Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

La jove Nadaleta salva el minyó Bernardó

General, , ,

 

Una rondalla recopilada per Jacint Verdaguer i publicada en el llibre “Rondalles”, i en què la dona salva l’home i, a més, eròtica, és “Nadaleta”. En aquesta rondalla, es comenta que un minyó, Bernardó, s’esgarria enmig del bosc i que es troba amb una entrada d’una cova molt gran (p, 66). En la cova, serà molt ben acollit: “Allà dins hi vivien un home i una dona, que tenien una filla molt hermosa de nom Nadaleta. L’home s’adonà del minyó llenyataire i li digué:

-Ja pots entrar.

Lo minyó hi entrà. (…)  L’home i la dona estaven sopant en una taula molt ben parada, i Nadaleta els servia” (p. 66). L’home dona permís per a que Bernardó s’assega i el jove, que pensava que tot li seria pla i, a més, en un ambient acollidor i amb una xica tan formosa, es troba que l’home, amb una veu rogallosa, això és, aspra, li diu que l’endemà haurà d’anar al bosc d’on ha vingut i “arrencaràs, tallaràs i trauràs a descarregador lo bosc on t’has perdut” (p. 67) i que, en cas contrari, el matarà. Cal dir que, en aquesta rondalla apareix vocabulari eròtic i no precisament com a simple decoració: la cova (els genitals de la dona i, per exemple, “el forat matriu d’on nasqué la humanitat”[1]).

El xicot, que hauria donat molt per no haver de passar per un tràngol així, i que no sap per on començar, es troba amb la jove Nadaleta, qui, com una fada, li aplanarà molt el camí, li aportarà molta creativitat i farà que ell actue de manera matriarcal. Anem a pams. 

Així, de matí, “veu moure tot plegat uns arboços i en veu sortir l’hermosa Nadaleta portant la cistella d’esmorzar. Mentres parava taula sobre l’herba, li diu:

-Que poca feina has feta, Bernardó!

-Com és possible que faça en un dia tota la que em mana el teu pare, això és, arrencar, tallar i treure a descarregador tot aqueix bosc? –respon ell.

-No t’espantes –li diu ella.-; menja i dorm”(p. 67).

I, de nou, ell no sap per on començar i, en canvi, Nadaleta, amb la cistella del dinar, li dirà, poc o molt, lo mateix i ell seguirà la pauta que ella li dictarà en cada moment. Si primer ho farà en el bosc (que representa els “Pèls del pubis”[2]), en la prova segona que li exigirà l’home , ho farà amb el pou (la vulva) i, finalment, en la tercera,… que podria semblar el penis, entra un detall important: el matriarcalisme es plasma explícitament, ja que ell haurà d’evitar matar Nadaleta,… i ho aconsegueix.

A migdia, Nadaleta li diu que menge i dorma.  I, ¿què fa Nadaleta, davant d’un home que, no sols és passiu sinó que, a més, fa lo que ella li diu, com molts xicots i com molts hòmens, ja casats i tot, en moltes rondalles en llengua catalana? Doncs, “mentres Bernardó feia vesperoles, ella se tragué una vergueta que duia amagada al pit i li diu: ‘Vergueta, vergueta, per la virtut que Déu t’ha donada, que tot seguit me tingues aquest bosc tallat, lligat i tret a  descarregador’. Donà un colp de verga a terra i el bosc quedà” (p. 68) com volia l’home que havia encarregat la tasca a Bernardó. Direm que la verga[3] és una rama i que, ací, fa un paper molt semblant al de la vara dels pastors, com també (i molt més) amb el de la vareta de les fades i, a banda, el contacte de la vara amb terra, àdhuc, podria recordar-nos balls matriarcals vinculats amb la festa dels Sants de la Pedra, la finalitat dels quals és que la terra no romanga morta (ací, la prova a superar). Heus ací el primer cas, en la rondalla, en què la dona salva l’home. I, a més, és una dona rabosera, aportadora d’il·lusió i molt creativa.

El pare de Nadaleta exigirà al jove que faça faena relacionada amb el pou. Cal dir que el pou té a veure amb la vagina i, per extensió, amb la vulva. El jove, de bella matinada, hi va, i Nadaleta, no sols li porta l’esmorzar sinó que li diu que, encara que la faena està “molt endarrera (…). No t’hi afadigues (…); menja i dorm” (p. 50). I ell, sense problemes, accepta lo que ella li diu. I ho compleix.

Un poc després, “a l’anar-se’n lo sol a la posta, Nadaleta li portà la beguda, se trau la vergueta del pit” (p. 70), part del cos també vinculada amb la vida i amb la maternitat, i ordena que la vareta faça la faena que el pare havia indicat al jove i, a més, diu al minyó “Al vespre no em faràs quedar malament: fes lo cansat” (p. 71), és a dir, que simule (davant el pare de Nadaleta) estar esgotat. I ell, li contesta: “Això rai!  (…), deixa-ho per mi” (p. 71), Per tant, el minyó, novament, es veu encoratjat per mitjà de Nadaleta.

I, la tercera prova, la més difícil que posa el pare de Nadaleta és… domar un cavall molt rabijol que mai no l’havia controlat ningú. El jove respon a l’home “Tot ho faré, si Déu m’ajuda” (p. 71), se’n va a reposar i, “L’endemà, al sortir de la cambra, Nadaleta li escomet:

–Quina feina t’ha manada avui mon pare?

-Domar un cavall molt rabijol que mai ha pogut domar ningú –respongué el minyó.

-Això sí que és dificultós –digué ella-; mes, si m’escoltes bo i fas, punt per punt, tot lo que jo et diré, ne sortiràs airós[4] com de les altres dues feines. Has de saber bé que tot  això és obra d’encantament; lo cavall serà el meu pare, la sella la meva mare, i jo seré el cabestre. Així que el cavall se’t presente, garroteja’l bé per totes bandes fins a amansir-lo, mes no em toques a mi.

Tal com li aconsellà Nadaleta féu en Bernardó (…) fins que el tingué manyac com un anyell” (pp. 72).

Com a anècdota diré que, abans de passar a la pàgina del llibre on posava “cabestre” , diguí “I ella serà el cap”… I, com que el cavall (però no el cap) està fet miques (lo que, en el llibre, posa “orellabaix i alacaigut”), ¿què és lo que, realment, ho estava? Doncs, al meu coneixement, l’agressivitat del pare, l’aspror en la manera de ser, la duresa en el tracte, el ser molt exigent, etc.. I, per una altra banda, ¿què havia fet possible, el jove, per mitjà de la seua acció, que va unida a les directrius que li marca Nadaleta? Que Nadaleta (que representa lo femení com també el lideratge i la creativitat), no se n’anàs a pastar fang. I, com que el xic ha abraçat aquests tres components, com a part de la seua manera d’actuar, en parlar amb el pare, “ja no fou ell[5] qui parlà a en Bernardó, sinó en Bernardó qui l’escometé amb aquestes paraules:

-Ja teniu raó de dir que el vostre cavall era rabijol! No n’he vist un altre! M’ha fet suar i pernabatre molt i molt; mes, amb l’ajuda de Déu l’he domat.

-Ja ho sé –respongué amb un gran sospir. I afegí després de reprendre alè-: Demà et casaràs amb Nadaleta” (p. 72).

Un detall que plasma aquesta rondalla (i, clarament, matriarcal) és que, si bé el bosc i el pou (fins i tot, des de la vessant eròtica i sexual) són femenins (com també la cova), no per això deixa de ser-ho el cap (el cabestre). Així, no sols Bernardó fa lo que li indica Nadaleta, sinó que és Nadaleta qui fa que ell actue encoratjat, optimista (Déu li farà costat i li ho farà possible) i també d’acord amb la manera d’actuar dels pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Partim de la consulta del “Diccionari eròtic i sexual” (de Joan J. Vinyoles junt amb Ramon Piqué i Huerta)  i de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana” de Joan Soler i Amigó. En aquest cas, la consulta en cursiva correspon al terme “Cova” en l’enciclopèdia esmentada.

[2] Partim del diccionari eròtic i sexual esmentat, com en notes posteriors i relacionades amb aquesta rondalla.

