Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que determinen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat en què captem el matriarcalisme és “La Senyora de ‘Vagar’”, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En la Glorieta de Montesclado, s’aixecava “una (…) fortificació, en la qual residia la Senyora de Vagar, la dama més poderosa i rica de la comarca” (p. 177) i que “no podien començar la missa fins que ella no hi havia arribat” (p. 177). Per tant, es feia lo que la dona volia com també veiem que “El majordom sempre l’obeïa servilment” (p. 177).

En la rondalla següent, “El graller d’Esplugafreda”, en el mateix llibre, llegim que, “En aquell temps, era molt corrent que les xicotes solteres fessin de pastores. Aquesta, doncs, guardava un escamotet d’ovelles (…). Tots li anaven al darrera com a una gossa” (p. 178), o siga, que la dona portava la iniciativa.

Afegirem que, en la rondalla “Arri ruc, i deixem dir…”, recopilada per Pep Coll, captem que un home molt vell i el seu net anaven de viatge amb un cavall. “Van passar per la plaça d’un poble, on un grupet de dones cosien (…). Una d’elles comentà a les seues companyes:

-Heu vist? Els jóvens, a cavall, i els (…) vells, (…) a caminar!” (p. 180) i, en eixir del poble, l’home fa lo que deia la dona i, per consegüent, podem dir que la dona és qui determina, qui marca què ha de fer l’home.

I, al capdavall de la narració, l’home, molt obert, fa que el ruc vaja avant (p. 181).

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “El castell d’Orcau”, plasmat en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En la Baronia d’Orcau, hi havia un castell que “s’alçava (…) sobre un turó, situat més amunt del poble” (p. 191) i els habitants de la rodalia recorden una llegenda que diu que, en l’esplanada del castell, “hi ha enterrat un fabulós tresor. Aquest, però, és custodiat per la serp” (p. 191), que està vinculada amb la dona, i que la serpent “emergeix del seu amagatall una vegada cada any: la nit de Sant Joan” (p. 191). A banda, es llig que “els veïns expliquen que tots els que ho han provat fins ara, no hi ha hagut ningú que hagi reeixit” (p. 191) i, per consegüent, encara perviu lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders del poble, ben considerades pels súbdits i bondadoses

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla del Pallars en què copsem el matriarcalisme és “La perdiu i el gos”, recopilada per Pep Coll. De principi, llegim “Temps era temps, quan les bèsties parlaven, (…) establien tota mena de tractes” (p. 162) i, com qui toca els peus a terra, addueix “Més o menys, el mateix que ara fem els humans” (p. 162). O, en altres paraules, que la cultura de cercar acords entre persones perviu en el Pallars i, per descomptat, entre els catalanoparlants que continuen fidels a la línia matriarcalista vinculada amb la llengua catalana. Afegirem que prenen part una rabosa (l’astúcia i, més d’una vegada, l’engany, en un personatge femení), una perdiu (la dona amb molta perspectiva i, ací, líder) i un gos (l’home que accepta tot lo que li diuen, però que és ben tractat).

Com que la perdiu sospita que la guineu li ha fet malbé el niu, se’n va al gos (amb qui tenia molta avinença) “i li pregà que es fes el mort per tal d’escarmentar d’una vegada aquella bestiota més gormanda (…). El gos ho acceptà de bon grat” (p. 162), de la mateixa manera que, en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 (i en moltes de les immediates), ho fa el marit.

Tot seguit, la rabosa fa un fals jurament, el gos es llança sobre ella i la deixa mig estabornida. Al moment, passem a un segon acord entre l’home i la dona, amb la muller (la perdiu) portant les calces:

“-T’estic molt agraïda per l’escarment que has donat a la guineu! (…) Demana’m el que vulgues que, si és al meu abast, procuraré de complaure’t.

-Doncs, com que m’has fet treballar, ara, l’única cosa que voldria és traure el ventre de pena! -demanà el gos” (p. 163). Per consegüent, ni la dona apareix com una somiatruites (li farà costat sempre que puga), ni acceptaria qualsevol proposta del gos (el marit). A banda, el gos considera que el treball ha de ser compensat, encara que siga amb un menjar que li permeta viure bé.

A continuació, l’ocell, que sap que el seu cant podria fer que la seguissen i que ell també ho aprofitàs, li comenta:

“-Mira: molt a prop d’aquí, hi ha un poblet on avui fan unes bodes. A l’hora de dinar, quan els invitats siguen a taula i les dones a la cuina, jo volaré fins al balcó i em posaré a escotxegar[1]i vindran fins al balcó” (p. 163). Resulta significatiu el simbolisme que reflecteix aquest passatge, àdhuc, com a sinònim de portar la veu cantant, això és, de lideratge, de fer de cap de colla. I, com veiem, la dona (la perdiu) és qui té el timó i els altres (invitats, dones que eren en la cuina i el gos) seran menats per l’ocell. En acabant, ella li addueix: “Llavors, tu entres a la cuina i arrambles amb allò que més et vinga de gust.

Així ho van fer” (p. 163).

I en un tercer acord, el gos torna a demanar a la perdiu (l’home, a la dona):

“-Ara voldria regar l’estómac amb un bon vi de la Conca!

-Molt bé -va dir la perdiu-. Mira: per aquell camí, hi passa un traginer que transporta tres càrregues” (p. 163) i el ca i ella ho assoleixen.

“Poc després, ambdues bèsties es tornaren a reunir” (p. 163), per quarta vegada, com moltes parelles catalanoparlants del primer quart del segle XX o anteriors. I ella, servicial però no submissa al gos, li diu:

“-També en això procuraré servir-te. ¿Veus aquella parelleta d’enamorats que fan la migdiada sota d’aquell om? Doncs, guaita’ls bé i prepara’t” (p. 163) per a fer realitat l’objectiu del gos (p. 163). Immediatament, la perdiu passa molt pròxima a la parella de nuvis,  i el xicot, com que l’au es mou amb agilitat, en lloc de baixar la mà sobre el pardal, engalta una plantofada a la seua estimada (pp. 163-164).

Al capdavall, el gos pogué menjar bé i tirar-li un poc d’alegria a la vida i, quant a la perdiu, “així, (…) va oblidar la destrossa del seu niu” (p. 164) i, per consegüent, els dos ixen guanyant i beneficiats de l’agraïment, de la col·laboració, de cercar acords i de no pensar en l’almerç ràpid, sinó també en els altres i en líders creatius, eixerits i benvolents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Escotxejar, cantar la perdiu.

Dones ben considerades i fortes i pageses amb iniciativa i creatives

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, “Content i enganyat”, la qual figura en l’obra de Pep Coll, exposa trets que la fan coincidir amb altres relats. Un llop “va veure una guineu dalt d’una roca menjant amb delit un tinyol[1] molt gros de pa. El llop (…) s’hi va acostar per recollir les molletes que li queien, a la guineu:

-Ai, companya, si les molletes són tan bones, com deu ser el tinyol! Digues, d’on treus el pa?” (p. 157). Com veiem, la rabosa és qui fa de cap i està ben considerada: es troba en una roca (símbol de fortalesa) i, a més, dalt (símbol de poder o, ací, podríem dir que de reina, així com la dona ho fa en la tradició matriarcal). A banda, la guineu (la dona) compta amb un pa gros, mentres que el llop (l’home) es fa amb les miques.

Més avant, copsem que “El llop, sense dir ni burro ni ase, va anar-se’n pensatiu, imaginant l’àpat que l’esperava i ja no recensava[2] esperant l’hora d’anar a estirar la corda del campanar” (p. 157). És a dir, que, entre la dona (la rabosa) i l’home (el llop), la figura del somiatruites va unida a lo masculí.

“L’endemà, tan bon punt van ser a l’església, la guineu, que era més viva que la fam, va lligar la cua del llop a la corda de les campanes” (p. 157), li diu que no deixe d’estirar-la i ell acull les promeses de la rabosa, perquè, així, el llop considerava que es faria la fartanada més gran de sa vida. Per consegüent, ell accepta els dictats de la guineu (la dona), com en moltes famílies catalanoparlants amb parelles nascudes abans de 1920, però sense que això comportàs cap intent d’humiliació cap al marit, ni de menyspreu de l’home cap a la muller.

Tot seguit, en sonar les campanes, “les dones del poble (…) van aplegar-se per anar a veure quina nova era aquella” (p. 157), veuen el llop i “el van deixar per terra, esmorteït del tot” (p. 157). Com veiem, la decisió ha sorgit arran d’una reunió i no, per exemple, per plaer d’una de les dones (entre altres coses, fortes). A més a més, en un passatge posterior, llegim que el seguien “dones, gossos i canalla” (p. 158), mentres que la guineu “no va parar d’entrar en corrals i cases de poble, enxampant gallines i conills a cor què vols” (p. 158).

En la rondalla pallaresa següent, “La boïga de la discòrdia”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, també captem el matriarcalisme i, de nou, apareixen un llop i una rabosa. Un dia, tots dos “van decidir de reunir-se per tal de buscar conjuntament una sortida a aquella situació (…):

-Per què no fem com els nostres enemics, els hòmens? -proposà la guineu.

-Què vols dir? -preguntà el llop, a qui sempre costava una mica d’entendre les coses.

-Sí, home. Mira: (…) dediquem-nos a cultivar els trossos com fan els pagesos! -aclarí la rabosa” (p. 159).

Per tant, el relat trau l’aplec (com en moltes cases, entre l’home i la dona), una dona amb estratègies, amb més iniciativa que el marit (ací reflectit en el llop) i, a més, amb esperit emprenedor (una tasca en els horts).

Tot seguit, la narració és semblant a altres en què apareixen la rabosa, el llop i un pot de mel, amb la diferència que ací empiulem amb rondalles en què figuren plantes que creixen cap amunt i plantes que ho fan cap avall. Al final del relat, el llop “féu jurar a la seua companya que mai més no el tornaria a enganyar.

-Després de corbellar de sol a sol com una persona, confio que mai més no em faràs beure amb una orella de ruc! M’ho jures?

-T’ho juro (…). Mira: (…) un any triaràs tu i, l’altre, jo. Comencem doncs aquest any. A veure, ¿quins fruits et vols quedar, tu: els de la terra cap amunt, o bé els de la terra cap avall?

-Doncs… -rumiava el llop-. Tot lo que cresca sobre la terra! (…).

Aquell any van sembrar trumfes” (p. 161), o siga, creïlles.

I, com podem veure, ella és qui porta la iniciativa com també ho farà el segon any, quan el llop li acceptarà (però n’eixirà guanyant ella) de sembrar cap amunt: el blat. I tot perquè, com li diu la guineu, “a la terra (…), li va molt bé això d’alternar els productes” (p. 161). Per això, podem dir que la rabosa va en línia amb la cultura matriarcal de la pagesia: l’alternança de productes, tan interessant com el canvi d’activitats (per a afavorir la creativitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, llegim que, per exemple, en el Pallars, el terme “tinyol” fa al·lusió a “Pa sencer, sobretot el que passa de quatre lliures”.

[2] “Recensar” vol dir “estar tranquil”.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.

Dones que aplanen el camí, agraïdes i molt obertes i el paganisme

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “Els tres germans”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Un home tenia tres fills i els diu:

“-Donaré l’heretatge, a aquell que primer em porte una fulla de llorer.

Tots tres es van encaminar cuita-corrents cap al bosc (…) per tal d’aconseguir la fulla” (p. 62). “El gran (…) va trobar una velleta que li demanava una almoina” (p. 62), però ell li la nega com també fa, després, el segon.

“Quan el fill petit va veure la pobra padrina, es compadí d’ella i li oferí un tros de pa. Llavors, la velleta, agraïda, li preguntà:

-Què hi tinc, al cap?

-Una fulla de llorer! (…) és precisament lo que jo buscava -contestà ell (…).  (…) el benjamí prengué la fulla i anà a trobar els seus germans” (p. 63). I, per tant, el jove actua de manera bondadosa i molt oberta i la velleta li ho compensa.

Un altre relat en què es plasma lo matriarcalista és “La font del dimoni”, en la mateixa obra de Pep Coll, en què veiem que una jove se’n va a la senyora, i la dona, “davant la insistència de la xicota, li va dir que li donaria permís, però que abans hauria d’omplir el pou d’aigua” (p. 99) i, per consegüent, la senyora i la noia actuen molt obertes.

