Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que aplanen el camí i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es plasma molt el matriarcalisme és “El carboner”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. Un rei es trobava en una ciutat de Portugal i una serpent de set caps, cada dia, volia una jove de setze anys i, el dia que li tocava a la filla del rei, apareix un carboner (p. 55).

Aquell carboner entra a la ciutat i, “alhora, pregunta a una dona” (p. 55) on és la filla del rei i “a mostrar-li el camí” (p. 55). I, així, copsem que la dona aplana el camí al jove i, tot seguit, l’home passa a fer lo que li indica ella:

“Després, es posa a caminar on era la filla del rei” (p. 55), i, més avant, ella li diu que li revise els cabells. Aleshores, el carboner s’adorm en la falda de la princesa i, immediatament, ella “es posa a plorar i les llàgrimes a la cara del carboner li han banyat. Alhora, s’és despertat” (p. 55) i l’home munta a cavall. Com veiem, la dona, per mitja de les llàgrimes (és a dir, d’aigua, un tret vinculat amb el matriarcalisme), desperta l’home i, així, el salva.

A continuació, el carboner talla els caps de la serp i, “Alhora, la filla del rei li ha dit: ‘Tu ets el meu alliberador i tu seràs mon marit’” (p. 56) i, a més, l’home fica les llengües de la serpent en un mocador (p. 56).

Immediatament, el carboner, mentres anava, junt amb la princesa, a la ciutat on vivia el rei, troba que un cavaller li demana cap a on feia via i que volia veure la serpent (p. 56). A banda, el cavaller s’acosta on era la serp, li agafa els huit caps i els presenta al monarca.

Als tres dies, el carboner “és anat a la ciutat i ha trobat l’esposori de la filla del rei amb el cavaller” (p. 56) i, com que la princesa, en veure el carboner, li diu “-Avança, avança!” (p. 56), l’home pot parlar amb el rei.

A més, el rei demana al carboner que li ensenye els caps de la serpent, i el carboner li respon que el noble faça veure al monarca les llengües de la serp.

Més avant, a l’hora del parlament, “el carboner diu: ‘-Aqueix és el mocador amb les vuit llengües’, i, al cap, li ha posat, una per una, i totes anaven bé (…).

El rei li ha dat el do d’esposar la filla” (p. 57) i, “De que han esposat, el rei, la corona li ha dat” (p. 57) i, finalment, el carboner, des de que ha començat a regnar, perdona a tota la població un any de tribut i han fet festes per a tots (p. 57).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, amb espenta i molt oberta, marca el compàs

General, , ,

Continuant amb el conte “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”, plasmat per Pasqual Scanu en el llibre “Rondalles alguereses”, veiem que, com en altres relats, la fada Corina (qui fa el paper de cavall), diu al jove que agafe un peix i que el torne a la mar (p. 41): “se’n davalla del cavall, pren aquell peix i el gita a la marina” (p. 41) i una veu diu a Antoni (el jove) que, quan ell necessitarà ajuda, el rei dels peixos li farà costat (p. 42).

En acabant, el jove Antoni agafa un pardal que hi havia en un arbre i, seguint les indicacions de la fada Corina, el fa volar i, tot seguit, una veu diu a Antoni que, quan tinga necessitat, que avise el rei dels pardals i que “tu seràs salvat” (p. 42) i, igualment, un poc després, amb una formiga (p. 42). Com veiem, es fa lo que vol la dona.

Al moment, Antoni comença a caminar cap al palau i la fada Corina li diu que s’amague en un jardí, que ella (cavall) es voltarà pel jardí i que, quan s’assega la princesa, “tu siguis prompte a abraçar-te-la” (p. 42).

A continuació, la filla del rei, que s’acosta al jardí, compta amb l’aprovació del rei, qui “la fa seure al cavall, que la porta tot passejant per tot el jardí. Antoni, prompte ix i l’abraça” (p. 42). Ací, el cavall és la fada Corina. 

Més tard, passem a un altre passatge en què el rei demana que Antoni li porte un diamant i, immediatament, el jove recorre a la fada Corina i, ara, el xicot avisa el rei dels peixos (p. 43).

I, en un tercer passatge, el rei li demana un vel (p. 44) i la fada Corina, de nou, fa costat al jove, ell fa lo que ella li dicta i Antoni compta amb la col·laboració dels pardals (p. 44).

