Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Religiositat lligada a la terra, emprenedors i empelt mare-filla

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El devot de Sant Josep”. Un dia, amb motiu de la festa de Sant Josep, un predicador passa per una vila, encomana en pro del sant i, al capdavall, u dels fusters es torna un seguidor de Sant Josep (p. 146).

Un poc després de morir-se aquest fuster, ell toca les portes del cel i li obri Sant Pere, però, com que Sant Pere no l’admetia, li diu “Doncs, feu-me sortir Sant Josep” (p. 147), qui es posa de part de l’home.

Llavors, el patró del gremi se’n va a parlar amb Déu, a qui, amb molta espenta, comenta que, “o entra ell o jo me’n vaig” (p. 147). I el Pare ho accepta.

Però Sant Josep prossegueix amb Nostre Senyor i li demana la Dona (la Mare de Déu), el Fill (Jesús) i, més encara, li addueix:

“-És que també vull el dot de la Dona, que és reina dels àngels i dels arcàngels. (…) I (…) els patriarques, i profetes i apòstols i màrtirs i verges i tots els altres sants, que també n’és reina” (p. 148).

Com podem veure, Sant Josep enllaça Nostra Senyora amb el Fill; després, trau el tema del dot de la dona (present en el del casament), capim que ella és per damunt dels alts càrrecs de l’Església i, àdhuc, li diu que la Mare de Déu és la reina de tots ells, qui té la darrera paraula.

Finalment, Déu respon a Sant Josep:

“-¡Vaja: vés, regató, vés! ¡Que entri el teu devot, que entri, que, al capdavall, encara m’hi deixaries tot sol, al cel!” (p. 148). I, de pas, ens trobem davant una religiositat que empiula amb la terra.

Un altre relat amb uns quants trets matriarcals, i que és en aquesta obra del folklorista de Collbató, és “La dona de Sant Sever”, per exemple, quan comenta que la dona, en saber que el marit havia estat elegit bisbe (el bisbe Sever), es morí.

Ara bé: altra vegada apareix el lligam mare-filla: “Al cap de poc temps, es va morir una filla seva i, en ser que volien obrir la tomba de la mare, per soterrar-l’hi, al costat, de cap manera podien alçar la llosa” (p. 150).

Finalment, Sant Sever, davant la muller, forta, li diu “a ta filla, faràs lloc.

I la llosa es va alçar de seguida” (p. 150) i, així, fou possible que mare i filla estiguessen juntes.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que assoleixen objectius i persones que emparen el bon cor

General, , , , , ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcals és “Sant Pere i el ronyó del be”, recollida en l’obra de l’investigador de Collbató. Començarem dient que, com en altres relats amb Jesús i Sant Pere, el deixeble representa la mentira i la prepotència (molt presents en les cultures patriarcals). Així, ambdós personatges van pel món, demanen hospitalitat en una casa de pagès i els hi acullen junt amb la resta d’apòstols.

Mentres que el Mestre se’n va un moment, “Sant Pere, que tenia molta gana, veient que trigaven, es menja el ronyó; va pensar: ‘Ca! ¡No se n’adonarà ningú!’.

Quan van arribar, es posen a taula i Nostre Senyor s’adona que el ronyó ja havia volat; i diu:
(…) -Digues la veritat.

-¡No en tenia, vaja!

Va restar així” (p. 144).

A continuació, hi ha un passatge que evoca la persistència quan u vol aconseguir un objectiu (ací, per mitjà d’una dona):

“En havent dinat, compareix una dona tota desesperada, dient que tenia un mort a la família i pregant Nostre Senyor que li tornés la vida. Tant es va exclamar, que Nostre Senyor se n’hi va amb tots els deixebles, s’acosta al mort, el fa a trossos, després els torna a ajuntar un per un, com estaven abans, pega bufada i el mort s’alça de seguida, sa i bo” (p. 144).

Per consegüent, el paper de la dona ha estat bàsic i decisiu: ella ha assolit l’ajuda que demanava i ha fet possible que reviscolàs el difunt. A més, es fa lo que ella indica al personatge masculí.

