Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

“Ara podem partir”, jóvens que porten el timó de la seua vida, eixerits i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa barca que caminava per terra i per mar”, la qual figura en el Tom XIX de les recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills, En Pere, En Pau i En Joan, que era el més jove; i, quan el rei fa unes dictes que qui faria una barca que caminàs per terra i per mar (p. 7), “es casaria amb sa seua filla, una pubileta de devuit anys” (p. 7), els dos primers comenten als seus pares que tenen intenció de presentar-s’hi i, els pares els ho aproven i els dos fills fan via cap a cal rei. Però, com que aquests dos germans no col·laboren amb una jaieta que els demana qualsevol cosa i veuen que no podran assolir l’objectiu que marca el rei, se’n tornen a casa (pp. 7-12).

Aleshores, el petit, En Joan, ho comenta als seus pares, i camina caminaràs, es troba amb la velleta, li dona “una lliura d’arròs i una mica de sobrassada” (p. 12), amb què la jaieta ja es conformava, i la dona li demana cap a on va tan acanalat (p. 12). I En Joanet, amb molta espenta, li diu “Me’n vaig a veure si seré capaç de fer aqueixa barca que camín per terra i per mar, que es qui la farà, es casarà amb sa filla del rei” (p. 13). Llavors, la velleta, agraïda pel favor que li ha fet En Joanet, li diu que havia pensat de venir amb ell “i jo et mostraria a on tendries bona de fer aqueixa barca” (p. 13) i, immediatament, segueix les directrius de la dona: els arbres que haurà de tallar i què ha de fer en cada moment, fins i tot, ben tractat per la jaieta.

I, com a premi, l’endemà, de bon matí, troba que la barca ja és feta, la qual ell “va col·legir que era estada aquella jaieta que li havia feta sa barca” (p. 14). Des d’eixe moment, el jove pren el timó de la seua vida, en aquest cas, simbolitzada per la barca: “L’home no es talla pus: puja en aquella barca, hissa veles, s’asseu as timó i li dóna cap a cal rei, i aquella barca ja és partida des d’allà, terra terra, ben acanalada” (p. 14). A més, En Jonet troba distints hòmens que li faran de missatges i cadascú li serà decisiu en el viatge cap a cal rei i quan ja siga davant del rei.

Ara bé, aplega a cal rei junt amb aquells companys de viatge que ell dirigeix amb harmonia, i el rei s’acosta cap a la barca i “va veure que era així com ses dictes demanaven, però, com va reparar que En Joanet era negre, robí i malcarat” (p. 17), ho comenta a la filla, per si podien desfer-se d’En Joanet. I trien que, “primer, has de demostrar que ets una primera per guardar i replegar” (p. 17) i, En Joanet, com que estava interessat per casar-se amb la filla del rei, ho accepta. Això sí, quan ell veja que la jaieta “tal volta em donaria un camí” (p. 17), amb què es plasma que la dona salva l’home, la jaia li dicta què ha de fer i ell la creu i ho assoleix (per exemple, conills).

A banda, el rei, un dia tria recórrer a la raboseria per a tractar que En Joanet no siga el futur rei. Però el jove, toca un fabiolet que li havia fet possible la velleta, i tornen a aparéixer els conills que indicava el rei (p. 21).

Un poc després, és la reina qui tracta que En Joanet no siga el rei de demà i, En Joanet, eixerit, fa la barrina amb la reina i el rei veurà els conills que li demanava. I, com que la princesa també anava en la mateixa línia que els seus pares, es disfressa d’una dona qualsevol (p. 25), se’n va cap a on és En Joanet i apleguen a un acord.

Al moment veiem que, quan els tres membres reials ja eren en la taula, En Joan fa sonar el fabiolet (p. 27) i tots els conills, tots, fins i tot, els que el rei, la reina i la filla del rei s’havien menjat, es mouen. Això sí, tots els conills seguint les pautes que indica En Joanet (p. 27), qui, per exemple, diu “Ara podem partir” (p. 27).

Finalment, En Joanet recorre a tots els seus missatges, fan via cap a cal rei, i el rei, la reina i la princesa, com que els missatges aplanen molt el camí d’En Joanet i el jove ha complit amb la paraula, accepten que En Joanet es case amb la filla del rei. I, àdhuc, la princesa es casa de bon gust (p. 32).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Fernando Peiró Coronado: retrats de persones, amb detalls matriarcals i molt obert

General, , , ,

 

L’artista Fernando Peiró Coronado està obert a lo més senzill, no solament a lo gros i, igualment, com veiem en l’entrevista “En primera persona” (http://peirocoronado/en-primera-persona-entrevista), publicada en la web “Peiró Coronado”, l’entrevistador, Javier Palomo, comenta que la realitat forma part de l’estil de pintar de Fernando Peiró Coronado, ja que “no hi ha cap intenció de fer que les teues obres siguen premeditadament morals o immorals”. De fet, el 2 de març del 2022, després que Joan Peiró Ferrer, en un correu electrònic, em posàs l’enllaç http://peirocoronado.com/2013-universo-femenino, correponent a l’entrada “2013. Universo Femenino”, copses que, ja en 1968, pinta una dona amb un barret i veus que apareixen mamelles o, com ara, en quadres de la mateixa època o de principis dels setanta, també ho fan el pubis o el melic i un sostenidor, etc. i que són moltes les obres en què es veu la clòtxina (com indicava el seu nebot Joan Peiró Ferrer), és a dir, la vulva (de la mateixa manera que ho fa en moltes cançons eròtiques de tot l’àmbit lingüístic).

