Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que marquen la pauta, que porten la iniciativa, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Tornant de nou a la música matriarcal, direm que, en l’entrada “Miquel Poal-Aregall. Pel teu amor (Rosó) (1922)” (https://catalaalcata.blogspot.com/2014/12/pel-teu-amor-roso-1922.html), amb la lletra original inclosa en el blog “Català al Catà Literatura”, i a què accedírem el 23 de setembre del 2023, mentres escrivíem sobre cançons que ensenyaren àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, copsàrem que empiula amb el matriarcalisme. Exposem la lletra, com figura en aquest blog, amb lleugers retocs:

“Pel teu amor

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em poguessis estimar,
ma il·lusió fóra complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i, a tota hora, et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè, enmig de tants esculls,
ells fossin la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que, al cor, ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tan bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia”.

 

Com podem veure, l’home comenta a la dona que ella li ha omplit la seua vida i, així, és la dona qui el salva, en aquest cas, mitjançant la mirada. Però l’home encara espera ser estimat per la dona (possiblement, en lo eròtic i en lo sexual), fet que ell enllaça amb l’agraïment.

A banda, l’home li diu que, quan així fos, ell li cantaria: per tant, copsem un home interessat per la música, més que per llançar-li floretes. El detall és ben manifest: els ulls de la dona el guiarien.

A tothora, ell apareix com a dependent respecte a ella: “Rosó, Rosó llum de la meva vida”. Però més: aquest home destaca la bonesa de la dona (“la bondat sols empara. / Perquè és fresca i és suau / i és un doll de poesia”) i que ella li aporta joia (“que al cor ens dóna alegria”).

Finalment, l’home li diu que és ella qui porta la iniciativa i que ho fa “un dia i un altre dia, / i jo m’hi trobo tan bé, / Roser, la meva Roser, / vulgues fer-me companyia”. Per consegüent, captem que és ella qui, per dir-ho així, domina el joc, encara que siga molt oberta i calga pensar que, no sols la dona estiga ben considerada, sinó que el tracte bé, amb bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que donen moltes facilitats, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i recopilada en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “Els dons”, en què, un fill que balafiava, veu com “la seva mare li diu: -Noi, (…) vés a fer un feix de llenya, ven-te’l i mantén-te’n.

Ell agafa una corda i amunt, a cercar llenya!…” (p. 293). Com podem veure, la mare, com que no tenia res a donar-li, li fa uns suggeriments, entre altres coses, per a que ell puga valer-se i, en l’esdevenidor, àdhuc, portar la casa. I el xicot segueix la pauta que li ha marcat la mare.

Tot seguit, “En arribar a una font, es treu una mica de pa (…). Amb això, li compareix una serp i (…), de seguida, se li converteix en una àvia que li fa això: -On vas?

-A fer un feix de llenya -li diu ell” (p. 293).

En aquesta segona part, apareix la figura femenina, matriarcal i terrenal de la serp (animal en contacte amb la terra o bé, com ara, amb arbres que hi enfonsen les seues arrels) i, de pas, amb la dona. Per això, la serpent es transfigura en una anciana.

“La vella se’n va compadir i li va dir: -Mira: et donaré tres dons” (p. 293): un tovalló (que li aportarà tot el menjar que vullga en la taula), un flabiol (que farà ballar els qui el volguessen fer miques o, com ara, empresonar-lo) i, finalment, un barret (que anihilarà els qui fossen més a prop d’ell i tractassen de fer-li mal). Com podem captar, en dos moments, la dona (formada pels anys, per l’experiència i per vivències) li atorga una mena de camins per a transitar amb més facilitat, a ell, que encara és jove.

A continuació, el noi se’n torna a sa casa, ho comenta a sa mare i, més avant, se’n va a una fonda:

“-Que em compraríeu menjars bons i arreglats?

-Prou! -li van respondre” (p. 293).

Aleshores, el xicot segueix les directrius de la velleta, n’ix menjar i, immediatament, torna a casa i ensenya els diners a sa mare… Això sí: amb l’enveja dels germans. El 21 d’octubre del 2023, mentres escrivia aquestes línies, em vingué al pensament la figura del marit que, si bé se n’anava a treballar i portava cabals a casa, en acabant, és la dona qui els gestionava i qui, fins i tot, per exemple, li donava una part per a que ell els esmerçàs en lo que preferís, en línia amb el matriarcalisme.

Com que els germans volien saber com aconseguia eixes quantitats de diners, ell, al capdavall, els ho diu “i, corrents, se’n van a la font.

