Arxiu d'etiquetes: la dona està ben considerada

Sexualitat matriarcal: dones que trien i molt obertes

General, , , ,

 

 

En el llibre “Sexe i cultura a Mallorca. El Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per l’Editorial Moll en 1979, veiem que la dona és qui tria i que porta la iniciativa, fins i tot, en lo eròtic. Per exemple, en unes cançons que diuen així:

“Jo estava dalt una sitja

i menjava arròs amb pop;

i com l’hi tenia tot

encara me deia: pitja!” (p. 77).

 

“Jo l’hi feia per darrera,

tota l’hi vaig encarnar

i ella encara m’exclama:

-Afica-hi sa coionera” (p. 77).

 

“L’any passat dins es gener

eren set qui la’m tocaren,

i tant de gust me donaren

que boixadora em vaig fer” (p. 78).

 

“Una fadrina, quan jeu,

sa poma elàstic pareix,

i un bon pardal engoleix

com si xuclàs un fideu.

Tant ne xucla vuit com deu;

tots d’un en un los panseix” (p. 82).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han aportat informació en relació amb l’humor eròtic en les cançons en llengua catalana com també en altres temes de la sexualitat matriarcal i, a més, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Una sitja, com podem llegir en el DCVB, és una “Cavitat subterrània destinada a guardar-hi collita, principalment de cereals”.

Dones agraïdes, amb ímpetu i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma molt el tema de l’agraïment, és “Es conte de sa rateta”, la qual figura en l’obra “Recull de contes i rondalles eivissenques”, recopilació de Maria Cardona. Així, llegim que “Això era una rateta que se li va morir sa mare. Hi va haver una dona que se la va quedar, li donava de mamar i se’n cuidava.

Un dia va venir a dir a sa rateta:

-Mira, si em mossegues et tallaré sa coeta[1].

I un dia sa rateta la va mossegar i sa dona li va tallar sa coeta” (p. 29).

Des d’aleshores, la rateta haurà de demanar ajuda a molts per a que la mare li torne la cueta, ja que, de fet, la mare li diu, un poc després, “Si tu em tornes la lleteta jo et tornaré sa coeta” (p. 29) i, a més, haurà de fer faena. Però tots li diuen que, abans, els faça un favor: des de la cabreta (fulletes), fins a la figuera (aigua), passant per la sénia (fusta), pel pi (un tros de ferro de cal ferrer) i pel ferrer (uns sous).

Després de raonar amb el pi, la rateta “se’n va anar al Bon Jesús i li va dir:

-Bon Jesús, per favor, donau-me sous perquè es ferrer em pugui fer una destral perquè es pi em pugui donar fusta per fer cadufs[2]per treure aigua de sa sènia per poder regar sa figuera i que sa figuera em doni fulletes per donar a sa cabra i llavors sa cabra em dona llet per tornar a sa dona perquè em torni sa coeta.

I el Bon Jesús, com era molt bon al·lot li va donar es sous i així ella se’n va anar” (p. 30) a donar a cada u lo que li demanava i, així, poder recuperar la cueta. I, com que tots ho reberen, la figuera “li va donar ses fulletes perquè menjàs sa cabreta i li fes llet per dur a sa dona que llavors, per fi, li va tornar sa coeta” (p. 31).

En canvi, en la rondalla eivissenca “Conte des ferreret”, també recopilada en el llibre de Maria Cardona, “El Bon Jesús, Nostre Senyor, i sant Pere anaven pel món, ho feien amb una somereta que els hi duia es material. Un dia va caure una ferradura a sa somera” (p. 35) i, un ferreret molt pobre els va veure, ells confiaren en el ferreret (p. 33) i, finalment, quan aquest home tocarà la porta del cel i li pregunte Sant Pere qui és, el sant dirà al Bon Jesús “Ara ha vengut aquell que ens va aferrar sa somera” (p. 36) i el Bon Jesús premiarà el ferreret: “Ah! Idò que entri, que ens va fer un bon favor” (p. 36). Per tant, com veiem, entre les rondalles recopilades també n’hi ha en què es premia l’agraïment i la col·laboració. Però no, com ara, l’ociositat, com molt bé es plasma en la rondalla eròtica “Conte de sa serra”, que figura en el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, en què, mentres que uns hòmens amb molta força estaven serrant, el dimoni, després que els hòmens li diguessen que se n’anàs a la punyeta, ell els pregunta on és. El diable, fins i tot, ho demana a una dona vella (però amb molta espenta) qui, finalment, s’arromanga la gonella[3], s’aixeca la cama… i li l’ensenya i li diu que se’n vaja perquè “tu no hi tens cap feina” (p. 50). I, el dimoni, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’anà a l’infern i els deixà treballar. Com diu un amic meu, coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en les cultures matriarcals, “No teoritzen. Viuen i actuen”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que em fan costat en el dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, “cua” i “coa”, figuren com a sinònims i, a més, correctes.

[2] En el DCVB, figura com “Cada un dels recipients de terra, de metall o de fusta, amples de boca i amb un foradet en el sòl, que van lligats a la corda o cadena de la sínia i serveixen per treure l’aigua i abocar-la per regar”.

