Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

El lligam àvia-Mare de Déu i la creació de la dona

General, , , , ,

Una altra rondalla amb la figura del sacerdot, arreplegada en l’obra “El rondallari català”, de l’esmentat investigador, i en què es reflecteix la força de la dona, malgrat l’edat, i el nexe dona-Nostra Senyora, és “La vella acaserada”, pareguda a altres de diferents indrets catalanoparlants:

“Una vegada era una vella que anava molt acaserada i, cada dia, a l’Església, feia la mateixa pregària a la Mare de Déu de les Dolors:

(…) que l’hereu del Castellnou

no tingui punt, ni repòs

fins que sigui el meu espòs” (p. 187).

Un dia, el capellà ho aplega a saber i, “al darrere de l’altar de les Dolors, hi amaga l’escolanet, ben advertit.

Hi arriba la vella” (p. 187) i parla a la Mare de Déu.

Llavors, “Respon l’escolanet:

-No és hora, no és hora, encara.

I la vella, enfadada, salta:

-Calleu ,vós, l’ambaixador,

deixeu dir la vostra Mare.

(¡pensant-se que la veu de l’escolanet era la de Nostre Senyor, qui responia!)” (p. 187).

Sobre aquest passatge, és significatiu que l’escolanet, per exemple, no representa un àngel o, com ara, Jesús, ¡sinó Déu! i que la provecta, amb els seus mots, es posa de part d’una preferència religiosa cap a lo femení i, a més, en línia amb la tradició matriarcalista: la Mare.

I més: l’anciana considera que la seua relació ha de ser amb l’altra dona (ací, la Mare de Déu) i sense mitjancers (l’ambaixador i, així, com a pont entre la Mare i ella).

Per consegüent, en aquest relat, ni tan sols es troben en pla d’igualtat home i dona, sinó que la dona domina: “deixeu dir la vostra Mare” (p. 187). Aquesta frase, ben mirat, ve a dir-nos que la paraula femenina també era acollida i que calia que els xiquets deixassen parlar els majors (ací, una persona de la generació anterior al noi).

Una altra narració en què capim lo que podríem dir una religiositat de caràcter popular i creativa, és “La cua del mico”, en què s’exposa com fou la creació de l’home i de la dona:

“Nostre Senyor, en havent criat l’home, li va treure una costella, mentre dormia, per fer-ne la dona; però un mico l’hi va prendre i, amb la costella a la boca, es va enfilar dalt d’un arbre tan de pressa que Nostre Senyor només va tenir temps d’agafar-lo per la cua, qui, de l’estirada, va continuar.

El mico, sense cua i tot, es va enfilar al cim de l’arbre amb la costella; i Nostre Senyor, ¿què va fer, llavors?: a falta de la costella de l’home, va formar la dona de la cua del mico” (pp. 187-188).  

Si consultem “Mico” en el “Diccionari dels símbols”, de Mircea Elaides junt amb Ioan Petru Coulino (editors) i publicat per Fragmenta Editorial en el 2022, diuen que “En moltes parts del món, els micos són criatures benèvoles que simbolitzen sovint la fertilitat” (p. 595), fet que ens acosta molt a la contarella, en què, a banda, la dona és àgil, enllaça amb l’arbre (un símbol femení i unit a la mare) i és seguida pel personatge masculí.

Al capdavall, Nostre Senyor aprofita la cua de l’animalet per a fer crear la dona. És a dir: d’un personatge feminal, n’ix un altre de la mateixa corda (la coa) i salva l’home.

Finalment, adduirem que, en la segona meitat del segle XIX, es recopilà aquesta rondalla com també “La Creació” (de la vida en la Mare Terra), en aquest segon cas, per part del folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La dona en el comunalisme i en l’erotisme catalans del segle XIX

General, , , , ,

Una altra narració recollida en el llibre “El rondallari català” esmentat, és “El rector de la pluja”. Començarem dient que té molts detalls que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb el comunalisme i que, fins i tot, podrien evocar-nos la relació tradicional entre l’Església i el Poble en Catalunya. Així, “Una vegada, en una vila, va fer un estiu molt sec i el rector va prometre que, el dia que tothom hi vingués bé, ell faria ploure. (¡Com que coneixia la gent, ja sabia que mai arribaria el cas!)”.

