Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

«A cal rei!», la dona comanda ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Na Francineta”, en què tres germanes fadrines, Na Beatriu, Na Florentina i Na Francineta, després de fer el rei unes dictes (p. 7), perquè ell encara era fadrí, i per a que, després de tres balls, ell “pogués triar sa més garrida i que més li agradàs” (p. 7), aspiren a casar-se amb el rei. I, tot i que Na Francineta era la més garrida de totes tres i que les germanes li havien impedit que assistís al primer ball (p. 7), ella troba una rajola verda que no era com les altres i que, per mitjà d’una escaleta, li permet accedir a “una cambra grandiosa” (p 8) i trobar-hi “una senyora d’edat, però ben garrida” (p. 8), qui li comenta que havia menester una escudella d’or (p. 8).

Aquesta senyora, com que veu que Na Francineta és molt servicial, li dona una noueta (p. 8) a què podrà recórrer quan li caldrà. I, un poc després, la jove figura ja endiumenjada amb un vestit de color vermell (en paraules de ma mare, de l’11 de febrer del 2022, “Regnat, la força”) i, a banda, Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona: ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10).

En dos passatges molt semblants, la jove també actua amb l’escudelleta, serveix la senyora i, al capdavall, se’n va a cal rei, on es celebraven uns balls. I, així, dues vegades més, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Francineta (per exemple, a través del servici que li fan els sis criats).

En un quart passatge, “com Na Francineta hagué escurat, guaita per sa finestreta que becava dins es jardí del rei i m’hi afina la reina vella, que, tot d’una, li diu:

-Francineta, què vols una tarongeta? Sí que en vols una! Vet-la ací!

I zas!, li tira una tarongeta. Na Francineta l’engospa; (…) se’n guarda una i tira s’altra mitja a sa cara de la reina vella.

(…) no li ferí en es front aqueixa vegada” (p. 17), sinó que la reina vella diu a Na Francineta:

“-Tu seràs sa venturosa!” (p. 17).

El rei, l’endemà, fa unes dictes: “el rei se n’aniria de casa en casa, a on hi hagués al·lotes fadrines, amb mitja taronja, i sa que tengués mitja que s’avengés amb aquella, seria sa preferida per casar-se amb el rei” (p. 18).

Un poc després, llegim que el monarca se’n va a ca Na Francineta, on el reben les germanes de la jove i, quan ell els demana si no hi ha cap al·lota més allí i li diuen que n’hi ha una en la cuina, Na Francineta, i el rei prova a veure si la seua mitja taronja coincideix amb el tros que pogués tenir la jove, ell li comenta:

«-Tu ets sa que jo cerc (…). Tu ets aquella al·lota amb qui jo he ballat es tres vespres des ball” (p. 18).

I, quan Na Francineta diu al rei que li agradaria baixar per una escaleta, el rei, per si de cas torna a anar-se’n, decideix acompanyar-la. Aleshores, la jove, que volia donar les gràcies a la senyora velleta, es troba que aquella senyora “era la reina vella en persona, que s’aixeca i dóna un abraç i un sens fi de besades a Na Francineta dient-li:

-Tu seràs sa meua nora, perquè em cregueres de tot lo que et vaig dir. Allò eren ses proves que jo et volia fer per veure si mereixies casar-te amb el meu fill.

De sa cambra aquella, pujaren a una gran sala de cal rei, a on hi havia tota la cort i tots es preparatius per casar-se, i es feu s’esclafit” (p. 19) i el rei i Na Francineta es casaren (p. 19). Per tant, la dona és qui marca les directrius, ella està ben tractada (per exemple, pels criats) i, a més, és qui té la darrera paraula (tant Na Francineta respecte al rei, com la senyora vella respecte a Na Francineta, per mitjà de la seua aprovació final).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

«Idò, tu pastaràs», la dona porta el timó i té la darrera paraula

General, , ,

 

En la rondalla mallorquina “Una qui no vol pastar”, arreplegada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVII, a banda de ser molt semblant a una de la comarca de l’Horta de València i que recollí Cristòfor Martí i Adell [1], “Conflicte de novençans”, veiem un tret diferent i, a banda, vinculat amb el matriarcalisme i amb comentaris que hem rebut sobre qui porta la batuta en la casa: la dona guanya la mà, com, fins i tot, veiérem, la vespra[2] d’escriure aquestes línies, en una cançó que, primerament, podria semblar matxista[3]… fins que passem a la segona i a la tercera estrofa. Així, en aquesta rondalla valenciana, la dona (i senyora ama), tot i que els lladres han entrat en casa d’ambdós i fan l’agost, al capdavall del relat, respon sense embuts:

“La dona, però, que es veu davant el marit amb traça de màrtir resignat, pelat com un meló i aquell pastís monumental de farinetes damunt del cap, esclata: ‘Hala, Bernat, pelat i de farinetes cofat!’. Com si se li disparara de colp un moll al cul, Bernat salta de la cadira, estén el braç com diuen que ho féu Colom el dia que descobrí Amèrica i crida: ‘Doncs tanca tu la porta tu que primer has parlat’” (p. 28).

En canvi, en la rondalla mallorquina “Una qui no volia pastar”, el marit, qui considera que la dona serà molt xarradora i parlarà primer, li proposa que paste “es primer que diga paraula” (p. 108). I passen les hores i, àdhuc, entra el batle i, quan ja són en el cementeri, u dels portadors, diu:

“-Què, els enterram plegats?

-Ben pensat! (…): plegats en vida, plegats en mort.

Els duien a la gaveta i, un, diu:

-Qui posam primer?

-S’home, que és més feixuc -respon es fosser.

Aquí, ell[4], veient que anava de ver, no pogué aguantar pus i diu tot rabent:

-A poc a poc! No vull, jo, estar davall!

-Idò, tu pastaràs -digué sa dona, tota remolesta i aixecant-se de dins sa caixa.

Fosser i portadors fugiren com cent mil diantres i es dos carronyes se n’anaren a ca seua i ell hagué de pastar” (p. 110).

De nou, veiem que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, en aquest cas, mitjançant una rondalla plasmada, a tot estirar, en 1932[5] (a diferència de la valenciana, molt més pròxima en el temps, dels anys huitanta del segle XX), passa un fet, igualment, habitual en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcal): l’home “és el burro de càrrega”[6]. Adduirem que són moltes les proves, els fets i els comentaris que ho confirmen i… que reflecteixen aquesta realitat.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el llibre “Els contes de l’Horta”, publicat per L’Eixam Editors en el 2016.

[2] El 19 de febrer del 2022.

[3] La dona, als quatre dies de casar-se, deixa el marit perquè no li ha acabat de convéncer. La publicàrem el 19 de febrer del 2022 en el meu mur.

[4] El marit.

[5] Any en què morí Antoni Ma. Alcover.

[6] En paraules d’un amic, qui m’ho comentà el 12 de maig del 2021.

«El gegant la va creure», la dona, més eixerida, té la darrera paraula

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina amb trets matriarcals, com ara, que la dona és qui porta les regnes i en què es “tira junta”, és “En Joanet i es gegant”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, que podem veure en el Tom XVII i amb molts punts en comú amb algunes de les que arreplegà Sara Llorens en Pineda de Mar (Catalunya). Així, un home tenia tres fills i tots tres, jóvens, decideixen fer món. Cadascú passa per una casa en què els acull una dona però en què el marit, un gegant, encerta que hi ha carn humana. Per tant, comencem amb una característica matriarcalista: l’acollida, en lloc del rebuig al foraster.

Cal afegir que el pare d’aquests jóvens diu a En Pau (el segon dels fills): “Fill meu (…): fes lo que vullgues i no et queixaràs de ningú” (p. 22). No sols s’educa per a la llibertat, sinó per a rebre bé els altres (perquè s’hi estarà obert). Però, quan arriba el torn al caganius, al més petit dels tres fills, En Joanet, qui s’havia fet ferrer però que era un jove “destre per tota cosa que es fos vist mai: pesava es sol abans de sortir” (p. 23), diu:

“-No res: faré tres tascons de ferro, que seran bons de dur i podria esser que em fossen cent cavalls qualque dia” (p. 24). Se’ls fica dins la taleca, fa marxa i troba una velleta que filava (qui, igualment, abans, havia vist cada u dels germans), En Joanet li demana hospitalitat, ella li l’accepta (p. 24) i li adverteix del seu marit, el gegant.

Un poc després, veiem que En Joanet, qui porta la iniciativa i… es presenta al gegant (p. 26), cobra coratge i li comenta que ell, aventurer, ha decidit fer món. El gegant accepta tenir-lo com a missatge (treballador) i fan barrina (un acord) per “Un ase carregat de doblers” (p. 27).

Primerament, En Joanet se’n va “a dur un feix de llenya del pinar” (p. 27) i, quan el gegant li pregunta per lo que li havia ordenat, veiem un passatge matriarcalista:

“-I què fas, home? No t’havia dit jo quatre encenalls?

-És ver; però jo he dit: lo millor és sortir-ne d’un aixec, tallaré es pinar, en faç un feix i el me’n duc a ses cases i, així, en tendrà, de llenya, sa madona (…).

Es gegant s’ho va beure” (p. 28).

L’endemà, el gegant encarrega a En Joanet una altra faena i ell la compleix. I, quan passem a la tercera de les proves, el gegant, com que veu que En Joanet tira molta creativitat, tractarà d’embolicar-lo junt amb dos gegants més, però ell se’n desfà amb agilitat i amb enginy, per a “tirar enfora aquesta bóta de ferro” (p. 29). En Joanet, qui gira la vista cap a la mar, veu una barca que hi ha, i comenta a tots tres:

“-Que si no es decanta, li tiraré sa bóta damunt i barca i mariners a fons: no se n’escapen” (p.30).

I, mentres que els gegants aposten per la terra, En Joanet, valent, ho fa per la mar i… la creativitat permet que el jove guanye la mà als tres gegants (fins i tot, als dos que havien acollit fer costat al primer dels tres gegants) i, per això, En Joanet demana al primer dels gegants:

“-L’amo (…), a veure quina la feim ara! A on hem de fermar s’ase?

-Saps què? Ens en podrem tornar.

I se n’anaren, tris-tras tris-tras.

Es altres dos gegants digueren as seu germà, com l’acomiadaren:

-Si no vols que et faça morir verd, paga-li sa soldada tot d’una que arribes i abrevia’l com més prest millor” (p. 32). Un altre exemple de matriarcalisme: tirar junta.

I, a banda, el gegant…, atenent a unes paraules que li diu la seua dona, farà lo que ella li dictarà:

“-Parteix de quatres a l’acte! -li digué-, i encara seràs a temps d’aplegar-lo.

El gegant la va creure” (p. 33).

A més, el gegant deia a la seua dona “M’he estimada més la vida que s’ase i es doblers” (p. 34). Ara bé, En Joanet aplegà a ca seua “ric i ple, i donà a son pare unes velleses de primera (…). 

L’home cercà una al·lota, ben plaent de cos i d’ànima, es casaren” (p. 34). Afegirem que, en aquesta rondalla, la dona és la persona més eixerida i més oberta en la parella i que, igualment, és una aprovació a la creativitat i a l’enginy d’En Joanet, qui simbolitza el jovent i qui s’ajusta al refrany «La joventut tot ho venç».

Com a anècdota, adduirem que, com en moltes rondalles en llengua catalana, és el tercer dels fills (i. alhora, el més jove), en aquest cas, tots ells, hòmens, qui ho aconseguirà, així com, en altres rondalles, ho fa la germana més jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

«Ara t’he pogut treure des fang», dones amb intel·ligència, amb reflexos i que salven l’home

General, , , , ,

 

En el Tom XVII, hi ha una rondalla mallorquina, “En Pere de sa xulla”, en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Així, veiem En Pere, un home molt fadrí i que no s’havia casat, i Na Joana, una dona que havia doblegats els trenta i que feia el mateix camí (p. 7). Però, mentres que l’home era curtet, la dona era “més viva de potències que una centella” (p. 7) i trien casar-se (p. 7).

Al moment, llegim que, quan calgué veure quin preu posarien a un porcell, “a Na Joana no li agradà es preu i va dir:

-Ens convé més matar-lo i el vendrem obrat i en traurem més” (p. 8). I, així, Na Joana és qui dicta què faran, qui s’encarrega de la cosa econòmica, i li diu que se’n vaja a Ciutat (a Palma) i “ja em duràs tretze pams de drap” (p. 8).

A continuació, En Pere se’n va a Ciutat i no aprofita el preu econòmic a què li ho posen, com ara, en la venda de draps (p. 10) i, quan aplega a casa i la dona pregunta pels doblers i ell li diu que s’ha acontentat amb menys diners dels que podria haver obtingut (p. 11), En Pere li afig “però me n’han hagut de donar es tretze. No m’han enganat, no!

Com Na Joana sentí es manifest, el se cuidà a menjar frit” (p. 11).

Un poc després, fa una cosa semblant, però “des cap d’un parell de setmanes” (p. 11), novament, a Ciutat, però amb una xulla prima i unes sobrassades (p. 11) i, un temps després, “Na Joana l’envia a dur llenya pes fogó, perquè l’havien acabada.

Se’n va a sa garriga des batle i carrega.

Es batle l’hi troba. Li sabia greu ferm que li robassen sa llenya i ja li diu:

-¿As batle, que és es batle, robaràs sa llenya, cara de poca-vergonya? Passa’m davant i cap a sa presó” (p. 15).

Però ell, cames em valguen, se’n va cap a casa seua. Però, com que troba gent pel camí que veuen que eixa llenya no és seua i li demanen d’on l’ha treta, el tema va més lluny i el porten a la justícia.

I és, aleshores, on veiem molt plasmat el matriarcalisme i el paper capital de la dona. Així, “Arriba a ca seua i, com Na Joana sap lo succeït, pensa qui pensa com sortir-ne (…), li vengueren dues idees bones de tot.

-Tu, espera’m: no et mogues d’aquí dins -diu a En Pere” (p. 15).

Aquestes paraules poden portar-nos, com ara, a la cultura colla, d’Amèrica del Sud, en què, com em comentà un amic que la coneix molt, la dona se’n va al bar i… l’home roman en casa, un detall semblant a aquest.

En Pere, davant del Justícia, parla amb molta naturalitat. Tots els personatges vinculats amb els fets, en lloc de plegar-se en un tribunal, ho fan al costat d’un pou, on havien tingut lloc uns esdeveniments relacionats amb la rondalla.

El personatge que fa de jutge tracta de mostrar que En Pere és culpable, però la intel·ligència, la creativitat i els reflexos de Na Joana lliuraran En Pere d’una condemna, demostrant que, en el pou, no es trobava el batle, a qui hauria mort En Pere:

“-¿Ho veuen -deia aquella traïdora-, com no era es batle?… Jo hi hauria posat es coll que no ho era! Quin està En Pere meu per fer tal atemptat! Ell no és capaç de matar una puça!” (p. 18).

Al capdavall, el Justícia considera que el marit de Na Joana és innocent i la parella fa via. Ara bé, “Na Joana agafa En Pere per sa mà i el se’n mena a ca seua més que de pressa.

Com hi foren, ella va dir:

-Mira, ja pots veure si et deixondeixes de bon de veres i si estàs més alerta, si no vols arribar a sa forca! Si ara t’he pogut treure des fang, no esperes que t’hi puga treure sempre! (…) Ulls espolsats, idò, i fora son!… o, si no, et rompré una espatla! Com som dona te la rompré.

