Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Reis que proposen i filles que tenen la darrera paraula

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasmen trets matriarcalistes i que figura en el llibre “El rondallari català”, del folklorista de Collbató, és “Els tres pretendents”: “una vegada hi havia una noia molt garrida. Ves si en devia ser, de garrida, que en tenia tres que la volien; tots tres anaven a casa seva, a tots tres, dava paraula i els deia que s’hi casaria” (p. 27).

Aleshores, el pare diu a la filla: “tria el que t’estimis més.

La noia va dir al seu pare:

-Jo tant m’estimo l’un com l’altre” (p. 27).

Convé dir que, en algunes cultures matriarcals, es veu positivament que una dona tinga relacions sexuals amb diferents persones i, per això, aquests passatges podrien ser una pervivència (encara que llunyana) en la Catalunya del segle XIX, si més no, en les contalles.

Més avant, “el seu pare va i els crida d’un a un i els diu:

-¿Quines intencions portes, tu” (p. 27), detall que, igualment, farà amb els altres dos.

Per consegüent, la filla ha fet com en moltes narracions mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932): el pare accepta els sentiments de la filla i fa un edicte (ací, ordena que els tres aspirants passen pel palau):

“-Bé: ja et tornaré la resposta un altre dia” (p. 28) i, així, la dona té la darrera paraula.

Adduirem que, en un passatge posterior, el parent trau un tret vinculat amb l’arquetip del rei: la franquesa. Així, diu 

“-Mireu, nois: jo us he de ser franc. He enraonat amb tots tres a soles, tots tres m’heu respost igual i el que em demaneu tots tres, ja veieu que és impossible. ¿Voleu fer una cosa que jo us diré?

-Vejam: digueu” (p. 28).

Com podem veure, el monarca respon com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: no els imposa, sinó que els proposa. I els diu que, a partir d’eixe dia, que cada u dels tres desenvolupe un treball “i, qui sigui més bon oficial, per a aquell, serà la noia.

-Bé: ja ens hi conformem.

L’un va i aprèn de barber; l’altre, de ferrer; i l’altre, de l’esgrima” (p. 28).

Un poc després, hi ha un passatge típic en moltes rondalles: els tres germans que, en un punt, s’ajunten i acorden tornar a veure’s quan hagen fet lo pactat (ací, amb el sobirà).

Agregarem que, quan, altra vegada, passen per la Cort, el rei els posa una segona prova. I, quan els candidats ja l’han assolida, diuen “posem la barca a la mar i anem-hi, (…) ens hi presentarem.

Corren, tots es fiquen dins de la barca i fan camí” (p. 33), un detall que concorda amb l’esperit comunitari, propi dels Pobles matriarcalistes.

El primer dels pretendents porta un ramellet per a la filla del rei; el segon, una llanxa; i el tercer comenta que, amb una ullera, havia pogut veure la noia.

Ara bé: el pare els diu que es posen d’acord els tres aspirants. Això sí: com que el sobirà capta l’esperit competitiu que hi ha en el fons d’aquells tres pretendents, motiu pel qual ho tiren en plet, “El notari va dir un dia al pare de la noia:
-¡Això sembla un gibrell de caragols! (…) Jo fóra d’un parer: de casar la vostra filla amb el meu noi, i un dia dir a aqueixos tres que tots tres havien perdut.

-Bé: doncs, arreglem-ho així.

Fan el casament: la noia ja és casada i ells encara pledegen” (p. 34).

Com a anècdota (però que és un fet real), una vegada, un home dels anys quaranta del segle XX, em comentà que, en una vila, hi havia dos partits que tenien el mateix nombre de regidors i que un tercer només n’havia aconseguit u. Al capdavall, el representant del que en tenia menys, proposà ser ell el batle de la vila… I ho fou.

Tornant a la rondalla, finalment, el notari aplega els tres jóvens i els diu:

“-Nois: tots tres heu perdut.

-I això, ¿per què?

