Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones conselleres i reis ben considerats, receptius i molt oberts

General, , ,

Prosseguint amb la rondalla “El castell d’iràs i no en tornaràs”, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, a mitjanit, “de dins d’una cova, n’isqué un dragó (…). Mes el jove era coratjós i portava la fe en son cor i, per això, girant sos ulls al cel i clamant a la Verge Maria, grans cops a la fera donà, que la va deixar sens vida” (p. 72). I, així, copsem una relació entre la dona, la cova i el dragó (tres detalls en línia amb lo matriarcal) i, per una altra banda, el jove, la valentia, la fe, el cel i la mirada cap al cel, en lloc de procedir-ne, per exemple, una compensació des de dalt. Per consegüent, un passatge que plasma el tema de lo patriarcal i que, més avant, empiularà amb un altre, quan el jove ja s’ha casat amb la princesa.

Ambdós jóvens se’n van al palau, sota la indicació de la fadrina (qui coneix el camí a seguir), i es troben en una ciutat “que, a sos reis, tothom volia” (p. 72). Els reis consideren el fet d’armes del jove amb la fera “com la més gloriosa batalla que hi hagués haguda” (p. 72), celebren festes i el xicot comenta que vol fer via.

Tot seguit, els dos jóvens es casen, ja que “molt s’eren agradats i era força lo que es volien” (p. 72).

Una matinada, el jove divisa un castell, la dona li comenta que era un castell encantat i que tots els qui hi havien anat, no n’havien tornat. I ell, símbol de lo celestial i de l’idealisme, malgrat que ella li aconsella que no hi vaja, “digué a sa esposa com era desitjós d’anar-hi” (p. 73).

Ja en el palau, hi troba una velleta que s’ofereix a fer-li de guia, “mes li fes plaer, ja que era dona i vella, de deixar (…) ses armes, per por que li feien, com en bona fe complí el jove”  (p. 73). Així, ell accepta la proposta de la dona, però resta encantat. El fet de no seguir les indicacions de la seua muller (amb el paper de mentor), li ha eixit car. Veiem, per tant, el tema de la prepotència i el de no recórrer a mitjans per a poder agafar el bou per les banyes.

A continuació, el segon del germans, compta amb la llicència del pare, fa camí i entra en la mateixa ciutat i, per la semblança amb el germà gran, creuen que és el príncep. I, novament, l’orgull (el no voler escoltar la princesa) i, posteriorment, lliurar les armes a la mateixa velleta, fa que el xicot quede de pedra.

Quant al germà més jove, rep un missatge paternal molt en línia amb lo matriarcal, després que el pare li aprove que puga emprendre:

“-Vés-hi, fill meu, vés-hi, mes pensa que ets molt petitet i l’únic de tres que em quedes. ¿De qui, en ma vellesa, hauré consol, si tu em faltes?

I el noi rebé la benedicció de son pare i emprengué camí i, pensant amb bon criteri (…), féu via vers la ciutat, capital del regne” (p. 74).

En aplegar-hi, és ben rebut pel monarca i el jove n’és content, però no per les festes i per les gales que se’n feren, “sinó pel camí que li obrien per trobar als seus germans” (p. 74), i accepta que el tinguen per espòs de la princesa.

Al moment, el jove determinà anar-se’n cap al castell d’iràs i no en tornaràs i, tocant el matriarcalisme, “fou molt tard quan hi arribà i sortí a rebre’l la mateixa velleta, la qual li féu precs de que se servís deixar llança i espasa” (p. 75), o siga, els mitjans per a defendre’s. Com veiem, l’escena esdevé durant la nit, quan l’anciana està més viva i es veuen tots dos. Però ell, “en lloc de donar-les-hi, les hi enfonsà al bell mig del cor i allí la deixà morta” (p. 75). 

De seguida, s’enderroca aquell castell, els dos germans recuperen la forma primitiva, abracen el germà petit i tots tres “deixaren aquell lloc, per dirigir-se al palau a on els reis i princesa n’eren” (p. 75).

Ara bé, com que els tres germans eren molt semblants, davant la Cort, el germà gran conta tot el que els havia succeït, “tornà a ésser reconegut per príncep (…) i enviaren a cercar al pescador” (p. 75), o siga, el pare, “fent-li, després, una habitació en el mateix palau, perquè allí acabés els anys de la sua vida” (p. 75). Així, captem que els ancians estan ben considerats en les cultures matriarcals, fins i tot, pels governants.

Finalment, en aquell regne, amb uns reis estimats per tothom, “Els altres dos germans es casaren amb dos gentils princeses, i el príncep i la princesa (…) foren reis per a sort de sos súbdits” (p. 75), motiu pel qual ho feren “portant tota mena de felicitats al seu reialme i terra” (p. 75).

Com hem pogut veure, en terres on el rei és molt obert i ben preuat pels vassalls i pel poble, el futur és bo i favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones conselleres, que donen fertilitat a parelles, sinceres i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El castell d’iràs i no en tornaràs”. De principi, ja s’inicia amb un posicionament a favor de les ancianes i de lo femení: “Eren els temps aquells del bon cantar de les velles, quan un pescador, dia i nit, a la vora de la mar” (p. 70) i, per tant, igualment, de la música (una part associada a lo creatiu), un pescador (i, així, un home en relació amb la dona, simbolitzada per la mar) que acull bé la dona al llarg del dia i de la nit; i, a més, ens apareix el numeral dos (la claror i la foscor, les dues parts del jorn).

Un poc després, veiem que un dia “s’esdevingué a passar per allí un ramadet[1] de peixos blancs i rojos com el coral i perles que, en aquell punt, feren aturada, lo qual, vist pel pescador, tirà sos hams de seguida” (p. 70). I, per consegüent, l’home copsa vida, per mitjà del blanc (puresa, innocència, infantesa) i del vermell (atreviment, espenta, joventut) i tria prendre-hi part:

“Un peix més gros que els altres, per golós que n’era, el va picar i l’home en fou tot ple d’alegria” (p. 70) i li diu que ha de matar-lo. Nogensmenys, el peix li respon “molts consells et donaria, si em perdonasses la vida (…), escolta’n un, tan sols, que en bé teu serà, no pas en el meu” (p. 70). La dona, ací, mitjançant el peix, no cerca el seu profit a costa de trepitjar l’home, sinó, en tot cas, resultarà beneficiada del favor que ella li proporcionarà.

“ -I així va dir-li-: Hauràs per muller una dona jove i bella, de la qual et naixeran tres fills, gentils i formosos com la mateix llum de l’alba, mes tan parescuts que, ni tu mateix, sabràs distingir-los. Valents, ardits, voldran veure llunyes terres i, encara no grans, fugiran de la tua casa, sens que, d’ells, res més en sàpigues, com no recullis bé ma sang i, neta ma espina, no ho posis tot dins una ampolla que, llavors, cada volta que s’enterbolirà aquella i es torni roja l’espina, serà senyal de que, a algun d’ells, succeeix una desgràcia” (pp. 70-71). Com captem, el futur de l’home i, de pas, dels seus fills, derivarà de si seguirà les pautes que ara li indica el peix, sempre benintencionades i com a resultat de la seua experiència, de lo que sap i de la seua capacitat per a aconsellar de manera encertada. Copsem, doncs, una posició a favor de la dona i en línia amb lo matriarcal.

“I veus aquí que, d’allí a poc, esdevingué al pescador el prendre esposa, de la qual, un any després d’altre, per successió de temps, n’hagué tres fills” (p. 71) i com el peix (la dona) li havia comentat. Per tant, ens trobem amb una rondalla que presenta la dona com una persona de confiança, que no enganya i que, igualment, afavoreix la fertilitat, a diferència de més d’un comentari que, a hores d’ara, encara sentim. Cal dir que aquesta narració és dels anys setanta del segle XIX i que plasma l’arquetip del rei: quan el monarca era obert, fins i tot, amb els súbdits, hi havia bones collites, en aquest cas, en forma de noces (el pescador es casa) i de tres fills.

Continuant amb el pescador i els fills, “al primer, com a tal, vingueren-li més aviat desitjos de veure terres i, un matineret, a la bona de Déu, sens prendre part amb Déu ni el diable, se’n va anar de casa seva” (p. 71), entra en un bosc i, “cercant eixida, es va trobar amb un barranc i, en ell, a una noia” (p. 71), la filla del rei, dona que, en demanar-li ell pel motiu pel qual hi era, li diu que, en aquell bosc, hi havia una fera que feia feredat “als habitadors d’aquell reialme, com que, per desgràcia, havien concertat amb ella, si els deixava en pau sos cabals i vides, de donar-li cada dia una de les més principals donzelles i que, en aquell, per sort, li havia tocat, a ella” (p. 71).

“Més el jovencell era esforçat de pit i cavaller com pertoca i, per sa espasa, féu sagrament, allí mateix, de tal perill lliurar-la o de morir en la demanda, cosa que ella li regracià” (p. 71). Aquestes paraules evoquen la visió patriarcal i castellana de la vida (véncer o morir), com si no hi hagués cap tercera opció, reflectit en l’himne espanyol de la Segona República.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “una manadeta”.

Dones que fan de reina, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb la rondalla “Joan de l’ós”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, Joan de l’os encén una candela i copsa la dama més formosa que havia vist i “li’n caigué una gota de cera en els pits d’ella, que es despertà i (…) li digué (…) que no tenia altre remei que matar-ne, si podia, al negre, el seu guardià, que la tenia encantada” (p. 60) i, al moment, se li apareix un home lleig i negre, qui es llança sobre Joan de l’os. Aleshores, el jove, com en moltes rondalles en línia amb el matriarcalisme, agafa un sabre rovellat, el qual, “a l’entrar, havia recollit de darrere de la porta, li’n tirà un cop” (p. 60) que li lleva una orella i ella resta desencantada junt amb el palau i moltes de les persones que hi eren. Des d’aquest moment, l’orella li farà el paper d’una mena de vareta màgica. I, com veiem, hi ha col·laboració entre les dues parts i Joan de l’os segueix la pauta que li indica la dama.

