Arxiu d'etiquetes: empatia

Persones generoses, que pensen en els altres i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla plasmada en el llibre “Segrada. Motarrots i llegendes de l’Alt Urgell”, de Josep Espunyes, i en què, des de molt prompte, copsem el matriarcalisme, és “Les tres veritats del món”. Així, veiem que “Tota la comarca ho sabia, que el vell barquer que passava la barca de Tragó era un d’aquells avars que no tenen ni cor ni ventre: per un cèntim, s’hauria venut la família al diable. I també ho sabia el rector de Pallerols de Rialb, (…) que, en un estira-i-arronsa d’estona, intentava ficar-se’l a la butxaca perquè el passés a l’altra banda de Segre de franc” (p. 70). Per tant, ja apareix una actitud patriarcal que no encaixa amb la matriarcalista: la del barquer, qui pot evocar-nos l’or, el sol, els diners i, de rebot, una altra mena de misticisme.

Tot seguit, el mossén li trau que hi ha tres veritats i el barquer opta pel pragmatisme i, per això, el capellà “No el podia fer tòrcer (…). Però va ser llavors, quan ja començava a donar per fet que no se’n sortiria, que el sant se li va girar de cara. El barquer s’havia anat apartant de vora seu, buscant l’ombra (…), i se li va escapar de dir fluixet, com si parlés tot sol i no el sentís ningú:

-És clar que si, d’aquestes tres veritats, se’n pogués treure algun profit de bon tocar…

Era (…) un matís que el mossèn va copsar al vol” (p. 71). Aleshores, el rector va pensar “El tinc al pot!” (p. 71) i, al moment, el padrí “l’agafava amicalment pel braç i se l’enduia cap a l’embarcador” (p. 71).

Tot seguit, llegim unes paraules que tenen el seu to simbòlic, amb què es reflecteix que el desenvolupament anava a favor del capellà: “La barca, dòcil al govern del rem, va solcar el riu en un no res. I així que foren a l’altra banda, el vell barquer no es va distreure:

-Tracte és tracte, oi, mossèn? I jo, el meu ja l’he complert!” (p. 71).

Un poc després, el mossén li diu la primera de les tres veritats i inicia tres punts en què veiem que les cultures matriarcalistes no abracen els extremismes i sí, com ara, estar oberts als altres (però no per a fer-los miques, ni amb la fel amarga), actuar amb bonesa i en pro de lo maternal i de la terra:

“-Escolteu la primera d’aquestes tres grans veritats, padrí: si, d’avui en endavant, no parés mai de ploure, mai no hauríeu vist al món tanta saó” (p. 71) i, per tant, la terra no li seria fèrtil i no en podria traure suc. Els llauradors prou entenen d’aquest tema: una bona pluja és la que permet fer saó.

El barquer pensa que “no tenia res de veritat secreta, ni d’efecte social que li pogués reportar cap benefici (…). Mentrestant, l’altre va prosseguir:

-I vet aquí la segona: si, d’avui en endavant, no caigués mai més cap gota, mai no hauríeu vist al món tanta secada” (p. 71).

Per consegüent, també calia que plogués (l’aigua està vinculada amb lo matriarcal), no sols que fes sol (relacionat amb lo patriarcal) …, per a que la terra no restàs erma. En aquest sentit, el rector va en línia amb el matriarcalisme i amb l’arquetip del rei: podrà haver-hi una millor vida i, àdhuc, una prosperitat més estable, en lloc de males èpoques més perllongades (en aquest cas, a causa d’una sequera).

I, al capdavall, el capellà “va sentenciar:

-La tercera d’aquestes tres grans veritats, padrí, acaba d’arrodonir les altres dues: si, d’avui en endavant, tothom us ho fes com jo, ja us podríeu fotre la barca en aquell lloc íntim que tots dos sabem i no cal pas que especifiqui.

Quan el vell barquer va tenir esma per ajupir-se i prendre el primer còdol que li va caure a les mans, el rector (…) ja cuidava ser a mitja horta” (p. 72).

Per consegüent, igualment, el capellà plasma lo eròtic, que va molt adjunt amb el matriarcalisme, com també que qualsevol persona, si vol anar avant a llarg termini i tot, cal que ho faça de bon cor, amb empatia i no pensant només en u mateix, sinó receptiva. I, de pas, copsem que el mossén no abraça el formalisme, ni una actitud que promou la rectitud, sinó amb un toc de creativitat, això sí, que no impulsa l’elitisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones treballadores, solidàries i molt obertes

General, , , , , ,

 

La dita matriarcalista “Primer és l’obligació que la devoció”, molt en línia amb dones nascudes abans de 1920.

Aquesta dita matriarcalista, molt estesa entre els catalanoparlants, està prou plasmada, àdhuc, implícitament, per exemple, en l’obra “Tipos, modismes i coses rares i curioses de la terra del Gè”[1] (publicada en 1908)[2], del valencià Joaquín Martí Gadea (1837-1920), sobretot, en la primera part. Així, en l’entrada “Beata (la) de l’hòra” (p. 22), comenta que “Este tipus, hui desconegut, es referix a la província d’Alacant, i lo mateix pot aplicar-se a la falsa beata que, tot el temps emplea en resos i devocions, descuidant les seues obligacions de casa, que, a la, verdaderament, piadosa i aplicada als deures del seu estat (…).

A la beata de veres,

imitem-la, quan pugam,

però, si és mixorrera[3],

prop d’ella, mai estigam” (p. 22).

 

En l’entrada següent del mateix volum, “Beates (les) d’Alcácer”, copsem una preferència pel refrany “Primer és l’obligació que la devoció” que, sense embuts, reflecteix Joaquín Martí Gadea: “Com que, no cal fiar-se molt de les beates mixorreres, sobretot, de les que volen passar sense treballar; hi ha temps per a encomanar-se a Déu i per a fer faena, que és lo que no volen moltes d’elles i, per això, mouen ardits i traces per a no fer-ne un brot” (p. 23).

Igualment, ho captem en l’entrada “María Seguró d’Alcoleja” (volum primer), en comentar que “Vivia a principis del segle XX, en el mas o heretat del mateix nom, terme d’Alcoleja, província d’Alacant, (…) esta fadrina, senzillota” (p. 137), a qui, al capdavall, dedica una cançó a què addueix “Lo que és que dura poc aquella farsa de religió, lo mateix que duren poc totes les coses postisses. Avís a les mixorreres i arrapaaltars, tan amigues de resar com de fer poca faena” (p. 138).

Per això, quan aplega a l’entrada “Poblet (un) com un puny” (p. 183), plasma unes paraules que podem empiular amb les que escriu Manuel Sanchis Guarner (en l’obra “La llengua dels valencians” ), quan tracta sobre la Il·lustració en el segle XVIII en el Regne de València,  quan diu que, “A diferència de l’aristocràcia, el poble valencià continuava essent molt religiós i fervorosament antifrancés” (p. 312) i, per tant, no abraçava la politica patriarcal francesa. Això va en línia amb el poble colla (d’Amèrica del Sud, matriarcalista i molt religiós), però no, per dir-ho així, beat, en el sentit popular del terme, com podem llegir en l’obra “‘La Abuela Damiana. Vivències que perduren”, quan l’autor exposa que és “oriundo del altiplano andino, de costumbres y vida propia, de organización matriarcal y muy religioso” (p. 3).

Així, en escriure sobre el poblet, Turballos, comenta que “els seus fills, encara que pobrets treballadors, puix les terres són de la matriu i sols les casetes són d’ells, tots són bons subjectes i molt cristians, lo mateix que les dones, tant jóvens com velles, a quina més faenera i més resadora. Estes condicions són molt d’apreciar hui en dia, que el món va tan bord, i, per això, (…) ham volgut nosaltres traure’l[4] ací” (p. 183).

Per eixe motiu, quan, en el mateix volum, tracta sobre el Sant Crist de Sumacàrcer, escriu que

“El Cristo de Sumacàrcer

fea un miracle en Antella:

caigué una auela en lo riu.

Si no la trauen, s’ofega” (p. 215).

 

I, així, es reflecteix, com en moltes rondalles i en molts comentaris fets en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, que donaven prioritat a l’obligació (en aquests versos, a auxiliar una àvia), abans que a dedicar-se a pregar i que, per consegüent, no acollien el misticisme i sí el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bon 9 d’Octubre, dia del País Valencià i de la fundació del Regne de València.

 

Notes: [1]  Amb el text adaptat. El títol original de l’obra és “Tipos, Modismes y Còses Rares y Curioses de la terra del Gè”.

[2] Folklorista, religiós i escriptor valencià nascut en Balones (el Comtat) en 1837 i que, des de 1879, visqué en Mislata (població de l’Horta de València).

[3] En el DCVB, podem veure que “mixorrer, -era” fa al·lusió a la persona beatota, excessivament adherida a l’església i escrupolosa.

[4] Es refereix al poblet, Turballos.

La cultura matriarcalista i les dones, bona empatia i molt oberta

General, , , ,

 

Continuant amb el relat “La fundació de Vilanova”, plasmat per Teodor Creus i Corominas en l’obra “Set contalles del temps vell”, En Pere aplega al poblet on havia viscut la jove Tolletes i, “a on Tolletes deixà, per a tals veïnes, va saber que vivia amb el curat” (p. 42) i, quan En Pere arriba on és el capellà, es trau un pergamí i el mostra sense desplegar-lo (p. 43) i li comenta que, finalment, la jove farà vida junt amb ell (p. 44).

En un passatge posterior, En Pere torna a anar al curat i li diu:

“-Pare: sento que siau vós qui em faça semblant demanda, puix deu ser nostra pagesa, de qual tractament es tracta, la que ha de fer-la, venint en senyal de vassallatge, al castell del seu Senyor” (p. 46) i, a més, al capdavall, “comprenent el curat ser sa missió terminada, de la cambra i del castell, sortí i, un moment, (…) digué:

-Em sembla, castell, que abaixaràs ta arrogància” (p. 47). De nou, el capellà actua en línia amb el matriarcalisme i tocant els peus en terra.

Igualment, quan l’amo i la mestressa van cap a l’església (p. 48), “aquell matí, vestida tota de festa, de la casa del curat, veieren sortir a Tolletes i, de sa tia, en companyia, entrar ambdues en l’església, hora de missa major, en què, de gent jove, era plena” (p. 48) i, mentres que Garcerà de Ribes volia mostrar les aparences, el mossén, durant la missa, recorre a un Evangeli amb què es reflecteix el matriarcalisme, sobretot, en lo social: “Començà el curat la missa i, a l’Evangeli, en essent-ne, endreçant-se als seus fidels, (…) comprengués lo del lleó blau, escollí aquell jorn, per tema, allò del llibre d’Isaïes que, per al cas, molt s’esqueia: ‘Ai, de qui fa lleis injustes als pobres, per fer violència, i fa presa de les viudes i als orfenats atropella!” (pp. 48-49).

A més, veiem que, en un altre passatge, “fent als patges senyal que prenguesssen a Tolletes, perquè tingués compliment l’ordre que així l’orfaneta posava sota son poder abans de que, allà a on era ella, poguessen ells arribar, va endavantar-se[1] En Pere i, digint-se al de Ribes” (pp. 50-51), li diu “llegiu, vos prec, amb esment, llegiu la provisió aquesta, que de la mà del gran Rei està firmada… Mireu-la” (p. 51).