Cada festa, a missa, demanava:

-Com va la cosa? ¿Ja hi veniu bé, tots, que plogui?

(…) I, així, sempre: mai venia bé a tots” (p. 184).

Per consegüent, l’autoritat religiosa connecta amb la gent i els demana què pensen ells i, a més, acceptarà la decisió que prenguen els feligresos i que s’ajuste al tema. Un estil que concorda amb l’assemblearisme i amb el cristianisme del segle I.

En acabant, el folklorista català posa “Però, cap i, al darrer, va arribar un dia que tothom estava per pluja. ¡Tothom!” (p. 184): altra vegada captem que la decisió dels assistents és la darrera i la vàlida. Ara, el rector i ells hi coincideixen.

Passa que “El rector, veient-se perdut, prou s’escarrassava:

-Si hi ha algú que no hi vingui bé, que ho digui.

Ningú hi responia; tots:

-¡Pluja i fora!

Ell:

‘Com ho faràs, ara?” (p. 184).

Aquest passatge empiula amb la gran quantitat de vegades que polítics que hui han dit una cosa i s’hi han manifestat a favor, quan troben que el compliment de la paraula podria posar-los costera amunt o, com ara, estar entre reixes, prefereixen començar a presentar una segona possibilitat i no cal dir que acompanyada de justificacions.

Ben mirat, es plasma que el capellà no és un dictador (però sí un raboser) i que veu que una altra persona li podria ajudar a eixir de l’atzucac. I, com en molts relats i com en la cultura catalana, recorre a la dona:

“I li ve un acudit; crida l’escolà:

-Vés: demana la majordona si li ve bé, a ella.

Torna l’escolà.

-Què t’ha dit?

-Diu que no, aquesta setmana: que ha de fer bugada.

Diu:

-Vaja, germans, ja ho veieu: no pot ser, tampoc; hem d’esperar una altra setmana” (p. 184).

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros, i en què podria haver-hi passatges eròtics, és “El badall”. Una dona tenia un marit molt envejós i que un dia la veu fer un badall al costat d’un altre home. Cal dir que el mot “badall”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramón Piqué i Huerta, representa la vulva.

Un dia, “Ell que se l’emporta i, en sent a un cert lloc, es van asseure a un pedrís i, d’allà estant, veien un arbre en què els aucells anaven saltant de branca en branca. I la dona que diu:

-Mateix va l’aucell

de branca en branca

que va el badall

de boca en altra.

 

I el marit respon:

-Això t’ha salvat la vida” (p. 185).

Cal recordar que l’arbre, en aquest cas, enllaça amb lo femení, com en molts Pobles matriarcalistes. La dona, gràcies a la seua iniciativa i a la seua creativitat, ha aconseguit que es tranquil·litzàs el marit.

I més: en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca”, de Gabriel Janer Manila i publicat en 1979, hi ha uns versos que diuen

“perquè un home,

en tallar-lo,

no li torna a créixer mai;

i ella, en descosir-s’ho,

li queda es mateix badall” (p. 155).

 

És a dir: la muller d’aquest home envejós feia com l’arbre, puix que rebia molts hòmens (simbolitzats pels ocells que tocaven les diferents rames, això és, els dos braços de la dona).

Finalment, en els versos de la composició que hem posat, apareix el mot “badall” i ve a dir que l’home perdria part del penis i que, en canvi, la dona no s’hi veuria afectada sexualment i restaria oberta, com ara, a una altra penetració masculina.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones amb autoritat, sexualitat matriarcal i bona empatia

General, , , , , , ,

Continuant amb exemples de rondalles matriarcals, en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, hi ha “La mà de l’albat”. Una dona tenia un fill de pocs anys i aviciat, però a qui, més d’una vegada, ella consentia perquè era massa petit, tot i que alguna vegada li pegava.

Ara bé: un dia es mor el xiquet i, com qui respon de manera rebel, el tanquen en un bagul, “però, tot plegat, s’adonen que treia la mà fora; el tornen a ficar dintre, però, per més que van fer, mai el van poder fer estar: sempre la treia fora.

