Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

“Ja podem partir”, dones i hòmens molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma que es fa lo que vol la dona és “N’Agraciat”, la qual figura en el Tom VII de les “Rondaies mallorquines” arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, molt prompte, uns caçadors reials que anaven de cacera junt amb el rei troben N’Agraciat, un home molt obert, en una cova, li demanen si vol anar amb ells i ell, immediatament, ho accepta (p. 41).

Uns anys després, el rei vol casar-se i, concretament, amb la Princesa des cabells d’or, “sa dona més garrida que hàgeu vista mai” (p. 42). I N’Agraciat, fidel al rei i ràpid, es guanya la confiança del monarca. Al moment, N’Agraciat troba un mussol i, en part de la rondalla, altres animals que tornaran a ell el favor que, primerament, els ha fet.

I, com que N’Agraciat actua amb molta espenta i molt obert, mata un gegant i  troba la Princesa des cabells d’or , i la dona, molt prompte, passa a fer un paper actiu, com el de N’Agraciat, encara que és ella qui dicta, de manera molt oberta, lo que ell ha de fer. Així, li diu que ha de portar-li aigua:

“-Una ampolleta em bastaria –diu ella-: sols que en pogués tirar un raig dins es ribell a on m’he de rentar.

-Vénga una ampolleta – diu ell-: veureu com aviat la vos duré plena.

-I que saps a on és aquesta font? –diu ella.

-Així com vos he trobada a vós –diu ell-, la trobaré a ella” (p. 45).

El jove demana a un pastor que troba N’Agraciat amb molta espenta (p. 46) i li aplana molt el camí.  Porta l’ampolleta a la dona, qui aprova la tasca feta per N’Agraciat i, a més, li encarrega una nova faena que ell, no sols aconseguirà, sinó que la portarà a terme ràpidament: que porte a ella l’anell: “Quan em robaren, que em duien aquí dins, passàrem un riu, i m’hi va caure.

-Me’n vaig a dur-lo –diu ell.

-Però, i que saps quin riu és aquest? Jo mateixa no ho sé.

-Així com vos he trobada a vós i sa Font de sa bona salut, trobaré s’anell, si Déu ho vol i Maria” (p. 47).

I, al moment,  s’acosta al riu i, u dels animals a què N’Agraciat havia fet costat, un peix, qui, molt col·laborador, li diu “Agraciat, vet aquí s’anell que tu cerques” (p. 47). I l’home l’agafa, se’n va a la cova on és la princesa, li l’ensenya i ella li ho aprova:

“-Si que ho és ell! Ja podem partir en voler.

-Ara mateix –diu N’Agraciat.

Partiren, i des d’allà.

Tot d’una es presenten al rei i N’Agraciat diu:

-Senyor rei, vet aquí la Princesa des cabells d’or. A veure què més té que manar-me.

El rei (…) davant la princesa, (…) la veia tan agraciada, tan garrida, tan encisadora” (p. 48).

Immediatament, el rei crida tots els nobles del regne per a que fessen la cort, el monarca es casa amb ella i, en acabar les noces, diu a N’Agraciat que acceptarà lo que ell li demane, en agraïment a la seua aportació. I, si bé N’Agraciat s’inclinava per servir-lo tots els anys que li quedaven de vida (p. 48), “El rei el va fer sa segona persona, i el casà amb la dama més bona, més garrida, més discreta, més noble i més rica de tot es seu regnat” (p. 48). Aquestes paraules m’impactaren des del primer moment i plasmen que, en la cultura matriarcal, la dona està ben considerada.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Sa filla del rei, davant davant”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què la dona salva l’home (en aquest cas, una velleta a un jove que seguirà les directrius que ella li mane i que estarà molt obert a ella) és “En Joanet Cameta-curta i ses tres capsetes”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover. Un rei, que tenia dues filles, fadrines, molt garrides i gentils com el sol, a què, les tenia tan geloses que sempre anaven molt acompanyades (p. 151), veu com un gegant en pren la gran.

A causa d’això, el rei fa unes dictes: “es qui li tornàs sa filla major, es casaria amb ella; i si ja era morta, aquell que duria es cap des gegant, es casaria amb s’altra i, llavors, tendria sa corona” (p. 153).

Immediatament, un jove de quinze anys es presenta en la cort, En Joanet Cameta-curta, qui, tot i que tenia una cama un poc més curta, era més viu que un centella, eixerit i amb reflexos (p. 153). I, el rei, quan es presenta el jove, li diu una frase en línia amb el matriarcalisme: “Es pensament ja és bo (…). Lo que falta són es fets!” (p. 154): considera prioritària l’acció.

Al moment, En Joanet es troba amb una jaieta que plorava perquè un gerricó, això és, una gerreta petita, que ella tenia, li havia caigut en un pou i perquè volia “tornar a beure d’aquella aigua que era tota sa meua vida. I, a sa meua edat, què ha d’esser de mi?” (p. 155). Però, el jove, molt col·laborador, s’endinsa en el pou (com altres personatges, en diferents rondalles de línia matriarcal de la tradició catalanoparlant), fent lo que ella li indica (es fa lo que vol la dona), aconsegueix l’objectiu i, de rebot, la velleta “amb això, en tenia prou per viure més sana que un gra d’all i més forta que una penya de mar” (p. 156). Veiem, per tant, que la dona apareix com a forta. I la dona compensa En Joanet:

“-Oh, tu que m’has treta des pou! En veure’t apurat, obri’m i demana’m una cosa, sa que vulgues, per grossa que sia, i et serà accedida, però just una vegada!” (p. 156).

Les tres capsetes li permetran entrar en la casa del gegant (on era la filla gran dels reis), però sense que el poguessen veure, ni escoltar-lo (però sí, ell, als altres).

Com que la fadrineta, en un moment, diu al gegant que ella és la filla gran del monarca, En Joanet, quan es presente a la jove, ho farà dient-li “Bon dia i bon any, Senyora Altesa!” (p. 160), detall matriarcal en què es plasma que ell no actuava com un alliberador sinó que tracta bé la fadrineta, de la mateixa manera que, un poc després, podem llegir “sa filla del rei davant davant, per mostrar es camí, ella que es creia saber-lo, i En Joanet darrere” (pp. 160-161), moment de la rondalla que m’ha recordat un fet que presencie moltíssimes vegades i que comentarem tot seguit.

Quan els meus pares venen de visita a ma casa,… la gran majoria de les vegades, qui va davant és ma mare (i no mon pare), detall que els comentí un dia i que el vincule amb el matriarcalisme.