-Perquè no us haguéreu entès mai. La noia ja es fa vella i l’hem casada amb el meu noi” (p. 34). I, com que ho accepten, el fill del notari es casa amb la xica.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que perdonen i que salven l’home penedit

General, , , , , , , , , ,

Una altra contalla de l’obra “El rondallari català”, del folklorista Pau Bertran i Bros (1853-1891), en què copsem trets matriarcalistes, és “El ruc de les bruixes”. “Una vegada era un mosso d’una casa que va entrar a saber que les seves mestresses, sogra i nora, eren bruixes i que, a les nits, sortien per la xemeneia (…). Ell, que ho va voler experimentar, i un dia es posa a fer l’adormit a l’escó” (p. 25). Comencem, doncs, amb unes frases relacionades amb un moment femení i actiu del dia en els Pobles matriarcalistes: la nit. Igualment, aquesta rondalla comença amb el tema sexual (les dones i, a més, per damunt del mànec de la granera, això és, de l’home, el tronc recte de la qual ens portaria al penis).

Les dues dones, després d’haver preparat unes olles amb untets, se’n van cap a Altafulla, una vila famosa per la bruixeria.

I “ell ho va veure tot i, encara no van ser fora, s’alça per fer com elles” (p. 25): l’home imita la dona, no al contrari; ella és, per dir-ho així, el model a seguir.

“Després, ben tip, s’unta, l’home I:

-¡Altafulla, xemeneia amunt! -i, tot plegat, es torna un ruc (¡Havia errat l’olla dels untets!)” (p. 25). Aquest detall empiula amb un fet cultural: en els Pobles esmentats, les dones menen l’ase (l’home, és a dir, l’animal de càrrega) i, altra vegada, capim el simbolisme de l’olla (circular i receptiu).

I més: quan les mestresses (l’anciana de la casa i la joveneta) tornen a casa i veuen que, en el perol, hi ha un gat (animal, sovint, vinculat amb les bruixes), podien haver castigat el xicot, no solament, fent que romangués sense poder-se moure… En eixe seny, Pau Bertran i Bros atorga molta importància a la vella, puix que diu que “semblava un dimoni” (p. 25).

Ara bé: el preu que pagarà el jove per haver passat la ratlla resulta significatiu, com molt bé exposa l’estudiós, potser, una bona temporada (de l’hivern de la vellesa, a bona part de la primavera de la infantesa i de la bonhomia), com si es tractàs d’una mena de fase de penediment (en aquest relat, masculí). Així, “Tant i tant, la jove va arribar a tenir-ne compassió, i un dia li va dir:

-Mira: ara ve la festa del Roser; quan passi la processó per aquí davant, surt. Amb una queixalada, arrenca una rosa del tabernacle de la Mare de Déu i et tornaràs home altra vegada” (p. 26). Adduirem que, no sols l’home segueix les directrius de la jove, sinó que les fa, possiblement, en el mes de maig, un mes que té molt a veure amb la figura maternal, amb la de Nostra Senyora i amb les flors. I, ben mirat, un personatge feminal (Nostra Senyora) salvarà l’home…

Afegirem que, com que Pau Bertran i Bros era català i, en el relat, inclou les roses, pensem que el passatge esdevé en plena primavera i, més encara, tenint present que qui parla amb el minyó és una fadrina (no una dona que passa per la maduresa de la vida, o siga, per la primavera d’hivern).

Finalment, posarem que, un altre dia que sol celebrar-se la festivitat de la Mare de Déu del Roser (però no tant en Catalunya), és el 7 d’octubre (com indica el filòleg Gabriel Bibiloni en el seu llibre “Santoral apòcrif. Els sants i la cultura popular”, p.4, publicat en el 2024 per Edicions Documenta Balear), un mes en l’etapa en què la terra fa saó (i, simbòlicament, les persones en l’època adulta de la vida) i, més aïna, de reflexió.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

La bonesa dels ancestres, la jove que mena la vida i la mare recuperada

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”, a mitjan nit, el jove Salvador “es lleva i baixa cap baix i veu a sobre d’una taula (…) un mort” (p. 20) i persones que pegaven el difunt. Aleshores, el cadàver, en captar l’actitud del xicot, diu:

“-Salvador: porta tinter i paper, que et deixaré tots els meus béns i, quan obriràs les portes, ho plantaràs en el carrer dient que tot és teu.

Ell, que hi va i ho planta al carrer. I, llavors, surt la mestressa d’aquella casa, aquella que els havia fet anar a dormir, cridant:

-Mireu: podeu fer caritats. Aquí hem recollit un noi i una noia i ara troben papers que tot és seu” (p. 20).

En altres paraules: l’humanitarisme és compensat i ben valorat per la terra (simbolitzada pel difunt i per la mare a què el jove ha accedit, ací representada per aquest home) i pels qui encara viuen i són caritatius (la dona que els ha donat hospitalitat).

Nogensmenys, davant de ca la mestressa, hi ha una àvia que temptarà tres vegades el minyó en tres moments en què es reflecteix el matriarcalisme i el paper de la dona com a cap del grup (en aquest cas, format per dues persones). Com a mostra, el xic li diu “Prou que hi aniré; però m’heu de dir què hi haig d’anar a cercar” (p. 21).

A continuació, apareixen mots que connecten amb lo femení: branca (el creixement del fill), l’arbre (la dona arbre, la qual roman en el món tel·lúric, s’enfila amunt però no toca el cel), les flors (la vida, principalment, el renaixement primaverenc), el riu d’aigua (la vida en nexe amb lo femení, representat per lo aquós) i el peix (animal aquàtica, sovint, present en relats com aquest o mitjançant la sirena, encara que el narrador diga que era un àngel).

Quant al peix, ens podria recordar la figura de la dona i l’obagor, puix que, de nit, el minyó fa l’activitat i, en acabant, dóna el present a la seua germana: “Arriba a casa i diu a la seva germana:

-Mira: ja tenim una branca de l’arbre per fer flors de tota mena” (p. 21).

En la segona prova, la velleta fa que el xicot vaja “a cercar un càntir d’aigua per tenir moltes fonts al jardí” (p. 21). Un lloc en què introduir (el cànter), l’aigua, les fonts (de vida) i el jardí…

En la tercera prova, l’anciana envia el vailet a un bassal d’aigua (p. 22). No obstant això, el peix (ací, masculí, però associat a la dona), veient com evolucionava el xic, li comenta: “si hi vols anar, mira: al punt de les dotze, s’obrirà una portella; trobaràs molts aucells de molts colors. No t’entretinguis a triar el més garrit, ni el més lleig: pren el que et vingui primer i fes camí; si no, hi restaràs encantat dintre” (p. 22). Per tant, en aquest passatge, es plasma el tema de la presa de decisions (ací, centrades en l’adolescència).

Passa que el jove s’entreté, que la germana intueix que “haurà restat a dintre d’aquella torre encantadora” (p. 23) i que, no sols ella seguirà les recomanacions del peix, sinó que “ho va fer i n’hi van seguir una bella colla” (p. 23), això és, apareix la figura de la dona que desenvolupa l’arquetip del rei i que compta amb seguidors.

Finalment, durant un convit en què era el rei, un ocell parlador raona sobre els dos germans, sobre l’anciana i “Li van fer dir a on era la seva mare i la van anar a cercar on era, entremig d’una paret i de l’altra” (p. 24) i el monarca “va fer prendre la vella que els n’havia fet passar tantes” (p. 24). Un rei, com podem veure, bondadós, que es posa de part dels benignes i que rep els qui, fruit de l’enveja d’altres persones, havien restat apartats de la vida social.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, flora, música, mel i dones sobiranes del segle XIX

General, , ,

En el llibre “Poesies festives”, de Maties Ruiç Esteve (1876-1956) i editat en 1977 per l’Ajuntament de Mislata (l’Horta de València), hi ha un poema (“Desde Torrent a Inglaterra”) en què es plasma el matriarcalisme, fins i tot, en el fet que la dona és sobirana. Tot seguit, n’escrivim uns versos (majoritàriament adaptats):

“Tens dins el cor el Tros-Alt

amb tota la Bosseria,

quan passa la Verge Pia

en sa carrera triomfal, 

caent la flor natural 

com pluja d’art, la més bella.

A cada tros, cantarella;

i el tabalet que obri el pit.

¿No estàs, ahí, amb esperit, 

aplaudint-la en sa capella?

¿Saps què et dic? Que, ací, tot viu. 

Ahí, amb gelor, quasi tiesos,

no sabran mai els inglesos

lo que és jugar a la piu.