[3] En el “Diccionari eròtic i sexual”, “verga”  figura com “Vara, rama prima neta de fulles i llisa” i, en la segona definició, com “Membre genital dels mamífers” i, igualment, veiem el refrany “Home petit, bona verga”.

[4] La lletra en negreta no figura en l’original.

[5] El pare de Nadaleta.

“Eren feliços”, sexualitat matriarcal

General, , , , , , , , , ,

 

Durant una conversa que tinguí amb Pere Riutort (Petra, Illes Balears, 1935), el 19 de juliol del 2021, em digué unes quantes frases que plasmarem tot seguit. Així, sa mare, deia al marit: “¿No saps que has de fer lo que diu ta mare?”, la qual, el 20 de juliol del 2021, raonant amb ma mare, em digué que, era “una frase coneguda” (sic). En relació amb els seus pares, Pere Riutort tragué una frase molt significativa: “Eren feliços” (com a parella).

I que eixa felicitat no es limitaria només a les relacions entre tots dos, ho veiem en una altra frase que m’afegí, però que treia son pare: “En efecte, [la dona] sap més que jo”. Aquests comentaris de Pere Riutort enllacen molt bé amb unes paraules que ell plasma en la seua explanació, en tractar sobre els seus pares: “Soy el séptimo hijo de una familia numerosa, con unos padres dignísimos y cristianísimos, con una compenetración verdadera entre ellos. Mi madre tenía mucho sentido de la política, más que mi padre, por esto cuando se habla de los derechos de la mujer, siempre pienso en mi madre, su inteligencia y su manera de vivir, con responsabilidad cristiana, de amor a los demás cuando estaban en situaciones de necesidad. Esto insensiblemente me ha llevado a aceptar que la inteligencia y la capacidad de realización, de gobierno, no va unida a un sexo, es igualmente del hombre y de la mujer” (p. 151).

De fet, quan, en aquesta conversació amb Pere Riutort, li llisquí un passatge de l’entrevista[1] que fiu a ma mare (i de què li parlí), ell es sentia identificat amb aquella manera de relacionar-se, les parelles i, fins i tot, m’adduí que, per a ell, clarament partidari del model matriarcal de vida (que era el que enllaçava i portaven a terme els seus pares), lliure de coercions, de xantatges, d’abusos i de poca psicologia o de poca pedagogia dins de la família i en les relacions amb altres persones, “Els matrimonis que són feliços és així, en que la dona mana l’home”.

Això sí,… feliços amb un estil matriarcal i obert, molt plasmat (com ell em reconeixia) en les rondalles mallorquines i com també observà que ho era, com ara, en la rondalla valenciana “Peret i Margarideta”, de què li llisquí la part final de la versió arreplegada per Ximo Caturla, en què, àdhuc, Peret, en agraïment a la seua germana Margarideta (que ha fet possible que ell no muira i que mantinga la vida, encara que ho haja fet com a perera), per exemple, podem llegir: “Aleshores totes les branques de la perera s’agitaren com si una gran ventada sacsejara l’arbre sencer, la soca va tremolar fortament i [Margarideta] sentí la veu que feia:

-Si, totes per a tu, que tu m’has salvat!” .

Pere Riutort gaudí d’aquest passatge de la rondalla i, igualment, li vaig afegir que plasmava, de manera explícita i clara, que la dona (Margarideta) salva l’home (Peret), com és propi en les cultures matriarcals.

I, quant a l’entrevista a ma mare, li llisquí el passatge següent:

“-Les relacions en la casa, ¿com eren, com era la relació pares-fills?

-No era respecte, però…

-… però…

-El meu avi  [matern] era molt recte[2]. El meu avi, entraven per la porta…

-Hi havia molta entesa entre tots, no hi havia…

-No, però és que, cada u agarrava el seu rol i el duia molt bé. I, si hi havia capacitat d’ajudar-se i…

-I Pere [ Riutort] m’ha parlat, sobre els seus pares, la gran sintonia que tenien entre els dos [= els pares de Pere Riutort] i que ‘Ma mare estava molt ficada en la cosa política’ i que [ell] va descobrir que una dona podia governar una casa i…

-Lo que passa és que, aleshores, manaven les dones. (…) Això, mon pare, tenia molta gràcia per a contar-ho, sempre era de dir ‘Manen els hòmens, però se fa lo que vol la dona’[3] (sic)“.

Aquest apartat de l’entrevista, continua així: “Això, mon pare tenia molta gràcia per a dir-ho. A lo millor, anaven [les dones] per a dir ‘A tu, ¿què et pareix, Miquelet[4]?’. [ I ell els responia] ‘Ah, puix bé: lo que tu vullgues’. I ja s’havia acabat el problema. Mon pare també tenia clar que hi hauria moltes famílies que no seria així[5]”. 

Agraesc la col·laboració de totes les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El reproduirem un poc després de tractar sobre una rondalla valenciana en què la dona salva l’home.

[2] Donava molta importància a la urbanitat, perquè entenia que, si una persona no la desenvolupava, donava a entendre que actuava com una persona poc formal.

[3] Pere Riutort, que, a mida que avançava la lectura d’aquest paràgraf, ja intuí (i molt bé) la resposta del meu avi matern i, quan li la llisquí, es rigué com dient “¡És que era així, com en la gran majoria de les cases!”.

[4] El nom afectiu del meu avi Miguel era Miquelet.

[5] En relació amb aquesta frase de ma mare, diré que, a hores d’ara, si consultem en Internet l’expressió “La letra, con sangre entra”, veurem que hi ha moltes entrades, del 2018 en avant, en què no es considera com una manera poc pedagògica i gens recomanable d’ensenyar. Ara bé, hi ha rondalles valencianes en què el pare (sí, el pare) es mostra molt obert amb els fills en la seua educació, com també en alguna de Menorca recopilada per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914.

Però, en canvi, el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, acabat a principis dels anys seixanta del segle XX, on figuren les expressions “La lletra, pel cul entra”, “La lletra entra per les anques” i ”La lletra, amb sang entra”, les qualifica com “aforismes propis de l’antiga pedagogia que obligava els nois a aplicar-se a l’estudi a força de cops”. ¿Podem pensar que la sexualitat, en les famílies (i en les parelles) catalanoparlants, seria aliena a aquests aforismes i a aquesta pedagogia (la que plasmen els autors del DCVB), no precisament favorable a la repressió ni als maltractaments dels infants, ni dels fills que encara no s’han independitzat dels pares? Hi ha motius per a considerar que hi hauria una compenetració molt bona en  les famílies catalanoparlants (mercé al matriarcalisme) i que, àdhuc, també abraçaria lo eròtic i lo sexual : les rondalles, com em digué Pere Riutort, són “Sabiduria” (sic) i, en elles, com ha deduït Maria Magdalena Gelabert i Miró, la dona està ben considerada, està ben tractada i no és motiu d’humiliació per part dels hòmens.

Igualment, direm que la sexualitat està íntimament vinculada amb la creativitat i que la vida sexual i, per tant, la creativa, de cada persona, comença des del moment en què naix.

La resta, per a mi, mentires i intents de donar-nos gat per llebre, sobretot, mitjançant la instrucció obligatòria i la universitària, o bé a través de mítings de partits, de sindicats i d’associacions i altres herbes, més encara, arran de l’aprovació dels decrets de Nova Planta.

La dona salva el mariner

General, , , , , , ,

 

Abans de passar a una altra rondalla en què la dona salva l’home, però, en aquest cas, del llibre “Rondalles”, de Jacint Verdaguer, i editat per Publicacions de l’Abadia de Montserrat en 1993 i reimprés en el 2003, direm que, el 17 de juliol del 2021, en el grup “Dialectes”, com en el meu mur i en molts més (i, en molts casos, de més de huit mil membres o, fins i tot, de més de deu mil), en què jo havia preguntat “¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament?”, no sols es feu un silenci quasi absolut respecte a la participació alta el dia que demaní en relació amb la dita “Qui et vol per muller, no et vol per puta primer”, que continue considerant matriarcal (i, més encara, tenint en compte la manera de ser de qui la plasmà en Facebook), sinó que, possiblement ninguna de les persones que, àdhuc, desqualificà Ricard Jové Hortoneda (1929), escrigué res, ni una paraula, a aquesta pregunta de línia pedagògica.