Igualment, en la rondalla “El pont del diable”, que també figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, un dia, un jove (que ací representa el diable), diu a una pastora:

“-Si et construís un pont aquí mateix, passaries? -li engegà (…).

-Doncs, és clar que passaré! Però amb una condició: has de fer el pont aquesta mateixa nit!” (p. 105). I, aquella mateixa nit, tota una colla de paletes i manobres, dirigits pel jove, fan el pont que havia indicat la dona (p. 106). 

En el sisé grapat de rondalles que exposa Pep Coll en l’obra, apareixen els sants i Nostra Senyora com a intercessors i el capellà Serafí Planesdemunt comenta al seu amic que “gairebé totes aquestes imatges, tant les dedicades a la Mare de Déu com als Sants, segons la tradició, foren trobades de forma molt pareguda. Així, els protagonistes de la troballa (…) són sempre els mateixos: els bous i els pastors” (p. 111) i li afig que ho associa al fet que, “a Déu li plau de manifestar-se als humils, als pacients” (p. 111).

I, més avant, el rector escriu uns versos dirigits a Sant Pere Màrtir (per a que els guarde de pedregada i per tota l’anyada) i addueix que “el pagès ho demana directament al sant” (p. 115) i que, per tant, el paganisme encara perviu entre la pagesia com també entre bona part de la població i que, “a vegades quan faig la benedicció del terme o dels animals, penso que els antics déus pagans, no han fet altra cosa que canviar de nom” (p. 115).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal

Dones amb molta espenta, estrategues i molt obertes

General, , , , , ,

 

Rondalles del Pallars en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll.

En aquesta obra, on podem trobar rondalles del Pallars (Catalunya) recopilades per Pep Coll, hi ha un pròleg que, com ens escrigué Josep Coll Martí (l’autor) en un correu electrònic del 16 de desembre del 2022, “el capellà de la introducció és un personatge de ficció que em va servir de recurs literari”, el rector Serafí Planesdemunt. En qualsevol cas, copsem el matriarcalisme en la figura del mossèn i de “la vella Casa Rectoral” (p. 7). Així, com escriu Pep Coll, “una tarda vaig descobrir a les golfes un petit tresor. Es tractava d’un plec de papers enrotllats i lligats amb un cordill. Un cop deslligats, vaig poder comprovar que aquests paperots no tenien ‘sants’ i que més aviat semblaven cartes velles” (pp. 7-8).

Més avant, afig que “Aquest plec de paperassa és format per 107 fulls (…). L’escriptura (…) és perfectament llegible. Tal com explica el primer full, es tracta d’una carta que mossèn Serafí contestà a un amic, també sacerdot (…). Aquest capellà (…) havia escrit anteriorment al Rector de Pessonada[1], demanant-li que li enviés llegendes tradicionals perquè feia una recopilació de material folklòric de Catalunya” (p. 8). Cal dir que, en aquest sentit, moltes vegades, els capellans eren persones que, a més de viure en una població, estaven molt en línia amb el matriarcalisme del Poble i que això es reflecteix en aquestes paraules. Igualment, ve reforçat en posar Pep Coll que “Els actuals padrins de Pessonada recorden encara els seus sermons, senzills i planers, molt sovint il·lustrats amb exemples de la natura i amb rondalles” (p. 9) i amb “un coneixement geogràfic i dialectal tan profund de la nostra comarca” (p. 9).

Tot seguit, l’autor addueix “La nostra tasca ha consistit, doncs, a transcriure literalment de l’original la seua llarga epístola. Transcripció fins i tot ortogràfica, ja que el rector de Pessonada demostra tenir un domini de la normativa catalana” (p. 9). I, així, es capta una persona tan oberta a les noves tendències (en lo cultural, en lo lingüístic i a la normativa proposada per Pompeu Fabra en 1913 i ràpidament adoptada per l’Institut d’Estudis Catalans) com també a la terra i al Poble: “li havien infós un gran amor a la terra i a la llengua” (p. 10).

Al capdavall, veiem que el rector Serafí Planesdemunt, el 31 de juliol de 1936, respon al seu amic, entre altres coses: “em proposaves de col·laborar com a corresponsal en la teua empresa de recollida de material folklòric. Vaig acceptar gustosament (…) i ara et trameto ja definitivament els fruits del meu treball” (p. 10) i li afig que li fa una breu introducció explicativa per a cada secció de què li aporta rondalles com també “anotacions i aclariments d’un modest coneixedor del país, com a impressions d’un afeccionat al folklore (…) en aquest palau (…) de les nostres llegendes que tu has començat a bastir” (p. 11).

Cal comentar que, en el primer grapat, el capellà indica a l’amic que els àrabs són “els qui més empremtes han deixat en la memòria col·lectiva” (p. 19) i, més encara, en la segona rondalla d’aquest grapat, “La morisca”, en què veiem que els moros demanaven “el tribut anual d’una donzella.

Aquell any tocava endur-se’n la filla del batlle de Gerri: una eixorivida xicota, galantejada per tots els mossos del Pla de Corts. La noia (…) va planejar una meravellosa estratègia i l’exposà al (…) veïnat:

-Ells tenen la força, però nosaltres tenim la intel·ligència i l’ajuda de Déu Nostre Senyor!

(…) Al veure’m sola i indefensa, seran incapaços de negar-me la meua última voluntat: dansar davant del meu poble. Mentrestant, vosaltres us haureu amagat darrere les finestres, portes i balcons, amb tota mena d’atuells sorollosos. Quan faça una estona que jo haja començat a ballar tota sola (…), demanaré al capitost que m’acompanye en la dansa” (pp. 25-26). I, així, captem que la jove proposa amb molta espenta, que fa de cap de colla i, a més, que introdueix la dansa, una part de la vida vinculada amb el matriarcalisme.

A continuació, la jove els indica “Jo sempre ballaré amb la punta dels peus, sense tocar el taló a terra. En el moment en què el moro estiga més absort amb la dansa, picaré un bon cop de taló a terra” (p. 26). Per consegüent, la dona actua tocant els peus a terra, amb agilitat i, igualment, amb força (el colp de taló a terra).

Finalment, veiem que els habitants accepten la proposta de la jove i que “L’estratègia va sortir tal com s’havia planejat” (p. 26). D’aquest relat, s’extrau un altre fet: en les zones de muntanya i en les poblacions rurals, la dona té un paper molt important i ocupa càrrecs, com ara, el de cap de colla, de líder i amb molta iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Poble català pertanyent al terme de Conca de Dalt, de la comarca del Pallars Jussà.

Dones amb molta espenta, que pacten, eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “El sen Guaita”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. Un home que llaurava, un dia és raptat per moros i, com que era un home honrat, el seu amo tria donar-li la llibertat i li demana: “Digau què voleu: ¿estimau més estar amb nosaltres tot es temps de sa vida i, si jo em muir, vos deixaré un queviure o anar-vos-en a ca vostra?” (p. 370).

Tot seguit, l’home va a un frare que li diu:

“-Si teniu gent vostra a Mallorca, anau-hi, que molt vos deuen enyorar” (p. 370) i, al moment, “sense pensar-hi pus, se n’anà as senyor i li digué:

-Senyoret, jo estim més anar-me’n a ca meva i, si trob viu qualcú de sa meva família, encara seré a temps de donar-li una aferrada pes coll” (pp. 370-371). I, al capdavall, l’home fa via cap a Mallorca i hi troba dues filles (p. 371). Copsem, per tant, el tema de la terra.

Una altra rondalla en què es reflecteix i, a més, en la dona, és “Es germà i sa germana esclaus”, en el llibre de Caterina Valriu Llinàs. Una nina de pocs anys és raptada pels moros, se l’endugueren a Alger i “hi va estar allà. Quan tenia quinze anys, prengueren un germà seu que en tenia cinc o sis i també el se’n dugueren a Alger” (p. 371).

Un poc després, “sa germana digué as germà:

-I tu, d’on ets?

-De Santanyí.

-I d’on et diuen?

-A mi, em diuen de can Fulano.

-Sí. Idò, jo som germana teva. Que voldries que tornàssem a Mallorca?

-Sí -digué es germà.

-Idò, espera’m aquí i jo me n’aniré a cercar un barco” (p. 372).

Com veiem, la germana porta la iniciativa i proposa al germà. A més, “Sa germana se n’anà a veure es capità d’un barco mallorquí i va fer barrina per dur-los a tots dos a Mallorca” (p. 372) i, per consegüent, és la germana qui fa l’acord amb el cap del vaixell.

“Llavors, se’n tornà as germà i li digué:

-Ves-te’n amb aquesta senalla pes moll i, si et demanen què fas, digues que cerques herbes.

Dins sa senalla, hi posà sa roba de tots dos; es germà se n’anà as moll i, quan va ser hora de partir, sa germana comparegué, es posaren dins es barco i tornaren a ca seva” (p. 372). A banda que la germana (qui simbolitza la dona) és eixerida, podríem vincular-ho amb la dita “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, amb què es reflecteix l’espenta de moltes dones catalanoparlants. Finalment, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal.

Dones que tracten bé el marit (i ells, la dona), persones agraïdes i molt obertes

General, , , , ,

 

Un altre relat en línia amb el matriarcalisme és “S’esclau de ses varques”, el qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un home, qui era amb un al·lot seu, veu que ve la barca dels pirates; en acabant, el rapten, se l’emporten cap a Alger i, “Des cap de set o vuit dies, li digueren:

-Te n’aniràs amb aquest (moro) a un hort i allà faràs feina.

Allà estava bé perquè ses feines de cuidar sa terra no eren pesades i, com ell era entès, l’amo de s’hort el tractava bé. Es cap de poc temps, el varen quitar i es seu amo li va dir:

-Ja està pagat es teu tribut” (p. 368).

En aquest apartat, copsem que pren part en un hort (detall vinculat amb la terra, amb els arbres, amb les plantes, amb el conreu… i, per descomptat, amb la dona, amb la muller i, àdhuc, amb la Mare Terra).

A banda, el pagès feia feines de la terra que no li eren feixugues, fet que indica que, així com ell treia suc a l’hort, ho realitzava amb avinença com també en les cases de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i en les que encara viuen i tracten bé la dona i sense degradar-la (ni ella, el marit, ni els fills, ni els parents, etc.).

De fet, en molts relats, podem dir que les tasques es reparteixen i, igualment, les funcions de cadascú, i que, malgrat que, per exemple, al capdavall, l’home faça lo que ella li indica, el marit no ho interpreta com una càrrega, sinó com que la muller té la darrera paraula i que la decisió ha sigut encertada, adient.

Tot seguit, veiem que el propietari li encarrega una tasca que haurà de fer abans d’anar-se’n a la terra on havia nascut. Aleshores, apareix un personatge que podríem relacionar amb la dona (ja que, com en articles en què se’ns parla d’obscurantisme, hi ha un vincle estret amb introducció de lo patriarcal), ací és el moresc qui li aplana el camí i a qui ell segueix la pauta. Cal afegir que el moro, sovint presentat com si fos el roín, per dir-ho així, lo negre, el vincularíem amb un color que s’associa amb lo matriarcalista i, per exemple, amb els moros de les festes en moltes poblacions valencianes: “Es moro que feia feina amb ell li digué:

-Ses varques són males d’espenyar, però si fas lo que jo et diré, dins dos dies estaran espenyades. Les has d’enterrar tot un dia davall terra i, en treure-les es vespre, ja estaran podrides.

Ell ho va fer així i l’endemà les mostrà as senyor i li digué que ja no les podia dur” (p. 369) i, immediatament, el senyor “Li va amollar i ell se’n tornà a Son Servera” (p. 369).

En línia amb aquesta rondalla i amb la relació entre moro/dona/matriarcalista, en la narració “S’esclau gabellí”, la qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs, “Es moros agafaren en Colau Vell i el feren esclau. El se’n dugueren a Alger i allà el veneren a un moro molt principal que tenia una filla molt guapa, una de ses al·lotes més guapes des moros” (p. 369). Un dia, la jove, en un paper molt semblant a la del moresc de la rondalla anterior, li diu què podria fer per a alliberar-se, ell li segueix les indicacions “i se n’anà a vorera de mar i trobà un llaüt i se’n vengué a Mallorca.