[3] La gonella, com podem  llegir en el DCVB, és una “Peça de vestit que duien  homes i dones , composta de cos i falda més o menys llarga” .  El DCVB, com podem llegir en Internet, “fou culminat l’any 1962”  i, per tant, quan, un poc després, diu que “Actualment les pageses mallorquines encara duen gonella; en el segle passat també en duien els homes pagesos”, en referència al segle XX i al XIX respectivament, es refereix, com a molt, a un poc més de mitjan segle XX.

Dones amb reflexos, diligents i molt obertes

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla que, més bé, sembla una contarella, i en què una dona actua amb molta espenta: “Lo que em va passar a Barcelona”. La part que hem triat, pel contingut eròtic i perquè plasma el matriarcalisme, diu així[1]:

“Idò[2] jo una vegada que vaig anar a Barcelona,  ens n’anàvem jo i un amic i ens n’anàvem cap as moll i vàrem trobar una dona que tenia els pits molt grossos. Quan aquesta ja havia passat, jo vaig dir:

-Aquesta dona, així mateix, té bons pits!

Però sa dona encara ho va sentir, es va girar i em va dir:

-I són ben meus.

-Ah! I Déu te’ls mantenga i no et dic Déu te’ls multipliqui perquè ja veig que està bé això –vaig contestar-li.

-Que no ets fulà[3], tu? Que no ets en soldat, tu?

-Sí, per servir-te.

-Es meu home també és eivissenc i li daria molt de gust fer una xerrada amb tu, si venguesses a casa parlaríeu.

-I cregueu que a jo també m’agradaria parlar amb un eivissenc per aquí.

I me’n vaig anar amb ella. Pujàrem una escala i hi havia quatre o cinc dones. Me les va presentar:

-Aquesta és sa cunyada, aquesta una amiga…

En fi, però d’home no en vaig veure cap. I en això em diu:

-S’home segur que va borratxo, perquè sovint s’engata i no vendrà a lo millor fins tard. Lo que farem serà anar-nos-en[4] a jeure. I jo dic:

-Ah, no. Jo me’n vaig!

Però ses dones havien tancat per dins i havien llevat sa clau. I s’amarrotaren [5]amb jo i una em va llevar es calçons, s’altra sa camisa i vénga a jeure per allí. Estengueren dos  o tres matalassos.

I en sa mateixa picaren:

-Deu ser s’home! –vaig dir.

-No, no és s’home –digueren- perquè si fos s’home ja us faria anar de per aquí.

-Si fos s’home jo potser[6]  també el faria anar si tengués una cosa amb què pogués” (pp. 37-38).

Tot seguit, les dones li donen un garrot “d’aquells que tenen una baga de pell que un se la passa pel braç” (p. 38), això és, una anella de cadena. I, immediatament, li obrin la porta (p. 38).

Com podem veure, en aquests passatges d’aquesta contarella, la dona és qui tria en cada moment, actuen amb ímpetu, amb diligència i amb reflexos.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, bé pels seus comentaris, bé, per exemple, per les anècdotes i per les contarelles que m’han enviat, i també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Hem fet lleugers retocs de vocabulari, substituint algunes paraules per formes genuïnes en llengua catalana i norrnativitzant formes populars, com ara, com ara, “mo n’anàvem”.

[2] “Doncs”.

[3] En l’original, “fulano”.

[4] En l’original, “anar-mo’n”.

[5] S’agafaren amb força, amb astúcia.

[6] En l’original, “quissà”.

Una criada salva i actua molt oberta

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en línia amb moltes en què la dona salva l’home, però molt semblant, ja que és la dona qui salva, és “Na Magraneta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover (amb el pseudònim de Jordi des Racó) i que figura en el Tom I de l’obra “Rondaies mallorquines d’en Jordi des Racó”, publicada per Editorial Moll en 1997. En aquesta rondalla, una reina que es mirava molt a l’espill i li preguntava quina era la dona més bella del regne, i que li agradava molt una magrana, acaba tenint una filla, a qui posen el nom de Na Magraneta.

Un dia, però, l’espill li diu que la més bella del regne, ara, és la seua filla, Na Magraneta. La reina ordena que dos serfs, negres, capturen Na Magraneta i la maten. Però, ells, com que veien que era una dona de bon cor i que no volien matar-la, trien sacrificar una cabreta:

“Amb això passa una cabra amb una cabrida.

-No res –digueren es negrets-, matarem aquesta cabrideta, li traurem es cor, el durem a ta mare, se creurà que és es teu i tu per aquí ja t’enginyaràs a viure” (p. 85).

Aquesta princesa, amb molta espenta, se’n va a un arbre, des d’on veu “un grandiós castell” (p. 86), on “hi havia una mala fi d’anys, una Colometa, la cosa més fina i eixerida” (p. 86). I, ella, com que tenia fam, hi entra i menja, unes quantes vegades, però només una miqueta (per a que no es note) i, fins i tot, aplega a estar ben considerada per u dels lladres que entraven i eixien d’eixe castell i que, finalment, havien descobert que hi havia algú que es menjava part de lo seu i que, a més, els el netejava i ordenava. En trobar u d’aquells lladres (a qui, per sorteig, li havia tocar fer de guarda), que qui ho feia era Na Magraneta, la tranquil·litza, la tracta bé.

A més, en parlar, amb Na Magraneta, el capità d’aquests lladres, ell li diu: “amb tota veritat, ara mos has de dir a on vols que te duguem, o si vols quedar aquí, i jo te tractaré com si fosses germana meua i aquests te respectaran com a senyora seua. Si vols que te duguen enlloc, t’aclucarem, i en esser-hi prop, t’amollarem” (p. 89). A banda, com veiem, la tracten de manera molt semblant a “senyora ama” i, igualment, li donen moltes facilitats.

Un poc després, ella tria quedar-se amb ells i “Es capità (…) li omplí es dits d’anells i tumbagues [1] d’or i pedres precioses, li donà collars de perles i moltes altres joies, una bona s’altra millor.

Des d’aquell dia tots estaven seny a perdre per ella (…) i li menaven respecte (…).

I ella los tractava com a germans, los ho tenia tot ben net i adesat” (p. 90).

Però un dia, la reina sap que la filla, Na Magraneta, encara viu i, aleshores, mana que una vella acabe amb la filla. La vella (que és fada) temptarà Na Magraneta i li fica “en es dit petit de sa mà esquerra un anell de ferro, i fuig com una bala” (p. 91).

Aquest anell farà que Na Magraneta reste adormida. El rei, que anava de cacera, la troba en una cova, on els lladres, que tenien un bon record de la princesa, sempre portaven una torxa, i, aleshores, ell se l’emporta al palau i la mira. A més, no aprova que ningú entre a la cambra on ella romandrà adormida. Però, una criada, un dia “que el rei era a caçar, té la bona sort de trobar sa clau d’aquella cambra. Se’n va a sa porta, pega rodada, obri, entra i veu una caixa as mig. S’hi acosta, alça sa coberta, i veu aquella al·lota” (pp. 92-93). Al moment, la criada veu l’anell de ferro, “que sa fada li havia posat. Pareixent-li que era massa ordinari per estar amb sos altres, prova de treure’l, l’estira una mica, i tot d’una Na Magraneta exhala un ai! molt fondo” (p. 93) i la criada salva la princesa.

Ara bé, el rei descobreix que han destapat la caixa on era Na Magraneta i, la criada, sense embuts, li diu que ha sigut ella i li ho descriu. El rei, que confia en les paraules de la criada, se’n va i, en veure que la dona l’estira l’anell de ferro i li’l trau  (p. 94) i que Na Magraneta torna a la vida, el monarca, que era fadrí i jove (com Na Magraneta), no sols decideix casar-se amb ella i organitzar una festa, sinó que convida a monarques de regnes veïns. El pare de Na Magraneta hi acudeix, com també la mare, i la felicita. Na Magraneta demana que perdonen sa mare, però el rei ordena que la tanquen en una presó fins que muira. I, per contra, el rei fa que els lladres (per demanda dels lladres i pel bon tractament que havien tingut amb la princesa) se’n vagen a Roma a demanar perdó al Papa.

Agraesc  la col·laboració de moltes persones, en relació amb el treball del matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:[1] En el DCVB, figura, per exemple, com “Anell llis, sense pedra ni perla, que es porta al dit”.

Dones que actuen i que trien amb molta espenta

General, , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte sobre en Toni de s’Aigua de Vila”, en què, a més, es plasma que, com deia el meu avi matern (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”. En aquest cas, la dona va a son pare, però, ella i el marit actuen amb molta espenta i desenvolupen molt la creativitat. Així, Toni de s’Aigua de Vila, el marit, “Es va casar amb una al·lota ben guapa de dins Vila, i as cap d’un parell de dies de ser casats sa dona li diu:

-Mira que no hi ha prou sous per anar a fer sa compra.

I ell s’ho mira i només tenia sis reials i li diu:

-Mira tendràs que guanyar-ne fent més” (p. 105).

Un poc després, els dos passen a l’acció: ell “va i carrega l’ase de pans i se’n va cap a Sant Antoni i els va vendre fent bastant ganància[1]. Llavors ella el va carregar de taronges i ell anava d’un poble a s’altre venent-ne i fent ganància” (p. 105).

Al moment, veiem que Toni es troba un home que baixava per la carretera. Ell li pregunta si “voldries fer-me es favor de donar a sa dona aquestos cinc duros, que no en té cap i li vendran molt bé” (p. 105). Per tant, veiem que, en la gestió dels diners, el marit dona el guanys a la dona i ella és qui els administra.

Immediatament, aquell home li diu que sí i, des d’aleshores, entra la part eròtica de la rondalla. Aquest home entra en ca Toni, diu a la muller de Toni que “m’ha dat cinc duros i m’ha dit que tu ja em pagaries es treball” (p. 106) i la dona li demana “què us he de dar?” . Aleshores, ell, sense parar-se en palles, li respon:

“-Deixar-me jeure un ratet amb tu –li diu s’home aquell a sa dona” (p. 106).