Un fet que diu molt de com actuen moltes persones en el tema de la cultura procedent dels avantpassats (i anterior a 1930) i en el de lo eròtic i en lo sexual, malgrat que les rondalles (com els indicava en el post, amb dades) plasmen molt bé que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal i que la dona (sexualment i eròtica) és qui tria, es fa lo que ella vol i, a més, és ella qui salva l’home, un fet tan viu en la llengua catalana com en la cultura basca. Estem, per tant, davant d’un cas més d’hipocresia, d’allò que, cap al 2006, en una revista de psicologia, en un article sobre com actuar davant possibles intents de manipulació, posava “Hace buen tiempo” i, tot seguit, “Del buen rollo a la hipocresía”.

I una de les persones que respongué fou Narcís Ramió Diumenge, en el grup “Dialectes”, el 17 de juliol del 2021: “Llei de vida… En general, al món rural i pescador, el matriarcat feia la feina fosca, mentre el patriarcat en presumia a l’hostal jugant a la ‘manilla’…”. Immediatament, li comentí: “Lo matriarcal, en moltes rondalles valencianes, està molt relacionat amb la mar”, per exemple, entre les recopilades per Ximo Caturla.

I Narcís Ramió afegí: “Lluís Barberà. Costa Brava, Maresme, Costa Daurada… gran tradició oral i, ara, escrita.

Pel camí, entre oral i escrit, s’ha perdut el 70% de la llegenda popular… rimada i sense rima. Sort es va tenir d’aquells visionaris/es que van prendre apunts”. I, en relació amb lo de l’hostal i al joc, li vaig adduir que, “Un dia, un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal, de Sud-amèrica), em digué ‘En la cultura colla, no veuràs hòmens en els bars. Hi van les dones’. Una altra cosa és que algú li tire a empinar el colze. Però, en principi, només hi van les dones”.

Doncs bé, en línia amb el món mariner i amb el de la pagesia del món rural, en la rondalla “Lo Mariner de Sant Pau”, Jacint Verdaguer ens parla d’una narració que, quan ell la recopilà (en la segona meitat del segle XIX), “Deu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella” (p. 16). Un home que “tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la vara se li havia tornat un bastiment i anava de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa” (p. 17), fet que va vinculat amb l’esperit emprenedor unit al matriarcalisme i no limitat a una minoria.

Ara bé, un hivern es capgira el vent, i l’home es salva gràcies a la seua invocació a Santa Marta del Socors (p. 17). I, com que la pèrdua li havia deixat quasi sense res, li havia pres tota la fortuna (pp. 17-18), però, “al costat de sa esposa i entremig de sos fills se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda” (p. 18). Com veiem, de nou, la dona salva l’home com també el fet de sentir-se acompanyat (els fills i la dona). ¿No és, la dona, la part activa (com ara, en la cançó “La manta al coll”, en què les xicones de Xixona, emprenedores, s’han comprat una romana per a pesar-se les mamelles “dos voltes a la setmana”, mentres que Pep està, com diu la versió del grup “Carraixet”, “tocant-se els collons”? Efectivament, com les dues àvies de ma mare, nascudes entre 1875 i 1880, i molt actives i molt arriscades, des de bon matí,  com em contà, ma mare, durant una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: El text del post publicat eixe dia, i a què poden accedir tots, perquè no esta limitat i, per tant, és públic, deia aixi:

<<Bon dia, 

En moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens (en el primer quart del segle XX), per Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, a tot estirar, de 1914) i, per exemple, en moltes de les cinquanta-una que recollí Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València) i de les més de setanta arreplegades per Joaquim G. Caturla (Ximo Caturla) en les comarques valencianes de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, es fa lo que la dona vol (fins i tot, en lo eròtic i en lo sexual) i la dona salva l’home.

¿Què opineu respecte a aquests fets?

¿Faríeu ús de les rondalles, per a una vida més igualitària entre hòmens i dones, bé en casa, bé en el barri, bé en associacions, bé en l’ensenyament? Jo, sí.

Gràcies.

És per al treball sobre el matriarcalisme.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada>>.

 

 

“Sa Paparreta”, una dona activa i molt oberta

General, , , ,

 

 En relació amb el fet que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens (de Pineda de Mar, durant el primer quart del segle XX), per Joaquim G. Caturla (de l’Alacantí i del Baix Vinalopó), per Cristòfor Martí i Adell (de l’Horta de València), per Maria Cardona (d’Eivissa, en el darrer quart del segle XX) o, com ara, d’Andreu Ferrer Ginard (de Menorca i, com a molt, de 1914), el 16 de juliol del 2021, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en què, com en altres grups de Facebook, jo havia plasmat informació en aquesta línia, Neus Cim, una dona molt oberta, m’escrigué: “No en conec, però tinc entés que el dret civil català atorgava drets a la dona que, en altres llocs de la Península, ni podien somiar, antigament, i que això devia de reflectir-se en les rondalles populars”. Immediatament, li responguí “Cert” i que Josep Fontana i Jaume Vicens Vives, “trauen detalls en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, encara que no parlen de matriarcalisme”.  Neus Cim, tot seguit, comentà “Lluís Barberà. Molt interessant. Una mena de matriarcat implícit, vaja. Hi ha una antropòloga, Anna Boyé, que ha estudiat els matriarcats i assegura que no són el contrari del patriarcat. Les dones no busquen desesperadament tenir ‘el poder’ sinó la cooperació i el pacte (un altre tret de la societat catalana, per cert)”. I, tot seguit, m’afegí dos enllaços: https://directa.cat/hemerotecas/anna-boye-el-matriarcat-ens-acosta-a-la-societat-ideal i https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20170501/gente-corriente-entrevista-anna-boye-un-matriarcado-no-es-lo-opuesto-a-un-patriarcado-6009770.

En l’entrevista titulada “Un matriarcat no és el contrari que un patriarcat” (https://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20170501/un-matriarcat-no-es-el-contrari-que-un-patriarcat-6009770), publicada en el diari “El Periódico de Catalunya”, Anna Boyé diu unes paraules molt en línia amb molts comentaris i correus electrònics que hem rebut com també amb moltes rondalles en llengua catalana (i, en molts casos, rondalles de fa més de cent anys) i, per descomptat, amb la frase “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol” (del meu avi matern, 1906-1992) i amb el fet que la dona salva l’home.

Així, en una de les primeres preguntes que fan a Anna Boyé, ella respon que, “per començar un matriarcat no és el contrari que un matriarcat. Els matriarcats tenen moltes característiques comunes, però la principal seria que són societats on la dona té una autoritat no coercitiva i reconeguda per consens”. I, quan, tot seguit, l’entrevistador, Mauricio Bernal, comenta “El poder, de les dones”, Anna Boyé, entre altres coses, li diu: “Les minangkabau, per exemple. Vostè els pregunta: ‘¿Sou poderoses?’, i elles: ‘¿Poderoses?’, amb una gran cara d’interrogant. Després et diuen que el poder per a elles és arribar a acords amb els homes en totes les qüestions de la vida per viure millor”, no necessàriament, per descomptat, en el sentit econòmic. I, en acabant, li demana sobre el paper de l’home, i ella li respon que, “En aquestes societats, l’home i la dona són complementaris. Els homes no estan apartats encara que en alguns casos són com els nens. Són feliços, això sí, i viuen amb naturalitat l’organització social”. Cal dir que, molts comentaris que fa Anna Boyé estan molt reflectits en moltes rondalles a què hem accedit.

En relació amb les paraules de Neus Cim, també li vaig adduir que, lo que ella deia “Això és cert, i està molt reflectit, per exemple, en el pactisme, tradicional en la història de Catalunya”. Evidentment, sobretot, de la Catalunya dels comtats i de l’anterior a l’aplicació dels decrets de Nova Planta (i, per descomptat, amb la del Regne de València i amb la de les Illes Balears.

Una altra rondalla en què la dona salva l’home és “Sa Paparreta”, recopilada per Andreu Ferrer Ginard (“Rondaies de Mallorca”, no. 7). “Açò vol dir que era una casa que no tenien més que fills i cap filla” (p. 15). La mare, que li feia goig tenir-ne una i diu que “m’aconhortaria que fos paparreta” (p. 15). I… així li’n sorgirà una, mentres que pastava (p. 15), la qual, amb molta espenta, li demana “Mumare! oh, mumare! Que em fareu una coqueta’” (p. 15).