Aleshores, el rei, amb el vel en les mans, se’n va a la fada Morgana i, en un passatge posterior, el jove Antoni recorre a les formigues i, quan el monarca ja compta amb els grans (de distintes plantes) que li havia demanat, la fada Corina i el jove, que segueix les indicacions de la fada (per mitjà del cavall, com en altres rondalles molt semblants), fan via.

I el rei, com que la fada Morgana li demana que, si vol casar-se amb ella, ha de fer lo mateix que el jove Antoni, no passa la prova i, ella, sense pensar-s’ho dues vegades, diu a Antoni que sí que accepta casar-se amb ell (p. 46). Un cardenal els esposa i Antoni i la fada Morgana, que eren fills de rei, es casen.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que salven els hòmens i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu, és “Rondalla d’un rei i dels seus tres fills”. “Una volta hi havia un rei que tenia tres fills i tenia un jardí i, cada nit, n’hi robaven les roses” (p. 39), motiu pel qual el rei comenta que donarà la corona a qui ho resolga. Com veiem, apareix un jardí, detall de línia matriarcalista.

Un poc després, el fill gran i, en acabant, el mitjà, li diuen que ho aconseguiran, però, a tots dos, “Davalla la fada Corina i li’n mena les roses” (p. 39), és a dir, els les talla.

El fill petit diu al pare que ell ho assolirà (p. 39). Així, el jove, “A mitja nit, s’amaga i veu una dona davallant de la paret i messant-ne totes les roses (…); ix ell i li aganxa[1] la gonella[2]i li diu: ‘-Si l’has feta a mos germans, no la fas a mi’.

I respon aquella dona: ‘-Deixa’m anar, Antoni, que qualque dia serà bo per a tu, i demà trobaràs el jardí més ple de flors, i tu, en qualsevol necessitat que tu tinguis, avisa la fada Corina, que seràs ajudat” (p. 40) i, per tant, serà la dona (ací, una fada), qui li aplanarà el camí.

Tot seguit, Antoni (el fill més jove) es presenta a son pare, qui li atorga la corona (p. 40); i, quant als altres, es proposen córrer món, ho comenten al pare i li demanen la benedicció (p. 40).

Antoni diu als seus germans que ell també vol fer món i ells li responen: “-Vine’.

Munta a on és el pare i li diu: ‘-Oh, babo: doni’m la benedicció, que me’n vaig a córrer món amb mos germans’” (p. 40). El pare, que esperava que el fill, com que tenia la corona, romangués on era, “li dóna la benedicció i una bona bossa de moneda” (p. 40). Per consegüent, copsem un tret semblant a moltes famílies catalanes: la figura de l’hereu, en aquest cas, el més petit dels germans, seria qui no eixiria del regne, així com, per exemple, l’hereu (o bé, l’hereua) hi estava molt en vincle amb el mas.

Immediatament, els tres germans parteixen cap a un altre regne i, allí, el rei, “qui estimava més, dels tres germans, era Antoni” (p. 41), però, com que el gran i el mitjà tenen enveja al petit, el major comenta al rei que Antoni està prou encoratjat per a portar la fada Morgana. Llavors, el monarca diu al jove que, si li porta la fada Morgana, “et faig donació del meu regne” (p. 41), però que, si no li ho compleix, ordenarà que el maten.

“Davalla Antoni al portó, plorant, i crida a la fada Corina, i diu: ‘-Ix a ajudar-me!’.

(…) Respon aquella: ‘-Calla i munta al damunt i li dius al rei que et doni una sella d’or i dos esperons d’or, si vol la fada Morgana” (p. 41). Per tant, copsem que Antoni (l’home) fa lo que li indica la fada Corina (la dona) i que el rei també accepta la proposta del jove: “-Tot seguit, Antoni, és feta” (p. 41). I, així, en dos passatges més.

A banda, la dona, amb espenta i molt oberta, salva l’home (ací, Antoni), li aplana molt el camí per a superar les proves que li posa el rei i, àdhuc, porta la iniciativa i Antoni li accepta les propostes.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Enganxa.

[2] Faldeta.

Les dones, amb bona empatia, trauen de la penitència els hòmens

General, , , , , ,

 

Continuant amb el relat “Rondalla de Belindo, el monstre”, el monstre dona a la jove un pot de confitura (per a donar de menjar al cavall que la portarà a cals pares) i, a més, “li ha dat una bossa de moneda per dar a la família” (p. 19).

Al moment, veiem que la xica hi aplega i, immediatament, podem dir que salva l’home, com fa la dona en moltes rondalles i en la cultura matriarcalista, en aquest cas, començant pel pare: “Aqueix era al llit, (…) però tota la família, tot just l’ha vista, li s’és gitada al damunt, de l’alegria (…). Tots, fins al pare, se l’ha abraçada. Alhora, el pare li ha dit: ‘-Filla mia: sort que, primer de morir, he tingut aqueixa contentesa[1] de veure’t, perquè t’havia plorat per morta” (p. 20) i ella els narra els fets i, un poc després, dona de menjar al cavall.

L’endemà, la xica abraça son pare, comenta (a sa mare) que ella ha d’anar-se’n (p. 20) i fa via cap al palau del monstre Belindo, on aplega de nit, un detall matriarcalista: “Era de nit; ha trobat la casa aparellada, el llit fet” (p. 20) i, l’endemà, la jove diu al monstre unes paraules que podem vincular amb el matriarcalisme: “-Ara veus, Belindo: als tres dies, t’he dit que vindria, i sóc vinguda’.

I Belindo li ha dit: ‘-Aquesta volta has fet de bona minyona’.

A ella, no li mancava res: feia una vida com una reina” (p. 20).

Nogensmenys, la joveneta volia veure els seus pares i les seues germanes,… però en la casa pairal. I, com que, un dia copsa que ploren les germanes i que ho fan amb el metge en la casa, comenta a Belindo: “-Deixa’m anar, que allí és[2] gent malalta” (p. 20) i, al capdavall, ho aconsegueix.

En aplegar la xicota a la casa, abraça sa mare, qui, immediatament, mor (p. 20).

Immediatament, veiem que la xica s’ha oblidat de donar de menjar al cavall, que l’animalet ha fet camí cap al palau del monstre Belindo i que ella s’acomiada de les germanes i se’n va cap a l’esmentat palau. Quan hi és, demana, unes quantes vegades, a Belindo, que li òbriga i li diu “Basta que isques, Belindo meu, jo t’espòs!

Alhora, ou totes eixes remors de cadenes, i era ell (…) i [ el monstre] li ha dit: ‘-Ara ja és acabada la mia penitència: jo sóc un fill de rei i aqueixa casa és una cort encantada, que fins que una minyona no m’hagués dit que m’esposava, el meu encanteri no s’acabava. Ara tu m’has de treure aqueixa pell que jo port; l’has de portar al jardí” (p. 21) de manera que ell no copse la pell mitjançant l’olor. Un exemple més en què la dona salva l’home i en què, si bé ell li diu què ha de fer, és per a que ella el puga alliberar (ací, àdhuc, simbolitzat per les cadenes i pel canvi de pell que ell necessitava per a tornar a ser lo que era abans).

Igualment, “Després que ella li n’ha tret aqueixa pell, se n’és entrat dins d’una fontana d’aigua i és eixit un bell jove com una joia” (p. 21). Un altre tret matriarcalista: l’aigua, fins i tot, com a renovadora i, ací, a banda, com un detall femení. Llavors, ell li comenta: “-Tu ets ma muller’.

Alhora, aquell palau és vengut una cort amb els patges, les guàrdies, i les dames de cort, belles com el sol” (p. 21). Captem com una mena de recompensa a la faena feta per la xicota: ara ella passarà a viure junt amb el fill del rei.

I, finalment, tres dies després de casar-se tots dos, “són anats en carrossa a prendre-se’n les germanes, que se les ha portades a la cort amb ella. Les dues germanes se són casades: una, amb un comte; l’altra, amb un marquès; i són estades sempre ensems[3], alegres i contentes” (p. 21). I, així, des del principi, la jove ha mantingut la relació amb les germanes i, com a agraïment a la informació que li han facilitat, elles passen a pertànyer a la noblesa i en una situació molt semblant a la de la xica.

Aquest final de rondalla és prou comú en relats amb germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Alegria.

[2] Hi ha.

[3] Juntes, plegades.

La muller, amb espenta, marca les directrius al marit i el salva

General, , , ,

 

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, per mitjà del fet que la dona salva l’home i que es fa lo que ella vol, i que figura en el llibre “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, és “El dimoni jovenet”. Un home sembrava blat i se li apareix un dimoni jovenet. El llaurador li afig que, quan el forment estiga bo, hi anirà i se l’emportarà. Aleshores, el jovenet li comenta que és un dimoniet i que se l’endurà. 

L’home tria proposar un acord al banyut i els dos ho accepten: el sembrador es quedarà la part de dalt. I, quan aplega la collita, el llaurador arreplega la part bona.

En una segona ocasió, el dimoni jovenet es presenta a l’home i, ara, el jovenet, li proposa quedar-se ell la mateixa banda. Llavors, el sembrador, que havia plantat naps, li diu:

“-Ací la tens! -contestà el llaurador, tot oferint-li les fulles dels naps, que eren l’única cosa que sobreeixia de terra” (p. 70).

Al moment, el dimoni trau les urpes a l’home i li comenta que no estava d’acord amb el tracte i que volia jugar-se els naps a arrapades.

Immediatament, el llaurador li respon:

“-Deixa’m, almenys, que vaja a dir adéu a la meua dona.

El dimoni convingué a deixar-lo anar a casa” (p. 71) i l’home ho comenta a la seua dona. La muller, eixerida i amb molta espenta, li diu:

“-Tranquil, que ara li la tornarem a pegar (…). I li va afegir: -Tu, amaga’t ben amagat a la cambra, que ell, quan es canse d’esperar a l’hort, vindrà a buscar-te ací; aleshores, jo ja me les idearé per fer-lo caure una altra vegada.

El marit va seguir el consell de la seua muller i se n’anà (…) cap a la cambra” (pp. 71-72).

Per tant, com en rondalles semblants, no sols l’home demana ajuda a la dona, sinó que, primerament, ella li ho accepta i fa una proposta al marit; a banda, la muller marca les directrius de l’home i, a més, ell les segueix.

Un poc després, la dona es pinta una ratlla roja, per a simular que l’home li ha marcat amb les ungles i, “passada una estona, es va presentar el banyut cavaller preguntant pel llaurador i la dona el va rebre” (p. 73) i li fa creure que li ho havia fet el seu marit i, igualment, li addueix que “se n’ha anat a cal ferrer a esmolar-se-les” (p. 73).

Finalment, el dimoni jovenet afig a la dona que, “Quan torne el seu marit, diga-li que, per mi, pot quedar-se tots els naps, les cols i les bledes, si vol, que jo no vull res més d’ell” (p. 74). De seguida, el dimoni feu camí i ja no tornà a molestar mai més per aquell poble (p. 74). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La bonesa, la generositat, la col·laboració de les dones i la reconciliació salven els hòmens

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla valenciana en què, a més, ix un tema tan quotidià (fer de cos), el qual, si més no, simbòlicament, està vinculat amb el matriarcalisme i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “El bon cagar”. En primer lloc, el transcriurem. Diu així:

“Això era, una vegada, un rei que tenia tres filles.

La major era molt llépola. La segona era molt envejosa i avariciosa, tant que, per moltes joies que portava damunt, mai no en tenia prou. La tercera era una xica tan senzilla que semblava mentida que fóra filla de reis.

El rei, un dia, va voler saber quina de les tres el volia més.

Les va reunir.

Va preguntar a la primera:

-Quant em vols?

I la filla li va respondre:

-Et vull més que a totes les llepolies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Va fer la mateixa pregunta a la segona, i aquesta li va respondre:

-Et vull més que a totes les joies del món.

El rei pensà: ‘Aquesta sí que em vol’.

Ho va tornar a preguntar a la tercera, i aquesta respongué:

-Et vull més que a un bon cagar.

El rei va pensar que aquesta filla no el volia gens i va cridar dos guardians perquè la mataren.

Els encarregats de fer-ho no s’atreviren, mataren un animal del bosc i, a ella, la deixaren allí.

Quan ja era de nit, va veure una llum enmig del brancatge, s’apropà i observà que era la casa d’uns grangers.

Tocà a la porta i li va obrir una velleta. La velleta la va alimentar i la princesa començà a treballar tenint cura dels animals i de la seua salvadora, la qual va agrair aquesta ajuda d’una flor tan jove.

Passaren uns quants anys i un príncep que anava al palau del pare de la princesa, per casar-se amb una de les seues germanes, passà per la granja i la va reconéixer, però no va dir res.

Quan aplegà a palau, el va rebre el rei; aquest tenia una cara de pomes agres i de desesperació que no va poder resistir el fet de comentar-li:

-Des que la meua filla ha mort, no puc cagar i, malauradament, ara comprenc el que ella volia dir-me.

El príncep li digué:

-La seua filla no és morta: jo l’he vista.

-¿I sabries dur-me on és ella?  -preguntà el rei.

-És clar que sí.

Quan aplegaren a la granja, pare i filla s’abraçaren com mai crec que s’hagen abraçat en cap conte. Després d’aquesta reconciliació, el rei se n’anà corrent a una séquia i va cagar tant…, tant…, tant que la va secar.

I encara avui és coneguda com la séquia del Bon Cagar” (pp. 51-53).

Com podem veure, la primera de les filles era molt llépola i, en la il·lustració de la pàgina 50, figura introduint menjar en la boca. En canvi, la segona, qui mai no en tenia prou, en el dibuix, apareix amb collars i detalls de bellesa adherits al cos.

No obstant això, la tercera, simplement, té el cos i és més lliberal: es pot dir que plasma la generositat. De fet, els dolços entren, les joies s’adjunten, però… el bon cagar resulta d’eixir part de lo menjat i de lo begut.

Per això, podem dir que la més jove de les filles, no sols era senzilla (com llegim en la rondalla) sinó que, igualment, reflecteix l’altruisme.

Adduirem que, com en altres rondalles, els encarregats de fer mort a la persona bonhomiosa (ací, la jove), trien per deixar-la lliure i no matar-la.

A més, la xica farà bona pasta amb la velleta, qui li fa de mare, apareix com a salvadora i li agraeix la col·laboració “d’una flor tan jove” (p. 52) i, així, ambdues dones es fan favors: la vella acull la jove, la jove fa més fàcil el dia rere dia de l’anciana.

Al capdavall, copsem que el rei ha deduït què implicaven les paraules de la filla més jove: la xica estava disposada a compartir, en lloc d’actuar només pensant en ella mateixa. I, com que el rei vol reconciliar-se amb la filla, se’n va cap a la granja on vivia ella (detall que indica que el monarca és molt obert) i, com que abraça la jove, la rondalla plasma que el rei acull la generositat, la senzillesa i el pensar en els altres. A banda, de nou, en aquesta rondalla, també es reflecteix un tret en relació amb el matriarcalisme: la dona (en aquest cas, la jove) salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La bondat és ben acollida en les cultures matriarcalistes

General, , , , ,

 

En el relat següent, “La flor del lliri blau”, també recollit en el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, i semblant a altres rondalles, un pare estava malalt i només el podia salvar una flor de lliri blau. El pare, que tenia set fills, promet que, qui trobe la flor, serà l’hereu (p. 47). Cada u dels germans tira per un camí i, a banda, tots els germans acorden que, “quan passaren set dies, es veurien en el mateix lloc d’eixida” (p. 47), un detall matriarcalista que figura en rondalles en què uns germans, en un punt, accepten emprendre per camins diferents i, un temps a venir, trobar-se en el lloc on s’havien separat.

“El germà més xicotet es va dirigir cap als Pirineus. Entrà en una xicoteta cova i va trobar una velleta” (p. 47). I, així, copsem dos detalls matriarcalistes: una cova (en què, a més, entra) i la velleta (com a dona). El germà petit “Li va preguntar si sabia on hi havia flors de lliri blau. La velleta li ho va dir i aquest s’encaminà a buscar-la” (p. 47). Per tant, no sols la dona (ací, una anciana) li respon afirmativament, sinó que aplana el camí al jove (l’experiència a l’afany de superació) i, igualment, es fa lo que tria la dona. 

Quan el xicotet ho ha aconseguit, no troba la velleta, però el germà més jove “retornà al lloc on havien quedat” (p. 48) els germans. Aleshores, el germà gran veu que el més petit “tenia la flor de lliri blau, el matà i el soterrà” (p. 48) i, tot seguit, apareixen els altres germans i “li preguntaren si havia vist el xicotet” (p. 48) i, encara que eixos cinc germans s’alegren del fet que s’haja trobat la flor, “buscaren i rebuscaren el més xicotet i, com que no el trobaren, se n’anaren a casa” (p. 48). D’aquesta manera, es plasma el sentiment de germanor que hi havia entre la gran majoria dels germans.