En acabant, Sant Pere, després de presenciar els fets, considerà que se’n podia anar pel món i guanyar-se la vida, com ho feia el profeta.

Passa que, en aplegar a una vila, l’apòstol tracta de fer com Jesús,… però fa pala i, per poc, se’l carreguen “per estafa” (p. 145).

En un passatge immediat, Sant Pere demana auxili a Jesús i Nostre Senyor li diu:

“-Bé: tot ho arreglarem, però m’has de dir la veritat del ronyó.

Sant Pere:

-¡No en tenia, de ronyó, no en tenia!

Nostre Senyor:

-¡Mira que me’n vaig!” (p. 145).

En eixe moment, l’apòstol s’agenolla als peus del profeta i “li confessa que el ronyó se l’havia menjat ell i, llavors, Nostre Senyor va ressuscitar aquell mort i tot va restar bé” (p. 145).

El 7 de setembre del 2025, mentres tractàrem aquesta rondalla, l’empiulàrem amb una part de la tesi d’Angie Simonis sobre la deessa grega de l’agricultura (Demèter), quan diu que el Jesús literari té uns detalls i una manera de respondre molt en línia amb les valors que se solen considerar femenines, més que amb la figura de l’home patriarcal: “Jesús no aprovà ni el mite, ni les seues implicacions, ni els costums patriarcals referents a les dones, ans al contrari” (p. 255).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Xiques jóvens, vigoroses i que tenen la darrera paraula

General, , , , ,

Una altra rondalla recopilada per Pau Bertran i Bros (s. XIX) en el llibre “El rondallari català”, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare de les vint-i-dues filles”, una rondalla eròtica i escatològica. Així, “Una vegada era un pare que tenia vint-i-dues filles i que no les podia casar” (p. 128) i els proposa anar a una fira. Començant per la més gran, ella ho accepta. Quan són a mitjan camí, la xicota li diu que vol orinar i ell diu:

“-Orina.

I surten tres rius molt horribles.

A prop d’allí, hi havia una casa. Surten la gent d’aquella casa:

-¡Reina santíssima! I, ¿què és estat, això?

El pare diu:

-La meva noia, que ha fet una orinada.

Vet aquí que l’hereu d’aquella casa, en sentir això, diu:

-Ai, doncs, si ella té aquesta habilitat, jo m’hi vull casar.

I el seu pare l’hi va donar, i es van casar” (p. 128).

Per consegüent, encara que el pare vullga desfer-se de la filla, ella és qui admet la idea i, a banda, ho empiula amb trets femenins: el riu i l’aigua. Fins i tot, el minyó ha de demanar la paraula al pare de la xicota.

Després de tornar-se l’home a casa, fa una qüestió a la mitjana:
“-¿Vols venir tu, a fira, a veure si en trobarem un per a tu?

-Sí: anem, pare.

Quan és pel camí:

-¡Ai, pare!: ¡quines ganes de fer un pet que tinc!

El pare diu:

-Fes-lo.

I, amb la venteguera tan horrible, va fer caure una paret d’una casa (…). Surten la gent d’aquella casa” (pp. 128-129) i el pare els comenta que ha estat la seua filla i el motiu.

Afegirem que, en el cas de la gran i en aquest, la dona jove és una persona forta: bé, reflectit en l’aigua, bé en el vent.

Ben mirat, altra vegada, aquesta robustesa femenina és ben acollida, com en algunes cançons eròtiques mallorquines arreplegades per Gabriel Janer Manila i en altres indrets catalanoparlants. Això fa que l’hereu de la segona casa diga “¡Ai! ¡Quina habilitat que té, aquesta noia! M’hi vull casar.

I s’hi casa” (p. 129).

Per tant, ens trobem davant una narració en què es valora la vigor de les dones, ben diferent de com són presentades en altres cultures i en la gran majoria de les escoles espanyoles i en molts films de l’estranger.

