Arxiu d'etiquetes: la bondat

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i els Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Una altra composició de l’obra del poeta de Granollers, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, és “Amb confiança i dignitat” (p. 23), per exemple, quan diu

“El meu jo porta un segell de dignitat,

no el puc trair,

el del poble que em va veure néixer.

Català em va fer la història,

a Catalunya la natura assignà la meva vida

i amb la seva identitat he de ser universal”.

 

Per tant, Joan Sala Vila connecta amb la terra (la natura, és a dir, la mare) i amb el Poble (Catalunya) i, igualment, està obert als altres.

A més, com que se sent català, comenta que

“seré fidel al missatge del cor, no el puc trair.

(…) Amb confiança i fe respectant a tots els altres”,

 

versos en què plasma el nexe amb sa mare (el cor), amb la bonesa i el seu tarannà en pro del pacifisme.

En el poema que posa tot seguit, “Amb el cor a la mà” (p. 24), veiem que, malgrat que l’escriptor ja té noranta anys, diu

“Camino amb esperança il·lusionada (…)

La il·lusió, que escolti cada dia les paraules del meu cor,

cada dia em fan més català.

Només sent català faré el món més lliure,

perquè si jo sóc lliure,

la humanitat també ho és un xic més en mi.

(…) arribar al cim és la victòria,

t’hi espera la mare Catalunya”.

 

Altra vegada, apareix el sentiment esmentat, ací, amb la relació amb la mare (el cor) i amb Catalunya (lo maternal reflectit en la terra). A banda, exposa que, quan un Poble és lliure i pot determinar el seu futur, són més els Pobles (i, així, les persones) que poden fer lo mateix.

En el darrer vers, el cim representa la mareta (la cultura catalana és matriarcalista) i veiem que el fill (Joan Sala Vila) s’atansa als altres catalans, que ell no se’n va de Catalunya i que ella és tel·lúrica.

Empiulant amb altres poemes, en la composició “Jo estimo la humanitat” (p. 27), diu que, com que totes les persones són fills de Déu, ell no fa diferències entre bons i dolents i afig

“Jo estimo tots els pobles de la humanitat,

tots els pobles tenen el seu propi destí i futur”

 

i, com que hi ha odis i venjances (com escriu a mitjan poema), addueix que això passa

“Senzillament perquè alguns humans diuen que déu són ells,

i transformen la llei de l’amor en llei de guerra”,

 

paraules que podríem enllaçar amb l’ambient polític que hi havia en Catalunya (i entre el govern espanyol i els seus aliats) i bona part dels catalans (poc o molt, una meitat) en el 2020, favorable a la independència de Catalunya i que no pretenien que s’assolís mitjançant l’ús de la violència, sinó amb una línia matriarcalista. A banda, les plasma un home que, quan havia fet els set anys, visqué una guerra que en durà tres i que influí en la seua vida i en els seus escrits.

Finalment, aquests versos tenen a veure amb els del poema vinent, “La independència és llibertat” (p. 28), el qual comença dient que

“Negar i dubtar la independència,

cop traïdor a la llibertat.

Són lliures les persones i els pobles,

negar-ho és ignorància o mala fe.

Independència, base de convivència,

trobar el model, signe d’intel·ligència i voluntat”.

 

Aquestes paraules (i semblants) apareixen sovint en articles i en comentaris fets per persones de Pobles ancestres i indígenes que demanen que siguen respectats i que, més d’una vegada, vinculen aquesta actitud en pro de la independència dels Pobles amb una connexió amb la Mare Terra i amb poder viure d’acord amb lo maternal i amb el matriarcalisme. A més, són Pobles molt oberts a la resta d’habitants de la Terra, que aplanen el desenvolupament creatiu de les persones, emprenedors i pacífics.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones de bon cor, fidels a les mares i a la terra i molt obertes

General, , , , ,

Una rondalla en què captem el matriarcalisme, i que figura en l’obra “Terra i ànima”, és “La Puntaire”. “La bella Agnès, la més destra de les puntaires, fa puntes per als rics (…). Però té una joia al cor (…): és l’esperança i la il·lusió que li dona el seu amor.

Ella estima un mariner tan bon mosso i ben plantat que fa enveja de mirar-lo. És, a més, molt eixerit i sap dir coses boniques” (p. 95). Aquest passatge inicial és interessant per a l’educació matriarcal: que 1) el projecte de la vida vaja més enllà d’una segona persona (ací, el nóvio), 2) que la bellesa en les paraules no necessàriament va unida a tocar els peus en terra i 3) que l’esperança que ens ve de fora cal que vaja unida a fortalesa per part de cada u de nosaltres.

Més avant, trau unes paraules en què el narrador exposa trets matriarcalistes: “els cants li vénen als llavis i esclata la dolça música del seu cor en joioses cançons d’amor a la terra, a la mar i a la vida” (p. 95): la terra (la mare), la mar (l’aigua, u dels símbols de la dona i de lo femení) i la vida (vinculada amb la sexualitat, com ens deia una psicòloga i sexòloga, amb la frase “Sexe és vida”).

Passa que “el mariner començà a cobejar les riqueses. Si tants fills de la costa havien anat a Amèrica pobres i n’havien tornat rics, per què ell no podia fer el mateix? (…) Doncs, ho provaria i estava segur que es faria ric i, en tornar, es podria comprar un palau on l’Agnès viuria voltada de servents” (p. 96). Afegirem que, en les cultures matriarcalistes, hi ha un fort sentiment de pertinença a la terra i que la generositat i l’esperit comunitari formen part de la vida diària i de l’educació.