I, com que ella no ho accepta, llavors, ell no li dona els diners. Açò passarà amb més personatges: l’alcalde, el jutge i el degà. I, en tots els casos, com en el primer, que ací plasmem, ella va a son pare (“Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”, que deia el meu avi matern), pare que, com en moltes famílies, fins als anys seixanta del segle XX, era comú que visqués en companyia, en més d’un cas, d’algun avi o d’alguna persona de la generació dels avis. Així, “Ella se’n va i ho conta a son pare així com ha passat, i son pare li diu:

-Vés, digues-ho an Verdera – que era s’alcalde” (p. 106). El pare, posteriorment, li recomanarà el jutge i, àdhuc, el degà. A mida que transcorre el conte, cada u dels successius hòmens, li ofereixen més diners. Per exemple, el degà, sense embuts, li respon:

“-Sí, has anat de pillo a pillastre i com tots són uns pocavergonyes, en nom del Pare, del Fill…

I la senya i quan l’ha senyat li diu:

-Et vols deixar fer una  besadeta?” (p. 108).

Aleshores, després d’haver parlat amb el degà, ella tria anar-se’n a casa “i troba que s’home[2] ha arribat, llavors va i li explica tot. Ell diu:

-Mira quin grapat de duros que podem fer! Vés, torna-hi i convida’n un per les nou, s’altre a les nou i deu i s’altre per les deu, que jo els fotré” (p. 108).

I així és: la dona, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a cal batle,… i fan lo que li comentava Toni, el seu home. Un poc després, amb el jutge i, finalment, amb el degà,… però en ca la dona. I, en un moment, el marit toca a la porta i els convidats són dins. I, com que “Allí tenien una caixassa vella molt grossa i ella els hi diu que els hi posarà dins” (p. 109). I així ho fan i ningú no li desobeeix: per exemple, l’alcalde “ja volia enllestir però ella li diu que no, que han de sopar abans” (p. 108). A banda, ella sap que vindrà el marit i, per això, entre altres coses, “ella ja havia mirat de fer-se dar es sous a tots” (p. 109), abans que Toni aplegàs a casa.

Al moment, veiem que Toni entra i diu que no ha guanyat res, que no té res, que a les deu es vendran tots els mobles. Això… inclouria el moble en què són l’alcalde, el jutge i el degà. I, així, ell avisa el pregoner, qui ho fa públic (“que a les deu els lliurarà la justícia i la Santa Mare Església”, p. 109). I, immediatament, “en es carrer (…) hi havia molts de mariners” (p. 109). En acabant, es comencen a ajuntar, van a cal batle, a cal jutge i “s’emprenen a cas Governador” (p. 110) on, com a mínim,  “hi havia una centena de iaies” (p. 110), això és, dones grans però amb molta espenta.

I, aleshores, el Governador passa a l’acció i, en veure que prop d’un rastrell hi havia una caixa (la caixa en què eren l’alcalde, el jutge i el degà) i, en trobar-se el governador amb Toni, Toni, amb molta espenta, li diu “Quan jo et diga, bé em poden fer lo que vullguen” (p. 110), si és que ell és culpable d’algun fet. Però, al moment, toquen les deu, passa la dona de l’alcalde, la dona del batle va cap a on és Toni (qui comença a subhastar la caixa) i actua: “pensa que s’home era molt puta, no fos que hi fos dins[3], diu:

-Dos duros a sa caixa.

En Toni diu:

-A la una, a les dos, ningú hi diu més? A les tres. Ara ja es pot obrir!

S’hi atraca es governador i tota s’altra gent” (p. 111) i comencen a botar de la caixa el degà, el jutge i, finalment, el batle. I ningú, ni tan sols el governador, “No pogueren llevar sa raó a en Toni” (p. 111).

I, així, veiem una rondalla en què la dona porta la casa, està ben considerada, actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, no és motiu de menyspreu per part de son pare ni del marit, actua molt oberta, és qui tria (fins i tot, en els passatges sexuals),en què la dona tracta bé el marit i en què, a més, hi ha relacions (fins i tot, estratègiques) molt bones, entre la dona i el marit, encara que, com veiem, es fa lo que la dona vol (en lo sexual i tot). I, per descomptat, en què la màxima autoritat política que apareix en la rondalla (el governador), un home també diligent i amb reflexos, es posa de part de Toni (el marit) i, de rebot, de la dona, del matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de moltes persones, en relació amb el tema de la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, i  també la de les que ho fan en lo relatiu amb el treball sobre el matriarcalisme, i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com a castellanisme en lloc de “guany”.

[2] Toni, el seu marit.

[3] El batle.

La dona salva el capellà, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona, hi ha la rondalla eròtica “Conte de sa criada des capellà”, en què, per exemple, podem llegir que “Veureu que una volta hi havia una criada que estava[1] amb un capellà. Amb ella hi festejaven tres fadrins (…). I un dia ella pensà: ‘Ara mai sabré qui és es que més m’estima. Els faré una prova veiam si n’hi ha cap que la faci’” (p. 101).

Immediatament, veiem que la dona fa la prova al primer fadrí, a qui (com també farà amb els altres dos), li diu que ha parlat amb el mossén i aquest primer festejador va a on ella li indica: al fossar (p. 101). Un poc després, hi va l’altre festejador, el segon, qui també actua amb diligència, i s’hi troba amb el primer (p. 103). I, al tercer, igualment, li diu que haurà d’anar al fossar, per a “arrossegar unes cadenes per dalt sa paret. I ell diu:

-Ja hi aniré jo –i se n’hi va” (p. 103).

I, els tres festejadors, en haver-se trobat en el fossar, tots en fugen. Uns dies després, tots tres es veuen de nou i diuen que cal acabar amb el capellà (p. 103). “I van i es vesteixen d’àngel i se’n van a cantar una nit davant l’altar dient que es que vagi al cel ja pot fer via i dur quants més sous millor. Es capellà diu a sa criada que si vol anar al cel i sa criada li diu que no té cap pressa. I ell va i busca tots es sous i se n’hi va i els hi dóna i ells van i as capellà posen dins d’un sac grossot i el carreguen” (pp. 103-104). Al moment, quan ja són en casa del mossén, el passen (dins del sac encara) per una paret plena de vidres. I, ells, quan ell es queixa dels talls, li diuen“Que és es Purgatori, ja arribarem a la Glòria” (p. 104).

Un poc després, apareix un passatge en línia amb l’erotisme. Així, els festejadors pugen el capellà “dalt d’un puget[2] que hi havia darrere ca seua” (p. 104), des d’on fan que vaja a parar “si no davall una verdal[3], que estava darrere ca seua i hi jeien[4] ses gallines dalt” (p. 104). A més, “ses gallines s’hi anaven cagant dalt i ell deia:

-Ai, gotetes de glòria!

I se n’hi va sa criada i li diu:

-Gotetes de merda, sí que són!

I ell diu:

-Ai! Que també ets a la glòria?

-Sí, a la glòria et creus que ets? Davall sa figuera que jeuen ses gallines estàs.

I el va treure des sac quasi mig mort i sense sous” (p. 104).

Un exemple més de rondalla matriarcal que, entre altres coses,  no solament plasma a) l’erotisme sinó, fins i tot, b) lo escatològic, c) que la dona (la criada) salva l’home (el capellà) com també d) que tots els festejadors han fet costat a la criada (la dona), e) que prioritza lo eròtic i f) que tant els festejadors com la criada actuen i, per tant, no deixen les coses per a demà.

Cal dir que aquest conte eivissenc té punts en comú amb la rondalla “Seculòrum, saculera”, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó i recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”: en el conte que hem vist, hi ha un capellà que té una criada (mentres que, en la rondalla valenciana, ho fan un capellà i una mestressa, qui no té el tractament de criada ni apareix vinculada a relacions sexuals amb més hòmens), la dona és qui tria (en la rondalla valenciana, ella sap més que el capellà) i la figuera (que figura en ambdues rondalles).

Quant al passatge en què veiem que la dona salva el capellà, és explícit, com en la rondalla “Peret i Margarideta”, de la comarca de l’Alacantí i recopilada per Joaquim G. Caturla en un llibre de rondalles d’aquesta comarca valenciana, quan Peret (que, en aquell moment, era una perera) diu a la seua germana Margarideta “Sí, totes [les peres] per a tu, que tu m’has salvat”, ja que, en el conte eivissenc, la dona “el va treure des sac” (p. 104). 

Agraesc la col·laboració de moltes persones, no sols en el tema sobre la sexualitat matriarcal vinculada amb la llengua catalana, sinó també en relació amb el treball sobre el matriarcalisme i, a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] “Estar”, ací, vol dir “viure”, “residir”.

[2] En el DCVB, figura com “Pujol, muntanya petita”.

[3] En el DCVB, veiem que una verdal és una “(Figa o oliva) que té el color verd fins quan és madura”. Ací, en inclinem, pel caràcter eròtic, per una figuera en què hi hauria figues verdals, en línia amb el text.

[4] Cal dir que el verb “jeure” (o “jaure”), per exemple, té el significat de “copular”.

“La palma i triümfo deu rebre la verge”, sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

 

La sexualitat matriarcal també apareix en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI”, de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, publicat per Eliseu Climent Editor, en la ciutat de València, en 1982. Per exemple, quan, dins de l’obra “Disputa de viudes i donzelles”, d’Andreu Martí Pineda (1483-1566), llegim que, en el veredicte final, la dona rep el suport de les autoritats, fins i tot, la dona jove. Diu així:

“Que tornen la fama    i gran preeminència

a vérgens i viudes,    honestes i bones,

i en altres tants metres    guarnits d’eloqüència,

alegres publiquen    la gran excel·lència,

les honres i gràcies    de totes les dones.

I puix que entre totes    ateny major glòria,

dels estaments d’elles    tenint lo més noble,

mostrant la medul·la    de nostra memòria,

la palma i triümfo,    llorer i victòria

deu rebre la verge,    dels reis i del poble;

 

als dos condemnant-los[1]    que d’ells clar entenga

que verge, i no viuda,    l’amic content prenga” (p. 151).

