixa qui escollís, servant tots la sua sentència, com ho prometeren, i la princesa, llavors, per tal que era agraïda, escollí per espòs a qui, de l’encantament, l’havia treta, i es casà amb ell, amb lo qual en fou príncep, que bé s’ho mereixia” (p. 133). Així, és la dona (ací, la princesa) qui determinarà que el germà petit reba la categoria de príncep i no és ell qui, automàticament, rep eixe títol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les molt obertes i de bon cor que em fan costat dia rere dia.

Dones que aproven la sexualitat, que es reuneixen i molt obertes

General, , ,

 

El 9 de gener del 2023, Montserrat Rius Malet, una amiga de Reus, ens envià un missatge que deia “Avui he vist un retall de premsa del diari “El Vallenc”, de Valls (Alt Camp), que crec que et podria interessar”. Anava adjunt d’una foto de l’article “La mà del dimoni” (https://www.elvallenc.cat/opinio/opinio-ruben-clua-la-ma-del-dimoni), plasmat pel folklorista Rubén Clua i acompanyat d’una llegenda en què podem llegir que, “Al Pla, era tradició que les fadrines fessin un sortilegi per saber quina seria la seva fortuna a l’hora de fer marit. Heretat de padrines i velles, a la nit de Sant Joan, tiraven tres faves sota el llit abans de colgar-se: una de pelada, una de mig pelada i una amb la pell”. Com veiem, el relat ha sigut transmés per dones, un tret molt en relació amb el matriarcalisme. Igualment, fa al·lusió a la fava (paraula relacionada amb el penis i, per exemple, amb la vulva).

Tot seguit, afig que “L’endemà, quan s’aixecaven, les fadrines havien de cercar a les palpes una de les faves. Si agafaven la pelada, el fadrí amb qui es casarien seria pobre. Si agafaven la mig pelada, el futur espòs no seria ric ni pobre. I si agafaven la fava amb la pell, el marit seria ric.

Aquesta antiquíssima tradició era molt arrelada a totes les cases del Pla. Però un any, a les fadrines que van fer el sortilegi”, quan cercaven la fava, una mà peluda els agafa les mans i les va estirar cap a sota el llit.

Totes demanen ajuda i “Algunes (…) van poder sortir al carrer. A d’altres, les van poder salvar els planencs” que les havien oïdes. Com veiem, en la cultura popular (en aquest relat, reflectit en les fadrines), encara perviu el paganisme i la bona acollida de lo sexual com també la relació amb la terra, simbolitzada pel llit.

Més avant, “les velles sàvies van començar a contar què havia passat.

-Aqueixes mans peludes que surten de sota dels vostres llits són del diable. (…) no vol que pugueu saber les coses que vindran. Voler saber el futur és un sacrilegi.

A partir d’aquell dia (…), es va prohibir que les fadrines planenques continuessin fent aquell sortilegi. I ja fa molt i molt de temps que cap fadrina no ha gosat tornar a tirar les tres faves a sota el llit”.

Com que el llit simbolitza la terra, ficar les llavors en la terra, això és, donar-les a la Mare Terra, té a veure amb lo matriarcal, com un agraïment. I el fet que les dones (com també els nens, els jóvens i els hòmens) puguen viure la sexualitat, reflecteix una societat molt oberta, a banda que afavoreix la creativitat i, per descomptat, la fertilitat.

Adduirem que, en el “Diccionario de los símbolos”, de Jean Chevalier i d’Alain Gheerbrant, editat per Herder en el 2015, sota l’entrada “Lecho”, captem que, “Entre els dogon, es col·loquen grans i llavors sota el llit nupcial”, això és, dels nuvis. Els dogon són un poble africà.

El fet que la dona (ací, igualment, representada per la velleta) siga qui té la darrera paraula, és significatiu. Per tant, ens trobem davant una narració eròtica que plasma part del paganisme relacionat amb la llengua catalana.

Personalment, estic a favor de lo que afavoreix la sexualitat i, per consegüent, la creativitat.