A banda, és una pintura que també la continua a primeries dels anys huitanta del segle XX, amb atreviment, per exemple, en l’obra “Componiendo con cuerpo de mujer”, de 1983, en què es veu la banda del subjectador cap avall i, igualment, la de les natges.

Però veiem que també està obert a detalls de la vida quotidiana de les dones, com ara, una randa que feia sa mare, la tia Quinti, robes d’una núvia vespres de casar-se, una clòtxina oberta una vesprada al costat de la mar, una dona voladora, i, a banda, el matriarcalisme en què la dona salva l’home i, fins i tot, reflectit en el títol d’una obra (“Mujer no me dejes”), un quadre en què els muscles fan el paper d’ulls (“Variantes de mujer”), el triangle invertit (que figura en el llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, i vinculat amb moltes cultures i amb la vulva) unit a una clòtxina per mitjà del blau de l’aigua, etc.

Afegirem que, en els seus retrats a llapis, plasmats en l’entrada “Retratos a lápiz” (http://peirocoronado.com/retratos-a-lapiz), es reflecteix el matriarcalisme des de molt prompte. Així, l’encapçalament és un retrat de sa mare i, tot seguit, apareixen persones de totes les edats: des de dones grans, fins a sa mare, dones de mitjana edat, xiquets, hòmens i la seua dona. I, a més, veiem que, junt amb alguns retrats de xiquets, també hi ha escrits seus de la mateixa manera que en el retrat d’Inés Kuster.

Per tant, no solament plasma la realitat, sinó que, a més, està molt obert als altres i a lo que esdevé pel món i, com que la part sexual (com la de les persones de la vida diària) també en forma part i no figura en més d’un escrit en Internet vinculat amb ell o amb la seua obra, recomanem la web que porta la seua filla Mamen Peiró: http://peirocoronado.com.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, molt oberta, marca les directrius que ha de seguir l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Roseta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. El rei, que era fadrí, fa unes dictes per a saber amb quina fadrineta es casaria (p. 35) i una dona supera la prova que posa el rei (p. 35):

“Vejam com se’n desfarà aquesta pitxorina! -deia la gent, com la veia que se’n venia tan resolta.

(…) Veu caure una fulleta rosa, però quasi no la deixà arribar en terra, sinó que la se posà d’amagat dins sa boca i la s’envià.

Tot d’una s’afica enmig de sa gent” (p. 36) i, immediatament, fa via.

Els criats del rei veuen que aquesta fadrina ha guanyat l’acció (p. 37) però se n’havia anat sense pensar-s’ho dues vegades (p. 37). Ara bé, aquesta dona farà que la seua filla, Na Roseta, vaja a costura (p. 37) i és allí on el rei veurà Na Roseta. I, com que Na Roseta compta amb el suport de la mare, qui li aplana molt el camí, el rei, a la tercera vegada que passarà per l’escola on es fa costura, ho té molt més fàcil.

Al moment, veiem que la filla, Na Roseta, es troba amb una velleta que li clava una agulla i, així, des d’aleshores, Na Roseta passarà a ser una colometa (p. 43) i, com que el rei, ara, no s’imagina que la colometa siga la filla, la portarà on ell anirà, començant per quan el rei tria anar-se’n a fora de Mallorca a trobar una dona amb qui casar-se i, així, poder tenir descendència. I el rei, junt amb set dels senyors, fa via en una barca (p. 44) i, un poc després, ja en la barca, “El rei pica de talons cap a ca seua a acomiadar-se de sa colometa blanca.

-Oh, colometa! -li diu ell- A veure què vols de fora Mallorca!, que me n’hi vaig, vejam si allà deçà trobarem cap al·lota as meu gust. Vejam què vols que et duga!

-Què vull? -diu sa colometa blanca- Ja m’hi faria ben contenta. Vossa Reial Majestat, si em duia pedra d’esclata-cor i un brot de murta florida.

-Vols res pus? -diu el rei.

-No, senyor rei! -diu sa colometa blanca.

I el rei, ja li ha estret cap a sa barca, s’hi torna a aficar i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, i, des d’allà, cap a fora Mallorca!” (pp. 44-45). Com veiem, és la dona qui marca les directrius i es fa lo que vol ella. Però, en la ciutat on aplegaran, el rei no troba una fadrina amb qui casar-se i tiren junta (un detall vinculat amb el matriarcalisme) i el rei, al capdavall, se’n va cap a una altra ciutat (p. 46).

I, en aquest segon viatge, també és la dona (ací, la colometa) qui dicta què haurà de fer el rei (p. 46) i, un poc després, serà una velleta qui comentarà al monarca què cal que faça per a trobar la fadrina (pp 46-47): anar a una muntanya (p. 47). El rei ho fa i, al moment, “cametes em valguen, per avall i cap a sa barca! Hi bota (…) i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, cap a Mallorca” (p. 47). I “El rei (…), lo primer que fa és donar sa pedra (…) i es brot de murta florida a sa colometa blanca” (p. 48) i, així, es reflecteix que la dona (ací, la velleta) salva l’home i que ell fa lo que li comenta la velleta.

Finalment, un criat del rei descobreix la colometa i què hi havia vinculat amb ella, el rei, al capdavall, es fia del criat i, així, el monarca llevarà l’agulleta que tenia la colometa (pp. 53-54) i… la colometa es torna la fadrineta (p. 54), Na Roseta, qui es casa amb el rei (p. 54), després que ella li haja indicat les condicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“A cal rei!”, la dona comanda ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Na Francineta”, en què tres germanes fadrines, Na Beatriu, Na Florentina i Na Francineta, després de fer el rei unes dictes (p. 7), perquè ell encara era fadrí, i per a que, després de tres balls, ell “pogués triar sa més garrida i que més li agradàs” (p. 7), aspiren a casar-se amb el rei. I, tot i que Na Francineta era la més garrida de totes tres i que les germanes li havien impedit que assistís al primer ball (p. 7), ella troba una rajola verda que no era com les altres i que, per mitjà d’una escaleta, li permet accedir a “una cambra grandiosa” (p 8) i trobar-hi “una senyora d’edat, però ben garrida” (p. 8), qui li comenta que havia menester una escudella d’or (p. 8).

Aquesta senyora, com que veu que Na Francineta és molt servicial, li dona una noueta (p. 8) a què podrà recórrer quan li caldrà. I, un poc després, la jove figura ja endiumenjada amb un vestit de color vermell (en paraules de ma mare, de l’11 de febrer del 2022, “Regnat, la força”) i, a banda, Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona: ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10).

En dos passatges molt semblants, la jove també actua amb l’escudelleta, serveix la senyora i, al capdavall, se’n va a cal rei, on es celebraven uns balls. I, així, dues vegades més, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Francineta (per exemple, a través del servici que li fan els sis criats).

En un quart passatge, “com Na Francineta hagué escurat, guaita per sa finestreta que becava dins es jardí del rei i m’hi afina la reina vella, que, tot d’una, li diu:

-Francineta, què vols una tarongeta? Sí que en vols una! Vet-la ací!

I zas!, li tira una tarongeta. Na Francineta l’engospa; (…) se’n guarda una i tira s’altra mitja a sa cara de la reina vella.

(…) no li ferí en es front aqueixa vegada” (p. 17), sinó que la reina vella diu a Na Francineta:

“-Tu seràs sa venturosa!” (p. 17).

El rei, l’endemà, fa unes dictes: “el rei se n’aniria de casa en casa, a on hi hagués al·lotes fadrines, amb mitja taronja, i sa que tengués mitja que s’avengés amb aquella, seria sa preferida per casar-se amb el rei” (p. 18).

Un poc després, llegim que el monarca se’n va a ca Na Francineta, on el reben les germanes de la jove i, quan ell els demana si no hi ha cap al·lota més allí i li diuen que n’hi ha una en la cuina, Na Francineta, i el rei prova a veure si la seua mitja taronja coincideix amb el tros que pogués tenir la jove, ell li comenta:

“-Tu ets sa que jo cerc (…). Tu ets aquella al·lota amb qui jo he ballat es tres vespres des ball” (p. 18).

I, quan Na Francineta diu al rei que li agradaria baixar per una escaleta, el rei, per si de cas torna a anar-se’n, decideix acompanyar-la. Aleshores, la jove, que volia donar les gràcies a la senyora velleta, es troba que aquella senyora “era la reina vella en persona, que s’aixeca i dóna un abraç i un sens fi de besades a Na Francineta dient-li:

-Tu seràs sa meua nora, perquè em cregueres de tot lo que et vaig dir. Allò eren ses proves que jo et volia fer per veure si mereixies casar-te amb el meu fill.

De sa cambra aquella, pujaren a una gran sala de cal rei, a on hi havia tota la cort i tots es preparatius per casar-se, i es feu s’esclafit” (p. 19) i el rei i Na Francineta es casaren (p. 19). Per tant, la dona és qui marca les directrius, ella està ben tractada (per exemple, pels criats) i, a més, és qui té la darrera paraula (tant Na Francineta respecte al rei, com la senyora vella respecte a Na Francineta, per mitjà de la seua aprovació final).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Festa de les Verges”, festa matriarcal en què la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , , , ,

 

El 22 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Antonia Nicolau Adrover escrigué una glosa que diu així:

“Festa de les Verges

 

Un home, amb anar pel món,

ha de tenir bona testa,

quantes n’hi ha que fan festa

per les Verges… i no ho són.

