Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que salven l’home, bonhomioses, amb fe i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme, és “El pont de Torroella”, molt semblant a altres relats en llengua catalana. Així, un home, moltes vegades havia de passar un pont, “per anar a treballar als camps” (p. 41), però, en més d’una ocasió, no es podia travessar el riu. Llavors, un dia, “Sense pensar-s’ho massa, va dir:

-Tant de bo que hi hagués un pont aquí! Encara que fos del dimoni!” (p. 41).

Quan tornava a casa, veié un home vestit de negre, el diable, qui li prometé que, abans que cantàs el gall, ja estaria fet i que “El preu que havia de pagar era que la primera ànima que passés per sobre el pont havia d’anar amb ell” (p. 41) com també veiem en altres narracions.

A més, “Va anar a casa amb la dona i li ho explicà tot. La dona li va dir que no patís, que ja ho arreglaria ella” (p. 41) i, quan ja havia cantat el gall, “la dona es va posar a un cap del pont, va agafar un gat i li va escapçar[1] la cua. El gat va sortir corrent i travessà el pont més ràpid que el vent” (pp. 41-42). I, immediatament, “va desaparèixer el dimoni gros i tots els petits” (p. 42). Per tant, la dona, més arriscada i amb molta espenta, salva l’home. Com a anècdota, diré que la meua àvia materna (1910), així com les àvies de ma mare, ho era més que el marit.

Hi ha una altra rondalla, en la mateixa obra sobre la Plana de Vic, amb passatges semblants pel paper que fa la dona: “Les nou veritats”. Un matrimoni pobre tenien huit filles que es feien grandetes i, el marit, “un dia va sortir al bosc a veure què trobava” (p. 48) i veu nou porcs i un home vestit de negre (p. 48). Al moment, el marit aplega a un acord amb aquell home (que era el dimoni), qui li diu: “Jo li faré nou preguntes i m’ha de dir nou veritats.

-Doncs, ja està fet! Si, sí, ja està fet!” (p. 49) i apleguen a un acord.
Més avant, llegim que passaven els dies i la dona i les filles ho van veure i li demanaven què li passava (com en altres rondalles) i, després de contar-ho ell, “Al cap i a la fi, la seva dona li va dir:

-Digues què et passa i potser et podré ajudar!” (p. 49).

A continuació, l’home li ho comenta i, aquella nit, un pobre s’acosta a la casa i pregunta al marit si el podia acollir eixa nit i, un poc després, amolla què havia de respondre el marit. “El pobre home li va dir:

-Marededéu, això us ho puc solucionar jo! (…) Em doneu acollida i deixeu-ho a les meues mans. Ja sortiré jo a la finestra.

(…) Quan van ser les dotze de la nit, truquen a la finestra, l’obre i l’altre” (p. 50) comença a preguntar-li veritats:

“-Digues-me’n una!

-El sol és més resplendent que la lluna.

-Digues-me’n dues!

-Qui té ulls en una testa, pot mirar per una finestra” (p. 50) i, així, successivament, fins que, quan li demana per la que feia nou, li respon:

“-Ah Pere, Pere, ja m’ho pensava que eres tu aquí al darrere.

El dimoni va marxar. Era Sant Pere, es veu que la dona havia demanat la seva ajuda; hi tenia molta fe” (p. 51).

I, així, com en moltes rondalles i com en molts fets de la vida real, la dona salva l’home (en aquest cas, ella ho fa per mitjà de la fe en Sant Pere, la qual ha remogut muntanyes).

Afegirem que, en ambdós relats, hi ha implícit el refrany “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula”, com en un fet que jo havia oït en altres ocasions i que em comentà ma mare, per telèfon, el 17 d’octubre del 2022. Son pare (nascut en 1906) tenia “Una vinya, el millor tros de la zona. L’assumpte és que mon pare no la volia vendre” i posà una quantitat molt alta a un comprador que se li presentà. Aleshores, aquell li contestà: “Bé: demà faig l’escriptura”. I així es feu. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Tallar la punta, en aquest cas, de la cua del gat.