Els surt la serp. Després, se’ls torna vella i els dóna el do de tenir tants diners com vulguin, tan sols dient  ‘que ploguin diners’” (p. 294). Novament, és la dona qui aplana el camí i, en aquest cas, qui duu els calçons i qui té la darrera paraula: ella tria què hauran de dir els dos germans.

Mentrestant, molta gent del poble volia fer com els germans i recorrien a la vella, a la font. En aquestes línies, clarament, es reflecteix el matriarcalisme: la dona com a subministradora (si bé no de llet, sí de prosperitat). Ara bé, això aplega a l’oïda del rei, qui tenia por que la gent acabàs més rica que ell.

Nogensmenys, el fill més jove “es divertia perquè tocava el flabiol i feia ballar la gent dels pobles que passava” (p. 294). Aquests paràgrafs plasmen l’ambient que hi ha quan prima la desconfiança (els qui només es centraven en els diners) i quan les coses van bé i, a més, les persones són molt obertes: la joia de viure. És més: el noi entra en una fonda i hi copsa l’amo, tot amoïnat i que havia d’anar a la cort del rei. Però, com que el propietari dona al jove un cavall que tenia, el xicot pogué anar al palau en lloc de fer-ho l’home. Ens trobem davant d’un exemple de generositat, justament, un tret que figura en narracions en què el rei és molt obert i interessat per la gent i, àdhuc, pels seus súbdits.

Quan el monarca demana al noi quin do té i ell li diu que el de fer ballar, el tanquen en la presó.

Finalment, en la presó, on troba a molta gent i als seus germans, fa que puguen menjar (per mitjà de l’ajuda del tovalló), que estiguen trempats i, a més, que, gràcies al barret que li havia facilitat la velleta, caiga tota la tropa que havia enviat el rei. Aleshores, el monarca, “de seguida, donà llibertat a tots els presos i, és clar!, al noi dels tres dons, també” (p. 295).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que menen els hòmens, amb inventiva i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat que reflecteix lo matriarcalista, i que podem llegir en l’obra a cura de Josefina Roma, és “La Ruscots”, arreplegat en 1902 i amb molts punts en comú amb altres narracions. “Un dia hi havia un pare que tenia una filla i s’hi volia casar. Ella, és clar, no ho volia (…). I va dir que, si per cas, volia un vestit de plata, sabates i tot” (p. 283)… i el pare li ho porta com també una segona vegada (però amb un vestit d’or). Afegirem que, com veiem en l’entrada “Sabata” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Antany, un dels presents de boda del nuvi eren les sabates, ell les hi posava agenollat”, detall que enllaça amb el fet que la dona siga qui marque la pauta i que ell faça lo que la filla li dicta.

Ara bé, el pare diu que la matarà i, aleshores, la jove va triar “anar-se’n a viure al bosc (…) i es va fer fer una capsa de ferro, per posar-hi aquells vestits. Es va fer un vestit de rusca, calces, armilla i jec com un home i s’estava en una barraca” (p. 283). Així, copsem la inventiva de les dones, sovint, per a eixir al pas, per a anar cap al demà.

“Una vegada va passar un caçador que era el fill del rei i li va dir: -Ruscots, vols venir a casa per mosso?

Diu: -Sí! -i se n’hi va anar” (p. 283).

Al moment, captem que el rei diu a la noia que ella anirà a la cort i tindrà cura dels cavalls. Resulta significatiu que, en aquest passatge i posteriorment, la dona mene els cavalls, ja que equival a dir que ella encapçala el dia rere dia de tots tres: del monarca, del príncep i de la Ruscots. A banda, s’ajusta a la dita “Manen els hòmens, però es fa lo que vol la dona”, la qual deia el meu avi matern (1906-1992). Per això, immediatament, llegim que “el fill del rei va dir: -Condueix-me l’animal, que haig d’anar al ball, a casa d’un company” (p. 283).

Ara bé, com que el xicot li comenta que ella no assistirà a l’acte, la jove “es posa el vestit i les sabates de plata i se’n va cap al ball” (p. 283). L’amo d’ella la invita a ballar i ella li ho accepta i ho fa amb el príncep. Això sí: el jove no aconsegueix que diga lo que ell voldria i, per consegüent, es fa lo que la dona determina.

En acabant, la jove se’n torna a sa casa, es posa el vestit de rusca i l’endemà fa via cap a la cort. De nou, en relació amb el fill del rei, “Ella li va conduir l’animal i el va acompanyar. De seguida, se’n va tornar a casa seva (…). Es posa el vestit d’or i se’n torna al ball” (p. 284).

Aleshores, el príncep li promet “paraula de casament. En sortir, la va seguir i va veure que era el seu mosso. Se’n va anar a veure el rei i li va dir: -Em vull casar amb el meu mosso” (p. 284). Més avant, el xicot, davant del monarca, li comenta: “-Aquesta és a qui vaig prometre paraula i amb qui m’he de casar” (p. 284), per elecció lliure del jove.

Finalment, com que el rei no li ho accepta, el fill li respon que, “amb ella, jo em vull casar!” (p. 284), tret que empiula amb la frase “Paraula d’home” i amb el refrany “Paraula de Rei no pot mentir”, que tenen molt a veure amb el matriarcalisme i van molt en línia amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i de què ens han reportat.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb iniciativa, que subministren, que marquen la pauta i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què captem trets en línia amb lo matriarcal és “La Parracot”, recopilada per Sara Llorens i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda”. Un pare té tres filles i demana a cada una en comparança a què l’estimen. La gran li diu com el pa; la mitjana, com el vi; la petita, com la sal.

Com que no li agradà la resposta de la xicoteta, “la va enviar al bosc amb un criat, perquè allà la matés. El criat no va tenir cor de matar-la i només li va escapçar el dit petit” (p. 279), per a complir amb una de les órdens del monarca.

“Ella se’n va anar caminant, caminant. Va arribar a la casa d’un pastor i li va demanar si li deixaria estar i posar-hi la roba (…).

El pastor li va deixar estar. L’endemà, va deixar la roba a la cova, se’n va anar al palau del rei” (p. 279). Com podem veure, la filla (que nomia la Parracot) està ben tractada per moltes persones (des del criat, fins al pastor, és a dir, per membres de la Cort i per habitants de fora). Igualment, apareix la cova (un símbol relacionat amb la dona, amb la maternitat i que copsem en moltes rondalles).

Ja en el palau, demana si la podrien llogar, encara que tan solament per a engegar les oques. Cada dia, “quan engegava les oques, oquetes, les feia anar cap a la cova del pastor i, ella, mentre pasturaven, es mudava de vestit. Però, després, es tornava a posar els esquinçats” (p. 279), tret que, com escriu Josefina Roma, “es correspon amb una presentació com a poble antic” (p. 275).

No obstant això, quan la Parracot aplega al palau i la senyora deia a les oques què havien menjat, elles li responien i, a banda, li adduïen “hem paït bé” (p. 279). Per tant, copsem que la dona (ací, la Parracot) fa de subministradora dels qui ella encapçala.

Aleshores, la senyora cerca el fill i li comenta: “-Saps què podries fer?: anar-te-n’hi demà (…) i experimentes què fan, i la Parracot, també” (p. 279).

L’endemà, quan les oques arriben al palau, la  senyora pregunta a les oquetes i, en acabant, el fill li diu “Jo em vull casar amb la Parracot!” (p. 280). Nogensmenys, com que la mare no li ho accepta, ell es posa malalt i, al cap de tres dies, el rei diu a la Parracot “que pujaria una tassa de brou al seu fill.

Ella, cop de dir: -Quin vestit em posaré, si no en tinc cap?

Després, se’n va a la cova, es pentina i muda i se’n torna al palau” (p. 280). És a dir, que la jove recorre a la mare (la cova) per a abastir-se i poder aconseguir els seus objectius.

Tot seguit, ja en el palau, la Parracot porta la tassa al noi i baixa de seguida. Darrere d’ella, baixa el fill del rei, dient que ja estava guarit, “però que l’havien de deixar casar amb la Parracot. Els reis van dir que sí, que al cap de tres dies” (p. 280). Per consegüent, la dona va davant i el jove la segueix, i els pares aplanen el camí al fill, potser, com a agraïment a la minyona que l’havia salvat.

“Veus aquí que, pel casament, van anar a convidar el pare i les germanes d’ella” (p. 280) i, a banda, és la Parracot qui havia encarregat a la cuinera què havia de fer.

Finalment, com que ella narra la seua vida i, un poc després, el pare i les germanes de la xicota es moren, podem pensar que la Parracot i el fill regnaren i que ella tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, que marquen les directrius, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “L’amo de Mataró”, recopilat en 1902, el qual figura en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma. Un dia, u dels mossos de l’amo de Mataró comença a fer un forat i veu una cambra i dos coloms que es passejaven. Ell fa camí “i se li presenta l’ombra d’una senyora que li va dir què volia” (p. 239), ell li ho diu i, al moment, tenia una taula molt ben parada. Per tant, la dona és qui subministra l’home.