 

Fadrineta, te diré

que venc a cercar consol

i, si em mostres es bunyol,

avui el t’ensucraré.

 

Digau a sa vostra fia[1]

que surti an es portalet

i que tregui es bunyolet

que vaig tastar l’altre dia”.

 

En relació amb aquesta glosa, s’escrigueren alguns comentaris, com ara, “Preciosa glosa en homenatge an es bunyols, Antònia” (Norat Puerto Nadal), “Això sí que eren festes entranyables!!

Gràcies, bunyoleres!!” (Catalina Rossello), “Més directe, no ho pot ser.

M’ha fet gràcia” (Rosa Garcia Clotet), “Una cançó ben guapa!!!

No l’havia sentit mai” (Esperanza Fiol Capo).

Afegirem que, quan comentí a Antonia Nicolau Adrover que feia un treball sobre el matriarcalisme i que “Sé que ‘bunyol’ està associat a la dona. I la meua pregunta és si ‘bunyol’ té a veure amb la dona (en lo eròtic o bé en lo sexual)”, em respongué “Idò, jo, Lluís, això de bunyol, ho relacion a ses dones. Com… poma, maduixa, castanyeta, nespla, etc., etc.”.

Igualment, el 20 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Josep Valls i Ribas escrigué que la festa de les Verges és una de les tradicions de Mallorca, la qual, com hem pogut veure, ens pot recordar festes o actes que em comentà ma mare, en què uns jóvens van a cantar a fadrines, amb la intenció de guanyar-se l’aprovació de les jóvens. Així, Josep Valls i Ribas comenta que, “Actualment, a Mallorca, la Revetlla de les Verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós ‘Clavelitos’) també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell”. I, d’aquesta manera, veiem plasmat que, com ara, la dona és qui té la darrera paraula, així com, en moltes rondalles mallorquines, es reflecteix aquest tret matriarcal.

En línia amb les paraules de Josep Valls i Ribas, el 14 d’octubre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Paul Raphaelson, posà un post en què, a més d’una foto, escrigué que “És tradició que els homes es declarin cantant gloses a les dones que estimen, i, aquestes, a canvi, els hi fan uns dolços que es diuen ‘bunyols de vent’”. Igualment, en u dels comentaris al seu escrit, Antoni Duro plasma que “es ‘quintos’ o grups de sonadors, anaven a un parell de cases, no a ca una només”.

Adduirem que el 21 d’octubre del 2021, Maria Teresa Estarellas Roca, una dona molt oberta, em posà en el meu mur el post d’Antonia Nicolau Adrover, junt amb un comentari seu: “Una cançoneta picant”, és a dir, eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Filla.

“Sí que ho som, sa mateixa”, la dona salva l’home i el tria, molt oberta

General, , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es fustet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, es plasma no sols la sexualitat matriarcal sinó, igualment, que la dona és qui marca les directrius a qui aspira a casar-se amb ella i, al capdavall, qui l’accepta ja que ella té la darrera paraula. Així, ens trobem que un comte que era un “molt gran senyor” (p. 52) tenia una filla, Na Catalineta, i, a banda, amistat amb un marqués, que, com ell, també era vidu. Na Catalineta, d’uns setze anys, qui estima el pare “com sa sal a l’olla” (p 52) i que es garrida i galanxona, no vol casar-se amb el marqués, el qual ja n’havia fet els quaranta (p. 53).

Per això, Na Catalineta ho comenta a una mestra (p. 53), qui li fa de fada i que li recomana posar-ho difícil al marqués: que ell haja de dur a Na Catalineta uns vestits (en la rondalla en dirà tres, u rere l’altre) amb molts detalls, bé de la natura, bé del cel, bé de la vida. El marqués, per a tractar d’aconseguir-ho, fins i tot, fa un pacte amb el dimoni (p. 54).

Com a exemple de matriarcalisme, direm que, en un passatge de la narració, Na Catalina diu al marqués: “Jo no em casaré que no em dugueu un altre vestit de perles i diamants i amb totes ses plantes i arbres i animals de la terra pintats” (p. 57) i, un poc després, veiem que “Es marquès no va tenir altre remei que prendre es capbussot cap a cercar aquell altre vestit” (p. 57).

I, quan el marqués ja li ha portat els tres vestits, Na Catalineta ho comenta amb la mestra i, immediatament, totes dues se’n van a parlar amb una amiga de la mestra: una fada. I la fada els diu:

“-Sabeu què podem fer? Un fustet, una espècie de figura de dona de fusta, buida, amb uns balladors en es braços i a ses cames[1]. T’hi posarem dedins, Na Catalineta, amb sos tres vestits que es marquès t’ha duits i una capseta que et donaré jo i només l’hauràs d’obrir com estaràs apurada de tot de tot. Et durem dins es bosc (…). Ton pare, ni es marquès no sabran pus noves de tu i t’escapes de ses seues ungles” (p. 58). I Na Catalineta ho accepta i, al moment, se’n van cap al bosc, on viurà fins que un rei troba el fustet. I el rei s’emporta el fustet cap a on ell viu i, més d’una vegada, parla amb ell, àdhuc, quan ja ha fet unes dictes amb la intenció que ell, fadrí, es case amb una dona que complesca les condicions que ell ha triat.

I, en tres passatges posteriors, Na Catalineta se n’ix del fustet, se’n va cap a la cort, on el rei organitzava uns balls i on assistien dones jóvens. I, quan el rei ja ha començat a ballar i Na Catalineta considera que és un bon moment per a anar-hi, se n’ix del fustet, agafa la capseta i… a ballar. I, quan el rei tracta que agafen la jove, Na Catalineta recorre a una cadira que la trasllada amb molta habilitat i àgilment. El rei, després de cada ball, parla amb el fustet i li remarca trets de la jove amb qui ell ha ballat (ací, Na Catalineta) i que li agradaria casar-se amb ella (tot i que no en sap el nom). Comentarem que, aquesta rondalla em recordà quan, en juny del 2014, un diari econòmic en castellà, posà un titular que deia que començava el ball: en els moments bons, el rei celebra balls, però, quan se’n va Na Catalineta, ordena que es tanquen.

Na Catalineta, eixerida i intel·ligent, abans d’anar-se’n de cada ball, diu unes paraules al rei vinculades amb la terra i, un dia, el monarca lliga aquestes paraules i aplega a la conclusió que… el fustet devia estar relacionat amb aquella jove.

I el rei, ara sí, descobreix que la jove, Na Catalineta, ben mudada, cuina però ja fora del fustet i, per a poder-se casar amb ella, es fa el malalt. I, en aquest passatge, entra el fet que la dona salva l’home:

“El rei no feia signes de res.

A la fi, digué amb una veu com de l’altre món:

-Ni prendré brou, ni res, si no el me fa es fustet.

-Però, ¿qui ha vist mai -deia la reina i tots es nobles- un fustet fer brou?

-Es sia vist, no es sia vist -responia el rei-, no prendré res que no sia fet seu” (p 69). I així ho faran: per tant, ell té al fustet (Na Catalineta) com qui el salvarà. I, així, en dos passatges més, però, en el darrer, el rei “La se mirà bé i, ben cert i segur de que era sa mateixa que es tres vespres era fuita des ball, ja no esperà que acabàs de fer es brou i se’n tornàs dins es fustet, sinó que pega empenta amb tota sa força a sa porta des lligador, passa sa porta per ull i li diu més content que una Pasqua:

-Tu ets sa que vengueres es tres vespres as ball (…). Tu ets sa més guapa i sa més balladora de totes. Amb tu, m’he de casar.

-Amén! -digué ella, tota xalesta-. Ja ho hauríem d’esser! Sí que ho som, a sa mateixa” (p. 71).

I es casaren i, a més, Na Catalineta, condona son pare i, el pare, com que veu que no havia tractat bé la filla quan ell havia intentat que la jove es casàs amb el marqués, decideix anar-se’n a un monestir, malgrat que Na Catalineta no tenia cap rancúnia amb ell (p. 75).

Finalment, adduirem que aquesta rondalla es plasmà en 1897 i que qualsevol persona mínimament honrada veurà que reflecteix molts trets vinculats amb el matriarcalisme, fins i tot, el de la sexualitat matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] El fustet, molt prompte, em recordà la figura moderna de la nina unflable. Afegirem que Pere Riutort em comentà que Mn. Antoni Ma. Alcover, per motius de principis, no inclogué rondalles eròtiques…

“Veus-me’t aquí”, la dona, amb gosadia i molt oberta, salva l’home

General, ,

 

En la rondalla mallorquina “Sa cama-rogera”, que arreplegà Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, apareixen molts trets relacionats amb el matriarcalisme, començant pel fet de “tirar junta” i, al capdavall, que la dona salva l’home. En aquest relat, en què un rei i una reina que no tenien cap infant, i el rei aplega a dir “Mal fos un drac, sols que en tenguéssem un!” (p. 35),… en naix u i… que “va esser un drac fet i condret” (p. 35). I, com en alguna rondalla semblant en què una dona desencantarà el malefici (ací, simbolitzat pel drac), el drac se’n reeixirà. Quan aquest fill ja tenia uns quinze anys (p. 35), una criada del rei, que anava cap a una font, sent una veu:

“-Escolta! Escolta!” (p. 35).