Llavors, “allargant-li un pergamí, el de Ribes pogué veure que lo que, en ell era escrit, d’aquesta manera deia:

‘Nos, Jaume, Rei d’Aragó, (…) Sota nostra guarda el posem, perquè ningú s’atrevesca a fer-li tort en lo seu’” (p. 53).

Finalment, copsem que Garcerà de Ribes “Retornà el pergamí (…) i digué:

-El Rei parla aquí; deguda li és l’obediència: em restarà a mi, la borda, si te’n dus, tu, la pagesa” (p. 53) i, per tant, la resposta del rei facilita que Tolletes estiga ben tractada: Garcerà de Ribes (qui plasmava lo patriarcal), podria fer-se’n càrrec de la casa de camp (la borda), però no de la jove. I, anys a venir, nasqué la vila de Vilanova, com si es tractàs d’una filla (p. 54).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, apareix com “Anar endavant”.

L’educació matriarcal en relació amb persones amb bona empatia i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla de l’Alguer en què es reflecteix el matriarcalisme, per mitjà de la visió de la religió, de la terra i de la fe (no en el sentit religiós) és “Sant Antoni Abat i el foc”, la qual figura en el llibre “Rondalles alguereses”, de Pasqual Scanu. “Antigament, en la terra no existia el foc i els hòmens, d’hivern, es tremolaven de fred. Un dia decidiren d’anar a parlar amb Sant Antoni, que estava en el desert. (…) Ell eixí d’una gruta i demana: ‘-Qui sou, vosaltres?’. Responen: ‘-Nosaltres, som hòmens de la terra (…). Faci’ns la caritat d’ajudar-nos’.

I, alhora, Sant Antoni, que era de bon cor, ha tengut compassió i els ha dit: ‘-Esperau, que vos ajudaré’. I pensa d’anar a l’infern. I hi va” (p. 132). Per tant, copsem molt prompte una manera de dir que ja ha passat quasi un mes de l’hivern (no sols en el sentit climàtic) i que els primers hòmens tenien fe i, per això, en col·lectiu (un detall molt vinculat amb el matriarcalisme), decidiren cercar un sant. I, com que ell és molt obert, per a començar, no els exigeix, per exemple, que preguen, sinó que no els deixa caure i també hi pren part. I, més encara, quan li diuen que són persones de la terra, fet que podem associar amb el matriarcalisme. A més, Sant Antoni, un home de bon cor i amb bona empatia, respondrà als diables que ell també ho és.

En relació amb la terra, comentarem que el 1r d’octubre del 2022, Antonia Verdejo, una dona de més de seixanta anys, nascuda en Catalunya i d’arrels castellanes per part dels dos pares i dels quatre avis, m’escrigué sobre la seua àvia materna unes paraules que podríem vincular amb aquesta part del relat: “De les ensenyances que em van donar els avis, eren ‘Els teus cognoms només diuen que no són catalans, però les nostres arrels i lo que has de defensar és aquí, aquesta és la nostra Terra (sic). Aquí hem arrelat i aquí morirem i aquí deixeu també la vostra vida, si cal’. El funeral del pare va fer-se en català i, de música, ‘El cant del ocells’. Així ho havia deixat dit” com també em plasmà que “Una vegada vaig acompanyar l’àvia a veure la família [de la terra on la meva àvia havia nascut] i, la veritat, no veia que les dones tinguessin molta veu: més aviat, callar”. En eixe sentit, Sant Antoni no fa callar els primers que se li presenten, sinó que els acull com tampoc no ho faria, en una cultura matriarcalista, a la dona, a diferència de com ocorria en les terres castellanes a què Antonia Verdejo es referia.

Adduirem que, en el relat, el terme ‘hòmens” s’empra en el sentit de conjunt de persones que vivien en la Terra, en el planeta.

Tot seguit, veiem el matriarcalisme, com ara, en les primeres paraules que diu Sant Antoni, eixerit, quan el reben en l’infern: “Pica a la porta i els diables pregunten: ‘-Qui és?’. Sant Antoni respon: ‘-Obriu; sóc un home de la terra i estic tremolant-me de fred; deixau-me calfar un poc’” (p. 132). I, així, com es sol dir, el sant estava “al costat del Poble”, tot i representar, per als primers hòmens, una mena d’autoritat moral.

Els dimonis no volien obrir-li, perquè sabien que ell no era un pecador. No obstant això, ell persisteix i, com qui cerca, troba: el reben, ell solta el porc, no aconsegueixen matar l’animalet i, al capdavall, com que els diables veuen que el garrí semblava un dimoni més i Sant Antoni capta que el bastó “s’encén sense que es vegi part de fora” (p. 133), “pren el bastó i diu al porc: ‘-Ara, sí que ens en podem anar!’” (p. 133). D’ací podem dir que el sant (en aquesta rondalla, vinculat amb el matriarcalisme) prioritza per damunt del bacó i que té la darrera paraula, motiu pel qual “Es posen en camí i retornen a la terra. Alhora, Sant Antoni fa el senyal de la creu amb el bastó i diu: ‘-Foc, foc en cada lloc i per a tots, foc viu i flamant!’.

I, així, a partir d’aquell dia, el foc s’és difós per tot el món” (p. 133) i, per això, la fe en els altres i en el demà.

