Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Llegendes escatològiques, amb dones que salven i fortes

General, , , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, amb uns passatges escatològics i en què es reflecteix el matriarcalisme, està vinculada amb Can Castellví de la Rierada, establit en Molins de Rei (en la comarca del Baix Llobregat) a partir de 1380. Podem llegir “Vet aquí que, a mitjans del segle XIII, un peregrí anava cap a Montserrat i el va enxampar una tempesta. Va veure un castell d’aquestes contrades i, com que estava afamat i xop, va demanar aixopluc. L’amo del castell celebrava una festassa i el vi havia començat a fer els seus efectes. Van fer passar el peregrí al menjador i li van posar a davant un porcell rostit.

-Teniu. Mengeu el que vulgueu, però amb una condició: tot el que li feu al porcell, després, us ho farem a vós.

El peregrí s’hauria abraonat sobre la carn, hauria trossejat el porcell, hauria arrencat una orella i una cuixa, però, és clar, si ho feia, tot seguit, li tallarien l’orella o la cama, a ell… Després de rumiar-hi, el peregrí va aixecar la cua al porcell, li va posar el dit al cul i se’l va llepar amb delit.

-Sou un home intel·ligent -va dir el senyor-. Mereixeu el meu reconeixement.

I el varen emplenar de viandes i de vi i de tot” (pp. 173-174).

Més avant, empiulant amb Casa Postils, residents en Navès (el Solsonès) de 1414 ençà, es plasma el matriarcalisme, ací, amb un relat més semblant a més d’u dels que hem trobat en altres fonts: “De Tolosa, se n’explica una llegenda relacionada amb Tentellatge [1]. La va publicar Mossèn Joan Serra i Vilaró el 1917. Diuen que, a la casa (o castell) del Vilar, que és davant, per davant de l’església de Tentellatge, hi ha les ruïnes de la Torre que va construir un gegant. Era tan fort, aquell gegant, que carregava les rodes d’un molí com si fossin de palla. Ell sol havia construït la Torre, roca sobre roca. Les més petites d’aquestes roques pesaven cent arroves. Com que era tan fort, el gegant treia de la polleguera les portes dels masos sense cap esforç i la gent n’acabava fugint. Quan les cases eren buides, ell hi entrava i s’enduia el que volia. La seva Torre era plena de tresors.

-Ai, que ve el gegant, que ve el gegant! I els nens corrien a acotxar-se a les faldes de les mares.

El gegant, però, també es feia vell, ja no hi veia de cap ull. Quan sortia de la seva Torre, es feia acompanyar d’una noieta que ningú no sabia d’on havia sortit. Les cases més properes eren el seu rebost i els veïns estaven tips d’aguantar-lo. Però, què hi podien fer? ¡Si, fent la roda amb la biga que portava per batall, hauria fet caure alzines centenàries i la roca amb què tapava la porta de la Torre no l’haurien moguda ni cent homes junts!

Un dia de tardor, el gegant jeia cansat sobre un jaç fet de pells d’óssos que havia mort quan era jove. Els vents pallaresos bufaven fort i vinclaven els arbres. La noia, que jugava amb el tresor del gegant, espantada, li va dir:

-Pare Gegant: el vent bufa molt fort. Sembla que els arbres caminen. Un ja s’atansa! Anem a dins de la Torre, que tinc por!

El gegant no es volia moure. Però, vet aquí que, un d’aquells arbres, caminant caminant, es va acostar fins al gegant i, d’una de les seves branques, en va sortir un jove valent com els que més, desconeixedor de la por i dels perills com només els joves ho poden ser. El noi va saltar damunt del gegant i li va enfonsar un punyal al pit. Ferit al cor, el gegant encara es va aixecar, va mirar d’agafar una roca per ferir l’enemic, però el roc li va caure al damunt i li va fer de mortalla. El jove va quedar parat de veure la força del gegant i la bellesa d’aquella noia que l’acompanyava i que va afanyar-se a demanar-li clemència. El jove era el fadrí de Tolosa, on va portar de seguida la noia, de qui s’havia enamorat. ’Tolosa -escrivia mossèn Joan- és una gran pagesia blanca, tota de volta, feta a tot cost. (…) Amb el tresor del gegant, esdevingué la casa més rica de la Terra’” (pp. 191-192).

Com podem veure, en aquesta llegenda, hi ha trets matriarcalistes. Per exemple, quan aplega la tardor (o primavera d’hivern), el personatge masculí (el gegant) minva i n’apareix u, femení i xicotet (la xiqueta), en una estació vinculada amb la dona i amb l’inici del predomini de la foscor. A banda, la noia li fa de crossa i tots dos fan vida conjunta.

Adduirem que el gegant, ja adult, pot tombar-se a reposar còmode (i torna a la mare, ací, en forma d’ós, un animal relacionat amb la maternitat) i on vol i això ens evoca una dita molt coneguda i que reflecteix la cultura catalana: “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla”.

Igualment, un personatge masculí però petit de grandària (si més no, en comparança amb el gegant), aplana el camí cap a la mort del personatge més voluminós. Afegirem que, encara que el xicot tractaria de matar-lo o, si no, de massacrar-lo (tot i que el gegant la  hagués mort), llavors, la dona intervé i salva el gegant (això és, l’home que li havia fet costat durant molt de temps) i, de pas, ella no tomba el passat (les dues estacions masculines). 