Com a senyal del paper de l’home en aquestes cultures, podem llegir que “Molts cops s’havia proposat de dir-ho a la seva promesa, però mai no s’hi atrevia, convençut que ella no hi vindria bé. Per fi, dissimuladament, un dia li ho va dir” (p. 96). Per consegüent, ell sabia que la dona tenia la darrera paraula i que es considerava molt millor parlar amb el cor en la mà.

Unes altres línies sucoses són quan veiem que l’Agnès “Hi féu posar la seva mare, per tal que convencés el mariner” (p. 96), en lloc de recórrer al pare: una dona és qui fa de moderadora.

Nogensmenys, com que ell no li ho acceptava, la noia “li féu jurar que tornaria, ric o pobre, a casar-se amb ella i que, mentre fóra a Amèrica, li escriuria sovint, explicant-li totes les coses de la seva vida” (p. 96). O siga que la jove Agnès (el personatge femení) 1) proposa un pacte, 2) el mariner li l’accepta (es fa lo que vol la dona) i 3) ell la reportaria i, així, es mantindria la relació entre home i dona.

Mentres perdurà el vincle, les lletres que li escrivia el mariner “renovellaven el seu alè de viure. Però les lletres, com més anava, més poc sovintejaven” (p. 96). I, mentrestant, ella romania en terra.

En un altre passatge del relat, veiem que la noia, “amb l’excusa d’aprofitar més bé la llum del dia, s’aixecava de bon matí i se n’anava a la platja a fer punta” (p. 97) i un dia veu una barca nova, capta que s’acostava la nau tan esperada i, aleshores, “S’hi atansà estenent els braços (…); però… no era sol! Una dona es recolzava al seu braç i ambdós començaren a baixar l’escala.

L’Agnès ho comprengué tot: el seu promès tornava ric, però casat” (p. 97). Per consegüent, ella sí que s’havia mantingut fidel a la paraula i no l’havia deixat caure.

“Pocs dies després, se li presentà una gran senyora, per demanar-li que fes unes randes per a embolcallar un nadó, les més boniques que mai s’haguessin vist en tota la contrada” (p. 97). Al capdavall, la jove ho acceptà, per a poder garantir la vida de sa mare.

Un poc després, ens trobem amb un passatge que enllaça amb la cultura patriarcal: durant els preparatius per al bateig del nen, “El luxe era extraordinari; no es planyia res: havien convidat tots els rics del poble; es llançarien diners; tot es faria tan en gran com mai no s’hauria vist en aquella població” (p. 97). Cal evocar que, en molts relats que reflecteixen lo matriarcal, copsem la figura del rei, de la princesa o, per exemple, del príncep que, fins i tot, conviden els més pobres o que, com ara, acullen els pares d’un personatge masculí jove, per a que els parents visquen junt amb ells la resta de sa vida.

Finalment, podem llegir unes paraules significants: “I, quan el bateig estava preparat, les campanes tocaren a morts: l’Agnès i la seva mare havien fet llur traspàs” (p. 97). Al meu coneixement, aquestes línies 1) expressen la idea que, mentres que l’home ha volgut volar massa alt, la dona ha posat tota la fe en ell (una mena de religiositat celestial), 2) ens plasmen el vincle entre la mare i la filla (són fidels entre elles) i, així, amb la terra i 3), àdhuc, ens permeten veure que la moderació afavoreix una vida més en línia amb el matriarcalisme (també sexualment), ja que el narrador indica que el bateig estava preparat,… però no diu res sobre el seu desenvolupament, ni si el fill fou batejat, ni cap detall en relació amb els actes posteriors.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: https://www.vilaweb.cat/noticies/santa-jordina-sant-jordi-2019 . Hui hem trobat aquest article del 2019, el qual, si fem una lectura de rondalles tradicionals en llengua catalana i recopilades abans de 1932, ens permet veure que, en aquestes narracions transmeses de generació en generació, ja hi ha referents que, a més, enllacen amb molts trets matriarcalistes, fins i tot, mitjançant el simbolisme.

Adduirem que l’escrit (començant pel llenguatge del títol) empiula amb els valors patriarcals exposats, de manera sintètica, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, de què hem fet aquesta foto. I, més encara: els promou.

Finalment, direm que la figura simbòlica de la princesa representa la bellesa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles amb persones de bon cor, que fan costat, agraïdes i de pal de paller

General, , , ,

Una altra narració que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’anell de totes les gràcies”. Un dia, un pare molt dolent que tenia un noiet de molt bon cor, “el va enviar a vendre una gerra de mel al mercat” (p. 259), és a dir, un objecte que empiula amb lo matriarcal (pel seu caràcter receptiu) i amb la dolçor (ací, la facilitat per a guanyar-se la simpatia de la gent).

Quan el xiquet tornava a sa casa amb els diners, “va trobar una colla de noies que portaven un gat a matar” (p. 259) i el noiet els ofereix la gerra i elles ho accepten.

“Al cap d’uns dies, el va tornar a enviar al mercat a vendre una altra gerra de mel” (p. 259) i una collada de xics volia matar un gos, però ell els el canvia pels guanys que havia fet: “Ja ho crec si van avenir-s’hi” (p. 260).

Més avant, el xic, quan tornava a casa, veu que una noia volia matar un anyellet i decideix salvar-lo, a canvi dels diners. I, com que son pare veu que els ha amollats, fa fora el fill.