I molt prompte la mare veu que encara que, per exemple, la filla, sa Paparreta, estiga davall la pastera (p. 16) i que siga tan petita com una llentilla, “Sa mare li va fer una coquera, i ella se la va menjar” (p. 16), s’ofereix a portar el dinar al pare, que “estava llaurant a un lloc molt enfora” (p. 16) i, no sols se’n va “com un coet” (p. 16), sinó que va a on és son pare i li proposa llaurar-li els camps. I, son pare, que li aplana molt el camí, li respon:

“-Llaura, si vols i pots –contestà son pare.

Ella es posa damunt es mantí de s’arada i comença fer (…) i es matxos, com senten allò, van partir a corrents” (p. 17).

I, “Mentres sa Paparreta llaurava, va passar el Rei; i com va veure es matxos que llauraven tots sols, va dir.

-¿Què tenen aquests matxos, que corren tant’ Com és que ho fan tan bo?” (p. 17). I més encara, el monarca vol veure qui actua d’eixa manera tant diligent i bé. El rei, fins i tot, forçarà sa Paparreta a anar a la Cort i, com que volia casar-se amb ella, fa tres balls abans, com era costum.

Sa Paparreta, molt viva, si bé va als balls (això sí, com una jove, no lo xicoteta que era), immediatament, desapareix, en uns passatges molt semblants a una de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I, en desaparéixer, sa Paparreta torna a l’estudi on ella fa faena però no la veuen (perquè havia passat a ser petita). I, com ens acostem al tercer ball, més polida va sa Paparreta. Així, “Es posa a ballar amb el Rei, i així que va acabar la dansada, pren portal: totes ses guàrdies li van pitjar darrera; però ella quan va esser prop des seu estudi, torna paparreta, i ningú no va saber per on havia descompareguda.

Bé la van cercar per dins s’estudi! Però com només veien sa paparreta i no sospitaven que fos ella, no van saber donar al Rei clarícies de res” (p. 20).

Però el rei, cada dia més enamorat de la jove, cau malalt, i les criades van a sa Paparreta, li ho comenten i ella, amb molta espenta, els diu:

“Que sí? Digau-li si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. Per tant, serà la dona (ací, sa Paparreta) qui salvarà l’home (el rei), en aquest cas, guarint-lo i li posa una condició: “si vol coquetes fetes meves, i es curarà”. I això implica que l’home haurà de fer lo que li trie la dona. El fet que ella marque la pauta enllaça amb unes paraules de Maria Magdalena Gelabert i Miró, en l’article “Los que piensen que las ‘rondaies’ son misóginas, no las  conocen bien” (https://www.ultimahora.es/noticias/cultura/2017/07/29/282517/que-piensen-las-rondaies-son-misoginas-conoce-bien.html), publicat en “Ultima Hora”, quan la investigadora diu que ”Ellas son las que les ayudan, las que les sacan las castañas del fuego y las que controlan la economía familiar y las reservas para la subsistencia, pues impera el matriarcado. (…) El rey siempre intenta casar a la hija con un noble o príncipe, pues el linaje pasa por la sangre de la mujer. Pero ella pone una serie de condiciones y hace pasar al candidato por una seria de pruebas para que demuestre su valía”.

En la mateixa rondalla, les criades ho comuniquen al rei, i, ell, ràpidament, els diu “Sí, sí que en vull. Digau-li que me’n faci” (p. 21). I, al capdavall, aquell estudi restarà desencantat (perquè hi entra el rei) i “no pogué tornar paparreta mai més” (p. 22),… però passarà a ser reina: “Es van casar, i tots dos van viure feliços” (p. 22). Com veiem, es plasma molt el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla, que m’han fet comentaris sobre el matriarcalisme (molt viu en el món rural i en el marítim) i, òbviament, a les que ho em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme,  o bé dia rere dia.

La dona salva l’home i tria, sexualitat matriarcal

General, , , ,

 

En la rondalla “En Pere de sa maça”, hi ha uns quants passatges significatius en què es plasma que es fa lo que la dona vol. Per exemple, un poc després que el rei considere que la filla s’ha de casar amb el noble que ella no prefereix i que la filla li haja dit “No, papà, jo ho sé cert, que aquest [cavaller] no ho és tampoc, es qui la va matar” (p. 83) i que ella haja cedit al monarca (encara que mai no s’aplegarà a casar amb aquest noble), comença una festa. Aleshores, “com començaven es sarau, ses criades digueren a En Pere:

-Saps què havia pensat? Que avui que la Reina deu estar tan contenta, hi hem d’anar tots a demanar-li un vestit perhom, i tu també hi has d’anar. Mos en donarà un; està segur.

-Ca! Jo no hi vaig –deia ell-. Què hi he de fer? Em basta es que duc.

-De babau que ets! Allà has d’anar; no siguis boig.

-Anau-hi vosaltres. Jo no en necessit cap.

Elles, ja ho crec que, una darrera s’altra, hi van anar, a demanar-l’hi, i a totes en va donar un perhom[1].

-Què no ho veus? Vés-hi, veuràs com te’n donarà també –li deien mostrant-li es vestit nou que ella els havia regalat.

Tant el punxiren, que as cap i a la fi, els ginyaren a anar-hi[2]. Arriba davant la Reina jove, es treu sa beca[3], i així que ella[4] li afina es cabells i veu que li faltaven es tres floquets, va cridar.

-Papà, papà! Aquest és es cavaller qui va matar sa serp; jo ho sé cert” (p. 85). I, al moment, la jove afig al rei que comprove si, efectivament, a En Pere li manquen eixos tres flocs de cabells. Com veiem en aquest passatge, no es tracta d’una reina jove i mansa, poca-solta, ni, en el cas d’En Pere, del típic heroi o bé caçador o lladre, ja que, encara que fa el paper de lluitador (de possible heroi) també n’ha fet el d’aprenent en una ferreria (i amb una bona consideració per part del mestre), amb moltes ganes de fer món i que és de fiar. Igualment, direm unes paraules del llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, en relació amb la ramaderia: “La preeminencia matriarcal del árbol respecto a su patriarcalización posterior está en consonancia con la preeminencia del cerealismo paleolítico, inventado por la mujer, como recolectora, respecto a la caza y al pastoreo masculino posterior, así como con la preeminencia o previedad en el neolítico de la cultura agraria femenina respecto a la posterior agricultura masculino-tecnológica y a la ganadería (que viene de ‘ganar’) patriarcal” (nota 16, pp. 78-79).

Tornant a la rondalla, el rei veu que la filla sí que va per bon camí però, com que no li acabava d’agradar que un pagès pogués ser rei (perquè, com diríem ara, el monarca tenia esperit cosmopolita), respon a la reina jove “jo no hi consentiré mentres no presenti una prova millor que s’altre d’haver morta sa serp” (p. 85). I, com que el noble que pretén casar-se amb la reina jove, ha presentat els caps de les set serps, però, En Pere, li lliura les set llengües (la que tenia cada una de les serps, p. 86), veiem com, de nou, es fa lo que la dona vol i, així, el rei cedeix a la filla. Fins i tot, s’emporten el pretendent a la presó i, finalment, “la Reina jove ben contenta es volgué casar amb En Pere.

De seguida fan dur un vestit nou, el ben muden, i aquell vespre ja va sopar as costat de sa filla des Rei” (p. 87).

Àdhuc, En Pere, que, des d’un primer moment, havia fet bons servicis al monarca i a favor de la prosperitat del regne, diu al rei i a la Reina:

“-Jo vull que vénguin ara a veure es meu tresor. Anem.

I vol dir que En Pere se’ls va emmenar as castell, i els hi va mostrar aquells cavalls, i tants de sacs de doblers que allà hi havia, llavors sí que hi van estar, contents. Ja no hi van pensar més. Es van casar, i En Pere de sa maça va ser el Rei. Va fer venir sa mare a viure amb ells i van estar junts molts anys, ben feliços i estimats de tothom” (p. 87).