Al cementiri que va ser, el colguen; però la mà sempre sortia, per més terra que li tiressin sobre, fins que van anar a cercar sa mare” (p. 175). Aquests fets també podríem dir que coincideixen amb un comentari que se sol fer sobre els nens, en relació amb els pares, amb la infantesa i amb l’ús de la força, ja que, a vegades, la violència dels parents i, si no, la d’altres adults, és emprada per a tractar d’anul·lar el desenvolupament creatiu del nin.

Tornant al relat, afig “i ella, comprenent lo que podia ser, s’arma de valor i li pega vergassada a la mà; i, llavors, la mà es va ficar a dintre i no va tornar a sortir més” (pp.  176). Sobre l’ús de l’agressió en l’educació en famílies de línia matriarcalista, predomina la tendència a explicar les coses als fills, a dialogar i a resoldre a bones els temes.

Al capdavall, es reflecteix que la dona té la darrera paraula i, més encara: la mare no aprova l’actitud del fill respecte a l’autoritat.

Una altra contalla arreplegada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en aquesta obra i en què apareix el matriarcalisme, la sexualitat matriarcal, la bonesa i, fins i tot, l’humanisme, és “La mitja taronja”, encapçalament amb un significat molt distant de la versió estrangera de “la media naranja”, puix que ací té a veure amb “Pit, mamella”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, en lloc d’empiular amb l’altra persona de la parella heterosexual:

“En una població, hi havia tres notaris; i un home volia fer testament i no sabia quin triar.

Ell, que agafa una taronja, la parteix pel mig i en tira una meitat al safareig, fent de manera que la part del tall anés a sota i que semblés tota una taronja.

Crida un notari:

-Què és, això?

-Una taronja.

En crida un altre:

-Què és, això?

-Una taronja.

Crida el tercer notari:

-Què és, això?

Però aquell notari no en va tenir prou de mirar per sobre, sinó que va treure la mitja taronja de l’aigua, se la va mirar per tots cantons, la va palpar pertot arreu, la va olorar bé, la va tastar i, al darrer, va dir:
-Mitja taronja.

Diu:

-Vós em fareu el testament” (p. 177).

Com podem veure, el tercer notari 1) la mira, 2) la trau del pou (de l’aigua), 3) gaudeix els petits detalls de la vida (la mirada cap a la fruita i, així, cap als clients), 4) la palpa (el contacte físic, l’empatia), 5) té present la part femenina de totes elles (l’aigua i l’olor), 6) la tasta (“tastar” vol dir “copular”, però també és en nexe amb no viure de les aparences, sinó que ell prova a veure com és per dins, com són les persones) i, al capdavall, 7) encerta quan diu al client què era allò (mitja taronja). I qui estava interessat a fer la deixa, el tria.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills en nexe amb la mare i hòmens que segueixen les dones

General, , ,

Prosseguint amb el matriarcalisme en l’esmentada obra de Pau Bertran i Bros (1853-1891), també el capim en la rondalla “La planeta”, en què la mare podríem dir que rep un missatge i que, en acabant, actua amb intenció de salvar de la mort el fill.

Tot i això, passen molts anys i ella manté la tristor, fins que un dia ho explica al xic, qui volia anar-se’n a un amo, i li indica:

“-Sobretot, no et descuidis cap dia de resar l’oració de l’àngel de la guarda.

Se’n va i, al cap d’una estona que caminava, troba un altre noi de la seva edat, qui també cercava feina, i es van fer molt amics; i van dir:

-Anirem plegats.

Caminant caminant, van trobar una casa de pagès i s’hi van llogar per collir olives” (p. 174).

Un dia, collint-ne, el jove resta penjat “pels cabells en una branca. El seu company, de seguida, li va desentortolligar els cabells i el va baixar i li va dir:
-Ara, vés i digues a ta mare que la teva planeta ja s’ha complert i que t’ha salvat l’àngel de la guarda” (p. 174).

I, tot seguit, es va fondre l’àngel.

Així, aquesta narració té punts en comú amb el relat “Sant Cristòfol miraculós”, recopilat per Cristòfol Martí i Adell en el llibre “Els contes de l’Horta” de València: una dona, el marit de la qual se n’aniria a Pamplona, diu a l’home (Vicent) que porte un llibre sobre la vida del sant, protector dels viatgers i contra lladres i mala gent. En Vicent, com que accepta la proposta (malgrat que, primerament, la veu una cosa de la seua dona i que no caldria fer), aplega a Navarra, fa les gestions i en torna sa i estalvi a casa.

Per tant, en ambdues rondalles, el fet de seguir les indicacions femenines (de la mare i de la muller, respectivament) ha aplanat els personatges masculins. I, quant a l’escrit del segle XIX, el nexe entre mare i fill (simbolitzat, després, per la companyonia entre els dos xicots) possibilita que el xic siga salvat.

Una altra contarella de l’obra “El rondallari català”, del folklorista de Collbató i en què captem trets presents en la cultura catalana, és “El Mal Caçador”, lluny de l’heroisme masculí, fins al punt que “un dia de festa, anant a caçar, va trobar una ermita en què deien missa i ell que s’hi va estar a oir-ne, del portal mateix estant. Però, al llevant Déu, passa una llebre i ell s’aixeca i, al darrere d’ella, corre que correràs…” (p. 175) i, així, com a castic de Déu, el caçador hauria d’anar tota la vida darrere de la llebre, això és, de la dona.

Finalment, direm que aquesta narració evoca una cançó eròtica valenciana en què, una dona que va per davant i amb agilitat, diu a un home que ell no l’agafarà. Aquesta contalla i els versos de la composició empiulen amb el refrany “On va la corda, va el poal”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que assoleixen objectius i persones que emparen el bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “Sant Pere i el ronyó del be”, recollida en l’obra de l’investigador de Collbató. Començarem dient que, com en altres relats amb Jesús i Sant Pere, el deixeble representa la mentira i la prepotència (molt presents en les cultures patriarcals). Així, ambdós personatges van pel món, demanen hospitalitat en una casa de pagès i els hi acullen junt amb la resta d’apòstols.

Mentres que el Mestre se’n va un moment, “Sant Pere, que tenia molta gana, veient que trigaven, es menja el ronyó; va pensar: ‘Ca! ¡No se n’adonarà ningú!’.

Quan van arribar, es posen a taula i Nostre Senyor s’adona que el ronyó ja havia volat; i diu:
(…) -Digues la veritat.

-¡No en tenia, vaja!

Va restar així” (p. 144).

A continuació, hi ha un passatge que evoca la persistència quan u vol aconseguir un objectiu (ací, per mitjà d’una dona):

“En havent dinat, compareix una dona tota desesperada, dient que tenia un mort a la família i pregant Nostre Senyor que li tornés la vida. Tant es va exclamar, que Nostre Senyor se n’hi va amb tots els deixebles, s’acosta al mort, el fa a trossos, després els torna a ajuntar un per un, com estaven abans, pega bufada i el mort s’alça de seguida, sa i bo” (p. 144).

Per consegüent, el paper de la dona ha estat bàsic i decisiu: ella ha assolit l’ajuda que demanava i ha fet possible que reviscolàs el difunt. A més, es fa lo que ella indica al personatge masculí.

En acabant, Sant Pere, després de presenciar els fets, considerà que se’n podia anar pel món i guanyar-se la vida, com ho feia el profeta.

Passa que, en aplegar a una vila, l’apòstol tracta de fer com Jesús,… però fa pala i, per poc, se’l carreguen “per estafa” (p. 145).

En un passatge immediat, Sant Pere demana auxili a Jesús i Nostre Senyor li diu:

“-Bé: tot ho arreglarem, però m’has de dir la veritat del ronyó.

Sant Pere:

-¡No en tenia, de ronyó, no en tenia!

Nostre Senyor:

-¡Mira que me’n vaig!” (p. 145).

En eixe moment, l’apòstol s’agenolla als peus del profeta i “li confessa que el ronyó se l’havia menjat ell i, llavors, Nostre Senyor va ressuscitar aquell mort i tot va restar bé” (p. 145).