 

Un final semblant, favorable a la dona i, en aquest cas, a més, també en línia amb el matriarcalisme, figura en l’obra “El virgo de Visanteta”, de José Bernat Baldoví, de mitjan segle XIX. Així, en u dels passatges que hi ha al capdavall d’aquesta obra teatral valenciana, el batle intervé i sentencia en pro de la dona  (Visanteta):

       ” ALCALDE

I respecte a Visanteta,

la cosa té més collons:

no es tracta de si Pasqualo

l’ha trobat ampla o estreta,

que estan les inundacions

que mos han fet la punyeta.

I si, com diu frai Blaiet,

la santa vol que es casen,

a mi, m’importa una llet

estes raons que s’exposen

per a no caminar dret.

Pasqualo es foté al bescuit

i molt melós el trobà;

si, entonces, es llepà els dits,

ara que vaja a l’altar,

que li tirarem confits.

I, si no escolta raons

i no respecta este virgo,

li tallarem els collons

com, a mi, em diuen Domingo” (p. 173).

 

Pasqualo intervé a continuació, preguntant el batle “I els que s’atracaren antes?” (p. 174) i l’alcalde, entre altres coses, li diu “Tu ja furgares lo teu” (p. 174). I, quant a Visanteta, en acostar-se a l’alcalde i demanar-li “Vol dir que mos casarem?” (p. 175), el batle li respon dues coses determinants: “’Qui l’entorta, se l’emporta’, / aixina ho mana la llei” (p. 175) i, més encara, “Tu, ara, tranquil·la i queta, / que, entre tots, apanyarem / el virgo de Visanteta” (p. 175).

I, al capdavall, es casen Visanteta i Pasqualo i, si alguna persona ha eixit reforçada pel batle, ha sigut la dona (Visanteta), una cosa semblant a la que veiem en la definitiva sobre les vídues i les dones jóvens. Es tracta, així, d’un exemple de com, uns tres segles després (a mitjan segle XIX), el matriarcalisme era un fet en moltíssimes famílies d’arrels catalanoparlants de tot l’àmbit lingüistic, com també ho és en el primer quart del segle XXI.

Enllacem el paràgraf anterior amb el detall que, des d’un primer moment, em cridà l’atenció que la dona deu ser lloada pels reis i pel poble, fet que, si bé es pot considerar simbòlic i matriarcal, el podem vincular, com ara, amb uns altres com són la “’bellea’ del foc” (amb motiu de les fogueres d’Alacant) o la consideració positiva que rep la dona a punt de casar-se, per part de moltes dones que coneix, com molt bé plasmà Vicente Blasco Ibáñez en el conte “La cencerrada”, del llibre “Cuentos valencianos”. En aquest sentit, adduïrem que, tant el llorer com la corona, tenen forma circular (la corona de llorer), la qual va en línia amb lo femení, com ja comenta Angie Simonis en la seua tesi. I, més encara: que la corona és damunt del cap i, així, simbolitza que, malgrat que la portàs un home, es regeix per lo matriarcal. Això sí, en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de moltes persones que han fet possible que omplíssem un espai que hi havia molt buit (per exemple, en Internet) en lo relatiu al matriarcalisme en tot l’àmbit lingüístic: el de la sexualitat vinculada amb la llengua catalana.

Ha sigut així com, ara, hi ha un camp més obert i amb informació a l’abast de moltes persones, i, per tant, àdhuc, dels xiquets i dels jóvens, això és, del futur. 

 

 

 

Nota: [1] A dos hòmens : el mestre Valentí i mossén Siurana, els quals, durant molt de temps, tracten sobre les dones jóvens i vérgens i, a banda, sobre les vídues i en edat adulta o més velles.

Dones fortes, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

En el llibre “Recull de contes i rondalles eivissenques”, de Maria Cardona i publicat per J. J. de Olañeta Editor, en el 2006, hi ha una rondalla en què dues dones actuen amb molta espenta, amb força i, fins i tot, amb reflexos i molt obertes: “Conte des patró mallorquí”. Així, podem llegir[1] que “hi havia un patró mallorquí d’una balandra[2]que feia viatges de carbó, carrasca, garroves… en fi, de tot. Un dia (…) va dir a sa dona:

-Vés, digues as sabater que em faci unes sabates immediatament, que em fan falta.

Sa dona hi va anar” (p. 71).

Molt prompte, el sabater li diu que “sí que estan fetes, però segueu.

-No, que tenc pressa. Quant valen?

-Si ho trobeu bé no valen res. Ja vendré a cobrar quan s’home sigui de viatge.

-Ja està bé –digué ella anant-se’n” (p. 71).

I, per tant, apleguen a un acord immediat, dues persones ràpides: el sabater i la dona del patró. Quan la dona torna a casa, el marit li diu:

“-Per la missa sagrada! I en aquest preu, per què no vas ben calçada? Vés i fes-te’n unes per dur continu i unes més guapes per passeig.

Ella se n’hi va anar i en seguida aquell sabater les hi va tenir fetes amb so mateix tracte de cobrar-les quan s’home fos de viatge. Quan va tornar a ca seua[3] s’home la va enviar a cas sastre perque li fes un traje des més guapos. I això va fer” (p. 72).

