Arxiu d'etiquetes: es fa lo que vol la dona

Dones que marquen les directrius, ben considerades i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme és “El frare o el burro”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Així, primerament, comenta que hi ha poblacions on hi ha un escalfa-llits que es posa entre els llençols. Rep diferents noms, com ara, frare, ruquet, burro, etc..

Al principi del relat, podem llegir que una vegada llogaren una minyona i, el mateix dia que la llogaren, “va arribar a la casa un pobre frare mendicant, el qual (…) va demanar hostatge” (p. 488).

“En aquella casa, que eren gent de bé, hi van accedir” (p. 488). Com veiem, els de la casa són molt acollidors, tret que empiula amb lo matriarcal.

A més, “El frare va ser convidat a sopar amb la gent de la casa i, un cop sopats, (…) la mestressa va dir-li, a la criada:

-Porta el frare al meu llit.

El bon home (…) va seguir a la criada” (pp. 488-489). Per tant, es fa lo que vol la dona i la dona porta la iniciativa.

“Al cap d’una estona, la mestressa va tornar a dir a la criada:

-Vés, treu el frare del meu llit i posa’l al llit de les noies” (p. 489).

I la minyona “li va dir que la mestressa havia dit que anés a un altre llit.

El bon home (…) se’n va anar al llit de les noies que li havia dit la criada” (p. 489). En aquest paràgraf, copsem que, fins i tot, en el text, es plasma que l’home segueix les indicacions de la dona.

Més avant, la mestressa diu a la jove que traga el frare i, un poc després, la noia demana a la mestressa:

“-I bé, on dormo jo?

-Al teu llit.

-I què en faig del frare?

-Doncs el poses a sota del llit” (p. 489). I, després de fer la xicota una pregunta a la mestressa, relativa a lo que la dona li ha manat i al frare, la mestressa li comenta que l’aparell rep el nom de frare. I, quan la jove li afig que, en el seu poble, se’l coneix com “burro” o “ruquet”, captem, de nou, el matriarcalisme: la xicota (qui segueix lo que li indica la dona) fa que el frare canvie de llit i, per consegüent, l’home torna a seguir les directrius de les dones (ací, de la minyona).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcalistes, i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’olla d’or”. Així, a banda del tema de la recepció (simbolitzada per l’olla), es comenta que, fa molt de temps, hi havia un monestir amb uns  quants monjos que sabien, per exemple, manualitats i escriure.

Un dia, el batle se’ls acosta amb unes cartes. Els frares en lligen una en què posa que “estava a punt de començar la guerra i que l’alcalde calia que comencés a reclutar homes.

Els monjos (…) van emprendre camí de la muntanya, en assabentar-se de la nova, però van deixar penjada, al racó on estava la mula, una olla plena d’or” (p. 491). I, per consegüent, deixen una olla (la qual va en línia amb lo femení, amb la recepció), es trobava en un racó (tret que captem en més d’una narració) junt amb una mula (animal femení i vinculat amb la paciència) i la dona està ben considerada (l’olla estava plena d’or). Finalment, en semblança amb moltes rondalles en què un home se’n va a la guerra i diu als de la cort que tracten bé la dona i els fills, els monjos “li van dir al servent que la guardés” (p. 491).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que porten la iniciativa en Nadal, eixerides i molt obertes

General, , , ,

El 7 de novembre del 2020, en el meu mur, Nacho Montaner, en resposta a la cançó que hi havia, n’escrigué una que diu així:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Comentarem que, mentres que la llonganissa representa el penis; la carabassa, per la seua forma més bé redona, els dos testicles (més avant, en veurem sinònims, com ara, “vedriola” i castanyola). 

A més, Nacho Montaner afegia que aquesta cançó “és molt coneguda a Ontinyent i forma part de les nadales valencianes d’aquest poble”.

En relació amb aquesta cançó, però per mitjà d’un escrit del 7 de de novembre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Reme Canet escriu: “Ma mare el deia d’una altra manera:

‘L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere,

tocant-li la vedriola”. 

 

En aquesta cançó, la vidriola representa els testicles.

Prosseguint amb el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, el 30 d’agost del 2021, Fermin Carbonell Barbera em plasmà una cançó que diu així:

“I, en este carrer viu

la que trenta nóvios té,

vint-i-nou se l’han ‘deixà’[1]

i jo que me la deixaré”.

 

Amb una lletra en línia amb la de Nacho Montaner, però publicada el 8 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Josep Montagut n’escrivia aquesta versió[2]:

“L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a escola;

sa mare anava darrere

tocant-li la castanyola.


L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a missa;

sa mare anava darrere

tocant-li la llonganissa.

 

L’’aguinaldo’ de Tonet

no volia anar a casa;

sa mare anava darrere

tocant-li la carabassa”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En valencià genuí, “deixada”.

[2] Aquesta versió també figura en el vídeo “Les estrenes de Nadal” (http://www.facebook.com/XBarxeta/videos/332088970713934), amb la cançó “L’’aguinaldo’ de Tonet”, cantada per Pep Gimeno “Botifarra”, a què accedírem en desembre del 2020.

Dones ben trempades i llestes, que determinen i persones molt obertes i que fan costat

General, , , , ,

Un altre relat del llibre de Bernat Servera Ribas “Plaguetes d’Història i Cultura. Dites, gloses, cançons i llegendes de Pina”, en què copsem trets matriarcals, és “En Planiol i el Tribunal de la Santa Inquisició”. Hi havia un home que vivia en Pina, “Però, pel poble, era molt xerrat perquè vivia amb una amiga i no eren casats. Aviat arribà a les orelles del Sant Ofici aquella acusació i, ben prest, fou citat per anar a declarar davant el Tribunal” (p.  104).

Més avant, llegim que, “En Planiol i la seva amiga es presentaren davant aquell tribunal (…) i, amb molta cortesia, es presentà:

PLANIOL:

-Part de la nit, venc de dia,

que la serena, mala és.

Què volen vosses mercès?

Què vol vossa senyoria?

 

INQUISIDOR:

-I això, què és, sa vostra dona?

 

PLANIOL:

-Això és es meu diamant,

amb qui me colg cada vespre.

Dona ben trempada i llesta!

No en veureu, de més honesta,

a la Seu, dia de festa,

per bé que estiguin mirant.

 

El tribunal, amb les respostes que donà en Planiol, no tengué proves per castigar-los i, contents i alegres, tornaren al poble, i ja mai més els tornaren a molestar” (pp. 104-105). Com veiem, la dona està ben considerada…, fins i tot, per l’home.

Una altra narració, en la mateixa obra i en què captem el matriarcalisme, és “Els lladres de Rafal”. Uns lladres comenten a l’amo, a la madona i al porqueret que es preparen i “que es posassin bé amb Déu perquè els passarien despullats per damunt el foc” (p. 108).

Passa que “El porqueret, en sentir tot aquell escàndol, sense fer gens de renou, se’n va anar al poble i avisà dels fets. La gent partí amb garrots, forques, falçs… per donar una bona pallissa als lladres que, quan s’entemeren que arribaven reforços, ho daren a les cames i anaren a amagar-se a la pleta de Son Ribes” (p. 108). D’aquesta manera, el porqueret, junt amb la gent que li fa costat, fan possible que l’amo, la madona i ell es salven i, per tant, es posen de part de les persones bondadoses. 

Un poc després, llegim un altre relat, “La cova des Pa”, en relació amb Ses Coves, una contrada d’on “han sortit moltes històries i llegendes que han arribat fins als nostres dies” (p. 110). A més, veiem que, per eixos paranys i per indrets pròxims, “hi havia un tal Seguí que estava llogat per missatge i, cada nit, anava a jeure al poble perquè la seva dona esperava infant.

Una nit de molta fosca, quan en Seguí passava per davant sa cova des Pa, sentí un gran renou i, de dins aquella malesa, sortí un bou d’or amb unes banyes ben afilades. El bou es plantà davant ell.

Ja vos podeu imaginar el regiró que se’n va dur aquell pobre home!” (pp. 110-111).

Cal dir que, en les Illes Balears, és molt comú el mot “missatge” aplicat a un treballador llogat per a un temps o bé, com ara, per a un criat, i en vincle, per exemple, amb una possessió. Com hem pogut veure, la figura de l’home no és precisament la d’una persona valenta i, a més, afegirem que el bou està vinculat amb la dona (com ho reflecteixen les banyes que porta en la banda superior, amb forma de lluna). Igualment, apareixen la nit, la foscor, una cova (lloc d’acollida), una dona (el bou, en nexe amb la fertilitat) més forta que ell.

A continuació, “El missatge li demanà:

—De part de Déu, què voleu?

El bou es posà amb les potes del davant damunt les seves espatles i, en veu baixa, li digué:

—Si no pagues es deute que tens, ningú de la teva nissaga arribarà a fer fortuna” (p. 111). En altres paraules, l’home és, per dir-ho així, “el ruc de càrrega”… si no segueix els dictats de la dona (ací, el bou), qui li determinarà el futur.

Llavors, “El pobre home, en sentir aquelles paraules, partí com un llamp cap al poble tot regirat. Arreplegà els doblers i anà a pagar els deutes que tenia.

A partir d’aquell dia, el bou no tornà a molestar el pobre Seguí i pogué passar tranquil per aquell indret” (p. 111). Per consegüent, la dona marcà el compàs de l’home i, com que ell tornà el deute que li tenia, el missatger pogué viure en pau i lliure de pressions per part d’ella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, espavilades, que proposen i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma lo matriarcal (en aquest cas, mitjançant l’educació, en relació amb la sexualitat) és “Qüestions d’animals: la guineu i la ruca”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”. Com podem llegir al principi, “va de dos animals que havien de donar a llum.

Diu que la guineu, que sempre ha tingut fama d’espavilada, un dia passava per aquestes contrades pallareses, (…) estava a punt de donar a llum unes quantes guineuetes” (p. 377). La rabosa pensava que un any d’embaràs era massa.

Aleshores, veu un grup d’egües que menjaven plàcidament, que tenien bona panxa i que, al seu costat, “hi havia una ruca que, per cert, també estava prenyada” (p. 377). Cal dir que l’egua és la femella del cavall (animal que simbolitza la fidelitat i la noblesa) i que elles estan en grup. En canvi, la ruca (i direm que, de manera simbòlica, els catalans, estan associats al ruc, per la seua fama de faeners), animal que, com podem veure, “toca els peus en terra” (per mitjà de les potes). Davant la resposta de la colla, la segona salutació, era més concreta, a la ruca, la qual, “en veure que era a ella sola que es dirigia, va sentir-se afalagada i va contestar a la salutació.

-A què es deu la teva grata visita? -va respondre amb to senyoriu i distingit.

-Mira: veig que estàs prenyada, i jo també. Tu, amb set setmanes, acabes; i jo passo un any. Fixa’t: tu, set; i jo, un. Així que he vingut a proposar-te que, si vols, canviem el temps de la nostra gestació” (p. 377). Fins ací, podem veure que el tema de la sexualitat es presenta a partir de vivències que els nens, els xiquets, els jóvens i persones d’altres edats, poden viure personalment i, si no molt de temps (per exemple, perquè no tenien animals en la casa o en el mas), sí, com ara, amb motiu d’alguna visita a casa d’alguns familiars, d’alguns amics o de veïns d’on residien. Per això, es parla obertament de la gestació, del part i, sense embuts, captem que les dones embarassades (ací, simbolitzades, sobretot, per la guineu i per la ruca) s’ajuntaven amb unes altres que també esperaven donar a llum.

A continuació, copsem que “La ruca, que era com la paraula ja diu, no ho va entendre gaire i va respondre que, pel que feia a ella, no hi havia cap problema, però (…) que li ho tornés a contar de nou.

La guineu, fent ús d’allò que sempre se li ha atribuït -astúcia-, tornà a començar l’explicació i tornà a fer esment que, mentre la ruca passa set setmanes de gestació, ella en passa un any, i que li proposa el canvi” (p. 377).

Amb aquestes paraules, el relat, a banda de reportar sobre alguns temes relatius a la vida d’ambdós animals, igualment, ve a dir que, quan una persona sap millor sobre un tema que una altra, convé explicar-lo de manera intel·ligible, fer-lo accessible a qui menys el domina. Afegirem que, en aquesta educació matriarcal, també s’inclouen els refranys, els versos, les dites populars, etc. i, en la narració, la guineu aprofita la seua destresa per a fer-li uns versets en què exposa que set setmanes són llargues i que, en canvi, un anyet, “aviat està passadet.

Aquella ruca s’ho va creure i va consentir a canviar el temps de gestació. (…) És, des de llavors, que, a (…) les ruques, l’embaràs els dura un any; mentre que, a les guineus, els dura set setmanes” (p. 378).

En la rondalla que ve a continuació, en l’esmentada obra de Joan Bellmunt i Figueras, també apareix una guineu, però amb un llop: “La guineu i el llop de la Figuera”. Tots dos se’n van “a festa major del poble de la Figuera (poblet que pertany al municipi d’Algerri)” (p. 378), i, de nou, la rabosa, espavilada, convenç el llop: “El llop, que era molt innocent, es va creure tot el que li deia la guineu i, ple de bona fe, va pujar-se-la a cavall, per fugir més ràpid. (…) Mentre el llop bufava, la guineu cantava” (p. 379). Amb aquest detall que hi ha al final del relat, podem adjuntar que l’home (el llop), de la mateixa manera que, per exemple, el marit ho fa (respecte a la dona) en la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), és el burro de càrrega i, per consegüent, ella és qui mana, qui empunya les regnes de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que desenvolupen l’arquetip del rei, protectores del Poble i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què es reflecteix el matriarcalisme és “La llegenda de les serps a la Vall de Boí”, el qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Podríem dir que Nostra Senyora fa el paper que, anteriorment, realitzaria un personatge pagà i que, tot i això, no ha sigut substituït, per exemple, per un sant. Així, molt prompte, es comenta que, “quan la vall era tancada, a l’altura de Cardet, per unes portes que, durant la nit, eren tancades, per tota la Vall de Boí hi havia innombrables serps. (…) passaven del costat obac al costat assolellat, i a l’inrevés” (p. 375), és a dir, de l’ombrívol al que tenia llum. Per tant, la narració ens situa en la nit (associada amb la dona), presenta un animal femení i vinculat amb lo matriarcal (la serp), el qual, com moltes dones nascudes abans de 1920, “toca terra” (i, si no ho fa directament, li és possible, com ara, mitjançant un arbre). Adduirem que el fet de passar d’una posició a una altra (però per espais intermedis) li permet viure de manera oberta.

A continuació, el relat comenta que, “segons diu la tradició, tota la vall estava protegida per la Mare de Déu de Caldes, que evitava que mai ningú fos mossegat o atacat per cap serp” (p. 375). Per consegüent, en aquestes línies captem l’arquetip del rei i, al mateix temps, el paper de mare, en nexe, com ara, amb altres narracions en què Nostra Senyor fa costat a qui estava presoner i ell li ha promés que farà bondat i que seguirà les indicacions que li marca la Mare de Déu (la dona).

Ara bé, tot seguit, la dona també fa el paper de mare, de protectora pròpiament dita: “Des de la pedra foradada (entrant a Cardet), fins al santuari de Caldes, tothom estava sota la protecció de Maria” (p. 376). Açò pot evocar-nos altres narracions (o fets històrics) en què dones de les comarques més altes del Pirineu català (on s’ha mantingut molt el matriarcalisme) feien de caps de la zona. Recordem que Caldes està en l’alt Pirineu català. En qualsevol cas, el text ve a dir-nos que ella feia el paper de reina. No obstant això, ací ens fa esment de detalls religiosos: la cova i el santuari.

Finalment, el narrador exposa uns versos que es canten en uns goigs a la Mare de Déu de Caldes, en què, de nou, es poden veure trets matriarcals, per exemple, quan diu “Oh, Mare del Redemptor, / de Caldes anomenada” (p. 376). Per consegüent, el fill (Jesús, ací presentat com a redemptor) sorgeix de la mare, de la mateixa manera que, en les cultures matriarcalistes, per exemple, el foc (masculí) ho fa de la fusta (femení). I el naixement del fill (Jesús, home) permetrà la redempció (això és, l’alliberament de captivitats) del Poble, és a dir, de la Vall de Boí.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que toquen els peus en terra, que proposen, raboseres i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla, però sobre animals, en què captem trets matriarcals i recopilada per Joan Bellmunt i Figueras en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, és “El violí d’en ‘Coletes’”. Així, en la primera part del relat, un home, que oïa udolar llops, comenta a la seua dona:

“-Mira, Maria; escolta bé: l’udol no se sent, ja deuen baixar de la serra.

-Sí, em fa més por aquest silenci que el mateix udol; perquè, mentre udolen, senyal que no fan mal” (p. 369). Així, la dona toca els peus en terra i trau un tema important: que, més d’una vegada, per exemple, en un report, interessa més lo que es sap i es silencia a propòsit, en lloc de lo que es diu.

Un poc després, el marit, imaginatiu, li afig:

“-A veure si s’aturaran en veure les creus que aquest mati hem pintat per totes les parets d’entrada al poble. (…) diuen que el dimoni no passa per on hi ha creus pintades.

-Déu t’escolti, Antoni” (p. 369). Per tant, aquesta narració, com moltes més, ens posa les dues parts de la persona: la somiatruites i masculina, i la que prefereix lo terrenal, lo que es palpa, estar oberts als altres i lo creatiu (ací, simbolitzat per la dona).

A banda, el relat posa que “Els traginers que passaven per aquest poble, quan es feia fosc, no feien camí, s’aturaven al mas d’en Vidal, perquè aquest oferia un resguard segur durant la nit” (p. 369). De nou, apareix el matriarcalisme: així com, en moltes narracions, la dona fa via durant la nit, en aquesta ho captem de manera semblant, però des de la perspectiva masculina, ja que els hòmens (els traginers), en començar el vespre, fan estada en un mas (així com els fills ho fan en la mare o, com ara, en la Mare Terra, la qual els acull).