El 7 de setembre del 2025, mentres tractàrem aquesta rondalla, l’empiulàrem amb una part de la tesi d’Angie Simonis sobre la deessa grega de l’agricultura (Demèter), quan diu que el Jesús literari té uns detalls i una manera de respondre molt en línia amb les valors que se solen considerar femenines, més que amb la figura de l’home patriarcal: “Jesús no aprovà ni el mite, ni les seues implicacions, ni els costums patriarcals referents a les dones, ans al contrari” (p. 255).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal en el segle XIX i dones eixerides i que dominen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Paula dels tres promesos”: “una noia tenia relacions amb tres germans i l’un no s’ho sabia de l’altre” (p. 111). Cal dir que el folklorista en cap moment desaprova aquesta visió de la sexualitat.

Després, la jove es proposa mofar-se dels tres i recorre a fingir-se malalta. Un dia que tenia assenyalat, “arriba el Peret i demana a la seva mare a on era la Paula” (p. 111) i la marona li respon que és en el llit.

Quant al primer xicot, en Peret, farà lo que ella li indicarà. De fet, el jove li comenta:

“-Bé: explica’t. Ja saps que jo, per tu, tot lo del món.

-Si tampoc no ho faries.

Llavors, ella li diu què li havia manat el confés: “m’havia d’estar ajaguda tres nits al cementiri, embolicada amb un llençol. ¡Ves qui ho fa, això!

-Jo ho faré; ja t’he dit que, per tu, tot.

I el Peret, aquella nit, ja va anar al cementiri a complir per ella” (p. 111).

Com podem veure, no sols la dona és la part forta (en el llit, ella mena i domina, en lloc de fer-ho ell, aprofitant que la minyona és malalta), sinó que en Peret fa lo que la dona (na Paula) li diu.

Igualment, apareixen dues formes diferents de ser i de respondre. Així, la xica és, més aïna, moderada; en canvi, la d’en Pere és més semblant a la romàntica.

Tot seguit, passa un segon germà, Josep, i la mare li diu on és la filla i ho fa amb uns mots que plasmen lo matriarcal: la dona és per damunt de l’home (“Sí: vés dalt, a tal cambra”, p. 112). En aquest cas, la tasca és vetlar tres nits “un mort que hi ha al cementiri, agenollada tota la nit” (p. 112).

Tocant al tercer germà, en Francisco, també haurà de pujar a la cambra i, en unes condicions molt paregudes a les del primer, haurà de estar al fossar, però “amb dues argolles penjades al coll, corrent tota la nit” (p. 112) amunt i avall. I en Francisco trau a la fadrina:

“-Jo ho faré perquè ets tu; i posa’t tranquil·la, Paula.

I ella ja es va posar bona de seguida, perquè ja havia assolit lo que volia” (p. 112), unes paraules molt significatives.

En un passatge posterior, els tres germans es veuen i acorden fer un pacte per a escarmentar la xicota, per la mala passada que els ha fet. U dels tres els presenta la proposta: es vestirà de pelegrí i, mentres que el rebran en ca na Paula, els altres dos romandran en el portal.

I, altra vegada, l’acció esdevé de nit.

Quan el cap de colla dels germans passa a la casa, aprofita que ell és eixerit i la candidesa dels pares: els diu que una paella s’ha omplit de botifarres (les ha ficades ell i és un detall eròtic vinculat amb l’home), el pelegrí porta una canya (símbol del penis) i ous trencats que, com ell els adduïa, venien del cel. Açò darrer ens podria evocar la pluja i, altrament, la sembra (l’acte de colgar les llavors, de forma, més aïna, redona).

Finalment, els pares ho aplanen al romeu:

“-Demaneu lo que vulgueu; per vós, tot” (p. 113).

I, com que els pares tenien aquell viatger com un sant i, a banda, na Paula, al capdavall, accepta gitar-se amb el pelegrí, la fadrina es despulla i… veu que són els tres germans.

Aleshores, entre els tres jóvens, es desfan d’ella, li tallen les cues i les pengen al cap del carrer.

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a ser persones de bon cor i realistes. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.