En Pere va mudar de verd en blau: no deixava mai es gonellons de Na Joana, no féu cap bel·landina pus i visqueren a pler una mala fi d’anys” (p. 20). Un exemple explícit en què la dona salva l’home, per mitjà de la creativitat de Na Joana, i no, necessàriament, a l’estil dels llibres de cavalleria, en una rondalla plasmada en 1897.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim una foto que figura en la rondalla mallorquina «Sa mula de plata»,  en el Tom IV, en què es plasma molt bé el matriarcalisme, no sols en el fet que la dona és qui té la darrera paraula.

 

«La meua àvia paterna era la directora» (Teresa Isabel Reig), dones que fan de pal de paller i molt obertes

General, , , , , ,

 

El 8 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post en què, en relació amb les àvies, si havien nascut abans de 1920, preguntava “Les vostres àvies (també conegudes com padrines o bé com majorales), ¿tenien molta facilitat per a aplegar a acords amb el marit i, fins i tot, per a portar-lo, amb bon cor, cap a l’opció que elles consideraven millor? Gràcies.

La meua àvia materna, com, algunes vegades, m’ha comentat, ma mare, sí. I el meu avi li ho aprovava”.

En el meu mur, el 8 d’octubre del 2021, Josep Maria Bertran Comellas escrigué “Sí: àvies, mares, ties i altres parentes”.

En el grup “Dialectes”, el 8 d’octubre del 2021, Rosa Garcia Clotet comentà “Sí, sense cap problema. També era així amb els pares.

De fet, es comentaven les coses i decidien entre els dos, normalment, el que proposava la dona” i, immediatament, li escriguí “Com els meus avis materns i com els meus pares”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “Bé. Jo tenia a la meua àvia, filla de ferrers. En l’any 1931 o 1933, li compraren un local i li ficaren un ‘casino’,… bar, ara. La major es va quedar amb la ferreria. Dos dones fortes i avançades als seus temps” (Teresa Sale Sanz), “Abans, quan venia algú a fer un negoci a casa o alguna reparació, sempre preguntava per l’ama.

Si era en un negoci o tenda, per l’amo” (Emilio Conca Puig), “La meua àvia paterna era l’ama… i la ‘directora’ del negoci de transports, cavalls i, després, cotxes. El meu avi, a les ‘órdens’ però a la seua” (Teresa Isabel Reig).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 8 d’octubre del 2021, les respostes foren “A casa meva, manava, sense que es notés, la meva padrina. Ella era la que tenia els diners” (Maria Pons), “Jo puc parlar de la mare. Va néixer el 1912.

El pare treballava, però la mare administrava els diners. Vivien a Barcelona” (Dolors Canet).

En línia amb aquesta pregunta sobre la facilitat per a aplegar a acords, el 9 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí sobre si bé les àvies, o bé les mares, si havien nascut abans de 1920, “vos havien educat per a cercar acords, als pactes”. Comentarem que, el mateix dia, en el grup “La Catalunya del Nord”, Mariangels Tarres ens escrigué “Si, molt”  i que, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, ens plasmaren “La meua àvia materna (1917-2002) deia: ‘Per mi, no. Tu, a partir d’ahí, fes el que vullgues’” (Jose V. Sanchis Pastor),  a qui li comentí “No deixa de ser un acord, perquè ella et facilitava que decidisses el teu futur. I, a més, te’n faries càrrec i prou a gust”; “Educaven en el respecte, en transmetre l’empatia, sempre interessant-se per la salut dels veïns, amics, per ajudar en les celebracions. És el que més admire.

Sí, pot ser. Sempre buscaven la justa mesura. Les relacions, les tenien en alta estima. Recorde sempre, a ma mare, dient ‘A vore si es pot solucionar d’una altra manera…’”  i, llavors, Jose V. Sanchis Pastor li afegí “Teresa Isabel Reig. ‘Açò ha de tindre un altre giró’”.

Igualment, sobre el tema dels pactes, el 10 de febrer del 2022, en el grup “Cultura mallorquina”, Maribel Vidal Colom ens escrigué “Con mucho amor” i, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens comentà “La iaia, no; la mare, sí”.

Cal dir que, en moltes rondalles, hi ha el tema del pacte, de l’acord i que no deixa de ser un tret vinculat amb el matriarcalisme, amb molts segles d’història de la Corona Catalanoaragonesa i, per descomptat, molt plasmat en moltes rondalles, com ara, en què, si bé la dona parla amb l’home, o bé ell comenta qualsevol cosa a la dona, és ella qui té la darrera paraula i qui marca les directrius, com, per exemple, ja ho feien el meu avi matern (nascut en 1906) i la meua àvia materna (nascuda en 1910) i moltes persones nascudes abans de 1920.