Al capdavall del relat, qui l’ha trasmés al folklorista, recorre a la part dels excrements, quan el pare, en tornar a casa, diu que, gràcies a Déu, ja són casades tres filles. Aleshores, l’oïdor li respon:

“-¡Dues!

-¡Besa’m el cul, tu i totes vint-i-dues!” (p. 129).

Aquesta darrera frase, en l’original, “¡Besa’m el c… i totes vint-i-dugues!”, reflecteix, altra volta, un fet que algunes persones ens han escrit (encara que en nexe amb cançons eròtiques que aprengueren de dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX): que eren més atrevides en els camps ací tractats i que no vivien d’acord amb una mena de culte a les normatives.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Dones que toquen els peus en terra, que dominen i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració que figura en l’esmentada obra del folklorista de Collbató, i en què copsem trets matriarcals, és “El soldat del llibre meravellós”. Un jove torna de la guerra i, en passar per una casa, demana sopluig i “la mestressa el va fer anar a la pallissa” (p. 116).

Al moment, capeix que la dona i un frare “es posaven a taula a fer un gran àpat de botifarres i pollastres i capons” (p. 116), que ouen que toquen a la porta i que la mestressa reconeix el truc.

En acabant, desparen taula i “el frare el va fer ficar a la pastera” (p. 116).

És a dir: la mestressa, no sols porta la casa, sinó que ella té la darrera paraula, àdhuc, on se n’ha d’anar el xicot i on el frare. En el cas del religiós, en una aïna de recepció.

En entrar l’amo en la casa, la dona, guilopa, li comenta que no l’esperava rebre.

Tot seguit, el xic es posa a gemegar i el propietari s’acosta on és el jovenet i, més avant, li diu:

“-Menjareu alguna cosa”.

Llavors, el noi els diu que, amb el llibre que porta, no li mancarà menjar: “I es va treure, de la pitrera, un llibre tot arrugat (¡era el llibre de les ordenances que li havien dat al servici!).

L’amo, que no sabia de llegir, diu:

-¿Que és un llibre de virtut?

-Mireu si ho és que, quan tinc gana, no haig de fer més que obrir-lo dient lo que em ve de gust i tot se’m presenta a l’instant, ben cuit i amanit” (p. 117).

Afegirem que la bonesa de l’home es plasma en els mots que adreça al soldat:

“-¡Home!, ¡si això fos veritat…!

-¿No ho ha de ser? (…)

-Ja m’agradaria.

(…) El soldat, que obre el llibre, i es posa:

-Llibre, llibret,

per la virtut que Déu t’ha dat,

fes sortir botifarres del forn ben aviat.

Diu:

-Aneu-hi, patrona, que ja n’hi trobareu.

La mestressa respon amb gran malícia:

-Vaja, vaja: no estic per a ximpleries” (p. 117).

Com podem veure, per una banda, l’home (l’amo) representa la innocència, la candidesa; el soldat, l’astúcia i la mentira (cal dir que u dels contactes amb la cultura castellana es feia per mitjà del servici militar i d’anar a la guerra, si més no, en la segona meitat del segle XIX, quan es recopilà aquesta rondalla).

En canvi, la mestressa és en nexe amb la cultura matriarcalista catalana i, en eixe seny, amb unes paraules que posa el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat per Edicions Sidillà en el 2021: una de les persones que reportaren comenta que “La cultura de l’enganyifa no hi era, aquí. I te l’explicaven com: ‘Mira aquell què va intentar fer…’. No com un fet positiu: ‘Mira aquell que llest que va ser’. Les enganyifes eren molt mal vistes” (p. 257).

En línia amb aquest fet, en la introducció del llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea i editat en el 2022, podem llegir uns mots d’Ana Cachafeiro:“zintzoa/ser sincer, la definició més exacta de ser bona persona, lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal en el segle XIX i dones eixerides i que dominen

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La Paula dels tres promesos”: “una noia tenia relacions amb tres germans i l’un no s’ho sabia de l’altre” (p. 111). Cal dir que el folklorista en cap moment desaprova aquesta visió de la sexualitat.