Agraesc la generositat de Montserrat Rius Malet i la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Educació matriarcal, bona empatia i dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, un altre relat en què hem copsat trets matriarcalistes és “Es poll i sa puça”, sobretot, bona empatia entre els personatges: “Això era un poll i una puça. Sa puça se’n va anar a missa i es poll se’n va anar a davallar xulla i va caure dins s’olla” (p. 314). Cal dir que, en aquest passatge inicial, és la dona qui fa vida social i, a més, veiem que també hi ha hòmens de la darrera dècada del segle XIX que fan tasques en relació amb la cuina. Tot seguit, el poll cau en l’olla i hi mor. Llavors, la puça “es va posar a plorar en es balcó i va passar un aucell i va dir:

-Què tens, puceta?” (p. 314), ella li conta què ha passat al seu marit i, a continuació, l’ocell li afig:

“-Oh! Si deis ver, jo em plomaria.

Diu:

-Ja et pots plomar, ja.

I es va plomar” (p. 314). I així, però amb fets semblants, fan un arbre, un bou, una font, un criat, el senyor i un hortolà. Quan el llaurador li dona lo que li havia promés, una coleta, ella li respon “Ja la’m pots donar, ja.

Li va donar sa coleta i sa puça va romandre aconhortadeta” (p. 316).

Es tracta d’un relat que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

Un rondalla semblant a aquesta i que també figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, és “S’aucellet”, la qual podríem relacionar amb el nen creatiu i obert a aprendre. Un pardalet veu que li ha caigut un terròs de gel i li ha romput una cameta. Cal dir que “rompre” va en línia amb “fer miques”. Aleshores, demana al gel. Tot seguit, ho fa al sol, al núvol, al vent, a la paret, a la rata, al gat, al ca (gos), al garrot, al foc, a l’aigua, a la calor i, finalment, a Déu. La calor li diu:

“-Demana-ho a Déu, qui em comanda.

S’aucellet s’afluixà d’anar a Déu i es posà a cantar i, cantant cantant, es va curar sa cameta” (p. 323). I, de pas, captem un missatge: cada element de la natura i cada persona té el seu paper. El fet que tots els membres del conte hagen tractat bé el pardal i que ell ho haja fet amb ells, ha portat Déu a guarir l’aucellet. Una altra rondalla en què es reflecteix l’educació matriarcal.

En el conte “Sa rateta”, en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, el qual també hem trobat, com ara, en u dels relats algueresos a què hem accedit, es plasma que les dones porten la iniciativa i que es fa lo que vol la dona. “Això era una rateta que agranava sa carrera i va trobar un dineret” (p. 316) i, entre altres coses, diu “Compraré una coleta i em faré una caseta. Des tronxos, en faré ses bigues; de ses fulles més grosses, en faré ses parets; de ses fulles més petites, en faré ses mitjanades[1], i, de ses fulles més fines, en faré un llitet i llençolets.

Així ho va fer” (pp. 316-317).

Un poc després, en línia amb moltes rondalles en què el rei fa una dicta, es presenten molts hòmens i, la filla del rei, al capdavall, tria amb qui es casarà (i, així, és ella qui té la darrera paraula), ací ho fa la rateta: xots, indiots, galls, moixos (gats) i un gatet coix. I, al gatet coix, li diu:

“-Entrau, entrau, que tota sa caseta m’alegrau i a mi també.

Entraren es moixets petits i sa rateta es va casar amb es moixet coix” (p. 317). I, per tant, com en moltes rondalles, el personatge que simbolitza el poder també compta amb els més febles.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, figura com “Paret de mitjans que separa una habitació d’una altra”, això és, com un barandat.

Dones amb molta espenta, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, fins i tot, amb passatge eròtics, és “Es misser i es pagès”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Un senyor que era misser se n’anava de cap a Ciutat a peu i (…) encontrà un pagès” (p. 234). El misser li fa unes preguntes i, després, se’n van a una possessió del pagès, de què ell era l’amo i convida el senyor a passar la nit en la casa i el misser diu que sí (p. 235).