Finalment, direm que els Buxeda de Can Illa, que ja residien en Molló (el Ripollès) en 1592, per mitjà de Roser, conten una llegenda que li havia narrat la seua sogra: “’hi havia una àliga que matava un bou cada any a la nit de Nadal, mentre tota la família era a festa major i que aquesta àliga era l’àvia del mas, que estava embruixada’, no passava aquí, sinó a Can Freixa” (p. 317).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Tentellatge és una entitat de població en el terme de Navès.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Facècies eròtiques amb dones amb molta espenta, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració (però en un apartat de facècies sobre monges, frares i capellans), que figura en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcals, és “La monja i el carboner”. “Uns carboners del munt es van comprometre de baixar tot el carbó que necessitaven les monges totes les setmanes en el convent. Aplega un carboner al convent i diu:

-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

En aplegar a descarregar-lo, diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc més obscur, si una fóra mala!

I el carboner va restar parat i, després, se’n va anar. A la setmana següent, la mateixa passada” (p. 133).

Com podem veure, ens trobem amb un relat amb simbolisme eròtic i matriarcalista (es fa lo que vol la dona, es beneficien les dues bandes, la foscor…). La banda obaga representaria la cambra on serien el frare i la monja.

En acabant, l’home ho comenta als seus companys, tiren junta i un altre carboner diu que ell anirà al convent la setmana vinent (p. 133). Aquest carboner hi aplega i diu:

“-Germanetes: el carbó.

-Passeu, passeu.

I, au. Hi apleguen i li diu la monja:

-Ai, ¡quin lloc tan obscur, si una fóra mala!

Ell li respon: -Si vós no cridàreu.

I ella li diu: -Si estic ronca” (p. 134). Per tant, altra vegada, han copulat un home i una monja en un convent en què la dona té la darrera paraula.

Tot seguit, en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què es plasma lo matriarcalista, hi ha una altra facècia eròtica. Afegiré que l’11 de gener del 2024, ma mare (d’arrels de la comarca de l’Horta de València) em digué que la coneixia. Es diu “La Mare Superiora”:

“Un senyor va anar a un convent i volia fer-se totes les monges i diu:

-A totes, llevat de la Mare Superiora.

I diu la Mare Superiora:

-No, no. Això no! La Mare Superiora, també. Totes arreu. I, si no, no” (p. 134).

Per consegüent, una dona és la màxima autoritat del convent i respon amb molta espenta.

Prosseguint amb narracions semblants en la mateixa obra, en “El frare i el metge”, es reflecteix lo matriarcal. Un dia, un frare va al metge. Un segon dia també hi acudeix i hi era la dona del doctor, però no ell. Aleshores, ella li diu:
“-Què vos passa, a vós? Com veieu, el metge no hi és, però jo també sóc doctora.

Aleshores, li diu el frare: -És que em fa molta vergonya de dir-li lo que em passa.

I li comenta la dona: -Quan no hi és el meu marit, sóc doctora. Em podeu dir tot” (p. 134). Així, apareix la paraula doctora, la qual està en relació amb la medicina com també amb qui xafardeja. I, com que la muller és molt oberta, ell li comenta què li passa amb la verga. La dona li afig:

“-Això ho resolem prompte. La poseu aquí i veureu que prompte…

Aleshores, el frare ho fa i comença a dir:

-Ai, Déu meu! Maria Santíssima! Déu dels cels!

I diu ella: -No, no: si baixaran els àngels i tot del cel” (p. 134). O siga que, en aquest passatge, es fa lo que vol la dona i un personatge femení salva l’home (el frare).

En acabant, captem un passatge que, per exemple, empiula amb la cançó valenciana i eròtica “La manta al coll”, la qual, en la versió del grup “Carraixet”, inclou uns versos que diuen “Una volta, quan tornava / el tio Pep de l’horta, / es va trobar en casa / oberta la porta. / Pujant per l’escaleta, / es troba un senyoret / que, oberta la bragueta, / li ensenyava el cacauet”:

“I ja se’n va el frare i troba el doctor, qui pujava cap a amunt. I diu el metge:

-Vaja cap allí! Jo ja hi vaig de seguida.

I li respon el frare: -No. No és menester. Ja m’ha curat la vostra dona. Ja m’ha tret tot el pus que tenia. És més doctora que vós” (pp. 134-135). I, així, el frare ve a dir que l’ha salvat la dona i que ella és més oberta que el marit. No descartem que, fins i tot, en lo sexual i en el camp de l’erotisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Aquestes facècies, les quals m’agraden, plasmen una cultura en què la sexualitat és vista de manera oberta, àdhuc, amb una miqueta d’humor i com un tema més de la vida i, a banda, reflecteixen lo que, una vegada, em digué una sexòloga: “Sexe és vida”. Per això, el frare està més creatiu després d’haver tingut relació amb la doctora.

Afegirem que, tant narracions (com moltes cançons) de tipus eròtic i vinculades amb la cultura tradicional de terres catalanoparlants, tenen bona acollida per part de la majoria dels qui les comenten, sobretot, entre persones nascudes abans de 1950: plasmen una sexualitat molt en línia amb el matriarcalisme.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, amb molta iniciativa, que alleten i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en el mateix llibre, i en què es plasmen trets matriarcals, és “La raboseta dins de la gerra”. Una rabosa i un rabosot tenien set fills i la rabosa “se n’anava a buscar-se la vida: pasturar per a ella, la mare, de nit, fer llet i fartar-los de mamar. I la mare diu els fills abans d’anar-se’n:

-Mireu: no obriu, que ell llop és per ahí i pot venir i fotre-us. La mare se’n va a pasturar i, en venir, vos donaré a  mamar” (p. 112).