Després, la jove es proposa mofar-se dels tres i recorre a fingir-se malalta. Un dia que tenia assenyalat, “arriba el Peret i demana a la seva mare a on era la Paula” (p. 111) i la marona li respon que és en el llit.

Quant al primer xicot, en Peret, farà lo que ella li indicarà. De fet, el jove li comenta:

“-Bé: explica’t. Ja saps que jo, per tu, tot lo del món.

-Si tampoc no ho faries.

Llavors, ella li diu què li havia manat el confés: “m’havia d’estar ajaguda tres nits al cementiri, embolicada amb un llençol. ¡Ves qui ho fa, això!

-Jo ho faré; ja t’he dit que, per tu, tot.

I el Peret, aquella nit, ja va anar al cementiri a complir per ella” (p. 111).

Com podem veure, no sols la dona és la part forta (en el llit, ella mena i domina, en lloc de fer-ho ell, aprofitant que la minyona és malalta), sinó que en Peret fa lo que la dona (na Paula) li diu.

Igualment, apareixen dues formes diferents de ser i de respondre. Així, la xica és, més aïna, moderada; en canvi, la d’en Pere és més semblant a la romàntica.

Tot seguit, passa un segon germà, Josep, i la mare li diu on és la filla i ho fa amb uns mots que plasmen lo matriarcal: la dona és per damunt de l’home (“Sí: vés dalt, a tal cambra”, p. 112). En aquest cas, la tasca és vetlar tres nits “un mort que hi ha al cementiri, agenollada tota la nit” (p. 112).

Tocant al tercer germà, en Francisco, també haurà de pujar a la cambra i, en unes condicions molt paregudes a les del primer, haurà de estar al fossar, però “amb dues argolles penjades al coll, corrent tota la nit” (p. 112) amunt i avall. I en Francisco trau a la fadrina:

“-Jo ho faré perquè ets tu; i posa’t tranquil·la, Paula.

I ella ja es va posar bona de seguida, perquè ja havia assolit lo que volia” (p. 112), unes paraules molt significatives.

En un passatge posterior, els tres germans es veuen i acorden fer un pacte per a escarmentar la xicota, per la mala passada que els ha fet. U dels tres els presenta la proposta: es vestirà de pelegrí i, mentres que el rebran en ca na Paula, els altres dos romandran en el portal.

I, altra vegada, l’acció esdevé de nit.

Quan el cap de colla dels germans passa a la casa, aprofita que ell és eixerit i la candidesa dels pares: els diu que una paella s’ha omplit de botifarres (les ha ficades ell i és un detall eròtic vinculat amb l’home), el pelegrí porta una canya (símbol del penis) i ous trencats que, com ell els adduïa, venien del cel. Açò darrer ens podria evocar la pluja i, altrament, la sembra (l’acte de colgar les llavors, de forma, més aïna, redona).

Finalment, els pares ho aplanen al romeu:

“-Demaneu lo que vulgueu; per vós, tot” (p. 113).

I, com que els pares tenien aquell viatger com un sant i, a banda, na Paula, al capdavall, accepta gitar-se amb el pelegrí, la fadrina es despulla i… veu que són els tres germans.

Aleshores, entre els tres jóvens, es desfan d’ella, li tallen les cues i les pengen al cap del carrer.

Per consegüent, som davant una rondalla que convida a ser persones de bon cor i realistes. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones moderades, que determinen amb qui es casen i de paraula

General, , , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros, i en què capim trets matriarcalistes, és “La pell de poll”. Així, un rei ve d’una guerra en què s’havia passat molta menjança i “un dia es va trobar un poll molt regròs” (p. 96) i, en tornar de la contesa, fa un edicte, el qual, entre d’altres coses, deia que “qualsevol que endevinés de què era aquella pell, es casaria amb la seva filla” (p. 96).

Tot seguit, un pastor es proposa casar-se amb la princesa i, al llarg del camí, es trobarà companys que ell acceptarà i que, al capdavall, cada u farà el seu paper i tots seran decisius per al resultat desitjat: una rata, un escarabat i un lleó. Com podem veure, hi ha animals que podrien semblar insignificants (petits físicament) i un tercer que representa el poder (el lleó).

Nogensmenys, la rata (ací, amb un paper diferent al d’home, atenent al seu significat eròtic, i, més aïna, en línia amb el d’explorador, com en l’expressió “Ser una rata de biblioteca”), “es fica a palau i s’introdueix a la cambra reial sense ser vista, i allí va sentir com el rei i la reina disputaven; la reina deia al rei:

-Tu en tindràs la culpa, si la nostra filla s’ha de casar amb algun perdulari que endevini que la pell és de poll” (p. 97).

És a dir: la dona hauria estat més prudent que l’home i hauria fer una qüestió més preparada, no fos cas que n’eixís un marit molt deixat, negligent…

No debades, el monarca li respon:

“-Ca, dona. ¿Qui vols que la conegui, una pell de poll?

La rata ja en va tenir prou i corre a trobar el pastor i diu:

-Pastor: ja sé de què és la pell. És de poll.

Llavors, el pastor va presentar-se a palau” (p. 97).

Quan el pastor ja és en el palau, “de seguida, va endevinar que aquella pell era de poll (¡com que ja ho sabia per la rata!). Però la reina, ¿què és cas de casar la filla amb aquell home?” (p. 97).

Per tant, la dona (la reina) té la darrera paraula.

Ara bé: com que el pastor prioritza que el monarca complesca amb la paraula, no ho deixarà caure.

“Mentrestant, a la filla del rei, li va sortir un gran partit: un príncep molt poderòs; i ja dormia a palau com a promès” (p. 97).

Passa que el rabadà no acollirà aquest joc brut i, per això, l’escarabat “surt del sarró, se’n va al llit del príncep, hi fa un pilot de boles i les hi deixa. A l’endemà, quan [ els criats] van a aplegar-hi el llit, troben allò i, de seguida, es va escampar la veu que el promès (…) s’embrutava al llit” (p. 98), que devia anar fluix de molles.

“I, a la nit vinent, [el príncep] es clava una estaca al cul[1]. Però, quan ja dormia, hi va anar la rata a fer-li pessigolles al nas amb la cua; i el príncep pega un esternut tan fort que l’estaca fuig, traspassa una paret i trencuixa la filla del rei.

Llavors, el príncep va fugir i la noia, amb la cuixa trencada, no va tenir més remei que casar-se amb el pastor” (p. 98).

En aquest darrer passatge, el príncep dorm com un convidat, no com si ja fes parella amb la filla del rei. A més, ella, entre un futur marit que li faria mal i un pastor que ha encertat les proves que el rei havia exposat, prefereix el segon: el rabadà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de  bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, “una estaca al c…”.

Àvies que recomanen i que salven i jóvens que forgen la seua vida

General, , , , , ,

Una altra narració recopilada pel folklorista de Collbató en el llibre esmentat, i en què copsem trets matriarcals, és “El ruc de l’infern”. Un jove que tornava de ser soldat, veu que, a sa casa, no hi havia ningú, que tots s’havien mort i que no hi havia cap diner. Llavors, mentres pensava què podria fer, se li apareix el dimoni (presentat com un gran senyor) i fan un pacte.

Quan se’ls obri la terra, a ambdós, i s’acosten als llims, l’home li diu:

“-Mira, noi: aquí tens aquest ruquet. Tragina llenya” (p. 93).

Tot seguit, com que el xicot, sense parar, el carregava de llenya, “el ruc que se li gira:

-Mira: noi. No em carreguis tant, que sóc ta padrina” (p. 93).

Com podem veure, l’entrada en la terra (en el món femení i, igualment, maternal), porta el xicot a sa àvia, qui, a més, en nexe amb el matriarcalisme, li demana que no l’esgote, que la tracte bé.

Aleshores, el jove li respon:

“-¿Vós sou la padrina?

-Sí -diu-. ¿Te’n recordes d’aquell temps que havia d’anar a robar llenya? Ja ho veus: no ho aconsellis a ningú (…). Ara, ten compte tu. Mira: mig any d’allà és un any d’aquí. No prenguis més diners dels que tens tatxats” (p. 94) i li addueix que la barrina és a punt de finir.

Per consegüent, l’anciana li recomana ser honest, no furtar a ningú, ni jugar brut. Quant al tema del temps, resulta significativa la importància que rep de la dona, puix que és un detall que empiula amb la Mare, amb lo fosc i amb lo tel·lúric. A banda, li recomana ser just amb els pactes.

“Quan va ser aquell dia, el noi diu al dimoni:

-Nostramo, me’n vull anar.

El dimoni:

-Mira: allà hi ha diners. Pren els que vulguis.

I ell, de cap manera; i, llavors, el dimoni els hi va donar” (p. 94).

Així, el diable li donaria la part que havien acordat un poc després de conéixer-se tots dos i el jovencell segueix les directrius que li havia dit la provecta. Això fa que el xicot no en demane més.

En acabant, el noi, amb un paper més aïna com qui porta la iniciativa, comenta al barrufet:

“-Ara, m’hauríeu de fer una favor: d’acompanyar-me a la meva terra.

Diu:

-Prou…

I [ el diable] l’agafa i, en un moment, el va portar allà mateix a on havien fet el tracte” (p. 94).

O siga: el xic torna a la seua terra junt amb el senyor (qui ací fa un paper relativament pròxim al de fada) i, al capdavall, es clou un cicle: el pas d’una adolescència sense espenta (com capim a l’inici de la rondalla) a una joventut en què el minyó és preparat per a forjar la seua vida (ell és ara qui ha supeditat el dimoni), en bona mida, mercé a les paraules de la velleta en qui ell confià i que podem dir que el salva.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Germanes que fan de mare dels seus germans, que salven i que pacten

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i que figura en l’obra “El rondallari català”, de Pau Bertran i Bros (1853-1891), és “La germana dels deu bous”. Un marit i una muller tenien deu fills i tots eren xics. Quan la mare era a punt de tenir l’onzé fill, aplega els xics i els diu que el pare no acceptaria que fos un xiquet, però sí que nasqués una xiqueta. En qualsevol cas, per si de cas, els recomana que facen via.

Un poc després, la mare té una filla. “Aquesta noia es va fer gran i, gran que va ser, la seva mare li va explicar tot lo que havia passat” (p. 90).

Llavors, la xicota decideix anar a veure si els troba “i un dia va saber que anaven deu joves plegats, que ells deien que eren germans” (p. 90). I, com que ells li diuen que sí que són germans, ella els respon:

“-Doncs, jo sóc germana vostra” (p. 90) i els addueix que la mare li explicà per què ells se n’havien anat de casa.

Però, a més, com qui fa de portadora de vivències del passat, la minyona els indica:

“-Doncs van tenir una noia i aquesta noia sóc jo.

Vet aquí que aquests nois es van posar a treballar per a ells i la noia els arreglava el menjar; i un dia hi compareix una dona, que era bruixa, amb deu mocadors” (p. 91). Afegirem que, com en altres rondalles (com ara, en què apareixen lladres i una jove) o bé com en comentaris en què ens han dit que hòmens i dones catalanoparlants nascuts abans de 1920, anaven junts i hi actuaven, la part masculina i la femenina van empeltades.

Passa que una velleta tempta la noia perquè li compre uns mocadors per als deu germans i l’al·lota, “com que estimava tant els seus germans, els va fer posar els mocadors i, de seguida d’haver-se’ls posats, tots es van tornar bous.

La seva germana, (…) al capdavall, es va haver de conformar i cada dia portava els deu bous a pasturar” (p. 91).

És a dir: la dona (la jove) és el pal de paller, però té una manera de manar unida a la cordialitat (detall que ens podria evocar la maternitat) i, a banda, és una persona amb idees i això li permet viure esperançada i, igualment, com a capitost de la colla (ella és qui porta els hòmens, ací, en forma de bous, un animal que representa lo femení i l’abnegació).

“Un dia, mentres feia pasturar els bous, hi compareix un amo d’una casa de pagès i li diu:

-Mira, noia: si et vols llogar a casa, tu i els bous, estareu molt bé.

I la noia se n’hi va anar amb els bous” (pp. 91-92), en una situació en què la dona té la darrera paraula.

Un altre dia, la mateixa bruixa veu la xicota, la llança a un pou (detall femení), però la xica no es va morir. És més: els bous l’evocaven fins al punt que pasturaven al voltant de l’excavació.

En un passatge posterior, l’amo contracta un altre bouer i un dia li comenta de matar u d’aquells bous. Ara bé: la noia, com la mare que estima els seus fills, “que no era morta, ho va sentir; i crida de baix estant:
-¡No, que els deu bous són deu germans meus!

L’amo de la casa va dir:

-¡Sembla que se sent una veu!” (p. 92).

Aleshores, la bruixa tracta de distraure el propietari, però, “la noia, de baix estant, la va conèixer, que era la bruixa, i va cridar:

-Sí: sóc jo, que aquesta mala dona que respon em va tirar daltabaix del pou; aquests bous, tots són germans meus” (p. 92). Per consegüent, la germana parla de bon cor, es posa de part dels seus germans (com si fossen fills) i, per eixe motiu, “L’amo que mata la bruixa i, així (…), tots els bous es van tornar persones altra vegada.

Vet aquí que, llavors, van treure la noia del pou i se’n van anar tots plegats a casa els seus pares” (p. 92).

Com podem captar, la dona salva l’home, l’amo actua d’acord amb els comentaris de la minyona i, finalment, el propietari deixa que els onze germans (els xics i la xica) tornen a cals pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones i pares que aplanen els fills i els majors i hospitalaris

General, , , , ,

Una altra narració que copsem en l’obra esmentada del folklorista de Collbató és “Els fills del pescador”, semblant a altres en què apareix una sirena.

Així, hi havia un pare que es dedicava a la pesca i a qui els seus companys li daven del que agafaven ells (p. 83), tret que reflecteix la generositat.

Un dia, el pare es fa amb un peix molt gros, que li diu:

“-Mira: (…) fes lo que et diré. De mi, en fas quatre trossos: cap, cos, cua i sang. El cap el dónes a la teva dona; (…) de la cua, en fas dos trossos i els plantes a terra” (p. 83). Per consegüent, la dona és qui mena i la banda de darrere (la qual simbolitza lo femení, empiula amb lo tel·lúric).

Més avant, naixen dos fills i, en fer-se grans, u dels dos diu al pare:

“-Jo no en vull ser, de pescador; vull anar a viatjar, a fer fortuna cap a tal banda” (p. 83) i l’home li ho aprova: “-Ja hi pots anar” (p. 83).

Nogensmenys, el fill es troba amb una velleta que, fent que ell seguesca les indicacions de l’anciana, el porta a un lloc on eren els que ella havia aconseguit encantar.

Llavors, l’home capta el senyal del líquid i l’altre fill li diu que ell farà camí.

Quan aquest segon xicot veu una vella, ell, prompte, li comenta: “Si no em dieu a on és el meu germà, us mato de seguida.

Ella diu:

-(…) ja te l’ensenyaré, el teu germà.

I va i el desencanta” (p. 85). 

Després, la dona aconsegueix fer un acord amb els xics: “sempre que us en passi alguna, veniu-me a trobar” (p. 85): l’anciana els salvarà.

I així ho feren.

En un passatge immediat, els dos germans raonen:  el primer diu que vol continuar el seu pla de fer fortuna; i, el segon, tornar-se’n a casa.

Passa que, el germà aventurer aplega a un poble i, després de proves, salvarà la filla del rei i el monarca, al capdavall, es posa de part del jove i no d’u que havia tractar d’enganyar la Cort.