En aquest sentit, adduirem que el 13 de febrer del 2022, durant una visita que feren els meus pares a ma casa, tractàrem, com ara, sobre el feminisme i els comentí que, en moltes rondalles mallorquines (fins i tot, ¡recopilades i plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover… abans de 1900!), la dona està ben tractada, és qui mana, és llesta, sàvia i tot, actua amb molta espenta, és qui salva l’home[1] i, a banda, és qui porta la casa (però no entesa en el sentit de pis, sinó, àdhuc, incloent el jardí, si en tenia, les plantes, el camp…), és qui gestiona els diners i que fa vida en el barri, qui porta els pantalons. Ara bé, que eren rondalles (com també molts comentaris en Facebook o bé per correu electrònic) sobre bona part de la realitat… anterior a la dictadura del general Primo de Rivera (1923-1930), als canvis que tractaren de fer-se durant la república (1931-1936) i, sobretot, durant el franquisme (1939-1975). I ma mare, com a exemple, em digué que l’organització “Manos Unidas”, que és valenciana (com m’afegí), havia sorgit… a partir d’una iniciativa de dones. El pactisme, els acords, etc. ho havien fet possible i la participació femenina havia sigut molt considerable.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La vespra havia escrit sobre la rondalla mallorquina “Es raïm del rei Moro amb set pams de morro”, del Tom XVI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover.

«Un rei tenia una filla, s’al·lota més llesta», la dona, molt oberta, tria el marit

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme i, a més, molt semblant a la rondalla valenciana “L’endevinalla de la princesa (Arreplegada a L’Altet)”[1], és “En Pere Tort”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVI, en què “un rei que només tenia una filla, s’al·lota més llesta i sabuda” (p. 75), “va fer unes dictes: que es fadrí que li dirà una endevinalla que no sabés desllatigar, es casaria amb ella” (p. 75). I,  tot i que hi anaven els fadrins ben eixerits, ella encertava les endevinalles.

Un poc després, En Pere Tort, perquè tenia tort un ull, diu a sa mare que ell havia pensat d’anar-se’n a la cort. La mare hauria preferit que el fill no hi anàs i unes veïnes comenten a ella que faça una coca. Ara bé, En Pere, l’endemà, de bon matí, agafa l’ase i la coca i fa marxa (p. 77). La mare, finalment, li aprova que ell faça via i, a migdia, l’ase es menja la coca i, com que tenia metzina, es mor. Aleshores, En Pere se’n va cap a cal rei, troba dos hòmens (p. 78) i, al capdavall, veu una llebre i se la menja. I, ara, com que ja sap què preguntarà a la filla del rei i, ja en cal rei, diu als criats:

“-Vénc per dir una endevinalla a la princesa!” (p. 81), el rei aprova que En Pere entre (p. 81) i que li’n demane una a la princesa, però tot i que els criats, per orde del rei, tractaran que En Pere no siga el príncep, ell els respon, però no els diu la solució de l’endevinalla (p. 84).

Finalment, En Pere comenta al rei:

“-Senyor rei: pactes són pactes. Sa seua filla vull; la m’he guanyada i, cadascú, que tenga lo que és seu. ¿No li he dita una endevinalla que no ha sabuda desllatigar?

(…) El rei (…) crida sa seua filla i tota la cort i diu:

-Paraula de rei no pot mentir: vaig prometre sa filla as qui li diria una endevinalla que no sabés desllatigar. En Pere la hi ha dita: amb En Pere s’ha de casar” (pp 85-86).

En acabant, En Pere els explica l’endevinalla (p. 86) i, a banda, torna a sa casa i, quan parla amb sa mare, entre altres coses, li diu, que, durant un moment en què ell feia barates, deia “Hala, qui em barata ous amb mel! Hala, dones, una mel de primera! Bona la vaig haver dita. Al punt, vaig estar revoltat de dones, que se’n venien amb sos ous dins es davantalet o dins un paner” (p. 89). Així, veiem que és la dona qui fa les compres i, per tant, ella és qui decideix sobre els diners.

Immediatament, la mare d’En Pere li pregunta:

“-I ara, què hem de fer amb tants ous?

-Bon refoll! -dic jo-. Posau lloques i farem una llocada” (p. 89). Per tant, la dona és qui té la darrera paraula.

A banda, En Pere es troba amb la seua germana (p. 91), a qui tracta de “Filleta meua” (p. 91), un detall que podríem vincular amb el matriarcalisme. I, més encara, quan, un poc després, llegim que En Pere comenta “Pes meu gust, seria quedat per a sempre, però sa germana em digué:

-Fillet, te n’hauràs de tornar a córrer, fins a la fi, sa carrera que Déu et té destinada” (p. 91) i, per tant, la dona salva l’home com també, al moment, ho farà Na Xinoi a En Pere (p. 92).

I, al capdavall de la rondalla, veiem que, quan ell explica l’endevinalla, “tothom quedà convençut de que (…) era més viu que un centella (…), que (…) sempre trobava portell o forat per on sortir i que, per això, era s’home més trempat i més avengut, que era fet a posta per sa filla del rei” (p. 95). I, immediatament, veiem que el rei, la reina, la filla del rei i la cort accepten En Pere com a príncep i… es casaren la filla del rei i En Pere (p. 95).

Com veiem, la dona (la filla del rei) és qui posa les condicions, a més, salva l’home (en diferents passatges de la rondalla) i, finalment, és qui tria amb qui es casarà, en aquest cas, amb En Pere.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla valenciana figura en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”, de Joaquim G. Caturla.