Per tant, no ens trobem davant del típic heroi cavalleresc que es vol presentar com a imprescindible (com, a hores d’ara, fan polítics que menyspreen lo que consideren de poble i que, per contra, prioritzen la fama, el poder i lo cosmopolita), sinó que, a banda de ser un jove molt obert i viu, amb molta habilitat i que li agrada fer món, no pretén, en cap moment, subjugar la dona (ací, bé les criades, bé la reina jove) a les seues intencions. A més, mai no tracta de fer un repte al rei, a veure qui pot més, ni es presenta com l’alliberador d’aquell regne: simplement, fa com en la ferreria, això és, accepta posar-se al servici del rei.

I, al capdavall, veiem que, fins i tot, En Pere considera que, el fet de ser ell el Rei va unit a un detall interessant: la mare també passarà a viure junt amb ells, en la Cort. Per tant, En Pere, ara com a rei, fa lo mateix que, com a pastor, ha fet amb les vaques: no ha aprovat que cap s’esgarriàs com tampoc, ja en la Cort, deixarà fora sa mare, vídua, i això plasma un monarca obert a tots (tant als membres de la Cort i als nobles com també als altres), molt lluny del príncep blau vinculat amb les cultures patriarcals.

Com a anècdota, direm que, el 16 de juliol del 2021, consultí la paraula “príncep” en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, en el de l’Institut d’Estudis Catalans, en el de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i en el de la Real Academia de la Lengua. Doncs bé, el terme “príncep blau” no apareix en cap dels tres en llengua catalana com tampoc ho feia en la “Gran Enciclopèdia Catalana” , però sí “príncipe azul” en el de l’acadèmia castellana. Un detall interessant, com també dir que, entre les vint-i-tres rondalles de Menorca recopilades per Andreu Ferrer Ginard, a tot estirar, en 1914, només n’hi ha una en què un “príncep blau” (un caçador) allibera la dona,  i, en canvi, moltes en què la dona salva l’home o bé en què es fa lo que la dona vol. Es plasma, per tant, com en moltes obres que hem tractat, que la cultura vinculada amb la llengua catalana és matriarcal.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que m’han facilitat alguna rondalla i, per descomptat, la de les que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme, o bé en el dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] A cada u, a cada persona.

[2] Un exemple més en que es fa lo que la dona vol  i, com ara, prou semblant al conte “Sant Cristòfol miraculós”, de l’Horta de València i recopilat per Cristòfor Martí i Adell, en l’obra “Els contes de l’Horta”, en què una dona aconsegueix que l’home es porte, que aniria cap a Pamplona, s’emporte un llibret sobre Sant Cristòfol (“Aquestes dones! (…), protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller”, p. 106, i se l’enduu com a protector contra lladres i per a viatgers). I, així, fa lo que diu la seua dona.

[3] Una peça de roba consistent en una faixa.

[4] La reina jove.

“N’Espardenyeta” salva l’home, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home, és “N’Espardenyeta”, la qual figura en el llibre “Rondaies de Menorca” (no. 3 de la “Col·lecció ‘Ahir i avui’”), d’Andreu Ferrer Ginard i publicat per Edicions Nura junt amb Editorial Sicoa, en 1993, en què, la més jove de tres germanes, N’Espardenyeta, una dona amb molta espenta, junt amb les altres germanes tenien un planter d’alfàbegues molt altes. 

Un dia, un rei, li pregunta si podria dir-li quants ulls tenen les alfàbegues. I, ella, ràpidament, li respon que, abans, el rei li hauria de dir quantes estrelles hi ha en el cel (p. 66). Com que el rei apareixerà més vegades per on elles han plantat les alfàbegues i, a més, interessat per casar-se amb N’Espardenyeta, i veu que ella respon amb agilitat, “L’endemà ben dematinet, el Rei s’aixeca i ja és partit cap avall per sa carrera de la mar fins que es va trobar es pescadors que duien es peix a sa ciutat” (p. 67). El rei, amb molta espenta, comenta a un pescador (per tant, és un rei molt obert, no sols als nobles, sinó també als pescadors) que cal que el pescador li barate el vestit i que li deixe l’ase, cosa que el pescador accepta.

Així, immediatament, el rei es posa el vestit de l’altre, i, al revés. I, amb molta espenta, el rei comença a vendre “sardineta fresca” (p. 68). Afegirem que, des de molt prompe, vaig veure, passatges de tipus eròtic. I, el rei, “Volta qui volta carrers, arribà a passar davant ca N’Espardenyeta, i just hi és, entrà dins ca seva amb s’ase i tot” (p. 68).

La jove N’Espardenyeta troba una bona opció per a la sardina que li compraran al rei, i ho diu a les germanes: “Si mos la dóna barata, cmprem-l’hi, i al manco, menjarem sardina a voler tota sa setmana.

-I ben barato que vos la donaré. MIrau, el donaré tot a sa qui besarà es cul a s’ase.

-Oh, porc! –digueren ses dues majors- .  Jo no l’hi besaria per res del món!

-De boges! Jo sí que l’hi besaria, pes cove de sardina- digué N’Espardenyeta.

I al punt tirà es coixí de cosir un tros enfora, s’acostà a s’ase, li alçà sa coa, li va besar es cul, i el Rei ben content perquè n’havia sortit amb la seua, li dona tot es cove de sardina i ja és partit deveres, amb s’ase cap a sa carretera, a cercar es pescador per tornar-li des-baratar sa roba. El va pagar ben pagat, i ja és partit cap a ca seva” (pp. 69).

I N’Espardenyeta, qui comenta a les germanes que el rei s’ha vestit de pescador (p. 70), fa que el pare de la jove vaja a parlar amb el rei (p. 70). Un exemple més en què “es fa lo que la dona vol” i, a més, davant del rei, “punt per punt, li va dir tot lo que sa filla li havia encomanat” (p. 71).

El rei, per a casar-se amb N’Espardenya, tria fer un convit, fins i tot, obert als pobres i, com comenta al pare de la jove, “vull que hi assistiu vós i totes ses vostres filles” (p. 71). La filla, amb molta espenta, accepta la idea del rei i, com les altres dues, se’n va cap a la Cort. En la Cort, el rei diu a tots els convidats “vull que tots me demaneu una cosa, (…) que vos serà donada” (p. 72).

N’Espardenyeta, intel·ligent, li demana una cosa que el rei no podrà, fins i tot, ni amb els millors cuiners. I, com que no podien, la jove se’n torna a casa.

Uns dies després, el pare i la filla tornen a la Cort i N’Espardenyeta, triarà i, àdhuc, es farà lo ella voldrà. I, així, diu al rei:

“-Mira, mos podem casar, però vull posar-li una condició: i és que, si un dia mos barallam i me n’he d’anar, vull poder endur-me’n sa prenda que m’agradarà més d’aquí dintre.

El Rei hi va consentir i se van fer unes noces mai vistes” (p. 74).
Un altre exemple en línia amb les paraules del meu avi matern: “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.

Un poc després, veiem un passatge en què un vell se sent menyspreat pel rei i, en acabant, el vell ho comenta a la reina (N’Espardenyeta). I, N’Espardenyeta, amb molta espenta i ràpidament, li diu què ha de fer: ja que el rei diu que un ase del vell és seu (del monarca), que el vell vaja a una vorera d’un camí i que faça com que vol pescar una sardina (p. 75), I, si el rei pregunta al vell què fa, que ell li responga com N’Espardenyeta li ha dit (“Pesc sardina”) i, si li demana més, “Tant és possible jo aquí agafar sardina, com que es cavall del Rei hagi fet una pollina”, ambdues, en la pàgina 75.

En demanar el rei al vell, l’ancià fa lo que li ha dit N’Espardenyeta i, aleshores, el monarca, vol que ella se’n vaja de la cort i, a més, que no menge amb ells. I, la reina, amb reflexos, ordena a tots els cuiners, que fiquen molts dormissons en el sopar. El rei, òbviament, s’adorm. I, aleshores, ella ordena als criats:

“-Agafau el Rei i posau-lo dins es cotxe i anem cap a casa.

Quan arriben a ca seva, mana que li facin es llit i l’hi ajeuen, i ella s’ajeu devora ell” (p. 76).

I, al moment, veiem que “Ella el va tocar i ell se desperta” (p. 77). Per tant, es plasma el matriarcalisme, novament, en què la dona (la reina, N’Espardenyeta) salva l’home (el rei). I, de nou, un altre tret matriarcal: es fa lo que la dona vol. Així, podem llegir que el rei demana a N’Espardenyeta “¿com és que m’has duit a ca teva?