I el rei, molt obert i encoratjador, uns dies després i, més avant, li comenta que cal superar les proves, per exemple, quan li diu “Sa por no és res, si la volem veure. Tu lo que has de fer, davallar dins sa mina en punt de migdia. Si et tornen a dir ‘Escolta!’, tu no et regires i respons ‘Jo no escolt que no veja qui és qui parla’. Si tu volguesses fer això, per ventura, aclariríem qui és aquesta veu i t’assegur que no et queixaries de mi.

Aquella criada, es revest de coratge i, en punt de migdia, davalla dins sa mina” (p. 36). Veiem, per tant, un rei molt obert, comprensiu i que dona valença als súbdits, fet que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

El drac, quan la veurà, comentarà a la criada qui és ell (el fill del rei i de la reina) i com el podran alliberar: “Ja tenc s’edat i em vull casar. Digues-ho a mon pare i a ma mare i que, dins tres dies, m’han d’haver duita una al·lota que sia guapa i de sang reial, i ens casarem” (p. 37).

Ho assoliran quan una tercera dona es presentarà al drac i, entremig, trobem diferents passatges en què els nobles de la cort es reuneixen per a acordar una eixida, fet que, sense embuts, podem relacionar amb el pactisme, amb el parlamentarisme i amb el matriarcalisme. Com a exemple, llegim que el rei (màxim representant d’un Estat i qui aprova i desaprova i encarregat de les relacions internacionals i tot) “Crida es nobles de la cort, els diu lo que passa i els envia a tots els reis veïnats a veure si tenien cap filla o parenta, maldament fos de ben enfora, que es volgués casar” (p. 37) i, un poc després, veiem que “Tornen a tirar junta” (p. 37) i triaren una opció: parlar amb la bugadera del rei, qui tenia tres filles (p. 37).

I, encara que les dues filles més grans de la bugadera es presenten al drac, com que elles li manifesten que no són de família reial, el drac se’n desfà. Ara bé, la més jove, Na Tereseta, eixerida i amb reflexos, quan el drac, a les dotze, li demana qui és, li diu:

“-Tereseta, filla de rei -respon sa pitxorina.

-Venturosa de tu! -exclama ell- (…).Mira: per una flastomia de mon pare, jo estic encantat en forma de drac. Per casar-nos, m’han de desencantar primer i has d’esser tu, que m’has de desencantar.

-Digues, idò, què tenc de fer -diu Na Tereseta  tota resolta” (p. 43). Aleshores, el drac li indica com es podrà assolir l’objectiu, Na Tereseta ho farà, però, a ella, li manca coratge i, quan Na Tereseta se’n va a la cort i ho comenta, intenten que la jove es desentenga del drac. Però, llavors, ella pren alé, força i tria salvar el drac: “Ni em pentinaré, ni m’espalmaré, ni em miraré dins cap mirall, fins que no haja desencantat es fill del rei” (p. 44).

Ara bé, un dia, passa una cama-rogera (ací, una dona velleta, culta i intel·ligent) pel carrer i les criades ho comenten a Na Tereseta; i la jove, no sols es farà amiga de la velleta, sinó que reviscola i el rei atén una proposta de la cama-rogera. Així, es plasma allò de “L’home proposa i la dona disposa” i, a banda, que es fa lo que vol la dona.

Continuant amb la rondalla “Sa cama-rogera”, la jove Na Tereseta participa en un passatge en què apareixen ombres que la tracten com si fos la filla d’un rei i, al capdavall, la jove tria fer marxa junt amb la velleta en un cotxe,… i guanya espenta, es presenta al drac, qui li demana que es pogués mirar en els ulls de la jove i, “Na Tereseta, que havia vist tot d’una que allò era es fill del rei, no pogué estar pus; surt de davall sa taula i es planta davant ell, tota xalesta i galanxona (…):

-Na Tereseta, demanes? Na Tereseta voldries…? Veus-me’t aquí!

(…) tot va descomparéixer i es trobaren dins es camp de cama-roges Na Tereseta, na cama-rogera i es fill del rei desencantat” (pp. 50-51). Així, veiem un altre detall en línia amb el matriarcalisme: en el desenllaç final, dues dones i un home (per tant, majoritàriament, dones) es troben en un camp i, a banda, lo que és més important, cada una de les dones ha salvat una altra persona (la velleta, la jove; Na Tereseta, el drac, això és, el fill del rei i de la reina).

Es casen Na Tereseta i el fill del rei. I, per tant, la dona havia salvat l’home (ara, no sols home, sinó casat amb qui l’havia desencantat).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Ara t’he pogut treure des fang”, dones amb intel·ligència, amb reflexos i que salven l’home

General, , , , ,

 

En el Tom XVII, hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere de sa xulla”, en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Així, veiem En Pere, un home molt fadrí i que no s’havia casat, i Na Joana, una dona que havia doblegats els trenta i que feia el mateix camí (p. 7). Però, mentres que l’home era curtet, la dona era “més viva de potències que una centella” (p. 7) i trien casar-se (p. 7).

