Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Llegendes molt semblants i matriarcalistes en la cultura valenciana i en la basca

General, , , ,

 

En un passatge immediat de la llegenda valenciana “La cova de l’encantada”, recopilada per Josep Franco en el llibre “Llegendes valencianes”, la reina pregunta al pastor “Si jo volguera fer-te un regal, què t’estimaries més: la meua pinta d’or, la meua daga de plata o el meu amor etern?” (p. 71) i, com que ell copsa que la reina va més lluny de fer-li una pregunta simple, al capdavall, “un gegant dels negres li va tocar el muscle per recordar-li que la reina de les dones d’aigua li havia fet una pregunta (…).

-Senyora, (…): el millor regal que em podríeu fer, ja m’he l’heu fet, deixant que vos admire a la llum de la lluna… Perquè jo només sóc un pobre pastor, indigne d’haver contemplat la vostra bellesa…

-Maleït sigues, pastor de cabres! -li contestà la reina, en un to de veu molt aspre.- Per no triar l’amor, m’has condemnat a viure set anys més encantada i reclosa al meu palau” (p. 72). Trobem, així, un home amb poca espenta, un figa molla, no precisament agressiu (tot al contrari de com, molt sovint, intenten presentar-nos per mitjà d’articles femellistes, d’entrevistes sobre violència matxista, etc.), al costat d’una dona que poc té a veure amb com, en més d’una ocasió, se’ns tracta d’oferir mediàticament i seguint els cànons de lo políticament correcte i que, en canvi, van en una línia molt diferent a la de tocar els peus a terra, un realisme de què moltes persones ens han plasmat vivències i fets que tenien a veure amb àvies (padrines) i amb mares catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

De fet, en el mateix sentit que la cultura basca, també matriarcalista, hi ha una llegenda arreplegada en el llibre “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, publicat per la Universidad de Deusto en 1988, que ací traduïm:

“En l’abisme d’Orhi, un dia, un pastor va veure una senyora que es pentinava amb una pinta d’or, i ella digué al pastor:

-Si el dia de Sant Joan, de matí, em traus al muscle d’aquest abisme, et donaré totes les riqueses que vullgues; però no has d’astorar-te encara que veges qualsevol cosa.

El pastor li ho prometé i, quan aplegà el dia de Sant Joan, es posa la senyora a collibè i comença a caminar; però el pastor es troba tot un fum d’animals salvatges i una serp enormement grossa que llançava foc de la boca i li feia feredat.

Aleshores, deixant la senyora, tira a córrer i se n’ix del fondal i, la dona, alhora, li diu en un crit:

-Maleïda sort: encara restaré mil anys ací” (p. 52). Un pastor molt lluny, com ara, de la figura del “macho ibérico”.

I és que, com escriu molt bé Josep Franco, en la llegenda valenciana, “En veure que la seua poca traça havia disgustat la reina Albahaca i l’havia condemnada a set anys més d’encantament, quan la sinceritat hauria pogut salvar-la, el pastor no va poder dissimular unes llàgrimes calentes i amargues que li brollaven dels ulls com l’aigua de la font” (p.73).

Però la reina, compassiva, considera millor no ordenar que els gegants negres tallen el coll al pastor i “li va preguntar si tenia alguna cosa a dir en defensa pròpia” (p. 73) i, com que ella capta que la resposta del pastor és molt sincera (p. 74), li diu:

“Et perdone la vida, però m’has de servir durant els set anys de captiveri a què m’ha condemnat la teua por” (p. 75). El pastor ho accepta i “es va fer la promesa solemne que, si eixia bé d’aquell conflicte, diria sempre la veritat, sense por ni prudència” (p. 75). 

I, al moment, passem a un passatge festiu (p. 75).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona marca el compàs, tria el ritme i va acompanyada

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’obra “Llegendes valencianes”, de Josep Franco, en què es plasma el matriarcalisme i que, des d’un primer moment, ens evocava semblances amb el matriarcalisme basc, és “La cova de l’encantada”. A més, apareix una figura que també ho fa en algunes de les rondalles que hem pogut consultar: la dona d’aigua. Així, un pastor cau en un pou i, quan demana auxili, l’en trau un gegant (ací, un personatge dependent de la dona, com veurem més avant) que deixa l’home al costat d’una roca (p. 68), des d’on el pastor copsa que, “Al replà, ample i cobert d’herba fresca, que hi havia davant l’entrada de la Cova de les Calaveres, cantaven i dansaven en rogle un grup de donzelles, totes joves, elegants i bellíssimes, vestides amb túniques lleugeres, blaves, verdes, roges i daurades, amb els caps ornats amb corones de flors, els colls guarnits amb collars de perles fines i els peus descalços, blancs com colomes. Els músics, que també eren més d’una dotzena, tocaven aquelles danses alegres enmig del rogle i una vintena de gegants, la majoria negres, (…) sostenien unes grans torxes que il·luminaven el prat” (p. 69). I, així, veiem que el ball es desenvolupa en un lloc pròxim a la cova, símbol, entre altres coses, dels genitals de la dona[1]. A més, ballen en rogle (lo circular està relacionat amb el matriarcalisme com també ho fa la corona).

