Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones amb un regiment de soldats, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, la qual figura en el Tom XIX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi havia tres germanes fadrines que estaven davant cal rei i, el monarca, que l’acabaven de coronar (p. 98) i que tenia una vintena d’anys (p. 99), volia “trobar una al·lota de primera, d’aquelles que deixen amb un peu en alt, sols de veure-les” (p. 98). I, entre eixes tres al·lotes, la que més li agradava era la petita, Na Francineta, “perquè era sa més garrida i sa més modesta, perquè no es deixava contemplar” (p. 99). El rei, dos dies veu Na Francineta des de la finestra on guaitava…, i la saluda (p. 99), però ella, immediatament, s’amaga:

“-Bon dia i bon any, Francineta!

-Bon dia tenga, senyor rei! -respon el rei” (p. 99).

Com veiem, el rei és una persona que, com llisquí, una vegada, en un llibre sobre mestres d’universitat, “El que fan els millors professors d’universitat”, de Ken Bain, es posa al nivell dels altres, en aquest cas, dels que no són de la noblesa però sí habitants del seu regne, així com un mestre fa molt accessible el vocabulari i les explicacions als alumnes, fins al punt que, aquest rei, li diu “No res, Francineta, pots fer sa teua vida, si és que tens feines que t’estiren.

-Idò, bon dia tenga, senyor rei! -diu ella” (p. 100).

Però, un dia, Na Francineta considera que cal tirar cap al demà i, així, “La jove es revest de coratge i va dir ella amb ella:

-Com som Francineta, que, si el rei em torna a demanar de noves, li he de sortir com un pinyol de cirera” (p. 100) i, per això, quan el rei la saluda per tercera vegada, la jove, amb molta espenta, li respon:

“-Doblers, pocs; treballs, molts! -diu Na Francineta, sentint-se plena de coratge, que un regiment i tot de soldats no l’hauria regirada.

(…) -Sí que m’has capturat, gran pitxorina! -s’exclama el rei-.

(…) I el rei va descomparèixer de sa finestra i se n’anà cap dret a sa mare i li diu:

-Ma mare! Ja he trobada una al·lota que m’agrada per casar-m’hi.

-Tanmateix? -diu sa mare-. I qui és ella, si es pot saber?

-Qui és? -diu el rei-. Na Francineta, d’ací davant” (p. 101).
Però, com que sa mare no era una persona humil i, a més, considerava que això no encaixava, ja que la futura reina havia d’agradar a ella i a la cort i, nogensmenys, el rei tria per Na Francineta, arriba al punt que “no hi hagué altre remei que deixar-li fer es seu gust de casar-se amb aquella revetlera” (p. 102). I es fan les noces, això sí, com en moltes rondalles, amb una dona “tan tallada i tan garrida i tan gallarda i tan etxerevida i, as mateix temps, tan bona al·lota” i, a banda, tothom considerava que “Sí que ha tengut bon gust el senyor rei” (p. 103). I, així, veiem que la dona és qui té la darrera paraula (la reina, al capdavall, aprova que el rei es case amb Na Francineta) i que moltíssimes persones veien en Na Francineta, no solament una dona bella, sinó lo que podríem dir una bona persona.

Ara bé, als pocs mesos d’haver-se casat el rei i Na Francineta, s’obri una de les guerres que veiem en “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or” (p. 103), “i el rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre perquè, veiam: ¿com aniria una guerra sense el rei?

(…) El rei va deixar dit a sa mare que tenguessen ben regositjada Na Francineta, (…) fruit de benedicció, que la cuidassen ben cuidada ben cuidada, i que no mancàs res a s’infant ni a sa mare” (p. 103).

I la reina (la reina vella, com apareix molt prompte, com una dona que ja n’havia fet els cinquanta i que era garrida i gentil) no feia bona pasta amb Na Francineta, jove, “que era la més bona al·lota, que no feia mal més que as pa i, tothom de la cort, fora la reina vella, n’estava encantat” (p. 104). Cal dir que, en aquesta rondalla, a banda de veure un rei modest i molt obert al poble, també és un home amb molta espenta, com ho plasma en el detall d’anar-se’n a la guerra com a cap del seu regne i, això sí, amb un tractament molt bo cap a la reina jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen les directrius, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i es cavall conseller”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Direm que té molts punts en comú amb la rondalla valenciana “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, arreplegada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”. Un pare té tres fills i, el tercer, En Joanet, aconsegueix salvar-se d’un gegant i, immediatament, es troba amb dos animals que li fan d’aliats: el cavall i la serp (qui fa reviscolar els dos germans d’En Joanet, morts pel gegant). I ell, que, com aquell qui diu, vol fer món (i, en aquest cas, com un iniciant, a diferència de com apareix en la rondalla valenciana), accepta la proposta del cavall i, a banda, anar-se’n a córrer el món (p. 65).

Aleshores, En Joanet, qui fa de cap de colla dels tres germans, els comana que diguessen als seus pares que ell tornaria a cals pares, a veure’ls (p. 65). Immediatament, “En Joanet treu es cavallet de dins aquella cambra, s’hi posa damunt i aquell animaló ja és partit trot-trot, des d’allà, com un estel” (p. 65). El cavall, que té moltes vivències, li recomana tirar cap a cal rei, perquè, “d’allà, sempre traurem estelles, perquè ja es sap. ‘A la mar gran, hi ha el gran peix’” (p. 65). I així ho fan. I el rei els rep (p. 65) i En Joanet aconsegueix treballar per al monarca. 