Ara bé, tot i que el noiet va quedar com mort, “De seguida, van venir el gat, el gos i l’anyell que ell havia salvat i, al seu costat, tots tristos, es van posar a plorar. Quan ja feia molta estona que ploraven, va passar un vellet petit, petit, (…) els va preguntar què tenien i per què ploraven” (pp. 260-261). Com podem veure, el xic, al principi, salva els animalets i, en acabant, ells li fan costat com també li ajudarà l’ancià:

“Aquell homenet es va acostar al minyó, li va estirar els deu dits, (…) després, la punta del nas i, al punt, el noiet va tornar a viure” (p. 261). O siga que el vellet facilita que reviscolen els xicotets detalls de la vida i, igualment, el sentit de l’olfacte, és a dir, que el xiquet rep una educació matriarcal. En eixe sentit, a continuació, podem llegir que, “al punt, el noiet va tornar a viure, més viu i eixerit que una centella” (p. 261).

A banda, el vell li dona un anell i li diu que, amb ell, podrà fer lo que voldrà.

Llavors, “El noiet, seguit dels seus companys, se’n va anar a córrer món” (p. 261) i, quan apleguen a una gran ciutat, es troben amb un rei que ordena que els agafen, perquè, en el territori que ell regentava, “estava privat de menjar al carrer” (p. 261).

És ací (i en passatges posteriors) quan el noiet recorre a l’anell i sempre guanya la mà al monarca.., fins que el cap de la terra li diu la veritat i autoritza que el xiquet es case amb la princesa (pp. 261-263).

Però, com que l’anell (que té forma redona, la qual empiula amb lo col·lectiu i amb la femení) que portava el vell, “l’havia pres de la seva mare, que era una bruixota, la qual, així que se’l va trobar a faltar, tot era cercar-lo (…), però, com que el noiet el va fer servir tant, les meravelles que obrava van arribar a orelles de la bruixa” (p. 263). Per consegüent, per una banda, captem l’olfacte (el nas) i, per una altra, les orelles, lo auditiu (un tret que enllaça amb lo matriarcalista).

En acabant, la dona, “una nit ,a cavall d’una escombra, va presentar-se a casa del rei” (p. 263). Com que la granera té un caràcter fàl·lic (és entre les dues cames, com també ho fa el penis), no descartem que el passatge posterior, hi tinga a veure: quan l’homenet (que havia acompanyat el xiquet i que, en dormir, romania tombat i amb un ull obert) veu que la dona roba l’anell, “va córrer a despertar el gos, que, al punt, va pujar a la teulada i va córrer darrere de la vella” (p. 264). Per tant, altra vegada, és la dona qui porta la iniciativa, com en altres rondalles i com en moltes cançons eròtiques tradicionals.

Finalment, la participació dels tres animalets (el gat, el gos i l’anyellet) fa que ells apleguen a un pacte i, al capdavall, “van recuperar l’anell i tots tres plegats el van portar al seu amo, que va estar tot content i agraït” (p. 264).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que salven, de bon cor, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El fel de serpent”. Per a començar, el títol trau dos trets interessants: la fel i la serpent (animal vinculat amb la dona, amb lo femení i amb la terra). Un dia, una bruixa digué que un rei només es guariria “fent-se una untura de fel de serpent. El rei va manar a la seva gent que busquessin pertot arreu del món fel de serpent, i enlloc no en podien trobar” (p. 214), és a dir, que la seua guarició partiria d’una dona. “Aleshores, féu fer una crida, oferint grans riqueses a qui li’n portés. Una bruixa (…) es va decidir anar al castell on les bruixes es reuneixen cada nit, a buscar fel de serpent, perquè elles en tenien” (p. 214). I, així, com en molts relats, són les dones qui, no sols fan un aplec, sinó que tenen lo que alliberaria el monarca (o siga, l’home).

Entremig, la dona fa via i, de nit, “va demanar posada a casa d’un fadrí que, molt generosament, li’n va donar. La bruixa en va restar molt agraïda” (p. 214), acudeix a la reunió i, en acabant, quan tornava a cal jove, és assaltada per uns lladres i ho comenta al xicot.  A més, la bruixa “li va aconsellar que ell, que era valent, anés a trobar els lladres, els robés l’escudella i, amb el fel, podria guarir el rei (…) [ i] obtindria tota mena de sort i ventures en tot i per tot, però, cada vegada que tindria una alegria, el fel s’aniria fonent i, el dia que s’hagués fos tot, aquell dia es moriria” (pp. 214-215). Com que l’amargor està en nexe amb lo femení (si més no, tradicionalment) i la fel és de color verd (i, per tant, més fosca que la mel, la qual va associada amb la dolçor), podem considerar que té a veure amb la dona (i, simbòlicament, és més a prop de lo obscur). La joia empiula amb la claror i, per consegüent, el dia que desaparegués la part matriarcalista (la qual li permetria tocar els peus en terra), el xicot faltaria.

Tot seguit, el fadrí emprén el camí de la cova dels lladres i aprofita que els bandolers es mataven entre ells i, així, “no li va costar res, al fadrí, agafar l’escudella del fel. Va presentar-se al palau del rei, li va untar una mica mica la punta del nas (…). El rei, al punt, va quedar sa i bo (…) i va fer donar al fadrí tot el que ell li va demanar” (p. 215).

Llavors, “Amb tanta riquesa, el fadrí va fer construir un palau més gran i més bonic que el del rei, davant mateix del seu. Cada dia, vestit com tot un príncep, sortia a passejar en una gran carrossa seguit de tota una processó de criats, amb tanta pompa i amb tanta gala, que feia enveja al mateix rei” (p. 215).