Tot seguit, en aplegar ella a casa, l’home li dirà que podria ella demanar al sastre que li fes un vestit de seda. I, no sols en pocs dies ja tenia eixe vestit nou, sinó que, a més, “en un parell de dies ja tenien es barco carregat, es feren banda fora des port i es posaren en roda per en paréixer-los partir..” (p. 72).

I, en el vaixell, també embarcaran el sabater i el sastre. I, a banda, molt prompte, la dona, amb reflexos, tria una opció per a fer més pla el camí: “En aquella casa tenien una canastrassa molt grossa que, de voltes, se l’enduien de viatge per dur coses. (…) La posaren i sa dona va dir as sabater i as sastre que es posassin dins sa canastra, es posassin i no diguessin res, i així ho feren” (p. 73).

I la dona molt prompte fa pasta amb la dona del sabater (p. 73), qui, per mitjà d’un comentari que fa el sastre al sabater, es plasma el matriarcalisme, ja que la dona del sabater, era qui triava i no el seu marit.

Immediatament, “arribà sa dona i sa des sastre:

-Mira, saps què pots fer? Tu i sa des sabater, que t’acompanyarà, vés i compra uns parells d’ous i vi i coses per poder fer una gran vidassa.

Ses dos se n’hi anaren” (p. 73).

Un poc després, és quan apareix la força de les dues dones, quan el patró els diu “MIrau, vosaltres sereu es mariners i fareu lo que jo vos digui, si dic arriau feis així i quan digui hissau feis així altre.

Elles anaren i prengueren sa corda de sa canastra que pesava molt. Ell amb so mànec feia girar sa cadira” (p. 74). I, al moment, en un passatge, el patró els pregunta “Que m’heu entès?

-Si –contestaren elles” (p. 74).

Un poc després, cau la canastra i salten el sastre i el sabater, ells se’n van i les autoritats els detenen i tot. Ells dos la tenen jurada a les seues dones. En canvi, les seues dones fugiren sense parar-se en palles (p. 74). Dones fortes, que trien i que actuen amb molta agilitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Farem lleugeres adaptacions respecte del original.

[2] En el DCVB, figura com “Barca d’un sol pal, aparellat amb una vela de pallebot, que se diu major, i un o més flocs”.

[3] Literalment.

Dones diligents, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

En una rondalla del llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, veiem que, una dona actua amb molta espenta i, així, fa una promesa a Sant Miquel: que si el marit es posa bo, ella i l’home aniran a Llíria i que, a més, pujarien al puig del santuari. I, al moment, l’home, Joan, començà a millorar en poc de temps. 

A més, la dona diu al marit que, com que ella havia fet promesa, anirien a Llíria. I Joan, “ni protestà ni féu mala cara” (p. 172) a la dona i “L’enganxà al carro i allà que mogueren pel camí de Llíria, inici del romiatge” (p. 172). A més, també veiem que “Ella, animosa i decidida, l’assistia torcant-li la suor i exhortant amb la seua cantinela” (p. 173) que havien d’anar a on ella s’havia marcat.

Un poc després, veiem que “arribaren al santuari, on, després d’haver-li donat les gràcies i resat fervorosos al sant (…) isqueren i, asseguts en un banquet de pedra, ella li tragué les espardenyes al marit, i, amb l’aigua del pou del santuari, li llavà les llagues dels peus, dels genolls i de les mans. Li ho embenà tot amb benes que, com a dona previsora, havia dut de casa” (p. 173) i que, “Recuperades ja les forces i reforçat l’ànim, emprengueren la tornada a poc a poc” (p. 173).

A més, l’home pregunta a la dona si no li feien mal els cigrons, com a part de lo que ella havia dit a Sant Miquel, i, ella, al moment, respon a l’home:

“-Mira. Com que a mi, sant Miquel no m’ha salvat, la meua obligació no és tan gran com la teua. Aixina que, mentre que els teus cigrons eren crus, els meus jo els he posat a coure” (p. 174) i, per tant, estaven molls i li permetien caminar amb molta facilitat. I, de totes maneres, el marit, accepta que la dona triàs eixa opció.

I, novament, com en altres rondalles, veiem que el sant que pren part en la rondalla, Sant Miquel, actua de manera oberta, com es plasma quan llegim que “Sant Miquel, que de fel amarga no en té gens” (p. 174).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la de les que ho fan dia rere dia.

Rondalles eròtiques, dones amb molta iniciativa, amb enginy i que trien

General, , , , ,

 

En el llibre  “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim Caturla,  hi ha unes quantes rondalles eròtiques en què la dona actua amb molta espenta, amb molta iniciativa, amb enginy, amb reflexos, com ara, en “La dona i el capellà (Arreplegada a Santa Pola)”. Així, veiem un matrimoni en què “tot el que el marit tenia d’infeliç i de bajoc, la dona, ben al contrari, ho tenia d’astuta i d’enredadora” (p. 85). A més, “Un dia de tants el marit digué a la seua dona que aquella nit se n’havia d’anar a la mar, cosa que era veritat. De seguida, ella li ho féu saber al capellà, que[1] (…) aniria a visitar la seua amiga tan bon punt s’embarcara el marit” (p. 85).

