Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Xiques jóvens que menen, marededéus i la sexualitat matriarcal

General, , , ,

Una altra narració recopilada en la mateixa obra pel folklorista de Collbató, i en què capim el tema de l’enveja, és “La filla de l’hostalera”. “Vet aquí que una vegada era una hostalera molt guapa que tenia una filla que encara era molt més guapa que no pas ella” (p. 68) i, per això, la dona tanca la xica en el celler.

Passa que la gent demana per la filla, però la mare els deia que “uns parents se l’havien enduta” (p. 68), fins que, un dia, en plena època de fred, uns hòmens es presenten en l’hostal i u de la colla “s’adona d’una trena de cabell ros que sortia per l’escletxa de la porta del celler; obre i veu que és la filla de l’hostalera” (p. 68).

Un poc després, aquest home s’acosta a la mare; i ella, “perquè no fos dit, la va treure del celler.

Però, quan aquells homes van ser fora, crida el dimoni i li demana com ho podria fer per fer-la perdre” (pp. 68-69).

Per consegüent, la rondalla trau una dona que prioritza la fama (que ningú li faça ombra) i les aparences (la resposta als hòmens).

Ben mirat, apareix un personatge femení (el diable) que fa de mare i de fada i que encarna la saviesa i la dona que aconsella qui li ho demana. En eixe seny, aquest relat té semblances amb un altre molt conegut: Blancaneu.

En acabant, el dimoni li diu:

“-Mira: vés a trobar la teva veïna, que és donada a mi, i ella se’n cuidarà” (p. 69).

I així és. Aquesta veïna porta la filla cap a un bosc (ací podria simbolitzar l’adolescència, puix que la fadrina, a mitjan camí, encara no havia rebut aquesta segona dona, ni ho farà) i, al capdavall, “veu un llum molt lluny: ella que s’hi acosta i es troba amb una casa” (p. 69).

O siga, que la jove, gràcies a l’esperança, s’endinsa en la joventut. Això sí, altrament, ho fa a un celler, és a dir, a una banda subterrània i, per tant, femenina, de la casa. Aleshores, “arriben una pila d’homes” (p. 69), qui eren lladres.

Després, com en rondalles del mateix ram, els escurabosses sospiten que algú ha entrat en la casa i n’hi ha u que la troba. La diferència rau que, en aquest cas, com que el descobridor diu “Seràs meva” (p. 70) a la xica, un tret de possessió en el camp sexual, però no aprovat pel capità dels malefactors, el cap diu a la minyona:
“-Doncs, tu romandràs a cuidar la casa i, a aquest, el matarem.

Ella va dir:

-Si el mateu, no m’hi vull restar; però, si no el mateu, sí.

-Doncs ja no el matarem.

I aquella va romandre” (p. 71).

En altres mots: el jerarca, d’ençà d’un primer moment, no sacrifica la dona, fa lo que ella li proposa i perdona la vida a qui havia pretés que la joveneta fos com una mena de propietat masculina.

Ara bé: mentrestant, la mare i hostalera demana per la seua filla al diable, qui li diu que la veïna sap on resideix ara la xicota.

Llavors, aquesta segona dona porta unes xinel·les (sabates lleugeres) a la jove i, quan ella les veu en un racó i se les prova, resta encisada i, com que els lladres estimaven la fadrina, la fiquen dins d’una caixa (detall de recepció), la porten a un bosc (lloc d’aventura i de pas) i ho fan de tal manera que “semblava mateix que una marededéu” (p. 72).

El rei, qui una dia anava de cacera, la troba, capta que li pareixia una marededéu “més amorosa i guapa!

I la fa portar a casa seva” (p. 72).

Igualment, com que, en la Cort, hi havia criades, fins i tot curioses, li trauen les dues xinel·les, la minyona reviscola i ho expliquen al monarca.

Ben mirat, el sobirà “fa explicar la noia (…); ara, si vols, et casaràs amb mi.
I es van casar” (pp. 72-73).

Sobre aquest darrer passatge amb el tema de la sexualitat, direm que no és l’única rondalla en què un home (àdhuc, podent ser ell qui posàs les condicions a la dona, en aquest cas, perquè ella hauria estat alliberada per membres de la Cort) ho deixa en mans de la dona (ací, d’una jove): ella té la darrera paraula.

En un tercer passatge en què el narrador exposa l’enveja de l’hostalera, la veïna farà que la xica tinga un fill i que se li muira. Però, quan la noia ho comenta al monarca, ell es proposa salvar la jove: que no li torne a ocórrer. I, altrament, sense recriminar-la.

En línia amb això, una sentinella (una dona), en plena nit, ou la veïna, l’agafa i, posteriorment, el rei ordena prendre l’hostalera i, quan ja seran juntes (la mare i la segona dona), les cremen i l’al·lota passa a ser reina (p. 74).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vincle mare-filla, empelt lèsbic i matriarcal i dones que salven hòmens

General, , , , , , , ,

Un altre relat que figura en el mateix llibre del folklorista de Collbató i, en què es reflecteix el matriarcalisme, àdhuc, en lo sexual, és “El mirallet de la serp”. Així, un pare tenia tres filles i un dia se’n va a un bateig i cada una li demana que li faça un present (en el cas de la petita, una rosa).

“[ El pare] Passa per un jardí i va pensar:

-Per una rosa, no em diran res.

Hi entra i cull la més bonica que va veure. Encara no la va haver collida, li surt una serp que li diu:

-¿Per a qui és, aquesta rosa?

Diu:

-Per a la meva noia petita, que me l’ha encomanada.

Diu:

-Si no em portes la noia, et prendré la rosa i te’n recordaràs.

El pare, si us plau o per força, li va haver de portar la noia i, quan la serp la va tenir,  li va demanar per casar-se amb ella” (p. 63).

Per tant, primerament, el pare entra en terreny femení i molt vinculat amb la tradició matriarcal catalana: el jardí.

Llavors, la serp (que representa la força interior de la persona i que s’arrossega per la terra, per plantes i per arbres) li deixa clar que ella és qui mana i que ell haurà de seguir les directrius femenines.

Igualment, apareix un enllaç sexual que podria evocar-nos la dona lesbiana (dues dones atretes sexualment entre elles) i, a banda, el nexe (encara que no ho expose el narrador) entre la mare i la filla (eròticament i tot) i, si no, entre dues jóvens de la mateixa generació.

En ambdós casos, podem dir que, al principi, la xica no ho aprovarà (potser per influència de cultures foranes), però, al capdavall, li dirà que sí i hi haurà un empelt feminal: “La noia, que no, que no s’hi volia casar; però la serp, tant va porfidiar, que, a l’últim, li va dir que sí” (p. 63). És a dir, la xica acull la proposta de la serpent i, així, atenent a la resposta inicial de la fadrina, hi ha un matrimoni entre dones (potser, el primer que trobàrem, el 25 d’agost del 2025, des que havíem començat la recerca en agost del 2019, en bona mesura, recorrent a la rondallística i a llegendes):

En acabant, “La noia li va demanar que la deixés anar a casa seva a acomiadar-se; i la serp li va dir que ja hi podia anar, però que no trigués gaire. Li va dar un mirallet; diu:

-Té. Quan vulguis saber lo que faig, mira el mirallet” (pp. 63-64), un passatge semblant a aquells relats vernacles en què una xicota enllaça amb un personatge que li fa de mare i que li dóna moltes facilitats per a desenvolupar la seua personalitat.

Tot seguit, capim que, més d’una setmana després, la noia troba el mirallet i “va veure que la serp, adés, s’havia mort” (p. 64), fragment en què, altra vegada, figura la connexió (ací, gran) entre la mare i la filla, entre les dues dones.

En línia amb eixe fet, al capdavall, la serpent es  tornarà un personatge masculí i, aleshores, la jove adopta un paper de mare (possiblement, arran de la gran relació que ha tingut amb l’animal tel·lúric): “Corrents, se n’hi torna i la serp li va dir:

-Si no ens casem de seguida, jo em moriré.

I es van casar llavors; i es va girar la noia i veu que la serp era un príncep i van viure feliços” (p. 64).

O siga, que l’animal es transforma en un xicot i ella el salva. Això em féu pensar que, en un primer moment, la serp s’hauria engolit el minyó i que, finalment, en aquest passatge, pareix com si la fadrina el tragués de la terra (amb què té molt a veure la serpent) i, així, poguessen crear una nova parella en què, com en moltes rondalles autòctones catalanes, la dona ha salvat l’home.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven i receptives, esperit comunitari i agraïment

General, , , , , ,

Prosseguint amb rondalles en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, també capim el matriarcalisme en la narració “El gat del gegant”. Un dia, una mare diu a dues filles que vagen a per llenya. Entremig, se’ls apareix un gegant i els diu que, si accepten viure amb ell, no hauran de treballar en la casa bonica i que “l’única feina que tindreu, el fer sopes al gat.

Però la petita no hi volgué anar, només la gran” (p. 35), com en molts relats en què la
filla més xicoteta és la més eixerida i no segueix la temptació.

Ja en la casa, el gegant diu al gat (el qual, al llarg del relat, podria simbolitzar una dona) que la jove li farà les sopes.

Passa que un dia no li la fa com cal. Llavors, el felí ho diu a l’home i ell unta el coll de la jove i resta encantada (pp. 35-36).

Ara bé: com que el tità no tenia qui li fes els menjars, se’n va a cercar la germana petita. Així, quan ja vivia un temps en la casa, la noia demana al gat per la seua germana “i el gat no li ho volia dir; però, a l’últim, li ho va donar entenent i li diu” (p. 36) que és en una cambra.

Aleshores, com que el felí accepta acompanyar la xica i dir-li com alliberar la germana gran, es fa lo que vol la dona: “entra a dintre i veu la seva germana encantada i la cambra tota plena d’encantats” (p. 37).

En acabant, l’al·lota salva la germana i la resta d’encantats: “La noia agafa l’ampolla i una ploma i unta el coll de la seva germana i, després, dels altres encantats, i tots van tornar a viure” (p. 37).

Tot seguit, el gat, com si fos una fada, diu a la jove (i als qui hi havia en la cambra) què han de fer per a alliberar-se del gegant.

En el passatge següent, quan feien camí, copsen una formiga, una àguila i un lleó que es barallaven per repartir-se un conill. Nogensmenys, com que tots (els humans i els animals) ouen el tità, decideixen fer lliga i matar el gegant. Per això, la formiga els diu “Digueu: ‘¡Déu formiga!’”; l’àguila, “¡Déu àliga!”; i el lleó, “¡Déu lleó!” (p. 38).

Finalment, encara que aplega el gegant, com que no els veu i cada una de les persones s’havia transformat, “tots plegats van esmicolar el gegant.

Mort que va ser, tots ells van tornar persones altra vegada” (p. 38) i, com a agraïment col·lectiu cap a la germana petita, “el palau del gegant va ser per a aquella noia que els havia desencantat; i ella se n’hi va anar amb sa mare i amb sa germana” (p. 38).

Per consegüent, la filla xicoteta no castiga la major i, ben mirat, com en altres rondalles, dóna hospitalitat a sa mare (i ací, a més, a la germana gran).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Reis que proposen i filles que tenen la darrera paraula

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, és “Els tres pretendents”: “una vegada hi havia una noia molt garrida. Ves si en devia ser, de garrida, que en tenia tres que la volien; tots tres anaven a casa seva, a tots tres, dava paraula i els deia que s’hi casaria” (p. 27).

Aleshores, el pare diu a la filla: “tria el que t’estimis més.

La noia va dir al seu pare:

-Jo tant m’estimo l’un com l’altre” (p. 27).

Convé dir que, en algunes cultures matriarcals, es veu positivament que una dona tinga relacions sexuals amb diferents persones i, per això, aquests passatges podrien ser una pervivència (encara que llunyana) en la Catalunya del segle XIX, si més no, en les contalles.

Més avant, “el seu pare va i els crida d’un a un i els diu:

-¿Quines intencions portes, tu” (p. 27), detall que, igualment, farà amb els altres dos.

Per consegüent, la filla ha fet com en moltes narracions mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932): el pare accepta els sentiments de la filla i fa un edicte (ací, ordena que els tres aspirants passen pel palau):

“-Bé: ja et tornaré la resposta un altre dia” (p. 28) i, així, la dona té la darrera paraula.

Adduirem que, en un passatge posterior, el parent trau un tret vinculat amb l’arquetip del rei: la franquesa. Així, diu 

“-Mireu, nois: jo us he de ser franc. He enraonat amb tots tres a soles, tots tres m’heu respost igual i el que em demaneu tots tres, ja veieu que és impossible. ¿Voleu fer una cosa que jo us diré?

-Vejam: digueu” (p. 28).

Com podem veure, el monarca respon com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: no els imposa, sinó que els proposa. I els diu que, a partir d’eixe dia, que cada u dels tres desenvolupe un treball “i, qui sigui més bon oficial, per a aquell, serà la noia.

-Bé: ja ens hi conformem.

L’un va i aprèn de barber; l’altre, de ferrer; i l’altre, de l’esgrima” (p. 28).

Un poc després, hi ha un passatge típic en moltes rondalles: els tres germans que, en un punt, s’ajunten i acorden tornar a veure’s quan hagen fet lo pactat (ací, amb el sobirà).

Agregarem que, quan, altra vegada, passen per la Cort, el rei els posa una segona prova. I, quan els candidats ja l’han assolida, diuen “posem la barca a la mar i anem-hi, (…) ens hi presentarem.

Corren, tots es fiquen dins de la barca i fan camí” (p. 33), un detall que concorda amb l’esperit comunitari, propi dels Pobles matriarcalistes.

El primer dels pretendents porta un ramellet per a la filla del rei; el segon, una llanxa; i el tercer comenta que, amb una ullera, havia pogut veure la noia.

Ara bé: el pare els diu que es posen d’acord els tres aspirants. Això sí: com que el sobirà capta l’esperit competitiu que hi ha en el fons d’aquells tres pretendents, motiu pel qual ho tiren en plet, “El notari va dir un dia al pare de la noia:
-¡Això sembla un gibrell de caragols! (…) Jo fóra d’un parer: de casar la vostra filla amb el meu noi, i un dia dir a aqueixos tres que tots tres havien perdut.

-Bé: doncs, arreglem-ho així.

Fan el casament: la noia ja és casada i ells encara pledegen” (p. 34).

Com a anècdota (però que és un fet real), una vegada, un home dels anys quaranta del segle XX, em comentà que, en una vila, hi havia dos partits que tenien el mateix nombre de regidors i que un tercer només n’havia aconseguit u. Al capdavall, el representant del que en tenia menys, proposà ser ell el batle de la vila… I ho fou.

Tornant a la rondalla, finalment, el notari aplega els tres jóvens i els diu:

“-Nois: tots tres heu perdut.

-I això, ¿per què?

-Perquè no us haguéreu entès mai. La noia ja es fa vella i l’hem casada amb el meu noi” (p. 34). I, com que ho accepten, el fill del notari es casa amb la xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La bonesa dels ancestres, la jove que mena la vida i la mare recuperada

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”, a mitjan nit, el jove Salvador “es lleva i baixa cap baix i veu a sobre d’una taula (…) un mort” (p. 20) i persones que pegaven el difunt. Aleshores, el cadàver, en captar l’actitud del xicot, diu:

“-Salvador: porta tinter i paper, que et deixaré tots els meus béns i, quan obriràs les portes, ho plantaràs en el carrer dient que tot és teu.

Ell, que hi va i ho planta al carrer. I, llavors, surt la mestressa d’aquella casa, aquella que els havia fet anar a dormir, cridant:

-Mireu: podeu fer caritats. Aquí hem recollit un noi i una noia i ara troben papers que tot és seu” (p. 20).

En altres paraules: l’humanitarisme és compensat i ben valorat per la terra (simbolitzada pel difunt i per la mare a què el jove ha accedit, ací representada per aquest home) i pels qui encara viuen i són caritatius (la dona que els ha donat hospitalitat).

Nogensmenys, davant de ca la mestressa, hi ha una àvia que temptarà tres vegades el minyó en tres moments en què es reflecteix el matriarcalisme i el paper de la dona com a cap del grup (en aquest cas, format per dues persones). Com a mostra, el xic li diu “Prou que hi aniré; però m’heu de dir què hi haig d’anar a cercar” (p. 21).

A continuació, apareixen mots que connecten amb lo femení: branca (el creixement del fill), l’arbre (la dona arbre, la qual roman en el món tel·lúric, s’enfila amunt però no toca el cel), les flors (la vida, principalment, el renaixement primaverenc), el riu d’aigua (la vida en nexe amb lo femení, representat per lo aquós) i el peix (animal aquàtica, sovint, present en relats com aquest o mitjançant la sirena, encara que el narrador diga que era un àngel).

Quant al peix, ens podria recordar la figura de la dona i l’obagor, puix que, de nit, el minyó fa l’activitat i, en acabant, dóna el present a la seua germana: “Arriba a casa i diu a la seva germana:

-Mira: ja tenim una branca de l’arbre per fer flors de tota mena” (p. 21).

En la segona prova, la velleta fa que el xicot vaja “a cercar un càntir d’aigua per tenir moltes fonts al jardí” (p. 21). Un lloc en què introduir (el cànter), l’aigua, les fonts (de vida) i el jardí…

En la tercera prova, l’anciana envia el vailet a un bassal d’aigua (p. 22). No obstant això, el peix (ací, masculí, però associat a la dona), veient com evolucionava el xic, li comenta: “si hi vols anar, mira: al punt de les dotze, s’obrirà una portella; trobaràs molts aucells de molts colors. No t’entretinguis a triar el més garrit, ni el més lleig: pren el que et vingui primer i fes camí; si no, hi restaràs encantat dintre” (p. 22). Per tant, en aquest passatge, es plasma el tema de la presa de decisions (ací, centrades en l’adolescència).

Passa que el jove s’entreté, que la germana intueix que “haurà restat a dintre d’aquella torre encantadora” (p. 23) i que, no sols ella seguirà les recomanacions del peix, sinó que “ho va fer i n’hi van seguir una bella colla” (p. 23), això és, apareix la figura de la dona que desenvolupa l’arquetip del rei i que compta amb seguidors.

Finalment, durant un convit en què era el rei, un ocell parlador raona sobre els dos germans, sobre l’anciana i “Li van fer dir a on era la seva mare i la van anar a cercar on era, entremig d’una paret i de l’altra” (p. 24) i el monarca “va fer prendre la vella que els n’havia fet passar tantes” (p. 24). Un rei, com podem veure, bondadós, que es posa de part dels benignes i que rep els qui, fruit de l’enveja d’altres persones, havien restat apartats de la vida social.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, flora, música, mel i dones sobiranes del segle XIX

General, , ,

En el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (1876-1956) i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, cantarella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’Horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

Com podem veure, apareix la figura de la mare (per mitjà de la Mare de Déu i de la terra que somriu als fills), la natura (la flor i l’horta), l’aigua (u dels símbols matriarcals, mitjançant la pluja), la música oral (la cantarella) la maternitat (el vincle entre Nostra Senyora i qui és en la capella), el ramell de flors (molt típic pel mes de maig), que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i, finalment, la melositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La dona en el matriarcalisme de la Catalunya del segle XIX

General, , ,

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un altre correu electrònic, em deia que, “si t’interessa, puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant: la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses, però ben nostres”.

És clar que, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí per aquests temes. Així, l’endemà, 23 d’abril del 2020, ell enviava un escrit extens en referència a la burgesia barcelonina: “Primer, cal marcar dues altes burgesies: la ‘tradicional’, la dels segles XVIII i bona part del XIX, jo diria que 1860, més o menys, discreta en la seva forma de viure, dins els murs de la muralla de la ciutat fins que va començar a construir-se l’Eixample cap on van desplaçar-se; en bona part, es dedicava al tèxtil i al comerç, tant cap a Amèrica (especialment, cap a Cuba i cap a Puerto Rico) com cap a les Filipines. Alguns van dedicar-se al comerç d’esclaus, com els Vidal-Quadras i els avantpassats d’Artur Mas, el que fou president de la Generalitat. La seva ideologia era catòlica, conservadora i, en alguns casos, lligats al carlisme”.

Fins ací, la burgesia que es dedicaria, àdhuc, als negocis a nivell internacional. A continuació, n’inclou una altra, procedent de les viles i que és la que més empiula amb l’estudi. Tot i això, direm que convé tenir-ne present ambdues, motiu pel qual no n’he exclòs cap. La lletra negreta és meua.

“Una segona burgesia neix amb el gran desenvolupament tèxtil i, en bona part, no era de la ciutat; provenia de pobles de tot Catalunya, on van aixecar fàbriques tèxtils aprofitant la força dels rius (el Llobregat i el Ter) i algunes fargues de metall, especialment, al Ripollès, terra ja tradicionalment lligada a la transformació del ferro de segles enrere. Les fàbriques tenien, en molts casos, grups de cases en què vivien els obrers, que, en la majoria dels casos, no cobraven en diners, sinó en vals per gastar comprant menjar en els economats al preu que, lògicament, marcava l’amo; negoci rodó. Eren les famoses ‘colònies’, moltes perfectament conservades; i alguna, convertida ara en museu. Molts van establir-se a la nova Barcelona, també a l’Eixample, fins que, a principi del segle XX, ja van desplaçar-se cap a la zona alta, en aquells moments, viles que feia poc s’havien incorporat a la ciutat: el més important, Sarrià, i el barri de Pedralbes, on hi ha la crème de la crème d’aquesta gent.

Aquesta segona burgesia va ser ennoblida, en alguns casos, per Alfons XIII, com el cas del comte de Godó. Aquesta és, precisament, la més interessant d’estudiar. Practicaven l’endogàmia[1], en casaments concertats entre famílies i sempre de la mateixa classe, mai amb gent que fos més baixa socialment. La seva ideologia oscil·lava entre el conservadorisme molt carca, en alguns moments, lligats també al carlisme, com una resta de la seva procedència lligada a la terra, i un lliberalisme més de paraula i d’acció política que no de fets”.

 Francesc Castellano addueix que “Les filles d’aquestes famílies estudiaven a escoles de monges, aprenien una mica de francès, a tocar el piano, a seguir les infinites regles de comportament i totes les absurdes regles ‘pecat /  vergonya / això no ho fa una senyoreta bé…’ i a mantenir una mínima administració de la casa. El fort de l’ensenyança d’aquesta administració estava en mans de les mares. El moment culminant era la ‘puesta de largo’, festes amb molta gent, tots coneguts, és clar, de les famílies de la mateixa classe; allà hi havia totes les possibilitats (i esperances dels pares) que la nena observés el fill (a poder ser, l’hereu, el fill gran que heretava els béns i negocis de la família) d’una família igual. Si la nena no tenia cap germà i era la primera de les que poguessin haver-hi, era la pubilla (el mateix que l’hereu, però en femení). El lloc tradicional de diversió i de contacte social era, sobretot, el teatre del Liceu on, a banda d’òpera, s’hi havien fet balls de màscares de Carnaval on també era possible pescar marit; com que el Cercle del Liceu era un grup molt selecte de famílies, era exactament el mateix que les ‘puestas de largo’ amb la mateixa funció”.

 A continuació, passa al paper de la dona com a matriarca i ho expressa amb aquests mots: “Un personatge essencial d’aquestes famílies era la vella, la matriarca, anomenada la ‘mamà’, amb accent, com he marcat, amb pronunciació castellana. Aquesta era la que mantenia les tradicions familiars remuntant-se, en alguns casos, a unes quantes generacions enrere, la que solia donar el vistiplau en els festejos ja que (per xafarderies entre matriarques de les famílies) ho sabia tot de tothom. La ‘mamà’ solia tenir el seu capellà confessor (molts cops, jesuïtes, però no sempre), qui també portava notícies d’altres famílies i, fins i tot, feia de factòtum, el portanoves de diferents famílies i enllaç entre elles; no es feia res que afectés la família (no els negocis) que la ‘mamà’ no beneís o censurés. Algunes d’aquestes famílies[2] tenien cases d’estiueig a viles a trenta, a quaranta o a cinquanta quilòmetres de la ciutat on, a l’estiu, es feien festes molt decents als seus jardins, ja que moltes d’aquestes cases eren autèntics palaus (el del comte del Godó o el del marquès d’Alella, a la vila d’aquest nom, poden ser-ne exemples). Quan es casaven, anaven de viatge de noces a París, una tradició molt barcelonina. Ràpidament, calia tenir un fill, a poder ser, uns quants, ja que la mortaldat infantil era elevada i calia perpetuar l’espècie.

Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[3], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares portaven els fills a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona (per exemple, a les colònies tèxtils), el fill acompanyava el pare de tant en tant, exactament, pel mateix aprenentatge (…).

A les fàbriques, hi havia una lògica explotació sexual[4], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no als de l’amo, sinó als del director o als de l’administrador). L’amo estava lluny, però el director o el contramestre estava al costat”.

 Quant a la llengua, en aquestes famílies benestants barcelonines o molt pròximes a la Ciutat Comtal, Francesc Castellano escriu que “Aquesta gran burgesia va abandonar el català cap a principi del segle XX, sobretot, després de la Setmana Tràgica; el consideraven una llengua tant sols útil per a parlar amb pagesos i amb gent baixa; curiosament, musicalment, era wagneriana i, a les seves festes (i quan s’unien a la vila, en les Festes Majors de les viles d’origen o d’estiueig), ballaven sardanes, dansa molt casta i pura, tan sols donant-se les mans molt castament, i això era el seu únic punt de catalanisme clar.  

 (…) La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, ja que el seu capital era menor. També estaven en bona part lligats a l’Església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…

(…) Les filles d’aquesta burgesia menor eren una mica, tan sols una mica, més lliures que les de la gran burgesia, tenien tractes amb altres noies dels barris, podien anar a passejar per les Rambles, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, els llocs una mica més populars; i, encara que els matrimonis solien cercar-se també entre iguals, ja no era tan insòlit que es casessin amb nois de famílies populars, però, això sí, molt cercats i, a poder ser, amb negocis pròspers o amb possibilitats reals de prosperar. Aquesta burgesia no va abandonar el català i, fins i tot, va estar al darrere de moltes institucions culturals ben vives avui dia i, d’ella, han sortit alguns dels dirigents socialistes actuals o passats (Narcís Serra, els germans Maragall, l’Obiols,…). Aquí ja no hi ha la figura de la matriarca tan clara com a l’alta burgesia; és tant sols l’àvia, respectada i tinguda en compte, però sense més”.

Considere important aquest aclariment.

I, com que Francesc Castellano Vilamu és un home que coneix prou el tema, al capdavall d’aquest correu electrònic, diu: “En fi, penso que he donat una pinzellada d’aquestes famílies; és un tema molt, molt extens i hi ha llibres dedicats a algunes de concretes, com els Godó (als qui, personalment, tinc certa ‘tírria’, ja que el meu pare va treballar prop de vint-i-cinc anys al diari) o els estudis que Francesc Cabanas hi té dedicats. El mateix Santiago Russinyol va escriure una obra teatral molt divertida sobre l’alta burgesia, anomenada ‘Gente bien’, que fa pocs anys van convertir en musical amb un èxit impressionant i, justament, el paper més delirant (i sensat) de tots és la vella, la matriarca, la qual refusava de totes, totes, a parlar en castellà”.

Veiem, doncs, altra vegada, com són les dones qui més han conservat les tradicions, els costums, la cultura tradicional, el saber transmés de generació en generació i no cal dir que… la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] L’endogàmia és la reproducció entre individus de la mateixa localitat. Prové del grec endo (‘dins’, ‘en l’interior de’) i gàmia (‘unió’, ‘matrimoni’).

[2] Parla de famílies adinerades, tot i que veiem que més d’un tret és extrapolable a moltes famílies catalanes i catalanoparlants.

[3] Ens parla d’una família que, encara que benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt a tenir present.

[4] Trobem que l’explotació sexual és vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i, altrament, a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles que parla, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.

[5] Observem que posa, en primer lloc, un germà, i és amb la ment oberta als parents.

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

General, , , ,

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

General, , , , , ,

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.