Una altra rondalla en què es copsa molt el matriarcalisme (i des de molt prompte) és “La guineu i el llop”, arreplegada en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras. Un dia, una guineu (rabosa) passa per un pou, veu la lluna reflectida en l’aigua i, com que pensa que és un formatge, es tira al fons.

Llavors, la guineu vol eixir-se’n i, com que, més avant, sent que passa el llop, des de dins, el crida. Igualment, la rabosa, molt llesta, li diu “que s’atipava de formatge i que, si en volia menjar, no calia sinó posar-se dintre de la galleda i, al moment, baixaria fins al fons” (p. 372). I el llop, fidel a la guineu, “així ho va fer” (p. 372).

Passa que, “com que el llop pesava més que ella, la galleda en què hi havia el llop va baixar fàcilment, mentre anava amunt la de la guineu i, així, es va escapar del pou” (p. 372). Per consegüent, en lloc de ser, tots dos, vasos comunicants i d’eixir guanyant la rabosa i el llop, mentres que u ix beneficiat del desenvolupament (el poal amb la guineu, puja), l’altre n’acaba perjudicat. Aquest passatge pot resultar interessant per a una educació matriarcal destinada a que ningú no tracte d’abusar del proïsme.

De fet, ja fora del pou, “La guineu se’n va anar cap al poble, a avisar la gent que, si volien matar el llop, el trobarien dintre del pou” (p. 372). Tot el poble hi va anar i, al capdavall, el llop s’allibera, però sense pell.

A continuació, la rabosa, amb molta iniciativa, “li aconsellà que podien anar al poble i que ell tocaria la campana del campanar i, mentre la gent sortís de casa a veure què passava, ella entraria en un corral, agafaria unes gallines i se les enduria al bosc, on, després, se les menjarien els dos plegats” (pp. 372-373). Novament, un passatge amb un missatge similar. I, igualment, el llop, afamat, “hi estigué d’acord” (p. 373). Per consegüent, ara també es fa lo que vol la dona.

Finalment, de nit, se’n van tots dos al campanar del poble, “on la guineu lligà el batall de la campana a la cua del llop, mentre li deia que esperés a tocar que ella fos vora algun corral, amb la qual cosa li seria més fàcil agafar les gallines” (p. 373).

La rondalla acaba de manera que la guineu es fa amb les gallines, els hòmens del poble maten el llop i, “ben lluny ja del poble, la guineu es llepava els bigotis” (p. 373).

Aquesta relat, en què es plasma molt que, en les cultures matriarcalistes, la dona és qui porta la iniciativa (i, com ens comentaren sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, més d’una vegada, eren més roderes que els marits), apleguen a pactes entre l’home i la dona (malgrat que, en aquest cas, hi ha una banda que domina molt a l’altra, fins i tot, quant a estratègies) i que es fa lo que ella considera millor. En qualsevol cas, és una narració interessant per a traure el tema de la noblesa en les relacions humanes i en el dia rere dia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que porten la iniciativa, que fan costat i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme, “L’espluga de Cels”, la qual figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, posa que, al peu d’una roca molt grossa i alta com també d’una serra, hi ha moltes esplugues i, a mes, “una font al fons de la cova, una cadolla d’aigua (…) i mai cap persona no l’ha vista seca” (p. 360). És a dir, que és font de vida.

Igualment, podem llegir que molta gent anava a l’espluga de Cels i “hi havia vist unes dones que feien bugada, com també s’havia pogut veure roba estesa per aquells verals. (…) eren les ‘encantades’ o les dones d’aigua” (p. 361). I, així, de nou, apareix el tema de la sexualitat (la roba estesa).

En el relat següent, “La font del Gatot”, també en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, es plasmen trets matriarcals. Així, un dia, un home tornava de treballar i sent una dona de fum i aigua, molt oberta i generosa, qui “li prega que la porti al forat de les Encantades i li promet que, per paga i gratitud, li atorgarà la gràcia de llaurar amb un jou d’or i plata” (p. 361). A més, l’encantada li addueix que l’home mai no es girarà arrere i, per tant, farà camí.

Però, com que ell no li ho acceptava, la dona s’aixeca i “s’encamina a la font (…), es redreça, es treu un borrall de llana, tapa la font i la font s’estronca” (p. 361). Per tant, es feu lo que ella volgué.

A més, uns dies després, “les veïnes de la Móra Comtal es troben aplegades al peu del serrat de les fonts” (pp. 361-362). I, per consegüent, veiem que les dones porten la iniciativa com també ho feien moltes catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Una narració semblant, “El molí de cal Bonet”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, també té una dona d’aigua, la qual digué a un home “que la deixés pujar damunt del ruc. (…) A canvi, l’encantada li oferí una pell de vedella plena de monedes d’or” (p. 363). El Bonet no li ho acceptà i la dona li digué que no moldria mai més en el molí.