La dona marca el compàs, fa costat i actua molt oberta

General, , , ,

 

Una narració en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que, a més, és semblant a unes altres que hem trobat, és “La Malvasia de Sitges”, recopilada per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”. Així, comença dient que el jove Jofre, “Fugint de la llar paterna, on els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, gens ni mica s’avenien (…) i ganes de seguir terres, de les Costes de Garraf, el viarany, emprenent-ne en el lloc que es diu el Pas de les Escales, que estava del Mas molt poc apartat, feia via envers llevant un jovencell que tindria uns divuit o dinou anys amb menys diners que una rata i amb més esperit que un brau” (p. 105). Per tant, com en moltes rondalles, copsem un jove amb molta espenta i que volia fer món.

El minyó, immediatament, se’n va cap al port amb intenció de participar en guerres que tenien lloc per Itàlia (p. 106) i, molt avançat el relat, tria embarcar-se cap a Sicília i, en acabant, cap a la Malvasia (pp. 116-117).

Aleshores, apareixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme: la terra, l’horta, el llaurador, la simpatia per la terra, la mare, la cova… i podem llegir que, “Llavors, se’n recordà (puix poc ho feu fins llavors), dels pares que va deixar entremig d’aquelles roques i de les feines del camp, que tan i tan enutjoses li semblaven quan volgué deixar-los per córrer el món.

I, revivant-se en son pit afectes que mai s’esborren, de reveure pàtria i llar (…), i els pins, enmig dels coscons, romanins i farigoles.

I Déu el degué escoltar, puix que, a poc a poc, recuperà les forces (…) [,] sortí del monestir un monjo, donant-li, alhora, amb la paraula, conhort, i, amb el braç, ajuda i força” (pp. 117-118).

En un passatge posterior, veiem que el jove Jofre s’embarca cap a Barcelona (p. 119) i, immediatament, l’home, “Cercant-ne la llar paterna i els pacífics treballs de conrear unes poques vinyes i llaurar uns camps, (…) [li fan veure ] (…) el camí real de les Costes, de les Costes de Garraf, deixant allí, en les Escales, prop d’on s’aixeca el Mas on nasquera, va fent via” (p. 119) com també que, “Un xic abans d’arribar-ne al punt on s’aixeca el Mas, (…) el caminant s’agenolla” (p. 120) i, “Aprés[1], alçant-se, camina envers l’entrada del Mas i, veient que, de la porta arrambada al llindar, hi ha una jaieta que fila, (…) li crida:

-¡Mare!- i els braços alçats, corre, al punt que tan sols pot sostenir-la, puix en ells cau” (p. 121).

Llavors, la mare, qui donava per mort el fill, “no havent sabut mai res d’ell i a qui venia plorant, com a bona mare que era, malgrat de l’abandó en què un jorn, a ella i son pare, sent fill únic, els deixà” (p. 121), l’accepta. Com veiem, la primera persona amb qui es troba el fill i la primera a qui abraça, és sa mare, qui, com es pot llegir, era una bona mare.

Igualment, com a senyal de l’actitud solidària i del detall que la dona està ben tractada, a continuació, es plasma que Jofre copsa que son pare ja havia mort i que, a sa mare, “la misèria l’hauria treta del Mas, si u dels germans que tenia no s’hagués apiadat, conreant ses poques terres amb la cura més gran” (p. 121).

Finalment, Jofre comenta a sa mare les vivències de què havia aprés i, “desitjós sols d’emplear-se en el conreu d’aquells camps, en el restant de sa vida, de sa mareta al costat, per poder, amb son afecte” (p. 121) i, això sí, recordant, tots dos, el pare (p. 121). I, per tant, la dona, fins i tot, quan és gran i el fill torna a la casa maternal, és qui fa la tasca per a la muller i, de pas, li dona vida, de la mateixa manera que als camps, és a dir, que al futur. Cal afegir que, en el llenguatge eròtic i sexual, l’acte de llaurar vol dir relacionar-se un home amb una dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Prop.

Dones que transmeten la cultura, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les coves de Sitges”, el qual figura en el llibre “Set contalles del temps vell”, de Teodor Creus i Coromines. Així, molt prompte apareix el detall matriarcalista de les coves, vinculat amb la dona com també amb la mare (p. 61) i, a banda, se’ns comenta que, “Sobre lo que hi ha allí dins, se n’han contat moltes coses; mes com, avui per avui, (…) no es pot esbrinar (…), em limitaré tan sols a contar lo que una bona velleta em contà un jorn, com indubitada[1] cosa” (p. 62) i, així, de nou, és la dona qui transmet la cultura popular.

Tot seguit, podem llegir “molts anys,… molts anys…, deia aquella pobra dona, hi vivia una pubilla gemmada com una rosa de Maig i tan encisera que el fadrinet que, una vegada, a parlar amb ella, arribava, (…) en llurs festes i mercats feien entorn de la noia els més gentils jovencells, amb conversa brunzidora” (p. 63). Per tant, la dona està ben tractada.

A més, veiem que “Amable es mostrava ella, amb tots, que un xic capritxosa” (p. 63). I, com que era estimada per molts jóvens, “A la fi, se’ls ocorregué consultar a certa dona, que era tinguda per bruixa i habitava una cova” (p. 64). Per consegüent, si, primerament, per mitjà de la dona, passa el saber d’un Poble, a través d’una altra, qui salva l’home, ho fa la proposta que aplanarà el camí al jove (en aquests cas, a dos).

Aquesta velleta els diu que la nit de Sant Joan “estiguessen en la platja i entressen dins de les Coves, proveïts d’atxes de vent per a desvanir[2] les ombres (…) fins a una cambra rodona” (p. 65). Coves, ombres, cambra, redó…: interior i, per tant, femení, així com, per exemple, el nen, abans de nàixer, es gesta dins de la mare.

I, com que voldran guanyar-se la simpatia de la jove, li portaran “aquelles tres flors, al mig d’un pom de clavells i roses” (p. 66). I més directrius els marca l’anciana: “Mes que tinguessen entés que, si, amb les flors, no eren fora de les Coves” (p. 66), perdrien les forces per a sortir-ne i per a tornar a veure la noia (p. 66).

Un poc després, veiem que els jovenets, seguint les indicacions de la velleta, en la cova, “començaren aquell gran lloc a recórrer, cercant aquell estanyol on creixia la flor formosa que llur sort decidiria, segons digué aquella dona” (p. 67) i, per tant, es reflecteix que es fa lo que vol la dona (p. 67).

Més avant, els minyons, “Atansaren-s’hi amb afany i colliren bonicolles les tres poncelles” (p. 69) i consideren que “no era cosa de deixar que es perdés una ocasió tan bona de, a més a més de les flors, comptar amb algunes joies que oferir a la pubilla el qui portàs les flors closes aconseguís, que, cada u d’ells, prou esperava que fóra” (p. 69).

Finalment, podem afegir que el tracte a favor de la dona podríem vincular-lo amb actes semblants com el de la figura de la “bellea” del foc, amb motiu de les festes de les fogueres d’Alacant, justament, en relació amb la festivitat de Sant Joan Baptista.

Com captem, la dona és qui ha marcat el camí i qui porta els pantalons, malgrat els anys i tot, ja que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] No dubtada.

[2] Fer desaparéixer. L’acció està orientada per a la nit més curta de l’any i això té a veure amb aquest detall de les ombres.

La dona, ben acollida i molt oberta, salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona està ben tractada i que la dona salva l’home, és “La llegenda dels moros”, la qual figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. L’any 1647, “tres barques de la ciutat de l’Alguer, mentre que estaven pescant amb dotze homes d’equipatge, foren preses de les gents dels bergantins morescos i que, per tendre salva la vida” (p. 97), els demanaven que un home entràs en el port de l’Alguer i que l’endemà en “retornés amb dotze jovenetes entre les més belles, si volia salvar la vida i la dels seus compatricis” (p. 97). Per tant, implícitament, la dona allibera l’home.