-Tu bé saps – va dir-li-, que es dia que mos vam casar, me vas prometre que en anar-me’n podria prendre sa prenda que més m’estimàs, i me la podria endur. Idò has de saber que sa prenda que més m’he estimat ets tu, i per açò te n’he enduit a sa casa” (p. 77).

El rei, immediatament, joiós d’aquella opció triada, aprova lo que ha fet N’Espardenyeta i, per tant, de rebot, que es faça lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona salva el capellà, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte de sa criada des capellà”, en què, per exemple, podem llegir que “Veureu que una volta hi havia una criada que estava[1] amb un capellà. Amb ella hi festejaven tres fadrins (…). I un dia ella pensà: ‘Ara mai sabré qui és es que més m’estima. Els faré una prova veiam si n’hi ha cap que la faci’” (p. 101).

Immediatament, veiem que la dona fa la prova al primer fadrí, a qui (com també farà amb els altres dos), li diu que ha parlat amb el mossén i aquest primer festejador va a on ella li indica: al fossar (p. 101). Un poc després, hi va l’altre festejador, el segon, qui també actua amb diligència, i s’hi troba amb el primer (p. 103). I, al tercer, igualment, li diu que haurà d’anar al fossar, per a “arrossegar unes cadenes per dalt sa paret. I ell diu:

-Ja hi aniré jo –i se n’hi va” (p. 103).

I, els tres festejadors, en haver-se trobat en el fossar, tots en fugen. Uns dies després, tots tres es veuen de nou i diuen que cal acabar amb el capellà (p. 103). “I van i es vesteixen d’àngel i se’n van a cantar una nit davant l’altar dient que es que vagi al cel ja pot fer via i dur quants més sous millor. Es capellà diu a sa criada que si vol anar al cel i sa criada li diu que no té cap pressa. I ell va i busca tots es sous i se n’hi va i els hi dóna i ells van i as capellà posen dins d’un sac grossot i el carreguen” (pp. 103-104). Al moment, quan ja són en casa del mossén, el passen (dins del sac encara) per una paret plena de vidres. I, ells, quan ell es queixa dels talls, li diuen“Que és es Purgatori, ja arribarem a la Glòria” (p. 104).

Un poc després, apareix un passatge en línia amb l’erotisme. Així, els festejadors pugen el capellà “dalt d’un puget[2] que hi havia darrere ca seua” (p. 104), des d’on fan que vaja a parar “si no davall una verdal[3], que estava darrere ca seua i hi jeien[4] ses gallines dalt” (p. 104). A més, “ses gallines s’hi anaven cagant dalt i ell deia:

-Ai, gotetes de glòria!

I se n’hi va sa criada i li diu:

-Gotetes de merda, sí que són!

I ell diu:

-Ai! Que també ets a la glòria?

-Sí, a la glòria et creus que ets? Davall sa figuera que jeuen ses gallines estàs.

I el va treure des sac quasi mig mort i sense sous” (p. 104).

Un exemple més de rondalla matriarcal que, entre altres coses,  no solament plasma a) l’erotisme sinó, fins i tot, b) lo escatològic, c) que la dona (la criada) salva l’home (el capellà) com també d) que tots els festejadors han fet costat a la criada (la dona), e) que prioritza lo eròtic i f) que tant els festejadors com la criada actuen i, per tant, no deixen les coses per a demà.

Cal dir que aquest conte eivissenc té punts en comú amb la rondalla “Seculòrum, saculera”, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: en el conte que hem vist, hi ha un capellà que té una criada (mentres que, en la rondalla valenciana, ho fan un capellà i una mestressa, qui no té el tractament de criada ni apareix vinculada a relacions sexuals amb més hòmens), la dona és qui tria (en la rondalla valenciana, ella sap més que el capellà) i la figuera (que figura en ambdues rondalles).

Quant al passatge en què veiem que la dona salva el capellà, és explícit, com en la rondalla “Peret i Margarideta”, de la comarca de l’Alacantí i recopilada per Joaquim G. Caturla en un llibre de rondalles d’aquesta comarca valenciana, quan Peret (que, en aquell moment, era una perera) diu a la seua germana Margarideta “Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat”, ja que, en el conte eivissenc, la dona “el va treure des sac” (p. 104). 

Agraesc la col·laboració de moltes persones, no sols en el tema sobre la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, sinó també en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Estar”, ací, vol dir “viure”, “residir”.

[2] En el DCVB, figura com “Pujol, muntanya petita”.

[3] En el DCVB, veiem que una verdal és una “(Figa o oliva) que té el color verd fins quan és madura”. Ací, en inclinem, pel caràcter eròtic, per una figuera en què hi hauria figues verdals, en línia amb el text.

[4] Cal dir que el verb “jeure” (o “jaure”), per exemple, té el significat de “copular”.

Dones amb inventiva, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla, valenciana, en què la dona salva l’home, és “Sant Cristòfol miraculós”, la qual figura en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, i en què, a més, es plasma molt bé que, en la tradició catalanoparlant, no sols és la dona qui porta la casa, sinó que les seues decisions són ben acollides per l’home i, per descomptat, que es fa lo que ella vol, però sense que això comporte humiliar el marit.

De fet, en aquesta rondalla, l’home, fins i tot, li agraeix la iniciativa, o, com em digué, ma mare, l’11 de juny del 2021, quan li contí bona part del conte, que, “Gràcies a la seua inventiva [, la de la dona], ha eixit bé”.

L’home, amb molta espenta, “era un llaurador de l’horta d’Alboraia que preparava un viatge a Pamplona per a comprar una haca a la fira” (p. 105) i, la dona, Conxa, per a que ell es senta més segur, acompanyat i, sobretot, per a que tinga un bon viatge, li ofereix l’única companyia[1] “que ella podia oferir-li des de casa:

-Vicent, com que tu, encara que dius que trobaràs algú, te’n vas a soles, endús-te[2] la vida de sant Cristòfol, patró de viatgers i protector contra lladres i mala gent.

-Dona, vivim en terres de cristians i, si és cert que hi ha sempre algun roder, és veritat també que de gent bona n’hi ha més. De totes maneres, si tu t’has de quedar més tranquil·la, me l’emportaré” (pp. 105-106). Per tant, l’home fa lo que li recomana la dona, perquè pensa en ella.

La dona, Conxa, “féu una coixinereta per al llibre i li la penjà al coll. ‘Aquestes dones!’ (…) protestà ell tot i que no li desagradà la solució de la muller” (p. 106). Novament, Vicent accepta la decisió de la dona i, a més, la considera interessant.

Un poc després, llegim que “passa a un terreny aspre” (p. 106), molt a prop d’una ciutat aragonesa, Daroca, que, com les de cultura aragonesa, és de tradició patriarcal[3].  Però, tot i això, Vicent sentí “una onada profunda d’afecte: ‘Aquestes dones!’. I ho digué commogut. Perquè ell, amb la coixinereta sobre el pit, sentia que no hi feia el camí a soles”  (p. 106). I, és allí, en terreny patriarcal, on uns hòmens li digueren “La bolsa o la vida” (p. 107). I ell, amb molta agilitat, amb reflexos i amb molta espenta, actua pensant en Conxa i en els xiquets i passa a l’acció.

Així, davant uns hòmens amb navalla, Vicent, “decidit com era i disposat a donar-los els diners als lladres, s’alçà el faldó de la brusa de la banda de la coixinera amb el llibret” (p. 107), però, com que els bandolers creuen que hi portarà una pistola i copsen que “havien topat amb un més valent i millor armat que ells, cames ajudeu-me” (p. 107).

Un poc després, llegim que Vicent, ja en Daroca, “sabedor del motiu d’aquell final feliç, donà gràcies a sant Cristòfol i pensà molt en la muller, que n’havia tingut venturosament l’ocurrència” (p. 107).

Però, tot seguit, ell fa via cap a Pamplona (és a dir, a un terreny matriarcal, obert i comercial) i, “Sis dies després, arribava ell a casa sa i estalvi amb el seu poltre acabat de comprar.