Tot i això, el monarca, quan les filles s’enamoren del jove (perquè el veien tan mudat i acompanyat de tanta gala) i li comenten que els agradaria que el convidàs, el cap d’estat hi accedeix, és a dir, accepta la proposta de la dona (ací, les fadrines). Igualment, copsem que el rei acull el noi, mentres que el minyó actua amb esperit competitiu i com qui fa ostentació.

El noble, molt obert, diu al jove “que li donaria la mà de la seva filla que més li agradés i que podia triar la que volgués. El fadrí es va enamorar de la més gran” (p. 215). En aquest passatge, veiem que, amb una actitud matriarcalista, el jove hauria triat la més petita (sovint, la més eixerida i, per descomptat, la més feble), en lloc d’inclinar-se per la més gran, potser per a no fer l’efecte d’home que encara manté la part infantil (i, de pas, la bonesa, la receptivitat i la noblesa del xiquet).

Ara bé, “Vet aquí que l’escudella  del fel de serpent (…), tal com s’anava construint aquell palau i anava vivint amb tanta riquesa, (…) s’anava abaixant, abaixant” (p. 216). I és ací, on el fadrí “va córrer a trobar la bruixa i a explicar-li el que li passava. La bruixa (…) va acabar fent-li un petó i, així, va desfer l’encís de la malura que portava el fel de serpent” (p. 216). Adduirem que, en cap moment, se’ns diu que el noi, mentres que era ric, fos agraït amb la bruixa, ni que la rebés, ni que la cercàs per a acollir-la al seu palau. A més, ho havia aconseguit, en bona mesura, perquè ell havia seguit la pauta que li havia marcat la dona. I, com que ho capta, recorre a la bruixa i ella el salva.

Finalment, la rondalla té uns versos que diuen que, si la narració no ha agradat a algú, “que n’expliqui una altra, de millor” (p. 216), detall que enllaça amb el missatge del relat: no actuar de manera prepotent.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones amb molta espenta, diligents, que transmeten i hòmens de bon cor

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre de Joan Amades, és “El Rei Rimbau”, com ara, per mitjà de la bonesa, de la generositat i de tocar els peus en terra. Així, “una vegada hi havia dos caçadors que sempre anaven a caçar plegats. L’un era molt bon tirador i, tots els ocells que veia i els tirava, encertava tret i els matava. L’altre no tenia gens d’encert” (p. 189). No obstant això, el primer “tenia molt bons sentiments i sempre, abans de tornar a casa, es partien la caça que ell havia, així és que, sempre, tanta en duia l’un com l’altre” (p. 189).

Ara bé, “una nit que l’endemà havien de sortir a caçar, el caçador que en sabia tant, va somniar que l’endemà volaria per aquells verals un ocell molt bonic, però molt bonic, que es deixaria matar amb molta facilitat, però que fóra la perdició de qui el mataria” (p. 189). Per eixe motiu, l’endemà, quan se li acosta el segon caçador, li diu que no volia eixir.

Aleshores, el company “va pensar que, si se’n tornava a casa sense fer veure que sortia a caçar, faria molta pega i va pensar que el millor fóra sortir, encara que no fos més que per estirar les cames” (p. 190). Com podem veure, el primer pensa en el seu amic i, en canvi, el segon, encara que, primerament, considera que faria lleig, en acabant, s’inclina per passar-s’ho bé, per distraure’s un moment i, per consegüent, el seu projecte no inclou l’altruisme.

A més, “Així que va arribar al bosc, de seguida, va veure un ocellarro gros i bonic, amb unes plomes daurades que enamoraven” (p. 190), el mata i se’n va joiós, sobretot, quan “el va agafar i va veure que, sota d’una de les grans alasses, hi portava unes lletres que deien que, aquell que l’hagués mort, tindria una gran sort, perquè fóra el Rei Rimbau” (p. 190). Més avant, captem que, l’amic que encertava, pensà que, “si el somni era cert, la sort havia estat per a ell; i la desgràcia, per al seu company, que, aleshores, es feia passar per un gran caçador i no tenia prou boca per lloar-se’n” (p. 190).

Per tant, per una banda, el caçador bonhomiós era generós i també pensava en els altres i, en canvi, el segon es mou pel món de les aparences (el què diran i la simulació mitjançant la lloança), de la fama, de lo patriarcal (lo daurat, que empiula amb el sol i amb la claredat).

Tornant al segon, uns dies després, “va presentar-se un gran estol de cavallers i de nobles, tots a dalt de cavall i molt ben mudats, seguits d’una gran corrua de criats i d’una carrossa molt bonica, tota buida” (p. 191), fins que el troben i el proclamen Rei Rimbau i li diuen que “ja feia tant i tant de temps que cercaven i que anés de seguida a la seva terra a rebre la corona, puix que tothom estava desconsolat i desconhortat de tant de temps com feia que el cercaven i no el trobaven” (p. 191). És a dir, copsem un regne en què els habitants prioritzen més tenir un rei que, com ara, triar-ne u entre ells (en les cultures matriarcalistes i en moltes de les famílies més antigues de Catalunya, el successor des d’una casa… i se li dona a qui consideren més preparat, no, com aquell qui diu, al primer que troben, com en aquest relat).

Afegirem que els del poble del caçador que ara regnava, començaren a tenir enveja i, àdhuc, el caçador que encertava, qui pensà que, si no hagués seguit lo que li suggeria el somni, ara podria ser un home afortunat.