I “la donzelleta, que no era altra que la filla del rei, la qual volgué que anés amb ella fins al palau dels seus pares, pus molt se n’alegrarien de conèixer al qui l’havia salvada” (p. 60).

Ja en el palau, els reis, molt oberts, demanen a Joan de l’os què vol ell com a recompensa. I “en Joan demanà la mà de la princesa, perquè molt li agradava” (p. 61). Però, com que els reis no li ho accepten, la princesa, amb molta iniciativa, diu al jove “que ella li donaria mitjà per guanyar-la, que era una pinya d’or exactament igual a l’altra que ella es guardava, la qual seria la prenda que exigiria per escollir-ne jove amb qui casar-se.

I anà als seus pares i els hi digué que no s’emmaridaria amb ningú més sinó amb aquell que presentàs una pinya d’or exactament igual a la que ensenyava. Els pares hi convingueren” (p. 60). I, així, com en molts relats, la dona (ací, la jove princesa) tria amb qui es casarà i, per això, el rei fa una dicta que, al capdavall, beneficiarà la jove i Joan de l’os: “fins que n’obriren a Joan de l’ós, que ensenyà la sua que (…) era exactament pariona i exigí als reis sa paraula (…). Per ço, la princesa se li acostà i li digué que demanàs a l’orella que tenia del negre que, per la virtut que Déu li havia dada, li donés la bellesa humana. I Joan ho féu” (p. 61). Joan demana que es fes home, es torna un home garrit i els reis li donaren la seua filla per esposa (p. 61).

Per consegüent, com captem, la dona fa d’alliberadora de l’home, Joan de l’os segueix els dictats de la jove, dona que, igualment, fa el paper de fada i que li aporta solucions (l’orella i les paraules que ha de dir). Com que l’orella (un detall vinculat amb lo matriarcalista) està en bones mans i és ben tractada, compleix les órdens del xicot.

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El claveller”, la qual figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós. Tres germanetes garrides “tenien un claveller que tot l’any floria.

Al davant de casa seva, habitava el fill del rei, el qual era tan agradat dels festeigs, que sempre era a la finestra” (p. 62), per veure què feien quan, “cada matí, quan anaven a regar el claveller, que ho feien amb l’aigua de nou colors” (p. 62). Cal dir que hi ha una cançó eròtica molt coneguda que diu que les noies maques, de bon matí, es lleven i reguen el jardí.

Un dia, la germana gran veu el fill del rei i s’amaga com també fa, després, la segona. En canvi, la petita, amb molta espenta, quan ell li demana quants clavells hi ha en el claveller, li pregunta quantes estrelles hi ha en el cel.

Un altre dia, el príncep decideix vestir-se de marxant i “comença carrer amunt carrer avall, per davant de casa de les noies” (p. 63), dient “A sou i a dos sous els didals de plata” (p. 63), però la més jove el reconeix i, quan el fill del rei li addueix “a més a més, un petó i una abraçada” (p. 63), ella, ràpida, li trau el tema de les estrelles del cel.

Al capdavall, la germana més jove s’embolica amb un llençol blanc i, “a passes llargues, se’n va cap al palau del rei” (p. 63), on, a banda, els sentinelles són dones. Un altre tret en línia amb el matriarcalisme: la dona com a protectora. Immediatament, li deixen passar, ella se’n va cap a la cambra del príncep i li pega una bufetada en la cara (p. 64).

A més, quan el príncep demana per les poncelles que hi ha en el claveller, la petita li contesta “¿I el revés d’anit?” (p. 64). Llavors, el jove es planteja matar-la en la cambra, però ella, amb creativitat, se n’allibera i, com que ell copsa la vivesa i l’espenta de la fadrina, “fou, la noia, esposa del príncep i, fins més endavant, tota una reina” (p. 65).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat als jóvens, que marquen les directrius i, sexualment, molt obertes

General, , , ,

 

En la primera rondalla que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, de Francesc de S. Maspons i Labrós, “Joan de l’ós”, copsem el matriarcalisme, fins i tot, en passatges eròtics. “N’era una dona que, en un bosc, feia llenya, quan, del fons de la boscúria, n’isqué un ós (…) i se l’endugué vers la seva cova. Tingué tracte amb ella i la féu mare d’un noi, mig ós mig persona” (p. 57). Per tant, ja captem la cova (tret relacionat amb lo femení), una dona fent llenya i tracte (això és, relacions sexuals).

Tot seguit, el fill, “tot just petit, volgué fugir de la cova a on era” (p. 57) i la mare, a més que es posa de part d’ell, aconsegueix que el pare no se’l menge: “si no fossin estats els precs de la sua dona, per tal que era esposa i mare” (p. 57). És a dir, que el marit cedeix a la dona i ella té la darrera paraula.

Un poc després, el fill, “altra volta fora l’ós, amb força i manya de son punt, arrencà la llosa i fugí juntament amb la sua mare” (p. 57). I, encara que l’os els acaça, mare i fill n’ixen alliberats, ja que “el jove era coratjós i de força i tenia la raó i coneixença, (…) per fi, va matar-lo; recollí a la sua mare (…) i tots dos junts se n’anaren vers un poble veí, a on feren posada” (p. 57). I, així com, en moltes cançons eròtiques mallorquines, veiem un vincle entre la mare i la filla, ací n’hi ha entre el jove i la mare, molt compenetrats. A banda, ambdós fan via.