Des d’aleshores, En Joanet recorrerà a les tres capses que li havia donat la jaieta, en agraïment al favor que li havia fet i permetran que, fins i tot, en obrir la tercera, ell i la filla del rei es transformen en hortolans i, així, demana “Que aquí ens plantes un hort amb una grandiosa sínia ben fonda i ben ampla i amb molta d’aigua, i que jo torni un hortolà i, sa filla del rei, una hortolana, jo rega qui rega i ella entrecava qui entrecava.

-Idò així es farà –diu sa veu” (p. 164).

En aquesta rondalla, En Joanet, amb molta espenta i amb molta iniciativa, recorre a la raboseria (que no a l’engany) i, així, “ja tenia sa filla major del rei i es cap des gegant” (p. 166). I la princesa, en agraïment a la faena feta per En Joanet, pensava “Li podran dir En Cameta-curta tant com vulguen; però ningú és estat capaç de treure’m de cas gegant ni de tallar-li es caparrot! (…) ¿De què els ha servit, a tants fills de reis, comtes, marquesos i cavallers, com provaren de fer lo que ha fet En Joanet? ¿De què los va servir tenir ses cames llargues i ben iguals? (…) Per lo mateix, vénga En Cameta-curta!” (p. 166).

I, un poc després, foren ben rebuts en la ciutat (p. 167), fins que apleguen a cal rei (p. 167) i, el monarca, finalment, diu a En Joanet:

“-Ses dictes es feren, es dictes s’han de complir. En Joanet em torna sa meua filla major i es cap des gegant que la m’havia robada; idò, aqueixa filleta meua és per En Joanet. Que es casin en voler.

Així ho feren” (p. 167).

Agraesc a les persones col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Prou que ho faré!”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i en què es plasma molt el matriarcalisme, és “S’infant que fa vuit”, del Tom VI. Hi ha un rei que estava fart que els set fills haguessen sigut xiquets i que volia que si, el que feia huit, era xiquet, romangués en una paret. I, al moment, veiem que naix nen i que hi romandrà.

Però, des de molt prompte, el xiquet, En Bernadet, desenvolupa la seua iniciativa, malgrat que la mare tracta que no arrisque, per possibles perills. No obstant això, En Bernadet penetrarà en cal rei, furtarà part de la futura menja i la passarà a la paret on viu junt amb sa mare. La mare, immediatament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 113), una dona “tan bona dona com era i tant comportívola, ben diferent a s’altra reina que ara tenia [el rei], més espinosa” (p. 114). El cuiner de la cort agafa En Bernadet, però el rei el tracta bé. I, el jove, amb la seua raboseria, a mitjan nit, passava per on era sa mare, qui l’havia educat d’una manera clarament matriarcal: “ell sempre li duia qualque cosa de menjar i ella no s’aturava de dir-li:

-Oh, fill meu dolç! Per amor de Déu, fes bondat! Creu tothom! Fes lo que et manen, mentres no siga res dolent! Serva es llum dret! No tregues mai cap peu des solc” (pp. 115-116).

Ara bé, un poc després, veiem que la reina nova del rei posa resistència al monarca i, el monarca, per a resoldre-ho, cerca una persona encoratjada. I… n’ix En Bernadet, qui, des d’un primer moment, consultarà amb sa mare, un detall clarament matriarcal com també ho és com hauria d’actuar En Bernadet amb la velleta que li aplanarà molt el camí, fruit de la seua saviesa i de l’actitud oberta i complidora del jove. De fet, en molts passatges de la rondalla, es plasma explícitament. Tot seguit, uns quants exemples, amb subratllats en negreta per a remarcar-los.

La mare diu al fill, que es lleve “a trenc d’alba i, sa primera doneta vella que trobaràs, li dius: Germaneta, per l’amor de Déu i la Mare de Déu, no em diríeu, si ho sabeu, a on són les tres penyes combatudes que brollen aigua bona de beure? I faràs tot lo que et dirà aquella doneta vella.

En Bernadet ho fa així” (p. 117).

Immediatament, veiem que el fill parla bé a l’anciana i que ella li ho compensa:

“-Per lo bé que has parlat, oh, jovenet! –diu aquella iaieta-, t’ho diré amb molt de gust. Mira, no deixis, per res del món, es camí que dus (…).

En Bernadet donà mil gràcies a aquella iaieta i va fer tot lo que ella li havia comanat” (p. 117).

El jove, en un segon cas, torna a oferir-se voluntari al rei, i el monarca, de nou, confia en ell (p. 118), però En Bernadet, primerament, ho consulta a sa mare, així com molts hòmens d’arrels catalanoparlants, ho fan a la seua dona. La mare, novament, el tracta de “fill meu dolç” (p. 118). El jove es troba amb la velleta, la rep i la tracta com anteriorment i, la iaieta li aplana el camí i, a banda, li demana “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot això que t’he dit?

-Prou que ho faré! –diu En Bernadet” (p. 119). Aquesta frase és una de les que, de manera explícita, podem llegir entre les rondalles escrites en llengua catalana, fa més de cent anys i que, a més, plasmen que l’home és salvat per la dona i que es fa lo que vol la dona.

En Bernadet presenta al rei lo que li comenta sa mare i la velleta i, la reina actual del rei, salta envejosa al llarg d’aquests èxits del jove. La mare i la velleta, en la prova següent, actuen amb el mateix estil de cada una i, a banda, la mare li diu “Fes tot quant ella [, la iaieta,] et dirà” (p. 121). I el jove compleix.

La velleta torna a preguntar a En Bernadet: “¿Ho faràs, oh, jovenet!, tot, així com t’he dit?

-Prou que ho faré –diu En Bernadet” (p. 122).

I, ara, el jove, fruit del compliment indicat per la velleta, es troba una jove, en un jardí (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), i presenta al rei lo que la reina actual li havia exigit. Cal dir que En Bernadet, en el passatge amb la jove, fa el paper d’alumne, mentres que ella desenvolupa el de persona sàvia, entre altres coses. Ara bé, la reina no acceptarà lo que lliura En Bernadet i, el rei, sense embuts, diu que la condemnarà a mort,… i ho fa. I, immediatament, el monarca sospita que el jove… podria ser el huité fill que tingué:

“-Qualsevol cosa posaria de messions que aquest Bernadet és aquell infantó que feia vuit que el vaig fer paredar amb sa mare!” (p. 134). Es comprova, la mare, ara, fa el paper de reina, i En Bernadet agafa son pare i sa mare i els diu que vol casar-se amb la jove, però que no ho faria amb ningú més. I a la fadrineta jove, li respon que ell fou qui li tornà el fus que havia perdut i que ell era qui la veié en el jardí. Ara bé, el rei pregunta a la jove “Et vols casar amb aquest fill nostre?” (p. 125) i no recorre a un possible xantatge ni a pressions del tipus “¡Casa’t!”, ni a cap altre de línia patriarcal i, per tant, ho deixa en mans de la fadrineta:

“-Idò, sí que em vull casar amb tu. Ara mateix! –diu ella” (p. 125).

I es casaren. 

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“… trobaràs lo que cerques”, l’home és salvat per la dona

General, , ,

 

Una altra rondalla en què, des d’un primer moment, es fa lo que la dona vol i en què la dona està ben considerada (fins i tot, per les autoritats polítiques, detall que va en línia amb el refrany “Del color del rei se tinyen els vassalls”), és “S’aigua ballant i es canariet parlant”, que figura en el Tom VI de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

Molt prompte, veiem que el rei, jove i casador, un dia veu una al·loteta “que embellia de garrida que era: feia enamorar pedres. Havia nom Catalineta, i era bona al·lota de tot de tot” (p. 93). El monarca li diu:

“-Catalineta, surta des llevant, surta des ponent, ens hem de casar.

(…) –No res –arribà a dir s’al·lotella-, si tan encarat hi està, endavant les atxes!” (p. 93).

Es casen, però, immediatament, s’inicia una guerra i el rei hi haurà d’anar. Per això, “deixà, com bé ho podreu creure, ben comanada Na Catalineta a sa mare, que la tenguessen ben respectada” (p. 93). Però, la mare del rei, qui era vella, no ho complirà i, a més, abans de fer l’any, Na Catalineta tingué una ninona (p. 93), xiqueta que, com ocorrerà, després, amb dos germanets, serà acollida per una parella sense nens.

El rei, en tornar de la guerra, es troba amb com ha actuat sa mare amb la jove i, a banda, de nou, se n’ha d’anar a una altra guerra i, l’al·lota… té un xiquet, el qual acollirà la parella sense fills. Un cas molt semblant, amb el tercer fill, un altre nen. Els tres germans són Na Catalineta, En Joanet i En Miquelet. Es fan grans i, un dia, En Joanet va a cercar “s’aigua ballant” (p. 99) i ho comenta a una velleta: “per una germaneta que tenc que ha nom Catalineta” (p. 99). La velleta li diu que trobarà una geganta. La geganta aplanarà molt el camí al jove, però, com en uns altres passatges, el marit de la geganta sospita que hi ha carn humana: “et posaré davall s’escudella des brou que tenim dalt una represa de sa cambra” (p. 100).  

Uns gegants que apareixen, com en rondalles semblants, diuen a les seues dones on és la clau a resoldre i, com que els jóvens estan atents, des bon matí, passen a l’acció i trobaran lo que, si la geganta no hagués actuat amb raboseria amb el seu marit, no ho haurien assolit. Un detall en què la dona salva l’home.

La vella que fa de guia per a jóvens, prou habitual en moltes rondalles en llengua catalana, per exemple, intervé per a dir-li com podrà aconseguir el canariet parlant, i comenta a En Miquelet, el fill més jove:

“-Mira idò (…), no deixis mai aquest camí; des d’allà, des d’allà! Trobaràs unes casetes d’un gegant. Si pots fer bo amb la geganta, trobaràs lo que cerques” (p. 104). Si En Miquelet fa bona pasta amb la geganta (amb la dona), ell ho aconseguirà. Explícit.

I la geganta a qui veu En Miquelet comenta al jove, que cerca el canariet parlant:

“-Mira –diu ella-, es meu home el guarda.

-Que em deis! –s’exclama ell-. Sí que seré caigut bé, gràcies a Déu!” (p. 105). Per tant, la dona sap qui el té i com pot aconseguir-ho el xic i, per això, ho pregunta al marit (el gegant) i, com que el jove té bona oïda, “En Miquelet no li va perdre mitja paraula i lo endemà, tot d’una que el gegant va haver buidat, surt de davall s’escudelleta des brou; i, fent mil gràcies a sa geganta, ja li ha copat cap  a cercar un cabdell de fil que tiràs set quarts de llarg” (p. 108).

I, a banda, En Miquelet “S’afica dins es castell, i es troba dins un grandiós jardí i, as mig, un taronger tot carregat de taronges i (…) es canariet parlant” (pp. 108-109).

En Miquelet agafa el canariet, el porta a la cort reial i, el canariet parlant, davant del rei, diu que la reina jove (la que havia tingut els tres jóvens que ixen en la rondalla) tingué tres fills: “aquells tres infantons que la mala reina vella tirà as riu, els aplegà una doneta d’aquí devora i són es tres que teniu davant asseguts a aquesta taula”  (p. 110).

La participació de la dona, per mitjà de les gegantes i, igualment, de la velleta, han fet possible que els tres jóvens (la filla i els altres dos fills de la reina i que foren arreplegats per una parella molt oberta i amb sensibilitat) es salvassen.

Rondalles com aquesta plasmen, a més, la col·laboració, l’agraïment, la sensibilitat i que la dona és la part activa en la cultura vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que prenen part en el treball sobre el matriarcalisme, i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

El fill del rei, molt obert i salvat per la dona

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què la dona salva l’home és “L’hereu de la corona”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom VI. En ella, des de molt prompte, una fada diu al rei que “aquest infant serà tan afectat de comandar, que no estarà a pler fins que Vossa Reial Majestat li haurà donada la corona” (p. 78).

Un poc després, el rei tractarà de posar-ho difícil al fill, a qui veu com un competidor. Ara bé, el príncep, immediatament, troba que “Tres fades afinen aquell infantó, l’apleguen, i el posen a mamar a una lloba dins aquell mateix barranc.

Com tengué desset anys, ses fades li diuen:

-Vés a tal camí, i passarà ton pare i li diràs: mans, mon pare, jo som l’hereu de la corona” (p. 78).

El rei, al moment, li diu que el jove li ha de portar la llet de groviera. I, el príncep, com al llarg de quasi tota la rondalla, recorre a les fades. Les fades li comenten què ha de fer en cada moment: “Jas aquest cavall, caminaràs tres dies, trobaràs un castell, no t’hi aturis” (p. 79), I, com que ell segueix les directrius que li donen, i, a més, amb molta espenta i amb rapidesa, ho aconsegueix amb molta facilitat.

Així, podem llegir “El fill del rei arriba a ses fades, que li diuen:

-Ves-te’n a aquell mateix camí, passarà el rei i li diràs: Mans, mon pare; jo som l’hereu de la corona. I vet ací la llet de groviera.

S’al·lot se n’hi va; passa el rei, li fa aquella escomesa, i, com el rei el sent, li diu:

-Però no tens les tres taronges d’arenal.

Se’n va s’al·lot a ses fades, les ho conta i li diuen:

-Torna a prendre es cavall; camina caminaràs tres dies, trobaràs un jardí, no t’hi aturis.

(…) S’al·lot ho feu així” (p. 80).

Per tant, veiem reflectit que la dona salva l’home, en aquest cas, les tres fades aplanen el camí al príncep i que ell accepta lo que li comenten i fa lo que elles consideren millor.

De nou, el rei li demana més: que el fill li porte la Bella Astresa del món, que és una jove. I, ací, tot i que, primerament, les fades no sabien què fer, que l’hereu els demana cap a on ha de prendre, elles tres, sense pensar-s’ho dues vegades, “agafen una grapada de pols, l’amollen a l’aire i per allà on la se’n du es vent fan prendre es fill del rei amb un cavall (…) i li diuen:

En haver de menester res, diràs: Per fat i fat que la mia mare m’ha comanat i un punt més, que surta tal cosa; i lo que demanaràs, et sortirà” (p. 81). Novament, veiem que es fa lo que vol la dona, que la dona salva l’home i una frase que em cridà l’atenció i que relacione amb el matriarcalisme: “que la mia mare m’ha comanat” (p. 81), la qual apareix en distints moments de la rondalla.

Al moment, apareix un gegant i, posteriorment, dos més. I, com que el fill del rei és molt obert i molt col·laborador amb ells, els gegants li ho posaran molt fàcil des del primer instant i, òbviament, seguint les indicacions de les fades (“es fa lo que vol la dona”, que deia el meu avi matern). I li faran costat de manera que ell podrà superar les proves que li posarà un senyor, el qual té una jove de dèsset anys en un castell.  Igualment, el fill del monarca actua amb molta espenta, encoratjat i, a banda, agraint els gegants. Per això, “A la fi, es fill del rei diu:

-Senyor, pactes són pactes. Som sortit bé de ses tres proves; per lo mateix, ara vos pertoca mostrar-me sa vostra filla.

No hi hagué més remei: la hi hagué de mostrar” (p. 90).

Un poc després, el fill i la filla, la Bella Astresa del món, restaren enamorats, cada u de l’altre. I I apleguen les fades i, com un senyal més de matriarcalisme, podem llegir que “Anau tot dret a cal rei, i li diràs (…) vet ací la Bella Astresa del món” (p. 91), i, així, les tres fades salven el fill hereu i ell segueix les directrius que li indiquen.

Finalment, el rei, diu al fill: “Fill meu, massa que la t’has guanyada, a sa corona.

A l’acte, la se lleva de dalt es cap i la posa as cap des seu fill, que aquell mateix dia es casà amb la Bella Astresa del món” (p. 92).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores i molt obertes

General, , , ,

 

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, sobre si la dona era la part activa de la parella catalanoparlant i, en canvi, l’home n’era la passiva, el 21 d’agost del 2021, foren “Sí. Els meus avis: ella, l’activa  matriarca; i ell, més passiu” (Quelet ML), “La meva família materna és plena de dones amb empenta. La besàvia treballava com un home, feia estraperlo i no s’aturava davant de res (…). També era una dona forta i amb molt caràcter.

La meva àvia també treballava  al camp i on convingués i era el cap de casa (més que l’avi), i la meva mare també ha heretat el mateix tarannà” (Cristina Garcia Bautista).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 20 d’agost del 2021, Joan Terrassa Lliteras comentà que “S’única persona que podia tirar una barrina enrere era sa madona de la casa”.

En el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, el 20 d’agost del 2021, Pere Ramon Nadal comentà “La meva àvia Florència i la meva mare Catalina mantingueren una economia pròpia dins el matrimoni, especialment, es cuidaven d’alimentar, cuidar i vendre el bestiar menut, conills, gallines i pollastres, i administraven els seus beneficis, cosa que els donava una certa llibertat econòmica.

La meva àvia anava cada dissabte al mercat de Vilafranca a vendre els seus animals. La meva mare tenia molta més capacitat de negoci, especialment, amb la cria de conills, i els conillaires passaven per casa a comprar-li els animals cada quinze dies.

El meu avi Pere era masover d’una finca de les més grans de la comarca (Can Fontanals) i només es dedicava a dirigir els treballadors i administrar la finca, que no era poc. L’amo vivia al Paral·lel de Barcelona, on tenia propietats i es dedicava a la família i a viure de les dones, especialment, del món de l’espectacle. De tant en tant, venia a la finca a passar comptes.

El meu pare Rafel ho passà molt malament després de la guerra, però acabà sent pagès pel seu compte i també rabassaire. Poc a poc, va anar creixent en propietats.

Ambdós només es dedicaren a la seva feina al camp i al manteniment de la casa. Les dones es cuidaven, principalment, de les seves labors, del bestiar menut i els fills. A les temporades, ajudaven també a la feina del camp”.

El 21 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, en relació amb les dones en la casa i amb l’esperit emprenedor i amb la iniciativa, escriguí “Les vostres àvies, o bé les vostres mares, a més de portar la casa, ¿eren emprenedores i actuaven (o actuen) amb molta iniciativa? Les dues àvies de ma mare (1943), sí”.

En el grup “Cultura mallorquina”, on la participació fou alta, el 21 d’agost del 2021, comentaren “Francament, és un distintiu de sa dona mallorquina” (Maria Galmes Mascaro), “Sí. Sa meva mare era patrona de barco i monitora d’esquí aquàtic els anys 60” (Marta Muria Bordoy), “Ses dones mallorquines sempre han estat molt arromangades” (Ann Lladó), “A Mallorca, sempre han manat ses dones, però deixaven veure que eren els homes que comandaven. Basta veure que som una de ses poques comunitats que mos casam en separació de béns, des de sempre, i a altres llocs, ho fan de guanys[1]. Aquí, el patrimoni de la dona sempre s’ha respectat. Tenim un foro propi i, des de sempre, ha estat un matriarcat” (Catalina Femenias Mas). A Catalina Femenias, li responen Mercedes Alemany Lopez (“Així és!”) i Jeronia Julia Salva (“Sí, és així”). Més respostes foren “Mi madre era agente de seguros. Llevaba la casa y nos hacía unos vestidos a mi hermana y a mí, guapísimos. Le quedaba tiempo para ir a bordar, hacer ganchillo, hacernos jerseys de lana dignos de exposición!!

A la vejez, fue autodidacta pintando cuadros y mantelerías… Una súper mujer!!” (Yani Palou), “Les meves àvies eren emprenedores, mallorquines de moltes generacions enrere” (Rosa Galmes), “Sa meva mare, tia i les padrines també eren emprenedores” (Isabel Maria Pol), “Sa meva besàvia, Paula Bernat, va esser sa primera empresària de Balears, a final del XIX, amb exportació de taronges de Sóller a França. Llavors va anar a viure a Alsàcia i va obrir restaurants de menjar mallorquí –de luxe-,  ‘Les Illes Balears’ es deien. I mumare va trobar pagarés firmats pel seu home que deien ‘Por orden de mi esposa”” (Angels De Ramon Vicens), “Ma mare (…) va ser una treballadora incansable, innovadora, emprenedora i valenta. Una comerciant àgil i atrevida que va aprofitar els millors anys del turisme” (Maria AlcoverTerrassa), “Mumare era molt feinera. Sempre deia ‘Si t’aixeques prest, més te retrà sa feina’” (Francisca Gari Vidal).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em  costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “amb ganancials”.

Dones molt actives i molt obertes

General, , ,

 

El 13 de maig del 2021, ma mare, em comentà, per telèfon: “L’àvia Consuelo[1], fesols. Qui munyia les vaques i venia la llet, era la meua àvia Amparo i no es parava en palles, ni en romanços. Gent molt treballadora: eren dones actives”. 

En línia amb aquestes paraules de ma mare, el 20 d’agost del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí “En la vostra família, els vostres avis (si ambdós, home i dona, eren catalanoparlants), ¿és la dona, la part activa i, en canvi, l’home, la passiva, com en moltes rondalles en llengua catalana recopilades fa més de cent anys o, com ara, entre les arreplegades per Ximo Caturla i per Cristòfor Martí i Adell, fa uns quaranta anys? Gràcies.

En el cas dels meus avis materns i dels meus pares, la dona és la part activa”.

Les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en llengua catalana”, el 20 d’agost del 2021, foren “A casa meva, sóc filla i neta de PAGESOS. Eren tan actives les dones com els homes. O poder, treballaven més la iaia i la mama. Treballaven més les dones. La meva iaia va anar a mercat cada dimarts i dissabte durant 65 anys, a vendre els productes de l’Horta. Érem pagesos i hortolans. Jo era molt petita i l’ajudava. Parlo de fa molts anys. Jo en tinc 58. Ella va néixer el 1900 i només parlava català” (Carme Rovira Casanovas), “Catalanoparlants tots. I les àvies, actives sí o sí, perquè totes dues varen ser vídues molt joves” (Jackie Ametller Ros), “Jo vaig perdre el meu pare amb dos anys i tenia una germana. Vaig viure un matriarcat, però, pel que tinc entés, la meva mare tirava més del negoci (abans de morir, també). Mai va tornar a tindre parella, ma mare.

Jo també m’ho he fet tot sola, al contrari, quan he tingut parella: he tingut molta més feina.

La meva àvia paterna tenia més empenta; la materna, al contrari. I la mare, desmesurada” (Marta Sanpons), “La meva mare, també. El pare, treballà molt i prou. Ella sempre tenia idees” (Maria Conca Juncosa), “A una àvia, no la vaig conèixer. Els altres eren pagesos.

Mons pares, no faig cap diferenciació.

Si la cosa és de vida social, crec que són més participatives les dones que els homes” (Josep Maria Pentinat), “Sí: a la família, les dones eren més actives en la llar. Els homes eren els que portaven el sou, i elles l’administraven.

Si hi havia algun problema, es parlava i el resolien els dos” (Rosa Garcia Clotet), “Tots quatre eren catalans. Els paterns, potser més o menys, iguals. Però els materns, l’àvia molt i molt més activa.

L’àvia materna ho portava tot: feina i administració.

També eren pagesos!!” (Montserrat Frigola Costa), “A casa meva, la mare i les àvies, els avis i pare anaven a treballar i qui ho portaven tot eren les dones, fins i tot, la meva besàvia[2]. Ella [, la besàvia,] portava la casa i anava a vendre. I el besavi treballava a la fundició (és el que va estar fent l’estàtua de Colón[3]” (Montserrat Cortadella), “La besàvia materna, sí. I tota aquesta línia familiar. Bugaderes amb negoci propi” (Mercè Clot), “Soc filla, neta, besneta i rebesnéta de pagesos catalans de soca-rel i, pels records que tinc, i també pels documents que hi ha en aquesta casa, les dones manaven sempre de portes endins; de portes enfora, no ho demostraven” (Montserrat Bosch Angles).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 20 d’agost del 2021, Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929, em comentà sense embuts: “La dona sempre ho ha sigut més que jo!!!!”. 

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, en aquest tema del treball sobre el matriarcalisme, i la de les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] L’avia paterna de ma mare.

[2] Qui escriu aquest comentari, una dona molt oberta i molt participativa, Montserrat Cortadella, un poc després, em respongué que havia nascut en 1948.

[3] La que hi ha en la ciutat de Barcelona.

“En voler – respon ella, rabent”, la dona salva l’home

General, , , , ,

 

Tot seguit, escriurem unes paraules que, el 14 de febrer del 2021, coincidint amb el dia comercial dels enamorats (que no és el mateix que es celebra, i no per motius comercials, sinó, com ara, el 23 d’abril, en el cas de Catalunya, i el 9 d’Octubre, dia de Sant Dionís, en les parelles valencianes que, a més, són valencianoparlants), plasmà Miquel Vila Barceló, en el seu mur de Facebook: “Ben segur que, més de dos, deveu trobar estrany que no digui res del Sant d’avui. Idò, no, no vos vengui de nou.

El que el Sant d’avui sigui patró dels enamorats, és un invent comercial. Desgraciada la parella que sols avui celebren el seu amor.

L’amor és una cosa que s’ha de celebrar 365 o 366 dies en l’any. Si no, és com un cossiol que no el reguen: mor irremissiblement.

No és d’estranyar que hi hagi tants divorcis si només celebrau avui el vostre amor.

Això és com el dia del Pare o el de la Mare, se celebren cada dia de l’any i no un dia en l’any i, quan han mort, cada instant posar que els enyores o que els trobes a faltar i potser que n’hi hagi que sols els anassin a veure un pic a la setmana o al mes.

‘No és t’estim, t’estim’, deia mon pare; és cada dia, un tassó d’aigua en tenir set, un plat amb menjar en tenir gana, netedat i els medicaments a l’hora. El demés; rondalles.

L’amor és ben igual, cada dia de l’any, les 24 hores al dia; el demés, rondalles.

Als que s’estimen tot l’any, enhorabona i per molts d’anys”.