Però, quan ja feia un any que el segon caçador s’ho passava molt bé i que “tot eren pompes i glòries, festes i gresques, tothom estava per ell” (p. 192) i que, igualment, ell es trobava amb la dona més gentil i més gallarda de tota la terra, li diuen que el seu regnat només duraria un any.

És més: la dona d’aquest segon caçador, li diu que esperava que arribàs el rei nou i que, aleshores, es casaria amb el monarca entrant (p. 194). Tots els deixen caure, posteriorment, el pengen i fan via per a cercar el primer dels caçadors, per a coronar-lo.

Finalment, la dida (la mare de llet) del caçador que no encertava, fa camí per a passar uns quants dies al costat del monarca, a qui “encara no havia vist des que era rei, i es va trobar amb aquell gran tràfec (…) [i ] se’n va tornar amb el ruc cap al seu poble i va explicar a tothom el que havia passat. I, aleshores, aquell caçador que sabia tant de caçar, no parava de dir:

-Vés si ho vaig encertar jo de fer cas del somni” (p. 195).

Per consegüent, la dona és la transmissora de la cultura tradicional, sense necessitat de pertànyer a la noblesa, és més valenta (tot i ser mare de llet del segon caçador) i, igualment, el narrador salva la dona (la dida) i les persones de bon cor, generoses i que estimen més la gran majoria de la població que no el culte a la fama, ni a les aparences, tot i que, en algun moment, puguen haver tingut enveja per qui ha pogut ascendir ràpidament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vells que salven jóvens, xicots que salven dones, i reis de bon cor i molt oberts

General, , ,

Prosseguint amb la narració “La Terra de Gandòfia”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, el xicot torna a casa i, com que el pare trau de sa casa el jove i la princesa, “van pensar que el millor era cercar la terra del pare de la noia, on prou foren ben rebuts i tractats a cos de rei” (p. 183) i decidiren continuar fent món. “I, de seguida, es van posar en camí (…) i, a tothom que trobaven, els preguntaven si sabien cap on era aquella terra on la noia era nascuda (…), amb tot delit i amb molt d’afany” (p. 183). És a dir, que captem el pas a la jovenesa (sobretot, en el cas del xic): el rei feu eixir molta gent a cercar-la amb “molta gent a cavall i molts bastiments que van anar per totes les mars. La princesa era molt bona brodadora” (p. 183). Com podem veure, apareixen trets matriarcals, per exemple, l’interés del rei per la filla (no la deixarà caure, és a dir, la part femenina), la terra i la mar (o siga, l’aigua).

A més, com en altres rondalles amb un passatge semblant, la dona sap brodar i, quan veu una colla de súbdits del monarca, els fa un altre brodat i veuen que ella és la princesa (p. 184).  A banda, els diu “com aquell que anava amb ella era el seu marit” (p. 184).

De seguida, “van fer vela cap a la terra de la princesa. El rei (…) havia ofert una gran fortuna al qui la trobés i la hi portés viva i havia promès donar-la-hi per muller, si era fadrí” (pp. 184-185).

Passa que el patró del bastiment (que no qui havia fet de cap del vaixell inicial del relat) i tots els mariners volien repartir-se el premi i, per això, llancen el príncep a la mar.

Però la filla del rei, tot i casar-se amb aquest patró, empitjora.

Ara bé, com que la bonesa no abandona els qui són de bon cor, “així que el marit de la princesa va caure a l’aigua, va sentir com, en comptes d’enfonsar-se, dues mans el sostenien enlaire, enlaire, sense gairebé mullar-se i va sentir com l’empenyien cap enllà (…), que, tot d’una, va notar que es trobava damunt de terra ferma i que s’aguantava amb les cames i que podia caminar com si res” (p. 186). Això és, que el jove es mantenia fort, en terreny segur i sense cedir a lo que no fos bonhomiós.

Llavors, una ombra negra (un altre tret matriarcalista, en vincle amb la foscor i amb la nit, ací, simbolitzada per la vellesa, encara que ho faça mitjançant una figura masculina) li diu:

“-Jo sóc l’ànima d’aquell mort que tu vas fer enterrar allí, a la Terra de Gandòfia, per la salvació de la qual vas donar tot el que tenies (…). Jo he vetllat sempre per tu, per ajudar-te quan em necessitessis. (…) Ara ja tens la vida salvada (…). Presenta’t al palau (…) i tu ocuparàs el lloc que et pertoca” (p. 186).

I, com que el monarca, de bon cor i molt obert, volia que la seua filla milloràs i confiava en els habitants del regne, el jove s’acosta al palau i, amb una guitarra, fa que reviscole la donzella. Així, quan, per tercera vegada, li diu, en uns versets, qui és ell, “la princesa se li va tirar al coll i el va abraçar i petonejar” (p. 187).

Finalment, marit i muller s’explicaren, descobreixen el crim del patró del bastiment (aleshores, gendre del rei) i el monarca castigà aquest cap de vaixell junt amb els mariners que li havien seguit “i va donar al seu gendre de debò tots els honors que es mereixia” (p. 188) i, per consegüent, el jove es pogué casar amb la princesa que ell havia salvat i que li havia obert la possibilitat de ser príncep. Es tracta, per tant, d’una rondalla que defén la bonesa, les persones de bon cor i els qui salven els febles (per exemple, ancians) i les dones benintencionades (en la narració, la princesa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, l’educació matriarcal i la bondat

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme és “El noi de la forca”, la qual figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades. Uns pares tenien fills i tots se’ls morien en nàixer. En acabant, se’n van a una bruixa, qui els diu que en tindrien u, però que faltaria als vint anys.