La tornada la féu sense sobresalts; a Pamplona, conegué gent planera com ell: tractants i llauradors de València, que feta la fira, havien de refer el camí de casa, i vingué molt acompanyat. Però, amb bona companyia i tot, Vicent no es despenjà en cap moment de la coixinera del coll. ‘Quan li ho conte a la meua dona!’, pensava caminant amb pressa i tot” (p. 107). De nou, ell agraeix que la iniciativa de la seua dona haja fet possible que ell es salve, com també que haja anat molt bé el viatge. Per això, amb molts motius, “referir el succeït feliç de Daroca és el primer que féu només trobar-la” (p. 107).

I, com que la idea de la dona havia sigut molt bona i Sant Cristòfol havia garantit la protecció de Vicent, “Des d’aquell dia, li tingueren tots a casa molta més devoció a Sant Cristòfol, i Conxa no deixava anar-se’n ni el marit, un fill o l’altre, ni sobretot la filla sense el llibret damunt” (p. 107). Un altre passatge en què es plasma, de manera notòria i sense mitges tintes, el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana: Conxa (la dona i cap de la casa, determina com han d’anar-se’n els altres) i, sobretot, la filla (veiem, per tant, un vincle més fort entre la mare i la filla que no entre la mare i el marit).  Com a resultat, es fa lo que la dona tria: des de la devoció al sant (ara, major, pel paper protector que ha fet) i, àdhuc, en les relacions entre els membres de la família (millors que abans), ja que aquesta devoció anava unida a Conxa i perquè tenir més simpatia al sant és una manera de dir que, de rebot, en tingueren més a la mare (Conxa) i, la mare, més confiança en ells i en el demà (els dos fills i la filla).

Agraesc els comentaris de ma mare i la col·laboració de les persones que prenen part en el tema sobre el matriarcalisme i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Un tret vinculat amb la generositat.

[2] Literalment, en lloc de la forma genuïna “endus-te”, tan correcta com “endu-te”.

[3] En el moment d’escriure aquestes línies, 12 de juny del 2021, feia ja uns mesos que sabia, per mitjà de l’entrada “Antropología cultural” (http://www.enciclopedia-aragonesa.com/voz.asp?voz_id=896), dins de la “Gran Enciclopedia Aragonesa”, que la cultura aragonesa és patriarcal. I, de fet, alguns trets que apareixen en l’entrada, com ara, “un acento o espiritu áspero en el aragonés” (l’aspror, el primer d’aquests trets), “de opinión fuerte” (quan proposa si s’estima més la bossa o la vida). Com moltes persones que conec, no m’identifique amb aquest punt de vista, sinó amb el de línia matriarcal.

La dona guia i salva l’home

General, , ,

 

El 7 de juny del 2021, Francisca Farre m’envià un poema de línia matriarcal, el qual, com poguí veure l’endemà, es correspon a u que Joan Maragall escrigué i que, en una de les versions completes i textualment, en aquest cas, la que figura en l’entrada “Visions i Cants/ L’esposa parla” (https://ca.wikisource.org/wiki/Visions_i_Cants/L%27esposa_parla), diu així[1]:

“L’esposa parla

-Quan te parlo i l’esguard se t’esgarria

i escoltes i em mig-rius, però no’m sents;

quan, fugint d’aprop[2] meu, se’n va fent via

el teu esprit al bell etzar[3] dels vents,

 

jo veig la nau del pensament que’t porta

navegâ[4] al lluny de l’horitzó marí.

L’empenta de l’amor també és prou forta

per dur-me al teu costat fins an allí.

 

Navego al teu costat com encantada,

empesa per l’amor que se m’endú.

La via no conec ni la encontrada

sols sé que soc l’esposa enamorada

qu’avanço[5] a vora teu i vaig am tu.

 

                        El Poeta

-Mes tu ets la guïadora[6], tu la forta,

perquè en mig de la calma o la maror

saps que la nau del pensament que’m[7] porta

sempre retorna al port del teu amor.-

                                                           1900”.

Un exemple més en què es plasma que la dona salva l’home i en què la dona, igualment, és ben tractada per l’home (el poeta), qui, fins i tot, la considera guiadora d’ell. En altres paraules, un poema de principis del segle XX que reflecteix uns quants trets matriarcals vinculats amb la llengua catalana.

Agraesc el detall de Francisca Farré, d’enviar-me un missatge amb bona part del poema i la col·laboració de moltes persones en el tema del matriarcalisme i en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En aquesta entrada, el 10 de juny del 2021, s’indica que “Aquest text tracta sobre una versió de 1912”.

[2] El DCVB, en l’entrada “Prop”, indica “sovint precedit de a, escrit a prop o a prop”. A hores d’ara, s’escriu “de prop”.

[3] Atzar.

[4] Navegar.

[5] “que avanço”.

[6] “guiadora”.

[7] “que em porta”.  A hores d’ara, no s’apostrofa, com tampoc no es faria en distints versos del poema.

Els cavalls (les dones) actuen amb molta iniciativa i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla recopilada per Joaquim G. Caturla en què la dona allibera l’home és “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, que figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, editat per Tabarca Llibres, en el 2016. Així, veiem que, en un regne ric, deliciós i en què els habitants eren persones pacífiques i treballadores i on, a més, arreplegaven bons fruits de les collites (p. 15), un dia, el príncep, Jaume, que havia estat molt cuidat per sa mare, la reina, tria fer camí: “necessitava córrer món, eixir del seu palau. La seua joventut l’espentava a buscar emocions i aventures i potser alguna cosa més perquè, cal dir-ho, Jaume no s’havia enamorat mai” (p. 16).

I Jaume, immediatament, amb molta força i també amb paraules dolces, ho comenta amb sa mare perquè, a més, ell considerava que fer via, li permetria, fins i tot, ser un bon rei (p. 17).

Sa mare li ho aprova i, igualment, “Tan sols li demanà, ja que pensava fer un llarg viatge, que portara el millor cavall que hi haguera en les cavalleries i un pa que ella li donaria. El príncep acceptà i, després d’haver-se acomiadat de tots, féu aparellar un magnífic corser i emprengué el seu viatge” (p. 17). Veiem, per tant, que el príncep manté els vincles amb sa mare i que, a més, accepta la voluntat de la reina.

El jove, molt prompte, “per primera vegada, s’adonava de tota la bellesa del seu regne” (p. 17). I, a més, li apareix una jove “tan bella i desimbolta” (p. 19) com també en uns altres passatges fins que, finalment, quan Jaume fa lo que li diu la xica, ella li comenta: “jo sóc la princesa Marina (…). Però si em voleu per esposa, encara haureu de recórrer moltes terres (…) i tan sols us puc dir que us trobareu enmig de la mar” (p. 20). Trobar-se enmig de la mar és un tret matriarcal (com també ho és l’aigua, la font, etc.) i, igualment, el fet que, si vol que ella siga la seua esposa, haurà de fer lo que ella li indica en aquest passatge i en els posteriors: la dona (ací, la princesa) salva l’home.

I, en qualsevol moment, serà el príncep Jaume qui actuarà seguint lo que li mana la princesa Marina i, a més, acceptant-ho. igualment, Marina li addueix que “Finalment, trobareu un poble on haureu de fer una bona obra” (p. 20). Quant al príncep, en relació amb la xica, ell tria actuar perquè Jaume considera que “aquella dolça jove bé mereixia que ell la deslliurara d’aquell malefici, que després Marina seria la seua esposa” (p. 21). Això sí: en qualsevol moment, ell, encoratjat, fa marxa cap a on ella li ha indicat i, per exemple, podem llegir que “El jove aventurer prosseguí el seu viatge i decidí deixar els camins de la serra i prendre els que menaven cap a la costa: si havia de trobar la seua Marina enmig de la mar, allò era el més escaient” (p. 22).

A banda, ràpidament, el jove actua, no sols amb molta iniciativa, sinó amb molta espenta i, fins i tot, farà costat a persones que li ho demanen, com ara, quan s’acosta a un poble, va cap a l’església i es troba amb “un grup de gent endolada que plorava. Jaume els preguntà:

-Bona gent, què us passa?

-Ai, senyor –respongué una dona vella-. (…) Ajudeu-nos, cavaller” (p. 22). Veiem, per exemple, un tret matriarcal: una dona vella és qui representa el poble en aquest passatge amb el nouvingut. I un altre: un príncep que està molt obert als altres i a lo que passa pel món.