“Després, l’ombra li va dir que si volia sortir al jardí… Ell hi va sortir i els colomets també” (p. 239). A més, “després, l’ombra li va dir si volia anar a dormir i el va acompanyar a una cambra” (p. 239). Com podem veure, on va la dona, va l’home (ací, el mosso) i, per exemple, ho fan al jardí (un lloc molt esmentat en rondalles i en poemes de línia matriarcalista).

L’endemà continuaven “tractant-lo bé” (p. 239). Al cap de tres dies, a mitjanit, se li apareix una noia (que era la que feia fressa els tres dies) i li comenta que una mena de fantasma “arribaria l’endemà. Que, en veure’l, li presentaria batalla, deixant-li triar espases de dos pilons: l’un, de velles; l’altre, de noves. Que triés, sobretot, les velles” (p. 239). De nou, captem que el mosso (l’home) segueix les directrius de la dona (la noia), qui se li apareix de nit (un moment en vincle amb lo matriarcalista) i que li diu que trie la més vella (la qual, igualment, seria la més fosca).

El jove, que actua segons les recomanacions de la xicota, guanya el fantasma, qui, entre altres coses, li diu “t’hauràs de casar amb una d’aquestes noies.

Eren tres filles d’un rei, que ell tenia encantades: la gran, que era l’ombra aquella, s’havia desencantat a la primera (…). Els dos coloms, que eren les altres dues, s’havien desencantat a la darrera” (p. 239).

 I, quan el mosso li diu quina tria, li afig “si, a ella, no li sap greu! (…).

 -No, que no me’n sap -va dir ella” (p. 240). Per consegüent, la dona té la darrera paraula i ací aprova la proposta del mosso.

Finalment, ells no accepten el suggeriment del fantasma, “van ser més eixerits i van saber saltar a terra.

Llavors, es van vestir de quincallaires i es guanyaven la vida pel món, venent, fins que un dia van arribar al palau del seu pare” (p. 240).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa, pal de paller, que fan costat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, i recopilada en el mateix llibre, és “El príncep i l’encantada (variant B)”. “Va sortir un príncep amb un seu oncle a fer una cacera i se li apareix una llebre. Tot el dia li va anar davant, la llebreta, fins al vespre, que va arribar vora de la mar” (p. 213). Com podem veure, la dona porta la iniciativa i, com diu un refrany, “On va la corda, va el poal”.

Tot seguit, “En ésser a la vora de la mar, se li presenta una nau, la llebre s’hi fica i ell i el cavall pugen a dalt de la nau i mar endins!” (p. 213). De nou, captem trets matriarcalistes, per exemple, l’aigua (ací, la mar), la nau (com a lloc de recepció) i la llebre com també que es fa lo que la dona vol. 

A més, se’ls apareix una torre i, “quan hi va ésser, se li va aparèixer una llum i el va acompanyar a un estable pel cavall” (p. 213) i, quant al príncep, el porta a una sala gran amb la taula parada. En acabant, “la llum el va acompanyar a una cel·la per dormir-hi. I, quan va ser al llit, i la llum fora, se li apareix l’encantada al costat i conversen” (p. 213). Per tant, no sols la dona va davant i ell la segueix, sinó que figura un passatge en què intervé lo sexual i lo eròtic.

Finalment, al cap de l’any, el príncep “va demanar per fer una anada a casa seva” (p. 213), tret que empiula amb el fet que la dona té la darrera paraula; ell ho comenta a sa mare i a un confessor i, seguint les indicacions del capellà (que el jove donàs un ciri a l’encantada), ella li diu que té una germana no encantada i que, si va a un lloc i demana l’espasa del cristià que hi és enterrat, “de seguida, seràs casat amb la meva germana” (p. 213). Com podem copsar, ell (l’home) segueix les directrius de la dona.

En el relat següent, “El pagès i l’encantada (variant C)”, també en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, es plasmen trets matriarcals. Així, un pagès se’n va a per un senglar i “el senglar es va ficar en un forat i ell i el cavall, també. El forat era fondo i fosc i, al capdavall, quan hi havia claror, es va trobar amb una catedral” (p. 215). Per consegüent, apareix un forat, un lloc fosc i, a més, una catedral, sota terra.

