El sentiment de pertinença a la terra i la llengua catalana en poemes del segle XX

El sentiment de pertinença a la terra plasmat en un poema de Guillem Colom Ferrà (1890-1979).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, en aquest cas, en Guillem Colom Ferrà (Sóller, Mallorca, 1890- Palma, 1979), mallorquí, és “Cançons de la terra” (https://www.escriptors.cat/autors/colomg/cancons-de-la-terra), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, a què accedírem l’11 de gener del 2024:

Cançons de la terra

                                                           Poble que sa llengua cobra, se recobra a si mateix.

                                                                                                                                              M. Aguiló

 

Glosador fou el meu avi, i glosador és el
seu nét: als meus, doncs, no faig agravi, no se me’n
pot fer retret.

Mes la cançó que s’estila és ben
diferent d’ahir: ara Marta ja no
fila a la vora del camí.

Ja no s’asseu de vetlada a la llar
de l’avior, ja no porta botonada,
ni percinta ni gipó.

La Musa flamant de l’hora
porta un coturn molt balder,
fa seus els costums de fora
i tot vestit li ve bé.

Els seus dols no plany ni canta,
fa cor amb qui l’escarneix,
acull el qui la bescanta,
i la seva sang traeix.

Però la llengua es eterna,
i, enmig del fosc horitzó,
alça ardida la llanterna
d’un passat ple d’esplendor”.

 

Com podem veure, el poeta Guillem Colom Ferrà comenta que son avi fou glossador com també el nét del padrí i, així, hi ha hagut transmissió de la cultura tradicional i el nét ha acceptat continuar-la.

Igualment, els costums castellans no impedeixen que ell trie la llengua materna i vernacla (la catalana), la qual ha passat de generació en generació de fa segles ençà i, per això, tot seguit, fa referència a Carlemany (el qual està vinculat amb l’himne nacional d’Andorra, en català):

“Encén màgiques espurnes
dins el foc colgat d’antany
i treu d’ignotes cofurnes
l’or d’en temps de Carlemany…

Amb ella glosar voldria
las cançons d’en temps primer,
que d’infant encobeïa
i de gran no oblidaré;

les cançons d’una Mallorca
que voldríem despertar,
en lloc de la cobla eixorca
que ens arriba d’Ultramar”.

 

Altra vegada, captem el nexe entre la llengua materna i les cançons que aprenia durant la infantesa (la qual anà acompanyada de reviscolament lingüístic). Afegirem que Guillem Colom Ferra escrigué molt sobre Mallorca, sobre tradicions mallorquines i que, a banda, pertanyé a l’Escola Mallorquina, la qual promovia la llengua vernacla en la literatura catalana.

En acabant, enllaça amb la dona com a transmissora, amb el pagès i amb el mariner i amb la terra, trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“Dicta’m, dicta’m, Musa mia,
dicta’m amb mots ben sincers,
les cançons de pagesia,
les dels nostres mariners;

la cançó humil de cada hora,
gustada en el dur jornal,
que amb la pàtria canta i plora
i és, com la pàtria, immortal!

Tan debò ma cançó noble
fos el màgic tornàveu
que despertàs el meu poble
del son de plom en què jeu!…”.

 

Finalment, l’escriptor plasma el seu vincle amb la terra i, com que fou una terra amb un passat gloriós, fomenta lo que té a veure amb el Poble, amb la llengua i amb el folklore (en aquest cas, amb les cançons) i, fins i tot, amb la sexualitat:

“Terra de nostres batalles,
terra dels nostres amors,
heus-les aquí, les deixalles
del teu passat gloriós.

Són engrunes de ta vida,
són esmicolats bocins
de la gran cançó espargida
als quatre vents dels camins.

-Càntics d’amor i de guerra
modulats a mitja veu-,
són les cançons d’una terra
que confia, espera i creu.

Canta-les al qui et bescanta
i al qui es riu del teu demà:
Poble que en sa llengua canta,
tard o d’hora reviurà!”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari