Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

La dona, de bon cor i amb espenta, posa les condicions a l’home i ell ho accepta

General, , ,

 

Un altre llibre en què hem trobat rondalles interessants i, en aquest cas, valencianes, és “Rondalles de la Marjal”, de Ma. Dolors Pellicer, editat per Edicions Camacuc en 1996. Com podem llegir, “és un recull de contes tradicionals arreplegats a Pego i a Oliva. Aquestes dues poblacions, tot i pertànyer a comarques distintes (la Marina Alta i la Safor, respectivament), es troben molt a prop, tant des del punt de vista geogràfic com des del punt de vista cultural. Totes dues comparteixen l’anomenada marjal de Pego i Oliva” (p. 5). Una de les rondalles que figuren en aquesta obra i en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “L’aguileta”. Un matrimoni tenia set fills i, quan ja es fan grandets, els xicons trien fer via per a trobar faena. Aleshores, la mare diu que esperava una altra criatura (p. 27), accepta que els set se’n vagen… i la mare i els fills fan un pacte: “si, quan nasca la criatura, és una xiqueta, poseu una bandera blanca al capdamunt de la casa i nosaltres vindrem a veure-la. Però si és un xiquet, poseu una bandera roja i no hi tornarem” (p. 28). Per tant, la dona no és motiu de rebuig (els fills tornarien a la casa dels pares) i apareix el tema del pactisme.

En el paràgraf següent, copsem que els set germans “varen arribar a una gran muntanya on es van posar a treballar (…). Molt a prop, hi havia una cova (…) i s’hi posaren a viure” (p. 28). Novament, apareix la cova, associada a la dona i, al moment, veiem que “la mare (…) infantà una xiqueta preciosa” (p. 29), Marieta. Però, com que els pares posaren la bandera de color roig (que no era la correcta), els germans no feren camí cap a cals pares.

Un dia, la xiqueta, quan torna d’escola, veu una àguila, la qual baixà del cel, li agafà la cistella que ella portava i se’n tornà a anar volant (p. 29). Aleshores, Marieta “no s’ho va pensar i començà a córrer seguint el vol de l’àguila” (p. 30), i l’au, ja molt lluny de la casa, “deposità la cistella a la porta d’una cova” (p. 32). Aquesta cova, com en altres rondalles, era un lloc de bona qualitat, amb menjar i on vivien els seus germans (p. 30)… i, així, es reflecteix que la dona està ben tractada. A més, la xiqueta es fica en un amagatall, capta que els germans entren en la cova i que, en acabant, se’n van. Llavors, ella se n’ix de l’amagatall i deixa endreçada la cova (pp. 32-33).

Un poc després, el germà gran resta en casa i els altres se’n van a treballar, però ell s’adorm. El menut, com en rondalles semblants, es fa l’adormit i veu que la germana se n’eixia cap al bosc a collir flors i que tornava amb un ramellet. I, quan ell la descobreix, es fa una festa en casa i “li demanaren que es quedara amb ells fins que recolliren més diners per poder tornar tots a casa” (p. 37), detall que accepta Marieta. 

Igualment, els germans li parlen d’una bruixa, la qual farà que tots ells (llevat de Marieta) es convertesquen en bous. I, des d’aquest moment, es plasma molt més lo matriarcalista: “ella no va tenir més remei que ocupar-se totalment dels seus germans: a més d’ordenar i mantenir la cova, ara treia cada dia els set bous a pasturar” (p. 39) i, així, és ella qui porta la casa, com en molts relats i com en moltíssimes poblacions catalanoparlants. Des d’aleshores, Marieta, a tots els qui la veien, els deia que eren els seus germans com també ho fa amb el fill del rei, qui, un dia, mentres passejava, es troba amb Marieta (pp. 40- 41). El príncep, a més de la bellesa de la xiqueta, “pensà que allò que deia no podia ser mentida” (p. 42) i ell capta que la bruixa roïna hi té a veure “i va prometre a Marieta que, si es casava amb ell, els seus germans serien desencantats.

La xiqueta estava molt contenta perquè ella també estava enamorat del príncep i va convenir que s’hi casaria quan tingueren preparada, al palau, una bona quadra on pogueren viure els seus germans ben assistits” (p. 43). Per tant, és la dona qui posa les condicions a l’home i no al contrari. I, així, no sols es casaren (p. 44) sinó que, tot seguit, “el príncep va eixir a buscar la bruixa amb un exèrcit de soldats, savis i bruixots” (p. 44), la troben, la porten a palau, li demanen que faça la potinga per a que els set bous es convertesquen en els set xicons que eren, i… la bruixa ho fa.

Finalment, “Marieta i els seus germans, (…) se’n van anar a buscar els seus pares (…). I, a partir d’aquell dia, van viure tots junts al palau” (p. 44) i la bruixa restà ben vigilada per a que no tornàs a fer cap maldat (p. 44).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb molta espenta, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, que la dona és qui té la darrera paraula i en què, per exemple, es fa lo que ella vol i que figura en el llibre “Rondalles de la Ribera”, de Lleonard Torres i de Llorenç Giménez, és “La senyora Pepa”. Una àvia molt vella, Pepa Pujols, “De bon matí, (…) se’n va anar a caçar granotes per a fer olla” (p. 81). Com veiem, tot i que la dona tenia molts anys, era molt treballadora i activa, un detall que es pot copsar en moltes dones nascudes abans de 1920.

A mitjan camí, “passà Vicent (…). La senyora Pepa li digué que la portara fins a la sèquia, i el bon home la pujà als muscles.

El pobre Vicent no podia més, però aguantava perquè deien que la dona era una espècie de bruixa bona i ell volia que li aconseguira un desig” (p. 81) i, per tant, com en altres detalls relacionats amb el matriarcalisme, és l’home qui porta la càrrega, la faena més feixuga, com també ocorre, com ara, en la cultura colla.

A més, “En arribar a la sèquia, la senyora Pepa li digué què volia en canvi. Vicent li contestà que una fanecada del lloc més bo de la marjal” (pp. 81-82). Tot seguit, veiem que, “A la senyora Pepa no li agradà aquest desig i Vicent es va haver de conformar amb una cistella de granotes” (p. 82). De nou, la dona toca els peus en terra i, a banda, és qui tria què dona a l’home.

Una altra rondalla de la Ribera, en el mateix llibre i amb trets molt semblants és “La coca”. “Quan acabà la guerra, hi havia una família que encara vivien tots junts: (…), els iaios, els pares, els fills, l’oncle…

El pare va enviar els tres fills a cavar amb una aixada.

Cap a migdia, aparegué la iaia, amb una coca de categoria” (p. 89) i el major dels tres germans proposa que, “aquell dels tres que somnie en el lloc més llunyà, en el més llunyà d’ací, se la menjarà.

Així ho van fer (…) i, quan es despertaren, el major va dir:

-Jo he somniat que anava dalt dels núvols.

-Doncs jo he somniat que era a la Lluna -respongué el del mig.

Tots dos germans preguntaren al menut:
-I tu, en quin lloc has somniat?

-Jo, com he vist que anàveu tan lluny, he cregut que no tornaríeu mai més, i me l’he menjada” (pp. 89 i 91). Com podem veure, el més petit dels germans actua de manera realista (com també ho fa l’àvia, qui ha triat un detall, una coca, el qual podia agradar a tots els nets) i, novament, com en moltes rondalles, és el més eixerit de tots ells. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, sinceres, que trien i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb la rondalla valenciana “Esclafamuntanyes”, arreplegada per Enric Valor, en triar les espases, el gegant “n’agafà una de daurada empunyadura i fulla ampla i esmolada” (p. 86). En canvi, Esclafamuntanyes “se’n va anar tot directe a una espaseta rovellada que penjava en un racó.

-Quina espasiua de tres i no res! -començà a dir el negre (…).

El jove (…), sense dir mot, escometé” (p. 86).

I, al moment, el jove venç el gegant, arreplega l’orella i, immediatament, fa camí cap a on era la tercera de les jóvens, Rosa Darrerina, però com una dona de carn i os, qui, “molt gentilment, li donà les gràcies per haver-la deslliurada, i Esclafamuntanyes li besà la mà amb (…) joventut” (p. 86). Més avant, veiem que les tres fadrines ja estan salvades i que els altres germans actuen pensant en el seu profit i, així, no fan costat al més petit.

Aleshores, passem a un passatge amb molts detalls matriarcalistes: un hort (pel qual passa Joan amb silenci), un arbre immensament alt que el porta cap a un niu molt gran, a què es dirigia un gat que pujava pel tronc. I “Esclafamuntanyes, tot compadint-se dels ocells, (…) brandà la maça i la llançà contra l’esquena del feroç felí” (p. 88) i el gat cau en terra.

Al moment, una àguila veu el jove i cinc caps d’aguiló diuen des del niu:

“-Mare àguila, no et menges el fadrí, que acaba de matar el gat cerval que pujava a devorar-nos.

Llavors, l’àguila davallà, es parà davant el jove i li oferí:

-Demana allò que vulgues.

Ell li va demanar que el tragués de l’hort.

-Fet -li diu l’ocellot. Ja pots muntar damunt de mi” (p. 90).

A més, Esclafamuntanyes, eixerit, encerta què hauran tractat de fer els seus germans i, “recordant les mirades de simpatia i l’admiració de Rosa Darrerina, encara es digué a mitja veu:

-Ella em defensarà per si encara estic viu. No es doblegarà fàcilment” (p. 91) i, així, copsem un altre exemple de passatge de rondalla en què es plasma el matriarcalisme: la dona el salvarà i, a més, es tracta d’una dona forta.

En un passatge posterior, el jove Joan fa via per una drecera, es posa a nevar, l’arrepleguen en el mas d’Ull-de-Canals un home i una dona vells. I, catorze dies després, Esclafamuntanyes es mostra agraït amb la parella i, encara que no troba la maça, sí que conserva l’orella del negre, un personatge que, des d’eixe moment, passa a fer-li de serf i a aplanar-li el camí (pp. 92-93):

“-Així, planta’m davant mateix del palau -demanà el fadrí. (…) A l’acte, manà de nou:

-Ara, transforma’m en un vell de setanta anys, però que estiga arriscat.

-Fet” (p. 94).

I, en record dels vells que li havien acollit en el mas, Esclafamuntanyes diu al negre: “Es tracta de dur un bon regal als masovers (…) que m’hi han tingut allotjat uns dies i els ho vull recompensar. (…) Així estaran contents: home i dona” (p. 96).

Tot seguit, Esclafamuntanyes, ja convertit en un vell, amb intenció de trobar-se amb Rosa Darrerina, demana faena a un joier, qui, fins i tot, ho accepta. A banda, veiem que la jove comenta a Joan que pretenien “Casar-me contra la meua voluntat.

-Si em donàveu el vostre permís, jo participaria en la justa, perquè us estime i vull guanyar-vos per muller -declarà ell amb vehemència” (p. 99).

Llavors, els germans d’Esclafamuntanyes tractaran de dificultar que Joan puga casar-se amb la filla del rei, però la princesa comenta a son pare que li falta una part d’un collar i que voldria saber qui el té i, així, amb qui farà parella. A continuació, el rei, com en moltes rondalles, fa una dicta en línia amb la proposta de la filla: “qui aparega amb el teu mig collar es casarà amb tu, siga noble o no, jove o vell, sempre que siga fadrí.

Rosa Darrerina així li ho va atorgar i, l’endemà, es va fer per tot el regne la crida del collar” (p. 106), de què aplegarà informació a Esclafamuntanyes. El jove presenta al rei la meitat del collar i el monarca li dona el títol de baró i li diu “us concedesc gustós la mà de la princesa Rosa Darrerina” (p. 110), entre altres coses, com a agraïment a la valentia, al bon cor i a la sinceritat d’Esclafamuntanyes.

Finalment, direm que, “a primers de juny, es van celebrar amb gran pompa les noces, quan tot el camp (…) s’omplia delitosament de l’aroma (…) de les garbes de les eres”, un detall que pot evocar-nos Demèter, la deessa grega de l’agricultura i, per descomptat, el mes, tradicionalment, vinculat amb l’inici de la joventut (juny) i, en aquesta rondalla, a més, amb el resultat del gra (la sembra de desembre, el projecte) que ha quallat en tot el regne. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Cultures d’horts, de pluralitat, matriarcalistes i que promouen lo rovellat

General, , , , ,

 

En el relat “Esclafamuntanyes”, recopilat per Enric Valor i que figura en el Volum 8 de l’obra “Rondalles valencianes”, es reflecteix el matriarcalisme. Són quatre germans i, el més jove, Joan, a més, “certament, era el més valent i de més noble cor” (p. 69).

Un dia s’apleguen tots quatre i el gran considera que cal que tots facen uns altres oficis. I, com a curiositat, hi ha un passatge que podem enllaçar amb l’escrit “La llengua és el notari de la identitat cultural” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/la-llengua-es-el-notari-de-la-identitat-cultural), de Bartomeu Mestre Sureda i publicat en el blog “Etziba Balutxo…”, quan diu que, en fer el repartiment del patrimoni dels pares, “ A la nostra cultura, el gran fa les parts i el petit tria”:

“-Quins, hereu? -que preguntà un.

-Tu, Joan, que tens aqueixos braços tan forts, et dedicaràs a aplanar pujols i a reomplir barrancs” (p. 69). El més gran dels germans podia haver començat per ell mateix o, com ara, pel segon dels quatre germans, però ho fa pel petit.

Afegirem que Joan, amb la col·laboració dels germans, s’endinsa en un pou (és a dir, entra en lo matriarcalista, en l’interior de la terra, en la dona, en lo maternal) i, de fet, “es trobà en un hort grandíssim. Hi havia fruiters de tota varietat i tots tenien fruita encara, com si allí no fos tardor com ho era en les terres del castell” (p. 77). Ens trobem, per tant, en plena joventut i apareixen trets molt vinculats amb el matriarcalisme català, de què Bartomeu Mestre comenta que “Ells són conquistadores i nosaltres gent de jardí”.

En acabant, el jove Joan fa via cap a un bosquet, on veu un palauet que tenia tres portes iguals. Joan s’hi acosta amb una maça en ma i, un poc després, una fadrina li comenta que, si ell mata una serp de set caps, “el nostre fadament acabaria i tornaríem a ser dones de veritat. No sabeu quanta de gent deslliuraríeu! Ací, al palauet, en som tres; però fora, n’hi ha per dotzenes” (pp. 78-79). Fins ací, pot semblar que és l’home qui salvarà la dona, per mitjà de la compassió…, però, al moment, copsem que és ella qui marcarà les directrius a Joan:

“-¿Sabeu, senyora, si hi ha alguna manera d’eixir amb bé de la lluita que se m’atansa?

-Sí” (p. 79).

Captem, així, que, primerament, l’home no es presenta ufanós, per exemple, pel fet que ell no estiga fadat com tampoc perquè ell serà l’alliberador de la dona. A banda, està obert a fer-ho de la manera que ella considere millor i, consegüentment, accepta que ella sap més, com, per exemple, feia el pare de Pere Riutort respecte a la seua muller.

En passatges posteriors, apareixen dues jóvens que havien restat fadades i a qui Joan trau del pou: Primerina i Segorina. Quan passem a la tercera de les fadrines, Rosa Darrerina, ella diu al xicot:

“-Jo em dic Rosa Darrerina i us haig d’advertir que avui us eixirà el negre en persona. No us fieu de les bones paraules, que ens poden portar a la nostra perdició. Ell, només aparéixer, us durà a una cambra on tot són espases a les parets. Us desafiarà a espasa; ell en triarà una i us en farà triar una altra a vós. Heu d’agafar l’espaseta més insignificant i rovellada, que és l’única que té el poder de véncer-lo” (p. 85), detalls que apareixen en moltes rondalles en llengua catalana (bé, entre les arreplegades per Sara Llorens, bé entre les plasmades per Mn. Antoni Ma Alcover):  espasa rovellada (ací, insignificant i tot), lluny de les temptacions i del parlar per parlar,… però que farà que Joan vença… després de seguir les órdens de la jove. I, igualment, el fet que l’espasa estiga rovellada també indica que, en les cultures matriarcalistes, no es prioritza (ni es promou) la religiositat no popular, la rectitud, etc.. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona, de bon cor, salva els destrets de l’home bonhomiós

General, , , , ,

 

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i, des de molt prompte, el fet que la dona (àdhuc, ja vella) està ben tractada, és “El rei Astoret”, recopilada per Enric Valor en l’obra “Rondalles valencianes”. Hi havia un rei jove, de grata presència i de bon cor a més d’afectat a la cacera (p. 39), un tret vinculat amb lo patriarcal.

Un dia, a mitjan vesprada, ix acompanyat de jóvens i de criats de la cort, veuen un teixó i ell, amb la ballesta, apunta, malgrat que una veu li deia que no ho fes (p. 40), i n’ix una vella (p. 40), qui, com a castic, li diu que el rei s’enamorarà d’una bellíssima fadrina, però que no la veurà.

Des d’aleshores, una jove, en els somnis, li apareix al rei i, àdhuc, “el somni es va repetir durant molt de temps” (p. 42). Un dia, el rei va a Baltasar, el seu braç dret i conseller, qui li comenta que demane el nom a la jove (p. 42), però la xicona no li ho aplana i, a la quarta vegada, respon la joveneta:

“- Em diuen Margarida Blanca” (p. 43).

Per tant, per molt que ell desitge que la dona (en aquest cas, la jove) ho faça, ella dona el pas quan vol (“es fa lo que vol la dona”).

Més avant, el conseller Baltasar diu que fóra interessant visitar l’astròleg Jeremies i, “l’endemà, rei i conseller arribaren fins a ell en unes quantes hores” (p. 45). Com veiem, van unides la part de la darrera paraula (el rei) i la dels suggeriments atenent a les vivències, al saber i a l’experiència (Baltasar), això és, la part activa i la passiva.

Quan el rei Astoret i el seu conseller ja són en companyia de l’astròleg Jeremies, captem un detall matriarcalista lluny de lo que podria ser el barroquisme en parlar: “el rei li’l va contar amb breus però exactes paraules” (p. 45). Són mots que van en línia amb l’obra “Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa”, de 1557, quan, durant una conversa entre Lívio, Fàbio i Don Pedro, el primer de tots ells, Lívio, diu que “ara veyem [1] manar los castellans, demà veurem que seran manats, com en altre temps ho foren, y aprofitar-los ha poch la llàbia[2] que tenen” (p. 280):

“Fàbio: Sí, que grans paraulistes són y per ço dien molts que de Castella no és bo sinó les coses mudes.

Don Pedro: Què són les coses mudes?

Fàbio: Són cavalls, mules, bous, moltons… que, a la veritat, estes averies avantatge porten a les nostres” (p. 280).

Tornant a la rondalla “El rei Astoret”, l’astrònom Jeremies els porta cap al matriarcalisme, en lloc de fer-ho cap a la cacera (un detall patriarcal): “Ara haureu de mirar fit a fit l’obertura de la cova”, això és, de l’entrada cap a lo femení. Llavors, al rei, al conseller i a Jeremies, se’ls apareix una finestra que emmarcava la cara i el bust d’una jove (p. 46).

A poc a poc, el rei Astoret passa a actuar amb bon cor, fet que copsa el seu conseller i, al moment, veiem que l’astròleg cerca una fada i amiga seua, Salina, a qui tracta bé:

“’Fada Salina,

que vora la llacuna vius soliua[3]:

per a un destret

en què ara es veu Astoret,

el jove rei

que bé mereix un bon remei,

demane el teu favor,

que sempre m’és d’un gran valor’.

 

La fada li féu una lleugera reverència i respongué:

 

‘Bon Jeremies,

tu, que tant en mi confies:

del teu senyor,

a qui tens tan gran amor,

conta’m el fort destret

i hi posarem remei complet’[4]” (pp. 48-49).

 

Com a curiositat, direm que, malgrat que la paraula “destret” té a veure amb “districte”, amb “constrényer”, etc., també és cert que ho fa amb detalls que solen relacionar-se amb la mà dreta, amb lo patriarcal, per exemple, l’obligació per força major, la rigorositat i la severitat, com podem veure si consultem el mot “destret” en el DCVB. I, així, un altre detall en línia amb el matriarcalisme: la banda “forta” és la femenina, l’esquerra, no la dreta i, per consegüent, la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] “veiem”.

[2] Castellanisme “labia”, en lloc de formes genuïnes com “retòrica”, “verbositat”… I és que, una cosa és el parlamentarisme (molt relacionat amb la història de la cultura catalana) i, ben diferent, el parlar per parlar, a vegades, amb barroquisme i tot.

[3] Cova, llacuna, aigua… són detalls matriarcalistes i, en aquesta rondalla, en relació amb una dona que dicta què farà l’home.

[4] Els darrers dos versos que diu la fada a l’astròleg Jeremies plasmen el matriarcalisme: la dona està disposada a fer costat Jeremies…, per a que es puga salvar el rei. I, així, la dona salva l’home.

El festeig, les jóvens, les mares i les àvies

General, , , , ,

 

Respecte al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir[1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

En relació amb aquestes paraules, el 28 de juliol del 2022, en el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, Carmen Galan Aguilar ens comentà “La iaia d’una amiga meua ens contava que sa mare, quan ella festejava, es sentava front a ells i com mig endormiscada i el davantal tapant cara i cap… No se li escapava una, ja que, quan el nóvio, confiat en què dormia, a l’allargar [ell] la mà cap a la nóvia, rebria espardenyada en el cap!”. En eixe sentit, el 26 de juliol del 2022 llisquí per telèfon a ma mare bona part de l’article sobre l’origen del festeig, com ara, quan l’autor escriu que, durant el festeig, hi havia una dona, “bé la mare, bé la padrina, que, això sí, dissimulava la seua incòmoda funció de carabina i feia veure que pegava una cabotada o que s’entretenia en qualsevol manualitat domèstica, fent llata, filant, cosint o brodant, però sense perdre reble ni gest del seu Romeu i de la seua Julieta”. Aleshores, ma mare m’afegí “Era per si [els nuvis] es pegaven alguna fartada o algun bes”.

En línia amb l’article i amb els comentaris, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer Manila, hi ha unes cançons que diuen així:

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i ella, per quedar bé,

baixava es cap i becava.

Llavors, sa mare em digué:

-Si no l’hi fas, ets un ase” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé,

i, per dissimular es paper,

calava es cap i becava” (p. 145).

 

“L’hi tocava, l’hi tocava

i sa mare se’n temé.

La jove, per quedar bé,

baixava es cap i becava;

i sa mare me digué:

-Si no l’hi fas, ets un fava” (p. 145).

 

Adduirem que, com podem veure en el poema “Tradisions i costums del poble d’Aldaia. 1925 al 1940” (https://malandia.cat/2022/05/tradisio-i-costums-del-poble-daldaia-1925-al-1940-poema-de-manuel-nacher), escrit per Manuel Nacher (ciclista i poeta d’Aldaia, 1917-2008) i publicat en el llibre de festes patronals d’Aldaia (una població de la comarca de l’Horta de València) de 1973, també fa esment al vestit, a les jóvens i al fet que eren les dones qui tenien la darrera paraula, en vincle amb possibles relacions i tot:

“I per anar a la cisterna,

les xiques s’arreglaven

perquè els jugadors de pilota,

a totes les dotorejaven.

 

(…) I aquella font de la plaça

de dos o tres escalons

com s’acajaven els homens

a voré a les xiques els garrons”.

 

Com podem veure, quan les xicones anaven a la cisterna (que es trobava en el Carrer de la Pilota, el qual ja existia, si més no, des de mitjan segle XVIII) i els jóvens aprofitaven que eren molt a prop d’elles, les doctorejaven. Aleshores, ells, àdhuc, podrien fer un festeig de manera més fàcil com també quan els jovenets s’acostaven a la font de la Plaça Major i s’ajupien a veure els garrons que tenien les xiques, en una època en què les dones portaven roba molt llarga. 

Finalment, afegirem que els dos casos plasmats per Manuel Nácher s’ajusten al refrany “On va la corda, va el poal” i que és ella qui porta la iniciativa. En maig del 2022, posàrem aquest poema en la web “Malandia”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

El ball de bot (o ball de pagès), un ball matriarcalista

General, , ,

 

En línia amb el fet que les parelles es formassen partint del matriarcalisme vinculat amb la filla, convidada a ballar, el 26 d’abril del 2022, Antonia Verdejo González m’envià un missatge amb una cançó que ho plasma molt bé: “Ball de ses Penades” (https://www.viasona.cat/grup/aires-mallorquins/jaume-company-i-els-seus-records/ball-de-ses-penades), del grup “Aires Mallorquins”. Així, la lletra diu:

“Venim a cantar panades

a casa de bona gent,

moltes ja n’hem replegades

i un barralet d’aigua ardent.

 

Si voleu venir a ballar,

mos heu de dar sa panada:

sa filla està convidada,

sa primera ballarà.

 

Madona: ja mos n’anam

sense endur-mos sa panada

sa Corema vos deixam,

quedau ben acompanyada”.

 

Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), Miquel Vila Barceló plasma que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot, a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, li responguí amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”, detall que, posteriorment, hem pogut veure en una rondalla valenciana recopilada per Enric Valor: “L’albarder de Cocentaina”.

Quant al fet que la dona siga qui comande, direm que, en l’article “Del origen del ‘festeig’” (https://www.diariodeibiza.es/ibiza/2013/10/13/origen-festeig-30624004.html), de Miguel Ángel González i publicat en el “Diario de Ibiza”, podem llegir [1] que, a nivell de casa i en el tema dels negocis com també en els balls i en les danses, “l’home (…) no donava cap pas decisiu sense el consentiment de la seua dona. I era així, perquè valorava la seua intuïció, el seu sentit pràctic, el seu bon criteri i la seua prudència”.

Afegirem que, en l’entrevista “Dolors Rodríguez: ‘Una maestra debe enseñar los valores del baile y de toda la cultura que lo envuelve” (https://www.diariodemallorca.es/cultura/2020/11/20/maestra-debe-ensenar-valores-baile-23643418.html), publicada en el “Diario de Mallorca”, en el 2020, Dolors Rodríguez, una dona i balladora implicada en l’ensenyament del ball de bot i en la defensa de la cultura popular, com podem veure en el subtítol, diu que, “Més que disciplina, jo crec que cal unes normes clares que hem de seguir. Sobretot, la cultura que tenim. Cal seguir-la i aprendre-la, que és lo que jo he intentat amb tots els meus alumnes. El ball de bot és un ball matriarcal en què mana la dona. A molts, açò no els agrada, però aquest ball és així i cal que el conservem. Hi ha pocs estils de ball en què mane la dona i açò és un detall que hem de reivindicar”.

Comentaré que, respecte al tema de l’acceptació de què parla Dolors Rodríguez, no m’estranyà gens ni miqueta, tenint present que, alguna vegada, per exemple, m’havien enviat correus electrònics amb unes cinc cançons (o quasi deu) que es centraven en una festa nocturna, en què l’home marca les pautes i en què ell, a més, tracta la dona com si ella fos un drap. Una actitud tan en línia amb lo patriarcal com els cursets d’apoderament femení que rebutgen lo femení i, per tant, lo relatiu a la terra, i que recorden les mans en diagonal que miren el cel i que, així, abracen el misticisme castellà. 

Igualment, Dolors Rodríguez addueix que cal que la mestra “ensenye els valors del ball i de tota la cultura que envolten aquesta pràctica. Ets la transmissora d’un coneixement que passa dels grans als jóvens”.

Agraesc a les persones que col·laboren i que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Traduïm el text.

Dones molt receptives, que fan saó, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

Tot seguit, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, hi ha la cançó “La clavellina” (p. 87), que, amb lleugers retocs, diu així:

“Tinc una clavellina / molt regalada està,

al dematí me’n llevo, / la’n baixo a regar[1].

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera[2].

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert[3].

 

Mentres que la’n regava / i un jove va passar:

–Déu-la guard, l’hortolana / voleu llogar hortolà?

–El pagès que no sembra / mosso no pot llogar[4].

–M’hi voldríeu dar una rosa[5] / d’aquest roser que hi ha?

–Preneu-se’n tres o quatre, / tantes com n’hi haurà.

–Jo no en vull sinó una / de les millors que hi ha:

l’amor de l’hortolana[6], / si me la’n voleu dar!

–L’amor de l’hortolana, / promesa n’és temps ha

amb un de Barcelona; / no sé si tornarà.

Que, si cas que ell no torna, / per ben vostre serà.

Ai, jo, per falla d’altres, / no m’hi vull pas casar!

I, a l’horta de mon pare, / un taronger n’hi ha,

carregat de taronges[7], / que altra fruita no hi ha[8].

Ja en dic a en el meu pare, / per quan les collirà[9];

ell me’n fa de contesta:  / –Quan la saó hi serà![10]

La saó és arribada, / jo me n’hi vaig anar,

pugí d’en branca en branca / i al cim no vaig pujar.

En cull les madures; / les verdes deixo estar.

 

Que de verd, n’era verd,

la fulla d’olivera.

Que de verd, n’era verd,

la flor del julivert“ (pp. 87-88). 

 

En aquesta cançó, es plasma la sexualitat matriarcal, per exemple, en un detall que apareix en els darrers versos: 1) la jove comenta a son pare que “la saó ja és arribada”, o siga, que ella considera que ja està en condicions de relacionar-se sexualment amb un home. Si tenim present que el camp està molt vinculat amb l’aigua (la que prové del cel com l’home que va a la dona), la que surt de la terra (la subterrània) i la que ve dels rius (la visible i contínua), la fadrina podria expressar la idea que ja ha tingut la primera regla. Adduirem que, en aquesta cançó, no apareix cap crítica del pare cap a la filla, arran de lo que tots dos consideren estar ja preparada, com la terra (símbol que té molt a veure amb el matriarcalisme). 