A continuació, la mare (la dona) fa via i el llop s’acosta a la casa i tracta que l’òbriguen les rabosetes, però la més xicoteta diu a una altra: “és el llop. Mira quines cames més gordes té. No és la mare” (p. 112). No obstant això, una de les filles l’obri i “una va ser més llesta, es va amagar en l’estaca, perquè veia que era el llop. L’altra es va clavar dins d’una gerra i es va tapar, el cul en alt per, si destapava el llop, sollar-lo tot de merda” (p. 112). Per tant, no sols la dona és sociable (la mare), sinó eixerida i amb molta iniciativa (per exemple, la raboseta). A banda, copsem un tret matriarcal (la gerra) i el toc escatològic d’aquest passatge.

En un altre moment, la que era en la gerra es salva i, en destapar-la el llop, s’ompli de merda.

A més, quan la mare aplega a casa a poqueta nit, diu a les filles:

“-Obriu, obriu, rabosetes

 que vos porte a mamar.

Porte les mamelletes plenes:

la mare, de pasturar.

 

Diu la de l’estaca:

-Sí que és la mare. Mira les potetes: que xiquetes i que primetes! Esta sí que és la mare.

Van obrir i era sa mare. Es van fartar a mamar” (p. 113). Altra vegada, apareix el tema de la maternitat.

A banda, com que la mare tenia molta espenta i facilitat per a pactar, s’acosta a un amic del llop, el va fer venir “i van fer un pou fondo, fondo, i van posar un bàlec i, damunt, una cadira” (p. 113) i, igualment, li diu:

“-Tu que ets amic, fes camí i convida’l, que vos faré una pitanca” (p. 113), és a dir, una ració de menjar. “I fem que s’assega on és l’estorí i que caiga dins del pou.

Bo: doncs l’amic va anar i el va convidar” (p. 113).

Com podem veure, la rabosa porta la iniciativa, pacta i, a més, es fa lo que ella vol.

Finalment, el llop s’asseu, cau en el pou i, aleshores, la rabosa li diu que el traurà quan ell li done “les cinc rabosetes que t’has menjat” (p. 113) i, quan ja ell ja és fora (i, per tant, ella l’ha salvat), el cremen.

Una altra narració semblant en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en què captem trets matriarcalistes, és “La venjança del llop”. Una rabosa tenia set rabosetes i se n’anava a pasturar per a donar de mamar. A mitjan camí, es troba amb el llop i ella li diu que se’n va a la figuera del tio José. I, quan ella en menja, ell en demana, la guineu li diu què ha de fer i ell segueix les directrius de la dona. A més, la rabosa li tira una figa a l’ull.

Llavors, ell es proposa menjar-se les rabosetes, la guineu comenta a les filles què han de fer i, al capdavall, obrin el llop, encara que la més velleta i, igualment, eixerida, el reconeix i s’amaga baix d’un cossi.

Més avant, la rabosa convida el llop a una gaspatxada (p. 115) i ell ho accepta. És a dir, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, al moment, apareixen trets de tipus femení i que empiulen amb lo matriarcal: dins d’una casa, una casa, una cova i un pou.

Al capdavall de la rondalla, no sols el llop, que cau en el pou, li torna les rabosetes, sinó que, a més, ella “tira la corda per a que ell s’hi agafe. I, quan el llop ja estava a punt d’eixir, la rabosa solta la corda” (p. 115) i ell va restar en el pou.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, molt obertes i la maternitat

General, , , , ,

Un altre relat en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què copsem trets matriarcalistes, és “El conte del tio Bercoc”. “Això era un senyor que vivia en Casetes d’Ibanyes i que tenia un anyell. I, com era costum abans, en acostar-se Nadal, es mataria un anyell. Els amics hi anaven i deien:

-Xe, quin anyell més bonic que tens.

Xe, doncs sí. Mira, ara està per a Nadal.

I el corder, que ho sent” (p.  107). Una nit, l’anyell se n’ix del corral, corre per la carretera de Jumilla i, més avant, en distints passatges, veu un pollastre, una vaca pasturant, una tita i, al capdavall, un gat (p. 107) i tots cinc “veuen allà, en una serra, una àvia asseguda amb una llumeneta i comenten:

-Xe, vejam si ens refugiem ahí esta nit.

I hi arriben, toquen i ella els diu:

-Passen, passen!” (p. 107). Per tant, tots cinc (en equip) fan camí, una dona molt oberta (i en nexe amb la nit, en què hi ha una miqueta de llum) els acull en una cova (tret que enllaça amb la dona i amb la mare).

Tot seguit, hi entren i hi havia tres llops i els cinc els demanen si podrien ser-hi junt amb ells. A més, u dels llops els diu que s’asseguen i que, un poc després, soparan. Aquest passatge empiula amb el pactisme.

Passa que, com que u dels llops comenta als altres dos que u dels nouvinguts havia dit que havia sobrat mig cap de llop, proposa que tots tres se’n vagen. I, per això, els de la colla dels cinc, no sols són en la cova, sinó que el pollastre (que fa de cap dels cinc) reparteix els papers i, com que tots ells responen a partir del seu punt fort, els llops se’n van a una altra banda.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i que figura en “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, és “La rabosa, les rabosetes i el llop”. Començarem dient que hi ha relats semblants en terres catalanoparlants. “La rabosa, que se n’anava a pasturar, diu a les rabosetes:

-No obriu la porta, que vindrà el llop. Si no és la mare, no obriu la porta:

-No, no.