«Jo hi aniré i tu guardaràs es nin», la dona porta la iniciativa

General, , ,

 

Un altra rondalla mallorquina en què es reflecteix el matriarcalisme, com ara, en què es fa lo que vol la dona i en què la dona porta els calçons (lo que també es diu “portar els pantalons”), això és, comandar i tenir la darrera paraula, és “En Gornals”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XV. Així, al principi, es diu que l’home, En Gornals,“no era bo a res a res; ara, per menjar, en volia com qui alenava” (p. 137).

I, tot seguit, veiem que “Sa dona no havia tengut altre remei que posar-se es calçons i dur-los sempre. Si En Gornals, al manco, hagués fet lo que sa dona li deia, sa cosa encara haguera tengut un poc d’aguant. Però, ca!, sa dona li deia una cosa i ell ho feia tot capgirat, tot a la biorxa[1]” (p. 137).

Cal dir que hi ha rondalles, fins i tot, en tot l’àmbit lingüístic, en què la dona és qui s’ho trau de les mans, intel·ligent i encertada, a diferència de l’home. La dona considera adient que ell vaja a per llenya, amb l’ase, i que la porte a casa (p. 137), però, com que ell hi torna però sense la llenya, ella “li va dir:

-Res, en haver dinat, jo hi aniré, a dur sa llenya, i tu guardaràs es nin” (p. 138). I, per tant, veiem que, si bé la dona és qui porta la casa, el marit es fa càrrec del xiquet, un detall que cal remarcar.

A més, la dona, quan ja ha dinat, “treu s’ase i cap a sa garriga manca gent, a dur sa somada de llenya[2]!” (p. 138). Ella “l’aplega, la posa as bast i, des d’allà, cap a sa garriga!

Hi arriba, fa es tres feixos, els carrega a s’ase i cap a sa casa manca gent!” (p. 138).

La dona, en veure com l’home s’ha encarregat del nen, “se’n va corrents as nin, que era dins es bres” (p. 139).

Ja molt avançada la rondalla, apareix la figura del fosser qui, ja en casa d’En Gornals i de la dona, diu:

“-Es meu ofici -digué es fosser- no és enterrar es vius, sinó es morts.

Aquí tragueren En Gornals de sa mortalla i de dins sa caixa” (p. 140).

I la dona, com en alguna altra rondalla, fa que l’home faça bondat: “En Gornals, des d’aquell dia, cobrà seny, es posà a creure sa dona en tot lo que li manava, però sense ses bajanades i ses carabassencades de primer” (p. 140). Per tant, la dona, d’alguna manera, és qui, àdhuc, educa el marit, lo que un cosí de mon pare deia que calia fer amb un xiquet, quan era petit, això és, quan es considera més a temps i millor: adreçar-lo com l’arbre de poc de temps, ben plasmat en el refrany valencià “L’arbre xiquet, si està tort, es pot fer dret”.  M’identifique amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes:[1] En el DCVB, veiem “A la torta”.

[2] Per tant, la dona serà qui durà la llenya, la “somada”. En el DCVB, “Fer somada” figura que, en Mallorca, s’utilitza amb el significat de “tallar llenya i carregar-la damunt les bísties”.

«I es nóvios se n’anaren a Roma a veure el papa», molt oberts i honrats

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla d’ahir, en u dels passatges immediats, la filla del rei, com que veu que En Pere porta una bossa i que ell, a més, li ha dit “tenc una bossa que es doblers no s’hi acaben mai!” (p. 110), novament, tracta d’enganyar En Pere i, així, comana que la dona que feia bosses, li’n porte una com la de l’aventurer. I la princesa ho assoleix i, al moment, En Pere se’n va a Roma, i el germà (el papa) li comenta:

“ -T’he donades dues coses, que, cada una, bastava i sobrava per fer carrera. Ara te’n donaré una altra, però no tornis a demanar-me’n pus!” (p. 112) i li dona una vàvana, això és, un cobrellit d’abric i d’ornament, la qual permet que ell vaja allà on vullga i, a banda, “en un moment” (p. 113).

En veure’l la filla del rei, li convida a fer una prova i ell li ho accepta (p. 113): un altre exemple en què es fa lo que vol la dona. Així, llegim:

“En Pere estén sa vàvana, ella i En Pere s’hi posen damunt i En Pere demana:

-A on vols que sa vàvana ens duga?

-A s’altre cap des regnat! -diu sa filla del rei.

Aquí, En Pere diu:

-Vavaneta, du-nos a s’altre cap des regnat.

Què me’n direu? Sa vavaneta pren el vol i, amb una exhalació, foren a s’altre cap des regnat” (p. 113).

I, com que la princesa és molt llesta, es farà amb la vavaneta i, aleshores, En Pere, atenent a les paraules del seu germà, s’espavila i, com que ja no té ni un clau, no té més remei que robar, en aquest cas, en un camp. L’hortolà, qui, primerament, l’acusa de lladre i de tenir poca vergonya (p. 114), quan En Pere li comenta que només té la roba que porta, “es reblaní i digué:

-Res, esperau una mica i aquestes banyes les vos llevaré” (p. 115). Aleshores fan un pacte: el llaurador li donarà tres figues de cada casta i li addueix: “Res (…), jo vos donaré aqueixes sis figues i ja me les pagareu en poder.

-Sí que em fareu un gros favor! -diu En Pere.