Al moment, llegim que, quan calgué veure quin preu posarien a un porcell, “a Na Joana no li agradà es preu i va dir:

-Ens convé més matar-lo i el vendrem obrat i en traurem més” (p. 8). I, així, Na Joana és qui dicta què faran, qui s’encarrega de la cosa econòmica, i li diu que se’n vaja a Ciutat (a Palma) i “ja em duràs tretze pams de drap” (p. 8).

A continuació, En Pere se’n va a Ciutat i no aprofita el preu econòmic a què li ho posen, com ara, en la venda de draps (p. 10) i, quan aplega a casa i la dona pregunta pels doblers i ell li diu que s’ha acontentat amb menys diners dels que podria haver obtingut (p. 11), En Pere li afig “però me n’han hagut de donar es tretze. No m’han enganat, no!

Com Na Joana sentí es manifest, el se cuidà a menjar frit” (p. 11).

Un poc després, fa una cosa semblant, però “des cap d’un parell de setmanes” (p. 11), novament, a Ciutat, però amb una xulla prima i unes sobrassades (p. 11) i, un temps després, “Na Joana l’envia a dur llenya pes fogó, perquè l’havien acabada.

Se’n va a sa garriga des batle i carrega.

Es batle l’hi troba. Li sabia greu ferm que li robassen sa llenya i ja li diu:

-¿As batle, que és es batle, robaràs sa llenya, cara de poca-vergonya? Passa’m davant i cap a sa presó” (p. 15).

Però ell, cames em valguen, se’n va cap a casa seua. Però, com que troba gent pel camí que veuen que eixa llenya no és seua i li demanen d’on l’ha treta, el tema va més lluny i el porten a la justícia.

I és, aleshores, on veiem molt plasmat el matriarcalisme i el paper capital de la dona. Així, “Arriba a ca seua i, com Na Joana sap lo succeït, pensa qui pensa com sortir-ne (…), li vengueren dues idees bones de tot.

-Tu, espera’m: no et mogues d’aquí dins -diu a En Pere” (p. 15).

Aquestes paraules poden portar-nos, com ara, a la cultura colla, d’Amèrica del Sud, en què, com em comentà un amic que la coneix molt, la dona se’n va al bar i… l’home roman en casa, un detall semblant a aquest.

En Pere, davant del Justícia, parla amb molta naturalitat. Tots els personatges vinculats amb els fets, en lloc de plegar-se en un tribunal, ho fan al costat d’un pou, on havien tingut lloc uns esdeveniments relacionats amb la rondalla.

El personatge que fa de jutge tracta de mostrar que En Pere és culpable, però la intel·ligència, la creativitat i els reflexos de Na Joana lliuraran En Pere d’una condemna, demostrant que, en el pou, no es trobava el batle, a qui hauria mort En Pere:

“-¿Ho veuen -deia aquella traïdora-, com no era es batle?… Jo hi hauria posat es coll que no ho era! Quin està En Pere meu per fer tal atemptat! Ell no és capaç de matar una puça!” (p. 18).

Al capdavall, el Justícia considera que el marit de Na Joana és innocent i la parella fa via. Ara bé, “Na Joana agafa En Pere per sa mà i el se’n mena a ca seua més que de pressa.

Com hi foren, ella va dir:

-Mira, ja pots veure si et deixondeixes de bon de veres i si estàs més alerta, si no vols arribar a sa forca! Si ara t’he pogut treure des fang, no esperes que t’hi puga treure sempre! (…) Ulls espolsats, idò, i fora son!… o, si no, et rompré una espatla! Com som dona te la rompré.

En Pere va mudar de verd en blau: no deixava mai es gonellons de Na Joana, no féu cap bel·landina pus i visqueren a pler una mala fi d’anys” (p. 20). Un exemple explícit en què la dona salva l’home, per mitjà de la creativitat de Na Joana, i no, necessàriament, a l’estil dels llibres de cavalleria, en una rondalla plasmada en 1897.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que figura en la rondalla mallorquina “Sa mula de plata”,  en el Tom IV, en què es plasma molt bé el matriarcalisme, no sols en el fet que la dona és qui té la darrera paraula.

 

La dona, amb molta espenta i molt oberta, respon que sí i salva l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme és “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, la qual figura en el Tom XVI de les arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, al principi, llegim que hi havia una jove, Na Catalineta, que era eixerida i bona al·lota i que vivia junt amb son pare, vidu.

Ara bé, el rei dicta que, en un mes, haurien de partir del regne tots els hòmens vidus del país i que, posteriorment, sí que s’admetrien els qui, procedents de Mallorca, estiguessen casats (p. 96). Aleshores, el pare de Na Catalineta, un home amb poca espenta, s’embarca i, un poc després, veiem que “L’home deixà comanada Na Catalineta a una dona vella un poc parenta seua i, en es moment de partir, digué a s’al·lotona:

-Vaja, Catalineta! A veure què vols que et duga de fora-Mallorca[1]es dia que jo en puga tornar!” (p. 97) i, així, és la dona, primerament, la dona vella i, en aquesta conversa, la filla, qui porta els pantalons. I, com que la filla li comenta que lo que ell vullga, aleshores, son pare tria un raïm.