I hi va el llop:

-Obriu, obriu, rabosetes,

que venim de pasturar,

porte les mamelletes plenes

per a donar-vos de mamar” (p. 110).

Com podem captar, apareix el tema de la maternitat, per mitjà de la llet i de les mamelletes.

“I ja venia el llop i deia una raboseta:

-Ensenya la poteta.

I el llop va fer farina per a que, en ensenyar-la, es cregueren que era la mare, qui tenia les potetes blanques” (p. 111). I, així, es fa lo que vol la dona.

En acabant, una de les rabosetes li obri la porta, ell entra i la “més xicoteta, que va tenir més idea, es va escapar per la porta i es va amagar. Quan ve sa mare (…) i veu que el llop s’havia fotut dues rabosetes, diu a la xicoteta (…):

-Bo. I, on és el llop?

-Jo no ho sé.

-Doncs, ara veuràs!

I la mare va anar, va buscar el llop i el va trobar. I el va enganyar: ell va caure en un clot, on hi havia un pou” (p. 111). Per consegüent, la dona (simbolitzada per la filla més xicoteta i per la mare) apareix amb molta iniciativa i, en el cas de la mare, a més, eixerida i aconsegueix que ell faça lo que ella li diu i, de pas, es salven les dues dones (ella i la raboseta).

A continuació, el llop demana que el traga la rabosa, però la mareta, amb molta espenta, li respon “Així que em tornes les rabosetes (…). Fins que no em tragues les rabosetes, no te’n trac.

I el llop va començar” (p.  111) a tornar-li les filles de la guineu. “I, aleshores, el va traure del pou” (p. 111). O siga, que ell li fa cas i, igualment, és ella qui el salva, com en moltes narracions en llengua catalana anteriors a  1932.

Finalment, adduirem que, en una nota sobre aquesta rondalla, els autors diuen que, en una altra versió que els contaren, el paper de la mare i el de les filles els fan una cabra i set cabridets, això és, un animal femení vinculat amb lo matriarcal (per mitjà de la llet i de la maternitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que fan costat i jóvens amb molta espenta i molt oberts

General, , , ,

Rondalles en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya.

En el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, a cura de Brauli Montoya, publicat per l’Institut d’Estudis Catalans en el 2012 i que, en els anys noranta del segle XX, feren Ester Limorti i Artur Quintana, hem trobat rondalles en què es plasmen trets matriarcalistes. Els autors comenten que, “Entre les facècies, prou nombroses i, predominantment eròtiques, hi hem inclòs algun text que és -o podria ésser- una anècdota. Hem recollit també alguns acudits, tot i que no n’hem fet una recerca directa (p. 33).

En “El conte de Peret i Catalineta”, veiem que, “Una volta era una mare i tenia dos fills. Un, Peret; i, l’altre, Catalineta. I diu sa mare:

-Vinga, Peret: tu, a escola. I Catalineta, a costura. Al que vinga més prompte, li done una cosa” (p. 38).

Peret aplega primer i sa mare el mata i el posa dins d’una gerra, tot, a bocins. I aleshores, “ve la xiqueta.

-Mare, ha vingut Peret?

Diu: -No.

-Doncs, dóna’m la cosa.

-Entra ahí dins i, dins de la gerra, és.

Llavors, va entrar-hi i va veure que era el seu Peret, allí, mort. I va començar:

-Ai, el meu Peret! Ai, el meu Peret!

Va començar a plorar. Aleshores, sa mare, tots els dies feia la dina amb carn de Peret. I allí dinava son avi, sa àvia, tots, excepte Catalineta. Ella es posava baix de la taula i arreplegava tots els ossets que tiraven. I allí, en el jardí, en un clot, els posava” (p. 38). Com podem veure, la germana és qui salva el germà (qui representa l’home) i, així, li fa costat.

A banda, Catalineta fa via cap al jardí (un tret que enllaça amb lo matriarcal), amb el clot (com qui colga les llavors amb motiu de la sembra), “fins que va eixir una perereta gran. I Peret, dalt” (p. 38), passa sa mare i demana a Peret si li donarà peres. Tot seguit, son pare, l’avi i l’àvia. I el xiquet diu no a tots ells.

Finalment, quan se li acosta la germana, Peret li respon que pot agafar-ne totes les que vullga (p. 39).

Una altra rondalla en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, és “Peret i el gegant”. Un gegant matava a tots els que desitjava i “Peret es va fer voluntari d’anar a apoderar-se del gegant” (p. 40) i, de fet, diu a altres persones: “Eixe me’l faig jo.

Com que ja posa dues o tres boles de greix en la butxaca i se’n puja damunt del pi” (p. 40). En acabant, el gegant veu que el xiquet era més fort que ell i “Es van fer amics i se’n van anar a la cova a on vivia el gegant. I allí hi havia un pou” (p. 41). O siga, en un passatge amb trets matriarcals (la cova i el pou). Peret, eixerit, li diu que els volien furtar l’aigua (un element natural que empiula amb lo matriarcalista) i, en un segon passatge, tota la serra; i, en un tercer, un pi.

Més avant, Peret diu al gegant:

“-Ara, vaja vosté i veja allí, allà on para la meua barra (…).

Ja se’n va el gegant allí.

-Està bé allí?

-No, més enllà, més enllà!” (p. 41).

I, finalment, Peret “Deixa la perdiu i es posa a volar per damunt d’on era el gegant.

-A on ha arribat a parar?

