El “ball de l’Oferta” i els Sants de la Pedra

Tot seguit, tractarem sobre un ball típic de les Illes Balears i que té relació amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra: el “ball de l’Oferta”.

El terme oferta procedeix del llatí offertione “ofrena” i, en les Illes Balears, el “ball de l’Oferta” és el nom que rep un ball que hi té lloc en la cerimònia de l’ofertori. En el cas d’Inca, població molt relacionada amb els Sants de la Pedra, el duen a terme el dia de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent (30 de juliol) i, segons em respongué Ana Caty Noguera Durán, del grup de Facebook “Paraules mallorquines”, el 15 de gener del 2018, “qui balla el ball de l’ofrena (sic) per Sant Abdon són el grup de danses Revetlers des Puig d’Inca”.

També té lloc en Arles (comarca del Vallespir), com podem llegir en l’article Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, de Guillem Alexandre Reus Planells, quan parla sobre el desenvolupament de la festa dels Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir) i en Montboló (un poble també de la mateixa comarca i a 9 km. d’on ix la processó). “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels busts reliquiaris [d’ambdós sants] i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista” (pp. 150-151).

Així com en Arles el fa una colla de sardanistes, en Inca (Illes Balears), com ara, el fa la Revetla d’Inca: “L’endemà, se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca” (p. 152). Direm que aquest ball es celebra en diferents poblacions balears.

En el cas d’Inca (Illes Balears), podem llegir que, atenent a lo que comenta Pere-Joan Llabrés i Martorell, en l’escrit “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997” (editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística,  en 1998), “Els cossiers de la ‘Revetla d’Inca’ només ballen el ball de l’oferta anual de Santa Maria la Major i el dia de Pasqua. Acompanyen el Ressuscitat en la processó de l’encontre i ballen l’oferta a la solemníssima missa que la segueix. No els he pogut convèncer que abandonin els malanomenats ’balls de l’oferta’ que dansen pels Sants Patrons [, Abdó i Senén,] i en altres festes a Inca i en les seves sortides; entre aquests darrerament i sorprenentment hi ha afegit un ball de saló, dit dels ‘lanceros’, que diuen que el seguici del Cardenal Despuig va importar a Mallorca i que es ballava a   Ullaró, possessió del purpurat a Campanet.

També a Ciutat, a la Seu, per la festa de l’Estendard ballen l’oferta unes ‘cossieres’, ja que tot són al·lotes, de l’Escola Municipal de dansa” (p. 167). Ciutat és el nom que rep, tradicionalment, Palma de Mallorca.

Respecte al ball de l’Oferta, en Inca, a hores d’ara, si partim de la informació de l’Ajuntament d’Inca sobre les festes patronals del 2017, “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017) (com també ho posava, per exemple, en el programa de festes del 2011), podem llegir que el 30 de juliol, a les 10h30, es celebra l’eucaristia, acompanyada del “Ball de l’Ofrena a càrrec de la Revetlla d’Inca. Lloc: església de Santa Maria la Major”. Per tant, continua tenint lloc el mateix dia, així com comentaven Pere-Joan Llabrés en 1997 i Guillem Alexandre Reus (en el 2011), en l’article sobre els retaules barrocs que hem vist més amunt. Potser passe, com comentava Francesc Vallcaneras, durant una taula redona que tingué lloc durant eixes jornades, que “la gent sempre haurà de menester aquell escenari religiós per manifestar un goig festiu, no necessàriament amb fe, ni necessàriament amb la pietat necessària, no! Per fer una mica de festa!” (p. 319), i que, així, l’interés per lo religiós hi passe a un segon terme, a diferència de lo festiu, que hi guanya espai.

I, respecte a l’origen de l’acte d’oferiment per part dels fidels i també d’aquests balls d’oferta, Pere-Joan Llabrés, en el mateix article, escriu que “Fins al segle X l’oferta dels feels, amb la processó dels dons, va perdurar a Occident cada diumenge. A partir del segle XI es començaren a oferir diners. També a partir d’aquest segle la processó de l’oferta es va reservar per a les solemnitats, les majors de durant l’any, la del sant patró, i també les de difunts, de noces i de festes de gremis o confraries. Per altra banda no era el sacerdot celebrant que rebia les ofrenes, sinó altres ministres. (…) El sacerdot, a l’hora de l’oferta, es llevava el maniple (*) i el presentava a besar als oferents” (p. 162).

Sobre els balls en la litúrgia cristiana, comenta que “No crec que sigui gens clara la presència de balls en la litúrgia cristiana dels primers segles. Que el culte primitiu domèstic era festiu i gojós, acompanyat de cant vocal –sense instrument-, és prou documentat” (p. 163). A més, poc després, afig que “hem d’arribar a aquesta conclusió: ‘La dansa no ha trobat lloc en la litúrgia general i oficial de l’Església: les danses rituals són purament locals, generalment en ocasió de festes populars. Les reprensions dels sants Pares són fortes per treure fora de l’església els galls; així sant Basili a Orient i sant Agustí a Occident. Sant Cesari d’Arles, i altres autors, jutgen els balls dins les esglésies com a restes dels pagans; la prohibició del Concili III de Toledo (a. 589) és ferma: que les danses durant els divins oficis 

Tot i això, si passem, en el mateix llibre, a un article de Francesc Melià i Barceló, “Porreres: cossiers, cavallets…?”, veiem que, quan parla dels dansaires que portaven figures de cavall, encara que “el poble els anomena cavallets” (p. 227), afig que “al 1778, quan en perdem la pista, coincideix amb una Reial Disposició que manà el rei Don Carles III al 1777, en la qual demana als clergues que prohibeixin el ball a les esglésies, llocs sagrats i cementiris, i les processons amb les figures del sant per celebrar la festivitat. Però Francesc Vallcaneres (*) creu que les ordres de Madrid no suposen la desaparició de les colles a cap vila. Això i tot, és molta la coincidència que l’any següent a la disposició deixin de constar en els comptes de l’obrer…” (p. 227).

Es tractaria, al meu coneixement, d’unir el poder reial al poder eclesial (depenent del rei, qui, aleshores, atenent a informació facilitada per Pere Riutort Mestre, nomenava els bisbes), sobretot, tenint present que, com escriu Andreu Ramis Puig-gros en eixe llibre, dins de l’article “A Llorito també ballaven els cossiers”, “La celebració festiva s’entén, en aquest cas, com una fórmula per apaivagar les inquietuds d’un poble amb aspiracions: voluntat d’independència, insubmissió a la pressió econòmica del convent, etc…; en poques paraules, un desig de llibertat en un context gens propici a les manifestacions de l’heterodòxia popular. Fora del convent, la por a la inquisició, tan propera, generà llegendes que han arribat fins i tot als nostres dies.

La festa esdevé, per tant, un element configurador de la identitat d’un poble –tot i que sigui una identitat controlada-, però al mateix temps un acte d’una comunitat supeditada a un centre de poder, representat pel Convent” (p. 293).

I, més encara, en una època que, a poc a poc, entrava en contacte amb una realitat que ja no faria marxa arrere: l’inici de la revolució industrial i, per tant, el progressiu afonament dels fonaments del model sòcio-econòmic feudal, l’emfiteusi, pas que generaria la introducció del model capitalista. Tot i això, encara es conserva com una part més de la cultura matriarcalista, estesa en l’àmbit lingüístic i present, com ara, en el ball dels cossiers i en la quantitat elevada de cançons humorístiques i eròtiques en valencià, cançons que, a més, són fruit de la creativitat popular, no d’una actitud destinada a mercantilitzar la cultura.

Per a entendre per què es fa aquesta festa dins de l’església, podem recórrer a unes paraules que comenta Joan Miralles, en el llibre, dient que “pel que fa a la qüestió eclesiàstica i a la qüestió que diríem fins a quin punt hi ha aquesta cosa eròtica, en el cas del ballar més o menys reprensible (*) per part de l’església, això és una cosa molt relativa” (p. 321), com ho mostra l’existència d’informació sobre actes en una església de Montuïri, per part d’”una partida de joves, al·lotes i tal, capellans ballant amb guitarres, guitarrons d’aquella època, evidentment en ple segle XIV!” (p. 322).

Un altre estudiós de la cultura popular balear, Biel Majoral,  a partir dels seus estudis sobre els cossiers, afegí, durant la ponència, que “a través d’aquesta dansa, (…) per exemple he trobat, que jo pens que és una de les darreres coses vives, que demostren clarament que nosaltres pertanyem a un tipus de cultura matriarcal. Jo crec que el gran debat que en aquests moments tenim és per què essent d’una cultura matriarcal, i les nostres danses així ho reflecteixen i altres coses, moltes d’altres coses molt més palpables, per què hem sofert una educació patriarcal? Jo crec que aquí hi ha la clau, ens han educat des de fa 300 anys (…) són 1715 cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada i això és un miracle, perquè l’educació ha estat cruel i continua essent cruel, no només a l’escola sinó fins a la universitat, ara que veig que hi ha moltes institucions representades” (p. 323).  Més avant, en una altra intervenció, diu que les danses reflecteixen la manera de ser i de veure la vida: “Vosaltres veis un cossier de Montuïri i a través de la seva dansa podeu endevinar el caràcter de la gent de Montuïri, caràcter obert, d’un cop a l’esquena, ei, anem a veure, vine aquí, com va,…” (p. 325) i el motiu rau en què cada dansa “és la interpretació de cada sentiment de cada sentit del poble” (p. 326).

Igualment, unes paraules molt interessants, de Joan Miralles, són quan parla “d’aquest conglomerat de coses que ens aproximen també a la realitat cultural del Principat i també del País Valencià” (p. 327) i que, en paraules de Francesc Vallcaneras, “Si les coses es poden recuperar, que es recuperin” (p. 328), unes paraules molt a tenir present, sobretot, si partim del model capitalista (com també de la política procedent del centralisme castellà), el qual, no solament pretén uniformar i reduir les cultures sinó, a més, anihilar-les mitjançant la racionalització, fixar costums i festes, és a dir, manifestacions culturals i de cosmovisió, a través de la llei del més fort, de la normativa i, a més, com exposà, en aquelles jornades, Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, “dins el món tecnològic i plastificat que ens embruixa i el món crispat i violent que ens atabala” (p. 346).

I, aquesta recuperació, clarament, requereix la presència de la creativitat a l’hora de fer possible que es conserven, de manera que es mantinga la identitat i l’interés per la cultura popular i que se li done vida, presència, difusió i promoció a lo històrico-cultural i a lo que va en línia de la nostra identitat, de les nostres arrels. I, en eixe sentit, saber d’on prové el ball de l’Oferta, com és realment, i, en el cas dels sants Abdó i Senent, saber quina relació tenen entre el ball i els sants com també com ara, les arrels paganes i l’origen agrícola, resulta molt important per a comprendre per què es celebra tal com té lloc.

Finalment, comentarem que aquests balls i aquestes danses, no solament “el ball de l’Oferta”, a hores d’ara, passen per un moment de reviscolament.

 

Notes: El maniple és un ornament sagrat de la mateixa figura que l’estola, però més curt, que portaven, per exemple, el capellà, en l’avantbraç esquerre (el braó), això és en la banda de davant del braç (del colze a la mà). Informació treta, en bona mida, a partir de la definició del DCVB.

Francesc Vallcaneras, qui, en algunes fonts apareix com Francesc Vallcaneres, és un estudiós de la cultura balear.

Reprensible, d’acord amb el text, significa que pogués ser motiu de censura per part de l’Església, fet que, com podem veure, no era així, ni ho és, a hores d’ara.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada