Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Cançons i jotes eròtiques en què es reflecteix el matriarcalisme

General, , , ,

 

Cançons i jotes eròtiques en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”.

L’any 2001, l’“Escola de Danses” d’Alfarb (una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta) tragué un treball interessant en què, junt amb un disc, fa una explicació del projecte, sobre balls, referent a la lletra de les cançons recollides, etc. com també en relació amb diferents èpoques de l’any.

Afegirem que, quant al tema del matriarcalisme, podem copsar-lo, com ara, en la “Jota d’Alfarb” (p. 10), la qual diu així:
“Ballador que estàs ballant,

balla-la bé amb ma germana,

que, si no la balles bé,

eixirà un altre a ballar-la”.

 

Per tant, és la dona qui tria el ballador, la qual, com en moltes rondalles i en el dia rere dia de molts catalanoparlants, té la darrera paraula.

Tot seguit, passem a una estrofa en què la xica posa les condicions al sabater:

“Pose’m uns tacons que m’alcen,

faça’m vosté un bon calcer,

sóc xicoteta i no aplegue

als braços del meu voler”.

 

Així, ens trobem davant una jove que, com en algunes rondalles (però, en relació amb un argenter), és qui s’encarrega de la part comercial, de la mateixa manera que, en les Illes Balears, la dona fa la barrina (l’acord) i no és el marit. Igualment, la xicona està interessada pel seu voler.

A continuació, en la jota d’Alfarb, copsem alguns trets que es consideraven positius en una dona:

“La xica, per a casar-se,

ha de tindre condicions:

ha de ser guapa[1] i amable,

tindre diners a muntons”.

 

La garridesa està present en moltes rondalles en llengua catalana com també que una persona siga amable i de bon cor. I, quant al fet de tenir moltíssims diners, no es considera prescindible, però tampoc lo prioritari, fet que concorda amb el matriarcalisme.

En la darrera estrofa, veiem que és la jove qui tractarà amb la sogra i no el xicon:

“Diuen que ta mare diu

que ella, a mi, no em vol per nora.

I, ¿qui ha dit que jo, a ta mare,

la vulga per ma sogra?”[2].

 

Una altra cançó en què es capta que la dona està ben tractada, és “Masurca del Carrer Nou” (p. 11), també en l’obra “Música tradicional d’Alfarb. La Ribera del Xúquer”, de l’”Escola de Danses”, per exemple, en la primera estrofa:

“Diuen que, en el Carrer Nou,

diuen que no hi han fadrines.

Si se les saben buscar,

n’hi han com a perles fines” (p. 11).

 

Cal dir que, entre dones catalanoparlants, és prou fàcil oir “Ai, ¿com estàs, perla?”, com ara, quan es veuen pel carrer (per exemple, una dona ja casada a una jove o a una xiqueta), fet que ens porta a considerar que podria tractar-se d’un simbolisme matriarcalista, igualment present en rondalles.

Per a rematar-ho, per exemple, hi ha la “Jota antiga” (p. 16), quan diu uns versos eròtics molt coneguts:

“La balladora, quan balla,

sempre mira al ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador”.

 

I, així, és la dona qui triarà si continuar amb el ballador o no. Per consegüent, ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, apareix en cursiva.

[2] En l’original, no figuren els interrogants que hem posat. A més, en el darrer vers, llegim “la vulga per a ma sogra”.

Dones que porten la iniciativa, que menen i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat del llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix molt el matriarcalisme, és “El Soler Botei”, on podem llegir que “el marquès del Soler Botei va voler fer una casa amb tantes finestres com dies té l’any, i sembla que ho va aconseguir. És una casa molt gran i amb moltes finestres. Més avall del Soler Botei, hi ha un llac. Un llac amb moltes flors. A sota, hi ha moltes figues” (p. 86). Així, en poques línies, captem que el marqués és una persona molt oberta tots els dies de l’any (les finestres estan vinculades amb els ulls i amb els sons), espaiosa (molt oberta, li agraden els espais oberts) i, a més, apareix un llac (l’aigua està molt en relació amb el matriarcalisme, bé en rondalles, bé en divinitats o, com ara, en la Pachamama de la cultura colla, d’Amèrica del Sud, això és, en la Mare Terra).

A banda, aquest llac té vida, futur: no sols hi han crescut plantes, sinó que hi han florit, és a dir, hi ha hagut primavera.

Igualment, sota la casa, hi ha figues, un altre element molt present en la llengua catalana (bé en cançons populars, bé en rondalles eròtiques, bé en relats amb detalls femenins o maternals, com és aquest). Però no unes quantes, sinó “moltes” (p. 86).

Una altra llegenda de la Plana de Vic en què copsem el matriarcalisme és “El serpent de Manlleu”, en què figura una nena “que veia com cada dia la serp baixava cap al Ter i es treia la pedra, la hi volia agafar. Un dia es va atrevir i la hi va prendre” (p. 90). Immediatament, la xiqueta se’n va a cals pares i, encara que el serpent hi anàs a pel diamant que li havia robat la nena, els pares i ella “Van prometre que, si no els passava res, portarien aquella pedra a la Mare de Déu” (p. 90), en lloc de fer-ho, com ara, a un sant. I, per tant, ha sigut la dona qui ha portat la iniciativa, detall que també es reflecteix en la rondalla “El naixement de Sant Pere de Casserres”, recopilada per Xavier Roviró i Alemany, en què conta que, fa molt de temps, “Va néixer el fill d’una família molt rica i poderosa de Catalunya, que, als tres dies, ja parlava com una persona gran” (p. 91), això és, molt prompte.

Un dia, aquest fill comenta als seus pares que caldria que ells dos prenguessen una burra, que “no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú la guiés ni li digués res, ja començaria a caminar i allà on s’aturés, havien de construir un monestir” (p. 91). Per consegüent, és la dona (ací, representada per la burra) qui mena els altres, qui porta la iniciativa i marca les directrius, així com un rei ho fa respecte a les seues tropes.

Un poc després, veiem que la burra “començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res; la gent l’anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes” (p. 91), fins que es parà, es mori i, allí, bastiren el monestir (p. 91).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, ben tractades i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es plasma el matriarcalisme i en què apareix el llaurador i l’hort, és “La Mare de Déu del Bon Succés”. Així, un fill de Torelló (una població catalana de la Plana de Vic), en Miquel Palau, que vivia en una moreria, “un dia va veure que, en una regadora d’aquestes que reguen el terra, la boca era tapada per una figura que era una marededéu. Ell feia els treballs a l’hort” (p. 65).

Més avant, veiem que “en Miquel Palau li va fer una promesa: que si el podia portar un altre cop a Espanya, li faria tants honors com podria. (…) Quan es va despertar, va sentir (…) les campanes de Barcelona: (…) es va trobar al port de Barcelona. (…) Això va ser un miracle de la Mare de Déu.

Després va anar cap a Torelló, cap a casa seva (…) [,] la Verge se li va fer tan i tan pesat que no podia ni caminar. Va comprendre que la Mare de Déu li feia un senyal que es volia quedar a Vic” (p. 65). I, per tant, la dona està ben tractada i es fa lo que ella vol.

Una altra rondalla, en la mateixa obra de Xavier Roviró i Alemany, en què copsem el matriarcalisme és quan parla d’un bandoler, en Serrallonga, i comenta que, “una vegada el van agafar i el van tancar a la presó de Barcelona. La seva germana el va anar a veure i li va passar un ferro per entre les reixes i s’escapà” (p. 69) i, així, la dona salva l’home.

En la rondalla següent, “Les coves d’en Serrallonga”, també es reflecteix: “Tenia una cova molt grossa on entrava a cavall i tot. (…) Que se sàpiga, ningú no l’ha trepitjada. El qui la trobi, diuen que en sortirà ric” (p. 69). Captem, per tant, detalls vinculats amb lo matriarcalista i amb la dona: la cova i que ningú no ha trepitjat la dona.

Un poc després, veiem que, “A la cova, guardava els tresors i també hi tancava la gent que agafava. Els feia entrar en un lloc on, per arribar-hi abans, hi havia de posar com un pont, amb una fusta” (p. 70). Per consegüent, ens plasmen altres trets matriarcalistes: el pont (permet el vincle) i la fusta (relacionada amb la matèria i, a més, amb lo femení, amb la terra).

A més, addueix que, “Des de dins de la cuina de Serrallonga, s’accedia a una mina que anava fins a la cova” (p. 70).

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, en què també el copsem, és “La mesura rasa”, on, per exemple, posa “Tracte és tracte” (p. 71). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri

General, , ,

 

L’educació matriarcal plasmada en les festes de carrer i en les de barri. 

En la primera part de l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè” (publicada en 1908), del valencià Joaquín Martí Gadea, hi ha l’entrada “Festes (les) de carrer”, en què el folklorista comenta, entre altres coses, que “Es feien en València i en tots els pobles importants del nostre antic regne i tenien per objecte i finalitat obsequiar els habitants de cada carrer al seu sant patró o titular, celebrant, el dia de la seua festa, una funció d’Església i passejant-lo, per la vesprada, en processó per tot ell al so d’una xaranga i del precís tabalet i dolçaina.

Per a fer eixes festes més lluïdes, adornaven de gerros tot el carrer, feien al sant un altar molt enflocat, un entaulat per a la música, omplien el pis del carrer de murta i altres plantes oloroses[1], i puto qui apanyaria millor l’entrada i els balcons de sa casa.

No cal dir que aquell dia es guardava per tot el veïnat, com si fóra de precepte, anant tots a missa, no alçant ningú una palleta de terra, pegant voltes sense parar d’un cap a l’altre la gent jove, amb la robeta de menjar bé, i estovant-se els avis i les àvies assentats a les portes.

Per la nit, feia revetla o serenata, la música, i s’acabava la funció amb una disparada, traca o castell de focs artificials[2].

Però tot això s’ha acabat des de que els governs, que no busquen més que el bé del poble, segons diuen, li retiraren eixes expansions de bon gènere, sense dubte, per a que no ens riguérem, ni gaudírem tant, ja que eixes antigalles són més pròpies de les aldees[3], a on la gent està encara molt endarrerida i, dels xics que tenen molts pardalets en el cap.

I els haurem de donar les gràcies i la raó, per més que el verdader poble no està per les innovacions que l’oprimixen i li lleven la verdadera i sana llibertat” (pp. 84-85).

Amb les paraules dels dos darrers paràgrafs, el folklorista Joaquín Martí Gadea abraça el matriarcalisme i, irònicament, exposa la visió patriarcal de la festa i de la vida, amb què ell no coincideix, ni l’aprova, encara que la tinga com una més.

Tot seguit, addueix “Fem, puix, punt a estos renglons i, per a consolar-nos un poc, cantem l’acostumada cançó:

Les festes de carrer eren

l’alegria dels grans pobles

i, al llevar-les, han perdut

l’humor, tornant-se més pobres” (p. 85).

 

Amb aquests versets, Joaquín Martí Gadea exposa el vincle directe entre lo maternal, amb lo femení i amb lo matriarcalista, amb la terra, amb el Poble. En aquest sentit, afegirem que el 24 d’octubre del 2022, en una conversa telefònica amb ma mare, em digué “Sempre han dit que, en general, la gent que li agrada la música és prou pacífica”, que no passiva, detall que empiula amb el matriarcalisme i no amb la rectitud del racionalisme, del misticisme o, per exemple, dels extremismes.

Continuant en línia amb les paraules del folklorista, el 18 de juny del 2022, mon pare, per telèfon, em comentà que, en relació amb la cultura popular, un besoncle seu, que nasqué cap a 1869 i que morí en 1952, promogué una festa vinculada amb els llauradors: “Prop de casa, hi havia el Sindicat Agrícola d’Aldaia, i [el Sant Antoni] el comprà l’avi Nelo. Al costat de casa: Sindicato Agrícola San Isidro[4]. I el senyor Manuel Alfonso, el tio, per part de ma mare, li s’ocorregué comprar un Sant Antoni i feien la festa.

El sindicat, el carrer, feien la festa de Sant Antoni. I del Sant Antoni d’ell, és el lleó[5]. Es feu un Sant Antoni el 1947, quan jo tenia cinc anys. El comprà l’avi Nelo. El comprà abans de la guerra[6], i després de la guerra[7]”.

Cal dir que el fet que una festa i, més encara, eixa relació amb la terra i, sobretot, l’interés pel Poble i per lo que té a veure amb la cultura matriarcalista, fa que es faça molta festa, que hi haja esperit de barri i que no semble que qui l’organitza és alié als veïns dels carrers on es desenvolupa.

Igualment, en els actes, majoritàriament, dirigits i impulsats per dones de línia matriarcalista, hi ha molta participació i van units a una manera d’actuar i de viure col·laborativa.

Finalment, afegirem que, com un detall més, matriarcalista i que enllaça amb el tema de les festes de carrer i amb les de barri, abans que s’enrunaren les muralles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, lo que ara es sol dir “les Torres de Quart“,… rebien el nom de “Porta de Quart” i que, mentres que la porta es pot moure (matriarcalisme), les torres són estàtiques (com lo que afavoreix el model patriarcal): el carrer, el barri,… està obert, acull, no es limita a celebrar actes.

Agraesc a les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 Notes: [1] Els detalls amb les flors ho he vist, durant uns anys, en el Carrer Major com també en el barri del Carme, tots dos, en Alaquàs, entre el 2010 i el 2014. Quant a la participació en la preparació i en el desenvolupament, ho he copsat, durant molts anys, mentres que vaig viure en Aldaia (entre 1971 i el 2009), amb motiu de la celebració de la festa de Sant Antoni. El sant es trobava en la planta baixa de la finca on vivia, i, des de la mort del meu avi patern, passà a mans de mon pare. En el moment d’escriure aquestes línies, 24 d’octubre del 2022, encara perviu aquesta festa i l’esperit de barri en el Carrer Sant Antoni i voltants.

[2] En el Carrer Sant Antoni (en Aldaia), les dones són les que més porten l’organització i el desenvolupament de la festa. Àdhuc, el paper del capellà que fa de cap eixe any va en línia amb el de l’home en moltes rondalles i en la dita “L’home proposa i la dona disposa”.

[3] Aquestes paraules concorden amb la visió patriarcal de la festa: en primer lloc, la formalitat, l’orde, la rectitud; en segon lloc, lo maternal, la col·laboració, el sentiment de pertinença a la terra, la relació amb els altres…

[4] A primeries del segle XX, el seu nom estava vinculat amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, com poguérem captar durant l’estudi sobre els Sants de la Pedra.

[5] Que figura en la imatge actual.

[6] De la imatge anterior a la guerra, s’han conservat el lleó i el porc.

[7] En al·lusió a l’obra actual.

Dones que posen les directrius, de bon cor i molt democràtiques

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla que figura en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Un que es va casar amb una encantada”, la qual comença amb un detall eròtic: “A mig cingle del gorg Negre dels Sorreigs, hi ha una altra cova d’encantats, i s’hi havia vist bugada estesa. En aquella cova, hi van entrar uns altres carboners i aquests sí que varen veure els encantats.

Un d’aquests carboners es va ben enamorar d’una encantada. Es veu que són molt maques. Tant es va enamorar que es van prometre. Ella li va posar, com a condició, si es volia casar amb ella, que mai no li digués ‘encantada’. El xicot va jurar que mai l’hi diria” (p. 60). Així, primerament, veiem que hi havia roba estesa (bugada estesa) i, per tant, passem a un relat eròtic. A més, copsem que l’home s’ha de guanyar la simpatia de la dona i, per això, s’acosta a la cova, detall matriarcalista vinculat amb lo femení, de la mateixa manera que l’interior de la mare ho fa amb una futura vida (sia per mitjà de l’acollida de la llavor masculina, el semen, sia per mitjà de la gestació del futur nen, sia per la terra com a Mare que acull part de la collita).

Ara bé, un dia, quan ja tenien dues filles, garrides i tot (p. 60), “ell li va dir:

-Ja no hauries de ser una encantada!

Va acabar de dir aquestes paraules i la dona va desaparèixer. Mai més no la va tornar a veure. Per més que va buscar-la i va tornar a la cova, mai més no va tornar a veure-la” (p. 60). Per consegüent, ens trobem amb una dona que aplica els refranys “El bou, per la banya; i l’home, per la paraula” i “Paraula de Rei no pot mentir”, ja que ella, com a cap de la casa, entenia que, en les relacions (i, més encara, com a persona que marca les directrius), és molt important complir amb la paraula. Aquesta dita va molt en línia amb el matriarcalisme.

Al capdavall, llegim “Les dues filles eren petites i la seva mare les pentinava cada matí i les arreglava (…). Ella feia la feina de mare” (p. 61). I, així, la part de qui pogués tractar d’abusar de la dona, és a dir, el carboner, resta fora i, en canvi, continua amb la de les generacions del demà: amb les filles.

Igualment, veiem la dona com a educadora i com a cap de colla: ella les pentina i al seu gust, però amb simpatia cap a les filles (“feia la feina de mare”). Ens trobem, per tant, davant un altre detall matriarcalista: relació democràtica de poder.

En la rondalla “La font de les Donzelles”, també arreplegada en l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, trobem més trets matriarcalistes, en aquest cas, amb la dona com a part forta: “Una vegada, un pastor, o un soldat[1], baixant per la font de les Donzelles, va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar” (p. 63). No sols rellisca l’home,… sinó lo patriarcal, mentres que el matriarcalisme (la font, l’abundància de dones garrides i que aporten fortalesa al proïsme) aplana el camí a l’home. En línia amb el paper de les dones en aquest relat, el 24 de desembre del 2019, Pere Riutort (1935-2021), qui havia rebut una educació matriarcal per part dels seus pares, em comentà, per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

En una tercera rondalla de la Plana de Vic i que figura en la mateixa obra, “La cova de la Mare de Déu del Coll”, plasmada per Xavier Roviró i Alemany, on es reflecteix el matriarcalisme, els fets es desenvolupen en un lloc on “hi havia un dragó que el voltava” (p. 67). Comentarem que la figura del dragó és femenina i que Sant Jordi és un patró patriarcal, malgrat que, a hores d’ara, popularment, el drac s’associe amb el mal. “Ningú, però, no va aconseguir agafar mai aquest or” (p. 67) i, de pas, no acullen lo patriarcal: l’or, el sol, la llum… són detalls secundaris (a diferència dels femenins i dels maternals) en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ambdós, soldat i pastor, estan molt vinculats amb lo patriarcal.