Aquest fill era ben garrit i, en créixer, copsa que, cada vegada més, els seus pares estaven trists. Llavors, ells li diuen el motiu i “El noi, per no donar-los pena, decidí anar-se’n de casa i anar a cercar ventura pel món” (p. 139). Aquests paraules empiulen amb el pas de la infantesa a la joventut, etapa que, després, el portarà als pares i a una situació més semblant a ells que en l’anterior. Tot i això, “El pare, abans d’anar-se’n, li va donar tres peres i li va dir:

-Guarda aquestes tres peres. Quan trobis algú que se’t faci amic, parteix una pera en dos trossos: un, de gros, i un, de petit; i dóna a triar a l’amic el tros que vulgui. Si pren el gros, deixa’l, que és un mal amic; i, si pren el petit, segueix-lo, que és un bon amic. Quan trobis un bon amic, parteix-te amb ell tot el que tinguis. Sobretot, no oblidis aquests consells i, si els segueixes, no te n’hauràs de penedir” (pp. 139-140). Com podem veure, el pare reflecteix l’obertura al fill, l’educació matriarcal, com saber si una persona mira pel seu interés o si és generosa i, finalment, que la generació anterior a la dels fills té més vivències i pot fer de mestre de la més jove (ací, el pare respecte al jove) i que convé que la segona (els fills) aculla les millors ensenyances de la primera (la dels pares).

“El fill es va posar en camí. Camina que caminaràs, va trobar un ric home a dalt de cavall, que li va donar conversa i el va convidar que pugés a cavall amb ell, perquè no hagués d’anar a peu. (…) El desconegut va escollir el tros gros” (p. 140). Aquest home ric simbolitzaria la persona políticament correcta, qui es dedica a xarrar i a traure suc dels altres. Un poc després, el xicot es baixa del cavall.

En acabant, el fill es troba un altre home ric (més que el primer), també dels qui es dediquen a lo que fa fi i amb un cavall més bonic. I, gràcies a la segona pera, capta la intenció de l’home i el deixa.

No obstant això, en un lloc més llunyà, “va trobar un vellet que anava a peu, com ell. Varen fer conversa i es varen fer amics. El noi va treure del sarró la tercera pera (…) i el vellet va escollir el petit. El noi va creure que havia trobat l’amic que li convenia. El vell li explicà que era un pobret (…) i que es dirigia vers una ciutat” (p. 140) i que demanaria almoina. Aleshores, el xic li respon que ell farà lo mateix i, igualment, li afig que, “al cap del vespre, li’n donaria la meitat” (p. 141), com el jove volia.

Ara bé, el minyó aplega a una casa i, al senyor ric que li obrí, diu que ell anava junt amb el vellet. Però com que, quan volia parlar amb l’ancià, veu que no hi era, “decidí llogar-se a casa d’aquell ric senyor” (p. 141). Per consegüent, el noi volia consultar-ho, primerament, amb el vell (tret matriarcalista que plasma que els ancians no estan menyspreats en les cultures matriarcalistes).

Passa que, molt prompte, el senyor veu que el xicot és bonhomiós i treballador i decideix adoptar-lo com a fill “i se’l va arribar a estimar tant, que el va casar amb una filla seva. Del matrimoni, en van néixer dos fills bonics (…) i totes les riqueses i les hisendes (…), van passar al noi” (p. 142) que havia acompanyat l’ancià. En aquest passatge, es reflecteix que, quan les relacions són bones i les persones són benvolents, es viu una bona etapa. De fet, a continuació, el jove (que ja és un home), fa via, amb part de la riquesa, cap a cals pares (que eren pobres).

A mitjan camí, veu un pobret. I el minyó, en lloc de rebutjar-lo, el feu pujar al carro. I, com que l’home era el vellet amb qui havia partit la tercera pera, i el xicot li era generós, l’ancià li respon “Ben teu és i ben guanyat ho tens, amb el teu esforç i, més encara, amb la teva bonesa. (…) Tu te n’has redimit amb la teva bonesa i amb la teva honradesa” (p. 142), ja que això l’alliberava de la forca. Resulten molt sucoses les paraules de l’ancià, qui posa la bonhomia per davant de l’esforç i, per tant, de lo que podria generar l’esperit competitiu contra els altres.

Finalment, el fill torna a cals seus pares, vellets i que, sobretot, fruïren “de conèixer la nora i els nets” (p. 143).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que conviden a la bonesa, a la naturalitat i a la generositat

General, , ,

Continuant amb la rondalla “L’ocell dels ous d’or”, la velleta se’n va a una font amb aigua de regirança i “Va omplir-ne el càntir amb què acostumava beure el seu nét (…). La mala vella, de seguida, va collir el cor de l’ocellet, el va ben rentar, el va fregir i se’l va menjar, i l’endemà mateix va mirar sota el coixí i va trobar una gran bossa tota ben plena d’unces d’or” (p. 112). És a dir, que l’anciana, qui ha fet un pacte amb el germà envejós, dona aigua que farà malbé al fill del caçador bonhomiós, amb intenció de fer ric l’altre germà.

Tot seguit, copsem que ella el fa fora de casa, “dient-li que allí era a casa seva i que ell ja no hi tenia res a fer” (p. 112) i, encara que, després, el pobre minyó veu “una figuera amb unes figues grosses i fresques com una rosa” (p. 112), en aquest cas, no tenen a veure amb lo eròtic, ni simbolitzen la dona jove, encisadora i que, àdhuc, fa de mare, sinó un paper que empiula amb la maldat associada amb la figuera i amb la figura de Judes (l’apòstol traïdor que facilità l’arrest de Jesús): ell es converteix en ase.