Com hem pogut veure, per mitjà de les rondalles, l’educació matriarcal recorre a explicar la vida, l’origen de molts fets i, a banda, a fer-ho amb un llenguatge pròxim als oïdors, intel·ligible, amb símbols (el pas de les nits més curtes de l’any, quasi un mes després) i, igualment, a fer que el xiquet, el jove, el pare, la mare, els ancians i qualsevol persona, entenga el contingut com també el missatge: si actuen amb noblesa (i no com un dimoni), cap sant els deixarà caure, que és com feren aquells primers habitants, els quals, a més, no teoritzaven, sinó que vivien i actuaven, com en les cultures matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que proposen, que toquen de peus a terra i molt obertes

General, , , ,

 

Un relat valencià prou semblant a una rondalla mallorquina recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover, en línia amb el matriarcalisme, per mitjà del missatge que acull la bonesa i pensar en els altres i, per descomptat, per l’encert de la dona en proposar al marit, és “Els set plets de Pasqua Granada[1]”, arreplegat per Enric Valor i que figura en el Volum 6 de les “Rondalles valencianes”. Així, en Alcoi, hi havia un batle que li deien don Ferran, qui tenia uns cinquanta anys i, igualment, en la mateixa població, vivia “un ric burgés que li deien Joan el de la Capa Gran. Joan era d’estatura mitjana, fi i de bones maneres; i (…) tenia un germà que era (…) baixotet, bast” (p. 81). Per tant, des de molt prompte, apareixen trets matriarcalistes en línia amb el de l’espasa rovellada: el germà baixet (com en la rondalla valenciana “La Mare dels Peixos”, en què l’espasa rovellada era la més curta i, nogensmenys, amb què un germà salvarà l’altre) i bast (en lloc de pur).

Mentres que Joan vivia sense problemes, Blai i la família se les enginyaven com podien: “ells no sabien un altre ofici més que anar a treballar la terra” (p. 82), és a dir, fer-la fèrtil, un tret vinculat amb lo matriarcal.

Tot seguit, la dona de Blai diu al marit:

“-Mira, Blai (…), jo no crec que hi puguem fer res més que anar a cal teu germà a demanar-li diners amprats.

-Al meu germà? (…).

-Sí, sí, al teu germà. A qui havia de ser?” (p. 82).

I així ho fa l’home, d’acord amb la proposta de la seua muller: se’n va a cal seu germà (qui, a més, estava casat i no tenia fills) i apleguen a un acord: “Et deixe una vaca… Us la mengeu aquest hivern, i després me’n cries una i me la tornes.

Blai li donà les gràcies” (p. 83) i el germà ric, Joan, li addueix “Me l’has de tornar per sant Josep.

-La vespra” (p. 83).

Ens trobem davant d’un altre símbol en relació amb el matriarcalisme i amb la fecunditat, en aquest cas, humana i més: la vaca, la qual té a veure amb la llet i, per tant, amb la mare i amb la dona.

Però, com que Blai, el germà pobre, tot i que tracta bé la vaca i ho intenten, no pot, Joan (el germà benestant) envia la justícia a ca Blai. I, des d’aleshores, comencen sis passatges semblants en què Blai col·labora amb persones que li demanen ajuda i que, al capdavall, el porten a juí, i passem a un passatge en què es plasma molt el matriarcalisme i, àdhuc, trets relacionats amb la històrica Corona Catalanoaragonesa.

Així, ja en el judici, copsem que hi havia “un cavaller esvelt, fi i aristocràtic: aquell devia ser el famós Batle reial don Ferran.

Davall l’estrada hi havia els acusats. A la dreta d’aquests, s’asseien quinze o vint persones de tota condició social entre les quals Blai va poder descobrir el (…) seu germà” (p. 93) i la resta dels qui l’havien acusat. I, com que el batle fa que Joan, el germà adinerat, es pose en la pell de Blai, Joan li perdona el deute (p. 95). I, així, la resta de personatges que havien acusat Blai.

Al final de la rondalla, podem llegir:

“-Què fem de Blai? -preguntà el secretari.

-Mira -digué tot campal el Batle-, li dones cent dobletes del meu tresor, per tal que puga criar ben criats els fills. Però, Blaiet… quedes condemnat a no eixir del terme de Castalla en tot el que et queda de vida… perquè quan vas pel món no fas més que ficar-te en embolics” (p. 97).

Quant a aquestes frases del Batle, comentarem que, en més d’una rondalla, el marit fa un recorregut, i, no obstant això, la dona en va més lluny i, a banda, és ella qui va pel món i tira la casa avant (i millor que l’home).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La Pasqua Granada, també coneguda com Pentecosta, Pasqua de Pentecosta o, per exemple, com Cinquagesma (cinquanta dies, com m’indicà, una vegada, Pere Riutort), és una celebració cristiana que s’escau cinquanta dies després del dia de Pasqua (també conegut com dia de Resurrecció o Pasqua Florida, antigament, igualment, dita Pasqua de flors).

El llaurador llaura la terra i li fa fer bon fruit pel bé de la societat

General, , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es copsa molt el matriarcalisme, en aquest cas, quant a la relació amb la terra i per mitjà del símbol del llaurador, és “Es gegants des Puig de Sant Salvador de Felanitx”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XXIV. En el segon dels relats d’aquesta entrada del llibre, podem veure “I conten també que, una vegada, un gegantet pollastrell[1] davallà quatre passes per baix de Sant Salvador i m’afina dins una coma un home qui llaurava de bous, i allò li vengué ben de nou.

-Oh, quina cosa tan menuda! -diu ell.

S’hi acosta, es treu es falderet de davant i hi posa es bover, es bous i s’arada i ja s’espitxa per amunt a mostrar-ho a son pare, més xalest que una Pasqua.

Com son pare ho va haver vist, va dir a s’al·lot:

-Mira: torna-te-n’ho allà on ho has trobat, abans de més raons; perquè has de saber que això és un llaurador que, amb aquests bous i aquesta arada, llaura sa terra i li fa fer bon fruit i, així, la gent pot viure. Si no fos pes llauradors, tots ens moriríem de fam.

Es gegantet es torna a posar dins es faldar es llaurador, es bous i s’arada i els en tornà allà on els havia trobats.

I, en la seua vida, tornà a dir res pus a cap llaurador” (p. 25).

Així, com veiem, el llaurador fa possible que el camp resulte profitós, el prepara, el llaura i ho fa acompanyat per bous que ell mena, així com, diàriament, ho fa amb la seua vida i, en aquest relat, els animals són els qui porten la càrrega. Per tant, el pagés confia en el demà i, per això, és en el camp.

A banda, el jove agafa el bouer, els bous i l’arada, els alça en un falderet i els ensenya a son pare, com a novetat. I son pare, en lloc de desaprovar el fill i, igualment, amb simpatia cap als treballs del camp i amb empatia per la pagesia, li comenta que, gràcies als qui fan fèrtil la terra, la població pot menjar (s’entén que, ací, parla pensant en moltíssims dels menjars més habituals en les cases, llevat dels que tenen a veure amb la pesca o, per exemple, amb la ramaderia). D’aquesta manera, el pare plasma molt l’educació matriarcal, molt més interessada per pensar en els altres i no sols en u mateix i, òbviament, per col·laborar amb els qui fan possible que visquem millor.

Adduirem que el fill, qui interpreta la resposta del pare com oberta (i que li fa copsar l’empatia cap als altres), accepta la proposta del pare i, més encara: no els deixa en el primer lloc on se li ocorre, ni en la terra on ell triàs destinar-los, sinó allà on el bouer i els animals feien la faena.

Una rondalla que, des de molt prompte, a banda, convida a estar receptius a tots i a tot, àdhuc, als més xicotets (el jove és un gegant, mentres que el llaurador i els seus animals són petits).

Finalment, afegirem que, el 29 d’abril del 2022, ma mare em digué que el refrany “El llaurador, de bona gana ho dona” vol dir “Noblesa: no t’ho done de conveniència, t’ho done de bona voluntat” i li comentí “Sí: noblesa”. Conec aquesta dita.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el DCVB, veiem que vol dir “Jovenot, al·lot que comença a tenir aspecte d’home”.

“Ha de bastar també sa seua paraula”, jutges de part de la bondat i molt oberts

General, , , ,

 

Una rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme, sobretot, quant al tema de la bondat, de no promoure l’abús dels altres, ni l’oportunisme com tampoc la corrupció, és “Es set plets”, la qual figura en el Tom XXI de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, un pare tenia dos fills, En Pau i En Pere, amb dues maneres d’actuar i amb vivències molt diferents i quasi antagòniques. En Pau, quan es fa gran, se’n va a la lleva, cau soldat i serveix el rei (p. 18). En canvi, En Pere, des de molt prompte, reflecteix el matriarcalisme: “fonc més sortat (…): no hi caigué, ni se va haver d’embarcar” (p. 18), un detall que va en línia amb la renúncia a promoure la guerra, en les cultures matriarcalistes. Però, com que el pare no assumeix que En Pere no se’n vaja a la guerra, es mor. Aleshores, “Va deixar lo poc que tenia a En Pere, perquè no havien sabut res pus d’En Pau i ja el donaven per mort” (p. 18), però, uns anys després, En Pau torna de servir el rei i diu al seu germà que ell és l’hereu i “Tenc es papers ben estirats i pots prendre per allà on vulgues” (p. 18). Aquesta mena de culte a lo reglat (en aquest cas, els papers i, així, a lo administratiu i a lo jurídic) està vinculat amb les cultures patriarcals i no amb el matriarcalisme.

En Pere, malgrat que l’hereuatge de son pare era poc, “havia mester un bou per llaurar i el manlleva a un veïnat” (p. 19)… i, malauradament, mentres que llaurava, es mor l’animal. Aleshores, el germà, En Pau, junt amb aquell veí, l’endemà, de matí, se’n van a Ciutat (a Palma) i posen plet a En Pere i ell se’n va darrere. Detalls semblants es repeteixen al llarg de la narració: moltes persones a qui serveix En Pere l’acusen d’haver-los fet malbé. Per exemple, un frare a qui ajuda a traure un ase encallat (p. 20), un home amb un sarró[1] (pp. 22-23), una senyorassa amb qui En Pere es topa en un carrer estret (pp. 24-25), l’hostaler a qui demana hospitalitat després dels fets amb la senyorassa (pp. 26-27) i, finalment, veu un home, l’agutzil, a qui pregunta pel jutge. Llavors, l’agutzil li diu:

“-Sí que sou caigut bé. Jo som s’agutzil i ara vaig a veure’l per rebre’n ordes” (p. 26). En Pere li comenta què li havia passat durant el trajecte i “s’agutzil se’n compateix i el presenta as jutge, que era un sant home i, sobretot, un defensor des malanats i desvalguts, quan veia que altres els volien fer sa llenya damunt. En Pere li donà relació des set plets que li volien moure i, llavors, li diu:

-Senyor, vet aquí ses cent lliures i es sarró des plet qui fa quatre i les se qued per vostè, que bé les se guanyarà amb sa sentència que faça.

-A poc a poc! -diu es jutge-. Sa justícia no s’ha de fer per doblers. Ja guardaré ses cent lliures i faré d’elles segons veja que sia just” (p. 26).

¿S’ensenyaran rondalles així en les escoles i als estudiants o, per contra, es limitaran a retallar-les, a adaptar-les i, per descomptat, a eliminar les que, com aquesta, no puguen resultar políticament correctes per a alts càrrecs polítics, eixos que “donen de menjar” als mestres públics, treballadors que, en els fons, no són sinó una mena de mercenaris al servici del poder polític? Recordem, i ho escriurem sense embuts, que lo que ara diem mestres (que no són altra cosa sinó instructors, una mena de sergents amb visera), tenen les seues arrels en la política patriarcal i castellanitzadora del segle XVIII, després de la guerra de successió (primer quart del mateix segle) i que la seua influència, com molt bé plasma David Algarra en “El Comú Català”, fou més forta que la que havia tingut, fins al segle XIX, l’Església. Les coses, com són.

Un poc després, comencen tots els judicis i el jutge fa passar tots els acusadors, u rere l’altre. A En Pau, el germà, li diu que En Pere tindrà l’heretat “mentres viurà i, de mort d’ell, que vaja a vós” (p. 27). A l’home del bou, “que tenga es bou fins que li torn a sortir una altra banya i siga grossa com sa que es va rompre” (p. 27). Al frare, molt semblant, però amb l’ase (p. 29)… i passatges similars. I, com que el jutge era bo, diu a l’home del sarró:

“-I, a aquest home -diu (…) signant a En Pere-, no li ha de bastar també sa seua paraula per provar que ell no tragué ni una treseta des sarró?” (p. 29). I així, successivament, fins al punt que l’hostaler, el darrer dels acusadors, veient com havia anat la cosa als altres que havien presentat plets a En Pere, “se n’anà a ca seua, donà dinar a En Pere i sopar i llit per jeure, i En Pere, l’endemà, de matí, se’n tornà as seu poble content i alegre de lo bé que era sortit de tots aquells plets.

Ara s’hostaler no tengué pit per anar a cobrar des jutge s’hostatge d’En Pere, per por de no sortir-ne més nafrat” (pp. 30-31). I, així, veiem com les cultures matriarcals abracen les bones intencions i la generositat, però no els abusos, ni els intents de compra de jutges.

Afegirem que, en un fet real que m’afectà (una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat, per part d’una xiqueta de sis anys que, anys a venir, m’acceptaria 500€ i que em diria que volia ser jutgessa de dret internacional), es resolgué per mitjà d’una mena de sentència en què, un home que escoltà les dues versions (la de la part acusadora i la meua, si bé cadascuna en dies diferents), es posà de part de qui no havia mentit, en aquest cas, meu. Estic agraït al sentit de la justícia que té aquest home, qui, uns cinc mesos després, em comentà que, abans que ell em fes eixa entrevista, d’uns vint o vint-i-cinc minuts,… ja coneixia la versió de la part acusadora, detall de què no em digué res en cap moment de l’entrevista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Bossa feta de pell o de tela, que els pastors i altres persones solen dur penjada amb una corretja, per a dur-hi menjar, utensilis, etc.

Persones joioses, pròximes i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb el tema de com es sentien quan descobreixen que una persona també parla la mateixa llengua materna, en el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 i posteriorment també ens comentaren “Personalment, em fa molta il·lusió reconèixer o sentir algú que parla la llengua del meu avi i de la meva mare, el mallorquí” (Dolores Cerdá), “Estant a París, a un souvenir, per comprar uns parells de records. Quan estava a sa caixa, per pagar, es senyor que hi havia, era l’amo. Vaig demanar quant importava. Em va contestar en mallorquí UNA ENSAIMADA. Em va xocar molt!!! Vàrem estar xerrant un ratet: era un mallorquí que vivia i feia feina a París. Quina casualitat!!!!!” (Margarita Rebassa), “Arribam a Londres un grup d’amigues. Deixam les maletes a l’hotel i, de pressa, cap a conèixer la ciutat. Al voltar el cantó, sentim un senyor que ens diu ‘Quina alegria, escoltar unes mallorquines! I, què feis per aquí?’.

Aquest senyor vivia a Londres feia un grapat d’anys i era de Santa Catalina (una barriada de Palma), ens digué.

Fou sorprenent per nosaltres” (Margalida Rubi Tomas), a qui Esperanza Montiel li respon “Margalida Rubi Tomas. A mi, em passà una cosa semblant també a Londres, fa un grapat d’anys.

Em va caure el bolso i tot es va escampar per terra… Tothom passava sense delicadesa i jo, molt fort, vaig dir ‘Aquests quijotes merdosos…!!’ i un senyor es va agenollar i em contestà  ‘Encara en queda qualcú, de quixot’”; “Nosaltres, a Singapur, quan vàrem trobar dues parelles mallorquines dins sa piscina. Va ser molt agradable” (Sebastiana Nicolau), “Jo havia pujat fins a on està permès, a sa Gran Piràmide d’Egipte. Mirant es panorama i menjant quelitas quan, a sa meva esquena, vaig sentir ‘¡Mamà, aquesta dona menja quelitas!’. Vàrem riure molt i va ser molt agradable” (Isabel Jiménez-Bravo), “Alegria, il·lusió, proximitat[1] de la gent. La llengua és comunicació i enteniment. Sóc besneta i neta de mallorquins. Visc a Catalunya, per treball, i tota la vida, a Alacant. Tot un mateix idioma” (Agnès Matas).

En el grup “De Reus al món”, el 26 de desembre del 2021, Montserrat Bosch Angles em comentà “Ens havia passat diverses vegades. Només anomenant Barcelona i el club de futbol del mateix nom (Barcelona), molta gent ja situava d’on érem. Molts havien vingut a estudiar en algunes de les universitats catalanes; d’altres, pel seu treball i/o per vacances, i tots s’interessaven per Catalunya i la nostra llengua. Nosaltres teníem una immensa alegria d’aquestes trobades fortuïtes”.

Finalment, adduirem que, el 18 d’abril del 2020, Pere Riutort em comentà que, en Bòsnia i Herzegovina, catalanoparlants que se n’hi havien anat, hi havien actuat de manera distinta: “Els hòmens parlaven turc; però, les dones, català”, un detall a què no havia tingut accés abans i que també podem vincular amb aquesta entrada i amb les relatives a la pregunta de què ací exposem les respostes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En l’original, “cercanía”.

Persones que cerquen estudiar la seua cultura… i altres, molt obertes

General, ,

 

En el grup “Cultura mallorquina”, el 26 de desembre del 2021 plasmàrem el post, i ens comentaren “Aquest fet m’ha passat vàries vegades i a llocs molt rars. Com més enfora estàs de casa, més se t’obri el cor: és una alegria i, després, ‘amigos para siempre’.

La primera vegada que vaig anar a Sardenya, no sabia que en l’Alguerho parlaven, els vells, el català. Va ser una gran sorpresa” (Rosa Galmes), a qui Julia Pons li comentà “Jo vaig parlar, també a l’Alguer, en català, amb un senyor d’uns cinquanta anys… No diria que fos un vell” i, aleshores, Rosa Galmes li afig “Tot és relatiu. Quan jo hi vaig anar tenia vint anys i pot esser que les persones grans no fossin tan grans”; “Jo vaig trobar uns catalans al Yukon[1], Canadà” (Eulalia Vallvé Vallori), “Sent alegria! M’ha passat a Alemanya, a Frankfurt, per exemple, parlar amb valencians que hi havien emigrat als anys seixanta, s’havien quedat i tenien fills, més o menys, de la meva edat… Va ser molt curiós.

A Alemanya, hi ha gent que estudia i aprecia el català. O a l’Alguer, a una botiga on l’amo em va atendre en un català ‘alguerès’ molt bonic. I no era un vell, per cert” (Julia Pons), “Doncs, mira. Fa uns anys, érem a un cafè en els Camps Eliseus i darrere nosaltres, hi havia unes persones que xerraven es mallorquí i, de prompte, em vaig donar compte i li vaig dir, as meu home ‘Mira, darrere nosaltres, xerra es mallorquí’ i em diu ‘Que va!, és que tens tantes ganes de sentir-lo que tot t’ha paregut!’. Però no: va ser una alegria de poder xerrar sa nostra llengua. Vàrem estar molt contents” (Francoise Ramon), “Una forta emoció. He tingut la sort de treballar a Son Espases i enraonar amb un 80% d’illencs, en el seu català. Disfrutem tots: ells i jo” (Merce D. Bertran), “Jo em sento capaç, fins i tot, en el provençal, llengua d’oc, i totes les variants, fins i tot, l’aranès -mira que en soc, de valenta-.

El valencià és molt divertit. Tot ho fan xicotet.

El mallorquí és com una cantarella… és una tonada singular.

Parlo català occidental. Dit això, he llegit i estudiat ambdues variants. Perquè sí, perquè em dona la gana. Ha, ha, ha” (Estela Monne), “Idò, mirau: per Avon, em vaig trobar una persona que havia nascut al mateix poble que jo a Tamanrasset, sud d’Algèria, i feia deu dies que estàvem al mateix campament esperant fent comboi per fer el desert del Sahel… i jo pensava que ell era basc, i ell pensava que jo era madrilenya. La matricula dels vehicles i parlàvem en castellà. Va esser quan ens acomiadàrem[2], que intercanviàrem adreces… Al·lucinant i, a més, era tio de la nóvia del meu germà. Ha, ha, ha, ha.

Tots dos sabíem de l’existència d’un, de l’altre, però mai ens havíem vist… i trobar-nos a un lloc tan singular…

Dos mallorquins perduts pel món.

I, un altre, el vaig trobar a Mauritània. Havia espanyat el barco i em vaig adonar que era mallorquí perquè es va fer mal i va flastomar un ‘Batuadell!’ I li vaig contestar en mallorquí i va al·lucinar” (Rosa Galmes), “He viatjat per molts de països i sempre he acabat trobant qualque mallorquí o espanyol. Sempre m’ha alegrat de poder xerrar sa meva llengua a fora terra.

Avui, concretament, he fet un comentari en mallorquí dins un grup d’Espanya. D’això, no en fa ni una hora, i ja m’han dit ‘Tonto’ ‘irrespetuoso’, ‘mamarracho’,  i ventura qualque cosa més que no he tingut temps de llegir. Tot per es simple fet de comentar i donar a conèixer sa riquesa culinària de sa meva terra i ens sa meva llengua materna. No podeu imaginar la ràbia i sa impotència que he sentit davant tanta incultura, hipocresia i, en poques paraules, davant tanta estupidesa.

És molt agradable anar a la fi del món i conèixer gent que xerra com tu. Però és molt trist troba qualcú que oneja sa teva mateixa bandera, que et menysprei i insulti per no conèixer la cultura i varietat lingüística des seu país” (Vicenç Pérez Castanyer), a qui Rosa Galmes comenta “HI ha persones que redueixen els seus coneixements a un petit lloc; altres, que cerquen estudiar diferents cultures… Tot s’ha de respectar. Són camins que porten a diferents llocs, però, no per això, ens hem d’insultar”. 

Novament, es plasma que moltes persones catalanoparlants, fins i tot, són molt obertes amb persones d’altres Estats i de cultures, àdhuc, diferents a la de la seua llengua materna.