Però molt prompte, alguns criats polissardos tracten que el rei rebutge En Joanet i li comenten promeses que ha fet el jove: un cavall d’or (p. 69), un ocellet d’or (p. 70) i, en tercer lloc, “una fadrineta de devuit anys tota d’or!” (p. 73). I, en el camí cap a la fadrineta d’or i molt ajudat per la saviesa i per la diligència del cavall (que actua amb molta espenta), es troba un lleó (p. 74), una balena (p. 75), unes formigues com també amb la caporal (p. 75). Aquests tres animals, en agraïment a la seua cooperació, li donaran una bolleta per a que ell puga agilitzar les coses quan ho necessite. En Joanet se n’apuja al cavall, fan via i troben la fadrineta (p. 75).

En les relacions entre el cavall i el jove, es plasma molt bé l’educació matriarcal, per exemple, quan En Joanet li comenta “digues coses! Som tot orelles per escoltar-te de tot quant em diràs!” (p. 76). Al moment, la fadrineta demana a En Joanet què és lo que vol i és ella qui marca les directrius:
“-Mira, idò -diu sa fadrineta-: vendràs per espai de tres dies damunt les nou des matí baix d’aqueixa finestra i, si no t’endevin cap dia a on hauràs jagut sa nit abans, jo vendré amb tu a cal rei” (p. 76). I, a més, en paraules del cavall a En Joanet, “ja veus que aquesta al·lota és més viva que una centella” (p. 78). I així ho fa En Joanet, i la jove sempre li ho encerta, ja que ella recorre a son pare, que sabia tot quant feien peixos, ocells i animals de pell,… però no de formigues (p. 82).

Un poc després (i ja amb la fadrineta), En Joanet, amb el cavall, veloç, se’n va cap a cal rei i, com que, durant el trajecte, ella es converteix en una fadrineta d’or, aplega daurada a cal rei (p. 87). El monarca li pregunta si el jove l’havia vista de carn i os. En Joanet li diu que sí i, com que el rei li demanava que tirassen el jove a la caldera però li concedeix un permís, En Joanet ho aprofita, recorre al cavall i aquest li aplanarà molt el camí i untaran d’oli el jove (gràcies a la generositat del cavall). A més, el rei, tractà de superar la mateixa prova de la caldera, però hi mor.

Aleshores, la fadrineta comenta que ella tria casar-se amb En Joanet, perquè “Ets tu que has guanyada s’acció” (p. 93), això és, el jove, i, a banda, tota la gent aprova el casament de la fadrineta i En Joanet (p. 93).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones jóvens, eixerides, amb reflexos i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme i en què la dona tira creativitat i enginy a la vida és “Na Tricafaldetes”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Així, comença dient que un home vidu tenia “una al·lotona que li deien Tricafaldetes, de bona pasta ferm, però més viva que una centella.

Aquell viudo es cansà d’esser-ho i escomet la senyora mestra de sa costura, que ja n’havia doblegats trenta” (p. 33) i, al moment, veiem que la dona és qui fa i desfà: “com son pare de Na Tricafaldetes s’hi arrambà a dir-li[1] cinc sous quatre sous, la senyora mestra va amollar un sí com unes cases” (p. 33).

Un poc després, llegim que Na Tricafaldetes no agradava la dona i, així, la muller comenta al marit que s’emporte la jove, de manera que la filla no torne més a casa. I, novament, la dona té la darrera paraula, com en dues ocasions més farà en fets semblants: “Aquell home, davant tals comandacions, es regirà, però ben regirat, i no s’aturava de dir:

-No hi ha remei: aqueixa dona meva m’ha de dur a piló!

(…) Aquell pobre (…) un dia, ben dematí, s’aixeca, crida Na Tricafaldetes i li diu:

-Anem a cercar un feix de llenya!

-Anem! -diu s’al·lotona” (p. 34).

I, com que Na Tricafaldetes sempre duia a maneta res per deixar pistes, en els dos primers casos, torna a casa, però, en el tercer (p. 43), la filla tira figues seques i, com que el pare portava un gos (el detall apareix, per primera vegada, aleshores), el gos se les menjava, perquè li agradaven.

Ara bé, Na Tricafaldetes, en lloc de viure dels plors, diu “Lo que m’interessa és veure si trob, a part o banda, qualque casa que em vulguen, maldament només sia pes pa.

I ja va esser partida tresca qui tresca per dins aquella garriga fins que, horabaixa, de tot, afina unes casetes blanques” (p. 43).

En una d’eixes casetes, una dona molt oberta, l’acull i, a més, li indica que el seu home és un gegant, el qual, en aplegar a casa, diu que sent olor de carn humana (com també ocorre en rondalles, per exemple, arreplegades per Sara Llorens en Pineda de Mar, Catalunya).

Aquesta dona, entre altres coses, la convida a fer faena totes dues, en lloc de carregar-s’ho només ella: agranar, tallar llenya i fer foc (p. 47). No obstant això, Na Tricafaldetes, descobreix una destral en la casa i, immediatament, veu que hi ha gat amagat i, en lloc de bufar al foc i, així, posar-se en la gola del llop (en aquest cas, simbolitzada per les brases del foc), ho fa a l’aire (p. 48) i, quan veu la dona molt a prop del foc, l’espenta i se n’allibera.

A més, Na Tricafaldetes diu tria “donar-ho a ses cames més que de pressa, que es gegant no m’aplec” (p. 49) i, amb la roba i amb una destral al coll, “ja li ha copat dins aquella garriga” (p. 49), és a dir, en l’aventura. En la garriga es troba amb el gegant, però ella, vestida d’home el rep i el gegant la pren per un llenyater.

Llavors, amb molt d’enginy i eixerida, tallen fusta… però a mida del gegant i, fins i tot, el convenç per a que es fique en un caixó en què ell cap. I ell, ingenu, s’ho empassa tot i “Na Tricafaldetes ja és partida a clavar sa coberta amb claus i més claus” (p. 55). Cal dir que, en els passatges entre la jove i el gegant, ella va associada amb la iniciativa, amb la creativitat i amb els reflexos i, per això, quan ell ja és dins i li demana que el deixe eixir, Na Tricafaldetes “va tenir es bagul as cantell des barranc, li pega empenta i es bagulot pren sa fulla cap avall!” (p. 55).

I, com que la jove, primerament, s’havia desfet de la dona del gegant i, ara mateix, ho fa del gegant, se’n va a cal gegant, arreplega tota una cambra de doblers, tot or i plata i, immediatament, fa via cap a cal rei: “Me’n vaig a contar-ho al rei, a veure quin camí em dóna.

Fet i dit, ja li ha copat cap a cal rei (…), demana per parlar amb ell i va venir molt de nou a tothom aquella al·lotona tant jove i tan etxerevida i tan resolta, i llavors no era gens mal feta ni malcarada, sinó tot lo contrari” (p. 56).

Un poc després, veiem que “el rei, que encara era fadrí, en romangué enamorat, però de tot de tot, i acabà per dir-li:

-Tricafaldetes, que vols que ens casem?

-Ja ho hauríem d’esser -diu ella.

-Idò, dins tres dies es farà s’esclafit! -diu el rei” (p. 56).

I, així, es plasma que, encara que Na Tricafaldetes (que és dona) no pertany a la noblesa i que el rei és qui li demana la mà (no ella, al rei), és la jove qui té la darrera paraula i, a més, amb sense pensar-s’ho dues vegades, li diu que sí.

Finalment, el rei envia una partida de carros a cal gegant, i, com que el rei pensa també en els habitants del seu regne i és molt obert, “Com el rei veu aquella doblerada tan grandiosa, passa per orde que ningú pagàs cap classe de contribucions pus, fins que haguessen gastades totes aquelles carretades de dobles de vint. I tothom ben content: ningú hi hagué que en protestàs.

I, dins tres dies, es casaren el rei i Na Tricafaldetes” (p. 56). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] A la dona de més de trenta anys, això és, a la segona muller.

Dones (sobretot, mares i àvies) que han deixat empremta i molt obertes

General, , , ,

 

Frases, refranys i detalls preferits que, procedents de l’àvia, o bé de la mare, han deixat empremta.

 

El 5 de març del 2022 posí en Facebook un post que incloïa “De les vostres àvies (o padrines), o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quina és la frase, o bé el refrany, o bé el detall preferit que en recordeu o bé que, fins i tot, vos haja pogut haver deixat empremta? Gràcies”.

En el meu mur, el 5 de març del 2022 i posteriorment, ens escrigueren “De ma mare: ‘El que sàpiga la teua mà dreta, que no s’entere l’esquerra’. Refrany castellanitzat, però que m’ha servit molt” (Pepa Benavent Margarit), “Pel poc de temps que vaig tenir una de les àvies, el que recordo més: devia ser l’estiu, veure-la asseguda, envoltada de les seves filles (entre elles, la meva mare) davant de la façana de casa seva, assegudes en sengles cadires baixes, cosint o sargint roba. Era molt dolça” (Ricard Jové Hortoneda[1]), “Molts i grats records puc esmentar, no de la padrina de casa, que va morir abans jo no hagués nascut, però sí de la tieta Maria[2], que, per raons de salut, no es va voler casar i vivia amb nosaltres.

Recordo frases fetes: ‘El que atura el fred, també atura la calor’. Quan venia el matí i, per a despertar-me, obria de bat a bat els finestrons i deia ‘Beneïda sigui la llum del dia / i el Senyor, que ens l’envia’[3]. I, als crits desesperats de ‘Vull dormir més’, responia ‘Ja dormirem, quan serem morts’. ‘Quan serem morts, nooooo’.

Un espectacle, a llavors. Ara mateix, un dolç i entranyable record. Com els he enyorat, als tres: pare, mare i tieta!!

Com els enyoro encara!!” (Rosa Bernat), “’Estàs fet una bossa caliuera’, quan tornaves a casa plorant per una baralla de xiquets.

‘Pollets en [= amb] braga nova i dormirem calentets’. Quan ens posàvem a les faldes de la mare, per escoltar el que parlaven” (Jose V. Sanchis Pastor), “Tot ho sàpigues fer i res tingues a menester” (José Javier Carmona Rodríguez), “La meva besàvia em deia, quan em veia plorar pel xicot, ‘El millor, per penjar’. ‘Tracta’l com un senyor, que et respondrà com un traïdor’. Em va quedar més que clavada i puc dir d’ella que va ser una dona entranyable i va estimar al marit i als fills al màxim” (Montserrat Cortadella), “Jo era molt calorosa i la meva mare em feia portar samarreta, i jo no volia. I, llavors, em deia ‘Qui no té fred, no té seny’. Aquest refrany m’ha quedat gravat” (Pilar Ortiz De Paz), “Quan rebíem la notícia de la mort d’un conegut, l’àvia, i també la mare, sempre contestaven ‘Que Déu l’hagi perdonat’” (Joan Prió Piñol), a qui Jose V. Sanchis Pastor comenta “Joan Prió Piñol. L’àvia meva deia, quan parlava del seu avi: ‘Déu el tinga on s’haja mereixcut’”, com volent dir que… u s’ho ha d’haver guanyat. Més comentaris foren “Idò, ja tornaràs’. Aquesta frase donava tota una lliçó de vida, advertint que si feies, deies o tocaves el que no es podia, tenies conseqüències. Avui en dia, els nins i adolescents estan sobreprotegits” (Xavi Canyelles), “Totes les dites que totes i tots t’han dit, et puc dir que la meva marona les deia. Totes” (Ramona Ibarra), “La padrina, quan preníem malament després d’haver fet alguna malifeta, ens deia ‘Pel pecat, la penitència’. Aleshores, la quitxalla no ho enteníem. Ara, sí” (Rosa Canela Vies), “El meu avi, quan jo anava a dormir, deia ‘Bona nit i bona hora fins demà, si Déu vol. Déu et faci boneta’”[4] (Angels Rosell Nadal), “Era catalanoparlant, però la meua iaia Berta sempre em deia aquesta frase: ‘A la mujer sumisa, cargadla que es una burra’. La pobra, sempre va estar sotmesa al marit, encara que tinguera ‘les claus de casa’” (Mireia Marques Gargallo), “Una àvia em deia ‘No et fiïs de cap home que dugui nas a la cara’” (Isabel Reig Meya), “Tinc records molt bons de la meva família. El pare, afectuosament, deia ‘De llevant a ponent, de la DONA (muller) sigues parent’” (Isabel Reig Meya) i, per tant, l’home acollia bé que fos la dona qui menàs; “La meva àvia, hortolana, nascuda a finals del segle XIX i força geniüda, quan xerràvem tot treballant amb les verdures, si ens aturàvem un moment, ens deia, autoritària:

‘Mans i llenga!, mans i llenga!’.

(‘Llenga’ és com diem a Osona ‘llengua’)” (Ramon Vila Alsina), “’I torna que torna, truja a les cols!!!’. La mare, quan jo insistia en demanar alguna cosa. No ho he sentit a ningú més” (Maria Rosa Vernet).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la participació, alta, amb comentaris que es feren en relació amb aquest tema (durant tres dies seguits), i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Nascut en 1929.

[2] Hem inclòs el comentari vinculat amb la tieta Maria perquè, com molt bé sabem, en més d’una casa, era costum que, fins i tot, visquessen persones que, com la tia Maria, eren de la mateixa generació dels avis i que, en més d’un sentit, feien de pares.

[3] Hi ha una rondalla valenciana arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla, “Joanet el pescador (Arreplegada a Agost)”, la qual figura en el llibre “Rondalles de l’Alacantí” (p. 23), en què podem llegir que, “Passades algunes hores, allà des de l’horitzó, (…), traspuntà el sol. Llavors, tot seguint el costum d’aquell poble, Joan s’alçà, es llevà la gorra i pronuncià les paraules que se solen dir en aquest moment:

Beneït siga el sol

i tot lo que Déu vol.

Dit açò, el pescador va notar que la xarxa pesava bastant” (p. 23). Un detall molt en línia amb el matriarcalisme.

[4] Les paraules que li deia l’avi podríem associar-les a l’educació matriarcal i, així, veiem que l’home, per exemple, també parla a la neta amb un missatge relatiu a la bonesa.

“Ara podem partir”, jóvens que porten el timó de la seua vida, eixerits i molt oberts

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i sa barca que caminava per terra i per mar”, la qual figura en el Tom XIX de les recollides per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare i una mare tenien tres fills, En Pere, En Pau i En Joan, que era el més jove; i, quan el rei fa unes dictes que qui faria una barca que caminàs per terra i per mar (p. 7), “es casaria amb sa seua filla, una pubileta de devuit anys” (p. 7), els dos primers comenten als seus pares que tenen intenció de presentar-s’hi i, els pares els ho aproven i els dos fills fan via cap a cal rei. Però, com que aquests dos germans no col·laboren amb una jaieta que els demana qualsevol cosa i veuen que no podran assolir l’objectiu que marca el rei, se’n tornen a casa (pp. 7-12).

Aleshores, el petit, En Joan, ho comenta als seus pares, i camina caminaràs, es troba amb la velleta, li dona “una lliura d’arròs i una mica de sobrassada” (p. 12), amb què la jaieta ja es conformava, i la dona li demana cap a on va tan acanalat (p. 12). I En Joanet, amb molta espenta, li diu “Me’n vaig a veure si seré capaç de fer aqueixa barca que camín per terra i per mar, que es qui la farà, es casarà amb sa filla del rei” (p. 13). Llavors, la velleta, agraïda pel favor que li ha fet En Joanet, li diu que havia pensat de venir amb ell “i jo et mostraria a on tendries bona de fer aqueixa barca” (p. 13) i, immediatament, segueix les directrius de la dona: els arbres que haurà de tallar i què ha de fer en cada moment, fins i tot, ben tractat per la jaieta.

I, com a premi, l’endemà, de bon matí, troba que la barca ja és feta, la qual ell “va col·legir que era estada aquella jaieta que li havia feta sa barca” (p. 14). Des d’eixe moment, el jove pren el timó de la seua vida, en aquest cas, simbolitzada per la barca: “L’home no es talla pus: puja en aquella barca, hissa veles, s’asseu as timó i li dóna cap a cal rei, i aquella barca ja és partida des d’allà, terra terra, ben acanalada” (p. 14). A més, En Jonet troba distints hòmens que li faran de missatges i cadascú li serà decisiu en el viatge cap a cal rei i quan ja siga davant del rei.

Ara bé, aplega a cal rei junt amb aquells companys de viatge que ell dirigeix amb harmonia, i el rei s’acosta cap a la barca i “va veure que era així com ses dictes demanaven, però, com va reparar que En Joanet era negre, robí i malcarat” (p. 17), ho comenta a la filla, per si podien desfer-se d’En Joanet. I trien que, “primer, has de demostrar que ets una primera per guardar i replegar” (p. 17) i, En Joanet, com que estava interessat per casar-se amb la filla del rei, ho accepta. Això sí, quan ell veja que la jaieta “tal volta em donaria un camí” (p. 17), amb què es plasma que la dona salva l’home, la jaia li dicta què ha de fer i ell la creu i ho assoleix (per exemple, conills).

A banda, el rei, un dia tria recórrer a la raboseria per a tractar que En Joanet no siga el futur rei. Però el jove, toca un fabiolet que li havia fet possible la velleta, i tornen a aparéixer els conills que indicava el rei (p. 21).

Un poc després, és la reina qui tracta que En Joanet no siga el rei de demà i, En Joanet, eixerit, fa la barrina amb la reina i el rei veurà els conills que li demanava. I, com que la princesa també anava en la mateixa línia que els seus pares, es disfressa d’una dona qualsevol (p. 25), se’n va cap a on és En Joanet i apleguen a un acord.

Al moment veiem que, quan els tres membres reials ja eren en la taula, En Joan fa sonar el fabiolet (p. 27) i tots els conills, tots, fins i tot, els que el rei, la reina i la filla del rei s’havien menjat, es mouen. Això sí, tots els conills seguint les pautes que indica En Joanet (p. 27), qui, per exemple, diu “Ara podem partir” (p. 27).

Finalment, En Joanet recorre a tots els seus missatges, fan via cap a cal rei, i el rei, la reina i la princesa, com que els missatges aplanen molt el camí d’En Joanet i el jove ha complit amb la paraula, accepten que En Joanet es case amb la filla del rei. I, àdhuc, la princesa es casa de bon gust (p. 32).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Són elles”, directores de la coral, bonhomioses i molt obertes

General, , , , ,

 

Tot seguit, plasmarem el matriarcalisme reflectit en un llibre de poesia de Joan Sala Vila (nascut en 1929 en un mas d’Hostalets de Balenyà, població de la comarca catalana d’Osona) titulat “Són elles”, a partir de l’edició de març del 2017, editada per Kit-book Servicios Editoriales. Així, en el poema “Elles”, el primer de l’obra, podem llegir

“Són elles,

(…) mares de la humanitat.

Són elles,

Bressol del miracle de vida,

Jardineres (…).

Són elles,

deesses de la terra,

directores de la coral de l’amor universal,

amb batuta a les mans

marcant les notes del cant etern” (p. 11).

 

Es tracta d’un poema que, clarament, va molt en línia amb moltes rondalles mallorquines, amb la deessa grega Demèter (vinculada amb l’agricultura i, a banda, d’on, parcialment, provenen els Sants de la Pedra, Abdó i Senent) i amb la dona com a “mestressa” (terme equivalent, en el País Valencià, a “senyora ama” i, en les Illes Balears, a “madona”).

A més, en el poema “Rebeca”, el poeta comenta que

“Els homes més valents i més forts

no sempre configuren la història.

Són dones senzilles i humils,

que estimant,

creen cabdills de futur.

El fill, que en el cor hi porta la mare,

escriurà el llibre de la seva vida

il·luminat pel sol infinit de l’amor matern” (p. 15).

 

Un amor matern que acompanyarà el fill junt amb l’espenta que haurà copsat de la mare, mitjançant l’educació matriarcal, el qual torna a reflectir en la pàgina 19, amb el poema “La filla del faraó”:

“Amors de mare

són més forts que amors de lleis,

i sovint encarrilen el rumb de la història.

Tres dones (…),

han donat al poble el seu cabdill”.

 

Cinc versos en línia amb uns quants del poema “Dèbora” (p. 21), quan expose sobre una dona valenta i, sobretot, forta i eixerida:

“Profeta i jutgessa

accepta el repte del general,

no seràs tu, qui vencerà l’enemic,

serà una dona

que el deixarà mort sobre el llit”.

 

I, en el mateix poema, veiem la mare com a pedagoga, com a guia del camí dels fills i de més persones:

“l’amor de mare, orgull dels pobles,

escoltar la seva veu i seguir els seus consells,

garantia de pau, com Dèbora” (p. 21).

 

Un camí que ens plasma que Joan Sala Vila (com molt sovint exposa en els seus escrits en Internet) està per la pau, que no per la passivitat, i que ho reflecteix en un vers que vincule molt amb persones de la generació de ma mare (nascuda en 1943) i de generacions anteriors, en què moltes dones van en la mateixa línia. Ara bé, no pel simple fet de ser, biològicament, dones, sinó perquè, com solen comentar-nos, “Les mares hem tingut nou mesos els fills i estimem molt la vida d’ells”:

“Dones que porten la pau del món” (p. 23).

 

I és que eixe “Amor de mare…” (poema en la pàgina 25) es real, paraules acompanyades d’honradesa i que he viscut molt, com ara, amb ma mare:

“Amor de mare,

la distància per llunya que vagi

sempre acaronarà el seu fill”.

 

Un amor de mare que encaixa amb el poema “Fe de mare”, també de Joan Sala Vila, quan comenta que

“La paraula del profeta i una mica d’oli

obriren les portes de l’esperança.

Veïns solidaris i l’oli del treball que omplia les gerres

feren el miracle.

Creure en les persones,

tenir fe en tu mateix,

dóna força a l’amor de mare

(…) La fe i l’amor de mare (…)

són la solució” (p. 28).

 

Un camí que considera que va per davant de fer miques el proïsme, com veiem en el poema “Atalia, reina”:

“Amor de mare i poder de dona

difícils de conjugar” (p. 29).

 

I és que cal aguantar els altres, tenir corretja, que aquest amor de mare i matriarcalista estiga per damunt de l’amor pel poder i que la valença no exclou la cavallerositat, fet que, puc comentar que sí que estan presents en la vida i en els escrits de l’amic Joan Sala Vila.

Agraesc la gran generositat i l’esperit obert que, des del primer dia que conec Joan Sala Vila, he pogut copsar i, adhuc, assaborir en ell i en moltíssims dels seus poemes, sobretot, en els vinculats amb les dones, amb la sexualitat i amb la seua infantesa.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

“Una fadrineta més viva que una centella”, governants nobles, bonhomiosos i molt oberts

General, , , , ,

 

Rematarem la rondalla mallorquina “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, afegint que, després que els garrotets donassen llenya a En Toni, el germà envejós d’En Joan, En Toni se’n va a parlar amb el batle, per a tractar de llevar l’anell d’En Joan eixa nit. Però, com que En Joan sabia que el seu germà era molt venjatiu (p. 92), cada vespre pregunta a les endevinalles i, aquell vespre, li diuen “Anit, vendrà es batle amb tota sa força i En Toni a esbucar-te sa casa damunt per fer-ne una coca, de tu, de sa dona i des infants” (p. 92).

Aleshores, En Joan agafa el fabiolet i “hi compareixen tots ets soldats del rei, movent un gros avalot” (p. 92) i posant-se tots al seu costat i disposats a actuar en lo que ell els ordenàs. I, sense pensar-s’ho dues vegades, els diu que esbuquen la casa del batle i, com que el conseller en cap considera que això no són formes de tractar l’autoritat política i se’n va a parlar amb En Joan, el nostre amic En Joan, sense embuts, li comenta:

“-¿I trobeu, vós, senyor batle (…), que és passada de fer voler venir vós amb el germà Toni i tota sa força a esbucar-me sa meua[1] i encloure’ns-hi davall a mi, sa dona i ets al·lots?” (p 93), però el batle veu que En Joan li diu les veritats i l’alcalde li promet dues vegades “que ningú nat del món es posarà amb tu pus mai” (p. 93). Llavors, En Joan diu que els soldats del rei cessen (p. 93) i ningú no gosà posar-se amb ell.

Ara bé, passen els anys i els fills i les filles d’En Joan creixen i quatre reis fan una dicta (cadascú, una i per al seu regne) i, quan només hi mancava una setmana per a acabar el termini que tots quatre havien ordenat, En Joan parla amb els quatre fills i, a cadascú, li dona lo que considera més adient, un detall més de l’educació matriarcal: ponderar, en lloc de fer un repartiment per igual, sinó per lo que s’ajusta més a cada membre (en aquest cas, els quatre fills). Al gran, En Pere, l’anellet (la generositat); al segon, En Pau, els tres garrotets (la força); al tercer, En Bernat, les endevinalles (la intuïció) i, al més jove, En Miquel, el fabiolet (els soldats).

Com veiem, novament, el més jove de tots quatre és qui va unit amb l’arquetip del rei, de la mateixa manera que, en moltes rondalles, la filla més jove és la més eixerida i, en més d’un cas, qui aplegarà a ser reina. Ací, si bé En Miquel serà un monarca, no per això deixarà fora la bonhomia, sinó que, més encara, la portarà com una part més de la seua manera de governar.

Cada u dels reis, en veure que el fill d’En Joan que se’ls presenta, s’ajusta a lo que ell demanava com a condició per a casar-se amb la seua filla, coincidirà (junt amb els grans senyors nobles) en reconéixer-lo com a futur rei i n’aprova les noces. Com veiem, torna a reflectir-se el matriarcalisme: els representants de lo que diríem la cort també importen al rei, així com, en paraules del meu avi matern, Miguel Guillem Guillem (1906-1992), “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que vol la dona”. Així, per exemple, en la pàgina 105, el rei fa que vinga En Miquel i “li diu que ell ha guanyada s’acció, el se’n mena i el presenta a sa seua filla, que era una fadrineta d’uns devuit anys, més viva que una centella i que no tenia res de lletja; i agradà ferm a En Miquel i En Miquel a ella”.  

Es casen els quatre fills i, com que també hi havia acudit una partida de fills de rei que, fins i tot, veieren les filles d’En Joan,… n’hi hagué tres prínceps que, “a l’acte, les demanen per casar i, dins quatre dies, ja foren casades i vénga unes bones noces, i balls i sarau tant com volgueren” (p. 105). I, així, de nou, és la dona qui té la darrera paraula i qui diu que accepta unes noces amb el jove fill de rei, un detall molt vinculat amb el matriarcalisme i molt plasmat en moltes rondalles en llengua catalana.

Una rondalla que ve a dir que, guanyant coneixements, agilitat, destresa, rapidesa, reflexos i sent molt obert als altres i a lo que esdevé en el món i, per descomptat, persones bonhomioses, podem desenvolupar molt bé l’arquetip del rei, bé com a pares, bé com a mares, bé com a mestres i, òbviament, com a persones.

En aquesta rondalla, m’he sentit molt reflectit i, com a exemple, quan venen els meus pares a ma casa i quan els visite.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Es refereix a la casa d’En Joan.

“A l’acte, comparegué tot aquell bon concert”, persones que fan rogle, bonhomioses i molt obertes

General, , , ,

 

Prosseguint amb el relat de “S’anellet”, del Tom XVIII de les rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, “En Joan l’ensopegà[1] a l’aire (…) i, amb s’anellet, es tres garrotets, ses endevinalles i es fabiolet, ja li ha copat cap a ca seua més trempat que uns orgues, més xalest que unes castanyetes, amb més coratge que un regiment de soldats.

Arriba a ca seua i sa dona i ets infants, tots aferrats per ell! I bones besades!” (p. 85), això és, la dona, quatre xiquets i tres xiquetes, a qui, immediatament, quan li pregunten si aquesta vegada no patiran, En Joan els respon “Ara mateix, vos ho faré tocar amb ses mans! (…) Vaja, a seure tothom a taula! I ja podeu esser partits a dir què és lo que vos agradaria més tenir damunt aquesta taula.

-Qualsevol cosa, mentres sia bona de menjar! -diuen tots” (p. 85), frase que em portà a escriure una anotació en el llibre: “Bonhomia”. Un detall també en línia amb el matriarcalisme és que, un poc després, llegim “I ja ho crec que, a l’acte, comparegué tot aquell bon concert damunt sa taula” (p. 85). Malgrat que la forma “bon concert” puga estar emprada en sentit figurat (amb la idea de conjunt), també direm que, quan hi ha un concert, àdhuc, genial, resulta d’haver-hi un acord entre tots els membres. A banda, hem trobat comentaris de persones que donaven importància a aquesta harmonia en la família (i ens referim a persones del segle XXI) i, per extensió, en la societat. Per a reforçar-ho, en la pàgina 86, podem veure unes frases interessants:

“-Beneïda s’hora que ets arribat! -li deia sa dona.

-Beneïda s’hora que sou vengut! -li deien ets infants.

-I durarà molt de temps aquesta baldor[2]? -deien uns i altres.

-No temeu! -deia En Joan. (…) no s’hi acabarà, per ara, es bon concert dins aqueixa casa.

-Amén! -deia tothom” (p. 86).

A banda, com que En Joan no es mira el melic, tria per convidar tots els veïns del poble i, en un passatge interessant, veiem reflectida l’educació matriarcal, la qual, entre altres coses, passa de pares a fills i, així, successivament. Així, són moltíssims els convidats del poble, i En Joan els diu:

“- Idò, (…) si ho trabau i no vos sap greu, podríem observar sa costum d’aqueixa casa, que mon pare i es meu avi i es meu rebesavi, que Déu tenga, ja observaren, és de dir, per dinar, es Parenostre per ses animetes des Purgatori i ses tres Ave Maries a Maria Santíssima.

-Vaja, idò, digau!” (p. 87), li respongueren.

Aleshores, En Joan es trau l’anellet i, immediatament, tots tenien menjar. Ara bé, com que En Toni, el germà d’En Joan (qui ho havia tocat amb les mans), també hi havia assistit i el veia ric, li tenia molta enveja i, més encara, la cunyada d’En Joan (p. 89). Així, la dona es planteja fer miques En Joan i diu al marit: “Vés-te’n a En Joan i, d’un vent o altre, li has de treure com és que ell fa aqueixes coses! Perquè és massa clar que ha de tenir una virtut a altra (…) per fer lo que fa!” (p. 90) i, d’aquesta manera, En Toni fa lo que li indica la dona.

En Toni, el germà que era ric, un dia se’n va a can Joan, troba l’anellet, li’l roba i, com que En Joan veu que li l’han furtat, ho comenta en casa i, al moment, no es para en palles i, aprofitant els recursos que té (ara, també les endevinalles), pregunta a les endevinalles “A veure qui és que ens ha pres s’anellet.

-Es teu germà Toni” (p. 90). I tot seguit, l’indiquen on el té En Toni i, un poc després, comenta En Joan “Ja tenim es lladre! Ara mateix, me n’hi vaig a prendre-l’hi.

Agafa es tres garrotets i ja li ha estret cap a can Toni” (p. 91) i, com que En Toni tracta de fer-li creure que no sap de què li parla, En Joan diu:

“-Oh, tres garrotets! Donau llenya a En Toni fins que m’haja torna s’anellet” (p. 91).

Com veiem, En Joan, cada vegada, respon amb més agilitat, amb més destresa i, igualment, el fet de comptar amb l’anell, fa que estiga més obert, amb bon cor i amb gosadia, trets molt presents, com ara, en rondalles en què intervenen el rei, la reina, la princesa i, sobretot, l’arquetip del rei, ací, un “monarca” (En Joan) que parteix de la idea d’abundància.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] L’anellet, que li’l torna el gegant que fa tres, el vinculat amb el fabiolet.

[2] En el DCVB, “Superabundància”.

L’educació matriarcal en rondalles de tot l’àmbit lingüístic i en la realitat

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina, en què hem vist molt plasmat el matriarcalisme és “S’anellet”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. En ella, mentres que un germà, En Joan, és pobre, té set fills i és bonhomiós, l’altre, En Toni, és ric, no té cap infant i, a banda, és venjatiu. Un any, En Toni no gosava convidar En Joan a matances, però, finalment, “El convida així mateix i s’hi presenta En Joan” (p. 61). Ara bé, quan la dona d’En Toni veu com anava vestit En Joan, diu al seu marit:

“-Ara m’he n’he pensada una, de bona!

-Quina? -diu ell.

-Quina? -diu ella. Li podem dir que jo tenc un germà dins l’infern i que acostumam a enviar-li present per ses matances i que ens faria un favor ben gros si ell, es teu germà, duia as meu es bo de present” (p. 61).

I En Toni cedeix a la dona i, el germà, “va esser de tan bon manament, que va dir:

-Ben content que em fas. Ara mateix, puc partir” (pp. 61-62).

Veiem, per tant, que la dona, ràpidament, té una idea, actua amb reflexos i que En Joan, el germà que tenia fills, accepta la proposta de la dona i fa marxa, en aquest cas, amb dues paneres que li havia donat la seua cunyada.

En Joan fa camí i, al moment, veiem que troba un llumeneret i un jaiet (p. 62), entre altres coses, bonhomiós, que orienta En Joan sobre què li convé fer en l’infern: “Res heu de voler, en no esser un anellet que es dimoni més vell, més gros de tots, du as dit petit de sa mà esquerra. I, en tenir aqueix anellet, estrenyeu-li més que de pressa, si la voleu avenir. I guardau-lo bé de tot, aqueix anellet!, que vos farà sortir qualsevol cosa de menjar que li demaneu, sols que li digueu ‘Anellet, fes lo que saps fer’” (p. 63). En aquest passatge, que no és l’únic en què apareix la frase “Fes lo que saps fer”[1], figura un tret de l’educació matriarcal: dedicar-se, sobretot, a lo que més li’n va millor.

Un poc després, veiem que En Joan aplega a l’infern, on el rep un dimoni cucarell i, quan En Joan parla amb el diable més vell, el dimoni li comenta la intenció de la cunyada: desfer-se d’En Joan el dia de les matances (p. 63) i, així, només convidar persones que devien ser més forrades que En Joan.

