El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna, cançons i rondalles

El sentiment de pertinença a la terra en poemes d’Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936).

Una altra entrada en què copsem poemes en què apareix el sentiment esmentat, i que foren escrits pel català Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936), és “apel·les mestres- Magisteri Teatre-Mag Poesia – Mallorca” (https://magpoesia.mallorcaweb.com/poemes-solts/mestresapel.html). El primer que n’hem triat diu així:

“LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor, la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

‘L’estimo perquè sí, perquè és la meva’.

 

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla

és la parla mateixa que,

al son d’una non-non, la més hermosa,

bressà amorosament ma son primera.

 

L’estimo de tot cor, per catalana,

l’estimo perquè, en ella,

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu, mentre el sol queia”.

 

Com podem veure, en el poema, no sols enllaça el sentiment amb la llengua, sinó que, a més, ho fa amb dues dones que solen ser les persones que més transmeten la cultura tradicional en les cultures matriarcalistes: la mare (sovint, mentres bressola el nen) i l’àvia (ací, simbolitzada com a narradora d’una rondalla sobre una dona d’aigua). Adduirem que l’escriptor plasmà uns versos dedicats a les dones d’aigua (un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic).

Tot seguit, Apel·les Mestres vincula la terra (la llengua) amb la jovenesa, amb les primeres relacions sexuals i amb els amics que, fins i tot, encoratgen:

“L’estimo de tot cor, perquè, en descloure’s

l’exquisida ponzella

de mos vint anys, aquell sublim ‘t’estimo’,

va dictar-me l’amor en eixa llengua.

 

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,

els que em criden avant! i avant m’empenyen”.

 

Al capdavall, posa en nexe el sentiment amb flora, fauna, la mar, el cel i l’aire. I, àdhuc, amb el fet de viure en la terra on es parla:

 “L’estimo de tot cor, perquè cigales,

i espigues i roselles,

i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire

sos grans secrets en català em revelen.

 

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo

de més franca i més bella…

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

 

Afegim una altra entrada relativa a un poema d’Apel·les Mestres, “La dona d’aigua” (https://poeteca.cat/ca/poema/2314), en que també es plasma, i que figura en la web “Poeteca”. Diu així

    “A la vora de l’estany
de la muntanya,
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que, per fil, enfusa el raig
de lluna clara.

     La lluna clara, entretant,
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,

     i l’aloja va filant
son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
la lluna, d’estel a estel,
més raigs demana”.

 

Com podem veure, en aquests versos, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcalista, com ara, la dona d’aigua, el color argent, la lluna, la vesprada i la nit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari