Arxiu d'etiquetes: Guillem Alexandre Reus Planells

D’Arles a Calasparra i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem per Arles (població de la Catalunya Nord) com també per distintes poblacions d’Aragó, com ara, Camporrells, Toril y Masegoso i Tor-la-ribera, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arles (comarca del Vallespir, en Catalunya Nord), a partir de l’estudi titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”  i a què vaig accedir, per mitjà d’un missatge del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles, podem llegir que “és un dels llocs on la festa del 30 de juliol és celebrada amb més solemnitat. Hi sobresurt una processó amb el reliquiari i el bust dels sants, portats per capellans nadius de la població. El seguici es forma a l’església, a l’altar dels sants, i es dirigeix a l’encontre de l’anomenada Rodella, un rotllo de cera que la parròquia veïna de Montboló ofereix cada any des de 1465. La llargària del rotllo de cera es calcula per cremar durant 365 dies sense apagar-se. La processó de les dues parròquies passa pels carrers de la vila fins a arribar a l’església, on es celebra la missa presidida per un capellà nadiu d’Arles i concelebrada per capellans convidats”. Passant, per un moment, al llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, afegirem que “La processó està formada pels sacerdots, una cobla, el penó de Sant Abdó i Sant Senén i dos grups de joves que, amb la vestimenta tradicional catalana de gala del Vallespir, carreguen una urna i els busts d’argent amb les relíquies dels sants” (p. 126). De nou amb l’estudi cubellenc del 2003, adduirem que “L’any 1998, un d’aquests [capellans convidats] va ser el de Cubelles, mossèn Joaquim Lluís, i també l’Ajuntament de Cubelles estigué convidat als actes oficials d’aquella edició. Acabada la missa, la gent canta els goigs dedicats als sants, amb acompanyament de cobla, i per últim, abans de dinar, és de costum anar a la Santa Tomba a buscar una ampolleta d’aigua miraculosa per portar-la a un malalt o simplement guardar-la a casa com a protecció de mals. A part de l’aspecte religiós, un dels actes més esperats de la Festa Major d’Arles el constitueixen els balls tradicionals del Roselló que es celebren a la plaça del poble” (pp. 4-5), entre els quals hi ha el ball de l’Oferta, un ball de què parla Guillem Alexandre Reus Planells, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, quan diu que “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels dos busts reliquiaris i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista. (…) Quan la processó ha acabat, a la plaça major es ballen sardanes” (pp. 150-151). És a dir, també té lloc el ball de l’Oferta, com en Inca.

També sobre Arles, i tornant a la publicació del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, hi ha que “A més de la seva festa grossa, els arlesencs encara celebren una altra diada en relació als seus patrons. Es tracta de l’anomenada Festa de la vinguda, en la qual es commemora, el 24 d’octubre, l’arribada a Arles de les relíquies de sant Abdon i sant Senén. Cubelles, a través dels seus representants municipals, de la colla de geganters i de molta gent que s’hi va afegir, ha participat en aquesta festa, en dues ocasions, el 1991 i el 1999” (p. 5). Tot i que aquesta informació és del 2003, aquesta germanor entre poblacions, fins i tot, mitjançant celebracions relatives a sants que tenen en comú com a patrons, constitueix una glopada d’aire fresc que obri a flocs d’agermanament i de cooperació entre poblacions amb trets històrics, culturals i lingüístics  comuns.

Hi ha un tret sobre la Rodella que, només llegir les línies següents de Manel Carrera, tretes del llibre “Calendari de festes amb aigua”, em recordà el tema dels formentets (tractat per Teo Crespo) i, fins i tot, el canvi de rotllo de pa amb llavoretes (durant la festa dels Sants de la Pedra, en Benlloc) a què fa al·lusió José Miguel García , en el volum primer de la seua obra “Memorias de la Villa de Benlloch”[1]. Manuel Carrera afig que “La Rodella restarà tot l’any dins l’església fins uns dies abans de la festa de l’any següent, quan tornarà a Montboló per ser renovada completament. La cera vella es reparteix entre els habitants del poble, que creuen que té propietats protectores davant les tempestes estiuenques. La Rodella exerceix, dons, de talismà, una espècie d’amulet al qual s’atribueix la virtut sobrenatural de protegir les collites, els boscos i els habitants de les muntanyes”. Aquesta informació sobre la Rodella és diferent a la predominant i, a més, ofereix detalls que no apareixen en moltes fonts, com ara, la renovació de la cera o que la cera es reparteix entre la població d’Arles.

Afegirem unes línies sobre Arles, tretes de l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que fou premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961): “Encara que a 1.760 es secularitzà l’Església [d’Arles] i es convertí en Parròquia i l’Arxiu del Monestir fou dispers, se’n coneixen nombrosos documents conservats per l’erudit francesot Pierre de Marca. Un diploma de Sintillus Abat on la comtes[s]a Ermegarda (994) fa jurament damunt l’altar d’Abdó i Senent; en 1.036, un altre diploma d’en Guillem Comte de Besalú on fa una deixa als Sants Cossos. A més llur festa d’ençà 1.119 era ja molt solemne a la Vall  [i] els de Montboló renoven cascun any l’ofrena votiva de la ‘Rodella’ en el mur de la capella des de 1.465” (p. 21). Finalment, en la plana 22 d’aquesta obra presentada a l’Alguer, llegim, textualment, que “Al 24 d’Octubre del 1.959, la Vall d’Arles celebrà amb importants i nombroses festes el mil·lenari de la portada llur [dels Sants de la Pedra] des de Roma”.

Quant al tema de l’aigua de la “Tomba Santa” que raja en el pati del Monestir de Santa Maria, d’Arles, un camp en què a penes hem entrat, Manel Carrera i Escudé, en el seu llibre “Calendari de festes amb aigua”, comenta que “hom creu que aquesta aigua té, pel lloc d’on surt i per la forma com s’obté, grans virtuts. Per això, el dia 30 de juliol la gent s’atansa a la tomba[2]per obtenir-ne una mica a canvi d’unes monedes”, com ja comentàrem en un altre apartat de la recerca[3].

Quant a Aragó, hem trobat documentació, per exemple, referent a Camporrells (la Llitera). Així, hi ha l’entrada “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), en la web de l’Ajuntament de Camporrells, on podem llegir “30 de julio La Festa patrones San Abdón y San Senén; popularmente llamados ‘Sant Nin i Sant Non’ en catalán. El primer día se hace el ‘rescat’. A lomos de una mula vestida con ropas de mudar va un joven que recoge presentes y regalos (tradición recuperada en el año 2004). ‘Ball dels totxets’ -baile de palos de madera (totxets)- en honor a los santos. Recuperados el año 1979 y bailados cada fiesta ininterrumpidamente hasta la actualidad. Tocados originariamente en el siglo XIX y principios del XX por ‘Els Gaiters de Casserres’. Tras su desaparición, han sido interpretadas las melodías por formaciones de banda de la localidad y de otras poblaciones: La Principal de Camporrells (1916-1930), Orquesta Juventud, Orquesta Amanecer… y, a partir de la recuperación el año 1979, por formaciones tan relevantes como la Orquestra Meravella, Orquestra Selvatana, Orquestra Miramar, Orquestra Marina… El año 1981 se editó una cinta con las melodías, con el título ‘Cançons i ball dels totxets’”. Aquesta modalitat de ball de bastons, com hi ha en l’article “Ball dels Totxets a Camporrells” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3915562/20110730/ball-totxets-camporrells.html), publicat en el diari digital “VilaWeb”, es tracta d’una “modalitat de ball de bastons que es preserva a Camporrells i que acompanya la processó de les imatges dels patrons de la festa. La ballada començarà a les onze del matí al Molí de Baix i recorrerà tots els carrers del poble fins a l’església”. En aquest article de “VilaWeb”, escrit en el 2011, també hi ha que “Camporrells és l’única població de la Franja que manté aquesta tradició recuperada als anys 80 del segle XX, molt arrelada, en canvi, a les comarques veïnes de la Noguera i del Pallars.

Per la festa de Sant Nin i Sant Non també es porta a terme ‘el rescat’, una cercavila en què es recapten diners per a sufragar les despeses de la festa major. Antigament, un noi del poble, a cavall d’una mula guarnida, voltava pels carrers de la població demanant ous o diners. Avui el costum encara es manté a títol de record”.

Tornant a la informació de l’ajuntament de Camporrells, llegim que “El último día de la fiesta, por la noche, junto a la orquesta, se celebra la despedida (…).

Diada dels Màrtirs Primer domingo de septiembre subida a la Ermita dels Màrtirs dedicada a San Abdón y San Senén. Se celebra una misa a las 12 h; finalizada con bendición de panes ‘pa caritat’. Después se organizan comidas entre los grupos de amigos”.

En Apiés, una localitat del terme d’Osca (Uesca en aragonés i Huesca en castellà), segons informació facilitada per Mariano Allué (representant de la localitat esmentada), la celebració dels Sants de la Pedra “Era una fiesta devotiva”, malgrat que, arran de la guerra (1936-1939), lo únic que hi havia era una foto dels sants. Tenia lloc dos dies abans de la festa del patró de la ciutat, Sant Feliu l’Africà, motiu pel qual el dia 31 de juliol l’acte rebia el nom de “la fiesta rota”. Contactí amb ell el 5 de novembre del 2018, per telèfon.

Quant a Toril y Masegoso (població aragonesa de la comarca de Sierra de Albarracín), per mitjà del llibre “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), hi ha que els habitants, quan eren adolescents, “[los mozos,] a la menor ocasión se organizaba un baile, como por ejemplo cuando llovía en plena siega” (p. 155) si bé és cert que no assenyala de quina sega, tot i que, en un missatge del 6 de novembre del 2018, aclareix que “Los bailes eran festivos y en los días determinados, no por cuestiones puramente agrícolas”. I, quan passa a l’apartat “FIESTAS PATRONALES” i s’endinsa en Toril, una de les dues parts històriques que ara formen el terme, llegim que “Los patrones de TORIL son San Abdón y San Senén. Su festividad fue siempre el 30 de julio, pero como coincidía con la cosecha, las fiestas se adelantaron un mes durante la II República. Dos días antes las mujeres hacían una hornada[4] de tortas dormidas[5], mantecados, madalenas y pan” (pp. 156-157). Aquesta festa, en paraules tretes del missatge, “está dedicada a los santos Abdón y Senén y al contrario que Masegoso únicamente se festeja a estos santos”.

En Tor-la-ribera[6] (una població de la comarca aragonesa i catalanoparlant de la Baixa Ribagorça),  en què la parròquia porta per nom “Parròquia dels Sants Abdó i Senén”, es celebren les seues festes en abril, amb motiu de la Pasqua de Resurrecció i també el 30 de juliol, festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

Informació treta de l’entrada “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), de la web “Turismo Ribagorza”. A hores d’ara, no s’hi pot accedir per mitjà d’aquest enllaç.

Respecte a Vall-de-roures (població aragonesa de la comarca del Matarranya), per mitjà del llibre “Valderrobres, paso a paso”, de Carmelo López Esteruralas i de Manuel Siurana Roglán (de què parlem en l’apartat dedicat a ermites), hi ha que “Las gentes de Valderrobres acuden hasta la ermita (…).

Por la mañana se celebra la misa en honor de los Santos y, al acabar, se realiza una pequeña procesión alrededor de la ermita, rezándose los gozos de los Santos. Después llega la hora de la comida, que es comunitaria, para los que así lo quieren, cocinándose paellas, fabadas, fideuadas, carne estofada u otras viandas para unos 500 comensales. Alrededor de las cinco de la tarde se organizan carreras entre el rastrojo del mas de Valentí. En ellas los participantes de manera improvisada se agrupan por edad y sexo (…). Tras las carreras, los mayordomos suelen repartir merienda entre los asistentes, a la vez que comienza el baile, con una charanga que ameniza toda la sesión. A partir de aquí, tal como el sol se va poniendo, los asistentes regresan a Valderrobres, entonando aquello ‘de los Santos venimos, no borrachos, pero bien bebidos’[7].

La fiesta cuenta con el patrocinio de 4 mayordomos nombrados en la fiesta del año anterior” (p.181). Aquests “mayordomos”[8] (majordoms) són els que organitzen la festa i, com em comentava Manuel Siurana (de “Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial”), per mitjà d’un missatge del 18 de juny del 2018, “antes dos eran de las masías y dos del pueblo. Se celebra misa, se bendicen los términos, se cantan los gozos, se hacen carreras, se come y se baila”. De nou, ix el tema de la benedicció del terme, el dia de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant amb Vall-de-roures (la Matarranya), gràcies, en part, a aquest missatge que m’envià Manuel Siurana, hi ha que “En Valderrobres existe la ermita de San Abdón y San Senén. Fue construida entre los años 1418 y 1420, según datos del Archivo Diocesano de Zaragoza.

Dentro de la ermita hay una lámina moderna (…), realizada después de la Guerra Civil y en la iglesia parroquial se conserva una escultura realizada por encargo hará unos diez años o algo más (…). El día de la fiesta, se lleva a la ermita.

(…) La devoción por estos santos es antigua y hay referencias a ella en diversos momentos de los últimos 600 años. Siempre ha sido corriente celebrar una romería, que ha ido cambiando de fecha”.

Abans de tancar aquest punt, direm que, tot i que ens hem centrat, bàsicament, en les poblacions que sí que són de la històrica Corona Catalanoaragonesa, hi ha poblacions de fora de l’àmbit lingüístic on també se’ls fa festa o on hi ha informació molt interessant, com ara, Calasparra (Múrcia). Tot i això, direm que, en Calasparra, segons podem llegir en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), “des de l’any 1412 es veneraven els dos Sants relacionats amb la protecció de les collites i amb la possible repoblació d’aquestes terres per aragonesos. En els segles XVI, XVII i XVIII es va anar consolidant una festa que durava quatre dies en la que es feien cerimònies religioses, teatres, danses i curses de braus. L’ermita dedicada als Sants era un centre de culte important per la vila” (p.37).

 

 

Notes: [1] “El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes –llaboretes-. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Martirs (sic) lo sustituya; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos” (p. 386). És curíós que en Arles es tracte d’un rotllo de cera; que, en Benlloc, ho siga de pa…

[2] La tomba dels Sants de la Pedra.

[3] En traure’n mitjançant un escrit de Xavi Duran Ramírez (en el blog “Combinacions”) i d’un article de Jan Grau.

[4] Fornada, en valencià. Lo que es cou en el forn. Quantitat de pa, terrissa, etc., que es cou d’una vegada en un forn.

[5] Prima, en valencià, segons indicava Fermín Colomer Leche, un membre del grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de novembre del 2018, després d’haver exposat jo una pregunta sobre el terme “tortes dormidas”. En paraules de Pedro Saz Pérez, en un escrit del mateix dia, “Las tortas dormidas es un dulce que se realizaba por costumbre en días señalados pero con una receta muy simple realizadas con aceite, huevo, levadura y harina”.

[6] El nom, en castellà, d’aquesta població aragonesa, és Torre la Ribera

[7] Es tracta d’u dels pocs detalls humorístics que hem trobat relacionats amb la festa dels Sants de la Pedra.

[8] Mentres revisava la recerca, el 7 de desembre del 2019, tinguí la curiositat de cercar, en el DCVB, el terme majordom, per si es corresponia al de majoral (o clavari), i em trobí que, en  la definició 2.b) indica “Majoral o prohom d’una confraria (Tortosa)”, fet que s’ajusta a lo que podem dir un altre sinònim de clavari.

El “ball de l’Oferta” i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

Tot seguit, tractarem sobre un ball típic de les Illes Balears i que té relació amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra: el “ball de l’Oferta”.

El terme oferta procedeix del llatí offertione “ofrena” i, en les Illes Balears, el “ball de l’Oferta” és el nom que rep un ball que hi té lloc en la cerimònia de l’ofertori. En el cas d’Inca, població molt relacionada amb els Sants de la Pedra, el duen a terme el dia de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent (30 de juliol) i, segons em respongué Ana Caty Noguera Durán, del grup de Facebook “Paraules mallorquines”, el 15 de gener del 2018, “qui balla el ball de l’ofrena (sic) per Sant Abdon són el grup de danses Revetlers des Puig d’Inca”.

També té lloc en Arles (comarca del Vallespir), com podem llegir en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, de Guillem Alexandre Reus Planells, quan parla sobre el desenvolupament de la festa dels Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir) i en Montboló (un poble també de la mateixa comarca i a 9 km. d’on ix la processó). “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels busts reliquiaris [d’ambdós sants] i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista” (pp. 150-151).

Així com en Arles el fa una colla de sardanistes, en Inca (Illes Balears), com ara, el fa la Revetla d’Inca: “L’endemà, se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca” (p. 152). Direm que aquest ball es celebra en diferents poblacions balears.

En el cas d’Inca (Illes Balears), podem llegir que, atenent a lo que comenta Pere-Joan Llabrés i Martorell, en l’escrit “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997” (editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística,  en 1998), “Els cossiers de la ‘Revetla d’Inca’ només ballen el ball de l’oferta anual de Santa Maria la Major i el dia de Pasqua. Acompanyen el Ressuscitat en la processó de l’encontre i ballen l’oferta a la solemníssima missa que la segueix. No els he pogut convèncer que abandonin els malanomenats ’balls de l’oferta’ que dansen pels Sants Patrons [, Abdó i Senén,] i en altres festes a Inca i en les seves sortides; entre aquests darrerament i sorprenentment hi ha afegit un ball de saló, dit dels ‘lanceros’, que diuen que el seguici del Cardenal Despuig va importar a Mallorca i que es ballava a   Ullaró, possessió del purpurat a Campanet.

També a Ciutat, a la Seu, per la festa de l’Estendard ballen l’oferta unes ‘cossieres’, ja que tot són al·lotes, de l’Escola Municipal de dansa” (p. 167). Ciutat és el nom que rep, tradicionalment, Palma de Mallorca.

Respecte al ball de l’Oferta, en Inca, a hores d’ara, si partim de la informació de l’Ajuntament d’Inca sobre les festes patronals del 2017, “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017) (com també ho posava, per exemple, en el programa de festes del 2011), podem llegir que el 30 de juliol, a les 10h30, es celebra l’eucaristia, acompanyada del “Ball de l’Ofrena a càrrec de la Revetlla d’Inca. Lloc: església de Santa Maria la Major”. Per tant, continua tenint lloc el mateix dia, així com comentaven Pere-Joan Llabrés en 1997 i Guillem Alexandre Reus (en el 2011), en l’article sobre els retaules barrocs que hem vist més amunt. Potser passe, com comentava Francesc Vallcaneras, durant una taula redona que tingué lloc durant eixes jornades, que “la gent sempre haurà de menester aquell escenari religiós per manifestar un goig festiu, no necessàriament amb fe, ni necessàriament amb la pietat necessària, no! Per fer una mica de festa!” (p. 319), i que, així, l’interés per lo religiós hi passe a un segon terme, a diferència de lo festiu, que hi guanya espai.

I, respecte a l’origen de l’acte d’oferiment per part dels fidels i també d’aquests balls d’oferta, Pere-Joan Llabrés, en el mateix article, escriu que “Fins al segle X l’oferta dels feels, amb la processó dels dons, va perdurar a Occident cada diumenge. A partir del segle XI es començaren a oferir diners. També a partir d’aquest segle la processó de l’oferta es va reservar per a les solemnitats, les majors de durant l’any, la del sant patró, i també les de difunts, de noces i de festes de gremis o confraries. Per altra banda no era el sacerdot celebrant que rebia les ofrenes, sinó altres ministres. (…) El sacerdot, a l’hora de l’oferta, es llevava el maniple (*) i el presentava a besar als oferents” (p. 162).

Sobre els balls en la litúrgia cristiana, comenta que “No crec que sigui gens clara la presència de balls en la litúrgia cristiana dels primers segles. Que el culte primitiu domèstic era festiu i gojós, acompanyat de cant vocal –sense instrument-, és prou documentat” (p. 163). A més, poc després, afig que “hem d’arribar a aquesta conclusió: ‘La dansa no ha trobat lloc en la litúrgia general i oficial de l’Església: les danses rituals són purament locals, generalment en ocasió de festes populars. Les reprensions dels sants Pares són fortes per treure fora de l’església els galls; així sant Basili a Orient i sant Agustí a Occident. Sant Cesari d’Arles, i altres autors, jutgen els balls dins les esglésies com a restes dels pagans; la prohibició del Concili III de Toledo (a. 589) és ferma: que les danses durant els divins oficis 

Tot i això, si passem, en el mateix llibre, a un article de Francesc Melià i Barceló, “Porreres: cossiers, cavallets…?”, veiem que, quan parla dels dansaires que portaven figures de cavall, encara que “el poble els anomena cavallets” (p. 227), afig que “al 1778, quan en perdem la pista, coincideix amb una Reial Disposició que manà el rei Don Carles III al 1777, en la qual demana als clergues que prohibeixin el ball a les esglésies, llocs sagrats i cementiris, i les processons amb les figures del sant per celebrar la festivitat. Però Francesc Vallcaneres (*) creu que les ordres de Madrid no suposen la desaparició de les colles a cap vila. Això i tot, és molta la coincidència que l’any següent a la disposició deixin de constar en els comptes de l’obrer…” (p. 227).

Es tractaria, al meu coneixement, d’unir el poder reial al poder eclesial (depenent del rei, qui, aleshores, atenent a informació facilitada per Pere Riutort Mestre, nomenava els bisbes), sobretot, tenint present que, com escriu Andreu Ramis Puig-gros en eixe llibre, dins de l’article “A Llorito també ballaven els cossiers”, “La celebració festiva s’entén, en aquest cas, com una fórmula per apaivagar les inquietuds d’un poble amb aspiracions: voluntat d’independència, insubmissió a la pressió econòmica del convent, etc…; en poques paraules, un desig de llibertat en un context gens propici a les manifestacions de l’heterodòxia popular. Fora del convent, la por a la inquisició, tan propera, generà llegendes que han arribat fins i tot als nostres dies.

La festa esdevé, per tant, un element configurador de la identitat d’un poble –tot i que sigui una identitat controlada-, però al mateix temps un acte d’una comunitat supeditada a un centre de poder, representat pel Convent” (p. 293).

I, més encara, en una època que, a poc a poc, entrava en contacte amb una realitat que ja no faria marxa arrere: l’inici de la revolució industrial i, per tant, el progressiu afonament dels fonaments del model sòcio-econòmic feudal, l’emfiteusi, pas que generaria la introducció del model capitalista. Tot i això, encara es conserva com una part més de la cultura matriarcalista, estesa en l’àmbit lingüístic i present, com ara, en el ball dels cossiers i en la quantitat elevada de cançons humorístiques i eròtiques en valencià, cançons que, a més, són fruit de la creativitat popular, no d’una actitud destinada a mercantilitzar la cultura.