Un poc després, duen la flor al pare i el pare guareix. El pare com també aquests cinc germans i el més gran, se’n van a cercar el més petit i, “en passar son pare pel lloc on havien quedat els germans, es va sentir:

Passa, passa, bon pare.

Passa, passa i no m’anomenes

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau.

La família es va quedar ben estranyada; després, passà la mare i els germans i es va oir el mateix” (p. 48).

Com veiem, el narrador es posa de part de la bonesa i de la sinceritat, ja que trau, principalment, el paper i les accions dels personatges que actuen amb bon cor. Afegirem que l’acte de passar representa una manera d’aprovar, de la mateixa forma que quan permetem que una persona (o més) entren en casa o en un local.

I, com en moltes rondalles, el germà petit, a banda de respondre eixerit, ho farà amb sinceritat i, així, malgrat que deixa passar el germà major, li diu “i no m’anomenes,

que m’has mort en el riu de les Arenes,

per la flor del lliri blau,

per la flor del lliri blau” (pp. 48-49).

 

Aquest passatge té punts en comú amb el d’algunes rondalles. Ara bé, el final ens indica que la bonesa és lo que prima i lo prioritari en aquest conte, fins al punt que “Van fer un forat i veren el xiquet xicotet. Aquest els ho va contar tot. El pare va condemnar el germà major a mort, però el més petit el va perdonar i, aleshores, el condemnaren a la pena del desterrament” (p. 49).

Adduirem que, al capdavall, hi ha trets relacionats amb el matriarcalisme i amb com vivien molts catalanoparlants, en casa i en la vida diària, sobretot, entre els nascuts abans de 1920: 1) col·laboren i tots fan el forat i recuperen el fill petit, això és, actuen en pro de la bondat, 2) el fill més jove també pot exposar el seu punt de vista, les seues vivències, 3) el pare accepta que el fill que havia sigut perjudicat (el més petit) tinga la darrera paraula, és a dir, copsa parers diferents al seu i tot. I 4) la decisió final ix entre els sis fills de bon cor, el pare i la mare, fet que va en línia amb moltes rondalles en què tiren junta, la resolució es pren després d’escoltar els parers dels diferents membres i, en aquesta rondalla, a més, el fill petit fa un paper semblant al de la dona en la cultura matriarcalista: és determinant. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La germana, bondadosa, sincera i cercadora, salva els seus germans

General, , , ,

 

En el llibre “Rondalles de la Ribera”, amb contes de la comarca valenciana de la Ribera arreplegats per Lleonard Torres i per Llorenç Giménez, hi ha dos relats i, a més, seguits, en què es reflecteix el matriarcalisme, mitjançant la bondat. Tot seguit, els tractarem. En la rondalla “Els set corbs!”, una dona tenia set fills i una filla. La filla cau malalta i la mare envia els fills al metge, per a que el cridassen, però, com que no ve ningú d’ells, ella diu que voldria que tots es tornassen corbs (p. 43).

Un poc després, la dona veu set corbs i pensa que deuen ser els seus fills. A més, la filla, ja guarida, se’n va a comprar i una dona li diu “Tu tenies set germans”, però, com que la mare ho nega a la xiqueta, la filla li respon: “Mare, prepara’m el cabasset, que me’n vaig a buscar els meus germans.

Se n’anà cap a la muntanya; a mitjan camí, es trobà un home, i ella li preguntà:

-Bon home, ¿sap si, per ací, hi ha alguna caseta?

L’home li respongué:

-Doncs, n’hi ha una” (p. 44) i li indica com hi podrà accedir.

Aleshores, la xiqueta fa via, troba la caseta i hi veu una taula parada per a set persones i “Va beure de cada copa, menys de la del més menut, on ficà l’anell de sa mare” (p. 45). Els sis germans més grans capten que algú ha begut dels seus gots i, quant al petit, digué:
“-En el meu got és l’anell de la mare.

I tots exclamaren:
-Ací és la nostra germana!

Ella isqué i els corbs es tornaren en persones, s’abraçaren i ho celebraren i, tots contents, se’n tornaren a casa” (p. 45). 

Com veiem, la filla, que simbolitza la bonesa, quan la mare fa que els fills es tornen corbs, guareix i, de rebot, la bonhomia. I, com que la xiqueta és una persona sincera i està interessada pels seus germans, demana i, mitjançant la seua obertura a l’home (ací, ell representa les persones de més edat, amb més vivències), accedeix a la casa on ells resideixen.

Adduirem un detall matriarcalista: la xiqueta salva els germans (els quals representen l’home). Cal dir que, malgrat que ells són majoria (en quantitat), igualment, són bonhomiosos, com ella, i, així, copsem un relat en què s’invita a actuar amb bon cor. A banda, captem que, com en moltes rondalles, el germà més jove (ací, una xiqueta) és el més eixerit i, àdhuc, té molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.                                          

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures d’horts, de pluralitat, matriarcalistes i que promouen lo rovellat

General, , , , ,

 

En el relat “Esclafamuntanyes”, recopilat per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, es reflecteix el matriarcalisme. Són quatre germans i, el més jove, Joan, a més, “certament, era el més valent i de més noble cor” (p. 69).

Un dia s’apleguen tots quatre i el gran considera que cal que tots facen uns altres oficis. I, com a curiositat, hi ha un passatge que podem enllaçar amb l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan diu que, en fer el repartiment del patrimoni dels pares, “ A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”:

“-Quins, hereu? -que preguntà un.

-Tu, Joan, que tens aqueixos braços tan forts, et dedicaràs a aplanar pujols i a reomplir barrancs” (p. 69). El més gran dels germans podia haver començat per ell mateix o, com ara, pel segon dels quatre germans, però ho fa pel petit.

Afegirem que Joan, amb la col·laboració dels germans, s’endinsa en un pou (és a dir, entra en lo matriarcalista, en l’interior de la terra, en la dona, en lo maternal) i, de fet, “es trobà en un hort grandíssim. Hi havia fruiters de tota varietat i tots tenien fruita encara, com si allí no fos tardor com ho era en les terres del castell” (p. 77). Ens trobem, per tant, en plena joventut i apareixen trets molt vinculats amb el matriarcalisme català, de què Bartomeu Mestre comenta que “Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí”.

En acabant, el jove Joan fa via cap a un bosquet, on veu un palauet que tenia tres portes iguals. Joan s’hi acosta amb una maça en ma i, un poc després, una fadrina li comenta que, si ell mata una serp de set caps, “el nostre fadament acabaria i tornaríem a ser dones de veritat. No sabeu quanta de gent deslliuraríeu! Ací, al palauet, en som tres; però fora, n’hi ha per dotzenes” (pp. 78-79). Fins ací, pot semblar que és l’home qui salvarà la dona, per mitjà de la compassió…, però, al moment, copsem que és ella qui marcarà les directrius a Joan:

“-¿Sabeu, senyora, si hi ha alguna manera d’eixir amb bé de la lluita que se m’atansa?

-Sí” (p. 79).

Captem, així, que, primerament, l’home no es presenta ufanós, per exemple, pel fet que ell no estiga fadat com tampoc perquè ell serà l’alliberador de la dona. A banda, està obert a fer-ho de la manera que ella considere millor i, consegüentment, accepta que ella sap més, com, per exemple, feia el pare de Pere Riutort respecte a la seua muller.

En passatges posteriors, apareixen dues jóvens que havien restat fadades i a qui Joan trau del pou: Primerina i Segorina. Quan passem a la tercera de les fadrines, Rosa Darrerina, ella diu al xicot:

“-Jo em dic Rosa Darrerina i us haig d’advertir que avui us eixirà el negre en persona. No us fieu de les bones paraules, que ens poden portar a la nostra perdició. Ell, només aparéixer, us durà a una cambra on tot són espases a les parets. Us desafiarà a espasa; ell en triarà una i us en farà triar una altra a vós. Heu d’agafar l’espaseta més insignificant i rovellada, que és l’única que té el poder de véncer-lo” (p. 85), detalls que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana (bé, entre les arreplegades per Sara Llorens, bé entre les plasmades per Mn. Antoni Ma Alcover):  espasa rovellada (ací, insignificant i tot), lluny de les temptacions i del parlar per parlar,… però que farà que Joan vença… després de seguir les órdens de la jove. I, igualment, el fet que l’espasa estiga rovellada també indica que, en les cultures matriarcalistes, no es prioritza (ni es promou) la religiositat no popular, la rectitud, etc.. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.