Quan l’home que se’n dirigiria a l’esmentat port, el capità, troba obertes les portes de la ciutat, ho comenta en sa casa, en casa dels seus companys i a llurs mullers i fills (p. 97). A més, el comanador els addueix “Jo he de fer retorn amb dotze joves belles, d’edat de divuit a vint anys, perquè és així el pacte” (p. 97). Per tant, es reflecteix el pactisme i apareix la jove garrida, tan present en moltes rondalles.

Un poc després, mentres les mares ploraven, “va entrar en la cambra un jove tan bell que semblava una minyona” (p. 97). Immediatament, el patró, eixerit, té una idea i diu al jove: “- ¿Pots trobar-me altres onze joves com tu, així, bells i galants?’. Ell li respongué que sí. Llavors, els capità va dir: ‘-Preparau dotze vestidures de dones, les més riques que tingueu, que jo vestiré aquests joves i, així, cercaré de divertir els moros i de salvar els nostres pares i marits’” (p. 98). Per consegüent, participen tots:  persones preparant els vestits i el jove cercant hòmens que s’ajusten a lo que li ha dit el capità. A banda, serà la dona i lo matriarcalista lo que alliberarà l’home.

A continuació, es plasma l’esperit comunitari, igualment vinculat amb el matriarcalisme, després d’acceptar tots la proposta del comanador: “després, es reuniren totes les altres famílies i, tots, en silenci, començaren a treure hàbits per vestir els joves, que així semblaven tan belles minyones; tant eren eixerits i galants” (p. 96).

En acabant, la barca amb les dones fa via cap al Port del Comte i “els capitans dels bergantins preguntaren: ‘-Tens les dones?’. ‘Sí -li respongué el capità alguerès-; són dotze fresques com a flors i belles com el sol” (p. 98). Com copsem, la dona està ben tractada.

A més, tot seguit, apareix el tema de la sexualitat: “A penes els joves vestits de dona entraren en els bergantins, començaren els moros a servir-los-hi refrescos i, després, aparellaren les meses; (…) preguntaven ja l’hora deliciosa de l’amor i de la voluptat[1], (…) fins que els feren la proposta d’anar a dormir amb ells.

Els joves respongueren que sí (…).

Lo mateix feren en l’altre bergantí” (p. 98).

Podríem dir que els jóvens, abraçant la part femenina (ací, plasmada en la roba), fan possible que ells es salven i que, per tant, la dona allibera l’home. Àdhuc, això fa que els morescs els comencen a abraçar. O siga, que la dona també estava ben tractada per persones distintes als algueresos i és ben acollida com també en les cultures matriarcalistes.

Al capdavall, tant els jóvens com altres mariners algueresos que havia instruït el capità, maten els morescs i “Salparen, després, tots els algueresos amb els bergantins i llurs barques per l’Alguer” (p. 99) i hi retornaren i foren ben rebuts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Complaença en els delits sensuals.

La dona amb bondat i molt oberta aprova la bonesa d’altri

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “La filla del rei Serpentí”, recollida per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, el rei Serpentí, amb la intenció que la filla isca guanyant, li diu que prenga la clau i què ha de respondre ella a un papagai que se li apareixerà.

L’endemà, la jove Maria obri la finestra, actua com li havia indicat el monarca i, un poc després, “treu el cap de la finestra i es veu al fill del rei, ferm en una cantonada.

Era el fill del rei de prop i tenia la cort al davant d’aquella del rei Serpentí” (p. 79). El príncep, quan el papagai li comenta que eixa és la filla del rei, li respon que el monarca no tenia cap filla, ni n’havia tingut mai (p. 79).

Aleshores, l’animalet parla a Maria, ella li contesta i, tot seguit, la jove, amb molta espenta, li diu “Tenc bon pare i bona cara” (p. 80), tanca la finestra i el jove, immediatament, copsa que Maria sí que és princesa i, “Alhora, el fill del rei de prop, envia dos patges al rei Serpentí, dient-li que ell tenia plaer de la filla” (p. 80), és a dir, que volia casar-se amb Maria.