Ara bé, com que la bonesa no és abandonada per la cultura tradicional matriarcalista, “es va posar a menjar herba (…) i, al moment de donar la primera queixalada, va tornar-se altra vegada persona” (p. 112). Per tant, per una banda hi ha el nexe velleta / figuera / maldat i, per una altra, herba / terra / bondat: és la terra, l’herba (una de les formes de vida més senzilles i originàries de la Mare Terra) lo que permet ser l’home com era (natural) i tocar els peus en terra i això enllaça amb el refrany “L’herba nova trau la vella”.

Aleshores, el xicot “va pensar: ‘Ja tinc tot el que necessito per a tornar a ésser ric’. Va collir les tres figues més grosses i més boniques de la figuera, se les va posar al mocador i, amb una excusa, va tornar a casa seva. La vella, així que va veure aquelles figasses, li va dir que n’hi deixés menjar una, puix que li agradaven molt. I, com que el nét no volia altra cosa, la hi va donar” (pp.  112-113). Un poc després, passarà lo mateix a la seua dona i a la criada i totes tres deixaran de ser persones i es convertiran en animals que ell menarà . Per consegüent, aquestes dones resten encisades per la malignitat. És més: la vella es transforma en una somera negra i més lletja que el pecat.

En acabant, el jove compra tres morrions (u per a cada animal) i, immediatament, damunt la burra, “se’n va anar a fer una passejada” (p. 113) i, com a castic, farà que la somera negra suporte el pes i que s’emporte unes bastonades. Al capdavall, la vella boça “el cor i el fadrí el va recuperar” (p. 113). O siga que la narració convida a no premiar la maldat, a recuperar la bondat (el cor, ací, reflectit en el xicot), però sense recórrer a la venjança: “Quan, a les tres someres, els va haver passat el mal de ventre, es van fer un bon tip d’herba i totes tres van tornar-se, altra vegada, dones, però el marit de la néta… qui sap on parava” (p. 113)…, puix que la bonhomia se n’havia anat a altres zones i no acompanyava les tres malintencionades.

Finalment, el fadrí decideix tornar-se a casar, i, “com que, cada matí trobava la bossa de les unces ben plena sota del coixí, va ésser sempre ben ric i venturós” (pp. 113-114), com sol passar a moltes persones bondadoses i, com aquest fadrí, generoses.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, el córrer món i la sexualitat matriarcal

General, , , , , ,

Un altre relat recopilat per Joan Amades en la mateixa obra, i en què copsem el matriarcalisme, és “L’ocell dels ous d’or”. Hi havia dos caçadors: u, molt pobre, molt bo, dòcil i molt generós; l’altre, molt ric, dolent, envejós i gasiu.

Un dia, “el caçador pobre va anar a caçar i va agafar un pardalet menut, menut, però molt eixerit i molt saltador. En comptes de matar-lo, el va posar dintre d’una gabieta i l’endemà, quan va anar a netejar la gàbia, va trobar que havia post un ouet tot daurat i molt pesant (…) i ell sí que se’n va a casa d’un argenter” (p. 107), qui li donà cinc-cents sous. Cal dir que, encara que aquesta rondalla no és eròtica, sí que captem símbols que hi tenen a veure i que, de pas, la fan similar a altres en què, per exemple, un pare té bones relacions amb les filles i amb la mare i això genera que hi haja prosperitat: el caçador i la gàbia.

Afegirem que la gàbia representa la vulva i, per extensió, la vagina i que “puntejar la gàbia”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta, significa “Tenir un home relació sexual amb una dona”. Igualment, l’ou també està en nexe amb la dona (la fertilitat), amb la reproducció i, òbviament, amb la riquesa (els ous d’or, que diem popularment i que formen part del títol de la narració).

Com més d’una vegada sol ocórrer en la realitat, el fet que, àdhuc, l’ocell fes possible que el caçador pobre milloràs econòmicament, fa que l’altre caçador tinga enveja al primer i que, a banda, aplegue a un pacte amb sa mare (la del ric), qui era molt garsa.

A més, com que, “A casa del caçador pobre, la van recollir (…) l’endemà ho explicà (…) al seu fill” (p. 108) i ell “va enviar altra vegada la seva mare a demanar posada a casa del caçador pobre” (p. 108), fins que robà el pardalet i feu via.

Més avant, quant a l’au, copsem que l’envejós “ va trobar que (…) aquell que es mengés el seu cor sencer, cada matí, en llevar-se, es trobaria una bossa amb cent unces sota del coixí” (p. 109). Aquest passatge empiula amb la rondalla “El cor de la mare”, també arreplegada en “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, en què un fill furta el cor de la mare. Per tant, veiem que, tot i que mane l’home (entre el fill i la vella), és l’anciana qui fa els pactes amb el caçador pobre, qui actua (ací, amb raboseria).

Ara bé, aleshores, apareix una figura interessant: la del fill del caçador ric, la qual té molts punts en comú amb el caçador pobre (p. 109). Passaven els anys i el ric no volia que el fill s’adonàs de la faena bruta que feia.