(…) En Pere s’estoja ben estotjades ses figues i… cap a sa ciutat que hi havia el rei!” (p. 115).

Ja en la ciutat, En Pere fa el paper de venedor, una criada de la reina ho sent, i, per orde de la senyora reina, la criada se’n va a comprar-les (en aquest cas, tres) i, immediatament, a tres persones de la cort, els eixiran banyes: a la reina, a la filla de la reina i, al capdavall, a la criada.

I, com en algunes rondalles semblants, en la rondalla mallorquina “Dos fills de viuda, que un arribà a esser papa i s’altre arribà a esser rei”, En Pere fa el paper de metge. Això sí: després de “tirar junta” els metges de la ciutat, un altre exemple de matriarcalisme, en línia amb el parlamentarisme. I, així, llegim que “Ells tiraren consulta” (p. 117).

Aleshores, En Pere es presenta com a metge, acorda amb el rei (com a condició per a que els desapareguen les banyes) que tots els altres habitants se n’isquen bé del palau, bé de la ciutat i,… sense parar-se en palles, En Pere pegarà quatre passons a les tres: a la criada, a la reina i a la filla del rei (pp. 118-120). I, per a rematar-ho, En Pere fa que “la Senyora Altesa em don paraula de casament i que el senyor rei i la senyora reina hi posin sa firma! I, dins set dies, hem d’esser casats!” (p. 121). El rei i la reina li ho accepten, En Pere dona a la princesa la figa que li restava (i que sí que era bona), desapareix el banyam de la jove i… es casen. I l’aventurer En Pere, al capdavall, junt amb la princesa, “se’n van a Roma a veure el papa, que els rebé braços oberts” (p. 122). De nou, ens trobem amb una rondalla que premia l’honradesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

«N’Aineta, que duga sa clau damunt»: la dona mana.

General, ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina «S’aucellet de música, sa font d’or i s’aucell qui parla», que figura en el Tom XV, de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, cal dir que En Miquelet (el segon dels germans) demana un jaiet cap a on convé anar i que el vellet li diu “Per arribar a aqueix puig, has de caminar set dies, sempre dins es llevant (…), fes-te envant! I aviat trobaràs lo que cerques” (p. 90) i que, així, com en moltes rondalles, apareix el mot “llevant”, associat a lo positiu de la mateixa manera que l’eixida del sol ho fa a l’esperança i al nou dia, a l’optimisme. I, a banda, de nou, la veu de l’experiència encoratja l’aprenent, la jovenesa (vinculada amb el refrany “La joventut tot ho venç”). Ara bé, molt prompte, no compleix lo que li havia recomanat el vell i, un poc després, apareix la germana, N’Aineta, una dona optimista i amb bona filosofia, al meu coneixement, en línia amb un líder molt obert: “¿Què he de fer jo sense es meus germanets? Me’n vaig a cercar-los i serà lo que Déu voldrà. Si els trob, bé; i, si no els trob, paciència”.

A banda, N’Aineta també passa per les mateixes casetes i es troba amb el mateix homenet al portal (p. 91), home que, en veure-la, li respon “admirant-se de que una fadrineta com aquella anàs tota sola pel món” (p. 91), frases que concorden amb el matriarcalisme: la dona despunta (detall que sí que hem pogut veure en articles escrits per plomes catalanoparlants, o bé relatius a la dona en les Illes Balears i no, precisament, en la premsa de gran tiratge, ni entre la vinculada amb partits polítics).

N’Aineta “li demanà posada per aquella santa nit, però aquell home crida sa madona i li diu:

-Mira què diu aquesta al·lota” (p. 91). ¿És, com veiem ací, l’home, qui té la darrera paraula o, més aïna, ell consulta la muller i deixa que siga ella qui dicte al capdavall? La dona decidirà i la seua paraula serà la vàlida: “Sa madona surt, la se mira, s’estranyà molt de veure una al·lota així anant tota sola pel món. Però, com li semblà de bon aspecte i sense cap mala senya[1], li digué:

-Trob que sí que n’hi hem de donar, de posada” (p. 91).

N’Aineta els parla dels seus germans i ells li diuen que els coneixien i quin consell els havien donat. L’endemà, N’Aineta se’n va cap a l’arbre (un pi), però, per a no ser víctima de la temptació, s’ompli les orelles, de cotó. I l’ocellet que troba en el pi li diu que seguesca ella les recomanacions de l’home vell i de la madona,… i N’Aineta se’n va cap a l’arbre i ou música. Des d’aleshores, l’aucellet li farà de guia, li dirà què haurà de fer i ella ho acceptarà i assolirà els objectius.

Així, després d’haver aconseguit superar la primera prova (la de l’arbre), el pardal li diu que vaja a una altra cuculla, on trobarà la font d’or (p. 93). A banda, a mitjan camí, N’Aineta veu “dues pedres com a estàtues.

-Aqueixes dues pedres -diu s’aucellet-, són es teus dos germans. Aboca’ls damunt un des dos botilets, la meitat damunt cada pedra” (p. 94) i, una vegada més, és la dona (la jove) qui salva l’home (els dos germans) i tots tres faran via cap a casa: “Figurau-vos quina alegria que degueren tenir! S’abraçaren plorant i cuidaren menjar-se de besades!