Un poc després, llegim que, “per la boca colossal de la Cova de les Calaveres va vore eixir la dona més esvelta, bella, elegant i ben vestida que havia vist mai. (…) el pastor va pensar que aquella dona encantadora només podia ser Albablanca, la reina de les dones d’aigua” (pp. 69-70).

Tot seguit, se’ns comenta que, “Precedida per cent donzelles carregades amb safates d’or, on portaven una bugada que desprenia una aroma deliciosa de frescor i netedat, Albablanca caminava descalça sobre l’herba, amb l’elegància d’una reina. (…) lluïa uns cabells negres com la nit, (…) i uns ulls blaus” (p. 70). I, per tant, la dona va acompanyada de tota la cort, captem detalls vinculats amb la garridesa i, igualment, que la dona toca de peus a terra (en aquest cas, damunt de l’herba), característiques que, en moltes rondalles, tenen dones jóvens i que ocupen alts càrrecs o que són filles de reis.

A banda, la dona és qui marca el compàs, però ho fa amb joia, amb dolçor, amb placidesa i afavorint un ambient acollidor: “Quan la reina de les dones d’aigua va allargar la mà, els músics canviaren les cançons rítmiques i alegres de la dansa per melodies més dolces i serenes i tots es van calmar, encara que continuaven sentint-se les rialles i les converses a mitja veu” (pp. 70-71). I, com que la reina, en jerarquia, està per damunt dels gegants (un altre tret matriarcalista i que implica que el fet de ser més gros, físicament, no comporta tenir la darrera paraula), “va fer un altre gest i un dels dos gegants que el vigilaven[2]el va ajudar a incorporar-se i el va portar, enlaire, als peus de la roca on reposava la reina” (p. 71), qui es pentinava amb una pinta d’or (p. 71).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Entrada “cova”, dins del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta.

[2] Els dos gegants vigilaven el pastor.

Les cultures matriarcals aproven les persones de bon cor i prioritzen les accions comunitàries

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla valenciana “El dragó del Patriarca”, recopilada per Josep Franco, captem més detalls en vincle amb el matriarcalisme, com ara, el fet que el regidor i el carceller, “com que eren dos homes drets i fets, sabien per experiència que els giravolts de la vida, a voltes, canvien el caràcter de les persones. Aquell home havia passat moltes hores tancat a les masmorres de les torres de Serrans i, per tant, havia tingut temps de sobres per a meditar i vore que la vida que feia abans el portava de cap a l’infern. De manera que el carceller va assentir i el regidor va dir que, per ell, el tracte estava fet, però que ho havia de consultar amb els consellers i els justícies de la ciutat[1]” (p. 18).

Respecte al paràgraf anterior, des d’un primer moment, em recordà el llibre “Pecadoras de verano, arrepentidas en invierno”, de María Helena Sánchez Ortega (a què tinguí accés a mitjan dels anys noranta del segle passat), en què es tracta sobre dones castellanes que, en la seua jovenesa, es dedicaren a la prostitució i que, en l’hivern (quan ja havien passat l’etapa de la maduresa i de penediment, això és, la tardor), en moltíssims casos, per exemple, passaren a viure en convents. En aquest conte valencià, el fet és prou semblant: primerament, l’home es dedica a actes de maldat i, al capdavall de l’obra, després de matar el drac, se’n va a residir en el monestir de Santa Maria del Puig. Ara bé, hi ha un fet considerable: ací no és la dona qui passa per la fase de penediment i que, a més, es retira, sinó… un home que, prèviament, havia acceptat seguir les indicacions de la Mare de Déu (és a dir, d’una dona, però no rectes). Aquest detall va en línia amb les paraules que podem llegir en els passatges immediats, en què l’home parla davant de l’assemblea, ja que els regidors havien decidit tirar junta:

“L’endemà mateix, davant l’assemblea dels pocs representants de la ciutat, (…) va parlar amb el cor en la mà i amb molt de coneixement” (p. 18), els indica lo que ell requerirà i, finalment, els addueix que, “Si, amb tot això, una miqueta de sort i l’ajuda de la Mare de Déu, puc matar el dragó, em retiraré al monestir del Puig i dedicaré la vida que em queda a l’oració” (p. 19).

Aquestes paraules concorden molt amb l’esperit del Concili de Trento (1545-1563): la religiositat, per damunt de les accions amb la societat. Potser aquesta rondalla, o bé és d’aquella època, o bé hi està inspirada. El Concili Vaticà II (1962-1965) apostà per un cristianisme més centrat en lo social i en l’obertura i no en la parafernàlia, ni en l’espectacle i, com ara, en una visió del cristianisme més d’acord amb el matriarcalisme, receptiu a lo que pogués aportar la ciència, a totes les cultures i a totes les religions.