Ací, l’Horta mos somriu.

El nostre peix no té espina. 

Açò és la regió ¡divina!

¿Què saben tots aquells Lords

lo que és un ramell de flors

fet per mans de torrentina?

La dona, ací, és sobirana” (p. 86).

 

Com podem veure, apareix la figura de la mare (per mitjà de la Mare de Déu i de la terra que somriu als fills), la natura (la flor i l’horta), l’aigua (u dels símbols matriarcals, mitjançant la pluja), la música oral (la cantarella) la maternitat (el vincle entre Nostra Senyora i qui és en la capella), el ramell de flors (molt típic pel mes de maig), que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i, finalment, la melositat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La dona en el matriarcalisme de la Catalunya del segle XIX

General, , ,

El 22 d’abril del 2020, Francesc Castellano, en un altre correu electrònic, em deia que, “si t’interessa, puc fer-te algunes aportacions sobre el paper de la dona en les famílies de classe alta de Barcelona (i aquí sí que entra ben clara la figura de la matriarca) i una cosa que crec interessant: la preparació dels fills per a succeir els pares en els negocis, totalment en paral·lelisme amb les iniciacions dins les societats tradicionals africanes, l’endogàmia d’aquestes famílies i situacions que semblen tretes d’antigues novel·les de lords i ladies angleses, però ben nostres”.

És clar que, sense pensar-m’ho dues vegades, li diguí que sí per aquests temes. Així, l’endemà, 23 d’abril del 2020, ell enviava un escrit extens en referència a la burgesia barcelonina: “Primer, cal marcar dues altes burgesies: la ‘tradicional’, la dels segles XVIII i bona part del XIX, jo diria que 1860, més o menys, discreta en la seva forma de viure, dins els murs de la muralla de la ciutat fins que va començar a construir-se l’Eixample cap on van desplaçar-se; en bona part, es dedicava al tèxtil i al comerç, tant cap a Amèrica (especialment, cap a Cuba i cap a Puerto Rico) com cap a les Filipines. Alguns van dedicar-se al comerç d’esclaus, com els Vidal-Quadras i els avantpassats d’Artur Mas, el que fou president de la Generalitat. La seva ideologia era catòlica, conservadora i, en alguns casos, lligats al carlisme”.

Fins ací, la burgesia que es dedicaria, àdhuc, als negocis a nivell internacional. A continuació, n’inclou una altra, procedent de les viles i que és la que més empiula amb l’estudi. Tot i això, direm que convé tenir-ne present ambdues, motiu pel qual no n’he exclòs cap. La lletra negreta és meua.

“Una segona burgesia neix amb el gran desenvolupament tèxtil i, en bona part, no era de la ciutat; provenia de pobles de tot Catalunya, on van aixecar fàbriques tèxtils aprofitant la força dels rius (el Llobregat i el Ter) i algunes fargues de metall, especialment, al Ripollès, terra ja tradicionalment lligada a la transformació del ferro de segles enrere. Les fàbriques tenien, en molts casos, grups de cases en què vivien els obrers, que, en la majoria dels casos, no cobraven en diners, sinó en vals per gastar comprant menjar en els economats al preu que, lògicament, marcava l’amo; negoci rodó. Eren les famoses ‘colònies’, moltes perfectament conservades; i alguna, convertida ara en museu. Molts van establir-se a la nova Barcelona, també a l’Eixample, fins que, a principi del segle XX, ja van desplaçar-se cap a la zona alta, en aquells moments, viles que feia poc s’havien incorporat a la ciutat: el més important, Sarrià, i el barri de Pedralbes, on hi ha la crème de la crème d’aquesta gent.

Aquesta segona burgesia va ser ennoblida, en alguns casos, per Alfons XIII, com el cas del comte de Godó. Aquesta és, precisament, la més interessant d’estudiar. Practicaven l’endogàmia[1], en casaments concertats entre famílies i sempre de la mateixa classe, mai amb gent que fos més baixa socialment. La seva ideologia oscil·lava entre el conservadorisme molt carca, en alguns moments, lligats també al carlisme, com una resta de la seva procedència lligada a la terra, i un lliberalisme més de paraula i d’acció política que no de fets”.