A banda, ja en una barca, el patró diu al pare de Na Catalineta que, si vol fer-se amb un raïm, haurà d’anar a cal rei Moro amb set pams de morro (p. 98), però… sense que el descobresca el rei Moro. I, llavors, sense pensar-s’ho dues vegades, l’home fa via i aplega on és el raïm, el cull i, com que el rei Moro veu el pare de Na Catalineta, i el pare li comenta que ella és “s’al·lota més garrida, aguda i bona al·lota que trepitja terra” (p. 100), qui encara corre els setze anys (p. 100), el rei Moro el condona (p. 100) i li diu que hauran de fer uns pactes que, entre altres coses, inclouen que “d’aquí a un any i un dia, la m’has de dur, a ella, aquí” (p. 100). De nou, apareix el tema dels acords, tan vinculat amb el matriarcalisme i amb la història de la Corona Catalanoaragonesa.

Com que el rei Moro concedeix llicència al pare, ell fa marxa, es presenta en ca la seua dona i lliura un raïm a Na Catalineta (p. 101) i, quan ja porten quasi un any, la filla veu que canvia la cara del pare: “Sa vostra cara no ment! (…). Es cor m’ho diu, que teniu cosa; i ja ho sabeu que es cor no ment” (p. 101). Un altre detall matriarcal: la filla posa per davant el cap (la cara) i, en segon lloc, el cor i, així, no rebutja cap de les dues bandes, tot i que prioritza la primera que li ha dit.

A banda, com que Na Catalineta té molta espenta, comenta a son pare “Lo promès, sia atès. Jo no vull que facen de sa vostra paraula dolenta” (p.. 102) i, així, se’n van cap a cal rei Moro.

Ja en cal rei Moro, uns ombres faran costat i tractaran Na Catalineta com si fos una princesa i, igualment, el pare demana al rei que, “si és vostra voluntat de casar-vos amb sa meua filla, lo que vos deman, que la me tracteu bé” (p. 104). I així ho farà, el rei, des del primer moment. Un poc després, el monarca pregunta a Na Catalineta si ella voldria casar-se amb ell i la jove li diu que no desfarà la paraula de son pare (p. 104).

Igualment, el rei Moro diu a la jove que ell és un encanteri i que només la pot veure cada cert temps (p. 105). Cal dir que a Na Catalineta, tot i que romandrà en una torre i molt ben tractada (àdhuc, com una reina), també arrisca i, com ara, va avant per mitjà d’una claueta d’or que li ho posa molt fàcil i, com que es trobarà amb moltes dones que treballen per al rei (però que mai no li diuen per al rei Moro) i ella té molta paciència, un any i un dia després, en eixir el sol (p. 112), es trobarà ella amb un nin ros com un fil d’or (p. 112).

I, com que, a la cambra on era Na Catalineta, només podia accedir ella, però, en un passatge de la rondalla, també ho fan son pare i sa mare, la jove ha de fer via… i, així, carrega l’infantó, se’n va cap a unes casetes on troba “una dona d’edat damunt es portal” (p. 114), a qui ajudarà en les faenes de la casa i, a més, farà bona pasta amb les dues filles de la dona que l’acull.

No obstant això, com que el rei Moro visita la casa i ni amb la filla gran i Na Catalineta, ni amb la segona i amb la jove, veu la dona d’edat que s’ho traga la jove i, igualment, el rei Moro diu a Na Catalineta “Oh, Catalineta! Si tu et volies amollar de dalt a baix d’una torre que jo et mostraria, em llevaries d’encantament!” (p. 116) i la jove comenta tot lo relacionat amb son pare i amb el raïm, la madona, quan veu que el rei Moro oferia a Na Catalineta casar-se amb ella i que la jove fos qui el salvàs, la madona respon a Na Catalineta: “Hala, beneita, respon més que de pressa! Respon-li que sí!” (p. 118) i, així, l’encoratja i li dona molta espenta i, immediatament, Na Catalineta ho accepta (p. 118), ella fa marxa cap a llevant (p. 120) com també les dues filles de la madona i… es llança des de dalt la torre. Aleshores, el rei Moro, des de baix, l’agafa amb els braços i… es torna un senyor rei desencantat. La dona havia salvat l’home (p. 121).

Afegirem que, al capdavall, entre altres coses, “encara en feien més, d’ulls, aquella madona i ses seues dues filles, que el senyor rei i la senyora reina feren quedar amb ells per estar-hi tota la vida.

I, allà, tots plegats, el senyor rei i la senyora reina amb el seu infantó i aquella madona i ses dues filles d’aquesta, i tot aquell estol de senyoretes i senyorets, es passaren anys i més anys” (p. 121).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment.

“Fes-te envant i aviat trobaràs tot això”, educació matriarcal, creativa

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: “I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.