Igualment, cal afegir que, en aquest grup, la partipació ha sigut alta i amb aportacions extenses i interessants.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] El Yukon és una zona de Canadà situada en la part nord-occidental de l’estat canadenc i al costat d’Alaska.

[2] En l’original, “despedírem”.

 

Persones molt obertes, fins i tot, en l’estranger

General, , , ,

 

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de desembre del 2021 ens plasmaren “Jo sempre que he viatjat per fora de Catalunya i m’he trobat amb persones que parlen en la mateixa llengua, he sentit alegria i he procurat parlar amb elles” (Montserrat Carulla Paüls), “Ja fa uns anys, vam celebrar les nostres noces de plata i els fills ens van enviar de viatge a Tunísia…

Al desembarcar allí, el grup que ens va tocar, tots eren de diferents parts d’Espanya: madrilenys, gallecs… Nosaltres érem els únics catalans, no vam tenir problemes perquè som bilingües…

Entre nosaltres dos, parlàvem en català i, els nadius d’allà, quan ens sentien parlar, sempre se’ns acostaven acostaven per curiositat i ens demanaven quin idioma parlàvem…

Ens sentíem importants i, alhora, estàvem tranquils perquè podíem dir el que volguéssim, perquè no ens entenien…

L’últim dia, en el hall[1] de l’hotel, vam sentir una colla de jovent que parlava en català…

Quina sorpresa!!!!

Ens hi vam acostar, els vam saludar i vam estar xerrant durant molta estona, com si ens haguéssim conegut de tota la vida.

Va ser una experiència molt bonica i agradable…

I, per arrodonir-ho, ens van dir que estaven de viatge de final de carrera.

-Quina carrera heu fet?

-Una carrera nova: ‘Teràpia ocupacional’.

I vaig i els dic: ‘Oh, que xulo!!! La nova carrera de Creu Roja!!!

Van quedar de pedra i ens van dir:

-Sempre que diem quina carrera fem, ningú sap de què va el tema… HEM HAGUT D’ANAR A TUNÍSIA PERQUÈ ALGÚ SAPIGUÉS QUINA ERA!!!” (Rosa Rovira), “Ens agermana…” (Rosa Cortina Mercader), “Molta alegria.

I em dic, a mi mateix: ‘Que bé sento la parla de la Meva Terra, Catalunya, Estimada’” (Judit Benavent Marsal).

En el grup “Jo parli català rossellonès”, on també posàrem el post el 26 de desembre del 2021, ens comentaren “Doncs, em va passar fa dues setmanes a Polònia. Dos nois darrere meu parlaven en català: no me’n vaig poder estar, els vaig donar el ‘Bon dia’, ens vam preguntar d’on érem. Estàvem tots de vacances. I no em vaig sentir tan perduda enmig de tant polonès, una llengua tan difícil. Les poloneses em van acollir molt bé i vaig sentir-los molt propers” (Pilar Muntané), “Fa quatre mesos, al llac Braies[2], vàrem seure una estona i, darrere nostre, teníem tres nois parlant català que eren de prop d’on visc. Vàrem xerrar de la sort, que havia parat de ploure i la boira era escampada. Et fa sentir com molt acompanyat, sobretot, perquè veníem d’Eslovènia, on no enteníem un borrall del seu idioma” (Margarita Noé Pareras).

En el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, on també l’havia publicat el 26 de desembre del 2021, Lluis Tomas Roig em comentà “De bon principi, s’estableix una forta empatia, sobretot, quan la trobada és a l’estranger o a llocs que no són els Països Catalans”.

En relació amb el darrer comentari, el 27 de desembre del 2021, quan en llisquí molts a ma mare, per telèfon, em digué “Germanor”, que és una de les coses que sents, com em passà, una vegada, en una població castellana, quan, un pediatre valencià (que, des de que encara no tenia deu anys, hi havia anat a viure) i jo (i, sobretot, més jo[3], perquè ell ja estava molt més avesat a emprar el castellà), li parlí en la meua llengua materna i continuàrem, molt fàcilment, la conversa.

Com podem veure, tot i que no s’indicàs “fora de la comunitat autònoma on viviu”, moltíssims comentaris (i cal dir que, molts dels que hem escrit fins ara, redactats per persones que encara no ens havien escrit), indiquen que, entre valencians, catalans, baleàrics, habitants de la Franja de Ponent, andorrans i de l’Alguer, com a terra d’origen, hi ha germanor per mitjà de la llengua.

Finalment, com que hui celebrem la Nit dels Reis d’Orient (o de Reixos), vos escric unes paraules que, hui mateix, m’ha dit mon pare, nascut en Aldaia (l’Horta de València, en 1942), d’una tradició, si més no, en moltes poblacions valencianes, per a que els Reixos porten els regals als nens i als xiquets: “Posar en el balcó una garbeta d’herbes, garrofetes”. I, gràcies a Maria Antonia Ibáñez Picó, hem sabut que, “A Felanitx, deien als infants que, si no feien bonda, els Reis els durien un rave tort”, com comentí a mon pare.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Recepció”, en anglés.

[2] En el nord d’Itàlia.

[3] Aleshores, jo tindria uns quinze anys, això és, pel 1986.

Finalment, dir-vos que, hui, hem accedit a un escrit sobre la festa “La nit de naps i cols”, eròtica i matriarcal, que figura en diferents entrades d’Internet i, com ara, en aquest enllaç que m’ha enviat Montserrat Rius Malet i que, el 5 de gener del 2022, Josep Querol havia plasmat en el grup de Facebook “De Reus al món”  https://m.facebook.com/groups/306030103462285/permalink/1035967163801905 . La foto apareix en el post esmentat.