 Francesc Castellano addueix que “Les filles d’aquestes famílies estudiaven a escoles de monges, aprenien una mica de francès, a tocar el piano, a seguir les infinites regles de comportament i totes les absurdes regles ‘pecat /  vergonya / això no ho fa una senyoreta bé…’ i a mantenir una mínima administració de la casa. El fort de l’ensenyança d’aquesta administració estava en mans de les mares. El moment culminant era la ‘puesta de largo’, festes amb molta gent, tots coneguts, és clar, de les famílies de la mateixa classe; allà hi havia totes les possibilitats (i esperances dels pares) que la nena observés el fill (a poder ser, l’hereu, el fill gran que heretava els béns i negocis de la família) d’una família igual. Si la nena no tenia cap germà i era la primera de les que poguessin haver-hi, era la pubilla (el mateix que l’hereu, però en femení). El lloc tradicional de diversió i de contacte social era, sobretot, el teatre del Liceu on, a banda d’òpera, s’hi havien fet balls de màscares de Carnaval on també era possible pescar marit; com que el Cercle del Liceu era un grup molt selecte de famílies, era exactament el mateix que les ‘puestas de largo’ amb la mateixa funció”.

 A continuació, passa al paper de la dona com a matriarca i ho expressa amb aquests mots: “Un personatge essencial d’aquestes famílies era la vella, la matriarca, anomenada la ‘mamà’, amb accent, com he marcat, amb pronunciació castellana. Aquesta era la que mantenia les tradicions familiars remuntant-se, en alguns casos, a unes quantes generacions enrere, la que solia donar el vistiplau en els festejos ja que (per xafarderies entre matriarques de les famílies) ho sabia tot de tothom. La ‘mamà’ solia tenir el seu capellà confessor (molts cops, jesuïtes, però no sempre), qui també portava notícies d’altres famílies i, fins i tot, feia de factòtum, el portanoves de diferents famílies i enllaç entre elles; no es feia res que afectés la família (no els negocis) que la ‘mamà’ no beneís o censurés. Algunes d’aquestes famílies[2] tenien cases d’estiueig a viles a trenta, a quaranta o a cinquanta quilòmetres de la ciutat on, a l’estiu, es feien festes molt decents als seus jardins, ja que moltes d’aquestes cases eren autèntics palaus (el del comte del Godó o el del marquès d’Alella, a la vila d’aquest nom, poden ser-ne exemples). Quan es casaven, anaven de viatge de noces a París, una tradició molt barcelonina. Ràpidament, calia tenir un fill, a poder ser, uns quants, ja que la mortaldat infantil era elevada i calia perpetuar l’espècie.

Els fills, mentre eren petits, estaven en mans de les mares, a vegades, d’una mainadera, fins que anaven a l’escola, generalment, de capellans i, en molts casos, a la Universitat[3], on solien estudiar Dret. Però el més important era que els pares portaven els fills a les fàbriques a aprendre, ja quan eren adolescents, com funcionava, quines eren les funcions de cadascú dins l’empresa i, sobretot, que els treballadors veiessin qui era el futur amo i senyor. Si la fàbrica era fora de Barcelona (per exemple, a les colònies tèxtils), el fill acompanyava el pare de tant en tant, exactament, pel mateix aprenentatge (…).

A les fàbriques, hi havia una lògica explotació sexual[4], noies que, si volien prosperar dins l’empresa (passar a encarregada pot ser un cas), havien de sotmetre’s als requeriments (no als de l’amo, sinó als del director o als de l’administrador). L’amo estava lluny, però el director o el contramestre estava al costat”.

 Quant a la llengua, en aquestes famílies benestants barcelonines o molt pròximes a la Ciutat Comtal, Francesc Castellano escriu que “Aquesta gran burgesia va abandonar el català cap a principi del segle XX, sobretot, després de la Setmana Tràgica; el consideraven una llengua tant sols útil per a parlar amb pagesos i amb gent baixa; curiosament, musicalment, era wagneriana i, a les seves festes (i quan s’unien a la vila, en les Festes Majors de les viles d’origen o d’estiueig), ballaven sardanes, dansa molt casta i pura, tan sols donant-se les mans molt castament, i això era el seu únic punt de catalanisme clar.  