(…) I, ara, tot dret a ca vostra!” (p. 95). I, seguint les indicacions de l’ocell, els tres germans sembren una tanyada (un rebrot), “que es posa a créixer i créixer (…). Dins manco d’un mes, fonc un arbre complet” (p. 95), com els xiquets (que creixen ràpidament, associats amb la primavera).

El pas següent, i, d’acord amb les directrius del pardalet, serà traure aigua dels set pous i, de nou, la dona és qui comanda en la cultura matriarcal, com ho plasma l’aucellet:

“-Ara, lo que heu de fer (…), heu de posar aqueixa aufàbiga[2] as lloc més secret i guardat de la casa i tancat sempre amb pany i clau; i N’Aineta, que duga sa clau damunt, i just ella ha d’obrir” (p. 96). Recordem que portar les claus d’una casa és ser-ne el cap, qui la porta. I, ací,… ho fa la dona, N’Aineta.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Per tant, la jove inspira confiança a la madona.

[2] Alfàbega.

«Fes-te envant i aviat trobaràs tot això», educació matriarcal, creativa

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “S’arbre de música, sa font d’or i s’aucell qui parla”, del Tom XV, “passa un parell de mesos i, a cal rei, hi tornà a haver gent novella: un altre infantó, ros com un fil d’or” (p. 86) i “aquell mateix jardiner que havia replegada sa primera caixeta, replegà sa segona” (p. 86) i, un poc després, veiem que el rei torna de la guerra (la segona) que, “al punt, es mou una altra guerra i el rei, ja ho crec, se n’hi hagué d’anar més que de pressa, perquè el dimoni no s’endugués ses títeres.

Sobretot, as cap de set o vuit mesos, torna a haver-hi gent novella a cal rei (…), una nineta, rossa rossa com un fil d’or” (p. 86). Però, una vegada més, l’enveja de les germanes de la reina fa que envien la nineta al riu i, com que el jardiner arreplega la caixa en què va la xiqueta i, en cal jardiner, la tracten bé, accepten acollir-la i pujar-la. Les paraules amb què es plasma aquesta rebuda, em recordaren el tema de l’educació matriarcal: «I tots contents[1], s’exclamaven:

-És Déu que ens envia aqueixs infantonets! Són angelets del cel! Déu ens ho ha de premiar, si els acollim i ens en cuidam!” (p. 87).

“Infantonets” (el diminutiu, en aquest cas, té un sentit afectuós, d’amabilitat), “angelets del cel” (la bonhomia i unes paraules que harmonitzen els infants i l’ambient en què es desenvolupen) i “acollir” (obertura als altres), “cuidar” (tractar bé els altres, en les seues necessitats, per a afavorir el seu creixement i el seu desenvolupament com a persones)… ¿no diuen res sobre el model d’educació i de relació entre els pares i els fills i, àdhuc, de connexió dins de la família i en una societat matriarcal? Cal ser voluntàriament mentirós, corrupte o, com ara, poca-vergonya, per a veure línies així (que n’hi ha moltes, sense necessitat de plasmar-se amb frases molt semblants), com una cosa puntual, passatgera… en la cultura vinculada amb la llengua catalana. I, més encara, perquè, en el paràgraf següent, llegim “I els cuidaven just si fossen estats fills seus, i ells creixien creixien tant en sa nit com de dia, sans, garrits, xerevel·los i bons al·lots” (p. 87).

I, com que els pares (ací, els adoptius) i els fills (com la resta de persones) es fan grans, aplega un moment en què moren el jardiner i la dona, però, com, de la mateixa manera que la festivitat de Nadal ho fa amb l’hivern (com l’estació de menys llum i associada amb la vellesa i amb una vida nova), apareix una figura molt present en moltíssimes rondalles: la jaieta. Així, veiem que “Un dia passava una jaieta per davant aquella casa i s’exclama:

-Oh, quina caseta més ben condicionada de totes ses coses! Just n’hi manquen tres!

-Quines són, si es pot saber? -diu es germanet major” (p. 87).

I, de nou, la dona (ací, la velleta) reflecteix el matriarcalisme: li diu quins són i, així, per exemple, en aquest passatge, és ella (la dona) qui salva el jove (l’home). I li ho diu: “s’arbre de musica, sa font d’or i s’aucell qui parla!” (p. 87). Aleshores, En Joanet, el germà major, fa via i es troba que, en unes casetes blanques, l jaiet de la casa li diu que tot anirà bé al jove… llevat de si En Joanet gira cap a darrere. Aquest detall, present en més d’una rondalla, pot evocar un passatge bíblic en què un personatge es torna en bloc de sal. I, per això, li comenta el jaiet: “Fes-te envant i aviat trobaràs tot això que cerques” (pp. 88-89).

Però, com el seu germà, el segon (En Miquelet), tampoc no ho aconseguirà, perquè… giraran l’esquena al demà, a l’optimisme, a l’esperança, a la vida. I, una vegada més, quan En Miquelet aplegarà a les cases blanques,… veurem com la dona de l’homenet vell serà qui marcarà les directrius en la família, en aquest cas, per a que el marit, En Miquelet i ella passen el Rosari (p. 89).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Es refereix al jardiner i a la seua muller.