Un poc després, el misser veu que la filla del pagès “estava damunt es portal.

-Vaja un portal més formós -digué es senyor- si no hi mancava una peça” (p. 235).

Durant el sopar, trauen un gall a la taula i el misser “donà es cap a s’home; sa galera, a sa dona; es peus, as fill; ses ales, a sa filla, i es guardà sa còrpora per a ell” (p. 235). Quan el senyor ja se n’havia anat al llit, el pare comenta que el misser li havia fet tres qüestions. Aleshores, la filla, amb agilitat, li respon què volia dir el senyor.

A banda, el pare afig que, “quan arribàvem aquí (…) m’ha dit ‘Vaja un portal més formós, si no hi mancava una peça’.

-Ah, mon pare, mon pare! ¿No veis que jo estava damunt es portal i (…) ho deia per sa meva boca? I, quan sopàvem, que vos ha donat es cap a vós, és estat perquè vós sou es cap de casa; sa galera, a ma mare, perquè ella és sa qui du es timó de la casa; es peus, as meu germà, perquè ha de tenir bones cames per anar allà on l’enviareu; i ses ales, a mi, perquè volaré i volaré” (p. 236).

A continuació, veiem que el pare diu “Aqueix senyor pareix ben entès i tu series molt bona per anar amb ell…

-Això deia jo -pensà es senyor (…), que tot ho havia sentit, perquè es quarto era a prop (…). I tan bona com serà per venir amb mi! I hi vendrà si vol, perquè la demanaré a son pare per casar-me amb ella” (p. 236). Per consegüent, el misser accepta que siga la jove qui trie si es vol casar amb ell.

Així, copsem que la mare és qui comanda la casa i que la filla capta lo que vol dir el misser i que és una jove garrida. A més, encara que el misser, “l’endemà, de matí, digué que es volia casar amb aquella al·lota” (p. 236), és ella qui ho aprova, qui té la darrera paraula: “Ella hi consentí i es casaren i feren un bon matrimoni” (p. 236).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, organitzadores, amb espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i, a més, semblant en distintes poblacions catalanoparlants, és “En Joan de sa favera”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Afegirem que, en més d’un passatge inicial, es copsa erotisme. Un matrimoni vivia en una gerra enterrada i el marit nomia Joan. “Un dia que es pagès de sa terra a on estava sa gerra sembrava faves, en va caure una dins sa gerra i aferrà. Cresqué i cresqué i, aviat, va sortir defora de sa gerra” (p. 197). Així, hi ha, a més, una lectura eròtica: la fava (la llavor, igual que el semen, mot que, etimològicament, significa “llavor”) cau en una gerra (paraula vinculada amb la vulva i que té a veure amb un objecte on s’insereix material i, igualment, de forma circular en la boca, forma associada a lo femení) i, per tant, hi acampa, fins a poder eixir de la gerra, així com el fill ho fa en el part.

A banda, addueix que “Tant va créixer que arribà fins al cel. En Joan va voler provar de pujar-se’n pes tronc de sa favera i pujà i pujà i arribà fins al cel. Quan va ser allà, tocà i sortí sant Pere.

-Què vols? -li demanà sant Pere” (p. 197). Veiem, per consegüent, un Sant Pere que, com en moltes rondalles, es mostra planer, molt obert, en aquest cas, reflectit pel tractament de tu.

En acabant, diu a Sant Pere que ell vol conversar amb el Bon Jesús:

“-Li volia demanar si em volia donar una barraqueta per no haver de viure dins sa gerra” (p. 198).

Aleshores, Sant Pere ho comenta a Jesús, i, al moment, diu a en Joan:

“-Ja te’n pots tornar. (…) Ja tens sa barraqueta.

En Joan li donà les gràcies i se’n tornà (…) i ell i sa dona hi anaren a viure” (p. 198).

Una setmana després, la dona, com qui té la darrera paraula, “digué a en Joan:

-Joan: torna a pujar fins al cel i demana al Bon Jesús si, en lloc de sa barraqueta, ens vol donar una casa un poc més gran, perquè, dins sa barraqueta, quasi no hi cabem” (p. 198). I Joan ho torna a fer sota les directrius de la muller, qui és l’organitzadora i qui prepara el demà:

“En Joan se tornà a enfilar pes tronc de sa favera i tornà a demanar al Bon Jesús” (p. 198) com també en dos passatges més: en el primer, per a demanar una casa més gran i un poc de terra per a poder conrear, i, en el segon, per a que els concedís una possessió. I, novament, el marit segueix la pauta que li marca la dona. I el Bon Jesús li ho aprova.

En el cinqué passatge, la dona comenta a en Joan que se’n pujàs per la favera i que li demanàs “una possessió més gran, amb un bon celler i una bona tafona i amb sa vinya i s’olivar per poder tenir de tot” (p. 198). I Sant Pere, tot i això, se’n va a Jesús i li ho comenta. Aleshores, Jesús tria que “se’n tornàs a viure a dins sa gerra, i en Joan davallà altra vegada pes tronc de sa favera (…) i va haver de tornar a viure dins sa gerra” (p. 199).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cançons i jotes eròtiques en què es reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

Cançons i jotes eròtiques en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”.

L’any 2001, l’“Escola de Danses” d’Alfarb (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) tragué un treball interessant en què, junt amb un disc, fa una explicació del projecte, sobre balls, referent a la lletra de les cançons recollides, etc. com també en relació amb diferents èpoques de l’any.

Afegirem que, quant al tema del matriarcalisme, podem copsar-lo, com ara, en la “Jota d’Alfarb” (p. 10), la qual diu així:
“Ballador que estàs ballant,

balla-la bé amb ma germana,

que, si no la balles bé,

eixirà un altre a ballar-la”.

 

Per tant, és la dona qui tria el ballador, la qual, com en moltes rondalles i en el dia rere dia de molts catalanoparlants, té la darrera paraula.

Tot seguit, passem a una estrofa en què la xica posa les condicions al sabater:

“Pose’m uns tacons que m’alcen,

faça’m vosté un bon calcer,

sóc xicoteta i no aplegue

als braços del meu voler”.

 

Així, ens trobem davant una jove que, com en algunes rondalles (però, en relació amb un argenter), és qui s’encarrega de la part comercial, de la mateixa manera que, en les Illes Balears, la dona fa la barrina (l’acord) i no és el marit. Igualment, la xicona està interessada pel seu voler.

A continuació, en la jota d’Alfarb, copsem alguns trets que es consideraven positius en una dona:

“La xica, per a casar-se,

ha de tindre condicions:

ha de ser guapa[1] i amable,

tindre diners a muntons”.

 

La garridesa està present en moltes rondalles en llengua catalana com també que una persona siga amable i de bon cor. I, quant al fet de tenir moltíssims diners, no es considera prescindible, però tampoc lo prioritari, fet que concorda amb el matriarcalisme.

En la darrera estrofa, veiem que és la jove qui tractarà amb la sogra i no el xicon:

“Diuen que ta mare diu

que ella, a mi, no em vol per nora.

I, ¿qui ha dit que jo, a ta mare,

la vulga per ma sogra?”[2].

 

Una altra cançó en què es capta que la dona està ben tractada, és “Masurca del Carrer Nou” (p. 11), també en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”, per exemple, en la primera estrofa:

“Diuen que, en el Carrer Nou,

diuen que no hi han fadrines.

Si se les saben buscar,

n’hi han com a perles fines” (p. 11).

 

Cal dir que, entre dones catalanoparlants, és prou fàcil oir “Ai, ¿com estàs, perla?”, com ara, quan es veuen pel carrer (per exemple, una dona ja casada a una jove o a una xiqueta), fet que ens porta a considerar que podria tractar-se d’un simbolisme matriarcalista, igualment present en rondalles.

Per a rematar-ho, per exemple, hi ha la “Jota antiga” (p. 16), quan diu uns versos eròtics molt coneguts:

“La balladora, quan balla,

sempre mira al ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador”.

 

I, així, és la dona qui triarà si continuar amb el ballador o no. Per consegüent, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, apareix en cursiva.

[2] En l’original, no figuren els interrogants que hem posat. A més, en el darrer vers, llegim “la vulga per a ma sogra”.

Dones que transmeten la cultura, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les coves de Sitges”, el qual figura en el llibre “Set contalles del temps vell”, de Teodor Creus i Coromines. Així, molt prompte apareix el detall matriarcalista de les coves, vinculat amb la dona com també amb la mare (p. 61) i, a banda, se’ns comenta que, “Sobre lo que hi ha allí dins, se n’han contat moltes coses; mes com, avui per avui, (…) no es pot esbrinar (…), em limitaré tan sols a contar lo que una bona velleta em contà un jorn, com indubitada[1] cosa” (p. 62) i, així, de nou, és la dona qui transmet la cultura popular.

Tot seguit, podem llegir “molts anys,… molts anys…, deia aquella pobra dona, hi vivia una pubilla gemmada com una rosa de Maig i tan encisera que el fadrinet que, una vegada, a parlar amb ella, arribava, (…) en llurs festes i mercats feien entorn de la noia els més gentils jovencells, amb conversa brunzidora” (p. 63). Per tant, la dona està ben tractada.

A més, veiem que “Amable es mostrava ella, amb tots, que un xic capritxosa” (p. 63). I, com que era estimada per molts jóvens, “A la fi, se’ls ocorregué consultar a certa dona, que era tinguda per bruixa i habitava una cova” (p. 64). Per consegüent, si, primerament, per mitjà de la dona, passa el saber d’un Poble, a través d’una altra, qui salva l’home, ho fa la proposta que aplanarà el camí al jove (en aquests cas, a dos).

Aquesta velleta els diu que la nit de Sant Joan “estiguessen en la platja i entressen dins de les Coves, proveïts d’atxes de vent per a desvanir[2] les ombres (…) fins a una cambra rodona” (p. 65). Coves, ombres, cambra, redó…: interior i, per tant, femení, així com, per exemple, el nen, abans de nàixer, es gesta dins de la mare.

I, com que voldran guanyar-se la simpatia de la jove, li portaran “aquelles tres flors, al mig d’un pom de clavells i roses” (p. 66). I més directrius els marca l’anciana: “Mes que tinguessen entés que, si, amb les flors, no eren fora de les Coves” (p. 66), perdrien les forces per a sortir-ne i per a tornar a veure la noia (p. 66).

Un poc després, veiem que els jovenets, seguint les indicacions de la velleta, en la cova, “començaren aquell gran lloc a recórrer, cercant aquell estanyol on creixia la flor formosa que llur sort decidiria, segons digué aquella dona” (p. 67) i, per tant, es reflecteix que es fa lo que vol la dona (p. 67).

Més avant, els minyons, “Atansaren-s’hi amb afany i colliren bonicolles les tres poncelles” (p. 69) i consideren que “no era cosa de deixar que es perdés una ocasió tan bona de, a més a més de les flors, comptar amb algunes joies que oferir a la pubilla el qui portàs les flors closes aconseguís, que, cada u d’ells, prou esperava que fóra” (p. 69).

Finalment, podem afegir que el tracte a favor de la dona podríem vincular-lo amb actes semblants com el de la figura de la “bellea” del foc, amb motiu de les festes de les fogueres d’Alacant, justament, en relació amb la festivitat de Sant Joan Baptista.

Com captem, la dona és qui ha marcat el camí i qui porta els pantalons, malgrat els anys i tot, ja que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] No dubtada.