Adduirem que, el fet que el xicot fos bondadós, serà recompensat prompte, quan ja començarà a fer món. Així, l’endemà de passar una nit en un hostal, un home que corria en la mateixa direcció que ell, “va baixar del cavall i li va allargar una bossa d’unces d’or i li va dir que se l’havia descuidada a l’hostal, sota el coixí” (p. 110). I més: encara que son pare era en l’hostal i li diu que el xicot sí que es mereixia la bossa, el fill “va pensar que l’endemà mateix ja tornaria a tenir una altra bossa d’unces, [i] va donar la primera bossa a l’hostaler” (p. 110)

Això fa que l’hostaler li donàs a triar la filla “que li agradés més” (pp. 110-111). Nogensmenys, el minyó “volia córrer món i no estava pas per casar-se” (p. 111) i “cada dia, al vespre, donava tot el que portava al primer que trobava, i l’endemà, quan es llevava, ja tornava a tenir una bossa d’unces” (p. 111).

Finalment, de tant de córrer món, “un dia va conèixer una donzella molt bonica i molt bona noia i li va demanar la mà i es van casar” (p. 111). Per consegüent, en aquest relat es reflecteixen trets en línia amb lo matriarcalista: la generositat, donar al primer que ho necessite, el fet que l’hospitalitat i l’altruisme estiguen ben pagats (la bossa d’onces) i que, al capdavall, això afavoresca unes noces, el casament,… amb l’aprovació de la dona, que és qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalles que promouen la generositat, la bonesa i la bona traça

General, , , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcals i que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, és “El soldadet del sarronet”. Un dia, Nostre Senyor i Sant Pere es trobem amb un soldadet a qui havien donat llicència i tres diners, “i Jesús digué al deixeble:

-Pere: vés a trobar aquell soldadet i demana-li una caritat.

Sant Pere se li va acostar i li va dir:

-Soldadet, bon soldadet: si volguessis fer-me una caritat, que tu ets jove i jo sóc vellet.

-Ja ho crec, bon home. Tinc tres diners i ens els partirem” (p. 98) i, com que un tercer diner el tirà a l’aire i eixí cara, el donà a l’apòstol: 

“— La cara vol dir honra i, com que vós sou vell i, per tant, teniu més honor que jo, per vós és el diner” (p. 98).

Com podem veure, no sols apareix el tema de la generositat (ací, mitjançant la caritat), sinó el de donar suport als ancians, com en dos passatges posteriors, similars i que empiulen amb les cultures matriarcalistes. A més, el xicot afig a Sant Pere: “jo, encara que em quedés sense res, sóc jove i em puc defensar, mentre que vós sou vell i no us podeu valdre” (p. 99).

Llavors, “Jesús, que havia escoltat les paraules del soldadet, se li va presentar i li va dir:
-He volgut veure fins a quin punt arribaven la teva generositat i la teva bonesa i he vist que no pots ésser ni més generós, ni més bo. Vull premiar-te la teva grandesa de cor. Mira: aquí et dono aquest sarró, que té la gràcia que, en dient ‘Que tal cosa es posi dins del meu sarró’, se t’hi posarà, tot el que tu vulguis. Si te’n saps valer, tens la sort assegurada.

I Jesús es va desfer d’un sarró que duia penjat al coll i el va lliurar al soldadet que, tot agraït, li va besar les mans” (pp. 99-100). És a dir, 1) Jesús fa de mare, d’educador i prova la paciència i la bonesa del jove, 2) el noi continua amb els seus punts forts i, en aquest cas, que afavoreixen els necessitats i els vellets i 3) encara que Jesús el premia, també el convida, com es sol dir, a saber portar la casa, a gestionar-ho, a investir-los en el dia rere dia i no sols pensant en ell mateix, sinó també en els altres i en l’esdevenidor. Ens trobem davant unes paraules que enllacen amb l’educació matriarcal, tot i que les diga un personatge masculí.

A continuació, el xicot passa per una gran ciutat, aconsegueix unes viandes i, igualment, mentres circulava per un carrer, “va veure una pobra dona amb un infant al peu d’una porta, que plorava amargament” (p. 100) perquè uns dimonis havien entrat en sa casa. I, com que la velleta copsa que el jove és de fiar, li dona les claus; i ell, valent, s’acosta a la casa.

Més avant, el soldadet ordena “Tota aquesta dimoniada, que es fiqui dins del sarró” (p. 102) i el porta a cal ferrer, qui segueix la seua pauta. Igualment, una altra velleta es troba amb el jove i li diu que un dimoni pensava acabar amb el rei i amb el regne.

Aleshores, el minyó se’n va a cal rei. Nogensmenys, com que no el veien mudat, no el deixaven passar, però el monarca “va manar que el fessin passar, encara que anés en camisa” (p. 104). Immediatament, quan els dimonis estaven fets xixines i el jove en veu u i gros, diu el soldadet:

“-Tota la dimoniada, que es fiqui dins del sarró!” (p. 105).

Tot seguit, el rei, no sols rep el jove, sinó que ordena que hi vaja el ferrer i “que et posis al manar d’aquest soldadet.

(…) El rei, no sabent com premiar el gran favor que li havia fet el soldadet, el va casar amb la seva filla gran, per ésser la que havia d’heretar la corona, quan el rei morís. I, així, el soldadet va arribar a ésser rei, profit que va obtenir en premi a la seva generositat i a la seva bonesa de cor” (pp. 105-106). Per consegüent, 1) com en molts relats, serà una dona qui heretarà la corona i 2) qui es casarà amb l’hereu no serà una dona amb un príncep, sinó un home amb una princesa, detall que empiula amb tradicions matriarcalistes també existents en altres cultures semblants.

Finalment, com és molt habitual, l’altruisme i la bondat són aprovats en la narració.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)