 (…) La petita burgesia volia imitar la gran, però no sempre ho podien fer, ja que el seu capital era menor. També estaven en bona part lligats a l’Església, però, ideològicament, molt més evolucionats i progressistes; és interessant senyalar que alguns eren maçons. Aquesta ja va omplir la ciutat de fills segons que eren advocats, metges, notaris…

(…) Les filles d’aquesta burgesia menor eren una mica, tan sols una mica, més lliures que les de la gran burgesia, tenien tractes amb altres noies dels barris, podien anar a passejar per les Rambles, el Passeig de Gràcia, la Rambla de Catalunya, els llocs una mica més populars; i, encara que els matrimonis solien cercar-se també entre iguals, ja no era tan insòlit que es casessin amb nois de famílies populars, però, això sí, molt cercats i, a poder ser, amb negocis pròspers o amb possibilitats reals de prosperar. Aquesta burgesia no va abandonar el català i, fins i tot, va estar al darrere de moltes institucions culturals ben vives avui dia i, d’ella, han sortit alguns dels dirigents socialistes actuals o passats (Narcís Serra, els germans Maragall, l’Obiols,…). Aquí ja no hi ha la figura de la matriarca tan clara com a l’alta burgesia; és tant sols l’àvia, respectada i tinguda en compte, però sense més”.

Considere important aquest aclariment.

I, com que Francesc Castellano Vilamu és un home que coneix prou el tema, al capdavall d’aquest correu electrònic, diu: “En fi, penso que he donat una pinzellada d’aquestes famílies; és un tema molt, molt extens i hi ha llibres dedicats a algunes de concretes, com els Godó (als qui, personalment, tinc certa ‘tírria’, ja que el meu pare va treballar prop de vint-i-cinc anys al diari) o els estudis que Francesc Cabanas hi té dedicats. El mateix Santiago Russinyol va escriure una obra teatral molt divertida sobre l’alta burgesia, anomenada ‘Gente bien’, que fa pocs anys van convertir en musical amb un èxit impressionant i, justament, el paper més delirant (i sensat) de tots és la vella, la matriarca, la qual refusava de totes, totes, a parlar en castellà”.

Veiem, doncs, altra vegada, com són les dones qui més han conservat les tradicions, els costums, la cultura tradicional, el saber transmés de generació en generació i no cal dir que… la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] L’endogàmia és la reproducció entre individus de la mateixa localitat. Prové del grec endo (‘dins’, ‘en l’interior de’) i gàmia (‘unió’, ‘matrimoni’).

[2] Parla de famílies adinerades, tot i que veiem que més d’un tret és extrapolable a moltes famílies catalanes i catalanoparlants.

[3] Ens parla d’una família que, encara que benestant, tenia assimilat que era interessant estudiar en la universitat, un punt a tenir present.

[4] Trobem que l’explotació sexual és vinculada amb el món capitalista industrial, puix que no parla de temps anteriors i, a més, com un pont cap a la prosperitat econòmica de la dona i, altrament, a costa de l’home, un fet que no va en línia amb la cultura catalana. Recordem que, en els segles que parla, el sistema judicial ja no era el català (tot i que es conservava en part), sinó el castellà, de tradició conservadora i repressiva.

[5] Observem que posa, en primer lloc, un germà, i és amb la ment oberta als parents.

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

General, , , ,

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

General, , , , , ,

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces i d’albades valencianes

General, , , , , , ,

Música eròtica en l’obra “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Un altre llibre de què hem copsat moltes cançons d’humor eròtica és “Coses de la meua terra  (la Marina). Terça tanda i darrera” , del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), obra a què accedírem en la primavera del 2023. Per exemple, quan escriu

“El rector de Bufalí

té una burreta,

li lleva l’albarda

i es queda nueta.

Ai, ai, ai…”[1] (p. 163).

 

“Aguaita’t [2] a la finestra,

aguaita’t al finestró.

Tu tocaràs la guitarra,

jo tocaré el guitarró” (p. 163).

 

“Olivetes del cuquello,

per a mi, senyor rector;

totes les xiques m’agraden:

quant més boniques, millor” (p. 163).