La dona porta la iniciativa, marca les directrius i molt oberta

General, , , , ,

 

Una altra obra en què es plasma molt el matriarcalisme, en moltes de les rondalles, és el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany i publicat en el 2006 per Farell Editors, les quals, com llegim en la introducció, “són transcripcions de relats orals, extretes de converses mantingudes amb persones grans de la Plana de Vic” (p. 9) i que “formen part d’un ampli treball de recerca i investigació de la cultura tradicional i popular oral que portem a terme des del Grup de Recerca Folklòrica d’Osona d’ençà de 1980” (p. 10). Així, en la llegenda “El castell dels Moros de Casserres”, veiem que, “Al castell dels moros de Casserres hi havia un cabdill que es va enamorar (…) de la noia de can Regàs de Manlleu” (p. 28) i que era un capitost ben vist pels cristians (p. 28).

Tot seguit, llegim que “can Regàs era la casa del cap dels cristians de Manlleu” (p. 28) i que la dona del pare de la noia de can Regàs “li va fer veure que aquest cabdill no era pas tan dolent i que si estaven tots dos enamorats, era millor que els deixessin fer. (…) Al final, (…) va acceptar i pactaren el casament” (p. 28). I, per tant, copsem que es fa lo que vol la dona.

Més avant, veiem que “El cabdill moro va estar d’acord amb totes les condicions que li va imposar, i va prometre complir-les (…).

El dia del casament van fer una gran festa. La celebració es féu a can Regàs”, és a dir, a ca la núvia. Immediatament, el pare de can Regàs envia un negociador al castell, amb la intenció “que acceptessin la parella de nuvis quan retornessin al castell.

La negociació va sortir més bé del que es pensava. Els comandants de les tropes mores van acceptar” (p. 29), fins i tot, indicant-los que “la tropa podria entrar a dins el castell” (p. 29).

A continuació, veiem que la parella, després de les noces, “va anar a viure al castell de Casserres. Varen ser molt ben rebuts per tots” (p. 29) i, àdhuc, la jove mestressa era ben vista pels moros (p. 29).

Un poc després, d’acord amb un pacte que havien fet entre els moros i els cristians, els moros “va arribar un dia que van posar un llum (…). Aquella nit (…) varen poder entrar tota la tropa a dins del castell. (…) Els cristians van dir als moros:

-Podeu marxar tots, però el qui es quedi aquí serà el nostre presoner.

Tots varen marxar. Tots, menys el cabdill. Ell va preferir quedar-se a viure a Casserres amb la seva estimada, ho havia promès”.

I, així, captem que figura el detall de la nit (vinculat amb el matriarcalisme), que la dona està ben tractada i que es plasma un ambient molt obert i democràtic.

Una altra rondalla de l’obra “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El Malcaçador”, en què un home era molt aficionat a la cacera i que sempre anava darrere d’una llebre (una dona) “molt grossa i espavilada. No hi havia manera de caçar-la” (p. 31) i, per consegüent, l’home segueix la llebre i la dona porta la iniciativa, com també es veu, més avant, en llegir que l’home “va quedar castigat a anar al darrere de la llebre” (p. 32). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que transmeten la cultura, que marquen el compàs i molt obertes

General, , , , ,

 

Un relat en què es plasma molt el matriarcalisme és “Les coves de Sitges”, el qual figura en el llibre “Set contalles del temps vell”, de Teodor Creus i Coromines. Així, molt prompte apareix el detall matriarcalista de les coves, vinculat amb la dona com també amb la mare (p. 61) i, a banda, se’ns comenta que, “Sobre lo que hi ha allí dins, se n’han contat moltes coses; mes com, avui per avui, (…) no es pot esbrinar (…), em limitaré tan sols a contar lo que una bona velleta em contà un jorn, com indubitada[1] cosa” (p. 62) i, així, de nou, és la dona qui transmet la cultura popular.

Tot seguit, podem llegir “molts anys,… molts anys…, deia aquella pobra dona, hi vivia una pubilla gemmada com una rosa de Maig i tan encisera que el fadrinet que, una vegada, a parlar amb ella, arribava, (…) en llurs festes i mercats feien entorn de la noia els més gentils jovencells, amb conversa brunzidora” (p. 63). Per tant, la dona està ben tractada.

A més, veiem que “Amable es mostrava ella, amb tots, que un xic capritxosa” (p. 63). I, com que era estimada per molts jóvens, “A la fi, se’ls ocorregué consultar a certa dona, que era tinguda per bruixa i habitava una cova” (p. 64). Per consegüent, si, primerament, per mitjà de la dona, passa el saber d’un Poble, a través d’una altra, qui salva l’home, ho fa la proposta que aplanarà el camí al jove (en aquests cas, a dos).

Aquesta velleta els diu que la nit de Sant Joan “estiguessen en la platja i entressen dins de les Coves, proveïts d’atxes de vent per a desvanir[2] les ombres (…) fins a una cambra rodona” (p. 65). Coves, ombres, cambra, redó…: interior i, per tant, femení, així com, per exemple, el nen, abans de nàixer, es gesta dins de la mare.