A totes aquestes paraules, afegiré que, el 22 de febrer del 2018, durant una conversa amb un cardiòleg, li comentí “Em fa l’efecte que l’amor romàntic no deu ser bo per al cor”. I, tot seguit, ell, amb ímpetu, em digué:  “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I caldrà adduir que eixe amor està vinculat amb la cultura patriarcal, mentres que el de l’obertura als altres, a les persones positives i de bon cor i a les sensibles (per a millorar l’humor de la persona, com em digué aquest metge del cor) i a estar cert temps en contacte amb la natura (“Eso es vital”), va en línia amb el matriarcalisme, amb la fraternitat, en què, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco” (i vàlid també per al vinculat amb la llengua catalana), no és l’home “cavalleresc” (el famós “príncep blau”) qui allibera la dona sinó que, per contra (i açò està present en rondalles recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, per Sara Llorens, per Andreu Ferrer Ginard  o bé pels valencians Ximo Caturla i Cristòfor Martí i Adell, o bé per Maria Conca en l’illa de Menorca) apareix “el hombre ‘salvado’ por la mujer” (p. 103) i també, com ara, en una rondalla que arreplegà la folklorista catalana Mercè Ventosa i Roca[1], com és “Al mas iràs i no en tornaràs”.

 Això sí, quan, en lo sexual i tot, parlem d’obertura als altres, puc dir que, en moltes persones catalanoparlants i que plasmen simpatia cap a lo matriarcal i molt participatives en el treball sobre el matriarcalisme, no ho fan:

a) com qui viu i actua esperant que una persona faça sempre lo que li agradaria i a fer-la (respecte a l’altra part de la parella) una mena d’esclau, b) com tampoc com si l’objectiu prioritari fos l’accés al poder per part de dones i al preu que siga o, com ara, c ) la creació d’una mena de dictadura femellista sota el nom de “matriarcat” i en què, a banda, d) el tenir siga més important que el ser o que el tractar les coses amb els altres, o en què estar en contacte amb la natura es considere una cosa de poble, etc..

Igualment, e) no entenent la vida en parella com una competició de poder, sinó en línia amb lo plasmat en moltes rondalles catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana, de fa més de cent anys i, per descomptat, en l’actitud de moltes parelles catalanoparlants del segle XXI i que l’home i la dona actuen en línia amb el matriarcalisme. La dona, tot i que fa que ell, per exemple, reviscole, no li imposa cap mena de dictadura tipus “ordeno y mando”, relacionada amb la cultura castellana, patriarcal.

En relació amb el tema de la sexualitat matriarcal i de la dona com qui salva l’home (en lo sexual i tot), són poquíssimes les rondalles en què un home fa d’heroi cavalleresc (o amb un paper molt semblant), entre les recopilades fa més de cent anys i que foren plasmades per catalanoparlants. Per tant, que açò no vaja en línia de lo políticament correcte en molts partits polítics, en moltes entitats o, com ara, en moltes publicacions (diaris, periòdics, revistes, etc.), ni, per descomptat, en moltes persones prou vinculades al món de la política o de l’administració pública, no vol dir que siga fals, sinó tot lo contrari. La lectura (i escoltar) moltes d’aquestes rondalles (però també contarelles, anècdotes reals i més) és u dels recursos que permet que els catalanoparlants com també qualsevol persona interessada pel tema, siguen com aus que volen fora de la gàbia i molt obertes.

En línia amb la visió matriarcal de la sexualitat, el 17 d’agost del 2021, quan plasmí la rondalla “Una al·lota deixondida”, en què la dona (una jove de menys de dèsset anys, salva l’home, un tret en línia amb el matriarcalisme), viu que Joan Sala Vila, un amic de noranta-dos anys, havia redactat feia pocs dies, un escrit molt d’acord amb lo que es tracta en aquesta rondalla:

“Bon dia, llegir els escrits de les dones, reflexionar-hi i dialogar-hi és una demostració de la qualitat de la dignitat humana. No fer-ne cas i criticar per criticar és el camí de l’odi en la convivència universal. Tothom té dret a pensar i comunicar, cap llei ho pot prohibir i mofar-se del pensament d’altri perquè no t’agrada el pensament o qui el manifesta és actuar contra natura i provocar la guerra. Amic lector i lectora, us agrada pensar i manifestar-ho? A mi m’agrada escoltar-vos i llegir-vos. Treballem per la pau respectant les diferències. La diferència dona-home ha de ser creativa”.

El 17 d’agost del 2021, comentí a Joan Sala una vivència i, posteriorment, envií el seu escrit al meu mur, on algunes persones exposaren els seus comentaris. Anem a pams. Li escriguí que “M’agrada plasmar lo que pense, lo que descobresc, lo que sé. I, sobretot, estar obert als altres i a lo que passa pel món, des de bon matí, Joan. I, més encara, en llengua catalana.

Un escrit molt interessant. Hi estic d’acord en moltíssims punts, llevat del referent a les preferències.

De totes maneres, m’ha agradat molt”.

Joan Sala, immediatament, em respongué: “Les diferències són negatives quan no es vol dialogar per arribar a un consens respectuós amb les persones i camí de solució de problemes. Saber viure amb i en les diferències”. I, tot seguit, li escriguí: “Sí.

Un dia, un cosí, qui era molt pròxim a la dona i a una altra dona (la segona, d’aquestes que pretenen ser cosmopolites i que menyspreen lo que consideren de poble), totes dues, molt dominants, em digué:

‘-Perquè tu ja saps que les que manen són les dones’.

Jo, sense embuts, li diguí:

‘-¡Perquè tu vols! ¡Jo no em casaria amb una dona així!’.

I, fa poques setmanes, raonant amb ma mare, li comentí que, en una associació de què forme part, i amb presidentes molt obertes, ‘Em cridà l’atenció la manera tan oberta de fer política, per part de la presidenta’.

Ma mare, em respongué si això no seria un prejudici meu. I li vaig afegir:

‘-En principi, no era eixa la meua intenció. Sí que és de veres que jo havia conegut presidents en altres entitats, però t’ho comente, més que res, mare, perquè la dona estava molt oberta a qualsevol proposta’.

Aleshores, em contestà ma mare:

‘-Que era una dona amb sensibilitat.

-Sí, molt oberta’”.

En relació amb l’escrit de Joan Sala Vila, algunes persones, en el meu mur, comentaren: “Doncs, m’agrada molt” (Rosa Garcia Clotet), “M’agrada” (Montserrat Cortadella), “Aquestes paraules menegen molta raó” (Lola Català).