Per a entendre per què es fa aquesta festa dins de l’església, podem recórrer a unes paraules que comenta Joan Miralles, en el llibre, dient que “pel que fa a la qüestió eclesiàstica i a la qüestió que diríem fins a quin punt hi ha aquesta cosa eròtica, en el cas del ballar més o menys reprensible (*) per part de l’església, això és una cosa molt relativa” (p. 321), com ho mostra l’existència d’informació sobre actes en una església de Montuïri, per part d’”una partida de joves, al·lotes i tal, capellans ballant amb guitarres, guitarrons d’aquella època, evidentment en ple segle XIV!” (p. 322).

Un altre estudiós de la cultura popular balear, Biel Majoral,  a partir dels seus estudis sobre els cossiers, afegí, durant la ponència, que “a través d’aquesta dansa, (…) per exemple he trobat, que jo pens que és una de les darreres coses vives, que demostren clarament que nosaltres pertanyem a un tipus de cultura matriarcal. Jo crec que el gran debat que en aquests moments tenim és per què essent d’una cultura matriarcal, i les nostres danses així ho reflecteixen i altres coses, moltes d’altres coses molt més palpables, per què hem sofert una educació patriarcal? Jo crec que aquí hi ha la clau, ens han educat des de fa 300 anys (…) són 1715 cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada i això és un miracle, perquè l’educació ha estat cruel i continua essent cruel, no només a l’escola sinó fins a la universitat, ara que veig que hi ha moltes institucions representades” (p. 323).  Més avant, en una altra intervenció, diu que les danses reflecteixen la manera de ser i de veure la vida: “Vosaltres veis un cossier de Montuïri i a través de la seva dansa podeu endevinar el caràcter de la gent de Montuïri, caràcter obert, d’un cop a l’esquena, ei, anem a veure, vine aquí, com va,…” (p. 325) i el motiu rau en què cada dansa “és la interpretació de cada sentiment de cada sentit del poble” (p. 326).

Igualment, unes paraules molt interessants, de Joan Miralles, són quan parla “d’aquest conglomerat de coses que ens aproximen també a la realitat cultural del Principat i també del País Valencià” (p. 327) i que, en paraules de Francesc Vallcaneras, “Si les coses es poden recuperar, que es recuperin” (p. 328), unes paraules molt a tenir present, sobretot, si partim del model capitalista (com també de la política procedent del centralisme castellà), el qual, no solament pretén uniformar i reduir les cultures sinó, a més, anihilar-les mitjançant la racionalització, fixar costums i festes, és a dir, manifestacions culturals i de cosmovisió, a través de la llei del més fort, de la normativa i, a més, com exposà, en aquelles jornades, Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, “dins el món tecnològic i plastificat que ens embruixa i el món crispat i violent que ens atabala” (p. 346).

I, aquesta recuperació, clarament, requereix la presència de la creativitat a l’hora de fer possible que es conserven, de manera que es mantinga la identitat i l’interés per la cultura popular i que se li done vida, presència, difusió i promoció a lo històrico-cultural i a lo que va en línia de la nostra identitat, de les nostres arrels. I, en eixe sentit, saber d’on prové el ball de l’Oferta, com és realment, i, en el cas dels sants Abdó i Senent, saber quina relació tenen entre el ball i els sants com també com ara, les arrels paganes i l’origen agrícola, resulta molt important per a comprendre per què es celebra tal com té lloc.

Finalment, comentarem que aquests balls i aquestes danses, no solament “el ball de l’Oferta”, a hores d’ara, passen per un moment de reviscolament.

 

Notes: El maniple és un ornament sagrat de la mateixa figura que l’estola, però més curt, que portaven, per exemple, el capellà, en l’avantbraç esquerre (el braó), això és en la banda de davant del braç (del colze a la mà). Informació treta, en bona mida, a partir de la definició del DCVB.

Francesc Vallcaneras, qui, en algunes fonts apareix com Francesc Vallcaneres, és un estudiós de la cultura balear.

Reprensible, d’acord amb el text, significa que pogués ser motiu de censura per part de l’Església, fet que, com podem veure, no era així, ni ho és, a hores d’ara.