I, com que voldran guanyar-se la simpatia de la jove, li portaran “aquelles tres flors, al mig d’un pom de clavells i roses” (p. 66). I més directrius els marca l’anciana: “Mes que tinguessen entés que, si, amb les flors, no eren fora de les Coves” (p. 66), perdrien les forces per a sortir-ne i per a tornar a veure la noia (p. 66).

Un poc després, veiem que els jovenets, seguint les indicacions de la velleta, en la cova, “començaren aquell gran lloc a recórrer, cercant aquell estanyol on creixia la flor formosa que llur sort decidiria, segons digué aquella dona” (p. 67) i, per tant, es reflecteix que es fa lo que vol la dona (p. 67).

Més avant, els minyons, “Atansaren-s’hi amb afany i colliren bonicolles les tres poncelles” (p. 69) i consideren que “no era cosa de deixar que es perdés una ocasió tan bona de, a més a més de les flors, comptar amb algunes joies que oferir a la pubilla el qui portàs les flors closes aconseguís, que, cada u d’ells, prou esperava que fóra” (p. 69).

Finalment, podem afegir que el tracte a favor de la dona podríem vincular-lo amb actes semblants com el de la figura de la “bellea” del foc, amb motiu de les festes de les fogueres d’Alacant, justament, en relació amb la festivitat de Sant Joan Baptista.

Com captem, la dona és qui ha marcat el camí i qui porta els pantalons, malgrat els anys i tot, ja que ella té la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] No dubtada.

[2] Fer desaparéixer. L’acció està orientada per a la nit més curta de l’any i això té a veure amb aquest detall de les ombres.

La dona, cap de colla, porta els pantalons i molt oberta

General, , ,

 

L’educació matriarcal en relació amb les expressions “portar els pantalons” i “dur es calçons”.

El 30 de setembre del 2022 posàrem en Facebook un escrit en relació amb l’educació matriarcal: “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven a portar els pantalons (a dur es calçons), és a dir, a dirigir, de manera democràtica i oberta? ¿Com ho reflectien? Gràcies”.

En uns missatges del 30 de setembre del 2022 i posteriorment, ens comentaren “La mare va néixer el 1903. Era la petita de deu germans. Ho va fer molt bé i era molt carinyosa amb nosaltres i amb el pare. Per mi, un 10” (Roser Canals Costa), a qui envií un missatge “Ma mare, un dia, a través d’un comentari sobre un cas invers, em vingué a dir que estava ben vist que una dona portàs els pantalons, que fos el pal de paller” i em respongué “Molt bé, pels que sortien guanyant en tot”; “No, Lluís. Els resultats eren de lo que havíem viscut” (Montserrat Cortadella) i, quant a les paraules de ma mare, escrigué “Doncs sí, Lluís. Té raó la mare”; “Com sempre, fantàstiques” (Maria Capellas Carreras), “Jo no dic que ens eduquessin per a portar els pantalons. Més aviat, em van servir de model.

Òbviament, van aconsellar, van comentar, però, de vegades, les paraules se les emporta el vent i, si més no, a mi, em va servir més el viure dia a dia la seva manera de ser i fer” (Rosa Garcia Clotet).

Tot seguit, el mateix dia parlí amb ma mare, per telèfon, per si sabia frases o refranys relacionats amb l’expressió “portar els pantalons”. Em comentà “Quan les dones anaven, totes, normalment, en falda: ‘Ja saps qui porta els pantalons’, ‘¡Mira: esta porta els pantalons!’, ‘En ta casa, ¿què du, en ta casa, la dona, els pantalons?’”. Aquesta tercera frase es solia dir, no necessàriament, en relació amb un home moll.

Quan el 1r d’octubre del 2022 parlí amb ma mare, per telèfon, en relació amb aquest post, em comentà “La meua àvia Consuelo, siga perquè tenia la iniciativa, ella era la que duia la veu cantant, més que l’avi [, el seu marit]. Ella, d’alguna manera, era la cap de colla, sense cap imposició de res. Simplement, perquè era molt activa, molt treballadora”. Igualment, m’adduí que “Hi havia respecte mutu” i que, “Moltes vegades, amb poques paraules, s’entenien”.

En el meu mur, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “La mare, directament, no ens ensenyava a portar els pantalons, més aviat, ens feia reflexionar i buscar la millor manera de fer les coses: això ens portava a veure diferents punts de vista” (Rosa Rovira), “A veure: qui duia els pantalons no era l’àvia Maria, ni ma mare, però es tenia molt de respecte, no por, pel què opinava l’àvia i, a casa, la majoria d’accions a prendre eren consensuades.

Jo, aquests nuclis masclistes i irrespectuosos, no els entenc. Per sort, no era el cas de casa meva” (Àngel Blanch Picanyol), “La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

En el grup “Puigdemont estem amb tu al 100%”, el 30 de setembre del 2022 ens plasmaren “Jo, a casa, érem una democràcia i, de ben petites, ja ens ho explicaven tot” (Esther Farres Casas).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 30 de setembre del 2022, en relació amb el comentari de Rosa Rovira, escrigueren “Les dones, de sempre, hem gaudit d’una intuïció superior al sexe masculí, i és cert. Amb un poc de mà esquerra, que deim a Mallorca, dominaven els seus homes, no l’establisment oficial, a on no tenien mai ni vot, ni veu” (Rosa Galmes), “A Mallorca, sempre l’amo ha dit, per prendre una decisió: ‘Anem què diu sa madona’” (Marina Garcias Salvà), a qui responguí “Ara que ho dius, mon pare, més d’una vegada, deia ‘Vaig a veure què diu la mare’ (l’Horta de València)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La dona com a transmissora de la cultura popular i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix molt el matriarcalisme (per exemple, la dona porta la iniciativa, és qui té la darrera paraula i com a transmissora de la cultura popular) és “El tresor de Montristit”, recollida per Pasqual Scanu i que figura en el llibre “Rondalles alguereses”. Al principi, se’ns diu que el Montristit és un puig que hi ha al sud de Mont Dolla[1] i, tot seguit, podem llegir “La llegenda diu que el Duc ravanès[2], salvat de l’estrall de l’Àliga -ara, l’Alguer- i fugit per un conducte subterrani a Montdolla, hagué amagat els seus immensos tresors en Montristit, posant-hi a custòdia la més jove i la més bella de les tres filles (…), amb el vincle de no cedir-los sinó a aquell que la portés en l’església, la bategés i la fes sua muller.

Aquesta jove és anomenada la Fada Reina de Montristit” (p. 93). Com veiem, el duc (per tant, un home) fa via cap a l’interior de la terra, on, a banda de desar-hi els tresors, els confia a la dona (en aquest cas, a una jove, la de menys edat entre les tres filles). Cal dir que, en moltes rondalles, la dona més eixerida, la més garrida, la que ho porta avant, etc., és la més jove de totes les germanes.

I li’ls dona amb una condició: que aquell que els vullga, haurà de portar-la a l’església i d’acceptar-la com a muller. En altres paraules: que la dona siga ben acollida, ben tractada… i que es faça lo que vullga ella.

Aquesta jove (la Fada Reina) apareix cada set anys, cap a mitjan nit i només un temps curt, quan l’entrada als tresors roman oberta. A més, només qui els hi trobe, podrà fàcilment ensenyorar-se’n.

Igualment, copsem que, “En l’Alguer, no hi ha vell o dona del burg que no sàpiga dir quantes vegades aqueixa fada sigui apareguda” (p. 93) a molts hòmens. A banda, “Hi ha velles curioses que saben dir, d’aqueixos, també el nom, la descendència i fins els últims nebots” (p. 93). I, així, aquesta rondalla plasma que, encara que la cultura popular era més coneguda pels vells (hòmens i dones), en línia amb el matriarcalisme, les dones són les que més saben sobre el passat i els qui més transmeten el saber.

Un poc després, veiem que, una vegada, “un pastoret pasturava el seu bestiar als peus d’aquell puig i, amb un flautí[3] de canya, feia ressonar (…), de tant en tant, (…) suaus i melodioses notes. Es diu que la fada, afalagada d’aquella harmonia, li aparegué bella com el sol, amb vestit de reina, amb una diadema al cap rica d’or i de gemmes i, així, cantant, el convidés a seguir-la” (p. 93). I, tot seguit, la fada li marca les directrius:

 “Vine, pastor eixerit,

  que et vist de brocat;

  de Comte, seràs servit

  i, de Rei, coronat.

 

Del teu pifre melodiós,

l’harmonia m’ha despertat.

Vine al meu cor, oh, donós[4]

que, per a tu, ha palpitat.

 

En qui tenc jo tancat

un tresor d’or i d’argent;

després[5] que m’hauràs batejat,

es farà el casament.

 

Vine, pastor eixerit,

que et vist de brocat;

de Comte, seràs servit

i, de Rei, coronat” (pp. 93-94).

 

Però, com que el pastor no pogué moure’s, la fada, “després d’haver repetit per tres voltes aquell cant, desaparegué” (p. 94). Com veiem, la dona actua amb iniciativa, amb espenta i molt oberta, fins i tot, a un altre home que tinga interés per casar-se amb ella i per aspirar als tresors, com ara, desenvolupar l’arquetip del rei. El missatge és que cal aprofitar les ocasions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En distintes fonts consultades en Internet, com ara, una notícia del “Centre Excursionista de l’Alguer”, en l’apartat “Blocs de VilaWeb”, apareix escrit “Mont Dolla”.

[2] Però no de Ravenna, com s’indica en la nota 1 (p. 93).