I, per descomptat, un detall: la gran majoria dels col·laboradors no teoritzen, viuen i actuen, com moltes dones en moltes rondalles a què hem accedit.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades i la de les que han tractat sobre el tema de la sexualitat, per al treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia. Igualment, per descomptat, la generositat de Joan Sala Vila, qui em regalà  dos llibrets en què, per mitjà de la poesia, tracta la sexualitat, amb la seua visió, matriarcal i molt oberta.

 

 

Notes: [1] Sobre Mercè Ventosa i Roca, en part, gràcies a la revista “Feminal”, de línia feminista, com podem llegir en el llibre “Mercè Ventosa i Rosa, una folklorista per descobrir. La importància de les dones en el costumisme”, de Meritxell Orpinell Aubi, i publicat per Cossetània Edicions, en el 2019,  dedicada a augmentar la intel·ligència de les dones, sabem que formava part de lo que, en un article publicat el 30 de gener de1910, la revista considerava “Noies (…) que honren la dona catalana, modesta com més talent natural posseeixen, senzilles com més generoses són i laborioses. Elles no travessen la vida ciutadana a so de tabals, com un reclam de modistes i sombrereres: desempenyen llur missió femenina noble i dignament” (p. 48). I, com escriu l’autora del lllibre, “gràcies a aquest article s’ha pogut s’han pogut descobrir diverses de les facetes de la folklorista: pintora, folklorista, ajudant del seu pare, estudiosa i mestressa de casa” (p. 48).

La primera part del títol d’aquesta entrada figura en la rondalla mallorquina “L’amo En Biel Perxanc i la dona d’aigua”, del Tom V de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

“Tu ets s’al·lota”, una jove sàvia i deixondida salva l’home

General, , , , ,

 

En la rondalla “Una al·lota deixondida”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover, veiem que “un rei fadrí, que volia una al·lota llesta i deixondida de tot, i llavors que, en punt a garridesa i gallardia, no n’hi hagués cap que l’arraconàs.

Cerca qui cerca pertot, no en trobava cap des seu gust” (p. 140). El text és explícit: el monarca en cerca una.

I el fet que l’home, ni en lo sexual, ni en moltíssims camps, és la part activa en les cultures matriarcals, es plasma quan, un poc després, veiem que “li aconsellaren que se n’anàs vestit de qualsevol manera, que no sabessen que fos el rei i, així, podria cercar més arreu i ficar-se dins qualsevol auberjó[1] , perquè molta volta ses coses, sobretot ses bones, es troben allà on un manco s’ho esperava” (p. 141).

El rei, així ho fa. I, des de molt prompte, es troba amb un home que, finalment, li diu que té una filla jove i fadrina (p. 143) que encara no té els dèsset anys i, a més, llesta. El monarca, ja en casa de l’home, menjarà amb ells, “féu prendre a sa dona una dobleta de seixanta sous per fer es sopar” (p. 144, un tret matriarcal) i fa un repartiment de la gallina que es menjarien: “Dóna es cap a s’home, ses cames a sa dona i ses ales a sa filla i un bocí de pitrera a cadascú. Se n’atura un per ell i la resta s’ho mengen tots plegats, fora ets ossos, que foren pes moix” (p. 144).

I, quan l’home comentarà a la filla que li agradaria saber què ha volgut dir el rei (qui encara no li havia dit que ho és), ni el motiu de com ha fet el repartiment de la gallina, el rei, agraït, ja no era en casa… però sí que escoltava lo que deien.

La filla ho descriu com si tingués la saviesa d’una persona de mitjana edat o de molts anys: “Vos ha donat es cap a vós, perquè sou es cap de la casa i n’heu de menester molt per saber comandar sa barca. Ha donades ses cames a mu mare, perquè ha d’esser tota cames per servir-vos i fer anar les coses enderg[2]; a mi m’ha donades ses ales, perquè per fer allò que vós i mu mare em maneu, he de volar. Ens ha donat un tros de pitrera perhom, perquè tots necessitam pit per fer cara a ets emperons[3] i soscaires[4] d’aquest món” (p. 146).

El rei, que ho escoltava des de fora, toca a la porta, l’obrin i els diu, al moment, que és el rei i, per descomptat, comenta a la jove “Tu ets s’al·lota que fa una mala fi d’anys que cerc i no podia trobar. Som el rei, som fadrí i ens hem de casar plegats.

(…) Dins tres dies seré ací amb tota la cort” (p. 146).

I així ho feren: als tres dies, es casaren en Manacor. La jove (dona) havia salvat el rei (home). Una rondalla més en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el camp de la sexualitat.

Agraesc a les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, veiem que “auberjó” i “alberjó, en Mallorca, signifiquen “Cambreta d’una casa o habitació per vestir-s’hi o retirar-se en més íntima privadesa”.

[2] En orde, arreglat.

[3] Dificultats, parapeus.

[4] Accidents.

“Tu ets aquella pastorella”, la dona salva l’home

General, , , , , ,

 

En la rondalla “Sa muda[1]”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IV de les “Rondaies mallorquines”, hi ha una vídua que només tenia una filla, Na Catalineta, “garrida com el sol, deixondida com una centella, bona al·lota” (p. 102). Totes dues es menaven ovelles i, així, Na Catalineta en portava cada dia[2]. Però, un dia, durant el trajecte, se li presenta un home que “ben casador anava” (p. 102), perquè volia casar-se amb una jove: el rei, qui, a banda, era jove. El monarca, li demana si Na Catalineta voldria un vestit dels polits, molt polits. I ella li posa condicions, això és, es fa lo que la dona vol: “Sí, però si tenia tots es peixos de la mar brodats!”. I ell, com tot bon rei[3], li ho promet i la sastressa reial posa fil a l’agulla i, set mesos després, la faena és feta.

Un fet semblant ocorre, per segona vegada, i, ara, la jove Na Catalineta, li dirà que sí i li afig que “però si tenia tos ets animals volàtics brodats” (p. 103). I el rei, com els hòmens en les famílies matriarcals, fa lo que vol la dona (Na Catalineta) i, catorze mesos després, la sastressa fineix la tasca.

I, per tercera vegada, el monarca, cada vegada més atret per la joveneta, li ho comenta. I Na Catalineta li marca les directrius: “Sí! –diu ella-, però si tenia es sol i sa lluna i ets estels del cel brodats!” (p. 103). I el rei, ràpidament, li respon “Idò tal vestit tendràs!” (p. 104). I, vint-i-un mesos després, ja era acabat.

I, com en els altres casos, el rei li presenta el vestit:

“-Jas! Ho és o no ho és es vestit que em demanares?

-Sí que ho és! –diu ella-. Mai m’ho hauria pensat que hi hagués mans de persones nades capaces de treure una tal meravella.