Eixa nit, el capellà “enfilà cap a la casa d’aquella dona.

(…) –Vine aquí, perla –deia el capellà-, quines ganes tenia de veure’t.

-Ai, calla, no digues aquestes coses –feia la dona entre rialles i moixaines[2].

-Vinga, vinga, va, el peix[3] per a qui se’l mereix[4] i les punxes[5] per al gat[6]” (p. 86).

Al moment, senten uns colps en la porta i la veu del marit. Aleshores, ella, amb molta iniciativa i amb enginy, sense pensar-s’ho dues vegades, diu al capellà “fica’t per la ximenera, corre [,] afanya’t, dintre de la ximenera” (p. 86) i, el capellà, fa lo que diu la dona i, a més, ràpidament.

Un poc després, entra l’home i, ella, que veu que les cames del capellà sobreeixien un poc de la ximenera, amb molt d’enginy i, en un passatge, de nou, eròtic, actua. I, així, com si ella parlàs amb la tempesta, amb molta espenta, diu:

“-Ai, Senyor que estàs en lo cel, fes una forceta i amaga lo peu!

Quan el rector va sentir les paraules subtils de la seua amiga, va amagar el peu i, és clar, el marit no el va poder descobrir. I d’aquesta manera la dona aconseguí eixir d’aquell mal pas.

Mireu si en sabia!” (p. 87).

Una altra rondalla eròtica recopilada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, és “Seculòrum, saculera (Arreplegada a L’Altet)”, en què, com molt prompte podem veure, hi havia un capellà que tenia al seu càrrec “la parròquia del poble i una ermiteta que hi havia pels afores” (p. 119), que l’ermita es trobava en un replanell on, a més d’ametlers i d’altres arbres, “el rector tenia allí la seua casa, al costat d’aquella esglesieta” (p. 119). I, com que “el capellà era un home de costums una miqueta… alegres, diguem-ho així, (…) ell s’entenia amb la mestressa que li endreçava la casa” (pp. 119-120), encara que no ho sabessen en el poble.

I, a banda, aquest capellà tenia dos escolanets, Quico i Toni, a qui, per a fer que no fossen peresosos i que, en canvi, de bon matí, anassen a l’ermita, decidí atorgar premi a qui hi aplegàs primer. I Toni no aconseguia mai el premi. Ara bé, un dia, Toni, des de primera hora, va cap a cal rector (p. 121) i, el xiquet, des d’un arbre, descobreix un llum encés de la casa i, més encara: “Al moment, va entrar-hi algú: ‘Ai, mare, si és la mestressa’, descobrí el xiquet (…). Llavors se sentiren les paraules del capellà:

-Vine aquí i mostra’m el seculòrum, ha, ha, ha! –reia ell.

-El seculòrum? Ha, ha, ha! La saculera[7] –responia la dona entre rialles-, la saculera!

I, sense voler, l’escolanet va veure tot sorprés la festa que aquells tenien” (p. 121) i s’adorm damunt la soca de la figuera.

Toni, en sentir les passes del seu company Quico, que venia corrent, “es deixà caure de la figuera i arrançà a córrer cap a la porta de la casa” (p. 121). Però, com que el capellà obri la porta i es troba els dos xiquets, diu que, “com que esteu els dos iguals, avui no hi ha premi” (p. 121).

Immediatament, Toni, diu al rector:

“-Que no, senyor rector, que jo he arribat abans- cridava Toni.

-No, no, jo he estat el primer, el premi és meu!

-Que no, que jo he pegat un bot de la figuera perquè jo ja era aquí!

-Com? –féu el capellà tot astorat.

Llavors Toni el va cridar a part i li ho explicà:

-Senyor rector, quan el seculòrum i la saculera, jo ja era dalt de la figuera.

-Doncs per a tu és el premi, xiquet, i no en parlem més –va dir el capellà recomanant silenci amb el dit sobre els llavis.

I el premi va ser per a Toni” (p. 122). Com veiem, és la dona qui porta la iniciativa, actua amb reflexos i, a més, és qui determina què acceptarà que faça l’home i quan. I, fins i tot, qui salva l’home, trets en línia amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan dia rere dia.

 

 

Notes: [1] El capellà.

[2] En el DCVB, “moixaina” figura com “Carícia que es fa passant la mà per la cara”.

[3] El penis.

[4] Per a la dona.

[5] En el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, “Punxada”, en sentit metafòric, vol dir “Coit”. Tenint en compte que, en la simbologia, lo vinculat amb la punta té a veure amb lo masculí (com ara, en Nepal, el tronc dret i acabat en punta a què es lligava l’elefant mascle, a diferència del tronc que ho feia en pla i que es reservava per a l’elefant femella) i que, ací, es podria tractar del penis

[6] En el mateix diccionari, el gat simbolitza la vulva.

[7] Veiem que la persona ben considerada és la dona: sap la paraula adient. Aquest tret apareix en una quantitat considerable de rondalles recopilades per Joaquim G. Caturla.