A més, hi ha que 2) la dona ha provat per molts hòmens (la branca simbolitza el penis, com podem veure en l’esmentat diccionari), això és, una sexualitat molt oberta (el pare no la desvaloritza, ni la desaprova), 3) no aplega al cim (el qual té a veure amb l’excitació sexual en el punt més alt) i, en conseqüència, també ve a dir que la jove està en lligam amb la terra, perquè ella comenta que “al cim no vaig pujar” (p. 88) i 4) la fadrina tria les taronges (podria entendre’s com les dones) que ja estan madures (perquè han deixat arrere la infantesa, plasmada en el color verd, ací, associat amb les taronges verdes que fa esment la jove; però no es precipiten a la vellesa, això és, a les molt madures) i, així, la moderació entesa en el sentit de no cercar els extremismes (ni d’optar-hi), es reflecteix en aquesta cançó eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que, des del l’inici de la cançó, hi ha vocabulari eròtic: la clavellina, vinculada amb el clavellet, el qual representa el mugró; “regar” vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona”.

[2] L’olivera (o oliver) és l’arbre d’on surten les olives, és a dir, en el llenguatge eròtic, els testicles. En l’original, figura com “aulivera”.

[3] Els pèls del pubis.

[4] Ací, es plasma el matriarcalisme: si l’home vol prosperar, caldrà que sembre, que prepare la vida per a demà, que no espere que sempre li ho donen bo i fet. I li ho trau a partir de la sembra, la qual, en lo eròtic, té a veure amb “plantar la llavor” (recordem que “semen”, originàriament, significa “llavor”) i, igualment, amb la relació sexual entre un home i una dona en què ell introduirà la llavor en la dona…, després que ella li haja aprovat poder aplegar a eixa possibilitat.

[5] De nou, un altre símbol sexual: el mugró i, per una altra banda, la vulva. Es tracta d’una pregunta que planteja l’home a la dona: si ella està oberta a relacionar-se, sexualment, amb ell.

[6] Si l’hortolana és qui està vinculada amb l’horta i ho fa com qui la tracta amb amor i com si fos la mare que li aporta menjar, l’horta, en lo sexual, és la vulva.

[7] Com a segona opció, la jove comenta al possible nuvi que, en un camp de son pare, hi ha un taronger, arbre que proporciona taronges, fruites vinculades amb la vulva i, així, amb la dona.

[8] El pare està en un ambient molt matriarcalista, ja que ho fa envoltat de dones (de taronges).

[9] Ací, podria interpretar-se com quan acollirà el pare, el fet que la filla (que és jove), enmig de tantes xicones (podríem pensar que, principalment, fadrines i en plena joventut de la vida), “collirà”, “prendrà”, “acceptarà” que la fadrina puga eixir amb un jovenet.

[10] Partint del “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, veiem que “Saó” apareix com “Grau d’humitat de la terra”, “Lubricació, humitat del sexe de la dona quan està preparada per al coit”, això és, per a la unió carnal de l’home junt amb la dona. Cal dir que els llauradors solen emprar l’expressió “fer saó” (“Amb aquesta pluja, [la terra] farà saó”), indicant així que l’aigua que ha plogut afavorirà una terra fèrtil.

 

 

 

 

“Les dones de Camprodon”, dones que trien, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

En relació amb la música popular eròtica, comentarem que Rosa Cortina Mercader en febrer del 2022 ens escrigué: “No recordo si ja l’he enviada… ‘Les noies de Palau’”, de què ací posem els versos que ella recordava[1]:

“Les noies de Palau,

quan van a sarau,

van enfarinades;

els llavis, pintats,

les mitges, ratllades.

Troben un pagès,

no li diuen res:

li giren la cara.

Troben un senyoret

que porta barret

i sabata plana”.

 

En línia amb aquesta cançó, en l’obra “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, hi ha la cançó “Les noies de Camprodon” (pp. 70-71), en què es reflecteix molt el matriarcalisme. Diu així:

“Les dones de Camprodon

gasten pretensions,

pensen ser molt guapes.

 

Quan veuen un pagès,

no li’n diuen res;

li fan mala cara.

 

Quan veuen un senyoret

que en porti un barret

i sabata baixa

i mitjons de fer patir,

ai, sí!

I corbates de crespó,

ai, no!

 

Ai, quin neguit,

quin neguit

no trobar marit!

Ai, quin consol,

desconsol

no trobar qui em vol.

 

Ni fent l’ullet,

ni portant barret,

he pogut trobar qui, decidit,

un anell al dit

em volgués posar!”.

 

Afegirem que el 13 de juliol del 2022 la posí en el meu mur i que, eixe dia i posteriorment, ens comentaren “Ho dèiem de les de Rubí[2]” (Montserrat More Mayoral), “També es diu de les de Riudoms[3]” (Maria Coca Juncosa), “Una altra versió de la de ‘Les noies de Riudoms’” (Ricard Jové Hortoneda), “La meva mare la cantava. Deia ‘Les noies de Sabadell’” (Maria Aguilar Oliver). 

Igualment, és la dona qui, partint de com li agradaria que fos el nuvi amb qui eixirà, passa a fer la tria: primerament, prova amb un pagès, però considera que no li convenç. Després, copsa un senyoret que sí que reuneix les condicions que ella posa: barret i sabata baixa, però no corbata (possiblement, perquè faria un paper molt formal) i, per tant, ni triaria u que fos llaurador, ni u de ciutat recte, però sí un home més receptiu. Així, reflecteix un exemple més de moderació, àdhuc, en línia amb moltes rondalles. I, per descomptat, que la dona té la darrera paraula. 

A banda, els hòmens que apareixen no semblen de molta espenta, com ho veiem en el fet que ningú no s’haja decidit a posar-li l’anell al dit, malgrat que sí que hi havia hòmens que s’ajustaven al model que ella pren com a fonament de com ha ser (afegint la garridesa) el futur marit amb qui ella es case. 

Adduirem que el fet que la jove prove amb persones diferents (des de pagesos, fins a hòmens amb estils de vestimenta més semblant als de ciutat i, fins i tot, als qui ella pren com a molt formals), ens plasma una dona amb molta espenta, molt receptiva i que fa camí.

Finalment, copsem que és ella qui indica què hauran de fer els aspirants a marit, així com, en moltes rondalles, és la princesa (o la jove) qui posa les condicions que caldrà que tinguen els qui vullguen casar-se amb ella: passar per l’adreçador, en aquesta cançó, posar-li l’anell. Per tant, podem afegir que la cançó plasma molt el matriarcalisme, ja que, des d’una actitud moderada (la dona actua molt oberta), es fa lo que vol ella i és la dona qui té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ja ens l’havia escrita, però amb uns quants versos més, el 18 de gener del 2022.

[2] Població catalana de la comarca del Vallès Occidental.

[3] Població catalana de la comarca del Baix Camp.

Dones amb frescor, moderades i molt obertes

General, , , ,

 

En la primavera del 2022, accedírem a “Beget. Cançons de la tradició oral recollides per Kristin Müller”, un treball amb texts i discs i publicat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en el 2021, en què, per exemple, es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, mitjançant la cançó “Aquelles muntanyes” (p. 59), la qual, amb lleugers retocs, diu així:
“Aquelles muntanyes,

tan altes i fresques

que les carbasses

s’hi van donar[1].

 

Una diada

tan assenyalada

com l’hereu Batlle

l’en va demanar.

 

I quan ne foren

d’allí on t’anaren,

de la minyona

varen preguntar.

 

Si els hi digueren

que no els coneixeren[2]

que la minyona

n’és a passejar[3]:

 

-Minyons, girem

la cavalcada

a can Magret de Vilallonga

‘niren [= anirem] a dinar”.

 

En aquesta cançó, el matriarcalisme no sols apareix plasmat pel fet que la dona és qui tria si accepta l’hereu Batlle com a futur marit (en la corranda, es comenta que l’hereu aplega a ca la jove i s’afig que la minyona se n’ha anat a passejar), sinó perquè el jove Batlle fa camí amb molta espenta, se’n va cap a can Magret de Vilallonga i, així, accepta que ella haja pres eixa determinació. Com veiem, una visió molt oberta i moderada de la sexualitat. Adduirem que és prou significatiu el fet que les carabasses s’hi adonassen (i, des de molt prompte) en versos que podríem vincular amb l’expressió “donar carabassa” (que era una tradició, àdhuc, física), per a expressar que la núvia no acollia qui aspirava a ser el seu nuvi (o al mateix nuvi).

En qualsevol cas, considerem que es tracta d’una cançó en què es copsa la sexualitat matriarcal i trets en línia amb el matriarcalisme, com ara, la muntanya com a acollidora i relacionada, òbviament, amb la mare i amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Com es plasma en el llibre “El matriarcalismo vasco”, ens trobem davant d’una dona que té un paper molt important (en la cançó, s’indica que és alta), forta i molt oberta (fresca), qui apareix reflectida, primerament, en la muntanya. Així, com veiem en l’obra sobre el matriarcalisme basc, dins de la simbologia matriarcal amb significat femení, podríem incloure “tot lo que, per extensió, és ‘seu’, refugi o abric: la muntanya que acull, la pedra que serveix de suport-repòs, l’arbre que acull (amb la seua fusta-matèria-mater)” (p. 71).

[2] En lloc de “conegueren”. En l’original, en cursiva.

[3] Podria tractar-se d’una manera de dir, amb mà esquerra, que la jove prefereix un altre nuvi o, simplement, que no el vol per a festejar amb ell. En tercer cas, també podria ser que la minyona se n’hagués anat a passejar, fet que ens reflectiria una dona molt receptiva.