I, tot seguit, llegim que “El príncep no s’ho repensà, diligentment baixà del cavall i, amb l’ajut dels pocs hòmens que hi quedaven, soterrà els cossos d’aquelles persones que havien retut l’ànima de Déu. (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones que el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits” (p. 23).

Les frases sobre el rei respecte als súbdits estan vinculades amb el matriarcalisme i plasmen un rei molt obert i col·laborador.

El príncep Jaume, a més, actua amb molta espenta, encoratjat i aplanant molt el camí dels altres. Així, ell veu que hi ha una àguila lligada a un cimal d’un arbre i, “Tot seguit parlà el cavall[1]:

-Jaume, enfila’t a l’arbre i deslliura aquesta àguila. Lleva-li el cordell i deixa-la volar.

El príncep ho va fer, que aquesta vegada havia tingut el mateix pensament que el xarrador del seu cavall, i al momentet l’àguila recobrà la seua llibertat” (p. 24).

Igualment, el príncep, agraït, “s’admirava de les terres que descobria, tant diferents de les seues però així mateix tant belles” (p. 24).

Un poc després, el cavall de Jaume veu que hi ha uns formigons morint-se de fam (p. 25) i “El jove ho va fer i, en menys d’un dir Jesús, la coca va desaparéixer. Les formigues feren processó i se n’anaren” (p. 25). De nou, emprén el camí, en aquest cas, cap a la mar i, ja en la platja, veu una balena que no podia tornar a la mar i, ell, seguint les directrius del cavall (que representa la dona, en relació amb el matriarcalisme), que torna a parlar i li diu “Escolta, Jaume, si no l’ajudes, aquesta balena morirà. Veges què hi pots fer” (p. 25), “començà a fer un clot al voltant del cos de la balena” (p. 26) i, un poc després, una ona molt gran d’aigua fa que el cetaci torne a les aigües (p. 26).

Aleshores, el príncep Jaume prossegueix el camí i aplega a un palau. Allí, des de molt prompte, s’entendrà molt amb el rei i, així, el rei accepta que es quede en el palau i, igualment, “L’endemà el rei sortí a cacera, com solia fer, acompanyat de dos criats de la seua confiança, però quan ja era damunt del cavall, digué a Jaume:

-Per què no véns amb mi?

-Amb molt de gust –acceptà el jove” (p. 27). Per tant, ens trobem amb un rei molt obert.

Ara bé, tot i que, fruit de l’enveja dels dos criats, i de la curiositat del rei, el monarca posarà unes proves al príncep Jaume en relació amb uns objectes que el jove havia agafat durant el camí, la col·laboració ràpida i amb molta iniciativa, del cavall (que, d’aleshores ençà fa el paper de la dona que salva l’home), li indicarà què ha de fer Jaume i, aleshores, el príncep farà lo que el cavall li comente en cada passatge. Cal dir que, els animals a què Jaume havia fet costat durant el camí, ara li aplanen molt el camí, des del moment en què, el cavall (en cada una de les intervencions que li fa, per a prosseguir), li indique que és lo millor que podria fer. I, com que, les relacions entre príncep Jaume i el cavall són molt bones, el jove actua amb molta iniciativa, de manera molt oberta i, en bona mida, perquè “el cavall sabia quins camins havien de prendre i per quines sendes calia trencar” (p. 28): “Has de seguir tot dret fins a arribar a un pati on veuràs el cavall encantat lligat a una argolla. Deslliga’l i tot d’una desapareixeran els lleons i el negre” (p. 28).

I, de nou, el rei i Jaume, ixen a caçar, però ara el rei “acompanyat tan sols per Jaume” (p. 29) i, a més, un poc després, es comenta que “ja dinaven junts” (p. 29), un senyal de confiança entre tots dos.
Com que Jaume havia d’anar a alliberar Marina, i no sabia on era la illa on ella es trobava, li ho pregunta al cavall (a la dona) i, l’animal, li diu: “jo et diré on has d’anar i et donaré els millors consells perquè pugues reeixir en aquesta empresa i trobar la teua estimada” (p. 30). I, immediatament, li afig que ha d’anar a una illa on tots dos trobaren la balena, ja que “Ella t’hi portarà. I ara anem cap allà, que aquesta nit has de començar.

Sense perdre punt, abans que el sol no s’amagara, Jaume sortí del palau veloçment camí de la mar. (…) El príncep descavalcà i s’acostà a la vora. (…) Tot seguit, (…) sortí la baleana que l’esperava. Jaume no s’ho repensà, s’endinsà en la mar i muntà sobre el gran cetaci” (p. 31) i, quan aplega a l’illa, va a una ermita i hi troba la princesa Marina, qui li diu que sabia com hi havia arribat, ell.  

I, com que la princesa Marina sempre sabia com aconseguia Jaume superar les proves, el cavall, quan veu que comenta la resposta de Marina, li diu que l’àguila que hi havia lligada (i que Jaume havia alliberat) el portarà a l’illa. I, un poc després d’aplegar l’àguila, “El príncep s’agafà de les seues potes i aquella enorme au emprengué el vol  batent amb força les poderoses ales” (p. 32). I, de nou, Marina sap que Jaume havia recorregut a una col·laboració: la de l’àguila.

En comentar-ho Jaume al cavall (que simbolitza la dona que salva l’home), el cavall li diu que, entre la balena (que portarà les formigues a què el príncep Jaume havia donat de menjar), l’àguila (que el portarà amb rapidesa) i els formigons, que, “en tota la nit no faran altra cosa que destorbar-la  [a la princesa Marina] i picar-la, de manera que ella no podrà guaitar per la finestra” (pp. 32-33), Jaume podrà assolir el seu objectiu. I així actuaren els formigons.

I, com que, “Quan començà a clarejar la llum daurada del sol acaricià l’ermita de la princesa” (p. 33) i ella no sabia com hi havia vingut de nit, el príncep, “la princesa quedà desencantada. Jaume i Marina s’abraçaren i tornaren a terra. Però ara el jove havia de complir la seua paraula i portar la seua estimada davant del rei de Riu de Palmes, que tan bé l’havia acollit i tant d’interés tenia per conéixer aquella princesa” (p. 33).

Ara bé, per a casar-se amb la princesa, el rei posa unes condicions, com ara, passar per damunt d’unes brases. I, novament, el cavall (la dona que salva l’home) ho posa molt fàcil al príncep Jaume, ja que fa possible que el príncep tinga sang del cavall per a poder travessar les brases. I, Jaume, amb molta espenta, es presenta davant del rei i ho supera.

Un poc després, veiem que, com a premi, “Als pocs dies, la parella, acompanyada pel ri i per alguns cortesans, emprengueren el viatge cap al regne de Jaume, on es va celebrar la boda” (p. 35). Aquesta rondalla té molts punts en comú amb la narració “Fer córrer el temps”, de Carles Macià i publicat en el llibre “6. Llebeig”, de Pere Riutort Mestre[2] (editat en 1980, p. 42),  en què, un jove passa de la verdor (la infantesa, associada a la primavera i amb lo d’”Encara està verd[3]”) al color roig (la gosadia, l’espenta, la força, la jovenesa): en el moment en què el fill s’acosta a la mare i, ella, li diu “en marxar, eres un xic; en tornar, ets un home”. Així, si Jaume, en partir del regne on ell vivia, era un jove però molt cuidat per sa mare i voltat de criats, servents i preceptors, ara, en aplegar al segon regne, fins i tot, entra la sang (els peus del jove príncep, amb la sang del cavall) i són l’espenta amb que actua Jaume, la seua obertura als altres i a lo que passa pel món, detalls amb què coincideix amb el jove de la narració esmentada, al llarg de tota la rondalla.

Qui ha salvat Jaume, des de molt prompte, ha sigut el cavall, el qual, simbolitza la dona, un tret matriarcal.

Agraesc la col·laboració de ma mare com també la de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i a les que ho fan en el dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El cavall amb què viatjava el príncep Jaume.

[2] Pere Riutort n’és l’autor i l’editor. Aquest llibre correspon a l’edició valenciana.

[3] Aquesta frase popular està associada a la falta d’experiència, fet que es relaciona amb la infantesa i, estacionalment, amb la primavera, època en què ressorgeix la vida… mitjançant el color verd.