Entremig, té moltes semblances amb altres narracions i, finalment, podem llegir que, de nit, “la noia pentinava el dimoni. Ell (…) va tirar l’ou al bell mig del front i ja el va tenir mort. Llavors, es va casar amb la noia” (p. 216).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones en l’adolescència, en la jovenesa, i que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “El mig home mig peix”. Començarem dient que, així com, en la narració del llangardaix, un pare s’asseia damunt d’una soca (vinculada amb la dona, amb la terra i…, per descomptat, amb les arrels que encara conserva), ací ho fa amb l’aigua (detall, tradicionalment, relacionat amb lo femení i amb lo matriarcalista). “Un home, que es guanyava la vida pescant, va trobar un dia un peix molt gros. (…) De mig cos en amunt, era home i, de mig cos en avall, era peix, i vivia en una casa que era dins de la mar” (p. 189). Resulta interessant que les arrels d’aquest mig home mig peix… romanguen en la casa.

Aquesta casa està en nexe amb els avantpassats, amb la família i, fins a fa poques generacions (com ara, a la darreria dels anys seixanta del segle XX), amb la típica casa o mas amb tres generacions juntes, com, per exemple, ocorregué en ca ma mare, mentres ella era fadrina i visqué en cals seus pares en Alaquàs (l’Horta de València).

“El mig home mig peix va dir al pescador:  -Vull que em donis una noia de les tres que tens, per casar-m’hi. Si no, no et deixaré pescar més.

L’home arriba a casa seva tot trist” (p. 189) i, en distints passatges, ho comenta a cada una de les filles, primerament, a la gran. Afegirem que, amb aquest detall de l’home que plorava, entrem en un tema que no encaixa amb la propaganda que, sovint, es fa des de grups reduccionistes i sí amb reports oberts sobre cultures matriarcalistes (ja que, en elles, l’home també empiula amb el tema de la bona empatia).

Llavors, la filla més xicoteta, amb espenta, diu a son pare: “-Tot el que em direu, faré” (p. 189). Ell, més avant, quant al fet que ella haurà d’anar amb el mig home mig peix, li afig: “-Cap ho voldrà fer! Ens haurem de morir de fam!

Al sentir-ho, la noia petita diu: -Doncs, ja hi aniré jo.

El pare la va acompanyar fins a la platja. Allà l’esperava el mig home mig peix, que se la va endur a dins de la mar” (p. 190). Per tant, la dona va unida a la força i a fer costat a son pare.

Ja dins la mar, el mig home mig peix li addueix que “-Quan passi una voleiada d’ocells que cantin alegres, a casa teva, hi haurà una alegria. I, quan passi una voleiada d’ocells que cantin tristos, és que, a casa teva, hi ha una tristor” (p. 190). Aquest fragment del relat, el 15 d’octubre del 2023, abans d’escriure’l, el relacionàrem amb el vol d’un catxirulo, fins al punt que, durant la primera lectura, diguérem “Clar!”. Els estels, quan volen alegres, ho fan cap al cel (però en posicions moderades) i, quan estan fluixos, cap a la terra.

De fet, tot seguit, aquest missatge que li havia donat l’home peix es plasma en lo que podríem dir la segona part de la vida (ací, la jovenesa i el pas cap a la plenitud): “Ell se’n va anar. I no va tornar fins un dia que ella havia vist una voleiada d’ocells que cantaven alegres! Li va dir que, si volia anar a casa seva, li deixava anar, amb la condició de tornar de seguida que sentís que el cavall donava tres pics” (p. 190). En arribar-hi, “Va trobar que la germana gran es casava” (p. 190) i només pogué ser-hi fins a mitjan festa, quan el cavall donà els tres pics.

“Corrent s’hi enfila. El mig home mig peix l’esperava a la sorra de mar i se la va endur a casa seva, a dins de l’aigua”  (p. 190). Ací captem un altre tret matriarcalista: la sorra (l’arena) de la platja, la qual, igualment, enllaça amb l’aigua. O siga, els dos, units: terra i aigua, els que predominen en les rondalles i en molts poemes com també en cançons tradicionals en llengua catalana. 

Un poc després, ell “la va tornar a deixar fins que, al cap de set anys, ella veu una voleiada d’ocells que volaven, més alegres!” (p. 190): es casava la germana mitjana.

Més avant, “Al cap de temps i temps, veu passar una voleiada d’ocells que cantaven tristos, molt tristos! (…) Ell li va dir que se li estava morint el pare i que ja la deixava estar a casa seva fins que s’hagués mort” (p. 190). En aquest passatge, es reflecteix que el pas de l’etapa de les primeres noces i de les segones és més ràpid (com en lo biològic) que el de l’etapa de casament i de maduresa (la plenitud i la tardor de la vida). I, quan ella tornarà a la casa pairal, ho farà en l’hivern: per això, la dona, entre els vestits que el mig home mig peix li oferia, tria el negre (color associat a la foscor).

Finalment, ella espera el cavall del mig home mig peix i, quan hi aplega, no en fa cas perquè, malgrat que ell tracta que la dona seguesca les seues directrius, com que ella ja és qui porta la seua vida i amb iniciativa, es fa lo que vol la dona.  Això explica que la narradora (una dona que vivia en 1902) digués que “La noia va pujar a dalt del terrat (…) i, d’allà estant, va veure el mig home mig peix a la platja” (p. 190), és a dir, des del tron. Per consegüent, la xicota, en la plenitud de la vida, en la seua maduresa, és qui té la darrera paraula i, a més, empiula amb allò que diu un refrany: “Nous reis, noves lleis”, amb la diferència que, ací, ho fa una regina (una dona).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones fortes, acollidores, eixerides, que fan costat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La torre d’iràs i no tornaràs”, recopilada per Sara Llorens. Un pare tenia un fill, en Xicarret, que era molt jugador, qui, per la carretera, troba un senyor que li dona un joc de cartes que el faran guanyar sempre, “posant-li la condició que, al cap d’un any, vagi a trobar-lo a la Torre d’iràs i no tornaràs” (p. 149).

Tot seguit, el fill fa camí i, “Al vespre, veu una petita llum i s’hi acosta” (p. 149) i, com en moltes rondalles, l’acolliment que rebrà esdevé de cap a la nit (tret que empiula amb lo matriarcal i amb lo femení). A més, li obri una dona (la mestressa), molt acollidora i amb tres filles ben fortes.

Quan hi apleguen les filles, diuen: “-Ai, mare, què coeu? Quina olor de carn cristiana!

La mare els explica que hi ha un noi que va a la Torre (…). Elles el fan sortir” (p. 149). Podríem dir que les dones porten la iniciativa.

En una segona casa, en Xicarret es troba amb dos fills de la mateixa corda i, el tercer vespre s’acosta a la casa de la reina dels ocells, qui li comenta que, potser, algun ocell li sabrà dir res. I ho farà l’àguila. Adduirem que, a diferència d’altres narracions, en aquesta no és un ermità qui demana als animalets, sinó una dona (la reina).

L’àguila, com en altres relats, el porta cap a on ell li demanava i, mentrestant, ell (en Xicarret) li dona menjar: és ella qui té la darrera paraula. A més, l’àguila li comenta: “Ara vindran tres noies a nedar. Agafa una peça de roba de la petita.

Ell li arreplega la mitja i, quan ella, en sortir, li demana, ell es fa assegurar, a canvi, la seva petició” (p. 149).  

A continuació, en Xicarret, “Al cantó de la Torre, ja troba el pare de la Blancaflor amb un sabre” (p. 149) i “li va donar un cistell perquè, amb ell, posés aigua i omplís dos safareigs” (p. 149). Per tant, apareix la jove, vinculada amb el pou i amb l’aigua, dos trets en línia amb el matriarcalisme, com també el paràgraf següent, en què la Blancaflor va al pou i acaba tenint els safareigs plens.

“L’endemà, l’amo li va donar per tasca arrancar un avet” (p. 151) i més. De nou, podem veure la força i el fet que la dona salva l’home: “Al migdia, ell encara no havia pogut arrancar una alzina, però la noia, fent-lo dormir com el dia abans, al vespre, va trobar la feina feta” (p. 151). Afegirem que, en comentaris referents a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, una quantitat important eren fortes.

Com a tercera prova de l’amo a en Xicarret, “li va manar que partís el mar amb una espasa i li fes una carretera perquè havien d’arribar soldats. Ella es fa matar i deixa la sang en una capsa” (p. 151), això és, en un objecte de recepció. I, com que la jove li fa costat, després de fer en Xicarret lo que ella li ha ordenat, “la carretera era feta i ja hi venien els soldats” (p. 151). Per consegüent, captem que la dona salva l’home, com també ho farà en un quart apartat de la narració, en què el pare fa que el noi trie una de les tres filles.