Tot seguit, “Amb aquelles paraules tan boniques, que pareixien encara més belles perquè eren sinceres, el condemnat a mort va convéncer fàcilment els presents, que acceptaren el tracte per unanimitat” (p. 19).

Igualment, en aquesta llegenda, no apareix la figura de l’heroi solitari, sinó la col·laboració, molt relacionada amb lo matriarcal (així com, per exemple, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, una part més del matriarcalisme mediterrani, sempre van junts): “el presoner va demanar que tots els homes, dones i xiquets de València feren bona cosa de soroll per atraure l’atenció del dragó i fer-lo eixir del cau fosc on s’amagava la major part del dia” (p. 20). I així ho fan, per mitjà de la complementarietat. I l’home venç el dragó.

En u dels passatges finals de la rondalla, el regidor de València, en representació de la resta d’autoritats polítiques, judicials i notables de la ciutat, “va fer honor a la paraula donada” (p. 25) i el declara home lliure.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la ciutat de València.

Dones que salven els hòmens i que no els deixen fora, molt acollidores

General, , , , ,

 

Una altra obra que conté rondalles interessants i amb molts trets en línia amb el matriarcalisme és el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015. En el conte “El dragó del Patriarca”, veiem que “les autoritats de la ciutat escoltaren per fi els laments i les queixes del poble. Els regidors, els consellers i els jurats de València es reuniren un divendres de matí a la casa de la vila. Després d’haver escoltat durant més de tres hores les queixes dels veïns, les protestes dels llauradors, les explicacions dels nobles i les pregàries dels capellans, el regidor principal de València va fer ús de la paraula per anunciar:

-Cavallers, València no s’havia vist mai en una situació tan compromesa -va assegurar-. No podem eixir d’ací fins que no trobem, entre tots, una solució a les nostres desgràcies” (p. 7) i, així, el lector, immediatament, copsa el pactisme que ja, a nivell polític i de les corts, inicià el rei Pere el Gran en 1283 i que, àdhuc, podem considerar un perllongament del matriarcalisme que ja hi havia en els comtats catalans i que David Algarra reflecteix molt en el llibre “El Comú català” i, òbviament, com ara, plasmat en moltes rondalles mallorquines en què es comenta que molts personatges “tiraren junta” o expressions semblants o, per exemple, de familiars que es reuneixen en casa per a trobar una solució. Com ens han escrit moltes persones, les relacions eren molt obertes, encara que manàs la dona, i es tractava de crear un ambient de germanor, d’harmonia i acollidor.

Es presenten molts cavallers, però, al capdavall, un home que estava en la presó de la Torre de Serrans (una torre que formava part de la muralla romana de la ciutat de València i que encara existeix) i que era eixerit, comenta al carceller que ell s’oferiria a matar el dragó, però que l’haurien d’alliberar (p. 13), fins que, un dia, el carceller accepta la proposta del pres i, per això, el regidor diu, a l’encarregat de la presó, que “estava disposat a fer tractes (…), si calia, per salvar la ciutat.

-Fes-lo vindre demà -va accedir el regidor” (pp. 14-15).

I, eixa mateixa nit, el pres descobreix una llum que “provenia del cos d’una senyora que el mirava amb tendresa de mare i li somreia amb la cara més bonica que havia vist mai.

-He vingut a ajudar-te -li va dir, amb una veu més dolça que l’arrop- perquè jo no abandone mai els meus fills” (p. 15): era la Mare de Déu, qui ací apareix com una dona molt oberta, dolça en el parlar i garrida, trets que figuren en altres rondalles en català. A més, és ella qui li comenta que el pot salvar i, a banda, Nostra Senyora li addueix:
“-T’ajudaré a matar el dragó -li va anunciar- (…). Però m’has de prometre que canviaràs de vida i que, ara que m’has vist amb els teus ulls, m’honoraràs mentre visques i no tornaràs a ser un mal fill.

Quan el pres va recuperar l’alé” (p. 16), respon a la Mare de Déu:

“-Si Vós m’ajudeu, mai no tornaré a fer mal (…).

La Mare de Déu va saber a l’acte que les paraules del presoner eren tan sinceres com el seu penediment i es va alegrar perquè, gràcies a la seua intercessió, una ovella perduda tornava al ramat. Després, sempre amb el somriure als llavis, s’acostà al pres i li va explicar de quina manera podria matar aquell dragó” (p. 16). I, en altres passatges posteriors de la rondalla, l’home, ja fora de la presó, actua en línia amb l’acord amb la Mare de Déu.