Quan va esser aquí, tot d’una, se n’anà a la Mare de Deu de l’Esperança” (p. 369). I, així, captem l’agraïment d’home a dona, en aquest cas, a Nostra Senyora, i, a més, de l’Esperança, de la mateixa manera que, en moltes cases, quan l’home cobrava la paga,… la lliurava a la muller i era ella qui decidia en què emprar lo rebut pel marit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Finalment, una foto amb un detall nadalenc que hui he rebut per part d’una amiga, en un correu electrònic acompanyat de les paraules “Naixement és alegria”.

 

Dones amb bona empatia, ben tractades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “Es moro cego”, la qual figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “A Alger, hi havia un captiu mallorquí que estava a ca un senyor moro que era cego i l’havia comprat com a esclau. Aquest captiu era molt estimat des seu senyor perquè era molt jove i sabia fer molt bé totes ses feines. Un dia, es senyor li digué:

-Si tu fesses lo que jo et diria, i no m’enganasses, jo et donaria sa llibertat i tots es doblers que voldries.

 -Diga què vol que faça?

-Si t’enviàs a Mallorca, no tornaries, perquè és sa teva terra; però si tornasses, jo t’assegur que estaries content de mi.

“-Diga què vol que faça a Mallorca i confiï amb sa meva paraula” (p. 348).

Com podem veure, des de molt prompte, trau el tema de no enganyar els altres i que l’esclau era ben tractat, qüestió que el 12 de desembre del 2022, mentres preparàvem aquest relat, ens feu pensar en les relacions entre l’home i la dona i, en el cas matriarcalista, en el fet que la dona és ben tractada per l’home així com l’home ho és per part de la dona, malgrat que mane la muller.

Quant al vincle amb la terra de naixement, el moro té assumit que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), “La Terra Pàtria es besa, perquè és la terra dels pares, dels avantpassats, on reposen llurs cendres; la terra de la comunitat humana autèntica de cadascú, no la sovint imposada per una situació de domini, de substitució, de colonització” (p. 38). I, d’alguna manera, veiem que el bon tracte de l’amo cap a l’esclau, li ha permés copsar el punt de vista del mallorquí respecte a la terra on ha nascut i d’on prové.

Tot seguit, llegim que l’amo dona set parells de sabates a l’esclau com també  que el mallorquí li promet fidelitat i addueix que no li faltarà a la paraula (“tot es farà així com vostè diu”, p. 349) i, per això, el senyor li respon:

“Bé (…): si tu tornes a venir, jo t’assegur que no et sabrà greu, perquè, llavors, et daré sa llibertat i tots es doblers que vulgues” (p. 349). Així, el propietari li trau, per segona vegada, el tema de complir amb la paraula.

El mallorquí feu lo que havia indicat l’amo i, quan torna diumenge, agafa el parell de sabates que feia set, ben condicionades, com el de cada u dels dies de la setmana, i “el se passa per davant la vista i, tot d’una, va quedar curat de sa ceguera i hi va veure de lo més bé. (…) Es senyor es tirà as coll des captiu i li començà a donar besades i, llavors, sa llibertat i una partida de taleques de doblers.

Es captiu va tornar a Mallorca i va estar ben arreglat tota la vida i es seus descendents encara estan rics” (p. 350).

Una altra rondalla en què també es reflecteix el matriarcalisme i en què es plasma que cal tractar bé els treballadors, fins i tot, els esclaus (i això va en línia amb determinats passatges bíblics), és “Sa font de Xorrigo”, la qual també figura en “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. En aquest relat, la dona comenta a l’home que seria adient comprar un esclau moro, i l’home, seguint les indicacions de la dona, ho accepta i fan via. Ara bé: en aquesta narració, l’amo no tracta bé l’esclau (qui nomia Amet) i el moro, al capdavall, en lloc de fer que no rage gens ni mica d’aigua, sí que ho farà…, però, per la bona empatia amb què el tracta “una pastora d’una possessió veïnada que havia anat a beure a sa font i amb qui es moro ja havia parlat altres vegades” (p. 352).

Així, el moro Amet li comenta que l’amo li havia fet una mala passada i ella es posa de part d’Amet i li addueix “la t’ha feta, però jo et deman un favor i és que, si la tapes, almenys, me’n deixis un raget per poder beure jo s’estiu (…).

-No pot esser, perquè l’amo el trobaria.

-Per petit que sia, Amet, feu per jo.

-Em sap greu per l’amo, però el deixaré sols per tu” (p. 353).

I, per tant, no sols l’home (Amet) fa lo que li proposa la pastora (molt oberta i de bon cor), sinó que la dona aconsegueix que ell no tinga rancor cap a l’amo. Per això, “N’Amet va esbarriar sa font i s’acomiadà de sa pastora, que li da les gràcies pes raget d’aigua que, per ella, havia deixat” (p. 353), raget amb què s’haurà de conformar l’amo, en un passatge posterior (p. 353) i que reflecteix un tret d’acord amb el matriarcalisme: la dona salva l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , ,

 

Una rondalla en què es plasma molt el matriarcalisme és “Es pescador que pescava a Portals”, recopilada en s’Arracó, la qual podríem vincular amb l’erotisme i que figura en l’obra “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”, de Caterina Valriu Llinàs. “Això era un pescador que festejava dues al·lotes: una, d’aquí, i, s’altra, de Ciutat” (p. 345).

Un dia, el pescador convida la xica de Ciutat (de Palma), “perquè vengués a s’Arracó a veure sa festa que es fa es dia de sant Agustí i s’al·lota li va dir que no vendria. Ell, cregut d’això, es vespre de sa festa es posà a conversar amb s’al·lota d’aquí” (p. 345), però la de Ciutat, que hi havia vingut sense dir-li res i que era molt a prop, “el va veure que festejava” (p. 345). Com veiem, l’home festeja amb dues jóvens i la de Palma és eixerida.

Més avant, llegim que el pescador fa camí i “li surt una senyora amb una filosa, que es passejava per sa carretera tota voltada de candeletes enceses” (p. 345), detall que podríem relacionar (per la seua semblança) amb el ball dels cossiers, un ball matriarcalista en què la Dama és envoltada de molts hòmens i en què ella fa de cap de colla.

Un poc després, l’home tria seguir-la i, “quan ja va haver passat Andratx, (…) tornà a trobar una altra senyora que cellava faves, també tota voltada de candeles enceses” (pp. 345-346) i, al capdavall, ell se’n va a una cova (p. 346), un detall molt habitual en moltes rondalles matriarcalistes en llengua catalana.

En la rondalla següent, “Ses debanadores”, també en la mateixa obra de Caterina Valriu Llinàs, copsem detalls en línia amb lo matriarcal: la relació entre la dona i la figuera i entre la dona i el fill. Així, es comenta que “una dona, davall una figuera, (…) tenia un ninet dins un bres” (p. 346).

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i en què, a més, la dona és qui marca el compàs i qui tria, és “Es carboner d’Esporles”, el qual figura en el llibre “Les rondalles que l’Arxiduc no va publicar”. Un carboner torna de la taverna, arriba madò Joana de sa Cova i li diu:

“-Vols que anem a beure’n a Campos, tu i jo, d’aiguardent?

Ell (…), a la fi, li va dir:

-Anem!” (pp. 347-348). Per tant, no sols la dona porta la iniciativa, sinó que es fa lo que vol ella. I, com captem tot seguit, és ella qui mana, qui té la darrera paraula:

“-Asseu-te damunt aquesta alfàbia, jo em posaré damunt ses teves espatles i tu has de dir:

–Damunt fulla.

Ell digué ‘Damunt fulla’ i s’alfàbia[1] va partir. Arriben a un celler de Campos (…) i, des cap d’una estona, diu madò Joana:

-Anem-ne (…) a Manacor. Digues ‘Damunt fulla’.

Ell ho va dir i s’alfàbia ja és partida. A Manacor, tornaren a arribar a un celler (…) i madò Joana digué:

-(…) Digues ‘Damunt fulla’ i anem.

Ell va dir ‘Damunt fulla’ i, s’alfàbia, cap a sa sitja” (p. 348).

Aquest passatge és molt significatiu, ja que es tracta d’una de les rondalles en què, de manera més continuada, es plasma que la dona és qui fa de cap de colla, qui marca les directrius a l’home. A banda, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), la dona no és l’animal de càrrega, sinó que, en aquest cas, ho és l’home, físicament i tot. Es copsa, per consegüent, un vincle amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Com podem llegir en el DCVB, és un vas gran de terra cuita o de pedra.