Llavors, el xicot, com que sabia que la Blancaflor tenia una mà amb un dit petit que li mancava un tros, prefereix la noia, en lloc de les altres.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb passatges eròtics i amb dones que porten la iniciativa, eixerides i molt obertes

General, , , , ,

Continuant amb la rondalla “La Blancaflor”, en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, hi ha uns passatges que empiulen amb lo que, inicialment (o, si més no, molts anys arrere), pogué ser una narració eròtica i, en aquest cas, semblant en altres relats a què hem accedit. La Blancaflor diu a en Joan que agafe un cavall entre dos, però ell tria el que no preferia la jove. Immediatament, el pare de la noia (Pere de la Màgica) ordena que la seguesca un criat. 

La xica, eixerida, comenta a en Joan: “Jo sé un punt més que el pare. Per més que faci, no ens haurà.

I va tirar un quadro a terra i es va quedar convertida en un altar i en Joan es va quedar convertit en un capellà, vestit a punt de dir missa.

Quan el criat va passar per allà, va preguntar al capellà: -Hauríeu vist passar per aquí un noi i una noia a cavall?

-Aviat començarà la missa -va respondre el capellà” (p. 146).

Com podem veure, la dona reflecteix la cultura matriarcalista: ella apareix en un altar. Afegirem que l’11 d’octubre del 2023 copsàrem la possibilitat que el quadro estigués relacionat amb l’art pagà o, com ara, amb divinitats anteriors al cristianisme i trobàrem que, en el llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, es vinculava l’entrada “quadro” amb “Quadre plàstic de caràcter eròtic” i amb aquesta referència: “no era el primer cop que una societat elegant pujava les escales del prostíbul infecte per veure allò que en deien ‘els quadros’”. És més: aquest quadro passa a ser un altar, terme en nexe amb la vulva.

A banda, 1) el capellà (potser, el capellanet, en el llenguatge eròtic i sexual) representa el penis i, 2) quant a l’entrada en el temple, amb intenció d’assistir a la missa, empiula amb una expressió plasmada en el mateix diccionari: “entrar a l’església abans de tocar matines”, és a dir, “Tenir relacions sexuals una parella de promesos”. I 3), per descomptat, la missa seria el punt de trobada entre els dos membres de la parella.

Posteriorment, la noia capta aquest criat i podem llegir “Quan la noia el va veure venir, va tirar una pinta a terra i ella va quedar convertida en horta; i en Joan, en hortolà” (p. 146). De nou, apareixen trets matriarcalistes i, igualment, de tipus sexual: l’horta (que enllaça amb la dona) és la vulva, mentres que l’hortolà és el penis. I, en ambdós passatges, la Blancaflor és qui porta la iniciativa, salva l’home i es fa lo que ella vol.

En línia amb els temes eròtics i sexuals, més avant, hi ha un passatge en què el pare de la Blancaflor, com que ella li posava parapeus per a agafar-los, diu a la xica: “Tant que has fet per en Joan i ja veuràs com t’ho pagarà! Quan arribi al poble, abraçarà la seva mare i no es recordarà més de tu” (p. 147).

Ella demana al jove si no la deixarà mai i en Joan li respon que no, però, un poc després, abraçarà sa mare. Aleshores, la Blancaflor, una dona amb molta iniciativa (tret en línia amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), “va apilar quatre pedres i li va quedar feta una casa i ella hi va viure tota sola. En veure-la tan formosa, en voleu de festejadors! Tots els minyons del poble s’hi volien casar, però ella sempre deia que no.

Veus aquí que un dia hi varen anar tres a festejar-la i li van demanar per a dormir amb ella, una nit cada un” (p. 147).

Adduirem que aquesta narració fou recopilada en 1902.

En aquest apartat del relat, la Blancaflor té la darrera paraula: els dos primers fan lo que ella prefereix. En el primer cas, acompanyat d’una frase del vocabulari eròtic i sexual com és “regar les flors”, la qual podem considerar molt pròxima a “regar el jardí”, això és, a tenir un home relacions sexuals amb una dona.

En canvi, a en Joan no li manarà que faça tasques, sinó que s’hi acostarà i, amb un bastó (en semblança amb balls en què s’usen), farà que desperte la terra, o siga, que el xicot recorde l’abraçada que havia pegat a sa mare.

Per això, finalment, el jove li comenta:

“-Si tu ets la meva dona! (…) I es va voler aixecar de seguida, dient (…) que es volia casar amb la Blancaflor. 

De seguida, es varen casar” (p. 148). 