Per tant, podem dir que Nostra Senyora actua de manera oberta i harmònica amb l’home, que ell accepta fer lo que li marca ella i que la Mare de Déu el tracta de manera acollidora i que, com en la gran majoria de les rondalles en què apareixen personatges bíblics (com ara, Jesús, Sant Pere o la Mare de Déu), ella tampoc no el deixa caure, trets que podríem vincular amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Et vull més que a un bon cagar” i una rondalla eròtica valenciana

General, , , , ,

 

El 23 de maig del 2022, en accedir a la web “Canpop”, de cultura popular valenciana, trobàrem una rondalla eròtica, “El cura prenyat” (http://rondalles.canpop.org/fitxa.php?id=3282), la qual adaptem. Diu així:

“El capellà prenyat

Un capellà que vivia al Pinós, havia d’anar a un camp a dir missa. Se’n va amb ell l’escolà, per a ajudar-lo, i li diu:

-Mira, nen: ara després, has d’anar al Pinós i dir al metge que vinga a veure’m. No em trobe gens bé.

El xicon se’n va tot corrent al poble i diu al metge:

-Ha dit el capella que vaja vosté, que s’ha fet malalt i no sap lo que té.

-Doncs, ves-te’n i li dius que no puc anar-hi, que ací, en el poblet, tinc molts malalts i, en este moment, no puc. Mira: que pixe en una botelleta i que te la done, que jo faré per analitzar-ho a veure què és lo que té.

Va tornar el xicon i el mossén li diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Diu que no pot venir perquè té molts malalts allí, en el poble, que pixe vosté en una botella, jo li la porte, ell ho analitza i ja em dirà, ell, lo que té.

-Bo, doncs bé.

El capellà va pixar en una botelleta, la dona al xicon i va fer via camí avant.

Quan anava per un barranc, ahí hi havia unes figueres grandones de bacores i hi havia dos dones que estaven intentant collir-les.

-Xica, quines bacores més grosses! I nosaltres no podem pujar-hi. ¡Mira, mira: ve Peret!

-Ah, sí, sí!

-Ei, Peret! ¿Vols fer el favor d’ajudar-nos a collir estes bacores que nosaltres no podem?

-Sí, dona!

-Hala!, doncs puja!

-Sí, sí. Per descomptat, dona! Però mira: porte aquí una botelleta. Aneu a espai: no la tireu perquè, açò, és per a dur-ho al metge.

-Peret. Mira les bacores: allà dalt, allí, allà.

Dient a Peret on eren les bacores, van ensopegar amb la botelleta i es va vessar. I una diu a l’altra:

-Dona: pixa tu, pixa tu. Així no se n’adona.

Com que agafa la botelleta i pixa. Van collir les bacores, Peret baixa i diu:

-Bé. Doncs, me’n vaig. I la botelleta?

-Ahí, ahí on tu l’has deixat, en el tronc de la figuera.

Agafa la botelleta i diu:

-D’acord. Bé. Me’n vaig.

-Molt bé. Gràcies per ajudar-nos amb les bacores.

Porta la botelleta al metge, ho analitza i diu:

-Xe. És estrany açò: que este home estiga així. Està embarassat. Pren, xiquet: porta-li, al senyor rector, això i li dius lo que té.

-Què li dic?

-Que està prenyat.

El xicon va allí i el capellà diu:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabrà… M’ha dit que vosté està prenyat.

-Com que prenyat?!!

-Sí, sí. Vinga!, aparelle la somera i anem-nos-en, que ací no estem bé.

Se’n tornen al poble i el capellà diu:

-Jo me’n vaig al confessionari, a veure si alguna dona em dona una explicació.

Entra una dona i li diu:

-Vosté ha malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-I com s’ho va arreglar?

-Doncs, mire: allí tinc una veïna que va fer coques amb oli. A mi, m’agraden molt. I vinga menjar-ne!, vinga menjar-ne! Quin trastorn de panxa! Va estrényer aquella nit! Vaig començar a tirar-ho tot i ahí es va acabar.

-No sé, no sé. A veure. Demà li preguntaré a una altra dona.

L’endemà, quan s’alçà, es trobà amb una altra dona i li diu:

-Tu has malparit alguna volta?

-Sí, senyor.

-Com ho has fet?

-Doncs, mire: quan pujava un cosí que estava llavant, vaig pujar per les escales a estendre la roba dalt de la terrassa. Vaig entropessar, vaig anar rutlant: cosí i jo… escales avall. I l’ensurt, aquella nit, va ser…

-Bo. Això, ho té més clar.

Immediatament després, diu a la criada:

-Xica: puja al cosí allà dalt del replanell, que em clavaré dintre, i tu li amolles, que caiga de l’escala de dalt.

Puja al cosí, es clava l’element dins i li diu:

-Amolla-li, que caiga.

-Però, ¿no veu, senyor capellà, que va a escalabrar-se? Què vol matar-se?

-Que siga lo que vullga: tu, amolla-li.

L’amolla, es va escalabrar tot i es va gitar com va poder.

-Ja veurem, ja veurem, demà. Ai, ai, ai!, quin mal de panxa tinc!, ai!, que malalt estic.

