Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que aporten vida, ben considerades, que afavoreixen els festeigs i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i recopilat en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “El gresol llumener de les dones de fum i aigua”, és a dir, de les dones d’aigua (o encantàries). “A Pampa, hi ha una casa molt forta; la gent de la rodalia atribuïa la consecució (…) al fet de tenir un gresol llumener que els havien lliurat les dones de fum i aigua” (p. 355) i que encara existeix.

Aquest cresol, cada dia feia llum i els permetia que els ingressos es doblassen i que entrassen a cabassos. En eixa línia, també passava lo mateix a qui tenia un perol amb aigua (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, per la funció de recepció i per l’aigua, que enllacen amb lo femení), a qui tenia una ferrada (perquè sempre comptaria amb llet de les vaques i amb bons formatges, dos trets que tenen a veure amb la dona, com a donant de vida, de llet i, igualment, en el paper de la maternitat associada a la vaca). I, així, amb altres persones que indica la narració.

Amb aquest cresol, en l’esmentada casa, “els seus graners sempre eren plens (…). El seu rebost sempre era ple. Donaven a totes les cases necessitades i als pobres que passaven (…). Si duien el gresol amb ells, tenien la virtut de poder passar la Ribera Salada a peu eixut” (p. 356). Quant a aquestes paraules, adduirem que, en les cultures matriarcals, està ben vist tenir i donar-ne i que, a més, es plasma en moltes rondalles en què, per exemple, en un regne on el rei és molt obert, no sols ell s’enriqueix dels tributs, sinó que, igualment, és generós i fa un repartiment, àdhuc, per als pobres, i va unit a fertilitat i a bona avinença entre els habitants.

Afegirem que aquest llumener els permetia, com ara, que no hi hagués ni tempestes, ni pedregades (p. 356). Resulta interessant, com a simbòlic i en línia amb el matriarcalisme, el paper de la dona (ací, reflectida en el cresol), quan diu que, a aquella casa, “només podia arribar-li la davallada, si arribessin a perdre (…) l’esmentat objecte” (p. 356). I, així, es plasma el paper que fa la dona en les cultures matriarcalistes: és el pal de paller i, a més, bé com a senyora ama, bé com a mestressa, bé com a madona.

Finalment, podem llegir que, “Tothom diu, i conta en veu baixa, que, en aquesta casa, les coses han anat bé gràcies a la (…) presentalla que un dia llunyà van fer als seus avantpassats les dones de fum i aigua, agraïdes per la benignitat i la generositat d’aquella casa que un jorn van aixoplugar-les quan tothom les feia fora. La humanitat d’aquella gent acollint (…) va tenir el seu premi” (p. 356).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcals i que tenen a veure amb lo sexual, és “La font ‘Els estanyols’ de Coscollola”, plasmat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, en Coscollola, “originari de les fonts veïnes de la casa esmentada, és una font de dolls recollides en un estanyol (p. 358).

Més avant, podem llegir que, en relació amb un jove, una donzelleta aprofita ocasions “per veure’l i parlar-hi. El lloc avinent és l’indret d’eixes fonts, al capdavall del conreu que enllaça amb el del jove” (p. 358). Per tant, podem dir que aquestes línies, per exemple, empiulen amb detalls de Pasqua, com ara, anar molts jóvens (xics i xiques que encara no s’havien casat) a una font i, així, amb la sexualitat matriarcal.

En un paràgraf posterior, captem que “Encara avui batega en la Ribera Salada (…) un bon xic del seu renom per les meravelles que n’expliquen els vells i que la converteixen en la font dels ‘nuviatges’. Joves i donzelles la visitaven” (p. 358). Fins i tot, “de pas, a les festes majors” (p. 359). I, si troben la font neta i, per exemple, plena, “el festeig tirarà endavant; serà un matrimoni curull de prosperitats” (p. 359).

Finalment, comentarem que, en moltes narracions en què les relacions entre l’home i la dona (o bé, entre el rei o la reina i els altres habitants del regne) són bones, hi ha fertilitat i bones collites o, per exemple, tenen fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb lo femení, que aproven la sexualitat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Els minairons”. Així, entre altres coses, podem llegir que “es conta el cas d’un jornaler molt sol·licitat que en posseïa i li feien la feina sense que ell hagués de fer res” (p. 352) i que, un dia, “Quan les dones de la casa anaven a portar-li els àpats (…), sempre el trobaven assegut a l’ombra d’un arbre” (p. 352). Cal dir que l’ombra (com també la foscor) té a veure amb lo matriarcal i amb la dona i, en aquest cas, a més, amb un refrany que empiula amb el relat: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en línia amb el matriarcalisme, és “Dones misterioses”, en relació amb dones d’aigua. “Una d’aquestes històries populars (…) diu que vivien en una cova o antic forat de Clarà i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res” (p. 354). Per tant, apareix la cova i el forat, detalls que tenen a veure amb la sexualitat i amb la dona.

“La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa, que atribuïen a les esmentades dones” (p. 354) i, per consegüent, ens trobem amb una cultura molt oberta en lo eròtic i en lo sexual (ací, relacionat amb l’expressió “haver-hi roba estesa”, però amb una visió positiva).

Un dia, unes dones que eren pageses “van veure unes tovalloles molt boniques i, com que no van veure ningú que les vigilés, els va agafar l’acudit d’emportar-se’n una cada una” (p. 355), fet que ens indica atracció sexual. Més avant, encara que les encantàries feren via darrere de les dones, com que les pageses eren diligents, no les pogueren agafar. I, quan les pageses cremaren aquelles tovalloles, es trencà la maledicció que els feren les dones d’aigua i eixiren de la pobresa (p. 355).

En la rondalla “El pou de l’Encantada”, “La nena gran, de dotze anys, un dia, mentres poua aigua per emplenar els càntirs, ou una veu manyaga que puja del fons del pou. Sembla la veu de sa mare. (…) s’inclina i albira al fons la seva mare que li encomana dir-ho als seus germans i a ningú més i li indica la roca on sol passar el dia filant” (p. 357). Per consegüent, la dona, fins i tot, la jove, porta la iniciativa i té la darrera paraula.

Adduirem que, en la narració “A cal Reguer, de Canalda”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que “Hi havia una família en la qual la dona (…) era de fum i aigua. El cert és que cada nit, la mestressa i la seva filla s’untaven (…) i, al moment, (…) es fonien entre les negres ombres nocturnes” (p. 357). Per això, la jove i la mare van juntes i apareix la nit, detall que té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que dicten sentència i prioritat per lo tort (femení) i per la generositat

General, , , ,

Una altra rondalla inclosa en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras i que reflecteix el matriarcalisme és “Les ‘encantàries’ i altres fets”. Primerament, se’ns indica que “Aquestes dones, que eren també conegudes com a ‘dones d’aigua’, ja que hom sempre les associava rentant la roba o estenent-la, (…) eren situades en una cova, on la gent del poble, sobretot, les dones, evitaven de passar en hora foscana” (p. 350). En aquest relat, en què, a més, es relaciona l’aigua amb la blancor, veiem que estan en nexe amb la cova (que, com podem veure en l’esmentat “Diccionari eròtic i sexual”), representa els “Genitals de la dona” i, si fos “cova de l’infern”, significaria la vagina i, per extensió, la vulva. En qualsevol cas, enllacen amb la foscor i, més encara, amb la nit.

Ens podríem demanar si el fet que les dones evitassen passar-hi en el moment de menys llum del dia, tindria a veure amb la visió de lo eròtic i de lo sexual. I, més encara, quan, tot seguit, diu la narració que les dones, “Si, quan hi passaven, era amb llum de dia, giraven el cap per no veure l’entrada de la cova de les ‘encantàries’” (p. 350). Per això, aquestes dues parts de la rondalla ens han portat a empiular lo relatiu al cos i a la sexualitat, com una cosa que, en la filosofia que es plasma, vindria a dir… que cal girar l’esquena a lo sexual, a lo corporal, a l’erotisme. I més, si tenim present que, si mirem una entrada d’una porta, se’ns obri la possibilitat de provar a passar-hi…, sobretot, si qui viu dins (ací, seria una dona d’aigua), ens ho permet.

A continuació, veiem que “Aquestes dones no eren dolentes, segons la tradició” (p. 350). Llavors, si eren dones de bon cor, ¿per què el paràgraf anterior de la rondalla? Ens trobem, quasi segur, davant un relat híbrid.

A més, comentarem que la seua paraula es feia realitat i, si algú els agafava tovalloles, li llançaven alguna maledicció “i que, segons la veu popular, sempre s’havia acomplert l’esmentada maledicció” (p. 350). En altres paraules, es feia lo que elles volien.

Una narració, però sobre minairons (o menairons), uns personatges molt xicotets i que també tenen a veure amb les coves, és “El Tort i els minairons”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En primer lloc, direm que, així com lo recte (que podríem enllaçar, àdhuc, amb la severitat, per allò de “Més recte que una vara”) té a veure amb lo patriarcal; lo tort ho fa amb lo matriarcal i amb lo femení. Al principi, diu que, “A la comarca del Pallars Sobirà, tothom coneixia i parlava del Tort. Pocs, però, s’explicaven d’on havien sortit totes les riqueses. La veu popular deia que el Tort tenia aquells màgics éssers que eren els minairons, els quals guardava dintre d’una capsa ben tancada i que feia sortir als vespres per realitzar la feina de les seves propietats” (p. 352). Si relacionem la dona amb lo tort, podem entendre millor que lo femení vaja unit a la prosperitat, encara que, ací, el personatge siga masculí.

Igualment, copsem que els minairons li fan la tasca quan ja és fosc (detall en nexe amb relats en què les dones la realitzen… de nit). Per això, de matí, la gent veia que tots els camps estaven dallats.

Afegirem que, més avant, es reflecteix el matriarcalisme per mitjà d’un major equilibri entre lo actiu i lo receptiu: “Per això, calia fer-los treballar sempre i, quan la feina s’acabava, retornar-los a la capseta” (p. 352) així com el pagès que fa camí cap a casa després d’haver fet la faena del camp.

Adduirem que aquesta rondalla també plasma la disposició a fer costat al proïsme: “També diuen que la capseta amb els minairons se la deixaven d’una generació a l’altra. Per aquest motiu, les cases fortes s’enriquien fàcilment” (p. 352), ja que, per exemple, la primera generació podia haver cremat la capsa i… que acampe qui puga. Al meu coneixement, la capseta representa els valors i l’educació matriarcal: generositat, fer fàcil la vida als més jóvens i als altres, que tots puguen tenir de menjar i que puguen assegurar-se una vida, si més no, acceptable.

Finalment, s’indica que “El que sí és cert és que la casa del Tort fou una de les cases més importants i poderoses del nostre Pirineu” (p. 352). Com que la casa, lo acollidor, té a veure amb lo matriarcalista i es sap que, en el Pirineu, la dona estava ben considerada i que, en alguns casos, àdhuc, tenia més poder que l’home, resulta fàcil associar aquestes paraules amb el fet que, si es tracta bé la dona i es segueix els seus consells i la seua línia matriarcal, l’esdevenidor estarà garantit. En eixe sentit, cal recordar que, en llengua catalana, diem “A tort i a dret” i que, per consegüent, donem prioritat a lo femení (tort).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor, i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que dirigeixen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El pou del Diable”. Dos lladregots toquen a la porta d’un hostal, els obri l’hostalera i, quan paguen, li demanen “si preferia cobrar en diners o en joies” (p. 335). Com veiem, la dona (que, simbòlicament, està associada a l’acollida), a banda, és qui els cobra, detall que podríem empiular amb el fet que moltes dones nascudes abans de 1920, per exemple, portaven un  petit comerç o, com ara, que eren les que, en línia amb aquest relat, tenien la darrera paraula.

A continuació, els hòmens “Li mostren les joies i, en veure-les la dona, exclama: ‘Però si són velles!” (p. 335). I, així, la vellesa (ací, en les joies) està ben considerada, tret que enllaça amb el matriarcalisme. Més avant, la dona, com que són robades, no les accepta i, com a senyal de pactisme, els dos hòmens se n’ixen i, al moment, es topen amb un home que els diu que han de complir el pacte.

“L’home marca una circumferència a terra amb el seu bastó; la terra s’enfonsa i els homes són engolits per aquest forat” (p. 335). Per consegüent, ens trobem amb detalls que tenen a veure amb lo matriarcal: 1) la tendència a cercar acords, en lloc de la confrontació; 2) la circumferència (per la forma redona, la qual evoca la connexió resultat de confiar en la convivència i lo femení), 3) la terra (amb què l’home està en relació mitjançant el pal, de la mateixa manera que ho veiem en el ball de bastons i semblants, per a que la terra tinga vida) i el fet que, com es pot llegir en la rondalla “La Creació” (recopilada per Francesc de S. Maspons i publicada en els anys setanta del segle XIX), la terra… també s’engul els qui recorren a la maldat, per a que la bonesa puga continuar en la vida.

Afegirem que el bastó ens recordava la rella, la qual té a veure amb el penis i, per tant, el narrador es posa de part de lo matriarcalista, plasmat en el terreny, en lo que rep.

Un poc després, captem que “L’hostalera, que ho ha vist des de la finestra” (p. 335), “Ho explica als homes (…). Decideixen abandonar aquella contrada i anar a viure a altres llocs” (p. 335). O siga que la dona 1) ha sigut la primera persona que ho ha vist, en semblança amb les dones que troben que el personatge bíblic Jesús ha ressuscitat, 2) ho ha fet com una àguila, amb bon camp; 3) porta la iniciativa, 4) han tirat junta i han pres una decisió i 5) fan via cap a altres indrets més d’acord amb el seu estil de vida, on puguen haver-hi persones de bon cor.

En el paràgraf següent, llegim que “Avui, encara hi ha el pou del Diable. Gent retornada i vianants es cansaran de tirar-hi pedres i més pedres. Mai es pot tapar” (p. 335). Com que el pou té a veure amb l’acollida, amb la dona i, a més, amb la sexualitat i amb la fecunditat, podem dir que lo que havia eixit (la maldat), mor i que prossegueix la força de la fertilitat femenina: no l’han tapada, no ha sigut eclipsada.

De fet, el narrador addueix que “Decideixen bastir-hi una paret a tot el voltant, perquè ningú s’hi estimbi” (p. 335), això és, per a que ningú no s’hi tombe cap avall. “La paret cau i és engolida pel forat.

El pou encara hi és…, tothom coneix aquell lloc, però s’ho diuen en veu baixa…” (p. 335).

En altres paraules: si u vol continuar amb vida, ha de fer coses de bon cor. A banda, la paret és recta, lo ert enllaça amb lo patriarcal, amb lo masculí i, d’aquesta manera, es reflecteix que la dona té la darrera paraula, que es fa lo que ella vol i que la terra ha permés que l’hostalera i els altres sí que fessen via, és a dir, les persones bondadoses que pensen en els altres i no sols en el benefici propi (com era el cas dels lladres).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que menen, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

Una narració en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme és “El cavall del dimoni”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Un cavall blanc (del color associat a lo patriarcal i que té a veure amb l’heroi cavalleresc), que els del poble de Berrós Jussà relacionaven amb el dimoni, un dia passa molt pròxim d’un home. El cavall era “molt maco i es posà al seu costat com si volgués que l’home pugés damunt seu. L’home se’l mirà, però, com que no era de la seva propietat, no hi va pujar” (p. 331). Cal dir que el cavall ho feia allà on era i allà on anava. Nogensmenys, l’actitud de l’home, al llarg del camí, el salvà i, més encara, perquè “donà gràcies a Déu, pel bon camí, i, a l’acte, aquell cavall (…) va desaparèixer” (p. 331).

En el relat que ve a continuació, “Bruixes a la Rivalera”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts detalls matriarcalistes. “Temps endarrere, es contava que, a Burg, hi vivia una bruixa que, a vegades, venien a veure-la les de la rodalia. Això sempre succeïa al vespre, quan era fosc, però la gent veia la corrua de torxes que duien per fer-se llum” (p. 332). Per tant, l’acte té lloc durant el vespre (fosc), és grupal (femení), hi prenen part moltes dones, hi ha un component eròtic i sexual important (les torxes, el ciri com també les atxes, per la semblança entre tots tres, simbolitzen el penis) i, òbviament, en relació amb la sexualitat matriarcal: les dones porten la iniciativa i són les que trien.

A més, adduirem que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, podem llegir el mot “torxa” com a sinònim d’atxa com també amb el significat “Membre viril” i, igualment, una entrada interessant: “torxa imantada”. Doncs bé: aquesta torxa imantada, que vol dir “Príap; penis en erecció”,… era menada per una dona (cada bruixa en portava la seua); en altres paraules, elles dirigeixen els hòmens, no al revés, i, per consegüent, es fa lo que elles volen.

Més avant, Joan Bellmunt i Figueras posa que “També es diu que aquesta bruixa havia tingut una corretja de brida d’animal que li havia donat el mateix dimoni” (p. 332), és a dir, que una dona que feia de cap (el dimoni qui, sovint, se’l vincula amb la dona) li havia donat eixes regnes (la brida), encara que ací apareguen simbolitzades en una corda i, per tant, és ella qui encarrila el marit.

De fet, a continuació, llegim que, “Quan havia d’anar a alguna reunió de bruixes o a les que convocava el mascle cabró (el dimoni), posava aquella corretja de la brida al seu marit i aquest es convertia, automàticament, en un cavall que podia córrer i volar i, d’aquesta manera, aquella bruixa muntava damunt seu i arribava a les reunions” (p. 332). Adduirem que, quan plasmàrem per escrit la interpretació del text que hem fet del paràgraf anterior, el 16 de juny del 2023, escriguérem que ella menaria el marit…, com, adés, n’hem vist en aquest. Igualment, el fa volar i al seu gust, com qui empina un catxirulo. Al capdavall, veiem que ella assisteix als aplecs, tret que empiula amb lo matriarcal.

Finalment, tocant a l’home, entre altres coses, “sempre que li succeïa això, l’endemà ho notava tot el poble, ja que no podia anar a treballar de tan cansat com estava” (p. 332), una manera de dir que ell és el burro de càrrega, com em plasmà un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal) en relació amb aquell poble d’Amèrica del Sud. Afegirem que les paraules “ho notava tot el poble”, al meu coneixement, venen a dir que “el matriarcalisme perviu en el poble”, que predomina entre els catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El dibuix figura en el llibre “Gloses eròtiques i amoroses de Formentera”, recollides per Francesc Escandell Castelló i publicades per Editorial Mediterrània-Eivissa en 1994 (p. 49).

 

Dones que menen, que forgen ponts i persones dialogants i acollidores

General, , , ,

Un altre relat en què es plasma el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El pont de l’infern”. Així, comença dient que “Diuen que, en el camí que mena a Lles, s’hi troba el pont del diable (camí vell)” (p. 329). Per tant, ens trobem amb un tret que, per exemple, empiula amb l’espasa rovellada i amb la figura de la velleta: un camí vell, fresat i, per consegüent, amb una persona que ja té món.

A continuació, podem llegir “La veu popular diu que, als vespres, s’hi passeja el mateix dimoni i que, en forma de bola de foc, impedeix el pas de qualsevol vianant, els quals ja no s’atreveixen a acostar-s’hi” (p. 329). O siga que el moment en què la dona fa acte de presència i en què, a més, ella domina, és de cara a la nit (els vespres), amb jovenesa, oberta a fer grup (la bola, per la forma redona) i que li tenen respecte, per la seua força. En nexe amb aquest passatge, comentarem que, un dia, un amic i coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista) em comentà que una matriarca que ell conegué (molt oberta i que feia de cap del Poble en la zona on ell visqué) no calia que parlàs als de la comunitat, perquè, amb la seua mirada, ja feia possible que seguissen les seues directrius.

Tot seguit, veiem que “La tradició popular conta que va ser el mateix dimoni qui va fer aquell pont, amb la intenció d’endur-se les ànimes d’aquells agosarats que s’atrevissin a creuar-lo quan la fosca senyoregés a la terra” (p. 329), és a dir, quan predomina la foscúria i la dona fa de cap de la terra, de la zona. 

De fet, més avant, addueix que “Molts preferien anar a fer una llarga volta abans de temptar la sort per passar per sobre l’esmentat pont” (p. 329). En altres paraules, la dona era valenta.

A banda, “També hi ha qui atribueix la construcció d’aquest pont a les bruixes i, fins i tot, assegura que la Nit de Cap d’Any s’hi apleguen totes les de la Cerdanya (…), les quals porten la veu cantant de l’acte” (pp. 329-330). Per consegüent, les dones, a més d’organitzar-se i de fer les coses en grup (tret que enllaça amb lo matriarcal), forgen ponts i són les que porten la iniciativa.

La narració següent, “Pacte amb el dimoni”, també en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, podríem dir que té una moralitat interessant i, en eixe sentit, va en línia amb una que llegírem i que fou arreplegada en la comarca de l’Horta de València (“El gegant geperut”, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell). encara que ací no és un fill respecte als seus pares.

En Músser, hi havia un home de raça gegantina, “que hauria viscut fa centúries, diu que va establir un pacte amb el dimoni” (p. 330), de tal manera que, quan entràs en una casa, la mort s’iniciaria en la banda del llit i, concretament, pel cap, com li havia indicat el diable. I, com que ho faria… pel capçal i en l’interior (i, per consegüent, en un lloc d’acollida de parella), podríem dir que esdevindria en la dona, qui fa de mestressa (o de senyora ama o de madona).

Més avant, copsem que “un dia anà a una casa on una noia jove s’estava morint (…). En entrar, i gràcies al pacte fet, va poder veure al capçal del llit de la jove, el maligne Llucifer. Els de la casa, pares i germans, (…) no s’avenien a perdre la bella poncella de la seva filla i germana, amb la qual cosa, i sabedors del que tothom deia, (…) van demanar-li a veure què podien fer per salvar-la” (p. 330). I, així, els de la casa responen de manera oberta, dialogant i acollidors.

Aleshores, “Aquella escena diu que va commoure tant el nostre gegant que va fiblar-li al cor i, en sentir-se de nou útil i sol·licitat per persones -fins llavors, s’havia sentit rebutjat-, va dir-los: ‘Si feu el que jo us dic, la vostra filla viurà. Gireu el llit, ja que la mort li arriba pel cap i no pels peus’. Feren això i la noia recuperà la salut” (p. 330). Afegirem que, quan llisquí per primera vegada les paraules “útil i sol·licitat”, el 28 de gener del 2023, diguí “Ací fa el paper de mestre”.

Igualment, captem que “L’home va sentir-se tan útil i apreciat després de salvar (…) aquella jove, que va canviar radicalment de postura i actituds. Va trencar el pacte amb el diable i va esmerçar la seva força, la seva vida sencera, a fer el bé als altres, sobretot, a la gent de Músser.

Per això, a pesar que els anys han passat, tothom recorda i parla de bon grat del gegant de Músser i de la jove que va salvar de mans del dimoni” (pp. 330-331). Quant a les paraules relatives al seu vincle amb Músser, el 2 de juliol del 2022, em comentà ma mare: “El voler a la terra, moltes vegades, li ix: més tard o més prompte, li ix”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  Afegiré que, entre ahir i hui, he rebut uns quants comentaris en relació amb el resultat de les eleccions autonòmiques en el País Valencià i u relatiu a les Illes Balears. Comentaré que Pere Riutort (1935-2021), un dia parlà amb Joan Romero, número u del PSOE valencià a les darreries dels anys noranta i nacionalista.

Pere Riutort li demanà:
“— Quina diferència hi ha entre l’esquerra i la dreta?”
El polític, i mestre d’universitat, li digué:
“— Pràcticament, són iguals. S’afanyen com poden. Si de cas, el tema de la sexualitat”.

 

Així ho recorde d’una conversa telefònica amb Pere Riutort cap al 2021.

Igualment, vos adduesc aquest enllaç, que té a veure amb una visita que fiu a Magisteri, vespres de les eleccions autonòmiques de 1995 (sobretot, la primera part de l’entrada), i, igualment, amb el tema de l’ensenyament del valencià i de la futura política que hi farien un govern del PP i d’Unió Valenciana: http://plomalliure.blogspot.com/2015/07/tranquil-que-mes-que-el-psoe-no-en-fara.html?m=0.

 

 

 

Dones que forgen ponts, receptives a lo fosc, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i recopilat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” és “El pont del dimoni”. Així, podem llegir que, “En el camí vell que va a Músser, s’hi troba el pont del dimoni. La veu popular -encara avui- diu que, als vespres, es passeja per aquell pont que ell mateix va construir (…), això sí, en forma de bola de foc” (p. 327). Per això, si peguem la volta al calcetí, en aquest passatge inicial, trobem que la dona (el dimoni) fa ponts (es relaciona), que els forja de nit (tret vinculat amb lo femení i amb lo matriarcal i que, ací ve a dir que ella no té com a objectiu principal la fama, sinó estar receptiva a la part fosca i a lo desconegut), que és prou autònoma (té habilitat per a estar en nexe amb els altres i per a tocar els peus en terra) i, a banda, en forma redona (símbol relacionat amb la dona i, igualment, amb els vincles, per exemple, una parella, una colla, un equip, lo col·lectiu) i amb el foc (la jovenesa, l’atreviment).

A continuació, posa que “La temença s’ha fet present si hom ha hagut de passar per aquest lloc quan el dia començava a fosquejar” (p. 327), això és, en el moment més fort de la dona (la nit, la foscúria) com qui passa cap al terreny que ella domina i que coneix millor. Per això, tot seguit, el narrador afig “i, per descomptat, que mai ningú s’hagués atrevit a passar-hi quan ja era negra nit.

El mateix secretari de l’Ajuntament ens confirma aquesta versió” (p. 327).

No obstant això, sempre hi ha qui manifesta “que les llums i el foc que, a cops, s’havien vist en el pont quan la nit era tancada, no pertanyien pas al demoníac personatge, sinó als contrabandistes que, assabentats de la creença popular, feien una foguera allí” (p. 327), entre altres coses, per tal de potenciar aquestes històries i detalls entre la població.

De nou, però no al voltant de la llar, veiem persones que fan rogle i que, a banda, es conten entre elles relats i fets en nexe amb la cultura tradicional, amb lo que han acollit fruit de les vivències i de les relacions amb persones que, des de la perspectiva patriarcal, es consideraria que eren supersticioses, fanàtiques, ignorants, etc..

Això, més d’una vegada, es pot llegir (o amb paraules semblants) en aquesta obra i, per exemple, en articles sobre el suposat obscurantisme de la cultura popular i del poble (sobretot, del segle XVIII ençà), amb intenció de desprestigiar els Pobles i les nacions que no es corresponien a la visió patriarcal del cap d’estat del moment. Aquest fet empiula amb la línia en pro dels valors, patriarcals, de la Il·lustració.

Cap al final de la narració, es comenta que “Sigui com sigui, la veritat és que el pont és allí, (…) i la veu popular ha contat, durant generacions, que el dimoni hi voltava en forma de bola de foc” (p. 327) i, un fet que considerem important pel simbolisme del pont (el remarcat és meu), “que ell mateix havia fet aquest pont, que permet passar d’un costat a l’altre” (p.  327), “quan les tenebres senyorejaven en la terra” (p. 327). Si, de nou, exposem el tema des d’una altra vessant, veiem que les tenebres i la terra, o siga, la foscor i lo que proporciona i assegura la vida (per mitjà de la dona), a més de forjar ponts, ho feia en un model de vida i cultural… matriarcalista.

En el relat vinent, “Els dos pobles i el tresor”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, narració que fou contada en 1966 en Lles, veiem que dos pobres, “Assabentats del que es deia del pont del dimoni, van decidir passar la nit on es trobaven i creuar-lo l’endemà, quan es fes de dia” (p. 328). Per consegüent, en línia amb el relat anterior, copsem que la nit (la dona) se’ns presenta com a forta, era de respectar.

Més avant, mentres que els dos eren al cercle del foc, se’ls apareix un tercer pobre: el dimoni,  “el qual, per tota salutació, els digué:

-Si voleu ser rics, veniu amb mi” (p. 328). Aquest passatge, el 14 de juny del 2023, em recordà quan, en la tardor del 2014, en un moment en què un partit espanyol nou, d’origen castellà i patriarcal, Podemos, havia sorgit i ho feia amb força, un sociòleg em digué: “Tú, ponles dinero por delante…” i veuràs com canvien. Un fet semblant a lo que els fa el diable. A la tercera vegada que els tempta, ells “van decidir-se a seguir-lo. (…) Quan ja arribaven al pont, amb la llum ja esmentada, van divisar quelcom lluent a l’altre costat, (…) que es tractava de grans munts de monedes d’or i argent.

(…) Els dos pobres, amb uns ulls oberts com a taronges, es disposaren a creuar el pont, per tal d’apoderar-se de tantes monedes” (p. 328).

Ara bé, ambdós exclamaren “Jesús! Quin tresor!

I, a l’instant de dir ‘Jesús!’, les monedes d’or i argent i el personatge que els havia dit si volien ser rics, desaparegueren i els dos homes es van trobar sols, a les fosques i amb una forta olor a sofre” (p. 328). Afegirem que, en aquest apartat de la narració, apareix l’argent (que empiula amb la dona), la foscor (la dona) i un missatge: l’avarícia (no pròpia de les cultures matriarcals) romp el sac.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota en relació amb el tema de l’obscurantisme: Cal afegir que aquesta actitud racionalista i de depuració de lo suposadament pervers, en favor de lo exterior, de lo nou i de lo patriarcal, també es manifestaria, a partir del segle XVIII, amb l’esperit que es desprén de paraules amb què Felip V justifica la creació de la “Real Academia de la Historia” (en una Reial Cèdula de 1735), ja que el seu objectiu era aclarir “la importante verdad de los sucesos, desterrando las fábulas introducidas por la ignorancia o por la malicia, conduciendo al conocimiento muchas cosas que oscureció la antigüedad o tiene sepultado su descuido”, no desfà que, dins d’eixes faules de què parlava el monarca (i també d’eixe obscurantisme), s’amagàs una justificació per a arraconar la història que no anàs en línia amb la de Castella o amb la dels vencedors en la Guerra de Successió, això és, amb la cultura castellana. De fet, en un llibre de què no tenia informació abans de fer la recerca sobre els Sants de la Pedra i que vaig veure en el despatx d’un amic, “Historia de la Iglesia Católica”, dirigit per distints autors i publicat per Herder Editorial en el 2006, en tocar la Il·lustració sota el regnat de Felip V, diu que “Cuando los Borbones consiguieron el gobierno en la persona de Felipe V (1700-1746), introdujeron en España el absolutismo de Estado, practicado ya en Francia” (p. 493), fet que no havíem trobat encara en cap font escrita en castellà i relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, un article del llibre sobre la Festa d’Acció de Gràcies en Carpesa (del 2005).

 

 

Dones ben considerades, de bon cor, que salven l’home i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’home, el joc i l’ànima”. Un home, a qui li agradava molt el joc, diu que donaria la seua ànima al dimoni a canvi de tenir un duro i poder tornar a jugar. Aleshores, se li apareix el diable i signen un tracte.

Més avant, quan l’home havia guanyat molt i, de nou, el dimoni fa acte de presència, podem llegir una frase prou significativa que empiula amb lo matriarcal i amb detalls com “ser un home de paraula”: “els tractes són els tractes” (p. 322).

No obstant això, el jugador li fa una proposta:

“-Escolta: jo compliré amb el meu tracte, però m’agradaria saber qui dels dos és més llest i més poderós. (…) Si tu em poses una prova i en surto jo victoriós, el pacte queda sense efecte. Què et sembla?

En Banyeta, després de pensar-s’ho uns moments, digué que acceptava” (p. 323).

Igualment, l’home es posava a sembrar camps i a fer viatges i, “En un d’aquests viatges, (…) es trobà, a la vora d’un camí, una dona velleta que li digué:

-No tinc res per menjar, si em fessis una caritat” (p. 323).

Aleshores, l’home li respon “tot aquest blat, te’l dono tot a tu. Així, almenys, tu, amb aquests sacs de blat, sortiràs de la pobresa. -I així ho féu” (p. 323).

Tot seguit, la dona li fa una qüestió, ell li explica tot i la velleta li comenta que, com que l’home “havia tingut tan bon cor amb ella, (…) ella li tornaria el favor” (p. 323).

A continuació, captem un passatge que enllaça amb lo matriarcalista: “Aquella nit mateix, la velleta, que tenia molts poders per la seva bondat, féu créixer el blat fins a espigar.

-Aquest blat, en sortir el sol, els seus primers raigs el tornaran daurat a punt de segar i, un cop daurat, (…) aniràs corrent, tallaràs una garba de blat, vés corrent al molí (…) i, amb la farina, fes uns pans” (p. 323) i li addueix que els tindrà en bones condicions. Per tant, l’home es troba amb l’anciana i ho fa en desembre (mes associat amb la sembra, quan comença l’hivern, és a dir, amb l’estació relacionada amb l’època de l’any de major foscor). Si ell segueix les indicacions que li fa la dona, quan serà juny, podrà arreplegar els fruits. Afegirem que, malgrat que aquests mesos no estiguen en el relat, són els que, simbòlicament i respectiva, es vinculen amb la sembra i amb la sega.

Al moment, podem llegir “Així ho féu l’home” (p. 323), una frase que plasma el matriarcalisme que figura en moltes rondalles en llengua catalana i entre dones nascudes abans de 1920.

Adduirem que, quan en Banyeta es presenta en el lloc on havien quedat, en juny, copsa el resultat, afavorit per la velleta: “s’havia sembrat la nit abans i [pogué] veure tot el blat daurat” (p. 324).

Finalment, “l’home va guanyar la prova i salvà la seva ànima (…) perquè (…) , dintre seu, va poder més la generositat i la bondat” (p. 324). I, així, la dona salva l’home.

En la rondalla “El dimoni es converteix en ase”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, captem que, per a començar, es fa esment a lo que, en el llibre “El matriarcalismo vasco”, figura com que la dona també està en relació amb animals benèfics (p. 71), en aquest cas, amb l’ase. Podríem dir que aquesta narració té a veure amb el tema del paganisme.

Així, un dia, Sant Paulí passa per la Vall d’Aran amb el missatge de la fe salvadora de Jesucrist. Uns dies després, “va decidir continuar el seu camí” (p. 325), deixa alguns dels seus companys i els encarrega la construcció d’un santuari (p. 325).

Aquells frares inicien la bastida i, durant la nit (moment relacionat amb la dona), els desapareixia, motiu pel qual el superior de l’orde convoca a tots els religiosos, i un llec li demana permís per intentar esbrinar què passava.

Un dia, en aplegar la nit, el llec copsa que “la foscor era més intensa, com si, fins i tot, la nit volgués ajudar a qui s’emparava” (p. 326). O siga, que la dona estava més forta i, igualment, generosa, en la foscúria i, a banda, fent costat.

Més avant, el frare entén lo que ocorria i, “anant a trobar el superior, fra Ambrós, va demanar-li una corda, tot dient-li que fos beneïda. El superior així ho féu i (…) va donar-li el seu consentiment” (p. 326). Per consegüent, copsem que el cap de l’orde dona facilitats al frare. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que fan costat a les jóvens, en pro de les relacions i de la terra i molt obertes

General, , , ,

Un relat recopilat per Joan Bellmunt i Figueras i en què es plasma el matriarcalisme és “La font de Sant Felip Neri”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Començarem dient que Sant Felip Neri és un home nascut en el segle XVI, en què es celebrà el Concili de Trento (1545-1563), i que, en la narració, es copsa molt bé la filosofia que eixí d’aquell congrés religiós. Així, “el poble de Santa Fe era pròsper. Hi havia treball, alegria i bona harmonia entre tots.

La gent era senzilla i feliç” (p. 319), però, per a empiular amb lo matriarcal, s’indica que també estaven interessats pel dimoni (no perquè hi tinguessen bona avinença). I aquest nexe els permetia no caure en actituds pròximes al fanatisme (i, per això, apareixen la banda fosca i la clara).

A més, “Al poble, hi havia una font on, a primera hora del dia, hi feien cap les mestresses (…). El camí es feia amb joia i servia perquè les dones fessin la primera xerrada del dia. També aquella font servia per als caminants (…) amb el doll d’aigua clara i fresca” (p. 319). I, tot això, “sota l’ombra del roure gegant que la protegia” (p. 319). És a dir, que la gent anava a la dona (ací, la font, ben considerada), veia com a positiu lo fosc (l’ombra), es mostrava favorable als arbres (en aquest cas, com a punt de trobada) i, a més, a l’aigua (un altre tret femení).

Més avant, podem llegir que un dia, “Com sigui que tenien una estampa de sant Felip Neri, n’encomanaren una imatge, la qual consagraren i portaren en processó fins la font. Li feren vots.

L’aigua tornà a brollar bona. La fe i l’esperança havien vençut” (p. 320).

Nogensmenys, després d’aquest passatge que podríem considerar tridentí, passem a unes línies que van d’acord amb lo matriarcal, per mitjà del mes de maig (associat a les flors, a la dona com també a la mare): “En record d’aquell temps passat, el dia 26 de maig, el poble fa festa i va en processó fins la font, on es fa la benedicció de l’aigua que brolla. Després, s’omplen els cantirets i es dóna aigua a tothom” (p. 329).

Per tant, copsem lo que podríem dir la versió eclesiàstica i institucional (la que introdueix Sant Felip Neri) i la que va vinculada amb la mort del sant (en lloc de fer-ho, per exemple, amb el mes de juliol, quan ell va nàixer). A banda, aquesta versió tradicional enllaça amb l’aigua, amb el cànter (atifell receptiu i d’on es pot distribuir lo que hi ha) i amb el repartiment, com una mena d’acció de gràcies. Adduirem que l’acte de donar també està present en moltes celebracions que tenen lloc en festes religioses arrelades (com ara, els panets de Sant Antoni “del porquet” o diferents regals que es fan amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, sants relacionats amb el matriarcalisme mediterrani).

En la narració posterior, “El pont vell”, també en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras i en línia amb “La Font Vella”, plasmada en el mateix llibre, es reflecteixen moltes característiques matriarcals i, a més, direm que no figura cap capellà (o cap altre càrrec religiós que haja substituït un personatge femení i d’actitud matriarcal, un detall important).

En el poble d’Alfarràs, per a passar d’una banda del pont de la Guineu (animal, sovint, associat a la dona i a la raboseria), “hi havia una minyona d’una casa benestant, que cada dia havia de fer un munt de viatges per anar a buscar aigua” (p. 320).

Un dia, sota una ombra (un tret femení i que encaixa amb lo matriarcal), la jove diu que donaria lo que fos perquè hi hagués un pont (símbol de les relacions humanes i amb la realitat).

Llavors, se li apareix el dimoni i ella, eixerida (i en nexe amb el matriarcalisme), li diu:

“-Mira: fins l’ànima et donaria si aquí em fessis un pont per passar. Si, d’aquí a tres dies, el pont està fet, la meva ànima serà teva.`

-Tracte fet. D’aquí a tres dies, passaràs de l’un costat a l’altre per damunt del pont. Però recorda: quan moris, la teva ànima vindrà amb mi.

-Tracte fet, però si, quan canti el gall a l’albada del tercer dia, el pont no està acabat, no hi ha tracte” (p. 321).

Per consegüent, en aquest passatge, la dona (la jove) tria què haurà de fer ell, com haurà de ser l’acord i, al capdavall, l’home (el diable) ho accepta. Igualment, el dimoni representa lo patriarcal (amb semblança amb el cel, quan llegim “per damunt del pont”), mentres que la dona toca els peus en terra (“el pont”, la terra i les pedres que el fan possible i fort i les relacions).

Més avant, copsem que, el primer dia, la jove veu que, “durant la nit, s’havia començat a aixecar l’estructura d’un pont” (p. 321), això és, en un moment que té a veure amb lo matriarcal i amb lo femení. L’endemà, la noia veu que el diable en continua la bastida.

Aleshores, quan ja restaven poques pedres per a acabar el pont, corre “a contar-ho tot a la seva mestressa” (p. 321), en lloc de fer-ho a un personatge masculí i religiós, com hauria sigut, per exemple, un capellà. La mestressa li diu que tot s’arreglarà i què li caldrà fer.

“Aquella nit, en començar a fosquejar, la noia es posà al costat del pont i, quan entrada la fosca, aparegué el personatge en qüestió, per acabar l’obra, la noia tirà una galleda d’aigua freda al gall que havia portat dintre d’una cistella” (p. 321). I, per això, la jove s’allibera: “La noia havia salvat la seva ànima” (p. 321).

I, com que, a més, la gent d’Alfarràs veia que aquell pont no tenia fi, “Van decidir acabar-lo” (p. 321), amb la participació de tots. És el Pont Vell. Es feia possible, així, la connexió entre les dues parts.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.