[3] En l’original, “pifre”.

[4] En la nota 6 (p. 93), podem llegir “Graciós, gentil, xamós”.

[5] En l’original, “lego”.

La dona tria, rep el suport del pare i actua molt oberta

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “Un pobre mariner”, recopilada per Pasqual Scanu i que figura en l’obra “Rondalles alguereses”, veiem que, en la tercera part, els jóvens, que havien aplegat a cal rei (el seu padrí) i que havien lluitat amb les tropes del monarca, reben la seua benedicció i decideixen fer camí (p. 89).

Tot seguit, tots dos, “arribats en un camí que anava a dividir-se en altres dos carreteres i on hi havia un arbre de figa” (p. 89), un arbre vinculat amb la dona i, igualment, amb la sexualitat, “es besaren i digueren: ‘Quan aquest arbre treu, és senyal que serem sants; i, quan ell traurà sang, és senyal que serem malalts o en perill de vida i això serà senyal per qui l’u de nosaltres dos vingui en defensa l’u de l’altre’. (…).

Florindo prengué el camí de la part esquerra; i Pledemonte, el de la mà dreta” (p. 89).

Cal dir que, posteriorment, ja no es torna a dir res sobre Pledemonte i que, per tant, qui, si de cas, ho assolirà, serà Florindo, qui havia triat la via de l’esquerra…, i, així, copsem que ens trobem amb una rondalla que participa del matriarcalisme.

A continuació, el relat trau passatges molt semblants als d’altres rondalles, en què un jove (ací, Florindo) talla la punta de les llengües d’una serp de set caps, mentres que un príncep (p. 90) que observa com Florindo es desfà de la serpent, tractarà d’enganyar el rei (pp. 91-92).

Així, el jove Florindo aplega a un regne i capta que aquesta serp, de set caps, vol la vida de la darrera jove del regne: la filla del rei (p. 90) i “el Rei ha fet publicar en tot el regne que qui matarà el serpent i salvarà la filla, de la mort, la donarà en esposa” (p. 90).

Afegirem que el jove Florindo troba la princesa “llegint un llibre” (p. 90), i ella li destaca l’atreviment (p. 90). Immediatament, ell li respon: “-Altesa: (…) jo faré en aquí per salvar-la” (p. 90), i la princesa, en un passatge posterior, el felicita per haver mort la serpent.

Igualment, malgrat que la filla del rei el convida a acompanyar-la a la Cort del pare, ell ho accepta però no hi entra perquè “havia d’anar a fermar-se en un alberg del país, havent altres coses de fer” (p. 91).

A més, el príncep que havia copsat com Florindo matava la serp, es presenta a la Cort com també la princesa, a qui hi donaven per morta (p. 91). Llavors, el rei ordena que es facen festes en tot el regne “i que es fos presentat a la Cort aquell que havia salvada la filla, per dar-l’hi, així com havia promès, en esposa” (p. 91). De nou, implícitament, apareix el refrany “Paraula de rei no pot mentir”.

L’endemà s’hi presenta el príncep, amb les llengües, i li diu que ell l’ha salvada i que espera que “’Vostra Altesa voldrà mantenir la paraula. Heus ací la prova’, i va mostrar les llengües” (p. 91).

El rei, qui considera que aquell home era un príncep, fa que avisen la filla per a que vinga. La filla ho fa i, en entrar, li diu que eixe no era el seu espòs, qui l’havia alliberada: “Ella va mirar-se’l i respon que no era ell i que mai fóra estada[1] la sua esposa. Pregà el pare que cerquessin el ver cavaller que l’havia salvada i que l’havia acompanyada de la muntanya a la Cort, no essent-se volgut presentar” (p. 92).

Aleshores, el monarca, sense pensar-s’ho dues vegades i confiant en la veracitat de la paraula de la princesa, desenvolupa l’arquetip del rei i “va dar ordre d’expulsar-ne el príncep de la Cort” (p. 92) i, per consegüent, la dona està ben tractada i, a més, es fa lo que vol ella.

I, com que aquest fet es fa públic per tota la ciutat, Florindo aplega a reportar-se’n, pren la caixeta on havia alçat les puntes de les llengües de la serp i es presenta en la Cort reial (p. 92).

El rei, tornant a desenvolupar l’esmentat arquetip, demana a la filla “si coneixia que aquest fos el cavaller que l’havia salvada. Al que la filla digué que sí.

El Rei i la Cort varen cridar ‘Visca!’ al valor de Florindo. El rei digué a Florindo, honorat com a salvador del regne: ‘-Noble cavaller: les teves virtuts són grans i mereixen el reconeixement que jo havia promès. Tu esposaràs la meva filla, que és viva pel teu valor. Tu seràs el successor al tron del meu regne’. I va unir la mà de Florindo amb la mà de la princesa” (p. 92). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Que mai no seria.