A continuació, veiem l’avinença entre tots dos: “La mare en cercà feina i posà el noi a estudi, en lo qual mostrà (…) bravesa” (p. 57). Igualment, ell avisa a sa mare i fa camí. I la mare no li diu res en contra.

“Camina que caminaràs, veus aquí que va trobar-ne un home a dins d’un bosc, (…) li digué si volia ésser el seu company i (…) junts emprengueren via” (p. 58). I, així, amb més hòmens, ell fa cap al demà i aquest relat té passatges en comú amb una rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i es plasma el refrany “La joventut tot ho venç”.

Més avant, amb intenció que la justícia no els culpe, Joan de l’os i els companys “determinaren tots junts el separar-se” (p. 59) i Joan de l’os “anà caminant caminant fins que veié un formós palau, que va entrar-hi i en el qual tot eren cambres molt ben aparellades amb catifes d’or i seda” (p. 59). Al cap d’una estona, se li apareix “una mà blanca i formosa que duia una atxa i la qual va guiar-lo per corredors i sales a una cambra a on hi era una taula tota plena de viandes” (p. 59) i ell segueix les directrius de la dona (ací, la mà blanca). A més, la dona “el conduí envers una altra cambra, a on hi era un llit molt ben aparellat de totes robes” (p. 59).

Al moment, “sent passos per l’estança, els quals s’anaven acostant a poc a poc en el llit a on era, fins que fou alçada la cobertora que el cobria i se n’entrà a dins una altra persona (…), que era una dona” (p. 59). Direm que aquesta rondalla fou una de les primeres en què copsàrem un passatge eròtic com aquest i, a més, adduirem que fou publicat en els anys setanta del segle XIX i que ens plasma una societat oberta, àdhuc, en lo sexual.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pobles que transmeten relats, amb persones bonhomioses i amb estrategues molt obertes

General, , , ,

 

En el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll, el rector Serafí Planesdemunt escriu al seu amic i interessat pel folklore, sobre la transmissió de contes amb motiu dels aplecs familiars i, fins i tot, quan ve alguna persona de fora. “De la mateixa manera, doncs, que el nostre cos necessita d’un descans físic, a l’ànima li’n cal un, d’espiritual. Un poble sense relats fantàstics -que no somniés despert- fóra un poble sense il·lusió, un poble sense futur.

(…) En aquests pobles, la vetllada comença per Tots Sants i s’allarga fins a la Candelera (…). I no et pensis pas que aquest aplec quotidià sigui un orgue de gats. Ben al contrari, (…) en el fons, la sessió o tertúlia està ben estructurada. Cada membre de la família hi té un paper assignat” (p. 235), paraules que podríem empiular amb unes que em digué ma mare el 15 de febrer del 2020 durant una entrevista: cada u dels seus avis prenia el seu paper. I, com m’afegí, posteriorment, els hòmens, com que les dones eren fortes i portaven molt bé la casa i el seu lideratge (i, ambdues  bandes, es respectaven), els ho posaven fàcil. Eren catalanoparlants nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX.

Més avant, el capellà li addueix que, “qualsevol anècdota, per més anodina que ens pugui semblar, aporta molta informació sobre la vida rural” (p. 237), ja que pot complementar part de lo que no havíem arreplegat i, com ara, que no havíem pogut compartir amb altres persones. Igualment, li afig que, “Quan es mor un padrí, ¿quants records personals i comunitaris es moren també amb ell? Doncs tots, excepte allò que ha explicat als més joves. Fins avui, ‘els contes de la vora del foc’ s’han salvat d’aquesta manera. Ara, (…) jo els he escrit en el paper i tenen més probabilitats de subsistir” (p. 237). I més perquè “aquests darrers anys han arribat fins ací dalt dos invents que no afavoreixen pas gaire la continuïtat de les vetllades tradicionals. Em refereixo, especialment, a la ràdio i a l’electricitat. (…)

En el futur, doncs, ¿què s’esdevindrà de la vetllada familiar, aquesta gran escola de tradició?” (p. 237). En relació amb aquesta qüestió que es fa el rector, direm que, en la tardor del 2022, em trobí que, més d’una vegada, ma mare (nascuda en 1943), a qui molts dies li contava part de narracions plasmades en llibres amb llegendes, amb rondalles, etc. en llengua catalana, em demanava, per telèfon, “I hui, ¿quina rondalla em contes?”.

I, com que el telèfon era un mitjà més de connexió entre persones, en aquest cas, entre dues generacions i, a tots dos, ens permetia aprendre, li responia “Ara te’n llig una”. I, per descomptat, li la llegia (sovint, parcialment, per a exposar, sobretot, els passatges que li podrien reportar més, que podrien fer que estigués més creativa o bé els que li facilitaven conéixer més sobre el matriarcalisme). Igualment, allò feia possible que ella em transmetés comentaris, anècdotes en vincle amb persones que ella coneixia (o havia conegut, com ara, avantpassats seus) i, així, que es pogués ampliar més el report per a la investigació sobre el matriarcalisme.

En el relat “El soldat de Campirme”, plasmat per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, copsem persones de zones rurals i molt obertes, per exemple, a jóvens: “Un dia hi passava un venedor ambulant amb un ruc carregat de terrissa. Un soldat s’acostà a l’home que menava l’animal:

-Escolteu, bon home. ¿Que em deixaríeu dir tres coses al ruc, a cau d’orella?

-Prou, home, prou! I quatre i tot, si voleu…!  -li contestà tot refiat el viatger” (p. 239). Si llegim la part posterior de la rondalla, veiem que el soldat fa una broma de mal gust al ruc i que, com que no diu la veritat al capità, aquest el lliura. Evidentment, el contacte amb la cultura patriarcal castellana (per mitjà del servici militar, obligatori), no va en línia amb la de l’amo de l’animalet i sí amb la del soldat.

En la rondalla “Mossos vingueren…”, es reflecteix el tema del lideratge: “El mosso (…), fent sonar un flabiol, mena tot el ramat davant del seu amo.

(…) La mestressa, llavors, decideix de prendre cartes en la qüestió i proposa al seu marit una estratègia definitiva” (p. 243): “Jo esplomaré unes quantes gallines, et sucaré tot el cos de mel i t’hi enganxaré les plomes. Després, tu t’enfiles en un arbre i cantes com el cucut. Llavors, no tindrà altre remei que marxar (…).

L’home se’n pujà, doncs, a la figuera de vora casa i començà” (p. 243).

Finalment, davant l’habilitat estratègica del mosso i dels resultats, al seu favor, la mestressa tria casar-se amb ell i varen tenir tres fills (p. 243). I, així, copsem que el mosso i la dona són líders, però no el marit d’ella (qui segueix els dictats de la muller). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

Dones que decideixen, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La roba de les encantades”, la qual figura en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, podem llegir que, “En el terme de Ribera de Cardós (…), hi ha una font (…) on sovint anaven les encantades a fer la bugada. Un dia, quan tenien la roba estesa, unes persones els en van prendre tres peces. Aquesta gent va guardar aquestes teles a casa seua, ben estropades, i mai més no van haver de patir de pobresa” (p. 193). Per tant, a banda de la part vinculada amb la dona (la font), s’uneix el tema de l’erotisme (roba estesa) i el de la Mare Terra: la dona que aplana el futur. 

En el relat següent, “Els minairons”, un dallaire (un mosso amb dalla), a punta de dia, se’n va a un prat i, passades un parell d’hores, “la mestressa (…) el va trobar encara sota una pomera esmolant la dalla” (p. 194) i, més avant, la mestressa torna a anar-hi i li diu:

“-Si no dalleu tot el prat avui, ja podeu fotre el camp d’aquesta casa!” (p. 194) i, així, veiem un home passiu i una dona amb molta espenta i que és qui decideix. Finalment, l’home ho fa.

En la rondalla “Les farinetes”, “Un cabaler[1] d’un poblet de muntanya festejava un pubilla de casa bona, que vivia en un poble veí. Un dia, els pares d’aquesta mossa el van convidar (…), per tal de conèixer-lo millor i formalitzar les relacions” (p. 205) i ho fa acompanyat d’un amic de confiança, com era prou típic en el Pirineu (p. 205).

Un poc després, veiem que, “Un cop en aquell poble, els xicots foren molt ben rebuts per la gent de la casa” (p. 205) i, per consegüent, també per la jove.

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “Dona d’aigua”, plasmada en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En un poblet del Pallars, “un xicot es va enamorar d’una encantada que veia de tant en tant vora el riu” (p. 208) i la dona accepta casar-se amb ell. Per tant, és ella qui determina el casament i qui té la darrera paraula, “però li posà una condició: (…) no li podria dir ‘dona d’aigua’. El xicot li prometé i jurà (…). Poc després, es van casar i la noia se n’anà a viure a casa del seu estimat. Ell li feia tots els compliments (…).

Al cap de nou mesos, naixia una neneta” (p. 208).

Però un dia, l’home li diu “dona d’aigua” i la muller, sense pensar-s’ho dues vegades, desaparegué i, quan, l’endemà, l’home torna de la vinya a migdia, “va trobar la seua filleta vestida i pentinada” (p. 208).

A continuació, la filla li comenta “ha vingut mamà, com cada dia!” (p. 209), l’home copsa que la dona “feia llevar la criatura, la rentava i l’endiumenjava com un angelet. Finalment, l’omplia de carícies i potxons” (p. 209) i feia via.

Un dia, l’home ix de l’amagatall, per a abraçar la seua esposa, i ella se’n va amb molta facilitat (p. 209) i, així, es fa lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any 2023.

 

 

Nota: [1] Fill que no és hereu.

Dones que determinen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

 

Un altre relat en què captem el matriarcalisme és “La Senyora de ‘Vagar’”, el qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En la Glorieta de Montesclado, s’aixecava “una (…) fortificació, en la qual residia la Senyora de Vagar, la dama més poderosa i rica de la comarca” (p. 177) i que “no podien començar la missa fins que ella no hi havia arribat” (p. 177). Per tant, es feia lo que la dona volia com també veiem que “El majordom sempre l’obeïa servilment” (p. 177).

En la rondalla següent, “El graller d’Esplugafreda”, en el mateix llibre, llegim que, “En aquell temps, era molt corrent que les xicotes solteres fessin de pastores. Aquesta, doncs, guardava un escamotet d’ovelles (…). Tots li anaven al darrera com a una gossa” (p. 178), o siga, que la dona portava la iniciativa.

Afegirem que, en la rondalla “Arri ruc, i deixem dir…”, recopilada per Pep Coll, captem que un home molt vell i el seu net anaven de viatge amb un cavall. “Van passar per la plaça d’un poble, on un grupet de dones cosien (…). Una d’elles comentà a les seues companyes:

-Heu vist? Els jóvens, a cavall, i els (…) vells, (…) a caminar!” (p. 180) i, en eixir del poble, l’home fa lo que deia la dona i, per consegüent, podem dir que la dona és qui determina, qui marca què ha de fer l’home.

I, al capdavall de la narració, l’home, molt obert, fa que el ruc vaja avant (p. 181).

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “El castell d’Orcau”, plasmat en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. En la Baronia d’Orcau, hi havia un castell que “s’alçava (…) sobre un turó, situat més amunt del poble” (p. 191) i els habitants de la rodalia recorden una llegenda que diu que, en l’esplanada del castell, “hi ha enterrat un fabulós tresor. Aquest, però, és custodiat per la serp” (p. 191), que està vinculada amb la dona, i que la serpent “emergeix del seu amagatall una vegada cada any: la nit de Sant Joan” (p. 191). A banda, es llig que “els veïns expliquen que tots els que ho han provat fins ara, no hi ha hagut ningú que hagi reeixit” (p. 191) i, per consegüent, encara perviu lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan de líders del poble, ben considerades pels súbdits i bondadoses

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla del Pallars en què copsem el matriarcalisme és “La perdiu i el gos”, recopilada per Pep Coll. De principi, llegim “Temps era temps, quan les bèsties parlaven, (…) establien tota mena de tractes” (p. 162) i, com qui toca els peus a terra, addueix “Més o menys, el mateix que ara fem els humans” (p. 162). O, en altres paraules, que la cultura de cercar acords entre persones perviu en el Pallars i, per descomptat, entre els catalanoparlants que continuen fidels a la línia matriarcalista vinculada amb la llengua catalana. Afegirem que prenen part una rabosa (l’astúcia i, més d’una vegada, l’engany, en un personatge femení), una perdiu (la dona amb molta perspectiva i, ací, líder) i un gos (l’home que accepta tot lo que li diuen, però que és ben tractat).

Com que la perdiu sospita que la guineu li ha fet malbé el niu, se’n va al gos (amb qui tenia molta avinença) “i li pregà que es fes el mort per tal d’escarmentar d’una vegada aquella bestiota més gormanda (…). El gos ho acceptà de bon grat” (p. 162), de la mateixa manera que, en la gran majoria de les parelles nascudes abans de 1920 (i en moltes de les immediates), ho fa el marit.

Tot seguit, la rabosa fa un fals jurament, el gos es llança sobre ella i la deixa mig estabornida. Al moment, passem a un segon acord entre l’home i la dona, amb la muller (la perdiu) portant les calces:

“-T’estic molt agraïda per l’escarment que has donat a la guineu! (…) Demana’m el que vulgues que, si és al meu abast, procuraré de complaure’t.

-Doncs, com que m’has fet treballar, ara, l’única cosa que voldria és traure el ventre de pena! -demanà el gos” (p. 163). Per consegüent, ni la dona apareix com una somiatruites (li farà costat sempre que puga), ni acceptaria qualsevol proposta del gos (el marit). A banda, el gos considera que el treball ha de ser compensat, encara que siga amb un menjar que li permeta viure bé.

A continuació, l’ocell, que sap que el seu cant podria fer que la seguissen i que ell també ho aprofitàs, li comenta:

“-Mira: molt a prop d’aquí, hi ha un poblet on avui fan unes bodes. A l’hora de dinar, quan els invitats siguen a taula i les dones a la cuina, jo volaré fins al balcó i em posaré a escotxegar[1]i vindran fins al balcó” (p. 163). Resulta significatiu el simbolisme que reflecteix aquest passatge, àdhuc, com a sinònim de portar la veu cantant, això és, de lideratge, de fer de cap de colla. I, com veiem, la dona (la perdiu) és qui té el timó i els altres (invitats, dones que eren en la cuina i el gos) seran menats per l’ocell. En acabant, ella li addueix: “Llavors, tu entres a la cuina i arrambles amb allò que més et vinga de gust.

Així ho van fer” (p. 163).

I en un tercer acord, el gos torna a demanar a la perdiu (l’home, a la dona):

“-Ara voldria regar l’estómac amb un bon vi de la Conca!

-Molt bé -va dir la perdiu-. Mira: per aquell camí, hi passa un traginer que transporta tres càrregues” (p. 163) i el ca i ella ho assoleixen.