Un poc després, la dona d’aigua “se n’anà al moli de cal Bonet i, amb un borrall de llana negra, tapà el forat de la font d’on sortia l’aigua per accionar el molí. A partir d’aquell moment, quedà sec d’aigua. Després, sortí l’aigua a la font de Sant Quintí de Cambrils” (p. 363). Per tant, captem trets matriarcalistes, com ara, el color negre (associat a lo femení), la font (a la dona i a la mare), l’aigua (que té a veure amb la dona). I, a més, l’encantada premia una altra font.

Un altre relat recopilat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, en què copsem trets matriarcals, és “El forat de l’Encantada”. Hi havia una espluga  que es deia el forat de l’Encantada. A banda, apareix el tema de la Mare Terra, ja que, com ara, “un dia hi passà un pastor mentre guardava el ramat i es topà amb un plat ple de menjar molt bo i abundant, ben presentat. Tal fou el seu encant (…), que es va menjar tot el que hi havia al plat, deixant-lo al mateix lloc on l’havia trobat.

L’endemà tornà al forat de l’Encantada i tornà a trobar el plat ple de menjar (…) i es menjà tot el que hi havia, deixant el plat, buit, al mateix lloc; això ho va fer molts dies”  (p. 364).

Ara bé, un dia, el pastor agafà el plat, després de menjar, i tingué l’acudit de tirar-lo a terra. Cal dir que el plat està fet de terra, que és un objecte de recepció i que, per consegüent, té a veure amb la dona. Per això, li caigué una pedra damunt i feu via. “A partir d’aquell dia, no tornà mai més al forat de l’Encantada” (p. 364).

Finalment, el relat comenta que “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364), és a dir, de l’úter (ací, en forma de cova, de forat), de la bossa que hi ha hagut en l’interior de la mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, ben considerades, que afavoreixen els festeigs i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i recopilat en l’obra de Joan Bellmunt i Figueras, és “El gresol llumener de les dones de fum i aigua”, és a dir, de les dones d’aigua (o encantàries). “A Pampa, hi ha una casa molt forta; la gent de la rodalia atribuïa la consecució (…) al fet de tenir un gresol llumener que els havien lliurat les dones de fum i aigua” (p. 355) i que encara existeix.

Aquest cresol, cada dia feia llum i els permetia que els ingressos es doblassen i que entrassen a cabassos. En eixa línia, també passava lo mateix a qui tenia un perol amb aigua (un altre detall que empiula amb lo matriarcal, per la funció de recepció i per l’aigua, que enllacen amb lo femení), a qui tenia una ferrada (perquè sempre comptaria amb llet de les vaques i amb bons formatges, dos trets que tenen a veure amb la dona, com a donant de vida, de llet i, igualment, en el paper de la maternitat associada a la vaca). I, així, amb altres persones que indica la narració.

Amb aquest cresol, en l’esmentada casa, “els seus graners sempre eren plens (…). El seu rebost sempre era ple. Donaven a totes les cases necessitades i als pobres que passaven (…). Si duien el gresol amb ells, tenien la virtut de poder passar la Ribera Salada a peu eixut” (p. 356). Quant a aquestes paraules, adduirem que, en les cultures matriarcals, està ben vist tenir i donar-ne i que, a més, es plasma en moltes rondalles en què, per exemple, en un regne on el rei és molt obert, no sols ell s’enriqueix dels tributs, sinó que, igualment, és generós i fa un repartiment, àdhuc, per als pobres, i va unit a fertilitat i a bona avinença entre els habitants.

Afegirem que aquest llumener els permetia, com ara, que no hi hagués ni tempestes, ni pedregades (p. 356). Resulta interessant, com a simbòlic i en línia amb el matriarcalisme, el paper de la dona (ací, reflectida en el cresol), quan diu que, a aquella casa, “només podia arribar-li la davallada, si arribessin a perdre (…) l’esmentat objecte” (p. 356). I, així, es plasma el paper que fa la dona en les cultures matriarcalistes: és el pal de paller i, a més, bé com a senyora ama, bé com a mestressa, bé com a madona.

Finalment, podem llegir que, “Tothom diu, i conta en veu baixa, que, en aquesta casa, les coses han anat bé gràcies a la (…) presentalla que un dia llunyà van fer als seus avantpassats les dones de fum i aigua, agraïdes per la benignitat i la generositat d’aquella casa que un jorn van aixoplugar-les quan tothom les feia fora. La humanitat d’aquella gent acollint (…) va tenir el seu premi” (p. 356).

Un altre relat en què es plasmen trets matriarcals i que tenen a veure amb lo sexual, és “La font ‘Els estanyols’ de Coscollola”, plasmat en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, en Coscollola, “originari de les fonts veïnes de la casa esmentada, és una font de dolls recollides en un estanyol (p. 358).

Més avant, podem llegir que, en relació amb un jove, una donzelleta aprofita ocasions “per veure’l i parlar-hi. El lloc avinent és l’indret d’eixes fonts, al capdavall del conreu que enllaça amb el del jove” (p. 358). Per tant, podem dir que aquestes línies, per exemple, empiulen amb detalls de Pasqua, com ara, anar molts jóvens (xics i xiques que encara no s’havien casat) a una font i, així, amb la sexualitat matriarcal.

En un paràgraf posterior, captem que “Encara avui batega en la Ribera Salada (…) un bon xic del seu renom per les meravelles que n’expliquen els vells i que la converteixen en la font dels ‘nuviatges’. Joves i donzelles la visitaven” (p. 358). Fins i tot, “de pas, a les festes majors” (p. 359). I, si troben la font neta i, per exemple, plena, “el festeig tirarà endavant; serà un matrimoni curull de prosperitats” (p. 359).

Finalment, comentarem que, en moltes narracions en què les relacions entre l’home i la dona (o bé, entre el rei o la reina i els altres habitants del regne) són bones, hi ha fertilitat i bones collites o, per exemple, tenen fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que empiulen amb lo femení, que aproven la sexualitat i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcals i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Els minairons”. Així, entre altres coses, podem llegir que “es conta el cas d’un jornaler molt sol·licitat que en posseïa i li feien la feina sense que ell hagués de fer res” (p. 352) i que, un dia, “Quan les dones de la casa anaven a portar-li els àpats (…), sempre el trobaven assegut a l’ombra d’un arbre” (p. 352). Cal dir que l’ombra (com també la foscor) té a veure amb lo matriarcal i amb la dona i, en aquest cas, a més, amb un refrany que empiula amb el relat: “Arrima’t a bon arbre i tindràs bona ombra”.

Una altra narració plasmada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en línia amb el matriarcalisme, és “Dones misterioses”, en relació amb dones d’aigua. “Una d’aquestes històries populars (…) diu que vivien en una cova o antic forat de Clarà i la gent ho sabia, però mai ningú no els deia res” (p. 354). Per tant, apareix la cova i el forat, detalls que tenen a veure amb la sexualitat i amb la dona.

“La gent deia que, de tant en tant, havien vist roba estesa, que atribuïen a les esmentades dones” (p. 354) i, per consegüent, ens trobem amb una cultura molt oberta en lo eròtic i en lo sexual (ací, relacionat amb l’expressió “haver-hi roba estesa”, però amb una visió positiva).

Un dia, unes dones que eren pageses “van veure unes tovalloles molt boniques i, com que no van veure ningú que les vigilés, els va agafar l’acudit d’emportar-se’n una cada una” (p. 355), fet que ens indica atracció sexual. Més avant, encara que les encantàries feren via darrere de les dones, com que les pageses eren diligents, no les pogueren agafar. I, quan les pageses cremaren aquelles tovalloles, es trencà la maledicció que els feren les dones d’aigua i eixiren de la pobresa (p. 355).

En la rondalla “El pou de l’Encantada”, “La nena gran, de dotze anys, un dia, mentres poua aigua per emplenar els càntirs, ou una veu manyaga que puja del fons del pou. Sembla la veu de sa mare. (…) s’inclina i albira al fons la seva mare que li encomana dir-ho als seus germans i a ningú més i li indica la roca on sol passar el dia filant” (p. 357). Per consegüent, la dona, fins i tot, la jove, porta la iniciativa i té la darrera paraula.

Adduirem que, en la narració “A cal Reguer, de Canalda”, la qual figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras, podem llegir que “Hi havia una família en la qual la dona (…) era de fum i aigua. El cert és que cada nit, la mestressa i la seva filla s’untaven (…) i, al moment, (…) es fonien entre les negres ombres nocturnes” (p. 357). Per això, la jove i la mare van juntes i apareix la nit, detall que té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que dicten sentència i prioritat per lo tort (femení) i per la generositat

General, , , ,

Una altra rondalla inclosa en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras i que reflecteix el matriarcalisme és “Les ‘encantàries’ i altres fets”. Primerament, se’ns indica que “Aquestes dones, que eren també conegudes com a ‘dones d’aigua’, ja que hom sempre les associava rentant la roba o estenent-la, (…) eren situades en una cova, on la gent del poble, sobretot, les dones, evitaven de passar en hora foscana” (p. 350). En aquest relat, en què, a més, es relaciona l’aigua amb la blancor, veiem que estan en nexe amb la cova (que, com podem veure en l’esmentat “Diccionari eròtic i sexual”), representa els “Genitals de la dona” i, si fos “cova de l’infern”, significaria la vagina i, per extensió, la vulva. En qualsevol cas, enllacen amb la foscor i, més encara, amb la nit.