-Que va!: si ha passat per damunt com si fóra una perdiu” (p. 42). I, per consegüent, Peret ix guanyant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que salven, que aconsellen, de bon cor i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració recollida en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què copsem trets matriarcalistes, és “La Perera”. Així, “Un pare tenia tres fills i era amo d’una horta on hi havia una formosa perera que feia les peres molt grosses i bones, però cada nit en trobaven a faltar una.

Determinaren d’anar a vetllar-les i primer hi anà el fills gran” (p. 111). Per tant, apareixen detalls que tenen a veure amb lo femení (la perera com a font de vida, ací, fins i tot, sexual, per mitjà d’una dona jove que aporta menjar, com si es tractàs de la mare que alleta) i que el pare i els fills fan una reunió.

A més, el fill gran s’acosta a la perera i, després, el fill mitjà, però, en ambdós casos, un ocell negre agafa la pera i se’n va, passatge en què es plasma la nit, la foscor i el color negre (tres elements en nexe amb lo matriarcal). En canvi, en relació amb l’ocell, el fill petit “el segueix i veu que es fica en un pou molt pregon i molt fosc.

Se’n torna cap a casa i explica el que havia vist.

Llavors, determinaren d’anar a caçar l’ocell negre” (p. 111). Altra vegada, veiem 1 ) que on va la corda (el pardal obscur, la dona), ho fa el poal (l’home, ací, un jove) i que ella entra en el pou, això és, en la vulva de la mare, en la casa maternal i 2) que tiren junta entre tots. Ara bé, hi van els tres germans i “Hi arriba el fill petit i vinga donar-li corda: mai no acabava d’arribar a baix.

Quan va ésser al fons del pou, va trobar-hi tres portes. Truca a la primera i li surt una vella amb uns ullals molt grossos (…). Li pregunta on és l’ocell i la vella li diu que no ho sap: que ho pregunti a l’altra porta. Truca a l’altra porta i li surt un gegant que vol abraonar-se-li” (pp. 111-112), però el xic el mor. Per consegüent, captem un xic molt obert (dona molta corda), que és rebut per una dona vinculada amb la saviesa i amb els consells (l’anciana) i que li fa costat i, igualment, el jove venç el gegant.

Tot seguit, el noi “Se’n va cap a dins i troba un gran palau tot deshabitat, però sent una veu de dona. S’hi atansa i troba un negre que guardava la porta d’una cambra” (p. 112). Aleshores, el jove mata el negre “i dins troba una formosa princesa, la qual fa pujar lligada a la corda” (p. 112). Aquest passatge i el posterior (en què els altres germans trauran la xicota i deixen el més petit en el pou) també figuren en rondalles semblants.

Nogensmenys, el xicot, al capdavall, “truca a la porta de la vella i li pregunta per on podria sortir” (p. 112) i, com que ella (que el podria salvar) no li ho volia dir, ell li trenca els ullals (i, per consegüent, u dels símbols que empiulen amb la mort) i veu “que es transforma en una formosa donzella, la qual li ensenya el camí per on podrien sortir. Un cop van ésser fora, cada un va fer la seva via” (p. 112): l’anciana (l’hivern, ara, superat) ha donat pas a la jove donzella de l’estiu i que aplana el camí del minyó. I, més encara: la xica (qui sap més que el xic i ha rebut bona part de la sabiduria de la velleta) li fa d’educadora.

Passa que, quan el fill petit aplega a casa, troba que celebraven una gran festa amb motiu de les noces de la princesa (a qui ell havia ajudat a traure del pou) amb el fill gran. I, com que el fill més xicotet comenta que la princesa no s’havia de casar amb el germà més gran, “El pare, per acabar (…), digué que la princesa triaria, dels tres fills, el que volgués” (p. 112). És a dir: el pare desenvolupa l’arquetip del rei (ací, com a moderador), permet que la filla (un personatge femení) tinga la darrera paraula i que, de pas, prenga decisions com a futura reina.

Finalment, la princesa, amb una actitud que enllaça amb el matriarcalisme, “va triar el més petit. Es casaren i foren reis” (p. 112).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que menen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La Regineta”. Un matrimoni feia anys que eren casats i, un dia, el marit demanà que volia ser pare, encara que fos d’un fill petit com una regineta, això és, “com una granoteta d’aquelles tan petites i totes verdes” (p. 286). Per tant, apareix la granota, un animalet vinculat amb l’aigua, u dels passatges típicament femenins junt amb la terra.

Tot seguit, té una filleta, “Però, amb tot i ésser tan xica, xica, feia tota la feina com una dona gran i, sobretot, cantava com un àngel, amb una veu que encisava. Cada dia anava a portar el dinar al seu pare” (p. 286) i, mentres que ella l’esperava per a tornar a casa, la filla “es posava dalt d’un arbre i canta que canta” (p. 286) com també cantava quan tots dos feien via cap a casa.

Un dia, mentres que son pare treballava i ella cantava, passa el príncep, l’ou i, de seguida, “tot van ésser orelles per sentir aquell cant que semblava baixat del cel” (p. 287) i demana al pagès (ací, al pare) qui hi cantava. Com podem veure, en aquesta rondalla, apareix un sentit molt vinculat amb lo matriarcal (l’oïda) i, a banda, un fill del rei molt obert.

Llavors, el príncep diu, al pare, que es volia casar amb la filla i que “la paraula de príncep no torna enrere (…). Vull conèixer (…) la vostra filla” (pp. 287-288) i la noia es posa a l’espatla de son pare i diu al xicot “Senyor príncep: aquí em teniu” (p. 288).