El monarca, per a fer-ho fàcil a la filla, li diu:

“-Maria: ara, tu em mates i, després que hauràs posada tota la mia sang a dins d’una olla, untaràs totes les parets; després faràs a trossos la mia persona i la posaràs a bullir. (…) O tu em mates a mi, o jo et mate a tu.

Doncs, Maria mata al pare” (p. 80). I, així, la jove Maria, en aquest passatge (semblant al d’altres rondalles), farà possible que el rei Serpentí torne a com era abans, i, encara que ell li dona les órdens, ho fa per a que la dona… puga salvar-lo:

“De la sang, unta totes les parets, les quals ixen totes de corall. Fa a trossos, després, la sua persona, i la posa a bullir i compareix altra volta el rei, viu i més bell de com era.

Alhora, Maria esposa amb el fill del rei” (p. 80).

La princesa Maria, que era bella i gitava resplendor com un sol (p. 80), “va tenir un fill bell com un pom d’or” (p. 80) i convida a un dinar a tots els senyors i a tots els reis que volguessen anar a veure el nen (p. 80). Fins i tot, hi va el seu germà Antoni, qui no la reconeix (però Maria sí a ell) i, quan el germà volia besar el peu de la criatura, la filla del rei no li ho accepta (p. 80).

A continuació, durant el dinar, trauen una tassa a cada convidat, però Antoni (el germà de la princesa) volia que li posassen el vi en una capsa amb els cervells d’un gos que es trau de la butxaca (p. 81). Com que ell deia “a la salut de ma germana” i ella “a la salut del cutxo” (del gos) i, a més, Antoni volia saber per què ell no havia pogut besar el peu de la criatura, es dirigeix al rei i, llavors, “li respon Maria:

-Si tu vols saber el motiu de tot això, n’enraonarem tots sols en una cambra, sense res de mal.

Després del dinar, Maria (…) es dóna a conèixer per la germana i li conta tot lo que li havia passat de quan l’havia enviada a matar” (p. 81). D’aquesta manera, es fa lo que vol la dona i, a banda, “Alhora, Antoni es penedeix, de la sua, d’haver cregut a la muller i demana a Maria lo que deia ella de merèixer la sua cunyada.

-Jo no vull que li facis res -li respon ella” (p. 81).

I, finalment, com que el germà prega tant a Maria que ella li deixe actuar segons la seua intenció (i, per tant, la dona té la darrera paraula i és qui ho aprova), “va de la muller, la treu de la casa, l’envia a l’almoina[1] i, després d’haver-se venut tot[2], se’n va de la germana i s’està sempre amb ella” (p. 81). Per consegüent, la rondalla plasma que, així com el germà estimava la germana, la bonesa vol bonesa, tan reflectit en moltes rondalles en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] És a dir, a captar.

[2] Lo vinculat amb la dona d’Antoni.

L’educació matriarcal i dones de bon cor, amb fe i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “Maria Entaulada”, recopilada en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, quan el rei prova l’anell a la filla i veu que li ajusta, li diu “-Tu seràs ma muller” (p. 59). Aleshores, com que la jove no aconsegueix que son pare es lleve eixa idea del cap i cercar una altra dona amb qui casar-se, “A penes se n’és anat el pare, aquella minyona s’és posada a plorar i ha demanat consell a Nostra Senyora de les Gràcies, que tenia penjada al capçal del llit. Després de tant de plorar, Nostra Senyora li ha parlat i li ha dit” (p. 59) que accepte maridar-se amb el rei, “però que vols un vestit de seda en color d’aire” (p. 59). Com veiem, sembla que Nostra Senyora ha de copsar que no són paraules buides, sinó unides amb el bon cor i, per això, es presenta a la jove i li fa costat. 

La filla, com en rondalles semblants, segueix les directrius de la Mare de Déu i les marca al pare. Llavors, ell recorre al dimoni (p. 60) i torna a demanar la mà a la princesa (p. 60).

A continuació, Maria “ha fet una exclamació davant del quadro de Nostra Senyora: ‘-Mare mia estimada, estimada (…), mare mia de les Gràcies, ajudau-me vosaltres” (p. 60). I, en el tercer passatge, “retornat el rei, Maria ha dit com l’havia aconsellada Nostra Senyora” (p. 61) i, a banda, addueix, al rei, “que li portaria l’altre vestit, amb pactes i condicions” (p. 61), i, per tant, es fa lo que ella vol.

Ara bé, com que la princesa no volia casar-se amb el monarca, recorre, de nou, al seu aliat (en aquest cas, Nostra Senyora), a qui comenta: “-Mare mia estimada, Verge Santíssima, com faig jo aqueixa volta? Ensenyau-me, vós, com he de fer amb mon pare, què és així encegat del dimoni, com faig jo, que, demà matí, vol saber el dia que ens esposem? Verge mia, no em parlau vós també? M’haveu abandonada? Dau-me qualque consell (…)’.

‘-No, Maria -respon Nostra Senyora-; (…) jo te don un bon consell, si el vols posar en obra; i, si no, fes com vols. (…) de fer-te una estàtua de llenya amb un calaix que hi estiguin els tres vestits; entra-te’n dins, tu digues-li, a ton pare, que, entre dintre vuit dies, esposau; mentrestant, et fas fer l’estàtua i te’n fuges’” (p. 61).

I així ho farà Maria, la filla del rei. I, l’endemà, al moment de comentar a son pare que esposarien huit dies després, ella el convenç dels preparatius i altres coses i, immediatament, avisa un fuster (pp. 61-62), qui, tres dies després, ja li porta l’estàtua de llenya, la qual deixarà, i fa via cap a un altre regne (p. 62). Així, doncs, veiem que la filla, arran de l’actitud de son pare, s’espavila i passa a ser jove.

Igualment, cal dir que aquests passatges de la jove Maria i Nostra Senyora ens resultaren novedosos respecte a la gran majoria de les rondalles que havíem llegit fins aleshores, per la fe que la filla posa en la Mare de Déu i per l’actitud de conhort i d’espenta de la Mare respecte a la princesa i que reflecteix l’educació matriarcal. Si la jove hagués acceptat la proposta de son pare, hauria abraçat lo patriarcal; però, com que la princesa acull bé la de Nostra Senyora, es posa de part del matriarcalisme.

Quan Maria aplega a l’altre regne, és ben acollida per la reina i, com que, en els balls, era la més garrida de les dones que hi prenien part, el príncep volia casar-se amb ella i, en canvi, la jove, com en altres rondalles, aconsegueix que ni ell, ni els súbdits, l’agafen.

Igualment, Maria posa condicions al príncep, ell les accepta i, tot i això, vol esposar-se amb la princesa. A més, quan el rei del segon regne diu a la jove “eixos països no existeixen” (p. 64),  Maria li contesta “-No sóc del país d’Estafes, ni del país de Brilla, però sí del país de Sella” (p. 64) i, abans de partir-se’n, intercanvia un diamant amb el fill del monarca (p. 64),… se’n va de la cort i no l’agafen.

Finalment, el príncep, després de no haver trobat Maria (ni tan sols, en el país de Sella), cau malalt i, un dia, Maria Entaulada posa un diamant en la sopa i, quan el jove el troba, la mare, a la segona, li diu “’-Te l’ha feta Maria’

‘-Faci-la entrar’.

Maria entra vestida com l’últim dia que era anada al ball.

El fill del rei, saltant-se’n del llit, diu: ‘-Sóc curat; heus ací la mia esposa’” (p. 64). No obstant això, si volia esposar-se amb Maria, ella li marca les condicions: “-No, fins que no ho sàpiga el babo, jo no espòs’.

Alhora, el fill del rei ha escrit al pare de Maria, que, després, és anat a demanar perdó a la filla.

Maria ha esposat amb el fill del rei, i el pare se n’és tornat a la cort” (p. 64) i, així, el pare de Maria accepta que ella puga fer la seua vida sense que ell la pressione. Ni tan sols, en el regne que ella ha triat, en què ha sigut ben acollida i on, àdhuc, per exemple, la reina i el príncep l’han tractada bé.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aplanen el camí i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “El carboner”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Un rei es trobava en una ciutat de Portugal i una serpent de set caps, cada dia, volia una jove de setze anys i, el dia que li tocava a la filla del rei, apareix un carboner (p. 55).