 

“Que te vullc, que te vullc,

que te vullc, bajoqueta;

que te vullc, que te vullc,

que te vullc, ben tendreta” (p.  163).

 

“Eres [ = Ets] la més guapa

que hi ha en el Marquesat[3];

per a ser més bonica,

tens el monyo anellat” (p. 164).

 

“El rector de Bollulla

té una pistola

i acaça les xiques

amb camisola” (p. 164).

 

Per tant, la dona va per davant de l’home.

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 166).

 

“Fadrí: si penses casar-te,

pensa-ho bé i deixa-ho estar,

perquè la dona és un orgue

molt difícil de tocar” (p. 166).

 

Igualment, l’estudiós d’Altea recorda que, “voltant pel poble costeres amunt i costeres avall, solen, en passar per davant de la casa d’alguna fadrina, núvia o pretesa d’algú dels voltadors, parar-se i cantar cançons més o manco intencionades, dirigides a la xica o a ses circumstàncies” (pp. 166-167), prou sovint, en aplegar el mes de maig, com ens han reportat algunes persones:

“Tota la nit acamine[4]

sols per a veure’t la cara

i, ara que estic ací,

trobe la porta tancada” (p. 167).

 

Així, ella ha decidit quan el rebria i quan no.

Prosseguint amb l’esmentada obra de Francesc Martínez i Martínez, amb un estil molt típic de la música catalana, agrega aquestes tres cançons  (en paraules de ma mare, “Cançons de picadeta, de les albades, molt típic en València”), les quals podríem empiular amb rondalles en què un personatge masculí s’acosta (amb un instrument musical) on viu una princesa jove perquè, al capdavall, ella li accepte el casament:

“Xica del monyo lluent

i els caragols per la cara!,

et penses que tots et volen

i tu estàs molt enganyada” (p. 168).

 

“Jo tinc una perereta

que ni fa flor, ni fa peres

i la tinc acomparada

a les xiques carasseres” (p. 168).

 

En l’original, figura “acompará”.

I una que alguns col·laboradors plasmaren:

“Encara que me donares

cent lliures i un bancal d’horta,

no me casaria amb tu

perquè tens la boca torta” (p. 168).

 

Unes pàgines després, l’investigador passa a una secció del llibre, la qual, potser per evitar algun maldecap i, més encara, tenint present que el treball s’editaria en temps del general Franco (ací, conclòs en 1946, uns set anys després d’haver acabat la guerra), prefereix qualificar de “Cançons”. Hem de menester dir que captem moltes composicions (ho repetim, moltes) que, directament, podríem qualificar com a eròtiques i, si no, com a relacionades amb el tema de l’amor i, àdhuc, en més d’un cas, amb vocabulari escatològic.

En farem esment:

“Si em pensara que em volgueres,

et portaria un regal:

un bon mocador de pita

i tela p’a un davantal” (p. 173).

 

“Marieta: tin-te dreta,

tin-te dreta i no cauràs:

que, si es trenca la rameta,

culadeta pegaràs” (p. 173).

 

Podria tractar-se d’uns mots del nuvi a la núvia, dona que, en altres versos, és qui tria, qui decideix:

“Les parelles en la mar

estan esperant el vent;

jo esperant estic, de tu,

paraula de casament” (p. 174).

 

“El sol ja se’n va a la posta;

les gallines, al joquer[5];

ma mare tanca la porta

i en tira el nóvio al carrer” (p. 174),

 

perquè considera que ja és tard.

Amb un toc d’humor i en què es reflecteix l’agilitat i la rapidesa femenina, n’hi ha una que havíem llegit abans del 2023, any en què accedírem a aquest llibre:

“Ella fuig i jo l’acace

per mig d’un garroferal

i, girant-se, va dient-me

‘-No m’agarraràs, pardal’” (p. 174).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquesta cançó, direm que el 26 de gener del 2022 es publicà en el grup de Facebook “Refranys i dites valencians”.

[2] En l’original, “Asomat”. Com podem veure, substituir aquest mot per una forma genuïna no afecta la rima, ni la música.

[3] Es refereix al Marquesat de Dénia.

[4] Aquesta forma figura en el DCVB.

[5] En el DCVB, “Joquer” figura com “Barra o embarrat on dormen les gallines”.

Jocs infantils matriarcals, de caràcter eròtic i dones que menen i fortes

General, , , ,

Prosseguint amb jocs de la mateixa línia i que figuren en el llibre “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista esmentat, hi ha “Llauradora” (en l’original,“Llaora” ): “Aquest joc el juguen xicons, xicones i grans, especialment, en anar a berenar la mona els dies de Pasqua (…); se senyala el punt de lo que ha de ser mare, que sempre és el cap o la vora d’un sequer o d’una era” (p. 95) i, més avant, diu que “el que para, diu: -Llauradora, vaja, llauradora, vinga, el que cau, que es detinga i, si no, que prema la xeringa-. També hi ha qui substitueix açò per la dita, un poc més bruta, que diu: -Llauradora, vaja, enmig del cul, tinc una tatxa-” (p. 95). Així, copsem detalls com la Pasqua (moment de l’any en què reviscola l’erotisme), que la dona sempre fa de cap de colla, la vora (com en rondalles en què una espasa és a un costat i no, com ara, en la banda del mig) i, per descomptat, trets sexuals: prémer la xeringa (introduir el penis en el cos de la dona) i, si no, ficar el pardal en el cul (una altra forma de penetració). Agregarem que la tatxa també és captada en la cançó valenciana “El sabater de Sollana”, la qual, en la versió del grup “Els Pavesos”, de 1978, diu “te s’ha perdut el martell, / ja no pots clavar la tatxa”.

És més: en el joc “Roda la maça” (p. 99), es reflecteix lo matriarcal. Així, Francesc Martínez i Martínez posa que “És joc molt mogut i de gran alegria, en el qual, quasi sempre, el faldellí de la dona és el que tomba la maça” (p. 99). Simbòlicament, la dona tira avall… l’home (representat pel penis en erecció, això és, per la maça) i, per tant, és més forta.

Ben mirat, també ho capim en “Pilarets” (p. 100), quan comenta que, “En un bon escampiu, formant a modo de rogle, però distanciades unes d’altres, es col·loquen, a parelles, els jugadors, davant u d’altre: per lo general, la xica, davant; i el xic, darrere”, de la mateixa manera que, en entrar a una casa, majoritàriament, en primer lloc, ho fa la dona (com ens indicaren en la recerca).

Igualment, hem triat un joc, “Gat i rata” (p. 102), també recollit per Mariano Jornet Perales (1869-1953), en què la dona fa de mare: “Amb les mans agafades i amb els braços ben estirats, fan rogle els jugadors, dins dels quals està la xica que fa de rata; per fora, va el que actua de gat famolenc que, a vegades, sembla els del mes de gener, el que maula i tot. Els jugadors que formen el rogle tenen l’obligació de defendre la rata i de no deixar que el gat entre quan aquella és dins o que isca quan és fora, perquè la rateta troba sempre els braços ben estirats per a entrar i eixir; i el gatot, ben tancats”.

Finalment, en “Anita” (pp. 104-105), en què indica que és de rogle, a mitjan descripció, diu que, “En aplegar a la tornada, es paren i la fadrina que havia restat enmig, balla davant del fadrí que bé li pareix, el que l’acompanya en el ball” (p. 105): la dona encapçala el grup (ella fa el primer pas) i, altrament, tria lliurement amb qui ballarà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils matriarcalistes i dones ben considerades i que trien

General, , , , , ,

Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947 i, com a facsímil, editat en el 2012 per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó “al mateix temps que es diu: planta la mare santa; també algunes diuen: en planta la Cova Santa” (p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).

Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50).

 

Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint-. Coixo: -Desperta-la-. Ceba: -No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou-; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, Mare sorda-; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?-; la Ceba: -El Coixo és ací-; la Mare: -Què vol el Coixo?-; Ceba: -Una cebolla–; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes-” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.

En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.

Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.

En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo qual resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de poble resta constituït” (p. 60).

En acabant, el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb l’ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p.  60) i indica que “també les més xicotetes solen sotmetre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).

En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant de la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).

I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que sí en cas que siga el que tenia designat (…) [ en el cas ] de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).

És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.