Afegirem que, aquest primer germà, arran d’una guerra, hi hagué d’anar. Aleshores, el pare veu que canvia el color del líquid i, per això, l’altre germà apareix en la Cort… No obstant això, el minyó simula que n’és el primer i, “com que va veure tan guapa a ella, va fer el paperot” (p. 88).

Finalment, el germà primer resta ferit, la princesa el guareix i, com que ella capeix com havia respost el germà segon, “tots s’hi van posar i [ = la princesa] el va perdonar; i tots plegats van anar a fer una visita als pares dels nois i se’ls en van endur amb ells” (p. 89).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Hòmens que van a la mare i que són compensats i salvats per dones

General, , , ,

Una altra rondalla que figura en el llibre “El rondallari català”, del recopilador Pau Bertran i Bros (del segle XIX), i en què es reflecteixen trets matriarcalistes, és “La cabreta encantada”. Primerament, direm que la cabra és u dels animals que simbolitza la maternitat. Un soldat que tenia llicència per a anar a casa, passa per un bosc, s’hi perd i, en acabant, veu un llumet i fa camí: “va trobar una gran balma: es fica endintre, endintre i troba un gran palau amb una sala molt rica, però (…) només hi havia una cabreta” (p. 79).

És a dir: el jove passa a lo femení i acollidor (la mare que és receptiva amb els fills, ací, simbolitzada per una cova).

Quan ella es frega unes quantes vegades amb el xicot, fa de guia del noi “signant-li que la seguís.

Ell va pensar:

‘-Vejam…’.

I va seguir la cabreta i la cabreta el va fer entrar en un gran menjador que hi havia la taula parada amb viandes de tota mena” (p. 79), com en altres relats amb passatges semblants a aquest i en què es plasma el refrany “On va la corda, va el poal”.

Ja de dia, el minyó fa via i explica a una hostalera els fets que hem comentat i la dona li addueix:
“-Us heu deixat perdre la sort; jo hi tornaria” (pp. 79-80).

Més avant, “arriba a l’hostal una gran senyora en una carretel·la de sis cavalls. (…) es va treure una bossa de la butxaca i va dir [ a la mestressa]:

-Teniu, doncs: quan passi, deu-li aquesta bossa per penyora i digueu-li que aquella cabreta que ha vist és una reina, que la tenen encantada tres gegants” (p. 80) i que, per a desencantar-la, ell haurà de patir i de recórrer a un armari (u dels símbols de la vagina) on trobarà una ampolla (un atifell de recepció, ací, d’oli que li guarirà les ferides).

Per tant, l’home comptarà amb el suport femení (material i psicològic), serà ell qui reviscolarà la noia…, però si segueix les directrius que comenta la senyora.

Ben mirat, uns dies després, el soldat passa per l’hostal, la mestressa li diu l’encàrrec i, com que ell era bonhomiós, “pren la bossa i veu que era buida; però hi fica la mà i hi troba un grapat de moneda.

(…) Hi torna a ficar la mà, i més moneda; i, com més l’hi ficava, més en treia (…):

-¡Això deu ser una bossa de virtut!

I ho era” (pp. 80-81).

Un poc després, el jove se’n va cap a la cova i, a continuació, cap al palau, a desencantar la reina i, encara que un gegant l’agafe (i que, junt amb els altres dos titans que hi havia, al capdavall, el fiquen en un pou i se’n vagen), el soldat, en un moment de la nit que li mancaven les forces, trau l’ampolla d’oli i, “De seguida, va  sortir una cambrera de la reina, que era aquella senyora de la carretel·la de sis cavalls” (pp. 81-82), això és, la dona que havia indicat a la mestressa què caldria que fes el jove per a poder salvar la sobirana i, altrament, perquè ell romangués viu.

Finalment, la senyora dels cavalls, amb un paper no precisament secundari, compensa el xicot i, per això, “el va presentar a la reina, que ja era desencantada i era molt garrida i jove, i es van casar” (p. 82).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.