En un passatge immediat, es reflecteix un altre tret matriarcal: els pactes baix d’un arbre. Així, “el fill del rei va enviar a cercar el capellà del poble i, allí mateix, sota de l’arbre (…), els va casar.

(…)  El príncep, tot sovint, anava a veure la seva mullereta i passaven llargues estones sota l’arbre” (p. 288).

Més avant, el rei i la reina digueren al príncep que, “com més aviat, millor, portés al palau la seva esposa, puix que volien conèixer la seva nora” (p. 289). Copsem, així, uns pares molt oberts.

Un altre passatge interessant, i en què es plasma el matriarcalisme, és quan diu que, un dia, la Regineta “es va fer el càrrec de seguir-lo d’amagat i d’anar amb ell fins al palau. I, així que el príncep va muntar al cavall i se’n va anar, ella va saltar damunt d’un gall i va córrer cap al seu darrere. El pollastre corria tant com el cavall” (p. 290). Per consegüent, així com el noble està associat al cavall, ella mena un animalet vinculat amb lo masculí (el gall, en nexe amb el matí, amb l’eixida del sol) i és la dona qui té la darrera paraula. A més, la Regineta és una dona amb molta espenta.

A continuació, el príncep i la noia “van passar per davant d’una església i el capellà (…) els va ruixar d’aigua beneita. Al moment, la Regineta es va tornar una gentil donzella rossa (…). I el gall es va tornar un cavall blanc” (p. 290). Altra vegada, la dona (ací, na Regineta) és qui porta el cavall, el qual, a més, és de color blanc, el qual té a veure amb lo masculí.

Finalment, “el príncep prou la va conèixer que era la seva muller i, en arribar al palau, (…) la va presentar als seus pares” (p. 290) i, molt prompte, el xicot “passà a ésser rei i la Regineta va ésser reina” (p. 291). Per això, podem dir que, encara que ella semblàs xicoteta, té un paper molt important, en aquest relat, reina.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, que acullen, emprenedores i molt obertes

General, , ,

Un altre relat que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què captem el matriarcalisme, és “La mallerengueta”. Primerament, direm que una mallerenga és un ocell. Un rei viudo tenia “una filla molt bona i molt creient que se l’estimava molt” (p. 250). Passa que, davant de casa, hi havia una vídua “que també tenia una filla, que tenia moltes ganes d’ésser reina i que no parava de dir a la princesa que, si el seu pare es casava amb ella, anirien més ben regits, que menjarien més bé” (p. 250) i que tot rutlaria millor. El rei, després que ho comentàs la seua filla, un dia es va casar amb aquella dona.

Com en altres narracions, la madrastra prioritza la seua filla, desconsidera la del rei i, a més, aprofitant que el monarca se’n va a la guerra, fa fora la princesa, qui fa via cap a un bosc espés.

Aleshores, troba “un gran palau amb les portes obertes de bat a bat” (p. 251) i la xicota passa per dues cambres i troba una gran taula parada i un llit tot de seda i de perles: això és, copsem que el matriarcalisme obri les portes, rep de bon gust la bonesa. Per eixe motiu, ella s’hi queda a viure.

Passats uns quants dies, la madrastra volia saber on era la filla del rei i envia la seua filla. Ací, la jove de la madrastra enganya la princesa i, com que la noia era molt bondadosa, “la va convidar a quedar-se allí, a viure plegades” (p. 251).

A continuació, copsem trets matriarcalistes: vora de la mitjanit, la jove dolenta “va veure que, per la finestra de la cambra on dormia la princeseta, entrava una mallerengueta molt petita i molt bufona, que, de seguida, va anar a banyar-se i a esplugar-se en una palangana d’aigua: al moment, es va tornar un príncep d’allò més galant i gentil” (p. 252). Com podem veure, la princesa és oberta (com una de les finestres, part de la casa associada als ulls) i té un punt de vista receptiu, l’ocell és xicotet (mentres que la jove és grossa) i, encara que ell no passa per cap adreçador, sí que ho fa per un element femení: l’aigua. I, tot seguit, la dona (lo líquid) fa que el xicot ja estiga en condicions d’entrar on roman la noia i, més encara: ell es converteix en un príncep garrit.

Cal dir que, tot i que no es tracta d’un relat eròtic, en el passatge immediat, “El príncep es va posar a dormir al costat de la princesa i, quan va fer-se de dia, es va llevar, va tornar-se a banyar” (p. 252) i, altra vegada, es converteix en una au. Per tant, el vincle amb la princesa (de major categoria social que ell i molt acollidora dels petits, àdhuc, dels animalets) esdevé de nit, u dels dos moments del dia que empiulen amb lo femení (vesprada i nit). A banda, quan despunta el sol (és a dir, en la infantesa), ell (simbòlicament, en relació amb lo masculí), emprén el vol. Així, aquest passatge resulta prou significatiu i va més enllà del simple fet d’eixir el sol, d’iniciar-se la nit o de ser mitjanit.

Posteriorment, la filla de la dona viuda fa que, un segon dia, el príncep, quan volia eixir, es trobe amb la finestra tancada (com l’actitud d’aquesta xica) i, com que ell travessa uns vidres i es talla, “El palau, de seguida, es va fondre i la pobra princeseta es va trobar jaient a terra, enmig de l’herba del bosc” (pp. 252-253).

Ara bé, més avant, hi ha tres tortres (ocells femenins) unides i una d’elles diu com es podria salvar el príncep: les haurien de matar. Igualment, com que la jove princesa sí que les havia oïdes, “es va treure el davantal i, ben a poquet a poquet, (…) el va tirar damunt de les tres tórtores i les va agafar” (p. 254).

Afegirem que, en passatges següents, la xicota es troba amb personatges que li fan costat (amb un forner que era un bon home i, en acabant, amb un oliaire). En altres paraules: la bonesa de tots dos s’alia amb les persones de bon cor. I, després, comptarà amb la col·laboració d’uns estudiants.

Cal dir que l’enginy de la jove permet que, en aplegar a casa d’uns estudiants, com que ella tenia diners, però no els jóvens (tret que enllaça amb el típic personatge femení i emprenedor, que porta un xicotet comerç i present en rondalles i en cançons tradicionals en llengua catalana), “va vestir-se d’estudiant (…) i se’n va anar pels voltants de la casa del rei” (p. 254), on, per mitjà d’aigua de roses, en tres dies, la noia guareix amb tres ungüents el xic.

Finalment, “El príncep, de seguida, va posar-se bo. Ella ja s’havia posat el vestit de princeseta i, dintre del farcell, havia amagat el vestit d’estudiant. (…) I, com que ella, amb el seu afecte, l’havia desencantat i l’havia guarit, [ el príncep] va voler-se casar amb ella. Es van casar i van fer unes grans bodes i festes” (p. 255). O siga que el jove (i, de pas, el narrador), posa lo femení com a part dominant i guaridora, ella és qui salva. De fet, com a agraïment (un valor present en moltíssimes rondalles), ell li demana la mà…., i ella accepta casar-se amb el príncep (un xicot de bon cor).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat, que salven, de paraula i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració recopilada per Joan Amades en la mateixa obra, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “Els tres óssos”. Una mare tenia tres fills i tots tres li diuen que volien fer món i que, “si mai tenien un altre germanet, els ho enviessin a dir, que vindrien per conèixer-lo; però que, si tenien una germaneta, que tant se’ls en donava i que no els ho fes pas saber, perquè vindrien i se la menjarien” (p. 245). La dona, per a qui la maternitat devia ser important, es va entristir i, al capdavall, tingué una filla i, com que la mare morí, “Una veïna molt bona dona la va recollir, la va mantenir i la va fer gran” (p. 245). Nogensmenys, una filla d’aquesta veïna tenia enveja a la filla adoptada i “la pobra noieta se’n va anar pel món a captar” (p. 245). Com podem veure, la veïna no deixaria caure la part femenina (la xiqueta), sinó que la protegeix, l’educa i la reforça.

Quan la xicota aplega a un bosc espés, “va demanar al cel que l’ajudés. De seguida, es va obrir una escletxa enmig de la paret i va poder entrar dintre del castell. (…) Tot d’una, se li van presentar tres óssos grossos com tres gegants que se li anaven a tirar al damunt i que se la volien menjar, però molt fonda, molt fonda, es va sentir una veu que deia: ‘No li feu res, que és germana vostra’. I els tres óssos, al moment, van recular i es van tornar tres fadrins alts i cepats, rossos” (p. 246). Quant a aquest apartat, direm que, el 3 d’abril del 2024, mentres tractava aquesta rondalla, pensí en la possibilitat que la veu del cel fos la de Nostra Senyora i que la del fons de la terra fos la de la mare (ja morta, però que era recordada pels fills, això és, pels tres ossos, i per la filla). I, seguint la tradició matriarcalista, els tres ossos accepten lo que els diu la dona (la mareta).

Per això, “En saber que tots eren germans, (…) li van explicar que estaven encantats i ella els va dir com havia arribat fins allí” (p. 246). Podem veure que, el fet que els tres germans hagen abandonat la mare, ho han pagat i que, en canvi, el narrador es posa de part de la jove. Després, apleguen a un acord: ella farà les tasques de casa “i ells li van dir que mai no li mancaria res, que tot ho tindria amb gran abundor, però que, per a res del món, no podia sortir d’allí dins, fins que ells estiguessin desencantats” (p. 246). Per consegüent, ara no la deixaran sola (la banda femenina de la persona), a diferència de com havien fet amb la mare, sinó que li donaran suport. I, més encara: ells parteixen que la noia domina (no està encantada).

En el passatge posterior, apareix un altre jove: el príncep i fill del rei, un xicot atrevit que, en veure la noia, recorre a una escala i s’enfila per a traure-la de la presó i, així, poder-se-la emportar.

Ara bé: la xicota, en línia amb el pacte que havia fet amb els germans, “Abans de deixar-se baixar pel príncep, va mirar al bosc i, allà lluny, molt lluny, va veure els tres óssos que, amb el cap, li feien que sí, que ja se’n podia anar. Però heus ací que, quan ja anava a posar el primer peu al primer graó, va sentir aquella mateixa veu tota fonda que li deia:

-Si no vols perdre els teus germans i tu mateixa, has d’estar tres anys, dia per dia, sense dir ni una paraula.

I, des d’aquell moment, no va obrir més la boca, com si fos muda” (p. 247). Altra vegada, els tres germans i la germana estan a les mateixes. Igualment, la dona permet que no es trenque el vincle entre els quatre germans i, per tant, podríem dir que persisteix l’empremta de l’educació matriarcal que tots quatre havien rebut de la mare.

Als pocs dies de casar-se el rei, el monarca se n’ha d’anar a la guerra i, quan tornarà, com que la mare del rei havia ordenat a tres criats que tirassen a mar el nen que havia tingut la parella (que no era mort), però la dona del criat que decideix salvar el nen havia acollit el nadó (la infantesa estaria amb futur) i la mare del monarca havia tingut molta raboseria, el rei porta la reina a la Justícia.

Afegirem que, tot i la decisió judicial, “tothom estimava molt la pobra reina muda; i el rei, el seu home, plorava més que ningú, perquè se l’estimava molt” (p. 248). En aquestes línies, copsem que el rei ha fet el seu paper de cap del poder judicial, i com que ell confia en l’honestedat de sa mare i tracta de fer bondat amb tots, no voldria que morís la seua dona, però sap que paraula de rei no pot mentir i que, del color del rei, es tinyen els vassalls.  A més a més, en aquest relat, matriarcalista, la figura masculina de més poder polític també plora i, de pas, fa costat a la gran majoria dels habitants del regne.

A continuació, els tres ossos (els tres germans) es presenten en la plaça “i van arribar fins a la pobra reina, i tots tres li van llepar les mans i la cara” (p. 248). I, en tocar  les campanes la mitjanit, “es van tornar tres fadrins alts i cepats i rossos (…), van abraçar la reina” (p. 248). Més avant, els tres xicots s’acosten al rei, li diuen que son germans de la reina i que ella “era molt bona i molt honrada i que tot el que li havia contat la seva mare era mentida” (p. 249) i, finalment, el rei feu penjar sa mare (la dolenta de la rondalla), perdona la vida a la regina i la reina torna a parlar, com havia pactat amb la mare (la veu que li havia indicat com sobreviuria).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, arriscades, amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “El marxant de les tres filles”. Així, un marxant tenia tres filles i, “cada vegada que se n’anava a fer un viatge, portava una cosa per a cada noia. (…) La gran demanà un anell; la mitjana, un vestit; i, la petita, una rosa.

Tot ho va comprar, excepte la rosa, que va oblidar-se’n. Va passar per vora d’un jardí, hi entrà i arrencà una rosa” (p. 211). Per tant, aquest marxant (l’home) porta a cada dona lo que elles li demanaven. Igualment, s’oblida de la rosa, flor que empiula amb la feminitat, la qual, en el relat, es plasma en un jardí, lloc on, sovint, hi ha arbres amb fruits i, més d’una vegada, vinculats amb l’erotisme femení, com ara, una figuera.

Llavors, li respon un gegant, qui era l’amo del jardí, i no atorga cap perdó al pare, sinó que el castiga a un mal de ventre de què podria alliberar-se “si li portava una de les seves filles.

El marxant tornà tot trist a casa seva i explicà allò (…). La més gran es prestà per anar a servir el gegant. Aquest la rebé molt bé, li donà les claus de la casa i la féu mestressa” (p. 211). A banda, ell li donà una poma (fruit associat a lo eròtic, com també ho fa la taronja) i li digué que no entràs en una cambra, perquè ell ho reconeixeria.

Ara bé, la jove hi entra (com, més avant, també ho farà la segona de les filles) i el gegant li talla la testa i la llança a la cambra, on n’hi havia d’altres jovenetes. En canvi, la tercera filla, la petita, “fou més llesta que les seves germanes. Embolicà la poma en una pila de draps i, en caure a terra, no es va macar.

(…) Un dia, el gegant li demanà que li esclarís els cabells; la noia li féu posar el cap a la falda i el pentinà. El gegant es va adormir i ella, amb un ganivet, li tallà el coll” (p. 212). Aquest passatge, per una banda, enllaça amb la figura de la filla més jove i roder; i igualment, recorda cançons i relats en què una dona vella fa lo mateix (però amb una xica de bon cor); i, al capdavall, trau una dona arriscada.

“Amb el cap tallat, el gegant mig parlotejà i li digué on podia trobar un pot d’untets amb els quals li podia tornar a enganxar el cap” (p. 212). Per consegüent, a partir d’eixe moment, la dona el manipularà al seu gust, empunyarà les regnes del gegant i es farà lo que ella voldrà. De fet, espavilada, “La noia cercà els untets i enganxà la testa del gegant, però li posà el cap girat, amb el davant al darrere” (p. 212). Una altra manera de dir que ell ja no serà mai més com abans i que se les veuria magres per a dominar-la i per a fer lo que ell volgués. En eixe sentit, el gegant, ara, només feia bab, bab i, més tard, es va matar. Afegirem que, per exemple, agafar el cap d’u és senyal de domini, de fer-se la voluntat de qui el pren.

Llavors, la fadrina “prengué els untets i, amb ells, enganxà el cap de les seves germanes i de totes les altres noies, que varen tornar a viure. Corrents, tornaren cap a casa seva i van trobar el pare ja molt vell i que, en veure-les, tingué una gran alegria” (pp. 212-213). Com podem veure, per una banda, la rondalla trau 1) el tema de la bonesa (plasmada en el pare que feia de marxant), 2 ) el de la bellesa femenina, 3) el de les dones eixerides i atrevides, 4) que la dona salva (no sols les jóvens, sinó també el pare) i, per descomptat, 5) que elles ja havien superat la jovenesa i es trobaven en el moment més fort de la vida, i que, nogensmenys, tornen a la casa del parent i l’acompanyen en els darrers anys de la seua vida, quan elles estan en la plenitud.

Per consegüent, copsem, així, un tema igualment interessant i molt important en les cultures matriarcalistes: la bona acollida als vells, fins i tot, quan els més forts estan en la cúspide de la vida. I, òbviament, el de la bona empatia, la qual, de rebot, porta el pare a rebre-les joiós, en un acte simbòlic de trobada entre el passat i el present.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)