I aquella nit, per casualitat, en el pixador que pixava ell, es va clavar un escarabat d’eixos que hi ha negres i diu el capellà:

-Ai, collons! Ja està lo que era! Ja està! Mira’l, com ha eixit: clavat al pare”.

 

 

Tot seguit, una foto de la rondalla “El bon cagar”, la qual figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres junt amb Llorenç Giménez i amb il·lustracions de Joana Tamarit. Fou publicat per Edicions Camacuc en 1994. En aquesta rondalla, la filla més jove del rei diu al monarca: 

“— Et vull més que a un bon cagar”. 

 

 

 

 

 

 

La dona dicta què fa l’home, porta la iniciativa amb diligència i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasmen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona és qui dicta què farà l’home (tant si és un fill, com si és el marit), que la dona actua amb molta espenta i amb diligència és “Es ciurons que tornaren minyons”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona que cuinava ciurons (cigrons), que era casada i que no tenia cap fill, un dia, mentres cuinava, arriba a dir:

“-Mal tornassin minyons, ja que no en tenim cap!

Hi tornaren i ja es posen a córrer i a borinejar” (p. 115).

I la dona, immediatament, agafa la granera i es posa a encalçar-los per arrambar-los-ho i se’n salva u, el qual, des de dins del forat, li diu que si no li havia de pegar, ell n’eixiria. La dona, com que copsa que el ciuró actua amb molta espenta, li arriba a dir:

“-Surt, idò!, i duràs es dinar a ton pare” (p. 116) i, per tant, veiem que la dona prefereix persones de la seua corda i que, a més, està molt oberta.

Aleshores, “Sortí tot xerevel·lo aquell minyó com un ciuró.

Aquella dona li dóna es dinar pes seu home i li diu:

-Te’n vas a tal terra, que ton pare hi llaura, i li diràs sense acovardar-te poc ni gens: ‘Sa mà a besar, mon pare! Aquí on em veis, per un mot de ma mare, som un minyó com un ciuró i vós sou mon pare. Ma mare m’envia a dur-vos es dinar’. Hala, si expediu, ara” (p. 116). Per tant, és la dona qui dicta què faran el ciuró i l’home, com s’ha de presentar el ciuró a l’home (el marit) i què li ha de dir. O siga, que es fa lo que vol la dona.

A més, en la mateixa línia, li afig la mare: “Hala, idò, toca soletes! I no faces gens de torniola pes camí.

Es minyó com un ciuró, (…) al punt, fonc en aquella terra” (p. 116), saluda son pare, el pare es gira i veu que s’acostava cap a ell i copsa lo que li diu el cigró (p. 116), un fill eixerit i que, per mitjà d’una cançó eròtica, plasma la manera d’actuar de la mare i de moltes dones en la cultura matriarcalista:

“Mu mare, casar, casar!

Que es partits no vénen sempre!

Com s’escudella és calenta,

no la deixeu refredar” (p. 118).

Un poc després, el pare li dona la mà a besar (p. 118) i, així, s’obri al fill, a qui, a més d’ensenyar-li una cançó, li plasma com és el ciuró: “som petit, som ardit” (p. 118). El ciuró, que actua molt eixerit, s’acosta al pare, per a escudellar-se ambdós i, al moment, es van a pasturar els bous. Però, com que el fill s’atansa tant als bous, un bou pega llepada i s’engul el xiquet (p. 119).

Llavors, el minyó comenta a son pare que se l’ha engolit el bou i com haurà d’actuar l’home per a que el fill puga eixir-ne: “com vegeu que li va a amollar, parau amb una senalla i, en caure es raig de beines, jo sortiré (…) i cauré dins sa senalla” (p. 119). L’home fa lo que li ha indicat el ciuró, i el fill n’ix amb molta espenta “i ben etxerevit” (p. 119).

El pare renta el ciuró, i el fill, immediatament, li comenta que no s’hi arrimarà més a on pasturen els bous i, sobretot, “ho va fer sempre de tot per servir son pare i sa mare tan bé com sabia. I son pare i sa mare, ja ho crec, estaven tot baves amb aquell minyó com un ciuró” (p. 120). I, així, veiem que hi havia bona harmonia en la casa, entre els pares i el fill, de la mateixa manera que, en moltes cases i fora del nucli familiar, també hi ha hagut i ens han plasmat ahir i hui en Facebook.

A més, també es reflecteix que la dona actua ràpidament, que és molt oberta, molt forta i que porta la iniciativa, trets que van molt en línia, com ara, amb comentaris de ma mare respecte a les seues àvies (nascudes en els anys setanta del segle XIX), i amb els plasmats en Internet i referits a moltes dones també nascudes abans de 1920 .

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

La dona dicta què fa l’home, actua amb molta iniciativa, diligent i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteixen molts trets vinculats amb el matriarcalisme, com ara, que la dona actua amb molta espenta i amb molta iniciativa, que es fa lo que ella vol, o que ella és qui fa els acords i, per tant, qui té la darrera paraula, és “Ses dones bambes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII. Així, una dona estava casada i, entre altres coses, era a prop del foc (p. 93), a qui coneixia per Barba-roja i que representa l’home i a qui diu “Si fas més via amb el filar que no jo! En tocar s’estopa, ja la tens filada! Lo que t’engoleixs es fil, gran golafre! Però ja el te trauré jo, vulgues no vulgues!” (p. 94). I, així, com em comentà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud), respecte a l’home i a la dona, “ell és el burro de càrrega”. A banda, com veiem, un poc després, es fa lo que vol la dona: “Prova de donar-li es serro que tenia a sa filosa i ja ho crec que En Barba-roja li va fer” lo que ella li ordenava.

I, per això, al moment, la dona diu “Li donaré tota sa somada d’estopa, la me filarà amb una exhalació i, llavors, li faré treure totes ses fullades que haurà fetes!

(…) Aleshores, sa bamba diu:

-Bo, Barba-roja! Ara que t’he donada tota s’estopa i l’has filada tan de pressa, vénguen ses fullades que has fetes!” (p. 94).

Però, com que Barba-roja no li ho fa, ella diu “Ja les trobaré, ja, ses fullades” (p. 95). I, immediatament, la dona, amb molta espenta, al capdavall, es fa amb una olla, se’n va a un oller que passava venent olles. Ella li fa una oferta: “les vos barataria amb una olla de ferrussons que he trobada (…).

-Una olla de ferrussons? -s’exclama s’oller” (p. 96).

La dona “li presenta s’olla al raset de dobles de vint en peça.

Com s’oller veu allò, s’exclama:

-Jau, totes ses olles que duc! I venguen es ferrussons!

Sa bamba se n’estoja dos per rotlana de sa filosa i dona tots ets altres a s’oller, qui li deixà totes ses olles que duia i fuig com la bala amb s’olla de ferrussons” (p. 96).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que trien, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, al moment, veiem que, set dies després, el rei comenta a la senyora princesa que havia triat dur-la perquè estava vidu i volia casar-se amb ella. I la princesa, sense embuts, li respon que no es casarà mentres que no li duguen l’anell que ella havia tirat a la mar (p. 79) i, per això, el rei tria fer-se amb En Bernat i dir-li que, “Així com m’has sabuda dur la princesa (…), aniràs a dur-li s’anell que tirà dins sa mar, com la duies” (p. 80).

I el rei, amb molta espenta, diu a uns criats que vagen de pressa cap a can Bernat per a que el porten a cal rei. A més, immediatament, veiem que En Bernat hi aplega i que el monarca li comenta que ha de portar-li l’anell que demana la princesa (p. 80).

Aleshores, el jove fa via, es troba amb la jaieta, li diu l’orde del rei i la velleta li respon “Jo ara et diré com ho has de fer per haver tal anell. Te’n vas a sa vorera de mar, allà mateix on trobares aquell peix fora de s’aigua; afiques sa mà dins mar (…) i, al punt, et compareixerà aquell mateix peix, que durà s’anell amb sa boca; tu l’hi prens i, cap al rei, a entregar-l’hi!” (p. 81). Per tant, la dona salvarà l’home i, a banda, En Bernat farà lo que li dicta la jaieta: l’endemà, de matí, amb el cavall que anava amb les egües, “s’hi posa damunt i li dona cap a mar” (p. 81).

Ja en la mar, el peix, que duia l’anell de la princesa, li’l dona i, En Bernat, ràpidament, se’n va cap a cal rei (p. 82). El monarca li l’entrega a la jove i ella li contesta que sí que era l’anell, però que el jovenet s’havia de tirar dins d’un forn de calç (p. 82).

El rei ho comenta a En Bernat i el jove es troba amb la jaieta, li explica lo que li ha indicat el monarca i ella li comenta: “Mira: si fas lo que jo et diré, et tiraràs dins es forn i no et cremaràs gens!

(…) Demanes es cavall de ses egües del rei, t’hi poses damunt i li fas donar parades fins que et tenga dos dits de sabonera per tot es cos; (…) i es forn t’escopirà defora, sense ni una cremallonada” (p. 83) i com si no s’hi hagués ficat dins. I, així, de nou, En Bernat farà lo que li ha dit la jaia.

Un poc després, En Bernat se’n va a cal rei, supera la prova, moltes persones ho comenten al rei, i el monarca diu a la senyora princesa que ja es poden casar. Però, com que ella, amb fortalesa i sense embuts, li respon que ell s’ha de tirar dins el forn mateix de calç (p. 84) i el rei no ho supera (perquè el seu cavall no anava mai amb les egües), el monarca romangué consumit a l’acte (p. 85).

I, com la princesa ho sabé, fa que se li acoste En Bernat i li diu:

“-Ara em puc casar!

(…) Tota la cort trobaren que havia pensat bé i que En Bernat s’havia guanyada sa princesa i sa corona” (p. 85). I, a banda, veiem que regnaren en aquell regne com també en el regne on ella era princesa (p. 85), detall que ens recordà, per exemple, la segona festa de Nadal i la segona festa de Pasqua.

Com hem pogut copsar, es fa lo que vol la dona, ella marca què han de fer (bé el rei, bé En Bernat) i, així, és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

La senyora està ben servida, dicta i tracta bé els altres

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Ses figues i es fill petit”, recollida per Mn. Antoni Ma. Alcover i plasmada en el Tom XXIII, els criats del rei donen a En Bernat el cavall que anava acompanyat de les egües i, ràpidament, el jove fa via cap a la vorera de la mar, on veu “un peix gros damunt s’arena (…).

Aquí, En Bernat bota des cavall i empeny es peix cap a s’aigua fins que l’hi feu arribar” (p. 75) i, ja en el cavall, segueix el peix mar endins i, des d’allà, cap a les terres de ses “Costes des mig de mar”. Al punt, descompareix el peix i, En Bernat, per unes penyes, s’acosta cap a un castell, on el rep una fadrineta, a qui demana per la senyora de les Costes des mig de mar (pp. 75-76) i ella li respon:

“-Per ella em tenc, galant cavaller! -diu sa revetlera-. ¿Què volíeu de mi?

-Què he de voler, Senyora Altesa? -diu En Bernat-. Poder-la servir en qualsevol cosa que sia bo.

I, encara no hagué dit això, com bota des cavall, s’agenolla en terra i diu:

-Senyora Altesa: no m’aixecaré de terra que la senyora altesa no pugi a aquest cavall.

-Però per anar cap a ca nostra! -diu ella.

-Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa -diu ell.

-Però també hi ha de pujar el galant cavaller! -diu ella.

-Hi ha lloc per tots dos! -diu ell” (pp. 76-77).

Amb aquestes paraules, que molt bé reflecteixen el matriarcalisme sense necessitat d’indagar en terres llunyanes a tot l’àmbit lingüístic i que, a banda, coincideixen amb trets de moltes cultures igualment matriarcalistes que, siga per motius de modes, siga perquè fa més fi, siga pel motiu que siga, són considerades com no patriarcals en més d’un article en premsa o en moltes entrades d’Internet, copsem: 1) que En Bernat (l’home) s’agenolla als peus de la princesa (però no en senyal d’humiliació), 2) la princesa prioritza “anar cap a ca nostra”, que ací podria incloure tots els dominis del regne on viu, 3) En Bernat li comenta “Anirem allà on voldrà la Senyora Altesa” (i, així, és ella qui dicta cap a on es mouran, no ell), 4) ella no es desentén de l’home i el tracta bé i 5) hi ha lloc per a tots dos (una actitud acollidora cap a l’home). En resum, trets molt lluny de lluites pel poder i per la fama, que podem trobar en molts escrits en Internet, per exemple, redactats entre el 2019 i el 2022 i que tracten sobre lo matriarcal.

I, tot i que En Bernat enganya la princesa i no la torna a ca la senyora, ell li addueix que no se’n penedirà, ella li ho posa molt més fàcil i, de pas, n’ixen guanyant els dos: “Com som home que no l’engan! Aviat, ho veurà, que no l’he enganada!

(…) Quan la senyora princesa les va perdre de vista[1], es despassa un anell que duia as dit i, zas!, el tira a la mar” (p. 77) i, “amb una exhalació, aquell diantre de cavall ja els tengué a s’altra vorera, allà on En Bernat havia trobat aquell peix fora de s’aigua” (p. 79), ja que la mar s’havia convertit en terra. I, per tant, malgrat que captem aquest canvi, continuem en un element natural vinculat amb la dona: la terra (p. 79). I, immediatament, són a cal rei.

Però, no sols En Bernat s’agenolla als peus de la princesa, sinó que el rei “mena la senyora princesa (…) dins sa cambra millor del palau, li posa a ses seues ordes set criats i set criades que no havien de fer més que servir-la i regositjar-la[2], i ja ho crec que estava ben servida i regositjada” (p. 79).

Afegirem que, quant al fet de ser servides, ma mare m’ha comentat que ja ho feia el seu avi patern a l’àvia paterna, sense que això volgués dir que ell fos tractat com un esclau, ni menyspreat, i, més encara: hi havia molta harmonia a nivell familiar (els avis i les àvies de ma mare, tots quatre nascuts en els anys setanta del segle XIX). 

A més, en la llegenda valenciana “El capellà de Favara”, que figura en el llibre “Llegendes valencianes”, de Josep Franco i publicat per Edicions Bromera en el 2015, són les dones del poble qui trien una comissió, qui van a comentar-ho amb el bisbe i qui aconsegueixen lo que s’havien proposat (p. 90), ja que el bisbe els ho aprova i els ho fa possible. I, així, podríem plasmar unes paraules respecte a la cultura colla i traslladables a la vinculada amb la llengua catalana, les quals, en relació amb aquest detall en la llegenda, m’ha comentat, hui, 18 de maig del 2022, un amic molt coneixedor de la cultura colla: “Aquella és una societat matriarcal”. La realitat, per davant del culte als formalismes i a les modes.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Les “Costes des mig de mar”.

[2] Del castellà “regocijar”.

Dones jóvens de bon cor, molt receptives i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla mallorquina “El rei Sabi”, molt llarga, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIII, la mare, al capdavall, accepta la proposta del negret: colgar-se, fer-se la malalta i dir al fill (En Joanet) que caldrà que li duga “una ampolleta d’aigua de sa font de Xorrigo i es tel de ses costelles d’una lleona que allet. Ell se n’hi anirà tot d’una i, llavors, ja ens podrem casar!” (p. 13).

Un poc després, quan torna el fill (a qui ella tracta de “fill meu, dolç i estimat”, com podem llegir en la pàgina 14), la mare comenta què haurà de portar-li En Joanet i, ell, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va amb una ampolleta “cap a sa font de Xorrigo! I cap a cercar una lleona que alletàs!” (p. 14). I el jove, amb molta espenta, aplega a unes casetes blanques, on el reben dues fadrinetes (p. 16) i ell se’ls presenta com “Un criat vostre!” (p. 16) i, així, es plasma que l’home (ací, un jove) es posa a disposició de la dona (les dues jovenetes).

I, com que ell els demana posada i elles sentiren allò, “com tenien un bon cor de tot, se’n compatiren tant, d’aquell jovenet desconegut, que li digueren:

-Espera un moment, oh, jovenet!, i anirem a contar-ho a mon pare, a veure ell que hi diu!

(…) i corrents totes dues cap a son pare!” (p. 16). Així que copsem que, en la cultura matriarcal, no sols la rebuda és immediata i amb bonesa, fins i tot, a persones noves en la terra que els acull, sinó que es tracta que reba l’aprovació dels pares (ací, un pare) lo més prompte possible i es confia en la bona voluntat del parent.

En aplegar totes dues on era son pare, ell els ho consenteix i els comenta:

“-Anau a l’acte a obrir-li i menau-lo’m a sa meua presència!

I aquelles dues fadrinetes ja foren partides cap a sa portassa, obriren es portelló, En Joanet entra (…) i menen En Joanet davant el rei Sabi” (p. 17), un rei molt obert, sense ulls, però de bon cor i acollidor, a qui En Joanet, amb cortesia i amb sinceritat, li contarà lo que li ha demanat sa mare (p. 17).

L’endemà, de matí, En Joanet es dirigeix al rei Sabi i ell li indica que caldrà que vaja cap a la font acompanyat d’un cavall que el jove menarà (el de l’esmentat monarca), això sí, “sempre cap a solixent“ (p. 18), que hi veurà una lleona i que, amb una espasa, traurà el tel de la lleona (pp. 18-19). I, mentres que En Joanet pega bot amb el cavall i fa via, sa mare accepta casar-se amb el negret (p. 19).

El negret mena la mare cap a una escaleta, es torna un jove falaguer i es troben en un jardí (un detall matriarcalista molt corrent en la cultura matriarcal) junt amb estols de fadrinets i fadrinetes que els feien la cort i els ballaven l’aigua (p. 20).

En un passatge immediat, la mare se’n recorda d’En Joanet, de la seua dolçor, i, mentres que el negret li comenta que el fill no arribarà a la font, el fill sí que hi aplega (p. 21): “Hi arramba es cavall, que s’agenolla de ses potes de davant, En Joanet, sense davallar, ompl s’ampolleta d’aigua de sa font, però sense amollar s’espasa” (p. 22). Així doncs, el cavall menat pel jove s’agenolla a lo matriarcal (la font, l’aigua) i En Joanet porta el cavall i no recorre a la violència (p. 22).

Al moment, se’ls apareix la lleona i, ara sí, el jove se’n baixa del cavall, es dirigeix cap a la lleona (ací fa el paper de reina, de mare i està vinculada amb la maternitat), ell “li clava s’arma a sa pitera (…), prova de munyir-la i encara li sortí llet (…); l’escorxa, li treu es tel de ses costelles, (…) pega bot dalt es cavall (…) i partí com un coet, des d’allà, cap a cal rei Sabi” (p. 22) i, primerament, és ben rebut per les fadrinetes i, en acabant, elles “el fan entrar on era son pare” (p. 23), rei que el rep obertament (p. 23).

Com veiem, es plasma molt l’esperit d’acollida, l’agilitat de les dones, l’esperit juvenil del jove i l’actitud receptiva del rei Sabi (en aquest cas, el cap del regne), trets molt relacionats amb les cultures matriarcalistes.

Agraesc les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.