Aquell carboner entra a la ciutat i, “alhora, pregunta a una dona” (p. 55) on és la filla del rei i “a mostrar-li el camí” (p. 55). I, així, copsem que la dona aplana el camí al jove i, tot seguit, l’home passa a fer lo que li indica ella:

“Després, es posa a caminar on era la filla del rei” (p. 55), i, més avant, ella li diu que li revise els cabells. Aleshores, el carboner s’adorm en la falda de la princesa i, immediatament, ella “es posa a plorar i les llàgrimes a la cara del carboner li han banyat. Alhora, s’és despertat” (p. 55) i l’home munta a cavall. Com veiem, la dona, per mitja de les llàgrimes (és a dir, d’aigua, un tret vinculat amb el matriarcalisme), desperta l’home i, així, el salva.

A continuació, el carboner talla els caps de la serp i, “Alhora, la filla del rei li ha dit: ‘Tu ets el meu alliberador i tu seràs mon marit’” (p. 56) i, a més, l’home fica les llengües de la serpent en un mocador (p. 56).

Immediatament, el carboner, mentres anava, junt amb la princesa, a la ciutat on vivia el rei, troba que un cavaller li demana cap a on feia via i que volia veure la serpent (p. 56). A banda, el cavaller s’acosta on era la serp, li agafa els huit caps i els presenta al monarca.

Als tres dies, el carboner “és anat a la ciutat i ha trobat l’esposori de la filla del rei amb el cavaller” (p. 56) i, com que la princesa, en veure el carboner, li diu “-Avança, avança!” (p. 56), l’home pot parlar amb el rei.

A més, el rei demana al carboner que li ensenye els caps de la serpent, i el carboner li respon que el noble faça veure al monarca les llengües de la serp.

Més avant, a l’hora del parlament, “el carboner diu: ‘-Aqueix és el mocador amb les vuit llengües’, i, al cap, li ha posat, una per una, i totes anaven bé (…).

El rei li ha dat el do d’esposar la filla” (p. 57) i, “De que han esposat, el rei, la corona li ha dat” (p. 57) i, finalment, el carboner, des de que ha començat a regnar, perdona a tota la població un any de tribut i han fet festes per a tots (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, amb espenta i molt oberta, marca el compàs

General, , ,

Continuant amb el conte “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”, plasmat per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, veiem que, com en altres relats, la fada Corina (qui fa el paper de cavall), diu al jove que agafe un peix i que el torne a la mar (p. 41): “se’n davalla del cavall, pren aquell peix i el gita a la marina” (p. 41) i una veu diu a Antoni (el jove) que, quan ell necessitarà ajuda, el rei dels peixos li farà costat (p. 42).

En acabant, el jove Antoni agafa un pardal que hi havia en un arbre i, seguint les indicacions de la fada Corina, el fa volar i, tot seguit, una veu diu a Antoni que, quan tinga necessitat, que avise el rei dels pardals i que “tu seràs salvat” (p. 42) i, igualment, un poc després, amb una formiga (p. 42). Com veiem, es fa lo que vol la dona.

Al moment, Antoni comença a caminar cap al palau i la fada Corina li diu que s’amague en un jardí, que ella (cavall) es voltarà pel jardí i que, quan s’assega la princesa, “tu siguis prompte a abraçar-te-la” (p. 42).

A continuació, la filla del rei, que s’acosta al jardí, compta amb l’aprovació del rei, qui “la fa seure al cavall, que la porta tot passejant per tot el jardí. Antoni, prompte ix i l’abraça” (p. 42). Ací, el cavall és la fada Corina. 

Més tard, passem a un altre passatge en què el rei demana que Antoni li porte un diamant i, immediatament, el jove recorre a la fada Corina i, ara, el xicot avisa el rei dels peixos (p. 43).

I, en un tercer passatge, el rei li demana un vel (p. 44) i la fada Corina, de nou, fa costat al jove, ell fa lo que ella li dicta i Antoni compta amb la col·laboració dels pardals (p. 44).

Aleshores, el rei, amb el vel en les mans, se’n va a la fada Morgana i, en un passatge posterior, el jove Antoni recorre a les formigues i, quan el monarca ja compta amb els grans (de distintes plantes) que li havia demanat, la fada Corina i el jove, que segueix les indicacions de la fada (per mitjà del cavall, com en altres rondalles molt semblants), fan via.

I el rei, com que la fada Morgana li demana que, si vol casar-se amb ella, ha de fer lo mateix que el jove Antoni, no passa la prova i, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a Antoni que sí que accepta casar-se amb ell (p. 46). Un cardenal els esposa i Antoni i la fada Morgana, que eren fills de rei, es casen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que salven els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”. “Una volta hi havia un rei que tenia tres fills i tenia un jardí i, cada nit, n’hi robaven les roses” (p. 39), motiu pel qual el rei comenta que donarà la corona a qui ho resolga. Com veiem, apareix un jardí, detall de línia matriarcalista.

Un poc després, el fill gran i, en acabant, el mitjà, li diuen que ho aconseguiran, però, a tots dos, “Davalla la fada Corina i li’n mena les roses” (p. 39), és a dir, els les talla.

El fill petit diu al pare que ell ho assolirà (p. 39). Així, el jove, “A mitja nit, s’amaga i veu una dona davallant de la paret i messant-ne totes les roses (…); ix ell i li aganxa[1] la gonella[2]i li diu: ‘-Si l’has feta a mos germans, no la fas a mi’.

I respon aquella dona: ‘-Deixa’m anar, Antoni, que qualque dia serà bo per a tu, i demà trobaràs el jardí més ple de flors, i tu, en qualsevol necessitat que tu tinguis, avisa la fada Corina, que seràs ajudat” (p. 40) i, per tant, serà la dona (ací, una fada), qui li aplanarà el camí.

Tot seguit, Antoni (el fill més jove) es presenta a son pare, qui li atorga la corona (p. 40); i, quant als altres, es proposen córrer món, ho comenten al pare i li demanen la benedicció (p. 40).

Antoni diu als seus germans que ell també vol fer món i ells li responen: “-Vine’.

Munta a on és el pare i li diu: ‘-Oh, babo: doni’m la benedicció, que me’n vaig a córrer món amb mos germans’” (p. 40). El pare, que esperava que el fill, com que tenia la corona, romangués on era, “li dóna la benedicció i una bona bossa de moneda” (p. 40). Per consegüent, copsem un tret semblant a moltes famílies catalanes: la figura de l’hereu, en aquest cas, el més petit dels germans, seria qui no eixiria del regne, així com, per exemple, l’hereu (o bé, l’hereua) hi estava molt en vincle amb el mas.

Immediatament, els tres germans parteixen cap a un altre regne i, allí, el rei, “qui estimava més, dels tres germans, era Antoni” (p. 41), però, com que el gran i el mitjà tenen enveja al petit, el major comenta al rei que Antoni està prou encoratjat per a portar la fada Morgana. Llavors, el monarca diu al jove que, si li porta la fada Morgana, “et faig donació del meu regne” (p. 41), però que, si no li ho compleix, ordenarà que el maten.

“Davalla Antoni al portó, plorant, i crida a la fada Corina, i diu: ‘-Ix a ajudar-me!’.

(…) Respon aquella: ‘-Calla i munta al damunt i li dius al rei que et doni una sella d’or i dos esperons d’or, si vol la fada Morgana” (p. 41). Per tant, copsem que Antoni (l’home) fa lo que li indica la fada Corina (la dona) i que el rei també accepta la proposta del jove: “-Tot seguit, Antoni, és feta” (p. 41). I, així, en dos passatges més.

A banda, la dona, amb espenta i molt oberta, salva l’home (ací, Antoni), li aplana molt el camí per a superar les proves que li posa el rei i, àdhuc, porta la iniciativa i Antoni li accepta les propostes.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Enganxa.

[2] Faldeta.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

General, , , , , ,

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.