Ens podríem demanar si el fet que les dones evitassen passar-hi en el moment de menys llum del dia, tindria a veure amb la visió de lo eròtic i de lo sexual. I, més encara, quan, tot seguit, diu la narració que les dones, “Si, quan hi passaven, era amb llum de dia, giraven el cap per no veure l’entrada de la cova de les ‘encantàries’” (p. 350). Per això, aquestes dues parts de la rondalla ens han portat a empiular lo relatiu al cos i a la sexualitat, com una cosa que, en la filosofia que es plasma, vindria a dir… que cal girar l’esquena a lo sexual, a lo corporal, a l’erotisme. I més, si tenim present que, si mirem una entrada d’una porta, se’ns obri la possibilitat de provar a passar-hi…, sobretot, si qui viu dins (ací, seria una dona d’aigua), ens ho permet.

A continuació, veiem que “Aquestes dones no eren dolentes, segons la tradició” (p. 350). Llavors, si eren dones de bon cor, ¿per què el paràgraf anterior de la rondalla? Ens trobem, quasi segur, davant un relat híbrid.

A més, comentarem que la seua paraula es feia realitat i, si algú els agafava tovalloles, li llançaven alguna maledicció “i que, segons la veu popular, sempre s’havia acomplert l’esmentada maledicció” (p. 350). En altres paraules, es feia lo que elles volien.

Una narració, però sobre minairons (o menairons), uns personatges molt xicotets i que també tenen a veure amb les coves, és “El Tort i els minairons”, recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. En primer lloc, direm que, així com lo recte (que podríem enllaçar, àdhuc, amb la severitat, per allò de “Més recte que una vara”) té a veure amb lo patriarcal; lo tort ho fa amb lo matriarcal i amb lo femení. Al principi, diu que, “A la comarca del Pallars Sobirà, tothom coneixia i parlava del Tort. Pocs, però, s’explicaven d’on havien sortit totes les riqueses. La veu popular deia que el Tort tenia aquells màgics éssers que eren els minairons, els quals guardava dintre d’una capsa ben tancada i que feia sortir als vespres per realitzar la feina de les seves propietats” (p. 352). Si relacionem la dona amb lo tort, podem entendre millor que lo femení vaja unit a la prosperitat, encara que, ací, el personatge siga masculí.

Igualment, copsem que els minairons li fan la tasca quan ja és fosc (detall en nexe amb relats en què les dones la realitzen… de nit). Per això, de matí, la gent veia que tots els camps estaven dallats.

Afegirem que, més avant, es reflecteix el matriarcalisme per mitjà d’un major equilibri entre lo actiu i lo receptiu: “Per això, calia fer-los treballar sempre i, quan la feina s’acabava, retornar-los a la capseta” (p. 352) així com el pagès que fa camí cap a casa després d’haver fet la faena del camp.

Adduirem que aquesta rondalla també plasma la disposició a fer costat al proïsme: “També diuen que la capseta amb els minairons se la deixaven d’una generació a l’altra. Per aquest motiu, les cases fortes s’enriquien fàcilment” (p. 352), ja que, per exemple, la primera generació podia haver cremat la capsa i… que acampe qui puga. Al meu coneixement, la capseta representa els valors i l’educació matriarcal: generositat, fer fàcil la vida als més jóvens i als altres, que tots puguen tenir de menjar i que puguen assegurar-se una vida, si més no, acceptable.

Finalment, s’indica que “El que sí és cert és que la casa del Tort fou una de les cases més importants i poderoses del nostre Pirineu” (p. 352). Com que la casa, lo acollidor, té a veure amb lo matriarcalista i es sap que, en el Pirineu, la dona estava ben considerada i que, en alguns casos, àdhuc, tenia més poder que l’home, resulta fàcil associar aquestes paraules amb el fet que, si es tracta bé la dona i es segueix els seus consells i la seua línia matriarcal, l’esdevenidor estarà garantit. En eixe sentit, cal recordar que, en llengua catalana, diem “A tort i a dret” i que, per consegüent, donem prioritat a lo femení (tort).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor, i a les que em fan costat dia rere dia.