Aleshores, En Joan, com que és ben rebut en l’infern i sap què cal fer per a eixir-se’n, en lloc d’acceptar lo que li proposen, demanarà l’anellet del dimoni i, sense pensar-s’ho dues vegades, se n’eixirà de l’infern. Afegirem que, des de molt prompte, aquesta rondalla em recordà un article publicat en una revista valenciana, “El Temps”, en el curs 1992-1993, el qual deixí a un amic que volia fer un treball sobre les sectes. Es titulava “En la gola del llop”.

En Joan, quan ja havia passat les portes de l’entrada de l’infern i ja n’era fora, diu “Anellet, fes lo que saps fer!”  i, així, unes quantes vegades, aprofitant, fins i tot, que l’anellet és comprensiu i que li aplana molt el camí.

A més, fa via cap a unes casetes blanques i el rep una dona, qui té la darrera paraula i qui li ho posa molt fàcil, tot i que el seu marit siga un gegant. Adduirem que, en aquesta rondalla, a mida que avança, En Joanet adquireix més espenta, més reflexos i, a banda, actua reeixit.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Aquesta rondalla, en alguns trets, té punts en comú amb una de l’Horta de València, recopilada per Cristòfor Martí i Adell (una parella de vellets que ix de la pobresa), amb una arreplegada pel valencià Joaquim G. Caturla (en què un home, al capdavall, recorre a una porra i li tornaran lo que li havien tret) i, per exemple, amb una rondalla menorquina que plasmà Andreu Ferrer Ginard abans de 1915.

Dones vives, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Un calatravinetxo”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, sobretot, en el fet que es fa lo que vol la dona. Així, veiem que un home fadrí, que cercava una al·lota que el volgués, finalment, es troba amb una dona (prou diferent a ell), fins al punt que ell “demana qui li podria fer bo amb aquella al·lota” (p. 55) i “li acusen una jaieta (…) que tenia molta d’entrada a ca aquella i que sabia el dimoni a on es colgava i tallava un cabell a l’aire, de viva que era” (p. 55). Per tant, és la dona qui coneix més el terreny, eixerida i qui aplanaria molt el camí a l’home.

Immediatament, “S’hi acosta es calatraví[1]a veure si li voldria fer un parlament per ell, a aquella revetlera, i li promet un bon present si li fa es matrimoni” (p. 55). Tot seguit, la jaia li diu:

“-No res: anem a ca teua i compondrem la trempa” (p. 55), és a dir, la gestió del tema. Novament, és la dona qui tria què es farà. Un poc després, podem llegir:

“-Bo -diu sa jaia-: ara hem mester un almud, una barcella i una caixa.

(…) Es calatraví fa tot això i sa jaia segueix dient-li:

-Ara, agafa sa maça i, amb ella amb sa mà, asseu-te dins sa pica a on sols tenir es cuiros a remull” (p. 56). Com veiem, el calatraví fa lo que ella li ordena (“Es calatraví fa tot això”).

A més, al moment, la jaieta li comenta que li ha de prometre lo que ella li indica i, a banda, li demana “¿M’ho promets, com ets home, que ho faràs així?

-Vos ho promet amb tot es meu cor!” (pp. 56-57), li respon l’home, qui, ràpidament, com que la veu una dona amb molta espenta, li diu:

“-Endavant ses atxes!” (p. 57).

I la velleta, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a ca l’al·lota i ja l’envest que “aquell galant jove calatraví (…) valia tant com pesava, que era un sac de bondat, que era pecat com ningú li feia mal i per aquí l’hauràs” (p. 57). Igualment, com que la dona, amb enginy, aconsegueix que la mare de la jove i l’al·lota pensen que el calatraví és un home ric, la mare i la filla comenten a la jaieta:

“-Anau a dir-li que pot venir en voler, i en parlarem de prop.

Sa jaia pica de talons cap a cas calatraví, li conta tot es pas, ell n’enllimona[2]i s’endiumenja tan bé com sap i, cap a ca s’al·lota!

I allà hauríeu vista una bona arribada que li feren mare i filla! I entraren amb olivetes tot d’una i s’avengueren tant de parer” (p.  58) que tots tres, la mare, la filla i el calatraví accepten que es faça l’esclafit (p. 58).

Immediatament, la jove veu que hi havia gat amagat i tria parlar amb l’home:

“-Parlem clars, estimat. ¿A on es tanta de riquesa com ens digué aquella jaia que tenies?

-No va dir res -diu ell-que no fos ver.

-Idò? -diu ella.

-Idons! -diu ell.

-Però si la jaia va dir que, de tant que tenies, tenies massa.

-I ben ver que deia -diu ell. En tenia una, jo, de maça amb sa mà, aleshores. Aqueixa que veus en aquell racó” (p. 59). I, un poc després, l’home comenta que la jaia tampoc no havia mentit respecte a si ell tenia or (sí, un duret) i que ell tenia el cuiram a remulla (en aquest cas, la seua pell, que, aleshores, tenia a remulla). I la dona, finalment, comenta al calatraví “Lo fet, fet. Si tu ets un home feiner i fas bonda i dus diligència amb ses coses, amb lo que jo tenc i lo que tu basquejaràs, ja ens en desfarem.

(…) I així ho va fer aquell calatraví (…) i, al punt, si havia de mester un quern de dobles de vint, en tenia dos” (p. 60) i aquell calatraví “va saber trobar una dona conforme i dur busques as niu, totes ses que havia mester” (p. 60). Com  veiem, es fa lo que diu la dona, en aquest cas, des del moment en què ho comenta amb el marit i, a banda, és ella qui té la darrera paraula. Els comentaris de la jove van molt en línia amb el paper de la dona en moltíssimes famílies catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un calatraví és un assaonador de pells.

[2] Vestir-se bé.