Aquí Na Catalineta donà al rei les gràcies de tal present i cap a mostrar-lo a sa mare!” (p. 104).

I Na Catalineta comenta a sa mare: “jo li he dit [4] com el voldria, i se n’és anat prometent-lo-me, i des cap de temps és tornat amb so vestit tal com jo l’havia demanat”[5] (p. 104). Unes paraules en què, explícitament, i de boca d’una dona, es plasma que es fa lo que vol la dona (encara que no, per mitjà d’una espècie de política com la tan castellana del famós “ordeno y mando”, sinó fruit d’un acord entre les dues bandes i lliure de pressions en cap dels dos sentits, això és, en línia amb el matriarcalisme). Aquestes paraules també mostren que un rei havia de ser model a seguir per als seus ciutadans (“Paraula de rei no pot mentir” ) i ens plasma una època en què la credibilitat en la paraula feia possible que no s’hagués de recórrer a la burocratització, com ja comenta David Algarra, en el llibre “El Comú Català” i més persones que han estudiat sobre l’època anterior al triomf del capitalisme, sobretot, en els segles X-XIII. I, òbviament, unes paraules molt lluny de lo que fa fi i de les actituds de tantes autoritats que actuen com si la seua pauta de conducta fos la hipocresia, lo políticament correcte i, per descomptat, unes normes que, moltes vegades, quasi quasi toquen el fanatisme.

La mare, al moment, li diu.

“-Mira bé lo que et coman[6], i per res del món deixis de fer-ho tal com et diré ara mateix. No has de tornar pus ses ovelles per allà on el rei et topà ses tres vegades que t’ha topada. No hi torns pus mai, per allà, ni amb ovelles ni sense ovelles.

-Estigau descansada –diu Na Catalineta-; jo no hi tornaré pus mai; ses mateixes passes em costarà anar per una altra banda” (p. 104). Veiem, doncs, unes bones relacions entre la mare i la filla, com en altres rondalles en què el pare atorga llibertat als fills per a que facen via d’acord amb els seus somnis: “No et vull privar d’aquest gust” (diu el pare al fill segon, en la rondalla mallorquina “Es pou de sa lluna”[7]).

El rei, com que havia estat tan interessat per la bellesa i no tant per les relacions interpersonals, es troba que a penes sabia res de Na Catalineta (p. 105) i, com que, a més, ho volia tot fil de vint, doncs veu que no trobava una jove amb qui casar-se. Això fa que, algunes persones li recomanen no ser tan exigent i acceptar-ne alguna, com ell executarà.

Això fa que la mare de Na Catalineta, sàvia i amb reflexos, comente a la filla la conveniència d’anar totes dues a la cort, presentar-s’hi per a treballar i que Na Catalineta, igualment, ho faça com si fos muda: “Estàs conforme de fer-ho així?

-Massa que hi estic! –diu Na Catalineta-. No hàgeu por: jo faré tot quant vós em direu, perquè estic ben segura que, en no esser el Bon Jesús, ningú mira tant pes meu bé com vós” (p. 106).

I, com diu un refrany que “Del color del rei se tinyen els vassalls”, en aquest cas, tots comentaran que, quina llàstima que aquella xicota, tan formosa, siga muda. A banda, totes dues, com l’àvia paterna de ma mare (que li deien Consuelo i havia nascut en la dècada dels setanta del segle XIX), són braves en treballar i molt arriscades: la mare, com a cuinera; la filla, com a mossa de la cuinera. Però feien bona pasta.

Aplega el dia del casament i la celebració del dinar del rei amb la dona que, per fi, havia triat el monarca. Però si bé el rei veu que, a mida que es desenvolupa el convit, la dona porta uns vestits com els que ell li havia duts, també era tan garrida com aquella. No obstant això, com que la reina nova, molt envejosa, no acceptava que, àdhuc, Na Catalineta vestís endiumenjada mentres escurava i tot, durant la festa, li diu:

        “-I això és la muda

que amb lo vestit del sol i la lluna

i amb tovallola d’or les olles tramuda?” (p. 111).

I Na Catalineta, “no pogué aguantar pus tampoc, i amolla aquesta costerada a la reina novella:

            “-I és això que la llengaruda,

       que fa tan poc temps que és venguda,

            i ja ralla[8] tant?

       ¿Què farà d’ací endavant,

           si no li muda?” (p. 112).

Però, com que el rei estava atent a lo que esdevenia i reconeix la veu de Na Catalineta, diu que ella sí que és la dona que ell cercava (“sols tu pots esser sa meua dona; no n’hi ha altra baix de la capa de Déu que ho puga esser”, p. 112).

La reina novella abandona la cort com també els seus pares, mor als pocs dies i, per contra, “el rei es casà amb Na Catalineta, i vénguen unes altres noces i ball i festes i sarau per llarg i tothom ben content que, a la fi, el rei havia trobada s’al·lota que volia per casar-se” (p. 112).

El rei premia no solament la bellesa sinó la saviesa d’aquella jove que li ha fet passar proves i el bon cor, trets molt en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc les persones que col·laboren en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] La forma “muta”, que és la que figura al llarg de la rondalla, d’acord amb el DCVB, és la que s’utlitza en Manacor.

[2] Aquest detall va unit a l’esperit emprenedor de les trementinaires (remeieres) en Catalunya (de què hi ha un llibre interessant) i, quant a rondalles, com ara, al relat “La rosa de l’amor”, arreplegat en el Campello, per Ximo Caturla, i publicat en “Rondalles de l’Alacantí”, en què, les primeres línies diuen “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia temps que havia mort. Les dues acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran” (p. 9). Com veiem, molt lluny de lo que fa fi en el camp de la política bona, bonica i barata de línia patriarcal, sia per ignorància, sia per inclinació cap a la cultura castellana, sia per una actitud molt pròxima al fanatisme.

[3] Hi ha el refrany “Paraula de rei no pot mentir” i ,per descomptat, unes línies de la rondalla “L’amor de les tres taronges”, en la versió arreplegada per Joaquim G. Caturla en el Campello (població valenciana de la comarca de l’Alacantí): “Jaume (…) havia passat els dos rius i havia ajudat aquelles persones quan el necessitaren, com ha de fer un bon rei si vol ser estimat pels seus súbdits”, unes frases molt vinculades amb el matriarcalisme.

[4] Al rei.

[5] He triat remarcar aquestes paraules que, en l’original, estan en lletra normal.

[6] Aquesta frase va en línia amb la frase tan familiar “Escolta”, i no és amenaçadora ni xantatgista.

[7] Tom IV de les rondalles arreplegades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

[8] Parlar.