[2] Fer desaparéixer. L’acció està orientada per a la nit més curta de l’any i això té a veure amb aquest detall de les ombres.

La dona, cap de colla, porta els pantalons i molt oberta

General, , ,

 

L’educació matriarcal en relació amb les expressions “portar els pantalons” i “dur es calçons”.

El 30 de setembre del 2022 posàrem en Facebook un escrit en relació amb l’educació matriarcal: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a portar els pantalons (a dur es calçons), és a dir, a dirigir, de manera democràtica i oberta? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.

En uns missatges del 30 de setembre del 2022 i posteriorment, ens comentaren “La mare va néixer el 1903. Era la petita de deu germans. Ho va fer molt bé i era molt carinyosa amb nosaltres i amb el pare. Per mi, un 10” (Roser Canals Costa), a qui envií un missatge “Ma mare, un dia, a través d’un comentari sobre un cas invers, em vingué a dir que estava ben vist que una dona portàs els pantalons, que fos el pal de paller” i em respongué “Molt bé, pels que sortien guanyant en tot”; “No, Lluís. Els resultats eren de lo que havíem viscut” (Montserrat Cortadella) i, quant a les paraules de ma mare, escrigué “Doncs sí, Lluís. Té raó la mare”; “Com sempre, fantàstiques” (Maria Capellas Carreras), “Jo no dic que ens eduquessin per a portar els pantalons. Més aviat, em van servir de model.

Òbviament, van aconsellar, van comentar, però, de vegades, les paraules se les emporta el vent i, si més no, a mi, em va servir més el viure dia a dia la seva manera de ser i fer” (Rosa Garcia Clotet).

Tot seguit, el mateix dia parlí amb ma mare, per telèfon, per si sabia frases o refranys relacionats amb l’expressió “portar els pantalons”. Em comentà “Quan les dones anaven, totes, normalment, en falda: ‘Ja saps qui porta els pantalons’, ‘¡Mira: esta porta els pantalons!’, ‘En ta casa, ¿què du, en ta casa, la dona, els pantalons?’”. Aquesta tercera frase es solia dir, no necessàriament, en relació amb un home moll.

Quan el 1r d’octubre del 2022 parlí amb ma mare, per telèfon, en relació amb aquest post, em comentà “La meua àvia Consuelo, siga perquè tenia la iniciativa, ella era la que duia la veu cantant, més que l’avi [, el seu marit]. Ella, d’alguna manera, era la cap de colla, sense cap imposició de res. Simplement, perquè era molt activa, molt treballadora”. Igualment, m’adduí que “Hi havia respecte mutu” i que, “Moltes vegades, amb poques paraules, s’entenien”.

En el meu mur, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “La mare, directament, no ens ensenyava a portar els pantalons, més aviat, ens feia reflexionar i buscar la millor manera de fer les coses: això ens portava a veure diferents punts de vista” (Rosa Rovira), “A veure: qui duia els pantalons no era l’àvia Maria, ni ma mare, però es tenia molt de respecte, no por, pel què opinava l’àvia i, a casa, la majoria d’accions a prendre eren consensuades.

Jo, aquests nuclis masclistes i irrespectuosos, no els entenc. Per sort, no era el cas de casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

En el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “Jo, a casa, érem una democràcia i, de ben petites, ja ens ho explicaven tot” (Esther Farres Casas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de setembre del 2022, en relació amb el comentari de Rosa Rovira, escrigueren “Les dones, de sempre, hem gaudit d’una intuïció superior al sexe masculí, i és cert. Amb un poc de mà esquerra, que deim a Mallorca, dominaven els seus homes, no l’establisment oficial, a on no tenien mai ni vot, ni veu” (Rosa Galmes), “A Mallorca, sempre l’amo ha dit, per prendre una decisió: ‘Anem què diu sa madona’” (Marina Garcias Salvà), a qui responguí “Ara que ho dius, mon pare, més d’una vegada, deia ‘Vaig a veure què diu la mare’ (l’Horta de València)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona amb bondat i molt oberta aprova la bonesa d’altri

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “La filla del rei Serpentí”, recollida per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, el rei Serpentí, amb la intenció que la filla isca guanyant, li diu que prenga la clau i què ha de respondre ella a un papagai que se li apareixerà.

L’endemà, la jove Maria obri la finestra, actua com li havia indicat el monarca i, un poc després, “treu el cap de la finestra i es veu al fill del rei, ferm en una cantonada.

Era el fill del rei de prop i tenia la cort al davant d’aquella del rei Serpentí” (p. 79). El príncep, quan el papagai li comenta que eixa és la filla del rei, li respon que el monarca no tenia cap filla, ni n’havia tingut mai (p. 79).

Aleshores, l’animalet parla a Maria, ella li contesta i, tot seguit, la jove, amb molta espenta, li diu “Tenc bon pare i bona cara” (p. 80), tanca la finestra i el jove, immediatament, copsa que Maria sí que és princesa i, “Alhora, el fill del rei de prop, envia dos patges al rei Serpentí, dient-li que ell tenia plaer de la filla” (p. 80), és a dir, que volia casar-se amb Maria.

El monarca, per a fer-ho fàcil a la filla, li diu:

“-Maria: ara, tu em mates i, després que hauràs posada tota la mia sang a dins d’una olla, untaràs totes les parets; després faràs a trossos la mia persona i la posaràs a bullir. (…) O tu em mates a mi, o jo et mate a tu.

Doncs, Maria mata al pare” (p. 80). I, així, la jove Maria, en aquest passatge (semblant al d’altres rondalles), farà possible que el rei Serpentí torne a com era abans, i, encara que ell li dona les órdens, ho fa per a que la dona… puga salvar-lo:

“De la sang, unta totes les parets, les quals ixen totes de corall. Fa a trossos, després, la sua persona, i la posa a bullir i compareix altra volta el rei, viu i més bell de com era.

Alhora, Maria esposa amb el fill del rei” (p. 80).

La princesa Maria, que era bella i gitava resplendor com un sol (p. 80), “va tenir un fill bell com un pom d’or” (p. 80) i convida a un dinar a tots els senyors i a tots els reis que volguessen anar a veure el nen (p. 80). Fins i tot, hi va el seu germà Antoni, qui no la reconeix (però Maria sí a ell) i, quan el germà volia besar el peu de la criatura, la filla del rei no li ho accepta (p. 80).

A continuació, durant el dinar, trauen una tassa a cada convidat, però Antoni (el germà de la princesa) volia que li posassen el vi en una capsa amb els cervells d’un gos que es trau de la butxaca (p. 81). Com que ell deia “a la salut de ma germana” i ella “a la salut del cutxo” (del gos) i, a més, Antoni volia saber per què ell no havia pogut besar el peu de la criatura, es dirigeix al rei i, llavors, “li respon Maria:

-Si tu vols saber el motiu de tot això, n’enraonarem tots sols en una cambra, sense res de mal.

Després del dinar, Maria (…) es dóna a conèixer per la germana i li conta tot lo que li havia passat de quan l’havia enviada a matar” (p. 81). D’aquesta manera, es fa lo que vol la dona i, a banda, “Alhora, Antoni es penedeix, de la sua, d’haver cregut a la muller i demana a Maria lo que deia ella de merèixer la sua cunyada.

-Jo no vull que li facis res -li respon ella” (p. 81).

I, finalment, com que el germà prega tant a Maria que ella li deixe actuar segons la seua intenció (i, per tant, la dona té la darrera paraula i és qui ho aprova), “va de la muller, la treu de la casa, l’envia a l’almoina[1] i, després d’haver-se venut tot[2], se’n va de la germana i s’està sempre amb ella” (p. 81). Per consegüent, la rondalla plasma que, així com el germà estimava la germana, la bonesa vol bonesa, tan reflectit en moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És a dir, a captar.

[2] Lo vinculat amb la dona d’Antoni.