Per consegüent, com en altres narracions (en aquest, des del primer moment), la dona salva l’home i és qui porta la iniciativa.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que afavoreixen el comunitarisme i molt obertes

General, , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La Blancaflor”, extensa i arreplegada per Sara Llorens, en Pere de la Màgica (pare de les tres noies) ordena a en Joan que li porte tota una barreja de grana (llavor vegetal) triada en tres pilons. I, com a signe de matriarcalisme (ben manifest en aquest relat sota el tret que la dona salva l’home), “En Joan va esperar que vingués la Blancaflor i, quan la va trobar sola, li va dir:

-Ai, pobre de mi, com ho faré?” (p. 144). Aleshores, la Blancaflor li diu detalls que podríem relacionar amb la sembra en desembre, època de l’any vinculada amb la nit i amb colgar les llavors: “Mira: aquesta nit, en comptes d’anar-te’n a dormir, et quedes darrera de la porta i, quan ja tothom serà al llit, sentiràs una veu que dirà: -Un gra per llavor! Un gra per llavor! Tu li vas responent: -Un gra, no; tots, sí! Un gra, no; tots, sí! I, quan la veu callarà, serà quan la grana serà ben destriada.

En Joan la va creure i l’endemà pogué presentar a en Pere de la Màgica el que li havia demanat” (p. 144).

És ben sabut que, com diu la cançó “Mambrú”, el llaurador “mira el cel, mira enllà, mira a terra” i, per això, no pot deixar-ho tot en només una sement (en desembre), si vol que, mesos després, haja quallat en la terra, hi haja crescut i, al capdavall, puga arreplegar el fruit d’haver tractat el terreny com una mare ho faria amb un nadó o amb una filla. Com a anècdota, la primera vegada que llisquí aquest apartat de la rondalla, el 4 d’octubre del 2020, els meus pares havien vingut a ma casa, i ma mare, quan els allarguí el telèfon mòbil (en què hi havia un missatge d’un amic meu), digué a mon pare “Llig-lo”. I això feu ell… i de bona gana. I ho plasmi en el llibre. En ambdós casos, com en moltes parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920 i com en les cultures matriarcalistes, es fa lo que vol la dona.

Igualment, el pagès tampoc no pot confiar-ho tot en només una persona (un gra), sinó que li convé estar obert a tots i, per consegüent, davant la possibilitat individualista i de qui es mira el melic (recordem que en Pere de la Màgica enllaça amb lo que podria ser el mal, el dimoni), resulta més adient inclinar-se pel comunitarisme.

Un poc després, el narrador diu unes paraules que el 10 d’octubre del 2023 consideràvem que reflectien el matriarcalisme i el paper de la dona en els Pobles matriarcals:

“En Pere de la Màgica va quedar tot parat i li va preguntar: -Que has estat garbellador?

-Garbellador, no; comandant, sí, l’amo -va fer en Joan” (p. 144). Per tant, el noi “no classeja” persones, sinó que hi està obert. Ara bé, amb semblança amb un exèrcit, ell no n’és el cap, sinó un càrrec molt alt però no el primer: en comanda persones, membres. I, com captem en la narració, la Blancaflor (la dona) fa un paper similar al d’una reina com a cap d’estat: és ella qui regna en la vida del jove, no ell en la de la dona i en la seua. Un detall matriarcalista.

Quan, per segona vegada, en Pere de la Màgica li dona una orde, el noi recorre a la minyona (ara, en un tema en què intervé la figura del cavall). Ella li comenta “Això rai! Puges dalt del cavall i el garroteges tant com puguis, no el planyis gens! Però tingues en compte de no tocar la sella, que seré jo. El cavall és el pare; i la brida, la mare.

El xicot la va creure” (p. 144). O siga que la sella (la cadira) és la Blancaflor (la jove) i, quant a les regnes (la brida), són la mare. Adduirem que el  10 d’octubre del 2023 cercàrem el mot “Sella” en el DCVB i trobàrem un refrany que empelta amb el que li passaria al xicot si no tractàs bé el seient (això és, la dona que li dona força): “A qui no vol la sella, Déu li dona bast”. Ara bé, aquest passatge ens porta a una qüestió: ¿seria molt més escaient, per al xicot, no seure’s en el punt del cavall on era el seient i sí en un altre, però mentres que ell el mena i, així, simbòlicament, respectar la dona, lo matriarcal? La resposta, sí. I, com que en Joan actua davant en Pere de la Màgica en pro de les recomanacions que li ha fet la noia, el jove n’ix victoriós i respon al casteller:

“-Cavaller, no; comandant, sí, l’amo” (p. 144).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.