“Poc després, ambdues bèsties es tornaren a reunir” (p. 163), per quarta vegada, com moltes parelles catalanoparlants del primer quart del segle XX o anteriors. I ella, servicial però no submissa al gos, li diu:

“-També en això procuraré servir-te. ¿Veus aquella parelleta d’enamorats que fan la migdiada sota d’aquell om? Doncs, guaita’ls bé i prepara’t” (p. 163) per a fer realitat l’objectiu del gos (p. 163). Immediatament, la perdiu passa molt pròxima a la parella de nuvis,  i el xicot, com que l’au es mou amb agilitat, en lloc de baixar la mà sobre el pardal, engalta una plantofada a la seua estimada (pp. 163-164).

Al capdavall, el gos pogué menjar bé i tirar-li un poc d’alegria a la vida i, quant a la perdiu, “així, (…) va oblidar la destrossa del seu niu” (p. 164) i, per consegüent, els dos ixen guanyant i beneficiats de l’agraïment, de la col·laboració, de cercar acords i de no pensar en l’almerç ràpid, sinó també en els altres i en líders creatius, eixerits i benvolents.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Escotxejar, cantar la perdiu.

Dones ben considerades i fortes i pageses amb iniciativa i creatives

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, “Content i enganyat”, la qual figura en l’obra de Pep Coll, exposa trets que la fan coincidir amb altres relats. Un llop “va veure una guineu dalt d’una roca menjant amb delit un tinyol[1] molt gros de pa. El llop (…) s’hi va acostar per recollir les molletes que li queien, a la guineu:

-Ai, companya, si les molletes són tan bones, com deu ser el tinyol! Digues, d’on treus el pa?” (p. 157). Com veiem, la rabosa és qui fa de cap i està ben considerada: es troba en una roca (símbol de fortalesa) i, a més, dalt (símbol de poder o, ací, podríem dir que de reina, així com la dona ho fa en la tradició matriarcal). A banda, la guineu (la dona) compta amb un pa gros, mentres que el llop (l’home) es fa amb les miques.

Més avant, copsem que “El llop, sense dir ni burro ni ase, va anar-se’n pensatiu, imaginant l’àpat que l’esperava i ja no recensava[2] esperant l’hora d’anar a estirar la corda del campanar” (p. 157). És a dir, que, entre la dona (la rabosa) i l’home (el llop), la figura del somiatruites va unida a lo masculí.

“L’endemà, tan bon punt van ser a l’església, la guineu, que era més viva que la fam, va lligar la cua del llop a la corda de les campanes” (p. 157), li diu que no deixe d’estirar-la i ell acull les promeses de la rabosa, perquè, així, el llop considerava que es faria la fartanada més gran de sa vida. Per consegüent, ell accepta els dictats de la guineu (la dona), com en moltes famílies catalanoparlants amb parelles nascudes abans de 1920, però sense que això comportàs cap intent d’humiliació cap al marit, ni de menyspreu de l’home cap a la muller.

Tot seguit, en sonar les campanes, “les dones del poble (…) van aplegar-se per anar a veure quina nova era aquella” (p. 157), veuen el llop i “el van deixar per terra, esmorteït del tot” (p. 157). Com veiem, la decisió ha sorgit arran d’una reunió i no, per exemple, per plaer d’una de les dones (entre altres coses, fortes). A més a més, en un passatge posterior, llegim que el seguien “dones, gossos i canalla” (p. 158), mentres que la guineu “no va parar d’entrar en corrals i cases de poble, enxampant gallines i conills a cor què vols” (p. 158).

En la rondalla pallaresa següent, “La boïga de la discòrdia”, plasmada per Pep Coll en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, també captem el matriarcalisme i, de nou, apareixen un llop i una rabosa. Un dia, tots dos “van decidir de reunir-se per tal de buscar conjuntament una sortida a aquella situació (…):

-Per què no fem com els nostres enemics, els hòmens? -proposà la guineu.

-Què vols dir? -preguntà el llop, a qui sempre costava una mica d’entendre les coses.

-Sí, home. Mira: (…) dediquem-nos a cultivar els trossos com fan els pagesos! -aclarí la rabosa” (p. 159).

Per tant, el relat trau l’aplec (com en moltes cases, entre l’home i la dona), una dona amb estratègies, amb més iniciativa que el marit (ací reflectit en el llop) i, a més, amb esperit emprenedor (una tasca en els horts).

Tot seguit, la narració és semblant a altres en què apareixen la rabosa, el llop i un pot de mel, amb la diferència que ací empiulem amb rondalles en què figuren plantes que creixen cap amunt i plantes que ho fan cap avall. Al final del relat, el llop “féu jurar a la seua companya que mai més no el tornaria a enganyar.

-Després de corbellar de sol a sol com una persona, confio que mai més no em faràs beure amb una orella de ruc! M’ho jures?

-T’ho juro (…). Mira: (…) un any triaràs tu i, l’altre, jo. Comencem doncs aquest any. A veure, ¿quins fruits et vols quedar, tu: els de la terra cap amunt, o bé els de la terra cap avall?

-Doncs… -rumiava el llop-. Tot lo que cresca sobre la terra! (…).

Aquell any van sembrar trumfes” (p. 161), o siga, creïlles.

I, com podem veure, ella és qui porta la iniciativa com també ho farà el segon any, quan el llop li acceptarà (però n’eixirà guanyant ella) de sembrar cap amunt: el blat. I tot perquè, com li diu la guineu, “a la terra (…), li va molt bé això d’alternar els productes” (p. 161). Per això, podem dir que la rabosa va en línia amb la cultura matriarcal de la pagesia: l’alternança de productes, tan interessant com el canvi d’activitats (per a afavorir la creativitat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, llegim que, per exemple, en el Pallars, el terme “tinyol” fa al·lusió a “Pa sencer, sobretot el que passa de quatre lliures”.

[2] “Recensar” vol dir “estar tranquil”.

Dones ben tractades, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem el matriarcalisme és “La Mare de Déu de la Posa”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Comenta que la imatge de la Mare de Déu de la Posa “fou trobada per un pastor (…), el qual guardava les ovelles per uns trossos propers a la població. El bon home recollí la imatge i, un cop a Isona, anà a veure el batlle per comunicar-li la preciosa troballa” (p. 116). “Al cap d’uns dies, quan l’home tornava a fer péixer el bestiar pel mateix lloc, la va tornar a trobar” (p. 116) i, en ambdós casos, Nostra Senyora desapareix. Aleshores, l’home “va convèncer un grup de persones perquè l’acompanyessin al lloc on se li havia aparegut la imatge. I, efectivament, la Verge tornava a ser allí” (p. 116), la porten a una capelleta que hi havia en Isona i, com que la Mare de Déu fuig, el poble anà a cercar-la i, al capdavall, ella diu:

“-Posa, posa, posa!!

Per fi van comprendre que la Verge es volia quedar en aquell lloc i li construïren una capella” (p. 116), l’ermita de la “Posa”.

Com veiem, la dona és qui diu què cal fer, ells ho fan i, a més, està ben tractada (ací, simbolitzat per bastir-li una ermita).

El relat que ve a continuació, “La llegenda de Sant Bartomeu”, també recopilat per Pep Coll, reflecteix el matriarcalisme, ací, en relació amb el poble de Vilamitjana. Un any, l’hereu de cal Bertran llaura amb un parell de bous i, quan se’n tornava a casa, u dels bous “s’encaminava (…) dalt d’un turonet proper. (…) Quan l’hereu va ser dalt del turó, es va adonar que el bou (…) havia obert un forat a terra. Al fons del clot, hi apareixia una imatge” (p. 117), que era la figura de Sant Bartomeu. Cal dir que, encara que el personatge religiós que apareix siga un home, ho fa sota terra, fet que podem vincular amb el matriarcalisme, i que, en moltes narracions, és una dona.

Una altra rondalla que plasma Pep Coll en el llibre “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava” i en què captem lo matriarcal és “Aigua passada…”, la qual, al final, porta la indicació “’Rondalles’ Mossèn Cinto Verdaguer”.  A mitjan relat, el comte de Pallars, “recordant-se de la (…) Verge del monestir de Gerri, la invocà de cor, prometent que, si li donava la mà, li faria una gran presentalla.

La Verge Maria, qui, com a mare amorosa de tots, està sempre amatenta per auxiliar a qui la invoca, li donà la mà i els tragué (…), a ell i un escuder” (p. 128). Però com que, tot seguit, el comte diu a l’escuder que tant li fa Nostra Senyora, es torna cec i, aleshores, per a veure de nou, “Es confessà del seu pecat humilment i, després, fent-se acompanyar a Santa Maria de Gerri, s’agenollà a sos peus, li demanà perdó (…) i tot seguit recobrà la vista” (p. 128).

I, finalment, el comte fa una escriptura de donació de tota la muntanya a la Mare de Déu, terreny que encara hui es troba verdós (pp. 128-129). I, així, està ben tractada i ell li fa un agraïment pel favor rebut.

Igualment, direm que, en la introducció del seté grapat, en què el capellà Serafí Planesdemunt escriu a l’amic sobre rondalles en què intervenen animals, com ara, l’os, el llop, el drac, la serp o la rabosa, li comenta que “Les faules populars més famoses ací dalt són les protagonitzades pel llop i la guineu. Una rabosa, llesta i garneua, i un llop més ruc que un sabatot fan tractes” (p. 140), com en moltes poblacions. A banda, li addueix sobre “l’oreneta pallaresa, potser perquè es menja els cucs i els mosquits, és un moixó afortunat i tothom el protegeix, perquè diuen que portava aigua a Jesús quan era a la creu. És un animalet matiner i treballador, per això ens diu:

-Si vols tenir, lleva’t de matí!

El pardal, en canvi, és l’altra cara de la moneda: és gandul, astut i golafre de blat” (p. 141). Des del primer moment, captàrem una relació entre l’oroneta (ocell femení) i la dona, i entre el pardal (ocell masculí) i l’home. Com veiem, la dona (ací, simbolitzada per l’oroneta), està ben tractada, fins i tot, a nivell popular.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona Nit de Nadal i Bon Nadal.